Si
la monarquia ja la tenia entravessada, per la senzilla raó que considero arnat
que una institució pretengui monopolitzar la representació de l’Estat
perpetuant-se de pares a fills, el missatge que les infantes Leonor i Sofia van
adreçar el dia de sant Jordi als nens i nenes espanyols confinats a casa seva,
ha confirmat la meva opinió contraria a seguir mantenint pitxers coronats que
ens costen un ull de la cara, que no ens fan cap servei i a vegades ens
avergonyeixen estèticament. Vet-aquí, doncs, que les infantetes, se suposa que
monitoritzades per adults, van tenir la genial idea de solidaritzar-se i donar
ànims a la canalla arrestada temporalment com tothom per culpa d’un microbi
fastigós. Concedint-les el benefici del dubte, és possible que la intenció de
les nenes fos bona i que només pretenien vendre empatia en nom de la Corona;
però, la posta en escena i sobretot el guió foren un desastre que a la xarxa
dels plebeus no els hi van perdonar. La claca que els hi van clavar des
d’Internet - malgrat tots els excessos, la xarxa continua sent la mostra més
democràtica i republicana del món -, espero que els hi servirà d’escarment tant
a les titelles de la historia com a qui movia els fils.
En efecte, dirigir-se als nens i nenes confinats amb
un discurset com aquest: “llevamos, como millones de niños, más de un
mes en casa i sin ir al cole por esta pandemia, intentando seguir con la vida
del mejor modo posible”,
sona a sarcasme, tenint en compte que les infantetes “pateixen” el seu
confinament en una gàbia d'or de 1.800 metres quadrats - el Pavelló del
Príncep, un annexa del palau de la Zarzuela - que va costar més dos milions
d’euros al patrimoni de l’Estat - o sigui, a tots nosaltres -, quan una part
important dels destinataris de les paraules d’ànim de les infantetes estan
confinats en pisos de menys de 60 metres, molts sense balcó ni sortida a
l’exterior per airejar-se i prendre el sol, la majoria amb un únic quarto de
bany per quatre o cinc persones... És a dir, ni punt de comparació entre les
circumstàncies físiques dels respectius confinaments. La qual cosa no vol dir
que moltes d’aquelles criatures a qui volien caure bé les cadelletes de la
monarquia, no fossin tant o més felices i no s’ho passessin tant o més bé que
les infantetes, malgrat aquestes poguessin escampar la boira pels jardins del
pavelló, i gaudir de tota l’ajuda telemàtica d’últim model per seguir els
estudis sense perdre pistonada. Compartir privacions amb pares i germans amb
alegria i molta imaginació ha estat per molta canalla d'aquest país una
experiència que no havien viscut mai, i que no oblidaran perquè els ha enriquit
afectivament.
Podríem seguir traient punxa a aquesta relliscada
monàrquica, però no crec que aquelles pobres nenes es mereixin una sola línia
més de comentari. En canvi, si que val la pena d’aprofitar l’avinentesa per
esprémer la reflexió en el sentit de ponderar com de vegades, inclús sense
voler, la gent instal·lada en l’establishment es permet repartir consells i
ànims en general, com si tothom gaudis en aquest país dels mateixos privilegis
i comoditats, oblidant-se que a moltes cases s’han de fer equilibris de
paciència, tolerància i estimació per a no carregar-se la convivència
quotidiana. I com que quants més dies passin més s’accentuaran les diferències
socials per causes econòmiques sobrevingudes, els que tot el dia pontifiquen
des de les tertúlies o des de les rectories d'aquest odiós establishment que
només s'estima de veritat a ell mateix, haurien de procurar ser més curosos a
l’hora de fer segons quines afirmacions i judicis de valor. Perquè cada vegada
hi haurà més gent que es trobarà desemparada, de cop i volta quasi amb una mà
al davant i l’altra al darrera, degut a que haurà perdut traumàticament i sense
merèixer-ho, en virtut d'un decret d'alarma nacional, la font principal o única
d’ingressos que els permetia guanyar-se la vida passablement i mantenir la
família amb tanta dignitat com els que anaven més forts d’armilla. Per tant,
reclamo que abans d’obrir la boca segons quins personatges i patums que no
saben què es privar-se de res, es mosseguessin la llengua recordant que no
totes les realitats socials són iguals i que vantar-se de com de bé trampegen
alguns les crisis, pot semblar a qui no sap on caure mort una imperdonable
befa. A vegades, insisteixo, alguns que parlen massa lleugerament s’haurien de
posar la llengua directament al cul, com diria aquell l'enyorat Pepe Rubianes
que les cantava així de clar i català.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada