dijous, 30 d’abril del 2015

MAJORIA EN VOTS O EN DIPUTATS?

            En unes declaracions a can Cuní, el president Mas ha tornat a tocar el tema més delicat a que s’enfronta el procés, i de seguida li han saltat al coll de més o menys bon rotllo. A mi, personalment, m’ha agradat que aquesta qüestió sigui motiu de debat perquè entenc que es cabdal perquè triomfi la independència, es consolidi ferma i, sobretot, perquè no hi hagi trencadissa. Vull aclarir abans de seguir, que faig aquesta reflexió des de l’adhesió al sobiranisme, convençut que no ens queda ni ens deixen cap altra camí per recuperar allò que ens pertany i ens neguen, tant materialment com culturalment. Sóc un més dels anònims socis de l’Assemblea des de fa dos anys i escaig, i dono testimoni del meu capteniment tenint penjada al balcó una estelada, des que l’ANC va convidar la ciutadania a fer-ho. Però és, precisament, des d’aquesta convicció de militant passiu que em preocupa l’argument de culminar el procés a l’empara d’una simple majoria parlamentària, encara que no vagi acompanyada d’una majoria en vots populars significativa. I quan escric “significativa” - i no utilitzo el mot “suficient” -, ho faig expressament, després d’haver estat rumiant aquesta diferència semàntica des de fa temps, lluny de la rauxa i tocant de peus a terra, puix no m’agradaria que prenguéssim mal volent fer entrar els claus per la cabota.



            A la meva manera de veure, no podem embrancar-nos en una aventura d’aquesta complexitat sense el suport explícit d’un percentatge de vots que faci patxoca, ja que em temo, molt convençut del que dic, que ens pot portar a un atzucac. Aquella teoria de que de que n’hi ha prou guanyant per la mínima em sembla agosarada i a mi no em fa el pes; perquè sóc conscient que la minoria perdedora per punts no ens deixaria viure en pau, i en qualsevol moment podria fer girar la truita a la inversa per la mateixa regla de tres democràtica. Per tant, només ens en sortirem si realment es fa palès a les urnes, a part de al carrer, que una majoria significativa i reflexiva de ciutadans catalans es decanten per esdevenir un Estat sobirà. I, tanmateix, si no ens barallem entre nosaltres com cria-tures mentre el blat no estigui ben ensacat. Fora d’aquí ens prendran en serio només a partir del moment que la voluntat independentista la homologui un tou de vots considerable i indiscutible. I com que aquesta comprovació no ens la deixen fer per la via del referèndum, que seria la manera de sortir tothom de dubtes, s’ha de bastir mitjançant un succedani: votar en unes eleccions ordinàries revestides de la solemnitat i transcendència d’un plebiscit. Just per aquesta raó, no li compro al president que insinuï  la possibilitat de tirar pel dret en base a una simple majoria parlamentaria. És veritat que ho argumenta amb astúcia, però no li puc comprar perquè jo vull una república catalana que ens duri, no que acabi a bufetades. I per aconseguir-ho només sé veure un camí segur: una majoria de vots populars indiscutible i homologable a tot arreu. Si no es condicionessin tant els interessos del país a les conveniències i els tactismes dels partits, aquesta embranzida final del procés caldria fer-la marxant tots els sobiranistes darrera una llista unitària, potent, inclusiva i sense esquerdes. Les diferències partidàries s’haurien de quedar aparcades fins després de la victòria, en l’etapa constituent del nou estat. Ara per ara el que cal es fer amics i companys de viatge, encomanant un entusiasme sa, net i esperançat. Però mentre el procés estigui tan contaminat per llepafils gelosos de protagonisme, bona nit i tapa’t. I millor que m’equivoqui.   

dimecres, 29 d’abril del 2015

JA ET CONEC HERBETA, QUE ET DIUS MARDUIX

No és pas d’avui que quan criden a eleccions, l’objectiu de tots els partits polítics sigui presentar llistes de candidats a totes les poblacions de la circumscripció. D’aconseguir-ho en depèn el “pinso”, per una part, i per altra no menys important, un bon tall de poder quan es reparteixi el pastís postelectoral. Però a vegades no es troben prou candidats disposats a fer el paperot, sobretot en pobles petits i si la llista pertany a un partit sense gaire empatia entre el veïnatge. En aquests casos, el més ètic i de sentit comú seria que si no es té prou companyia, mutis i a la gàbia. No obstant això, com que una escletxa de la vigent llei electoral – un més dels nyaps que des de fa trenta i pico d’anys esperen arreglo -, permet engiponar la candidatura amb no residents al municipi. I l’avarícia i la manca d’escrúpols dels aparells dels partits obliguen a tapar els forats a militants disciplinats que viuen a la quinta forca o més lluny i tot, o recorrent inclús a mercenaris si no hi ha més remei, sense que els hi cagui la cara de vergonya. I és que un regidor de més o de menys pot fer perdre un grapat de calers en subvencions i molta influència als Consells Comarcals o a la Diputació; és a dir a on s’administra el poder i el pressupost. Perquè, en el fons es tracta d'això: de trincar poder. I que no us enredin justificant-se dient que només pretenen que hi hagi una llista amb les seves sigles, perquè els que combreguin amb les seves idees tinguin l’oportunitat de votar-los encara que els candidats siguin fantasmes. No cardem, home! Repassant un fotimer de noms de candidats que al poble que volen manar no els coneix ni Déu, molts de ciutadans que, malgrat siguin de pagès, els hi donen cent voltes a segons quins polítics manefles, se’n fan un tip de repetir sorneguers, la mateixa cantarella: “ja et conec herbeta, que et dius marduix!”         
           

I és que en alguns districtes, una llista amb un sol vot pot caçar un regidor. I sempre hi ha algun elector despistat que vota un ectoplasma, enlluernat per les sigles de la papereta. De totes maneres, de tant en tant es dóna el cas que a aquestes llistes de pacotilla no les voten ni els candidats o, com va passar una única vegada, que cap elector anés a votar i, per tant, a aquell poble amb orgull s’hi va registrar un cent per cent d’abstenció. La qual cosa no va servir per res, ja que cap dels bergants mercaders de la democràcia es va picar el pit penedit i demanant perdó. A Berga, precisament, el mateix PP que segons la mentidera presidenta regional, l’Alícia de les mil cares, va assegurar fa quatre anys que mai més el seu partit faria pam i pipa a les bones pràctiques democràtiques, la Junta Electoral no ha tingut més remei que anul•lar-los la llista per potiners:  el número 5 no figurava al cens i el substitut resulta que era un galtes que també es presentava per UPyD al Ferrol. Però què us hi jugueu que al final tot quedarà en un no res i els populars que s’han enganxat els dits en semblant tripijoc, apedaçaran l’esguerro amb tota la cara i encara trauran pit dient que són els més honrats de la terra. I la Junta electoral mirarà cap a una altra banda, per no muntar un salt de plens fora de temporada. Ara bé, si entre tots els fantasmes que s’han presentat a fer el ridícul per treure les castanyes del foc a partits poc ètics, s’hagués de premiar el més esperpèntic de tots, a la meva manera de veure aquest “honor” li correspondria al diputat pel PSC Joan Canongia, fins fa poc primer secretari de l’agrupació socialista de Manresa, que es presenta per alcalde als Omellons. Donant-li el benefici del dubte, perquè el conec i sé com brama contra la corrupció, quan ho vaig llegir vaig pensar que potser una seva àvia procedia d’aquest simpàtic poble de les Garrigues. Però el propi honorable personatge, en una entrevista a TV3, em va desmuntar l’argument benpensant en confessat que dels Omellons només sap que es terra de bon vi i bon oli, malgrat no l’hagi tastat mai. I que si li fa el favor al partit, és perquè li van demanar i ell, com a bon i veterà militant, no els podia fer un lleig. Em sembla que més d’un als Omellons ja l’espera amb candeletes per donar-li la benvinguda que es mereix: “ja et conec herbeta, que et dius marduix!”    

dimarts, 28 d’abril del 2015

ARRAN DEL FUNERAL D'ESTAT D'AHIR

            No entraré a polemitzar si el funeral d’ahir, al temple de la Sagrada Família, per les víctimes del darrer accident d’aviació, havia d’oficiar-se exclusivament pel ritus catòlic o bé si el protagonisme de les absoltes d'Estat s’havia de compartir amb altres confessions religioses. De ben segur hi ha tants arguments per defensar la decisió que va prendre el cardenal de Barcelona com la contrària, que consistia en fer una cerimònia ecumènica, tenint en compte que els morts per quin etern descans es pregava, en vida practicaven des de creences diverses fins a l’agnosticisme integral. Però arran del petit conat de tensió entre les religions que conviuen en un Estat per definició laic; sense voler entrar, repeteixo, en cap polèmica si voldria fer palès que hi ha qui hagués considerat més respectuós que una cerimònia com la d’ahir, es desenvolupés com una mena d’exercici d’espiritualitat laica, estructurada al marge de religions concretes, a l’hora de presidir les plegaries. Això  em va recordar que fa uns mesos vaig llegir un article d'opinió que resumia una corrent de pensament, que anava en la mateixa línia exposada i que cada vegada sembla tenir més adeptes: “... Si volem que les noves generacions de la societat global gestionin el futur tecnocientífic, en constant creixement, sense deixar de banda la qualitat humana, caldria facilitar la implementació des dels Estats d’uns espais comuns on conrear el dret a una espiritualitat laica, en els quals no predomini cap creença, cap religió ni cap déu, al contrari de la tradició religiosa heretada dels nostres avantpassats”.           


            A la meva manera de veure, una societat del coneixement no pot quedar orfe d’una espiritualitat sòlida, laica i lliure, perquè en la història de la humanitat les religions han jugat papers tan determinants que fins i tot en nom dels déus s’han comés tota classe de barbaritats i crims. I aquesta tradició no s'esborra de cop. Per aquesta raó, des de la Declaració Universal dels Drets Humans els partidaris de neutralitzar la influència de la religió en els Estats, per substituir-la per una espiritualitat laica, augmenten exponencialment. És a dir, si a mesura que la societat del coneixement avança, i malgrat ser més savis descobrim que mai ho sabrem tot, no és una fal•làcia l’intentar suplir la ignorància sobre els nostres orígens amb hipòtesis revelades per intermediaris de diversos déus? És cert que la religió ofereix consol i empara enfront la basarda que fa el misteri del més enllà, però aquesta dependència o submissió no ens acosta no ens ajuda a comprendre millor, examinant probes palpables, sinó resignant-nos a un simple acte de fe cega. És possible que només l’ètica que emana de la consciència d’éssers humans autònoms, capaços de prendre decisions i d’assumir-ne les conseqüències, sigui la clau del nostre desenvolupament com a persones? Ja me’n faig càrrec que aquesta reflexió d’avui és una mica empallegosa, però de tant en tant convé pensar-hi una mica en aquestes coses.

dilluns, 27 d’abril del 2015

UNA PROPOSICIÓ PERTINENT, QUE POT SEMBLAR UNA IMPERTINÈNCIA

En capella del ball de màscares electoral, tots els partits polítics, com és molt natural, s’emproven la disfressa amb que se sentin més còmodes en aquest concurs per aspirar a guanyar el premi del poder, i endrecen a l’armari els vestits i els tarannàs de diari; perquè del que es tracta és d’encaterinar una parròquia desencantada amb l’espectacle ofert els darrers quatre anys. I fer creure, almenys per uns dies, als indignats, als escèptics i fins i tot als incondicionals que són possibles tots els impossibles. Per aquesta raó, els candidats que encarnen la imatge del partit han d’assajar davant del mirall els posats més riallers, simpàtics, solidaris i empàtics del seu repertori. Ja que una bona imatge en política, val més que mil paraules; però no n’hi ha prou amb posar la millor cara i el fer gest més adequat a cada moment i a cada auditori, també s’ha de saber controlar la xerrera. La qual, a vegades, per allò tan humà que de l’abundància del cor en parla la boca, han de córrer els bombers per apagar el foc calat per una patinada verbal, abans no provoqui un incendi. Malgrat no s’ha inaugurat oficialment el ball, els papers en van plens de declaracions voluntarioses de candidats eufòrics, prometent que si guanyen, amb el premi a les mans pensen traure's de la màniga llocs de treball, no deixar cap nen desnodrit i sense bigoti blanc sota el nas, protegir de l’oblit social la gent gran que viu sola, i en quant els bancs d’aliments que no es puguin tancar perquè encara  facin falta, assegurar-los que no passaran més angúnies... Que bé! Fa il•lusió fins i tot veure com alguns d’aquests candidats que no acaben mai la “pelica”, dibuixen delirants horitzons de color de rosa, esquitxats de flors i violes.
             

Ara bé, analitzant aquest panorama tan curiós de bons propòsits, se m’acut que per allò de no deixar per demà el que es pugui fer avui, els aparells dels partits es plantegin donar exemple de coherència i austeritat aportant, per exemple, a les entitats que lluiten per pal•liar la pobresa infantil o per fer arribar aliments als que no tenen recursos, l’import de la publicitat supèrflua que durant els propers dies anirà directament de les bústies a la bassa. Serien molt curts de vista si els partits si fessin veure que no saben que la propaganda que es tira a les bústies acaba, en la seva immensa majoria, a les escombraries; verge de la curiositat de la gent. Quant costa tanta publicitat inútil? Doncs, mira, per poc que sigui, si és que li volen treure importància, taparia uns quants forats de les ONG. I que no em vinguin amb l’estirabot que suprimint la publicitat haurien de tancar impremtes i anirien al carrer una colla d'operaris, que això sí es podria considerar una excusa de mal pagador. A la meva manera de veure, doncs, malgrat sigui aquesta proposta molt pertinent, ja dono per fet que molts la titllaran d’impertinència. I si arribés a mans del senyor Fernàndez Diaz potser la trobaria una mica tendenciosa i tot. Però, què hi voleu fer? Sempre hi haurà algun perepunyetes desvagat, que aixafi la guitarra a uns candidats disposats a sortir a la pista per ballar al compàs de la musica que toqui, sense que se'ls hi vegi el llautó.             

diumenge, 26 d’abril del 2015

NO TORNARÀ A LA PLAÇA AMB ELS INDIGNATS (publicat el setembre de 2011)

**** REBOST DELS CAPS DE SETMANA ****
● els diumenges: DÈIEM AHIR...
( El maig del 2011 vaig engegar el blog “A la meva manera de veure. He pensat que estaria bé treure la pols a antigues reflexions, per comprovar si anava gaire lluny d’osques fent pronòstics).
** NO TORNARÀ A LA PLAÇA AMB ELS INDIGNATS (publicat el setembre de 2011)
Una de les conseqüències de la dictadura que vàrem patir durant gairebé mig segle, és que encara hi ha gent que tot i passar-les putes, no té agalles per sortir a la plaça i cridar ben fort que ja n’està tipa d’una democràcia a mitges. Si que hi ha llibertat, però estigueu convençuts, malgrat sembli difícil de creure-s’ho, que hi ha gent esllan-guint-se en un racó de casa, abans d’anar a parar la mà o queixar-se, per si de cas se la carrega més fort. Quan els moviments d’indignats ocuparen les places, petits empresaris autònoms com ell van veure una escletxa per on desfogar la seva ràbia en públic, però molt aviat se’n varen desenganyar. Aquells indignats que acampaven a la plaça estaven tan emprenyats contra el sistema, que no tenien temps d’entretenir-se amb les foteses d’un petit empresari en fallida. De manera que aquí i allà, alguns dels que reunien amb escreix les condicions per estar tan indignats com el que més, preferiren acotar el cap i arronsar-se porucs, disposats a encaixar amb resignació tot el que els hi caigués al damunt, convençuts que si es quedaven a la plaça, encara en sortirien més mal parats. Per exemple, un empresari autònom ensorrat en la misèria, però vergonyants, que sigui perquè no volia fer-se notar o perquè no es va trobar mai a gust a la plaça entre indignats que estaven per una altra guerra, viu a quatre passos de casa i l’altre dia vaig sentir com s’esplaiava:
- “no comprenc quina culpa en tinc jo del problema dels bancs, que mai els hi vaig quedar a deure un ral i als quals tornava religiosament, mentre vaig poder, els diners que els hi vaig manllevar per pagar el local, la furgoneta i contractar uns quants treballadors... Però per culpa dels embolics que s’havien fet entre ells mateixos, l’enrenou del mercat financer va fer figa, i aquells banquers tan esplèndids que em venien al darrera per deixar-me diners a tremuja, de cop i volta es van tornar rancis i desconfiats, tancant l’aixeta del crèdit, esparverats pel que li havia passat a no sé quin banc americà... I la meva modesta empresa, que s’havia empantanegat amb projectes d’expansió enraonada, tal com predicava el govern que havíem de fer, refiant-me de la crossa financera que el meu banc de tota la vida m’havia promès; ara m’he trobat que m’han cancel•lat les pòlisses d’un dia per altre i m’han deixat en calçotets... Els proveïdors, acollonits per por d’enganxar-s’hi els dits, han optat per deixar-me de fiar si no pago al comptat. I els clients, tan ofegats com jo mateix, m’allarguen els pagaments tant com poden. De manera que obligat a fer de banquer tant dels uns com dels altres, no he trigat gaire a adonar-me de la magnitud de la tragèdia que m’esperava... I de tenir una empresa encarrilada he passat per la vergonya de declarar-me en suspensió de pagaments. I m'he d’amagar com un lladre dels treballadors, que per mi eren com de la família; però que ara es caguen amb la mare que m’ha parit... I tot per culpa d’una colla de financers escagarrinats en veure com l’havien fet de grossa. Podria intentar sobreviure amb uns petits estalvis que té la dona, per si de cas; però no en tinc per res, sobretot si m'embarguen el local i la casa que de bona fe vaig posar com a garantia del darrer préstec que vaig demanar per pagar la màquina de darrera generació que es fot de fàstic al taller, a disposició de la Seguretat Social i d’Hisenda, a compte dels descoberts d’impostos i quotes que no vaig ingressar a temps, perquè necessitava els diners per pagar nòmines i comprar matèria prima per a no aturar la producció... Ja ho veus com em tinc de veure, per no haver fet altra cosa que pencar com un burro, per tirar endavant el negoci, enlloc de buscar-me un xollo”.

Em va colpir molt aquell monòleg desesperat del petit empresari, quan pensava que ningú més se l’escoltava. Sobretot al plànyer-se’n que a la plaça va tenir la sensació que aquells esvalotats no el representaven i que ningú li faria costat, perquè feia flaire de burgés. Com ell, quants d’altres petits emprenedors autònoms, arruïnats i desenganyats, s’arronsen d’espatlles i es tanquen a casa acovardits? No se’ls veurà per la plaça amb els indignats, ni tampoc a la cua de cap banc d’aliments. Ells s’ho passaran com puguin, maleint els bancs i el govern.

divendres, 24 d’abril del 2015

LA FAMÍLIA DEL REI TAMBÉ ESTÀ EMMERDADA

Vés a saber si la crispació que darrerament es nota en quasi tots els àmbits de la societat, ha fet que el mot “merda” hagi deixat de ser tabú entre la gent d’upa, i fins i tot la tia del rei, la infanta Margarida, no es talla i fa ús d’una referència tan escatològica per definir el seu estat d’ànim quan una periodista s’interessa per com es troba: “estoy hecha una vieja de mierda”, li va contestar a la xafardera, amb tota la naturalitat del món. De fet, feia uns quants dies que amb una mica més de mala llet, l’ex-primera de dama de Catalunya, la ben educada senyora Ferrusola, li va engegar a una altra periodista impertinent un ex-abrupte que va fer forrolla, sobretot perquè mai haguéssim imaginat en boca d’un personatge tan tocat i posat aquell ressentit: “vagi-se’n a la merda!”. I consta que la duquessa de Palma tot sovint s’ha esbravat, en la intimitat, d’una manera semblant. Els plebeus semblava que en teníem l’exclusiva d’expressions tan col•loquials com: “això és una merda” o “n’estic més que fart d’aquesta merda”. Ahir mateix, al passeig de Manresa ple com un ou de parades polítiques intercalades entre les de llibres i de roses, des de la d’uns anarquistes llengueruts i indignats s’avisava: “a la merda la pau social".  Ara bé, quan persones de categoria, incloses les de sang blava, no tenen inconvenient en incorporar la vulgaritat al seu vocabulari, només pot voler dir dues coses: o que s’està democratitzant el llenguatge aristocràtic o que l’elegància està de rebaixes. Potser, com diu el meu barber Manel, no cal donar-hi tanta importància a aquestes relliscades, però com va explicar no sé quin dels antics estoics: "de l’abundància del cor en parla sempre la boca", i si determinades patums o icones de l’aristocràcia o de l’establishment encarcarat, en un moment donat se senten com una merda, no se’ls hi ha de recriminar que s’esbravin com qualsevol pelacanyes. O és que només tenen dret a sentir-se com una merda els que no tenen on caure morts? Doncs vet-aquí que en un país democràtic, la parentela del rei o del president també tenen tot el dret del món a lamentar-se en públic de que sentin com una merda.
  

Mi jugaria un pèsol, però, que quan el pare del rei llegeixi un llibre escrit per la periodista Ana Romero – una trànsfuga de “El Mundo” en ruta cap “El País” -, que el deixa com un drap brut, aixecant el vel de les seves infidelitats conjugals i de la seva doble moral respecte de la parella legítima, a la qual havia promès amor i respecte fins que la mort trenqués els separés, en una doble cerimònia religiosa pel ritus ortodox i catòlic, no crec que se’n pugui estar d’exclamar: “quina merda!”. Li dispenso, perquè sembla que aquest llibre, inspirat a l’ombra d’una amant amb qui havia compartit, pel cap baix, deu anys de casat amb una altra, fa palès quelcom que anava de boca en boca de cortesans  hipòcrites que només s’atrevien a xiuxiuejar-ho, per si de cas les parets tenien orelles. Però ara s’ha esbombat, entre d’altres entremaliadures, que el monarca més catòlic de la cristiandat era un adúlter punyeter, que mantenia “entretingudes” al mateix temps que assistia a missa solemne de costat amb l’esposa repudiada de fet, mentre els bisbes i la capellanada doblaven l’espinada fent-li reverències fastigoses i acompanyant-lo a ocupar el seu setial a l'altar major. A la meva manera de veure, tant se me’n fot la doble moral del personatge, ja s’apanyarà amb Déu nostre senyor si és que hi creu; el que m’emprenya és que les seves mantingudes temporals i d’altres martingales “d’aqui te pillo, aquí te mato”, les pagàvem entre tots els mandingues que, si li fèiem el salt a la dona ens posaven a la llista negra de condemnats a purgar el pecat a les calderes d’en Pere Botero. Quina merda de monarquia, si no és que ràpidament es querella contra la periodista i les goles profundes que li han xerrat el guió del llibre. Repeteixo, ara que tant la infanta Margarida, com la duquessa imputada, com la inefable Marta de Catalunya, han actualitzat i el mot merda, mai més justificat per acabar aquesta reflexió que cridar: quina merda tot plegat!   

dijous, 23 d’abril del 2015

REFRANYS OBSOLETS

En honor de sant Jordi gloriós, proposo que avui ens oblidem dels Ratos i de xafarranxo polític i ens refresquem la cara i l’esperit amb una reflexió intranscendent. Obrim parèntesi, doncs. No sé si heu observat que arreu del món, alguns refranys o màximes que gairebé orientaven la vida quotidiana en temps reculats, han passat de moda d’una manera tan sorprenent com frustrant per aquells que consideren que el refranyer, en tant que dipositari de la saviesa popular, sempre va a missa. No vol pas dir això que l’experiència acumulada de pares a fills des qui sap quan. s’hagi d’engegar a dida; però si cal tenir present un adagi que, passi el que passi, aguantarà el tipus pels segles dels segles: “tot és segons el color del cristall amb que t’ho mires”. D’altra banda, la modernitat ha anat arraconant algunes de les “veritats indiscutibles” del refranyer, per exemple aquella que els nostres avis ens engargamellaven perquè no ens fiquéssim en embolics: “quan acabis els diners, compte amb tu i amb ningú més”. Al contrari del que fins no fa pas gaire calia: tenir crèdit per entrampar-te de quatre potes anant de manlleu. Tampoc avui no té gaire requesta aquella dita que pocs discutien: “no hi ha res tan divertit, com passar la nit al llit”, per la senzilla raó que d’un temps ençà fora del llit la nit ofereix un ventall de distraccions per mantenir-te desvetllat fins a les hores petites. Per aquesta raó, potser, disminueix la natalitat i augmenten els neurotics. En fi, no cal dir que l’assenyada sentència: “qui de jove no treballa, de gran dorm a la palla”, ja es pot emmarcar i guardar-la al bagul dels records, ja que ni la majoria de joves poden treballar encara que vulguin, ni és segur que els afortunats que penquen des de jovenets, per culpa de les termites que consumeixen l’Estat del Benestar, puguin arribar a cobrar una pensió que, malgrat fos magra, els deslliures d'haver d’anar a jaure al fatídic jaç de palla quan no s'aguantin els pets.


            El refranyer és evident que s’hauria d’actualitzar, però tothom arrufa el nas a l’hora de posar-hi. Uns perquè pensen que no val la pena de trencar-se la closca donant consells que ningú escoltarà; i d’altres perquè encara senten un cert respecte per les antigues dites, pensant que després de tot alguna vegada l'encertaven. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que el refrany necessita coure’s a còpia de molta paciència i capacitat d’observació; i la gent d’ara no disposa de massa temps per encantar-se en filosofies de poble. Vet-aquí què passa amb els refranys referits a la meteorologia, posem per cas. Molts l’encerten encara, però no es deu pas a la inspiració sobrenatural ni a cap revelació de sant Isidre o de qui se’n cuidi del temps en el negociat de la divina providència, sinó afinant la punteria dels pronòstics fixant-se sense presses en les rutines casolanes. “Sutge a la xemeneia, pluja a terra”. No n’hi ha gaires de xemeneies avui per comprovar-ho, però potser alguns recordareu que quan queia sutge ja podies treure el paraigua per una temporada. Si seguim amb el repertori meteorològic, hi trobem curiosos testimonis d’una meticulosa observació de la natura: “cel de panxa de burra, pluja segura”, “si el sol ha sortit i ha fet cluc, no pensis pagès que el camp quedi eixut” o “quan canten els gripaus senyalen pluja segura” ... La llista seria molt llarga, i malgrat els urbanites escoltem amb cara d’escèptics, els murris i sorneguers pagesos que malviuen de la terra us recordaran que si per sant Pere Regalat plou, les pastetes a terra duraran quaranta dies. I qui no s’ho cregui, ja s’ho trobarà! I no sigueu rancis avui regalant una rosa a qui us estimeu, i a l’hora de triar un llibre, fixeu-vos bé que sigui literatura i no morralla. Però, sobretot avui, sigueu feliços - que demà ja tocarà tornar a remenar merda i tapar-se el nas -, amb la il•lusió que sant Jordi ens il•lumini i ens ajudi a desfer-nos del nostre drac particular.   

dimecres, 22 d’abril del 2015

EXIGEIXO EL NOM DE 715 SERVIDORS DE L’ESTAT, PRESUMPTES XORIÇOS

Els que esteu al corrent de la política permeteu-me que, per cortesia envers els que hi passen més de puntetes, faci un ràpid resum per justificar la contundència de l’encapçalament de la reflexió d’avui. L’any 2012 Hisenda va donar per tercera vegada des de la transició una oportunitat llaminera als evasors de capitals de regularitzar els dipositats fora del país, temptant-los amb tres incentius: que els sacs de diners repatriats només lleparien fiscalment amb una quota simbòlica del 10%, que mitjançant una amnistia l’Estat mantindria en secret els noms dels contribuents pròdigs i no els hi buscaria les pessigolles i, finament, que seria la darrera oportunitat que tindrien els evasors de posar-se al dia i començar de zero les relacions amb el fisc. Malgrat unes condicions tan generoses en comparació a les que gaudim la resta dels ciutadans, els evasors fiscals confessos, en principi, es varen fer el desmenjat; de manera que per evitar que la gran operació de rescat de capitals que jugaven a cuc i amagar amb la Hisenda de tots acabés com el rosari de l’aurora, el govern i els grans bufets d’advocats que defensaven els interessos dels clients pocavergonyes es va iniciar una mena de regateig de la penalització, i a l’hora de la veritat es va pactar una mena de capmàs i el sainet va acabar pagant els evasors, de mitjana, un ridícul i fastigós 3%. Finament, doncs, varen comprar la butlla uns trenta-mil penedits i sense ser un èxit, almenys el ministeri va salvar els mobles.   
            El problema s’ha desencadenat a partir del moment que s’ha filtrat – posaria les mans al foc que interessadament i maquiavèl•licament des del propi govern -, que entre els defraudadors perdonats n’hi ha 715 que no són uns contribuents qualsevols, sinó servidors públics de l’Estat espoliat: alts càrrecs de l’administració, de la Magistratura, de la Fiscalia i de la Política. I d’aquí plora la criatura. Que per les circumstàncies personals o familiars que sigui, ciutadans folrats de diners haguessin preferit fer-los criar fora enlloc de contribuir al benestar del país, tapant-nos el nas per suportar la pudor podem admetre que a aquests fills pròdigs hagin tornat a la casa del pare per la porta falsa, entomant si us plau per força el greuge comparatiu que això suposa pels que hem tributat trinco-trinco fins a l’última engruna dels nostres sous i dels raquítics estalvis. Però que entremig d’aquesta patuleia s’hi hagin camuflat servidors de l’Estat, a la meva manera no es pot deixar passar ni farts de vi, i no hi ha amnistia que valgui.


Ara bé, alguna cosa grinyola quan ahir, en seu parlamentaria, el director general de l’Agència Tributària va gosar vantar-se de que “la llista en qüestió era la repera i que la gràcia de la informació que gestionava era que la podien utilitzar com i quan els rotés”. I dic que la cosa no està tan clara, per la senzilla raó que sospitem que qui ha filtrat l’existència d’aquesta llista volta pel ministeri, i que tant el ministre Montoro amb el seu posat de murri característic, com el sorneguer senyor Menéndez ahir semblaven canalla preparant alguna entremaliadura. No us sembla estrany que hagin deixat caure el primer nom de la llista: una de les icones del PP com en Rato? En capella de les eleccions, no crec que siguin tan burros com per fer-se l’orni davant la perspectiva de perdre-hi bous i esquelles; no serà, doncs, que pensen neutralitzar la corrupció que enfarfega el seu partit engegant el ventilador perquè s’escampi arreu la merda oculta en la llista del 715? En Montoro, que deu saber-se-la de memòria, no estarà especulant que si transcendís seria un escàndol que ajudaria el PP a passar millor l’agonia que li espera a les urnes? No em podreu negar que si tota la comèdia que s’orquestra al voltant d’aquesta llista, tingués realment per objecte “picar” l’oposició perquè obligui l’executiu a fer-la pública, seria una jugada pròpia de Maquiavel. Però inclús admeten que tot plegat sigui un parany i que potser els hi estem fent el joc, com a ciutadà no puc renunciar a saber quins impresentables personatges públics de doble moral s’amaguen darrera aquesta llista de la ignomínia; i no pas per xafarderia o per morbo, sinó perquè no em dóna la gana de continuar sent el cornuts que acaba pagant el beure. Vosaltres, féu el que vulgueu, que ja sou prou grans!

dimarts, 21 d’abril del 2015

DUES TRAGÈDIES

            A varis quilòmetres d’aquí, en un lloc de la mediterrània entre Líbia i Itàlia, varis centenars de desesperats immigrants s’han ofegat. Primer varen dir que la carraca on anaven embarcats en portava 700, però unes hores després ja es parlava de quasi un miler; només hi havia coincidència amb el nombre de supervivents: quatre dotzenes. Em temo que mai arribarem a saber pas quantes vides s’ha empassat el mar, perquè no crec que un transport tan tercermundista fos gaire escrupolós comptabilitzant el passatge, tenint en compte que la bèstia del capità amuntegà dones i nens a la bodega i els va tancar a pany i forrellat perquè no emprenyessin durant la travessia i, per tant, quan el vaixell va naufragar no varen tenir ni la opció de llançar-se a l’aigua per intentar sobreviure. En vistes del desastre humanitari que fa dies que s’està desenvolupant davant les costes d’Itàlia, l’Europa on busquen aixopluc tots els morts de gana i de por que fugen de les conseqüències de les guerres i de la misèria absoluta dels seus països, no ha tingut més remei que escenificar una gran cerimònia de la confusió fent veure que es posava les piles davant tants de morts de cop, ja que era difícil de fer-se el desentès com mentre els refugiats anaven ofegant-se de mica en mica, menys escandalosament. Però tot acabarà en no res, com va passar després del drama de Lampedusa. I com llavors, s’anunciaran mesures de bloqueig per impedir que les temptatives de colar-se al continent per la porta falsa fracassin una darrera l’altra aplicant mesures dissuasives com, per exemple, inutilitzar o confiscar els precaris mitjans de transport i perseguir les màfies de tràfec de persones. No pas atacant la vertadera causa del problema, per manca de voluntat i de pressupost; però també perquè hi ha molts més interessos creats inconfessables. No oblidem que aquesta Europa esparverada i temorosa és la mateixa que va saquejar l’Àfrica on avui no s’hi pot viure perquè els colonitzadors d'ahir només els hi preocupava què en podien treure del seu sol, i no pas com podien millorar la vida de les persones.


Molt més a prop, al barri de la Sagrera, un nen de tretze anys va tenyir el matí d’ahir amb sang de mestres i companys del seu Institut. La tragèdia no va ser més grossa perquè la criatura no tenia a l’abast armes tan mortíferes com les que fan servir els seus herois de videojocs; però no sé si no és més preocupant que amb tota malícia i premeditació fabriqués una ballesta casolana amb la qual només podia fer mal. En tot cas, m’agradaria que els experts expliquessin quan el “brot sicòtic” va gestar-se, si en el moment que anava muntant l’arma o en el moment que la va utilitzar. També voldria que m’expliquessin perquè ho entengués bé el meu caparró d’inexpert, com es menja que uns pares considerats “normals” no se n’adonin que a casa tenien un monstre en potència, que es passava el dia penjat de videojocs sàdics d’una violència extrema. I que si tal com explicaven els seus companys ja feia temps que aquest nano es passejava pel col•legi en pla Rambo, bugonant que qualsevol dia faria una escabetxina entre els que no li queien bé, ningú prengués cartes en l’assumpte. Ahir la xarxa social bullia i més d’un mestre confessava sentir-se amenaçat i anar a fer classe amb la por al cos, no tant per culpa dels alumnes malcriats sinó moltes vegades per basarda dels pares energúmens i protectors compulsius de criatures que consideren “angelets”. Perquè, si és així, s’amaga el cap sota l’ala? Creuen des de la Conselleria que fent una llei que sobre el paper determina que els mestres són una autoritat s'arregla tot, si en la pràctica no es fa res per restablir aquesta autoritat? Per què serà que els docents agafen tantes baixes per depressió? Podríem passar-nos el matí fent preguntes emprenyadores, però no hi ha temps. Ara bé, no vull plegar sense fer-ne una més: per què arrel dels fets d'ahir han aparegut tuïts catalanòfils tan barroers i greus que el propi síndic de greuges s’ha vist obligat a denunciar-los d’ofici a la fiscalia? Si tan malalta està la societat caldria que ens deixéssim de contemplacions i ens arremanguéssim tots plegats per posar una mica de seny i d’ordre. I no féssim cas al conte xino de que disciplina vol dir feixisme: una democràcia en que el jovent no pugi des de casa estant en el respecte a l’ordre, a  la disciplina i a les normes conviure en pau amb els altres, a la llarga és una democràcia amb plom a l’ala, francament.        

dilluns, 20 d’abril del 2015

SI NO SAPS INFORMÀTICA, HAS PERDUT EL TREN?


L’era de la cibernètica i la informàtica té una vessant preocupant: està reduint de manera cada vegada més dràstica i amenaçadora la personalitat humana, fent realitat aquella criatura que fa un quart de segle en Marcuse profetitzà com “l’home unidimensional”, el qual no era res més que una variable semàntica d’allò que Nietzsche havia catalogat com “home-ramat”. La saturació d’avenços informàtics ens porta al sistema de domesticació mental i psicològica més perfecte de la història, on la tecno-burocràcia moderna està en condicions d’envair tots els racons de la privacitat i d’influir en la presa de  decisions personals, sense deixar-ne ni un pam verge per remei. Acostumar-te a prémer un botó per obtenir respostes “on line” a quasi tot, no us negaré que dóna confiança, però potser hauríem de preguntar-nos a quin preu i confiança en què i en qui? En els tècnics? En els fabricants de robots o en els programadors dels seus cervells? La confiança cega en aquest aspecte té sovint més de màgia que de fe. Diuen que la gent que treballa assíduament amb ordinadors acaba desenvolupant una mena de relació de dependència passional amb la seva màquina. Especialment es nota amb nens i adolescents. El nen acaba obeint i creient més la màquina que no pas els pares o els mestres. I això és una contrapartida molt perillosa, perquè s’hauria d’obeir a qui té capacitat i autoritat per donar ordres i fer lleis; però la màquina no dóna cap ordre ni fa cap llei, sinó que es limita a suggerir que facis allò que qui l’ha programat pensa que és el que hauries de fer, perquè és el que et convé estadísticament.

            Fa anys, als Estats Units s’emetia massivament per la tele un anunci curiós, que em ve com anell al dit per il•lustrar aquesta reflexió d'avui. Es veia uns pares que havien decidit regalar-li un ordinador personal al seu fill en complir els catorze anys. El de la televisió, però, els reprenia. “és massa tard, ja heu perdut el temps”. La mateixa escena es repetia amb un nen de sis anys, pel qual també segons l’home de la televisió se li havia covat l'arròs. Els angoixats pares es preguntaven, llavors: hauria estat millor comprar.li el trasto als tres anys? Si, els hi responia el mestre-tites de la televisió, però no us penseu, ja que el cervell del nen ja comença a estar format a aquesta edat i... En fi, l’anunci acaba a la nurse  d’un hospital, i mentre la càmera es recrea entremig dels nadons, una veu en off diu solemnement: “aquest és el moment”. Originalitat no se li pot negar al publicista. El nom de Brzezinski a mig món li recorda alguna cosa. Fou assessor presidencial de Jimmy Carter, però la seva actuació política va ser un desastre; en canvi com a professor de la Universitat de Columbia es convertí en un geni. Ell va inventar la frase “technotronic society” per definir un país “condicionat culturalment, psicològicament, socialment i econòmicament per l’impacte de la tecnologia i l’electrònica”. Funcionant al món occidental més o menys el 70% de computadores del planeta, la teoria de Brzezinski va en camí de fer-se realitat. Faltarà veure si per bé o per mal, però qui sap si la resposta ja ens la trobarem escrita a la pantalla del nostre previsor ordinador personal. Una elit pensarà molt perquè la immensa majoria s’ho trobin tot mastegat, dat i beneit? Serà aquest el Paradís pel que tant es sospira des del principi dels temps?    


divendres, 17 d’abril del 2015

UNA IMATGE VAL MÉS QUE MITJA DOTZENA DE FULLS DE RUTA

            Si els sobiranistes insubornables que diuen volen portar la reivindicació de la independència fins a les últimes conseqüències, haguessin fet cas de la crida de la ANC en el sentit de penjar dels balcons o finestres de les seves cases l’estelada o una senyera fins aconseguit fer el cim, la imatge que es projectaria fora del país seria la d’una Catalunya tenyida cridanerament de quadribarrades a almenys la meitat més una de les façanes. I a Madrid una imatge tan contundent no la suportarien amb indiferència i,  de ben segur, els obligaria a posar-se les piles entre atacs d’histèria. Ja està bé que cada onze de setembre en fem una de més grossa, i que transcendeixi arreu l’apoteosi d’una diada èpica; però a la meva manera de veure hi trobo a faltar la perseverança i la tossuderia de mosca collonera, manifestant sense vergonya ni por a represàlies o a conflictes amb veïns d’una sensibilitat distinta, la voluntat de donar i testimoniar el suport incondicional a la independència del país, expressada d’una manera tan natural, barata i simple com penjant l’estelada o la senyera al balcó. Jo vaig obeir, sense fer-ne escarafalls ni buscant cap medalla, la consigna de l’ANC. Al meu carrer - 190 pisos ocupats, pel cap baix - si no recordo malament vaig ser el primer en posar l’estelada amb propòsit de no despenjar-la fins que ja no calgués, i als pocs dies van sortir-ne de l'armari gairebé una dotzena i mitja; però després de tres anys les que segueixen al peu del canó es poden comptar amb els dits de la mà.


            Fa uns quants mesos que quan rondo per Catalunya fent turisme de jubilat, tinc la curiositat d’anar comprovant a cada poble que passo si la proliferació de signes sobiranistes es correspon amb la teòrica majoria de ciutadans que, segons es diu, votarien independència sense pensar-s’ho dues vegades; i, francament, els números no em surten. Ahir mateix vaig tenir ocasió de repetir aquest experiment potser poc "científic"  a l’Empordà, i em vaig trobar que a pobles significatius - Palafrugell, La Bisbal, Palamós, Peralada, Figueres, etcètera -, els sobiranistes fan campana; i podent donar una imatge que, sobretot de cara al turisme, seria impactant, més aviat la panoràmica fa pena com a mostra d’aquella unitat i determinació majoritària que somniava i requeria l’ANC. És cert que, en definitiva, el que valen són els vots; però petits gestos, tan senzills com posar la senyera o l’estelada al balcó, farien forrolla i molt d’efecte; tant, que de ben segur, no ho podria passar per alt el govern central, fent veure que malgrat les manifestacions multitudinàries d’un dia, el procés no té continuïtat i que el sobiranisme és cosa de quatre eixelebrats de la ceba. Tanmateix, ja em faig el càrrec que les empreses dels polígons industrials i els comerciants a les façanes de les seves botigues urbanes - amb l’excusa de respectar les distintes maneres de pensar de les seves respectives clienteles heterogènies -, s’abstinguin de significar-se políticament; però que a la immensa majoria de les masies escampades per qualsevol indret del país no hi hagi una estelada ni per mostra, sincerament, és per fer-s’ho mirar. Una imatge penso que val per mil paraules  o cent discursos, i fa més patxoca que els continus fulls de ruta que cada quatre dies algú deixa caure sobre la taula per marcar paquet. A vegades, per mandra o per altres causes inexplicables, no utilitzem tots els recursos que tenim a l’abast de la mà perquè ens preguin en serio. I si penseu que pixo fora de test, us ho respecto; però del que he dic no en retiro ni una coma.        

dijous, 16 d’abril del 2015

A LES PENES PUNYALADES I SI CAL GOTS DE VI

Els estrategues que assessoren la cúpula del PP creuen haver trobat el desllorigador per aconseguir que de cap dels candidats que figurin a les seves llistes electorals es pugui dir que estan imputats en res; és a dir, que estaran més nets que una patena. Tenint en compte que a casa d’aquesta gent quasi no es podia donar un pas sense entrebancar-se amb algú que portava la camisa tacada o els dits enllefernats de merda, la solució que en Rajoy els hi ha comprat als seus assessors, és l’única que li quedava per treure pit en els mítings i vantar-se de ser els més honestos del món mundial. Treure de la circulació el mot “imputat” i substituir-lo per un de més neutre i de bon pair, apedaçant la Llei d’Enjudiciament Criminal al seu gust, gràcies a la majoria de absoluta, és un joc mans que frega allò del “més difícil encara” que practiquen els trapezistes de circ o els mags de més renom. A cap llista, doncs, apareixerà cap imputat, per molt que les garbellin; si per cas hi haurà simples “investigats”. És el que sempre deia l’Aznar quan li estrenyien les costures : a les penes punyalades i si cal, uns quants gots de vi, sempre que sigui del bo. I en Rajoy, que somnia amb superar el seu mestre i mentor, presumptament ha pagat de gust trenta monedes – el joc brut i la delació encara es cotitzen com vint-i-un segles enrere -, a qui hagi filtrat com a carnassa per entretenir la camada de llops de la premsa, els tripijocs amb hisenda de l’antic delfí polític de l’Aznar i pare putatiu del “miracle econòmic espanyol” dels noranta. Perquè no hi ha cap dubte que qui ha fet la cancalleta a en Rato ha estat algú de la seva família política, amb el consentiment del gran bruixot de la tribú. La qüestió és a qui de la competència es passarà factura quan s’aixequi la veda, per la campanya electoral. Tingueu per segur, però, que es tractarà d’una o vàries peces grosses, de les que fan patxoca i tenen impacte mediàtic, per sembrar el caos a casa del veí. El curiós del cas és que costa de creure que, tan intel•ligents com pensen que són, no s’adonin que aquesta tàctica només els porta a un camí sense sortida i, possiblement, al suïcidi polític. Tant malament veuen el panorama, que es decantin per l’estratègia de la terra cremada?  
A la meva manera de veure, s’ha entrat en la dinàmica de negar que es menteixi, malgrat no es digui mai la veritat. És possible que d’enmig del caos en pensin sortir beneficiats, perquè fins ara estaven acostumats a pescar a tremuja enterbolint les aigües; però la seva bona sort s’ha acabat. Gràcies a com se n’han fotut del mort i de qui el vetlla sense escrúpols, estan ressuscitant els pitjors fantasmes del vell populisme, amb la diferencia que els indignats d’avui amb la endogàmia interna dels partits que han tingut l’exclusiva de sucar el melindro des de l’harakiri de la dictadura – PP, PSOE i CIU -, n’estan fins al cap d’amunt de les portes giratòries que han portat alts ex-càrrecs públics a les empreses estratègiques i a la banca, sense solució de continuïtat entre poder i empresa privada, i de la impunitat que sovint els fa impunes malgrat la corrupció per culpa d’un sistema judicial submís al poder executiu de torn i d’unes lleis contaminades per la política partidista. I aquesta invasió de populisme em temo que no serà una grip passatgera, sinó que ha vingut per quedar-se a l’empara de la histerització dels plantejaments d’una nova esquerra de rampells desconeguts, del radicalisme cívic assembleari i d’una congregació híbrida que busca l’encaix definitiu entre la dreta, el centre o l'esquerra. Per aquesta raó, des del bipartidisme que va de capa caiguda, algunes veus pretenen animar la festa de comiat amb el vell truc de respondre a les penes amb punyalades i amb els gots de vi que calgui, per perllongar l’alegria mentre es pugui.     

dimecres, 15 d’abril del 2015

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (15) – JA PORTO BASTÓ...

- “Ja estareu content, oi, veient que al final m’he donat per la pell i ja vaig amb bastó? Però no penseu pas que és gràcies a vós i al sermó que em vàreu clavar la darrera vegada que vàrem parla, que he canviat d’opinió. De fet, el que em diguéreu ja m’ho sabia de memòria perquè era la mateixa cançó enfadosa que m’endinyaven a totes hores la dona, les filles, el metge del seguro i tot guisqui que em tenia confiança. El metge, però, era el que més m’emprenyava, perquè cada vegada que l’anava a veure per queixar-me de les cames que em feien figa, i del dolor a la planta dels peus que no em deixava viure, em mirava amb cara de rata sàvia per recalcar-me l’únic remei que, segons ell, em podia ajudar a anar tirant: - “Climent, fes-me cas i fes servir el bastó per descarregar tot el pes del cos només en els genolls i els peus”... Un dia, que quasi vàrem partir peres, li vaig explicar que ma mare quan li deien que portar bastó feia senyora, els contestava amb un regany : - “Doncs vés-hi tu!”  I que mai va baixar del burro; acabà en cadira de rodes, però no la van veure pel carrer amb bastó. I jo pensava igual que ella fins fa quatre dies, malgrat caminar cada cop em costava més i per donar quatre passes ho feia amb pena de la vida. Bé, que us he de dir? Prou que m’havíeu vist gairebé agafar-me on podia per a no caure. Enlloc de caminar, ara sóc conscient que m’arrossegava. Però quan em feia el tossut no ho veia així, i només tenia retrets contra el metge, al qual considerava un patata per no encertar-me la potinga que m’eixarreís les cames... Sabeu qui em va fer reaccionar? Doncs la meva filla petita, que al final va perdre la paciència i em va engaltar: - “Papa, a veure si t’adonés d’una vegada que quan fas el ridícul i el pena no es portant bastó, sinó caminant com un ànec coix, si caic o no caic”. És molt fotut que la teva pròpia filla et perdi el respecte i, enlloc de sermonejar-te, et digui simplement que ets un vell ridícul... Confesso que em va saber tant de greu que m’hagués dit allò, que vaig decidir-me a comprar la mateixa tarda el refotut bastó, i en presentar-me a l’hora de sopar recolzant-m'hi, tots es varen quedar bocabadats. Vaig fer veure que ho havia fet per fer-los callar d’una vegada, però he de reconèixer-vos que quan el vaig tastar de seguida hi vaig trobar la gràcia. Carai si n’és de diferent, i que burro que vaig ser no decidint-me abans! Ara caminar, encara que vagi feixuc, és una altra cosa. Llàstima que m’hagi perdut uns quants mesos patint com un carallot per una tonteria tan colossal com pensar que el bastó envellia, i que jo no volia que fos dit que tinc els anys que tinc... Ja n’he arribat a ser de gamarús, renyint inclús amb els que em trencaven les oracions. I és que quan se’ns posa una mania al cap, podem arribar a ser més beneits que una espardenya. Ara que ja estic massa baldat, reconec que el bastó em fa molt de servei i que si no m'hagués fet pregar tant potser no faria tanta mala ganya. Com que a vegades engipono estranyes teories, l’altre dia em deia que el bastó és una prolongació dels braços i, per tant, és com si caminés de quatre grapes com quan era petit... En fi, ara sóc jo qui dono consells als que fan com jo feia fins fa quatre dies. Qui ho tenia de dir! Això fa palès que massa sovint, quan ens fem grans, diguem que no a tot quasi per vici; voldríem estar tan trempats i fer el pinxo com quan teníem trenta anys, perquè, en el fons, envegem la joventut que no tornarà i ens resistim a adaptar-nos, posant bona cara a les limitacions que ens imposa l’edat. Sabeu què us dic? Que el nostre paper consisteix en fer-nos valdre, encara que sigui anant amb bastó, i no deixar-nos arraconar per quatre xacres que no ens permeten tibar com el jovent, però si arribar a tot arreu i no pas a misses dites...”     

dimarts, 14 d’abril del 2015

REPÚBLICA: A LA TERCERA SERÀ LA VENÇUDA?

És evident que no existeix cap fórmula miraculosa, cap sistema jurídic que monopolitzi tots els avantatges de la democràcia sense cap dels seus inconvenients. No hi ha cap règim polític perfecte. Ni tampoc institucions que no puguin ser manipulades o utilitzades abusivament, perquè les institucions s’encarnen en els homes que han de fer-les funcionar. I en la mesura que aquests no són perfectes, en la mesura que existeixen interessos creats susceptibles d’entrar en conflicte, cadascú - fixeu-vos-hi bé en què us dic, des del simple ciutadà al cap de l’Estat -, tendeix a fer jugar les institucions en profit del seu interès personal, del seu grup, de la seva casta o, inclús, de la seva religió. Però si totes aquestes institucions s’organitzen en el marc d’uns principis republicans, penso que com a ciutadans sempre en treure’m més profit i seran més controlables que si ho fessin a l’empara de la monarquia; per molt constitucional i descafeïnada que sigui. I d’aquesta manera hi he pensat sempre des de molt jove, quan a la meva Figueres natal m’esquitxava el republicanisme que es vetllava a la llibreria del senyor Canet. A la Figueres de la meva joventut no hi havia gaires independentistes, però sí molts republicans. I suposo que a la resta de Catalunya, més o menys passava tres quartos del mateix.

            Espanya ha viscut dues experiències republicanes, per desgràcia de vida efímera, que foren rebudes i aclamades per la majoria de la població, en principi, amb molta il•lusió i alegria. Qui sap, també, si posant-hi unes expectatives desmesurades, que van ser traïdes per les lluites internes pel poder i, sobretot, per mandra a l'hora de frenar les esbravades revolucionaries i de controlar l’ordre públic, permetent que una part de la ciutadania se sentis perseguida, no per discrepàncies ideològiques, sino per la pressa d’uns quants de la flamarada per passar comptes sense contemplacions amb els que consideraven enemics del poble: els rics, la capellanada en general i els monàrquics. No era un fenomen nou en la història. La França camperola i burgesa del 1789 sabia què volia quan va prendre la Bastilla: la terra i l’abolició de privilegis. I la Rússia obrera i camperola del 1917 també quins eren els seus objectius quan van afusellar el zar: pau, terra i pa per a tothom. Avui que commemorem l’adveniment de la segona república, deixant de banda totes les consideracions a favor i en contra de l’experiència que es puguin fer, el cas és que malgrat tots els errors que es varen cometre, la República "per se" no és un mal negoci per a la democràcia; la culpa de que aquí acabés pel camí del pedregar la tingueren els que la varen prostituir des de dintre i, sobretot, els que s’hi varen revoltar amb la baioneta calada. A la meva manera de veure, doncs, penso que no obstant s'hagués malaguanyat l'experiment en dues ocasions, avui es perfectament legítim seguir somniant amb una tercera República - si pot ser catalana millor -, que arreli d'una vegada perquè a còpia d’errors s'hagi aprés alguna cosa del passat. Començant perquè sota la protecció republicana cap ciutadà, pensi com pensi, hagi de passar por o sentir-se de segona o tercera categoria.  

dilluns, 13 d’abril del 2015

LA DIGNITAT DELS QUE TENEN SÍNDROME DE DOWN

Que una modesta editora sevillana, mare d’una nena amb síndrome de Down, estigui recollint signatures perquè la Reial Acadèmia de la Llengua (RAE) retiri del diccionari el mot lleig “subnormal”, i posats a fer que es modifiqui la definició d’aquest síndrome en el sentit de no considerar-lo com una malaltia, a la meva manera de veure és una iniciativa per treure’s el barret. La qual mereixeria la portada dels diaris, enlloc d’altres notícies tacades de sang, catàstrofes, pessimisme econòmic o corrupció escandalosa, que només serveixen per amargar-nos el primer cafè del dia. Els que recolzen aquesta nova versió de mare coratge en la seva reivindicació pensen que la RAE, que es vanta de netejar, fixar i polir el llenguatge ordinari o literari dels ciutadans, ha de reconèixer amb tots els ets i uts que dir-li “subnormal” a una persona és un insult, de la mateixa manera que ho és l’expressió “marica” referida als homosexuals. Ara per ara, però, si anem a buscar la definició de subnormal al diccionari, comprovarem que l’única accepció és aspra i no escrita pas amb gaire mà esquerra: “Dit d’una persona que té una capacitat intel•lectual notable-ment inferior a la normal”. El problema principal és que ningú pot atribuir-se autoritat ni coneixements suficients per establir els límits de la normalitat, malgrat alguns savis tarambanes creguin que sí, com no fa gaire va permetre’s l’eurodiputat Javier Nart – de Ciudadanos, quina ironia! –, que en una de les tertúlies que freqüentava va posar-se de peus a la galleda amb una patinada memorable: “el qualificatiu “subnormal” és el més adequat per referir-se a les persones amb síndrome de Down”. Precisament aquesta presumptuosa afirmació del polític gall de panses, en escoltar-la va revenxinar la ràbia i l'orgull de la mare d’aquest relat per iniciar la campanya de que us estic parlant. 

            Que l’expressió subnormal s’utilitza com un insult no crec que sigui gaire discutible, perquè hom ho diu amb tota la intenció de menysprear a algú, tant en la política – voteu-nos a nosaltres que som els “normals”, no us sona? -, com en la societat en general. I encara que se li tregui ferro amb l’excusa que es diu col•loquialment, el desdeny no té disculpa. La medicina descriu el síndrome de Down com una alteració genètica que en ocasions, però no sempre, té associades diverses patologies; però estrictament parlant no es pot considerar una malaltia. No fa massa dies una sentència judicial ha donat la raó a uns pares que havien denunciat una companyia d’assegurances de salut que excloïa de la pòlissa familiar un nadó amb aquest síndrome. No obstant això, a massa gent encara li és més fàcil - potser subconscientment i sense malicia, no ho discutiré pas -, emprar el mot subnormal enlloc de discapacitat. La semàntica té la importància que se li vulgui donar, evidentment, i a vegades fins i tot admeto que es pot ser una mica perepunyetes; però quan, com en aquest cas, segons l'expressió es pot trepitjà la dignitat dels més dèbils i indefensos, crec que a la semàntica se li ha de tenir una mica més de respecte. Aquesta mare, que es diu Paloma Ferrer, per descomptat ja té la meva signatura.     

diumenge, 12 d’abril del 2015

DÉIEM AHIR... (REBOST DELS CAPS DE SETMANA)

El maig del 2011 vaig engegar el blog “A la meva manera de veure”, amb el propòsit de reflexionar planerament tant sobre qüestions d’actualitat política com sobre les preocupacions i sentiments de les persones, una mica a l’estil de les velles tertúlies... Avui he pensat que estaria bé que un dels dos dies setmanals que descanso d’escriure treure la pols a velles reflexions, per comprovar si anava gaire lluny d’osques.
● EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI  (publicat el maig de 2011)

Donant una volta per Facebook hi acabo de trobar un comentari sobre els disturbis de Londres, que m’ha xocat: - “Quan hem de començar a fotre’ns hòsties aquí?” El que m’ha deixat tocat és que conec a la persona que ho ha escrit i, o bé està molt cremada o no és tan responsable com em pensava. Perquè en moments delicats com els que estem vivint, penso que s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. I no sempre les persones que tenen responsabilitats socials saben tenir la boca tancada abans d’engegar estirabots pel broc gros, engreixant encara que sigui sense voler la crispació. La meva primera reacció en el cas que us comento ha estat esborrar el temerari poca-solta de la llista d’amics, puix que una persona que fa de mestre opino no pot expressar-se tan frívolament, invocant la llibertat d’opinió  Però no sempre és tan senzill com prémer una tecla, esborrar el que no t’agrada. I a més a més, encara que jo no vulgui escoltar necieses, no puc impedir que s'escampin ni que hi hagi qui que se’ls empassi, com si fossin un dogma de fe. Per tant, si els que tenen la tendència de parlar massa i a destemps no aprenen a comptar fins a cent abans d’obrir la boca, el perill de contagi de la frustració serà difícil d’aturar.


            Com volen que els ciutadans respectin els que tenen el dret de governar, legitimitat per les urnes, si quasi cada dia un o altre ens aixeca la camisa o avergonyeix? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver-ne d’escoltar”. Avui, vulguis o no, toca parlar de la crisi perquè se n’ha escampat arreu el calfred de la fallida del sistema. Amb l’excusa de la globalització cada pet provoca cent-mil esquerdes, i per aquesta raó els dirigents no poden permetre’s becaines ni caçar mosques, sinó que han de trampejar la passa com sigui, malgrat els hi faci mandra. La crisi és com una grip severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn, doncs, que en aquestes circumstàncies cada cop que algú estossega les poques idees que encara no s’havien fos dintre la closca, rebotin a les temples com cops de martell. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats - suposo amb la millor intenció del món, pels fetillers de guàrdia - els desesperats dirigents ja no s’aguanten drets, veient com fins i tot els nans els hi creixen. No és fàcil entremig d'aquest caos i tanta diarrea mental, que els de poble com jo fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de d'apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia de cada país, perquè es pugui aprovar almenys per la mínima el proper examen, per part del trio d'intransigents representants dels dotze apòstols que dicten les regles de joc del món global, des de les infal•libles – mentre no es demostri el contrari o es desinflin com una bombolla més de l’arrogància capitalista - agències de qualificació del risc.   

divendres, 10 d’abril del 2015

LA GRAN ESTAFA A LES PENSIONS CONTRIBUTIVES (i 2)

Fa just un any, un paternalista Mariano Rajoy declarava, posant la millor cara de viatjant de gra cuit, el següent: “tot el que havíem d’aprovar s’ha fet i constitueix un avanç decisiu per garantir un alt nivell de benestar social, a través del sistema públic de pensions”. Després d’aquestes paraules triomfalistes va recórrer per enèsima vegada al Fons de Reserva, per treure’n 5.500 milions i 500 més al cap d’unes setmanes, perquè havien calculat malament el que els faltava per complir amb la pagar extraordinària. I en arribar desembre tornem-hi!, i el juny d’enguany una altra rampinyada que ha reduït en un 50% els estalvis que varen trobar a la guardiola. Una guardiola que a partir del 2011 el govern central, llavors en mans socialistes, començà a tibar per arribar a fi de mes en matèria de pensions, i per tapar algun altre forat pressupostari com va reconèixer la pròpia senyora Salgado, llavors factòtum d’economia; préstec que, per cert, no em consta que s’hagi retornat a la caixa. I per acabar-ho d’arreglar, a l’inrevés de com actuen  altres països més rigorosos amb les coses de menjar, la major part del Fons de Reserva es va invertir en deute públic espanyol. Qualsevol economista us dirà que tenir el 90% dels Fons de Reserva en una sola senalla va en contra de tots els criteris de prudència. Quan els populars varen instal•lar-se, per majoria absoluta, al pont de comandament del vaixell, el primer que va fer el seu gran timoner fou regalar les orelles de la tripulació amb una frase lapidària: “Si hi ha una cosa que no tocaré mai seran les pensions...” I Déu ni do si ho ha fet: retardar l’edat de jubilació, establir limitacions a la revalorització de les pensions i augmentar el nombre d’anys cotitzats tinguts en compte per al càlcul de la pensió. Em pregunto si la seva solemne promesa anava dirigida als pensionistes del règim general o a les classes passives de l’Estat, que mengen a part i no sé si del mateix ranxo.


             Però sigui com sigui, totes aquelles cataplasmes han resultat insuficients per curar el malalt. Els nous pensionistes encara arriben a l’edat de jubilació amb més anys cotitzats i sous més alts; per tant, les pensions que corresponen són més elevades, com és fàcil de comprovar en el creixement que hi ha en el volum global de pagaments any rere any, mentre que el d’ingressos no deixa de minvar. La incògnita és si aquest desequilibri pot durar gaire temps, tot i que es recuperin les xifres d’afiliats a la Seguretat Social. Que aquesta és una altra: si quan s’omplen la boca amb els milers de nous cotitzants ens confessessin l’import exacte dels imports recaptats comparant-lo amb deu anys enrere, ens adonaríem de la gran enganyifa que obligarà, una vegada més a tibar de les reserves per tenir la festa electoral en pau. Per tot plegat és tan important que el procés sobiranista català toqui molt de peus a terra a l’hora de fer els números, si vol guanyar-se la confiança i el suport de més d’un terç de l’electorat. A la gent gran no se li podrà demanar que es tiri de cap a la piscina, sense comprovar que hi ha aigua suficient per a no prendre mal. I les explicacions no es poden limitar a ambigüitats ben intencionades: s’haurà d’oferir una garantia creïble. Perquè, en cas contrari, qui sap si malgrat el futur de les pensions fa tanta mala ganya a l’Estat espanyol, més d'un prefereixi quedar-se a l'empara d'un boig conegut que d'un savi per conèixer. A la meva manera de veure, doncs, seria bo que aquesta consideració la tinguessin en compte els líders de l'independentisme a l’hora d’afinar la punteria. Una part important de l’electorat català que haurà de decidir el 27-S, la gent gran pensionista o en capella d’esdevenir-ne, viu de realitats comprovables i no pas d’il•lusions, per molt embolicades amb paper de flors i violes que estiguin.

dijous, 9 d’abril del 2015

LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS CONTRIBUTIVES (1)

En capella d’eleccions, els vots dels pensionistes tornaran a ser objecte de desig, i tots els partits els festejaran i rivalitzaran en prometre que si ells manen les pensions no perillaran, i alguns aniran més enllà assegurant que, fins i tot, les augmentaran. Per descomptat que els sobiranistes, a més a més, multiplicaran els esforços per tranquil•litzar la gent gran pel que fa a la solvència financera d’una virtual Catalunya independent. Però la parròquia, en el fons i mal que li pesi a la classe política, ja està escarmentada i bastant tipa de que les promeses es basin en simples actes de fe i contractes de confiança; malgrat dissimuli la seva indignació perquè tem que si fa massa soroll en pot sortir escaldada. Per tant, la majoria de pensionistes es tornen porucs i, acollonits malgrat totes les vexacions, prefereixen mossegar-se la llengua mentre els hi vagi caient cada mes la paga de la qual cada vegada en depenen més. Les perspectives dels jubilats de mantenir un poder adquisitiu mitjanament passable, es van fer miques quan els polítics, per justificar que no podien fer els miracles que havien promès, acabaren amb l’encanteri que les pensions eren el resultat de capitalitzar les quotes cotitzades durant tota la vida laboral per un pensionista, sinó que la paga de cada mes depenia de les cotitzacions “on line” dels treballadors actuals. Colaria aquesta excusa de mal pagador, mai millor dit, si no fos que des de 1967, quan es va crear la Seguretat Social i la cotització esdevingué obligatòria, a cap treballador se li va explicar que la seva futura pensió de jubilació no dependria de les seves cotitzacions sinó dels cotitzants que hi hagués a trenta o quaranta anys vista.


Poso l’èmfasi en el concepte “obligatorietat”, perquè cap treballador per compte d’altri podia escaquejar-se de contribuir al sistema general de la seguretat social i bastir pel seu compte la futura pensió, destinant l’import de les cotitzacions, per exemple, a engreixar un fons de pensions privat. Si volia assegurar el seu poder adquisitiu un cop retirat tenia de fer-ho gratant-se la butxaca, cosa que molt pocs feien per dues raons de pissarrí: la primera, que es refiaven que l’Estat no faria l’ànec ni el ronsa mai i, segona, perquè les misses no donaven per tant. D’altra banda, des de 1967 els superàvits entre cotitzacions i pensions no s’endreçaven en una bossa de reserva, tal com feien alguns països més previsors i honestos veient-se venir la pedregada. Com que l’Estat espanyol es governava llavors per la llei de l’embut i els rampells d’un dictador, que no estava per orgues ni per controls pressupostaris, el calè que sobrava a tremuja - perquè el número de pensionistes era la xocolata del lloro comparat amb ara - engreixava els comptes dels oligarques i altres parides polítiques; potser inclús es destinaven als fons de rèptils. El cas és que a proveir un fons de reserva assenyat no hi anava a parar cap estalvi, per la senzilla raó que ni tan sols s’havia enfilat l’agulla per crear-lo. No va ser fins a la segona legislatura de l’Aznar – a cadascú allò que li pertoca – que el fons de reserva es fa engiponar i s’hi van acumular uns seixanta i escaig de milions d’euros. Una misèria, comparat amb el que hi podria haver hagut si no s’haguessin malversat els excedents de les cotitzacions quasi 30 anys, entre franquisme i democràcia, per tapar altres forats que no hi tenien res a veure amb les pensions i que si poguéssim saber tota la veritat, segurament ferien pudor de merda. (continuarà demà)

dimecres, 8 d’abril del 2015

ORATORIS I MESQUITES SOTA LUPA

Segons van publicar els papers de diumenge, Catalunya acull la meitat de centres de culte salafista que es tenen censats a Espanya, i concretament els de Reus, Torredembarra, Vilanova i la Geltrú i Salt, que diuen són els que més destaquen en dedicació al proselitisme integrista, estan sota sospita de prèdiques poc democràtiques, raó per la qual els serveis d’intel•ligència no les perden de petja. A la meva manera de veure tenim mala peça al teler si l’única manera de defensar-nos d’una suposada amenaça islamista consisteix en sotmetre oratoris i mesquites indiscriminadament a setge policíac. La Constitució espanyola, en el seu article 16.1, com moltes d’altres arreu del món, garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte, sense cap més limitació que el manteniment de l’ordre públic. El problema és que, potser inconscientment i de ben segur massa sensibilitzats per la por a un enemic desconegut, es confonem tots els espais de culte musulmans en quasi centres d’adoctrinament gihadista. Aquesta derivada, com admetia una persona tan bel•ligerant en aquesta qüestió com és Pilar Rahola: “fomentaria una gran confusió i, sobretot, seria una bomba de temps”. Perquè és evident que allò que les Constitucions laiques emparen no són idees o creences en abstracte, sinó la llibertat de les persones a pensar com vulguin. La Constitució francesa, per exemple, va més enllà i matisa, per si de cas, que vetllar per l’exercici sense traves de la llibertat religiosa no significa que l’Estat reconegui, assalarií o subvencioni cap culte en particular.

La patata calenta que té Occident envers l’islam rau en com aconseguir que els islamistes siguin respectuosos amb les regles de la  laïcitat,  compartint un codi de drets i deures ciutadans que tingui com a valor fonamental i denominador comú la declaració universal de Drets Humans. En aquest sentit, alguna cosa deu fallar en les relacions amb l’islamisme que s’ha instal·lat a casa nostra, perquè els valors ètics que haurien d’orientar i motivar les actuacions humanes acabin depenen de la coacció més que no pas de la convicció. La coacció és inevitable només quan tots els altres arguments han fracassat, però una societat liberal com pretén ser la nostra hauria d’eliminar la coacció a la mínima expressió. La Victòria Camps, que en sap un pou d’Ètica amb majúscula, ensenya que “el problema de l’ètica no rau en la teoria sinó en la pràctica”. Quan l’Occident gras i orgullós de la seva prosperitat va obrir de bat a bat les portes de casa seva a la immigració amb papers o sense, perquè li faltava mà d’obra barata i, sobretot, disposada a agafar les feines que els seus ciutadans rebutjaven per brutes, pesades i malpagades, no va tenir en compte que no donava aixopluc només a braços sinó també a ànimes. Inclús els pobles més favorables al principi d’integració dels nouvinguts, no van preveure i desenvolupar les complicades estructures que eren indispensables per no fer ressentits; però, sobretot, no van tenir en compte que deixant entrar a tremuja tothom fins a la saturació del propi sistema d'organització social, condemnaven cada vegada més una part important d’immigració a viure en la marginació que suposa no poder guanyar-se la vida en igualtat de condicions que els ciutadans de la societat d’acollida. I és aquest excedent de població el que nodreix les files de la delinqüència per sobreviure el cos i del fanatisme per alimentar l'ànima. L’altre dia vaig tenir un mal pressentiment veient en ple dia una dotzena d’adolescents musulmans estintolats a les portes de l’edifici més emblemàtic de la meva ciutat - el que alberga la biblioteca - que escoltaven atents les explicacions de tres imams inconfusibles pels seus hàbits. No faré judicis de valor, però aquesta imatge em va produir un calfred. I no perquè els imams facin descaradament la seva feina al carrer, sinó perquè hi hagi desvagats forçosos disposats a escoltar-se’ls.


dimarts, 7 d’abril del 2015

MONÒLEGS A PEU DE CARRER (14) – SENSE MÒBIL ESTIC PERDUT ...

“... Em deixaríeu trucar a casa des del vostre mòbil? Perdoneu que us ensopeixi d’aquesta manera tan brusca, però és que he de parlar amb la jove perquè no pateixi si faig una mica de salat en tornar de la passejada, i ara m’adono que m’he descuidat el mòbil a la tauleta de nit... La meva jove és patidora de mena i si no em sent tornar a l’hora que toca, es començarà a fer cabdells pensant que m’ha passat alguna cosa, ja que des que fa uns mesos em vaig marejar per una baixada de la pressió, i la varen avisar els mossos de que estava a l’hospital, quan marxo ja es posa nerviosa. Precisament, fou arrel d’aquest accident sense més conseqüències que l’ensurt, que el meu fill em va obligar a comprar un mòbil i prometre-li que sempre que sortís de casa el portaria a sobre... De fet, de casa ja no en surto massa: cada mati dels dies feiners per fer un tomb pels afores, aprofitant que casa nostra està a tocar del bosc de Can Cabrafiga, i dos dies per setmana per recollir el nét a l’escola, que està a dos-cents metres; la resta de la setmana hi va la consogre i així tots els avis contents. Malgrat no m’esgarriï gaire de la ruta marcada, he de confessar que amb el mòbil a la butxaca em sento més segur. No els hi reconeixeré pas mai a ells, però el dia que em va venir aquell tropell em vaig ben acollonir, creieu-me... I ara per què carai us explico tot això, pensareu? Doncs, francament, perquè em costa de demanar favors tan particulars, semblant que no hi toco. Mireu si em costa, que abans d’ensopir-vos he deixat passar de llarg un parell de caminants que m’han paregut esquerps i un pèl tibats. Amb vós, en canvi, m’hi he atrevit perquè m’heu semblat manyac, amb cara de bona persona i que m’entendríeu. Però ja us ben juro que mai més sortiré de casa sense el mòbil, no només perquè em trobo perdut, sinó perquè no vull tornar a passar per aquesta vergonya... Gràcies, senyor, per escoltar-me amb tanta paciència. I no, no us en aneu pas, que el que tinc de parlar amb la jove no és cap secret i quasi val més que vós mateix em marqueu el número perquè amb aquesta eina tan guapa que teniu no hi estic acostumat... Quan va començar la moda del mòbil em vaig jurar que mai hi cauria perquè no li veia la necessitat, però ja us ben asseguro que m’ha llegut de canviar de parer. Avui, sense el mòbil em sento desemparat i despullat; i si voleu que us sigui sincer, encara no sé com no me n’he adonat que anava sense, fins ara... Insisteixo, marqueu-me el número, si us plau, perquè el veig tan complicat el vostre aparell que encara us l’espatllaria, i només faltaria això. Jo sempre vaig a lo pràctic: mentre amb el meu mòbil pugui rebre i fer trucades ja en tinc prou i de sobres, no m’agraden els experiments ni trencar-me el cap. No dic que no me’n pogués sortir, perquè tampoc sóc cap tanoca; però crec que se m’escalfaria massa el pis de dalt, i encara em vindria un cobriment de cor si amb tantes tecles per remenar i xafardejar, quan el necessités per una emergència em fes figa... Perdoneu que us destorbi, que jo no obstant sóc de mena tímid, quan m’embalo i agafo confiança sóc perillós. Guaiteu, si em féu el favor el número que heu de marcar-me el porto apuntat per si de cas ...”     

dilluns, 6 d’abril del 2015

NI A CASA PODEM ESTAR TRANQUILS I SEGURS?

En tornar de l’escapada de setmana santa alguns s’hauran trobat amb la desagradable sorpresa d'una casa de potes enlaire gràcies als lladres. I només qui s’hi ha trobat en aquest merder pot entendre que de tots els sentiments que envaeixen una persona quan veu el panorama que li han deixat els pispes – ràbia, histèria, desolació, depressió –, possiblement el d’impotència defineixi més l’estat d’ànim. Una amiga que va passar dissabte per aquest mal tràngol, em deia: - “tu no saps com te n’arribes a sentir d’impotent veient tota la teva roba íntima, llibres estimats, documents importants i els records de família carregats només de valor sentimental escampats per terra de qualsevol manera”. I en arribar la policia, que en teoria hom s’hauria de sentir protegit, fora de perill i en camí de la revenja, sovint encara se sent més poca cosa quan els mateixos agents de l’autoritat confessen la seva pròpia impotència: - “sabem qui són perquè reconeixem la seva forma de “treballar” ja que són reincidents, i on els podem trobar. Però no podem garantir que l’endemà de detenir-los tornin a voltar pel carrer”. La franquesa és d’agrair sempre, però a vegades massa sinceritat desenganya i enfonsa la moral. Sense anar gaire lluny, acabo de llegir a “La Vanguardia” de diumenge la següent notícia: “Els mossos han detingut cinc persones (quatre homes d’entre 26 i 40 anys i una dona de 24) com a autors de sis robatoris amb força en tres municipis del Baix Empordà. El jutge va decretar llibertat amb càrrecs per a tots els detinguts.” No tenim prou dits a la mà entre tots els que llegiu la reflexió d’avui, per comptar les vegades que un afegitó semblant remata les cròniques de successos. 


No entenc com polítics que quasi s'esgarrapen debatent la cadena perpètua o, fins i tot, la pena de mort, siguin incapaços de trobar el desllorigador a un assumpte tan senzill i prioritari com és legislar un sistema que faci possible que els lladres i atracadors tinguin ben clar que en una democràcia el dret a la propietat és tan important com el dret a la llibertat, i que qui la fa la paga. A la meva manera de veure, una democràcia que en matèria de seguretat i justícia s’assembli més a can Pixa que a un estat de dret seriós i solvent, no pot anar gaire lluny si no s’espavila. I és que pels ciutadans el concepte paradigmàtic i proper de seguretat consisteix en que a casa seva, on viu i resguarda la teva intimitat entremig de records personals de valor material nul però incalculable des d'un punt de vista sentimental, ha de ser tan inviolable com la mateixa vida. Per tant, en enxampar un lladre s’hauria de començar per no limitar la seva responsabilitat penal a l’estricte barem de la quantia material del robatori, sempre sotmesa a l'estira i arronsa de perits i advocats, ignorant els danys colaterals en forma de seqüeles psicològiques que, sobretot en casos de gent gran, poden durar una eternitat; però que inclús en gent més jove tarden a desaparèixer mesos. Una societat democràtica no pot permetre’s que sembli que davant la justícia tinguin més garanties els delinqüents que les víctimes; i massa sovint aquesta és la sensació que hom en té de tot plegat. No pot ser que un lladre, sobretot quan actua professionalment i en colla, surti al carrer a les vint-i-quatre hores de la seva detenció, malgrat sigui en llibertat amb càrrecs. I si els jutges s’emparen en la lletra de la llei per abonar aquests contrasentits, cal que els polítics parin de discutir sobre el sexe dels àngels i posin fil a l’agulla per canviar les lletres injustes de les lleis esbiaixades. D’altra banda, posats a fer, poden reconsiderar l’aplicació de la pena que s'imposi a aquests delinqüents, en el sentit que no cal que vagin a la garjola a menjar sopa bova pagada amb els impostos de les víctimes mentre maten el temps d’oci obligat posant-se al dia “en l’ofici”; sinó que reparin els perjudicis i el mal moral causat amb serveis a la comunitat i assistint a programes obligatoris i rigorosos de rehabilitació com a persones de profit. Perquè si no s’agafa el toro per les banyes, la democràcia a cada bugada perdrà un llençol, i no ens en sobren perquè tant se’ns en doni.

divendres, 3 d’abril del 2015

ESCLAUS O ROBOTS EN PLE SEGLE XXI

No falla, quan estic en el punt més dolç de la migdiada, em sobresalta el timbre del telèfon. Quasi em foto de lloros per arribar-hi a temps perquè tinc l’ànima adormida, i quan el despenjo sento una veu, normalment femenina i amb accent de vés a saber d'on, que em pregunta melosa si parla amb el senyor José Maria. Quan jo encara anava amb el lliri a la mà li contestava afirmativament, i allavonces la veu anònima intentava fer-se simpàtica presentant-se com a Mirinda, Candelaria o Virginia, per endinyar-me tot seguit un seu rotllo encaminat a caçar un comprador passerell o ingenu del servei o producte que promocionava. Quan ja vaig endevinar de què anava el joc i que les llagoteries de la venedora eren una simple tàctica per fer-me caure de quatre potes en un parany comercial que es basava en el vell truc de vendre duros a quatre pessetes, vaig inventar-me mil formes de treure’m de sobre aquelles paparres, formes cada vegada més descarades i mal educades sense remordiments, des de deixar-la amb la paraula a la boca o, simplement, tallant la comunicació en quan m’olorava una nova temptativa d’aixecar.me la camisa. No sóc l’únic que actua tan expeditivament contra aquesta invasió de la privacitat de la llar en el moment més inoportú. Ja que no sé com s’ho manegen, però la majoria de les vegades la trucada empalegosa tenen el do de fer-la caure en el moment més inoportú, de manera que la Candelaria de torn no pot evitar que l’engeguin a parir panteres a les primeres de canvi.


A la meva manera de veure, però, aquest assetjament de la nostra intimitat per part de operadors o operadores que t’ofereixen descomptes, regals i gangues a totes hores, amb un discurs pràcticament calcat, requereix quelcom més que liquidar-lo a la valenta com acabem fent la majoria dels destinataris de les trucades. Suposo que també hi deu haver gent que se les escolta i, potser, inclús hi manté una conversa amb qui està a l’altra banda de la línia; el que ignoro és si amb aquests interlocutors tan programats i quadriculats és possible mantenir-hi una conversa normal, i si arribat el cas que algú s’hi aferri a la trucada – que també passa – per trencar la seva soledat particular, són ells qui tallen la comunicació per no perdre el temps en bajanades. El fenomen de la venda compulsiva per telèfon us confesso que m’intriga i em desvetlla tot un reguitzell de preguntes interessants, que es podrien resumir en dos: els que es dediquen a aquesta feina tan ingrata, ho fan en pla d'esclaus o de robots? Perquè, francament, no m’imagino a cap persona normal capaç de suportar insults, desconsideracions i engegades a passeig sense que la moral se’n ressenti. No em puc imaginar quines són les condicions laborals que tenen, si en tenen, aquesta gent, però m’hi jugaria el què vulgueu a que estan més properes a l’esclavitud de temps reculats que a les llibertats del segle XXI. I també m’agradaria saber si les companyies que encarreguen aquest massiu bombardeig comercial dels ciutadans en posició de descans a les seves llars, comptabilitzen resultats tan positius que permetin una pràctica tan impopular. Perquè si fos així, caldria preguntar-se qui està més robotitzat, si els que compren o els que venen.  

dijous, 2 d’abril del 2015

REMEMBRANCES DE SETMANA SANTA

(fragment de la novel.la curta “Quan el setí es torna gel” 
finalista del premi de narrativa Joaquim Ruyra 2014. 
Premis Recull.)

“... Aquesta setmana santa no puc pas dir que no hagi gaudit amb la litúrgia que l’envolta, ja que no es tracta només de dir missa i resar el rosari al capvespre amb les filles de Maria de sempre i quatre passavolants, sinó que t’apartes completament de la rutina diària: des de rentar peus als pobres fins a bastir el monument, la vigília pasqual, la processo del divendres, el sermó de les set paraules o la substitució temporal de les campanes pel toc sec de la matraca... Fins i tot, la matança de jueus durant l’ofici de tenebres, fa el seu efecte enmig d’un temple endolat ple de mainada sanguinària. En canvi, el costum de visitar els quatre monuments del poble, on s’exposa nostre senyor des de la tarda de dijous sant fins a divendres s’ha convertit en un acte social que serveix de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat, i aprofitar entre passejada i passejada per fer-se veure. Anant de l’església parroquial a les capelles de l’hospital, dels frares i de les germanetes dels pobres, se’n poden trobar un fotimer d’amics, coneguts o saludats. Realment no els hi queda a la gent gaire repertori per esbargir-se, al marge dels actes religiosos, ja que tanquen la majoria de bars - per força més que no pas en senyal de respecte, així m'ho sembla -, des de mitja tarda del dijous quan es plega de treballar en tots els oficis, fins al dissabte de glòria. El mateix passa amb cines i teatres. La mestressa de l’Ocell de Foc va provar una vegada de mantenir discretament l’activitat de la casa de barrets, deixant la porta del darrera ajustada. A les poques hores s’hi va presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer tancar i, segons que em va explicar la Neus, no van pagar més car l’atreviment perquè entre la clientela hi enxamparen en calçotets l’hereu Morell, de manera que seguint ordres de dalt preferiren no fer massa mullader. No li’n van quedar, però, a la mestressa ganes de tornar-ho a provar. Malgrat això, si he de fer cas a la Neus, alguns clients habituals del bordell se’n van a escampar la boira a la capital, on sembla que no es mira tan prim com es fa en els pobles.

 Enguany, en el lavatori de peus, s’han substituït per primera vegada els vells de l’asil per dotze vailets de l’escola parroquial. No hi ha dubte que de pobres en són, també; però d’una altra manera. Potser perquè aquesta canalla encara té futur i no està a les acaballes, com els vells escanyolits que les germanetes arrosseguen a fer el numeret a canvi d'un bon entrepà, com si els fessin un favor. L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra fou requisat pels d’Auxili Social com a magatzem. Els nois que hi fan classe no arriben a dues dotzenes i, a canvi d’ensenyar-los-hi de franc les quatre regles i poca cosa més, estan obligats a cobrir la quota d’escolans de la parròquia. De fer-los classe se’n cuida el germà Saturnino, que es desplaça expressament cada dia des del col•legi de debò, que els frares tenen obert al carrer Castellet; diferenciant-se els alumnes de l’un i de l’altre establiment en que els que van a l’escola parroquial són uns pelacanyes que mai seran dignes de sortir a passejar de bracet amb els senyorets matriculats al del carrer Castellet, perquè en realitat l’escola parroquial n’és altra cosa que una sucursal de fireta del col•legi de veritat. Si algun nano despunta molt, proposen als pares beneficiar-se d’una de les beques reservades per a fills de pagesos tronats de la comarca, els quals en no tenir-ne prou amb la seva bossa per pagar la matrícula, no els hi fa res, a canvi d’una cnsiderable rebaixa, que els seus fills acostumats a pencar de sol a sol des de criatures facin de criat als fills dels que no passen angunies per pagar l’internat. Per tant, els dotze nois a qui el rector va rentar els peus dijous, se’l tenien ben estudiat i guanyat el paper de pobres...”  

dimecres, 1 d’abril del 2015

BONS VEÏNS

No sé si us hi heu fixat, però cada vegada que la policia deté algú per un homicidi, per violència de gènere, per estar implicat en un presumpte delicte de terrorisme o embolicat en algun merder de droga, els seus veïns quan són entrevistats pels periodistes a peu de carrer declaren que mai s’havien adonat que passés res d’estrany a la casa de l’incident i es desfan en elogis de la vida quasi modèlica que portaven els presumptes culpables. L’exemple més recent no s’ha d’anar gaire lluny per trobar-lo: arrel de la detenció ahir d’una família a Badalona acusada de simpaties jihadistes, a cap dels veïns que han sortit a la tele o han parlat per les ràdios els detinguts els hi havien fet mai mala espina. Crec que aquesta manera ciutadana de reaccionar en públic i en calent hauria de ser objecte d’un estudi psicològic, ja que no és del tot normal que la majoria de veïns agafats al vol es mosseguin la llengua quan tenen la premsa burjant-los per aconseguir alguna indiscreció que serveixi per fer bullir l’olla dels mitjans, i es deixin anar quan se’n parlen entre ells del què ha passat. Malgrat les relacions entre veïns ja no tinguin avui res a veure amb aquell idíl•lic “val més tenir un veí a la porta que un parent a Mallorca”; malgrat en aparença ningú és preocupi de ningú i només es saludin amb prou feines si es troben a l’ascensor, la veritat és que tothom sap més o menys del peu que calça cadascun dels seus veïns, incloses manies, impertinències i tarannàs una mica esbiaixats.


Tanmateix, en un considerable número d’escales de veïns, en les que sembla que ningú es preocupa de ningú i tothom fa la seva vida sense entretenint-se fent el badoc de l’aliena, el cert és que pocs veïns desaprofiten l’oportunitat de xafardejar tant com poden, de manera que quan hi ha un terrabastall a casa d’algú, és mentida punyetera que les conductes diguem-ne desguitarrades, en un sentit o altre, haguessin passat desapercebudes i fossin un secret immaculat. El que passa és que a l’hora de retratar-se davant la premsa prefereixen fer el paperot de desmenjats, i desfer-se en compliments abstractes del detingut i de la seva família, amb tanta hipocresia com quan a l’hora del seu funeral tots els morts, sense excepció, resulta que eren excel•lents persones. Potser és que aquests veïns tan neutres i primmirats prefereixen no mullar-se, no sigui cas que la policia els fes anar a declarar o els amics de la família empudegada els hi passessin factura si desafinaven xerrant més del compte. Amb veïns tan bons, porucs, miops i servicials, aquest país cada dia s’assemblarà mes al de les meravelles on vivia Alicia. El problema és que per molt que s’hi esforcin en aplicar-se la utopia que “ulls que no veuen, cor que no sent”,  la trista realitat és la que és i no es pot maquillar ni amagar fugint d’estudi. Potser si quan algú aixeca sospites al veïnat i se’n parla discretament per les cantonades, es fes saber també a qui correspongui per prevenir mals majors. Però mentre la col.laboració ciutadana sigui malvista com a delació, la seguretat sempre anirà coixa. És la meva opinió, perdoneu les molèsties.