Allò que se sent dir
sovint, que per ésser feliç no és necessita gaire, ho palesa el fet que avui em
senti una altra persona pel simple fet d’haver-me anat a tallar els cabells.
M’han tret llana del clatell acumulada durant quasi dos mesos de confinament; en
realitat tres mesos de llana, perquè el decret d’alarma em va enxampar per
sorpresa el dia abans de quan tenia hora reservada per la repassada mensual de
la Mireia, la meva barbera, de qui ja us en vaig parlar l’altre dia. Sóc
d’aquelles persones que el cabell li creix en pla revolucionari i que a partir
d’un cert moment no puc dominar la rebel·lió, per molt que m’hi esforci amb
l’ajuda d’assecador i pintes i raspalls de totes menes. A la meva dona ja li
està bé que el porti ben llarg i a mi tampoc em desagradaria, francament, si
tingués un pèl dòcil, d’aquells que es deixen domesticar, sense posar-se bords.
Però no és el cas, i com que no em posaré mai laca ni d’altres productes per
controlar rebequeries capil·lars, a partir de les tres, màxim quatre, setmanes
de la darrera tallada aquesta impotència sé que em posarà nerviós cada vegada
que em miri en un espill. Afigureu-vos com em sentia, doncs, després de quasi
tres mesos de veure’m al mirall cada dia una ganya tan escabellada com la del
primer ministre britànic!
Aprofitant l’avinentesa, insistiré en un dels
serrells que penja d’aquesta reflexió volgudament distesa d’avui, que no em
cansaré mai de repetir: una manera senzilla i barata d’aixecar la moral i no
caure en l'avantsala de cap depressió quan se’n passa alguna de grossa, com ara
recloure’s a casa per jugar a cuc i amagar amb el virus de la punyeta o
qualsevol trencacolls semblant, hom no és pot “deixar anar” abandonant-se i
fent-se adepte de la llei del mínim esforç. Si cuidar l’aspecte físic sempre és
important per triomfar en les relacions socials i gairebé imprescindible en els
contactes comercials o professionals de tota mena, en situacions excepcionals
com les que estem vivint, quan quedar-se a casa no obeeix a estar de vacances o
de cap de setmana, no resulta bona idea passar-se tot el sant dia en pijama o
embotits dintre un xandall informal, en comptes d’arreglar-nos com si s’haguessin
d'anar a passejar o fer gestions. No cal tampoc passar-se i posar-se de
vint-i-un botó, però ajuda a l’autoestima simplement fer-se goig a un mateix.
Per aquesta raó, encara que cadascú miri de resignar-s’hi i prendre paciència, no té volta de fulla que com portes el cabell és un detall tan visible i cridaner de la teva aparença estètica – potser més en el cas de les dones que en el de nosaltres, perquè elles tenen altres problemes afegits apart de tallar-se'l, com per exemple que no es destenyeixi -, crispa i desassossega. Ara que m’han posat guapo i al cabell a ratlla, durant una estona serà com si m'haguessin tret anys de sobre, i em sembla que fins i tot no noto el cap em pesa menys sense aquell embalum de pèl. I em sento feliç amb una cosa tan simple. Deixem-ho així, que demà ja ens lleurà de tornar-nos a posar transcendents reflexionant per quina raó aquest cap de setmana afluixarà la fal·lera per desconfinar-nos unes hores que es va viure la setmana passada. ¿Serà perquè no s'acaba de veure clar el panorama o qui sap si perquè un cop ja no està prohibit sortir de casa, encara que sigui amb condicions, ens sentim una mica més lliures? Sarcàsticament lliures, esclar!.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO
ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada