Follow by Email

dimarts, 30 de juny de 2020

10 ANYS DESPRÉS DE PIXAR-SE L’ESTAT EN L’ESTATUT, QUÈ EN QUEDA DEL RAMPELL INDEPENDENTISTA CATALÀ?

            Permeteu-me que en aquesta reflexió exposi planerament com veig el futur del l’independentisme a casa nostra, des del punt de vista d’un ciutadà ras, que no té el cul llogat. A molta gent d’aquest país, possiblement fregant la majoria, fa deu anys no li semblava malament un divorci amistós d’Espanya, ja que la convivència diària i, sobretot, la dependència administrativa i financera constant de Madrid, en tot i per tot, es feien cada dia que passava més carregoses. Però, malgrat les escaramusses domèstiques habituals entre una parella desavinguda, en època postelectoral el nacionalisme solia fer-se valdre fins on podia apuntalant la governabilitat espanyola, tant si manaven el socialistes com els populars, amb els vots de la minoria catalana i cobrant-se la respiració assistida mirant d’omplir de peix el cove autonòmic; la llàstima és que fossin de tanta bona fe que sovint els aixecaven la camisa com uns passerells. Fins que la victòria electoral pírrica del socialista Rodríguez Zapatero sobre els seus rivals populars va necessitar més que mai la crossa dels vots nacionalistes per arreplegar el poder, aquell caragirat disfressat de “bambi” no va dubtar de comprometre’s a beneir l’Estatut que els catalans aprovessin.

Us dispenso de llistar el repertori de traïcions, ribotades i puntades de peu que el bloc espanyolista – tant d’esquerra com de dreta -, va dedicar a l’Estatut del tripartit, l’any 2010; però, a pesar de la destrossa amb que la censura jacobina va capolar el seu articulat convertint-lo en un pellissot, el nacionalisme català encara ens va recomanar que ratifiquéssim en referèndum aquell Estatut avortat a cops de tisora, ribot i destral, perquè més valia tenir allò que no pas res. I el poble, obedient i mesell, va aprovar-lo a contracor, tot refiant-se que seria com un “tractat de pau”, sense sospitar que esdevindria el “punt de partida” d’una guerra freda. Quatre anys després, diumenge passat en va fer deu, el Tribunal Constitucional, atiat per un recurs del partit de l’Aznar i de tota la colla de tifes marmessors del franquisme encalafornats a les institucions, va donar-li el cop de gràcia; però, segurament sense voler-ho, també el tret de sortida del procés sobiranista.

El primer punt d’inflexió del procés fou la consulta popular del 9N de 2014, on 2.3 milions de ciutadans hi varen participar i 1,8 milions (81%) votaren a favor de la independència. No obstant ésser un bon resultat, donades les circumstàncies adverses i la mala cara del “gobierno”, no era suficient per repicar campanes. I a pesar que els sectors més de la ceba tiraren coets, d’altres, en canvi, com el llavors líder de la CUP, l’Antoni Baños, així com dirigents pragmàtics d’ERC tocaren més de peus a terra i apostaren per aprofitar l’embranzida eixamplant la base sobiranista, sobretot en territoris teòricament més tebis, com ara l’àrea metropolitana. El que passa és que per diverses circumstàncies prou conegudes, totes responsabilitat dels d’aquí, aquesta estratègia de proselitisme enraonat i pacífic se’n va anar en orris, i enlloc d’engrescar indecisos com era el tracte, se’ls va espantar o desencantar, i en cap moment de l’evolució del procés, ni les enquestes ni els resultats de les urnes varen superar el sostre màgic del 50% de vots favorables a la independència.

El segon punt d’inflexió fou quan, sense fer cas de moltes opinions de catalans plens de raó contraries a tirar pel dret, el govern recolzant-se en una majoria parlamentària que no es corresponia amb la majoria popular, el sobiranisme militant va tirar el barret al foc declarant unilateralment la independència, fent feliços durant pocs segons els ciutadans que s’havien cregut les promeses que tot ho tenien ben apamat i que un cop declarada la independència ja es començarien a lligar gossos amb llonganisses. L’Estat, però, va ensenyar les dents amb tota la seva capacitat de repressió i els dirigents sobiranistes que havien fet volar coloms, com xaiets es varen arronsar davant una reacció – quina ingenuïtat, valguem Déu! – digueren “no s’esperaven”, quan qualsevol llibre d’història il·lustrava com els Estats aixafaven els intents d'autodeterminació dels pobles. En un país tan donat al simbolisme, no es va ésser capaç ni d’arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat en el moment de fer-la tan grossa com declarar la independència. El poble, que no es mama el dit, se la va apuntar i va deduir de seguida que el més calent de tot el que s’havia promès estava a l’aigüera. Després de totes les picades de peu que vulgueu i d'un reguitzell d’escenes èpiques i emotives però eixorques, a efectes pràctics, la corba del sobiranisme no es va recuperar i la tendència es mantingué a la baixa.

I avui, deu anys després, el sobiranisme està més dividit que mai, fent bo el pronòstic de l’Aznar, i cada dia el poble assisteix bocabadat a l’espectacle poc edificant d’uns polítics en teoria companys de viatge, que cada vegada que es posen la paraula “unitat” a la boca estan cometent perjuri, tirant sense parar pedres a la teulada i amagant la mà. Aquell “Junts per Catalunya” que mai va reeixir del tot perquè anar plegats enlloc, encara que fos a Itaca, resultava una travessia impossible mentre els tripulants de la nau es barallessin per portar el timó. Per tant, tot plegat no podia acabar d’altra manera que estimbant-se a trossos entre els esculls, abans d’arribar a cap port. Aquest cap de setmana uns altres disidents han constituït un nou partit nacionalista, quins promotors emmirallant-se amb el PNB renuncien a la via unilateral i aposten directament per la via escocesa. Tanmateix, el PDCAT que va néixer per salvar els mobles de l’antiga Convergència no vol ni sentir a parlar de dissoldre’s com un bolado dintre la Crida patrocinada per Puigdemont. Podria ser que a darrera hora aquest escalextric es muntés fent encaixar les peces per força, però aquesta seria una unitat tan falsa després de tot el que s'han dit que s’olorarà d’una hora lluny.

Per tant, aquell miratge independentista amb que tant ens feien delir – amb la independència, deien, tot serien flors i violes, l’atur es reduiria i els pensionistes mai més haurien de patir per retallades i, àdhuc, algun hiperventilat va tenir l’ocurrència no fa gaires dies d’especular que sent independents la pandèmia s’hagués fet menys morts -, amb tanta desunió s’ha desinflat com un globus punxat. Per desgràcia la història es repeteix perquè les persones no escarmentem i ensopeguem amb les mateixes pedres. Us recomano llegir “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell, on hi trobareu el testimoni cru i directe de com les lluites fratricides entre les esquerres catalanes van torpedinar la guerra civil des de la rereguarda i des de les trinxeres; de la mateixa manera com ara, que la rivalitat entre partits disputant-se l’hegemonia del lideratge sobiranista s’ha carregat el procés. La manca d’unitat, de lleialtat i, sobretot, massa gestos d’arrogància i de menysteniment d'algunes patums envers els no pensaven com ells - els carnets de "patriota" i de "botifler" es repartien alegrement - hi ha tingut quelcom a veure en la desafecció. Amb tota franquesa!

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dilluns, 29 de juny de 2020

EN EL VOCABULARI DELS ESCANYAPOBRES, DESTACA EL MOT “BENEFICIARI”. PER QUÈ?


            Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorre massa sovint la societat benpensant, no només els polítics i els comunicadors sinó gent de tota mena, per trobar paraules sense arestes ni embolics; un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu final fos no ferir sensibilitats o no esverar el galliner. Però, malauradament, resulta que molts d’aquests primmirats amb el vocabulari, en el fons només pretenen no escaldar-se la llengua amb mots massa reescalfats, en alguns casos tirant a roents. En temps de la dictadura, dels obrers de tota la vida se’n deia “productors”; arrel de la crisi econòmica del 2008, els escanyapobres que van trinxar l’estat del benestar, posaren de moda el terme “retallades” per emmascarar els cops de destral, i avui en temps de subsidis a manta, dels que no tenen més remei que parar la mà per recollir quatre engrunes del pastís, se’ls anomena “beneficiaris”.
            Considerant que l’estat del benestar hauria de ser un dret indiscutible de les persones, em semblaria just que deixéssim de parlar de “beneficiaris” quan ens referim als que per sobreviure han de repenjar-se per pura necessitat dels serveis socials, perquè en cas contrari el que quedi de l’estat del benestar no acabi sent una trista repartidora d’obres de misericòrdia. Quan es va encunyar això de l’estat del benestar, els promotors no pensaven en quelcom tan il·lús com retornar a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè, com del “més enllà” no se’n sap res de primera mà per part d’algú que hi hagi estat, sinó que pretenien la materialització del dret de tots els humans, pel sol fet de formar-ne part de la nòmina de persones, a tenir garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida, sense limitacions per edat, sexe o color de la pell, en quant a qualitat i eficàcia.
            És a dir: l’estat del benestar – en matèria de sanitat, educació, habitatge o treball -, no hauria de veure’s limitat ni condicionat pels recursos econòmics disponibles, sinó que gràcies a una honesta, justa i equitativa distribució de la renda, tothom hi tingués accés contribuint des de la fiscalitat en la despesa proporcionalment a les seves possibilitats, partint de la base que aquells que més tinguessin aportessin part del seu excés de riquesa perquè els pobres també poguessin sobreviure a les malalties, no estiguessin condemnats a vegetar entre la misèria i tinguessin assegurada una mort digna. L’administració hauria de foragitar, doncs, del seu llibre d’estil la paraula “beneficiari” perquè, a la meva manera de veure, confon un “dret” irrenunciable amb gairebé una “obra de caritat”, penjada sempre dels pressupostos generals.
            L’experiència dels darrers anys ha fet palès que no es tractava pas de comptables honestos ni competents aquells gestors públic que, amb l’excusa de quadrar els números públics, pretenien reduir la despesa social tant com fes falta perquè els panxacontents polítics de carrera, els funcionaris vitalicis i tota la trepa inclosa en el globus de l’establishment, que només malda per conservar el seu estatus personal peti qui peti. Ja em faig càrrec que si algú d’aquets botxins il·lustrats de l’estat del benestar em llegeix, no li agradarà gaire que el titlli d’escanyapobres; però, no tindrà cap més remei que posar-hi fulles, perquè això és a que es dediquen exactament, per acció o per omissió, els que cada dia van desmuntant impunement una peça més de l’escalextric de l’estat del benestar.
            Ara bé, sabeu què és el que em fa més fàstic de tot plegat? Doncs que aquests escanyapobres no estan disposats a renunciar ni a una sola molla de la seva estabilitat econòmica-social – incloses les petites corrupteles vinculades a les rectories que usufructuen, a les quals s’hi arrapen perquè creuen realment que hi tenen dret, qui sap si fins i tot “per la gràcia de Déu” – emparen i justifiquen en la “sostenibilitat del sistema” la seva gasiveria en un abstracte i vergonyós “bé comú”. I em fan fàstic, perquè els pitjors escanyapobres són els polls reviscolats, com dirien els nostres avis, que es neguen a acceptar que no hi ha un “bé comú” més important o superior que procurar el benestar de les persones, perquè estan convençuts que si disminuïssin els que ho passen magre seria a costa d’escantonar els seus capricis i privilegis. Tanmateix, el gran sarcasme és que la societat del segle XXI encara es divideixi entre “beneficiaris” i “privilegiats”. Per aquesta raó tanta gent arriba a la conclusió que vivim en un món tan de merda que enmig d’una pandèmia, una guerra o una catàstrofe, mentre uns se’n fan la pell, d’altres s’hi fan la barba d’or especulant o traficant amb l’escassetat.  
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

diumenge, 28 de juny de 2020

EN NOM DE LA BERTA

La Berta, fa tres mesos venint de plaça al mercat de sant Antoni, a la una del migdia, quan ja arribava a casa seva, a la ronda de sant Pere, un pocavergonya li va robar la bossa d’una forta estrebada, tan forta que quasi la va tombar per terra, a ella i a la senalla. El lladregot va fugir cames ajudeu-me sense que cap dels vianants amb qui es va creuar en aquella hora de tan trànsit li fes la cancalleta o mogués un muscle per empaitar-lo. Només un xicot de color, cepat, que també venia de plaça perquè portava dues coixineres plenes, en sentir els crits d’auxili de la pobra dona atracada, arronsada com un cuc a la vora d’un plataner del carrer, planyent-se no tant de la patacada com de saber com s’ho faria per entrar a casa si li havien pres les claus, va deixar a terra, al costat de la senalla de la dona, les seves dues coixineres i va córrer a perseguir el pispa sense cap èxit perquè li portava massa avantatja i se li va escapolir per un dels carrers laberíntics dels voltants.

Decebut, el xicot negre va tornar on havia deixat la dona, la va ajudar a posar-se dempeus i es va esperar fins que arribaren una parella de municipals, que algun dels que miraven l’escena devia haver trucat advertint de la presència d’un xicot que no feia gaire bona ganya. La Berta, després de treure la cara davant els municipals per l’única persona que l’havia ajudat, però que degut al color de la pell semblava sospitós a tothom d'entrada, sort en va tenir d’una veïna amb qui es feia tant que li guardava un duplicat de les claus del pis, ja que almenys va poder-se refer del trasbals d’aquell matí, asseguda al seu balancí després d’anar a fer un pipi per què l’esglai no se li quedes tancat a dintre, prenent-se a continuació un didal de conyac que tant si com no la veïna li va omplir.

La pobra dona, tot i que porta com una daina els seus quasi vuitanta anys, després de la mala experiència d’aquell mati és com si se li’n haguessin afegit deu mes a les cames i no parava de memoritzar el que se’n recordava de l’agressió, perquè li van dir que tenia d’anar a fer l’atestat amb els mossos de cara a l’assegurança i, per tant, fer una llista de tot el que portava a la senalla: claus, targetes del bus i una de crèdit de la Caixa, els carnets d’identitat, de la seguretat social, del casal i moltes fotografies... Li semblava que es descuidava d’alguna cosa, però no estava per concentrar-se massa, amoïnada per tot l’enrenou que l’esperava: canviar el pany de la porta per si de cas, anular la targeta de crèdit, renovar els carnets...

La Berta, però, després de tres mesos encara no ha pogut treure’s del cap l’estrebada d’aquell ximplet i cada vegada que s’acosta a l’indret on va passar el què va passar, no pot evitar l’angoixa que li puja de la panxa i ha de canviar de vorera per no posar-se a tremolar. La mossa que li va prendre les dades per l’atestat, ja la va advertir que encara que enxampessin el lladre, el botí era tan escarransit que no li farien res; però, ella no va entendre com podia ser que aquell paio sortís al carrer com si no hagués passat res, i encara avui li costa de pair. I és que tres mesos després la dona no ha pot comprendre que el seu patiment i la seva por no es puguin al·legar al jutge per demanar responsabilitats. Fa molts de dies que hi rumia: "si només compten els danys materials i encara depèn de a quant pugin, la meva angoixa no té cap valor?"

La Berta trigarà temps a refer-se de la impotència que senten les víctimes quan són grans, després de patir un atracament. I li sembla injust que la llei no contempli com s’han de valorar i tractar les seqüeles que li han quedat, sobretot després que no ha pogut canviar el pany de la porta perquè el ser-raller li’n demana massa i s’ha hagut d’acontentar posant un baldó per dintre. Per tot plegat, ha sortit de polleguera en escoltar que delinqüents com aquell que la va atracar a ella, com que són insolvents, les víctimes han d’anar a cobrar els danys materials i morals a cal mestre armer. I encara més es va indignar quan un polític perdonavides, va assegurar que l’augment de la delinqüència a petita escala es culpa del immigrants i de gent que està a la pobresa, i que s’havia de tenir paciència perquè no tenien prou policia i que d’inseguretat ciutadana n’hi ha a tots els carrers del món, perquè tolerar la misèria porta aquestes males conseqüències. “Collons – s’ha esverat la Berta, en escoltar semblant barbaritat -, jo passo com puc per arribar a fi de mes amb una pensió de viduïtat de pacotilla, i no vaig a robar ningú!” Jo només me’n faig ressò de la queixa de la Berta, en nom seu, per si n'hi ha més de Bertes que s’hi volen afegir al clam contra la delinqüència de baixa intensitat.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

divendres, 26 de juny de 2020

NI EL REI D’ARA, NI EL D’ABANS; QUI GRINYOLA ÉS LA MONARQUIA.

Hi ha un lobby transversal proper a l’actual monarca, que està fent hores extres per allunyar de la seva imatge pública la caricatura grotesca en que va acabar convertint-se són pare, més conegut com a rei emèrit. Aprofiten, aquesta nova versió dels “mosqueters del rei”, tots els cercles d’opinió que tenen a l’abast per arruixar líquid desinfectant i dissolvent sobre la capa de porqueria amb que l’anterior monarca va empastifar-se tot solet el seu prestigi, mirant d’evitar que aquesta ferum se li encomani a l’actual inquilí de la Zarzuela.

El mantra que prodiguen aquests “mosqueters” es tracta d’una partitura ben apresa, quina melodia bàsica consisteix en repetir a tord i a dret que la reputació de Felip VI, des que va heretar en pro-pietat la corona – no ho oblideu, per l’abdicació forçosa d’un Joan Carles defenestrat per la puta reial i unes quantes trompes d’elefants -, està més neta que una patena perquè no li ha fet mandra de treure’s de sobre, en primer lloc, tota la merda abocada pel marit de la seva germana, la infanta Cristina, fotent-te’ls a tots dos fora de la menjadora familiar i retirant-los el ducat, i en segon lloc, renegant públicament dels vicis i les misèries de són pare, tallant-li la generosa moma a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat i renunciant, ell personalment, a constar com hereu de cap deixa generada en base a negocis de tràfec d’influències a gran escala.

Però, per molt que s’hi esforcin tots plegats en l’operació “renove”, el cas és que la imatge del monarca no passa la prova del cotó-fluix. Com va escriure una vegada el gran poeta John Donne: “Cap ésser humà és una illa, complet en ell mateix; només som un fragment del continent, una part del conjunt”. És a dir, el problema de la mala imatge de la monarquia és en conjunt, no es pot simplificar atribuint-la al rei d’ara o al d’abans, perquè el que grinyola de mala manera és tota la institució, i des de temps reculats. Aquests dies del confinament vaig tenir ocasió de rescatar dels prestatges de la meva biblioteca, alguns llibres que feia temps no tocava. Un d’ells en foren les memòries d’aquella ovella negra de l’aristocràcia espanyola més rància, en Jose-Luis de Vilallonga, quin pare, el marqués de Castellbell, fou un dels palanganés del rei Alfons XIII. Entre d’altres xafarderies sobre com s’ho muntaven aquella colla de paràsits “grandes de España”, fa referència als interessos personals que tenia els borbons en l’extracció de fosfats i d’altres minerals del Sàhara, els quals van costar la vida a milers de soldats pipiolis, entre ells molts de catalans, enviats des de Madrid a l’escorxador de la guerra del Rif. La manca de transparència, doncs, sobre l’origen de les fortunes acumulades pels monarques i sobre les seves conductes privades poc edificants no comencen i acaben amb el rei emèrit, sinó que venen de molt més lluny i són tant o més escandaloses que les d’ara.

Per aquesta raó, per molt que Felip VI i els seus cortesans hi posin els cinc sentits en semblar “d’una altra manera”, l’esforç no serà creïble mentre amb la institució que representen no s’hi identifiqui sense reserves el poble. I per aconseguir-ne l’adhesió caldrà més que un simbòlic “rentat de cara” mentre no es plantegi l’autèntic pecat original: el poble no pot sentir com a pròpia una institució que li ha estat imposada des de dalt i que no ha pogut elegir. Ara que el rei ha començat una gira promocional per tot el país, mirant de caure bé a la gent representant tots els papers de l’auca que calguin, potser hauria de reflexionar que l’única manera de caure realment bé seria aconsellant al govern de torn un referèndum perquè el poble pugui decidir el model d’Estat. Potser la monarquia perdria bous i esquelles, però no se sabrà mai si no es prova i vés a saber, potser el poble li compraria el discurs si s’expliqués sense embuts i amb tota sinceritat.


Se m’acut que la millor prova de canvi de tarannà seria que des de Palau mateix es desbloquegessin els candaus de la inviolabilitat del rei, limitant-los exclusivament als actes com a cap d’Estat, però desvinculant la protecció de totes les activitats particulars i, sobretot, que siguin transparents els ingressos obtinguts superiors a l’assignació de la casa reial, sotmetent-se voluntàriament al control sigui del parlament o del Tribunal de Comptes. Com que el rei no prendrà mai aquesta iniciativa, tant es dir com no dir, com conclouria en Pla. El que sí no té volta de fulla és que queda tanta bugada per rentar sota els llits o dintre dels armaris de la monarquia, que no li envejo pas la feina als “mosqueters” del rei entestats a salvar els mobles fent petits retocs a la façana.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dijous, 25 de juny de 2020

QUI TÉ PADRINS ES BATEJA, SEMPRE QUE SIGUIS “DELS SEUS”

En moments complicats de la vida, tothom té tendència a buscar aixopluc a prop “dels seus”. Acomboiar-se amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui saps que te’n pots refiar, dona seguretat i coratge per anar tirant. Des de menuts, a l’escola, ja socialitzàvem més amb uns companys que amb d’altres i de més granats, sense gairebé esforçar-nos-hi gaire, espontàniament, ens aparellem a una colla que esdevé “la nostra”, amb la qual compartim confidències, neguits, il·lusions, entremaliadures de les que no se n’està massa orgullós i, fins i tot, dubtes existencials.

I de mica en mica intuïm, sense que ningú ens ho tingui d’explicar amb ets i uts, que per buscar-nos la vida, en el sentit més ampli de la paraula, ens serà sempre imprescindible saber “quins són els nostres”. En principi, aquesta selecció natural no és dolenta, llevat que no desenvolupi un sentit malaltís de pertinença de classe; però, si l’empatia amb uns més que no pas amb altres degenera en una necessitat de marcar territori més enllà d’una sana rivalitat i es comença a excloure del cercle de les amistats aquells que no pensen igual perquè no són “dels nostres”, hi ha mala peça al teler.

Vés a saber com s’hi arriba a covar uns sentiments tan depriments i decebedors des del punt de vista de qualitat humana, però el cert és que pretendre que tots els nostres veïns i la gent amb qui ens relacionem caminin de bracet amb nosaltres cap a un objectiu comú i sota la mateixa bandera és una utopia i, per tant, el concepte d’unitat que defineix les grans empreses, l’entusiasta i possibilista propòsit d`anar “tots junts” cap on sigui, perd pistonada quan treuen el nas amb força les expressions separatistes del “nosaltres” i “vosaltres”, que cada dia estan més de moda en un món tan competitiu que anima a desconfiar de tothom perquè te la poden fotre. Però el vertader problema o drama per una societat és que s’identifiqui el “nosaltres” amb els “bons” i el “vosaltres” amb els dolents. Que, per desgràcia, és el que està passant al nostre país més del que no pas ens pensem.

A la meva manera de veure, doncs, sovint sense adonar-nos-en, inclús en les converses intranscendents, utilitzem expressions col·loquials que posen més accent en les diferències, les fronteres i els prejudicis culturals, que no pas en les coincidències. Ja sé que moltes vegades només es tracta d’una senzilla forma de parlar; però massa vegades el “vosaltres” i el “nosaltres” es fa servir més del compte, i no sempre inconscientment, per “marcar les diferències” intel·lectuals, polítiques i socials. Però el més perillós d’aquesta realitat es pensar que els que no són “dels nostres”, tenen menys drets i són inferiors. I és que no està escrit en cap protocol – com no hi estava que en ple pic de la pandèmia el dret d’admissió en un hospital fos reservat a pacients de segons quines edats -, però és una qüestió tan corrent que en algun moment determinat d’una selecció, tant a l’administració pública com a la privada, el fet que el candidat o candidata sigui “dels nostres” pesa una mica més que no pas els mèrits acadèmics o l’experiència adquirida.

Segur que ara més d’un alçarà el braç indignat per protestar que la meva afirmació és indemostrable i, fins i tot, un pèl temerària. Hi teniu tot el dret a discrepar, però us convido a donar una ullada a l’entorn del mercat on es compren i es venen influències, i que després de fer aquesta petita gira em digueu si seguiu pensant que sóc un exagerat. D’aquí ve allò que us deia al començament de la reflexió, que en un moment donat de la vida adulta de cadascú es té la sensació que l’establishment, en general, vetlla que siguin “dels seus” els que gaudeixin de les millors oportunitats, procurant que la simpatia no canti massa, mentre que els que són “dels altres” ho tenen més pelut per prosperar i, sense quan val ni quan costa, es queden més sols que un mussol, conformant-se amb les molles del pastís. Ja ho tenien ben clissat els avis: “qui té padrins, es bateja”. I els que, com jo, de tant en tant espigolem pels concursos literaris a la recerca d'un premi, aquesta “sensació” es percep malauradament més del que voldríem. És allò que diuen els gallecs: “en les bruixes no s'hi ha de creure, però d’haver-ne, n’hi ha”.

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimecres, 24 de juny de 2020

SENSE RESCABALAR DANYS I PERJUDICIS A LES VÍCTIMES, NO SE N’HAURÀ FET MAI DE JUSTÍCIA.


            Em sembla imprescindible per a la bona salut de la justícia garantir que mai més cap víctima s’hagi de mossegar els punys d’impotència, veient com els delinqüents - inclosos els culpables d’estafes, d’evasió d’impostos o de malbaratament de cabdals públics -, se les campin la mar de tranquils i satisfets sense haver purgat del tot la seva malifeta rescabalant les víctimes, individuals o col·lectives, els diners robats i reparant els danys i perjudicis colaterals. Els administradors de justícia no en tenen la culpa de dictar sentències coixes, perquè qui la té tota són legisladors que, en redactar les lleis, han permès que el corpus legal fos tremendament permeable a dotzenes d’interpretacions, convertint la norma escrita en quelcom tan llepissós com una anguila.
A la meva manera de veure, doncs, sense deixar-se manipular per la revenja ni caure en la contundència i radicalitat de la bíblica llei del Talió, sí que s’hauria de fixar i fer respectar un principi bàsic i sagrat en qualsevol codi de justícia democràtic: que amb independència de garantir la presumpció d’innocència i un judici just, cap delicte penal ni econòmic es pugui considerar purgat mentre el culpable no hagi rescabalat la víctima de tot el mal causat. I posats a fer una norma legal que no es converteixi en una altra conya marinera com la que tenim, gràcies a les legítimes habilitats dels advocats per furgar en totes les escletxes, ambigüitats i imprecisions de la llei, es pot decantar la balança de la justícia en favor del delinqüent que paga els serveis d’assessors que se les saben totes en matèria d’eximents o atenuants, alguns agafats amb pinces, que serveixen per rebaixar la pena.
¿Com es pot menjar, per exemple, que en casos d’homicidi o d’assassinat provat, el consum de drogues o d’alcohol o la “pertorbació mental transitòria” puguin valdre com excusa per esmorteir la responsabilitat? Al meu parer, els únics atenuants que es podrien valorar si per cas serien haver actuat en defensa pròpia o haver-se penedit espontàniament i sense fer comèdia. Això sí, un cop rescabalats els danys i perjudicis. Em sembla raonable que un codi de justícia contempli totes les garanties processals que es vulgui, sempre que el garantisme no deixi amb un pam de nas les víctimes, moltes vegades ensorrades en estats de frustració i depressió imperdonables. ¿Com s’han de sentir, sinó, els pares que han perdut un fill a la carretera, envestit per un conductor borratxo o drogat, potser inclús sense permís de conduir ni assegurança, que no rep el càstig que es mereixeria perquè, pobret, temporalment no sabia el que es feia?
            I no parlem dels delinqüents de “coll blanc”, per entendre’ns, que avui estant més que mai a l’ordre del dia. A part dels casos que prescriuen i es rovellen durant la feixuga instrucció en jutjats carregats de feina, em sembla que es podrien comptar amb els dits d’una sola mà els casos “fallats” en que la totalitat dels diners declarats estafats, defraudats o embutxacats s’hagin tornat als perjudicats. Ja no parlo de pagar interessos de mora ni de multes, simplement em refereixo als capitals pelats. Aquesta és, doncs, la “llei de l’embut” que “ses senyories” haurien de capgirar enlloc d’insultar-se i de competir per qui marca més paquet electoral. Alguns dels il·lustres polítics, banquers o aristòcrates condemnats en ferm o simplement posats en evidència els seus tripijocs, si és que han tornat alguna cosa dels seus lladronicis han sigut les engrunes, després de passar una curta temporada a la cangrí.
Féu memòria de la magnitud de quina tragèdia us estic parlant, i espero considereu com jo que d’aquest pal ja n’hi prou. Per aquesta raó, quan avui continuïn les converses preliminars entre polítics i interlocutors tutti quanti de l’establishment d’aquest país, per debatre les bases de partida per a la reconstrucció post-pandèmia, potser que tinguessin en compte que més que “reconstruir” un nyap com amb el que hem conviscut fins ara si us plau per força cal fer creu i ratlla d’una vella normalitat, caducada i arnada. La “nova normalitat”, o com li vulgueu dir, només reeixirà sobre uns fonaments sòlids a base de sentit comú, pragmatisme i cap pedra amagada a la faixa. I en el cas de la justícia, amb independència total de l’executiu i de qualsevol altre poder fàctic.    
A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimarts, 23 de juny de 2020

UN CONTE PER A UNA NIT DE REVETLLA


LA LLEGENDA DELS CARACREMADA

       Tal com m’ho han explicat, us ho repeteixo. I ja en podeu estar ben segurs que no hi he afegit ni una engruna de collita pròpia, malgrat us costi de creure. Que ja sé com em retalleu a l’esquena: que si la sé molt llarga, que si mai sabeu si parlo en serio o us foto canari, veli aquí!
            Doncs no, aquesta vegada us juro que no vos aixeco pas la camisa, i que conto aquesta història quasi amb les mateixes paraules que va fer servir en Martí Paleta, que és qui en realitat la va viure de primera mà, per explicar-me-la a mi. En Martí Paleta i jo ens hem fet amics d’ençà de trobar-nos al Casal per anar a caminar plegats un parell de dies a la setmana. A estones, tot fent camí, matem les hores i trenquem els silencis malsoferts fent memòria de temps reculats, esmicolant gairebé amb els dits records entortolligats en algun racó de les golfes adossades al nostre caparró, bocins de memòria que no es fan pregar, com si estiguessin esperant, mireu què us dic, que algú vingués a treure’ls-hi la pols, doncs quan se’ls sacseja una mica no s’ho fan repetir dues vegades per desvetllar-se del tot.
            Ahir per exemple, sense anar més lluny, me’n van descabdellar una de ben guapa, referida als seus avis: vet-aquí que foteren el camp d’Espanya quan aquell militarot putero d’en Primo de Rivera va arrambar el poder per la força, arrossegant tota la família com aquell qui diu a collibè – el pare d’en Martí Paleta era el més jove dels tres germans -, cap a Montevideo, aprofitant que hi tenien parents que feia temps els encoratjaven a emigrar com havien fet ells, assegurant-los que trobarien feina de seguida i ben pagada. Sobretot tenint en compte que eren uns paletes tan fins com es vantava l’avi, referint-se a la bona reputació que s’havien guanyat al gremi de Barcelona, on es dedicàvem a enrajolar cases de petits burgesos que volien fer palesa la seva prosperitat a base d’encaironar, amb pretensions de nous rics, cuines i cambres de bany amb marbres i ceràmica de la cara. Ambdues especialitats eren considerades pels del gremi com a feines pròpies de paletes amb molts anys d’ofici a l’esquena.
            De fet, el seu avi es veu que hi tenia els dits pelats d’enrajolar i els seus fills li seguien els passos i, segons com, fins i tot es podia dir que li passaven una mà per la cara. De manera que tenint aquestes referències es veu que sí, que a Montevideo van tenir-hi requesta i s’hi van guanyar tan bé la vida que no els hi hagués fet res de quedar-hi a viure definitivament entre gent tan encantadora que a tothom tractava de vós, bevent mate i afartant-se de vaca rostida, si no fos que quan ja hi portaven set anys ben bons haguessin coincidit vàries circumstàncies que varen fer-los canviar de plans. En primer lloc, que a Espanya al general-dictador l’havien arriat a puntades de peu del poder; però, sobretot, perquè tot d’una l’àvia es pansia d’enyorament d’una manera alarmant i malaltissa. Si hi afegim que cap dels tres fills va firar-se amb cap dona, qui sap si perquè només pensaven en treballar i poc en ballar, decidiren tornar a Barcelona, tot just estrenada la república.
             Varen fer-ho traginant tot l’aixovar en un parell de “mundus” – així s’anomenaven els baguls de l’equipatge quan es viatjava per mar -, sense descuidar-se d’un estoig de fusta on guardaven el vell rellotge de paret de la família, que ja havien traginat d’anada, que li havia deixat a l’avi el seu pare, el besavi d’en Martí Paleta, tots els descendents del qual, mascles i femelles, arrossegaven la fama de “tenir poders”. De fet, la casa pairal a Alcanar, era coneguda com “ca la bruixa”.
            Aquesta reputació li venia a la família d’en Marti Paleta d’ençà que una cosina del seu besavi fou l’única supervivent d’un terrible incendi a la fàbrica tèxtil on treballava de repassadora, tragèdia que li va deixar com a recordatori una marca per a tota la vida: mitja cara cremada pel foc i les mans i braços tan socarrimats que feia angunia de mirar-se-la. Enmig de la desgràcia, però, va tenir sort, ja que en començar a escampar-se arreu de la comarca la brama que una noia amb la cara cremada, imposant les seves mans també tocades pel foc, havia curat una nena desnonada pels metges del mal de sant Víctor, a casa del besavi d’en Martí Paleta sempre hi havia cua. La llegenda es féu més llaminera quan va córrer la veu que aquest “do” passaria de pares a fills de la família que arreplegà, per l’amor de Déu, una noia que a més a més d’haver-se quedat orfe no serviria mai més per res més que per ser un escarràs degut a les seqüeles que li havien quedat, la més important de totes fer més fàstic que no  pas grat; és a dir, que els tiets que l’havien recollit per caritat cristiana serien dipositaris per sempre més d’un exorcismes i conjurs secrets perquè els transferissin de pares a fills com a recompensa pel seu bon cor, sempre que els fessin servir només a canvi de “la voluntat” per auxiliar gent tocada i espantada pels mals esperits que havien fet o volien fer de les seves.
            I en aquest sentit, esplaiant-se en els detalls de la llegenda, el meu amic em va assegurar que havia sentit dir al seu avi que en un forat dissimulat a la carcanada del vell rellotge de paret que presidia la cuina-menjador, s’hi guardava enrotllat com un tresor un tros de pergamí que contenia el fantàstic conjur dels poders dels “tocats pel foc”. Sempre segons el testimoni d’en Martí Paleta, aquest rellotge i el seu misteriós i preuat contingut havien pertanyut al capellà d’Alcanar, poble d’on era la noia de la cara cremada i on es trobava la fàbrica destruïda per les flames, que va considerar que el fet d’esdevenir l’única supervivent de semblant tragèdia era com una senyal de Déu, que per rescabalar la família que va tenir-ne misericòrdia els va atorgar el do de fer el bé en nom seu, raó per la qual va lliurar el rellotge i la relíquia que duia a la panxa en mans del besavi del meu amic.
            Sigui com sigui, els poders del conjur dels “tocats pel foc”, com us anava dient s’heretava de pares a fills en la família dipositària del rellotge, amb l’única condició  que mentre aquest marqués les hores, les malalties passarien de llarg de la casa on el rellotge estigués de dispeses, i els que es cuidessin de donar-li corda puntualment moririen de vells, en un sospir. Qui sap si era per aquesta esotèrica penyora, que el rellotge se l’apreciaven tant a can Martí Paleta que cada vegada que canviaven de casa, inclús quan van embarcar cap a Montevideo, del rellotge i d’una reproducció de la marededéu de Montserrat no se’n descuidaren pas mai.
            El rellotge es penjava sempre del pany de paret de la sala on feien més vida, cada vegada que estrenaven una nova llar, després d’anivellar-lo perquè el pèndol no es parés tot sol per culpa d’estar desequilibrat, una operació que tenia tota la retirada a un ritual; tanmateix, la imatge de la marededéu s’ho mirava tot plegat encaixonada des de la lleixa més alta de l’aparador, i sempre que en passava alguna de grossa, a la família o al món, nit i dia s’hi mantenia encesa una llàntia d’oli.
            Aquell rellotge el devia construir un artesà a consciència, ja que pràcticament sense cuidar-se’n massa, seguia tocant les hores amb una formalitat, nervi i lleialtat sorprenents per la seva edat. En Martí Paleta m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir-lo en marxa, respectant al peu de la lletra el llegat de la llunyana parenta amb “poders”, consistia en no deixar-lo aturar mai, de manera que l’avi mentre pogué, després són pare i ara ell mateix, cada dissabte se li donava corda procurant no tensar-la massa perquè no petés, ja que no creien pas trobar recanvis per a unes peces tan antigues.
            D’altra banda, es veu que el rellotge no tenia cap altre valor material que el derivat de la seva antigor, puix que malgrat la consistència de la fusta de que estava fet i del mecanisme original, era de pares desconeguts, sense pedigrí. Però, és clar, per a la família cada any que passaven en la seva companyia creixia el valor sentimental i estic segur que per molts diners que li oferissin al meu amic mai se’l trauria de sobre, oimés després del que em va explicar i que és per on tenia d’haver començat  a parlar-vos-en, si no fos que quan més gran sóc més marrada faig a l’hora d’explicar qualsevol cosa; sobretot si em poso nerviós perquè, com passa ara, em sembla que en tinc una de bona per contar.
            Es veu que la primera vegada que l’avi d’en Martí Paleta va agafar una senyora calipàndria i tingué de fer llit perquè a penes s’aguantava dret – fou a les acaballes de la guerra, durant la qual aquell precepte dominical de donar corda al rellotge va anar com va anar -, fins que en empiocar el pobre home i no cuidar-se’n ningú tan assíduament com ho feia ell, el rellotge acabà fent el gori-gori. L’aturada de la vella andròmina va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que inclús es va témer per la seva vida. De fet, el doctor Fina, un metge de capçalera de veritat, d’aquells que passaven visita a domicili les vegades que calgués, també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap per casa matí i tarda, sense amagar la seva preocupació fins al punt d’insinuar que, si volien, podien avisar el capellà.
            En Martí Paleta m’ha confessat que a ell i sa germana els van deixar entrar a l’alcova de l’avi per acomiadar-se’n, amb la condició que no obrissin la boca; i el van trobar tan ensopit que no se’n pogueren estar de sortir de la cambra plorant desconsolats, mentre recorda com sa mare, en previsió del desenllaç que estava en capella els intentà explicar què estava passant, escollint amb pinces les paraules per amollar-les a unes oïdes tan delicades com les d’una mainada: -“al rellotge de l’avi, fillets, se li està parant la corda”.
            En sentir el que deia sa mare, es veu que la germana d’en Martí Paleta, que encara no havia fet la primera comunió, és a dir, que tenia entre set i vuit anys, se li devia remoure aquelles llegendes que li havien explicat de més petita, ja que va sorprendre tothom amb un esgarip: - Correm a donar corda al rellotge del menjador, que sinó l’avi es morirà.
            Son pare, en escoltar el que la bordegassa acaba de dir, com si se li hagués encès una bombeta al cervell, sense pensar-s’ho dues vegades va afanyar-se a agafar la clau de donar corda al rellotge, endreçada al calaix del mig de l’aparador, i comença a burxar dintre la panxa de la vella relíquia que feia un parell llarg de setmanes que ningú acaronava, des que l’avi va començar a fer llit.
            Quan el pèndol recobrà el ritme de la vida del temps i el tic-tac musculós del rellotge fou oïble des de l’alcova, el malalt com si se li hagués encomanat la seva energia es va reviscolar i, talment com si fos un miracle, aquell vespre es va llevar per sopar a taula, traient tota la gana endarrerida, com si mai hagués a punt de traspassar el camí de les tres pedretes. I feu una bona campanya, ja que va morir l’any que en Martí Paleta es va casar, afigureu-vos!
            Tal com m’ho ha explicat el meu amic jo us ho acabo de vendre, perquè en féu el cas que us sembli. Ara bé, des d’aquella feta, a casa d’en Martí Paleta ningú se’n va descuidar mai més, rai, de donar corda a la vella andròmina. I és que de bruixes potser sí que no n’hi ha, però de tant en tant passen coses que no tenen explicació senzilla, com aquesta llegenda dels “poders dels tocats pels foc”.
FI


   

divendres, 19 de juny de 2020

"QUAN EL SETI ES TORNI GEL" (Finalista Premi Joaquim Ruyra -2014- Premis Recull) Dosi final


Dimarts, 29.-
Els esdeveniments em posen a prova contínuament i jo, que no voldria veure’m obligat a prendre partit, em veig ara empès a triar entre el que sento i el que em convé, i per si no tenia prou pressió, al capvespre s’ha presentat la Juana a afegir més llenya al foc. Mossèn Joan, en veure de qui es tractava l’ha deixat passar sense dir ni piu. Es veu que els empleats de la senyora Rita que em venen a veure, tenen dispensa perquè no porten banyes. M’ha semblat força decaiguda i quan ens hem tancat al despatx m’ha confessat la raó: han engarjolat en Climent. M’ha dit que n’ignorava la causa perquè ningú ha pogut parlar-hi des que aquesta matinada se l’han emportat de casa a empentes. He aprofitat que estava tova per esbrinar, sense embuts i d’una vegada per totes, el dubte que em neguiteja des d’abans d’ahir: si ella i en Climent estan embolicats o no amb els comunistes o amb gent que en faci ferum. Amb la mirada m’ha perdonat tant la vida, que me n’he avergonyit i tot d’haver-li fet la pregunta. He comprès que no era el moment d’esbroncar-la per haver-se'm rifat d’aquella manera, perquè no volia tornar-me a sentir com un pallús. De seguida que transcendeixi amb qui me’ls he estat jugant ni el rector ni ningú em podrà deslliurar que des del bisbat em bandegin a una parròquia mig perduda dalt d’una muntanya, on em deixaran morir de sentiment. M’ha quedat la sensació, després de la conversa amb la Juana. d’haver estat d’una part el tonto útil i d’altra el paraigua, per si de cas s’enganxaven els dits amb els seus tripijocs. I que si se’m varen acostar no va ser per la meva cara bonica, sinó per amagar-se darrera una sotana en cas de necessitat. M’he planyut, inútilment, que gràcies a com han estat jugant amb mi ara estigui en quarantena, tant pel bisbat com per la policia. La poca-solta m’ha donat a entendre amb totes les lletres i sense misericòrdia, que mai deixaré de ser un capellà lila, de tercera divisió i cagadubtes. En fi, en un darrer gest de dignitat l’he engegada, d’un cop de geni. Mossèn Joan ha tret el cap en veure’m acompanyar-la a la porta, estranyant-se d’aquella tibantor. – “Que ha passat alguna cosa? m’ha preguntat, només d’asseure’ns a sopar. Li he respòs que no patís, que tot anava com una seda.

JUNY DE 1967
Dimarts, 5.-
Ara tot depèn de mossèn Joan. M’ho ha deixat ben clar el pare carbasser aquest mati. Al final m’he hagut d’empassar l’orgull i demanar-li misericòrdia una vegada s’ha esbombat tot. Com ja suposava, es proposa fer-me pagar cares les mentides dels darrers mesos i s’ha recreat mortificant-me. Ja sabia què m’esperava quan m’he decidit a pujar a veure’l: que després de rebaixar-me sense fer el melindrós ja em podia resignar a veure’m desterrat on nostre senyor hi va perdre l’espardenya. Queda una solució potser la més digna i honesta, esclar: fer-los una bona botifarra a tots! Però no m’hi atreveixo, perquè encara sento que la sotana és l’únic refugi natural i segur que tinc, i tal com li he dit al pare carbasser per fer-li llàstima: dels errors també se n’aprèn. Ara tot depèn del rector. Si ell no accepta donar-me un cop de mà, ho tinc magre. Però, almenys, puc estar-ne segur d’una cosa: d’obligar-me a perdre’m en un racó de món no passaran, ja que l’església no es pot permetre un escàndol, ni una taca. I de rentar la roba bruta a casa, al bisbat hi tenen la mà trencada. Espero que pel que fa a mossèn Joan, pesi a favor meu el temps que fa que vivim plegats, ja que em consta que no li agrada canviar de costums. En certa manera confio que, si res més no per pura comoditat, li faci mandra d’adaptar-se a un vicari nou. Ahir, a l’hora de sopar, vaig comportar-me tant manyac, que fins i tot tia Berta es va entendrir. Però ell no badà boca, suposo que a l’espera de com acabés la meua entrevista d’avui amb el pare carbasser. De manera que el meu futur penja d’un fil, mentre em consumeixo de vergonya i de ràbia repassant com n’he estat de burro jugant-me a la carta més ingènua i estúpida la tranquil·litat i l’equilibri que tant m’havia costat recobrar, sobretot després del pacte amb nostre senyor, del qual n’he deixat constància en aquest diari. Quan ens veiem demà, li repetiré que tinc clar com he de comportar-me d’ara endavant: seré un capellà tan disciplinat que em limitaré a creure i prou. M’ho va deixar clar com l’aigua el pare carbasser: - “Cada vegada que t’has apartat de les normes, intentant volar pel teu compte, la patacada que t’has fotut a qualsevol altre l’hagués ben escarmentat, però tu sembles fet de la pell de Satanàs”. No cal que s’hi amoïni, que no me n’oblidaré pas mai més de la lliçó, si és que em donen una segona oportunitat. Pel que he vist, tots els que considerava amics només em feien llagoteries i la gara-gara per aprofitar-se’n de mi. Però el que m’ha dolgut més, ha sigut el comportament poc noble d’en Climent. Fou una de les primeres persones a qui em vaig fer en arribar a la parròquia i sempre ens havien entès la mar de bé, inclús vam arribar a tenir certes complicitats afectuoses fins que aquesta relació més personal es va refredar, encara no sé ben bé per què. El pare carbasser no es cansava de repetir-m’ho cada vegada que l’anava a veure: - “D’un bon capellà no s’espera que es posi al capdavant de res, sinó que se’l trobi on se l’ha de trobar quan se’l necessita, que és a la rectoria. El bon capellà es distingeix per saber escoltar des de l’anonimat del confessionari, i no pretendre fer-se famós des de la trona”. Allavonces l’hagués engegat a pastar fang, en canvi ara com un xaiet, amb el cap cot estaria disposat a begallar en quan m’ho manés. Ja no m’importa rebaixar-me per evitar el càstig que més temo. – “Posi’m a prova! - li he suplicat, una i altra vegada. Estic disposat des d’ara a seguir la comèdia, sense apartar-me ni un pam del guió; mossèn Joan, no haurà d’estirar-me mai més les orelles. Això sí, sacrificaré tot el que vulguin menys les aparences. Els hi ho he recalcat des de bon principi: encara que obeeixi i dissolgui el Centre Obrer, la Juana no pot saber mai que m’hi han obligat, sinó que s’ha de creure que sóc jo qui els ha fumut fora d’una puntada de peu. I que no em vingui a plorar pel seu Climent, perquè no mouria ni un dit per treure-li les castanyes del foc, si de mi depengués. Si el rector no em falla, juro que a partir d’ara sí que deixaré de fumar i em llevaré d’hora cada matí. Insisteixo, depèn d’ell. Tanmateix, de l’única cosa que no em rebaixaré a confessar-li al pare carbasser serà el meu pacte amb nostre senyor. No n’ha de fer res! I nostre senyor sé que hi estarà d’acord que el mantingui al marge del nostre secret, perquè el pare carbasser em sembla que a ell tampoc li fa el pes.

Dimecres, 6.- (a dos quarts de tres de la matinada)
M’he llevat expressament per deixar constància d’una decisió que acabo de prendre, desvetllat per un mal pressentiment. Des de que el vaig començar, i els darrers dies amb més insistència, em preguntava què n’havia de fer d’aquest diari i no m’acabava de decidir entre cremar-lo o amagar-lo en algun lloc discret, per si de cas algun dia em podia fer servei. La solució adequada se m’ha revelat de repent, en espavilar-me tot suat d’un malson que m’ha deixat la premonició que demà ho tinc malparat: el tancaré dintre un sobre i el confiaré a la Neus. L’aniré a veure a primera hora al pis on viu rellogada, a sobre de l’Ocell de Foc. Ja tant se val que m’hi vegin entrar o sortir del bordell. Li pregaré que em guardi les llibretes. Ella estic segur que ho acceptarà, sense fer-ne escarafalls ni preguntes innecessàries. Si d’aquí a un temps no torno per recuperar-les, li deixaré dit ben clar que té tota la llibertat del món per fer-ne el que vulgui. Sé que amb tant de misteri, m’exposo a que algun dia ella no suporti la temptació de xafardejar-les. Si fos així, només espero que m’entengui i em perdoni, ja que si li vaig fer mal va ser sense voler. Sé que d’ella me’n puc refiar. Segur que ma germaneta m’estima tant o més que la Neus, però en un moment donat dubto de si es veuria amb cor d’airejar les meves misèries. La Teresa no  crec que tampoc comprengués que hagués fet servir nostre senyor de coartada i confident de les meves flaqueses, i aquest diari potser li pesaria tant a les mans com un vas de llet glaçada. En canvi, a la Neus si que la veig capaç, si cal, de fer el que convingui per evitar que aquesta sensació que m’agafa de matinada, quan el setí se’m torna de gel i la suor freda de les aixelles em travessa la sotana, no pugui explicar-la amb el cap ben alt, perquè se sàpiga que amb el Déu en que cadascú cregui, t’hi pots entendre de tu a tu, sense intermediaris ni filtres que intoxiquin les relacions.

FI

dijous, 18 de juny de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – vint-i-unena dosi


Divendres, 25.-
El que passa, vertaderament és de bojos. Cada dia a la rectoria esmorzem amb les novetats de can Morell i a mossèn Joan, cada sotragada li dispara la pressió i el sucre. Sa germana segueix sent la principal font d’informació, ja que quan a primera hora surt a comprar el pa – el germà de la flequera fa d’encarregat a la filatura –, torna amb la coixinera plena de novetats que repeteix i dosifica, tota cofoia de que estiguem pendents d’ella, malgrat sabem que allò que explica cal agafar-ho amb pinces i creure-se’n només la meitat, perquè són versions corregides i augmentades a la fleca, després de pasterejar-les tota la colla de sedasseres. Certament, des d’ahir el poble en va ple dels acomiadaments de quasi un centenar i pico d’obrers, inclosos tots els que més s’han fet veure. Al rector, que avui s’ha llevat un xic més picallós que de costum, que hagin despatxat tots els cap-calents li sembla de conya, i mentre se n’anava al balanci a resar, en creuar-nos m’ha fet l’efecte de sentir-li remugar entre dents quelcom que, encara que soni malament, no em ve de nou: - “Mort el gos, morta la ràbia”. Abans d’anar-me’n per les meves, ha tingut temps d’engargamellar-me l’advertència que ja em sé de memòria des de fa uns quants mesos: - “Josep, no et fiquis en embolics!”
Dissabte, 26.-
He entrat a l’hospital per saber novetats. – “Una bassa d’oli” - m’ha dit en Baldiri. Doncs que continuï així, he pensat. Sor Balbina se m’ha enganxat com una paparra, de seguida que m’ha posat la vista a sobre. – “Ja sap quina n’ha fet aquella mossa?” – més que informar-me semblava com si m’estigués refregant sota el nas un drap brut. – “Doncs que se n’ha entornat amb aquelles donotes, una altra vegada. Ja veu, mossèn, que no li valia pas la pena de prendre’s tantes molèsties!” He intentat de fer-li veure que no n’hi havia per tant, però m’ha tallat en sec: - “Expliqui-li a la bona Mare, que agafa cada enrabiada quan ve a curar-se acompanyada d’un parell de bagasses, que qualsevol dia li vindrà un cobriment de cor i tot”. No li he volgut tenir en compte a la monja totes aquelles barbaritats, perquè en el fons estic convençut que sovint només parla per parlar i que no sent el que diu. Ara bé: sí que me la imagino la cara de la bona Mare i no puc estar-me de somriure maliciosament.
Diumenge, 27.-
Quan comences a trepitjar merda mai més portes les sabates netes, per molt que te les netegis. Tan content com estava ahir, i avui en Climent m’ha deixat glaçat. Quan li he obert la porta, quasi m’ha fet esgarrifar l’expressió de la seva cara. Estava tan lívid, que fins i tot he pensat que s’havia marejat. Però ha rebutjat les meves mostres de preocupació amb una d’aquelles rampellades que detesto: - “no estic marejat; el que estic es molt emprenyat! Hem entrat  al despatxet i li he ofert una copeta del conyac que va sobrar de l’altre dia. En contra del seu costum, se l’ha empassat d’un trago abans de començar a desfogar-se. Es veu que un dels amics que em va presentar diumenge passat - el més vell dels dos, un tal Soria -, l’han tancat a la cangrí des de dijous i el tindran engarjolat vés a saber fins quan. Segons el que m’ha explicat, la cosa pot anar per llarg ja que li endossen no sé pas quants comptes pendents, alguns del temps de maria-castanya. Però el més greu és que diuen que es tracta d’un peix gros anarquista, i a causa de la relació que té amb en Climent la policia ja l’ha anat a buscar a casa, perquè es veu que van al darrera de tothom que hi hagi tingut tractes. Per sort, no l’han trobat però està segur que tornaran, sobretot quan descobreixin que els dos paios que busquen els va tenir a dispesa tota la setmana. De fet, m’ha dit que han deixat un parell de grisos rondant esperant enxampar-lo quan torni, raó per la qual necessita com el pa que menja un forat on amagar-se fins que la cosa es calmi. Em temo que amb tanta moguda serà un miracle no acabem llepant tots d’esquitllada. Li he dit que s’havia d’assossegar i reflexionar com pot sortir-se’n d’aquest trencacolls, sense comprometre’ns. – “Què cony més vol que reflexioni? – se m’ha rebotat. M’ha jurat que no feia altra cosa des d’ahir que trencar-s’hi les banyes, buscant una sortida. Quan ja no sabia què més dir-li i m’esperava que em posés en un compromís demanant-me si podia quedar-se a la rectoria, ha irromput al despatx el rector i amb un gest malsofert m’ha fet sortir al passadís. Sense roba estesa, m’ha murmurat que el comissari Anselmo s’esperava al despatx gran perquè volia interrogar-me. Si em punxen en aquell precís moment, segur que no em troben ni una gota de sang. Amarat del pessimisme que m’havia encomanat en Climent moments abans, la visita inesperada del comissari era com ploure sobre mullat, de manera que le acomiadat sense contemplacions dient-li la veritat del que passava, ja que m’he vist incapaç d’inventar més mentides. Tampoc a ell li ha fet cap gràcia i ha preferit esmunyir-se’n de pressa i corrents. En entrar al despatx del rector, el comissari ni s’ha pres la molèstia d’aixecar-se de la cadira per saludar-me i en prou feines m’ha dedicat una ganyota de befa, la qual després de les notícies que acabava de rebre he considerat de molt mal averany. Mossèn Joan ha començat per retreure’m que no li hagués parlat de l’anterior visita del policia, més que per renyar-me suposo per quedar bé amb la vianda al plat. En no veure’m amb cor d’endevinar per on m’engaltaria la bufetada, he intentat guanyar temps tirant pilotes fora però el comissari venia a pinyó fix i es veia que no estava disposat a posar-me les coses fàcils i a no deixar-me’n passar ni una. – “Miri senyor rector – més o menys, l’ofensiva ha començat amb aquesta andanada en castellà, que reprodueixo en català, el millor que sé -, no estic per orgues i vull saber què s’hi cou dintre d’aquestes quatre parets, per descartar que la rectoria serveix de tapadora d’activitats subversives o que es protegeix a gent desafecta al Movimiento. La visita de l’altre dia al seu vicari fou amistosa i de cortesia; com si diguéssim, una advertència. Però sembla que va servir de ben poc”. Mossèn Joan li ha assegurat, posant-se la bena abans de la ferida de tan nerviós com estava, que li garantia la col·laboració incondicional de la parròquia - i en aquest eufemisme suposo evidentment que m’incloïa a mi especialment - en totes les perquisicions. – “D’acord, li seré franc – durant tota la visita el comissari sempre s’ha dirigit al rector, com si jo no existís malgrat que la meva presencia devia ser imprescindible, puix segons he comprovat a mesura que descabdellava el deu discurset, el malcosit havia organitzat tota aquella representació per acollonir-me. – “Per la rectoria darrerament hi circula massa gent estrafolària, que venen a veure’s amb el seu vicari, i es dona la casualitat que tenim la certesa que alguns d’aquests individus, estic segur que a l’esquena de vostè, des de fa temps conspiren. Què vol que en deduïm de tot plegat? Doncs que o bé el seu vicari és un passerell a qui fan beure a galet les amistats que s’ha buscat, o que és qui mou vertaderament els fils de la conxorxa comunista que uns quants rojos emboscats per aquestes rodalies es porten entre mans. Això no té volta de fulla per a la policia, de manera que ni pensi en discutir-m’ho. Fa dies que tenim vigilada la rectoria i, per tant, tenim un feix de diguem-ne incidències que voldríem aclarir. Per exemple: ¿què hi pinta un conegut comunista com en Clemente Pallarès, al capdavant del Centre Obrer de la parròquia? Tanmateix, tenim curiositat per saber què es cuinen el seu vicari i un parell de paios que fa poc han tornat de l’exili, un dels quals – aquest Soria, de qui li he parlat – tenim bones raons per creure que fa d’enllaç entre terroristes d’aquí i anarquistes de fora. A aquest paio tan perillós li hem perdut de moment el rastre, però un seu company – l’altre individu que acompanyava en Soria i en Pallarés quan es van reunir aquí amb el seu vicari -, que de bones a primeres no sabíem quin pito hi tocava en tota aquesta història, des que l’hem detingut ha cantat com una calàndria. Només ens queda una peça d’aquest trencaclosques per encaixar: on s’amaga en Soria? Miri per on, es va esfumar per art de màgia just l’endemà del meu entretoc amistós al seu vicari, en el transcurs de quina visita se’m va escapar-se’m sense voler una pista que degué aprofitar per posar en guàrdia aquell indesitjable, amb el qual feia unes hores s’havien estat donant el bec en aquest despatx. Acabaré de posar-li totes les cartes damunt la taula, en consideració a vostè, senyor rector, perquè ja sap que li tinc estima i n’estic convençut de la seva lleialtat, i sobretot perquè em sabria greu que en sortís emmascarat. Voldria descartar, per començar, que el seu vicari no està fent de lloca del tal Soria. Més clar: m’agradaria tenir la certesa que ara mateix aquest delinqüent no s’amaga en algun racó d’aquesta casa o, per afinar més, sota la mateixa teulada de l’església”. Mossèn Joan ha seguit tota la lletania d’acusacions del policia amb la mirada perduda i un parell de cops s’ha posat les mans al cap. Per la meua part, ni m’he atrevit a interrompre una sola vegada les delirants imputacions del comissari, que m’han sorprès tant o més que al rector. I no pel fet de la seva temeritat, que això al capdavall m’afavoreix, en tractar-se de mentides tan barroeres que es poden desmuntar d’una bufegada, sinó en adonar-me de fins a quin punt m’han aixecat la camisa tota aquesta colla de pocavergonyes que es feien passar per amics i dels quals me n’havia refiat a cegues les darreres setmanes. He improvisat una resposta versemblant a cadascuna de les preguntes que mossèn Joan em descarregava a boca de canó, visiblement afectat pel que acabava d’escoltar. M’he ratificat en tot el ja vaig declarar al comissari l’altre dia sobre el meu encontre accidental amb els dos amics d’en Climent, però en quan a que fossin comunistes he negat que en tingués la mínima sospita, perquè és la pura veritat. I per guanyar-me la complicitat de mossèn Joan, li he recordat, amb certa malícia i una mica de ressentiment, que en Climent ja remenava la cua per la parròquia fent de catequista molt abans que jo hi vingués a fer de vicari. El comissari, no obstant els meus descàrrecs, es veia a venir que estava disposat a acorralar-me sense treva, fins que confessés allò que volia sentir: – “I si ho hagués sabut, reverent, ens ho hauria dit, com era la seva obligació? m’ha preguntat amb tota la mala llet de donar per suposada la meva presumpta nul·la col·laboració, arribat el cas. Però jo una vegada més, reaccionant com un covard de merda, atabalat per tanta pressió, no he estat a l’altura de les circumstàncies, amatent només a no sortir-ne escaldat. Més o menys amb la boca petita li he assegurat que sí que els hagués delatat, i que mai haurien trepitjat la rectoria de saber de quin peu calçaven aquelles perles. Finalment, veient-me un xic les orelles, he jurat i perjurat que de l’esfumació d’aquell tal Soria no en tenia ni punyetera idea – única afirmació que era ben certa -, i que el comissari s’havia begut l’enteniment si es pensava realment que nosaltres, uns homes de Déu, podíem embrutar-nos les mans alcavotejant galifardeus a la sagristia. Em sembla que m’he  defensat amb tanta vehemència, tot i que improvisava, que almenys he mig convençut el rector. Fins i tot el corb de l’Anselmo, ha acabat ben distret, conformant-se amb amonestar-me severament: - “De qualsevol cosa que s’assabenti a partir d’ara n’ha d’informar immediatament al senyor rector, i ell ja decidirà el que s’hagi de fer”. En quedar-nos a soles, mossèn Joan no m’ha fet cap retret; capteniment que encara m’ha dolgut més que si m’hagués escridassat. Amb evident menyspreu, però, m’ha imposat la penitència que sabia més em couria: - “Mentrestant no aclarim les coses, s’han acabat els experiments amb el Centre Obrer, que ja pots engegar-lo a la merda avui mateix”. En adonar-se que anava a protestar, ha afegit amb energia: - “No vull discutir amb tu mai més les meves ordres. Tu, a partir d’ara, a obeir i a callar s’és dit!” Quan ja estava a la porta, s’ha girat per collar-me encara un xic més: - “Mentre no et digui el contrari, vull saber cada vespre, fil per randa, què has fet, amb qui t’has trobat i de què heu parlat. No tinc ganes de passar més vergonya per culpa teva”. Total: que me n’aniré a dormir amb les orelles ben calentes i amb papallones voltant-me per l’estómac. Em rebenta que el rector faci més cas del policia que no pas de mi, després que aquell desgraciat m’hagi humiliat de la manera que ho ha fet, abonant-s’hi com un mala bèstia. Però també dec admetre que m’ho tinc ben merescut tot el que em passa, per idiota i calçasses.


PROU DE XANTATGE EMOCIONAL AMB L’ESPANTALL DEL REBROT DE LA PANDÈMIA!

El darrer expert a afegir la seva contribució a engreixar el plec d’advertiments sobre una segona onada de coronavirus aquesta tardor, ha estat l’epidemiòleg de referència del president Torra, l’Oriol Mitjà, que en unes declaracions a RAC-1 va assegurar literalment que malgrat l’evolució del covid-19 sigui bastant estable a hores d’ara, “... segur que el virus tornarà a la tardor, quan torni a fer fred, però si fem les coses bé aquest estiu, el següent brot arribarà més tard i des d’un punt de partida més baix; però, de que tornarà segur i la següent onada pot ser més crítica que la primera, si no féssim res ...“ Mitjà va apuntar que els factors climatològics i les mesures de seguretat han contribuït a fer que el ritme de contagis s’hagi relaxat sense desaparèixer del tot, per aquesta raó va remarcar “la importància de fer les coses bé durant l’estiu perquè el probable segon brot arribi quan més tard millor. Tot i això, segur que a finals de tardor o principis d’hivern tindrem una altra vegada el virus reviscolat i, per tant, ens hem de començar a preparar”. No tinc res a dir, ans al contrari, que els experts hi diguin la seva i facin tantes advertències a la població com creguin convenient, sempre que no estiguin contaminades per interessos polítics sinó exclusivament científics; el cas és, però, que a la meva manera de veure, amb tanta abundància de pronòstics pessimistes s’està fent un xantatge emocional injust, imprudent i abassegador a la població més vulnerable, indefensa i influenciable.

És a dir: tothom ja té assumit de sobres que el maleït virus continuarà fent de les seves en quan se li perdi el respecte, però també és cert que la majoria de la gent voldria estar convençuda, inclús posant les mans al foc assegurant-ho, que prenen les mesures de precaució que es recomanen per activa i per passiva i que finalment s’ha concretat sense cap discrepància científica – distancia, mascareta i higiene de mans -, el risc de recaure al pou de la pandèmia es pot controlar amb èxit. I és que la gent necessita creure-s’ho per no perdre la xaveta i agafar-se a l’últim bri d’esperança. La població, insisteixo, que en la seva majoria ha demostrat amb el confinament, estar disposada a fer el que se li manava i complir disciplinadament els protocols de protecció personal que se la imposessin, encara que signifiquessin sacrificis feixucs i renuncies molt doloroses, particularment en parcel·les que freguen el dret de les persones a moure’s i tenir lliurament vida social. Però la gent no estava disposada a ser obedient sense remugar, a canvi de res. El preu o el premi, millor dit, per creure era i es assegurar-se amb l’obediència cega un grau raonable d’immunitat temporal al contagi, mentre no es descobreixi una vacuna definitiva.

Les regles de joc en aquesta crisi sanitària són molt clares i simples, tal com el propi doctor Oriol Mitjà ha recalcat a bastament en llurs declaracions. Però aquestes regles de joc, un cop definides i concretades fil per randa pels experts, correspon a cada ciutadà aprendre-se-les de memòria i obeir-les sense excuses ni complexes; però també han d'obligar les autoritats a vetllar perquè ningú se les passi per l’engonal. Siguem conscients, però, que una minoria considerable de la població, de totes les edats encara que hi predomina el jovent, no està disposada a passar per l’adreçador i, per tant, en fa un cas com un cabàs dels protocols de protecció personal i de les recomanacions. No ha servit de gaire que se’ls hi volgués fer entendre que la seva rebequeria no només els podria perjudicar a ells, sinó que si es contagiaven podrien encomanar el virus a terceres persones innocents. Per tant, penso que ja n’hi ha prou que els experts, com avui el doctor Mitjà, recordin als quatre vents les seves advertències a la població sense exigir també al govern que les faci complir, perquè sinó a la població més vulnerable - que en bona part és la més creient perquè és la que hi té més a perdre en un rebrot - li sona tanta amenaça com una mena de xantatge emocional que, en alguns casos, provoca crisis d’angoixa en no garantir-los que es faran complir amb mà de ferro les normes a qui no vulgui entomar-les voluntàriament .

Ho repeteixo, aquestes crides a l`ordre haurien d’implicar no només a la ciutadania en general, sinó sobretot a les autoritats, en particular, perquè deixant els escrúpols tiquis-miquis de banda obliguin tothom a no fer-se el viu, ja que la salut no és una qüestió negociable ni objecte de transacció. Ja sé que hi ha gent de pell fina que pretenen justificar com una mena d’objecció de consciència passar de complir els protocols sanitaris, a més a més en base a un argument demagògic: que en nom de la salut no tot està permès. ¿Que no s'adonen aquests ximples que em temo ens haurem d’anar acostumant a que una de les conseqüències més emprenyadores de la “nova normalitat” sigui que mentre existeixi un risc sanitari, qui estigui al poder tindrà un marge considerable de maniobra normativa, potser fregant fins i tot perillosament l’arbitrarietat i la impunitat? Per aquesta raó s'haurà d'estar a l’aguait per impedir-ho. Ara bé, si les autoritats no treuen a passejar de tant en tant el santcristo gros, ¿com es protegirà el dret dels més vulnerables a no resultar infectats en contra de la seva voluntat, per la negligència d’alguns d’aquests nous rebels sense causa?

A MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimecres, 17 de juny de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – vintena dosi


Dilluns, 21.-
Baldament no tenia prou païda la visita dels amics d’en Climent, quan aquesta tarda el comissari Anselmo m’ha donat un bon ensurt. He pensat que venia a veure mossèn Joan, ja que de tant en tant es tanquen tots dos al despatx a pany i forrellat, però quan li anava a explicar que el rector era a cal metge amb sa germana, m’ha dit que amb qui volia parlar era amb mi. M’ha escamat, perquè em sembla que en tots els anys que fa que m’estic al poble a penes si ens havíem saludat mitja dotzena de vegades, a pesar que em va quedar perfectament gravada des del primer dia que m’hi vaig topar, la seva cara de mala llet, esbarrellada per alguna verola mal trascolada. A partir d’ara, però, em temo que ja podré dir que n’estic ben servit de comissari, començant per la seva desagradable veu, tan esquerdada que predisposa a la suspicàcia. No ha perdut el temps: després de descordar-se un botó què li tibava la pinça d’una americana fosca i massa entallada per a la seva panxa, recolzant el cul en un cantó de l’escriptori, s’ha tret un bloc de notes de la butxaca i s’ha afanyat a demanar-me, per aquest ordre, el nom dels afiliats al Centre, què hi pintava en Climent pel mig i quina relació tinc amb les visites que vaig rebre ahir a la rectoria. Banyabaix, abans que li anés a respondre, ha fanfarronejat com un jugador de botifarra insinuant el trumfos que potser té no té a les mans: - Conec tots els seus embolics, reverend, de manera que estalviïs de voler-me fer empassar gat per llebre”. Ràpidament m’he posat les piles, comprenent que amb aquell paio tan decidit no podia pas petar-me la basa, li he explicat un sopar de duro perquè marxés content i enganyat.
Dimarts, 22-
He rebut una trucada de ma germaneta, interessant-se per com em van les coses. Estava més dolça que d’altres vegades. Tant, que ja no sé si és que realment m’ha trucat perquè si, tal com m’ha assegurat, aprofitant que tenia un forat i li ha vingut de gust, o perquè en Carles li ha dit que ho fes per aixecar-me la moral i per compensar-me de l’allisada de l’altra dia. A mossèn Joan li han trobat sucre i l’han posat a dieta, per tant ja em veig fent règim com ell, ja que no crec que sa germana a partir d’ara cuini dos menjars diferents. M’ha preguntat, quan esmorzàvem, si tenia res de nou per explicar i li he fet que no amb el cap, passant full de la visita del comissari. Sa germana ha comentat, com sempre que porta a taula xafarderies per explicar amb gran misteri però no recordant a quina botiga les ha arreplegat, que una colla d’obrers de can Morell han segrestat el fill de l’amo. Quina bestiesa!, he pensat de primer. Però després m’he quedat mig atordit i no he gosat obrir la boca, per no ficar-hi la pota. Al rector, en canvi, he notat que amb la noticia li havia agafat fred de peus i ja volia trucar als Morell, per posar-se a la seva disposició. Li he fet veure que si només es tractés d’un rumor sense fonament, faria el ridícul. –De totes maneres, ho tinc de fer” ha insistit, sense avenir-se a raons. Quan sopàvem, ha tornat a treure el tema a taula, explicant-nos que a mitja tarda ha parlat amb el senyor Morell en persona, el qual li ha confirmat que efectivament no en tenen cap notícia del fill petit i que malgrat no en tingui proves està convençut que hi estan complicats en la seva desaparició alguns obrers que li fan la punyeta d’ençà que s’ha tirat endavant un expedient de crisi a la fàbrica. – “Tu no en sabràs pas res de tot això, oi? m’ha preguntat, amb cara de set jutges. M’he afanyat a assegurar-li que estava “in albis”; però, em sembla que no s’ho ha empassat del tot perquè no ha deixat d’observar-me de reüll, mentre jo feia veure que assaboria la crema de carbassó que tia Berta ha fet per sopar enlloc de la tradicional sopa de pa amb un brot de menta de cada vespre, suposo com a primera contribució solidària a la dieta per a millorar la salut de son germà pioc.

Dimecres, 23.-
He de rectificar. Allò que vaig escriure sobre les sòcies de la Neus m’ho tinc d’empassar amb patates. Aquest mati, quan l’he anat a veure estava radiant, tot i que es nota que s’ha aprimat i que estigui més esblanqueïda que abans de l’operació, malgrat s’ha retocat el maquillatge, per dissimular les ulleres. M’ha dit que la donen d’alta el cap de setmana vinent, i que se n’anirà a passar la convalescència al pis de la mestressa del bordell, a sobre mateix de l’Ocell de Foc. Avui he sabut que de la seua malaltia tampoc no n’havia parlat amb aquelles dones, les quals en trobar-la a faltar especulaven si al final s’havia firat amb un cap de pardals folrat de duros, que li anava al darrera des de feia temps, pretenent retirar-la de la circulació. Quan han sabut la veritat, per boca de la tia Amada, esclar, ja no l’han deixada ni a sol ni a ombra. M’imagino la cara de la bona Mare amb la mosca darrera l’orella, amb tanta embrollada de meuques entrant i sortint de l’hospital. Mentrestant, aquella punyetera de tia postissa es deu haver quedat ben tranquil·la. Rectifico doncs el que vaig escriure la setmana passada i dono la raó a la Neus: les putes valen un imperi!
Dijous, 24.-
Sembla que en Climent de tant portar-se l’oli, unta tot allò que toca. A mi m’ha deixat una papereta, que si me’n surto d’aquesta ja podré repicar campanes. Quan mossèn Joan s’ensumi en què m’han embolicat tota aquesta trepa que se m’han colat al Centre, ja puc preparar-me per a un bandeig cap a la parròquia més fastigosa del bisbat. Tot allò de les timbes dels dissabtes segurament s’avindria a passar-ho per alt, tal com ja va fer anys enrere, tapant-me la patinada amb la Neus, però haver-me acomboiat a la seva rectoria amb “esquerranosos” que, en opinió de l’Anselmo, només pensen en fer saltar el règim pels aires, no m’ho perdonarà mai. I si convé, em farà treure el fetge per la boca perquè delati tothom que participava en la presumpta conxorxa. Tal com van filtrant-se les notícies de can Morell, l’escalada de la protesta obrera i l’agitació forassenyada al carrer fent-me servir a mi i al Centre de talaia, em fa sospitar que el totxo d’en Climent i companyia se n’han apropiat als meus nassos de la meva obra, traint la meva bona fe i la confiança que els hi havia fet. Fins i tot aquella garsa de la Juana, m’ha insinuat la possibilitat de demanar-me permís per amagar a la rectoria algun dels que ella anomena “gent compromesa”, perquè no els enxampi la policia si van maldades. Tant com odio sentir-me pressionat quan he de prendre decisions, i ara m’està engolint un remolí de bogeries que a penes controlo. Si no ho he entès malament, en Climent i uns quants dels que van ajudar-me a desencallar la meva iniciativa pastoral, estan emmerdats fins les celles en vés a saber quines activitats clandestines. Espero que no facin flaire de comunista ni d’alguna cosa que se’ls hi assembli, perquè allavonces sí que la ballarem de debò. I el pare carbasser, si ho arribés a saber, estarà encantat de la vida d’engegar-me a pasturar vaques d’una puntada de peu dalt d’una parròquia a la muntanya més llunyana. No voldria pas donar-li aquesta satisfacció, però, ¿com me’n surto d’aquesta teranyina que jo mateix he ajudat a teixir a còpia d’ingenuïtat, encegat d’enveja de mossèn Juli perquè està més ben vist que jo al bisbat? I a sobre la Juana em diu que sóc un “lila” i jo, enlloc d’engegar-la a pastar fang, em rebaixo buscant excuses i quasi demanant-li perdó. Tot plegat, és el resultat de la meva incapacitat per arribar fins al final quan aposto fort. Quan has d’anar a totes i et fas trampes al solitari, volent i dolent alhora. Espero que el tracte que tinc amb nostre senyor, no se’n ressenti de tantes contradiccions i me’l posi per barret. Al cap i a la fi, va ser un mer acord de conveniència per mantenir l’equilibri emocional, sense que hi hagués guanyadors ni perdedors: jo procuro no abonar escàndols mentre que ell em dóna peixet a l’hora de passar comptes. Ni més ni menys, aquesta seria la definició afinada de la situació en que em trobo. Només que ara no sé què passarà, perquè l’escàndol que pot esclatar esquitxarà de ple la rectoria, si s’arribés a saber per tot el poble. He d’admetre, tant si m’agrada com si no, que no sóc gaire de fiar a l’hora de ser conseqüent amb els compromisos adquirits, perquè de seguida que van maldades m’agafa el pànic i perdo els papers. Va passar amb en Llorenç, també amb la Neus i ara es podria repetir amb aquest empantano del Centre, si segueixen pintant bastos. Per tant, no em queda cap altre remei que trampejar-ho com pugui, repanxolant-me sense manies en la meva bona fe i en l’excusa d’haver sigut enganyat i traït pels altres, els quals si al final llepen s’ho tenen prou merescut per haver-me donat pel sac. Al capdavall, no faré altra cosa que pagar-los amb la mateixa moneda. Ja li he deixat clar a la Juana: ella i en Climent, de sinceritat i de lleialtat no me’n poden pas donar lliçons, després d’arrossegar-me enmig dels embolics i porqueries polítiques que es porten entre mans.