L’altre dia una padrina va
caure tan llarga com era al passeig. Dos dels vianants que passaven més a prop
s’hi varen atansar amb precaucions, com si no sabessin on posar les mans. La
dona, malgrat estava masegada i pàl·lida no havia perdut el coneixement i hi
tocava perfectament, encara que no sabia ben bé què li havia passat. Un dels
que mirava l’incident des de la distancia social que el coronavirus ha posat de
moda, va aconsellar als dos que estaven més a prop de l'accidentada que
truquessin a una ambulància, perquè la caiguda li semblava que podria tenir a
veure amb un mareig més que no pas amb una empassegada. Però, en sentir la
paraula ambulància, la padrina es va revifar de cop i incorporant-se com va
poder, arrapant-se al braç d’un dels que havien corregut a ajudar-la, exclamà
dos o tres cops, com si estigués histèrica: no per Déu, no! Que una ambulància
em portarà a l’hospital i allà no se m’hi ha perdut res. ¿A quin grau de
paroxisme hem arribat, perquè tinguem pànic d’anar a l’hospital o a urgències,
si ens trobem malament?
Els cardiòlegs ja van avisar fa dies que la gent que
ingressava a urgències amb símptomes d’infart havia apurat tant decidir-se a
donar el pas, que quan arribava a l’hospital ja estava a la quinta pregunta i
els protocols d’intervenció ràpida ja no servien de gran cosa per fer un bon
pedaç. He contrastat amb diverses fonts si aquesta diguem-ne desgana a visitar
un CAP o directament un hospital, tenia alguna presumpció de certesa i sembla
que sí, que es veritat que qui té un mal de ventre, si no és que es recargola
per terra, mira de fer-se’l passar prenent-se una tisana o provant qualsevol
altre remei casolà. La qüestió és no tenir pressa per posar els peus a cap
hospital ni servei d’urgències, si és que hom se’n pot estar. Ja està ve que no
s’abusi de recórrer a les urgències com passava mesos abans només esternudar,
perquè estàvem tips de sentir queixes dels sanitaris en el sentit que un
percentatge molt elevat de gent que hi acudia no tenia cap tropell que
justifiqués col·lapsar el servei i privar d’assistència immediata a casos més
greus. I per la mateixa regla de tres que estar sempre a punt d’anar a
urgències en tenir la mínima molèstia no era una bona idea, ara tampoc ho és
pensar-s’ho tres vegades abans d’agafar els trastets i marxar cap a l’hospital.
A la meva manera de veure,
s’està perillosament sensibilitzat per tot el que se se’n dir, comentar o
xafardejar amb ínfules de catedràtic, i caldria asserenar-nos una mica i no
confondre la gimnàstica amb la magnèsia i entendre que quan ens trobem malament
de veritat s’ha d’anar a urgències sense cap recança. Afortunadament tenim una
assistència pública, que malgrat les deficiències i mancances puntuals, encara
en podem estar molt cofois gràcies a la professionalitat dels que en vetllen
vocacionalment la qualitat. El que passa és que s’hi ha d’anar només quan
convé, no perquè es tingui un atac d’hipocondria. Mentre duri l’emergència
sanitària, sí que hem de contribuir tots a no tensar massa les costures d'un
sistema fràgil per culpa de la desatenció dels polítics quan semblava que per
salvar les finances del país es podien retallar equipaments i plantilles, i la
manera més eficaç de no perjudicar-lo més consisteix, de primer, en aprofitar
tots els conductes telemàtics que l’ICS ha posat a l’abast dels que es troben
malament per canviar impressions amb un metge; en segon lloc, no descuidar ni
un pèl la medicació que els crònics han de prendre’s per tenir neutralitzada la
seva patologia; i en tercer lloc, no perdre el temps marejant la perdiu
decidint si hi vaig o no hi vaig a l’hospital, quan ja intuïm que el tropell no
és qüestió de poques taules. La por és molt punyetera, certament; però, s’ha de
vèncer aplicant el sentit comú i uns quantes unces de seny. Però, per
desgràcia, em temo de que la por n'haurem de tornar a parlar, perquè la crisi
de pànic col·lectiu pot ser pitjor que un microbi malparit.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada