dissabte, 28 de juliol del 2012

TRENCADIS - finalista premi narrativa curta per internet


TRENCADÍS
Aquest relat fou presentat en la 15a edició dels premis literaris Ciutat de Tarragona.
Publicat per internet a "RELATS TINET" el 6/07/2012 )
De quan era petit, recordo mon pare – “un paleta fi” era com li agradava que li diguessin – assegut a terra, eixarrancat de cames per treballar millor una massa de morter acabat de pastar a la gaveta, i que abans no s’adormís intentava només amb l’ajuda de les mans nues, donar-li amorosament forma de gerro, d’àmfora o de pitxella, segons li bufés la inspiració. Algunes vegades l’encertava; però, d’altres, aquelles peces s’assemblaven més a un niu de gàrceres que a cap altra cosa. De tant en tant, també li venia de gust engiponar figures que no tenien cap retirada concreta, inversemblants, fantàstiques i esbojarrades.
Quan, al seu parer, aconseguia una aproximació passable respecte del model virtual que li havia rondat pel magí, aquelles fantasiades carcanades d’argamassa les recobria, amb la paciència d’un benedictí, de fragments de ceràmica esbocinada – tasses, rajoles, mosaics, plats ... -, arreplegats de tot arreu on podia, furgant sense vergonya entre piles de runa procedents d’enderrocs, quan se n’assabentava, abans no se les emportessin a l’abocador. El portava boig, sobretot, la ceràmica florejada i festosa; que fos basta o fina, tant li feia. I si tot remenant, s’ensopegava amb restes de vidres o de cristalls de tons vius i llampants, feia festa major; tornava a casa més content que un gínjol, amb el seu tresor al sarró.
Amb aquells trencadissos, encaixant-los boci a boci amb tota la catxassa del món, anava revestint l’esquelet grisenc i marcit de les senzilles estructures que havia modelat abans, i com un petit déu creador feia el miracle de transformar-les en respectables projectes d’obres d’art, abstractes, suggerents i provocadores; malgrat no es concretessin en formes identificables, llevat que fos per pura casualitat. Tanmateix, no aspirava a cap altra recompensa ni reconeixement, més enllà d’experimentar una sensació difícil d’explicar per mi, que li transfigurava l’expressió al contemplar l’explosió de cromatisme fantàstic i extravagant que aconseguia. Encabat d’encaixar el darrer tros de trencadís, la flamarada d’entusiasme només la compartia amb nosaltres, la mare, jo i pareu de comptar; doncs des que s’havia retirat de la feina, s’estimava més no tenir tractes amb ningú, per molt amics que haguessin sigut abans.
Aquella afició tan original, que un altre s’hagués agafat com un passatemps lper entretenir-se, ell l’havia convertit en una obligació absorbent, amb la que pretenia omplir l’immens esvoranc aparegut a la seva vida, després d’aquella jubilació avançada, solitària, magra i mal païda, que li varen forçar a acceptar. Potser aquelles formes tan estranyes, que amassava i amassava amb les seves mans que mai es cansaven, fossin sense adonar-nos-en allavonces, com badalls estroncats d’obres mestres bordes, o mai més ben dit: com brams desesperats de protesta per haver-lo arraconat en plena capacitat professional. Era tan compulsiva aquesta fugida cap endavant, que arraconava la producció de seguida que per la seva imaginació enquimerada, se li desbocava una nova rauxa, anant corrents a fer la pasterada per bastir l’estructura d’una nova criatura de les seves. Satisfeta la primera fase d’eufòria, es solia emmurriar després, quan per molt que hi posava els cinc sentits, mai el resultat obtingut s’assemblava prou al model que havia imaginat.
Quan el pare va morir de repent, jo encara anava a estudi, i recordo que la tieta Rosa em va venir a esperar a la sortida de l’escola, i em va duu a dinar a casa seva; d’aquesta manera va tenir temps de sobres per explicar-me, a poc a poc, la nova calamitat que ens acabava de caure al damunt. La primera conseqüència directa de la mort del pare, me la va fer saber la mare just al cap d’un mes de l’enterrament: ens hauríem de traslladar de vivenda, doncs amb la misèria que li quedava de pensió no podia pas pensar en fer-se’n càrrec tota sola del que quedava per pagar de l’hipoteca, ni de les despeses d’una casa tan gran com la que teníem, quan el pare ens mantenia.
Els pares es portaven entre ells gairebé vint anys de diferència, i quan es van casar ell feia d’encarregat en una de les constructores de més renom de la comarca; era una d’aquelles empreses que, de qui podia entrar-hi a treballar es deia que tenia el pa assegurat de per vida. Però, vet aquí, que en el nostre cas, el pare va ser-ne l’excepció que devia confirmar la regla, com se sol dir. Doncs una empresa tan sòlida com aquella, va fer figa en un tres i no res, després d’ensorrar-se un edifici nou de trinca, atrapant gent entre la runa. Com que el pare ja estava en capella de l’edat mínima de jubilació, li varen obligar a fer-ho sense torbar-se ni un instant, com aquell que diu amb una mà al davant i una altra al darrere, aprofitant-se que era de bon ferrar. Però, ell no se’n va refer mai més de que l’escombressin d’aquella manera, com si fes nosa, com si fos una rampoina; es va recloure a dintre la closca, dedicant-se com un esperitat durant totes les hores del dia, a parir a tremuja dotzenes i dotzenes de barrufs recoberts de trencadís, els quals anava estibant de qualsevol manera per tots els racons de l’antic garatge, que feia servir de magatzem, des que es va malvendre l’auto, en un dels seus rampells.
El trasllat de vivenda va anar ràpid, perquè quan va córrer la veu que ens veníem la casa, van aparèixer pretendents de sota les pedres. Ens varem mudar a un pis escarransit, en comparació a l’espai de que disposàvem abans; però, la mare en va treure un bon pessic que va servir per pujar-me a mi i donar-me estudis, perquè no acabés sent un escarràs com el pare. Aquesta cantarella sobre la manca d’empenta del pare, la mare me l’engargamellava tot sovint, com si fos la seva marera de revenjar-se de vés a saber quina frustració o greuge que havien covat tots dos durant el temps que estigueren junts.  Figureu-vos que, entre d’altres serrells de l’època en que érem capitans, hi varem abandonar a la casa venuda tots aquells trencadissos del pare que, allavonces, al fer el trasllat, vaig descobrir amb pena que a la mare no li deien res i no pensava emportar-se’n cap per record. Els odiava. No és que em vingués de nou, doncs la mare li retreia sovint, al pare, sense amagar-se’n perquè jo voltés a prop, que no hagués plantat cara a la mala sort amb més coratge i pebrots, com ella deia, enlloc d’arronsar el coll com un estruç. Suposo que la mare considerava aquella dèria del pare, com una miserable pèrdua de temps, que a més a més no ajudava gota a fer bullir l’olla.
El comprador de la nostra casa tampoc no li devia trobar cap interès especial al devessall de desvaris del pare, produïts durant l’any i escaig que va sobreviure a l’amputació traumàtica de la feina. En una de les meves freqüents peregrinacions d’enyorança pels vorals de l’antiga casa, vaig veure que, entre d’altres andròmines uns operaris esbandien tots els trencadissos d’una palada, llançant-los dintre el container de la cantonada, sense cap mirament. No cal dir que el nou propietari tampoc no se’n va quedar ni una peça per mostra, el molt cabró. Jo, en canvi, sí que vaig rescatar-ne un parell que, per xiripia eren de les més maques, abans no se les enduguessin, i les vaig lluir a la prestatgeria de la meva habitació, com si fossin trofeus preciosos, sense donar-ne cap explicació a la mare. Per què ho tenia de fer, si sabia que no li feien gràcia? Va ser la meva petita venjança domèstica, en reivindicació de la memòria del pare que tant trobava a faltar.
Encara avui, casat i emmainadat, conservo aquelles dues peces de trencadís, i el que més em va entendrir l’altre dia - i per aquesta raó potser us he donat la tabarra contant aquesta història - és que en Sergi, el meu fill gran, també se les deu estimar, ja que fins i tot  hi parla, com si pensés que el poden entendre. No vaig poder dissimular una llàgrima, al atrapar-lo amanyagant un trencadís, com si fos la mà del iaio, que no va arribar a conèixer mai.

divendres, 27 de juliol del 2012

EL DILEMA ESTÀ SERVIT: O MÉS ESTAT O MÉS CATALUNYA


CARTA AL VENT

            Vista la manifesta incapacitat de la classe política de tancar files - ni estant amb l’aigua al coll - per arribar a un acord unànime sobre una qüestió tan urgent com aturar les causes de l’espoli fiscal dels ciutadans que tributen a Catalunya, potser ha arribat el moment que la societat civil tregui el santcristo gros i proposi, per exemple, la convocatòria d’un  referèndum, amb totes les garanties de transparència i legitimitat democràtica, perquè la ciutadania es pronunciï directament, amb un sí o un no, sense entretenir-se en matisacions dilatòries, i es faci creu i ratlla de tanta baralla de pati d’escola. Si tots els partits polítics admeten que la qüestió no té volta de fulla:  que dels diners que surten de les nostres butxaques cap a l’Estat, aquest en retorna una quantitat insuficient, no per a organitzar xefles, sinó per a mantenir un mínim de decòrum els serveis socials bàsics, cal embolicar tant la troca buscant tres peus al gat? El que s’acabà votant ahir al Parlament no sé pas si farà gaire llevada a Madrid, considerant que les sucursals catalanes dels dos principals partits estatals han fet com sempre: tirar la pedra i amagar la mà. Aquesta vegada al·legant escrúpols de consciència sobre un aspecte tan fonamental com és qui es fa càrrec de la caixa forta i si se n’han de fer còpies de la clau o no.

Per moltes giragonses que li vulguem donar, l’acord d’ahir dóna llum verda a una proposta de pacte fiscal que neix capada i que, per tant, té moltes probabilitats de resultar estèril. Precisament la mare dels ous del debat tenia de ser el dret a l’accés exclusiu a la caixa. I mentre no hi hagi coincidència absoluta sobre aquest punt, Catalunya ho té magre; sobretot perquè, àdhuc amb un consens total, tampoc no ho posaria fàcil un Estat mal acostumat a munyir la mamella catalana sense aturador i des de temps reculats. Doncs aquesta mala costum no ve d’ara, que governa el PP, sinó que governés qui governés a Madrid, durant pràcticament tot el segle XX a Catalunya li han posat les banyes i li han fet pagar el beure, amb més o menys delicadesa. I per torna, a part d’escanyar econòmicament els “antipàtics” catalans, s’han dedicat a fer befa del seu patrimoni cultural i dels seus sentiments nacionalistes.

El que passa és que en el marc de la crisi financera que fa trontollar els mateixos fonaments mal cimentats de l’Europa de l’euro, si Catalunya no s’espavila deixant-se de continues picabaralles tàctiques dels partits polítics, i fa pinya amb tota la societat civil, Espanya inevitablement l’arrossegarà a la ruïna. Fixem-nos amb Grècia o Portugal, que encara que es digui que la seva malaltia no té res a veure amb la nostra, la realitat és que les ha provocat el mateix virus i que l’evolució clínica va pel mateix camí. En el cas dels grecs, tot i que els hi varen perdonar un 50% del deute, ara el FMI ja avisa que no se’n sortiran perquè no produeixen suficient PIB per a retornar els interessos abusius dels préstecs que els hi han concedit els seus socis que tant se’ls estimen. Que és el mateix que li passarà a Espanya: que havent-se de finançar a uns interessos d’usura per arribar a fi de mes, ara es comença a adonar que aquesta corda que li allarguen només servirà per acabar penjant-s’hi, condemnant fills i néts a passar gana i parar la mà com uns miserables. La política econòmica de l’Estat està eixorca d’idees i atempta contra l’obligació d’un bon pare de família, que és administrar bé l’hisenda, permetent a més a més un degoteig constant de notícies de corrupcions, d’abusos de poder i d’immoralitats comeses per personatges públics, que indigna i fa vergonya.

D’altra banda, l’espectacle d’il·lusionisme il·lustrat i cínic que ara mateix es representa en el teatre de la comissió parlamentaria d’assumptes econòmics, amb la pretensió d’investigar el desgavell financer, només està aportant fastigosos testimonis d’exculpació o barroers intents de carregar el mort als d’abans o als de després. O sigui, que al pacient ciutadà que segueix les compareixences li volen fer creure que de l’enorme forat de la banca privada, que s’ha d’omplir amb carretades i carretades de diner públic, ningú en sabia res, ni ningú se’n fa responsable. Potser aquest forat és obra de l’esperit sant, especialista en misteris?

Per totes aquestes raons, Catalunya no pot entretenir-se marejant la perdiu i, en aquest sentit, tinc els meus dubtes que sigui una bona idea pidolar recursos a l’Estat quan aquest, descaradament, ens els subministrarà de la pila d’impostos que Catalunya li ha pagat amb escreix. Oimés quan han se servir per posar un pedaç a una economia atrotinada per culpa de la falta de lleialtat de l’Estat, que incompleix sistemàticament els pactes estatutaris. És raonable i digne acceptar un crèdit en aquestes condicions? Aquesta és la pregunta que la societat civil hauria de rumiar-se abans que se li venguin l’ànima per un trist plat de llenties, que hem sembrat i collit nosaltres. I una altra pregunta és la que s’hauria de plantejar a Europa, ara que s’hi peregrina tant per vendre el panyo català: és bo per a Europa que Catalunya es pugui refer i crear riquesa amb tots els recursos de què disposa?  Doncs apa, no perdem més el temps amb la tonteria de sempre!          

dissabte, 21 de juliol del 2012

SILENCIS ANTICS (sogona part) Finalista 17è Premi Vila de Puigcerdà


TERCERA CARTA AL VENT
            En Joan s’està deixant anar, mare.
Els esforços del sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades. Els hi ha girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se de denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a mi m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però quan  ho vaig saber, si voleu que us digui la veritat, no em va fer ni fred ni calor.
El sogre es pensava - ja que en un moment donat havien ajudat a escapar dels temuts comitès populars, tant al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua beneita –, que si mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats que havia salvat la vida hi correrien a tornar-li el favor.
Doncs ha estat que no.
Jo prou que m’ho temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de tot cor que l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots la cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren dels esvalotats, i que va recuperar la rectoria anant de bracet amb els nacionals, el va denunciar per renegaire, quan el va ensopegar esbravant-se de valent amb el matxo de la tartana, perquè no el volia creure.
Al pare d’en Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats li surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada que varem viure plegats al mas li’n vaig sentir de tots colors i de tots els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben creure.
El que em sap greu és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema del capellà desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat un ull de poll ni ha dit una paraula més alta que l’altra, i que, si per cas té alguna feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he conegut respectant totes les opinions, malgrat que no hi combregués ni de lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal escoltar tothom i sospesar tots els punts de vista.
Una prova fefaent d’aquest tarannà en són les nostres pròpies relacions de parella. Hem pujat plegats al poble des de joves, però mentre jo sóc un cul de mal seient, que volia entendre de tot i ficar la banya arreu, ell es conformava apurant els secrets del terròs i procurant que les collites es poguessin fer puntualment quan pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers, anés ben servit sense vinclar la carcanada.
Tot i això, la nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments campéssim per pols diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava, i respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest aspecte, ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de jo, que sovint se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir panteres.
Ara, en canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que varem fer – d’anar a tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea de recomençar de nou la nostra vida de parella amb les criatures a on sigui, renunciant a tot el que calgui per, simplement, sobreviure i esperar que vinguin temps millors. En Joan sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, era a qui m’agradava massa desvariejar i embastar utopies.
De manera que si barrina tant, malament: deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa o d’insatisfacció.
A hores d’ara ja es comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè ja es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el meu historial?
            A pesar d’aquests rampells d’entusiasme, el trobo baix de moral, doncs a cada ratlla de les cartes noto com si canvies d’humor. Espero que es degui a que ha d’escriure a estones i aquest continu prendre i deixar fa que una carta llarga, com la darrera, estigui farcida d’alts i baixos, que traspuen l’estat d’ànim de cada moment que s’hi pogué concentrar. Per exemple, després de fer-me l’article dels seus estrambòtics plans, em sorprèn explicant-me que els han pelat al zero perquè hi ha una passa de poll verd, malaltia que segons sembla, a qui se li arrapa fort el deixa bastant malparat.
Si mantinguéssim una conversa com déu mana, per exemple asseguts a l’eixida de casa com en els bons temps, li podria rebatre els seus arguments amb franquesa; però tal com estem ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas respondre’l i, per tant, mantenim un diàleg bord. En un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es complicat d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de treballadors seran dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a pròfugs i desertors. Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer -  li donen ales per a fer-se els cabdells que es fa.
            Del que no se n’adona o no vol entendre és que jo no puc tornar a Espanya com si res. L’Anita i la Madeleine m’ho han tret del cap sense miraments: si aquí ja me les fan passar magres, imagineu-vos com em tractarien els de l’altre cantó de la ratlla si decidís pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en mourem d’on m’estic, i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la teca, que no em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.
En Renè ha anat més lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que procuri pensar una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana que per res del món, tampoc no m’acosti als contactes que em van proporcionar a París, doncs li consta que entre els cercles anarquistes s’hi han infiltrat confidents dels fatxes.
I m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia.
He de reconèixer que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a França i, segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb interessos entortolligats, sobretot des que els fatxes alemanys es passegen per França, com si fos el jardí de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com si se’n donessin vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els republicans, si veuen que en poden treure suc a les seves fàbriques de guerra, per fer d’escarrassos
En resum, que el millor seria no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m. Més endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb la Madeleine la complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i sense referents a on poder-t’hi arrapar?
Tota la meva vida he caminat cap endavant sense aturador i avui, per primera vegada, volen que m’estigui quieta, com qui s’amaga darrera un canyer per passar desapercebuda. Em pregunto a on endreço els meus ideals, aquells en que he cregut sempre i dels que no penso renegar. No puc pas plegar-los ben plegats, i desar-los dintre d’un calaix com si fossin llençols, entre d’altres raons perquè de tan bruts i esquinçats com estan, fan pena de veure.
Paro d’escriure perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat  gràcies als follets del bosc, esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu que us digui, de veritat, com em sento?
Doncs, vet-aquí: em sento profundament estafada!
QUARTA CARTA AL VENT
            No sé quan de temps fa de la meva darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè he estat setmanes senceres sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida pels maldecaps que varen esclatar-me de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada tots els esquemes, propòsits i projectes, tant ideològics com sentimentals, que havia començat a refer a la clusa.
En primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.
No cal que us digui que, al assabentar-me’n vaig sentir un sotrac a la panxa, que de tant en tant encara noto. Quan l’Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és perquè duu al sarró un feix de noticies fresques, les quals generosament comparteix amb el grapat de refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta banda de la ratlla, i dels que ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus pollets. Aquesta vegada, però, no portava cap carta als dits, sinó que de seguida que em va clissar se’m va llençar als braços i, sense mirar-me als ulls com sempre feia quan em parlava, em va dir a cau d’orella: - el teu home és mort! Ho sento molt de portar-te tan males notícies.
Per molt que amb la mà em fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues no aconseguiren que el meu cervell processés una reacció suficient per entomar la martellada. Se’m va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar fins transcorreguda una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella plorant a llàgrima viva i jo més resseca que una pedra.
Finalment, em va sortir la pregunta que no sabia com plantejar, embastada en un fil de veu: com ha sigut?
            Aleshores em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell definitivament: s’ha penjat, pobrissona meva.
Al sentir-la, vaig caure rodona a terra.
Quan em vaig refer, estava al llit, ventada per l’Anita i la Madeleine, mentre en Renè entretenia les criatures al pati del darrere de casa, jugant sota el til·ler. Al retornar-me, no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida que a les novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol com el meu. Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les temples encara em retrunyia la paraula fatídica: penjat.
En Joan s’havia penjat, precisament quan feia plans per reconstruir la nostra vida escantellada per la misèria i la vergonya d’haver perdut una guerra. Aquella paraula, penjat, no me la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si hagués estat víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat plantada, sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al davant, l’hauria bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou.
Ara sí que em sentia estafada del tot.
I em va començar a pujar, pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació d’impotència indescriptible: la meva vida s’havia convertit en un parracot, que no em servia ni per eixugar-me el plor, que se m’havia glaçat als llagrimalls. Jo, que m’havia cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada defensora dels explotats, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món, vivint de la caritat, tibant-me de les faldilles dues criatures que em veient com una estranya, perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi.
Aquesta seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.
            Malgrat sigui difícil de comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el primer que vaig fer, quan em vaig sentir les cames i amb prou delit, va ser anar-me’n a passejar sola per la fageda. L’Anita em volgué treure del cap aquell antull o, almenys, que no hi anés sola, però la Madeleine que potser em començava a entendre més del que jo em pensava, em va animar a fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una mica i que no patís, que si trigava massa a tornar ja em vindria a esperar a mig camí, amb les criatures. Només em va posar una condició per anar-me’n: que abans de sortir em begués una bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.
            La passejada em va anar molt bé, doncs a soles, sense testimonis vaig poder treure totes les llàgrimes que no havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del funeral.
No vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho vaig fer sense aturador, fins a l’extenuació. Només al quedar-me resseca i exhausta, vaig recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets:
- Ara ets mestressa del teu destí, no el vulguis sacrificar mai més per cap ideal. Només ho has de fer pels teus fills, que són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin amb l’esperit lliure, i no es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu.
            Us he de confessar una cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets del bosc no existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra cosa que el ressò de les meves pròpies vagaries.
Com si dintre meu hi convisquessin, receloses l’una de l’altra, dues personalitats sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada i decidida, al costat d’una altra més reflexiva i posada. La primera sol passar, en un sospir, de l’eufòria a la depressió; la segona no perd mai la serenitat ni l’enteresa, passi el que passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant fins ara, i així vull que continuí sent.
            Ja fa uns nou mesos ben bons des que en Joan va dir prou.
Jo ho deia de mi, però ara reconec que el meu home sí que tenia raons més que justificades per sentir-se estafat. Per això, quan no pogué més va decidir fer creu i ratlla. El que no puc entendre és que ho fes sense comptar amb la meva opinió. Potser no se’n refiava que li fes costat?
Si voleu que us digui la veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè, en el fons, no l’he païda mai una determinació tan covarda i de repent, i ara ja no té remei. No puc endevinar el que m’hagués hagut d’explicar abans de tirar al dret. El pitjor és això: no saber el per què d’una cosa. És cert que cadascú pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida, i justificar-ho com li convingui, però sense la versió exacta del qui va prendre una decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per a entendre’l.
Potser em pensava fins fa poc, que rebria una carta pòstuma i romàntica on m’expliqués les seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Ja han passat prou dies com per haver-me’n desenganyat de que una carta semblant s’hagués escrit mai. Com diria el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci, doncs?  Si no m’ho prenc a la fresca, no acabaré mai de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin grans, del seu pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap a una altra banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida l’arrossegaré aquest ròssec 
Per molt que m’hi esforço no ho acabo de pair, ni puc pensar amb serenitat, i encara que gracies als Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes i més voltes al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu fer costat sempre, però en Joan no: el meu home em va abandonar sense donar-me’n explicacions i portant-me enganyada. És veritat que jo també vaig estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar, quan no em feia res de deixar-me morir a la fageda; me’n vaig desdir al pensar en les criatures. De ben segur, les veus del bosc també m’hi varen ajudar, no obstant cada vegada estic més convençuda que no procedien de les entranyes de la fageda, sinó més aviat del meu interior, del subconscient que s’havia buscat un amagatall a la panxa.
En Pierrot, el cunyat de la Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va escalfar el cap repetint-me la cançoneta de que cal refer la vida, que encara soc jove, que tinc de pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut prou. Els Reynal veurien de bon grat que em quedés a viure aquí i jo, la veritat, em deixo estimar sense acabar-me de decantar. Però, en el fons de la meva pell, tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar per les meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans. A mi, potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de les coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust, puguin tibar tots els fils que pengen d’aquesta troca esfilagarsada, en que s’ha convertit la nostra vida.

FI

divendres, 20 de juliol del 2012

UN FULL DERUTA CAP A L'ESTAT PROPI


CARTA AL VENT

Ara que, per primera vegada sembla que s’ha girat la truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada envers el sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred  escrigués un full de ruta amb cara i ulls, sobretot per administrar “el dia després”. No fos cas que quan arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre. Ho dic, perquè espigolant el que s’escolta per les cantonades, em queda la sensació que massa gent de bona fe, per suposat, creu que l’èxit de l’aventura rau en l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I aquest tarannà, francament, em fa por. Catalunya no es pot permetre cap pas en fals, com a l’octubre del 34, entre d’altres raons perquè li costaria molt de refer-se’n de la patacada. Per aquesta raó, iniciatives com la liderada temps enrere per en Laporta, per exemple, fan figa: és que la majoria que ha de fer possible un Estat propi, no es refia ni dels impacients ni dels xarlatans. I en aquestes condicions, el mínim que és pot demanar és un full de ruta, per a no posar-nos a caminar a cegues.

Si ens posem a analitzar per quines raons els partidaris de la sobirania han crescut espectacularment el darrers mesos, és evident que els condicionants econòmics hi han jugat un paper determinant. No en va el principal argument dels propis independentistes de tota la vida, és recalcar que amb la clau de la caixa a les nostres mans, de la crisi no en sentiríem ni a parlar. No és retornar a allò de “la casa i l’hortet”, però gairebé. Tanmateix, encara que no sigui políticament correcte parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna cosa més mantenir-lo. Sobretot, si els independentistes conversos ho són per conveniències de l’estómac o de la butxaca, més que no pas per ideologia o sentiment, ja que a la primera angúnia es canviaran de jaqueta. De manera que, entre d’altres raons de pes, escriure un full de ruta impecable, sense amagar l’ou ni fer-se trampes al solitari, serviria perquè el somni de l’Estat propi no es converteixi en un joc d’encenalls.

Per començar, jo penso que malgrat apel·lant a la butxaca es poden precipitar els resultats, potser caldria preguntar-nos si per assentar aquest Estat propi no seria més convenient remoure els sentiments patriòtics, més que no pas els interessos mercantilistes. Si aquesta majoria virtual en favor de la sobirania, que es desprèn de les darreres enquestes d’opinió, no es basa en la defensa del “dret històric” a ser una nació, sinó que part dels que s’han mobilitzat a darrera hora a favor de la sobirania és perquè la veuen com un “instrument” per a millorar llurs condicions de vida, a la llarga tindrem mala peça al teler, doncs a la primera que bufi vent en contra, hi pot haver desercions a dojo. De manera que queda molta pedagogia per fer, si els ciutadans del futur Estat propi convé que estiguin convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes com a les madures. Per aquesta raó, insisteixo, caldria elaborar un full de ruta que vagi més enllà del dia hipotètic de la proclamació de la independència, tenint en compte que en un futur Estat propi s’hi haurien de trobar còmodes les diverses sensibilitats socials, culturals, econòmiques i nacionals que conviuen avui a Catalunya.

I per què s’ha de pretendre un Estat propi, després de tants anys de trampejar, més o menys, les diferències amb Espanya? Doncs, perquè ens l’han feta tan grossa que, per primera vegada, no són ja només “els de la ceba” els avalotats, sinó que les continues provocacions han acabat amb la paciència d’una gran majoria de la població, normalment silenciosa, que se sent estafada, burlada, insultada i robada. En una societat on, gràcies a l’avanç de les modernes tecnologies de la comunicació, les notícies es coneixen “on line”, es fa difícil dissimular la realitat d’una espoliació constant i flagrant o maquillar les vexacions de determinats personatges a la dignitat d’un país. La societat catalana ha madurat a garrotades i avui està disposada a acceptar els riscos d’un Estat propi, és cert; però, els que pretenguin capitalitzar aquest canvi de capteniment han de tenir en compte que es tracta d’una societat inestable, que si se sent defraudada per manca de logística, es pot rebotar contra els que l’hagin portat a mal borràs.

Per aquesta raó, cal que s’escrigui un full de ruta que, sense exclusions ni sectarismes, planifiqui tots els passos fonamentals de l’operació, de tal manera que fins que l’objectiu no estigui aconseguit i consolidat, es garanteixi que no hi hauran discrepàncies ni sortides de to per part de ningú, sinó esforços solidaris per treure el carro del pedregar. I que se sàpiga, perquè es digui a bastament i ningú pugui al·legar després ignorància, que aquesta festa tampoc no ens sortirà gratis i que no deixar-nos robar més per Madrid, no ens convertirà automàticament en potentats, sinó que haurem de suar - i molt! - la cansalada.      

dissabte, 14 de juliol del 2012

SILENCIS ANTICS (primera part) Finalista 17è Premi Literari Vila de Puigcerdà


SILENCIS ANTICS
(Finalista 17è Premi Vila de Puigcerdà –
Publicarà Garsineu Edicions Sant Jordi 2013)

PRIMERA CARTA AL VENT
            Mare, m’estic consumint en el silenci.
Voldria tornar a aquells feliços dies de l’Armentera, quan ens deixàvem paperets escrits per tots els racons de la casa per a dir-nos, simplement, que ens trobàvem a faltar o que ens estimàvem molt. Fou un joc que varem encetar el pare i jo, al que vós us hi afegíreu al descobrir el nostre secret, no dissimulant que n’estàveu una mica gelosa d’aquella intimitat.
No vaig ser-hi a temps per a dir-vos, per darrera vegada, el molt que us trobaria a faltar si em deixàveu, i el greu que em sabia que no haguéssiu tingut la vellesa que us mereixeu. Us en faríeu creus de tots els pals a les rodes que, des que varem refugiar-nos a França, ens han posat els esbirros dels que manen aquí, sobretot fent de testaferros dels alemanys que els han envaït.
És ben cert allò que el llop muda de dents, però no d’instints. El que passa és que aquests llops que ens amarguen la vida, mare, han crescut mamant llet de la mateixa camada que nosaltres, i això és el que em fa de més mal pair.
El pare - ho recordeu? – sovint ens deia a tall de broma: - si algun dia us perdeu i no sabeu com trobar-nos, pensem que sempre us queda el recurs d’encomanar-vos a l’empara del vent.
 Aquesta mena d’estirabots eren propis del pare, ja ho sabeu.
            Doncs bé, ara estic tan desesperada que m’he decidit a seguir el seu consell. Voldria que de debò us arribés la meva carta a coll i be de qualsevol vent, m’és igual del cantó que bufi mentre faci la seva feina de carter ben feta, per a confiar-vos una sensació que m’esclata al pit i que no puc aturar més – digueu-li somni o pressentiment, com us sembli millor– avui que no tinc més remei que mantenir, per força, la boca closa.
M’ho han deixat ben clar: els hi faig nosa i només faran veure que no em veuen, si no em faig notar.
Des que sóc aquí, em sorprèn l’eloqüència del silenci que m’envolta.
Em sorprèn a mi, esclar, que no he parat de garlar pels descosits des que vaig comprendre la màgia, la seducció d’una paraula justa, dita quan toca. I en canvi adés, us ho ben asseguro, no podeu pas imaginar-vos tot el que es pot arribar a dir sense necessitat de paraules.
Durant les diàries passejades per la fageda que comença a quatre passes de la casa on m’estic, com qui fa una teràpia a la desesperada em vaig empassant la pena sense contemplacions; i fins que no vaig assumir que d’ara endavant em sortirà més a compte no badar boca si penso sobreviure sense maldecaps afegits, em sentia envaïda i eixorca.
Per això, quan he tingut les coses clares, el primer que se m’ha acudit es fer-vos arribar aquest grapat de sentiments barrejats, mitjançant una carta que poso en mans del vent com deia el pare, confiant que la rebéreu allà on coi pareu, des d’ençà del vostre traspàs a Perpinyà.
            Fou fa quatre dies, a la fageda de Les Cluses, a la falda del turonet que fa de sentinella al poble que ens ha recollit i amagat per l’amor de Déu. És una fageda magnífica, mantinguda en la discreció per uns vilatans esquerps i atrafegats, que deuen haver tastat, com jo, el consol de trobar-hi aixopluc i no tenen ganes d’esbombar-ne massa llurs beneficioses influències, perquè no els hi prenguin, ara que sembla que res tingui amo.
Passejo de bon matí, en solitari, pel mig de la impressionant arbreda, quan encara les criatures dormen a casa dels Reynal, vigilades per la Madeleine. Percebre com els raigs de sol ixent burxen intrèpids per trobar un forat on esmunyir-se per entre les fulles i les branques, m’ha ajudat a superar un dels pitjors defalliments de la meva vida.
El primer dia hi vaig anar a parar quasibé d’esma: havia sortit de la casa on ens hi estem refugiats els nens i jo, a la clusa del mig, com aquell qui diu fugint. Al creuar la feixa de terra que hi ha entre la porta i el camí de la fageda, vaig acomiadar-me amb tristesa del lilà, del freixe que creix al costat de la figuera, del boig, de les tres acàcies, dels cirerers i de la camamilla borda, com si mai més els hagués de veure.  M’heu de creure si us dic que no em feia res, aquell dematí, deixar-m’hi escolar la vida, a la fageda.
Sentia un anhel profund de pau, de trobar el repòs definitiu que m’ajudés a evadir-me de l’horrible malson que estem patint, des que varem sortir del foc per anar a caure a les brases; és a dir, de les urpes dels fatxes als braços d’uns suposats amics que, quan més ens en teníem de refiar, ens han girat l’esquena descaradament, renegant de nosaltres.
            És possible que l’afany per fer-me amb tothom i guanyar-me el reconeixement dels demés mentre era algú, respongués a que sempre vaig sentir-me com cridada a servir d’alguna cosa més, en aquest mon, que de dona o, fins i tot, de mare. Ja que només hi estem de pas en aquest món, em vaig proposar de ben menuda – xopa de les idees del pare –, deixar-hi una mena d’empremta personal, que potser em reconeguessin algun dia els que escrivissin la història. Jo creia que aquest objectiu ja el tenia encarrilat  amb escreix, embolicant-me amb la bandera republicana i plantant cara més decidida que ningú, als que estaven de part dels militars revoltats.
Doncs es veu que no, mare.
Adés resulta que voldrien que els que pensen com jo ens fonguéssim, i tothom se’ns espolsa de sobre, com si fóssim animals folls o una mena de monstres que els hi podem encomanar la pesta bubònica.
Fins i tot aquests esgarrapa cristos de comunistes són més ben vistos que no pas nosaltres, els anarquistes Quin mal volen que els hi fem una pobra dona amb dues criatures penjades del coll? Doncs és veu que sí. Sembla que, de cop i volta, el que els hi fa basarda és que s’escampin per França, com una taca d’oli, les nostres idees.
La darrera vegada que vaig parlar amb el pare – si l’haguéssiu vist, reduït a una barba i a un ulls esventats, us hauria caigut l’ànima als peus – la va ben encertar al advertir-me: - per manyac que sigui el gos, si el trepitges es torna rabiós.
Després de rebre trepitjades a cabassos i de masegar-me tot el cos a tort i a dret, m’he tornat rabiosa; vet aquí el que em deu haver passat. Sempre havia cregut en la meva bona sort, i tenia confiança cega que podria sortir-me’n de tot. Però aquí, a les Cluses, he aprés una lliçó que m’ha ajudat a refer-me ràpid de la dissipació que començava a abatre’m: què hi puc perdre, si em planto? No ens queda res d’allò que posseíem, i cap de les coses que fem servir aquí és nostre.
Perquè no em negareu que me’n vaig fer un bon tip de predicar que ningú és lliure, si el seu poble no n’és també. Era la doctrina que vós i el pare em vàreu engargamellar des de les beceroles. I si el pare era músic, la filla li tenia de sortir balladora. Per tant jo sempre més ballaré al so d’aquella musica amb la que el pare em va pujar.
I al que no li agradi la tonada, que s’hi posi fulles!
            La immersió en un paratge solitari he descobert que acarona i amoroseix la soledat que es tragina al damunt, i que t’eslloma. Quan passejo sota la protecció de tants arbres centenaris, m’enrabio pel menyspreu d’aquella gent - tan superba com ignorant - que malda per tapar-nos la boca i, si poguessin, per fer-nos callar per sempre més. Però, de mica en mica em vaig assossegant. El fet que tinguis ben clissada la gent que et vol fer la punyeta, també ajuda a veure-ho tot d’una altra manera, amb certa distància.
Això sí, ja no em sentiré mai més anorreada ni isolada: ho he decidit gràcies a l’encanteri d’aquesta fageda en plena albera, on vaig arribar tan deixada anar que m’hi volia arraulir per sempre. No em faig moltes il·lusions sobre la condició humana, després del que he viscut i patit. La dignitat, la solidaritat, el concepte de la moral, de l’honor, de l’amistat o el respecte per a les idees, tot això he vist com s’enfonsava i es prostituïa sota una bufegada de pànic col·lectiu.
No obstant aquesta realitat tan dura i difícil d’entomar sense que t’afecti, sento que algú em repeteix que s’ha de tirar endavant com sigui, com fa el sol ixent des que s’entafora per entre la tupida vegetació de la fageda, fins que aconsegueix treure el nas reverberant de resplendor.
El pare n’hauria estat capaç i, com ell, d’altres.
Al sentir enveja de les branques, dels troncs i de les fulles, del seu bram en defensa de la seva intimitat, dels seus reflexos amables, la fageda de Les Cluses m’ha fet retrobar-me amb la llibertat de pensar, d’esbravar-me tant com vulgui i de sentir novament autoestima.
L’arbreda té bastant de refugi d’ànimes en pena.
Des de l’indret més espès intueixo que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna de les soques més veteranes, que vetlla pel poble i per tots nosaltres, encara que siguem forasters; i sense fer diferències ens proveeix d’albades blaves, de dies d’or i de ponents vermells, tant a nosaltres com a la resta de clusencs, que en deuen saber també un niu d’il·lusions i de desenganys.
En René Reynal, l’home amb qui s’està la Madeleine, em va encoratjar l’altre dia: - aprofita aquest compàs d’espera que serà el temps d’exili, com de trampolí per rellançar-te a la vida, i no vulguis pas acoquinar-te, convertida en una sínia que només valgui per recollir llàgrimes.
El meu cor no parla, però endevina. Aquesta sensació de pau que sento a la vora dels Reynal, m’ha fet recordar, la platja d’Argelers, on per consolar a les criatures, que no paraven de plorar, perquè era la primera nit que passaven al ras, vós, que en prou feines us teníeu dreta, els hi vàreu dir per a tranquil·litzar-les: -  No us espanteu de la nit, és el dia que dorm.
SEGONA CARTA AL VENT
El que em va passar pel cap quan l’Anita em va comunicar la terrible notícia de la vostra mort sobtada, venint-me a buscar expressament a la casa a on m’estava de pas a Perpinyà, no trobo paraules per explicar-vos-ho.
Em vaig quedar de pedra, dubtant que fos cert allò que em deia aquella dona que es preocupava per nosaltres, però a la que encara no havia tractat prou com per a refiar-me’n massa. Vaig maleir una i mil vegades el metge que només unes hores abans va assegurar-me que la crisi que havíeu tingut ja estava superada i que aviat us donaria l’alta. Encara avui em retrec que no me l’havia pas de creure, que no us havia pas d’haver deixat sola aquell vespre.
Quan vaig tornar-hi corrents, a l’hospital, ja us havien baixat al dipòsit, amortallada amb el mateix llençol del llit a on us havíeu mort per estalviar-se, qui fos, la feina de vestir-vos amb la vostra roba, que quan jo vaig arribar ja qui sap a on parava.
Al funeral, l’endemà, érem quatre gats, i sort de la pobra Anita que em va deixar els francs justos per pagar a l’enterramorts la cerimònia més econòmica del seu repertori. Després, encara li va lleure de presentar-me la Madeleine, una xicota de molta empenta, que em va fer saber que feia de mestra en un poblot de mala mort, Les Cluses, a tocar de Ceret, a la comarca del Vallespir.
No sé pas què li deuria explicar l’Anita de les meves peripècies a aquella mossa, el cas és que es va oferir a fer-nos de dispesera, a mi i a les criatures, fins que estiguéssim una mica refets, tots plegats, de les darreres sotragades. No li podia pas rebutjar una proposta que semblava sincera; de fet, abans que jo pogués badar boca ja m’havia presentat als dos paios que l’acomboiaven. L’un era en René, el seu home, que va afanyar-se a ratificar-me l’oferiment de sopluig, i l’altre en Pierre, el seu cunyat, que tenia casa parada a Perpinyà, a on treballava de paleta.
La família d’en René, els Reynal, de seguida vaig adonar-me que eren tota una institució a la comuna de Les Cluses, tant pel seu arrelament a aquesta terra des d’una colla de generacions, com per tractar-se de gent que sempre s’havia tingut d’idees avançades; una fama prou ambigua, com per amagar-s’hi més d’un equívoc. Precisament, un germà d’en René s’havia estat una temporada a Espanya a les primeries de la guerra, fent costat als republicans i simpatitzant amb als de la nostra corda.
Per aquesta raó, al contrari d’altres paisans seus, els Reynals no ens miraven de cap d’esquila, i quan l’Anita els hi va xerrar la meva tragèdia i la del meu home, la Madeleine i en Renè van fer mans i mànigues per afillar-nos. Em sembla que ens tenen un xic massa  idealitzats i tot, no adonant-se’n que la presencia al poble d’una refugiada anarquista no és ben vista per tothom, i que els puc comprometre .
En realitat, però, el cas és que quan vàreu morir jo no tenia, francament, on ficar-me, llevat que anés a espetegar a Paris on els contactes de que m’havien parlat, per si de cas un dia els necessitava, m’haurien trobat de ben segur algun forat, i potser calés i tot per ajudar-me a fer bullir l’olla una temporadeta.
Però jo no volia pas allunar-me de la frontera, mentre no sabes com s’acabava el viacrucis d’en Joan, que després d’haver-lo tingut fastiguejant-se durant setmanes a la presó de Figueres, al final se l’endugueren a un batalló de treballadors, a Alcalà.
Ell no ha fet res, ja que es va passar tota la guerra menant les terres dels meus sogres, a l’Armentera, mirant de no comprometre’s amb cap bàndol.
Jo tampoc vaig matar ni robar, esclar; el meu únic pecat, si se li pot dir així, hauria estat parlar més del compte i, sobretot, figurar fins uns quants mesos abans de parir la petita, entre les militants anarquistes més arrauxades i que gràcies a la meva facilitat de redacció em vaig fer un fart d’escriure als capitostos algunes de les arengues més abrandades. I que el pare, malgrat les seves xacres, fins que va tenir delit per fer-ho, es cuidava de donar suport als milicians que tornaven ferits del front, a la torreta que havien requisat els de la FAI al Guinardó.
Les darreres notícies que n’he tingut d’en Joan són de fa dies: es tracta de l’única carta una mica llarga que he rebut sencera fins avui, rebotada com sempre via Anita. Us en faríeu creus de com n’és d’enrevessat cartejar-nos.
Uns quants presoners d’Alcalà es refien del capellà que manifasseja en aquell camp de concentració disfressat de colònia de treballadors a on ha anat a raure el meu home: es veu que s’ha ofert a passar les cartes d’estranquis de la censura i fer-les arribar a les famílies sense demanar, en principi, res a canvi.
Però en Joan no les deu tenir totes i procura no dirigir-se’m mai pel meu nom de veritat ni referir-se a detalls que el poguessin comprometre si queien en segons quines mans i, per arrodonir les precaucions, les adreça a ca l’Anita, que ja s’estava a França des de molt abans de la guerra i, per tant, despista i no fa mal d’ulls als borinots que espien les anades i vingudes dels refugiats espanyols. M’han dit que treballa com a voluntària en una mena de comitè d’acollida de republicans, que em penso s’ha empescat tota sola, pagant-se les despeses de tot aquest tràfec de la seva butxaca, perquè en realitat és una idealista que va per lliure.
En la darrera carta, com us deia, el meu home em pinta un panorama depriment, tot i que intenta dissimular-ho perquè no em preocupi. El que més em fot és que m’escrigui en castellà. Precisament aquesta condició, que els hi posa el mossèn per tramitar la correspondència, em fa sospitar de les seves bones intencions, ja que si no pensés violar i repassar el que hi escriuen, tant se li’n fotria de l’idioma en que ho fessin, no us sembla?
A més a més, em surt amb ciris trencats com aquest que us transcric literalment  perquè em digueu si tinc o no raó de malfiar-me’n: - “... solo te pido que vayas a misa, pues a mi también me llevan todos los domingos y de tanto cantar el cara al sol, ya lo sé de memoria”.
Això mai no ho hagués escrit de bon grat en Joan que, com jo mateixa, a l’església no ens hi han vist ni el dia del casament; d’aquí ve que juraria que està fent comèdia a propòsit, i que n’he de deduir l’entrellat de la situació real en que es troba, llegint entre línies i posant-hi una mica d’imaginació per destriar el blat de la palla.
Em diu que no pot escriurem més sovint perquè a vegades no té ni paper per a fer-ho, i que espera amb candeletes que el deixin anar, tan aviat com arribin els avals que son pare pidola pel poble, arrossegant-se com un gos porta a porta.
Però també veig que no s’enganya pas, fent volar coloms: - ... aquí, només el que té padrins se’n surt de pressa. Espero que el pare, que al principi de la guerra va amagar al soto tanta gent de dretes com pogué, en trobi algun d’aquells a qui va salvar la vida, que vulgui enrecordar-se’n i li torni el favor, ara que remenen les cireres. Però em temo que si ningú vol mullar-se, m’hi puc passar aquí un any o més, a pic i pala. Mira si n’estic d’acollonit que al travessar Saragossa, quan ens traslladaven des de Figueres, fins i tot vaig resar-li a la Pilarica, que diuen té de bo amb la Guàrdia Civil i els falangistes. I és que si el pare no aconsegueix que algú m’avali ho tinc cru: em penjaran del coll l’etiqueta de “roig” i ja hauré begut oli...
En Joan no sé si resistirà un calvari com aquest.
Ell vol encoratjar-me, però el conec prou bé per saber que està capmoix i jo no puc fer-hi res, llevat de no mourem gaire lluny d’aquí per si és veritat que el deixen anar com diu o s’escapa, doncs el que tenim enraonat des de la separació en plena reculada, és que tan bon punt pogués ens atraparia a mi i a les criatures a França, costés el que costés, ja que era impensable que amb els meus antecedents, els nacionals fessin els ulls grossos si gosava tornar a casa.
El que passa, mare, és que l’espera es fa massa llarga i ja n’estem tots una mica tips: les criatures perquè - encara que a la seva edat no s’adonen de gran cosa - no els hi fa cap bé aquest continu bellugueig amunt i avall i, en quan a mi, perquè francament estic tan dolguda per la fi d’en cagaelàstics que hem tingut tanta gent de bona fe que varem fugir amb el que portaven posat i poca cosa més, confiant que a l’altre banda de la ratlla un tropell de francesos ens rebrien amb els braços oberts, com si fóssim germans, i ens ajudarien a refer-nos amb escreix de la misèria.
Jo no em puc pas queixar, dintre de tot, malgrat també les he passat putes.
Però n’hi ha d’altres que s’ho han passat molt pitjor o ja crien malves. He vist coses que no es poden explicar, que per molt que visqui mai no podré oblidar-les.
Per aquesta raó, perdre’m a la fageda de Les Cluses és com fer una cura de repòs que aprofito per reviure, a través d’una mena de cristall fantàstic una refeta memòria de les coses que he hagut de viure, però tal com m’agradaria que m’haguessin passat, incloses les il·lusions marcides. M’agrada tancar els ulls per fantasiejar millor, i percebre com les meues petjades desperten records i perfums oblidats pels corriolets solitaris de la fageda o, tal vegada, destorben el son d’un follet suspès, miraculosament, de l’aire blau i tebi que em fa sentir àgil i alegre, com si un jardí de sensacions per estrenar esclatessin dintre meu.
No us ho creureu, mare, però jo he vist més d’un dia com sorgien del fons de les ombres més pregones del bosc, materialitzant-se del no res, unes figures esveltes i tan transparents com un devessall de llum. Primer se m’acostaren tímidament, com si volguessin jugar amb mi sense esglaiar-me.
- Qui sou? els hi vaig preguntar, agosarada el primer dia.
- Som els sospirs, els desitjos, els afanys que volies sepultar de viu en viu, escagarrinada de por quan et vares deixar anar, enlloc de plantar cara als que t’empastifen i et fan arribar a dubtar d’allò en que has cregut, des que tenies ús de raó –, em respongueren, fent una cantarella burleta.
Parant atenció a les veuetes del bosc he descobert tantes coses que considerem incomprensibles i misterioses, només perquè estan embolcallades de superstició i d’ocultisme o, senzillament, perquè ningú es vol prendre la molèstia de polir, sense presses ni perjudicis, cadascuna de les seves arestes i cantells.
Qui sap si als poderosos i a la gent d’upa, no els hi sembla un joc de canalla, que alguns malgastem els millors anys de la nostra vida enfilant utopies. Em refio que la generació dels meus fills o dels meus néts els hi escopiran a la cara d’aquests tifes, algun dia, el  blasme i el regany per la seva egoista miopia  d’avui.
- Potser no és per malícia que són d’aquesta mena de pensar, sinó per falta de sensibilitat o de fantasia – vaig tractar de disculpar-los al principi, en un ingenu gest de bona voluntat que no va servir-me de res.
- Tothom té dret a somiar truites i a fer volar coloms – varen engaltar-me, sense donar-me peixet, les veus del bosc, com si em coneguessin de tota la vida, van afegir: – No és això el que penses?
            Aigua passada, no mou molí, ja ho sé, em deia a mi mateixa traient-hi importància als meu mèrits.
Però, les veus del bosc tenen una mica de raó al retreure’m la meva fluixesa d’ànim. Comptat i debatut, només serveixo per empescar-me romanços ensucrats o per engiponar discursos engrescadors perquè els pronunciïn els altres; però m’he avesat a mirar les persones de fit a fit quan hi parlo, i d’aquesta habilitat si que me’n sento orgullosa. De la mateixa manera, perquè m’he acostumat per força a que m’escorcollin, en igualtat de condicions mai abaixo la mirada davant de ningú. He comprovat que és la forma més planera d’esgarrapar les poques o moltes escates de sinceritat i de veritat, amb que les persones enfarcellen les confidències.
Les sensacions que experimento a la fageda quan em poso a somniar, són simplement una projecció de la fantasia – negada, però perfectament possible – d’aquell univers en llibertat que maldava des de les beceroles de la mà del pare. Tot un món de follets desconeguts va i ve pel bosc, fent-me companyia mentre deixo que els peus llisquin pel camí encatifat de fulles seques. Al meu entorn, es fa un silenci aspectant, només trencat pels murmuris de les manes d’aquest poble encantador, a on m’ha arreplegat la generosa Madeleine.
Quan tanco els ulls, us ho repeteixo mare, puc confegir la flaire i el missatge dels somnis esquinçats que passen i traspassen davant meu, penjats de les espatlles mig esguerrades dels gnoms burletes, que em volen fer delir.
I un reguitzell de projectes adormits acaben bellugant-se com petits nenúfars dintre les meves mans, que havia arribat a pensar, ruca de mi, que estaven buides. Ara que ja m’he refet, després de desxifrar l’eloqüència silenciosa i sorprenent dels racons de la fageda, gràcies als follets o a les fades que van impedir que em deixés escolar l’ànima d’un cos aleshores torbat, abatut i bescantat.
            Noteu, mare, que al final us parlo d’esperança?
Heu entès que, en el fons, les meues paraules anteriors són gemecs de confiança en els que ens vindran al darrera?
Ja sé que el pare sovint deia que qui viu només d’esperança mort dejú, i que esperant, esperant, t’hi pots florir. Però jo crec, ara més que mai, que tota pedra fa paret. Ja els hi lleurà de reivindicar les nostres utopies, avui estèrils, als que ens segueixin, quan parin de desfullar la margarida de l’incertesa, o de perdre el temps desxifrant horòscops perversos. Per aquesta raó, m’he convençut que tinc encara per davant un camí per estrenar, ple d’infinites sensacions verges.
- Tot arribarà – em consolen i m’encoratgen, a la vegada, les veus del bosc.
I jo penso que sí. Que després d’una època dolenta en ve una altra de bona. Que les coses avui són com són i demà, de ben segur, pintaran d’una altra manera, i que igual com hi ha una llei per a la mort, també n’hi deu haver una altra per als que volen sobreviure.
- Allavonces ja hauran assolat els teus ideals i, potser, fins i tot, et sigui reconegut tot l’esforç i el sacrifici que hi has esmerçat per a defensar-los – em van somriure, fent-me una ganyota de complicitat.
            Beneita del cabàs, vaig pensar, no t’ho creguis pas!
Però després ho he arribat a entendre: quan els hi caigui la bena dels ulls a tanta gent que l’esparvera sentir a parlar de revolució, llavors potser sí es reconeixerà que els somnis del pare, i de tants altres com ell, foren profecia. Sonarà una tonada des les entranyes de cada arbreda, arreu del món, que proclamarà que l’home ha nascut per ésser lliure; si cal amb l’ajuda de tots els déus o de tots els dimonis.
 Encetada aquesta correspondència a través del vent, us prometo mare que no tornaré a empedregar-me el fetge per culpa de ningú.
Bata qui bata, ara és la meua.
Ho demostraré sobrevivint, sense acceptar ni posar condicions prèvies, tal com m’escriu en Joan en la darrera carta llarga i concentrada que m’ha pujat l’Anita des de Perpinyà. He dit concentrada, perquè és inversemblant la quantitat de lletres que el meu home pot arribar a encabir-hi, per aprofitar fins al darrer bocí de paper.

divendres, 13 de juliol del 2012

MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA


CARTA AL VENT

            Se sol dir per animar a algú que n’està passant una de molt grossa; i és veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir. Però ara no es tracta només d’aguantar el xàfec com es pugui, procurant no mullar-se i esperant que escampi el temporal. Aquesta actitud ni és prou digna, ni gaire responsable. Sobretot, quan el xàfec ens ha arreplegat en calçotets, perquè ens varem deixar pispar la roba i la cartera mentre dormíem feliços la mona d’un fals benestar, en un paradís terrenal que, segons els cants de sirena que ens engargamellaven molts polítics, banquers i empresaris, no s’havia d’estroncar mai més. I mentre la mamella rajava, ningú preguntava s’hi es podria pagar la festa, ni si de la festa en gaudia tothom. Perquè quan totes ponien a la majoria, també hi havia una minoria que les passava magres, i aquesta gent no sempre sortia a la foto. És ara, quan s’ha caigut del llit de la bacanal, que la gent s’adona de com és passa de malament fent equilibris per arribar a fi de mes. La primera reacció, esclar, ha estat buscar caps de turc per encolomar-los els morts trobats a l’armari; la segona no pot ser arronsar-se d’espatlles i passar de tot, esperant “el salvador” que ens tregui les castanyes del foc. Mentre hi ha vida, hi ha esperança sempre que no ens quedem de braços plegats.

            Ara bé, si apostem per l’esperança no podem cometre l’error de refer la història intentant retornar al lloc de partida, a cavall del mateix model que ens ha portat pel camí del pedregar. Un sistema basat en el culte al diner i no en el respecte a les persones, no és pas el que ens millorarà la vida o, al menys, el que ens farà més passable l’agonia. Mentre fer-se rics i poderosos sigui l’objectiu de la vida, d’esperança n’hi pot haver poca, ja que no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent-nos jocs de mans i magarrufes ens portaran a l’hort, per tornar-nos a desplomar. Si per cas ens aferrem a l’esperança, per reeixir s’hauria d’apostar fort per les persones, a favor de que la riquesa estigui al servei de les persones i no al contrari; a favor de que al poder s’hi arribi per gestionar bé la riquesa en profit de les persones, i no per treure’n profit personal.

            Els actuals dirigents, no només els de casa nostra, malden per sobreviure a la crisi, com és lògic, sortint-ne el mínim d’escaldats a costa de qui sigui. I a partir d’aquesta constatació pragmàtica es reprodueixen amb tota crueltat les ancestrals diferències entre els austers, rics i espavilats països del nord i els suposadament galifardeus, pobres i ganduls països del sud. Si a nivell europeu aquest panorama es dibuixa cada dia amb més nitidesa, a nivell domèstic l’esquema també es fa palès, per desgràcia, amb el mateix dramàtic mimetisme cínic. A mesura que aquell inicial mercat comú de sis amics s’ha convertit en una penya de quasi trenta membres, les diferències i les enveges afloren amb més perversitat. I quan el nord accepta donar un cop de mà al sud, no és mai desinteressadament. Al contrari, quan més abatuts estan els del sud, més els del nord intenten collar-los. “És llei de vida” – ens resignem, com en tantes altres qüestions, quan no ens interessa esgarrapar la veritat fins al fons, i ens conformem amb frases fetes. No deu ser pas per casualitat que els països grassos del nord financin el seu creixement per sota de l’1 per cent d’interès, mentre que els depauperats països del sud, si volen crèdit per a no morir-se de gana, l’han de pagar al 6 o 7 per cent. I per a més inri, resulta que els prestamistes dels països arruïnats del sud són els països opulents del nord, als quals sembla que no els preocupa gens escanyar els seus creditors. “Ja els hi deixarem més diners per pagar els interessos!” – es justifiquen sense escrúpols.
            Mentre hi hagi vida, hi haurà esperança si som capaços de trencar aquest cercle viciós i, oblidant-nos del diner, establim les persones com a prioritat de la vida. Ja seria un bon símptoma de que s’ha entès la lliçó que, per exemple, la partida destinada a armament s’eliminés de tots els pressupostos i que enlloc d’esmerçar tants esforços en competir per dominar el món, s’aprofundís sense afany de lucre en la investigació de malalties; en l’estudi d’energies renovables; en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa, aprenent a gestionar el seu futur sense dependre de les almoines o de les sobres... Aquesta és la única esperança que ens queda, no per sortir-nos-en de la crisi, sinó simplement per a sobreviure al virus de la deshumanització que ens ha portat la globalització d’un principi nefast: tant tens, tant vals. És a dir: de l’imperi del diner.

divendres, 6 de juliol del 2012

LA CORTINA DE FUM DELS HORARIS COMERCIALS


CARTA AL VENT

És que no tenim res més a fer que tirar-nos els plats pel cap discutint, en plena agonia del consum per culpa de les dietes d’austeritat, si els comerços han d’obrir tres festius més o a partir de quants metres quadrats de superfície, podrà tenir llibertat un botiguer d’obrir quan li roti? Francament, fem-nos-ho mirar! I encara aquestes baralles tindrien dispensa si servissin d’alguna cosa, i establissin un marc definitiu de convivència comercial. Amb aquesta que ara es proposa, de reformes del comerç ja en portem la tira, i per més vergonya moltes no han coincidit amb un canvi de truita política, sinó que en una mateixa legislatura si canvia el ministre, el nou vol deixar la seva empremta i es treu de la màniga la seva partitura particular, perquè com diuen els castellans castissos, a aquest país “cada maestrillo tiene su librillo”.

El que passa és que no sempre que es canvia la solfa és per millorar la sinfonia, sinó que la majoria de vegades, enlloc d’una melodia el que en surt és un orgue de gats. El cas és, pel que fa a la regulació del comerç, que sempre hi ha un sector que s’indigna i es queixa que li han  trepitjat l’ull de poll. Ja sé aquesta característica reformista no és exclusiva de la política comercial, sinó que també la pateixen els rams de la cultura, de l’educació, de la justícia, de la sanitat o del món industrial, que per cert en menys d’una dècada ha vist parir més d’una dotzena de “reformes laborals definitives”, sense que cap hagi resolt la taxa d’atur, ni l’absentisme, ni la productivitat. I és que les reformes sempre es queden curtes per uns o es passen de rosca, per altres.

Els polítics que les apadrinen, suposo que prou voldrien que cada reforma fos com un vestit a mida, i que tothom s’hi sentís còmode; perquè no crec hi hagi ningú tan mesell com per dedicar-se a fer entrar els claus per la cabota, sistemàticament. I és llei de vida que el que va bé per uns, toca la pera a uns altres. Inclús a l’hora de posar-se d’acord sobre qüestions tan poc susceptibles, en principi, de discrepància com por ser una ordenança de civisme, es fa palès que la regulació dels comportaments ciutadans per evitar que la llibertat es converteixi en llibertinatge, no tothom l’entén de la mateixa manera. Fins al punt que el que per uns no passa de ser el foment de la convivència basada en el sentit comú, per altres ratlla gairebé la repressió ilustrada. Doncs, no és estrany que en un sector com el del comerç, on és barregen tantes sensibilitats i, sobretot, interessos, cada vegada que es retoca alguna norma saltin espurnes.

El que ens hauríem de preguntar és si realment les reformes responen a necessitats o, simplement, consisteixen en cortines de fum hàbilment administrades per entretenir el personal i que es distregui d’altres cabòries. A priori, podríem arribar a aquesta conclusió, però no és així quan deixem de banda les qüestions de detall de la reforma que sigui, i ens endinsem en les qüestions de fons. Aleshores ens solem adonar, llevat de comptades excepcions, que hi ha interessos creats, interessos de grups de pressió més o menys organitzats, interessos, en definitiva, dels grans per cruspir-se els petits. És el que passa, per exemple, amb aquest intent del govern espanyol de reobrir el debat sobre els horaris comercials i definir les zones turístiques de barra lliure. En el rerefons d’aquestes preteses mesures liberalitzadores, no es pot dir que hi hagi un intent descarat d’afavorir les grans superfícies i de perjudicar els petits botiguers, però el resultat de l’aplicació d’aquesta reforma seria precisament aquest. I d’aquí plora la criatura.

La legislació europea del comerç obliga que els establiments comercials només s’han de sotmetre a requisits que siguin necessaris, proporcionats i no discriminatoris. I a poca cosa més. De fet, el comerç és una de les activitats més antigues de la humanitat des que per sobreviure, quan afortunadament els diners no s’havien inventat, s’havia de recórrer a l’intercanvi. Avui tot plegat ha evolucionat molt i des del culte al consumisme global, tots els governs d’arreu escombren en favor dels grans mercaders i deixen els petits botiguers que se les entenguin com puguin amb les rufagades i la mala mar. Potser seria massa agosarat demanar per a la botiga de barri, com a institució, l’honor de ser considerada patrimoni de la humanitat?  Potser sí ens passaríem una mica, però seria just.