“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol sisè

6

Des que l’oncle va buscar-se la vida lluny del pis de la plaça de l’Oli, malgrat les promeses d’amistat eterna que ens havíem intercanviat amb en Mauro, varen transcórrer quatre setmanes ben bones sense veure’ns ni dir-nos fava, que no vol dir que no en sabéssim res els uns dels altres, ja que l’oncle, el pare i l’avi s’entrebancaven dotzenes de vegades cada dia al rengle, i per molt que miressin d’evitar-se, malgrat les constants desavinences cap d’ells era tan rancorós com per girar-li la cara a un pare, un fill o un germà; a més a més ja se sap que la sang mai se torna aigua. De manera que poc o molt es parlaven; això sí, procurant no furgar en les ferides a mig cicatritzar. I almenys s’havia de reconèixer que d’ençà que l’oncle no s’acostava quasi per casa, la tensió acumulada per aparentar una convivència postissa i forçosa, s’havia rebaixat fins a nivells sinó normals del tot, almenys suportables. Llàstima que la concòrdia no durés gaire. En Mauro, una altra vegada, en va tenir la culpa per encendre el misto quan no tocava.

A principis de setembre, tot just acabàvem de sopar quan el cosí va aparèixer pel pis de la plaça del Vi amb un bossot penjat a l’espatlla i fent cara de pomes agres. L’àvia, de seguida va córrer a fer-li compliments, tot preguntant-li què s’havien tingut amb l’oncle, tement-se no gaire res de bo. - M’ha tret de casa – va queixar-se amb ressentiment  -, i m’ha dit de tot; no l’havia vist mai tan enrabiat.

- I quina una li n’has fet tu, aquesta vegada? – li va retreure l’avi, escarmentat, mirant-se el seu nét tot amoïnat.

- Li he dit que he donat passos per anar a fer el soldat a l’Àfrica, com a voluntari en comptes d’un fill de casa bona que està disposat a pagar-m’ho bé, per estalviar-se’n d’anar-hi ell. Aquests dies me n’he ben assabentat a la caixa de reclutes que aquest tracte que em proposaven era més o menys legal ja que sempre hi havia militars per entremig, de manera que el pare del noi interessat en el bescanvi no ha parat de fer gestions a la caixa de reclutes per lligar melics.

- Hòstia puta! – el pare no es pogué reprimir l’expressió de sorpresa, mentre l’àvia i la mare es posaven les mans al cap, tot exclamant: - Verge Maria Puríssima!

L’avi, aprofitant que en Mauro estava distret, li va tafanejar descaradament el sarró que havia portat, i després de donar-hi unes quantes llambregades i de fer-hi una ràpida grapejada, ja en tingué prou per treure’n les seves conclusions:

- O sigui, que has fotut el camp de casa emportant-te’n les teves coses perquè no hi penses tornar mai més, oi que no m’equivoco? - el va sacsejar pel braç, i tot emprenyat, en veure que assentia, va afegir: - Que no gires rodó, nano? No t’adones del disbarat que acabes de fer? Si et penses que anar a la guerra fa gràcia, vas ben errat de comptes. Això que has fet és propi d’un capsigrany i no fa per tu, que et creus tan viu i cabut!.

- Doncs maneu al pare que no fugi d’estudi quan li demano que em deixi entrar al seminari – va implorar en Mauro, tan desconcertat per la reacció de l’avi que no va apercebre’s que acabava de descobrir, com un pallús, el seu ridícul per a no dir infantil intent de xantatge emocional a l’oncle.

Però l’avi anava a pinyó fix i no hi va caure, de moment, en aquest detall cabdal que posava en relleu la ingènua i barroera estratègia del seu nét: - Mira, nano, si et penses que ton pare s’avindrà a tenir un fill capellà, és que no el tens tan ben apamat com jo. Nosaltres no és que hàgim sigut una família missaire, almenys pel que fa a la nostra branca; però, hem sabut fer la vista grossa i tenir mà esquerra si alguna dona ens ha sortit beata. La qüestió és que ton pare, en canvi, no és de la mena de persones que saben trampejar quan convé, sinó que és més aviat dels de caixa o faixa i rebentem-ho tot; i a tot allò que fa flaire de sagristia li té una tírria tan malaltissa que, francament, no sé on l’ha mamat aquesta mala llet, ni qui li ha encomanat tanta rancor. A més a més, l’altre dia em va confessar que s’ha agomboiat amb la colla més trinxeraire de l’anarquisme llibertari. Ja em diràs, doncs, com creus que s’ho prendrien els seus amics menjacapellans si s’arribés a saber que té un fill que passa el rosari cada capvespre, i es renta de bon matí les lleganyes amb aigua beneita. De cap de les maneres li farem empassar ni tu ni ningú aquest gripau, sobretot ara que va esperitat com un boig per fer mèrits davant el sindicat, perquè se’l consideri el rei dels ravatats. Per tant, si tu no mous fitxa per mirar de fer les paus amb ton pare, deixant-te d’hòsties i posant-te a treballar, em temo que d’aquesta en sortirem tots ben escaldats.

- Això vol dir que no puc comptar amb vós per fer-li veure al pare que no té raó, oi? – va insistir en Mauro, intentant fer-li pena i posar-lo emocionalment entre l’espasa i la paret. 

- No em busquis les pessigolles, nano! – va replicar-li l’avi immediatament, no dissimulant com l’estaven destarotant aquelles contínues i ridícules tensions familiars -, jo no puc ni dec interposar-me entre vosaltres dos, perquè sempre he mantingut que els fills han de respectar i obeir els pares, mal que els pesi; almenys mentre els pares els hi posin un plat a taula, que és el teu cas. A casa, tota la vida jo vaig decidir allò que em va semblar que era el més convenient, no pas només pensant amb a mi sinó amb la família, i mai ningú va gosar plantar-me cara; ja se n’haguessin estat bé prou de provar-ho! Però, tanmateix, sempre vaig procurar explica’ls-hi les meves decisions el més bé que vaig saber fer-ho; en el benentès que no els hi hagués permès, després de tenir el coratge i la bona voluntat d’exposar francament les meves raons, que ningú em faltés al respecte ni em desobeís. Quan ton pare va gambar-se-les pel seu compte i va decidir casar-se amb ta mare, no acompanyant-nos cap a Catalunya, jo vaig renunciar a dir-li  com s’havia d’apanyar en endavant, perquè ja era prou grandet per fotre-se-la tot solet, si la marrava. Això sí, sempre que necessiti un cop de mà sap on pot empaitar-me; però, ni t’ho pensis que puc engargamellar-li què ha de fer en el teu cas, com quan era un mocós com tu. No hi ha cap raó, doncs, perquè ara que ja sóc vell, hagi de renegar dels principis amb que em varen pujar a mi, en els que he cregut sempre i he procurat trametre als meus fills. Per tant, si ton pare no em demana consell expressament sobre la teva marraneria, treu-te del cap que jo vagi a inflar-li els dallonses, ni en un sentit ni en un altre.

L’avi va fer una pausa per remullar-se la gola amb un bon trago d’aigua del càntir, ja que no sé si us ho havia dit l’avi mai bevia vi, només un cul de ranci quan teníem quelcom molt especial per celebrar. En canvi, l’aigua la feia anar a dojo, i tant a casa com a la feina sempre bevia a galet d’un càntir de terrissa, perquè deia que l’aigua s’hi mantenia més temps fresca. Mentre feia el trago, doncs, aquell vespre tothom se’l va quedar mirant sense interrompre’l ni canviar de conversa, endevinant que li havien quedat bastants rossegons de reflexió per mastegar malgrat el discurset d’abans, als quals tant podia ser que intentés tirar-los cap avall a còpia de xerrics o estovar-los perquè no li fessin un racó a la panxa, si se li quedaven encallats al pap. Ho vam encertar. Després d’eixugar-se la barbeta amb el revés de la mà, va continuar aquell particular sermó de la bufetada on l’havia interromput per fer el trago:

- Vull ser honest amb tu, nano. Si ton pare em demanés l’opinió, que no ho farà perquè va a la seva, li diria que s’equivoca posant-se com es posa. Jo mai vaig aixecar la veu a cap fill, ni per fer-los passar per l’adreçador quan s’ho mereixien; però, deixant de banda la seva poca traça per dir les coses, no li puc retreure que no tingui tot el dret a exigir-te que portis un jornal a casa; és el mínim que se li pot demanar a un fill, quan ja té edat per arremangar-se com els bons. T’ho dic sense embuts, perquè Déu me’n guardi de malentesos, ja em coneixes. Vols fer-te capellà? Molt bé, jo no hi entro ni surto en aquesta qüestió, però consti que avui encara no ets ningú per prendre decisions tan importants pel teu compte. Si el teu pare diu que no, t’hauràs d’aguantar i obeir-lo sense rondinar. Al cap i a la fi, no és això el que els teus capellans prediquen a missa que s’ha de fer: respectar el pare i la mare?

- Avi, no m’esperava de vós aquesta estirada d’orelles; però, us agraeixo la franquesa, mal que em dolgui. Ja m’heu deixat clar que no em fareu costat i, per tant, no insistiré més veient que faig nosa.

- Jo no té dit pas res d’això que t’empatolles! – afluixà una mica l’avi, l’allisada -, estigui d’acord amb tu o no, el cas és que ets el meu nét, i abans que et passis la nit al ras, sàpigues que a casa dels avis sempre hi trobaràs un plat de sopa a taula i una màrfega on clapar; però, que et quedi clara una cosa: si vols estar-t’hi hauràs de fer el que jo et mani, et vingui o no de gust. I el primer que vull que facis és que et guanyis les guixes, perquè ton pare no pugui retreure’t que només serveixes per decantar-te-la.

L’àvia, una vegada aclarides les regles de joc, va prendre de seguida les rengles de la situació com feia sempre en els quefers domèstics, posant fil a l’agulla i anant per feina, sense entretenir-se en més brocs: - T’han donat sopar a casa o encara estàs dejú?

Com que en Mauro féu amb el cap un gest imprecís, l’avia va interpretar que no tenia gana, i allavonces es va dirigir a mi: - Repartiu-vos els catres com abans i aneu-vos-en a dormir d’hora, que demà a aquesta casa s’ha de matinar.

Abans de tirar cap al dormitori, l’avi va retenir en Mauro tibant-te’l per la camisa, i li va preguntar: - No ho sap ton pare que has vingut aquí, oi?

- No, perquè l’he deixat amb els penjaments a la boca.

- Doncs si penses quedar-t’hi amb nosaltres una temporada, demà mateix ja li pots fer saber. No vull que se n’hagi d’assabentar de calbot. Ho has ben entès? – i sense esperar la resposta, es va posar les ulleres de llegir, disposat a desconnectar d’aquell nou problema, entretenint-se repassant diaris endarrerits que havia recollit a la cantina com tenia per costum, abans no anessin a parar a la pila del greix.

Quan ens vàrem quedar sols en Mauro i jo, li vaig preguntar què pensava fer després de l’ultimàtum de l’avi. I la veritat, em va semblar que o bé no s’hi havia fixat prou o no tenia clar del tot per on tirar, especialment perquè no comptava que l’avi se li posés en contra. Aprofitant que des del primer dia que ens vam conèixer li vaig prometre que jo, sense pretendre fer-li la guitza perquè es desdigués de les seves decisions, no m’estaria pas de dir-li en cada moment el què en pensés, tant si era per aprovar-les com per criticar-les; assegurant-li que mai esbombaria les confidències que em fes, en primer lloc perquè quan succeïa el que relato avui el millor que sé i me’n recordo, jo no tenia gens definit el significat de tot allò de que els grans enraonaven o discutien acalorats. I encara menys entenia els empatxos d’història a preu fet que l’avi m’engargamellava sempre, potser aprofitant-se de que era l’únic que me l’escoltava amb la boca oberta.

Però, com us deia, em vaig adonar que el Déu vos guard de l’avi aquella nit havia deixat tocat al cosí, i qui sap si quan el vaig tornar a punxar i encara no tenia determinada la resposta era perquè estava intentant reconciliar els seus sentiments contradictoris, suposo que fent un esforç dolorós entre mantenir-se fidel als seus utòpics plans, enfront la crua i pragmàtica realitat que pintada per l’avi. En respondre’m, al cap d’una llarga estona, em va donar la impressió que el que em deia es tractava més d’una reflexió en veu alta, que no pas d’una resposta concreta al que li havia preguntat.

- No tinc escapatòria – mastegava les paraules poc a poc, com si li requés de pronunciar-les -, les coses han arribat segurament massa lluny, ho reconec; tant que no puc fer-me enrere, equivocat o no, perquè ara ja hi estic massa emmerdat.

- Ja saps que d’aquesta rebequeria te’n pots fer la pell? Els moros l’avi diu que no són bestiar de bon ferrar, precisament, i que et fiques de potes en un bon vesper – li vaig advertir, fent-me ressò de les cavil·lacions que mantes vegades havia escoltat a casa.

- No pateixis, que si al final m’embarco ja m’espavilaré quan arribi a destí, per a no exposar-me a primera línia tirant trets; en qualsevol cas, si m’hi obliguessin a disparar un fusell, et ben asseguro que no penso pas afinar la punteria. Ja sé prou el que em convé – va assegurar-me, amb molt d’aplom.

DIARI D’UN CONFINAT (17è dia) – UNIÓ EUROPEA? NACIONS UNIDES? NO EM FÉU RIURE!

            Com que d’aquesta també ens en sortirem, hem de procurar que el patiment, l’angoixa i el desconcert que hàgim passat ens vacuni per no repetir en el futur els mateixos errors que ens han portat a un atzucac mai vist ni imaginat; que ha posat en relleu, en primer lloc, la vulnerabilitat dels sistemes de protecció i prevenció en casos de grans crisis i, en segon lloc, la manca de resposta unitària i solidària de la comunitat internacional. Però, per damunt de tot, ha fet palès el fracàs estrepitós d’una civilització que ha donat més importància al diner - per resumir-ho en una expressió genèrica que inclou poder, capital, propietat, etcètera -, que a les persones. Fiasco que no és una característica de la bescantada globalització, sinó que s’arrossega gairebé des que el món és món: en cap civilització les persones han sigut prioritàries, sinó més aviat el contrari. Però, potser, quan l’augment de població ha arribat a nivells insostenibles si no es modificaven determinats paradigmes i rutines polítiques, és quan ha esclatat la bombolla de la pobresa i de la saturació demogràfica en països quins recursos naturals han sigut explotats a mansalva per les potencies colonitzadores que, llevat de poques excepcions en que els indígenes van aconseguir a mitges una independència vigilada, van deixar darrera seu només terra cremada i inhòspita, malgrat milions de persones hi continuen malvivint perquè no en tenen una altra.

            El món, després de la nefasta experiència de les dos grans guerres, va comprometre’s a que mai més tornaríem a ensopegar en la mateixa pedra i decidiren que abans de resoldre els conflictes a garrotades s’asseurien, les parts enfrontades a enraonar civilitzadament, sota l’arbitratge de l’ONU. Però va ser paper mullat des del primer moment, en part perquè les potències que dominaven al món degut a la seva capacitat de dissuasió – primer amb armament convencional i després amb arsenals nuclears -, varen establir complicitats d’interessos econòmics i territorials entre blocs i aliats, al marge de les taules de negociació. I una darrera altra varen anar esclatant guerres parcials que assolaren països, degollant, violant o afusellant totes les persones que feien nosa a l’expansió dels invasors, mentre a la seu de l’ONU només sabien pactar altos el foc que arribaven a misses dites i que no es complien gairebé mai, fins que s’imposava la pau dels cementiris. I fruit d’aquestes guerres en miniatura en quedava un rossec d’exiliats i de dones i criatures famolenques que l’ONU amuntegava en camps de refugiats on la única cosa que tenien segura aquella pobra gent és que els ajudarien a repartir-se la misèria i les malalties.

Fins que els camps de refugiats van sobreeixir i es desbordaren cap a les fronteres d’Europa, pel que fa als procedents d’Àsia i d’Àfrica, i a la dels EE.UU. els sud-americans cansats de passar gana en els seus països d’origen. I l’ONU seguia incapaç de posar-hi remei a aquesta vergonya perquè cap de les potencies i dels seus comparses se’ls hi cremava res en aquell drama, per moltes resolucions que es signessin, que no servien per res més que per incrementar les muntanyes de paper mullat. I no només passa amb les resolucions sobre conflictes armats, sinó també a les dictades per frenar les conseqüències d’una climatologia maltractada que ens traurà la son amb una clatellada més forta que el coronavirus el dia menys pensat.

            I de l’UNIÓ EUROPEA, què? Els principis del tractat de Roma, constituir una Europa de mercaders, varen rutllar mentre tot eren flors i violes i la prosperitat econòmica somreia; però, quan la passada dècada tenia de fer-se palesa la fortalesa d’una Europa unida políticament, va resultar que cadascun dels estats membres va buscar-se la vida pel seu compte. I enlloc d’enfortir i acreditar el principi de la solidaritat mútua per trampejar les crisis econòmiques i socials, els farisaics interessos dels polítics varen accentuar encara més les desavinences profundes entre el nord ric i el sud més pobre. És l’eterna dicotomia: les comunitats riques diuen que les pobres no emprenyin, ja que les riques no tenen l’obligació d’eixugar les seves llàgrimes de cocodril. El que podreix i embolica les relacions entre les persones sempre té a veure amb els diners. És la vella dita dels nostres avis pagesos: “tant tens, tant vals”. Ja es va veure d’ençà de la crisi financera del 2008 per on anaven els trets, però ara amb la crisi sanitària s’ha demostrat que aquella vella Europa dels mercaders va camí de convertir-se en l’Europa dels pirates. Els anglesos, de pirateria en saben la tira i qui sap si per aquesta raó, amb el Brexit varen fugir com les rates, quan van pensar que el vaixell feia aigües. El diari “La República”, d’Itàlia, escrivia a primera plana la setmana passada una editorial quin titular ho resumia tot: “Europa Bruta”. Espero i desitjo que ens en sortirem, més o menys esgarrinxats; però, el que no es podrà és continuar sota els mateixos paraigües foradats.

Reflexionem-hi seriosament perquè les persones fins ara menystingudes, maltractades, prostituïdes, estafades i subhastades als mercats hauríem de ser les que diguéssim la darrera paraula per esbandir dels lideratges tota la tropa de vividors i farsants que no han sabut fer la seva feina. No s’ha de canviar cap principi dels organismes internacionals, només s’han de fer complir tal com es varen parir en la seva fundació: primer el benestar de les persones, no la rendibilitat dels capitals.  

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol cinquè

5

Tot just ens havíem refet de l’atzagaiada a la qual acabo de referir-me, quan pocs dies després ja vàrem tornar-hi a ser. Vés a saber si en tenia la culpa de la crispació que el pis fos massa estret per a la colla que ens hi havíem arreplegat, o que en fos una altra la causa; el cas és que, sense voler, ens entrebancàvem contínuament i ens fèiem nosa. Ningú gosava dir-ho, però tothom esperava amb candeletes que els oncles trobessin un forat on entaforar-s’hi definitivament, perquè la passable bona convivència que teníem abans d’aparèixer ells no s’esberlés en mil bocins.

Aquesta vegada, l’enganxada va provocar-la un comentari que ingènuament va fer el pare i que a l’oncle se li va entregirar de mala manera. L’avi s’havia referit aquell vespre, havent sopat, a la preocupació que es notava arreu per l’encariment de la vida, com a conseqüència directa de la guerra europea que estava en ple apogeu. Però vet-aquí que ho va relligar, no sé per què, amb el rumors que corrien sobre una gran revolta obrera que havia esclatat a Rússia.

L’àvia comentà, escandalitzada, que la Siseta aquell mateix matí li havia demanat deu rals per una dotzena d’ous i l’avi, fent-se l’entès com sempre que li tocaven la fibla polemista i estava de filis, va pontificar que mentre hi hagués més oferta de mà d’obra que no pas demanda de bracers, els jornals anirien de capa caiguda perquè més gent estaria disposada a treballar per quatre xavos; i que l’escassetat de teca per culpa de la guerra faria apujar inevitablement els preus de les subsistències que acaparaven quatre malparits, els mateixos de sempre, per fer-se més rics del que ja eren especulant amb la misèria i la necessitat dels que la ballaven magra.

- Això no tindrà remei, fins que la gent se n’atipi de veritat de que l’escanyin, i es comencí a penjar uns quants burgesos i capellans a la plaça major de cada poble  – va recalcar l’oncle, fent-nos saber a la repetellada que a Saragossa, des de feia mesos, s’havia afiliat a la branca anarquista del sindicat ferroviari i que ja remenava la cua entre els capgrossos del sindicat, nova que com era d’esperar li va caure a l’avi igual que una gra al cul, ja que no podia veure ni en pintura els sindicalistes de cap mena, per moderats que semblessin.

A l’avi no li queien bé des que, precisament uns anarquistes, a Lleida, li varen fer la llesca a la feina no sé del cert per quins set sous, però em sembla recordar haver-li sentit dir que fou perquè es va negar a fer-los costat en una protesta de maquinistes i personal de manteniment, coincidint quan ell estava en capella de la cobejada plaça de capatàs que li havien promès si emigrava de Saragossa, raó per la qual preferia no ensenyar l’orella fent-se veure com un cap calent quan estava en capella d’aconseguir pujar de categoria i guanyar més diners. El cas és que des d’aquella topada, comparava els sindicalistes en general, fossin de la tendència que fossin, amb la pesta bubònica.

Vantant-se d’estar més al dia que no pas l’avi en qüestió d’actualitat social, l’oncle va assegurar que la patronal intel·ligent d’Anglaterra i França ja s’havia hagut d’abaixar els pantalons tolerant i entenent-se a les fàbriques amb els sindicats, reconeixent-los com a representants legítims dels obrers per tal d’estalviar-se vagues, maldecaps i pèrdues de beneficis. I amb aquella fatxenderia que feia sovint tan odiós l’oncle, potser sense pretendre-ho o adonar-se’n, va assegurar que “els seus” no tardarien gaire a fer passar també per l’adreçador els burgesos catalans. Però, després d’un petit entrevall per agafar aire, va queixar-se que alguns dels fabricants catalans de més anomenada i influència, amb la mateixa cara que aparentaven fer la farina blana als sindicats per estalviar-se merders, de sotamà bastien subtils conxorxes amb els governadors de torn per fer-los l’encamellada, tirant la pedra i amagant la mà.

- I amb tripijocs com aquestos no es podrà anar gaire lluny – va concloure, encarant-se a l’avi, amb posat de milhomes -; la burgesia catalana, actuant tan temeràriament i deslleial com fins ara, només aconseguirà multiplicar la sensació que tenim els obrers de sentir-nos collats i explotats, fins que la caldera rebenti per un cantó o altre i arribi el moment de passar comptes.

El pare, allavonces, justificant allò que he comentat abans sobre que tenia cops amagats quan li xafaven l’ull de poll, va trencar-li les oracions al seu germà gran retraient-li, en principi a tall de conya però després ben en serio, una pífia colossal del sindicalisme més exaltat, que anava de boca en boca i havia refredat els ànims dels jornalers que en principi n’estaven incondicionalment i de bona fe dels sindicats.

El  cas és que, emmirallant-se en les recents experiències russes, va esclatar a Barcelona no feia gaire un simulacre de revolució social, tan improvisada i desmanegada, que va acabar com el rosari de l’aurora. Segons el pare, que no sabia que s’interessés per aquestes qüestions, fou una relliscada colossal i tan vergonyosa que, en adonar-se’n del disbarat, els mateixos sindicalistes més llestos volgueren recular i rectificar com si no hagués passat res de res, tirant-hi terra a sobre per estalviar-se, fos com fos, de passar per l’empegueïment d’inventar-se contínuament excuses de mal pagador per justificar quelcom que s’havia espifiat per una golafreria revolucionària, tan immadura que cometeren l’error d’agafar el rave per les fulles. Per aquesta raó i suposo que també perquè n’estava tip de conviure amb un germà fatxenda, s’hi rabejà:

- Vaja quina colla d’esgarrapacristos que esteu fets aquests revolucionaris de pacotilla que, enlluernats per la pamplina d’això que ara en dieu proletariat, parant l’orella a les faules procedents de Rússia, vàreu fer pasqua abans de rams embastant l’agost passat, pràcticament amb quatre betes i fils, una ridícula revolta de pa sucat amb oli, que va resultar un bunyol tan filós que encara avui se us en fot la patronal, en referir-s’hi a la vostra revolució de fireta com a la Setmana Còmica, en contrast amb aquella Setmana Tràgica que almenys tenia cara i ulls. Que no te’n recordes, potser, o no te’n vols enrecordar d’aquella patinada? I un cop els amos van tenir-vos ben agarrats pel ganyot, per carrinclons i fanfarrons, els militars acabaren la feina passant per la pedra una bona colla dels vostres ensarronats seguidors de bona fe, als quals sense escrúpols ni contemplacions foren abandonats a la seva sort pels dirigents. Llavors, per si no n’hi havia prou de cagades, a un dels espitregats caps de trons que tan defenses, sense preguntar quant val ni quant costa, únicament per revenja, despit i ganes de rebre l’aplaudiment de la claca o de posar-se galons, no se li va acudir res més que carregar-se un fabricant dels grossos, disparant-li un tret per l’esquena, encetant així el penós rosari d’atemptats que patim cada dos per tres i que - tant de bo m’equivoqui! – acabaran encenent la metxa d’una escalada d’estomacades que, qui sap fins on ens arrossegarà.

- Quin collons de de germà que tinc! Ja t’has cagat a les calces després d’escoltar les mentides dels amos, oi! – s’hi va recrear l’oncle, ferit en el seu amor propi i amb ganes endarrerides d’esterrecar son germà petit, perquè li semblava que darrerament no parava de contradir-lo, com si es cregués més llest perquè l’avi li consentia totes les gracietes.

– Si fessis un esforç per tocar de peus a terra – continuà la seva revenxinada -, t’adonaries que acotant el cap i llaurant recte per on manen els amos no arribareu gaire lluny, i que falta gent que els tingui ben posats per donar-li la volta com un mitjó a aquesta societat podrida, dominada pels rics, en la que els pobres es veu que només tenim dret a pencar fins que se’ns emportin a l’altre barri, un cop ens hagin espremut tot el suc. No et mamis el dit, Benito! Si la revolta de l’estiu passat se’n va anar a fer punyetes, fou gràcies als cagadubtes com tu i, sobretot, als llepaculs que varen delatar-nos als burgesos que us tenen tan domesticats i que abans de treure el geni i defensar els de la seva classe amb ungles i dents, van anar primer a confessar-se a cal capellà, sota quines faldilles corregueren a refugiar-se perquè no els fessin pupa al cul els dolents del sindicat.

Una vegada més la picabaralla va degenerar en paraules gruixudes, enmig del  somicó de l’àvia, la carona d’espantada de la Teresita i el posat tibat de l’avi. Per desgràcia, aquestes batusses verbals, cada vegada eren més freqüents i més pujades de to; i en un pis petit com el nostre, les tensions no es podien pas dissimular sota la catifa, raó per la qual l’avi finalment va decidir, estic convençut que a contracor, precipitar les coses demanant a l’oncle que si no podia controlar-se els fogots, seria millor per a tothom que es busqués colla el més aviat possible.

L’oncle va fer veure que convidar-lo a fotre el camp de casa s’ho prenia com un cop baix, que li dolia molt més perquè no se l’esperava del seu propi pare. Però, tot era pura comèdia per atiar, garneu com era quan li convenia jugar brut, el remordiment i la mala consciència dels avis, fent-los sentir-se incòmodes i un xic miserables i tot, amb la decisió que s’havien vist obligats a prendre. I és que, en realitat, pel cosí Mauro jo ja sabia des de feia més d’una setmana, que els oncles tenien emparaulat el lloguer d’una planta baixa al bell mig del barri de la Barca, i que estaven a punt de mudar-s’hi.

No obstant quan van envair-me el dormitori i vaig haver de fer-los un racó a costa de la meva intimitat, els hagués llençat escales avall d’una revolada, a còpia de temps de conviure-hi m’hi vaig acostumar a compartir l’espai i les poques pertinences que hi guardava. En Mauro, la veritat sigui dita, m’havia acabat caient millor que de primer; encara que no entengués la seva obsessió per fer-se capellà, una genteta amb la qual segons jo tenia entès, inclús pel que n’havia sentit dir al mateix avi, calia mantenir-hi les distàncies perquè eren poc de fiar. Dec reconèixer, però, que el cosí es feia respectar i estimar, precisament, per tenir les idees aparentment tan clares, i saber-les explicar com una calàndria.

Abans d’anar-se’n a viure al barri de la Barca, en Mauro i jo ens vam comprometre a mantenir sempre el contacte, encara que les relacions entre els grans anessin de mal borràs. Va ésser allavonces quan em va confessar que tenia un pla per forçar el permís del seu pare per entrar al seminari: el pensava acorralar amb l’amenaça que si no s’hi avenia per les bones, es presentaria a la caserna per allistar-se com a voluntari a la guerra de l’Àfrica, reemplaçant si s’esqueia a qualsevol desgraciat que li hagués tocat aquell destí per sorteig i li pagués bé el favor de redimir-lo.

En sentir-li exposar amb tanta sang freda i calculada premeditació un projecte insensat com aquell, francament em va destarotar; sobretot perquè em van venir a la memòria alguns comentaris que l’avi deixava anar sempre que es parlava de la guerra del moro, una de les qüestions que el treien més de polleguera: - És la guerra dels rics, feta a costa dels fills dels pobres.

DIARI D’UN CONFINAT (16è dia) – VULNERABLES, ESTAFATS, PERÒ NO DERROTATS

           Només ens en sortirem d’aquesta epidèmia la gent gran si arribem a la conclusió que les castanyes no ens les traurà del foc ningú més que nosaltres mateixos, si no ens arronsem en un racó. Hem de tenir ganes de sobreviure posant-hi tota la nostra voluntat i per aconseguir-ho de primer cal ocupar totes les hores del dia en activitats, les que siguin, per estrambòtiques que puguin semblar; la qüestió és bellugar braços i cames i encebar el cap. L’exercici físic i mental no s’ha de deixar de banda mai, per limitacions que hom tingui. Hi ha mil maneres d’engiponar-s’ho per mantenir-se en forma, i per poc que es faci, si es fa tot el que es pot, ja és molt. I tampoc s’han de deixar rovellar les neurones, si no agrada llegir, escoltar música, veure pel·lícules una mica amb cura i ulls o reportatges sobre viatges, per exemple, es pot recórrer als clàssics jocs de taula o inventant-se’n de nous, repassar els àlbums de fotos familiars, ordenar els calaixos dels armaris a la recerca d’andròmines que pensàveu havíeu perdut... El que vulgueu imaginar-vos, menys tombar-vos al sofà la major part del dia. I si us mireu la tele, procureu seleccionar programes que us enriqueixin culturalment i que no us enterboleixin ni el cervell ni el bon gust; mireu informatius de solvència i objectivitat en la proporció justa, només per estar al corrent de la situació; però, no hi perdeu ni un minut més perquè us faran perdre l’oremus veient com es contradiuen ells mateixos o responen a les preguntes concretes tirant obertament pilotes fora. I quan sigui de nit procureu dormir les hores necessàries per llevar-vos descansats i relaxats, si pot ser sense recórrer a cap potinga.

I ara que parlo de potingues: no deixeu de prendre al peu de la lletra la medicació que teniu prescrita per a les vostres patologies cròniques. No us faci mandra de fer-ho, perquè si no som el màxim d’auto-exigents en aquesta matèria potser no ens morirem del virus però ens deixarà fora de circulació la pressió o el sucre mal cuidats. I, sobretot, no mengeu qualsevol cosa per anar de pressa i no tenir feina. Cuineu cada àpat amb la il·lusió que mantenir una dieta equilibrada és més que mai imprescindible en aquestes circumstàncies. Tampoc s’ha de ser una Ruscalleda per preparar un arròs bullit, un plat de llegums, un puré de patates, una bona amanida, una truita, un plat de pasta o una trista sopa d’all, per exemple; no cal més que la voluntat de posar-s’hi. Esclar que resulta més còmode i ràpid endrapar un sandwich o escalfar un plat precuinat al microones; però, això no ens convé. I si ens engresquéssim a cuinar alguna recepta una mica més complicada i imaginativa, dòmino! No només ens entretindrà la preparació, sinó que el resultat ens aixecarà fantàsticament l’autoestima. En resum, el que vull insistir-vos és que no us deixeu abatre, perquè si us acovardiu el microbi dels collons s’hi rabeja encara més amb els que es posen de genolls. L’hi heu de plantar cara seguint totes les instruccions higièniques i sanitàries que ens repeteixen a cada instant; però, sobretot, ensenyant-li les dents.

Abans no me’n descuidi: féu cada dia la bona obra de parlar amb familiars o amics que sabeu viuen sols. La soledat és la principal enemiga de la moral; però, si una persona sola cada dia rep tres o quatre trucades i pot parlar una estona, l’exercici de fer anar la llengua també és beneficiós per les dues bandes, ja no s’ho passarà tan malament. La meva reflexió d’avui la deixo aquí: rebel·leu-vos a portar indefensos l’etiqueta de fràgils i vulnerables que ens han penjat a la gent gran. Demostreu que sou més forts del que es pensen i que si som vulnerables i fràgils, no és perquè siguem persones d’edat sinó perquè ens en han fet tornar, de fràgils i vulnerables, els que han manat els darrers anys regatejant-nos els mitjans per passar la bona vellesa que ens mereixem, oimés després de treballar-la durant quaranta anys.          

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol quart -

4

De la primera enganxada forta entre l’avi i l’oncle Joaquin, jo en vaig ésser testimoni de primera mà, i puc assegurar-vos que sacsejà la nostra família poc després d’acollir l’hereu i la seva tribu a casa, de rellogats temporals, aquell estiu del 1918. El cosí Mauro en fou el detonant de la mala maror, en sortir-nos als quatre dies justos d’haver-se escarxofat al meu dormitori, mentre sopàvem, amb l’estirabot que no l’interessava gens ni mica pencar al ferrocarril seguint la tradició familiar, sinó que volia fer-se capellà. Quan va sortir amb aquesta trescanada, l’avi es va quedar de pedra, sense saber quina cara posar-hi, de tant com li venia de nou el que acabava d’escoltar. En canvi, a l’oncle se li va entravessar la impertinent franquesa del seu fill, ja que en no venir a tomb en la conversa, es prengué el comentari com una provocació, per ganes de fer ballar els gegants abans de Corpus.

Ara bé, en esbravar-se l’oncle tan rabiüdament tots vam assabentar-nos, quasi sense tenir temps de pair-ho, dels greus enderivells que es veu empotinaven un dia sí i l’altre també les relacions domèstiques dels nostres parents de Saragossa, en contra del què teníem entès, puix pel que explicaven quan es cartejaven amb els avis, tot eren flors i violes: és a dir, que vivien la mar de feliços i menjaven anissos, ben avinguts i guanyant-se passablement la vida. Déu n’hi do, però, de com n’era de diferent la realitat, i vés a saber per què s’ho portaven tan callat!

No ens venia de nou que l’oncle Joaquin tingués un geni com la pólvora, ni que sovint s’enfilés per les parets sense rumiar-s’ho gens, en prou feines li apuntessin un misto al cul; i que si li trencaven la girada gités renecs a tort i a dret. Aquest caràcter explosiu era possiblement el tret que més caracteritzava el seu tarannà i determinava la diferencia, entre el seu capteniment i el de l’avi o del pare, que comptaven fins a vint abans de ficar cullerada en cap conversa entregirada, sobretot si tenia traces de degenerar en una discussió acalorada, perquè tenien sempre present la dita que quan dos es barallen al tercer sempre li sol tocar el rebre.

En canvi, ara que garbello el passat a la recerca de respostes per a les meves preguntes quan em miro al mirall, els hi hauria de retreure, que un cop havien decidit quelcom que era tan difícil com atrapar la lluna en un cove, que no s’ho repensessin i es donessin per la pell, desdient-se de la caparrada que haguessin pres a sang calenta.

Perquè se m’entengui bé, matiso: l’oncle Joaquin, malgrat fos un torrapipes a qui se li escalfava la boca tan de pressa que es posava de seguida com un pebre, tenia de positiu que era de bastant més bon ferrar que l’avi i el pare, si se li feia veure que pixava fora de test. I podia ser, fins i tot, raonable i flexible a l’hora de baixar del burro; això sí, sempre que se li demanés per favor que afluixés una mica i se li expliquessin a bastament les coses sense alçar-li la veu o anant-li amb amenaces, volent endur-se’n el sac i les peres. A la brava, rai, l’oncle no donava pas el braç a tòrcer ni que el matessin, ni encara que veiés que havia ficat la pota fins al maluc.

- Sabeu, pare, per què vam haver d’escampar la boira de Saragossa? – l’oncle va destapar tot solet la caixa dels trons, sense reprimir-se’n un pèl – Doncs perquè els frares, al desgraciat del vostre nét el tenien ben entabanat amb aquesta ceba de fer-se capellà.

- Què dius que li han fet? – preguntà atabalada l’àvia.

- La dona, que vós ja sabeu que sempre ha estat una rata de sagristia des que servia a una de les cases més carques de Saragossa – li va respondre a sa mare, com si disparés les paraules des de la boca -, no va parar fins veure el seu nen disfressat d’escolà, i amb l’excusa que la capellanada li donarien de menjar, li ensenyarien de lletra i li farien aprendre les quatre regles, tot de franc, el duia cada dia a l’escola del convent ... Jo no vaig oposar-m’hi, la veritat sigui dita, tot i que no em feia cap gràcia, però el cas és que em vaig deixar enlluernar en calcular que, de moment, seria una boca que m’estalviava d’alimentar. Per tant, mentre el bordegàs no tingués edat per treballar ja m’estava bé que maregés la perdiu a missa. Però, d’aquest carai de gentussa no te’n pots refiar i de seguida se’n varen encapritxar i se’l volien fer seu, tant sí com no; sobretot, quan ja tenia edat de donar-nos un cop de mà, portant un jornal a casa.

- Així, vares ser tu qui va demanar al ferrocarril el trasllat a Girona, sense dir-me’n res? – es va sorprendre l’avi, que pel que vaig deduir ho tenia entès d’una altra manera.

- És clar, què volíeu que fes, si no? A aquells malparits de merda els hi hagués trencat la cara, si la dona no m’arriba a aturar a temps. ¿On s’ha vist que una colla de males arnes pretenguessin tenir més drets que no pas jo, sobre el meu propi fill?

- Si no haguéssim vingut, el dia menys pensat aquest home hagués fotut un bon disbarat – va corroborar la tia Isabel, amb el fil de veu que li havia quedat, vés a saber si després de suportar unes quantes esbroncades de l’oncle -. Quan es va discutir a mata-degolla amb un frare, jo em pensava ben bé que l’escanyaria. I encara sort que no ens hagin denunciat, que només ens faltaria aquesta pel duro.

- Si tu no t’hi haguessis ficat pel mig, jo potser no m’ho hauria agafat tant a la valenta, ni arribat tan lluny – l’acusà l’oncle, sense afluixar de l’emprenyada que li havia agafat. - ¿O és que no t’adonaves que l’alatrencat del teu fill, cada dia s’amariconava una mica més, al costat d’aquells pervertits?

- Plega de dir ximpleries! – féu l’avi alçant-li la mà, que va deixar caure ràpidament, en adonar-se’n del disbarat què havia estat a punt de cometre pegant una cleca al seu fill.  ¿Per què no me’n vares dir res de tot això, abans de comportar-te com un dròpol?

- I de què hagués servit? Vaig pensar que canviant d’aires potser tot tornaria a endreçar-se; però, ja veieu que aquest gamarús no està per fer-se enrere ni penedir-se de res. Però a mi no me la fot! Que massa conec del peu que calça: té un os a l’esquena de ca l’ample, i un morro que se’l trepitja.

Veient que la discussió s’anava enfilant per moments i que l’oncle no s’avenia a tranquil·litzar-se, l’àvia va alçar-se de la taula prenent de la mà la Teresita, que ploriquejava, i se la va endur a dormir. Aprofitant l’ocasió, l’avi ens va donar a entendre a mi i als cosins que escampéssim la boira. Ells no es feren plegar i s’aixecaren de la cadira creients i una mica alleujats, però jo vaig intentar fer-me el ronsa perquè preferia quedar-me, suposant que no trigaria gaire a saltar espurnes al menjador. Batussa, vatua l’olla, que m’hagués agradat espiar des de primera fila, encara que fos per un forat. Però l’avi em va mirar tan enfurismat, que no vaig tenir més remei que plegar veles, resignant-me a perdre’m el més interessant del terrabastall familiar que s’estava congriant.

Com que era massa d’hora per entaforar-nos al dormitori, on amb prou feines ens podíem moure de tant atapeït com estava, vaig empènyer els cosins escales avall i ens asseguérem a l’escaló del portal de casa sense badar boca. De fet, ens tractàvem tot just des de feia quatre dies i no hi havia prou confiança entre nosaltres com per encetar amb naturalitat una xerrola fluida; però, transcorreguda una estona d’aquell silenci incòmode, en Mauro va ser el primer de trencar el gel, mentre el seu germà se’l mirava tan embadalit que semblava com si n’estigués encaterinat.

- Em sap greu el ciri que s’ha muntat allà dalt per culpa meva – va murmurar amb franquesa, sense mirar-me a la cara, amb la barbeta recolzada als genolls.

- No sé què dir-te, de veritat que vols fer-te capellà? – li vaig contestar el primer que se m’acudí.

- Si, però no n’hi ha per prendre-s’ho com ho fa el pare – em respongué amb un aplom com a mínim xocant, en una persona que solament tenia quatre anys més que jo -, a vegades es posa d’una manera que no se li pot dir res. No para de repetir que sóc un inútil i un mal fill perquè no porto cap jornal a casa, i que els frares se l’estan rifant. La mare sempre m’havia fet costat quan m’escridassava, però des del dia que el pare la va fer callar d’un mastegot i  empentant-la de mala manera davant meu, no s’ha atrevit mai més a portar-li la contrària, almenys si jo hi era. Suposo que l’hem hagut de seguir aquí perquè no podíem fer res més, esperant que s’assossegués en parlar amb els avis;  però, ja veus que ha estat endebades.

- I tu, no podries afluixar una mica? Potser si t’avinguessis a posar-te una temporada a treballar a l’estació com ell vol, la mala maror es desembotiria i qui sap si no podríeu trobar la manera d’entendre-us i tot més endavant.

- No t’ho pensis pas! – va tallar-me en sec, posant-se dempeus per recalcar la seva disconformitat amb la meva insinuació. Però, de seguida va ajupir-se a la gatzoneta, continuant la seva exposició en veu baixa: - Traslladar-nos aquí ha sigut, en el fons, una fugida cap endavant per part del pare, com a la desesperada i fent servir tota aquesta història dels frares només com excusa. El cert és que viu amargat des de fa temps i cada dia que passa ho estarà més, per altres raons que no tenen res a veure amb mi ni amb que vulgui fer-me capellà; però, a mesura que passin els dies i s’adoni que amb la seva obstinació l’ha tornat a cagar, un nou rampell de ràbia s’estavellarà damunt nostre, de la mare i de mi. A Saragossa, malgrat tot, el pare era algú a l’estació perquè tothom, per bé o per mal, el coneixia, s’hi feia i li aguantaven el mal geni; fins que se li va agrejar tant el caràcter, segons la mare just des que es va embolicar amb males companyies que li van omplir el cap de pardals i d’idees revolucionàries, que era insuportable i es posava a discutir o a barallar-se per qualsevol ximpleria, a més a més a la feina s’havia tornat esquerp amb els companys i llenguerut amb els superiors. En canvi, aquí comença de nou i s’haurà d’acostumar i conformar a pintar com un zero a l’esquerra; i d’això sempre me’n donarà la culpa a mi, no en tinguis cap dubte, agafant-me més mania de la que ja em té.

- Llavors, què penses fer?

- Ara mateix, no ho sé pas. Si no és amb el seu consentiment, al seminari no m’hi voldran, i si trigo gaire a decidir-me, ja se m’haurà covat l’arròs.

Mentre nosaltres parlàvem, a són germà no se li va sentir la veu ni una sola vegada. Aquesta captinença tan reservava em va cridar l’atenció perquè, de fet, no estava distret sinó al contrari: no es perdia ni una coma de la conversa que manteníem, en la qual a més a més semblava estar-hi molt interessat. No el tenia tractat, com ja us he dit, per tant no sabia de quin peu calçava; però, em va estranyar bastant la submissió, quasi devota, que li tenia a son germà, la qual no es podia explicar només perquè fos el germà gran.

Allavonces em vaig adonar que des que varen ocupar-me una part del dormitori, amb prou feines havia piulat, enfilat i quiet com un estaquirot a la llitera de dalt. En qualsevol cas, tot i el seu posat motxo, no era d’aquelles persones quina presència fa nosa, ja que inclús quan no badava boca, en Rogelio tenia al rostre una expressió dolça, sempre amb un somrís tendre i càndid a flor de llavis, i una mirada benvolent, tan transparent i pura que no sabies mai ben bé com prendre-te-la sense ofendre’l. Us asseguro que bo i callat feia molta més companyia i encomanava tanta pau i serenitat, com si no hagués parat de garlar.

Ara bé, quan parlava son germà se l’escoltava enfavat i la cara se li transformava, digués el que digués, encara que no en plegues un borrall de la conversa dels grans. No em vaig poder estar de fer-li, a en Mauro, la pregunta que em rondava pel cap des de feia estona: - Què en pensa de tot plegat, ton germà?

- Ell rai, que viu al llimbs! – va respondre’m amb un pessic de rosec -  Pocs mesos després de néixer, va tenir no sé quin tropell i es va quedar com encantat. No és ben bé babau, però poc se’n falta. Jo sempre he cregut que, pel que fos, en un moment donat se li va corsecar el cantó musti del cervell i per això no para de somriure; en el seu món s’ho deuen passar de conya els que són com ell, sempre feliços i contents. No et pensis,  ja és una bona sort viure de gairell al dia a dia; tot i que entenc que per als pares suposi un bon desengany i una càrrega feixuga.       

El pare, aquell vespre havia plegat tard i, evidentment, quan va arribar no en sabia res de tota l’escandalera que s’havia muntat a casa. Va preguntar-me, tot just ensopegar-se amb nosaltres tres arraulits al portal, què coi hi fèiem allà baix, sols com uns mussols. Jo em vaig posar dret respectuosament, amb cara de circumstàncies, per deixar-lo passar mentre li prenia de les mans el fardell en que traginava, com cada vespre, un xic de carbó per a l’estufa i el braser, desentenent-me de la pregunta que m’acabava d’adreçar, com si es tractés d’un ferro roent.

El marro, vaig pensar, ja li explicaria l’avi, si és que li venia de gust i ho considerava assenyat.

DIARI D’UN CONFINAT – PARMEM-NE DELS ASILS D’AVIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 29 març 2020)

En un determinat moment, el progressisme o l’esnobisme van aconseguir desterrar del nomenclàtor social l’expressió “germanetes dels pobres” referida als asils de vells, i la van reemplaçar per una de més sostenible com “residència de la tercera edat”, que feia més patxoca i rentava la cara al sistema tradicionalment benèfic d’atenció als ancians. Preveient que no trigaria gaire que amb el progrés econòmic el concepte “família” esdevindria un valor cotitzat a la baixa i que l’expressió “casa pairal” sonaria a papanatisme, uns quants emprenedors visionaris i espavilats van ensumar que en un futur no gaire llunyà tenir cura de la gent gran ja no estaria reservada a la beneficència, sinó que amb la desestructuració familiar s’obririen moltes possibilitats de fer negoci ajudant una colla de fills hiperactius i estressats a “independitzar-se” d’una manera enraonada i civilitzada dels pares, per tal de fer la seva vida sense patir per ells. El cens d’establiments geriàtrics es va multiplicar; però, en el fons, per molt que se’ls hi rentés la cara, la majoria continuaven sent asils, si diem les coses pel seu nom, encara que les conveniències socials havien apujat el seu llistó a la categoria de “residència”, entre d’altres raons perquè ni cap ancià volia sentir que s’estava en un asil ni cap bon fill, que havia portat els pares a l’asil, i la paraula “residència” els redimia de passar aquesta vergonya. De residències ni havia de tota mena: unes quantes de privades que realment eren residències vip, unes altres (privades i públiques) que feien el que podien per assemblar-s’hi de fona fe i la resta que, per desgràcia, no passaven de ser unes guarderies de vells. Les públiques perquè les misses no donaven per gaire més i les privades perquè l’afany de lucre dels propietaris era l’objectiu prioritari. La realitat era aquesta, per molt que vulguem maquillar-la.

Ha estat necessari, doncs, que aparegués de sobte una epidèmia tan inesperada i cruel amb la gent gran perquè es palesés que darrera de la majoria de residències públiques i algunes de privades no hi havia infraestructura, logística ni prevenció sanitària suficient com per entomar una passa d’aquestes característiques. En moltes de les residències que han estat intervingudes s’ha posat de manifest que ni tan sols es pot mantenir a ratlla la distància de seguretat entre residents. Aquesta és la realitat conseqüència, entre d’altres decisions miops i equivocades per part de l’administració, del patafi de la Llei de Dependència, puntal bàsic de l’Estat del Benestar, que va ser una de les principals víctimes sacrificades de l’aquelarre organitzat per salvar les entitats financeres de la bancarrota, a partir de la crisi del 2008. Amb les queixes per la manca de voluntat per trobar els recursos necessaris per implementar els ajuts a la dependència en podríem omplir pous; però com que s’anava tirant a empentes i rodolons, gràcies sobretot al voluntariat i al sacrifici de les pròpies famílies, els governants tiraven milles mentre es dedicaven a d’altres prioritats polítiques de més rendibilitat electoral, refiats que qui dies passa anys empeny.

Però vet-aquí que el coronavirus ha descobert les vergonyes i les fragilitats estructurals del en teoria millor sistema sanitari del món i, per extensió, les de les residències de gent gran. I això no s’arreglarà posant-hi pedaços tan ben intencionats com els que ara tothom es treu de la màniga, i la gent gran hi deixarà molt de pèl. Fa més de vint anys que quan més es demanaven polítiques públiques que garantissin la cobertura de necessitats de les persones, i més en concret de les de més edat, les polítiques de retallades en matèria de despesa social i sanitària anaven en direcció contraria. La Generalitat, per exemple, va invertir l'any passat 1.500 milions d'euros menys en Sanitat que al pricipi de la dècada. Moltes dotzenes de vegades, a més a més, hem sentit com destacats líders mundials estigmatitzaven la gent gran retraient-li que allargava la vida massa. El gener de 2013, al ministre de Finances del Japó, un dels països amb una taxa d’envelliment més elevada, se li va escapar: “la gent gran que ja no es val per si mateixa, ha d’afanyar-se a morir”. L’avui presidenta del Banc Europeu, la senyora Lagarde, quan era la capitosta del FMI va deixar entendre que l’envelliment de la població era un llast per la prosperi-tat de l’economia. I fa quatre dies, dos pallassos peripatètics com en Trump i en Bolsonaro, presidents d’Estats Units i del Brasil, tampoc veurien malament que la gent gran que faci lloc als néts quan més aviat millor.

Jo no sé com s’ha posat en circulació o se li va "escapar" a algú el microbi que té paralitzat mig món i acollonits tots els vells, però espero que el dia de demà no se sàpiga que vam viure un genocidi selectiu i il·lustrat. En fi, hem arribat als quinze dies de confinament i ens queden encara quinze de més durs, confiant que serà per fi de bé. Ara bé, per molt que procurem desconnectar, no podem renunciar a pensar i a expressar amb tota llibertat el què pensem. Perquè poca cosa ens queda més per fer. Apa, que avui es farà de nit una hora més tard i l’hivern, una col·laboració especial dels de dalt, ens privarà del sol i de la caloreta durant mitja setmana. No els hi tingueu en compte, però no ho oblideu!

          

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol tercer -

3

Fet i pastat, doncs, la família va establir-se a Girona la tardor de 1904 – jo encara no havia nascut allavonces –, en un tercer pis rònec de la plaça de l’Oli, a sobre mateix de la lleteria d’un tal Càndido, a tocar de la pujada de sant Domènec. El lloguer l’ajustaren en nou pessetes cada mes, gràcies a que els hi va fer de bo per tancar el tracte un maquinista que també era manyo, però que ja portava uns quants anys culmerdejant per aquells verals.

- Us estareu al rovell de l’ou, a quatre passes de l’estació – els hi va dir, fent-los l’article del pis que els hi havia trobat donant veus en els llocs apropiats, entre paisans i companys de feina.  

Altrament, la ciutat que varen trobar era ben diferent de la imatge emmusteïda i un xic carrinclona de la Catalunya que s’havien afigurat després d’haver-li pres el pols des de Lleida, puix la capital de ponent no responia ni de bon tros a les expectatives alimentades al caliu de les fabulacions que des d’Aragó estant els n’emigraven s’havien empatollat engelosits, en el bon sentit de la paraula, per la fama de prosperitat que enrondava els catalans; tot plegat refiant-se de les bocades que irresponsablement escampaven, vés a saber per què, uns paios que potser mai havien posat els peus a Catalunya, no obstant es feien els entesos explicant sopars de duro.

Aquella Girona que tot just acabaven de trepitjar, doncs, els hi eixamplava i desemboirava, no només en sentit figurat, la perspectiva de les il·lusions mig rebregades que els havien fet decidir a canviar d’aires, i els revifava l’esperança d’assolir-les, finalment, en fer-ne tothom a qui li demanaven referències d’on havien anat a parar, tanta propaganda del llur potencial industrial acabat d’esclatar i del comerç arriat i ben arrelat, que no dubtaren gens ni mica que s’hi trobarien bé a la ciutat dels dos rius i dels dos campanars. Una agradable expectativa que permeté l’àvia, patidora de mena, d’enfrontar amb quelcom més de serenitat i calma d’esperit el xàfec de cabòries i maldecaps que encara no n’era conscient que la esperaven per ensopir-la a la cantonada que menys s’esperés.

Primer de tot, però, calia decidir si el tiet Manolo acabava o no els estudis. La preocupació dels avis per donar instrucció als seus fills podríem qualificar-la, amb la mentalitat d’avui dia, d’elemental i de calaix; però, en aquella època més reculada, era una prioritat diguem-ne secundària a casa dels jornalers, inclosa la de la gent de pagès, quina màxima preocupació pel que fa a la formació dels fills es limitava a que un cop sabessin de llegir, d’escriure i es poguessin defensar amb les quatre regles aritmètiques, es dediquessin en cos i ànima a portar un jornal a taula o donessin un cop de mà al terròs, si res més no conduint el bestiar, enlloc de seguir escalfant els pupitres de l’escola, aprenent bajanades innecessàries. Idèntic tracte esperava a les fills, amb la diferència que després d’aprendre de lletra i una mica de costura, si no s’havien promès amb algun bon pretendent, se les posava a servir o a treballar a la fàbrica. El que passa és que l’avi, com en tantes altres qüestions domèstiques, anava força contra corrent; però, en aquest concret de la instrucció dels fills, he de reconèixer que l’àvia li feia costat en tot i pertot.

- Un home de profit – no se va cansar de repetir-m’ho, quan era petit, fins que em sortí la cantarella per les orelles  -, és aquell que tota la seva puta vida podrà guanyar-se les guixes sense dependre de ningú, només amb les seves mans i suant la cansalada; això sí, sabent prou de lletra i de números per a no deixar-se fotre per ningú.

L’avi reconeixia des de feia temps i li apreciava sense reserves que l’àvia valgués un imperi; però, quan de veritat aquesta birbillejava, era posant-nos tots a rotllo sense necessitat de fer un crit ni un retret i no deixant-se mai trepitjar ni que poséssim en dubte qui portava els pantalons com a mestressa i administradora de la casa. Tanmateix, un cop embastades les dificultats derivades de l’innegable capgirell familiar que, per tants motius, havien representat els successius trasllats i canvis de residència, la vida quotidiana semblava haver-se assolat finalment a Girona; estabilitat que no va pas ser gens fàcil d’aconseguir ni de pair, al principi.

Us ben asseguro que abans d’acabar-se el primer mes d’estada a la ciutat, l’àvia ja n’estava tipa i fins al capdamunt, literalment a dues passes de tirar el barret al foc degut a la tensió insuportable que es respirava al pis, per moltes petites raons relacionades amb la convivència, sense que en pugui assenyalar cap de concreta. L’avi, sense anar més lluny, en veure que volaven baixos s’havia tornat tot d’una sorrut i malcarat per evitar respondre els retrets implícits en cada mala mirada de l’àvia; el pare i el tiet Manolo esdevingueren com ensopits i sense geni, i la Teresita, per culpa d’unes falconades de tos de les que no acabava de fer net a còpia d’empassar-se tots els xarops miraculosos que li recomanaven, feia una acollonant carona, pròpia d’una nena fràgil i malaltissa.

Sort n’hi hagué, després de tot, que l’àvia quan semblava més abatuda es resistís, en un cop de carrinya de les seves, a no deixar-se emmetzinar per aquell mal baf que viciava l’ambient. La revifalla definitiva, com passa sovint, va materialitzar-se inesperadament a base de prendre paciència i de deixar que els dies s’anessin escolant un darrera l’altre, sense sotragades massa intenses. A vegades, no bellugar-se massa i passar desapercebut és la millor recepta per arranjar trencacolls que semblen insuperables, fent bona aquella dita que diu que el temps ho cura tot.

Sigui com sigui, per Carnestoltes, sense quant val ni quant costa tothom havia recuperat el delit normal, i la calapàndria malenconiosa de les darreres setmanes no havia deixat, en aparença, cap mena de seqüela. El pare, que de ben segur era el més sensible i tendre de la família, encara que no sempre estigués disposat a reconèixer-ho perquè ho considerava una flaquesa de caràcter que no quedava bé en un home, hi patia un disbarat quan s’adonava que les politges de l’encavallada domèstica grinyolaven i que, massa sovint per vertaderes ximpleries, s’enferritjava el bon rotllo entre nosaltres.

Arran d’aquesta malaventurada experiència viscuda en pròpia pell, l’àvia anys més tard va confessar-me una curiosa i personal teoria, que es devia haver cabdellat tota sola, quan es va veure les orelles: - a cap ciutat travessada per un riu, i molt més en el cas de Girona que n’hi passen dos, no hi vagis a raure per primera vegada en ple hivern perquè és una època en què tot el semblarà fosc, humit, brut, inhòspit i insuportablement embromat i aspre.

Ja podia tenir raó la dona perquè aquell hivern del 1904 no és que fos, climatològicament parlant, dels més bons, sinó que la família va ensopegar-se’n un dels més rigorosos, d’aquells que els més vells de la contrada repetien que feia anys que no n’havien vist un d’igual. I per rematar la malastrugança, una passa de dengue va enllitar mitja població, un moment o altre. I això que fins la Puríssima, el fred no va pas ensenyar els ullals de veritat

Però, vés per on, enfrontar-se amb una primera impressió rúfola d’una ciutat tenia les seves avantatges segons també em reconegué l’àvia - un dia d’aquells que se li donava per fer-me confidències com si degut a la meva innocència em m’utilitzés de confessor -, en el sentit que un cop superat l’enaiguament, la impotència, la desesperació i el desconcert per trasbalsos com els que havien hagut de suportat ells, hom es quedava literalment immunitzat contra tota mena de migranyes, neures o decandiments futurs. Per mostra, m’insistia amb satisfacció, només calia fixar-se en l’esparpell de la nostra família, que quan semblava una espelma apagant-se sense remei, tot d’una va fer una revifada espectacular en arribar la primavera, quin esclat de claror i sol a dojo, inqüestionablement havia calat nova vida al pis.

I per la mateixa misteriosa raó que mesos abans qui no s’arrossegava pansit s’havia tornat un carai d’avinagrat compulsiu, des d’allavonces va ser a l’inrevés. Qui sap si el pare, per cert, no va contribuir al relaxament general prometent-se amb la minyona de cal Càndido, que després d’un curt festeig es convertí en ma mare. Durant els primers mesos d’estar-se a Girona, com si formés part de les obligacions quotidianes que s’havia imposat, l’àvia arrambava cap a casa totes les sedasseries que podia rampinyar parant l’orella aquí i allà, quan anava a plaça i treia el cap per totes les parades. De fet, s’havia convertit en parroquiana de la Siseta, una pagesa de Vilablareix que parava al primer tram del mercat, i que era una dona tan eixerida i trempada que li va fer el pes des del primer dia que es van conèixer.

La causa de que aquelles dones es caiguessin bé tenia dues explicacions ben curioses: en primer lloc, la pagesa no feia mai escarafalls del català que xampurrejava l’àvia - consideració molt d’agrair per una persona tan primmirada per no tocar el ridícul – i, d’altra banda, fiava a les parroquianes sense fer massa preguntes quan veia que anaves justes de cèntims, apuntant el deute en una llibreta rebregada de tant fer-la servir. I, segons confessava la Siseta, poques vegades cap parroquiana li havia fet el salt ni aixecat la camisa.

El cas és que entre les dues dones va establir-se en pocs dies, una relació basada en una complicitat que, a la llarga, transcendí de la simple relació comercial i més d’una vegada l’una o l’altra aprofitaven l’estona de veure’s per fer-se confidències sobre algun trasbals delicat, fins i tot íntim; tanmateix, d’aquesta manera tan senzilla i assossegada, els de casa estàvem sempre al corrent del què es covava a la ciutat, tant si es tractava d’esdeveniments importants com de meres xafarderies.

DIARI D’UN CONFINAT – MALGRAT TOT, HI HA MÉS BONA CONVIVÈNCIA DE L’ESPERADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 28 març 2020)

No dic pas que no passi el que diuen els apocalíptics, però em sembla que els incidents de violència domèstica com a seqüela de la confinació forçosa no són tants com s’insinua. Per descomptat, són molt més els casos de persones que comparteixen clausura en una convivència exemplar, que no pas aquells en que la mala maror amenaci sortir de fogó. Però, com sempre passa, hi ha qui es llepa més els dits posant en relleu els brots de conflictivitat i la tensió potencial que no pas el clima de bassa d’oli, que en general es respira en el territori confinat. Per tant, a la meva manera de veure em sembla injust i un sabotatge a la moral assenyalar el contrari, perquè aquestes basses d’oli en la majoria d’ocasions són conseqüència d’esmerçar-hi molta generositat, comprensió i renuncies per part de tots els que han de conviure en un espai reduït vint-i-quatre hores. D’entrada, l’obligada convivència ha aconseguit que es coneguessin millor entre ells pares, fills, germans, avis i tota la parentela que comparteix la llar. Incloses les parelles mateixes. L’agitada vida laboral i social moderna, quan cadascú gestiona la seva pròpia agenda d’obligacions i compromisos amb total independència, no afavoreix que es comparteixin massa coses perquè sovint ni els horaris ni els gustos coincidien; i si només de tant en quant feien àpats quotidians plegats – les celebracions no compten -, no era perquè no s’estimessin, sinó simplement perquè tothom sol anar a la seva bola, gelós de salvaguardar la parcel·la de llibertat individual que cadascú s’ha bastit fora de la llar familiar i que, en alguns casos, s’emportava a casa aquest món particular no per compartir-lo, sinó per tancar-se amb ell darrera la porta del seu quarto.

             En canvi, la confinació obliga a compartir el mateix espai, conversa i sentiments tot el sant dia, a vegades, encara que sembli fort expressar-ho així, amb uns quasi desconeguts, en el sentit de no estar familiaritzat amb les manies, tics, aficions, simpaties o antipaties, incloses les culinàries de la gent que conviu sota el mateix sostre. De cop i volta, amb aquelles persones amb qui potser s’hi coincidia a penes un parell de moments cada dia, a vegades a l’entrada o sortida de casa o del quarto de bany, ara hom s’hi ensopega a cada pas i no és que facin nosa, sinó que s’han d’acabar de descobrir, olorar i observar.-se. No sé com ho han resolt en cada cas, si escoltant consells d’auto-ajuda o inventant-se el mètode sobre la marxa, però en aquestes llars que de primer semblava que els confinats tenien més retirada amb una tribú que no pas amb una família, algú de la colla va aconseguir fer-los asseure a parlar per posar els punts sobre les is, perquè una situació que tenia molts números de degenerar en un caos es reconduís cap a la calma acordant rutines, objectius i normes d’organització simplement per acabar aprenent a conviure plegats. Començant, repeteixo, per descobrir els caràcters, els tics, els defectes i els encants de cadascú, per establir a partir d’aquesta base un ambient de complicitat.

Per tant, a la meva manera de veure més que posar èmfasi en els casos en que la convivència pot petar escandalosament, que malgrat el que alguns vulguin fer veure són escadussers, s’hauria de fer palès i prevaldre que hi ha infinitat d’exemples de convivència tranquil·la i responsable, guanyada a pols entre persones que vivien en teoria juntes però que no compartien gaire la vida, que no es coneixien massa els rebrecs, per dir-ho clar, I que ara s’han adonat que han de canviar de manera de fer per defensar-se en equip de l’angoixa, la por i la incertesa que ens domina i acollona. I, sobretot, per trascolar i pair els imputs informatius pessimistes amb serenitat crítica i objectiva, inventant-se cada dia activitats originals i esbojarrades si convé, que ajudin a passar les hores, carregant les piles.

Ahir vaig sortir a comprar, amb l’ai al cos per tot allò que se’ns diu que ens pot passar si posem un peu al carrer. No vaig fer el ruc i vaig anar per feina. Vaig observar que mentre els supermercats es mantenen més o menys ben assortits, els cartells posats als vidres de les farmàcies avisant que no tenen alcohol, desinfectants, mascaretes ni guants resulta bastant depriment i una mica tercermundista, francament. Em va agradar de veure que la redacció del “Periódico d’Extremadura” publica diàriament un apartat on recrea les tres notícies positives de la jornada, pel que fa a l’evolució de la crisi sanitària. Necessitem moltes bones notícies i brots d’esperança, com el titular d’ahir de “La Vanguardia”: “Primer indici d’alentiment en el ritme de nous contagis”. Deixem que cadascú faci el que té de fer, metges, epidemiòlegs i autoritats legítimes, i que els polítics i els apocalíptics es confinin la llengua i es cusin la boca. Deixem treballar en pau els que es trenquen el cap per superar la crisi i no els estiguem a sobre contínuament per retreure’ls-hi cada relliscada, perquè són tan humans com nosaltres i se’n senten els primers. I nosaltres desconnectem tant com puguem del safareig, fem cas de les recomanacions dels que hi entenen i cuidem-nos al màxim, amb sentit comú i bon humor, perquè som els hi tenim més a perdre.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol segon -

2

El pare va néixer l’any 1880, i com a l’oncle també l’encomanaren a la marededéu del Pilar passant-lo sota la seva capa protectora, més que res per lleialtat i respecte a la tradició, devoció o superstició que la família de l’àvia duia encastada a la massa de la sang. L’avi recordava d’ambdues cerimònies que s’havien hagut d’esperar fent cua, sense remugar ni botzinar per no fer-se malveure dels encanteris de sogres, una hora ben bona per accedir fins on els esperava ben repapada la verge, a més a més un d’aquells dies rúfols que sovintegen a finals de la tardor.

Si bé a casa dels avis ni la religió, ni la política, ni tampoc les xafarderies de ringo-rango – d’aquelles que avui en diríem crònica rosa o notes de societat -, no hi tenien mai posat un plat a taula, però quan a l’avi li convenia fer safareig feia la vista grossa i, d’acord amb la seva personal llei de l’embut pensava que no feia pas cap mal esplaiar-s’hi de tant en tant, sense prendre-s’ho per costum. La majoria de vegades es feia ressò de notícies sovint ràncies, en el sentit que poc es podia dir que fossin de la més rabiosa actualitat, considerant que les esporgava de diaris i revistes suades, que ramassava cap a casa des de la cantina de l’estació abans que se les endugués el parracaire.

Però el punyeter de l’avi sabia amanir els comarejos que esmotxava d’aquí i d’allà, amb una bona dosi d’all i pebre de collita pròpia; si estava de bona lluna, esclar. Això sí, en totes les xerinoles que envigoria ell volia ser sempre qui portés la batuta, fent-s’ho venir bé per colar a les converses de sobretaula algunes dels seus acudits, anecdotaris o comentaris, “il·lustrats” quan li convenia amb tot un repertori de ganyotes i carasses de la seva invenció; per descomptat exercint, tant a les sobretaules domèstiques com a les tertúlies a la fresca, de zelós marmessor de les gresques i polèmiques que hagués animat amb les seves múrries i sornegueres “reflexions” sobre temes d’actualitat.

En qualsevol cas, la xerrameca que amb més freqüència s’escoltava i es consumia en general durant els àpats – en una època que no se sabia què era la televisió i en la qual els aparells de radio anaven tan escassos com el gas ciutat -, en la majoria de llars girava a l’entorn de les guerres colonials que dessagnaven el país. Pel que fa a la nostra família, se’n parlava del desastre de Cuba perquè l’àvia hi tenia embolicat en aquell sidral un cosí germà que s’estimava molt, no pas perquè de cop i volta els hi hagués vingut un rampell de patriotisme.

A l’avi, vulgues que no, com a molta bona gent raonable, els hi costava de pair que un exercit fatxenda com l’espanyol el seu hagués fugit amb la cua entre cames d’uns territoris xops de sang i llàgrimes de tants i tants soldats pipiolis, molts d’ells catalans però també manyos, literalment sacrificats com les bèsties indefenses que es porten a l’escorxador, en una guerra insensata que el poble ras intuïa que no es podia guanyar de cap de les maneres, i que si es mantenia i s’atiava era únicament per conservar emmidonat i sense cap taca ni esquitx l’uniforme de gala de quatre generals gamarussos, la majoria absolutament analfabets ni en estratègia militar ni en diplomàcia. Encara sort que la desfeta de Cuba, per a les famílies dels soldats argollats a la tropa per obligació, no significava res més sinó que tornaven a casa, encara que fos fets una pelleringa.

Però, també hi havia una altra classe de ciutadans, l’avi en seria una mostra fefaent, que necessitaven per recuperar la tranquil·litat i l’equilibri mental, anar més enllà d’una lectura superficial, carrinclona i un pèl burleta segons qui explicava els patafis d’ultramar, i tant en les converses de sobretaula i en les tertúlies de barberia o a la fresca, passaven comptes i cantaven les quaranta, simbòlicament, als que consideraven culpables de l’atzucac, culpes que repartien entre polítics i militars.

Als polítics, l’avi els hi retreia feblesa per no haver-se sabut treure el pa de l’ull, adonant-se a temps d’allò què el poble ras guipava des de quatre hores lluny, i de no fer-hi res més que plànyer-se’n del galdós resultat d’aplicar una política toixa, quan tot estava dat i beneït i ja no s’hi podia fer res.

Als militars, en canvi, els hi passava factura per no gosar plantar cara a la poca traça de tants polítics xapots i venuts a oligarquies més antigues que l’anar a peu, per quelcom més que un trist plat de llenties, quan encara es podia evitar que estimbessin el carro pel camí del pedregar.

L’avi, no us ho negaré pas, era dels del morro fort, que no vol dir un reaccionari; però, no li venia d’aquí que qui manés fes el serio ni que, inclús, de tant en tant, si convenia tragués a passejar el santcristo gros, sempre que la ma dura servís per fer una bona endreça de borrasquers, deixant ben clar qui manava a can Ribot, si la truja o el porc. (Una dita, aquesta, que li vaig sentir a una pagesa de la plaça, a Girona, un dia que l’àvia em va deixar acompanyar-la, i que em va fer tanta gràcia que m’ha semblat que l’avi li semblaria bé que hagi emprat aquesta metàfora per il·lustrar el seu capteniment concret pel que fa a l’ordre). En fi, ja m’enteneu què vull dir, oi?

I és que, per si l’avi no l’hagués tinguda ja prou avorrida la política i sobretot la monarquia, el desgavell que va suposar la miserable pèrdua o abandó de Cuba a preu de paper d’estrassa, l’havia vacunat radicalment en contra dels que tot ho volien resoldre a canonades, trets de fusell, garrotades i repressió a dojo, o amb discursos escalfa braguetes, enlloc d’entomar els conflictes posant tots els interessos enfrontats sobre un garbell neutral, mirant d’esbrinar i afinar els greuges escampats damunt, per tal de trobar un desllorigador pacífic, encara que fos de compromís.

Arrel del desastre de Cuba, es veu que l’economia va quedar molt trastocada i tant jornalers com menestrals i petits empresaris es frisaven, comprovant que sempre que anaven maldades eren els pencaires, els poca-roba i els pelacanyes de torn, els primers que acabaven pagant els plats trencats per quatre poca-soltes que s’havien petejat els patrimonis i els recursos del país, fent veure que l’administraven i el governaven com bons pares de família, quan era ben bé a l’inrevés, ja que es comportaven com autèntics pòtols.

Per aquesta i moltes d’altres raons, l’avi, comprenent que qui volia estar ben servit s’havia de fer ell mateix el llit, acabà per rumiar-se seriosament una oferta amb la qual el ferrocarril temptava mà d’obra experta, però sobrera a l’Aragó a causa de les pèrdues d’explotació de la Companyia en aquella regió deprimida, per apuntar-se voluntàriament a les brigades de manteniment de vies i material mòbil a una Catalunya en expansió econòmica gràcies, en bona part a la importància estratègica que la burgesia li donava a bastir una xarxa ferroviària en condicions, impulsada i mimada pels interessos industrials com a eina imprescindible per al seu desenvolupament.

L’avi no s’ho havia plantejat mai d’emigrar de la seva terra, malgrat que buscar-se la vida lluny d’on s’havia nascut començava a ser una tendència natural de supervivència  que cada cop consideraven, per força i amb la santa resignació dels enjovats, jornalers d’arreu del país menys desenvolupat com a única escapatòria per a no veure les seves famílies passant gana. Ell mateix, encara que creia tenir la feina assegurada per una raó tan primària i tramposa com que la família estava arrelada des de feia molt temps al ferrocarril, s’estava deixant ensibornar també pel miratge de posar-se les botes a ca els veïns catalans que, segons els cants de sirena que s’escoltaven a tort i a dret, des d’una famosa Exposició Universal que s’havien tret de la màniga les espavilades forces vives barcelonines, ja no es mocaven amb mitja màniga.

En tot cas, encara que l’avi no era cap expert per comprendre que, a tombant de segle, la vida era si fa o no fa prou complicada, principalment pels qui només podien o sabien guanyar-se les garrofes suant la cansalada i parant la carcanada de sol a sol, a qualsevol racó del país on s’anés a raure.

Em consta que els avis, abans de fer el pensament de migrar sospesaren tots els pros i contres; però, allò que féu decantar la balança, com no podia ésser de cap altra manera, fou la vessant econòmica de la qüestió i la certesa que si aviat no s’espavilaven pintarien bastos per a una família que anava en camí de carregar-se de mainada. Eren faves comptades, per tant, que acceptant el trasllat a Lleida se li garantia un sou de divuit rals diaris d’entrada, i un xic més si complien la promesa de fer-lo capatàs de seguida que hi hagués una vacant. Era més llaminer, evidentment, com alternativa que no pas els escarransits nou rals que s’embutxacaria quedant-se pencant a Saragossa. La família anava augmentant, com us deia, i no s’hi valia pas a badar.

Poc a poc, doncs, es va anar estovant la recança dels avis al tràfec d’una mudança que de primer se’ls feia una muntanya, resignant-se només a canviar d’aires per l’esquer de les oportunitats que esperaven trobar a Catalunya. Per tant, entre una cosa i altra, finalment claudicaren i a mitjan abril de 1900 ja estaven instal·lats a Lleida. La rutina a la capital de la terra ferma, no obstant, no va encarrilar-se definitivament fins passat el trasbals del naixement de la Teresita.

El pare feia de bastaix alguna tarda, mig d’estranquis perquè encara no tenia edat per treballar legalment, a les ordres del cap d’estació; amb l’excusa de mal pagador d’anar-li franquejant l’ofici mentre se n’aprofitava del seu treball, ben bé a benefici d’inventari. Però malgrat fos xavalla el que en treia, tot ajudava a fer bullir l’olla mentrestant el tiet Manolo, dos anys més jove que el pare, encara anava a estudi i no aportava cap ingrés a la caixa comuna.

L’avi, per tot plegat, no se n’havia pas penedit d’haver-se decidit a donar el pas i a l’àvia, després de parir la Teresita, també se la veia feliç; sobretot després de sentir-se útil engegant amb molta traça l’engreix de conills i gallines, un interessant complement del pressuposts domèstic que havia aprés a gestionar al costat dels seus pares, a Casetes. Aprofitant els baixos disponibles a la casa que els va proporcionar la Companyia al barri de la Bordeta pagant un lloguer simbòlic, i fixant-se en com se les apanyaven les seves veïnes lleidatanes per tirar endavant l’economia  familiar enmig de l’escassetat i les privacions va fer encaixar la vida enmig de les noves circumstàncies, ja que l’àvia, tot s’ha de dir, era una dona franca i agradable de tractar, sempre a punt per trenar amistats i tenir bon rotllo amb tothom.

Per tant, cada quinzena acompanyada pel pare que era un esmolet, enfilava animosa costa amunt cap el mercat de Sant Joan, traginant dintre de dues cistelles manllevades a les veïnes uns quants conills i pollastres, a més d’un parell de dotzenes d’ous, que portaven a vendre al més bon preu possible. Dementre eren al mercat, el tiet Manolo es quedava a casa per fer de didot a la Teresita.

Però, vet-aquí que, quan més acostumats estaven a la rutina de Lleida, l’avi els féu saber que potser haurien de tornar a moure el cul de la cadira, ja que la Companyia li havia proposat de complir la promesa de fer-lo capatàs si s’avenia a un nou i en principi definitiu trasllat a Girona, on se li adjudicarien els galons des del primer dia, i a sobre se li afegiria una prima de compensació per ajudar-lo a instal·lar-se al nou destí. Respecte d’aquesta proposta, l’avi va deixar clar a la família que, d’entrada, no la veia pas de mal ull, considerant que, pel que li havien explicat a la cantina de l’estació els maquinistes que coneixien Girona d’oïdes després de tant passar-hi, era una població més gran que no pas Lleida, amb millor futur i sense ni la meitat de la fastigosa boira que embolcallava la capital del Segrià un dia sí i l’altre també.

A l’àvia, no és que li fes molta gràcia bellugar els patracols i l’aixovar per segona vegada en poc temps, però sabia de sobres que quan el seu home tenia presa una determinació, era difícil de trencar-li la girada. Tanmateix, ella que presumia de reconèixer els coixos bo i asseguts, no podia pas fer veure no adonar-se que tant el pare com el tiet Manolo es delien per treballar i campar-se-les per les seves, com havia fet l’oncle Joaquin de seguida que tingué l’oportunitat d’independitzar-se, ocasió que de moment a Lleida aquesta perspectiva anava per llarg. Vet-aquí, doncs, que fent el cor fort, quan l’avi va preguntar-li què n’opinava d’acceptar el trasllat, els deixà parats i amb un pam de nas, en respondre: endavant les atxes!

Havien temut tant que remugués i es tanqués en banda, que en sentir-la dir que estava disposada a provar-ho, un crit de joia continguda, remullada fins i tot amb sinceres llàgrimes d’emoció per part del pare, va esclatar aquell vespre a l’entorn de la taula. El pare, que era molt sentimental a l’hora d’exterioritzar llurs emocions, va estrènyer l’àvia amb una abraçada que li sortí de l’ànima, enmig de la xerinola general. Era tanta l’alegria que els hi regalimava cara avall, que l’avi va acabar traient l’ampolla de garnatxa, aquella que tenia endreçada només per a les festes assenyalades, i en serví un xarrup a tothom.