diumenge, 31 de març del 2013

PER QUATRE DIES QUE HEM DE VIURE...


            No acabo de comprendre com es menja que dels quatre dies que hem de viure ens en passem la major part posant pals a les rodes i fastiguejant als que ens envolten. És possible que no ho fem expressament i que moltes vegades ni tan sols en som conscients que estem fent patir algú i que, només afluixant una mica la santa intransigència ho podríem evitar. No cal entendre “fer patir” com si fos un sinònim de “torturar”. Jo diria que el patiment més cruel que es pot causar el d’esperit: aquell que no és conseqüència de l’odi, ni de la maldat, ni de la malícia, sinó d’un simple “tant se me’n fot”o d’un displicent “ja ens ho mirarem demà”. Deixar per l’endemà, per exemple, resoldre un problema quina solució tenim a l’abast de la mà pot causar un patiment insuperable a qui està neguitós o angoixat i l’espera per ell és un suplici. Aplicar la solució immediatament costaria un petricó de generositat i de diligència.  A la meva manera de veure, el món seria molt més suportable si tots procuréssim, per pura humanitat, que aquesta mena de patiments, que jo en dic d’esperit perquè no es curen amb analgèsics, desapareixes de la vida quotidiana.

            I si tots ens hi hauríem d’esforçar pel sol fet de ser persones, aquells que es dediquen a la política en el sentit més ampli de la paraula, haurien, precisament, de tenir com objectiu evitar el patiment d’esperit dels ciutadans. Ho subratllo, aquesta hauria de ser la prioritat d’un polític: que ningú es consumeixi d’impotència veient com assumptes que simplement amb una petita dosi de sentit comú es resoldrien, acaben podrint-se entre piles de burocràcia insolidària i incomprensible. De ben segur, ara mateix us falten dits per posar exemples; però, jo només us en diré un: els repetits desnonaments de la vivenda principal per falta de pagament de l’hipoteca. Si els polítics que tenen a les seves mans la capacitat de resoldre aquest drama a cop de decret, en el transcurs dels darrers quatre anys s’haguessin posat en el lloc d’un desnonat, entendrien què vol dir que et treguin de casa i no tinguis on anar a viure. No caldria massa imaginació per establir, per exemple, una moratòria en el pagament de la hipoteca per part d’aquells que hagin perdut la capacitat de complir perquè s’han quedat sense feina, pactant durant aquesta treva una quota simbòlica de manteniment, fins que les circumstàncies millorin. ¿Us imagineu la quantitat de patiment que podria estalviar-se la societat i, sobretot, la quantitat de diners i d’esforços que la hisenda pública no malgastaria en tràmits de llançament? Oimés quan la vivenda queda buida i entra en una fase de deteriorament. Penseu-hi una mica i, si us sembla, un altre dia en tornem a parlar amb més detall. Però que quedi clar, no hi ha cap solució que sigui impossible, si hom té la valentia d’arriscar-se a aplicar-la. Per quatre dies que hem de viure, a sobre no ens posem pedres al fetge. Bona Pasqua.             

dissabte, 30 de març del 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC - Capítols 16è i 17è


16
  La Kate va du a la seva mare una mata de l’herbota que havien trobat amb l’Iban, al marge d’un dels primers aiguamolls amb que ensopegaren i que, aparentment, era clavada a la mostra que portaven del laboratori. Si fos la mateixa, reflexionà pel camí, s’estalviarien trasplantar-ne les llavors o els esqueixos mantinguts en provetes, i només caldria vetllar perquè seguis creixent de forma salvatge en aquell indret. La doctora Foster no va trigar massa a confirmar que la planta era la que necessitava i, a més a més, la mata collida als aiguamolls semblava de més vida que no pas els esquifits cultius de laboratori.
En vista del resultat positiu de l’expedició, la colla va donar per fet que aquell èxit jugaria a favor seu a l’hora d’aconseguir més màniga ampla per a futures escapades. La doctora Foster també estava eufòrica amb la troballa, i va comprometre’s que no posaria pals a la roda, si reivindicaven que no se’ls estaqués tan curt.
  Era mitja tarda quan mentre l’Iban, la Kate i la seva mare mantenien aquella distesa conversa, de repent els pilots d’emergència van pampallugar unes quantes vegades, mentre un brunzit metàl·lic intermitent els eixordava: era l’alarma exterior que s’havia disparat. Mai havia passat una cosa semblant. i molt menys d’una manera tan brusca, tot i que és freqüent que quan salta una alarma sempre t’agafa de sorpresa.
Només els hi sonava aquell característic so estrident, d’haver-lo sentit durant els simulacres que un cop l’any organitzaven els de seguretat per comprovar que tot seguia funcionant a la perfecció i, també, per ensinistrar la gent. Era la primera vegada, però, que tot el conjunt del sistema – llums i timbres combinats – s’activava simultàniament, la qual cosa era un fet molt preocupant. Precisament, el més atordit fou el propi Iban que, en la seva condició d’expert, sabia que era tècnicament improbable que els detectors fessin el boig perquè sí, sense una provocació directa; ja que, evidentment, no es tractava de cap simulacre, només podia succeir que s’hagués detectat un perill imminent.
  El protocol en situacions com aquella era radical, gens ambigu: cadascun dels residents tenia memoritzades les instruccions per saber amb exactitud quin comportament havia de tenir mentre durés l’esverament. En primer lloc, tots els blocs quedaren automàticament aïllats mentre no es neutralitzava l’emergència, no sent possible entrar ni sortir-ne del recinte sense cridar l’atenció. En segon lloc, des les atalaies situades en el pis superior de cada bloc eixien metre i mig les trompes d’una mena de periscopis, capaços de captar qualsevol cosa que es bellugués a quatre vents, transportant la imatge a uns monitors que eren controlats des del comandament central de seguretat del districte. Quan es feia fosc, a més a més s’activaven a tot el perímetre exterior uns visors d’infrarojos.
L’alarma s’activava des d’uns sensors, camuflats més o menys a un centenar de metres dels blocs, que no eren sensibles a la presencia de residents gràcies al xip d’identificació personal que inhibia aquests del control; xip que, com he explicat al començament de la narració, tots els supervivents duien encastat sota la pell. Per tant, el districte Barcelona- com tots els altres dissenyats per la SVR - es considerava inexpugnable, a pesar que d’ençà de la gran patacada mai s’havia hagut de posar a prova, en serio, aquell sofisticat sistema de protecció.
Per aquesta raó l’Iban havia empal·lidit: aquell incident inesperat no pronosticava res de bo.
  En activar-se el sistema, la comunicació entre els residents quedava limitada als terminals de la xarxa informàtica interna. Precisament aquest mateix protocol era el que estava previst per establir contacte els districtes amb la central de la SVR, però aquella inoportuna avaria, segurament provocada per una afectació irreversible de les connexions amb el satèl·lit, va engegar-ho tot a pastar fang, quedant operativa només la xarxa interna, limitada als vint blocs que integraven el districte.
 El protocol d’emergència era molt estricte respecte de les obligacions que, arribat el cas, havia d’assumir cada supervivent. A l’Iban, per exemple, li tocava reunir-se amb l’equip de seguretat, a la sala de comandament del bloc, a l’aguait dels monitors, a través dels quals s’intercanviaven observacions amb els responsables dels altres blocs. Pels comentaris que s’escoltaven, tothom estava bastant desconcertat, ja que no se sabia ben bé a què atribuir l’esvalot, fins que des del bloc dels cent, que quedava més al sud, detectaren la silueta d’un parell de manifassers que semblaven apropar-se, sense amagar-se’n ni gota. A continuació, es va sentir la veu d’en Roca pare, ordenant la reducció immediata d’aquells galifardeus.
A l’Iban no li pertocava fer altra cosa, a partir del moment que s’havia identificat el perill, que observar; eren els seus col·legues del bloc dels cent els que tenien la responsabilitat d’executar el protocol d’arrest que s’havia ordenat: disparar des d’una de les lluernes un producte paralitzant, d’efecte fulminant, a les cames dels intrusos, arrossegant tot seguit els cossos temporalment baldats cap a dintre del bloc. En el monitor es veié, clarament, com un dels dos intrusos es desplomava abatut, desentenent-se del bastó que subjectava amb les mans, i a l’altre, que anava una mica més ressagat, recular cames ajudeu-me cap allà d'on havien vingut.
La veu d’en Roca manà que el deixessin fugir, i que sortissin a ocupar-se del que havien caçat i que s’estava immòbil a terra, de boca terrosa.
17
  En Juli va escorres – mort de por - fins on s’esperaven en Quico i els demés companys. Esbufegant esmaperdut, les paraules se li encallaren a la gola. En Quico va intentar tranquil·litzar-lo, fent-li empassar un glop d’aigua. Però en Juli no es va assossegar fins que no se sentí la veu: - Han fet presoner en Miquel!
- Qui dius que l’ha agafat? – s’atabalà en Quico.
- Coi, no ho sé pas! Natros no mos vam adonar de re fins quan ja estàvem a tocar d’aquell grandiós edifici. En Miquel, que caminava unes passes per davant meu, ha caigut com un sac de patates. M’he quedat tan trasbalsat que no s’ha m’ha acudit re més que fotre el camp, sense ni girar-me a mirar endarrere. Mecagum tot, Quico, soc un cagat!
- No t’hi amoïnis, jo hagués reaccionat igual que tu – l’encoratjà en Quico, per calmar-lo -. A més a més, en Miquel és un home de recursos, i ja se li acudirà algun truc dels seus per sortir-se’n.
- Si no està malferit, és clar – insistí en Juli -, que no et pensis pas, el que sigui l’ha tombat d’una bona batzegada. Jo no he sentit ni vist res que em faci calar com s’ho han fet, però el cas és que el pobre Miquel ha caigut rodó.
- I què t’ha semblat que pot ser aquell edifici?
- No sé com explicar-ho, Quico. A mesura que t’hi acostes ja t’adones que t’estàs ficant en un embolic colossal, perquè no es tracta només d’un senyor edifici; almenys n’hi ha una dotzena més, arrenglerats un darrera l’altre, fent l’efecte com d’immensos dipòsits de ciment armat, escairats amb relleus i concavitats que podrien tractar-se de lluernes, com si es tractés d’una caserna.
- Què vols dir? Són dipòsits, naus, casernes o què?- es frisà en Carles.
- No ho sé, la veritat. Ja us he dit que quan més t’hi acostes quedes tan impressionat per l‘envergadura de les construccions que descobreixes, que no et dona temps de fer-te càrrec exacte del què hi veus. T’adones que tot allò és immens i t’acolloneixes, almenys és el que m’ha passat a mi. Per això m’he ressagat d’en Miquel que potser no s’hi embadalia tant com jo, d’aquí ve que hagi sigut el primer a rebre.
- N’estàs segur que l’han atacat? Si dius que no heu notat cap moviment ni soroll, com t’ho expliques?
- Que no ha pas ensopegat, t’ho puc ben assegurar. S’ha parat en sec i s’ha tirat enrere com si l’hagués impactat un cop de pedra molt fort, encara que jo no hagi notat re.
- Haurem d’apropar-nos-hi per veure què descobrim i per ajudar en Miquel, si podem – conclogué en Quico, una mica a contracor i a remolc de les circumstàncies -, però sense posar-nos en perill innecessariament. D’aquest lloc segurament provenen els misteriosos forasters de l’altre dia i, si fos així, significa que estan organitzats, ben proveïts i disposats a defensar-se sense manies.
  Com que en Miquel se n’havia endut penjats del coll els únics binocles, no tenien cap altra manera d’observar de prop què passava a aquelles edificacions que apropant-s’hi; malgrat en Quico no es pogués estar de renegar del fatxenda d’en Miquel que, amb la seva rauxa poca-solta, una vegada més els havia col·locat entre l’espasa i la paret.
En Juli, una mica revingut de la penosa experiència per la que acabava de passar, va fer l’observació que la tarda anava cap a la posta i que se’ls faria de nit aviat: - Si a plena llum ja s’han de tenir els ulls oberts com pàmpols, imagineu-vos com serà a les fosques.
- Si us sembla, ho deixem fins demà de bon matí – s’hi va repenjar en Quico, ja que no li feia cap gràcia arribar més lluny en aquella aventura, i si no ho va manifestar més clar era perquè no volia que se l’acusés de desentendre’s de la mala sort d’en Miquel, a causa de la tírria que li tenia. Però si hagués estat per ell, faria estona que haurien girat cua cap a Sant Feliu, sense jugar-se-la més. Ell ja no era partidari d’embolicar-se en aquella trifulga i, si va acceptar participar-hi, fou a instàncies de mestre Mateu, per servir una mica de contrapès als temeraris fogots d’en Miquel i perquè no comprometés el poblat; almenys, de moment havia estat l’únic a prendre mal en aquella bestiesa.
- Potser fora el més assenyat – reconegueren la majoria -, si se’ns fa fosc tampoc no li serem de gaire ajuda, i correm el risc de ficar-nos a la boca del llop.
- Però si està malferit potser demà ja sigui massa tard – protestà un dels incondicionals d’en Miquel. – Tingueu-ho en compte!
- És cert – concedí en Quico -, però si no hagués anat com sempre a la seva, enlloc de fer cas als que li aconsellàvem tenir seny, ara ni ell es trobaria en un mal pas, ni nosaltres hauríem d’arriscar la pell per treure-li les castanyes del foc.
- Proposo que ho posem a votació – intervingué en Juli, quasi refet del tot de l’esglai, però encara alterat -. Els que pensin que és millor tirar cap avall i deixar-ho córrer per avui, que alcin la mà.
  Dels set presents, sis es decantaren per tocar el dos; de manera que la qüestió quedà resolta sense apel·lació. En Quico no va afegir-hi cap comentari, limitant-se a encapçalar la reculada cap al soterrani on s’esperaven els altres dos companys i la tartana, per passar-hi la nit.

DÉIEM AHIR...


            Fa just un any vaig proposar-vos aquesta reflexió:

“·Pels que, jo el primer, comptem amb els dits de la mà, explicar-nos les causes de la crisi és molt senzill i entenedor: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - entabanà els petits manaires de cada país amb capricis de grandesa, i els “ajudà” a lligar els gossos amb llonganisses a canvi d’endeutar-se fins a les celles fins. I quan els tingueren amb la soga al coll tibaren fort exigint la devolució dels crèdits, malgrat sabien que estaven més escurats que les rates. Aleshores, es van arrencar la careta de germanetes de la caritat, ensenyant les cartes sense complexes: el seu joc consistia en prestar diners a dojo cobrant interessos cada cop més alts. I com que el gep s’anava engreixant, els prestamistes aviat tingueren el peu al coll dels que, no veient un burro a quatre passes, estaven encegats per projectes faraònics. Arribats a aquest punt, l’únic remei sensat seria prendre’s una bona purga i canviar de dieta o de sistema, com preferiu. Però els estats financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a mig món, que obliguen els escanyats a treure forces de flaquesa, per alimentar els seus botxins.

            Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb senderi, ja que suposo que uns “mercats” tan recargolats hauran previst la reacció dels indignats per la mala jugada, i si aquests perdessin els estreps, de ben segur que ja tenen a punt la recepta per aixafar la indignació, a base d’exterminar-la. Per tant, per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o formats a corre-cuita, si no és que “els mercats”, fins i tot no s’han ocupat d’escabetxinar la saga dels líders autèntics, perquè ningú els hi pugui fer ombra. ¿Serà, per aquesta raó, que els polítics actuals només fan que marejar la perdiu amb retallades eixorques, atents a les consignes d’austeritat que se’ls imposen en nom del nou ordre polític i econòmic que prediquen els “amics” alemanys? La meva àvia em deia: hi ha amics que t’estimen tant, que t’abonyeguen. A la meva manera de veure, i d’aquí plora la criatura, ens hem deixat estimar massa per uns amics de conveniència, sense adonar-nos que les magarrufes i els favors no eren a benefici d’inventari, i que, potser, els petons eren tan falsos com els de Judes”.                   

            Això ho vaig escriure fa un any i escaig; per desgràcia, res ha canviat tant com fer-me’n desdir del que pensava en aquell moment.

divendres, 29 de març del 2013

ELS QUE NO TENIM BUTLLA


            Fa anys que tal dia com avui, divendres sant, si no disposaves de butlla tenies de dejunar i fer penitència pels teus pecats. I la resta de la quaresma la carn te l’havies de pintar a l’oli. Això sí, et podies afartar de peix si t’ho podies permetre o inclús organitzar una bacanal vegetariana si et venia de gust. Ara bé, si t’havies comprat la butlla, tenies dispensa i benedicció apostòlica per esmorzar un bon pa amb tomàquet i llonganissa. Tot era qüestió de passar primer per caixa. No recordo quan costava aquell tros de paper beneït, però no devia ser gaire barat perquè hi havia molta gent que no se’l podia comprar. En canvi, d’altres hi estaven abonats a la butlla d’un any per altre. Mirant-ho a distància en pots fer conya i tot d’aquesta ximpleria passatgera d’un catolicisme rovellat, que va durar el que va durar: mentre hi hagué burros la palla va anar cara. Però si hi penses amb més deteniment, t’adones que de butlles encara se’n venen, i pobre de tu que no en tinguis.

            La diferència entre la butlla actual i la butlla eclesiàstica és que el monopoli ja no el tenen els capellans i que ara ja no es tracta de tirar o no tirar un tros de carn a l’olla. Ara les butlles són més sofisticades i ofereixen més prestacions, segurament també són més cares; però la finalitat és la mateixa: fardar de privilegis, passar per davant dels altres, tenir un tracte de favor, disposar d’informació privilegiada, no desendollar-te del poder per sòmines que siguis o perquè malgrat siguis un xoriço de coll blanc puguis sortir-ne més ben parat que no pas un xoriço sense pedigrí... Potser aquesta mena de butlla moderna no es penja de la paret del menjador, com feien alguns dels ensibornats amb  les butlles quaresmals de temps reculats; però, qui en té ja es nota i a ningú li passa per alt perquè és com si ho portés escrit a la cara. I és que no obstant es juri que tothom és igual davant en qualsevol circumstància de la vida, la veritat és que hi ha gent que a l’empara de la seva butlla particular s’escaqueja descaradament de la igualtat, com correspon a la gent tocada i posada. El problema és que amb això de la crisi cada cop circulen més butlles de segona mà o matusserament adulterades, que són paper mullat. I és que subhastant butlles al millor postor, alguns pocavergonyes viuen com si tinguessin un rei al cos. Però no els pots renyar ni posar-los de cara a la paret per fariseus, ja que tenen butlla de primera.       

dijous, 28 de març del 2013

LA PENA D'ESCARNI PÚBLIC


            Ja la tenim armada! Alguns diputats, sobretot del PP, estan indignats perquè els activistes de la plataforma de perjudicats per la hipoteca pretenen treure’ls-hi la son de les orelles i que s’afanyin a prendre’s en serio el drama dels desnonaments, posant-hi remei. No demanen cap favor, sinó simplement que facin complir les recomanacions que des de els tribunals comunitaris els hi han fet arribar, respecte de la barrabassada d’una llei hipotecaria dels temps de Mariacastanya. Però, ses senyories descaradament tiren pilotes fora per no matxucar els interessos de la banca, a qui s’han venut l’ànima i alguna cosa més, qui sap si per trenta monedes com el primer Judes de la història. I els desesperats en capella del llançament de la seva casa no els hi queda més remei que assenyalar amb el dit els culpables de la seva trista situació. Posem-nos en la pell d’una família que, a part d’estar a l’atur i sense perspectives de sortir de la misèria sobrevinguda i culpable de la seva morositat, son foragitats de casa seva com si fossin delinqüents. Si ho intentem sense fer-se trampes al solitari, potser entendre’m que l’escarni és el mal menor que poden patir. Doncs me’n faig creus de la paciència de tanta gent que ha perdut fins i tot l’autoestima, després al sentir-se vexada i maltractada pels executors d’una legalitat injusta, abusiva i inhumana.

            Estic convençut que des de la plataforma s’han hagut de fer vertaders malabarismes per calmar els ànims i evitar rampells de ràbia i de violència. Potser aquests conats d’escarni públic a legisladors que no fan els deures, sigui la vàlvula d’escapament per evitar mals pitjors. Fa 20 anys que Europa va posar al dia la seva llei hipotecària i, en canvi, aquí cap dels quatre governs que s’han repartit el poder des de llavors han estat capaços d’actualitzar la nostra, que és una de les més ràncies. En aquest carai de país sembla que tothom s’ha tornat desmemoriat i ha oblidat que la banca sense contemplacions a l’hora de desnonar és la mateixa que es va folrar durant l’època de vaques grasses, amb interessos i quotes abusives i donant crèdits a dojo. Per comprar el pis i omplir-lo amb totes les comoditats domèstiques ningú s’arronsava a l’hora de signar compromisos lleonins a canvi de totes les facilitats. Quan el globus s’ha desinflat tothom s’ha esmorrat - quina casualitat! -, menys la banca protegida pels polítics de torn. A la meva manera de veure, aquesta gent de la plataforma estan donant una lliçó de democràcia i d’eficàcia contestatària, que de cap manera poden empastifar els “guardians de l’ortodòxia”, fent córrer el que no és. ¿On està escrit que els diputats no podem ser envestits pel carrer o a casa seva quan es pixen en l’article 47 de la Constitució que garanteix el dret a una vivenda digne a tots els espanyols i a que no et treguin a empentes de casa teva perquè t’has quedat sense feina i no pots complir?.

dimecres, 27 de març del 2013

JA VA SENT HORA QUE ELS CREDITORS FACIN ALGUN GEST


            Per què serà que els governants remenen tot el sant dia la perdiu, no gosant dir-nos la crua veritat? Si no s’atreveixen a parlar clar no és per delicadesa, sinó per pura tàctica mesquina: pensen més en els interessos del país que porta la batuta que no pas en el que convé al conjunt de la comunitat, amb l’argument tronat de que el sud malgasta i el nord paga la festa. A las meva manera de veure cal un cop de timó, fer una cura de sinceritat començant per admetre que el deute públic que acumulen els principals països comunitaris és impossible de retornar, per moltes cataplasmes d’austeritat que recepti aquella senyora alemanya que a vegades, per despistar, es disfressa de velleta fent ganxet. Després de purgar-nos ningú ha rebaixat un quilo del deute en relació al PIB, ans tot el contrari. Per tant, potser ha arribat l’hora de fer creu i ratlla amb tants de sofismes, confessant que s’ha acabat el carbó i que els creditors usurers que s’han fet d’or explotant els que les passen magres contribueixin a resoldre el problema d’una vegada amb l’única mesura efectiva: renunciar a una part dels seus guanys avenint-se a una quita substancial del deute. Només d’aquesta manera Europa aixecarà el cap i sortir-se’n de l’atzucac; en cas contrari, la corda es pot trencar i, vés a saber, els hi pot espetegar als nassos.
           
            En bona part, la culpa del que ens està passant se l’han de penjar els governants que no varen tenir la valentia de tallar l’eufòria i la disbauxa quan encara s’hi estava a temps de posar-hi remei. I no us penséssiu pas que no se n’adonaven dels disbarats que s’estaven perpetrant; els controladors alemanys no tenien pas pa a l’ull, simplement feien la vista grossa mentre anaven deixant anar corda perquè els incauts se l’anessin penjant del coll. No és la primera vegada que em refereixo a Alemanya delint-se per representar el paper de potència hegemònica en una Europa empobrida i embogida, no per la força de les armes aquesta vegada, sinó amorrada pel deute impossible de retornar i per un caos financer provocat per mala gestió; però, sobretot, per la desídia planificada de les autoritats monetàries que, perversament, “deixaven fer”. La banca espanyola és de pandereta, però si es remenés a fons en els armaris d’altres comparses comunitaris potser en sortiria tanta o més de roba bruta, començant pels tripijocs que haurien de fer algunes caixes alemanyes per superar el cèlebre test de solvència; per cert, un mètode de control força discutible, tenint en compte que els dos principals bancs de Xipre el varen passar amb matrícula fa tot just un any. Potser els creditors haurien de pensar en aquell antic proverbi: qui mata escanyant ha d’estar a l’aguait de no morir escanyat.      

dimarts, 26 de març del 2013

L'EXPERIÈNCIA FRUIT DELS ERRORS


            La poetessa Gabriela Mistral va escriure que l’experiència és un bitllet de loteria comprat l’endemà de la rifa i, francament, de totes les definicions que he escoltat és la que em sembla que hi toca més. Els anys són como una boira espessa que ens fa més experimentats en algunes coses, però infinitament més indefensos en altres. És mentida que quan et fas gran hagis arribat a cap altura des d’on puguis veure les coses serenament i sense risc d’equivocar-te, perquè l’experiència és massa feixuga; de fet, cansa aquella mirada que implora respostes a tot, quan tu encara ho preguntes quasi tot. A la meva manera de veure, l’única experiència de la qual pots refiar-te és d’aquella que s’ha adquirit a còpia d’encadenar errors o decepcions. Tanmateix, no penso que l’experiència de cap persona en concret serveixi de referent per a tothom: cada persona ha de resoldre els seus problemes individualment, i els testimonis dels altres li poden servir, si per cas, de referència per a no equivocar-se, per a no caure en els mateixos errors.

            Els errors només es poden dispensar si serveixen per aprendre’n i no tornar-hi a ensopegar. S’aprèn a viure, ficant i traient els peus de la galleda. El que no s’equivoca mai morirà verge, però no savi. El problema és que sovint som tan cap quadrats que no donem als que s’equivoquen una segona oportunitat, llençant a les escombraries una font d’energia impagable: la que neix dels errors comesos per pura equivocació. Diuen que en Lenin, vés per on, feia un símil interessant sobre aquesta qüestió: “si algú et diu que dos més dos fan cinc, és una equivocació; però, si et vol vendre que dos més dos fan un canelobre, és que intenta aixecar-te la camisa”. És a dir: una equivocació es pot perdonar, però una ensarronada no té perdó de Déu. Per aquesta raó, per exemple, molts dels que endossaven preferents a tremuja no es poden justificar pas dient que eren equivocacions involuntàries, i si volen ser perdonats haurien de reparar el pecat de dedicar-se a fer passar gat per llebre o a fer entrar claus per la cabota. En canvi, els que no varen impedir Xipre i Grècia entrar a l’UE es varen passar de frenada i, malgrat l’error el pagarem entre tots, almenys servirà d’experiència, suposo, per no ser tan ingenus.      

dilluns, 25 de març del 2013

PENSEM PROU EN EL DIA DESPRÉS?


Cada vegada estic més convençut que caldria preguntar-nos si per assolir un estat propi ben consolidat, no seria més convenient apel·lar al cor que no pas a la butxaca. Si aquesta majoria independentista que aparentment existeix, no es basa en la defensa del “dret històric” a ser una nació, sinó a que molts dels que han pujat a darrera hora al carro de la sobirania és perquè la veuen com un “instrument” per sortir de la misèria, a la llarga tindrem mala peça al teler, doncs a la primera que bufi vent en contra, hi pot haver desercions a dojo. De manera que queda molta pedagogia per fer perquè els ciutadans que avui votarien independència estiguin plenament convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes com a les madures. I encara que aquesta reflexió que us proposo, al encetar la setmana de passió, alguns en sóc conscient que la titllaran d’inoportuna i potser fins i tot de botiflera, crec que s’ha de fer i que, com diu aquell, algú l’ha de posar damunt la taula. Els catalans estem tan acostumats a rebre garrotades a tort i a dret, que malgrat avui una majoria estem disposats a acceptar els riscos d’un estat propi; els que pretenen capitalitzar aquest capteniment o tendència han de tenir en compte que se la juguen amb una societat inestable i esporuguida, que en un tres i no res es pot rebotar contra els que l’hagin portat a mal borràs.

I així com dic que l’esquer de la butxaca és un ganivet de doble tall, també penso que enfitar-nos amb l’exemple d’Escòcia també pot jugar-nos una mala passada, perquè ningú pot assegurar que el referèndum per a la independència d’aquell país, quan arribi l’hora de la veritat es guanyi de carrer. Per aquesta raó, insisteixo una vegada més, caldria elaborar un full de ruta que contempli virtualment l’escenari de l’endemà del dia hipotètic de la proclamació de la nostra, d’independència; tenint en compte que en un futur estat propi s’hi hauran de trobar còmodes les diverses sensibilitats socials, culturals, econòmiques i nacionals que conviuen avui a Catalunya. Un full de ruta que asseguri, en primer lloc, que el resultat de la consulta, sigui quin sigui, serà acceptat per tothom amb respecte democràtic, i que no serà el punt de partida de la campanya de revenja dels perdedors. I que se sàpiga, perquè es digui a bastament i ningú pugui al·legar després que ve de l’hort, que la festa de la independència tampoc no ens sortirà de gratis i que no deixar-nos robar més per Madrid, no ens deslliurarà d’estar manats ni ens rajaran diners de les orelles, sinó que haurem de suar - i molt! - la cansalada cada dia.      

diumenge, 24 de març del 2013

LA PAGESIA TAMBÉ REP FORT


LA PAGESIA TAMBÉ REP FORT
            El sector agroalimentari català és un dels que contribueix a que les exportacions siguin positives; però, a canvi no rep de l’executiu espanyol més que bufetades. I és una vertadera llàstima que sigui així, perquè la pagesia i la ramaderia poden oferir bastants llocs de treball estables, si el ministeri practiqués una política més valenta en la defensa del nostre sector agrari, enfront dels privilegis que amb ungles i dents defensen els governs dels nostres competidors o obrint nous mercats. D’altra banda, aquests llocs de treball podrien aprofitar-los joves en atur procedents del mateix món rural, que pràcticament s’està quedant amb una població envellida i, en molts de casos, sense cap relleu generacional. No cal anar lluny: a Osona mateix, una de les comarques de més renom en la producció lletera de qualitat, els darrers deu anys ha deixat ensorrar-se el 55% de les granges. I és només una mostra de la decadència de la pagesia, a la qual la crisi perjudica tant o més que a altres sectors, perquè la modernització que aquest necessita com el pa que menja, no es pot afrontar sense una línea de crèdit  i pel camp no hi aposta ningú: ni l’administració ni la inversió privada.

            I per si no ni hagués prou amb aquesta manca d’entusiasme, a més a més no es tenen escrúpols en sacrificar la pagesia quan interessa fer-la servir com a moneda de canvi en els contenciosos entre el poder central i l’autonòmic. La setmana passada, per exemple, l’executiu espanyol va tenir la barra d’afegir un nou greuge a un sector ja prou masegat, supeditant pagar les subvencions de pagesos i ramaders que es moren de fàstic a les llistes d’espera de la PAC (Política Agrària Comuna), al compliment per part de les comunitats autònomes de l’objectiu de dèficit imposat des de Madrid. És a dir: una condició absolutament perversa que no pretén altra cosa que vincular el cobrament d’aquestes ajudes, a que la Generalitat retalli tot el que li exigeixen per ajustar-se, avui per avui, a un 0,7%. Catalunya, i per descomptat tota Espanya, necessiten una agricultura i ramaderia fortes, que subministrin productes de qualitat i proximitat als comerços; però, des del ministeri dóna la sensació que per motius polítics prefereixen castigar els pagesos, enlloc de passar per l’adreçador els grans distribuïdors que tenen l’oligopoli del mercat i que escanyen la pagesia i ramaderia sense contemplacions. Pel que fa a Catalunya, a la meva manera de veure, un sector agrari potent també és una necessitat d’estat. Tant des del punt de vista econòmic, com de conservació i preservació del medi ambient en un territori equilibrat.      

dissabte, 23 de març del 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC - (capítols 14è i 15è)


14
Renoi quina gresca es va organitzar, amb l’excusa d’estrenar les bicicletes!
En Daniel, que en teoria era l’expert en el tema, fou el primer que va cardar-se de lloros al fer-se un embolic amb el complicat sistema del canvi de marxes. Però, finalment, la il·lusió per iniciar les excursions va superar totes les dificultats i en un parell de dies tots els de la colla ja eren uns ciclistes acabats, que es podien defensar bastant bé damunt d’aquella enginyosa màquina de “caminar de pressa”, com l’havia batejat la Maria Paz.
Abans d’emprendre la nova aventura, consensuaren la manera de treure’n el màxim profit de les escapades. Considerant que tenien limitat el temps d’estar fora de l’assentament i que, per altra banda, al empatollar-se amb el pretext de l’herba que interessava a la doctora Foster, si volien atendre tant aquell encàrrec secundari com l’objectiu real de tot el rebombori, havien d’anar a l’idea i repartir-se en dos grups. En base a un plantejament tan pragmàtic, decidiren que la Kate i l’Ivan explorarien en direcció est l’assumpte dels aiguamolls, mentre que els cinc restants se n’anirien cap el sud, per retrobar l’indret conflictiu i prosseguir cap avall, fins que descobrissin alguna cosa de nou.
Amb la finalitat de no perdre’s pel camí, en Daniel els va collar curt amb unes quantes instruccions que havia detallat en un croquis, com si es tractés d’un autèntic pla de campanya: des del punt on s’havien de separar – que assenyalarien amb una estaca pintada de vermell i rematada amb un pedaç de tela –, cada grup havia d’anar clavant a terra, a distància prudencial, uns bitllots que en la base superior portaven pintada una fletxa, la qual s’havia de procurar que senyalés sempre cap al nord. D’aquesta manera es garantien un retorn sense disgustos, ni dubtes. Quan tornessin a sortir, substituirien els bitllots per altres fites més consistents i visibles, delimitant així de forma definitiva un circuit apte per transitar-hi amb seguretat.
Les bicicletes eren robustes i adequades per a camins dificultosos; les llantes de les rodes anaven equipades amb unes bandes massisses que no es podien rebentar. Però, degut a la seva flonja composició afavorien un desplaçament ràpid i còmode que - complementat per un engranatge de canvi de marxes que anava fi com una seda -, permetia una conducció poc feixuga i molt agradable. Quan arribaren a l’indret on s’havien de separar, en Daniel, en el seu paper d’organitzador nat, va llegir-los la cartilla a l’Iban i a la Kate: - Dintre de tres hores heu de tornar aquí per tirar cap a casa. Qui arribi primer que s’esperi; sense perdre la paciència, entesos?
 A continuació, els de l’altre grup prosseguiren el camí cap a les ruïnes on van descobrir el soterrani misteriós. No avançaven tan de pressa com es pensaven – tot i que molt més que no pas si haguessin anat a peu – perquè havien de posar els cinc sentits en el paviment, evitant els clots que en alguns trams sovintejaven. Els que obrien la marxa, procuraren aprofitar el que quedava de l’antic sender asfaltat, i quan ensopegaven un tros en bon estat augmentaven la velocitat i, fins i tot, cantaven com esperitats. En comparació al darrer dia, es pot dir que, aquesta vegada, malgrat la inexperiència, en un tres i no res es plantaren davant la rampa que els havia desvetllat la curiositat.
  Ningú es decidia a donar el primer pas cap a la porta del soterrani, que semblava imposar-los tant que, àdhuc, es notava el resguard en el to de veu, de repent molt més contreta. Finalment fou en Daniel qui, deixant la bicicleta ben estintolada al mur, desplaçà la placa que destorbava l’entrada. La mica de claror que penetrà dins, no era suficient per llambregar amb detall tots els racons, de manera que activaren les llanternes de dinamo que portaven penjades del coll. A la paret del fons de la sala s’hi veia una porta mal ajustada, que en Daniel empenyé amb precaució i, abans de traspassar-ne el llindar, amb la llanterna escombrà el perímetre de l’habitació, fins assegurar-se que no hi trobarien cap sorpresa. Tampoc s’hi veia cap més esbaldrec, per tant tot l’espai disponible en el soterrani es reduïa a aquelles dues peces, de dimensions semblants.
Exclosa de moment la presencia de cap persona estranya, el que era obvi és que no feia gaire temps que entre aquelles quatre parets s’hi havia desenvolupat alguna activitat intel·ligent. La prova fefaent d’aquesta sensació n’era una mena de foc a terra que algú havia improvisat en un racó de la primera sala, just dessota mateix d’una claraboia que semblava trencada expressament perquè servís de xemeneia. En Climent féu l’observació que el tiratge devia ser prou satisfactori, ja que ni les parets ni el sostre es veien gaire fumats; en canvi, a l’entorn de la claraboia s’hi havia encastat un bon tou de sutge, que palesava un ús sovintejat.
 D’altra banda, les cendres que quedaven del darrer caliu no s’havien agrumollat, i el lleuger corrent d’aire provocat per les continues anades i vingudes d’uns i altres, les feia remoure amb facilitat, senyal que eren bastant recents.
  A la resta de la sala s’hi veia un taulell de considerables dimensions, arrambat al pany de paret més llarg, dessota d’una prestatgeria quasibé buida, inclús de pols, com féu notar amb picardia la Maria Paz després de passar-hi un dit per les lleixes. A l’altre cantó, el que quedava més a prop del foc a terra, es veien amuntegades en una pila, estelles de diversa gruixària, producte de l’aprofitament de restes de portes, finestres i mobles, per fer-ne fusta per cremar.
En Josep Oriol expressà en quatre paraules i en veu alta el que tots estaven pensant, des de feia estona: - No tinc cap dubte que aquí s’hi feia vida fins no fa pas gaire, i que aquesta gent han escampat la boira amb tanta astúcia que han procurat esborrar les empremtes matusserament, senyal que deuen sospitar que algú els ha descobert.
- El que hem preocupa – afegí en Climent -, és si aquests supervivents són com nosaltres, o tenen res a veure amb la SVR.
- No crec que siguin dels nostres – intervingué en Miles Jordan, que de tots els de la colla era sempre el més prudent i analític, a l’hora de dir-hi la seva –. Si ho fossin, no s’estarien torbant d’aquesta manera, marejant la perdiu amunt i avall. Saben perfectament on i com trobar-nos, si aquesta fos la seva missió. Jo crec, més aviat, que hem d’admetre que hi ha supervivents procedents d’altres circumstàncies encara que sembli mentida; i aquest descobriment no el podem seguir escamotejant als pares, perquè estem jugant amb foc.
- Jo també sóc d’aquest parer – confessà en Climent –, però ho haurem d’explicar molt bé, si no volem que ens facin pagar car que no n'haguéssim parlat des del principi.
- No ho sé – va titubejar la Maria Paz –, a mi em sembla que aquesta història, la contis com la contis, trasbalsarà tothom; i és més que probable que la primera reacció sigui passar el baldó a la porta.
- Bé, doncs, què fem? – se’ls hi encarà en Daniel –. Els hi diem o no, als pares? Per si us interessa la meva opinió, jo ho deixaria córrer. Refredem-ho fins que no sapiguem, amb més exactitud, de quin peu calcen aquests individus.
  A la proposta d’en Daniel tothom s’hi repenjà de bon grat. Ningú trobà malament perllongar uns quants dies el compàs d’espera, i com que se’ls hi estava fent tard, mentre emprenien el camí de tornada sense encantar-s’hi, ja es posaren a planificar el següent pas d’aquella intrigant aventura: anirien de dret al soterrani i des d’allí emprendrien la marxa sud avall, sense manies.
15
  En Quico, presumia fent de guia. Remogué la placa del forat d’entrada i s’avançà a encendre un parell de llums d’oli que havia agafat de la tartana, perquè s’hi poguessin veure bé.
- Aquí podrem instal·lar-nos – digué –, a passar-hi la nit i deixar-hi tot allò que ens faci nosa. Hi tenim un foc a terra que servirà per escalfar-nos la teca i també nosaltres; però haurem de fer una mica més de llenya, abans no ens en quedem sense. La que tenim, la varem arreplegar d’entre la runa de les cases que encara s’aguanten dretes a mitges; en Juli us ho ensenyarà, i demà a primera hora podem reprendre la cacera.
- Queda una estona de claror - indicà en Miquel –, i m’agradaria aprofitar-la per donar una ullada, per si trobo alguna pista que mos serveixi per guanyar temps demà. Només me n’emportaré dos homes, amb els altres ja faràs el fet per recollir llenya i el que vulguis.
- Però no us allunyeu massa i estigueu a la que salta – li recomanà en Quico.
- No et preocupis, que no mos deixarem pas sorprendre - féu en Miquel, mentre brandava la seva gaiata i es mirava amb suficiència la daga, que portava embotida al tabard.
Mai l’havia fet servir aquella eina, ni per escorxar un animal del corral; però la forjà amb les seves pròpies mans i n’estava molt orgullós, potser més del compte i tot, per com se’l mirava mestre Mateu cada vegada que se’n vantava.
Començaren a caminar indecisos, fixant-se en qualsevol detall que delatés una petjada dels forasters. El paisatge no ajudava gens aquesta feinada de perdiguers perquè tot el que veien semblava calcat, inclús tacat del mateix color gris cendrós. Era necessari fixar-s’hi molt per trobar punts de referència, però la fal·lera per adonar-se de qualsevol mena de pista que afavorís l’escodriny  féu que paressin molta atenció. Ben aviat, en Miquel s’aturà per observar, obrint uns ulls com dues taronges, el que semblaven unes roderes recents.
Un dels dos companys d’escamot no en tingué cap dubte: - Aquesta gent es val d’una màquina per caminar, però no m’explico com l’arrosseguen.
 L’excitació de tots tres era evident; a més a més, seguint uns metres el rastre s’endinsaren per un trencall de terra, on es feia palès l’indici clar d’unes roderes que traçaven una mena de ziga-zaga, sense cap senyal de petjades d’home o de bèstia. En Miquel tampoc no queia en quin tipus de carruatge o de màquina podia tractar-se, però del que no hi havia cap dubte era que aquella gent no anaven a peu com ells, ni tampoc a cavall de mules. Seguiren una mica més la pista, fins a tenir-ne la certesa d’aquelles deduccions improvisades sobre la marxa, i se’n tornaren abans no es fes fosc i es perdessin.
  Tant bon punt va clarejar, tothom ja s’havia llevat i estaven disposats a reprendre la marxa de seguida, però no ho varen fer fins a mig matí, esperant que s’aixequés la mica de boira que enteranyinava la visibilitat.  
En Quico va decidir, prudentment, que dos homes es quedessin de guàrdia al cau del soterrani, i en Miquel aconsellà tothom que agafessin sense manies les gaiates que, curant-se en salut, havien carregat a la tartana. Trigaren una mica a retrobar la pista de les corrioles i en Miquel va lamentar no haver-hi deixat el dia abans un ramegall ben visible; però, un cop orientats s’hi llançaren a seguir-la com fures. Llàstima que s’haguessin d’aturar de tant en tant, al perdre intensitat l’empremta, al travessar un pedregar.
No obstant això, de seguida que recuperaven el camí de terra, les roderes es distingien sense cap dificultat. Quan portaven una bona estona caminant entusiasmats a aquell ritme - segons la posició del sol, calcularen que quasibé tres hores llargues -, en Quico els cridà l’atenció sobre una mena de promontori que de sobte s’aixecava davant seu, a l’horitzó; no semblava cap edifici en estat de ruïna, com els que s’havien trobat fins allavonces. En Juli portava uns prismàtics que havia manllevat a mestre Mateu, els quals, malgrat tractar-se d’una espècie de relíquia, la veritat és que feien servei. Es va aturar per escrutar millor les característiques d’aquell singular edifici que s’alçava davant del nas, mentre la resta de la colla es mantenia a l’expectativa dels seus comentaris.
- No s’hi veu ningú – observà en Juli -, però gosaria a dir que allò és com una mena de fortí i que, de ben segur, està habitat.
- Deixem donar-hi un cop d’ull – respongué en Miquel, tot reclamant-li els binocles. Es va passar una bona estona resseguint el perfil d’aquell immens bloc de formigó i quan hagué ben satisfet la curiositat exposà, com sempre amb vehemència, el seu parer: - Mirant només, no en traurem l’entrellat. Proposo que un parell de natros mos hi acostem tant com puguem per fer-nos una idea més precisa de què es tracta. Jo faig per un i tu Quico pots escollir un altre voluntari entre els teus homes, si vols.
- Em sembla massa arriscada aquesta descoberta, i em fa por que no et sàpigues controlar i facis alguna imprudència, que després ens comprometi com sempre – remugà en Quico.
- Doncs apunta-t’hi tu a acompanyar-m’hi, així no em perdràs de vista i podràs fer-me de mainadera – li replicà en Miquel. Després d’una pausa estudiada, va afegir: - Si és que no et fa por, és clar.
- Vindré jo! – intervingué en Juli per evitar que s’enganxessin -. Vosaltres dos encara acabaríeu a bufes.
- Apa xeic, no et passis! – protestà en Miquel desdenyant, en principi, la proposta; però, de sobte s’hi va repensar, i com si hagués tingut una inspiració, canvià d’idea -. Ja podem anar-hi, i no et descuidis d’agafar la gaiata més revinguda.

CADA PET, SET MIL ESQUERDES


            ¿Com voleu que el poble respecti als qui tenen el dret, legitimitat per les urnes, de governar, si cada dia assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver d’escoltar bajanades”. Avui, vulguis o no, hem de seguir parlant de la crisi. S’ha escampat arreu el calfred arrel de Xipre i de l’estafa de Catalunya-Banc als titulars de preferents. El país que no té esgarrifances de por, en té de butxaca i el virus, sigui quin sigui perquè encara els savis no l’han trobat, fa estralls arreu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents es recepten uns al altres pastilles i xarops que el poble encara tenim esma d’empassar-nos, com si enlloc de potingues de pares desconeguts, fossin les llesques de pa amb vi i sucre de la iaia. L’empipador és que ara no lleu d’estar malalt i als països encara menys. Abans, quan un país estava pioc i el cervell li estellava, metafòricament parlant es podia tombar tranquil·lament al llit, a covar la calipàndria. Però, això era possible quan els maldecaps es tenien de solucionar des de casa estant, sense traspassar fronteres.

Ara, com que cada pet local provoca mil esquerdes a nivell global, els dirigents no poden permetre’s becaines ni fer vacances, sinó que han de trampejar la passa bo i drets, malgrat la caparrassa. La crisi és com una grip severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn que, en aquestes circumstàncies, cada cop que s’estossega les poques idees que encara no s’havien fos dintre la closca rebotin com cops de martell. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats amb la millor intenció del món pels fetillers de guàrdia, els desesperats dirigents ja no s’aguanten drets i veuen com fins i tot els nans dels seus respectius circs els hi creixen. No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de l’ordre a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper examen per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les infalibles – mentre no es demostri el contrari o es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació de riscos.   

divendres, 22 de març del 2013

SOBIRANISME AL BANY MARIA


Els darrers moviments en el joc d’escacs entre Madrid i Barcelona tornen a reproduir l’etern debat català sobre quina és la millor tàctica a seguir per assolir el somni de tenir Estat propi: si la del seny o la de la rauxa. Si bé els partidaris de la rauxa semblava que des de l’11.S s’havien imposat, en aquesta vella partida en que se juga la relació de Catalunya amb Espanya, des de fa unes setmanes els que prediquen el seny han fet una jugada que suposa un canvi substancial en el plantejament de la partida. El cop de timó del president Mas, obrint-se en canal al diàleg amb l’executiu central, ha canviat indiscutiblement l’estratègia, passant de la confrontació continua a la possibilitat d’evitar el xoc de trens. La resposta per part de l’equip d’en Rajoy no s’ha fet esperar i els seus peons han rebaixat les agalles, i diuen que, fins i tot, estan disposats a fer l’amor i no la guerra. L’equip d’en Mas, sense deixar-se portar al llit de moment, procura no provocar no desinflar l’inici d’una lluna de mel fent cap referència que ofengui, de manera que entre uns i altres eviten les morrades. Fa de mal dir on ens portarà aquest canvi de rumb, però ja són més de quatre els que opinen que aquesta nova estratègia no ho és tant com sembla, ja que té tota l’aparença d’una variant de la vella tàctica del “peix al cove”.

Però, a la meva manera de veure, a Catalunya se’ns han plantejat des d’avui dos problemes afegits. Que des de fa uns quants dies s’estan obrint perilloses escletxes dialèctiques entre els que es decanten per prendre-s’ho amb mes calma, això de trencar peres amb Espanya, i els que voldrien que la secessió si pot ser avui, millor que demà. I, per altra banda, que el resultat de les dues tàctiques és ara mateix incert, a l’hora de contrarestar la radical “obertura a la espanyola” que desenvolupen de memòria els escaquistes centralistes sobre el tauler peninsular. Sempre s’ha dit que la millor estratègia per tirar endavant un objectiu delicat és la unitat a l’hora de tibar del carro; jo diria que més que d’una tàctica la unitat és tracta del preu que s’ha de pagar per reeixir amb la victòria. Partint d’aquesta base ho tindrem força pelut mentre aquesta necessària unitat estigui embastada amb agulles de cosir. Francament, la conseqüència immediata del canvi de tàctica és que l’ideal sobiranista s’ha posat al bany maria o al ralentí, si la metàfora us agrada més, però el perill és que acabi en una via morta.        

dijous, 21 de març del 2013

SOTA PARAULA D'HONOR


Una vegada més la imputació d’un peix gros de la política, com és el fill del mític i reverenciat president Pujol, ha obert el debat o la caixa dels trons, segons es vulgui mirar, respecte de si un cop un fiscal ha convençut un jutge que hi raons consistents per cridar a declarar un sospitós en qualitat d’imputat, aquest desgraciat ja pot fer-se l’harakiri. I la primera raó per oposar-hi que es deixa caure sobre la taula del debat, és que s’ha de respectar el sagrat principi de la presumpció d’innocència; sense que ningú sàpiga explicar com és possible de fer-ho al mateix temps que se li demana a l’imputat que es despulli de tots els càrrecs públics i es busqui la vida lluny de la política fins que si tregui la taca. En els casos de delinqüents comuns, malgrat la sang els hi embruti les mans o se’ls enxampi in fraganti, tenen el dret de declarar-se innocents i nosaltres se suposa que els hi hem de seguir la beta, mentre no siguin sentenciats en ferm. És la comèdia que s’ha de fer per preservar la presumpció d’innocència, carregant-nos de raó a l’hora d’aplicar-li un càstig exemplar. Però quan l’imputat és un polític, resulta que per molt que aquest empenyori la seva paraula cridant que és innocent, ningú li’n fa cas. És que la paraula d’un polític, té menys valor que la d’un xoriço o la d’un assassí?

Als polítics se’ls hi reconeix el valor afegit d’honorables perquè sembla raonable que una persona investida pels vots del poble per encarnar la màxima expressió de la democràcia, la seva paraula hagi de gaudir d’un plus de credibilitat. I, malgrat la imputació en un presumpte delicte, sota paraula d’honor hauria de pogué continuar exercint les seves funcions com si res, perquè la seva paraula fos garantia suficient. El problema és que infinitat de vegades s’ha fet palès que, a l’hora de la veritat, la paraula donada era paper mullat, i que en allò que negaven estar-hi embolicats de bon començament, a la llarga la instrucció judicial demostrava que hi estaven emmerdats fins el coll. És molt trist que no es pugui creure en la paraula d’un polític i, a la meva manera de veure, aquesta és la reflexió principal a que ens hauria de portar tot aquest mullader de la corrupció: perquè per sistema el poble desconfia de la paraula de qualsevol polític, com si fossin uns pòtols. Un representant del poble n’hauria de tenir prou amb la seva paraula d’honor per esvair qualsevol ombra de dubte i se li hauria de deixar continuar la tasca com a càrrec electe, tenint la certesa que una vegada acabada la investigació la seva reputació quedarà més neta que una patena. Què passa, doncs, perquè ningú s’hi vulgui arriscar a passar per aquesta prova del cotó?      

dimecres, 20 de març del 2013

LA FRAGILITAT DE LA IMPOTÈNCIA


            Ja deveu haver notat que avui vaig tard i que la reflexió us arriba a misses dites, però em sembla que pot valdre la pena. L’ordinador se’m va penjar i m’he quedat indefens i impotent davant potser la màquina més intel·ligent del món, però que no té contemplacions a l’hora de dir: prou! Aquesta inoportuna plantada de la meva mà dreta m’ha fet adonar que per molt que ens fem el pinxo els humans, refiats que els hominoides funcionaran com una seda perquè som previsors i respectuosos amb les seves dietes de manteniment, la tècnica falla i quan la màquina s’espatlla i ens deixa empantanegats, se’ns queda cara d’estaquirots. L’altre dia un amic em comentava: “¿saps com et quedes d’esbalaït  quan arribes a casa a mitja nit i no pots obrir la porta perquè el teu pany de seguretat ha fet figa i no saps, a aquelles hores de la matinada on trobaràs un serraller a qui demanar ajuda?” La veritat és que la sensació de fragilitat, de ser una merda per parlar clar, rebaixa els fums al més pintat.

No diguem si el cotxe es bloqueja en el moment més inesperat i emprenyador de la ruta, perquè a més a més sol passar que quan quelcom falla mai ho fa en un moment oportú. Però, a vegades ja convé tocar de peus a terra i tastar el pa que s’hi dóna quan et trobes impotent. Si res més no, aprens que no pots anar per la vida amb un rei al cos perquè la fragilitat és una companya inseparable dels homes durant tota la seva vida i qui no hi compta ho passa molt malament. A vegades peten les màquines i a vegades ho fan les persones. ¿Hi ha una estampa més dramàtica que la d’una persona plena de salut, rebent la mala notícia que la seva màquina té mala peça al teler? He pensat que si tots aquests prepotents que es creuen els reis del món i decideixen sobre els destins de milions de persones fossin conscients de la seva fragilitat de la seva màquina, potser farien la farina blana amb el sentit comú i es preocuparien més de que tothom visqués bé i no pas de com ensorrar mitja humanitat en el caos.   

dimarts, 19 de març del 2013

TOT GIRA A L'ENTORN DEL DINER


            Els apologistes del capitalisme el prediquen com un sistema per produir quanta més riquesa millor, en el qual la prosperitat dels demés multiplica la pròpia. És a dir, que fins i tot a un comunista com en Picasso el va convèncer la perversitat de la definició i li va fer declarar: “m’agrada viure pobre, però amb molt de diner”. Perquè el diner - tenir-ne o no tenir-ne - s’ha convertit en l’objectiu i l’obsessió de la societat. Quan parlem de pensions, d’estat del benestar, d’universitats, de residències per a gent gran, de programes de rehabilitació, de llistes d’espera, de presons dignes i d’energies netes o de respecte al medi ambient, en el fons estem parlant de diner. Estem encadenats a la pota d’aquest tirà de tal manera, que totes les crisis i daltabaixos del món giren entorn de la capacitat de generar diner per comprar de tot. ¿Quantes guerres no s’han començat per apoderar-se d’un territori veí ric en minerals, en gas o en petroli, en aigua o en terra fèrtil? Ningú s’embolica en una disputa per no guanyar-hi res a canvi. Les tensions dels anomenats mercats financers, el creixement de l’atur i el flagell de la fam en el tercer món tenen el seu origen en l’ambició d’uns quants per acaparar diner i més diner.

Per manca de diner el consum no es revifa i, de rebot, la industria no fabrica i el comerç no ven. I com que sense diner no es pot ni sortir de casa, molta gent no dubta en matar, estafar, prostituir-se, delatar, mentir, prevaricar, enganxar menors a la droga per assegurar-se la clientela... Infinitat de vegades, el preu que s’ha de pagar pel diner és la llibertat. I el més absurd de tot plegat és que hi ha gent que mort infeliç i pobre com una rata, farcida de diners. De l’orgasme del diner se’n diu plusvàlua, que no és altra cosa que la tapadora de l’explotació i, en alguns casos, del simple saqueig. D’altra banda, el benestar que s’assoleix mitjançant diner és hàbilment emprat pels gurus de la publicitat, no només per encendre el desig de comprar luxes i felicitat, sinó per augmentar la fascinació del diner com a clau per obrir totes les portes. Com el Big Brother, d’Orwell, el diner tutela, governa i condiciona les nostres vides. Veient el panorama, el més lògic seria fer mans i mànigues per emancipar-nos-en d’aquesta esclavitud. Però això mai passarà, mentre només s’hi apuntin els pelacanyes. El món és dels adinerats, per això els països rics tracten els pobres a baqueta, per molt socis que siguin; és el mateix que passa entre les persones. Però, tinguem clar que aquest desequilibri social no s’arregla a base de caritat, sinó de justícia. Potser avui el Papa Francesc ens en farà cinc cèntims quan es dirigeixi als governants de tot el món.   

dilluns, 18 de març del 2013

MALGRAT TOT, QUE NO ENS AGAFI EL PÀNIC


            Per primera vegada en la crisi de l’euro, s’ha obligat un Estat membre  de la UE a evitar la fallida, confiscant pel morro els estalvis dels ciutadans. Qualsevol que tingui diners en un banc de Xipre avui es llevarà amb el saldo devaluat un set per cent, i si els estalvis arraconats eren superiors a 100.000 euros, li n’hauran confiscat un deu per cent. Tanmateix, el govern de la Generalitat s’ha reunit inesperadament a Pedralbes el passat dissabte, davant la gravetat de la situació econòmica del país, llançar el missatge que des de totes les conselleries es desfaran per fer amics a Madrid. En el primer cas, amb el beneplàcit dels 27 socis de la UE s’ha traspassat una línia vermella i tabú: la garantia que no es violarien mai els dipòsits bancaris fins a un import de 100.000 euros, amb l’agreujant que l’espoli comés a Xipre s’ha disfressat de “taxa”, i no s’ha donat ni un preavís de cortesia, sinó que s’ha perpetrat el robatori a les fosques i abusant de la força. En el cas de la reunió extraordinària de l’executiu català, les cuques per reconstruir ponts de diàleg, molts tan d’aquí com d’allà ho estan interpretant com una mena de marxa enrere, que contrasta amb l’eufòria sobiranista desfermada el cap de setmana a Girona.

            A la meva manera de veure, tan una notícia com l’altra remouran la sensació de pànic que, per molt que es vulgui dissimular, cada dia tenalla més gent que no li veu sortida a la crisi perquè no confia en l’austeritat com a revulsiu, ni en la traça dels polítics per girar la truita, ans al contrari. Amb la confiscació dels estalvis privats a Xipre, analistes d’arreu del món coincideixen en el temor que provoqui una fuga massiva de dipòsits des dels països “tocats” del sud, cap a refugis més fiables del nord. I esclar que el cangueli s’ha escampat entre la ciutadania escaldada d’Espanya, Portugal, Grècia o Itàlia, que es pregunta amb comprensible angúnia: i si això ens passés demà a nosaltres? En quan al propòsit de la Generalitat de fer la farina blana amb l’executiu de l’Estat, ja veurem què passa perquè tal com estan de tocades les relacions, si el marge de maniobra no s’eixampla per una i altra banda, trobo difícil que facin les paus. Francament, veient com ho pela la UE en qüestions econòmiques, s’haurà de tenir molt ben aparaulada la resposta d’Europa a una hipotètica declaració unilateral d’independència. Perquè, en cas de tenir-ho només embastat amb agulles, ens podem fotre una patacada de ca l’ample.                

diumenge, 17 de març del 2013

FENT MOFA DE L'ENVELLIMENT ACTIU


            Vaig quedar-me de pedra, al escoltar el resum del consell de ministres de divendres passat, de la barra de la senyoreta Rottenmeier de l’executiu espanyol apropiant-se sense escrúpols de la noble expressió “envelliment actiu”, per ensarronar jubilats amb una de les preses de pèl més cíniques que recordo. La filosofia que acompanya el concepte d’envelliment actiu no té res a veure amb la indecent proposta per camuflar les queixalades a les pensions. Uns governants que tracten a baqueta la gent gran que s’ha guanyat el dret a una vellesa digna i tranqui-la, després de quasi quaranta anys pencant, no són dignes de la confiança dels ciutadans; però, quan a més a més pretenen engalipar fent jocs de paraules, no tenen perdó de Déu i els hi hauria de caure la cara de vergonya. Els polítics ja ho tenen això de ser molt creatius a l’hora de posar en circulació paraules o expressions que disfressen la realitat. Per això, de les retallades descarades en diuen “ajustos” i no fa pas tant que en Montoro va vendre’ns la darrera pujada de l’IRP com “un recàrrec temporal de la solidaritat”. I com que ningú se n’escapa d’aquesta moda perversa de fer passar garses per perdius, la mateixa Generalitat va emmascarar el “copagament” farmacèutic amb una perla lingüística com “tiquet moderador”.

            Però, això de manipular el concepte d’envelliment actiu, per daurar la píndola de les restriccions a la jubilació i al poder adquisitiu dels jubilats, em treu de polleguera. Francament, quan jo i molts altres fèiem tasca de divulgació de l’autèntic concepte d’envelliment actiu, predicàvem que jubilar-se no significava retirar-se de la vida, sinó disposar de temps lliure per dedicar-se a desenvolupar totes aquelles il·lusions o aficions que s’havien hagut d’aparcar mentre la prioritat consistia en portar un jornal a casa. A partir de la jubilació era quan es podia fer les paus i reprendre inquietuds empantanegades de jove o, simplement, enriquir-se com a persones a través de diversos voluntariats. Aquesta era la crida a favor d’un envelliment actiu, reforçada amb l’exigència de materialitzar en fets, les promeses d’ajuda a la dependència. Avui, el que proposen aquesta colla de galifardeus que abusen de la confiança dels seus votants i dels ciutadans en general, capgirant perversament el sentit de les paraules, és que per “envelliment actiu” entenguem retardar el màxim la jubilació i que si amb la pensió no en tenim prou per viure busquem feina i, prèvia renuncia a la meitat de la paga, ens reenganxem a treballar. Si teniu la paciència de sovintejar les meves diàries reflexions ja sabeu què en penso d’aquesta trepa que són incapaços de retallar tela dels seus abrics folgats, enlloc de despullar els que només tenen, com aquell qui diu, una samarra per passar l’hivern.                

dissabte, 16 de març del 2013

L'HONORABLE BALDIRI ROC - Capítols 12è i 13è


12
  A la mare de la Kate va ser fàcil de convèncer-la: de fet, la iniciativa no li trencava les oracions, ans al contrari. Fins i tot es brindà a fer-los costat, quan anessin a plantejar-ho al plenari, de manera que, sense torbar-se gens li prengueren la paraula, doncs es temien que l’entrevista no seria bufar i fer ampolles. Decidiren presentar-s’hi tota la colla i que fos en Josep Oriol – “tu la saps més llarga”, li digueren per estovar-lo  - qui intentés vendre’ls-hi la moto.
La comissió del plenari que els va atendre – els pares d’en Climent i de l’Oriol - no va veure malament el propòsit de l’expedició, ni la bona pensada de les bicicletes; el problema sorgí quan s’entestaren que, a part de la mare de la Kate, el pare d’en Climent també els havia d’acompanyar en cada sortida. S’havien imaginat qualsevol altra reacció, menys aquesta: anaven preparats per una mica al gat i a la rata, però la imprevista resposta els agafà de trascantó. En Josep Oriol intentà tirar pilotes fora, però se li veia d’una hora lluny que se sentia incòmode discutint amb el seu pare per una bajanada com aquella, i ja ho hagués deixat córrer. En Roca, en canvi, que es vantava de reconèixer els coixos asseguts, volgué furgar:
- És que hi ha algun inconvenient o en porteu una de cap, que no ens heu explicat?
- Com podeu ni pensar això de nosaltres? – replicà un Josep Oriol, clarament a la defensiva –. Em sembla que no us hem pas donat mai motius de queixa, i que sempre hem respectat totes les normes i les obligacions que ens han pertocat.
- Escolta noi, que hem notat perfectament com arronsaves el nas, quan us hem dit allò d’enganxar-nos en pla d’espelma – el va tallar son pare.
- I ara! Fóra bona que ens féssiu nosa – la Maria Paz va prendre el relleu, en adonar-se’n que en Josep Oriol havia acabat els torrons –, ja sabem que no ens ho proposeu per comptar-nos els passos, sinó perquè us sentiu responsables de la nostra seguretat. Però, com voleu que ens passi res anant amb aquests trossos d’home? – al percebre que li paraven atenció mig rient, la noia va envalentir-se i prosseguí: - com us ha explicat en Pep, ja n’estàvem farts de passejar per passejar, a la babalà, i ens fa molta gràcia que la doctora Foster ens proposés de col·laborar en un experiment científic, que si dóna resultat seria molt profitós per a tots plegats.
- Precisament – intervingué ràpidament en Daniel, fent costat a la seva amiga –, per poder-nos allunyar una mica més, sense tornar massa tard, se’m va acudir d’utilitzar les bicicletes.
- D’altra banda, pare – en Climent va considerar que també havia de ficar-hi cullerada –, no us ha d’estranyar que preferim anar-hi pel nostre compte, ja que sovint tenim converses que us avorririen. Ho faríem de gust, no us penseu pas que no, d’afegir-vos a la colla; però llavors seríeu vosaltres els qui no us hi trobaríeu bé.
- Llavors, jo tampoc us faig falta, no voleu dir això? – va puntualitzar, amb picardia còmplice, la mare de la Kate.
- No t’ho prenguis malament mare - la Kate capí que li havia arribat el torn de reblar l’embolada –, jo puc cuidar-me perfectament de trobar un lloc adequat  per replantar-hi les llavors; ja saps que he tingut una bona mestra i que no et decebré.
  A mesura que s’havien anat passant la pilota els uns als altres, superat el desconcert inicial, la colla recuperà l’autoestima, sobretot comprovant com les recances dels seus interlocutors s’anaven distendint. Finalment, en Roca s’arronsà i va donar-los permís per fer el que volguessin amb les bicicletes, per mor del que havien exposat amb tanta astúcia.
13
  A l’hora en punt, els vuit expedicionaris de Sant Feliu estaven davant la casa de les ànimes carregant a la tartana un parell de peroles de ranxo, dos pans rodons, un formatge sencer i un bot de vi. A un costat, procurant que no fessin nosa, en Miquel i en Carles van fer-hi lloc a unes quantes gaiates; mentre en Quico i en Juli pujaven a l’altre cantó del carruatge dues caixes, on es transportaven diversos instruments delicats de laboratori.
El que es cuidava dels matxos, afluixà l’arnés per sota la panxa del que anava collat a la dreta del fusell de la tartana i, tot seguit, va lligar a la barana un sac de gra que - al ensumar-lo - va fer renillar d’alegria el matxo guarnit a l’esquerra del tronc.
A mesura que enllestien els preparatius se’ls hi acostà mestre Mateu, que volgué ser-hi a l’hora d’acomiadar-los. En Quico féu una llambregada a en Miquel, abans de donar el senyal de sortida. Ningú pujà al carruatge; ni el tartaner, que preferí caminar al costat del matxo de la dreta tibant-lo pel ronsal. En Quico s’atansà un instant a mestre Mateu per estimar-li la mà en senyal de respecte, en canvi en Miquel passà de formalismes i començà a caminar com qui fa tard.
  Una estona abans s’havien trobat a soles tots dos per posar-se d’acord en quan al full de ruta de la primera jornada. No hi hagué gaire polèmica, ja que la primera part del trajecte els havia de retornar, simplement, a l’indret exacte on s’aperceberen dels forasters. A partir d’allà, ja decidirien cap on tirar. Portaven teca per aguantar fins a tres o quatre nits lluny del poblat, temps que consideraren suficient per descartar o confirmar qualsevol teoria.
A part d’en Quico i d’en Juli, cap dels altres, inclòs en Miquel, a penes s’havien allunyat mai més enllà dels límits del turó de Can Pasqual, en compliment d’una regla de joc no escrita, però respectada supersticiosament des del primer dia: no es podia anar més lluny d’on es perdés de vista aquella mena de verga gegant clavada al cim del turó.
En realitat es tractava d’una soca d’arbre - seca, recargolada i turmentada per infinitat de ventades i, segurament també, per la caiguda d’algun llamp – però les badomeries populars, inclús abans del daltabaix, l’havien mitificat des de temps reculats com la gaiata d’un gegant anomenat Pasqual, l’antic amo del turó. Sigui com sigui, el cas és que servia de referència visual talment com si fos una atalaia o un cloquer, i tothom respectava aquella superstició sense rondinar. D’altra banda, al poblat s’anava sempre tant de corcoll amb les obligacions quotidianes, que tampoc ningú es delia per esbargir-se travessant aquella mena de frontera virtual.
  Tanmateix, hi ajudava – i molt! – a fer cas de la norma, el coi de mandra que feia, només de pensar-hi, aventurar-se per camins desconeguts. Es conta que els pocs capsigranys que es feren el llest - atrevint-se a infringir la prohibició - no tornaren mai més per explicar com els hi havia anat, ignorant-ne fins al dia d’avui què els havia passat, la qual cosa significava que ja criaven malves; ja que si tant bé s’ho estiguessin passant, prou que haurien tornat per refregar-los-hi pels nassos als que no havien estat tan agosarats.
No obstant d’un temps ençà, a causa de cert malestar apeixat pel jovent més esvalotat del cantó dels Poll, mestre Mateu autoritzà sense massa convicció - tot sigui dit - unes potser mal definides com expedicions de recerca, quina responsabilitat, curant-se en salut, delegà en mans d’una persona com en Quico, de tota la seva confiança.
Aquella recerca tenia, en teoria, tres objectius bàsics: assegurar-se que no hi hagués cap amenaça encalafornada en les proximitats del poblat; trobar paratges poc allunyats que fossin aptes per construir-hi refugis temporals i alternatius en cas de necessitat i, finalment, estar a l’aguait de descobrir verals on s’hi poguessin establir el dia de demà una part dels avui residents a Sant Feliu, quan el poblat s’hagués quedat petit, per llei de vida.
 A pesar d’aquests bons i diversificats propòsits, els medis que s’hi van destinar foren tan gasius que, fàcilment, es podia comprendre la ironia d’en Miquel a efecte de resultats pràctics, sensació aquesta que era compartida per molta més gent de la que mestre Mateu es pensava. En el fons, després d’haver superat amb escreix les conseqüències d’un daltabaix que ja quedava llunyà, allò que es posava ara en qüestió era si n’hi havia prou resignant-se a unes condicions de vida senzilles i rudimentàries – en que la prioritat era garantir la subsistència de la comunitat en tots els aspectes més elementals, i poc més, sense fer volar coloms – o si calia, realment, tornar-se més ambiciosos.
Mentre als defensors obstinats de l’anar tirant, representats per mestre Mateu, ja els hi estava bé seguir com estaven, un sector encara minoritari, però cada vegada més bellugadís i arrogant, es decantava per desprendre`s d’aquella mena de crosta d’immobilisme poruc.
En Miquel segurament n’era el referent més sorollós, la majoria de les vegades tronat i força passat de rosca, d’aquell sector contestatari. Però, la veritat sigui dita, hi havia gent molt raonable que també n’era partidària – expressant-ho, això sí, amb més discreció i bones maneres que no pas en Miquel - d’una evolució gradual de les normes imposades per les patums de les dues comunitats barrejades per força en aquell projecte comú de supervivència, quan hagueren de deixar-se de manies, encara que fos a contracor.
  Justament per tot el que acabo d’explicar, les especulacions que desvetllaren les novetats portades per en Quico, foren rebudes amb sentiments contradictoris des de cadascun dels bàndols. Els tradicionalistes o moderats, temien que el descobriment d’altres supervivents pogués contaminar o alterar la rutina calmosa de la vida a Sant Feliu, a la qual ja estaven adaptats sense problemes.
En canvi, les mateixes novetats encoratjaven, de rebot, les inquietuds i les fantasies dels esquerps i díscols devots de l’enyorat Llibert Poll.