Follow by Email

divendres, 31 de maig de 2019

PROVES DOCUMENTALS CONTUNDENTS, DETALLADES I IMPACTANTS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 31 de maig de 2019)
El judici als polítics catalans acusats de rebel·lió ha arribat al capítol de les faves comptades: la prova documental que demostra fefaentment que de violència només n’hi va haver per part dels homes armats enviats pel govern central per destarotar l’exercici pacífic del dret de participar en un referèndum, convocat per posar en relleu quants ciutadans d’aquest territori espanyol eren partidaris de tirar endavant un procés sobiranista. Els vídeos exhibits al Tribunal Suprem palesen que els ciutadans apallissats fent cua als col·legis electorals només defensaven el seu dret a votar, resistint-se a les brutals agressions de policies i guàrdies civils, fent resistència pacífica asseguts a terra mans enlaire, manifestant la seva indignació al crit de: votarem! Contemplant aquells testimonis de violència desproporcionada en grau superlatiu contra víctimes emprenyades però indefenses, s’han de tenir molts pocs sentiments perquè no et rellisquin les llàgrimes o, com a mínim, no et causi aquell espectacle un gran efecte. No sé si us vàreu fixar en la cara de circumstàncies que davant una prova documental tan explícita com irrefutable, posaven els fiscals que sostenien el mantra que les víctimes eren els que feien anar la porra i no pas els estomacats.
Cronològicament, a la meva manera de veure, la repressió del referèndum fou el desencadenant de les actuacions polítiques que es desenvoluparen en seu parlamentària en dies posteriors, fins arribar a la declaració unilateral d’independència. Si sobre la constitucionalitat d’aquells fets posteriors en podríem discutir les formes i els procediments, és evident que no s’haguessin produït si l’Estat no hagués intentat impedir via militari que es posessin urnes perquè els catalans decidissin com pensaven respecte de tirar endavant o no un procés d’independència, que obligués l’Estat ha posar-se les piles i negociar el descontentament general de la ciutadania per la retallada de l’autonomia i, sobretot, dels recursos per mantenir dignament els serveis transferits. És important, al meu parer, no oblidar que si es va arribar al trist espectacle del primer d’octubre, fou degut a l’actitud mesella d’uns quants dirigents espanyols bornis que, capitanejats des del govern per la camarilla d’en Rajoy i des de darrera el canyer per un Aznar ultra, es negaren obstinadament a asseure’s per enraonar civilitzadament amb els legítims representants dels catalans sobiranistes, sobre un conflicte territorial històric. Tanmateix, permeteren activament que es projectés a la resta d’Espanya una imatge impròpia de Catalunya real, alimentant els més baixos instints de gent que, segurament de bona be, van arribar a odiar els catalans a causa de les mentides que s’havien multiplicat des de tertúlies mediàtiques i de redaccions periodístiques apeixades descaradament pels interessos electorals de partits polítics, que portaven i porten escrit a la primera plana del seu programa menysprear i bescantar tot allò que vingui de Catalunya. I a qui l’ofengui la veritat, que s’hi posi fulles, perquè algú les ha de fer aquestes puntualitzacions sobre el que va passar aquell primer d’octubre.        

TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 29 de maig de 2019

EL SENTIT COMÚ DEL COMITÉ D’EXPERTS DE L’ONU


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 30 de maig de 2019)
En un ambient polític tan enrarit pels revenxinaments ideològics i els radicalismes empedreïts, es fa de bon agrair que algú doni la seva opinió basant-se, més enllà de la llei estricte, rigorosa i encotillada, en plantejaments que facin flaire de sentit comú. El dictamen que han escrit els experts de l’ONU en referència a la presó preventiva dels presos polítics catalans, i la suspensió dels seus drets a exercir sense restriccions la representació dels ciutadans que es varen guanyar a les urnes, és d’una lògica tan aclaparadora que només els tarats o curts, democràticament parlant, poden passar-se-la per l’arc del triomf. Llevat de en comptades ocasions, la presó preventiva no s’hauria d’aplicar mai, si realment ens creiem allò de que tothom és innocent fins que no es provi que s’és culpable. I si aquest principi és indiscutible pel que fa a l’enjudiciament criminal, ¿com no hauria d’ésser vàlid quan es tracta de presumptes delictes d’opinió o ideològics? Tancar a la presó per si de cas una persona degut a les seves idees, és una aberració del sentit comú. Però, si com passa a casa nostra, la presó preventiva ha esdevingut una eina de repressió i de anorreament d’una ideologia contraria en mans de l’establishment estatal, estem davant d’un flagrant abús d’autoritat (l’administrativa i la judicial, agafades de la maneta, escarnint la separació de poders).
Per tant, benvingut el dictamen dels experts de l’ONU perquè, a la meva manera de veure, el sentit comú que amaneix l’escrit dels experts de l’ONU només fa palès que la característica principal del sentit comú és que aquest sempre reflecteix una obvietat. O com dirien a pagès, la gent carregada de més sentit comú del món, que això que posa en relleu el Comitè a sou de l’ONU, es tracta d’una veritat com un temple. Però, doncs, ¿per què hi ha una colla de gent que no ho veu d’aquesta manera? ¿Per quins set sous aquesta obvietat és menysprea escandalosament per les institucions espanyoles, i no solament es mantenen engarjolades persones en funció de les seves idees polítiques, abans d’haver-se dictat sentència, sinó que es prohibeix i es castiga als que gosen, fent ús de la més elemental llibertat d’expressió, afirmar que Espanya manté a la presó polítics legitimats a les urnes com a parlamentaris i, per tant, amb patent d’immunitat? No us deixeu enredar, doncs, pels que se’n foten del sentit comú.   
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

RETORN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 29 de maig de 2019)
6 mesos i escaig després de tancar temporalment el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” i ja superada la pressió del clima electoral, he decidit tornar a escriure les reflexions netes de pols i de palla que vaig iniciar l’any 2009. Suara, però, m’ho prendré amb més calma i sense encotillar-me amb compromisos de freqüència que varen acabar desestabilitzant-me en l’etapa anterior. Escriure sense compromisos preestablerts, és a dir: tant pot ser que escrigui cada dia, més d’una vegada al dia o que m’estigui dies fent el mandra. Escriure quan en tingui ganes, senzillament. Demà us deixaré la primera reflexió d’aquest nou període. Com sempre, podreu llegir-la directament des del meu mur a Facebook o entrant directament al blog. Els meus seguidors de Twitter rebran, com abans, un avís de publicació. Endavant les atxes, com si no hagués passat res, com aquell que deia: “dèiem ahir...”   
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM