dijous, 29 de març del 2018

RECORDS DE LA SETMANA SANTA DE TEMPS RECULATS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres sant 30 març 2018)

Ja sé que havia d’engegar passada Setmana Santa, però m’ha semblat interessant rememorar imatges de Setmanes Santes de temps reculats. Us ofereixo un pessic de la meva novel.la “Quan el setí es torna gel”, finalista del premi Joaquin Ruyra 2014 – Premis Recull, de Blanes.

“... Aquesta setmana santa no puc pas dir que no hagi gaudit amb la parafernàlia que l’envolta ja que no es tracta només de dir missa sinó que et distanciés radicalment de la rutina de la resta de l’any: i des de rentar peus als pobres fins a bastir monuments, organitzar la processo de la sang i el sermó de les set paraules fer emmudí les campanes per substituir-les pel toc sec de la matraca tot és una novetat. Fins i tot la matança de jueus, durant l’ofici de tenebres, fa el seu efecte enmig d’un temple endolat. En canvi, el costum de visitar els quatre monuments on s’exposa nostre senyor des de la tarda de dijous sant a Mandarina s’ha convertit més que en una devoció en un acte social que serveix de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat i aprofitar entre passejada i passejada per fer-se veure. Anant de l’església parroquial a les capelles de l’hospital dels frares i de les germanetes dels pobres se’n poden trobar un fotimer d’amics i coneguts per saludar. Realment no queda gaire repertori dijous i divendres al marge dels actes religiosos per passar l’estona ja que tanquen en senyal de dol la majoria de bars per força més que no pas en senyal de respecte - així ho penso - des de mitja tarda del dijous fins al dissabte de glòria. És el mateix que passa amb els cines i els teatres. La mestressa de l’Ocell de Foc va provar una vegada de mantenir discretament l’activitat del local deixant la porta del darrera ajustada. A les poques hores, s’hi va presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer tancar i segons que em va explicar la Neus no van pagar més car l’atreviment perquè entre la clientela enxampada en calçotets hi havia l’hereu Morell i la benemèrita va preferir no fer massa mullader. No li van quedar però a la mestressa del bordell ganes de tornar a passar-se llesta, encara que tant se li’n donava perquè també segons la Neus als clients més necessitats els aconsellava que anessin a escampar la boira a la capital on sembla que no es mira tan prim com es fa en un poble més petit com Mandarina en qüestions de moral. Enguany en el lavatori de peus s’han substituït per primera vegada els vells de l’asil per dotze marrecs de l’escola parroquial. No hi ha dubte que de pobres en són i molt però d’una altra dimensió. Potser perquè a aquesta canalla li queda bastant camí per córrer, i no està a les acaballes com els vells escanyolits que les germanetes arrossegaven a fer el numeret com si els fessin un favor. L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra fou requisat pels d’Auxili Social com a magatzem. Els nois que hi fan classe no arriben a dues dotzenes i a canvi d’ensenyar-los-hi de franc les quatre regles i poca cosa més estan obligats a cobrir la quota d’escolans. De fer-los classe se’n cuida el germà Saturnino que es desplaça expressament cada dia des del col·legi de debò que els frares tenen obert al Castellet diferenciant-se els alumnes de l’un i de l’altre establiment en que els que van a l’escola parroquial són els pelacanyes que mai traurien a passejar les tardes dels diumenges barrejats amb els fills de casa bona matriculats al Castellet perquè en realitat l’escola parroquial n’és altra cosa que la torna benèfica del col·legi de pagament. Si algun escolanet despuntés molt en els estudis els frares proposarien als pares de la criatura beneficiar-se d’una de les beques reservades al Castellet per a fills de pagesos tronats de la comarca els quals en no tenir-ne prou per pagar la matrícula no els hi feia res a canvi d’una rebaixa en la factura que uns mossos acostumats a pencar de sol a sol des de ben jovenets fessin de criats o fàmuls com se’ls hi diu dels que no saben què és passar angunies per pagar l’internat. De manera que els dotze nanos a qui mossèn Joan va rentar els peus dijous se’l tenien ben merescut el paper de pobres. No obstant això si algun d’aquells vailets fos tan llepafils i reguitnós com en Climent ja us ben asseguro que estaria de morros pels segles dels segles amén amb la capellanada. Aquest xicot em penso que el què li passa és que rumia massa i no sap conformar-se amb el que té per ser feliç. Mira per on vull oblidar-me’n i sempre acabo entrebancant-m’hi per tot arreu...”



dimarts, 27 de març del 2018

NO OBLIDEM


Encara que el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” estigui tancat per carregar piles fins després de Setmana Santa, no em puc estar de dir que no oblidem que en ple segle XXI cap poble pot vantar-se de democràtic si no respecta els drets humans collant la llibertat d’expressió, ficant persones a la presó perquè purguin preventivament i renunciïn a les seves idees - malgrat les hagin predicat i defensat  pacíficament -, sense haver estat condemnades aquestes persones presumptament innocents en un judici just i imparcial.
A la meva manera de veure, cap persona decent pot girar la cara davant el drama humà de persones a qui tots coneixem i alguns respectem com honorables, posades a la presó preventivament sense respectar aquella presumpció d’innocència a la qual tenen dret fins i tot els criminals i els corruptes, pels administradors d’un Estat mesell i jacobí, que en ple segle XXI han fet alçar per enèsima vegada contra la vella Catalunya, que lluita pels drets nacionals arrabassats per la força fa més de tres segles.
I no oblidem tampoc que també per enèsima vegada per culpa de les desavinences eixorques entre els catalans sobiranistes, després de tres mesos d’haver-los elegit perquè governessin i foragitessin l’ocupació de la nostra autonomia per la bota de l’article155, no han sigut bons per elegir un President efectiu de la Generalitat per encapçalar un govern que simplement governi tocant de peus a terra.    

dissabte, 24 de març del 2018

QUE PASSEU UNES BONES VACANCES DE SETMANA SANTA,


QUE PASSEU UNES BONES VACANCES DE SETMANA SANTA, US DESITJO AMICS I AMIGUES DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”. Enceteu aquest període de merescut descans amb optimisme i paciència, que no hi ha govern cretí a Madrid ni atzucac absurd a Catalunya que cent anys duri. Resigneu-vos, els que no sou de la primera volada, amb l’excusa del “si no fos” o del “si no entrem amb detalls”, procurant sobreviure amb dignitat a les xacres, entrebancs i cancalletes que us trobeu pel camí; però sobretot no deixeu que quatre pallussos us amarguin l’existència. Tingueu sempre a punt un petricó de seny i un pessic de rauxa, la justa perquè no us prenguin per ensopits. I ja que de motius per estar emprenyats en teniu a cabassos planteu-los cara sempre amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè en definitiva no surt à a compte passar una mala estona per cap enrabiada. I si us vaga, doneu una ullada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE": hi trobareu reflexions per triar i remenar, escrites sempre des de la humilitat de qui sap que li queda molt per aprendre i que si pot presumir d'alguna cosa és de sentit comú.
Finalment, no oblideu que en ple segle XXI cap poble pot vantar-se de democràtic si no respecta els drets humans collant la llibertat d’expressió, ficant persones a la presó provisional perquè purguin i renunciïn a les seves idees - malgrat les hagin predicat pacíficament - sense haver estat condemnades en un judici just i imparcial. A Espanya aquest tipus de repressió, pròpia d’una dictadura inhumana, darrerament ens la trobem fins i tot a la sopa; per tant, pensi com pensi cadascú, cap persona decent pot consentir abusos i escarnis d'aquesta mena mirant cap a una altra banda, com si no passés res.
Us deixo, doncs, en principi fins passada Setmana Santa, si puc superar la tristor que em suposa veure persones a qui conec i respecto, honorables i presumptament innocents, a la presó o processades per culpa d’un Estat mesell i jacobí, alçat per enèsima vegada contra Catalunya. I per acabar-ho d’adobar, sense president de la Generalitat ni govern que ens lliuri de l’ocupació del 155, per culpa una vegada més de les desavinences eixorques entre catalans sobiranistes.

divendres, 23 de març del 2018

QUAN S’ADMINISTREN DINERS DELS ALTRES O VOTS DELS CIUTADANS, S’HA DE MIRAR MOLT PRIM


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 23 març 2018)

– Sí, perquè de corrupte, quan es gestionen patrimonis i diners públics, no n’és solament el que posa les mans a la caixa i se n’unta els dits, sinó també des qui té les mans foradades passant per qui no es preocupa d’acompanyar amb plans de viabilitat seriosos, els projectes que pretengui encolomar a una administració, a un poble o a tot un país. I és que quan els ciutadans ens queixem dels polítics perquè ens sembla que no administren prou bé, ho fem de bona fe, en la creença que hi tenim tot el dret a passar comptes, per la senzilla raó que les cireres que remenen els polítics i els administradors públics en general són les cireres que hem aportat, si us plau per força, els contribuents suant més o menys la cansalada. Qualsevol administrador de patrimonis aliens, doncs, ha de posar-hi els mateixos cinc sentits i l’interès que posarien si fossin propis, perquè en ésser diligent, honrat i bon negociant es basa la reputació d’un polític que no sigui de pacotilla.

Em sembla que tots podeu estar d’acord en aquesta reflexió d’avui, referida en principi a l’administració de quelcom tan preuat com els diners manllevats a les persones en forma d’impostos, però que té una derivada d’actualitat si l’estenem a l’exigència d’administrar els vots que uns ciutadans contents i esperançats varen dipositar a les urnes el 27-D perquè farcissin un govern eixerit, disposat a tirar endavant per sortir-se'n Catalunya amb dignitat de l'atzucac en que està empantanegada. Després de tres mesos de tirar-se plats pel cap de sotamà, d'anades i vingudes de Bèlgica a Barcelona, de fer la puta i la ramoneta parlant es veu pels resultats del sexe dels àngels, de marejar la perdiu de mala manera, ahir varen llençar a la bassa sense vergonya els vots confiats per ciutadans contents i esperançats la vigília dels innocents, ciutadans que ens sentim enganyats i decebuts fins a l’enèsima potència perquè es de capsigranys repetir els mateixos errors que la legislatura passada, caient en mans d’uns socis que no han estat mai per fer pinya sinó per dinamitar el sistema. A la meva manera de veure, els polítics que han dilapidat els vots sobiranistes que sumats tenien la majoria parlamentària tampoc administren bé el patrimoni electoral, i cometen una mena de corrupció per qual no trobo ara mateix l’adjectiu apropiat, però que és tan o més fastigosa i escandalosa que l’altra, francament. I el que sigui frare, que prengui candela i s’hi posi fulles.



dijous, 22 de març del 2018

NO EM PUC CREURE QUE ELS USUARIS DE FACEBOOK FACIN VEURE QUE VENEN DE L’HORT.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 22 març 2018)

- Francament, m’he quedat de pedra escoltant i llegint comentaris d’usuaris habituals i fins i tot compulsius de les xarxes socials, estripant-se les vestidures escandalitzats per la notícia de trafica de dades, en teoria confidencials segons els protocols de seguretat de la companyia, pertanyents a 50 milions d’enganxats de bona fe a Facebook, filtració que entre d’altres finalitats il•legals i mafioses, varen servir per decantar les eleccions nord-americanes i el referèndum del Blexit. Els usurpadors de dades privades de parroquians han explicat que es va tractar d’un “problema informàtic” puntual i que “no tornarà a passar”, excusa de mal pagador dels enxampats “in fraganti” cagant-la, com el nostre monarca emèrit. I per fer-se dispensar la infidelitat han negat que l’operació ajudés Trump a desempallegar-se políticament de la seva rival - vés per on! -, sinó que simplement pretenien deixar-li la imatge pública com un drap brut, fent circular tota mena de badomeries. És a dir: influïen subtilment en el subconscient crèdul de l’electorat perquè una determinada reputació fes fàstic i li giressin la cara. Tant se’ls en donava si aquesta manipulació acabava donant vots a Donald, ja que aquest, en tant que impulsor i principal beneficiari de la cerimònia de la confusió, ja li estava bé l’ull de la cara que li havia costat l’encàrrec, si li’n restava a Hillary.

Just per aquesta raó, quan avui escolto o llegeixo que milers d’usuaris reneguen de les bondats de Facebook, assegurant que no en volen saber res més de les seves potineries i martingales, jo els hi responc que, francament, no em puc creure que ara facin el paperot de sapastres decebuts, perquè no m’empasso que vinguin de l’hort amb un lliri a la mà. Que no els hi varen ensenyar, de petits, que ningú regala res per res? En el món dels depredadors que han segrestat i colonitzat Internet - Facebook i Twitter, en primera fila -, res surt de franc als seus clients. Que quin és el preu que cobren aquestes companyies als seus usuaris? Doncs paguen amb privacitat manllevada abusant de la confiança, la qual molts enlluernats per les facilitats que hi troben per realitzar el seu narcisisme i fins i tot l’histrionisme, tan ingènuament prodiguem flaixos de la seva vida privada, s’apunten o es deixen apuntar indiscriminadament a tots els grups sense ni mirar amb qui s’acomboien, cliquen el fàcil “m’agrada” compulsivament fent-se còmplices d'opinions o bajanades de dubtós gust, i com que costa tan poc reprodueixen vídeos o imatges contaminades amb virus i missatges subliminals, de procedència més que dubtosa. Però mentre la parròquia de les plataformes socials sigui tan alegre i confiada perquè tot és possible i de franc, per a elles el negoci va de conya.

No obstant això, a la meva manera de veure, els usuaris no hem de reaccionar plantant-los, sinó aprofitar-nos en positiu de totes les avantatges de l’invent, procurant deixar-hi el mínim de pèl privat possible. Si us serveix d’exemple, jo reconec que sense Facebook poc podria mantenir en dansa el blog de reflexions que he continuat sense interrupcions, des de 2009. Però llevat d’aquesta activitat que satisfà amb escreix la meva vocació d’escriptor i em permet comunicar-me digitalment amb molts més lectors que des d’un diari convencional, no utilitzo la plataforma per res més que per desitjar felicitat a totes les amistats virtuals el dia del seu aniversari. No hi he deixat cap frivolitat – diguem-ho així –, de la que em pugui penedir demà. Per les reflexions no hi pateixo: reflecteixen exactament la meva opinió, conseqüent amb el principi del blog: “No ens deixem prendre el dret a pensar i a dir sempre el que pensem” i ja s'hi poden quedar per sempre. Per tant, mentre de Facebook en tregui profit pràctic i sa no li giraré la cara, tot i que no li confiaré més informació personal que la estrictament necessària i no participaré mai en el seu safareig, per facilitats que em doni aquest “gran germà”, perquè no puc estar-ne segur de que no posi les meves indiscrecions en venda al mercat de la xafarderia o de la manipulació. Com que no m’he mamat el dit, avui no em sorprenc de l’escàndol que Facebook ha organitzat.

dimecres, 21 de març del 2018

NO SEMPRE ES TRACTA DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 21 març 2018)

- No sempre que un home mata a una dona - o viceversa, encara que no se’n parli tant -, estem davant d’un episodi de violència de gènere, en el sentit més estricte del concepte. És una idea que em volta pel cap des de fa temps i que avui, si m’ho permeteu, us proposo que reflexionem tranquil•lament, plegats. Sóc conscient que es tracta d’un tema delicat, però em sembla que val la pena de pensar-hi una mica perquè qui sap si algunes vegades no ens precipitem, entafonant al sac de la violència de gènere autèntics drames domèstics que potser mereixerien un qualificatiu més ponderat, afinat i escatit. Per exemple, no fa gaire vaig llegir als papers el cas d’una parella d’ancians que l’home va matar primer la seva dona impossibilitada i després es va llevar la vida ell, succés que va anar a parar al piló del greix de la violència masclista. Per què seria que aquesta classificació em grinyolava? Vés a saber si perquè les coses no sempre són tan simples com sembla i la pressa interessada per engreixar determinades estadístiques pot enganyar, fent-nos passar bou per bèstia grossa. Em costa de creure, seguint amb els exemples, que algú consideri violència de gènere la mort a ganivetades d’una dona de Berga, aquesta setmana, en mans del seu fill malalt mental. A la meva manera de veure, hi ha alguna diferència entre aquest crim i el dels avis que abans comentava, i d’altres de similars, al comès per algú que mata la seva parella “ porque era mia”.

Si esporguéssim, doncs, sense prejudicis ni apriorismes una mica les circumstàncies que envolten algunes morts etiquetades com violència de gènere, possiblement hi descobriríem evidències o almenys indicis de situacions domèstiques que estaven al límit de la resistència humana, en la gestió de les quals els afectats arribaren a sentir-se tan sols i desvalguts en un moment donat, que van fer un disbarat que ningú després confessava no saber com explicar-se'l, perquè no hi havia antecedents ni pistes de mal rotllo entre la parella. Però la soledat afegida a un sentiment d’impotència són males conselleres. Inclús sota la seva influència, és possible que hi hagi persones que no matin sinó que, simplement, “es deixen morir” en un racó de casa, sense fer soroll ni cridar l’atenció; però en altres casos la desesperació pot ésser tan angoixant que sense premeditació ni odi, vés a saber si inclús per amor, acaben en drama.




dimarts, 20 de març del 2018

SI ESTIREM TOTS FORT, SEGUR QUE TOMBA, TOMBA, TOMBA...


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 20 març 2018)

- No sé si us heu adonat que els polítics, en general, d’un temps ençà caminen un pas enrere dels ciutadans i reaccionen a remolc dels esdeveniments. Aquesta incapacitat de pensar per endavant, més enllà del nas, sigui per mandra o per miopia, fa que sovint es prenguin decisions o se’n rectifiquin segons bufin les queixes al carrer; de manera que hem acabat en la perversió que la política enlloc de servir la per avançar-se i prevenir els maldecaps i els atzucacs, s’està dedicant a sargir descosits. En tenim exemples a tremuja; els més recents, la conversió al sobiranisme radical de simples militants autonomistes, cansats del sistemàtic menyspreu i mofa de l’Estat per a les competències reconegudes a l’Estatut, o haver-se hagut de plegar Bancs i Govern a les denúncies dels ciutadans sobre la immoral legislació hipotecària que permetia desnonaments a mansalva, passant-se pel forro la dació del pis o la casa en pagament del deute. Mentrestant la gent treballadora quedava atrapada en calçotets per una crisi econòmica que no havia provocat, i els Bancs foragitaven el morosos com si fossin delinqüents de la casa que no podien pagar perquè s’havien quedat sense feina, la classe política i l’establishment mirava indiferent i panxacontenta cap a una altra banda, "deixant fer" a una Banca potinera que es cobrava els “favors” a partits que sense els seu suport en forma de crèdits preferents i moltes vegades a benefici d'inventari, feia temps que haurien entrat en fallida, entrampats per campanyes electorals forassenyades i pels trens de vida que portaven els aparells farcits d'alliberats i d'assessors..

Va ser necessari que centenars de milers de ciutadans indignats es manifestessin a favor de la independència o que un altre bon grapat tanquessin files amb les plataformes d’afectats per la hipoteca, perquè els o tres o quatre grans partits – per militància i influència, no pas per talla política -, baixessin del burro resignats a la realitat inevitable en el cas de les hipoteques o traguessin el santcristo gros de la repressió, en el cas del sobiranisme. Perquè una altra de les característiques dels nostres immadurs governants, és que cada vegada que tenen fred de peus recorren al fuet, a la porra i a la justícia domesticada, puix en cas d’emergència només els importa parar el cop com sigui, en comptes de trobar-hi remeis definitius o duradors, justos i puntuals als problemes.

dilluns, 19 de març del 2018

PRESÓ PERMANENT REVISABLE I PRESÓ PREVENTIVA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 19 març 2018)

 – Cada vegada que hi ha rebombori mediàtic a l’entorn d’un crim de sang i fetge, sobretot si les víctimes són dones o criatures, s’enceta la veda sobre la conveniència d’implantar la cadena perpètua - versió camuflada -, o directament la pena de mort per castigar - venjar-se? - els criminals. A aquesta creuada justiciera s’hi apunten molts toca-sons sota l'impacte emocional des del carrer i, també, alguns polítics que no tenen pas res de tanoca però des dels seus escons s’afegeixen a la festa per a no perdre quota de vots. I per acabar-ho d'arreglar més d’un clergue des de la trona aprofita per declarar-se partidari de la llei del talió, si serveix per mantenir o ampliar parroquians, per no parlar dels xarlatans professionals en representar tots els papers de l’auca, des de tertúlies més serioses a les més inversemblants.

És veritat que resulta una putada per als familiars i amics de les víctimes, en particular, i per a la societat en general, que un assassí a sang freda, un atracador violent o un violador sàdic purguin només una part de la seva condemna perquè a la presó van fer veure que eren bons minyons, i surtin al carrer malauradament més macats moralment que quan van entrar a la cangrí, reincidint criminalment en pocs mesos de llibertat. Tanmateix és una putada encara més grossa, que un presumpte culpable, sense que se n’hagi provat la responsabilitat mitjançant un judici just i neutral, sobretot si el delicte que se li vol encolomà no té res a veure amb terrorisme, violacions, estafes o extorsions, ni porta les mans tacades de sang, es podreixi a la presó preventivament, només per si de cas o obeint consignes repressores.

I, per tant, a la meva manera de veure em sembla d’una manca de coherència democràtica colossal, que enlloc de debatre’s al Congrés si és pertinent o no la pena de presó permanent revisable, deixant-se de demagògies i carrincloneries, no s’entomi aquesta l'aberració injusta i insuportable de la presó preventiva, violant barroerament un dret humà tan essencial com és la presumpció d’innocència.



diumenge, 18 de març del 2018

TOTS VOLEN REVISCOLAR EL SISTEMA DE PENSIONS I ENTRE TOTS POTSER L’OFEGARAN (i 2ª part).


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 18 març 2018)

- El president Rajoy, arraconat a les cordes per la pressió ben organitzada al carrer pels jubilats indignats, en seu parla-mentària va intentar sortir-se’n de les crítiques traient-se de la màniga una carta marcada d’oportunisme, que va jugar com si fos un as: retocar les pensions mínimes (sense mullar-se massa amb detalls ni terminis) i millorar la base reguladora de les pensions de viudetat. L’aposta no li va sortir bé, entre d’altres raons perquè se li va veure la de sota però, sobretot, pel descarat xantatge implícit en la proposta: que li servís de calçador per aprovar els pressupostos que li salvessin la legislatura. Ara bé, deixant de banda la burda martingala, el senyor Rajoy i tots els seus escolans, si realment volen apedaçar en serio el llençol de les pensions, han de començar per distingir, sense cap mena de dubte ni de reserva, entre pensions contributives – incloses les de viudetat -, i la resta de no contributives – inclosos els complements a mínims -, deixant clar que les misses per a les contributives han de sortir de les cotitzacions i si aquestes no fossin suficients en un moment donat, tibar del fons de reserva i si tampoc n’hi hagués prou, mitjançant un crèdit extraordinari sense agafar-s’ho per costum; mentre que tot l’altre paquet de les no contributives ha de dependre exclusivament dels impostos, i en cap cas recórrer al fons de reserva . Fet aquest aclariment indispensable per centrar la qüestió tocant de peus a terra i no fer-se trampes al solitari, hauria de quedar palès per a l’executiu del PP i pels que li vinguin al darrera, que les contributives són les úniques pensions que tenen un dret adquirit a mantenir el poder adquisitiu, incrementant-les anualment en base a l’IPC.

Aquest compromís entre treballadors i Estat fou conseqüència directa de l’obligació solemne per Llei que treballadors i patronals ingressessin, únicament a la caixa de la Seguretat Social, cotitzacions que tècnicament tenien la consideració de “salari diferit”, ja que no es “tocaven” mensualment a la nòmina, sinó que es reservaven per pagar les pensions en curs, ingressant al sac de reserva l’excedent entre ingressos per cotitzacions i pagaments per pensions. Tinguem en compte, però, que aquest fons de reserva el va formalitzar el govern Aznar l’any 1995, tot i que d’excedents se n’havien general – i de molt més importants que no pas avui  -, des de 1965, quan el sistema de Seguretat Social va entrar en vigor, excedents que varen servir per pagar vés a saber quants capritxos i forats pressupostaris, que no tenien res a veure amb les pensions. Amb què es varen petejar, doncs, els governants aquells excedents? No em consta que cap Sindicat ni partit polític, durant la transició, se’n preocupes; suposo que tenien tanta feina reclamant la devolució dels seus patrimonis confiscats després de la guerra , que no els hi quedava temps per ocupar-se del patrimoni dels pensionistes.

A la meva manera de veure, doncs, posar en solfa el sistema de pensions requereix un consens general, ja que per molt que fanfarronegi l’impresentable Rajoy que mentre ell remeni les cireres les pensions estan assegurades, aquesta promesa és tan falsa i populista que posa en relleu la poca-vergonya d’un polític a qui no li queda ni un bocí d’home d’Estat i en canvi, per desgràcia, li’n sobra d’escalfabraguetes. Aquesta reforma, com a base de partida, hauria de contemplar tres punts essencials, que són del més pur sentit comú:
a)- Totes les pensions contributives haurien de mantenir el poder adquisitiu automàticament, sense haver de mendicar aquest dret cada any.
b)- Les pensions no contributives haurien de permetre viure a totes les persones titulars amb dignitat, i s’haurien de fer mans i mànigues per proveir-les mitjançant els pressupostos generals de l’Estat, via política fiscal eficaç i equitativa.
c)- En quan a les pensions de viudetat, s’hauria de distingir entre si el beneficiari acredita o no pensió pròpia. En el primer supòsit, la pensió de viudetat hauria d’equivaldre, per exemple, al 60% de la del cònjuge; en el segon cas, en que no es depengués només que d’ella, com a mínim seria més just que representessin el 75% . Però en ambdós casos, repeteixo que en tractar-se de pensions contributives, s’actualitzarien anualment en funció de l’IPC.
Finalment, en el marc d’aquest consens s’haurien de prendre sense tardança ni recança disposicions per garantir la plena sostenibilitat del sistema, en base a:
- augmentar els ingressos per cotitzacions, rebaixar l’atur, revisar les polítiques salarials retallades des de la Reforma Laboral, en base a facilitar a les empreses l’increment de la productivitat prioritzant la investigació en I+D, la modernització dels mitjans de producció, l’accés a línies de crèdit amb criteris de suport a l’activitat productiva i expansió comercial i no exclusivament usurers.
- reduir dràsticament les despeses improductives de l’Estat en tots els departaments administratius, inclosa la duplicitat de funcions i d’organismes i limitant a estrictes criteris d’eficàcia l’existència de càrrecs de confiança remunerats.
-perseguir a mata-degolla el frau fiscal, l’economia submergida, la corrupció, l’especulació i el tràfec d’influències, procurant que en tots els casos de frau o de corrupció es prioritzi abans que la condemna la recuperació al cent per cent de la totalitat dels capitals estafats, sense contemplacions ni deixant eternitzar els procediments judicials permetent que els presumptes culpables i els seus consellers legals abusin de les garanties processals.
Què, quan ens hi posem?

divendres, 16 de març del 2018

TOTS VOLEN REVISCOLAR EL SISTEMA DE PENSIONS I ENTRE TOTS POTSER L’OFEGARAN (1ª part).-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 16 març 2018)

- Ara els hi ha vingut la pressa, tant als que els darrers anys feien veure que governaven com als que miraven volar mosques, des de les bancades de l’oposició. Però ara sí, quan han vist els carrers envaïts pels crits i retrets d’uns pensionistes farts de pagar els plats trencats per la crisi i per la corrupció, s’han adonat que potser sí n’han fet un gra massa, no fent res. Durant els darrers deu anys, els pensionistes han hagut d’entomar, si us plau per força, la congelació de la seva paga; el copagament farmacèutic i l’escapçada de la llista de medicaments autoritzats alguns dels més cars, destinats sobretot a ajudar a vegetar malalts crònics; els constants ajustos pressupostaris de la sanitat pública, que obliguen a recórrer a la privada o a saturar les urgències hospitalàries, per evitar llistes d’espera inexplicables en especialitats; l’augment brutal del preu de consums bàsics - aigua, gas i electricitat -, inflat amb impostos i taxes per eixugar dèficits deguts a la mala gestió de Consells d’Administració farcits d’ex-alts càrrecs beneficiaris de les portes giratòries ... I no segueixo, per a no fer-me mala sang.

Fa anys que el Pacte de Toledo s’havia proposat redreçar la deriva del sistema públic de pensions mitjançant el consens, amb el propòsit d’actuar responsablement, tocant de peus a terra i sense fer volar coloms; llàstima que aquell miratge de política d’Estat va durar de Nadal a sant Esteve perquè – i això que diré està escrit a la història, encara que no agradi a alguns que se’ls hi retregui - els socialistes d’en Zapatero se’l varen carregar, el Pacte, congelant pel broc gros les pensions i els populars d’en Rajoy el van acabar de desguitarrar del tot, tirant de beta com si les reserves del sac no s’haguessin d’acabar mai, i ho varen dissimular gràcies a que l’IPC fregava mínims històrics. Però quan la carestia de la vida s’ha desbocat i al sac ja no hi queden ni les engrunes, correm-hi tots que perillen els vots dels avis!

En Rajoy, fidel a la seva característica gansoneria tira milles – qui dies passa. anys empeny -, desenganyà ahir al Congrés els que malden per recuperar el poder adquisitiu de les pensions, però els enlluernà mig prometent retocar una mica les mínimes i, potser, si està de bona lluna, millorarà el barem de càlcul de la pensió de viudetat. Fet i comptat, però, no n’espereu pas gran cosa: misèria i companyia, encara que a la viduïtat se li reconegui un 60% enlloc d’un 52% de la pensió del cònjuge. La xocolata del lloro. Pur populisme de cara a la galeria i amb l’afegitó de fer xantatge als diputats mig amics, perquè li aprovin els pressupostos.
(continuarà la reflexió el proper diumenge)

dijous, 15 de març del 2018

NO M’AGRADA VIURE EN UN PAIS ON ES CREMIN ELS SÍMBOLS I NO ES RESPECTIN LES INSTITUCIONS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 15 març 2018)

- Que quedi clar de bon principi, perquè no hi hagi malentesos: no m’agrada viure en un país on es cremin banderes cada dos per tres i es faci befa de les institucions; però si algun eixelebrat ho fa, tampoc vull que l’empresonin ni que el castiguin, perquè entenc que tothom té dret a expressar-se com li sembli bé, encara que sigui fent el cafre mentre no prengui mal ningú. Gràcies a Déu, això ho ha deixat claríssim el Tribunal d’Estrasburg que és el màxim oracle en Drets Humans; llàstima que al meu país encara quedin polítics mesells que no s’avenen a despenalitzar com injuries les conyes marineres sobre la Monarquia i companyia. En un país de mentalitat tan estreta, tampoc em fa cap gràcia d’estar-m’hi; però, diguem-ho clar!, com que no em dóna la gana de mudar-me potser el que m’he de plantejar en les properes eleccions es com apartar democràticament de l’escenari polític els carques.

A mi, francament, el que m’abelleix és un país on no es cremi cap símbol ni s’escarneixi cap institució, per la senzilla raó que tothom se’ls estimi, a símbols i institucions Però perquè tothom se’ls senti com a propis, en definitiva caldria que tots plegats es fessin estimar pel què són i pel què representen. Ja sé que les comparacions son odioses, però a vegades no queda cap altre remei que recórrer-hi per entendre bé el sentit exacte de les paraules: vet-aquí que hagués estat impensable, per exemple, que els italians més exaltats - i mira que n’arriben a ser de ximples els nostres cosins germans -, cremessin el retrat del seu cap d’Estat, un home tan popular com el president Pertini sense anar més lluny, en alguna de les infinites manifestacions de protesta que omplien els carrers. En què son diferents, doncs, els exaltats i radicals catalans dels radicals i exaltats italians? Si tots estan tallats pel mateix patró, llavors? Qui sap si la diferència no s’ha de buscar a l’altre cantó: en Pertini s’havia fet estimar com a cap d’Estat bondadós i neutral, mentre que el nostre monarca, tant l’emèrit com el seu hereu, no saberen, no volgueren o no els permeteren ésser empàtics amb tots els ciutadans, inclosos els republicans i els discrepants del govern, per aconseguir fer-se estimar; a part del no tan insignificant detall que en Pertini, tot s’ha de dir, estava legitimat per les urnes i, en canvi, la nostra monarquia en especial es resisteix com gat panxa enlaire a passar la prova del cotó-fluix. Al meu poble diuen que el respecte i l’estimació no s’imposen, és guanyen. I aquesta és la mare dels ous: per això afirmo que voldria viure en un país on no es cremin banderes ni símbols, perquè això significaria que els símbols i les banderes s’haurien guanyar el respecte dels ciutadans..

dimecres, 14 de març del 2018

DESPRÉS D’UN DIMARTS I TRETZE, LA VIDA SEGUEIX IGUAL.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 14 març 2018)

- Això sí que no té volta de fulla i els supersticiosos n’haurien de prendre bona nota, per estalviar-se una colla d’escagarrinaments innecessàries. Jo no crec en la predestinació, ni en totes aquestes xorrades assegurant que el destí cadascú el portem escrit al front, des que sortim de la panxa de la mare; però respecto que hi hagi qui s’ho empassi de bona fe. En qualsevol cas, no els hi envejo la seva seguretat en que tot està escrit i és definitiu, més que res perquè no noto que pensant com pensen visquin tranquils i confiats, sinó que pel que vaig veient, aquests tan convençuts de que tot està escrit en el llibre de la vida i que no val la pena d’esforçar-se per canviar el fat que t’ha tocat, no es pot pas dir que estiguin frescos com una rosa. Més aviat al contrari: empesten a angoixa i a mil menes de por d’una hora lluny i no es refien ni de la seva ombra, de tant com temen que allò que “està escrit” els sorprengui de trascantó. I aquests resguards fan tornes si el dimarts cau en tretze, quan s’entrebanquen amb un gat negre o si algú vessa la sal a taula...

En canvi, a mi tant se me’n fot d’aquestes manies: el que tingui de passar ja m’ho trobaré, però que m’ho passi més o menys bé no dependrà de ningú més que de les meves relliscades i de la bondat que faci. És a dir, a diferència dels fatalistes que consideren que tots naixem amb la bona o mala estrella encastada al front, jo puc permetem el luxe de pensar que com em vagin les coses a la vida només depèn de mi, i com a màxim de les meves circumstàncies; però faci les dreceres que faci per sortir-ne el millor parat possible del trànsit, del que no puc escapar-me és de la mort, la qual ni jo ni els que diuen que tot està dat i beneit en tenen ni punyetera idea de quan i com vindrà. Tot just abans d’escriure aquesta reflexió, he vist des de la finestra del menjador un pelacanyes d’aquests que escorcollen els contenidors de la brossa, que després de recollir alguna deixalla que deu pensar l’ajudarà a sobreviure, ha buidat les bosses que no estaven trencades, les ha plegat meticulosament i se les ha endut. Aquest pobre home m’ha fet recordar aquell altre que vaig veure ahir recollint de terra burilles i posant-les en una capsa, suposo que per aprofitar les restes de tabac. Per aquestes persones com per als massacrats habitants de Síria, sí que la vida cau cada dia en dimarts i tretze


dimarts, 13 de març del 2018

LES ENTITATS SENSE AFANY DE LUCRE, NO PODEN TENIR BENEFICIS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 13 març 2018)

.- És curiós que en varies poblacions característiques de la vella Anglaterra romàntica i encarcarada, que des de l’època victoriana va introduir el voluntariat social com a institució britànica - sense que les dues grans guerres mundials suposessin cap parèntesi, ans al contrari més aviat una justificació -, hagin esdevingut capdavanteres des de fa mitja dotzena d’anys de les anomenades “empreses socials”. En efecte: aquestes empreses socials estan implantades en una quarta part de les comunitats més necessitades del Regne Unit, i s’han convertit en un banc de proves de negocis ètics que pretenen apedaçar els descosits d’una administració pública, que quan es tracta de procurar pel benestar de les persones, massa sovint no troba a la caixa d’on haurien de sortir els recursos, més que teranyines. La novetat és que aquestes empreses, que es constitueixen per proveir els ciutadans de serveis socials que l’Estat, per allò de les teranyines no pot assumir, s’estructuren amb criteris econòmics propers al cooperativisme clàssic però no estan per la cantarella de no tenir beneficis per principis ni encara menys ser deficitàries i perdre-hi diners en l’invent i, per tant, es gestionen expressament per tenir beneficis, dels quals en surtin les misses per realitzar bones obres. O sigui, que es tracta d’arrambar a la paperera de la història el concepte carrincló de treballar “sense afany de lucre”, però refiant-se del subsidi per a no fer fallida, per l'objectiu més assenyat de “rendibilitat responsable i sostenible”.

A la meva manera de veure, els cada cop més rigorosos ajustos pressupostaris de les administracions públiques, culpables en bona part del retrocés en la despesa social, obligaran a prendre en consideració iniciatives semblants a l’anglesa. L’únic dubte que se m’acut és quin paper hi podrà jugar el voluntariat tradicional en un experiència empresarial d’aquest tarannà. No crec pas que se’n pugui prescindir d’un actiu que treballa per amor a l’art i que no té preu, per això cada vegada veiem com a les més conegudes ONG els voluntaris han de respectar criteris d’organització jeràrquica, disciplina i professionalitat si volen que l’eficàcia sigui el més reeixida possible. En aquest aspecte de canvi de mentalitat, sempre me'n recordo del cop de timó important que en un moment donat va fer el Comitè d’Empresa de SEAT, desant el posat malcarat, intransigent i demagògic del sindicalisme radical del “todos o ninguno”, pel més pragmàtic de defensar - amb arguments genuïnament capitalistes com productivitat i reducció de costos per aconseguir més marge de benefici -, la conveniència de portar a Martorell un tot terreny lleuger que ha convertit la planta de Catalunya en la més competitiva del grup industrial. En resum: el pecat del capitalisme no són els beneficis, sinó la manera d’obtenir-los i de repartir-los.

dilluns, 12 de març del 2018

QUÈ PASSARIA SI TOTES LES CONVERSES PRIVADES I ELS PENSAMENTS ÍNTIMS ES FILTRESSIN?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 12 març 2018)

– Doncs que es confirmarien dites més velles que l’anar a peu, com ara: les aparences enganyen, no és or tot el que llueix i no et refiïs ni de la camisa que portes, per no allargar més el repertori de frases fetes. L’últim passerell arreplegat dient en privat allò que en públic en blasmava amb cara de set jutges, ha estat el diputat, militant d’ERC i heroi sobiranista Lluís Salvador, fent barrila amb el batlle de Sant Carles de la Ràpita, també il•lustre republicà, sobre la millor manera de fer la selecció d’una dona per ocupar la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat. En el transcurs d’aquesta conversa “distesa”, es senten clarament expressions masclistes tan poca-soltes com que tenir les mamelles més grosses sigui un mèrit per ser consellera. L’autor d’aquest estirabot ja ha confessat que se’n penedeix d’haver-ho dit i ha demanat perdó, llàstima que seguidament s’hagi fet la víctima assenyalant els enemics del sagrat Procés com a culpables d’una filtració interessada. Ai, ai, ai, que patirem!

A la meva manera de veure, és evident que qui després de vuit mesos de disposar d’un material tan sensible s’ha decidit a filtrar-lo a la premsa no és, precisament, una bona persona, com tampoc ho són aquells per qui treballa ja que han fet aquesta canallada per treure’n profit polític en esbombar-ho, i tampoc són millors persones els empresaris periodístics que sent conscients de les conseqüències malvades optaren pel benefici immediat que dóna publicar escàndols. Però per miserables que siguin els que violen la intimitat de les persones, per la qual cosa mereixen un escarment exemplar, no justifica que siguin unes males bèsties per fer servir una pràctica democràtica vomitiva com excusa per disculpar que persones en qui la ciutadania confia per aconseguir la regeneració de la política i de la societat, en la intimitat deixin anar els seus pitjors instints i parlant amb els amics es permetin bajanades tan grosses com les que els voltors de torn han enxampat per casualitat buscant una altre tipus de material; però les rates de claveguera no deixen res per verd si pot servir per fer mal a tercers, encara que sigui trepitjant-los drets fonamentals. Tanmateix, repeteixo i remarco: el fet que furgar en la intimitat de les persones sigui de miserables, un cop ha transcendit el que ha transcendit, un polític decent no pot pensar que demanant perdó tot queda resolt. Qui en la intimitat pensa esbiaixat, no es mereix la confiança dels ciutadans. I encara que jo no sóc dels que creu que a vegades el fi justifica els mitjans, en aquest cas concret millor que se sàpiga del peu que calça en la intimitat, un polític de la categoria del senyor Lluís Salvador.

Ara bé, dit això i prenent el rave per les fulles, potser que reflexionem tots plegats si allò que barrufem en privat, de portes endins amb els de casa o amb els amics de confiança, ens faria caure la cara de vergonya si s’arribés a esbombar i per a tothom esdevinguéssim un llibre obert. Suposo que de gràcia ens en faria ben poc! Però, ai las!, la solució no passa per reformar dràsticament el codi penal perquè a qui violi la privacitat dels altres li caiguin els castics i les multes més severes, sinó que el que cal és que cadascú es faci un rentat de boca i de cervell amb lleixiu, perquè el que es digui o es pensi en privat es correspongui amb allò que es predica en públic. I en tot cas, que abans de tirar la primera pedra, cadascú faci examen de consciència per veure si està lliure de culpa. I ja que ha sortit la qüestió de la consciència a la conversa, en Lluís Salvador és amb ella amb qui té de negociar si n’hi ha prou demanant perdó i que no hi tornarà a fer-ho mai més, seguint l'exemple de l’ex-monarca, o un polític republicà està obligat, com el Rei, a fer quelcom més que picar-se el pit en senyal de penediment de cara a la galeria..

diumenge, 11 de març del 2018

PER ENTRETENIR EL NOU COMPAS D’ESPERA EN LA INVESTIDURA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 11 març 2018)

- Entre els jutges enfaristolats i la punyetera CUP, la cosa d’investir un president i, sobretot, tenir govern sòlid i autònom va per llarg, si és que no s’acaben des-empolsegant les urnes, que segons Puigdemont tampoc seria per estripar-se les vestidures. Com que ja n’estic fart de d’aquets joc dels disbarats i suposo que vosaltres també, avui que és diumenge us proposo recordar el tarannà catalanista de començaments de segle passat, a través de dues poesies que avui com ahir encara fan trempar als més freds. Totes dues són d’en Sagarra. La primera, “El cant del poble”, li fou encarregada pel llavors comissari de propaganda de la Generalitat, estem parlant de l’any 1935, el figuerenc Jaume Miravitlles, com a lletra d’un himne de Catalunya alternatiu als Segadors, que a ell personalment no li acabava de fer el pes, per estrenar-lo a l’Olimpiada Popular de Barcelona. Diu així: “Glòria, catalans, cantem! / Cantem amb l’ànima! / un crit i una sola veu: / Visca la pàtria! / La nostra terra es redimida! / El gran moment es arribat! / Fora els ultratges! Lluny la mentida! / Ningú ens prendrà la nostra llibertat! / Joia que ha inflamat el cel, / falç i ginesta! / Voli sobre el front l’estel / de la senyera! / Tenim les venes per estimar-la, / i en la tempesta del combat, / tenim els braços per defensar-la! / Ningú no ens prendrà la nostra llibertat! “
Aquest himne li fou lliurat a Maravitlles amb música del mestre Amadeu Vives.

L’altre poesia és anterior. Sagarra la va escriure l’any 1931, no pas per encàrrec de ningú, en honor del president Macià, al qual respectava molt. Us la reprodueixo sencera perquè potser hi trobareu alguna semblança amb temps actuals:
“En el món hi ha cent mil passions escampades, / en la llum, en el cel, en el cor de tothom, / i aquestes cent mil passions de vegades / agafen un rostre i tenen un nom, / i tenen un riure, i un plor i un somriure, / i un xiscle i un crit, / i cap punyalada les priva de riure, / i no les fa negres la nit. / I aquí a Catalunya, aquestes febroses frisances / es deien només: llibertat. / Quatre barres com quatre esperances / d’un color vermellenc ultratjat. / Ultratjat de molts anys, de tants dies! / pels de fora amb posat de botxins; / ultratjat per les grans covardies / de tots els de dins! / Però arribà l’estrany espectacle / imprevist, rutilant, violent / en que un home tot sol fa un miracle / escull el moment. / És l’instant desitjat de la gràcia / que una mà de blanc enlluernant / dóna el cop decisiu de l’audàcia / que només és possible en un sant. / Que només és possible en la vida / del que porta la sang i l’alè / l'arrogància d’un poble, ferida, / sens perdre la fe. / I aquest home sou vós; n’hi ha molts d’altres / que el gran cop d’audàcia volíem que fos, / i ens mancava la força a nosaltres: / la força és de vós. / L’heu guanyada en els vostres viatges, / en les cadenes, en els ulls rebels; / d’un sol gest heu venjat els ultratges, / d’un sol crit heu encès els estels! / Perquè sou la sagrada follia / i el cel abrandat, estripat, neguitós / i blau, d’una densa blavor d’alegria! / perquè avui Catalunya sou vós! / La d’ahir, sou la pàtria mateixa / amb espines clavades al front, / i sou la d’avui, la que acaba de néixer / amb ales d’arcàngel volant sobre el món. / Per la pàtria ben lliure, que vós heu creada / amb el gest del miracle al•lucinant, / tots els cors catalans amb la sang aturada / tots s’acoblen al vostre voltant. / La joia més viva en el rostre, / esgarrifats, meravellats, / tots som al costat vostre! / Qui se’n recorda dels turments passats? / No ens fa cap por la mort que espia / amb ull covard o amb ull gelós! / Ningú podrà robar-nos l’alegria / perquè creiem amb vós.

divendres, 9 de març del 2018

QUIN NOM LI POSAREM?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 9 març 2018)

– Això de posar nom a un nadó a vegades no és tan senzill com sembla que hauria de ser, malgrat avui ja no acabin renyint per aquesta qüestió els avis respectius. Avui normalment es deixa fer als pares, com ha de ser, i la parentela no s’hi fica pel mig per por de sortir-ne escaldat, però principalment perquè la tria del nom ja ha superat amb escreix el repertori del santoral i el dels compromisos familiars, de manera que la recerca abasta espais sorprenents des del mitològic fins el mediàtic o el literari. Per tant, àvies i tietes hi tenen poques cireres a remenar en aquesta cuina, resignant-se a pair el nom dels futurs néts o nebots amb cara de pòquer, si no els hi fa el pes. En qualsevol cas, s’ha de dir a favor dels pares, que trien noms originals a vegades tirant a exòtics, no per ganes de fastiguejar ningú sinó perquè estan convençuts que el nom imprimeix caràcter i el seus fills volen que en tinguin des de les beceroles. Quan he escrit que no era tan senzill això d’escollir nom, em referia a que la mare inclús abans que se li noti panxeta, ja barrina com li dirà a la criatura i anota en una llibreta aquells que li criden l’atenció, repetint-los en veu alta quan està sola, per provar quin li sona millor. Tampoc el pare bada caçant papallones, i malgrat ho dissimula també té decidit “in pectore” el nom que li agradaria posar-li si pot convèncer la seva dona.

En temps reculats, la decisió es deixava si us plau per força en mans dels padrins, els quals si bé procuraven avenir-se amb els pares, massa vegades no es tenia la festa en pau perquè s'emmarranaven a posar-li al nadó el seu propi nom o el d’algun avantpassat, sense pensar si li esqueia o no. No vull retreure alguns noms arnats que a tots us venen a la memòria, que la pobre criatura havia d’arrossegar tota la vida volgués o no. En temps de la república se’n varen posar alguns d’èpics i contundentment anticlericals, com de guerra; en canvi els noms d’avui en dia fan més goig i perfum, que voleu que us digui! I és que la moda es decanta més per la vessant poètica i dolça; n’hi ha alguns que, francament, són tot un poema. Qui sap si perquè el santoral ja no és l’únic proveïdor, això de celebrar “el sant” ha quedat un xic carrincló i el jovent es decanta més per festejar l’aniversari. Vet-aquí, però, que no em semblaria mala idea la que un dia va exposar en Pla, amb la seva sornegueria característica:: com que molts pares no bategen els fills amb l’excusa que si volen ja ho faran ells mateixos quan siguin grans, amb el nom s’hauria de fer el mateix. Que tirin amb un de provisional de moment i, més tard, ja triaran el que els convingui per sempre. I és que la vida ja es prou fotuda perquè, a sobre, s’hagi d’arrossegar com un càstig un nom florit.


dijous, 8 de març del 2018

LES DONES LLUITEN AVUI EN DEFENSA DE DRETS, NO DE PRIVILEGIS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 8 març 2018)

- La Maria Aurèlia Capmany explicava que les dones d’entre vint i vint-i-cinc anys a les acaballes dels anys trenta, van abandonar com a conseqüència de la guerra civil i la mundial, les seves reivindicacions feministes i deixaren córrer la lluita pels seus drets, conformant-se amb no perdre uns privilegis noucentistes, que la pròpia Capmany enumerava amb sornegueria, en el seu llibre “La dona (1975): “...els privilegis que se succeïen tendint a l’infinit: seure en el tramvia, ocupar una cadira, no anar als enterraments, servir-se primer a taula, plorar quan bé li sembla, mostrar la seva debilitat, la seva indefensió i a vegades la seva ignorància... ” Tot un grapat de renúncies voluntàries de drets que determinarien que predominés el concepte "feminitat” per contrarestar el de “feminisme”, que sonava a més arrauxat. Tenia tota la raó la Capmany, i fins no fa pas gaire semblava que de drets només en teníem els homes i que les dones s’havien de conformar amb viure dels privilegis. De privilegis i no de drets, precisament, tractava aquell “L’etern femení” de la Llucieta Canyà, un autèntic best-seller dels anys cinquanta i, sorprenentment, també recalcava privilegis sobreentesos pel fet d’haver nascut dona, i no parlava de drets, aquell bluf de l’Ester Vilar – “El varon domado” -, que va fer forrolla més pel títol provocador que no pas pel contingut. De drets, en canvi, en reinvidicava sense mossegar-se la llengua Virginia Woolf. La seva novel•la “Tres guinees”, seria recomanable com a lectura acabada la vaga.

La pedra a la sabata del feminisme no és que sovint estigués mal entès per les mateixes dones o que fos poc combatiu, tampoc rau en prioritzar més els privilegis que els drets, sinó en que una majoria de dones del món no podien, ni poden, aspirar als privilegis carrinclons amb que es conformaven les dones burgeses o les emancipades que exercien professions lliberals; el problema del moviment feminista eren les dones obreres que ni ensumaven els drets i quasi s’havien d’oblidar dels privilegis, en benefici de les reconsagrades obligacions de gènere: anar al rengle i fer la feina de la llar. Les defensores dels privilegis es podien permetre el luxe de llogar una dona de fer feines o una minyona per passar de la llar, ja que era impensable que la seva parella s’arremangués per repartir-se entre tots dos la feina de casa, renunciant l’home al seu privilegi de repanxolar-se davant la tele, esperant que la taula estigués parada, o fent temps prenent-se una cervesa amb els amics, un cop acabada la jornada laboral.

Avui les líders del moviment feminista diuen que les dones han d’omplir els carrers i les places per palesar que amb privilegis no en tenen prou i que el què reclamen són drets, el principal de tots el dret a gaudir dels mateixos drets que els homes i que a igualtat de condicions laborals tinguin dret al mateix reconeixement salarial i professional. Les dones surten al carrer avui per renunciar a la condició de “diferents” amb privilegis i reivindicar la de “iguals” amb drets. Esclar que s’ha avançat molt des d’aquell temps no tan reculat en que una llicenciada en medicina no podia fer les pràctiques en el Clínic perquè ningú no havia previst que una dona hi tenia de fer guàrdies, però encara queda molt de camp per córrer mentre el subconscient masculí pensi en clau masclista del segle passat, que “dones i gats a casa, homes i gossos al carrer”. Potser sí que a la dona se la nota més en llocs de responsabilitat, però no es pot negar que la majoria estan acorralades pels respectius establishments administratius, corporatius, acadèmics o empresarials cap a les responsabilitats menys remunerades i menys brillants, en el fons, i això encara és més lamentable, per la por dels homes que controlen aquests establishments de fer el ridícul si s’accepta la competència de la dona.

Tanmateix, no es pot amagar que hi ha una bossa important de dones – les menys independents econòmicament, les esclafades per l’economia submergida -, que tenen tan pocs privilegis, que somniar amb drets seria massa. Està molt bé, com a reclam de la vaga, que avui qui ha de canviar els bolquers dels nens, cuidar dels avis impossibilitats o cuinar siguin els homes, però no sé si es prou afortunada la frase, ja que implícitament situa el feminisme en el marc d’on vol fugir: el paper d’àngel de la llar. A la meva manera de veure, s’hauria de tocar de peus a terra i reivindicar que, per començar, homes i dones compartim sense fer-nos trampes al solitari, com un autèntic equip, les obligacions domèstiques i que l’accés a les feines professionals o institucionals de més responsabilitat i millor pagades estigui garantit sense quotes absurdes per raó de gènere ni discriminacions positives, que tinguin les oportunitats millors sempre els candidats més ben preparats. Amigues del blog, perdoneu que avui m’hagi allargat, però el tema s’ho mereixia.

dimecres, 7 de març del 2018

ÉS TAN CORRUPTE QUI S’ENRIQUEIX QUE QUI MALGASTA I EMPODREIX EL POBLE QUE ADMINISTRA.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 6 març 2018)

Com a conseqüència d’aquest espectacle penós que són les clavegueres a cel obert dels partits polítics – els populars a primera fila, seguits pels socialistes i pels ex-convergents no gaire lluny -, que, els hi agradi o no que se’n parli, han empastifat la noblesa democràtica que per definició hauria de ser consubstancial amb la gestió pública. I no només em queixo per la merda, les rates i la fortor que tot plegat desprèn, sinó perquè els aparells dels partits que porten la camisa plena de llànties - llevat de en comptades excepcions -, s’entesten en tirar-hi terra a sobre de la porqueria, enlloc d’emprendre una neteja definitiva i radical, sense contemplacions. Vés a saber si perquè venim d’una llarga, autoritària i no tan llunyana dictadura, que permetia que quedessin impunes tota mena de prostitucions de la moralitat, alguns dels partits que més han remenat les cireres des de la transició ençà han contaminat la noblesa i elegància democràtiques, amb tics encomanats d’una altra època, com ara el cop baix, la mesquinesa, la mentida, per no parlar de tocar el botet a l’adversari polític enlloc de col•laborar-hi o de fer la punyeta om es pugui al company de partit quan fa nosa per trepar cap al poder. En aquestes males pràctiques, a fe de Déu que els populars s’han guanyat a pols la matrícula d’honor com a pòtols, però alguns indignes socialistes i altius convergents tampoc han fet un mal paper en aquest carnaval en que tot sembla que s’hi val per viure bé gronxant-se en la política unes vegades per treure’n profit, d’altres per folrar els ronyons del partit o, simplement, empobrint els ciutadans per mala administració dels cabdals públics encara que, potser per rucs, no en traguessin cap benefici personal.

Si els ciutadans s’enfurismen i posen el crit al cel cada vegada que rebenta una nova claveguera plena de merda, és perquè n’estan més que farts d’estrènyer-se el cinturó mentre uns quants, que no són pocs, es rifen com si estiguessin en una timba sous, sobresous, comissions, dietes i martingales vàries, desmuntant peça a peça, amb sadisme rapinyaire, l’Estat del Benestar. I quan als responsables dels femers se’ls hi demanen explicacions, inclús en seu parlamentària, tenen la barra de justificar-se en la ignorància o en la amnèsia, mofant-se a sobre dels ciutadans i prenent-los per cretins. Per exemple, quan hi ha evidències flagrants que a can PP s’untaven els dits des de l’últim escolà d’amèn fins al sursum-corda passant per Rita la cantadora, el màxim responsable repeteix tantes vegades com faci falta que a ell tot aquest desgavell li ve de nou i que no en sap res de res. Per emmarcar, senyors Rajoys i companyia, les seves excuses com a mínim de mals administradors, que espero i desitjo la justícia implacable de la historia coroni de merda d’oca. 

dimarts, 6 de març del 2018

ELEGIA PER A UNA GOSSA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 6 març 2018)

- Una amiga amb qui comparteixo estovalles cada setmana, sopant amb una colla des de fa anys, ahir estava tova. Se li veia d’una hora lluny que no les tenia totes i estava apagada, ella que sempre sol ésser unes castanyoles! A mitja veu m’ho va confessar: se li havia mort “la betty”, una gossa amb qui convisqué quasi disset anys. He observat en diverses ocasions que, en semblants circumstàncies, les persones procuren que no se’ls noti massa la pena que senten per la mort d’un animal de companyia, perquè tenen por que els que no saben què és conviure amb un gos o amb un gat, se’n mofin de la seva pena. ¿Com se li pot explicar a qui mai ha tingut per company un gos, un gat o un ocell, que a vegades a aquestes bèsties només els hi ha faltat parlar? ¿Com s’ho pren una persona que es considera seria, quan algú li confessa que el seu millor confident és una bèstia? En sentit figurat es diu que si les parets parlessin, quants secrets no s’airejarien?

Però les parets ni tenen ulls ni paren l’orella i, tampoc, ningú s’entreté parlant-hi, llevat dels jueus al mur de les lamentacions dels jueus, la paret per antonomàsia. En canvi, no es poden comptar amb els dits de la mà ni amb més que en tinguéssim, els gossos, gats i ocells a qui els seus amos maregen amb confidències. En el fons, es perquè es refien que un animal no els trairà com una persona. I cap dels que els hi descabdella intimitats en té cap dubte que aquelles bèsties entenen de què els parla. El cert és, demostrat, que els gossos endevinen només d’ensumar el seu amo o mestressa de quina lluna està, i a la seva manera li donen suport i empatia. És un fet que hi ha una compenetració sentimental entre les criatures humanes i les criatures irracionals. Però aneu amb compte esbombant-la aquesta veritat segons a quins llocs: encara és perillós esplaiar-se massa sobre una matèria tan delicada, perquè resulta massa fàcil treure’n conclusions equivocades sobre qui confessa el seu dol per la mort d’una bèstia o, simplement, se’n fan acudits i algú, a sobre, s’hi peta de riure.

dilluns, 5 de març del 2018

QUE CONY S’EMPATOLLA EL GOVERNADOR DEL BANC D’ESPANYA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 5 març 2018)

– En plena protesta dels pensionistes perquè se’ls hi ha congelat el poder adquisitiu d’una pensió guanyada a base de cotitzacions obligatòries, el panxacontent governador del Banc d’Espanya s’ha depenjat amb el ciri trencat que els jubilats propietaris de la casa on viuen no es poden queixar del que cobren perquè la pensió afegida al que s’estalvien de lloguer dóna per viure i molt més, ja que no és igual pagar 600 o 700 euros de lloguer que encara no 100 de quota comunitària. ¿Que s’ha venut l’enteniment aquest funcionari que ingressa cada mes l’equivalent al que cobren de mitjana vint pensionistes? Si no és que quan va fer aquestes declaracions s’acabava de fumar un porro, no es pot entendre una bestiesa tan gruixuda com aquesta.

Només ens faltava aquesta als jubilats, prou enrabiats perquè el govern incompleix descaradament el contracte implícit entre l’Estat i els treballadors afiliats a la Seguretat Social, en el sentit que a canvi de les seves cotitzacions obligatòries al sistema tindríem dret, quan ens retiréssim, a rebre una pensió proporcional als anys de afiliació, la qual mantindria el poder adquisitiu apujant-la en el mateix percentatge que l’IPC. Que un sòmines, que amb la pensió mensual d’un jubilat no en té ni per passar un dia, tingui la barra d’insinuar que afegint al poder adquisitiu de la pensió el valor de la residència habitual, comprada després de pagar una hipoteca durant vint o trenta anys, trinco-trinco, suant la cansalada i fent equilibris, és de miserables. Qualsevol dia aquest oracle de merda dirà que a la pensió se li han de sumar els estalvis guardats a la faixa per si de cas un mal de ventre.

Tots aquests polítics bocamolls i alts càrrecs, que no han estat capaços de prendre les decisions que tocaven quan s’havien de prendre, es mereixen ser inhabilitats de per vida per remenar les cireres de tots, amb la pena accessòria de tenir com únic ingrés durant una bona temporada l’import d’una pensió pública mitjana. Potser sabent el pa que s’hi dóna, deixarien de dir bajanades i es podria començar a parlar en serio de com assegurar les pensions d’avui i les de demà, prioritzant el benestar de les persones grans a d’altres despeses públiques inútils, prescindibles i retallables. I si no s’hi veuen en cor de fer-ho, potser els jubilats podem dóna’ls-hi quatre idees per fer net de tanta corrupció i defraudació fiscal.

diumenge, 4 de març del 2018

FRANCAMENT, ÉS DE BOJOS!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 4 març 2018)

- Quan els ciutadans es posen les mans al cap i se’n fan creus que el drama seriós, tirant a èpic, que s’estava representant a l’escenari polític hagi degenerat en sainet d’allò més tirat, desenganyeu-vos que la política té un gros problema de credibilitat. I com que en la societat democràtica que hem escollit com a sistema de convivència, la política i els polítics tenen un paper essencial perquè tot rutlli, hi hagi pau i tranquil•litat, i tothom visqui tan dignament com correspon a una persona humana; quan els que en viuen de la política, enlloc de treure les castanyes del foc al ciutadans es dediquen a tirar-se els plats pel cap i a jugar-se el futur del poble que representen i en teoria serveixen, entestant-se en fer entrar claus per la cabota, aquest poble té mala peça al teler.

Fa 70 dies de les darreres eleccions autonòmiques - convocades i acceptades pels participants sota les regles de joc de l’article 155, perquè el president legítim es va desdir en el darrer minut de convocar-les ell per salvar els mobles d’un procés sobiranista a la deriva -, i la majoria parlamentària independentista ha estat incapaç de posar-se d’acord per formar un govern que tregui Catalunya de l’atzucac en que es troba pels gravíssims errors de càlcul polític comesos pels estrategues de la moguda, des que la sana pressió exercida des del carrer per una societat civil indignada va aflorar la competència latent entre dos partits hegemònics per acaparar el lideratge de l’independentisme.

La imparcialitat dels historiadors del futur passaran el rasclet i posaran en relleu els errors comesos, no per mala fe esclar, sinó per excés d’entusiasme, sobretot confonent els desitjos amb la realitat. I ens diran si no es de boixos que quan la situació és la que és – sobretot sense una majoria social que avali democràticament la independència -, no s’hagi escarmentat, a més a més veient com l’Estat exerceix la repressió descaradament a l’empara de la seva Llei, i es continuí marejant la perdiu amb declaracions i contradeclaracions eixorques. I quan semblava que s’havia arribat a un principi acord, sinó pragmàtic almenys positivista, una minoria insignificant de la majoria parlamentària – la CUP, castigada electoralment amb la pèrdua d’un 60% de la seva representació anterior, que per alguna cosa serà -, tira per terra l’esperança i trenca una vegada més l’entesa. Suposo que alguns ingenus mesells d’aquesta actitud en diran coherència, a la meva manera de veure és riure-se'n del mort i de qui el vetlla. De bojos, vaja! I a Madrid, la Soraya, se’n riu batent les orelles.