3
Poques setmanes després, quan vaig
anar a veure qui era que trucava a la porta tan d’hora, em vaig trobar la veïna
amb el nen agafat de la mà, palplantats davant meu com si acabéssim de veure’ns
la vesprada, malgrat després de l’incident que us he descabdellat no ens havíem
tornat a parlar i més aviat semblava com si m’evités. Tement que vinguessin a
explicar-me alguna nova enganxada amb el seu home, vaig convidar-la a passar;
però, ella es disculpà tot dient: - Gràcies
Joana, és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis i ara
mateix ens n’anem i no he volgut marxar a la francesa. En Martí ha trobat una
casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran on en Jordi hi podrà
jugar a cor que vols, cor que desitges.
El nen em va tibar
la bata i amb tanta picardia com innocència em va dir: - Has de venir-la a veure la nova casa, que els pares m’han promès que
serà la millor llar del món.
Mai més he tornat a
veure’ls ni saber-ne res; però, sempre més me’n recordaré d’ells, encara que la
meva tafaneria estroncada per la seva reserva m’hagi deixat penjat d’un misteri
sense desenllaç. ¿Serà veritat que la nova casa esdevindrà una vertadera llar
per tots plegats, o més aviat serà que per por d’un escàndol mentre en Jordi
sigui petit sa mare es resignarà a marcir-se sense testimonis ni emprenyadores
sedasseres donant voltes, en una mena de gàbia d’or?
Pel que sento a dir i per molt que em sorprengui, de
llars que no són llars sinó gàbies se’n poden trobar més del que caldria, a tot
arreu i no només entre pelacanyes sinó tot el contrari. Només cal gratar una
mica unes quantes crostes de les aparences.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada