dijous, 31 de març del 2016

LA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DE LA MAJORDOMA CUPAIRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 31 de març 2016)

● LA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DE LA MAJORDOMA CUPAIRE.- A mi m’agrada la gent neta, però n’hi ha que abusen tant de palesar-ho fent la prova del cotó-fluix a totes hores, que acaben avorrint. Perquè, a més a més, aquests que es vanten de ser tan immaculats i primmirats no s’adonen, no sé si sempre sense proposar-s’ho, que de tant perfeccionistes que volen ser fan quedar en ridícul els que no tenen l’afició malaltissa de fer dissabte dia si i dia no. A qualsevol casa normal es poden trobar enllepissades, perquè la gent sense pretensions de ser la més neta del barri no viu només pendent de no portar cap llàntia a la roba, o de que les parets i el mosaic de casa seva es puguin llepar. Aquesta obsessió per aparentar ser més nets que ningú també es dóna entre els polítics, per desgràcia. I en tenim una bona mostra ara mateix, amb aquesta gent de la CUP en el paper de majordoms perepunyetes, que a causa dels seus fogots regeneradors de la política i de la mateixa democràcia, es veu que s’han proposat que els seus circumstancials companys, que no amics, de legislatura ensenyin les mans cada dos per tres per veure si a part de portar-les netes no els hi tremolen, i aquesta mania infantil de renovar els vots independentistes radicalment nets i polits, incomoda als que no volen sotmetre's a aquesta mena de prova del cotó-fluix, sense tenir-ne cap ganes.


A la meva manera de veure - i em sap greu referir-m’hi, perquè no m’agrada allò del “jo ja ho ha-via dit” –, el pronòstic que el pacte de legislatura agafat amb agulles de cosir per pasterejar un pacte d’investidura, a contracor de varis membres del sector convergent de Junts pel Si, que el varen signar per disciplina però no pas per gust ni convençuts, no trigaria gaire a petar per les costures mal embastades, s’està complint a bastament. Potser s’hi tornarà a posar un pedaç a corre-cuita i el gec servirà una temporada més per dissimular els geps, però acabarà fent un pet com un gla perquè els claus no es poden fer entrar per la cabota i aquella, en principi, solemne declaració parlamentària d’inici formal de la desconnexió amb Espanya – després rebaixada a la categoria de simple “declaració de principis”, en termes de legítima defensa preventiva, per evitar la clatellada del TC -, molts observadors imparcials, i no tots simpatitzants dels unionistes, sinó moltes persones amb seny, legitimitat democràtica i inclús pedigrí sobiranista, vàrem fer constar que una declaració setmesona, parida amb l’ajuda de fòrceps, seria l’esca de moltes desavinences futures entre els pares de la criatura. Tanmateix, no cal ser cap set-ciències per comprendre que la recent proposta de resolució de la CUP, reiterativa de l’anterior declaració suspesa pel TC, suposa deixar a les bancades de Junts pel Si una patata calenta, que tant s’hi s’entoma com si es rebutja farà molt de mal al procés, i qui sap si també a l’estabilitat i bona relació entre els membres de la coalició que governa presonera de la CUP, gràcies a un pacte contra-natura del qual, recordem-ho, qui gosava avisar des de les files sobiranistes que acabaria de mal borràs, era titllat de botifler. Per tant, això d’entestar-se a ser més puristes que ningú i obligar a fer la prova del cotó-fluix a cada moment, no per fer net, sinó per posar en evidència que el del costat no és tan net com tu, té un cost important. Tanmateix, però, el que sap més greu és que a l’hora de pagar llepa tothom i que, en aquests casos, sempre ha de recollir els plats trencats qui menys culpa en té, que és el poble. 

dimecres, 30 de març del 2016

NECESSITO QUE ALGÚ M’HO EXPLIQUI, SI US PLAU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 30 de març 2016)

●NECESSITO QUE ALGÚ M’HO EXPLIQUI, SI US PLAU.- Francament, ja sé que sóc un sabatot en matèria de finances i que de l’única economia que entenc una mica és de la domèstica, per arribar a final de mes sense entrampar-me massa i haver d’anar a manlleu; però és que quan fico el nas en les pàgines econòmiques dels diaris acabo agafant diarrea mental. Per exemple, sense anar més lluny, gairebé simultàniament vaig llegir unes declaracions d’una patum financera, com és el president del BBV, Francisco González, que posava el crit al cel perquè els tipus d’interès havien caigut massa baix que: “... estem entrant en un territori desconegut. Amb tan baixos tipus d’interès i una inflació arran de terra, l’alta volatilitat dels valors converteix els mercats en un caos per les fortes caigudes del preu dels actius financers. A més a més, uns tipus tan baixos són contraproduents quan l’expansió monetària es troba al límit i l’expansió fiscal xoca amb l’alt endeutament públic i privat...”. En canvi, el BCE que fa quinze dies va aplicar tipus del 0% als préstecs interbancaris, declara per boca del propi governador Draghi que estan encantats de la vida i que mantenir els interessos, inclús per sota zero, forma part de la política monetària actual del Banc Central Europeu. I per si no n’hi havia prou per embolicar la troca i fer-me anar de bòlit, aquella dona que dirigeix el FMI des de la seva torre, mig de marfil mig d’esfinx, defensa – per cert, canviant el reglament de joc en ple partit -, l’estratègia dels tipus negatius perquè la considera beneficiosa per al creixement. Vaja quin embolic!


A la meva manera de veure, sempre he cregut que en el context d’una crisi el pitjor que pot passar és que a la gent que cerca desesperadament solucions, la rebotin contra un mur bastit d’absurds. Per exemple: el FMI que és qui va posar tothom a dieta severa i a la mínima fotia un parell de clatellots en públic al país-malalt desobedient, perquè els hi caigués la cara de vergonya als seus dirigents, mesos més tard va sortir amb el ciri trencat que després de prendre’ns capses i capses de píndoles per aprimar-nos, estàvem pitjor que abans de començar el dolorós tractament. Però quina presa de pèl és aquesta? On s’ha vist tanta barra? Com pot ser que hàgim convertit en oracles de l’economia a uns autèntics sapastres? No puc qualificar d'altra faisó als que ens posaren a règim sever i al cap de quatre anys de passar gana la majoria del poble, se’n desdiuen de la recepta confessant que no era tan miraculosa com predicaven, davant l'evidència que demà, demà passat i qui sap fins quan, els pobres són més pobres i la societat va de mal en pitjor. Doncs per què ens la feien prendre la medecina, carallots? De fet, ja hem reflexionat vàries vegades que cargolant la classe mitjana fins arruïnar-la a base d’escapçar brutalment el seu poder adquisitiu, la única cosa que s’aconseguiria seria paralitzar el consum i, en conseqüència, el tancament o la reducció inevitable de la producció de bens, del comerç i dels serveis. Demà els francesos sortiran al carrer per protestar contra una reforma laboral calcada a la que ens van encolomar aquí: treballar més, guanyar menys i que es pugui engegar els treballadors a parir panteres, amb una mà al davant i l'altre al darrere. Encara n'hi ha alguns que es pensen que passant pel tub d’aquesta reforma hauríem fet els deures i que es dispararien les exportacions, la competitivitat s'enfilaria per les parets i l’atur cauria en picat. Però vet-aquí que el balanç és negatiu segons els experts que toquen de peus a terra: la lleugera millora de les exportacions no prové ni de la innovació, ni de la qualitat o del valor afegit, sinó de l’artificial paritat de l’euro. La reducció de les importacions, en bona part s’emperpala en la gran davallada del preu del petroli. I si l’atur baixa estadísticament no és perquè hi hagi menys persones sense feina, sinó perquè els desocupats joves emigren i moltes dones i homes desencantats passen d’anar a apuntar-se al registre d'uns serveis d'ocupació que no ocupen ningú. Em creuré que l’atur disminueix quan augmenti l’ocupació, comptabilitzada en base a jornades complertes treballades indefinidament, i no pas referides a les hores contractades en contractes escombraria, i que la afiliació a la Seguretat Social creix realment no en quantitat d’altes, sinó en l'increment real de quotes, fins a situar-se en nivells anteriors a la crisi. I si no ho veieu com jo, em voleu explicar on m'equivoco?

dimarts, 29 de març del 2016

DOLENTERIA, MALDAT I MESQUINESA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 29 de març 2016)

● DOLENTERIA, MALDAT I MESQUINESA.- Fer explotar bombes al cor de Bèlgica o contra la població civil de qualsevol ciutat occidental o oriental és propi de persones dolentes, però permetre el lent i inexorable esllanguiment genocida de refugiats a les portes d’Europa és una mesquinesa. I, francament, penso que es molt pitjor ésser mesquí que ésser dolent, entre d’altres raons perquè de la dolenteria hom se’n pot sortir si vol, però de la mesquinesa mai. Seria raonable pensar que ningú neix dolent, perquè altrament voldria dir que s’està d’acord amb la teoria de la predestinació, quelcom pitjor que l’ensarronada del “pecat original”. Jo no crec que ningú neixi amb cap motxilla de pecats o vicis enganxada a l’esquena, com també tinc dubtes que ho faci amb un pa sota l’aixella. Per tant, de dolentes les persones no hi neixen sinó que se’n tornem per mil i una circumstàncies que ara no venen al cas; però de la mateixa manera que hom ensopega i s'embruta les mans pot refer-se'n si en el fons té bon cor i sentiments, de cap manera en els casos que es fa mal per ganes de fer mal, ja que llavors ja no estaríem parlant de persones dolentes sinó de persones malvades.

La maldat és una paraula major i no necessàriament les persones malvades són malcarades o impertinents, sinó que poden ser la mar d’encantadores. “Disfressar-se”, en el sentit de dissimular per enganyar, seguint l’exemple d’alguns animals depredadors que canvien astutament d’aspecte per atacar amb més traïdoria, és per desgràcia una característica comú de l’ésser humà malvat, del que fa mal per fer mal. Jo diria que tots els terroristes, tant si són dels que es suïciden per un ideal com si són dels que tiren la pedra i amaguen la mà, s’han de catalogar en el gènere dels malvats, perquè amputen la llibertat i l’espontaneïtat dels ciutadans normals, emborratxant-los amb totes les pors i pànics del món. No caiguéssim, doncs, en el parany de confondre’ls amb màrtirs, perquè no hi ha cap causa que justifiqui la maldat.


Però a la meva manera de veure, la dolenteria té un grau encara més alt que la maldat: la mesquinesa. El mesquí és un malvat elevat a l’enèsima potència, perquè sovint fa mal per ressenti-ment recargolat i es comporta així per pur càlcul d’interessos. Regateja la bondat no perquè sigui dolent o malvat, sinó simplement perquè no li convé ser bo o perquè li agrada veure que els altres es consumeixen de neguit. I com que mantenir individualment un posat d’aquesta mena resulta desagradable, el mesquí sempre que pot prefereix camuflar-se en una manada per cometre els actes més cruels i inhumans, com ara comprar a preu d’or els serveis d’un sicari sense escrúpols perquè li tregui les castanyes del foc. (Per exemple: exactament el que ha fet la mesquina Europa subornant una tèrbola Turquia perquè barri el pas als refugiats i els retorni a l’infern). Assassinar a sang freda i indiscriminadament es cosa de dolents, però tractar a les persones com gossos abandonats és propi de mesquins. I tots els que s’ho miren des de darrera el canyer, ofegant les basques de les seves consciències en un mar d’indiferència o de voyeurisme, també. 

dilluns, 28 de març del 2016

DEIEM AHIR...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 28 de març 2016)

● DEIEM AHIR... - Dotze dies després de prendre’m una treva per recarregar piles, dono una llambregada a la finestra de l’actualitat política i social del meu país i del món en general, i comprovo malgrat em sembla que els dies i la vida passen tan ràpids que amb prou feines els atrapo, que si fa o no fa estem igual com quan ho vaig deixar. Una Europa escagarrinada plora i dedica minuts de silenci pels 31 morts de Brussel•les, però no malgasta ni una llàgrima pels 41 morts, la majoria nens, en un estadi d’Iraq, ni pels vora de 70 abatuts per un atac suïcida al mercat de Lahore. I encara que des d’uns pocs sectors se sentin veus avergonyint-se de la manca de pancartes expressant: “je suis Iraq”, “je suis Turquie” o “je suis Paquistan”, la majoria de l’Europa “oficial” i mercantilista només reacciona com a víctima quan els morts els hi posa ella, sense ni plantejar-se la possibilitat de tenir-hi una mica de culpa pel què ha fet o deixat de fer, i sobretot, sense ponderar la veritat indiscutible que el 87% dels atemptats gihadistes massacren països de majoria musulmana... I segueix també la vergonya de la mal anomenada "crisi dels refugiats", després d’un mes de reunions al més alt nivell per acabar tancant, amb pany i forrellat, l’accés a l’antiga Europa solidària als pelacanyes que fugen de la misèria i de la guerra. Des dels seus luxosos llocs de vacances de Setmana Santa, dubto molt que als dirigents europeus els hi fessin fred ni calor les dures paraules que els hi va dedicar el Papa Francesc el divendres sant: “Europa viu amb una “consciencia anestesiada” davant homes, dones i nens que fugint de la guerra es troben barrades les portes de l’asil per culpa de tants Pilats que avui es renten les mans”. M’ha colpit especialment la pregunta que es fa a Facebook el sacerdot Gregori Kremel, referint-se al mal exemple que dóna la seva catòlica Polònia: “Què val la fe d’un poble quan el seu govern diu no als refugiats, i uns quants dies més tard va a picar-se el pit davant la creu de Crist i a cantar al•leluies?” Qui sap si Crist ja n’està tan fart d’aquesta hipocresia que, com va passar durant la processó de la Bona Mort, a Cornellà del Llobregat, la imatge es desclavà de la creu i caigué sobre dos espectadors, als quals afortunadament només els hi quedarà un nyanyo de record.

Tanmateix, em trobo que encara belluga tota la història de presumpta pederàstia a casa dels Maristes, però em sorprèn que enlloc de prestar-se aquests religiosos a un exercici de transparència i col•laboració per escatir les denuncies i netejar la seva imatge, surtin amb el ciri trencat d’acollir-se a la impunitat de la prescripció dels fets, i demanin al jutge l’arxiu de14 acusacions per abusos sexuals... I també remena la cua – i de quina manera! – el contenciós entre Catalunya i l’Estat. Deu anys després d’aquell Estatut ribotejat pel Congrés de Diputats i capat pel TC, l’expresident Zapatero s’atreveix a tocar el violí als catalans als quals va aixecar la camisa, pontificant des de "La Vanguardia" que la solució a la crispació passa per “tornar al principi” – és a dir, a l’Estatut amanit a la Moncloa entre ell i en Mas a l’esquena del president Maragall i el seu govern -, perquè diu que els problemes sovint s’arreglen rebobinant la pel•lícula. A més a més, com diria el meu avi, te la “sanfasón” de proposar que Catalunya es conformi amb l’etiqueta de “comunitat nacional”, aportant com a raó de pes que “aquest concepte – el de comunitat nacional - seria fàcilment digerible per als socialistes andalusos”. El problema que no vol entendre en Zapatero ni cap dirigent d’un Estat que no ha paït al territori espanyol hi càpiga cap altra nació històrica, és que precisament perquè es va deixar perdre l’oportunitat d’aquell Estatut de fa deu anys, té ara al davant una societat catalana que majoritàriament recela de les possibilitats d’entesa... En fi, per avui, data del retrobament al bloc, ja n’hi ha prou de barrila. A partir de demà, procuraré continuar explicant neta de pols i de palla la meva manera de veure l’actualitat. I si m’afecta massa el relat, em taparé el nas. http://tabrilde.blogspot.com/

dijous, 17 de març del 2016

TANCAT PER VACANCES

● BON DIA A TOTHOM DES DEL BLOG *A LA MEVA MANERA DE VEURE*

HE DE COMUNICAR-VOS QUE TORNARÉ A PRENDRE’M UN DESCANS FINS PASSAT SETMANA SANTA. NECESSITO CARREGAR PILES ANÍMICAMENT.


● Mentrestant, us desitjo que sigueu molt feliços - sobretot sentiu-vos-en - i practiqueu aquell exercici tan sà de no voler per ningú allò que no vulgueu per a vosaltres. 

dimecres, 16 de març del 2016

SI SORTISSIN DE L’ARMARI TOTES LES VÍCTIMES DE PEDERÀSTIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 16 de març 2016)

● SI SORTISSIN DE L’ARMARI TOTES LES VÍCTIMES DE PEDERÀSTIA...- És un degoteig lent però implacable i imparable, el de les víctimes d’abusos i tocaments indecents mentre anaven a escola. Aquí s’ha començat a malviure aquest malson que, curiosament, gairebé sempre passa en un escenari semblant i amb idèntic elenc: col•legis generalment d’obediència catòlica i professors religiosos o laics. Mentre a d’altres països ja fa temps que les víctimes varen perdre la vergonya d’explicar una trista experiència de quan eren petits, a casa nostra semblava que el pudor i el “què diran” mai obriria les boques tancades per la por. Però sigui com sigui, només ha fet falta que uns quants fossin prou valents per moure fitxa que un dels castells de marfil més ben protegits per la jerarquia eclesiàstica s’ha començat a escantonar degut a l’odi acumulat per les víctimes, i avui les denuncies ja surten a dotzenes, com els bolets en les tardors humides. I malgrat els dos darrers Papes han renegat del tarannà proteccionista i comprensiu que havia caracteritzat èpoques anteriors força obscures, la veritat és que membres destacats de l’església oficial, com ara el cardenal Pell – avui responsable de les finances vaticanes i antic arquebisbe de Melbourne – o el cardenal de Lió - Philippe Barbarin -, entre molts d'altres panxacontents, tenint coneixement fefaent de les desviacions de capellans pederastes sota la seva disciplina i responsabilitat, en ocasions des de feia més d’un quart se segle, es limitaven a traslladar-los de parròquia o de servei quan eren descoberts, minimitzant els fastigosos fets que denunciaven les primeres víctimes que treien el cap de l’armari, cansades d'auto-flagel·lar-se per un sentiment de culpabilitat, amb ciris trencats com l’expressat pel cardenal Pell: “... què pretén aquesta gent desenterrant històries tristes i d’escàs interès?”


És cert que no tots els casos de pederàstia succeeixen en col•legis religiosos, avui mateix a l’Audiència de Barcelona es jutja un professor d’arts marcials d’un col•legi públic de l’Anoia per abusar d’un nen de 3 anys, però la majoria de casos esquitxen de prop les escoles religioses i segurament la psiquiatria deu tenir alguna teoria sobre aquesta tendència o casualitat. A la meva manera de veure, però, jo penso que a mesura que les víctimes vagin atrevint-se a confessar la seva vergonya per alliberar-se d'un pes que no els hi correspon, augmentarà la incidència de casos ocorreguts en escoles no confessionals, per una senzilla explicació, al meu entendre: quan el culpable era un religiós semblava més creïble i fàcil la denuncia. Ahir mateix un conegut arquitecte català va declarar davant les càmeres de TV que fa quasi trenta anys va ser un víctima, i no serà el darrer que tindrà el coratge de parlar, malgrat no sigui agradable ni fàcil socialment parlant. Però és necessari per fer palès que si aquests fets proliferaven – sobretot en èpoques de postguerra i abusant del respecte i submissió deguda a un “home de Déu” – era perquè existia una xarxa de complicitats i de silencis que faria esgarrifar si algun dia es desgranessin l’un darrera l’altre, a la vista de tothom, els pedòfils "per omissió". Fins fa quatre dies, les ordres religioses i la jerarquia catòlica tapaven els casos de pederàstia traslladant discretament els fastigosos pedòfils, i en cas d'individus més ben considerats socialment que un simple mestre, dels quals si s’hagués sabut del peu que coixejaven hagués sigut un escàndol, fent veure que no s’assabentaven de res. I el més emprenyador de tot plegat és que mentre moltes víctimes no gosen sortir de l’armari, perquè el sentiment de vergonya és més fort que el desig de fer net de mals records, alguns dels “venerables” culpables treuen ferro als tocaments i als abusos que practicaven a tremuja, dient que només es tractava de “carícies” i que no n’hi ha per tant. 

dimarts, 15 de març del 2016

MES ENLLÀ DE LES PARAULES D’AMOR CONVENCIONALS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 15 de març 2016)

● MES ENLLÀ DE LES PARAULES D’AMOR CONVENCIONALS.- Quan en Vicent Andrés Estellés escrigué allò que: “no havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”, no es referia segurament a gent com una parella de mitja edat, ibèrics, que fa uns mesos tenim de veïns i que no paren d’engegar-se a la merda cada dos per tres, escridassant-se l’un a l’altre amb paraules tan poc romàntiques com “cabrona”, “maricón” i un llarg repertori per l’estil. Les primeres vegades que vàrem escoltar semblants recitals, habitualment nocturns, dubtàvem si teníem de trucar els mossos, sensibilitzats per tot això de la violència de gènere; però sort que, a darrera hora, ens en desdiguérem perquè l’endemà mateix aquella parella que anit semblava que s’estava matant, sortien de casa agarbonats, com si fossin un matrimoni ben avingut o uns amants acabats de reconciliar, tan fora de sèrie com els que descrivia el poeta de Burjassot. És evident però, que el vocabulari conjugal que utilitzen quan arriben mig torrats a casa, sovint passada la mitja nit, no són precisament les “paraules d’amor senzilles i tendres” que cantava en Serrat. Ara bé, ¿podem descartar del tot que no siguin unes expressions canalles d’un amor molt particular, que malgrat a les orelles dels que les patim sonen fatal i fins i tot repugnen, a ells els faci trempar? Qui sap! Com diria Vicent Andrés, cada casa és un món.


Francament, però, a vegades ja no sé què pensar quan descobreixo persones comportant-se d’una manera excèntrica i provocadora, allunyada dels convencionalismes a que estem acostumats i amb els quals ens varen fer pujar de petits, les quals no obstant el seu comportament poc social des del nostre punt de vista, troben sense massa esforç colla amb qui acomboiar-se, que ni els troben estranys ni els hi fan por. Un dia que vaig trobar-me de trascantó els meus veïns em va sortir espontàniament una salutació de pur tràmit, però en tornar-me el bona tarda vaig pensar que vistos de prop semblaven gent enraonada, de manera que em vaig atrevir a retreure’ls el darrer escàndol a les hores petites, i em varen contestar tot matxucats que no ens fiquéssim amb la seva manera de viure, perquè a casa seva cadascú fa el que li rota. No vaig voler encetar un debat sobre allò d’on comencen i acaben els drets i llibertats individuals, però m’hagués agradat preguntar-los si quan ell li diu a ella “cabrona” se l’estima o l’insulta, o encara millor: si quan ella respon al “cabrona” amb un contundent i agre “maricón”, és perquè està indignada o perquè és la seva manera d’expressar-li l’amor que li té. Però me’n vaig quedar amb les ganes, i vés a saber si mai esbrinaré si a part de les paraules d’amor carrinclones que ens fan sentir tan bé a molts, les grolleries dels veïns poden considerar-se també una versió barroera i estripada d’estimació humana. Qui sap si sóc injust i poc tolerant, però a la meva manera de veure les paraules d’amor són una altra cosa, i encara que tothom és lliure per comportar-se en la intimitat com vulgui, això de dir-li “cabrona” a la parella enlloc de “t’estimo”, encara que es porti una copa de més, no és propi de persones sinó de bèsties. El problema és, per com es lamenten el veïns de zones de marxa d’alguns espectacles poc edificants, que hi ha massa jovent d’ambdós sexes que necessiten una neteja a fons del seu vocabulari “sentimental”. 

dilluns, 14 de març del 2016

SENTIR-SE INCOMPRÈS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 14 de març 2016)

● SENTIR-SE INCOMPRÈS.- A vegades, jo el primer, he caigut en la frivolitat d’atribuir la incomprensió que amics meus argumentaven per justificar en un moment donat un estat d’ànim decaigut, a una exagerada tendència a voler tenir tant sí com no la raó. I em costava ben poc de atribuir bona part, sinó tota, de la culpa de com es trobaven a ells mateixos, per expressar-se amb massa vehemència a l’hora de defensar un argument dialèctic, un punt de vista professional o la simple definició i concreció del relat d’un fet. Partint de la base que la veritat té moltes arestes, i que el color de les coses depèn del color del vidre a través del qual s’observen, era fàcil deduir que si hom es queixava d’ésser un incomprès hi tindria força a veure la seva poca flexibilitat o la massa intransigència.

Però vet-aquí que no sempre es pot establir el diagnòstic d’un trastorn sentimental com aquest d’una manera tan apriorísticament elemental, perquè hi ha casos d’incomprensió en els quals, qui n’és víctima, no sap vertaderament com sortir-se’n, puix després d’analitzar una i mil vegades la situació no li troba a l’atzucac cap altra solució que la rendició incondicional als peus dels que acusa de no comprendre’l. Però si plànyer-se d’incomprès és comú en totes les edats - els nens per massa consentits, els adolescents per rebel•lia, els adults perquè diuen que no poden afluixar, i els vells perquè quan la vida rellisca per la pendent, són els únics que es poden permetre un punt de tossuderia -; quan, a més a més, resulta que qui es plany té raó, la incomprensió esdevé un drama, i si per postres amics íntims o familiars, en aquestes circumstàncies de flaquesa no li fan costat incondicional, la sensació de soledat de l’incomprès pot resultar insuportable.


A la meva manera de veure, doncs, cal pensar-s’ho dues vegades abans de menystenir l'incomprès com si el que li passa ja s'ho mereixi, perquè l’experiència acaba palesant que els sentiments no es poden garbellar passant-los tots per un mateix sedàs, ja que la cosa canvia si l’incomprès ets tu o són els altres. El meu avi sempre em deia que la medicina de més mal prendre és la que s’ha receptat als altres. Als que passen per una desgràcia, tothom els intenta consolar amb paraules suades i tòpiques: “no serà res, ja ho veuràs, ànims!”; però l’afectat pensa: “ja veuríem què diries si t’hi trobessis tu”. No cal donar-hi voltes: no és el mateix passar-ho tu que el veí. Per aquesta raó, en els casos de persones afectades per crisis d’incomprensió, no se sap mai quin és el tractament apropiat per fer-los reaccionar, perquè els factors subjectius hi juguen un paper determinant i s’ha d’actuar amb peus de plom, per separar el blat de la palla. Precisament perquè es tracta d’un assumpte tan delicat, s’hauria d’anar molt en compte de no ferir a qui ja passa prou pena, si sincerament creu que ningú l’entén i, a sobre, per perjudicis, per orgull o per mesquinesa, els altres no li volen reconèixer que, en el fons, té raó. 

diumenge, 13 de març del 2016

SI FOSSIN MÉS LLESTOS... // SI FESSIN LA SEVA FEINA... // SI NO ENS PRENGUESSIN TANT EL PÈL...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 13 de març 2016)

● SI FOSSIN MÉS LLESTOS... No burxarien com bruixots l’entorn sobiranista per trobar qualsevol esquerda legal per llançar-se al coll dels infractors d’una legalitat inventada a conveniència d’uns interessos partidaris i ideològics, expressament dissenyada en aquest cas per fer la traveta a simpatitzants de l’estelada com ara als alcaldes que varen “desobeir” la consigna governamental de despullar els balcons dels Ajuntaments o dels col•legis electorals d’aquesta versió tan odiada de la senyera, per a no “contaminar” les votacions. Però fent desfilar pel jutjat a tots aquests mesells torracollons, per exemple a la batllessa de Berga, només aconsegueixen l’efecte contrari del que perseguien: multiplicar per tot arreu on tenen lloc aquestes compareixences repressores, manifestacions de suport als investigats i de rebuig als sectaris promotors d’intimidacions absurdes. I, de rebot, tota aquesta trepa de patriotes arnats engreixen els cens independentista - equilibrant així les baixes que un moviment democràtic pateix per les inevitables dissidències internes -, i tot plegat per acabar fent el ridícul quan, a la llarga, els tribunals no tenen més remei que arxivar els deliris persecutoris d’uns quants xarlatans que no veuen més enllà del nas, perquè al rellotge no li han canviat l’hora des de fa un segle. Si fossin més llestos i no tan carallots, intentarien entendre perquè una quantitat considerable de ciutadans catalans malda perquè a la seva comunitat autònoma se li reconegui el rang de nació històrica, i buscarien la manera de conviure civilitzadament amb aquest sentiment sobiranista que reivindica pacificament el dret a decidir, enlloc d’entretenir-se inventant excuses per impedir que els punyeters catalans no puguin ni esternudar sense demanar permís. És clar que si fossin més llestos no estarien emmerdats fins a les celles de corrupció, i la seva estimada pàtria no faria riure a mig món gràcies als seus acudits de pallassos fracassats.

● SI FESSIN LA SEVA FEINA... Si els tribunals es dediquessin a treure’s la son de les orelles, desencallarien la feina ordinària que se’ls hi acumula damunt els taulells i armaris saturats d’expedients a mig resoldre - que emmascaren l’eficàcia de la justícia, convertint-la en una eina tan lenta que, en la pràctica, no serveix per res -, i no perdrien el temps, obeint les ordres del govern de torn, buscant tres peus al gat als polítics, com en la causa oberta pel suposat cobrament il•lícit, per part d’una quarantena d’alcaldes catalans, de compensacions per assistir a reunions de treball de la Federació de Municipis de Catalunya. Ara que el TS ha confirmat l’arxiu definitiu d’un desgraciat procediment que va aixecar tanta polseguera, tothom es fa el longuis tirant pilotes fora; però si repasséssim la hemeroteca veuríem que durant setmanes les ones i els papers anaven plens de judicis de valor - vomitats per polítics i politòlegs - sobre una qüestió que no tenia més que importància que la que els carronyers li volien trobar per fer bullir l’olla. Recordeu aquella quasi frase feta: “potser no és delicte, però sí una falta d’ètica”, que no se l’estalviava ningú de repetir com lloros? Doncs el Tribunal Suprem ha donat una bona estirada d’orelles a fiscals i jutges complaents, per agafar temeràriament massa sovint el rave per les fulles. Com diu l’alcalde de Solsona, un dels imputats exonerats del pecat: “... voler fer creure que tot està podrit es fer un flac favor a la lluita contra la corrupció”


● SI NO ENS PRENGUESSIN TANT EL PÈL... Si com va denunciar ahir el conseller d’Economia Oriol Junqueras, el diferencial en concepte d’interessos que aplica l’Estat a les autonomies quan manlleven diners a través del FLA, ha suposat a Catalunya l’any passat una morterada de 380 milions d’euros de pèrdues, potser podrien els polítics jacobins començar a entendre per quina raó els catalans en tenen el pap ple de les continues aixecades de camisa dels governs centrals, siguin del color que siguin. Amb els diners que s’han hagut de pagar en concepte d’interessos, pels teòrics “préstecs” de l’Estat amb diner que ha recaptat dels catalans, n’hi hauria de sobres per aplicar el pla de xoc social imprescindible per alleugerir els efectes de la pobresa. Però el que dol més i et fa sentir impotent i escarnit, és que aquests diners que presta el govern central a les autonomies, en Rajoy l’ha anat a pidolar al Banc Central Europeu que els hi deixa a un interès tècnic del 0,05%, mentre que quan Madrid el posa a disposició de Catalunya aplica un interès d’usurer: 16 vegades més elevat. Si no ens haguessin pres el pèl tantes vegades, potser la meitat dels catalans – qui sap quants més de la meitat, si es fes un referèndum com Déu mana – no estaria disposada a partir peres i tocar el dos. 

dissabte, 12 de març del 2016

SENYOR RAJOY, EN EL MEU NOM NO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 12 de març 2016)

● SENYOR RAJOY, EN EL MEU NÓM NO.- No li discutiré a cap polític que, dintre les quatre parets del seu partit o parlant en nom d’aquest partit, opini com li roti mentre no pretengui imposar-me la seva manera de pensar. Però quan aquest polític, revestit amb la túnica de governant, pretengui executar qualsevol iniciativa en representació del país, al marge del poble i a l’esquena dels parlamentaris o desafiant-los directament menystenint el seu deure de controlar tot allò que fa el govern, a mi me la porta fluixa, per dir-ho francament. Perquè hi ha qüestions delicades, sobretot en matèria de política exterior, en que un govern - inclús si tingués majoria absoluta que no és el cas - no pot comprometre’s en nom de tots els ciutadans, sense comptar amb el vist-i-plau de la Cambra de Diputats. Oimés ha de respectar aquesta regla de joc – no per cortesia sinó per obligació – quan el govern és un ànec coix que està en funcions, i al seu líder els darrers resultats electorals l’han posat de cara a la paret per incompetent, sapastre i borni per no veure la corrupció supurant al seu entorn.


A la meva manera de veure, senyor Rajoy, vostè no pot asseure’s amb els seus socis europeus i ratificar unes decisions humanitàriament vergonyoses i que políticament són un nyap, per treure’s de sobre durant unes setmanes el problema dels que cerquen asil, comprant a preu d’or la complicitat de Turquia - que a bodes la conviden, si el favor que li demanen li serveix per posar una bota i quelcom més sobre el sol comunitari – i de d’una Grècia domesticada – que fent tentines econòmiques i tenint l’espasa de Damocles de la fallida sobre el cap no pot aixecar gaire la veu -, per confinar i vegetar en immensos camps de concentració la turba de fugitius que Europa no vol veure ni en pintura. Aquesta és una decisió, senyor Rajoy, que portarà molta cua i conseqüències molt dolentes, tantes com aquella invasió de l’Irak que va recolzar el seu predecessor Aznar, en contra de la voluntat del seu poble, i que va ser l’error monumental que va obrir les portes del desastre mundial actual. El pacte contranatural d’Europa amb Turquia per aturar l’allau d’immigrants, és un error històric d’incalculables conseqüències, ja que suposa en el millor dels casos, per dir-ho ras i curt, pa per avui i fam per demà. Vostè, senyor Rajoy, i els seus escolanets d’amén, ja han dit per activa i per passiva, que no tenen cap intenció de consultar res de res als diputats i que tiraran pel dret, fent allò que li manin els seus socis europeus, que el tenen agafat pels dallonses ja que hi està endeutat fins al cap de munt. Bé, doncs, sàpiga senyor Rajoy, que no li autoritzo que signi aquest disbarat en nom meu. 

divendres, 11 de març del 2016

EL DINER DE LA CORRUPCIÓ, QUAN ES TORNA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 11 de març 2016)

● EL DINER DE LA CORRUPCIÓ, QUAN ES TORNA? .- Voldria saber, si a vosaltres, amics i amigues, us passa el mateix que a mi: que no em quadren els números, a l’hora de passar comptes del diner que s’ha recuperat de tots els episodis de corrupció que hem conegut fins ara. I no em quadren perquè tinc la sensació que després d’una instrucció judicial més llarga que un dia sense pa – no dic que entretinguda expressament, però si que adormint-s’hi tant l’escarment no fa l’efecte del càstig immediat -, i quan finalment s’ha dictat sentència o quan se’n dicti, en els casos que es tramiten al ralentí, els culpables acabaran sortir-se’n amb penes rebaixades després del mercadeig entre fiscals i advocats, amb multes de saldo i sense queda clar que la totalitat del diner públic robat, sigui mitjançant defraudació fiscal com embutxacant-se’l directament els xoriços, es torni. Si ens remuntem als casos Roldán, Mario Conde o Filesa, per citar els prehistòrics, o el sentenciat fa quatre dies referent a l’espoli de la Caixa de Castella- La Manxa, després de set i pico d’anys d’instrucció, que jo sàpiga la Hisenda pública no s’ha pas rescabalat ni de bon tros del botí, i alguns dels estafadors ja campen lliures pel carrer o lluint-se per tertúlies mediàtiques on imparteixen lliçons d’ètica, d’economia o de política. I per moltes multes que els hi hagin clavat, la mosca que m'ha pujat al nas em diu que hi ha més pa que formatge i, per descomptat, no consta que cap d’aquests pocavergonyes s’hagi arruïnat i tingui d’anar a mendicar a la cua de Càritas perquè no li quedi un ral després de pagar advocats, multes, fiances i tornar els diners robats.


Perquè els comptes em sortissin, primer de tot ja s’hauria d’afinar millor el llapis fiscalitzador a l’hora de fer els números. Per exemple, quan el delicte consisteix en cobrar comissions a canvi d’adjudicacions d’obra pública, el que s’hauria de tenir en compte no és només el guany il•lícit, sinó també que l’obra pública s’ha encarit de rebot perquè la comissió no la pagava el constructor o el promotor restant-la del seu marge de benefici, sinó engreixant el pressupost a costa de l’administració, és a dir: dels contribuents que l’hem hagut de pagar més cara. I quan administracions municipals poc escrupoloses o la mateixa SAREP s’han polit blocs sencers de pisos venent-los a fons voltor molt per sota del preu de mercat, el diferencial de l’operació, que constituiria el cos del delicte, tampoc tornarà mai a la caixa perquè el perjudici és teòric, encara que analitzant el currículum tots els que han intervingut en les transaccions se sent una fortor de màfia i pudor de prevaricació, que tomba d’espatlles. Ni tampoc es comptabilitzen trinco-trinco els dèficits generats per infraestructures públiques insostenibles o innecessàries, com ara xarxes ferroviàries d’alta velocitat sense usuaris o aeroports sense avions ni passatgers, amb les quals qui sap quants intermediaris se n’han ben untat els dits. I ja no parlem del “lucre cessant”: els recursos que es podrien haver aprofitat per a la sanitat, la educació i la dependència, si els gestors de l’obra pública haguessin sigut honestos. Tanmateix, m’agradaria que Hisenda tingués a la meva disposició, en tant que contribuent estafat, el llistat dels capitals recuperats de la corrupció i els forats pressupostaris concrets que amb aquests diners s’han pagat, no fos cas que costés més el mall que l’enclusa. No ajuda gaire a fer-me passar la mala llet, el fet que no pugui evitar aquesta sensació que després de molt de soroll mediàtic el dia que aixequen la llebre d’un nou cas de corrupció, quan s’acosta el dia del judici ja notes que tot plegat acabarà en foc d’encenalls i que del diner robat, que és el que compta, quatre rals i prou. 

dijous, 10 de març del 2016

GENOCIDI PASSIU, SOTA LLUM I TAQUÍGRAFS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 10 de març 2016)

● GENOCIDI PASSIU, SOTA LLUM I TAQUÍGRAFS

Escrivia l’Amat Piniella, en el pròleg del seu llibre “K.L.Reich”, que “fins a la caiguda d’en Hitler no es va posar al descobert tota la magnitud de les atrocitats comeses durant els tretze anys de nazisme. Fou aleshores que les informacions, els documents trobats, les estadístiques, la fotografia i el cinema, els processos de Belsen, Dachau i Nuremberg i el testimoniatge dels qui ho visquérem i fórem rescatats amb vida, s’abocaren en prova incontrovertible d’aquells fets monstruosos”. Malgrat molts més alemanys dels que ho van reconèixer, sabien per força que es deportaven jueus i gitanos a camps d’extermini - perquè les “saques” els hi passaven sota el nas -, la resta del país i el món sencer ignorava el genocidi que s’estava perpetrant perquè, evidentment, la premsa no hi estava convidada als crematoris. Ben al contrari d’avui, que aquest disbarat humanitari que convencionalment s’anomena “crisi dels refugiats”, els mitjans d’informació, sobretot els més sensacionalistes, per raons obvies hi suquen pa a totes hores i transmeten, en viu i en directe, l’evolució d’un genocidi passiu amb tots els ets i uts. Un genocidi que ja ha consumit les ànimes d’uns cossos humans cansats de veure’s esllanguir, amb poques esperances de sobreviure gaire més, fugint sense parar cap enlloc.


Per primera vegada en la història, la humanitat podrà recrear-s’hi, si té estómac per aguantar-ho, amb les peripècies dels fugitius de vàries guerres, de la misèria i de la repressió als seus països per motius ètnics, religiosos i polítics. Uns fugitius ahir refiant-se de la hospitalitat de la rica i generosa Europa, i avui desenganyats per la gasiveria i pocavergonya d’una Europa des-coneguda, caragirada, deslleial amb els seus propis principis ètics i hipòcrita fins a l’extrem que els seus dirigents foren capaços d’aparèixer per televisió, el cap de setmana passat, a l’entorn d’una taula ben parada, per discutir mentre sopaven el destí de centenars de milers de persones que es morien de fred i de fam, fent cua davant fronteres tancades i barrades per a ells. Tota la solidaritat que troben aquests immigrants – als quals fins i tot aquesta etiqueta els hi volen prendre, reconvertint-los en simples “sense papers”, per trampejar les condemnes de l’ONU -, la reben de les onegés i dels veïns anònims que fan el que poden. Al recentment desmantellat campament de Calais, a França, conegut com “la Jungla”, un grup de caps rapats més aviat d’ultra-dreta, recollien menjar perquè aquells desgraciats entestats en passar a Anglaterra no es morissin de gana, mentre esperaven en va una oportunitat de colar-se al canal. I d’exemples de solidaritat com aquests, a grapats. Però l’Europa institució blinda fronteres i pacta amb el fins ahir dimoni turc que es quedi tota aquesta morralla d’esgarrapacristos que s’amuntega a les platges gregues, per trenta monedes per càpita. Dintre de quatre dies la invasió d'Europa es desviarà des de Líbia cap a Itàlia o des del Marroc cap a Espanya.. Ja cal que algú pensi com explicaran els nostres néts als néts d’aquesta gent que peregrina a la deriva, perquè als seus avis els nostres avis els hi van negar el pa i la sal de l’asil. I posats a sincerar-se, que els hi expliquin també perquè la majoria d’armes que trinxaven els pobles d’on fugien eren fabricades en països tan “civilitzats” i rics com Nord-Amèrica, Rússia, Xina i la gran Europa. Val més que tinguin preparada una bona explicació, si volen aturar el devessall d’odi que els hereus dels refugiats d’avui trascolaran en revisar les imatges tan cruels d’un genocidi filmat en directe pels propis botxins. 

dimecres, 9 de març del 2016

PROHIBINT NO S'ARREGLA RES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 de març 2016)

● PROHIBINT NO S’ARREGLA RES.- Manar és difícil. I desagraït, perquè mai es mana a gust de tothom. Per aquesta raó, massa vegades qui té el poder enlloc de d’explicar les seves ordres, prefereix no perdre el temps, i tira pel dret prohibint sense contemplacions. A banda que qui simplement prohibeix no arregla res, a la llarga o bé s’acaba fent el ridícul donant-se per la pell quan l’oposició a la prohibició tira per terra l’invent, o es munta un sidral de conseqüències imprevisibles, total per no baixar del burro. Prohibir fa sempre flaire de dictadura, en canvi raonar allò que és mana és el que caracteritza la democràcia. De prohibicions n’hi ha de tota mena, més o menys ràncies o tronades, poques vegades simpàtiques perquè fer entrar els claus per la cabota sempre sona a arbitrarietat. A tall de conya, us n’he fet un petit repertori de prohibicions estrambòtiques parides els darrers mesos:

- A Mossul, l’Estat Islàmic ha decretat que la barba és obligatòria per als homes, i que està prohibit afaitar-se. La policia de costums, des de llavors s’encarrega de fer complir l’ordre i els desobedients se la poden carregar fort, perquè usar la navalla d’afaitar es considerat pels inquisidors un pecat i la “purga” pot fer-los acabar al canyet on de la barba ja se n'ocuparan els cucs.

- El govern xinés, també ha prohibit una costum arrelada en les zones rurals del país més poblat del planeta: fer striptease durant els funerals. Tradicionalment, a les exèquies hi anava molt poca gent, fins que fa unes quantes dècades a algú se li va ocòrrer amenitzar els funerals amb música, primer més o menys celestial a càrrec de noietes, i després de l’èxit inicial de la iniciativa, amb balls  i cançons populars més desinvoltes. Fins que es van contractar strippers per animar la assistència, perquè algú va fer córrer la brama que quanta més gent acompanyava el mort durant les absoltes, més bona sort tindria el difunt al “més enllà”. 

- El populista i excèntric batlle de Londres, Boris Johnson, no s’ha atrevit a tant com prohibir, perquè en el fons és un demòcrata, però no s’ha estat de “dictar” unes estrictes normes per “desincentivar” – eufemisme anglès de “prohibir” - el típic “busking”, una vella costum londinenca que amb el temps s’ha encomanat a Liverpool i altres ciutats angleses, la qual consisteix a cantar, actuar, fer el mim o el pallasso als carrers, places i estacions de metro, a canvi de pidolar “la voluntat”, que no és igual, en el tiquis-miquis argot anglès, que demanar almoina. El problema és que la prohibició toca de ple a les gaites i tota mena d’instruments de percussió, amb l’argument que són massa agressius per a les delicades orelles dels ciutadans britànics. Tenint en compte que el “busking” forma part de la cultura popular londinenca i que prohibir les gaites no ha caigut gens bé als escocesos, ja s’aposta per quan trigarà el batlle a embeinar-se-la com han hagut de fer alguns dels alcaldes d’aquí que volien emmordassar campanes.

- Però la prohibició més sorprenent és la que ha protagonitzat l’alcalde de Sellia – un poble italià de Calabria – que multa amb 30 euros als veïns del poble que no vagin al metge, després que el municipi ha aconseguit mitjançant fons europeus i contractes amb onegés uns equipaments sanitaris capaços de diagnosticar malalties en una hora, quan a la capital els malalts s’hi passen dos mesos per treure’n l’entrellat d'un mal de ventre. Però els habitants de Sellia – més del 60% majors de 65 anys – diuen que a cal metge hi vagi el batlle, que ells estan prou sans. L’alcalde, un tal Zicchinella, té un nom ben apropiat per a una història tan estrafolària, ja que a qui se li acut “prohibir no anar al metge”, si al que se li obliga a anar-hi no li fa mal res? L’oposició al decret municipal es basa en la dita sobre els metges, més vella que l'anar a peu: si busquen, sempre troben.

dimarts, 8 de març del 2016

NO TIRARÉ EL BARRET AL FOC, MAL QUE US PESI

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 de març 2016)

● NO TIRARÉ EL BARRET AL FOC.- He estat a punt de passar d’escriure la reflexió diària, refugiant-me en el confort hipòcrita d’una excusa de mal pagador, per fer campana. He recaigut d’un catarro que, des de Nadal ençà, apareix i desapareix del meu pit, com si volgués jugar al gat i a la rata amb mi; no em dóna febre, però em deixa baldat a còpia de rampells de tos més seca que una pedra, que m’encarcara els muscles de la panxa i m’estronca les ganes d’escriure. Davant el document en blanc que tinc obert a la pantalla des de fa estona, em comporto com un escriptor capat, sense inspiració ni al•licient malgrat avui, dia internacional de la dona, tenia la intenció de palesar un any més allò de que la igualtat entre homes i dones encara és una quimera, i que quan es parla de treball s’està lluny del somni que “a igual feina igual salari”; però aquest any volia treure punxa a una pregunta inquietant: quantes dones i nenes en els camps de refugiats o als marges dels camins de l’exili, no es deixen violar o grapejar per un bocí de menjar, i no se’n parla? També volia aprofitar l’avinentesa de la diada, per deixar constància que, a la meva manera de veure, em cau la cara de vergonya, com a home, que l’any 2016 encara el terme “feminista” s’hagi de llegir en positiu, com a símbol de la lluita per a la igualtat entre els dos sexes, mentre que el terme “masclista” encarna tot allò negatiu i dolent que l’home es capaç de fer a la dona. Però me n’he desdit d’escriure, perquè entre aquesta mena de grip devaluada fastigosa i emprenyadora que m’engrapa; els escàndols d’una parella de mitja edat i del país a qui en mala hora varen llogar el pis de sota de casa, perquè cada dos per tres desvetllen mitja comunitat; i, sobretot, la gran mesquinesa europea davant la tragèdia humanitària dels refugiats tercermundistes, em sento impotent, desganat, superat, desorientat i sense capacitat de reacció.

Jo, ingenu de mi, em pensava que vacunant-me obedientment, la grip passaria de llarg, com les plagues egípcies ho feien de les portes de les cases israelites embrutades amb sang de xai. També em creia que després de tanta ordenança de civisme municipal, denunciant que uns veïns antisocials i incordis es passen pels dallonses el respecte al descans nocturn, les autoritats hi posarien ordre en un tres i no res aplicant els protocols; però es veu que no: perquè intervingui l’autoritat no n’hi ha prou amb quatre crits esporàdics que et trenquin el son. Enmig de la sorpresa i del principi de depressió em pregunto si s’ha d’esperar, en aquest tipus d’escàndols domèstics, que algú en surti estomacat o dins d’una caixa, perquè qui ha de fer complir les ordenances de civisme mogui el cul? Tanmateix, perquè els refugiats que envaeixen Europa no segueixin sent tractats com animals, en capella d’un genocidi somort, les autoritats europees, amb en Rajoy de bruixot voluntari tocant els esquellots, només són capaces de dir que es tornaran a reunir, mentre cobreixen de pells de bé la carcanada del temut llop turc, a qui ara estimaran franciscanament com un germà, si es compromet a portar a pasturar els ramats de refugiats lluny de les fronteres d’Europa. Per totes aquestes raons, he estat a punt de tirar el barret al foc i declarar-me en vaga de reflexions matinals. Però encara que em costi, he decidit no tirar el barret a foc, malgrat tingui tantes raons per fer-ho. Els que escrivim per vocació i no per peles o interessos de part, més que ningú hem de sobreposar-nos a les misèries i desenganys, seguint donant testimoni de tota la porqueria que ens envolta, perquè posant-la de relleu ens ajudi, almenys, a sobreviure sota una aparença de dignitat. Per avui ja he fet prou confessant-vos les meves raons per a no tirar el barret al foc, però després de l’esforç ja no em queda bleix per continuar. 

dilluns, 7 de març del 2016

VIEDEOJOCS SANGUINARIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 7 de març 2016)

● VIDEOJOCS SANGUINARIS.- A la meva manera de veure, que s’ha anat una mica massa lluny, per fidelitzar una clientela adolescent que vol quanta més acció millor, ho fa palès que avui dia hi ha videojocs molt violents a l'abast de qualsevol menor perquè malgrat hi ha un protocol d'edats, la majoria dels pares es conformen amb tenir entretinguda la canalla. La condició sanguinària dels jocs no respon a una perversió de la indústria sinó, d’una banda, a la possibilitat tècnica de ser cada vegada més realistes en la recreació d’aventures i a la morbositat de protagonistes com el parricida de la catana o l’assassí de la ballesta. La qüestió, però, és: la violència que acapara en general espais en teoria lúdics en el cinema, en la televisió i en els videojocs, és responsable de la violència real a la vida quotidiana? És a dir, influeix aquesta violència gratuïta en els esperits sensibles de jovent inexpert, fins al punt a induir-lo a confondre aquests episodis de ficció amb la vida real? Es podria acusar als directors i productors, que recorren a la sang i fetge, com si es tractés d’una de les belles arts, de corruptors de menors? Això abans no passava, diuen els puristes. Però s’equivoquen, això sempre ha passat. La  violència forma part de la cultura, de la història i de la religió des de sempre. Els sacrificis rituals per aplacar els déus – Abraham posant el ganivet al coll d’Isaac, per exemple – eren tolerats sense crítiques; i les tragèdies gregues - com Edip rei, sense anar més lluny – a cas no encenien entre el públic més influenciable el desig de tallar colls o d’arrencar-se els ulls?    

diumenge, 6 de març del 2016

NO PERMETEU QUE CAP MALENTÈS MATI UNA AMISTAT

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 6 de març 2016)

● NO PERMETEU QUE CAP MALENTÈS MATI UNA AMISTAT.- Llamp me mau! No acabo d’entendre com hi ha algú que per un simple malentès, per mandra d’aclarir les coses o per orgull de no baixar del burro, deixa que una bona amistat se’n pugui anar a can pistraus. Jo em vaig dedicar professionalment vint anys i pico a la direcció de recursos humans en una fàbrica del ram de l’aigua, que si bé els seus treballadors tenien fama de ser els més ben pagats del tèxtil, també s’havien guanyat a pols la de gent de mal ferrar i del morro fort, de manera que per no enganxar-m’hi els dits amb ells, vaig posar en pràctica un consell que li havia sentit dotzenes de vegades al meu pare: “no te’n vagis a dormir havent-te creat un enemic per culpa d’una merda de malentès”. Aquesta norma no me la varen ensenyar quan em llicenciava a EADA en administració i direcció d’empreses, però ja us ben asseguro que va a missa, i no solament pel que fa a les relacions professionals sinó també a les quotidianes amb la família o les amistats. Això de que no et caiguin els anells per aclarir malentesos – inclús amb la parella -  abans de posar-te al llit, dóna resultat. Tanmateix, també hi ajuda que, tenint en compte que res és del tot blanc ni del tot negre, sinó del color del vidre a través del qual hom s’ho mira, de tant en tant netegem els vidres de les finestres o de les ulleres. Això em recorda aquell acudit didàctic que li vaig escoltar un dia a un d’aquests savis murris, que filosofen, mentre juguen a la petanca amb altres jubilats: “n’estava tan fart d’escoltar a la meva veïna que tot el dia tenia martiritzat el seu home, bescantant que si aquell tenia el cotxe brut, que si l’altre anava deixat, que un dia no me’n vaig poder estar de dir-li que més valia que tragués la pols de les finestres”.

A la meva manera de veure, doncs, les bones relacions amb les amistats – ja no dic amb la família – no es poden engegar a la bassa per un malentès o per un rampell. D’entrada, la solidesa d’una amistat es palesa no donant mai per bo quelcom que creiem que l’altre ha dit, sense comprovar si realment allò que li hem sentit o ens han dit que ha dit, era el que volia dir o només ens ho ha semblat. La relació anirà de mal borràs si la part que es considera ofesa no ho aclareix amb l’altra, ipso facto, allò que l’ha embafat, perquè si es limita a fer morros en comptes d'aclarir, esperant que l’altra se n’adoni i pregunti: “que et passa alguna cosa?”, a aquella amistat ja li podeu cantar les absoltes. Un amic de veritat no pot esperar cinc dies per aclarir les coses amb el seu amic, perquè després de tant de temps el que era un simple malentès es pot convertir en una punyetera durícia. A mi, això d’aclarir malentesos abans de posar-me al llit, sempre m’ha donat bons resultats; partint de la base que fer-ho no vol dir donar-te per la pell, sinó explicar sense crispació ben bé les coses. A vegades n’hi ha prou tornant a rebobinar  des de zero la seqüència que ha originat el malentès. Perquè malament rai quan un amic, sense voler aclarir les coses, dóna per fet que la seva interpretació d’allò que li han dit que l’altre ha dit, o que ell mateix ha cregut entendre, és correspon amb la realitat. Malament rai, repeteixo, quan un amic dóna per fet el greuge i no dóna al seu amic el benefici del dubte, interpel•lant-lo perquè, com a bons amics que són, no es pot creure d’entrada que el seu amic l’hagi volgut donar pel sac. Les amistats es basen en la confiança, sinó bona nit i tapat! 

dissabte, 5 de març del 2016

VADE RETRO! ESGARRAPACRISTOS EN BUSCA D’ASIL

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dissabte 5 de març 2016)

● VADE RETRO! ESGARRAPACRISTOS EN BUSCA D’ASIL - Els filats i els controls policials pretenen aixecar fronteres al si mateix de la Unió Europea. Després de les crides a la solidaritat amb els que fugien de la guerra, de la misèria i de l’extermini, protagonitzada per la cancellera alemanya Merkel, que amb la seva cara més amable predicava que Europa tenia l’obligació moral d’acollir els refugiats que trucaven a les seves portes i de tractar-los amb dignitat i humanitat, s’ha passat en sis mesos a predicar una altra doctrina: obrir les portes d’Europa de bat a bat a famílies senceres d’esgarrapacristos del tercer món, només contribuiria a desestabilitzar greument les societats europees i a causar una fractura difícil de reparar. I des de la tradicionalment hospitalària França, el seu president socialista, per més vergonya, va proclamar solemnement davant el Parlament el novembre passat: “si Europa no controla les seves fronteres exteriors, tornaran les fronteres nacionals, els murs i els filats”. La paradisíaca illa de Lesbos segueix sent la porta principal d’entrada dels esgarrapacristos en el seu periple cap Europa i l’idíl•lic mar Egeu el cementiri de centenars de nàufrags – els més dèbils – d’una tragèdia humanitària sense precedents. Però la Comissió Europea, insensible al drama, fa quatre dies ha llençat un ultimàtum als esgarrapacristos: “abandoneu tota esperança d’entrar al nostre paradís!”

Suècia i Finlàndia deportaran desenes de milers de refugiats, gairebé el 60% dels emigrants que varen acollir-se a la seva hospitalitat. I el novè país més ric del món per càpita – Suïssa – reté i eventualment s’embutxaca aplicant la llei de l’embut els diners que superen els mil francs suïssos – uns 913 euros – als sol•licitants d’asil polític que després de passar un viacrucis han traspassat les seves sagrades fronteres. Dinamarca, un altre prototipus de l'Europa acollonida davant de tants esgarrapacristos, va portar al Parlament una llei confiscatòria similar amb l’excusa que els forasters no es poden mantenir de franc. Polònia lidera el nou principi de sobirania nacional encunyat a l’Est d’Europa: “si no pots controlar la teva frontera no existeixes com a país”. I fins i tot el rebel i contestatari primer ministre grec s’apunta a la tesi. Però el súmmum de la hipocresia se l’emporta el Regne Unit, que fa xantatge a Europa amenaçant tocar el dos de la Comunitat si no se’ls deixa aplicar les seves pròpies polítiques d’immigració, amb l’excusa de la crisi dels esgarrapacristos, però el problema de veritat que volen resoldre és la reducció dràstica dels beneficis socials que perceben els immigrants procedents de la pròpia Unió Europea que, segons ells, posen en perill l’Estat del Benestar britànic. Cert que el nombre de ciutadans europeus que treballen al Regne Unit han superat els dos milions, però segons estudis de la mateixa Universitat de Londres, la seva contribució neta a l’economia (la diferència el que paguen en impostos i el que obtenen en serveis socials) és positiva.

A la meva manera de veure, doncs, la patata calenta sobre la immigració que darrerament plana sobre de Brussel•les està farcida de mites, falsedats i mentides que garbellen temeràriament els polítics populistes per guanyar vots. Però no s’adonen que tornar als filats i els controls policials de les fronteres enceta una ferida perillosa, ja que a molts llocs de la vella Europa – sobretot als Balcans - encara avui les fronteres d’ahir romanen com a cicatrius mal curades. Amb aquest lamentable espectacle de rebuig a una demanda d'asil que ha desbordat les perspectives, es fa palès una vegada més que realitats i veritats fa temps que són absents del joc de certeses en el qual vivim; pet aquesta raó assistim sovint atònits a declaracions i contradeclaracions de líders polítics, no pas perquè el debat s’hagi empobrit, sinó perquè la majoria de les vegades no hi ha debat, només confrontació i xoc d’interessos nacionals en una Europa que ahir volia superar fronteres i anar tots a una. Conclusió que no ajuda ni serveix de res als esgarrapacristos que ens fan nosa.

divendres, 4 de març del 2016

ABANS MAL ACOMPANYADA QUE SOLA // DIENT "TOTHOM" S'ACABARIA ABANS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (divendres 4 de març 2016)

● ABANS MAL ACOMPANYADA, QUE SOLA.- Em va colpir escoltar aquesta afirmació en mig d’una conversa que tenien dues dones darrera meu, aprofitant el sol de la terrassa del Zurich, la setmana passada. Em vaig girar per mirar dissimuladament de qui es tractava, i vaig topar-me amb dues dones de mitjana edat, l’una que feia molt de goig i l’altra una mica més deixada. El que no vaig poder endevinar és quina de les dues era la que havia sortit amb aquell ciri trencat. De fet, aquell exabrupte deuria tancar la conversa perquè no varen trigar gaire a passar per davant meu, estimar-se a la galta sense entusiasme i marxar cadascuna en direccions diferents. Quina de les dues estava tan desesperada que no l’importava conviure amb una mala companyia, abans d’estar sola? La que es feia mirar o la més mal girbada?

A la meva manera de veure, fer-se companyia resulta quelcom essencial per a la convivència humana, i existeixen moltes maneres de no sentir-se sols. La més normal és la companyia sigui física: estar o tenir l’altra persona al costat, però també és la més complexa. Tanmateix, es pot fer companyia amb trucades telefòniques, amb cartes escrites en paper com abans, amb correus electrònics, amb SMS, inclús xatejant; el missatge és sempre el mateix: “estic aquí i amb tu”. Perquè ens agradi o no, la necessitat de companyia, en qualsevol de les seves formes, prevaldrà sempre perquè som éssers irremeiablement socials. Ara bé, sovint és té la falsa impressió que quant més serem més riurem; però malgrat pugui ser certa aquesta dita en ocasions especials i temporals, generalment no és així sinó ben al contrari. Inclús en un grup ben avingut hi ha moments en que les persones necessiten “aire”, espai, una mica de soledat. També és una qüestió de pura supervivència anímica. El que passa és que la soledat espanta, només de parlar-ne ja desvetlla una sensació de desempara, i per fugir-ne a vegades es busquen maneres d’estar acompanyats al preu que sigui, com una d’aquelles dues dones. Però fins al punt de conformar-se a viure mal acompanyats? L’amargat Rousseau deia que només els dolents estan sols, però el descregut Nietzsche li replicava que el valor dels éssers humans es mesura per la quantitat de soledat que són capaços de suportar. Jo, en canvi, per sistema desconfio dels solitaris que es vanten de viure com reis d’esquena a l’amor, a l’ambició, a la societat en general, perquè estic segur que un dia o altre es tornaran rancorosos i es venjaran per haver renunciat a tot. Per aquesta raó, tant per tant, puc arribar a comprendre la de les dues dones que preferia més viure mal acompanyada que sola. Quantes persones hi deu haver que han arribat a la mateixa conclusió?

● DIENT “TOTHOM” S’ACABARIA ABANS.- Els progres varen encunyar a principis dels vuitanta la fórmula homes i dones, diputats i diputades, metges i metgesses o, fregant el ridícul, el “miembros y miembras” d’una ministra socialista boja per a la igualtat. Abans d’ahir mateix, en el debat d’investidura, cap orador va descuidar-se de respectar a aquest convencionalisme, no fos cas que se li escolessin vots feministes. A la meva manera de veure, però, en la majoria de les intervencions enlloc de desglossar com lloros l’audiència en “tots i totes”, si haguessin dit “tothom” haurien acabat abans i no haurien caigut en el parany de la cursileria o, en alguns casos, de l’esperpent. Però no em féu cas, la meva no és res més que una opinió, a casa seva que cadascú faci el que li sembli... fins que aquest tractament, com tantes altres coses, passi de moda. http://tabrilde.blogspot.com/   

dijous, 3 de març del 2016

TANT DE BO ACABEM FOTENT EL CAMP!

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dijous 3 de març 2016

● TANT DE BO ACABEM FOTENT EL CAMP! – No tenia la intenció de tornar a parlar del debat d’investidura, perquè tot allò que se’n podia dir ja ho vaig escriure anticipadament abans d’ahir, en la reflexió “Per llogar-hi cadires”, i no vaig anar tan lluny d’osques en els pronòstics; però després de veure - per obligada curiositat periodística - el lamentable espectacle que es va representar a les Corts, només puc afegir que sento vergonya de la classe política, amb molt poques excepcions. Sobretot pel que fa a les agres intervencions dels principals actors, no solament allunyades de la mínima cortesia parlamentària, des de la tribuna d’oradors, sinó que fregant la mala educació col•lectiva, no parant la xarrameca ambiental, o individualment l’histrionisme. I subratllo expressament “des de la columna d’oradors”, perquè les mateixes senyories que s’insultaven de cara a la galeria, en trobar-se pels passadissos o al bar del Congrés es feien la gara-gara o es tustaven amistosament l’espatlla com si fossin amics de farra (el cap de gabinet d’en Rajoy i l’ex-cap de gabinet d’en Felipe González i factòtum de l’acord amb Ciutadans, van estar-se 40 minuts de rellotge garlant al bar del costat, de què?). Capteniment que palesa el pitjor defecte que pot atribuir-se a un polític: la hipocresia de tenir dues cares, la de quan actuen sota els focus i la de quan es treuen la disfressa de fer comèdia.

A la meva manera de veure, doncs, si una cosa em va quedar clara ahir és que la seu parlamentària s’assemblava més a un plató de televisió, on cadascú interpretava un guió, en comptes d’un lloc sagrat per fer amics entre els adversaris i establir con-sensos, encara que fossin agafats amb agulles, si convenia per a la governabilitat del país. Però ahir, francament, poques amistats es varen congriar fent el paper de pinxos i de busca-raons . Si els mocs que es varen dedicar els uns als altres eren de veritat i no un simple posat, anem de cap a unes noves eleccions. Ahir el candidat va sortir apallissat de l’hemicicle, però no em fa llàstima perquè va jugar voluntàriament i conscient el paper de cornut consentit: les seves primeres paraules per introduir el debat van ésser reconèixer que tot plegat era una farsa i que ja sabia que en sortiria escaldat, amb la bossa buida i les orelles calentes. El que no sé és si li va quedar delit per pagar el beure. En canvi, el que sí em dol es que entre uns i altres a la que varen rebolcar com a una meuca va ser a la democràcia i, el que és pitjor, varen desenganyar a varis milers de ciutadans de percebre la política com una eina noble per conrear la convivència.

I faig punt i a part per referir-me a les intervencions dels diputats d’obediència catalana. Tant en Tardà com l’Homs – el d’Esquerra amb més vehemència i l’ex-convergent posant els punts sobre les is amb cara de set jutges, però sense estripar – varen donar una lliçó d’història i de dignitat a una audiència que, bullint l’olla com està bullint, se’n foten encara avui dels sobiranistes catalans com si fossin quatre gats impresentables. L’exabrupte final del discurs d’en Tardà jo li compro, perquè després del que vaig arribar a escoltar era el que es mereixien tota aquella trepa de sords, miops i indocumentats, dels quals Catalunya no pot esperar-ne cap favor ni demà ni d’aquí a cent anys.        

dimecres, 2 de març del 2016

AMB EL MÒBIL ENGANXAT AL CUL

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimecres 2 de març 2016

● AMB EL MÒBIL ENGANXAT AL CUL.- L’altre dia me’n va passar una que anys enrere hagués jurat que mai em passaria: quan ja estava a quatre cantonades de casa em vaig adonar que m'havia descuidat el mòbil, i vaig recular, tan angoixat com si tingues el “mono”, per anar-lo a buscar a corre-cuita. La raó és que no em veia capaç d’encetar la meva passejada matinera sense aquell fòtil a la butxaca. I vaig reaccionar d’aquella manera, no perquè estigués pendent de cap trucada urgent, sinó pura i simplement perquè sense el telèfon a l’abast de la mà em sentia despullat, desprotegit, fràgil. I això que el meu mòbil no és res de l’altra món: només serveix per rebre i fer trucades, i para de comptar. Potser us semblaré un carca, però de moment em defenso de les mofes dels meus amics més avançats en aquest aspecte, dient que no suportaria viure captiu dels SMS, watsaps i companyia que capfiquen a la majoria de la gent que trobo. No obstant això, reconec que aquests aparells tan sofisticats són un gran invent, entre d'altres raons perquè permeten mantenir contacte constant amb qui es vulgui, visqui on visqui, sigui l'hora que sigui. Dic que jo de cap manera, que per aquí no hi passo, com si fos una mena de militància en una de les moltes confraries de persones que per estupideses com aquesta es consideren més íntegres, però sóc conscient que, en el fons, només es tracta d’una excusa de mal pagador per dissimular la meva poca traça per dominar un d’aquest aparells tan guapos d’última generació.

Tanmateix, sé que m’hauré d’espavilar un dia o altre per no semblar un sòmines enmig de tantes persones normals, malgrat estiguin amorrades cada dos per tres al seu telèfon fantàstic, mentre jo faig el ridícul amb el meu Nokia de parvulari, ja que fins i tot la canalla domina allò que tan m'espanta com si no haguessin fet res més a la vida que manipular aquella joguina. Potser era abans que ja podíem estar contents si els nadons vinguessin amb una barra de pa sota l’aixella, perquè ara si no neixen amb un mòbil enganxat al cul, sembla que els hi falti alguna peça. En fi, qui sap si aquesta progressiva dependència, quasi malaltissa, que vaig experimentar per primera vegada fa quatre dies, no acabarà posseint-me del tot, i de mica en mica acabaré convertint-me en un fanàtic del Skype o del FaceTime, encantat no només de parlar per telèfon sinó de veure’ns la cara mentre parlem. Algú va definir el progrés tecnològic com un il•lusionista que ens pren amb una mà el que ens dóna amb l’altra. Penso que tenia tota la raó, perquè quantes vegades no heu tingut la sensació que quan la vida us dóna alguna cosa nova, un corrent d’aire misteriós se n’emporta sempre una altra del vostre costat, qui sap si com a penyora?

dimarts, 1 de març del 2016

PER LLOGAR-HI CADIRES

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimarts 1 de març 2016

● PER LLOGAR-HI CADIRES.- Sembla bastant lògic que si a una economia fràgil i anèmica, se la castiga retallant els ingressos dels escanyolits consumidors i augmentant els impostos, la cosa acabi malament. No crec que s’hagi de tenir un màster, per arribar a una conclusió tan elemental. Aleshores, si és d’una evidència meridiana que massa austeritat enlloc de remei pot esdevenir verí, per quina raó s’entesta la Comissió Europea en no donar el braç a tòrcer a l’hora de passar per l’adreçador els socis més endeutats, coneixent del peu que calcen, per exemple, alguns dels sapastres que governen Espanya? Saben de sobres que no se’ls acudirà res més, per sortir de l’atzucac, que retallar sous, pensions i aprimar encara més el que queda d’estat del benestar. Que tenen pa a l’ull els socis europeus? És clar que no! El que passa és que se’ls hi ha acabat la paciència després de llegir dia darrera l’altre, que la corrupció estructural ha fet estralls en l’administració pública i que no s’han tingut escrúpols d’invertir inclús recursos comunitaris on no convenia. O que s’han tirat endavant projectes esperpèntics, que el país ni necessitava ni es podia permetre, només per satisfer els interessos bastards de quatre dotzenes de testaferros de les més ràncies oligarquies, les quals els hi tenien el peu a sobre – i vés a saber si encara dura -, a base de pagar comissions, de fer-los regals de categoria i d’endollar-los, de propina, a alguna rectoria de les que raja.

A la meva manera de veure, però, la reacció que espera Europa després dels tocs d’atenció que va repetint des de setmanes ençà, i de l’estirada d’orelles de fa quatre dies al mateix Rajoy, quan va anar a Brussel•les a fer el paper d’estrassa de “presi-dent en funcions” - amb qui ningú va parlar perquè no era ningú -, no és que Espanya estrenyi encara més el cinturó als ciutadans consumidors, sinó que el govern aturi la disbauxa pressupostaria de l’administració i tota la despesa improductiva que costa mantenir-la, que faci pagar religiosament a tothom els seus impostos evitant l’economia submergida i l’evasió de capitals. Però com pot el govern posar-se a la feina, si no tenim govern? Abans no governaven perquè no en sabien i ara no gover-nen perquè no poden. mentre estiguin “en funcions”. Però per a un viatjant de gra cuit com en Rajoy, és la situació política ideal si es peca d'indecís. Avui, precisament, assistirem a la pantomima d’una sessió d’investidura de govern, que escenificarà el frau més gran a la democràcia, perquè els comediants saben d’antuvi que no servirà per cap altra cosa que per dir-se ses “senyories” el nom del porc, amb més o menys elegància, des de les diferents bancades de l'hemicicle del Congrès de Diputats. Però l’amenaça de l’Europa creditora aquesta vegada sembla que va en serio, perquè els representants espanyols – De Guindos, Rajoy i Montoro – els hi han volgut aixecar la camisa reiteradament, fent-los dotzenes d’entremaliadures: la darrera, a final d’any, presentant-los uns pressupostos generals de l’Estat, que s’ha d’estar borratxo per empassar-se’ls sense vomitar. No obstant això, enlloc de prendre’s aquests ultimàtums europeus amb una mica d’ànsia, aparcant les picabaralles domèstiques i anant per feina, la classe política del país es proposa fer gresca fins després de vacances, sense donar mentrestant ni cop legislatiu, amb l’excusa que tot és provisional. A mi, francament, tant se me’n fotria que juguessin a nyaus, si no fos perquè qui acabarà pagant el pato de tot plegat serem els pelacanyes de sempre, començant pels que no els hi fan por perquè no poden fer vaga, com ara els jubilats o els esclaus de l’economia submergida que escanya un 20% de la població, en benefici de quatre galifardeus.