8
Fa
tres dies d’ençà dels darrers apunts a la llibreta, perquè després de
l’enganxada amb la sogra i de tot el trasbals, em va venir un cobriment de cor
i van haver de cridar el metge a corre-cuita. Per sort, l’alarma no va passar
d’una descompensació passatgera de la pressió, que es va solucionar amb una
injecció miraculosa; en canvi el rebombori de panxa m’ha durat tres dies, que
he anat pel pare i per la mare. Em sap greu per l’Estrella, que no en té cap
culpa de la feina extra que li dono; aquella mala pècora de la sogra és la que
hauria hagut de netejar-me la merda, així potser hagués procurat ser més sensata
a l’hora d’obrir la boca. Avui m’han tret a l’eixida després de fer llit durant
tres dies, ja que amb tanta descomposició en prou feines m’aguantava. Sort que
peta un bon sol que, potser, em revifarà.
El sogre, quan
m’ha vist, ha pujat a fer-me companyia: - m’alegro que ja gambis una altra vegada.
Ens havies espantat amb l’àtac de l’altre dia. No li has de fer cas a la Berta , que ja saps com és la
teva sogra. No és dolenta, no et pensis pas; però, a vegades té una llengua
d’escurçó. Jo ja hi estic avesat i se desempallegar-me’n per a no enganxar-nos
cada dos per tres. El meu pedrer no ho resistiria i em sembla que el teu tampoc.
Vaig contestar-li,
escrivint a la pissarra: - ja se sap definitivament
qui era la dona morta? El
sogre no tenia ganes de parlar-ne, però en adonar-se que esperava la resposta
amb desfici, va dir-me: - saps que
tots ens pensàvem que era la mestressa del gos? Doncs no, no ho era; tot i que
hi estava relacionada, perquè Déu n’hi do de l’embolic!
Va
costar d’arrancar-li tota la història, encara que fos a bocins; però, al final,
vaig quedar força satisfet. La dama misteriosa era la cosina de la dona que
s’havia tirat del balcó, que feia una setmana escassa se li va presentar al pis
acompanyada de la seva actual parella, aquell paio malcarat que la gosseta no
volia veure ni en pintura. Heus aquí, doncs, tot el jeroglífic, segons el
sogre. A mi, en canvi, em preocupa que quedin uns quants melics per lligar.
Però ell no pensava trencar-s’hi el cap per afegir-hi ni un pessic més
d’informació i - considerant que havia complert amb escreix amb la seva
obligació moral de posar-me al corrent - va agafar l’escala de tisora, disposant-se
a enfilar-s’hi per collir els nespres més madurs.
Vaig
passar-me el mati llambregant el carrer, a l’espera de tornar a veure aquella
dona que em desassossegava. Fou en va. De gent en va passar molta, però d’ella
res de res. Cap dels vianants em va distreure de la meva obsessió dels darrers
dies. I si el sogre m’hagués mentit? Ja seria d’allò que no hi ha, que m’amaguessin
l’ou; però, per què haurien de fer-ho? Amb la dama misteriosa no hi mantinc cap
relació, més enllà de la mena de joc mental que en vaig inventar per entretenir
l’avorriment de tantes hores enganxat al maleit carretó i a la pissarra dels
collons, sense tenir res més a fer que veure passar el temps. En qualsevol cas,
de les fantasies que em munto ningú en sap res, per tant no tindrien cap
justificació per aquesta banda els meus recels.
La qüestió és
que aquestes conclusions de sentit comú, no em serveixen per recuperar la
serenitat. Per què he idealitzat aquella dona amb una aura de misteri? Potser
és que em recorda algú que vaig conèixer? Si em sento tan atret per una simple
vaga silueta, per un perfil imprecís des del primer dia que la vaig veure
passar per davant de casa he arribat a especular si no podria ésser una guitza
esquitllada a traïció pel meu subconscient?
Els
metges em van advertir que podia tenir lapsus de memòria o que inclús se
m’haguessin esborrat severament determinades pàgines viscudes. En conseqüència,
seria possible que l’hagués conegut anteriorment i que ho hagués oblidat? La
sogra em va fer sortit de polleguera quan l’altra dia va insinuar quelcom de
semblant; però, després hi estat rumiant amb calma i no puc descartar-la,
aquesta possibilitat. De fet, hi ha un detall preocupant que no acabo d’explicar-me
i que podria abonar aquesta hipòtesi: per què amb la gosseta desconeguda hi tinc
tan bon rotllo, quan a mi els gossos mai he deixat que se m’acostessin? No es
freqüent que els gossos es facin tan amics d’una persona en un tres i no res;
però, per molt que m’hi esforço, no aconsegueixo situar la gosseta, ni la seva
mestressa, en el meu passat immediat.
Havent
dinat l’Estrella em va entrar a dintre perquè el sol picava de valent a
l’eixida, malgrat el tendal. A la penombra de l’alcova, refrescada per un corrent
d’aire suau i amable, em vaig endormiscar fins quedar-me clapat tan profundament,
que vaig tardar a desvetllar-me quan el sogre em sacsejà sense manies l’espatlla,
tot dient: - vinga, Ton, desperta’t! Que
te’ns visita.
