DIARI D’UN CONFINAT (52è dia) – A L’ESTIU TOTA CUCA VIU, PERÒ ENGUANY POTSER NO TOCARIA.

            Ens podrem mullar el cul al mar o com a mínim a la piscina, aquest estiu? Aquesta incògnita i quan començaran els futbolistes a córrer darrera la pilota per rematar la santa lliga semblen les grans preocupació d'una part de la gent d’aquest país. Fins i tot Sanitat ha encarregat al CSIC un estudi sobre si són compatibles els banys de mar i la sorra de la platja amb la pandèmia. Perquè si no fos possible remullar-se o anar a prendre el sol a la platja quan la calor es descari, no vull ni pensar en el merder que s'organitzaria. No és que jo, personalment, me’n deleixi, perquè ja sóc d’aquella quinta a qui la saviesa popular aconsella no mullar-se el melic; però, recordant temps no tan reculats, reconec que prescindir d’estirar-te com una sargantana a la platja o a la gespa de la piscina, i de fer unes quantes braçades o simplement de xipollejar amb l’aigua, seria un sacrifici difícil d’entomar per les bones. Per aquesta raó, desitjo que els científics no trobin inconvenients insuperables a les remullades, perquè aleshores sí que potser es necessitaria l’exercit per quelcom més que per desinfectar.

           La qüestió futbolera, tenint en compte que malgrat la lliga torni engegar perquè tot el tinglado que menja de la pilota aquesta temporada no perdi bous i esquelles, en jugar-se els partits a porta tancada a una part considerable d’aficionats no els hi fa fred ni calor un espectacle congelat. Però que un fill del mediterrani s’hagi d’abstenir d’acostar-se a la platja ja són figues d’un altre paner. Ja m’agradaria comprovar qui s’hi veuria en cor de convèncer per les bones al personal; bé, no ho voldria veure, perquè seria un autèntic desastre. Per això, repeteixo, prego al déu que vulgui escoltar-me o que estigui de guàrdia aquesta setmana al cel de les oques, que il·lumini els que hagin de prendre una decisió tan compromesa. I és que la temptació que les remullades - de franc en un mar que rep tothom que s’hi acosta amb els braços oberts -, representa pels habitants del sud europeu, malgastadors i vitalistes, no se la pot ni imaginar el nord calvinista, auster i reprimit que no entendrà mai que siguem com som. Qui sap si aquesta incomprensió té alguna cosa a veure amb la negativa dels socis europeus del nord ric a fiar préstecs a fons perdut als pelacanyes del sud escurat, que tenen fama de viure tot el dia de cara al sol i, a sobre, amb els peus en remull. Davant aquest panorama, només faltaria que les nostres autoritats confinessin platges i piscines aquest estiu.

A la meva manera de veure, doncs, s’haurà de trobar la manera de resoldre imaginativament aquesta qüestió i la brigada científica haurà de fer hores extres per trobar el desllorigador sobre com es pot compaginar el maleit microbi amb els banys de mar, bronzejar-se i estirar-se a la sorra de la platja. Tant de bo es descobrís que tant del sol com de la sorra i de l’aigua en passa el virus dels nassos! Però no ho sé pas. S’especulava que afluixarien les infeccions amb la calor, però com en tot allò que fa referència a la pandèmia, uns diuen naps i els altres cols. Tanmateix, la saviesa popular en aquest sentit em fa la punyeta recordant-me aquella dita de: “a l’estiu tota cuca viu”. Quan vivíem en la normalitat de sempre, no en “la nova normalitat” que ens vol endinyar per l’esquadra el tàndem Sanchez-Iglesias, això volia dir que si una persona arribava delicada a l’estiu sense fer l’ànec, encara podia fer una bona campanya. El fotut era que arribaria la tardor, amb la caiguda de la fulla i tot el que vulgueu. Però qui dies passa anys empeny i a l’estiu, tota cuca viu! Llàstima que amb la cuca que tenim bellugant-se sota la cadira, la dita em faci malastrugança i si voleu que us ho digui amb franquesa, per mi ja la poden esborrar del refranyer tradicional sense que ho sàpiga el virus, per higiene i precaució.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.