dijous, 30 de novembre del 2017

QUI NO TÉ VIDA INTERIOR ESTÀ MÉS MORT QUE ELS MORTS DEL CEMENTIRI.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 30 de novembre 2017)

QUI NO TÉ VIDA INTERIOR ESTÀ MÉS MORT QUE ELS MORTS DEL CEMENTIRI.- No teniu la sensació que massa gent sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola tot li pica i se sent incòmoda es posi com es posi? Tinc por que ens trobem a les beceroles del que pot ser un gran problema social els propers anys, si aquests símptomes d’inestabilitat emocional amb un mateix s’estenen. I el que em desvetlla de veritat és que aquesta mena de virus no ataca un segment de la població determinat, sinó que les persones de totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador entre els que pateixen d’aquesta malaltia és que pertanyen a societats que foren opulentes i avui van de capa caiguda; constatació que em porta a arriscar una primera hipòtesi de treball: els que no els hi ha faltat mai de res curiosament no troben temps per fer-se amics d’ells mateixos, per coneixes millor, per muntar-se una vida interior on aixoplugar-se en cas de sentir-se sols o indefensos. Enfrontar-se a la soledat sense disposar d’una vida interior pròpia, és tan terrible que juraria que es troba en el desencadenant d’un percentatge considerable de suïcidis, consumats o fallits. En canvi, les persones acostumades a passar privacions de tota mena han après, si us plau per força, a parlar-se i fer-se amigues del que tots porten dintre, el l'anomenen ànima o consciència. No entendre’s amb un mateix, no tenir un lloc on retrobar la tranquil•litat d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i al que és pitjor: a reaccionar davant la vida a rampellades.


Tenir vida interior no és sinònim d’introversió, ni de portar una mena de vida contemplativa; qui sap si la definició que més s’hi acostaria seria dir que es tracta d’un estat d’ànim que permet no avorrir-se estant sol, que no es necessita més companyia que la d’un mateix per sentir-se viu. Quan no es pot passar sense una colla fent gresca al costat, sense estar penjat del mòbil per connectar-se virtualment, qualsevol d’aquestes dependències o d’altres de semblants no són més que excuses per a no pensar, i això vol dir que algun mecanisme imprescindible per a la supervivència xerrica. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà de la crossa d’un altre per tirar endavant, en contes de sortir-li de dintre seu la voluntat de reacció i de superació. L’autoestima, precisament, neix de tenir bon rotllo amb un mateix. I com establir-lo, aquest bon rotllo, no s’aprèn a les escoles ni a les esglésies, ni tampoc es tracta d’una vacuna que es pugui comprar a la farmàcia amb o sense recepta de la seguretat social. La vida interior s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada, desengany darrere desengany... 

dimecres, 29 de novembre del 2017

LA REVOLTA AL PAÍS DELS COLORS, EN DEFENSA DEL GROC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 29 de novembre 2017)

LA REVOLTA AL PAÍS DELS COLORS, EN DEFENSA DEL GROC .- Els colors grisos i marrons, aquells que tenen més retirada amb el color de gos com fuig, varen conspirar per expulsar el groc de l’arc de sant Martí i els d’aquest col•lectiu, de seguida que en varen tenir constància, convocaren una assemblea per debatre una pretensió tan agosarada. Encara que els grisos estiguessin al poder, no eren ben vistos al país dels colors perquè els hi agradava massa de fer la punyeta i d’anar buscant les pessigolles, per qualsevol causa, a les minories vermelles, taronges, grogues, verdes, blavetes, indies i violetes que bastien l'arc de sant Martí. Jo diria que, en el fons, els grisos es movíem per pura enveja i ressentiment però ells asseguraven que no, que l’enveja no hi tenia res a veure, que només complien amb la seva obligació de mantenir l’ordre al país dels colors. I els toca-sons dels marrons assentien com babaus, perquè tot el que deien els grisos ja els hi estava bé mentre els deixessin tirar de beta sense fotre cop. Doncs vés per on el capgròs dels grisos és va emmarranar que el groc era un color que feia fàstic i s’havia de prohibir a l’arc de sant Martí i a qualsevol altre racó del país fins que se’n perdés la mena. “El groc és tan llardós i traïdor que no és mereix d'exhibir-lo enlloc, ni en públic ni en privat” – havia sentenciat el capgròs dels grisos.

Però els del col•lectiu de l’arc de sant Martí no estaven per fanfarronades, i de cap manera volien permetre que un gris de merda els volgués manar. El líder dels vermells va prendre la paraula a l'assemblea dels revoltats, per encetar el debat: “a mi sempre se m’ha identificat amb la revolució i m’han intentat cremar, empastifar, estripar infinitat de vegades, però no ho han aconseguit mai perquè represento un símbol, un ideal, i els símbols i els ideals no es poden fer desaparèixer per decret”. El representant dels violetes va anar més lluny: “a nosaltres no ens agrada significar-nos i quasi tot ens està bé, però si algú es vol carregar els companys grocs, per aquí sí que no hi passem” Els portaveus dels taronja i dels indis varen estar d’acord amb els anteriors oradors, mentre que el líder dels verds va anar més lluny i va fer una proposta: “perquè vegin els grisos i els seus escolans d’amen que els del sant Martí anem units, proposo que durant una setmana tenyim amb un pensament de groc cadascuna de les nostres túniques i així els hi donarem una lliçó als busca-raons dels grisos que ens governen”. Tots els colors varen aprovar la iniciativa per unanimitat i, a continuació, els grocs varen repartir entre els seus companys de l’arc de sant Martí mostres del color que els grisos volien prohibir, perquè n’afegissin una clapa als seus vestits. “Si no volen caldo, tres tasses” – va rematar el cap dels vermells, tot cofoi.
(Dedicat als catalans que llueixen un llaç groc a la solapa en senyal de protesta per les arbitrarietats dels grisos que ens manen)


dimarts, 28 de novembre del 2017

NINGÚ HAURIA DE PASSAR ÀNSIA PER RES .

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 28 de novembre 2017)

NINGÚ HAURIA DE PASSAR ÀNSIA PER RES .- La vida quotidiana de les persones està plena de petits incidents, que atempten i desestabilitzen la seva ordenada monotonia i massa sovint se les fa passar ànsia en va però per força. Des que t’entri un ratolí o un dragó al pis, o que s’esconyi la caldera d’aigua calenta just en començar un llarg cap de setmana d'hivern sense serveis de manteniment, o que s’hagin de suspendre rutines diàries previstes, per una inoportuna xacra de pares desconeguts o crònica. Hi ha persones més propenses que no pas altres a passar ànsia, és la veritat; i també ho és que segons qui de tot en fa un castell. Però en algun moment de la vida no podem pas negar que hem patit lleugers o importants atacs de pànic, davant imprevistos com els abans esmentats o degut a determinats estímuls negatius, com ara el bombardeig mediàtic sobre retallades de sous, de pensions o de prestacions socials, per posar un exemple. Tanmateix, no es pot negar que la majoria de víctimes d'angoixes temporals s’hi sobreposen i les superen posant en marxa mecanismes d’autoestima, però també n’hi ha bastants que de passar tanta ànsia en va acaben desenvolupant un pessimisme malaltís, que perdura inclús després d’haver-se resol satisfactòriament l’incident responsable de l’alarma: i si torna a passar-me?

Per aquesta raó, perquè hi ha persones més sensibles que altres a la sensació de fragilitat en un moment donat, sensació acompanyada d'inseguretat i d'impotència, des de la societat en general s’hauria de procurar tenir sempre a punt contrapesos emocionals imprescindibles per superar aquestes crisis. Per exemple, tramitant sense entretenir burocràticament les queixes ciutadanes derivades d’atemptats a la convivència diària, com ara sorolls, brutícia, actes incívics... Llegia fa poc que una casa okupada il•legalment al Raval, després de mesos d’exclamar-se els veïns i comerciants de la vora per les molèsties, pudors o exhibicions immorals que tenien de suportar, els serveis de neteja varen treure merda a tremuja en dos containers, però sense haver-ne fet net del tot ni prendre mesures severes contra els pòtols sense ofici ni benefici que se'ls havien estat rifant, als pocs dies hi tornaven com si no hagués passat res. Pregunto: es compensarà mai al veí tranquil, ordenat, net i bon ciutadà, pel patiment moral derivat de l’ànsia que ha estat passant tots aquests mesos, veient que no podia dormir dues hores seguides i que ningú se l’escoltés en serio, perquè la burocràcia el rebotava de taulell en taulell oficial? I quins mecanismes estan previstos per rescabalar les pobres persones que de matinada, els caps de setmana es desvetllen fins que clareja, per culpa dels escàndols dels clients que tanquen bars i establiments d’oci? Evitar que passin ànsia persones perquè no trobin resposta ràpida per part de l’administració responsable de serveis públics tan sensibles com seguretat ciutadana, sanitat o administració de justícia, haurien de figurar com una prioritat en tots els programes electorals; de la mateixa manera que haurien d’incloure els plans docents de totes les escoles, la preferència a ensenyar la canalla des de petits a conviure, gravant-los al front el principi que no hi haurà llibertat per a ningú, si tothom no respecta la llibertat dels altres i no escarneix ni critica l’autoritat que imposi ordre.


dilluns, 27 de novembre del 2017

UN EXAMEN DE CONSCIÈNCIA DE TANT EN TANT, PER HIGIENE MENTAL.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 27 de novembre 2017)

UN EXAMEN DE CONSCIÈNCIA DE TANT EN TANT, PER HIGIENE MENTAL.- Un dels valors que em temo se’ns han escolat pel desguàs, per voler ésser més moderns o més enrotllats, és aquella bona costum de passar comptes amb un mateix, de tant en tant, a soles. En part, el que va fer-nos avorrir aquesta pràctica tan higiènica, és que se n’apropiessin descaradament algunes religions a la recerca de clientela, utilitzant l’avinentesa de netejar la consciència per fer-los un rentat de cervell. Però vet-aquí que un cop arraconada l’exclusiva religiosa en el monopoli de la ITV de les consciències, las darreres generacions d’executius agressius han popularitzat el principi que qui vol triomfar en aquest món competitiu cal que estaborneixi la consciència i els escrúpols, ja que l’experiència havia fet palès que matar-la del tot, com pretenien els revolucionaris radicals era, pràcticament, impossible. I per aquesta raó, van proliferar com bolets gabinets de psicoanalistes i d’altres consultors més o menys estrafolaris, especialitzats en complicar aquell examen de consciència tan senzill de temps reculats. La qüestió, en definitiva, rau en determinar si els remordiments de consciencia dels quals ara es pretén que ens en desempalleguem relaxant el sentit del bé i del mal, no sent tan primmirats amb la moral i la responsabilitat, realment serveixen per ser millors ciutadans i més bones persones.


Envoltats dels exemples de tants espavilats que es passen pel forro els preceptes i les normes de convivència i que, fins a cert punt, fan sentir ridículs i rucs els que no s’atreveixen a trepitjar la línia vermella de caure en el petit tripijoc esporàdic o en la temptació de la corrupció sistemàtica, em pregunto si la veu de la consciència ha emmudit per sempre o encara burxa cada vespre i no permet agafar la son, si no és a còpia d’empastillar-se. Em pregunto si tota aquesta trepa de corruptes de coll blanc que desfilen pels jutjats amb cara de fatxendes, senten la veu de la consciència alguna vegada perquè jo diria que poc se’n recorden d’on la tenen, ja que si no els deixés viure tornarien fins a l’últim euro que han arreplegat robant. Però també m’agradaria saber si els corruptes a la menuda – els que treballen “en negre”, els que se la decanten allargant les baixes laborals sobretot a la funció pública, els que fan trampa declarant la renda o els que rebaixen la dignitat per una misèria de recompensa -, no troben mal fet el que estan fent perquè tampoc s’escolten la consciència o perquè, comparades les seves petites faltes amb la barra i pocavergonya dels grans estafadors, consideren les seves relliscades peccata minuta. Si així fos, voldria dir que, com es vanten alguns, la mala consciència s’ha de pujar a les golfes com un moble vell o una rampoina. Avui, dia del mestre, potser és una bona ocasió perquè des de les aules es retorni a elogiar i fomentar un valor indispensable per comportar-nos com a persones.

divendres, 24 de novembre del 2017

QUAN SE SENT AMENAÇAT L’IMPERI DE L’OSSET SIMPÀTIC, ELS AMOS ENSENYEN LES VERGONYES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 24 novembre 2017)

QUAN SE SENT AMENAÇAT L’IMPERI DE L’OSSET SIMPÀTIC, ELS AMOS ENSENYEN LES VERGONYES.- Les Fundacions, per molt altruistes que semblin, massa vegades amaguen interessos que faria lleig desembolicar i que quedessin exposats a la vista de tothom. Hi ha excepcions, esclar, però a la meva manera de veure, es podrien comptar amb els dits de la mà. A mi mateix, en jubilar-me em varen proposar de gestionar-ne una, de Fundació; però me'n vaig desdir en adonar-me que més enllà d’un nom respectable les finalitats socials eren per despistar, ja que col•lateralment es pretenia amorosir les obligacions fiscals dels seus patrons. Ara en tenim als diaris un exemple pràctic de com els interessos amagats prevalen sobre els ideals exposats a l’aparador: amb la decisió presa per l’empresària Rosa Oriol - la que empara els ideals de sor Lucia Caram, una monja característica com sabeu, que promou la solidaritat sense treva -, d’esborrar del nomenclàtor de patrons de la Fundació que porta el seu nom, a persones tacades d’independentisme català. Segons el que ha transcendit de les seves explicacions, la presencia d’aquestes persones – la periodista Pilar Rahola i la dona de l’expresident Mas -, incomoda part de la clientela i contamina de retruc el prestigi comercial de la coneguda marca de joieria, de la qual un osset n’és la icona que perilla, víctima d’un d’aquests anatemes patriòtics que només se li poden acudir a tarats d'un país de pandereta.

No deu haver estat una decisió fàcil per a la senyora Rosa, però enmig de la por no se li ha acudit cap altre sortida, davant del rum-rum dels “mercats” escandalitzats perquè una Fundació benèfica, vinculada als joiers Tous, assegui entre els seus patrons d’honor personatges sospitosos de ser uns secessionistes sediciosos en potència. Ignoro si el rampell de la madrassa de l'imperi es justifica per una davallada real de les vendes o si només es tracta d’una asèptica mesura preventiva, per si de cas, davant les insistents insinuacions de boicot comercial. Sigui per un motiu o altre, em sembla fer tres reflexions a tall de puntualització:

1ª)- És vergonyós que patriotes espanyols reneguin de productes catalans, sabotejant i perjudicant activitats socials que no tenen res a veure amb el negoci de la família propietària del simpàtic osset.
2ª)- Es igualment penós i vergonyós que als amos de l’osset se’ls hi hagi arronsat el melic tan de pressa, i a canvi d'aturar les amenaces de perjudicar els seus interessos comercials i econòmics s'avinguin a fer el gest d'acomiadar les persones que fan nosa a una hipotètica clientela d’impresentables.
3ª)- I encara fa més pena que aquests personatges que, com si fossin un llast llencen escales avall de la seva torre de marfil, són els mateixos que quan necessitaven promocionar-se a través d'una Fundació de ringo-rango varen admetre com a patrons il•lustres i decoratius, precisament per ésser qui eren i, per tant, aprofitant-se descaradament del seu renom mediàtic o rellevància política, igual com devia passar amb altres noms del repertori, com en el cas de l’ex-ministre José Bono.


Un fàstic, vaja! Em sap greu per l’osset, que no hi té cap culpa, però a mi que, francament, ja no formava part de la meva col·lecció de capricis, ja se m’ha entravessat del tot senyora Rosa. Li dic amb el màxim respecte, però no m'ho puc callar. 

dijous, 23 de novembre del 2017

TRANQUIL.LITAT I BONS ALIMENTS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 23 novembre 2017)

TRANQUIL.LITAT I BONS ALIMENTS.- Des de fa anys que els gurus van tan desorientats, trencant-se les banyes per arreglar el món i veient que no se’n surten, que han acabat recorrent a una formula màgica per quedar bé amb la parròquia amb la vianda al plat: prengui-s’ho amb filosofia!, diuen; que ve a ser el mateix que dir que la cosa va per llarg. Però la filosofia té fama d’herba remeiera, que tan serveix per un mal de ventre com per un atac d’angoixa: no arregla gaire res definitivament, però tampoc ho espatlla. És, com si diguéssim, una cataplasma de sentit comú i de serenor, que reforça l’ànim de les persones en base a fer-les rumiar una mica i trobar en algun racó del seu caparró, per poc que es remogui, estímuls per tirar endavant o per controlar els maldecaps. La gràcia de la filosofia és que t’ensenya com enfrontar-te amb la realitat quotidiana, per caòtica que sigui, i saber-la explicar, passi el que passi, a partir de preguntes. Per aquesta raó, com deia el meu filòsof de capçalera, l’Eugeni Trias: “les èpoques millors per reflexionar coincideixen amb els temps de crisi o de conflicte”. El quid de la qüestió és que el bon filòsof no dispensa la veritat a garrafes perquè no té cap magatzem de veritats absolutes, sinó que el màxim que pot oferir és organitzar la recerca de respostes a totes les preguntes que no deixen dormir.


L’Umberto Eco, a la meva manera de veure posant-hi més pa que formatge, defineix el filòsof com aquell individu que constata fets consumats, com per exemple que el sol surt cada dia de bon matí o que determinats col•lectius animals, inclosos els humans, es comporten sempre igual i, aleshores, formula la pregunta del milió: per què? En Goethe li fa dir a Mefistòfel, al Faust, que: “on no hi ha fantasmes ni dubtes, sempre hi trobaràs un filòsof carregat de punyetes que te’n tindrà a l'abast un gavadal”. I en Ferrater Mora no desmentia el seu col·lega alemany, sinó tot el contrari, en reblar el clau: “el filòsof s’ocupa de formular les preguntes que el científic hauria de fer i sovint no s’hi atreveix”. És allò que ens passa a tots amb tanta freqüència, que ens capfiquem amb dubtes de caràcter moral i ètic, els quals arriben àdhuc a desestabilitzar-nos la vida, simplement perquè no ens dóna la gana de prendre’ns la molèstia de reflexionar-hi un poc. La utilitat del filòsof, precisament, és aquesta: proposar respostes a preguntes que fan patir, no perquè les amagui sota el coixí, sinó perquè té per costum pensar abans de parlar. Les qüestions que la filosofia ajuda a analitzar en la recerca de la veritat, no són allò que en podríem dir oli en un llum, perquè no resolen els problemes d’un dia per altre ni, potser, per al cap d’un mes. Per aquesta raó pot semblar que són respostes vagues, ambigües i abstractes que es resumeixen en aquella dita tan filosòficament assenyada: “tranquil•litat i bons aliments”. O aquella altra més directa que trobareu a casa de qualsevol pagès, mentre no se’n perdi la mena d'aquesta bona gent: “A les penes punyalades, i als disgustos, gots de vi!" 

dimecres, 22 de novembre del 2017

NO US SEMBLA QUE LA CANALLA ES FA GRAN MASSA DE PRESSA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 22 novembre 2017)

NO US SEMBLA QUE LA CANALLA ES FA GRAN MASSA DE PRESSA?.- Jo sóc d’aquella quinta en que la mainada no comptàvem per gaire res, fins que no havíem fet la primera comunió. Si no el mateix dia, la setmana a sobre la mare ens posava pantalons llargs o, com a mínim, aquells bombatxos que perllongaven la infantesa uns mesos més; havíem deixat de ser nens, però encara no érem homes del tot. I amb les nenes suposo que passava quelcom de semblant. Avui, la primera comunió ja no sol servir de referència perquè la majoria de famílies en passen olímpicament de combregades, i no pas per malicia sinó simplement perquè pares i fills han pujat d’una altra manera i una gran majoria ni tan sols estan batejats, però sobretot perquè conviure amb d’altres cultures comporta una confusió existencial que relativitza costums i creences. Abans la canalla allargava tant com podia la fantasia dels Reis d'Orient i fèiem el posat de sòmines dissimulant que feia qui sap des de quant que sabíem la veritat de tot plegat, però anàvem a clapar la vigília sense descuidar-nos de deixar al balcó o a l’eixida un plat amb menjar per als patges i un cossi amb aigua per als camells. I quan els pares es cansaven de tanta comèdia fèiem veure que ens venia de nou la veritat i encara deixàvem caure alguna llagrimeta que ens servia per rescabalar alguna joguina com a compensació. Avui, en canvi, entre Reis, pare Nadal, tió i amic invisible mantenim la ingenuïtat d’ésser criatures fins que som ganàpies, i les nostres criatures molt abans de l’edat en que nosaltres sortíem de l'ou, ja ensenyen els avis a jugar a tot drap amb la tauleta o a configurar el mòbil. La canalla s’ha fet gran massa de pressa sense cap dubte i la innocència, malgrat no s’ha fet malbé sempre, ja no és tan tendra com en aquella època en que ens fèiem grans més a poc a poc i érem feliços amb poca cosa.

Però nosaltres encara no ens podem queixar, ja que n’hi ha de pitjors. Només cal repassar les imatges de les riuades de refugiats a vessar de canalla a la que se li ha estafat la infantesa i han encetat l’adolescència, passant de la il•lusió a l’odi. Vaig tenir ocasió de compartir una estona la sala d’espera d’urgències d’un hospital amb un nano d’un centre d’acollida que encara no tenia quinze anys, mamat i drogat, acompanyat d’un tutor amb qui s’entenia amb signes i amb dos guardes de seguretat a l’aguait del que feia. Era un nen agressiu, espantat i desconfiat com una bestiola engabiada, un nen que s’havia tornat home sense pair-ho, disposat a defensar la vida. D’aquests nanos ens en descarreguen cada dia a Barcelona a cabassos, i els centres d’acollida ja no saben com atendre’ls perquè ni tenen recursos ni personal especialitzat. El destí d’aquesta canalla serà els barris marginals de l’àrea metropolitana, entre delinqüència, tots els vicis i covant els pitjors sentiments antisistema. Aquesta canalla no ens pertany, però n’hem esdevinguts involuntaris responsables perquè la ressaca de la misèria i de la guerra en els seus països d’origen ens els ha encolomat si us plau per força, i nosaltres per molta bona voluntat que uns quants estiguin disposats a posar-hi per acotxar-los en pau, no podrem retornar-los la felicitat ni la infància, definitivament perdudes i oblidades. Alguns, fins i tot han tastat les armes i en alguns casos, tenen les seves mans de criatura tacades de sang i els ulls carregats d’horror per les matances, violacions i tortures de que han estat testimonis. La nostra canalla es fa gran massa de pressa, potser sí; però ¿què en farem d’aquesta altra canalla sobrevinguda, que ja comença a ser una amenaça per a una societat que no està preparada per retornar-li ni la innocència ni la il•lusió que la nostra pròpia canalla ha començat a perdre?


dimarts, 21 de novembre del 2017

ELS VOLTORS, EN QUAN OLOREN ELECCIONS TREUEN L’ESPANTALL DE LES PENSIONS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 21 novembre 2017)

ELS VOLTORS, EN QUAN OLOREN ELECCIONS TREUEN L’ESPANTALL DE LES PENSIONS.- Aquest llenguerut d’en Garcia-Albiol, seguint el mal exemple de la seva predecessora en el càrrec, l’ensarronadora Alícia, ja ha avisat els jubilats que si el 21-D guanyen els independentistes, les pensions a prendre pel cul. I que si els jubilats volen no passar-les putes, ja cal que s’encomanin a sant Rajoy, que és l’únic que mentre mani no permetrà que ningú els violi el dret a una pensió de misèria, congelada al 0,25% per més escarni. Perdoneu que m’hagi expressat barroerament, però és que dirigint-me al fatxenda de Badalona m’ha semblat adient utilitzar un llenguatge amb el qual estigui familiaritzat. Ara bé, si es pensa que removent l’espantall de les pensions tota la gent gran s’afanyarà a omplir de vots favorables al PP les urnes, ara hi fan el mànec!: els jubilats no som imbècils i ja n’estem cansats de tantes amenaces i ultimàtums vexatoris. No fa ni un any que els que no tenim memòria de peix recordem com els polítics – tant populars, socialistes i més d’un convergent -, insinuaven amb boqueta de guilla que la culpa que els nú-meros de l’Estat no sortissin era dels ciutadans de la tercera edat que se’n feien un fart d’anar al metge i de malgastar potingues per viure fins als cent anys, encara que fos a empentes i rodolons. Fins i tot una consellera de Sanitat, amb la seva gràcia andalusa, va ser tan bocamolla d’expressar en veu alta allò que molts de la seva corda pensaven: “és just que als malalts crònics se’ls hagi de mantenir tota la vida tractaments caríssims?"


La crisi de l’envelliment recau en les pensions i la despesa sanitària, perquè llevat d’unes quantes i comptades excepcions els polítics no sabem com fer-s’ho per trobar recursos per a no escantonar aquesta delicada i fràgil parcel•la de l’Estat del benestar. Ja fa mesos que un comitè d’experts, a sou dels partits que han tallat el bacallà tradicionalment en aquest país, va aconsellar als seus contractants que tururut viola a la revalorització de les pensions prenent com a referència l’IPC, i que calia receptar al sistema un barem regulador en funció de les possibilitats econòmiques reals en cada moment, la qual cosa voldria dir que els futurs governs, fossin del color que fossin, abans de renunciar a les seves rectories tindrien les mans lliures per retallar per on els hi rotés les pensions públiques, carregant-se drets i compromisos, sobretot els vigents entre l’Estat i els titulars de pensions contributives. Els canvis en el sistema són necessaris, esclar, però enlloc de gratar-se la panxa veient-les venir, ja fa anys que els polítics si fossin homes d’Estat haurien d’haver començat les reformes, com en els països més previsors, per assegurar les pensions del futur en base a capitalitzar individualment els recursos necessaris per a les futures pensions, mentre es feien mans i mànigues per mantenir les actuals, retallant tota la despesa improductiva que xupa de la mamella fiscal de l’Estat, perquè els jubilats que han cotitzat tota la seva vida laboral no perdin el poder adquisitiu que se’ls hi havia promès. Aquest missatge seria l’únic que faria guanyar vots al partit que ho proposés de veritat, però dels exabruptes de gent com l’Albiol i companyia, no en poden esperar res més sinó que els pensionistes acabem emprenyant-nos del tot i prenguem consciència de la nostra força electoral, si anem per feina i engeguem a la merda als polítics professionals que ens han pres el pèl des de fa anys. 

dilluns, 20 de novembre del 2017

TRES DIES A L’UVI, L’ORDINADOR, PER CULPA D’UN VIRUS BURLETA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 20 novembre 2017)

TRES DIES A L’UVI, L’ORDINADOR, PER CULPA D’UN VIRUS BURLETA.- Dijous a darrera hora un virus burleta va envair el meu ordinador i quan clicava la “b” m’escrivia la “w”, i així consecutivament totes les lletres i, de tant en tant, com si el cursor fos un mico saltava tres ratlles amunt o avall de l’escrit. Total que el vaig haver d’ingressar a l’UVI, afectat d’un atac de bogeria fulminant. La culpa, segons el tècnic, la tenia un virus anònim que havia rigut de tots els paranys antivirus que tinc muntats; però em va tranquil•litzar assegurant-me que l’ordinador d'aquesta se'n sortiria i que un parell de dies en observació al laboratori i pagant cent euros, quedaria com nou. La llàstima és que hi havia un cap de setmana pel mig i no l’he pogut rescatar de la clínica fins fa una estona. Però la cura li ha anat bé, com podeu comprovar. Em sembla que durant aquests dies d'abstinència ho he passat pitjor jo que no pas ell; almenys estic segur que l'ordinador no m’ha trobat a faltar tant com jo. És veritat que en depenia per treballar i comunicar-me amb el món, ja que sense la seva col•laboració sóc un zero a l’esquerra, un pobre escriptor eixorc.


Aquesta experiència m’ha fet adonar, una vegada més, de com en som de dependents de la tecnologia i quina sensació de fragilitat ens envaeix quan algun d’aquests accessoris electrònics fa el burro. A més a més aquesta fragilitat es percep amb més intensitat a partir del moment que el tècnic et diu que no s’hi val prevenir ja que per bé que el tractis, quan peta peta. I el que et deixa més parat és que normalment no se’l pot reparar fent-li fregues o remenant-li les tripes un manetes: simplement necessita canviar-se-li el mòdul o el relé que ha fet figa. Dos minuts per fer la substitució i paga que és gata. Però estic content. Ja “funcionem”! Tant de bo tot tingués un remei tan senzill la pífia de l’Agència Europea del Medicament, que a la primera votació Barcelona ja ha quedat eliminada com a seu! Demà ens barallarem passant-nos la culpa els uns als altres, però la veritat és que entre tots hem matat l'oportunitat i ella sola s’ha mort. Fins demà, que serà un altre dia.

dijous, 16 de novembre del 2017

EL TIET ORIOL M’HA ESCRIT UNA CARTA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 16 novembre 2017)

EL TIET ORIOL M’HA ESCRIT UNA CARTA.- Bé, no a mi personalment perquè no sóc militant d’ERC, però com que més d’una vegada els havia votat n’acuso rebut, per la part que em toca. La carta és molt llarga, però en resum ve a dir que en la gestió del fallit procés cap a la independència es van cometre alguns errors, el principal dels quals la ingenuïtat. Jo no voldria escantonar-li el plat bonic al tiet, però penso, i ho he de dir, que com han petat les coses hi té bastant més de culpa que fer el passerell, no haver sabut mossegar-se la llengua abans d’explicar sopars de duro a tort i a dret. En una època que hi havien deu mil orelles, pagades amb els fons de rèptils d'Interior, parades a totes les cantonades i cenacles polítics de Catalunya, amatents a xafardejar de què es parlava, què es conspirava, què es preparava; i que a Madrid, sense fer polseguera ni gota de fressa, es temptejaven personatges molt influents de la societat civil catalana no sobiranista per saber el grau de suport o comprensió envers el sobiranisme entre els lobbys que representaven aquestes patums, i sobretot quina era la línia vermella que no estaven disposats a creuar en l’aventura cap a un estat propi, sense dir prou! En totes aquestes maniobres endegades per entorpir, neutralitzar o directament sabotejar la política catalana, els madrilenys que són gats vells en l’art de tirar la pedra i amagar la mà, dissimulaven les pròpies cagades polítiques i no permetien que ningú des de les seves files desafinés sortint-se del guió marcat per en Rajoy. En canvi, els catalans semblava que ens havien vist alguna cosa i perdut la noció de la discreció, no podent-nos estar amb la boca closa gaire estona. Ens delíem massa per presumir del que fèiem, per esbombar què teníem entre mans o per explicar què pensàvem fer el dia després. Total, que amb tant bocamoll escampat, no calia pas que més espietes desembarquessin a Barcelona per enxampar indiscrecions, ja que una colla de carallots xerraires cantaven la palinòdia en quan els hi posaven una carxofa arran del nas.

I si només fos això rai! La incontinència verbal d’alguns destacats capatassos de l’operació “estat propi” confonien els manobres que els hi feien costat en tantes bones obres, amb declaracions contradictòries i àdhuc sorprenents. Mentre a Madrid quan es tractava de menjar-nos la moral no es desviaven de la partitura ni un pam i no feien ni un gall, aquí cadascú treia a passejar el reiet que portava al cos, posant-se de peus a la galleda amb una frivolitat que distreia la parròquia dels fidels de pedra picada i deixava perplexos els indecisos companys de viatge. Inclús el president Mas va veure’s obligat a reptar a mossegar-se la llengua i a no pensar tant en veu alta. Encara membres del govern, per exemple, no havien llegit la lletra menuda del decret de transitorietat, que ja en circulaven versions a la xarxa i a la redacció de més d’un diari digital a la llera del Manzanares. És de suposar que la filtració no la va fer l’esperit sant, sinó alguna gola profunda des de dintre. I és que era tanta l’eufòria en determinats cercles emperpalats d'independentisme que no els venia d’aquí fanfarronejar del què faríem i deixaríem de fer. El cas Santi Vidal va ser només una anècdota, que se li va fer pagar perquè era qui era, però de bocamolls n'anàvem servits. I el que digui que no en coneixia cap, que tiri la primera pedra. De manera tiet. que em sembla molt bé el que diu, però crec que a la carta hi ha excés de retòrica i poca concreció dels errors posant el dit a la nafra i, sobretot, manca ferm propòsit d’esmena.



dimecres, 15 de novembre del 2017

LA TRASPERÈNCIA QUE VOLDRIA TROBAR A CASA DELS QUE EM GOVERNEN.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 15 novembre 2017)

LA TRASPERÈNCIA QUE VOLDRIA TROBAR A CASA DELS QUE EM GOVERNEN.- Ara que tothom es posa a la boca un concepte tan delicat com el que se’n diu transparència, penso que amb aquesta qüestió passa una mica amb com entenia allò de “la repartidora” aquell comunista característic: "tot es pot repartir mentre no es tracti de bicicletes, perquè jo en tinc una". Una transparència que no entri en massa detalls, vol dir que estem davant d’una transparència coixa, que és el que passa, per exemple, quan es volen netejar les finestres amb un drap brut: en el millor dels casos els vidres queden entelats i tot es veu borrós. El que jo, en tant que ciutadà, voldria és ficar el nas a la lletra menuda dels pressupostos generals i dels contractes d’obra pública, no en els macro números de les partides, sinó en les peculiaritats de cadascuna i, pel que fa als pressupostos, els balanços d'execució final. I també em faria gràcia conèixer noms i cost d’assessors de lliure disposició i càrrecs de confiança a cada ministeri, conselleria, diputació o ajuntaments de capitals. Tanmateix, posats a fer, que d’una ullada pogués saber qui és qui en tots els consells d’administració i comitès de direcció de les empreses públiques i quan costa mantenir cada rectoria.

I en benefici de la transparència en tots els racons de l’administració potser no seria balder que el contribuent pogués valorar els avenços en la millora de l’eficiència i de la despesa per consums corrents a cada departament (paperassa, telèfon, internet, llum...) o en la gestió (ràtio d’absentisme, temps de tramitació dels expedients, cost de les externalitzacions de serveis, mètodes d’organització racional de la feina...). Els desenganys en matèria de transparència administrativa, quan no s’està acostumat a que qui paga els sous dels funcionaris amb els seus impostos hi fiqui el nas sense filtres ni intermediaris, solen ser frustrants. Però portar la transparència fins a tots els racons és l’única manera com es pot regenerar el sistema de control administratiu de cap a peus, ja que no només els polítics en tenen la culpa del desori que sovint s’hi respira, sinó que a cadascú que hi treballa a l’administració pública – des del rei al encarregat de la neteja, com diria un castís -, la transparència li afecta individualment. I només s’aconseguirà un resultat satisfactori quan qualsevol ciutadà, prement una simple tecla pugui tenir accés a informacions tant de pissarrí com les que he posat com exemple. Pensem que les esquerdes que fa la corrupció a l’administració pública, la immensa majoria de les vegades tenen el seu origen en la negligència i desídia dels propis funcionaris i en la manca d’instruments fiscalitzadors per part del ciutadà.


 

dimarts, 14 de novembre del 2017

FENT AUTOCRÍTICA JA ESTÀ TOT DIT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 14 de novembre de 2017)

FENT AUTOCRÍTICA JA ESTÀ TOT DIT?.- Està molt bé que alguns dels capitans del procés comencin a fer autocrítica i reconeguin, com ahir va fer un portaveu oficial d’ERC, que per engegar la república l’endemà de la seva proclamació si fa o no fa el més calent estava a l’aigüera. La darrera consellera incorporada al govern per apuntalar el procés, Clara Ponsatí, ho podia dir més fort però no més clar: “el govern no estava prou preparat per aplicar la proclamació de la república catalana el 27 d’octubre, ni per donar continuïtat política de manera sòlida al que va votar el poble de Catalunya l’1-0”. Els d’ERC han afegit (matisant) que el govern català no s’esperava una repressió tan brutal per part del govern espanyol. Estic d’acord que el govern espanyol ha utilitzat tot el poder i les garrotes de l’Estat per reprimir-nos els fogots als catalans; però, no era d’esperar? Que ens mamàvem el dit? Que potser pensàvem que ens donarien peixet? Clar que no! Doncs ara, a què venen aquestes excuses de mal pagador?

Suposo que se’m nota que estic emprenyat i que em sento decebut, però penso que m’ho puc permetre, ja que fa dies no m’amagava de dir que tenia la sensació que se’ns demanaven massa actes de fe i crèdits de confiança, sense tenir proves fefaents de que no es marejava la perdiu. Tanmateix, s’engegaven els gossos a persones properes al sobiranisme per culpa d’opinions aparentment assenyades, que discrepaven del mètode, dels tempos i de l’estratègia emprada; sobretot en veure com el full de ruta dissenyat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional anava quedant desdibuixat per presses i ultimàtums histèrics que no ajudaven gens a complir un dels primers objectius polítics post 9-N: ampliar la base social de recolzament a la independència, per superar amb escreix el 50% de l’electorat en un referèndum i carregar-nos de raó. Potser recordareu aquella meva reflexió titulada “El meu SI crític”, en que a finals de setembre em queixava perquè veia el procés anar de mal borràs. En resposta, si repasséssim hemereoteques ens cansaríem de trobar declaracions rotundes de significats capitans en el sentit que estiguéssim tranquils, que tot estava lligat i ben lligat, previst i resolt.


I quan els avis gosàvem manifestar la nostra angoixa per les pensions, els propagandistes voluntaris que anaven de Casal en Casal per tranquil•litzar-nos, repetien que no calia patir perquè estaven garantides. I cada vegada que algú preguntava per les estructures d’Estat, se’ns contestava traient pit. Però a l’hora de la veritat, a l’hora del xoc de trens pel qual ens preparaven des de feia mesos, resulta que tot plegat va fer un pet com un gla i no es va ésser ni capaç de treure la bandera espanyola del Palau de la Generalitat; un dels passos més simbòlics, independent-ment de la seva eficàcia pràctica. I no parlem de la mandra per publicar el text de la Declaració d’Independència al BOG. O és que era una declaració simbòlica? Malgrat totes aquestes incerteses, jo no deixaré pas d'abandonar el camp del sobiranisme, com segurament faran molts igualment decebuts com jo. Però quants altres no sentiran trontollar la seva fe a cegues, en vistes de tantes autocrítiques vergonyants? Quan es parlava de xoc de trens, només es tractava de retòrica? Queden molts interrogants oberts que abans de donar el tret de sortida de la campanya electoral s’haurien d’aclarir amb total transparència, perquè amb tanta confusió no es fa cap bé al que quedi de procés, i es dóna la perillosa sensació que si alguna paret de l’edifici s’aguanta dempeus és per la memòria dels engarjolats, dels querellats i per les imatges dels apallissaments del dia 1-0. A la meva manera de veure, doncs, nomes recuperarem l’autoestima si el 21-D l’independentisme fa tan bon paper que ens permeti tornar a començar un procés menys esbojarrat, tocant de peus a terra, com tants homes carregats de raó que es feren callar avergonyits, advertien. 

dilluns, 13 de novembre del 2017

EL COMPTE DE LA VELLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 13 de novembre de 2017)

EL COMPTE DE LA VELLA.- Després de cada manifestació tants de caps tants de barrets, a l’hora de recomptar participants; ja se sap, en aquest món hi ha d’haver de tot: ni hi ha que hi veuen doble i d’altres que no hi veuen tres dalt d’un burro. La qüestió seria determinar si aquesta inexactitud visual en la percepció de la realitat és a causa de malaltia dels ulls, de murrieria, de malícia o, simplement, de no haver-se tret les lleganyes de bon matí. Per aquesta raó, jo per sortir de dubtes, quan uns diuen dos-cents mil i els altres un milió i mig, recorro al compte de la vella perquè aquesta dona m’ha demostrat que sempre l’encerta amb només quatre barems: “quatre i el cabo“, “feia goig”, “molts” o “moltíssims”. Un dia que li vaig retreure l’aparent manca de concreció científica de les seves lectures, em va respondre:” que et penses, que te’ls comptaré un a un? Això no ho fa ningú, per molt que amb cara de set jutges una colla d’espavilats experts sentenciïn que, de persones n’hi anaven 201.013 amb una precisió brutal. Fuig, home! Això no s’ho creu ningú”. I es que la vara de mesurar de la vella té poc repertori entre el “fer pena” i el “devessall”. I no us penseu pas que el seu mètode sigui estrafolari tirant a enganyifa com la dels experts que cobren a preu d’or la seva “prospecció científica”; el que passa és que hi ha una diferència radical de criteri en la base de càlcul utilitzada per ambdues fonts: la vella es deixa emportar per la flaire de l’ambient més que no pas per la quadriculació de l’espai urbà ocupat pels manifestants, que és el sistema utilitzat, diuen, pels experts en aquestes coses. A la vella és seguríssim que mai li donaran el Nobel de matemàtiques, però llamp me mau!, se n’emportaria de carrer el de sentit comú.


I és que entre “un parell de centenars de persones”, segons els experts, i el “quatre i el cabo” de la vella tampoc hi ha tanta diferència. I entre establir la participació en “mig milió” o deixar-la en “molts”, francament, no hi veig que la vella pugui ser bescantada de pixar fora de test. Ans al contrari, si ho claves en “mig milió”, sempre hi pot haver un saberut perepunyetes que els hagi comptat a dit un per un i demostri que només n’hi havia quatre-cents noranta mil. Llavors, ja has begut oli perquè qui s’equivoca de deu s’equivoca de mil! En canvi, si has dit “molts”, ningú et podrà acusar ni de que exageres ni de que et quedes curt. N’hi havia molts i para de comptar. Caram si n’és de llesta la vella! Segur que no l’atraparàs pas mai cantant la palinòdia: ella no es retracta mai dels seus comptes. Per aquesta raó, el seu diagnòstic d'assistents a la manifestació d'abans d'ahir entre Marina i Icària, va ser contundent i definitiu: “moltíssims!” Tants, que fins i tot en Rajoy s’hauria quedat parat, si no fos que té la mentalitat i la perspectiva visual estreta, pròpia d’un viatjant de gra cuit que no creu en res que no li asseguri la Soraya, e en absolut té en conte els comptes de la vella. Però la vella de la faula és punyetera com ella sola amb aquells que se la volen rifar; per aquesta raó, en veure que a Madrid posen cara de tossuts i mesells incrèduls quan ella parla de moltíssims, i que en Rajoy s’escolta més els contes a la vora del foc de l’Albiol i en Millo, rondina prou fort perquè la sentin i s'emprenyin una mica més: i encara no hi eren tots!

divendres, 10 de novembre del 2017

NO EN TENIEN PER PAGAR LA LLUM I TROBEN 400 MIL EUROS EN 24 HORES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 10 de novembre de 2017)

NO EN TENIEN PER PAGAR LA LLUM I TROBEN 400 MIL EUROS EN 24 HORES.- A Jesucrist li han batut el rècord dels miracles: allò de la multiplicació dels pans i els peixos ha passat a la paperera de la història, davant la gesta de l’expresident de la comunitat autònoma de Madrid, que ha trobat en 24 hores quatre-cents mil euros (80 i escaig de milions de les antigues pessetes), per sortir de la cangrí. Això si que és un miracle, tenint en compte que no feia gaire el senyor Nacho González es queixava que no podia pagar la llum perquè tenia tots els comptes embargats. Però no és l'únic taumaturg que també ha desbancat Crist d’algunes plusmarques mundials en l'especialitat de fer miracles. L’antic president de la comunitat autònoma de les Balears, l’inefable pocavergonya Jaume Matas, per exemple, ha trobat el desllorigador per escarnir la llei: reconèixer que s'havia deixat corrompre a canvi d’estalviar-se la presó i tornar només una part del botí. I és que això dels “miracles” sembla que ja no tenen res de sobrenatural, sinó que s'amaneixen manualment i barroera, amb el màxim de naturalitat i, moltes vegades, sense amagar-se’n gens, perquè aquests tipus de “miracles” fan espavilat i donen “prestigi” de persona amb recursos i carregat d’amics, no pas desinteressats, certament, perquè determinats “favors” tenen preu, si no és que ja s'han pagat d’antuvi. I és que un favor de quatre-cents mil euros, no és per riure-se’n.


El meu barber, amb qui sovint en les tenim fent barrila sobre notícies d'actualitat, em deia l’altre dia: “jo voldria tenir aquesta classe d’amics, que en un moment donat tenen a punt milions a cabassos per treure’t d’un atzucac o alguna deixa de l’avi que m’esperés en qualsevol paradís fiscal per a un mal de ventre. Però, noi, tota la meva parentela devia estar escurada perquè d’herències miraculoses no n’he vist ni una”. No cal dir que jo tampoc puc fatxendar d'avis Florenci tan guapos, previsors i generosos com els d'en Pujol, però almenys els meus estaven sants com un roure perquè no em puc queixar de com els òrgans petits i grossos em van responent, sense haver hagut de recórrer, per ara, a les peces de recanvi passant amb una arrauxada de 3x1. Ara mateix, no voldria trobar-me a la pell de l’ex-alcalde Trias, que no sap com fer-s’ho per explicar “la deixa” de la seva mare i que encara que se l'havia de repartir amb dotze germans, poc o molt n’ha llepat alguna engruna. Si és veritat, i qual el riu fa tantes vegades que sona toca fusta, ja li compro algun dels seus maldecaps sobrevinguts al bon jan del senyor Xavier. Francament, però, cada dia m’adono del sòmines que dec ser quan tinc que fer equilibris per arribar a fi de mes, després d’haver pencat i cotitzat religiosament, tot i no ser de missa, a la seguretat social, mentre personatges com en Nacho González, l’Urdangarin, en Bàrcenas, en Rato i tants d’altres del repertori d’impresentables no s’estan de res, i malgrat declarar-se insolvents absoluts per restituir el que han robat, tiben de beta i quan els hi demanen una fiança milionària per a no dormir a la cangrí, en poques hores tenen a disposició una morterada de milions que espanta la terra. Que n’era de burro Jesús, perdent el temps multiplicant pans i peixos perquè no passés gana la parròquia o transformant aigua en vi perquè no s’aigualís la festa dels nuvis de Canà, al costat d’aquests mags moderns, que traginen els milions com si fossin garbes! Està ben vist que alguns no som d’aquest món, com s’esgargamellava el benaventurat d'en Raimon. 

dijous, 9 de novembre del 2017

LA QÜESTIÓ NO ÉS SI DÉU EXISTEIX O NO, SINÓ SI ES PREN LA MOLESTIA D’ESCOLTAR-NOS-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 9 de novembre de 2017)

LA QÜESTIÓ NO ÉS SI DÉU EXISTEIX O NO, SINÓ SI ES PREN LA MOLESTIA D’ESCOLTAR-NOS- La reflexió d’ahir acabava amb un “... que sigui el que Déu vulgui”, i vés per on m’abelleix començar de la mateixa manera, parlant de Déu. Quan ens referim a Déu en una conversa, sempre hi ha algun aprenent de pensador que s’apunta al carro del debat, encetant-lo amb una sospita preventiva, no perquè estigui convençut que a Déu se l’ha de posar en quarantena, sinó degut a que cada vegada més un agnosticisme agafat amb pinces sembla que ha fet forrolla entre la intel•lectualitat dels mira’m i no em toquis. I a qui no s’atreveix a fer un estirabot sobre religió de tant en tant, no li deixen bufar cullera en el gremi del progressisme i queda estigmatitzat de per vida com un carca del carai. El problema, però, rau en que no es pot tancar els creients de bona fe al quarto de les rates, ni es pot negar que hi ha molta gent que perquè necessita creure en un Déu, regateja a la ciència, a l’atzar o a la simple evolució genètica la capacitat de reemplaçar-lo. Tanmateix, no es pot oblidar el que deia Burgess: "tant si Déu existeix com si no, la realitat és que se’l troba molt a faltar". Però a mi, el que realment em preocupa, francament, és si Déu m’escolta quan li parlo.

Em pregunto si no s’ha convertit en una pura rutina afegir “gràcies a Déu” quan les coses surten bé, i renegar d’ell cada vegada que ensopeguem. ¿Déu, realment influeix d’una manera determinant i directa en com ens van les coses a la vida? És evident que hi ha opinions per a tos els gustos, però a la meva manera de veure resultaria un escarni o un sarcasme que ens haguéssim de refiar de Déu per fer-nos treure la rifa, trobar feina o perquè el nostre equip favorit guanyi el partit del diumenge vinent. Però si Déu existeix, ens veu i ens escolta, ¿de veritat no pot fer res per aconseguir que aquest món de mones sigui sostenible, suportable i un poc més humà? A un personatge de la seva novel•la “La Pesta”, Albert Camus li feia dir: "no puc creure en un Déu que permet que morint criatures". Som molts els que complauria i alleujaria saber que Déu no es fa el sord, sinó que potser nosaltres no cridem prou fort, perquè al cap i a la fi, com també va escriure Manolo Vázquez Montalban: "en alguna cosa s’ha de creure, més enllà del colesterol". Per aquesta raó penso que per molta gent la idea de no comptar amb un Déu que els escolti quan el necessiten de veritat es fa insuportable, i per això busquen aixopluc en temples de déus menors, als quals sovint adoren amb més fanatisme que no pas al Déu tradicional. La qüestió és que adorant vedells d’or o ídols de guix, tard o d’hora et fa adonar que aquests déus de recanvi tampoc escolten. Què hem de fer? Com diria Sèneca i d'altres del seu gremi, seguir buscant.


dimecres, 8 de novembre del 2017

TOTHOM PEL SEU COMPTE I CAMPI QUI PUGUI...-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 8 de novembre de 2017)

TOTHOM PEL SEU COMPTE I CAMPI QUI PUGUI...- Quan més dividits més amics, sembla ésser la conclusió dels partits que prenen posicions a la graella de sortida del 21-D, convocats pel govern central perquè els resultats electorals espera que facin passar per l’adreçador el govern rebec de Catalunya. Deixem clar per sempre, que dissoldre un Parlament autonòmic des de l’Estat, per molt que es convoquin eleccions immediatament, per postres amb part dels potencials candidats engarjolats preventivament, encara ens ho vulguin vendre com un exercici de pragmatisme democràtic, a la meva manera de veure té massa tics feixistes perquè pugui comprar-los l’argument. El que no acabo d’entendre, però, és que els partits catalans, inclosos els que es vanten de més pedigrí sobiranista, hagin fet en prou feines escarafalls a l’hora d’apuntar-se a aquesta farsa de cursa imparcial i neta. En unes circumstàncies tan singulars, amb presos polítics inclosos, el més assenyat fora que tots els que diuen maldar per una Catalunya sobirana s’arrengleressin a la sortida vestint un mateix maillot, encapçalats per un candidat de reconegut prestigi i notori consens. En Puigdemont, fent-se enrere del seu primer impuls de no competir, en un rampell patriòtic s’ha postulat per sacrificar-se patriòticament en ares de la unitat de l'equip sobiranista. Però la possibilitat de portar un maillot unitari no ha fet forrolla, més aviat tot el contrari. Tothom té apunt justificacions diverses per convèncer la parròquia que anar cadascú per lliure és el millor per al país; el que passa és que no sé si n'hi ha gaires que se la puguin creure aquesta excusa, perquè per poca atenció que hi posi hom s’adonarà que la prioritat en aquest moment, per als partits sense excepció, no és el país sinó la supervivència o la hegemonia de les seves respectives formacions. El partit que sembla té les de guanyar, perquè quan hom olora la victòria costa molt de fer un pas al costat. En canvi, els que saben que tenen les de perdre, perquè dissoldre’s en el poti-poti d’una llista unitària significa renunciar a marcar paquet per petit que sigui, i acceptar capitanies que no es comparteixen i tàctiques d'equip amb les quals no s’hi combrega.

Què farà l'encara president, doncs? Si no hi ha llista unitària semblaria que encapçalant-ne una de partit no seria el més encertat, ja que Puigdemont no és un candidat qualsevol mentre porti penjada a la solapa l’ensenya de “president de la Generalitat”. Però vet-aquí que el partit que ha recollit a bocins l’antiga Convergència i que està en capella d’un gori-gori més que cantat, l’única manera que té de salvar algun moble de la foguerada seria oferint als electors l’esquer d’un lideratge emblemàtic, raó per la qual no es pot descartar del tot que al "president de tots" el veiem embolicant-s'hi. En aquestes circumstàncies tan singulars, que no es poden comparar amb altres en que el president en funcions optava per la reelecció legítimament, jo li aconsellaria que ho deixés córrer, entre d’altres raons perquè de les urnes només en traurà una carbassa com una catedral, com la de Girona per descomptat, i aquest revés no se'l pot permetre en aquest moment. En resum: la guerra dels regnes de taifes ja ha començat anit, i tot hi estimar-se molt tots els “cavallers” participants en el torneig a la recerca d’escons, no us sorprengui que hi hagi més d’una esquitxada de fang i que es vessin moltes llàgrimes pels desenganys en el camí fins a la meta. Una contesa electoral és el que és, i per molt que es pinti de color de rosa immaculat, per si de cas que els contrincants es protegeixin les seves parts nobles i els turmells dels cops baixos i travetes que sovintejaran, malgrat el fair play. Amb una llista unitària això no passaria? Segurament igual, però es dissimularia millor, com s’ha palesat amb l’experiència del JxS, que les enganxades, morros i males cares han estat a l’ordre del dia, des de bon principi fins al darrer segon. De manera que sigui el que Déu vulgui...


dimarts, 7 de novembre del 2017

AMOR AMB AMOR ES PAGA, PERÒ DE VEGADES...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 7 de novembre de 2017)

AMOR AMB AMOR ES PAGA, PERÒ DE VEGADES....- A Xina, el govern fa un parell d’anys va treure un decret obligant que els fills anessin a veure els seus pares de tant en tant i procuressin que no els faltes el mínim per viure; vaja que se’n cuidessin una mica. No cal dir que ningú tria els seus pares, per aquesta raó en Freud va parir aquella provocació del “parricidi psicològic”, afegint-la al seu repertori de diagnòstics varis sobre les relacions entre pares i fills i viceversa. No sé pas com reaccionaria avui aquell home davant el panorama de desintegració de la família com a institució, per culpa de la qual la relació entre pares i fills se n’ha ressentit i molt! En època de vaques grasses, quan tothom es guanyava la vida passablement i les oportunitats de fer-te mig ric semblaven infinites i estaven a l’abast del més mediocre, sempre que no tingués un os a l’esquena, uns polítics emborratxats per l’èxit inesperat de les bombolles econòmiques que anaven inflant amb fum, van patentar uns models d’Estat del Benestar amb el que, entre d'altres fantasies bonistes, pretenien garantir a la gent gran una bona vellesa. Llavors, la majoria dels fills que encara no s’havien desentès de les seves obligacions envers els pares, respiraren distesos i refiats que el futur dels seus pares no podia estar en millors mans que en les d'un Estat tan previsor. Però quan tota aquesta bombolla de món feliç i utòpic es va desinflar, molts de pares que volien ser independents esdevingueren vulnerables, necessitats i dependents altre cop dels seus fills. Tanmateix, i en sentit invers, molts de fills que havien volat del niu familiar per viure sense lligams la “seva vida”, hagueren de tornar a casa dels pares amb la cua entre cames. I els pares – vés quin remei! – els hi feren un racó, els hi posaren un plat a taula i en més d’un cas han reviscolaren per necessitat la “paga setmanal”. I és que com diu la dita: un pare pot cuidar-se de mitja dotzena de fills, malgrat mitja dotzena de fills són incapaços d'atendre un pare.


Al contrari, quants més fills hi ha pel mig encara pitjor, perquè amb tota la bona intenció del món potser, l’un per l’altre la casa no l’escombra ningú. Però a Xina, que la reproducció va estar limitada per Mao a un fill per parella, sembla que l’empatia entre pares i fills pinten bastos i que els fills solen mirar cap a una altra banda tractant-se dels pares, de manera que els successors del “gran timoner” s'han vist obligats a legislar una severa norma per recordar als xinesos les seves obligacions filials. Però quan s’ha de recórrer al bastó per imposar l’estimació, maldita la gràcia; vol dir que la societat on aquest disbarat passa, va a la deriva cap a la fallida i al col·lapse. Potser si vàrem sentir rumors sobre aquesta legislació, com que era a l’altra banda de món no va passar de l’anècdota, sense adonar-nos que a tot arreu n’hi ha per donar i per vendre i que quan veus que el veí s'afaita la barba... A casa nostra, sense anar més lluny, no fa pas tant que es va regular com a delicte que un fill es desentengués dels pares. No consta, no obstant aquesta llei, que cap pare hagi denunciat cap fill per incompliment del deure d'alimentar-lo, però cada vegada augmenten les crides a conscienciar-se del problema de maltractament físic i psicològic a la gent gran, qui sap si curant-se en salut. A Xina creien que promulgant la llei havien resolt un problema social greu, però l’experiència ha fet palès que anaven ben errats de comptes: l’amor es pot arribar a comprar, però mai es pot imposar per força, ni que sigui amb una llei la mar de democràtica. Entre d’altres raons perquè els pares, que si saben estimar sense demanar res a compte, mai denunciaran un fill per bord. 

diumenge, 5 de novembre del 2017

SERIA UN BON MOMENT PER COMENÇAR A ACTUAR COM A REPUBLICANS RESPONSABLES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge/Dilluns 5 i 6 de Novembre de 2017)

SERIA UN BON MOMENT PER COMENÇAR A ACTUAR COM A REPUBLICANS RESPONSABLES.- Ara que cada dia per exigències del guió sembla que no tenim altre remei que sortir al carrer, per deixar constància del malestar ciutadà per l’empresonament dels dos capdavanters de la societat civil sobiranista i d’una part del govern legítim de la Generalitat, per la persecució dels fugats a Bèlgica, així com per l’estalonament pervers dels membres de la Mesa del Parlament simpatitzants amb l’independentisme, ¿per què no organitzar les necessàries i indispensables mobilitzacions ciutadanes de manera que, sense perjudici de fer el màxim soroll mediàtic possible, no es perjudiquessin ni l’activitat econòmica ni l’acadèmica, i que es procurés desllorigar el mínim possible el normal desenvolupament de la vida de les persones en general? Fer fressa paralitzant els serveis, les fàbriques, els comerços, les universitats i els instituts, tallant les carreteres en punts estratègics per muntar en minuts caos durant hores, és la manera tradicional i simplista de protestar, reivindicar o fer notar la indignació ciutadana, però com que s’és poc sensible als danys i perjudicis colaterals inevitables per molt tacte que es digui que s’hi posa, raó per la qual la llibertat d’uns vulnera la llibertat d’uns altres. Pregunto: ¿no ens faríem notar igualment els indignats per una cosa o per una altra, concentrant les manifestacions en horaris menys conflictius o en dies festius? Si ens prenguéssim la molèstia de pensar-hi una mica sense prejudicis, potser ens adonaríem que per aconseguir-ho només caldria posar-hi un pessic d’imaginació, tant pel que fa a la selecció del moment com en la forma d’exterioritzar-ho tot plegat. Només depèn de si l’objectiu de la protesta és fer quan més soroll millor, sense preocupar-se de les molèsties, o si, intel•ligentment, s’escullen les mobilitzacions prioritzant l’impacte social i mediàtic, sobretot a l’immens univers global, procurant causar les mínimes incomoditats a les persones i no extorquint la productivitat ni l’ensenyament, tan necessari per preparar professionals que puguin liderar el progrés de la futura república catalana, participant en igualtat de condicions que els millors de les altres nacions en la recerca científica o industrial.


Jo sóc de l’opinió que val més un cop excepcional ben donat - em refereixo a un cop propagandístic no a cap mostra de violència -, que no pas mil pessigades. La memòria mediàtica no oblida tan ràpidament les mostres excepcionals de protesta com les que esdevenen repetitives, perquè els “deja vu” cansen i avoreixen. M’explico, oi? Per exemple: si aconseguíssim plantar en ple cor d’Europa, a la mítica La Grand-Place (Grote Markt en flamenc), de Brussel•les, una gernació de sobiranistes catalans reivindicant el seu dret a decidir, l’impacte mediàtic seria tremend. Però tocant de peus a terra alhora de quantificar la dimensió de la convocatòria: desplaçant 200 autocars només garantim 10.000 manifestants. No cal, doncs, escalfar l’ambient fanfarronejant amb milions; encara que només en fossin vint mil, els manifestants concentrats, cap racó del món deixaria d’assabentar-se’n. I com aquesta, d’iniciatives en podríem trobar a dotzenes que permetessin “picar de peus a terra” ben fort, a l’ensems que la producció industrial i comercial no s’aturessin cada dos per tres i que els estudiants no deixessin d’estudiar quan toqués. Si ho volen provar, jo i uns quants més ens oferim per fer suggerències a benefici d’inventari... Seria, inclús, un reclam per a una república a les beceroles que la poguéssim vendre com l’única capaç de reclamar afer-rissadament els drets ciutadans sense que aquests deixin de complir cap de les seves obligacions, ni col•lapsin ciutats en hores punta. ¿Algú ha calculat quan costa en combustible cremat en va, per exemple, un tall de carretera? Potser em direu alguns que això és una utopia i jo us respondré que més una república nova de trinca permet totes les utopies, inclús aquesta de comportar-nos més civilitzadament.

divendres, 3 de novembre del 2017

ALLÀ ON NO HI HA MIDA, ELLA MATEIXA S’HI POSA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 3 de Novembre de 2017)

ALLÀ ON NO HI HA MIDA, ELLA MATEIXA S’HI POSA.- La qüestió no és que més de mig govern legítim de Catalunya es pugui passar unes quantes nits a la cangrí, sinó que més de mitja Espanya i bastants catalans residents a Catalunya – recordeu allò de que qui viu hi treballa...? -, ho festegin i potser brindin amb cava, inclús. Perquè, desenganyem-nos-en, aquesta no és una bona notícia i enlloc d’alegrar-los els hauria de fer plorar, si no tinguessin el cor ple de ressentiment i, sobretot, de revenja. La vida és massa curta per amargar-nos-la amb punyeteries i bestieses com aquesta. Que un criminal, un violador, un terrorista o un antistema violent acabin a la presó em sembla que no queda cap altra alternativa; fins i tot seria perfecte si les presons servissin per rehabilitar i no pas per empitjorar la conducta i el capteniment de l’engarjolat, com passa massa sovint. Però de gent tancada a la presó, quanta menys millor! Inclús els corruptes i els lladres, si de mi depengués, no s’hi passarien a l’ombra ni un dia: això sí, els hi faria tornar tot el que haguessin robat amb interessos i compensacions civils incloses, i els faria passar una bona temporada, proporcional a la seva dolenteria perquè se’n recordessin, dedicats a serveis socials verificables, sota control d’una comissió de ciutadans perjudicats, enlloc de deixar-los fotre-se’n del mort i de qui el vetlla com en Roldan, l'Urdangarin, en Conde, en Rato i un llarg etcètera de cràpules. Aquest sí que seria un bon escarment social, tan per ells com pels que tinguessin la temptació d’imitar-los.


Però el que no puc entendre és que ningú vagi a la presó per defensar idees, inclús ni per haver-se escarrassat per portar-les a la pràctica, sempre que no hagin estafat, estomacat, o vexat ningú per aconseguir el seu propòsit. En opinió de l’establishment i de la gent d’un “determinat ordre” jo dec estar equivocat i més d’un, qui sap, si també estaria disposat a engarjolar-me pel que acabo d’escriure. Tanmateix, però, és com penso i com actuaria si jo manés. Ara bé, tornant a la qüestió dels polítics catalans tancats a la presó per haver intentat pacíficament fer realitat les seves idees polítiques, repeteixo “polítiques”, em sembla no només una befa a la Justícia i a Democràcia, ambdues amb majúscules, sinó un colossal patafi de l’Estat de dret, molt més havent-hi un conflicte pel mig, perquè aquesta mesura cautelar no fa altra cosa que afegir llenya al foc. I aquest país no necessita flamarades, sinó que passi una mica o molt d’aire fresc. Això fins i tot un viatjant de gra cuit com el president Rajoy ho hauria de saber. Els “delictes polítics”, si és que algun “delicte” pot considerar-se “polític”, no s’han de purgar a les presons sinó passant per la pedra de les urnes. El càstig per a un polític és que, per culpa dels seus actes polítics perdi la confiança del ciutadà que l’havia votat. És clar, sempre que ens vulguem regir per la democràcia i, per tant, acceptem que el poble és el dipositari del poder i els ciutadans són els que marquen el ritme de les institucions i de les legislatures. Els que no em comprin els arguments que acabo d’exposar, ja sé què em diran: que la justícia i no la política és que hi ha posat el govern català a la presó. M'ho podria creure, si entre els Jutges i el Polítics hi hagués un mur de ciment armat robust, totalment impermeable i inviolable; però això no va d’aquesta manera i, pràcticament, uns hi altres van al llit plegats. Per tant, la pena de presó en aquest cas concret del que parlem, me la prenc com una arbitrarietat més propera a la revenja que no pas a la justícia. Reitero: per principis, privar de la llibertat a quantes menys persones millor, i només si no queda cap altre remei. És la meva opinió, esclar, però espero que me la respectin, almenys mentre la llibertat d’expressió no la tanquin també al quarto de les rates. En qualsevol cas, si m’engarjolessin compto que em vindreu a veure; de tabac no cal que me’n porteu, que ho vaig deixar fa temps. Però no patiu pas, que no passarà pas, perquè on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. Ho deia el meu avi, que era de pagès.

dijous, 2 de novembre del 2017

UN MODEST CANT A LA VIDA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous, 2 de Novembre de 2017)

UN MODEST CANT A LA VIDA.- No puc entendre que hagi qui redueixi el sentit de la vida a sobreviure, a no tenir cap més ambició que passar-ho com es pugui, sense massa exigències. Encara menys els hi compro el seu discurs als que troben normal que la vida sigui un mar de llàgrimes, un sinònim de patiments i de plors. En canvi, faria costat de bon grat i plenament convençut a Sèneca, quan diu que les autèntiques lliçons no s’aprenen a l’escola o de la boca dels pares, sinó fotent-se de lloros rodolant per la vida. A l’Eclesiastés hi podeu trobar una frase lapidaria, potser pel meu gust massa fatalista: “sota el sol tot té el seu temps i la seva hora. Hi ha temps per néixer i temps per morir, temps per sembrar i temps per recollir, temps per ferir i temps per curar, temps per construir i temps per destruir, temps per estimar i temps per odiar o fer-se avorrir...” Jo, que confesso ésser un apassionat de la vida com a concepte filosòfic, i que voldria consumir-ne la ració que em pertoca fins a les escorrialles, a vegades també tinc dubtes i febleses, però me'ls trec del cap convencent-me que vida només té sentit si procurem que cap de les persones que coneixem o amb qui ens relacionem sovint, no ens sàpiga greu que despuntin més que no pas nosaltres, que siguin més simpàtiques o, fins i tot, que ens passin la mà per la cara en prosperitat i bellesa, sense que suri per cap costat ni una gota de ressentiment ni d’enveja. La vida no té sentit amb el coragre de qui no sap adaptar se amb un somrís sincer als llavis, a la dosi de felicitat que li pertoca pel què té. La felicitat no és qüestió de tenir més o menys bens, sinó de saber-ne treure profit del que es tingui.

En Martí Pol, a Llibres del Mall, va descriure perfectament, pel meu gust, el sentit de la vida: “estic segur que moriré un capvespre / hivern enllà, davant mateix de casa / i no d’una mort ostentosa i terrible / ans d’una mort quotidiana i tendra / una mena de mort subsidiària / de pòtol o de gos de casa rica. / No cauré fulminat, m’aclofaré / tan lentament i dignament com pugui / per preservar tant el cos com la roba / del fang que hi ha al carrer i de la mullena. / Estic segur de no decebre els qui / en vida m’atorgaran confiança / i sé que esperen que la meva mort / sigui tan presentable com la vida.”

Potser, en definitiva, perquè la vida tingui un sentit positiu s’ha de passar per aquest món sense trencar res i, si fos possible, deixar-lo una mica més endreçat de com hom l'hagi trobat. Admeto que de la vida i del seu sentit en podríem parlar des d'infinits i diversos punts de vista, però ja us asseguro que si només ens limitéssim a aconseguir aquest objectiu tan senzill, la vostra vida tindria sentit de veritat. Perquè el món vagi millor, sigui més sostenible, amable i encantador, no fan falta herois ni sants, ni verges ni màrtirs, sinó persones que simplement visquin i deixin viure, que no pontifiquin gens des de cap trona, i que sàpiguen ser feliços – no fer veure que en són -, amb poca cosa. Us sembla bé?