DIARI D’UN CONFINAT (63è dia) – DOS MESOS SENSE POSSIBILITAT DE FER-SE RIC TEMPTANT LA SORT.

            Des de meitat de març que totes les administracions de loteries han baixat la persiana i una bona colla de persones que es refiaven de les apostes organitzades per treure el ventre de penes han engreixat la llista de víctimes colaterals del coronavirus. No conec cap estudi sobre la participació en les diferents loteries estatals i autonòmiques – inclosos els cupons dels cecs, les quinieles i l’euromilions -, però se sap perquè el “gran germà” segur que ha sentit curiositat per tenir-ho ben apamat. En tot cas, el que sí deuen haver notat les hisendes estatal i autonòmiques són la morterada de milions que han deixat d’ingressar cada setmana per aquesta partida tributària. Però no hi ha res a fer: el microbi ha precintat els bombos i ha deixat els que en vivien de braços plegats, incloses les màquines escurabutxaques que ajudaven a pagar la factura dels bars i la gran quantitat de ceguets i discapacitats que gràcies al cupó es feien un jornal. (Per cert, dit de passada, a la pàgina web de l’Once ha sobreviscut a la defenestració de símbols franquistes la referència al fundador de l’invent, el feixista Ramon Serrano Suñer, cunyadíssim de Franco). ¿Com ho porten els que posaven cada setmana la seva il·lusió en la butlleta de la primitiva, de la travessa, o en l’ampla varietat de temptejos a la sort per tapar forats o fer-se ric directament? Ben cert que es podrien engiponar infinitat d’històries, moltes de dramàtiques però també de tendres, a l’entorn d’aquesta tradició de “provar sort”, per si de cas.

            Ara bé, que els bombos estiguin en parada tècnica no vol pas dir que tots els ensibornats pel joc facin vacances. Ben al contrari, l’avorriment, l’angoixa i les hores mortes a casa durant el confinament han afavorit seguir temptant la sort online, amb diners o sense. El problema és que qui ho prova té molts de números de repetir l’experiència i, en massa casos convertir-se en addicte, sobretot els adolescents i també canalla més jove que es deixen temptar perquè es troben en una edat vulnerable i transgressora. No hi ha dades recents concretes i fiables sobre l’increment del joc online a partir del confinament, però els experts ja comencen a avisar que els consumidors d’apostes, tant si patien algun tipus de principi de ludopatia com si no, en no tenir accés a administracions de loteria, als bars, als bingos o als casinos, la temptació de l’online es tan llaminera que una vegada hom s’hi embolica pot tenir dificultats per desenganxar-se’n. Els experts distingeixen entre aquells que juguen amb diners pel mig (com apostes, pòquer, loteries o ruletes) i als que recorren a fórmules com el consum compulsiu de videojocs. Tot plegat és pot disparar i convertir-se en un problema social greu quan retornem a la normalitat, perquè l’addició als videojocs, sobretot, que degut a que es practiquen en la intimitat són difícils de controlar pels pares o per familiars de l’abduït, i poden acabar drenant complicacions o seqüeles econòmiques per estímuls subliminals integrats en el joc per fer determinades compres per avançar de nivell o per equipar personatges.

            Segons dades que es disposen a través de serveis de salut mental respecte a l’any passat, es va constatar una modificació significativa en el tipus d’addiccions al joc entre els menors de trenta anys. En conjunt, les escurabutxaques continuaven sent el principal objecte del desig, en general, (un 55%), seguien en aquest rànquing tant les apostes presencials com les online (un 30%) i els videojocs acaparaven la resta de jugadors (un 15%). Però aquesta mostra, referida només a la població adolescent resulta alarmant, a la meva manera de veure: el 42% feien apostes o jugaven al pòquer i a la ruleta per internet, mentre que el 34% es decantaven pels videojocs i el 24% s’ho feia amb les màquines escurabutxaques. En aquest sentit, diuen els experts, que la publicitat directa o subliminal és nefasta sobretot per adolescents entre 14 i 18 anys perquè estan en una edat molt vulnerable i molt sensible a imputs com, per exemple, deixar entendre entre línies que hi ha joves que es “guanyen molt bé la vida”... Pel que se sap, i encara les dades s’han d’afinar més, la pandèmia de moment ja ha carregat les llistes d’espera a les consultes dels serveis sanitaris dedicats a ludopaties. Jo, francament, no sabria pas dir-vos com s’ha de parar aquesta mala influència d’internet en la població adolescent, perquè degut a que s’han perdut pel camí del progrés i de la globalització valors a tremuja, la temptació s’ha estandarditzat tant que determinades conductes ja ni són considerades transgressores, sinó que es veuen com molt normals. Com en les novel·les de misteri que quan s’analitza un crim el perdiguer de torn el primer que es pregunta és: “a qui aprofita”, en aquest complex tinglado del joc organitzat potser també caldria preguntar-se qui s’hi fa la barba d’or fomentant i donant tota classe de facilitats al joc? Us deixo deures perquè hi reflexioneu els propers dies i us suggereixo que no parleu del joc simplement com un vici, perquè és quelcom més perillós i transcendent que una definició moral.     

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.