Follow by Email

dimarts, 31 d’octubre de 2017

CANVIS D’ARMARI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 31 Octubre 2017)

CANVIS D’ARMARI.- L’àvia i la mare tenien cada any una data fixa, com la de canvi d’hora, per reemplaçar a l’armari la roba d’hivern per la d’estiu o viceversa, que gairebé s’esqueia amb els principis de maig o d’octubre, respectivament. Però amb aquesta gaita del canvi climàtic, resulta que han desaparegut a la pràctica les primaveres i tardors i es passa del fred a la calor i a l’inrevés, sense temps per aclimatar-se. Enguany mateix, quasi podríem menjar-nos els panellets en mànigues de camisa. Per tant, això de canviar la roba de lleixa o d’armari - si se’n té molta o més d’un armari -, consistia en tota una cerimònia, quasi un ritual, que s’aprofitava no només per fer canvis per facilitar l’accés a les peces de temporada, sinó també per repassar els fons d’armari, renovar les boletes de camfora per les arnes i desnonar la roba passada de moda per portar-la a la parròquia, si s’era de missa, o al container de recuperació de roba destinada als que en tenen poca o espelleringada. Recordo que l’àvia s’hi resistia tant con com podia a desprendre’s d’una peça, amb l’excusa que la moda sempre torna; i feia mans i mànigues per entaforar-la en algun racó d’on quan la necessités li costaria de trobar-la, el dia que la buscava. Aquesta tradició era respectada antigament a totes les cases, participant-hi de pico de picada tota la família, bé per condemnar a l’ostracisme un jersei descolorit, una faldilla antipàtica o uns pantalons avorrits. Tanmateix, tot sovint hom tenia la sorpresa de trobar alguna peça sense estrenar, de la qual ni se’n recordava d’haver-la firat en les darreres rebaixes.

Avui aquest ritual un pèl romàntic i bastant higiènic, segons com es miri, de “fer armaris” en família se n'ha perdut la mena com de tantes altres costums domèstiques, i encara que es fan els canvis, és “per necessitat”, quan se pot i a mitges i no tenen res a veure amb el cerimonial de temps reculats. Evidentment hi ha dues maneres d’actualitzar els estocs de roba en funció de l’estació climatològica: una de més “out”, que procura prendre-s’ho seriosament això de renovar les existències, i la versió “in” dels que no s’hi amoïnen massa i es refien de trobar el que necessitin en un moment donat remenant una mica l’armari. De fet, hom palesa per experiència que els que miren prim a vegades tampoc troben el que busquen, per molta endreça que hagin fet; en canvi els que com deia la meva àvia tot ho deixen “a la pila del greix”, resulta que per una estranya casualitat sempre acaben trobant de seguida la peça que busquen. Vés a saber si no tenen raó els que creuen que posar ordre no garanteix sempre la recerca posterior.


En fi, si voleu que us sigui sincer, avui estic divagant a la babalà, ja que entre que tenim mig govern d’excursió per Bèlgica, la bandera espanyola oneja encara a tot drap a la façana del Palau de la Generalitat aigualint la declaració de república catalana independent, i que el personal sembla haver entomat estoicament la ingesta anal de supositoris marca 155, estic atabalat, perplex i indignat, francament. ¿Potser ha arribat l’hora de ventilar el fons d’armari d’un “procés” que, per alguns, tufeja a resclosit i està mig arnat? ¿O qui sap si aquesta aparent desbandada i tant-se-me’n-fotisme no forma part d’una estratègia de resistència, muntada en la perspectiva que el sobiranisme arrasi el 21-D? Seria una jugada tant astuta com maquiavèl•lica. Esperem que ens diu el president a migdia, des d’un misteriós amagatall belga, per considerar si el canvi d’armari és oportú, intel·ligent i, sobretot, comprensible.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

PER UNES HORES ENS VAM SENTIR LLIURES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 29 Octubre 2017)
PER UNES HORES ENS VAM SENTIR LLIURES.- I com deia el poeta, qui ha respirat la llibertat té més ganes de viure. Però la nostra llibertat tenia tant les hores comptades, que fins i tot no va publicar-se al Butlletí Oficial de la Generalitat la partida de naixement de la República Catalana independent, un detall imperdonable. I ara, naturalment, som en temps de repressió. La incògnita és si la llibertat no aixecarà mai més el cap, abatuda per la repressió, o passarà a l’inrevés i les ànsies de llibertat li farà empassar-se la repressió al viatjant de gra cuit que va desencadenar-la. I, sobretot, si en el cas que la repressió guanyi el pols a la llibertat, les ganes de viure acabaran en frustració general de la ciutadania que se senti estafada. Jo no ho sé, però la crida del president a l’oposició “democràtica, pacífica i amb perspectiva” no convida a pensar amb trencadisses i ja sabeu, com va explicar aquell regidor de Vic empaperat per dir una obvietat, que les truites no es fan sense trencar ous.

Encara que tot plegat pot semblar que vingui de nou i es vulgui justificar l’estupefacció mitjançant l’excusa de conveniència que no hi havia precedents d’una moguda semblant, certament ens trobem en un escenari més vell que l’anar a peu; “deja vu”, com afinarien els meus amics esnobs. Des que el món és món, la llibertat només se l’ha ofegat escanyant-la o comprant-la. Per exemple, la perspectiva de llibertat els escocesos i els quebequesos se la van mal-vendre al Regne Unit o al Canadà per un grapat de promeses. I amb la nostra què passarà? Ens serà arrabassada per la força, perquè en realitat no es tenia previst cap altre pla B que tirar la gent al carrer?

Si fossin certes unes converses entre el principal executiu de la conselleria d’Economia i un assessor de la Generalitat, revelades ahir diumenge des de la segona plana de la Vanguardia pel seu director, en el sentit que tot estava molt verd de cara al desenvolupament pràctic de la independència, per la senzilla raó que el més calent era a l’aigüera, francament n’hi hauria per tirar el barret al foc. Si es veia a venir la pedregada, per quins set sous Puigdemont es va arronsar a darrera hora de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions que més de la meitat del seu propi partit li demanaven i que un mediador acceptat per les dues bandes havia aconseguit pactar? El president del govern basc, el senyor Urkullu ben bé que s’ha queixat, mirant cap a Catalunya, de que li haguessin fet fer els ninots. Però si el que assegurava la Vanguardia fos una brama o una calumnia – jo ja no sé a qui creure’m ni què creure -, l’autor de l’escrit, el seu director, hauria de ser destituït i degradat com a persona honorable, perquè fer córrer mentides, en aquestes circumstàncies, és terrorisme il•lustrat però abominable. Però si fos veritat, com que trigarà a saber-se del cert, espero que la història faci justícia amb imparcialitat, perquè amb els somnis de llibertat dels ciutadans cap polític té dret a jugar-hi. Els somnis sempre haurien d’acabar bé si els polítics fossin fins i competents.


dissabte, 28 d’octubre de 2017

COP D’ULL A ALGUNS TITULARS DE PREMSA D’AHIR SOBRE CATALUNYA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 29 Octubre 2017)

COP D’ULL A ALGUNS TITULARS DE PREMSA D’AHIR SOBRE CATALUNYA.- No reflexionarem en el sentit estricte de la paraula perquè avui diumenge, que és dia de descans, no toca trencar-se el cap “pensant”, però si us proposo a tall d’esbarjo un repàs a alguns dels titulars de la premsa d’aquí i de fora resumint el “cas Catalunya”. Com comprovareu, tot és del color del vidre amb que es mira. Sense més comentaris.


La república proclamada i en govern destituït (Ara)
Com fer inviable el 155: així resistirà la Generalitat l’embat d’Espanya (Nació digital)
Hola, república (El Punt)
Rajoy intervé la Generalitat, per convocar eleccions el 21-D (La Vanguardia)
Independència, Destitució, Eleccions (Diari de Tarragona)
República i 155 (Segre)
El Parlament declara la independència i Rajoy convoca eleccions (Regió-7)
El Estado acude a sofocar la insurrección (El País)
Ley frente a rebelión (La Razón)
55 días de 155 (El Mundo)
España descabeza el golpe (ABC)
Puigdemont no acata el 155 y llama a defender la independencia sin violencia (DEIA)
La legalidad volverá a Cataluña (El Correo de Andalucia)
Golpe de estado en Cataluña (El Diario de Sevilla)
Puigdemont no se da por cesado y llama a oponerse al 155 (El Periodíco de Extremadura)
Puigdemont no se da por destituido y mantiene el pulso por la independencia (Cinco dias)
Votación secreta e ilícita en el Parlament (Heraldo de Aragon)
Madrid disolvió el Parlamento catalán por declararse independientes (Clarin –Argentina)
Se agrava el conflicto separatista en España (Mercurio – Chile)
El Parlamento catalán declara la independencia y Madrid cesa a las autoridades regionales (The New York Times
España elimina los líderes catalanes y afirma el control sobre la región separatista (The Wastington Post)
El líder catalán pide “calma” después que el primer ministro español toma el control del gobierno regional y reemplaza a los ministros, despide al jefe de policía y los oficiales armados vigilan el Parlamento después de violentas protestas (The Daily Mail)
Líder catalán promete “resistencia pacífica” mientras Madrid toma el control de la región (The Guardian)
Una independencia basada en el 1-0 carece de legitimidad (Financial Times)
Catalunya bascula en una crisis histórica (Le Figaro)
Catalunya, un salto al vacío (Le Monde)
Catalunya, más que una crisis (Le Parisien)
Catalogne: Paris et ses voisins européens font fausse route (l’OBS)
 Puigdemont apelle à s’oposser pacifiquenent à mise sous tutelle (Liberation)
Il pugno di Rajoy sulla Catalogna (La Stampa)
Barcellona adiós (Il Giornale)
Destituito il Governo, Calalogna al voto (La Repubblica)
Madrid scioglie la Catalogna (Il Messaggero)
Madrid cancella la Catalogna (Il Mattino)
Catalogna-Madrid, strappo definitivo (Il Secolo XIX)
Rajoy chiede la destituzione del presidente catalano (L’Obbservatore Romano);
Barcellona rompe, Madrid dice basta (Avvenire)

Si us balla el cap, no patiu: és només un empatx de sopa de lletres. Fins demà, que sí que reflexionarem en serio.

divendres, 27 d’octubre de 2017

LA LLARGA NIT DEL LLORO DEL PRESIDENT.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 27 Octubre 2017)

LA LLARGA NIT DEL LLORO DEL PRESIDENT.- Des que el president Puigdemont va fer un pas endavant, per neutralitzar el pas al costat d’un president Mas desbancat del poder per la intransigència radical del grup més menut del Parlament, no crec pas que hagi dormit gaires nits d’un son; però la nit que acabem de tombar, imagino que ha sigut la pitjor de totes, i m’atreviria a afegir que deu haver passat el que se’n diu la nit del lloro, en capella d’un divendres que, prengui la decisió que prengui, el recordarà tota la vida com el seu divendres de passió i no pas de gloria, per desgràcia. Em consta que quan ha arribat l’hora de la veritat, trepitjant ja el llindar entre l’estat autonòmic i monàrquic que tenim a Catalunya i la nova república independent en que somniem, el president ha sospesat més que mai els pros i contres d’una decisió transcendental, i a mesura que s’acostava el moment, un sentiment l’ha angoixat profundament: per res del món voldria esdevenir, si traspassa el llindar crític en fals, en el president de només la meitat dels catalans. Precisament perquè aquest pensament el turmenta des de fa dies, ahir va posposar el discurs institucional que tenia previst pels vols de les dues de la tarda, i va estripar l’esborrany que tenia pràcticament enllestit, raonant un gir polític de noranta graus si prosperaven les garanties que negociava amb el govern central per encàrrec seu, el president d’Euskadi. Però els bons oficis del senyor Urkullu varen topar amb una paret de granit. En conseqüència, la passada nit no pot haver esdevingut plàcida pel president Puigdemont, per molt que asseguri el contrari.  

Deixant de banda el marró dels escrúpols, més o més explícitament transcendits, d’alguns diputats del PDCAT que preferirien no haver de ratificar en seu parlamentaria el compromís d’aprovar la DUI que, per exigència d’una CUP sempre amatent a marcar territori, varen signar tots els diputats de la majoria sobiranista per desemprenyar uns cupaires que s’enfilaven per les parets després que el president deixés en “stand by” una tendra declaració d’independència, traient-los la mel dels llavis. Recordeu que tots els diputats sobiranistes varen escenificar moments després del Ple un document, que els anticapitalistes i antisistema s’havien tret de la màniga per deixar de fer morros, refiant-se els més escèptics que en no tenir efecte jurídic era paper mullat? Però caram si en tenia d’efecte, almenys moral! Efecte i data termini, de manera que quan els cupaires n’han exigit, l’execució com qui passa a cobrar la lletra acceptada, a més a més recolzats o empitrats des del carrer per una gentada engrescada en tenir a tocar dels dits el premi gros de la gran aposta, es comprensible que s’estigui poc disposat a defallir en el darrer esprint ni molt menys a recular. Això li consta al president i, en part, en té molta culpa de la mala nit.


Tanmateix, s’ha de tenir en compte que abans de tocar les deu del vespre, el president ja va tenir d’empassar-se el primer gripau del seu llarg calvari nocturn, en forma de dimissió irrevocable i cantada del conseller Santi Vila, segons sembla assessorat per la seva nova amigueta - l’Ana Pastor, presidenta del Congrés dels Diputats -, que li va recomanar que escampés la boira abans no li toqués el rebre quan el barroer 155 imposi la seva llei. L’espantada de l’antic batlle de Figueres i amic personal seu, suposo que no li ha vingut de nou al president, malgrat no li ha fet cap gràcia; sobretot considerant que ha despullat de l’efecte sorpresa la seva compareixença aquest migdia davant el Parlament: hi haurà convocatòria d’eleccions autonòmiques o declaració formal d’independència? Evidentment, la dimissió inoportuna i deslleial d’en Vila ha desvetllat la resposta abans d’hora: si la opció “in pectore” del president hagués estat dissoldre la Cambra i anar per feina electoral, el conseller Vila no hagués plegat en sec. Per tant, la DUI queda com a única alternativa possible al dilema, llevat que el president es tregui un conill del barret. En aquesta tessitura, doncs, suposo que part de la nit se la deu haver passat tractant d’evitar noves desercions de diputats del seu partit que fa dies arrufen el nas. Francament, no voldria pas trobar-me en la pell del president, ja que per molt acompanyat que sembli estar, la terrible solitud que va inclosa en el càrrec la porta gravada a la cara.    

dijous, 26 d’octubre de 2017

ENMIG D’UNA CARRAGOSA INCERTESA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 26 Octubre 2017)


ENMIG D’UNA CARRAGOSA INCERTESA.- Preguntis a qui preguntis, sembla que ningú té massa clar com ha d’acabar l’embolic del “procés”. Inclosos els que hi estan més implicats, d’una banda i de l’altra, tenen dubtes. I a la quasi immensa majoria dels que ens ho mirem des de darrera un cordó de seguretat se’ns ha emboirat la bola de vidre per endevinar el futur, inclús el més immediat. No cal que ens discutim per un dir o un no dir; qui cregui que té respostes o la “resposta” que parli; cregui’m que me l’escoltaré posant-hi els cinc sentits. Però no crec pas que trobi cap voluntari a retratar-se, més enllà de a la babalà o endinyant-me un discurs catatònic. Però aquesta incertesa fatiga i es fa feixuga, perquè et deixa massa temps per pensar. I si mentre penses rebobines la pel·lícula de tot plegat, trobes a faltar aquelles declaracions triomfalistes de fa tres o quatre anys, a través de les quals se’ns pintava un escenari de flors i violes per l’endemà mateix del primer dia d’independència. Pràcticament no hi hauria cap tamborinada econòmica, ni cap daltabaix financer i no s’esperava que cap ciutadà català prengués mal en cap dels possibles sentits de la paraula. I, per descomptat, tota Europa dempeus ens donaria la benvinguda entusiasmada com a nou Estat. No ens ho varen jurar solemnement creuant els dits, és veritat, però ens ho garantien parodiant en Francesc Pujols: els catalans tenim amics a tot arreu del món. Tanmateix, avui comprovem com els hipotètics “amics de fora” fan el ronsa i la traveta i tot, mentre els forts d’armilla de casa nostra atenent més les raons de la cartera que les del cor, fan com les rates quan abandonen un vaixell que fa aigües i fugen esperitats, no fos cas que els seus negocis se’n ressentissin, i dipositen racons per un mal de ventre a sucursals bancàries de Fraga o d’Alacant cap avall. Només alguns poca-roba, bastants ingenus i un bon grapat de gent de bona fe, il·lusionada i mesella, omplen els carrers reclamant una República en prou feines apuntalada perquè massa manobres se l’han decantat. I el pitjor de tot és que avui que aquesta incertesa podria aclarir-se n’hi ha massa que temen que els dubtes és multiplicaran. 

dimecres, 25 d’octubre de 2017

DÈIEM AHIR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 24 Octubre 2017)
DÈIEM AHIR.- El 31 d’agost d’enguany, fa quatre dies, ahir com aquell qui diu, vaig escriure la reflexió que feia 1.534, des de l’any 2011, segons es pot comprovar a la presentació del blog “A la meva manera de veure”. Són reflexions volgudament netes de pols i de palla que han merescut un total de 7.423 esporàdics lectors i una mitjana diària de uns 600. Per a un escriptor vocacional i sense pretensions com jo, aquestes xifres em maregen perquè quan vaig començar el blog no m’esperava una acceptació semblant. Però també em condicionen i m’obliguen a correspondre a la confiança que m’heu dispensat al llarg d’aquesta mitja dotzena d’anys. El 31 d’agost passat vaig tenir de baixar simbòlicament la persiana de la paradeta perquè, tal com us vaig insinuar, tenia la moral enfonsada i em costava el doble d’esforç acabar la reflexió diària. Les causes són molt simples y humanes: assistir a l’esllanguiment físic diari d’un meu nebot durant quatre mesos i escaig em va deixar més tocat del que m’esperava, encara que intentés dissimular-ho. D’altra banda la greu situació política del meu país m’obligava a prendre posició sent fidel al lema del blog: reflexions sense pols ni palla. Com que mai vaig pretendre estar per sobre del bé i del mal, conscient que la veritat absoluta no la posseeix ningú, vaig procurar comentar els esdeveniments segons el meu exclusiu punt de vista, amb tota lleialtat i franquesa envers els meus desconeguts lectors. Però aquesta no era la millor manera de fer amics, evidentment. No em tenia de venir de nou, esclar, però no m’ho esperava, francament; sobretot perquè el meu blog no ha estat mai al servei de cap partit, ni de cap ideologia política concreta, sinó que precisament en funció d’aquesta neutralitat intel•lectual les reflexions només reflectien la meva opinió i no tenien altra objectiu que compartir-la amb una colla d’amics i amigues, sense imposar-los mai que hi combreguessin. M’ha semblat que en anunciar la represa de l’activitat, entre d’altres raons perquè em frisava per tornar un cop recuperat del decandiment tenia de deixar-ho ben palès, perquè qui no vulgui acceptar les meves regles de joc, val més que passi de llarg del blog i així ens farem un favor mutu. Aquestes confessions potser les tenia de fer quan vaig plegar, per aquesta raó he fet una mena de “reset” titulant la primera reflexió de la nova temporada que començarà el proper divendres dia 27, amb un emfàtic “dèiem ahir”.