Cap al
sud falta gent perquè a la cadena humana cap a la independència no li quedi cap
baula per tancar. I algú, no sé si amb mala baba o de bona fe, perquè hi ha
gent que mai saps si parlen en serio o per fotre-sen, ha batejat aquest darrer
esforç dels organitzadors com “la batalla de l’Ebre”. No crec pas que sigui un
encert aquest acudit, perquè tombar la vista enrere quan s’està compromès en
una empresa, que per reeixir ha de mirar només endavant, no són maneres.
Aquests propers dies que falten per fer realitat quelcom més que un record
Guinness, des de tot arreu li cauran a la iniciativa catalana infinitat de
comentaris barroers o insultants i se’n farà conya descarnada i malintencionada,
abonant els instints hostils amb arguments falsos i carregats pel dimoni. El problema
no és que aquesta cantarella vingui des de la tradicional, integrista i rància
confraria mediàtica madrilenya, sinó que molt més a prop hi hagi qui faci el
joc als sarcàstics i, malgrat conèixer de primera mà amb quina noblesa s’està
bastint una gesta que s’hauria de qualificar d’èpica, no se’n deixi passar ni
una per tirar-hi merda al damunt, fent novenes perquè plogui a bots i barrals o
per recordar que a l'Ebre es va perdre una guerra.
L’alçament d’un poble, per obra i
gràcia d’una voluntat ferma i convençuda de dir prou!, no es pot bescantar ni
menystenir, sinó que com a mínim hauria de merèixer respecte i l’intent
d’entendre per què es fa tot això d’expressar els sentiments de llibertat de
molta gent enllaçada de mans en una iniciativa pacífica i simbòlica. Mirar
d’entendre-ho, és el mínim que podrien fer tots els fariseus que prediquen
democràcia i solidaritat i, en realitat, nomes es dediquen a fabricar calumnies
i cops baixos. Ningú els hi va explicar mai a aquesta gent que l’essència de la
democràcia i, en definitiva, de la convivència, es basa en ficar-se en la pell
dels altres per intentar comprendre les seves raons? Només des de la comprensió
i el respecte es poden establir bones relacions, però amb qui ni tan sols
interessen les raons dels altres no es poden arreglar les coses parlant. D’aquí
plora la criatura i per això cal que els catalans hagin de gastar més èpica de
la que seria necessària, si als fonamentalismes de tota mena se’ls hi haguessin
cantat les absoltes. La Via Catalana cap a la Independència, no es res més que
el crit desesperat de cridar l’atenció del món vers la voluntat d’un poble
orgullós a decidir pel seu compte el seu futur, sense estar sotmès ni estacat
al carro de ningú. Tant costa d’entendre-ho?