Follow by Email

dimarts, 31 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dimarts 31 de juliol 2018)


LLUFES I BALDUFES (PRIMER PREMI “GERMANS ESPAR I TRESSENS” HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 – Publicat en un recull per editorial SALÒRIA)

El varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat, sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores. De fet, ell només era en Jaumet, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort, travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat que li feien alguns botiguers de la Seu per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes famílies de bons sentiments servaven la sana costum de reservar damunt la taula del rebedor xavalla per als pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó que més aviat procurava passar desapercebut. En part, perquè malgrat el seu capteniment discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila, en veure’l. Això sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que potser per aquesta raó, després de complimentar els que li feien caritat, preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que havia viscut de jove, escapant-se del brogit de la Seu per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot el que posseïa i d’un gos manyac i rodamón, que l’havia seduït com un bandarra només remenant la cua com una baldufa. Fins que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si s’haguessin fos. Per això, a la llarga el donaren per mort. És cert que era un personatge característic, però no estava pas tan tocat del bolet com aquells que no el coneixien de res, li havien penjat la llufa.

Francament, de gent com en Jaumet n’he sentit a parlar d’uns quants més, que tanmateix van parar per la Seu d’Urgell, dels quals us en faré cinc cèntims, si m’acompanyeu reculant una micona en el temps. Per exemple, n’hi havia un que li deien el Drapaire, però no fora just que se’l recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut, escotorit com un gínjol, podia transformar en un instant la seva cara agombolant-la a diverses fesomies. Però només fou realment feliç la temporada que al Cinema Principal i únic de la vila, pogué fatxendejar de les seves capacitats histriòniques, en encarregar-li l’amo del local els efectes especials durant la projecció de les pel•lícules mudes. Aquell home, asseguraven els que van ser-ne testimonis del seu talent, habilitats i inventiva, interpretava el repertori de recursos d’un especialista amb una perfecció, versemblança i gràcia vertaderament originals, fins i tot alguna vegada fregant l’extravagància, com quan, sense anar més lluny, simulava les ones d’una mar embravida amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent els braços com un cambrer guillat preparant un còctel darrera la barra. Deien que era un mestre simulant l’esclafit del tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig de les persones... Llàstima que amb l’invent del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que recollia per cases i masies, però es veu que pel negoci no era gaire espavilat, i sovint li aixecaven la camisa.

No puc oblidar-me, tampoc, d’en Cheru, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava rabent cap al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat, en veure-la aparèixer aquells dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una mena de cantarella que ningú sabia d’on havia sortit, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres: “els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”. Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben segur, ni ell mateix.

¿I quina pagesa de la plaça de la Seu no ha sentit parlar d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós del cas, però, és que els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant botifarres de perol, que engalipava sovint a la mateixa porta de la cansaladeria, sense ni una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li demanés i esperés de la vida, fos menjar botifarres a cremadent. En canvi n’hi va haver un altre, li deien Pepet Déu, que tan sols maldava per fer d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt com un estaquirot, amb un posat d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic que li agradava de fer. I ningú gosava fotre-se’n, perquè corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. També deien que rossegava vidre però jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai cometent aquesta barbaritat.

I no s’acaba aquí el reguitzell de personatges estrambòtics, quan jo era encara un vailet un dia que el pare va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme on vam topar-nos amb un sòmines que li deien “el Cap Gros”, perquè tenia la mania d’arribar a ser un tenor de renom mentrestant exercitava la seva veu esquerdada a la taverna i als dos cafès de la vila, desafinant con un consagrat. No obstant això, amb tota la barra del món encabats els recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un trist pixa-reixes.

Ara, a qui sí fou un fora de sèrie era el Geperut, un bohemi que havia baixat a la Seu des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com aquell qui diu, ocupava i exercia amb autoritat la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer en Jaumet, emparant-se en una parròquia potser escassa però fidel, de la què se’n podia refiar, per estalviar-se d’anar pidolant porta per porta com feien els mendicants passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que explicava com en un llibre sense fulls, la qual si m’ho permeteu us resumiré en poques paraules. L’amor era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” – afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments, eren per a ell una excusa per fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa. Si te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin més aviat al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el món, en general, una colossal casa de barrets...”

Molta gent de la comarca d'Urgell, malgrat tot, se l'apreciava a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta, perquè a la seva vora cada dia se n’aprenia una de nova. Es vantava d’haver-se atipat sempre sense haver-se gastat mai ni un ral, des que era jove. Si volia carn, caçava pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix, sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense cap problema ni vergonya un plat de cargols o d’anques de granota. En qüestió de verdura, es proveïa de bolets i d’espàrrecs de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I en quan a la fruita, sempre portava al sarró, segons l'època, aranyons, mores, figues o pometes de pastor. El pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i ennuvolat de gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan en caure-li la setantena damunt les espatlles va adonar-se que començava a fer-se vell i que, no et refot!, no ho suportaria. Els homes potser sí que estem tocats per la lluna, però igual que en Jaumet, el Geperut també era dels que creien que mentre tinguis corda no n'has de fer cas de les llufes penjades a l’esquena, ja que les que fan mal de veritat són les encastades al front, com si fossin banyes.

dilluns, 30 de juliol de 2018

QUAN EL PLANTER DE CONDEMNATS A CONTAINERING DESBORDI, QUIN ÉS EL PLA B?.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 30 de juliol de 2018)

El “containering” no es tracta de cap esport de risc, com el puenting, l’escalada, el barranquisme o el rafting, sinó d’una especialitat amb molt més de risc que les esportives, entre d’altres raons perquè els que el practiquen ho fan per força i, per tant, la referencia a l’esport comprenc que s’ho podrien prendre com un escarni. Els esports de risc abans esmentats no són aptes pels que estan més pelats que les rates, ja que per practicar-los no es pot anar amb una mà al davant i l’altra al darrera, sinó que requereixen recursos que valen un ou, entre material de seguretat o desplaçaments, sense entrar en més detalls. En canvi, practicar el containering és de franc i a vegades s’hi surt guanyant alguna cosa per anar allargant la misèria i és de proximitat, encara que no sigui gaire ecològic; però no obstant s’hi pugui apuntar tothom, en realitat només s’hi inscriuen els més pelacanyes dels nouvinguts i dels poca-roba del país. Consisteix en escorcollar containers d’escombraries, utilitzant tota classe d’eines casolanes, cabrioles o pilleries quan més imaginatives millor, per aconseguir com a premi les restes en bon estat de menjar llençat per gent massa tipa o andròmines avorrides per gent que té de tot i es pot permetre prescindir d’allò que té massa vist, les quals a qui li falta de tot troba útils i aprofitables. Normalment, els que competeixen en aquesta marató dels miserables no ho fan per plaer, ni per fer exercici, ni per eliminar grasses, ni per regular l’adrenalina, i encara menys per “realitzar-se” o per qualsevol altra xorrada cretina, sinó que s’hi veuen abocats per pura necessitat, per sobreviure remenant entre la porqueria per rifar-se les deixies del primer món. Puc verificar com augmenta el cens dels condemnats a buscar-se la vida entre escombraries observant les visites al container de sota mateix de casa: ahir varen provar-hi sort una dotzena de persones, de totes les edats, tres d'elles eren dones una de les quals enlloc de ganxos per remenar les bosses feia servir una criatura que sostenia per les cames, de cap per vall, perquè pogués furgar millor les bosses no violades encara pels caçadors de botins. I el més depriment de tot plegat és que el que passa darrera dels que han abandonat la recerca, encara hi troba quelcom de profit.

Davant l’espectacle de centenars de persones fugitives de la misèria i la mort en els seus països d’origen, que aclaparen la tranquil•litat de les nostres fronteres i de les nostres platges, i que les autoritats responsables de fer alguna cosa per resoldre amb serenitat i pragmatisme aquest problema, no se’ls acut res més que escampar una mica per tot arreu, però sobretot per la Catalunya campiona en solidaritat, l’eixam de migrants africans sense ofici, benefici, família ni papers, que acabaran buscant-se la vida regirant containers, jo em pregunto si a part de respostes per tapar forats en un moment donat, tenen també en reserva plans B pragmàtics. De tota la vida, cada poble tenia més o menys un parell de dotzenes de mendicants que paraven la mà per les cantonades cèntriques, a les portes de les esglésies o, els més afortunats, aprofitant-se de la caritat de benefactors “aconductats”. Però la pobresa que envaeix els ghettos urbans on s’amunteguen els “sense res”, no s’estronca amb cataplasmes solidaris sinó només amb programes que toquin de peus a terra, posant a disposició dels migrants - l’eufemisme “nouvinguts” és una rucada friqui per emmascarar la realitat -, habitatge digna i feina estable. Els pelacanyes només deixen de ser-ho quan es poden guanyar la vida prou bé per cobrir les necessitats elementals d’una persona i no dependre de la caritat, per molt ben intencionada que sigui; ja que a ningú se l’ha d’obligar, encara que només sigui moralment, a “estar agraït per deixar-lo viure”.

Per tant, a la meva manera de veure, veig que pinten bastos per absorbir “en condicions de garantir la seva autonomia econòmica” als milers de refugiats que truquen a la nostra porta. ¿En què es basen no només el govern, sinó també moltes onegés híper-ventilades, per apostar per l’acolliment sense restriccions de forasters quan, si no es mira cap a un altre costat, de feina no n’hi ha prou ni pels d’aquí i les ofertes de llars socials són una vergonya? De remei per aturar la immigració esbojarrada, histèrica, embasardida i víctima de les màfies només n’hi ha un: que el primer món, enlloc de contribuir per activa o per passiva a bombardejar, explotar la riquesa natural, prostituir i fomentar l’odi ètnic i religiós, protegir els dictadors i els senyors de la guerra, es dediqui a reconstruir, a fer infraestructures com Déu mana, a incentivar la inversió en llocs de treball, investigació, cultura i drets humans. El remei no passa perquè el primer món aculli amb els braços oberts els que han de fugir del tercer món, sinó perquè cap habitant del tercer món es vegi obligat a fugir de casa seva per poder viure. El remei definitiu passa per eliminar els conceptes tan fastigosos de “primer” i “tercer món”. De món només n’hi ha un i tots hi hauríem de poder cabre gràcies, precisament, a la globalització. Si uns taxistes poden paralitzar una societat, ¿no ens veiem amb cor els ciutadans del primer món per obligar els seus dirigents a no seguir estrangulant les persones del tercer món? Si creiem que això és impossible, els que creguin en Déu que comencin a resar, perquè fins i tot els practicants de containering no trobaran containers on buscar-se les engrunes de cada dia i, llavors, qui sap què passarà.


diumenge, 29 de juliol de 2018

PASSEU UN BON CAP DE SETMANA


EP! BON CAP DE SETMANA TINGUEU AMICS I AMIGUES DEL BLOG.
Passeu-vos-ho tan bé com pugueu malgrat que el temps i el món estan cada dia més boixos, que a l’agost a les set ja serà fosc pels que no podran encendre el llum, i que un amic, en Joan Segon, que no s’avorria mai i sempre embastava projectes mai més li tornaré a veure el pèl per Manresa mentre amb grapats d’avorrits crònics m’hi entrebancaré a cada cantonada i no sabrem de què parlar... Almenys la fórmula d’alternar al blog durant l’estiu reflexions amb relats literaris del meu fondo d’armari ha resultat una bona idea, continuaré aquest sistema plàcid per a no estressar-me més dep compte, amb el vostre permís, fins mitjan setembre.   

Mentrestant, els que no sou de la primera volada, com jo, convenceu-vos que la canterella derrotista del “si no fos” podeu optimitzar-la amb un pillo afegitó: “estic bé, si no entrem en detalls”. No cal entrar en detalls, no, perquè massa sovint pel camí s’acaba plorant! El que cal és no renegar mai de la dignitat ni renunciar als somnis es tingui l’edat que es tingui, perquè amb tossuderia tot és possible, fins i tot moure muntanyes com va dir aquell. Però, sobretot, no perdeu mai les ganes de viure per malament que us sembli que les esteu passant, perquè sempre en trobareu algú de pitjor per donar gràcies a Déu de no estar tan baldat com ell, si això us serveix de consol. En definitiva: no deixeu que cap pallús us espatlli la vida puix els pallussos, en el fons, no són res més que uns amargats que gaudeixen tocant el botet. Això sí, tingueu sempre a mà un petricó de seny, per si la sang se us escalfa massa escoltant o llegint segons quines ximpleries o estirabots es publiquen als papers, i guardeu-vos sempre a la faixa el roc de la rauxa, perquè ningú pensi que us mameu el dit en un moment donat. I com que de motius per estar emprenyats segur que en teniu a cabassos – sigueu grans, joves o d’edat indeterminada -, sempre que un gamarús del govern, de la feina, de la colla o d’on carai surti us faci posar de mala llet, sense perdre els estreps ni la bona educació engegueu-lo a pastar fang amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè s’adoni que els ciutadans i els treballadors, sobretot, ja no som un súbdits babaus.

I si us vaga i no us fa mandra entre becaina i becaina, doneu una llambregada al calaix de sastre del Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE". Trieu i remeneu entre reflexions i producció literària. Totes les reflexions estan escrites sense cap altra pretensió que mirar l’actualitat amb el vidre de color sentit comú, sempre des de la modèstia de qui sap que té molt per aprendre. I de la producció literària, què voleu que us en digui? Tant si se li ha reconegut el seu mèrit premiant-la com si resta inèdita a l’espera que la treguin a ballar,  me l’estimo com s’estima un fill! Expressions!


dissabte, 28 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dissabte 28 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 7
            A l’hora de sopar i de posar-me al llit, l’Estrella va referir-se de nou al rum-rum que corria pel barri. Segons ella, es tenien dubtes sobre com s’havia pogut calar foc al pis i la gent que vivia a la vora assegurava haver sentit una forta baralla, poc abans del sinistre. De moment, sembla que els bombers encara hi estan remenant a la recerca de pistes i que la policia interroga els veïns - a jutjar per com mareja la perdiu – està bastant perduda. Finalment, va dir una cosa que em va remoure tots els meus pressentiments més pessimistes: la dona morta sí que tenia un gos blanc, desdient-se del que ella mateixa havia assegurat el migdia. - Avemaria puríssima! – es va senyar la sogra – Pep, hem de dir-ho a la policia que tenim el quisso que busquen. I ho hem de fer de seguida, abans no torni aquell busca-raons d’abans i tinguem un disgust.

            La sogra és només ella mateixa quan agafa fort les rengles. Manar i fer ballar tothom a la seva musica és la característica que millor la defineix, però aquesta vegada confesso que la va encertar. A mi aquell paio em tenia preocupat i després de l’incident de la tarda, em rondaven pel cap tota mena de malsons. El sogre també semblava que volia passar-ne pàgina de pressa de tot plegat i - malgrat la seva mandra quan es tracta de seguir-li la beta a la padrina -, aquesta vegada s’ho va prendre més en serio i li va contestar mentre s’encastava la gorra, sense la que mai sortia al carrer: - vaig a donar un tomb, a veure si m’ensopego amb algun municipal.

            No va trigar gaire, en prou feines cinc minuts, a enfilar l’agulla. Es veu que va trobar-ne un, tot just tombada la cantonada. – Ara mateix enviaran una parella a recollir el quisso – va anunciar com aquell que passa comptes d’una gestió que ha enllestit bé i espera que li reconeguin.

            Per cert, la gosseta m’havia tornat a pujar a la falda i no se’n va moure ni quan l’esperada parella de policies feu acte de presència. En vistes de les circumstàncies, el sogre els va fer pujar directament a l’eixida, passant tot davant. – És aquest el gos? – va fer el que portava galons, en veure la figureta blanca, cada vegada més arronsada a la meva falda. Sense esperar una resposta que era evident, li va cordar al collar la corretja que duia a la mà, un extrem de la qual la gosseta va llepar com si la reconegués. Per a mi allò era la prova del nou que confirmava que la dona morta, i la meva dama misteriosa, eren la mateixa persona. Aquesta constatació d’un temor que m’havia ballat pel cap tota la tarda, em va deixar abatut i sense ganes de tastar el sopar que l’Estrella m’havia portat, tot just a la gosseta se la va enduu la policia.

            D’altra banda, malgrat el neguit que m’estava consumint, m’agradà que l’eixida hagués estat bona part del dia el rovell de l’ou de la casa. Inclús quan el xou s’havia acabat, els sogres s’hi varen quedar a discutir la jugada, com si després de tant de temps de mantenir-me al marge dels afers quotidians, de cop i volta volguessin rescabalar-me d’haver-me menystingut, potser tocats per com la gosseta s’havia encapritxat de mi. El sogre va explicar que la policia li havia dit que els investigadors sospitaven que darrera del succés hi havia marro i que la dona potser no s’havia tirat del balcó voluntàriament, sinó que algú l’havia empès a fer-ho.
           
- També els fa ballar el paraigua que el quisso no s’apartés del teu costat, si no et coneixia de res – va deixar anar, estic segur que no amb la intenció de fer-me mal sinó per prevenir-me -, per tant és possible que et vinguin a fer preguntes per aclarir quatre coses, en especial si havies tingut relació amb la dona abans.
- Ja podria ben ser – va repenjar-s’hi la sogra, manifestant que aquesta teoria no li semblava tan forassenyada, ja que explicaria molts de misteris.
 
            Em vaig regirar a la cadira tan bruscament que quasi vaig fer caure el plat del sopar. Sort que l’Estrella estava al cas. El que acabava de dir la padrina encaixava amb els prejudicis que de tota la vida havia tingut en contra meu, creient-me capaç de qualsevol disbarat o malesa, sobretot després de tenir l’atreviment de posar en venda la casa. Insinuar que devia haver mantingut alguna relació inconfessable amb la dona morta no era, venint d’ella, una simple especulació per fer-me la punyeta, sinó que empastifava gratuïtament la reputació d’una persona que no havia vist mai, però que ja s’imaginava prou bruta i tirada com per desacreditar-me. Només li hagués faltat acusar-la de ser la meva amant, ja que per a ella jo encarno tots els defectes i perversions hagudes i per haver. La conec tant que sovint les seves paraules em rellisquen, fins i tot crec que la Sara la deixava dir sense tenir-li gaire en compte la seva dèria de bescantar-me constantment. Però ara és diferent, ara em sap greu i l’hagués volgut contradir; però la maleïda malaltia m’ho impedeix i de la indignació per la meva impotència se’m feia una bola a la panxa, que em cremava per dintre. D’una bursada vaig reaccionar com sempre havia evitat de fer-ho: posant-me la pissarra a la falda i aferrant amb ràbia el primer retolador que vaig empaitar, escrigué amb força: sou una mala bèstia! Les lletres, d’un roig cridaner, em varen deixar descansat.      
Capítol 8
            Fa tres dies des de les darreres anotacions, perquè després de l’enganxada amb la sogra i de tot el trasbals, em va venir un cobriment de cor i van haver de cridar el metge a corre-cuita. Per sort, l’alarma no va passar d’una descompensació passatgera que es va solucionar amb una injecció miraculosa, en canvi el rebombori de panxa m’ha durat tres dies, que he anat pel pare i per la mare. Em sap greu per l’Estrella, que no en té cap culpa; aquella mala pècora és la que hauria hagut de netejar-me la merda, així potser hagués procurat ser més prudent a l’hora d’obrir la boca. Avui m’han tret a l’eixida després de fer llit durant tres dies, ja que amb tanta descomposició en prou feines m’aguantava. Sort que peta un bon sol que, potser, em revifarà. El sogre, quan m’ha vist, ha pujat a fer-me costat: - m’alegro que ja gambis una altra vegada. Ens havies espantat amb l’àtac de l’altre dia. No li has de fer cas a la Berta, que ja saps com és la teva sogra. No és dolenta, no et pensis pas; però a vegades té una llengua d’escurçó. Jo ja hi estic avesat i se desentendre-me’n per a no enganxar-nos cada dos per tres. El meu pedrer no ho resistiria i em sembla que el teu tampoc.

            Vaig contestar-li escrivint a la pissarra: - ja se sap definitivament qui era la dona morta? El sogre no tenia ganes de parlar-ne, però en adonar-se que esperava la resposta amb desfici, va dir-me: - saps que tots ens pensàvem que era la mestressa del quisso? Doncs no, no ho era; tot i que hi estava relacionada, perquè Déu n’hi do de l’embolic!

            Va costar d’arrancar-li tota la història, encara que fos a bocins; però al final vaig quedar força satisfet. La dama misteriosa era la cosina de la dona que s’havia tirat del balcó, que feia una setmana escassa se li va presentar al pis acompanyada de la seva actual parella, aquell paio malcarat que la gosseta no volia veure ni en pintura. Heus aquí, doncs, tot el jeroglífic, segons el sogre. A mi, en canvi, em preocupa que quedin uns quants melics per lligar. Però ell no pensava trencar-s’hi el cap per afegir-hi ni un pessic més d’informació i - considerant que havia complert amb escreix amb la seva obligació moral de posar-me al corrent -  va agafar l’escala de tisora, disposant-se a enfilar-s’hi per collir els nespres més madurs.

            Vaig passar-me el mati llambregant el carrer, a l’espera de tornar a veure aquella dona que em desassossegava. Fou en va. De gent en va passar a dojo, però d’ella res de res. Cap dels transeünts em va distreure de la meva obsessió dels darrers dies. I si el sogre m’hagués mentit? Ja seria allò que no hi ha, que m’amaguessin l’ou; però per què haurien de fer-ho? Amb la dama misteriosa no hi mantinc cap relació, més enllà de la mena de joc que en vaig inventar per entretenir l’avorriment de tantes hores enganxat al maleit carretó i a la pissarra dels collons, sense tenir res més a fer que veure passar el temps. En qualsevol cas, de les fantasies que em munto ningú en sap res, per tant no tindrien cap justificació per aquesta banda els meus recels. La qüestió és que aquestes conclusions de sentit comú, no em serveixen per recuperar la serenitat. Per què he idealitzat aquesta dona amb una aura de misteri? Potser és que em recorda algú que vaig conèixer? Si em sento tan atret per una simple vaga silueta, per un perfil imprecís des del primer dia que la vaig veure passar per davant de casa, no podria ésser un reflex enviat a traïció pel meu subconscient?

            Els metges em van advertir que podia tenir lapsus de memòria o que inclús se m’haguessin esborrat severament determinades vivències passades. En conseqüència, seria possible que l’hagués conegut anteriorment i que ho hagués oblidat? La sogra em va fer sortit de polleguera quan l’altra dia va insinuar una cosa semblant, però després hi estat ruminat sense pressa i no puc descartar-la, aquesta possibilitat. De fet, hi ha un detall preocupant que no acabo d’explicar-me i que podria abonar aquesta hipòtesi: per què amb la gosseta desconeguda hi tinc tan bon rotllo, quan a mi els gossos mai he deixat que se m’acostessin? No es freqüent que els gossos es facin tan amics d’una persona en un tres i no res; però per molt que m’hi esforço, no aconsegueixo situar la gosseta, ni la seva mestressa, en el meu passat immediat.
           
Havent dinat l’Estrella m’ha entrat cap a dintre perquè el sol picava de valent a l’eixida malgrat el tendal. A la penombra de l’alcova, refrescada per un corrent d’aire suau i amable, em vaig endormiscar fins quedar-me clapat tan profundament, que vaig tardar a desvetllar-me quan el sogre em sacsejà sense manies l’espatlla, tot dient: - vinga, Ton, desperta’t! Que te’ns visita. No sé quantes vegades va intentar-ho sense que li’n fes gaire cas. Ara bé, quan va afegir que qui m’havia vingut a veure era la mestressa de la gosseta, em vaig espavilar d’un bot i no va ésser necessari fer-m’ho repetir dues vegades. El sogre mateix em va fer una repassada dels cabells, abans d’empènyer el carretó a fora, perquè estigués presentable. De seguida que em va veure, la gosseta se’m va abalançar contenta, llepant-me les cames i lladrant; no em va pujar a la falda perquè li ho impedia la corretja que tibava la dama misteriosa.

Si jo estava sorprès de la visita, no vaig tardar a adonar-me que la dona que tenia palplantada davant meu, s’havia quedat quasi de pedra en veure’m. Vestia un conjunt negre de brusa i pantaló i si bé mantenia intacte l’encanteri que em va captivar només veure-la de lluny, des de més a prop eren visibles unes bosses sota els ulls i unes arrugues a la sotabarba, que delataven una maduresa ben portada. Va ésser la primera en prendre la paraula: - que no te’n recordes de mi?
           
Francament, era la pregunta que menys m’esperava i no ho vaig saber-ho dissimular. Per això ella va continuar insistint en refrescar-me la memòria, mentre la sogra vaig adonar-me que s’havia afegit a la festa pujant a l’eixida amb la tafaneria a flor de pell: - Soc la Laura – es va presentar la dona.
           
Com que el nom no em feia fred ni calor i la meva cara devia expressar el dolor i la desesperació per no saber de què em parlava, dona va afegir-hi més llenya al foc, amb un gest de decepció: - soc la dona d’en Juli, el que fou el teu soci a l’agència. Bé, la dona! Ara portem separats des de fa tres anys, ja ho deus saps. Però quan estàvem junts t’havíem convidat varies vegades a casa, no ho recordes de veritat? I no te’n recordes tampoc de quan ens vas portar un cap de setmana a Salou, perquè vosaltres dos teniu-ho de dissenyar la campanya de promoció d’una urbanització?
           
El meu cap anava fent que no, gairebé amb violència. M’esforçava, però era incapaç de trobar-ne una sola confirmació del que em deia. No li vaig voler confessar que inclús la imatge física del tal Juli era difusa. Em sonava vagament el nom, però no podia concretar-ne la fesomia. Potser sense la presència dels sogres m’hagués atrevit a furgar una mica més el cervell, però només se’m va ocórrer escriure - vertaderament afligit – a la pissarra: - em sap molt de greu.
            Vaig escoltar com el sogre intentava fer-me costat: - aquesta malaltia l’ha deixat molt tocat, l’hem de dispensar.
- Et crec – va insistir la dona, mirant-me un altre cop de fit a fit, endevinant-li en el to un cert despit -, però em consta d’entendre que t’hagis pogut oblidar de les bones estones que vàrem passar junts i dels plans que tu i jo discutíem sovint entre bromes i veres.

            M’hagués volgut fondre. No sabia de què em parlava, però estava descobrint sensacions que em trasbalsaven. Hi havia hagut realment alguna cosa entre jo i aquella dona? Era la pregunta que li hagués volgut fer si haguéssim estat sols, però sentir-me clavada al clatell la mirada inquisitiva de la sogra no m’estimulava gens ni mica. No sé ni com va anar, però al final vaig acabar fent un espectacle, ploriquejant, caient-me els mocs perquè no trobava el mocador per sonar-me i posant-me a tremolar. Fins i tot la sogra es va acollonir i va córrer a assossegar-me. Mentrestant, la meva dama misteriosa vaig sentir que es retirava de l’eixida, acompanyada pel sogre, tot murmurant: - ho sento. Només la gosseta somicava com jo, mentre la seva mestressa l’arrossegava cap al carrer.
Capítol 9
            Fa sis dies que no escrivia res. De fet vaig tornar a recaure i es va haver d’avisar el metge i tot. Em devien veure bastant cardat perquè l’Anna va tornar de la platja, per animar-me passant un dia a casa. He plorat tant tots aquests dies la meva impotència que em sembla que, al final, he esgotat la reserva de llàgrimes. El que més em fot de tot plegat és que tothom sospita que estic fent comèdia amb això de la pèrdua de memòria. Refeta de l’ensurt que li vaig donar l’altre dia, la sogra m’ho va deixar clar amb la seva punyeteria característica: - hi ha qui només se’n recorda del que vol!

            Ningú em plany, fent càbales de fins on estava embolicat amb aquella tal Laura. Recordar aquells instant als què ella es referia l’altre dia, no és només ara mateix un repte per mi sinó una necessitat perquè, en cas contrari, és com s’hi s’hagués velat una part de la pel·lícula de la meva vida. Només tinc dues coses clares: que potser si vaig sentir alguna vegada quelcom per la dama misteriosa, ja que de seguida que la vaig veure passar des de l’eixida em va atraure, però que mai ho esbrinaré amb certesa. I, la segona, que m’hi posi com m’hi posi, no faig pena a ningú i si no li faig la farina blana a l’Estrella, fins i tot d’ella no em podré refiar. Tan malparit he arribat a ser?
FI


divendres, 27 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (divendres 27 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)
Capítol 6
            He passat la nit del lloro gràcies a l’escàndol que s’ha armat en plena matinada, entre sirenes d’ambulàncies, bombers i policia. En deu haver passat una de molt grossa al barri, ja que no ha parat el xivarri fins que ja clarejava. A més a més, en tenir els finestrons entreoberts he pogut escoltar el mormol que feia la gent, de manera que he deduït que el succés, sigui quin sigui, no ha esdevingut gaire lluny de casa. Evidentment ningú s’ha molestat a venir-me a tranquil·litzar, explicant-me què dimonis estava passant amb tant d’enrenou. La Sara i la nena han fotut el camp de bon matí i tampoc s’han dignat treure el nas; fe fet, ahir a la nit jas es varen acomiadar amb l’excusa de no desvetllar-me de matinada. Ni se’ls hi ha acudit que amb tanta xerinola ja estaria desensonyat del tot? Doncs, pel que es veu, sembla que no. Han arrancat el cotxe amb suavitat – suposo que conduïa la Sara, que no és tan manasses com la nena – i ni el gos s’ha dignat fer adéu-siau amb un lladruc.

            Per acabar d’arrodonir una nit tan pesada, la sogra i la criada m’han deixat consumir-me al llit una mitja hora més tard que els altres dies. Segurament la padrina li deu haver estat llegint primer la cartilla. Ara, ja s’ho han trobat: avui els hi deixat els bolquers fets un fàstic i ni he et veure que em sabia greu. Però l’estrena de la criada no ha estat tan calamitosa com em temia. Encara que ahir no m’ho va semblar, aquesta xicota es veu que té experiència en remenar pesos morts i d’una grapada m’ha mogut com si res. Francament, m’ha deixat net, polit i perfumat com un nadó sortit de la capsa. I mira que avui tenia feina per estona, sense encantar-s’hi gens i tota sola. La sogra, que ha pujat amb ella en teoria per supervisar-la, no s’ha dignat ni donar-li un cop de mà a l’hora de tombar-me. Com a mostra d’agraïment he fet l’esforç de  preguntar-li amb gestos a la criada com es deia. Em deu haver entès, perquè m’ha respost que és diu Estrella.

De seguida, doncs, que l’Estrella m’ha tret a l’eixida ja m’he adonat que hi havia novetats: el sogre amb la porta del pati oberta de bat a bat, atenia una parella de municipals, mentre que pel carrer no s’hi veia transitar cap cotxe, cosa inusual a aquella hora d’un dia de cada dia. En veurem sortir amb tota la parafernàlia, els policies es deuen haver interessat per mi, doncs he vist que em feien un discret saludo, mentre el sogre no parava de donar-los explicacions. Quan s’ha acabat la conversa, suposo que no ha tingut esma per fer-se el ronsa i ha pujat a l’eixida a fer-me’n cinc cèntims de què anava tot plegat. Segons que m’ha dit, anit a la casa que tenim just darrera de la nostra, una dona s’ha tirat al carrer des d’un quart pis, pel que sembla fugint de les flames del foc que se li ha calat al pis. I com es troba? – he sentit que li preguntava la sogra des de darrera meu. Aquesta era una altra novetat: que aquella conversa tingués per escenari l’eixida. La sogra devia estar fent una repassada a la criada mentre m’endreçava l’habitació i no s’ha pogut estar de satisfer la seva xafarderia.

El sogre no s’ha esplaiat massa donant explicacions i, com sempre, se li han hagut de tibar les paraules de la boca, fins que ha quedat palès que no sabia gran cosa més del que ha dit. Amb els veïns de l’altre cantó no ens hi fem gaire, més que res perquè els pisos solen canviar tot sovint de llogaters i com que la majoria no són pas d’aquests verals, si per cas en coneixem algun és tot just de vista. La sogra ja en va tenir prou per entonar la cançó de l’enfadós: - ja ports comptar, aquesta gent una porqueria o altra devien remenar i ha passat el que tenia de passar. Val més que ho deixem córrer!

El sogre ha aprofitat l’estirabot per girar cua i anar-se’n cap a l’horta, amb el càvec a la mà, a vigilar les plantes i els rosers. La sogra, com si jo no hi fos, ha fet mutis cap a dins de l’habitació. Confesso que també me n’hagués desentès del trist succés que m’havia fotut la nit enlaire, si no fos pel què vaig observar a continuació. El carrer davant de casa s’havia tornat a obrir al trànsit i, tant la circulació de cotxes com de persones era, si fa o no fa, la normal. Cap allà a dos quarts de dotze m’ha distret de passar figues un fet insòlit: enfilat a la reixa del portal del pati, un gos lladrava dèbilment. Encara enterbolit per aquella passió de son que m’havia ensopit, no vaig caure de seguida que s’assemblava a la gosseta de la meva dama misteriosa. Vaig suposar que no estaria gaire lluny, però quan el sogre es va acostar fins a la porta per fer-li una festa, vaig adonar-me que no anava lligada. El primer que se’m va ocórrer és que se li havia escapat a la seva mestressa. Quan el cor se’m va embalar de valent, però, va ser en escoltar el sogre dient-li a la padrina: - mira, aquesta gosa és el d’aquella dona que de vegades s’aturava a la reixa quan hi era el Xispa, perquè s’havien fet amics.
 La sogra s’hi va atansar i, acotant-se una mica, per amanyagar l’animal, va contestar-li: - segurament deu haver fugit i ara no sap com tornar.

- I tant que sap on es troba! Bé que se’n recorda de nosaltres. Penso que és a la seva mestressa a qui busca – feu el sogre, i en veure que la gosseta no deixava de remenar la cua, va obrir-li el portal, mentre afegia: - em sembla que el deixaré entrar perquè no pregui mal quedant-se al carrer.
           
La sogra es va arronsar d’espatlles tot rondinant: - fes el que vulguis, però no em penso quedar un altre gos, queda clar?

- No pateixis dona, d’un moment a l’altre es presentarà la seva mestressa a preguntar si l’hem clissat, ja ho veuràs – la va tranquil·litzar el sogre mentre la gosseta va llançar-se com una boja a recórrer i ensumar tots els racons del pati. Finalment, va pujar a l’eixida i, extenuada, se’m va enfilar d’un salt a la falda, quedant-se quieta damunt els genolls llepant-me la mà tonta, a la qual alguna sensació deu haver recuperat després de tantes pastilles i massatges perquè vaig notar l’escalfor de la seva panxolina i el batec del seu cor espantat. Amb la mà bona la vaig començar a acariciar i no va pas fugir, al contrari: es va mig tombar d’esquena, arraulint-se’m ben confiada. El sogre va pujar amb la intenció d’apartar-me-la, pensant que em molestava coneixent la meva poca sintonia amb en Xispa. Però li vaig fer que no amb el cap, mentre la continuava acariciant afectuosament. Li devia agradar la moixaina, perquè l’animal va deixar de panteixar. En canvi jo estava excitadíssim davant aquella inesperada oportunitat de tenir a tocar la dama misteriosa que m’havia desvetllat tantes fantasies. Quan més trigaria a aparèixer trasbalsada per la pèrdua de la seva gosseta? No podia pas tardar massa a apercebre’s que se li havia perdut i tal com havia vist que se’n cuidava, es tornaria boja buscant-la.
           
Però va passar l’estona i de la dama misteriosa no n’hi havia ni rastre. La gosseta tornava a estar inquieta i sense abandonar el refugi de la meva falda, va començar a somicar. Ella també enyorava la mestressa, esclar!  El sogre de tant en tant, bo i ajupit mentre escardava amb el càvec, aixecava el cap per observar-nos amb posat de no entendre res. Estic segur que estava sorprès de l’encaterinament de l’animal i, gairebé diria, que una mica gelós i tot de que no li’n fes tant de cas a ell com a mi. Tot d’una, però, es va redreçar lentament i se m’acostà: - saps que estava rumiant si no li haurà passat alguna cosa a la seva mestressa. Déu no ho vulgui, però, i si fos la dona morta i per aquesta raó no dona senyals de vida?
           
Una esgarrifança glaçada em va recórrer l’espinada. No se m’havia acudit, però en referir-s’hi el sogre a aquesta possibilitat, vaig tenir un pressentiment de malastrugança. La mà se’m va crispar un instant i, en notar-ho, la gosseta va saltar a terra, arrupint-se darrera la cadira de rodes com si li fes por però a la vegada li requés allunyar-se de la meva ombra.
           
Qui ens va treure de dubtes fou l’Estrella, quan va tornar a migdia per arreglar-me abans de dinar. A la xicota se la notava exaltada mentre explicava a la sogra que aquella dona s’havia tirat pel balcó quan les flames i la fumera l’havien acorralat a la barana, fins que de tant abalançar-se per respirar es devia haver precipitat de cap al carrer. La criada, que va resultar una xafardera, tenia ganes d’esbravar-se i no va parar de garlar, passant d’una cosa a una altra, sense massa solta ni volta. Pel que sembla, coneixia la dona d’haver-la tractat amb certa freqüència en coincidir en una teràpia de grup per a dones maltractades, ja feia temps. Jo maldava feia estona, inútilment, per saber si la descripció de la dona coincidia amb la de la meva dama misteriosa, quan el sogre, finalment, va fer-li la pregunta que a mi em cremava a la gola: - no tenia pas un gos, per casualitat?
           
En contestar que sí l’Estrella, el sogre la va fer pujar a l’eixida per comprovar si reconeixia l’animal que s’amagava darrera meu. La noia no va dubtar-ne gens: - no, no se parece a su perro.
           
En veure-la tan segura del que deia, vaig respirar alleugerit. La dona que s’havia tirat per la finestra no era la meva dama misteriosa! En arribar a aquesta conclusió ja no tenia per mi cap interès la conversa que mantenien l’Estrella i els sogres i em vaig deixar vèncer per l’ensopiment que des de primera hora del matí m’assetjava, per culpa de la mala nit passada. Tot anava com una seda i fins i tot la gosseta s’havia vist les orelles i després de menjar un plat de deixies del dinar, que el sogre li va posar a tocar de la porta del pati per allunyar-la de les plantes i les flors, es va espaterrar de panxa al sol.
            Aquella treva va perllongar-se fins a mitja tarda, quan la va pertorbar la bordada histèrica de la gosseta a un paio que s’havia parat davant la porta i que semblava divertit amb el desvergonyiment de l’animal, al qual encara provocava més a base de gardenys, sense que l’aturés la presència del sogre, que s’hi va acostar enfurismat, tot recriminant-li que  fustigués l’animal - no sou massa gran per comportar-vos d’aquesta manera? Que no teniu res més a fer, que emprenyar d’aquesta manera a casa dels altres?
           
El paio, enlloc d’excusar-se, va replicar-li, fent-se el fatxenda: -ep!, mestre, no us esvereu que aquest petit monstre és meu.
- Doncs no ho sembla pas, a fe de Déu, per com us escridassa.
- No en féu cas, això ja passa amb aquestes bestioles que no reconeixen qui els dona de menjar quan van ben tips.
- No crec que n’hàgiu tingut gaires de gossos. Si fóssiu el seu amo de veritat no parlaríeu pas d’aquesta manera, ni el gos us bordaria amb tant delit. En tot cas, si vaig equivocat i de veritat el coneixeu, és que el deveu haver ben escarmentat.
- Penseu el que vulgueu, mestre; però el gos és meu i me l’emportaré ara mateix, tant si us agrada com si no.
- Ara hi fan el mànec! – li va plantar cara el sogre -. Ja podeu fotre el camp de casa meva, si no voleu que avisi la policia.
- Iaio, us empassareu aquesta fanfarronada. Ja ens tornarem a veure! – i el paio va anar-se’n, donant una puntada de peu a la reixa.
           
A la sogra aquella discussió la va agafar de trascantó, sobretot per la reacció del sogre traient el geni. A mi també em va venir de nou, la veritat, el seu comportament valent plantant cara a aquell sapastre, quina fesomia de sobte em va venir a la memòria: era l’acompanyant de la dama misteriosa, les últimes vegades que l’havia vist. Tot i que no el vaig tenir tant a prop com avui, hi posaria les mans al foc que són la mateixa persona. Si no m’equivoco, què se n’haurà fet de la dama misteriosa i perquè la seva gosseta se li ha abraonat a aquell paio?
(continuarà)


dijous, 26 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dijous 26 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 5
            Ja m’han presentat la criada que, per cert, no és d’aquí sinó de Colòmbia. M’ha semblat revinguda, però tímida. Em fa l’efecte que em remenarà bé perquè és com un homenot, però no sé si ens avindrem gaire de caràcter. Tampoc sé si té experiència en cuidar malalts, ja que més aviat el meu estat l’ha impressionat una mica només que m’ha guipat. Espero que per estalviar, la Sara no l’hagi anat a buscar de saldo i sigui una aprenenta. A qui no li ha agradat gens la noia és al gos, que no ha parat de bordar-la tota l’estona. Sort que les dones se l’emportaran a la platja, sinó ja tindríem sarau cada dia. He sentit dir que demà començarà la feina, però a mi m’han deixat al marge dels tractes. La sogra li ha dit, xampurrejant el castellà, que no pateixi, que ja li donarà un cop de mà els primers dies fins que n’hagi aprés i que no es preocupi de la manduca, doncs ja cuinarà ella. Estic ben arreglat!

El que m’ha deixat més parat ha estat com aquesta poca-solta de cuidadora s’ha acomiadat de mi: - pues, hasta mañana, mi niño. Què s’ha cregut aquesta tòtila! L’esforç que he fet per no engegar-la a dida se’m deu haver notat a la cara, però només m’ha sortit un gemec inintel·ligible que la Sara ha interpretat a la barroera, per humiliar-me: -apa, no t’excitis pobrissó que et trencaràs. Li hagués donat una bufa. Encara s’han entretingut xiuxiuejant de mi al cancell de la porta del pati, mentre el sogre ja feia una estoneta que s’havia emportat el gos a escampar la boira.
           
Després del mal tràngol d’aquesta presentació, he tornat a veure la dama misteriosa. Ha passat sola, amb la gosseta i vestida de negre. Per primera vegada l’he vist amb ulleres fosques que li tapaven mitja cara. Anava de pressa, sense torbar-se  com altres dies. De seguida que la gosseta ha fet la caca, l’ha recollida i ha girat cua. En passar per davant de casa, m’ha semblat que es mirava un instant l’eixida. El dentista ha baixat del tot les persianes de la clínica, senyal que també se’n deu anar de vacances, i a l’escola per primer dia no ha aparegut ningú, ni a jugar al pati. De fet, demà ja és Sant Pere. M’hagués avorrit com una ostra si no hagués estat per les anades i vingudes de l’Anna i la seva mare, entrant i sortint carregades de paquets. La sogra no s’ha pogut estar de retreure’ls-hi tanta bellugadissa i fal·lera per comprar. La Sara l’ha deixat clavada amb un moc: - mare, cuideu-vos de les vostres coses.
Es veu que encara dura la mala maror entre totes dues. L’Anna, més diplomàtica, ha intentat posar-hi vaselina: - iaia, només comprem coses que aquí trobem més barates que a la platja. Jo m’he firat a Valls mateix un parell de texans que m’encanten.

 La sogra no estava per orgues i se l’ha treta de sobre d’un rebuf: - si, si, aneu-vos posant pantalons com els homenots, que ja arribareu lluny d’aquesta manera. I les faldilles que s’arnin, mentrestant, a l’armari!

            No s’han tornat a agafar mare i filla perquè la Sara anava per feina, carregant el cotxe i se n’ha desentès de les remugades. El sogre em fa gràcia: ja poden dir el que vulguin, que ell no para de fer la seva. Suposo que ve les deu escoltar tant com jo, però mai li he sentit obrir la boca; ni per defensar-se, si alguna vegada li toca el rebre. La sogra, a vegades, li retreu que dediqui tantes hores als rosers enlloc d’estar més per les tomaqueres. Suposo que ho fa ben bé per tocar-li el botet, ja que pixa fora de test; però el sogre se l’escolta com si sentís ploure, amb cara de murri. Quan més va, més admiro aquest home: no crec que s’hagi posat una pedra al fetge com a conseqüència de les bajanades que suporta com un mesell. Crec que precisament aquest posat de mansoi és el que fa sortir de fogó a la sogra. Però el més curiós del cas és que quan estan sols, mai es discuteixen; limitant-se el sogre a assentir amb monosíl·labs quan l’altra li clava la pallissa, fins que se’n cansa. Només quan acaben parlant de temps reculats és quan al sogre li entra la xerrera i és capaç de parlar i parlar una hora seguida, si s’escau. Inclús em sorprenc de la tendresa com tant l’un com l’altra tracten determinats records comuns.

En fi, que cada casa és un món i cada persona un univers. Però d’això no te n’adonés fins que no te’ns tant de temps com jo per omplir. Si vaga entretenir-se a buscar-los, en la vida de qualsevol persona sempre s’hi podran trobar serrells de bondat, de sensibilitat o d’amor que facin de contrapès als rampells de maldat, de mesquinesa o de revenja. El que passa és que quan es va just de temps, sovint només es jutja una persona a la llum d’un únic flaix: el darrer.

I ara? En quin jardí m’he emmerdat! Sense voler, m’he posat  a filosofar, que és la darrera cosa que m’agrada de fer, perquè estic convençut que això de menjar-se tant el coco porta de pet a la depressió. I d’aquesta mercaderia no en vull comprar ni un retall, ja que la tinc ben avorrida. Els que van sempre a missa no sé perquè no l’inclouen entre els pecats mortals. La depressió no és pas una malaltia; més aviat és el suïcidi de l’ànima, ni més ni menys. Per llevar-te la vida del cos s’ha de ser molt valent. Suïcidar-se, francament, és una proesa; s’ha de tenir molt de coratge, sang freda i principis per arribar a consumar-ho. Però simplement renunciar a lluitar més i caure en la desesperació arronsant-se d’espatlles, és cosa de porucs. A la depressió s’hi arriba després d’abaixar voluntàriament els braços, de rendir-se, de claudicar. Si no perdo la xaveta, procuraré no cometre mai aquesta covardia.
 (continuarà)

dimecres, 25 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dimecres 25 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 4
Avui, que ja fa una setmana justa que no la veia, la dama misteriosa ha tornat a donar senyals de vida, si bé amb unes diferències significatives: ha aparegut una hora més tard de la que té per costum i l’acompanyava un home rabassut, moreno i de barra serrada, que l’agafada per la cintura, més que en un gest delicat de protecció, com a mostra de domini, de possessió. Em fa l’efecte que ella caminava incòmoda i una mica encongida, impressió que em va confirmar el fet insòlit de no aturar-se a recollir la caca de la gosseta. Durant tot el temps que els vaig seguir amb la vista, ell no va parar de parlar amb certa vehemència. Al revés d’altres vegades, tampoc han fet el mateix recorregut, sinó que han seguit carrer avall fins tombar cap a l’esquerra. Almenys he sabut que està bé, malgrat que la presència d’aquell home, ves per on, m’ha desassossegat. Estic comprovant que el fet de no poder-me comunicar amb facilitat amb els altres agreuja les meves cabòries i fantasies. Si pogués desfogar-me amb algú de confiança dels castells que m’estic muntant, segurament m’ajudaria a trobar explicacions simples a moltes de les coses que m’escamen. Però les circumstàncies són com són i a pesar que intento relativitzar tot allò que no m’incumbeix directament, no puc evitar la curiositat morbosa que m’inspiren certes situacions que observo i que sovint, potser, magnifico més del compte, perquè no tinc cap altra cosa per fer.

Només em tranquil·litza, repeteixo, confirmar de tant en tant que alguna de les meves sospites, enfilades al vol, no eren tan descabellades. Per exemple, ara ja sé de segur que la dona que suposava feia el salt al seu home no era cap ximpleria. Ha estat una casualitat la que m’ha permès de lligar caps definitivament. La dona treballa a casa d’un dentista que té el consultori al primer pis de l’edifici que hi ha davant per davant de l’escola. Les seves finestres les puc observar des de l’eixida, encara que sense afinar massa perquè els vidres són glaçats; però avui feia molta calor i les tenien entreobertes el suficient com per enxampar-los morrejant-se descaradament. El dentista és vidu des de no fa gaire i comparteix l’àtic amb una filla adolescent que és amiga de l’Anna. La dona he deduït que fa al salt, després de veure l’escena dels fogots, perquè el cornut del seu home l’esperava com cada dia a l’hora de plegar, al peu de la porta. Quan ha sortit, s’han fet un petó a la galta i han marxat agafats de bracet, com dos perfectes enamorats. 
           
Havent dinat hi han hagut raons. La Sara i la seva mare s’han embrancat en una discussió que ha anat pujant de to, fins que s’han tirat els plats pel cap i, de rebot, com sempre, me l’he carregada jo. Feia poc que l’Anna se n’havia anat a treballar, doncs al arrancar el cotxe m’ha desvetllat un instant de la becaina, però quan ha començat l’esverament de les dues dones se m’ha estroncat de cop la passió de son. La primera atzagaiada que m’ha arribat clara, ha sortit de la boca de la Sara:
- Si vós us penseu que hem de viure com si encara aconduíssim vaques esteu molt equivocada. La nena i jo ens guanyem prou bé la vida fora de casa i tenim dret a fer vacances quan ens plagui i com ens plagui. Ja m’he passat massa anys sent un escarràs. Ara guanyo deu vegades més que munyin aquelles besties i repartint llet fes fred o calor. Ve vaig fer prou deixant-hi mitja  joventut.
- No siguis tan desvergonyida – li va replicar la sogra -, que gràcies a les vaques has tingut sempre un plat calent a taula i vares poder estrenar roba i estudiar amb les monges.
- Ja veieu quins privilegis!
- El que passa és que el teu home et va fer malbé. Ja se sap, quan es va amb un coix s’acaba coixejant com ell. Els diners no els regalen, s’han de suar i vosaltres com que sembla que us costa poc de guanyar-los no els hi doneu importància i tants com n’entren en surten.
- Mare, no us poseu allà on no us demanen. Només faltaria que no pogués donar-me els gustos que vulgui, ara que em lleu. Mireu com s’ha quedat aquell sòmines de l’eixida, que només vivia per arraconar per quan fos vell. Es va comprar l’apartament i en prou feines hi varem passar quatre dies seguits, perquè sempre tenia feina endarrerida. Ja s’ho ha trobat! Jo no penso acabar com ell. Treballo per viure bé al dia. I si em ve de gust fer dos mesos de vacances, doncs me les agafo i santes pasqües. Per això soc la meva mestressa. A més a més, des de la platja estant també puc tancar molts negocis.
- És clar, i la tonta de la teva mare que t’aguanti la tova.
- No em retragueu això ara. En Toni no us donarà cap feina. L’assistenta li farà tot, des de llevar-lo fins a posar-lo al llit. Vos ni us l’haureu de mirar, si no voleu, que ell ja estarà ben atès.
- Però aquest caprici val molts de quartos...
- I a vós que us importa? Que us he demanat res?  A més, això ho pagarà ell dels seus estalvis. Almenys que li serveixi d’alguna cosa el que arraconava per si tenia un mal de ventre o per polir-s’ho en putes.
- També són teus aquells diners.
- Que se’ls confiti! Jo ja em defenso sola. Si en queden ja els trobaré i si no, bon vent... Ja em vaig potejar prou la joventut entre les vaques i el casament desesperat amb el primer home que em va dir alguna cosa. De fet, em pensava que casant-me seria lliure, però no va ser així ni de bon tros. No sé com us ho vàreu fer per aconseguir que ell acceptés de venir a viure amb vosaltres, tenint en compte que mai l’heu pogut veure.
- No sé perquè remous tota aquesta història per justificar-te de tenir les mans foradades, Sara. Jo només et dic que qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla.
- I que qui endavant no mira, enrere cau, oi? No em sortiu amb aquestes bajanades ara! Tant jo com la nena ens hem fet tips de pencar, aguantant cabronades de tota mena. El que passa és que li sabem treure profit a la nostra feina. I si no ho voleu entendre, malament; perquè jo no penso pas renunciar-hi. Marxarem a Salou i no penso tornar a Valls fins a la darrera setmana d’agost. I quan la nena acabi les seves vacances vindrà els caps de setmana. O sia que poseu-vos-hi fulles i feu com el pare, que no s’enfila per les parets com vós.
           
Al fer referència al sogre, vaig veure com aquest parava un moment de cavar per de seguida tornar-hi, com si aquella cridòria no anés amb ell, malgrat em sembla que no se n’havia perdut un sol detall. De fet no es pot dir ben bé que es barallessin, ja que les discussions entre les dones d’aquesta casa sempre s’han desenvolupat en un to de veu exagerat, més exasperat del que realment és. Jo ja m’hi he acostumat, inclús als disbarats que m’esquitxen. Tot el que he escoltat em sona a disc ratllat. L’única novetat és que avui la cosa ha esclatat perquè a la sogra no li ve de gust fer-se càrrec de mi mentre elles s’estiguin de panxa al sol. Fins a cert punt, millor que tot m’ho faci la criada. No la conec encara, però me l’hauré de fer meva per resguardar-me de la mala baba de la sogra. Si resulta que, en definitiva, la pago jo, suposo que també la podré manar.
(continuarà)


dimarts, 24 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dimarts 24 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 3
            Quan la principal distracció d’una persona es redueix a la sedasseria mental, de retop, vulgues que no, es peixen moltes fantasies a benefici d’inventari. No podent-me ocupar d’altra cosa que de xafardejar i fer córrer el magí, he après a mesurar el temps en funció de determinades rutines que gairebé es reprodueixen durant la jornada amb mil·limètrica exactitud horària, si fa o no fa, i les quals, per alguna raó que no recordo ara mateix en tots els casos, em van cridar l’atenció en un moment donat i des de aleshores s’han acabat convertint en referències obligades del meu jornal a l’eixida.

Per exemple, quan són una mica més de dos quarts d’onze tomben la cantonada, puntualment, una parella d’avis agafats de bracet que van a asseure’s al pedrís d’entrada al pati de l’escola, esperant que sigui l’hora de l’esbarjo. Quan surt la canalla a la desbandada es posen dempeus perquè se’ls vegi bé, mentre ella es treu de la butxaca de la bata un petit embolcall fet amb un tovalló de paper que conté, pel que he pogut deduir, alguna gormanderia. De seguida que els reconeix, des del pati se’ls hi acosta un negrito que es llança als seus braços, estimant-los amb un sentiment que m’entendreix. Després d’aquestes primeres efusions, el nen desembolica el paquetet que li allarga l’àvia per veure que li han portat, petonejant-la una altra vegada abans de tornar amb els seus companys; mentrestant, els dos vellets es queden arrapats a la reixa del pati, fins que s’acaben els jocs. Quan els nens han retornat a classe, ells es retiren també, a poc a poc, per on han vingut.

No tinc ni idea de qui són la majoria de transeünts que m’enganxen la curiositat, però a còpia d’anar-los observant m’he acabat inventant una identitat o una pel·lícula per a cadascun d’ells, sense tenir-ne idea de què hi ha de veritat. En el fons és com un joc i tant se me’n dona si l’encerto poc o molt, a pesar que quan més temps transcorre des d’una primera impressió, més greu em sap que les meves elucubracions es quedin, només, en la falòrnia d’una ment esvalotada. Quasi prefereixo no saber si desvariejo i seguir creient-me les fantasies que m’he empescat per a cada personatge que m’intriga. No faig mal a ningú fent volar coloms d’una manera innocent com aquesta, simplement per passar l’estona. Quan xalo més d’aquest curiós entreteniment, és quan diversos detalls que he anat observant, a còpia de dies d’atenció meticulosa, encaixen passablement, o confirmen que la meva intuïció no anava tan lluny d’osques.

Algunes vegades, és clar, l’esguerro estrepitosament, com en el cas de la parella d’avis a qui em referia fa un moment. Va ser una casualitat que després d’uns quants dies de veure’ls passar i traspassar, amb la puntualitat d’un rellotge, s’ensopeguessin amb el meu sogre un dia, quan sortia a passejar el gos. Els dos homes es devien conèixer d’abans i es varen posar a caminar plegats, fins a tombar la cantonada. No es que em delís, però quan el sogre va pujar a l’eixida a portar-me la potinga que m’he de prendre un parell d’hores abans de dinar, no me’n vaig pas estar de preguntar-li, com vaig poder, per la seva conversa amb els avis. Francament, no es pot dir que aquesta vegada m’hi hagués lluït gaire, fent d’endevinaire. Jo hagués jurat que el nen negre era el seu nét, potser adoptat per algun fill. Doncs no, resulta que no n’he encepegat ni una: els avis van perdre l’única filla que tenien en un accident de cotxe ja fa uns deu anys i des de llavors sobreviuen sols en un tercer pis, a tres cantonades de casa nostra. Del negrito, el meu sogre no en sabia ni un borrall i es va quedar parat quan li vaig explicar l’afecte que es tenien. Des de llavors he observat que, com aquell que no hi toca, el sogre no els perd de vista quan els veu passar, camí de l’escola. En canvi, a mi el desengany m’ha refredat l’interès. Sí que me’ls miro, ja que no tinc res més a fer, però no penso enredar-me en cap altra teoria estúpida.
En qualsevol cas no m’avorreixo gens, perquè durant la jornada les ocasions que se’m presenten per embolicar la troca no les podria pas comptar amb els dits d’una mà. Inclús em penso que he caçat un parell de pistes que jo diria poden tenir el seu marro. Estic acabant de lligar melics però, almenys en un cas, posaria la mà al foc que es tracta d’un embolic de faldilles, probablement una dona que li fa el salt al seu home. Totes aquestes deduccions no són pas fetes a la babalà, fruit d’un pressentiment capriciós, sinó la conseqüència de no perdre de petja determinades anades i vingudes de gent que passa anònimament, però que a mi em crida l’atenció per algun detall. Si pugés fer servir els binocles afinaria molt més la punteria podent examinar de prop les sensacions que traspuen les fesomies, però malgrat m’hi he esforçat en aconseguir-ho, em resulta complicat per no dir impossible, sortir-me’n amb una sola mà. D’altra banda, si la sogra o la Sara m’hi enxampessin tafanejant, se’m menjarien de viu en viu a retrets.

Ara per ara, la que més m’interessa de les persones que mantinc en observació és una dona de la que, des del primer dia que va aparèixer pel carrer, me’n vaig quedar penjat. Travessa per davant de casa dues vegades mentre jo m’estic a l’eixida: una a mig matí i l’altra abans de fer-se fosc. Treu a passejar una gosseta - d’aquestes que en diuen "marilins" - carrer avall, fins que l’animal ha fet les seves feines. Llavors, s’ajup amb elegància a recollir la caqueta, amb un paper que ja deu portar preparat a la butxaca des de casa i s’entorna per on ha vingut. De manera que la puc repassar pel davant i pel darrera quatre vegades al dia. Inclús algun cop he pogut mirar-me-la més detingudament perquè se sol aturar a la reixa del pati, mentre la seva gosseta i el nostre Xispa - que en fa tres com ella - s’ensumen i festegen una estona, a la seva manera. És una dama de mitja edat, airosa i senyora, que camina d’una manera tan elegant que si només fos per aquest detall, ja es faria mirar. Però a mi em va cridar l’atenció, sobretot, per dos altres característiques singulars: perquè va vestida de cap a peus uns dies tota de blanc o i uns altres tota de negre, i perquè té un cutis extremadament pàl·lid, que accentua una mata de cabells embreada, que li tapa la nuca i se li escampa espatlla avall. La seva expressió reflecteix, sempre, una melancolia tan evident que, de primera impressió, vaig pensar que estava malalta; però més endavant m’he decantat per la teoria que li’n passa una de molt grossa.

Els vestits que es posa, llevat del color, són d’estil idèntic: uns pantalons perfectament planxats i una bruseta cordada fins a sotabarba que li amaga tot el coll. Quan va de negre, la pell de la cara li ressalta com una glopada de llet. Vull dir que el to pàl·lid de la seva pell no es pot descriure ni com esgroguissat ni com descolorit, sinó que és el seu to natural. Em va impressionar, ho confesso, des del primer dia que la vaig veure; sentiment que ha anat arrelant a mesura que passa el temps. Estic atrapat entre el misteri que desprèn la seva figura i la sensació de fragilitat que transmet, que em desvetlla un desig impossible de protegir-la. Precisament, des de fa quatre dies li he perdut la pista, circumstància que potser tingui una explicació ben raonable i natural, però que en relacionar-la amb certes coses que he notat darrerament, em fa estar una mica neguitós.

La canalla del barri ha passat a recollir diners per a la revetlla, parant una barretina on dipositar-hi els donatius, mentre una colla de cantaires s’esforçaven entonant el repertori que porten assajant des de fa dies al pati de l’escola i que gairebé ja em sé de memòria de tan sentir-lo. La sogra s’ha retratat amb la contribució que més o menys els hi té taxada l’organització d’un any per altre, rondinant per a no perdre la costum que les festes sempre es fan a l’altra banda de barri. La canalla, ben ensinistrada per entomar planys d’aquesta mena sense fer-ne cas, deixa que s’esbravi, mentre el sogre segueix l’escena sense badar boca, entretingut en subjectar el gos, que no para de bordar. Tot plegat vol dir que s’acosta Sant Joan i que aviat a l’escola començaran les vacances, privant-me així d’un passatemps interessant, fins que torni la tardor.

Precisament, serà la primera tardor que viure des del carretó de rodes i no sé com anirà quan els dies s’escurcin i no pugui estar-m’hi, a l’eixida, tantes hores com ara. Durant la primavera i l’estiu, que les estones de claror i de bonança son tantes, pràcticament m’hi passo el dia assegut a fora. Potser quan la calor aplançoni fort, en plena canícula, hauré de fer el pensament d’entrar a migdia i resguardar-me’n, dintre l’alcova. La sogra, de tant en tant, deixa anar comentaris tan estúpids com que ella poc sabria estar-s’hi tantes hores quieta i plegada de mans, prenent el sol com les sargantanes. Càsum la dona! Quan l‘Anna se’n vagi de vacances amb la seva mare, a l’apartament de la platja, em quedaré en mans d’aquesta mala bruixa, de manera que ja em puc preparar a passar-ho magre.

Per cert, no n’han pas dit res d’emportar-se-me’n amb elles, malgrat l’apartament de Salou sigui l’única cosa de la que encara soc l’amo, ja que el vaig comprar d’estranquis quan els meus negocis rajaven fort. Ni s’ho han plantejat, de ben segur, si m’agradaria o no anar-hi. La Sara ja deu haver decidit per mi que no em convé, i del tema no se’n parli més. Prefereix llogar una donota per ajudar-me en les feines més emprenyadores – llevar-me, banyar-me i vestir-me – que no pas que li espatlli els seus plans. De fet, l’entenc. Segurament, jo faria el mateix si a qui li haguessin anat mal dades fos a ella. O potser em comportaria encara pitjor. Quan estava bo no vaig convidar ni una sola vegada els sogres a passar-hi uns dies de descans, vora la mar. No voldria dir cap mentida, però em sembla que la sogra no hi ha posat mai els peus a l’apartament la platja. El sogre sí que va estar-s’hi una temporadeta, però perquè li vaig fer anar a pintar-me’l i repassar totes les portes i finestres. La pobra dona em feia nosa per anar de vacances i, ves per on, ara les passarem plegats per força i, a sobre, li hauré de fer la farina blana si vull anar una mica ben servit. Em sembla que l’Anna i la seva mare marxaran després de Sant Pere. He sentit a dir que l’Anna ha de tornar a treballar a finals de juliol, però la Sara encara s’hi estarà tot l’agost a passar-s’ho com una barjaula. Això sí, perquè els faci companyia se’n portaran el gos. Em fan sentir tan poca cosa que, a vegades, no em sabria pas greu llevar-me a l’altre mon. Si no fos per l’Anna ja ho hauria engegat tot a la merda, i això que tampoc es passa fent-me moixaines. Però, almenys, em demostra una mica d’afecte i em dedica una estona cada dia, que aprofitem per fer barrila de les novetats.

Amb la canalla que ha vingut a pidolar hi he vist aquell negrito que és tan afectuós amb els que jo em pensava eren els seus avis i que resulta que no. El sogre, finalment, es veu que, encuriosit, ha procurat treure’n l’entrellat pel seu compte i l’altre dia em va comentar, fent-se el desmenjat, que en realitat el nano i els vells viuen al mateix replà de l’escala, però que no són res de família. Sembla que tant el pare com la mare del negrito han donat un cop de mà vàries vegades als dos vellets i que la criatura s’hi passa estones fent-los companyia, mentre ells es cuiden dels dos altres fills més petits dels seus veïns. Al sogre, mentre m’ho explicava, no li he notat cap inflexió a la seva veu que palesés algun sentiment. Com sempre - llevat de quan repapieja fent memòria a la sogra de les seves peripècies de joventut - no demostra mai cap emoció; és com si es limités a passar comptes, sense implicar-s’hi gens. Solament vaig enxampar-lo un cop emocionat de veritat: fou quan un roser, que ja donava per mort degut a les fortes glaçades de l’hivern, li va tornar a florir contra tot pronòstic. A mi també m’agradava aparentar fredor, distància o reserva, però tot era postís i sovint m’havia d’esforçar perquè no aflorés el meu sentimentalisme ploraner, posant-me en ridícul. Ara no té dita, perquè des de la malaltia tinc el llagrimall fluix i no puc evitar que em tremoli la barbeta, si faig el mínim esforç per reprimir-me.
(continuarà)