No sé quantes
vegades va intentar de posar-me a to, sense que li’n fes gaire cas. Ara bé,
quan va afegir que qui m’havia vingut a veure era la mestressa de la gosseta,
em vaig espavilar d’un bot i no va ésser necessari fer-m’ho repetir dues
vegades. El sogre mateix em va fer una repassada dels cabells, abans d’empènyer
el carretó a fora, perquè estigués presentable. De seguida que em va veure, la
gosseta se’m va abalançar contenta, llepant-me les cames i lladrant; no em va
pujar a la falda perquè li ho impedia la corretja que tibava la dama misteriosa.
Si jo estava sorprès
de la visita, no vaig tardar a adonar-me que la dona que tenia palplantada
davant meu, s’havia quedat quasi de pedra en veure’m. Vestia un conjunt negre
de brusa i pantaló i si bé mantenia intacte l’encanteri que em va captivar només
veure-la de lluny, des de més a prop eren visibles unes bosses sota els ulls i
unes arrugues a la sotabarba, que delataven una maduresa més o menys ben portada.
Va ésser la primera en prendre la paraula: - que no te’n recordes de mi, Antonio?
Francament, era la
pregunta que menys m’esperava i no vaig saber-ho dissimular. Per això ella va
continuar insistint en refrescar-me la memòria, mentre que la sogra vaig adonar-me
que s’havia afegit a la festa, pujant a l’eixida amb la tafaneria a flor de
pell: - Soc la Laura –, em va dir la dona.
Com que el nom realment
no em feia fred ni calor i la meva cara devia expressar el dolor i la desesperació
de no saber de què em parlava, la dona va afegir-hi més llenya al foc, amb un
gest de decepció: - soc la muller d’en
Juli, el que fou el teu soci a l’agència. Bé, la muller! Ara portem separats
des de fa tres anys, ja ho deus saber; però, quan estàvem junts havies vingut varies
vegades a casa, no ho recordes de veritat? I no te’n recordes tampoc de quan
ens vas convidar un cap de setmana a Salou, perquè vosaltres dos teniu-ho d’enllestir
no sé quina campanya de promoció d’una urbanització?
El meu cap anava
fent que no, gairebé amb violència. M’esforçava, però era incapaç de trobar-ne
una sola confirmació del que em
deia. No li vaig voler confessar que inclús la imatge física
del tal Juli no la sabia encaixar en els meus records. Em sonava vagament el
nom, però no podia concretar-ne la fesomia. Potser sense la presència dels sogres
m’hagués atrevit a furgar una mica més el cervell, però només se’m va ocórrer
escriure - vertaderament afligit – a la pissarra: - em sap molt de greu!
Vaig escoltar com
el sogre intentava fer-me costat: - aquesta
malaltia l’ha deixat molt tocat, l’hem de dispensar.
- Ho crec – va insistir la dona, mirant-me un altre cop de fit a fit, endevinant-li
en el to més desengany que despit -, però
em consta d’entendre que t’hagis pogut oblidar de les bones estones que vàrem
passar junts i dels plans que tu i jo engiponàvem entre veres i bromes.
M’hagués
volgut fondre. No sabia de què em parlava, però estava descobrint sensacions
que em trasbalsaven. Ens havíem embolicat realment aquella dona i jo? Era la
pregunta que li hagués volgut fer si haguéssim estat sols; però, sentint clavada
al clatell la mirada inquisitiva de la sogra no m’estimulava gens ni mica a
esforçar-me per recordar.
No sé ni com
va anar, però al final vaig acabar fent un espectacle, ploriquejant, caient-me
els mocs perquè no trobava el mocador per sonar-me i posant-me a tremolar. Fins
i tot la sogra es va acollonir i va córrer a assossegar-me. Mentrestant, la
meva dama misteriosa vaig sentir que es retirava de l’eixida, acompanyada pel
sogre, tot murmurant: - ho sento! Només la gosseta somicava com jo,
mentre la seva mestressa l’arrossegava cap al carrer.
************
Fa
sis dies que no escrivia res. De fet vaig tornar a recaure i es va haver d’avisar
el metge i tot. Em devien veure bastant cardat perquè l’Anna va tornar de la
platja, per animar-me passant un dia a casa. He plorat tant tots aquests dies la
meva impotència que em sembla que, al final, he esgotat la reserva de llàgrimes.
El que més em fot de tot plegat és que tothom sospita que estic fent comèdia
amb això de la pèrdua de memòria. Refeta de l’ensurt que li vaig donar l’altre
dia, la sogra m’ho va deixar clar amb la seva dolenteria característica: - hi ha qui només se’n recorda del que vol!
Ningú em plany,
fent càbales de fins on estava embolicat amb aquella tal Laura. Recordar
aquells instant als què ella es referia l’altre dia, no és només ara mateix un
repte per mi, sinó una necessitat perquè, en cas contrari, és com s’hi s’hagués
velat una part de la pel·lícula de la meva vida. Només tinc dues coses clares:
que potser si vaig sentir alguna vegada quelcom per la dama misteriosa, ja que
de seguida que la vaig veure passar des de l’eixida em va atraure; malgrat em
temo que mai ho esbrinaré amb certesa. I, la segona, que m’hi posi com m’hi posi,
no faig pena a ningú i si no li faig la farina blana a l’Estrella, fins i tot
d’ella no em podré refiar.
Tan
malparit he arribat a ser a la meva vida?
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada