5
Ja m’han presentat la criada que, per cert, no és d’aquí sinó
de Colòmbia. M’ha semblat revinguda, però tímida. Em fa l’efecte que em sacsejarà
bé perquè és com un homenot; ara, no sé si ens avindrem gaire de caràcter.
Tampoc sé si té experiència en cuidar malalts, ja que més aviat el meu estat
l’ha impressionat una mica només que m’ha guipat. Espero que per estalviar, la Sara no hagi agafat el primer
que ha trobat saldo. A qui no li ha agradat gens la noia és al gos, que no ha
parat de bordar-la tota l’estona. Sort que les dones se l’emportaran a la
platja, sinó ja la tindríem armada cada dia. He sentit dir que demà ja s’hi
posarà, però a mi m’han deixat al marge dels tractes. La sogra li ha dit, xampurrejant
un poti-poti de castellà i català, que no pateixi, que ja li donarà un cop de
mà els primers dies fins que n’hagi aprés d’aconduir-me i que no es preocupi de
la cuina, que el menjar és cosa seva. Estic ben arreglat!
El que
m’ha deixat més parat ha estat com aquesta poca-solta de cuidadora s’ha acomiadat
de mi: - pues, hasta mañana,
mi niño. Què s’ha
cregut aquesta tòtila! L’esforç que he fet per no engegar-la a dida se’m deu
haver notat a la cara, però només m’ha sortit un gemec inintel·ligible que la Sara ha interpretat a la barroera expressament,
per humiliar-me: - apa!, no t’excitis pobrissó que et trencaràs. Li hagués donat una bufa. Encara s’han
entretingut, suposo que xiuxiuejant de mi, al cancell de la porta del pati,
mentre el sogre ja feia una estoneta que s’havia emportat el gos a escampar la
boira.
Després del mal regust de boca que m’ha deixat la
presentació de la meva cangur, he tornat a veure la dama misteriosa. Ha passat
sola, amb la gosseta i vestida de negre. Per primera vegada portava ulleres
fosques que li tapaven mitja cara. Anava de pressa, sense torbar-se com altres dies. De seguida que la gosseta ha
fet la caca, l’ha recollida i ha girat cua. En passar per davant de casa, tant
d’anada com de tornada, m’ha semblat que es fixava amb l’eixida.
El dentista ha baixat del tot les persianes de la clínica,
senyal que també se’n deu anar de vacances, i a l’escola per primer dia no ha
aparegut ningú, ni a jugar al pati. De fet, demà ja serà Sant Pere. M’hagués
avorrit com una ostra si no hagués estat per les anades i vingudes de l’Anna i la
seva mare, entrant i sortint carregades de paquets. La sogra no s’ha pogut
estar de retreure’ls-hi tanta bellugadissa i fal·lera per comprar coses que
segons ella no els hi fan cap falta. La
Sara l’ha deixat clavada amb un moc: - mare, cuideu-vos de les vostres coses.
Es veu que
encara dura la mala maror entre totes dues. L’Anna, més diplomàtica i manyaga,
ha intentat posar-hi vaselina: - iaia, només comprem coses que aquí trobem
més barates que a la platja. Jo m’he firat a Valls mateix un parell de texans
que m’encanten.
La
sogra no estava per orgues i se l’ha treta de sobre d’un rebuf: - si, si, aneu-vos
posant pantalons com els homenots, que ja arribareu lluny d’aquesta manera. I
les faldilles que s’arnin, mentrestant, a l’armari!
No s’han tornat a
agafar perquè la Sara
anava per feina, carregant el cotxe i se n’ha desentès de les remugades de la
seva mare. El sogre cada cop em fa gràcia: ja poden dir el que vulguin, que ell
no para de fer la seva. Suposo que ve les deu escoltar tant com jo, però mai li
he sentit obrir la boca; ni per defensar-se, si alguna vegada li toca el rebre,
ni per contradir-les qui sap si perquè n’està segur de sortir-hi perdent. La
sogra, a vegades, li retreu que dediqui tantes hores als rosers enlloc d’estar
més per les tomaqueres que, almenys, fan profit. Suposo que ho fa ben bé per
tocar-li el botet, ja que em costa molt que no s’adoni que pixa fora de test;
però el sogre se l’escolta com si sentís ploure, amb cara de murri.
Quan més
va, més l’admiro aquest home: no crec que s’hagi posat mai una pedra al fetge
com a conseqüència de les bajanades que suporta com un mesell. Crec que precisament
aquest posat de mansoi empedreït, és el que fa sortir de fogó a la padrina.
Però el més curiós del cas és que quan estan sols, sense que ningú se’ls
escolti, mai es discuteixen; limitant-se el sogre a assentir amb monosíl·labs
quan ella li clava la pallissa, fins que se’n cansa de murmurar. Només quan
acaben parlant de temps reculats és quan al sogre li entra la xerrera i és
capaç de parlar i parlar una hora seguida, si s’escau. Inclús em sorprenc de la
tendresa com tant l’un com l’altra tracten determinats records comuns. En fi,
que cada casa és un món i cada persona un misteri. Però d’això no te n’adonés
fins que no te’ns tant de temps com jo per omplir. Si vagués d’entretenir-se furonejant
en la vida dels altres, a qualsevol persona sempre se li descobriran serrells
de bondat, de sensibilitat o d’amor que facin de contrapès als rampells de
maldat, de mesquinesa o de revenxinaria. El que passa és que quan es va just de
temps, sovint només es jutja les persones a la llum d’un únic flaix: el darrer.
I ara? En
quin jardí m’he emmerdat! Sense voler, m’he posat a filosofar, que és la darrera cosa que voldria
fer, perquè estic convençut que això de menjar-se tant el coco només serveix
per caure de pet en una depressió. I d’aquesta mercaderia no en gasto ni en
vull comprar ni una unça, ja que la tinc ben avorrida. Els que són tant de
missa no sé perquè no l’inclouen entre els pecats mortals. La depressió no és
pas una malaltia, diguin el que tinguin els psiquiatres, sinó més aviat el
suïcidi de l’ànima, ni més ni menys. Per llevar-te la vida s’ha de ser molt valent.
Suïcidar-se, francament, ho considero una heroïcitat, doncs s’ha de tenir molt
de coratge, sang freda i principis tal com sona, per arribar a consumar-ho. En
canvi, renunciar a lluitar més i caure en la desesperació arronsant-se d’espatlles,
és cosa de porucs. A la depressió s’hi arriba després d’abaixar voluntàriament
els braços, de rendir-se, de claudicar, vaja, de matar l’esperit com deia abans.
Si no perdo la xaveta, doncs, procuraré no cometre mai aquesta covardia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada