Follow by Email

dissabte, 29 d’abril de 2017

CARA I CREU DELS VIDEOJOCS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 29 d’abril 2017)

● CARA I CREU DELS VIDEOJOCS.- Els mossos d’esquadra tenen sobre la taula una papereta d’aquelles tan emprenyadores: comprovar si una adolescent de quinze anys, ingressada a un hospital per autolesions, pot ser víctima d’un videojoc anomenat “Blue Whale” – la balena brava -, que consisteix en superar un sinistre repte diari durant cinquanta dies consecutius, fins arribar a la prova final: suïcidar-se tirant-se de cap pel balcó. Els cabrons que han “ideat” aquest “joc” són uns sàdics malparits que proposen cada dia proves com llevar-se de matinada per empassar-se un vídeo de terror; fer-se talls amb una navalla fen esmolada al braç, a la cama o a la panxa; acostar-se a un penya-segat o a la cornisa d’un edifici i estar-se quiet al caire desafiant el vertigen. Cada superació d’una d’aquestes bèsties proves s’ha d’acreditar amb una fotografia que ho demostri. I si l’infeliç que s’hi enganxa assoleix superar cadascun dels reptes, podrà coronar-se de merda d’oca i doctorar-se en imbecil.litat, suïcidant-se pel mètode més efectiu: tirant-se de cap balcó o finestra avall. Ningú, per ara, ha reivindicat la paternitat de l’invent, però és un fenomen social que ha disparat vàries alarmes a Llatinoamèrica, sobretot a Colòmbia, on segons dades de la policia com a mínim uns cinc mil joves poden estar competint en aquest tràgic campionat que ja sembla haver temptat a uns quants milers d’adolescents europeus, que deuen tenir ànima de càntir, el cap ple de corbs enlloc de pardals i el cor insensible a res més que no sigui la maldat perquè sí. És una de les creus de la xarxa: els videojocs amb que quatre insensats atien els més baixos instints de les persones, enfonsant-les en vertaders inferns personals que acaben atemptant contra d’altres o contra elles mateixes.

Afortunadament pels usuaris d’internet en general i dels videojocs, en particular, també a la xarxa s’hi poden trobar coses positives. La darrera, una iniciativa del Center for Game Science – un grup d’investigadors de la Universitat de Washington, supervisats per un tal doctor Popovic i patrocinats per un dels fundadors de Microsoft, Paul Allen -, que pretenen mitjançant els videojocs comprendre millor com actua el cervell humà. Aquest grup ja havia cridat l’atenció de la comunitat científica fa quasi una dècada, gràcies a un trencaclosques anomenat “Foldit” que aprofitava les habilitats dels jugadors per a resoldre enigmes relacionats amb l’estructura de les proteïnes. Avui han tret un altre videojoc – el “Mozak” – que té per objectiu catalogar l’estructura de les neurones i les cèl•lules que transmeten la informació a través del sistema nerviós, resultats que podrien ajudar la investigació sobre l’origen de malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer i el Pàrkinson, així com el seu tractament. En resum, que les possibilitats el Internet ben utilitzat són il•limitades, el problema es quan irresponsables l'utilitza per fer el mal.



divendres, 28 d’abril de 2017

SOBREPROTEGIR LA MAINADA DIUEN QUE LA FA MÉS VULNERABLE A LES MALALTIES.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 28 d’abril 2017)

● SOBREPROTEGIR LA MAINADA DIUEN QUE LA FA MÉS VULNERABLE A LES MALALTIES.- A Figueres – on hi ha un dels assentaments de gitanos més antic de Catalunya, recentment reivindicat amb orgull ètnic -, havia escoltat comentar més d’una vegada que viure com un gitano no devia ser tant dolent, tenint en compte que la seva canalla no agafaven mai res, mentre que nosaltres, les criatures dels paios, sempre estàvem empiocats per una cosa o altra. Evidentment, es referien a que quan hom passava arran pel seu barri - l’emblemàtic Garrigal -, sempre s’hi veia canalla jugant descalça i emparant-se del clima amb una trista samarreta l’estiu i amb un jersei malgirbat, com a màxim, quan feia més fred; i nosaltres, les criatures paies, per moltes capes de roba d’abric que portéssim o per molt que ens rentéssim mans, peus i cara, sempre ens atrapava la passa de torn. L’altre dia vaig llegir, no me’n recordo on ni quin saberut ho assegurava però en podeu estar segurs que ho vaig llegir, que a la mainada per créixer valenta i eixerida li faltava estar més en contacte amb la terra, és a dir no tenir tantes manies amb la higiene.

A la meva manera de veure, dit així, potser ho trobo una mica descarat, francament. Però vet-aquí que un estudi avalat per la Universitat d’Alberta (Canadà), ha descobert precisament que els nens que creixen amb mascotes des de ben petits tenen nivells més alts de dos tipus de bacteris – Ruminocus i Oscillospira, porten per nom però no els aprengueu de memòria que fan maldecap i turmenten la llengua -, que s’associen amb un menor risc d’al•lèrgies o de tendència a l’obesitat. Aquesta troballa ha sigut possible després d’un estudi perllongat amb nadons que vivien amb mascotes - la majoria gossos -, i les conclusions a que han arribat els científics avancen la hipòtesi que la investigació es basa en observar una alteració de bacteris intestinals que afavoreixen el sistema immune de les persones, després d’analitzar mostres fecals de nens canadencs obtingudes durant dues dècades. Aquesta meticulosa observació d’un fet quotidià ha demostrat que les criatures que creixien amb gossos tenien, per exemple, taxes més baixes d’asma. La teoria d’aquest descobriment és que l’exposició precoç del nen a la brutícia present al pèl o a les potes dels gossos, desenvolupen bacteris protectores enlloc de microbis traïdors. Ja ho veieu, no hi ha dia que passi sense anar-te’n a dormir sabent-ne una de nova. Val més que siguin novetats tan ingènues com la d'avui, que no pas les enrevessades intrigues polítiques, perfumades de pudor de fems.



dijous, 27 d’abril de 2017

MANIOBRES DE DISTRACCIÓ I CORTINES DE FUM PER GUANYAR TEMPS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 27 d’abril 2017)

● MANIOBRES DE DISTRACCIÓ I CORTINES DE FUM PER GUANYAR TEMPS.- En aquest país en que tot passa per casualitat i sembla que no hi hagi ningú que tiri la pedra i amagui la mà, no deixa de cridar l’atenció que cada vegada que els de quadrilla d’en Rajoy i companyia es senten acorralats per les carretades de porqueria que se’ls hi descobreixen, apareguin com uns espantalls més que oportuns cadàvers i roba bruta, als armaris dels antics polítics convergents. Déu me’n guard d’insinuar que l’escenografia desplegada ahir a Barcelona tenia com a finalitat que, sobretot els espanyols de l’altra banda de l’Ebre, no s’oblidessin de les astracanades de la família Pujol i dels delictes presumptament comesos per l’expresident de la Generalitat i tota la seva parentela, i relativitzessin els efectes devastadors de les revelacions policials i judicials sobre corruptes madrilenys de la trama pepera. Però tanta coincidència oportunista, francament, dóna per fer moltes especulacions malicioses, ja que no és la primera vegada que des de les clavegueres de l’Estat s’inflen cortines de fum per guanyar temps i desorientar la ciutadania, la qual deuen considerar tan imbécil com per empassar-se totes les rodes de molí amb que volen fer-la combregar.


A la meva manera de veure, el polític Rajoy a mesura que passen els dies com a responsable del principal partit i del govern de l’Estat va palesa la seva supina i deplorable irresponsabilitat. S’ha cobert de glòria com a dirigent de partit tapant totes les misèries dels de la seva parròquia, negant l’existència de descomposició interna inclús quan la pudor era insuportable i per a no embrutar-se les mans amb la feina bruta delegar-la en sicaris complaents i encantats de “fer favors” a padrins polítics de torn, perquè saben ser generosos pagant “mones” i “momes” als fillols de confiança. És un desastre polític com a governant perquè, entre moltes altres raons, és tant de dretes que no ha volgut saber mai on té la mà esquerra. Vés a saber, inclús, si sap per què serveix la mà esquerra! Un estadista del segle XXI que no parli llengües és un bon sapastre, ja que en les reunions internacionals, per molta tecnologia interpretativa que tingui a disposició, sempre serà tingut per un zero a l’esquerra a la taula on es prenguin les decisions; però un polític que només tingui el “no” a la punta de la llengua, i no li vingui d’un pam a l’hora de prometre l’oro i el moro, és un piròman en potència que crearà més focs que no pas n’apagarà. I la prova la tenim amb les relacions amb Catalunya que pel seu mal cap i miopia política acabaran de mala manera, per a Espanya sobretot, si no canvia l’estil de dirigir el país i el seu partit. Seria bo que comencés a rumiar què significa aquella indirecta de l’Esperança Aguirre sobre el deure “in vigilando” exigible als dirigents, perquè és una bomba de rellotgeria que li va deixar als peus, lligada amb un llacet pervers. 

dimecres, 26 d’abril de 2017

VOLEU DIR QUE EN LLACH HA FET UN GALL?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 26 d’abril 2017)

● VOLEU DIR QUE EN LLACH HA FET UN GALL?.- Em sembla, francament, que no és raonable que a un cantant de renom i experimentat en l’ofici, com en Lluis Llach, no se li pugui perdonar un “gall” o una desafinada inesperada. Tothom pot tenir una rautija imprevista que el deixi afònic en un moment donat, i no per aquesta raó se’l pot xiular, ni des de la platea ni des del galliner. Vol dir que s’ha de fer veure que ningú se n’ha adonat? Home, no és això; però per a fer-li un toc d’atenció n’hi ha prou no aplaudint-lo o fent-ho sense cap entusiasme, no cal acarnissar-se en el fallo. Suposo que ja heu capit què m'empatollo, però per si de cas algú es fa el despistat o el distret, us recordo que m’estic referint a les declaracions que ahir varen convertir-se en l’esca del pecat i en l’escàndol del procés independentista, i que totes les televisions, ràdios i diaris de paper o digitals s’hi varen abocar com si passessin gana endarrerida, a sucar-hi pa. En Lluís Llach va expressar simplement una obvietat: que arribarà un moment que, amb acord o sense amb el govern central, des de Catalunya es donarà corda a un reguitzell de lleis de transitorietat jurídica, aprovades per majoria absoluta en el Parlament, les quals seran d’obligat compliment des del moment que es promulguin. I que tot aquell que no les acati – ciutadà ras o funcionari públic -, haurà d’atendre’s a les conseqüències. Se la podia haver estalviat aquesta referència a “llegir la cartilla” al desobedient? Segurament sí; hi podia posar més vaselina, però el sentit de les paraules no podia pas canviar massa per pura coherència. Com en el cas de la “relliscada” del jutge Vidal – obvio repetir el meu convenciment que no va mentir, sinó que només va pixar fora del test per bocamoll en zel de protagonisme -, en Llach tampoc es va inventar allò que va dir, sinó que és el què hi ha escrit en el full de ruta del procés, com no pot ser d’altra manera si realment es pretén una secessió ordenada i sense fissures. El “gall”, si per cas, va consistir en “cantar” fora de temps una estrofa de la partitura quan encara no tocava. Però no per això es mereix un cantant de la seva categoria que l’empastifin amb tanta sanya i pocavergonya com alguns s’estan atrevint, pensant potser que és un arbre caigut del qual se’n pot fer llenya política.


A la meva manera de veure, en Llach no ha fet altra cosa que explicar amb transparència una part del full de ruta del procés que els gats vells de la política prefereixen dissimular sota una pila d’ambigüitats. Els que seguiu habitualment el blog sabeu que he advertit per activa i passiva del perill que comporta, al meu parer, crear falses expectatives sobre el desenllaç d’un procés no acordat amb l’Estat, sobretot si s’ha d’emparar en una majoria parlamentària pírrica o en una majoria social esquifida. És clar que la truita no es podrà cuinar sense trencar ous, i que de flors i violes l’endemà de la hipotètica proclamació unilateral de la independència les justes per no dir cap, llevat d'una carretada de moments èpics. Per aquesta raó no m’he cansat d’advertir des de l’assaig del 9-N, que calia eixamplar la base social de recolzament a la ruptura amb l’Estat no conformant-se amb una victòria “aritmètica” del 50 per cent més un, sinó en una demostració fefaent – no vull escriure aclaparadora, però quan més s’hi assemblés millor -, de partidaris convençuts de la secessió, confessats i combregats que durant els primers mesos i potser anys del nou Estat hi haurà més llàgrimes que gossos lligats amb llonganisses. Perquè l’única manera de fer triomfar el somni independentista és que es toqui de peus a terra i que la gent que s’hi apunti a tirar del carro n’estigui prou convençuda per a no canviar d’opinió el cap de quatre dies. Penso que en allò que pensava en Llach quan va dir el què va dir era, precisament, en no amagar l’ou. Que hagi aixecat tanta polseguera, m’escama com, tanmateix, que d’aquestes manifestacions fetes el gener i març passat no se n’hagi fet ús fins ara. Al meu poble d’això se’n diu tirar la pedra i amagar la mà i el pobre Llach no s’ho mereix, perquè ni és una ànima de càntir ni un feixista com els feixistes l'insulten, sinó una persona honesta que a hores d’ara ja no sé si la política no li fa fàstic. 

dimarts, 25 d’abril de 2017

EXEMPLES DE MAREJADES DE PERDIU ABSURDES: OKUPES I BOSSES DE PLÀSTIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 25 d’abril 2017)

● EXEMPLES DE MAREJADES DE PERDIU ABSURDES: OKUPES I BOSSES DE PLÀSTIC.- A la Bisbal, com a molts d’altres indrets, resulta que l’Ajuntament anima els veïns a prevenir la convivència en edificis en règim de comunitat de propietaris, dels abusos dels okupes protegint els pisos deshabitats temporalment amb portes blindades i tota mena de reixes o cadenats a les finestres, per impedir la usurpació del pis per part de galifardeus al seu propietari legítim. I, tanmateix, instal·lar tantes càmeres de gravar com es puguin pagar i una pilot d’alarmes connectades a la policia o a una agència de seguretat privada. Tot plegat costa un ou i part de l'altra, com deuen haver comprovat els que s'hi han trobat, i no en totes les comunitats estan en condicions de gratar-se la butxaca els seus propietaris hipotecats i mileuristes per superar la indefensió per la comissió de delictes d’usurpació, sovint a la llum del dia, amb traïdoria i intimidació. Si enlloc de marejar la perdiu descaradament, per vés a saber quins interessos impresentables o consideracions filosòfiques d'un bonisme malentès, els legisladors anessin per feina i dotessin la ciutadania – policia i justícia incloses – d’unes normes concretes sobre la desocupació “ipso facto” dels okupes, una vegada acreditat per un mètode tan expeditiu i simple com la presentació de l’escriptura notarial, que el pis té un propietari legítim que no és el pocavergonya que l'okupa. Una societat incapaç de salvaguardar amb nomes rigoroses i expeditives les propietats dels ciutadans, no serà mai una societat democràticament sana perquè els delinqüents tindrien, a la pràctica, més drets que no pas les víctimes. I aquestes “toleràncies” administratives tard o d’hora passen factura. Tanmateix, tampoc ho serà de sana la societat, mentre els seus governants no proveeixin que hi hagi persones sense sostre perquè no hi ha disponibilitat d'habitatge social.


D’altra banda, ¿a qui se li ha acudit la brillant idea de salvar la contaminació mediambiental, per culpa dels residus de plàstic, obligant els botiguers que cap bossa sigui de franc? ¿Potser pensen aquests cervells privilegiats que la bossa de plàstic, quan s’ha de pagar, automàticament es converteix en biodegradable? No us en rigueu, perquè tot és possible quan es tenen idees de bomber tan ridícules com aquesta de fer pagar les bosses d'anar a la plaça. Quan fins i tot a l’Antàrtida, degut al desgel, han aparegut dipòsits de residus industrials arrossegats per les corrents des de aigües contaminades continent enllà, potser caldria agafar el toro per les banyes i prendre decisions més definitives que no pas marejar la perdiu, adoptant mesures ximples, només perquè sembli que es fa quelcom quan en realitat el que es fa no es canviarà res, sinó tot el contrari. Si de veritat es vol resoldre el problema dels residus de plàstic no degradable, qui sap si el que caldria no seria posar potes enlaire tot el lobby que empara el consum comercial del plàstic, abonant la investigació industrial de productes fàcils de reciclar i que contaminin menys i, sobretot, educant els consumidors perquè es posi de moda la bossa de roba, de paper o del que sigui, que a part de tenir utilitat pràctica per a les mestresses de cassa, també la societat "guapa" pugui lluir-les com a complement distingit. ¿De què serveix limitar la utilització de la bossa de plàstic fent-la pagar, si en la mateixa compra el botiguer embolica els articles en bosses de plàstic que no es paguen i que són de la mateixa família contaminant? A la meva manera de veure, doncs, mentre maregem la perdiu en comptes d’anar per feina, poc llaurarem recte i profitós.  

dilluns, 24 d’abril de 2017

EL DRET A DISCREPAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 24 d’abril 2017)

● EL DRET A DISCREPAR.- Ho deixaré anar d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar, i fins i tot contradir amb tanta educació com calgui, les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir “anar en contra” ni, encara menys, ésser deslleial. Francament, penso que la millor mostra de lleialtat que pot haver-hi en el sí d’una família, d’un partit o entre amics, és que cadascú pugui pensar diferent, sense que ningú ho consideri una ofensa personal sinó més aviat ho relativitzi com una oportunitat única d’enriquiment mutu. Tanmateix, reconec que hi ha qui es val de la crítica sistemàtica com una manera de “fer-se veure”, de “marcar paquet”, vici o defecte que considero reprovable, si aquesta és la finalitat de la crítica pública o privada, en comptes d’apostar per una crítica constructiva que no pretengui res més que emetre un judici de valor. Aquesta classe de crítica positiva tant ajuda a qui la fa com a qui n’és el destinatari, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments intel•lectuals llurs punts de vista discrepants. Per tant, l’element que diferencia una crítica enriquidora de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de començar sigui suavitzant el to de les observacions crítiques, amorosint-les amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “us convido que valoreu la possibilitat de” o utilitzant la fórmula encara més honesta de “al meu parer”, de la qual confesso que en sóc addicte. Si més no, repeteixo, seria un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic.

Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar de cap manera ni en els negocis, en la política o en les relacions personals. De fet, en el món dels negocis i potser per extensió també en el de la política, el mètode conegut com “Brainstorming” o pluja d’idees sigui adequat perquè no pretén altra cosa que fomentar, dintre d’un col•lectiu que busca els mateixos interessos, les crítiques més esmolades partint de la base que ningú les entomarà deixant-se arravatar per la ira, la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se en defensa de l’orgull ferit... Però llàstima que no sempre el crític es sap comportar com cal en el seu paper d’analista honest, i massa vegades per desgràcia es deixa emportar per la llengua viperina que tots portem dintre des de naixement, i causen efectes devastadors sobretot si no es tenen escrúpols per atacar les persones directament en la seva identitat, en el seu crèdit, en el seu estil de vida o en les seves fermes creences. Massa sovint, també, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal encoberta, en quin cas el crític-amic es transforma en un virtuós apunyalador de reputacions i en un mestre en la tècnica de disseccionar de viu en viu dels competidors que fan nosa. Discrepar honestament, doncs, és clau en el desenvolupament de la humanitat perquè avanci en tots els sentits, i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional del contrari i que aquest accepti i reconegui que no tenia raó, perquè la raó sol estar molt repartida i amb les imperfectes raons d’uns i d’altres és teixeixen les veritats autèntiques. I sense discrepància respectada i reconeguda com el valor imprescindible per a la convivència, no es podrà vantar cap col·lectiu de democràtic. No us posaré exemples, perquè aquesta reflexió porta annexe deures: adonar-se de quanta quantitat d’intransigència enterboleix no només la defensa de les idees discrepants, sinó que fins i tot atia baralles que no ajuden a “fer amics” a l’hora de consensuar, simplement, mètodes de treball, calendaris o credencials de bons o dolents del què sigui.


dissabte, 22 d’abril de 2017

MALA MAROR PER COM ES DAVALUA LA JUSTÍCIA ESPANYOLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 22 d’abril 2017)
● MALA MAROR PER COM ES DAVALUA LA JUSTÍCIA ESPANYOLA.- Des de fa unes quantes setmanes la mala maror als Palaus de Justícia es nota en les cares de jutges, fiscals, advocats i funcionaris, però sobretot la mala lluna es palesa entre ciutadans que es refien de la Justícia com a garantia dels seus drets i llibertats i que estan perdent-li la confiança perquè és tardanera, discriminatòria, d’esclop i espardenya i parcial quan es ventilen plets polítics. Precisament perquè no es dóna en la pràctica quotidiana la constitucional separació de poders, em preocupa que d’aquesta mala maror el poder legislatiu i l’executiu, sobretot, en passin temeràriament i la menysvalorin. El legislatiu no va prioritzar la independència de poders en el moment de fer les lleis reguladores del poder judicial, independència indispensable perquè un Estat es pugui considerar de Dret, i varen parir una legislació que tolerés la interferència de l'executiu en l’organització de de l'administració de la Justícia, cada vegada que l'executiu se sentís amenaçat. En efecte: la composició del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial depèn de quotes proporcionals a la representació política parlamentària i, per tant, en situacions particularment delicades per a l’executiu aquest no s’amaga d’exigir a l'aparell judicial el dret de cuixa. Si a aquest quadre jurisdiccional tan descaradament imperfecte hi afegim que la Fiscalia en qui recau la persecució del delicte depèn orgànica i jeràrquicament del govern de torn, no ens pot estranyar que en investigacions tan sensibles com la del finançament dels partits polítics, la corrupció o els conflictes competencials entre autonomies, per posar un exemple, des de dalt s’imposin a fiscals i tribunals consignes polítiques. Suposo que no cal que us recordi exemples indignants d’aquests protocols manipuladors, dels quals avui mateix tots els mitjans de comunicació se’n fan ressò a bastament.


A la meva manera de veure, doncs, la creixent mala maror envaeix i potineja instruccions judicials sensibles per la implicació en elles, per acció o omissió, de membres destacats de l’executiu, no hauria de deixar indiferents ni als polítics que administren el poder ni a les institucions que el representen, sinó que caldria posar fil a l’agulla per donar un cop de timó exemplar a la santa patxoca dels governants a l’hora d’agafar el toro per les banyes. Si la veritat absoluta no la té ningú perquè fins i tot el Papa de Roma ja va renunciar a la infal•libilitat, no acabo d’entendre que quan tantes veus de ciutadans competents s’oposen pacíficament, amb arguments diversos i assenyats a reformes legislatives que no porten enlloc més que al caos, aquests aprenents de governants de talla s’entestin en fer entrar els claus per la cabota. ¿Serà perquè els que haurien de prendre en consideració les mesures alternatives que se’ls hi proposen des del carrer, ni tan sols tenen la cortesia d’examinar si són possibles, perquè qui sap si entenen les argumentacions democràtiques? Quan estàs fumut de veritat fas confiança al metge i et prens les potingues que et recepta perquè, en principi, el refies de la seva experiència i del posat de suficiència amb que et mira. Però si després d’un temps prudencial et trobessis cada dia pitjor i quan li demanessis explicacions, el metge et deixés de banda per ignorant i d’aquella medecina que no et vols prendre perquè et regira l’estómac te’n fes empassar tres tasses, ¿com creus que podria acabar aquesta relació de confiança mútua? Doncs penseu-hi, perquè és un exemple planer de com una mala maror mal gestionada pot acabar en un tsunami de conseqüències imprevisibles.

divendres, 21 d’abril de 2017

LES LLAGRIMES DE COCODRIL TAMBÉ UNA QÜESTIÓ D’ÈTICA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 21 d’abril 2017)

● LES LLAGRIMES DE COCODRIL TAMBÉ UNA QÜESTIÓ D’ÈTICA.- Amb llàgrimes de cocodril la influent i manipuladora política madrilenya Esperança Aguirre ha reobert el gran debat sobre la corrupció que, en al parer d’una persona que es refia de tenir en tots els sentits ben protegides les espatlles, es centra en determinar si estar imputat en la investigació d’un presumpte delicte és o no causa suficient perquè un càrrec públic hagi d’allunyar-se, temporal o definitivament, de l’administració dels cabdals públics i d’enredar en la política. Des del rei en aquest galliner fins a la darrera lloca política que ha covat pollets rebolcats en alguna bassa de merda, tots semblen capficats en qüestionar si estar imputat-investigat és ignominiós “per se” o no n’hi per tant, i que un polític no ha de fer cap pas enrere ni s’ha d’abstenir de res fins que no s’assegui a la banqueta dels acusats, malgrat l’ombra de la sospita plani sobre les seves activitats públiques i tot el que ha tocat faci pudor i els esquelets que es van despenjant dels seus armaris siguin motiu d’escàndol. El curiós del cas és que tothom coincideix en que estar imputat-investigat és una llàntia imperdonable que només es neteja amb la dimissió, quan els porcs són els del galliner del davant. Per aquesta raó, és tan difícil que es posin d’acord amb com fer net de les taques de corrupció els que estan enganxats a l’escó o a la menjadora pública amb engrut. Fixeu-vos, però, que de corrupte no en pot ser tothom: només s'entra al gremi si es toca poder. Condició sine quan non. No hi ha cap perill que els que no remenen cireres siguin temptats per cap serp corruptora, per aquesta raó em trec el barret davant polítics i administradors que tocant poder a dojo han passat d’untar-se els dits.


A la meva manera de veure, però, aquesta qüestió de la corrupció, després de tants anys de donar-hi voltes encara l’estan enfocant malament els cervells dels aparells dels partits. Perquè no es tracta de si una imputació-investigació és pecat mortal o venial, per posar un exemple planer, sinó d’una qüestió d’ètica de l’individu i no d’estètica col•lectiva del partit. El professor Aranguren va escriure trenta anys enrere un assaig sobre ètica i política i la va clavar des del primer capítol: “L’ètica és una qüestió personal. És cada persona qui, examinant i escoltant la seva consciència, en un moment determinat de la seva vida ha de decidir què ha de fer, com ha d’actuar”. Els deu manaments presumptament rebuts de mans de Déu, en un moment donat durant les successives febrades marxistes i existencialistes varen ser reemplaçats per l’ètica. En política ningú arriba a ser un gran mentider o un gran manipulador, si primer no s’ha mentit a si mateix i ha ensarronat la seva consciència. Per tant, repeteixo, la qüestió no és si un imputat-investigat en un presumpte delicte ha de dimitir, sinó d’obrar en consciència i decidir el comportament a seguir d’acord amb els valors ètics. És pot comprendre que en el cas d’una persona injustament acusada d’un delicte que no ha comès sigui molt fotut tirar la tovallola i, en aquest supòsit, jo seria el primer que si m’hi trobés lluitaria per netejar el meu honor; però per desgràcia hi ha massa precedents, quasi a paletades, de persones que amb llàgrimes de cocodril incloses han tancat la mala consciència al quarto de les rates. En resum: la regeneració de la política s’ha de fomentar institucionalment, sí; però, quan els polítics van escassos de valors morals i a la consciència ni se l’escolten, els ciutadans tenim mala peça al teler, francament. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

LA MEVA HIPÒTESI SOBRE EL MANRESAGATE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 19 d’abril 2017)

● LA MEVA HIPÒTESI SOBRE EL MANRESAGATE.- Que des d’una distància de vuit metres escassos entre taula i taula del restaurant Vermell, els comensals de la taula de l’esquerra gravessin la conversa que mantenien els comensals de la taula de la dreta em sembla una mica surrealista, si voleu que us ho digui. Sobretot considerant que els comensals de la taula de la dreta eren uns polítics que, per dir-ho suaument, miraven de reüll els comensals de la taula de l'esquerra, amb els quals malgrat vagin junts pel sí de portes enfora, la realitat quotidiana a nivell nacional és que quan no és per naps és per cols que de portes endins sempre hi ha raons. I per tant si la conversa era la que després hem sabut que va ésser, em costa molt de creure que en David Bonvehí no fos una mica discret amb qui podia escoltar-lo, coneixent el seu tarannà reservat i malfiat d’home de muntanya. Ara bé, no es pot negar que la gravació de la conversa és va realitzar, perquè un diari digital s'ha cuidat d’esbombar-la a bastament. La primera reacció de l’autor de la petita homilia que va dirigir als seus deixebles de la taula de la dreta, fou d’indignació i frustració en veure’s enxampat en calçotets, i la segona buscar qui tenia més números per encolomar-li el mort. No va haver de rumiar massa tot recordant qui menjava aquell trenta de març a la taula de l’esquerra. I sense pensar-s’ho dues vegades va deduir que només podien ser els mig amics ahir i ara socis de conveniència que l’ocupaven els culpables de la filtració. En Bonvehí, doncs, va acusar amb noms i cognoms la primera tinent d’alcalde i l’ex-president d’ERC a Manresa – la Mireia Estefanell i el doctor Pere Cullell – de traïdors i portafarcells. I a continuació va amenaçar de demanar l'empara de la "fastigosa" fiscalia espanyola per depurar responsabilitats. Els dos republicans no han obert boca en públic que sapiguem, però el seu partit sí que ha negat amb vehemència l’acusació. ¿Aquest silenci calculat no hauria de posar en guàrdia, sobretot considerant que els assenyalats potser temeriament amb el dit d'en Bonvehí no són, precisament, uns passerells ni en sentit polític ni com a persones? ¿I si, simplement, el seu pecat va ser dinar en un lloc i un moment inoportú? ¿I si darrera el Manresagate si amaga un Judes i no pas una parella de cotorres? A la meva manera de veure, resulta més versemblant que la gravació s’hagués fet des de la pròpia taula de la dreta que no pas des de la taula de l’esquerra, a vuit metres de distància, per part d’uns comensals que llevat que es demostri el contrari, personalment considero incapaços de jugar a espietes.


Però hipòtesis a part, de tot aquest embolic se’n poden extreure unes conclusions que, de confirmar-se, no li fan cap favor al procés sinó tot el contrari. Sigui qui sigui que hagi fet la gravació, posaria la mà al foc que no va ser ell mateix qui la va vendre o regalar al mitjà que la va divulgar. Més aviat sóc del parer que, en analitzar el “botí explosiu” que tenia entre mans, el va compartir amb algú de l’aparell del partit per a no vessar-la. I aquest “algú”, individual o col•legiadament, va considerar que valia la pena de llençar als lleons les reflexions del diputat i coordinador del Pdcat; suposo que en devia ser conscient que amb aquesta entre-maliadura no afavoria el clima d’unitat que, desesperadament, la societat civil està reclamant. Potser és dirà que el batlle manresà s’ha precipitat destituint la seva ma dreta en el govern de coalició, a sang calenta; però a la meva manera de veure-ho crec que seria ingenu pensar que en Valentí Junyent va decidir-se per l’alcaldada sense consultar-ho abans amb el ferro del partit, aquest mateix ferro que ha aconsellat en Bonvehí que es desdís de repartir joc a la fiscalia. Les decisions no les prenen els peons, sinó els capatassos. Per aquesta raó em sembla pertinent preguntar-me: ¿per quina raó han deixat dos socis del govern que ha de pilotar el procés sense fissures, que aquesta criaturada en definitiva se’ls hi escapés de les mans? No s’eixamplarà la base social a favor del sí a la independència escandalitzant la ciutadania indecisa amb espectacles de vodevil de tanta poca categoria. I si a ningú li preocupa que el referèndum es perdi per bajanades com aquesta, que pensi que la història com la mort fa justícia inexorable i posa cadascú al lloc que es mereix. Francament, aquesta reflexió em sap molt de greu haver-la d’escriure, però com deia aquell: algú ho tenia de dir. 

dimarts, 18 d’abril de 2017

QUINA MERDA SER POBRE!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 18 d’abril 2017)

● QUINA MERDA SER POBRE!.- Les coses són com són: és molt més net i ben vist ser corrupte i ric que no pas innocent i pobre. I encara que sembli una provocació, quan la pobresa es desborda, els pobres comencen a fer nosa als que temen que quedi en evidència i sota sospita la indiscutible legitimitat de no haver de mirar prim i permetre’s el luxe de malgastar. Com que una cosa porta a l’altra, el corrupte comença a tenir-ne mala consciència de ser-ho, quan s’ha hagut de sentir que és dels que costa massa poc fer diners, o com es deia en temps reculats: “no s’ho ha tingut de suar gaire”. La pobresa és la cara amagada de la injustícia i, com escrivia en Leonardo Boff, en defensar la teologia de l’alliberament: “el que més humilia al pobre es ser l’objecte de l’assistència social i de certes campanyes de solidaritat institucionalitzada”. Perquè, francament, l’única cosa que desitja el pobre és que li retornin l’oportunitat de deixar de ser-ho recuperant la llibertat de no dependre dels altres per a sobreviure. I no li cauen gens bé a cap pobre decent certs acudits com que quan un pobre menja pernil és que està malaltó o que el pernil era dolent, perquè la dura realitat és que quan el pobre no es troba bé tampoc en menja, de pernil.

Aquesta reflexió ve a tomb que l’altre dia em vaig topar amb un home encara jove, que tibava un carret de criatura i que emparat en el besllum del capvespre, en un carrer poc cèntric, es va atrevir a acostar-se’m i demanar-me una ajuda. De pobre en tenia els ulls i una veu poc entrenada a pidolar i, precisament potser perquè el carrer no estava al rovell de l’ou, li vaig donar tota la moneda solta que portava, uns quants euros, per treure-me’l del davant, la veritat sigui dita. Però aquell home em va estimar la mà sense que li pogués impedir, esmunyint-se de pressa avergonyit, doncs potser era la primera vegada. Vaig convencem, llavors, que era un pobre autèntic ja que s’ha d’estar molt desesperat per actuar d’aquesta manera! I no em sortiu amb l’estereotip que alguns la saben molt llarga, perquè la pobresa és un fet real i no una estadística i no sempre una picaresca. Només quan te la trobes cara a cara i se t’acut posar-te la mà a la butxaca per treure’t aquell pesat de davant o deixar-lo passar sense fer-ne cas, emparat en els exemples dels que tens al costat; en pensar-hi, si no t’has venut l’enteniment i renegat de l’humanisme, t’ha de caure la cara de vergonya en comprendre que amb l’almoina escadussera que pots deixar a la mà estesa no resolts el problema de fons ja que la pobresa, repeteixo, no és una qüestió de solidaritat, sinó de justícia social.


Voldria pensar que algunes decisions que prenen darrerament empreses capitalistes per limitar els ingressos desmesurats dels seus directius no responen a un gest gasiu sinó de solidaritat amb els poca-roba d’arreu del món. Per exemple, el fons sobirà noruec, el més gran del món, imposa a les empreses participades – entre d’altres, Alphabet, Google, Goldman Sachs, JPMorgan o Sanofi - una limitació de salaris als directius i la transparència fiscal absoluta. Els accionistes de la petroliera britànica BP han rebaixat el salari del director general en un 40%. Sis alts càrrecs de la multinacional canadenca Bombardier han acceptat reduir en un 50% el seu sou i el consell d’administració de Volkswagen també s’ha purgat, creant un precedent a l’Alemanya... Però no obstant aquests bons exemples de limitació dels sostres salarials dels rics, tot plegat no són més que unes quantes flors que no fan primavera. La realitat és, com en tenim bons exemples també a Espanya, que la majoria d’alts executius segueixen cobrant incentius malgrat les seves empreses tinguin pèrdues que, a la llarga, generaran atur i precarietat als treballadors rasos. En resum: és molt fotut ser pobre i no saber ni on caure mort, però també ho és tenir feina i passar angúnies amb el sou per arribar a final de mes. I d’aquesta pobresa cada dia n’hi ha més mostres, en bona part són gent que fa pocs anys es considerava “classe mitja”. No es podrà camuflar tota la vida la pobresa darrera bancs d’aliments o bosses de solidaritat i, pel que veig, cap govern té un pla B sensat per entomar-ho. 

dilluns, 17 d’abril de 2017

“LA MUJER DEL ANIMAL”, UN CRIT DE DENÚNCIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 17 d’abril 2017)

● “LA MUJER DEL ANIMAL”, UN CRIT DE DENÚNCIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.- Aquesta pel•lícula de Víctor Gaviria, que va triomfar a la 23ª Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, clausurada el passat dia 2 a Lleida, és un homenatge més que a les dones maltractades a les que arreu del món encara moren en silenci. El relat de la pel•lícula s’enfoca en una adolescent, Amparo, que fuig d’un internat de Medellín per a mudar-se a casa de sa germana, que viu en un dels barris més pobres de la ciutat, dominat per una quadrilla que porta de corcoll a tots els veïns, quin líder tant els que el temen com els que l’admiren l’anomenen “l’Animal”. En quan li presenten la nouvinguda als seus dominis territorials la viola sistemàticament perquè tothom sàpiga qui mana i la manté segrestada varis anys, sense amagar-se’n. La pel•lícula són dues hores de patacades, insults, violacions i droga a dojo. Descriu un personatge, l’Animal, amb qui en principi cap espectador masculí podria sentir-s’hi identificar perquè el seu únic paper a la vida consisteix en violar, disparar i trepitjar els més dèbils. Per altra banda, pinta una dona colpejada repetidament, que plora perquè se se’n tractada com una vaca i que en una escena que ella li cura al maltractador una ferida, aquest li pregunta fins on se l’estima. “Fins enlloc”, li contesta la dona plantant-li cara. Per tant no és una pel•lícula de matisos. No obstant això, per a mi, la seva principal característica – i que consti que la considero una obra mestra -, és que es basa en les repetides agressions de l’Animal a la seva víctima en presència dels de la quadrilla i de veïns del barri, posant en evidència quelcom tan fastigós com la pròpia violència activa: la conducta passiva de tants testimonis dels maltractes que no mouen un dit per ajudar l'Amparo.

En una escena de gran força poètica, l’Animal obliga l’Amparo a viure en una mena de turó des d'on la pugui vigilar i controlar millor. Des d’aquell indret, l’Amparo veu i es vista, des dels molts edificis i des dels carrers més propers. Qui sap si és la manera més gràfica que va trobar Gaviria per denunciar que la violència contra aquella dona es representava davant tota la ciutat i que ningú feia res per aturar-la. La càmera enfoca els ulls dels diversos personatges i s’hi recrea: els de l’Animal vigilant amb l’orgull d’amo l’Amparo, i els dels veïns i col·legues mirant cap a una altra banda. “La mujer del Animal” és, doncs, al meu parer sobretot una obra que planteja de pèl a pèl la paradoxa de l’abusador que és popular en el seu entorn domèstic perquè els que el coneixen i li deuen alguna cosa no li donen importància a les seves “carícies” a l’Amparo. En Gaviria ens fa palès com n’és de fàcil rebutjar l’Animal de la pantalla, asseguts a la butaca del cinema; però que no ho és tant senzill de fer-ho amb l'Animal quan es tracta del nostre amic o inclús d'un familiar que admirem, amb els quals la primera reacció després de la sorpresa inicial és la de trobar excuses o explicacions a la presumpta conducta del botxí, enlloc d’acudir en ajuda de la víctima. Vora del setanta-cinc per cent dels casos de violència de gènere a tot el món, són comesos per parelles i ex-parelles; però tot i que les estadístiques en aquesta matèria són importants, alliçonadores i incontestables pequen de bon tros d’incomplertes, ja que sempre queda la sospita que són moltes més les dones maltractades que no pas les que denuncien. I és que n’hi ha moltes, com diria en Gaviria, que encara prefereixen viure amb un Animal a casa que passar per l'escàndol de rentar la roba bruta de portes enfora. Són les que acaben morint en silenci, després d'haver-se convertit, a còpia de patacades, en expertes en maquillatge de blaus al cos i de cataplasmes de reassignació. 

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (fi de trajecte)

QUARTA ESTACIÓ
La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer, en marxar el notari de casa seva fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall, el qual no va trigar ni un quart d’hora en presentar-se amatent. En sentir-lo pujar per l’escala – ja li reconeixia el carranquejar característic –, el gat va miolar en senyal d’alerta, i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs, de seguida es va adonar que la seva amiga estava trasbalsada i es va preocupar. Ella, però, el tranquil·litzà, agafant-se-li de bracet per endur-se’l fins a la petita tribuna on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta rodona de costura, que hi feia joc. Li va assenyalar els papers que havien quedat damunt de la taula, dintre el sobre que havia portat el notari, mentre intentava explicar-se en poques paraules: - Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent, ara fa un any, a la meva classe de ioga? Doncs m’ha deixat una fortuna en el seu testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?
Davant la sorpresa del seu company, va explicar-li que acabava d’anar-se’n un notari de ringo-rango, que havia vingut expressament des de Barcelona per comunicar-li la inesperada deixa: - Ara que hauré de tramitar tot un munt de paperassa, compto amb tu per tot, oi que sí?
El senyor Tomàs, fent-li una moixaina, li va dir: - Saps què, Irene? Per celebrar-ho anirem a dinar fora. Avui et convido jo, que sempre m’ha fet gràcia pagar un bon tec a una milionària.

FI DE TRAJECTE


(Aquesta narració que acabeu de llegir ha quedat finalista del XXIII Premi Vila de Manlleu 2017 i serà publicada per Tèmenos Edicions en un recull de l’obra guanyadora i les quatre finalistes entre 61 obres presentades a concurs).

diumenge, 16 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (tercera estació)

TERCERA ESTACIÓ
La Modesta no va desaprofitar el temps de descompte que el jutge li havia concedit a contracor i es deixà caure al Casal per parlar amb la monitora de ioga, la qual potser a causa de la seva incapacitat l’havia passat de llarg a l’hora de prendre declaracions als testimonis de bon principi, però en la recta final de la investigació no volia deixar cap melic per lligar. La seva capacitat observadora la va fer adonar, a la poca estona de parlar amb la senyoreta Irene, dels trets principals del personatge: que mai es separava del seu gat, que estant asseguda el tenia a la falda i que bo i dreta el portava arrapat al pit, sostenint-lo amb el braç esquerra, mentre la mà dreta s’ocupava del bastó que li servia de suport i de pigall; que no era cega de naixement, sinó que havia perdut bona part de la visió de gran, a causa d’un accident, i que es prenia com una platxèria endevinar com eren físicament les persones amb qui es relacionava més sovint, començant per descomptat pels seus alumnes. Quan la Modesta li va parlar de l’avi mort, ella de seguida la va interrompre: - era una bona persona, que no sé perquè m’havia agafat molt afecte.
- Suposo que hi devia parlar sovint, doncs? – la Modesta la tibà del fil que li havia deixat solt.
- En acabar la sessió solia acostar-se’m a acomiadar-se amb qualsevol excusa – féu la senyoreta Irene, amb un deix de coqueteria mal dissimulada -, però si parla amb la recepcionista li dirà que el pobre home m’anava al darrera. No s’ho cregués pas! Aquesta xiqueta té molts de pardalets al cap i ha llegit massa novel·les.
- Quan parlaven, mai li va fer confidències de la seva vida?
- I tant que no! Era un home molt discret i correcte. En canvi, ara que hi penso, sí que volia saber coses de mi, per exemple si estava o havia estat casada, o si vivia sola; però no es cregui pas que ho fes per xafarderia, em penso que només era una manera de demostrar-me el seu interès, ja que suposo que algú l’havia posat al corrent de la meva desgràcia i volia ser amable.
La Modesta no va gosar preguntar-li en quines circumstàncies va perdre la vista, pensant que ja ho esbrinaria per un altre costat. De fet, la mateixa monitora li va posar en safata el següent pas de la seva enquesta, en afegir: - Si en vol saber una mica més d’aquell pobre home li pregunti al senyor Tomàs, que havia sigut cap de Correus aquí al poble abans de retirar-se, i que es pot dir que és el meu millor amic. Precisament aquest dia del que parlem, em va ajudar molt per atendre tots els xafarders.
Quan la Modesta ja es retirava, aparentment sense fer-li’n cas del seu consell, la senyoreta Irene li va insistir una mica alterada: - Vagi, vagi a parlar amb el senyor Tomàs i no deixi de preguntar-li quins exercicis els hi feia fer als alumnes, doncs el babau del metge va tenir la barra en ple enrenou d’insinuar la ximpleria que potser els canso massa i que el pobre avi qui sap si no s’havia mort d’un coresforç... No se’n descuidi d’aclarir-ho, no sigui cas que encara en surti escaldada per culpa d’un bocamoll, que al cap i a la fi era un metge de dones.
El senyor Tomàs era de costums i de rutines, i no li agradava gens haver d’improvisar, per aquesta raó de dilluns a divendres es deixava caure com un clau, a l’hora de dinar, a la fonda “El Mossec”, a la plaça de santa Maria, ocupant la mateixa taula que va afillar-se el dia que va entrar-hi per primera vegada. Tots aquests detalls i els que seguiré explicant, els va saber la Modesta després d’identificar-se i demanar-li si, mentre conversaven, podia asseure’s amb ell per dinar plegats, puix ja s’havia fet a la idea de passar tota la tarda al poble per enllestir la investigació que tenia entre mans.
– La Irene és una xicota que fa molt de goig, a pesar que les ha passat putes a la seva vida – començà a descabdellar-li a la Modesta l’antic carter, per correspondre a la confiança que li havia dispensat la seva amiga, en adreçar-li aquella policia perquè l’informés -; pensi que un dia, quan tornava de l’escola on feia de mestra, la va envestir un auto que anava a tota pastilla, conduït per un pirat que justament fugia com un boig, després de robar en una casa de pagès, on va deixar malferida la mestressa. Vostè és molt jove i no se’n deu pas recordar perquè, de fet, aquell robatori i l’accident de la Irene van passar fa uns dotze anys. El cas és que de la patacada, la xicota va quedar estabornida i mai més va recuperar del tot la vista. I si no en tenia prou amb la seva pròpia desgràcia, en quedar-se en aquell estat de dependència no es podia cuidar de la mare baldada, amb qui convivia. I com que no eren més de família, els serveis socials van ingressar la mare a l’asil, però la pobre dona no els hi va donar gaire feina perquè es va morir com un pollet al cap de pocs dies de ser-hi, suposo que de pena. Jo llavors encara no coneixia la Irene, però tota la comarca n’anava plena de la seva mala sort, ja que a més a més resulta que el ximplet que la va atropellar no tenia assegurança i estava més pelat que les rates, de manera que la xicota va anar a cobrar la indemnització al riu. Sort de la paga de mestra que li ha quedat i d’un racó que tenia sa mare; que si no fos per aquest coixí estaria venent el cupó per les cantonades.
- Així, podríem dir que vostès dos quasi són parella?
- Què vol que li digui? Ja m’agradaria, ja. Tant ella com jo estem sols, tenim un bon passar i de moment ens aguantem els pets, vostè ja m’entén; però de tant en tant necessitem fer-nos companyia. Vostè encara és un mamelló comparada amb nosaltres, i certs sentiments segur que no els pot entendre...
- Abans no se’m faci tard – la Modesta recuperà el fil d’allò que havia anat a aclarir, abans que amb les divagacions se li escorregués dels dits -, li agrairia que me’n fes cinc cèntims de l’avi que es va morir a classe.
- No me’n parli, quin disgust va agafar-li a la Irene! Sobretot després que aquell dròpol de metge deixés entendre que potser li havia provocat l’atac de cor per forçar els exercicis.
- I no hi va tenir-hi res a veure el ioga?
- Que va! Precisament aquell dia el paio va arribar tard i ja estàvem començant a relaxar-nos, per tant no va fer ni els estiraments previs ni cap exercici. Quan es va tombar a terra, ja no se’n va aixecar més.
- S’havien tractat, vostès?
- El coneixia d’haver-lo vist, però no ens havíem fet massa, no. Jo el tenia per una mica sorrut, tot i que amb l’Irene hi xerrava com una calàndria. Ella no li donava corda, però tampoc se’l treia de sobre a empentes, perquè sempre li tenia alguna atenció; però quan se la va guanyar de veritat fou el dia que li va regalar un retrat. Com que en prou feines s’hi veu, va voler que jo li expliqués com l’havia pintat. Li vaig dir que es tractava d’una sanguina que representava una dona asseguda amb un gat a la falda, que tenia certa retirada amb ella; ho reconec, malgrat la fesomia li quedava molt difusa, senyal que no dominava la tècnica del retrat a fons. A la xicota li va fer gràcia i volgué que li enquadernés i li pengés al menjador. És tot el que li puc dir d’ell, tal com ja els hi vaig explicar als seus companys i al jutge.
Havent dinat, la Modesta va deixar al senyor Tomàs que es prengués amb tranquil·litat un trifàsic de rom i va passar discretament a la caixa per pagar la nota, però la mestressa del Mossec, aixecant prou la veu perquè el seu dispeser ho sentís, li va dir a la mossa: - Deixi-ho estar, que està convidada. 
El senyor Tomàs es va tombar cap a ella fent cara de murri, mentre la Modesta tornava a endreçar el bitllet que havia deixat damunt del taulell, arronsant-se d’espatlles i dibuixant un somriure de complicitat. A un altre amb qui hagués dinat per feina, no li hagués pas consentit que la convidés, però aquell vell era massa encantador per a fer-li un lleig. La següent entrevista la tenia emparaulada amb els nebots de la víctima, al Xalet mateix, per si li convenia acarar-los amb el director de l’establiment. Com que anava sobrada de temps, va aprofitar la caminada a peu per impregnar-se de la serenitat i romanticisme que a aquella hora es respirava pels voltants del bosc de can Cabrafiga. Quan va entrar al Xalet per continuar la feina, la primera sorpresa fou que l’esperaven a l’habitació on s’havia allotjat son oncle, una parella d’uns trenta anys mal comptats. Com que sempre tothom es referia a “els nebots”, havia sobreentès, evidentment equivocada, que es tractava de dos homes quan es tractava de germà i germana, la qual va prendre la iniciativa en presentar-se com la Sara. Devia ser una mica més gran que son germà, el qual va deixar-la que capegés totes les preguntes de la mossa, i durant  una hora ben llarga no va obrir la boca, ni per dir com se deia. El capteniment sec i possessiu de la noia féu que li fos antipàtica des de bon principi, raó per la qual, cansada d’escoltar una i altra vegada la mateixa versió dels fets, la Modesta no es va tallar un pèl: - Tramaven alguna cosa en contra del seu oncle?
- Va lluny d’osques, senyora, si es pensa que nosaltres hi tenim res a veure amb la mort de l’oncle – li va plantar cara la neboda, sense perdre els estreps malgrat com serrava les paraules -, per molt que l’haguéssim avorrit per com s’havia portat amb la família, i que haguéssim endegat un procediment per incapacitar-lo amb totes les de la llei.
- Per què els importava tant a vostès, com es gastés els seus diners? – no va afluixar la Modesta.
- Per començar, perquè d’això que fossin seus se n’hauria de parlar una mica. Ja li ben asseguro que nosaltres tenim tot el dret a reclamar-li, almenys, la part del patrimoni familiar que va malvendre’s per impedir que fos nostre. I tant que se n’ha de parlar! No només per raons legals, sinó també morals. Nosaltres no en tenim cap culpa de les desavinences entre l’oncle, els avis i els nostres pares. L’oncle, ja li dic des d’ara perquè li quedi clar, era un malparit; però l’avi encara era més cabró... Ep!, no ens jutgi abans d’escoltar-nos. Entre l’avi, que havia aixecat la fàbrica de bicicletes, i l’àvia, que era la rica, en la seva condició de pubilla sense cap germà que li disputés l’herència de les propietats més guapes de la comarca; l’oncle i el pare no tenien pas de patir i encara en sobraria del tros perquè nosaltres visquéssim de renda. Però les coses van anar de mal borràs quan la nostra mare, que llavors estava casada amb l’oncle, li va ver el salt amb el seu germà petit, el seu cunyat, amb qui ens va parir a nosaltres. Fixis si n’és de complicada la història! Quan la mare va deixar l’oncle, estava embarassada de mi i si no em va mentir, el pare no era no era pas l’oncle sinó el seu germà. En assabentar-se’n l’avi, que era del morro fort, encebat per una rata de sagristia com l’àvia que mai callava, va reaccionar de mala manera i es va posar totalment de part de l’oncle, i després de fracassar manant a la mare que tornés amb el seu marit legal, va tirar pel dret desheretant el nostre pare, el seu fill petit, perquè vivia en pecat amb una adúltera; prohibint-li a més a més que tornés a posar els peus a la fàbrica i a la casa pairal. Segons que em va explicar la mare, el pare va trobar feina a Baracaldo, a la fàbrica d’un competidor que el va rebre amb els braços oberts, i entre bascos vam pujar nosaltres fins que fa uns quatre anys el pare va morir. Aleshores, la mare ens va confessar amb pèls i senyals tots els embolics de la família i, aconsellada per un parent advocat, vam tornar a Barcelona per mirar de fer les paus amb l’oncle, amb qui encara estava casada perquè mai li va donar el divorci malgrat la repudiés; però l’oncle ni es va dignar a rebre-la i li va dir de tot, raó per la qual cosa la mare va iniciar els tràmits d’un plet incapacitar-lo, i els diaris en varen anar plens d’aquell sidral unes quantes setmanes; però la mare no va poder suportar la vergonya i, donant-se la culpa per haver trencat la família, un dia se li’n va anar la mà amb les pastilles per dormir, malgrat pietosament el metge amic va certificar la seva mort com accidental, estalviant-nos la vergonya de la veritat. Mentrestant, per fugir de l’escàndol que s’havia desencadenat i dels periodistes que no es cansaven de remoure la merda, tot de cop l’oncle va desaparèixer del mapa, si bé l’advocat de la mare ens va avisar que algunes de les propietats familiars que eren patrimoni de l’àvia, s’estaven saldant.
- No varen intentar localitzar-lo més, per aclarir les coses?
- Clar que ho vàrem mirar, però és que era com si s’hagués fos literalment, tal com li dic; per molt que costi de creure. Fins que fa un parell de setmanes, per xamba se’ns va posar en contacte el director de la residència i vàrem començar a lligar caps.
- I per quina raó el director se’ls hi va adreçar, si vostès no comptaven per res pel seu oncle?
- Un altre dels misteris d’aquesta història: sembla que l’oncle, al contrari de nosaltres prou que sabia on vivíem, des que vam tornar a Barcelona; i els hi havia deixat als responsables del Xalet la nostra adreça i fins i tot un telèfon, per si de cas.
- Ara sí que m’acabeu de descol·locar. No havíem quedat que no us havíeu vist mai i que no manteniu-ho cap relació?
- Sí, però no sé com ni amb quin propòsit ens tenia localitzats, tot i que no en volia saber res de nosaltres.
- Bé, i ara que està mort, què pensen fer?
- Tot ens ho porta l’advocat, però pel que sé ara cal escorcolla tots els seus papers perquè els quartos que va treure’n de malvendre’s les propietats de la família, en algun lloc els ha entaforat,  ja que els diners no es fonen. I com que mal que li pesés no li quedava cap altre parent viu que nosaltres, suposo que alguna cosa lleparem – en adonar-se de com se la mirava la Modesta, va intentar d’arreglar, afegint: - Sobre aquests diners hi tenim tot el dret del món perquè provenen de l’herència de l’àvia i no poden sortir de la família. Una altra cosa és la fàbrica, que ja veiem més pelut de recuperar-la una vegada mort l’oncle, ja que l’única estratègia per aconseguir-ho passava per declarar-lo incapaç de prendre decisions quan va fer la truca amb els seus treballadors, a canvi d’un vitalici ridícul que disfressava una donació en tota regla.
- I, com s’ho pensaven fer, si pel que tinc entès el seu oncle era tot un caràcter i no semblava pas que no hi toqués?
- De tots aquests detalls de la reclamació ja li he dit que n’hauria de parlar amb l’advocat de la mare; però tinc entès que es refiava bastant dels testimoniatges del director i del metge de la residència.
- Sap que els seu oncle s’havia canviat de nom i d’identitat, i que es proposava perdre’s en algun lloc del món com si fos una altra persona, precisament l’endemà del dia que va morir?
- Doncs, no. Ni mon germà ni jo en sabem res d’aquests plans, fins que el director ens ho va explicar ahir per sobre. No en teníem ni idea de que volgués fotre el camp per segona vegada, ni de quina en portava de cap, cregui’ns!
La Modesta n’estava convençuda de que li deia la veritat, entre d’altres raons perquè havia comprovat que el dia dels fets la Sara se l’havia passat en un box del Clínic, fent companyia a son germà que havia patit un atac de pedra. En conseqüència, va deixar estar l’interrogatori on havia queda i tampoc cregué convenient furgar més el director, resignant-se a tancar “el cas del col·leccionista de fireta“ – com l’havia batejat la premsa -, com una mort natural. L’endemà dematí va presentar-li les seves conclusions definitives al jutge Otero, que se la va escoltar decebut i un poc contrariat : - L’avi era un empresari que, per antigues desavinences amb la família, havia avorrit tota la seva parentela i per despit pretenia deixar-la sense un ral, considerant que eren uns voltors a l’espera de la carronya. Per aquesta raó va liquidar prematurament la seva empresa, traspassant-la als seus empleats quasi a precari; i s’ha anat polint els darrers mesos una a una totes les propietats restants de la seva mare, ingressant els quartos que en treia en un dipòsit totalment legal però fora del país, a nom d’una persona quina identitat va comprar vés a saber a quin preu, valent-se de papers falsos. És l’únic delicte que podem provar en aquesta història rocambolesca; però després de la mort del principal implicat, el delicte deu haver prescrit i no sé si cal perdre-hi més el temps buscant l’autor de la falsificació documental. En quant a la més que probable cobdícia del director del Xalet en aquest afer, tampoc no la podem encausar penalment, perquè tot es basa en suposicions i deduccions que costaria de provar en un judici.
- ¿A qué se refiere, con eso de la codicia?
- A que el propietari del Xalet es devia ensumar que darrera tantes anades i vingudes de la víctima hi havia marro amagat, i va voler treure’n l’entrellat per si, com havia passat en altres casos de mort d’avis rics i extravagants, n’havien tirat un bon tros a l’olla. Suposo que per casualitat va descobrir la identitat tèrbola del seu dispeser, i creient que en portava alguna de cap va córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests li tindrien en compte el favor el dia que toquessin calent. Això ens porta a que, en la meva opinió, l’avi va morir d’un atac de cor degut al pànic i a l’angoixa que ell mateix es va provocar, de tant menjar-se el coco, congriant una venjança malaltissa que covava de temps ençà.

- ¡Qué le vamos a hacer! Este caso pintaba bien y había despertado tanto interés mediático… Pero coincido con usted que es mejor dejarlo como está…  Déjeme que le diga antes de irme que, a pesar de que hemos tenido nuestras diferencias, me alegro de haberla tenido a mis ordenes y espero que no me tenga en cuenta mis malos humores – el jutge es va posar dret i li va allargar la mà. La Modesta, mentre la hi estrenyia, va pensar: mira, vés per on amb aquest m’havia equivocat!

dissabte, 15 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (segona estació)

SEGONA ESTACIÓ
La mossa a qui se li havia encolomat la investigació de rutina d’aquella estranya mort – a la comissaria aquell cas se l’havia batejat, una mica a tall de conya, com el “del col·leccionista de fireta” –, anava de corcoll des que el punyeter jutge havia descobert serrells molt llaminers sobre la vertadera identitat del mort, el qual resultava que no era pas un jubilat qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, que va deixar parat tothom feia un parell d’anys en retirar-se, en plenes condicions físiques i mentals, als seixanta tres anys; traspassant als seus empleats, com aquell qui diu a cap preu en comparació amb el que se’n podia treure d’un negoci ben encarrilat i justament quan rajava més fort. No van transcendir mai les xifres exactes de la transacció, però segons la brama que corria, pràcticament era com si hagués regalat l’empresa als treballadors, a canvi d’un generós vitalici. Aquesta decisió tan sorprenent i atípica en un empresari es van cuidar d’esbombar-la i exagerar-la els diaris, en una època de l’any, l’estiu, en que més aviat a les redaccions sempre es sol anar curt de material per a fer bullir l’olla, i les “serps d’estiu” sempre són benvingudes. Tanmateix, arrodonia el morbo de la insòlita història el fet que l’empresari va esfumar-se, sense deixar cap rastre. I, francament, perquè semblés tot plegat encara més cosa de bojos, dos nebots amb qui no es feia des de qui sap quan, van iniciar els tràmits per incapacitar-lo amb l’excusa que havia perdut la xaveta, en una maniobra a la desesperada per a recuperar el patrimoni familiar que l’acusaven d’haver-se polit. No era estrany, doncs, que el jutge que l’havia convocat al seu despatx, en tenir al davant l’intendent dels mossos, el rebés renegant: - Casondena, señor Busquets, estamos atrapados en un bon merder, como decís ustedes.
El jutge era força més jove que no pas el policia, que ja n’havia vist de tots colors, i aquell jutjat d’instrucció català havia estat el seu primer destí en la carrera judicial, no dissimulant que es frisava per tornar a la  Salamanca natal de seguida que li arribés el substitut, doncs a Catalunya ja s’hi havia estat massa temps pel  seu gust i tot li picava. Malgrat la seva incomoditat, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans en capella d’emprendre viatge, quan ja tenia pràcticament fetes les maletes, de retop podia ajudar-lo a fer mèrits, si s’ho sabia trampejar per tancar-lo abans d’anar-se’n i els periodistes el feien quedar bé. Per aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se el desmenjat, prenent-se més en serio les investigacions i passessin per la pedra els nebots, basant-se en una sospita tan de pissarrí com que eren els principals beneficiaris d’aquell mort en circumstàncies tan estranyes. L’intendent, ensumant el perill d’un jutge primerenc i  tan capficat pel seu futur que el veia capaç de maneflejar, en benefici del seu fins llavors escarransit currículum professional, un cas que podia esdevenir mediàtic, va procurar trametre-li tant delicadament com sabia fer-ho quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela i seny: - No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació l’agent Modesta Calero, a la qual ja sap que no se li’n escapa ni una. Si li sembla, la faig entrar perquè ella mateixa li expliqui cap on assenyalen les pistes en que treballem.
L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi, i que de ben segur no se li posaria gaire bé al jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no feia cas de les seves instruccions ni per casualitat. De fet, la Modesta estava feta a la seva, poc disposada a amollar-se ni a que li manessin com havia de treballar, per tant suportava malament sentir-se massa collada. Quan se li confiava un cas, se la tenia de deixar anar per les seves, fent la vista grossa si respectava poc els horaris i els protocols. Amb aquest comportament esquerp i tan personal ella era conscient que incomodada tant a companys com a superiors, però se’l feia perdonar amb escreix a còpia de trobar el desllorigador abans que ningú dels misteris més reconsagrats que  requeien a aquella comissaria. L’intendent potser era dels pocs que mai no li regatejava la confiança des de bon principi d’una investigació, deixant-la fer al seu aire, mentre li fos lleial. És a dir: que a l’hora de repartir medalles, no les acaparés totes per ella; però per això no tenia de patir pas ja que sempre es feia pregar a l'hora de donar explicacions a la premsa. Tot i que la Modesta no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que aquella saberuda tingués per dir-li, mentre es posà a ordenar els papers de la taula com si tingués un rampell de mal de sant Víctor, com volent donar-li a entendre a la mossa, des que poses els peus al despatx, que estava molt atrafegat i que anés al gra. La Modesta, que ja li coneixia el punt flac a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa; però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta, tractant-la expressament de vostè per a posar-la en guàrdia: - Agent, informi el senyor jutge, si us plau, de com va l’enquesta.
- Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué obedient la Modesta -, tot just estem al començament i queden molts de melics per lligar.
- Supongo que se da cuenta de que no estamos ante un caso cualquiera, no se le olvide el detalle. La prensa ha metido las narices y no podemos hacer el ridículo ni tomárnoslo a la fresca, por lo que pienso que sería conveniente comparecer ante los medios para calmar los ánimos – li engaltà el jutge, aparentant que tenía la mosca al nas.
- Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la llengua per a no engegar a dida aquell presumit del carai, que tot i que si fa o no fa eren de la mateixa edat, se’l mirava com si fos un sonso -, crec que seria un error esbombar tan aviat qualsevol detall sobre la investigació en curs, perquè totes les pistes són molt tendres i fer declaracions ara no ajudaria a resoldre el cas, sinó que segons com, encara embolicaria més la troca.
- Usted infórmeme directamente de lo que haya averiguado hasta ahora, y ya decidiré yo qué se puede comunicar a los periodistas y qué debemos callarnos, teniendo en cuenta el interés que ese asunto ha despertado en la capital, donde hasta la televisión se ocupava tallar-la el jutge, parant els peus a la picallosa subordinada.
La Modesta va dirigir-se, llavors, al seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria i trencar-li obertament la girada al jutge, potser recordant que la darrera vegada que va encarar-se-li, va amenaçar-la amb amonestar-la per falta de respecte: - Senyor, cada dia li passo la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com haurà notat m’abstinc de fer especulacions mentre no tingui proves, sinó només conjuntures. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat, a qui vigilo o de qui sospito, no ens farà anar més de pressa en la investigació, sinó tot al contrari.
- Aquest paio mort li cau bé, oi? – li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial habitual, per rebaixar la tensió.
- Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè em penso que en un moment donat, pel camí se li va travessar l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història estrambòtica podia haver tingut un final diferent; fins i tot feliç, des del punt de vista de la víctima, és clar.
- No  la acabo de  comprender  – va reconèixer intrigat, el jutge.
- No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus quan hi penso – féu la Modesta, en una mena de gest de desgravi envers aquell home tan tocat i posat, que no tenia tanta paciència com ella a l’hora de garbellar totes les pistes a l’entorn d’un cas, fins separar el grà de la palla -, m’ha costat d’admetre que un home pot arribar a odiar tant els de la seva sang, que no l’importi fregar quasi la ratlla vermella del que està permès. Seria una bona història per als periodistes, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli dit així, només volia donar una lliçó a uns parents amb qui no s’entenia i havia avorrit perquè li semblava que anaven descaradament al darrera dels diners.
- Me parece que nos desviamos de la cuestión y no nos pagan para divagar haciendo análisis sentimentales, como hace usted con demasiada frecuencia, dicho sea de paso; sino para resolver asuntos penales, explicando sin retóricas las causas y circunstancias de un posible crimen. De manera que si le parece bien exponga su teoría cuanto antes el jutge no estava pas per orgues i li deixava clar que no allargaria la instrucció fins que li arribés el substitut i se li emportés la glòria, si és que es resolia el cas després.
- Doncs, miri senyor jutge - la Modesta va replicar-li obedient, però picada en el seu amor propi -, la història és ben senzilla de resumir. Amb els elements de que disposem fins ara, la víctima va morir d’un atac de cor a causa del pànic. Si em deixa una mica més de temps per investigar, potser li podré aclarir si aquest terror era degut a un deliri malaltís o si algú li va provocar deliberadament, cosa que em temo malgrat no pugui demostrar.
- Póngame por escrito sus conclusiones provisionales y tome nota de que le concedo cuarenta y ocho horas para cerrar de una vez este asunto – va rendir-se el jutge, acomiadant-se dels dos mossos i començant a resignar-se a retornar a Castella, sense penjar-se la medalla d’haver resolt un cas que podia ser de traca i mocador.
En traspassar la porta del despatx, l’intendent va dir a la Modesta amb sincera admiració, que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero, però que anés amb peus de plom, no fos cas que abans de plegar encara li fes empassar el seu desdeny amb patates.

Que s’hi posi fulles, que aquest rai ja té els dies comptats per a fer-nos la guitza – li va contestar, picant-li l’ullet –, a més, als jutges, per molt jutges que siguin no se’ls li pot donar la raó quan no la tenen. Oi que era això el que vostè em va predicar des del primer dia?
(Continuarà)