dimecres, 13 de maig del 2020

DIARI D’UN CONFINAT (60è dia) – ESTEM DISPOSATS A FER CANVIS A LA NOSTRA VIDA O QUAN AIXÒ S’ACABI VOLEM QUE TOT SEGUEIXI COM ABANS?


Seria collonut que l’endemà de quan sigui, tot continués exactament igual com si no hagués passat res: però, em temo que no ens tocarà aquesta rifa. Ara, que ben mirat, es podria considerar una sort que res no canviés? Esclar, depèn de com a cadascú li anessin les coses, segurament em respondríeu. És la resposta subjectiva i egoista pròpia de qui no es vol escalfar el cap amb els problemes del món, perquè diu que amb els seus ja va ben servit; i que si les coses li van bé, malgrat tot, no vol posar-se pedres al fetge pensant en els que ho tenen més fotut que ell. Penso que hom no ha de ser molt llest per adonar-se que aquesta pandèmia capgirarà la vida severament, ja ho estem veient amb el simulacre de normalitat que representa la desescalada. La qüestió és si s’estarà disposat a aprofitar aquesta allisada sense precedents dels deliris de grandesa d’una societat que, en virtut dels avenços tecnològics i científics, estava disposada a arribar tan lluny com fos possible en la conquesta de l’espai i en el domini de la vida i de la mort, des de la procreació artificial, substituint els úters materns per provetes de laboratori, fins a trobar la fórmula de la immortalitat. Tant lluny s’havia arribat en el camp de l’experimentació que cap objectiu sembrava impossible a la ciència, inclosa l’abolició dels déus.

Però vet-aquí que un merdós paràsit està posant de genolls la ciència que començava a creure’s infal·lible, delmant una humanitat globalitzada, cibernètica i orgullosa d’haver trastocat l’ordre universal. La ciència està tan desconcertada davant aquests virus de pares desconeguts i full de ruta assassí, que per defensar-se’n no se li acut cap altre solució que escapçar dràsticament la vida social, prohibint mostres d’afecte tan naturals com encaixades, petons i abraçades, inclús arribant a l’extrem de deixar morir soles les persones i d’enterrar-les quasi clandestinament, tot per evitar el temut contagi que no sap com evitar. Aquesta ciència tan orgullosa i creguda ha convertit les persones, encara molt més del que ja els seus avenços científics havien mig aconseguit, en simples números, en estadístiques sense ànima.

Un dels mantras més repetits els darrers mesos és el que predica el confinament absolut de la població no essencial per combatre el microbi i, a l’ensems, donar la sensació que el món no es parava del tot encara que fos un miratge, una mentida menor per sobreviure amb certa esperança considerant el desastre. Ara bé, com que no es pot perllongar la reclusió de la població sine die i la ciència infal·lible fins fa quatre dies no sap com trobar la vacuna màgica definitiva, ni un trist antiviral eficaç per aturar el degoteig de baixes, la impaciència per recuperar la normalitat fa que cada dia es violin irresponsablement els confinaments i els cordons de seguretat. D’altra banda, el populisme polític que s’ha alimentat tota la vida del descontent i la desesperació de les persones, cada vegada està conquerint més influència prometent allò que la població vol sentir i, per aquesta raó, prediquen la rebel·lió oberta contra una ciència estabornida per la situació i animen a combatre la pandèmia a pit descobert, si convé empassant-se gots de lleixiu, glopejant l’alcohol més fort que es trobi al rebost, ensenyant els bíceps i, sobretot, fent vida normal com si res no passés, encara que estigui passant de tot.

La qüestió és fins quan podran aguantar, uns, tancant els ulls a la realitat i, els altres, conformant-se amb un simulacre de normalitat hipòcrita i estèril perquè la majoria de la població, de totes les edats, no és aquesta normalitat amb crosses la que desitja i la que voldria, ara per ara, és pura utopia. A la meva manera de veure, si d’aquest embolic no ens en treu la ciència ràpidament – tenint en compte que és la que ens hi ha ficat – cada vegada veig amb més pessimisme que ens en sortim. Però, si la ciència trobés aviat el desllorigador ens tornaríem a equivocar si volguéssim recuperar la normalitat sense fer-hi els retocs necessaris per a no tornar mai més a ensopegar amb la mateixa pedra de la prepotència. En qualsevol cas, em temo que amb aquesta reflexió hi haurem de pensar més els propers dies.
            
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada