PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 31 de maig de 2019)
El judici als polítics catalans acusats de rebel·lió ha arribat al capítol
de les faves comptades: la prova documental que demostra fefaentment que de
violència només n’hi va haver per part dels homes armats enviats pel govern
central per destarotar l’exercici pacífic del dret de participar en un referèndum,
convocat per posar en relleu quants ciutadans d’aquest territori espanyol eren
partidaris de tirar endavant un procés sobiranista. Els vídeos exhibits al
Tribunal Suprem palesen que els ciutadans apallissats fent cua als col·legis
electorals només defensaven el seu dret a votar, resistint-se a les brutals
agressions de policies i guàrdies civils, fent resistència pacífica asseguts a terra
mans enlaire, manifestant la seva indignació al crit de: votarem! Contemplant
aquells testimonis de violència desproporcionada en grau superlatiu contra
víctimes emprenyades però indefenses, s’han de tenir molts pocs sentiments
perquè no et rellisquin les llàgrimes o, com a mínim, no et causi aquell espectacle
un gran efecte. No sé si us vàreu fixar en la cara de circumstàncies que davant
una prova documental tan explícita com irrefutable, posaven els fiscals que sostenien
el mantra que les víctimes eren els que feien anar la porra i no pas els
estomacats.
Cronològicament, a la meva manera de veure, la repressió del referèndum fou
el desencadenant de les actuacions polítiques que es desenvoluparen en seu
parlamentària en dies posteriors, fins arribar a la declaració unilateral
d’independència. Si sobre la constitucionalitat d’aquells fets posteriors en
podríem discutir les formes i els procediments, és evident que no s’haguessin
produït si l’Estat no hagués intentat impedir via militari que es posessin
urnes perquè els catalans decidissin com pensaven respecte de tirar endavant o
no un procés d’independència, que obligués l’Estat ha posar-se les piles i
negociar el descontentament general de la ciutadania per la retallada de
l’autonomia i, sobretot, dels recursos per mantenir dignament els serveis
transferits. És important, al meu parer, no oblidar que si es va arribar al
trist espectacle del primer d’octubre, fou degut a l’actitud mesella d’uns quants
dirigents espanyols bornis que, capitanejats des del govern per la camarilla
d’en Rajoy i des de darrera el canyer per un Aznar ultra, es negaren
obstinadament a asseure’s per enraonar civilitzadament amb els legítims
representants dels catalans sobiranistes, sobre un conflicte territorial històric.
Tanmateix, permeteren activament que es projectés a la resta d’Espanya una
imatge impròpia de Catalunya real, alimentant els més baixos instints de gent
que, segurament de bona be, van arribar a odiar els catalans a causa de les
mentides que s’havien multiplicat des de tertúlies mediàtiques i de redaccions
periodístiques apeixades descaradament pels interessos electorals de partits
polítics, que portaven i porten escrit a la primera plana del seu programa
menysprear i bescantar tot allò que vingui de Catalunya. I a qui l’ofengui la
veritat, que s’hi posi fulles, perquè algú les ha de fer aquestes puntualitzacions
sobre el que va passar aquell primer d’octubre.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET
A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
