Seria collonut que l’endemà
de quan sigui, tot continués exactament igual com si no hagués passat res:
però, em temo que no ens tocarà aquesta rifa. Ara, que ben mirat, es podria
considerar una sort que res no canviés? Esclar, depèn de com a cadascú li anessin
les coses, segurament em respondríeu. És la resposta subjectiva i egoista
pròpia de qui no es vol escalfar el cap amb els problemes del món, perquè diu
que amb els seus ja va ben servit; i que si les coses li van bé, malgrat tot,
no vol posar-se pedres al fetge pensant en els que ho tenen més fotut que ell.
Penso que hom no ha de ser molt llest per adonar-se que aquesta pandèmia
capgirarà la vida severament, ja ho estem veient amb el simulacre de normalitat
que representa la desescalada. La qüestió és si s’estarà disposat a aprofitar
aquesta allisada sense precedents dels deliris de grandesa d’una societat que,
en virtut dels avenços tecnològics i científics, estava disposada a arribar tan
lluny com fos possible en la conquesta de l’espai i en el domini de la vida i
de la mort, des de la procreació artificial, substituint els úters materns per
provetes de laboratori, fins a trobar la fórmula de la immortalitat. Tant lluny
s’havia arribat en el camp de l’experimentació que cap objectiu sembrava
impossible a la ciència, inclosa l’abolició dels déus.
Però vet-aquí que un merdós
paràsit està posant de genolls la ciència que començava a creure’s infal·lible,
delmant una humanitat globalitzada, cibernètica i orgullosa d’haver trastocat
l’ordre universal. La ciència està tan desconcertada davant aquests virus de
pares desconeguts i full de ruta assassí, que per defensar-se’n no se li acut
cap altre solució que escapçar dràsticament la vida social, prohibint mostres
d’afecte tan naturals com encaixades, petons i abraçades, inclús arribant a
l’extrem de deixar morir soles les persones i d’enterrar-les quasi
clandestinament, tot per evitar el temut contagi que no sap com evitar. Aquesta
ciència tan orgullosa i creguda ha convertit les persones, encara molt més del
que ja els seus avenços científics havien mig aconseguit, en simples números,
en estadístiques sense ànima.
Un dels mantras més
repetits els darrers mesos és el que predica el confinament absolut de la
població no essencial per combatre el microbi i, a l’ensems, donar la sensació
que el món no es parava del tot encara que fos un miratge, una mentida menor
per sobreviure amb certa esperança considerant el desastre. Ara bé, com que no
es pot perllongar la reclusió de la població sine die i la ciència infal·lible
fins fa quatre dies no sap com trobar la vacuna màgica definitiva, ni un trist
antiviral eficaç per aturar el degoteig de baixes, la impaciència per recuperar
la normalitat fa que cada dia es violin irresponsablement els confinaments i
els cordons de seguretat. D’altra banda, el populisme polític que s’ha alimentat
tota la vida del descontent i la desesperació de les persones, cada vegada està
conquerint més influència prometent allò que la població vol sentir i, per
aquesta raó, prediquen la rebel·lió oberta contra una ciència estabornida per
la situació i animen a combatre la pandèmia a pit descobert, si convé
empassant-se gots de lleixiu, glopejant l’alcohol més fort que es trobi al
rebost, ensenyant els bíceps i, sobretot, fent vida normal com si res no
passés, encara que estigui passant de tot.
La qüestió és fins quan
podran aguantar, uns, tancant els ulls a la realitat i, els altres,
conformant-se amb un simulacre de normalitat hipòcrita i estèril perquè la
majoria de la població, de totes les edats, no és aquesta normalitat amb crosses
la que desitja i la que voldria, ara per ara, és pura utopia. A la meva manera
de veure, si d’aquest embolic no ens en treu la ciència ràpidament – tenint en
compte que és la que ens hi ha ficat – cada vegada veig amb més pessimisme que
ens en sortim. Però, si la ciència trobés aviat el desllorigador ens tornaríem
a equivocar si volguéssim recuperar la normalitat sense fer-hi els retocs
necessaris per a no tornar mai més a ensopegar amb la mateixa pedra de la prepotència.
En qualsevol cas, em temo que amb aquesta reflexió hi haurem de pensar més els
propers dies.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada