“L’EIXIDA” Capítol tercer (VIII premi Romà Comamala, editat per Cossetània, l’any 2010)

3

            Quan la principal distracció d’una persona es redueix a la sedasseria mental, de retop, vulgues que no, es peixen moltes fantasies a benefici d’inventari. No podent-me, doncs, ocupar d’altra cosa que de xafardejar i fer córrer el magí, he après a mesurar el temps en funció de determinades rutines que he observat gairebé es repeteixen durant la jornada amb mil·limètrica exactitud horària, si fa o no fa; les quals, per alguna raó que no recordo ara mateix, en tots els casos em van cridar l’atenció en un moment donat i des de aleshores s’han acabat convertint en referències obligades del meu jornal a l’eixida.

Per exemple, quan són una mica més de dos quarts d’onze tomben la cantonada, puntualment, una parella d’avis agafats de bracet que van a asseure’s al banc que hi ha a l’entrada del pati de l’escola, esperant que sigui l’hora de l’esbarjo. Quan surt la canalla a la desbandada, els dos vellets es posen dempeus perquè se’ls vegi bé, mentre ella es treu de la butxaca de la bata un petit embolcall fet amb un tovalló de paper que conté, pel que he pogut deduir a copia de fixar-m’hi, alguna gormanderia. De seguida que els reconeix, des del pati se’ls hi acosta un negrito que es llança als seus braços, estimant-los amb un sentiment que m’entendreix. Després d’aquestes primeres efusions, el nen desembolica el paquetet que li allarga l’àvia per veure que li han portat, petonejant-la una altra vegada abans de tornar amb els seus companys; mentrestant, els dos vellets es queden arrapats a la reixa del pati, fins que s’acaben els jocs. Quan els nens han retornat a classe, ells s’enretiren també, a poc a poc, per on han vingut.

No tinc ni idea de qui són la majoria de vianants que em desperten la curiositat; però, a còpia d’anar-los descobrint m’he acabat inventant una identitat i una pel·lícula per a cadascun d’ells, sense tenir-ne la més remota idea de qui són en realitat ni què hi ha de veritat en tot el que m’empatollo. En el fons és com un joc d’atzar i tant se me’n dona si l’encerto de ple, poc o gens, a pesar que quan més temps transcorre sense poder comprovar la meva primera impressió, més greu em sap que les meves elucubracions es quedin, només, en la falòrnia d’una ment esvalotada. I amb tota franquesa, us asseguro que quasi prefereixo si no l’he encertada, no saber si desvariejo i seguir creient-me les fantasies que m’he empescat per a cada personatge que m’intriga. No faig mal a ningú fent volar coloms d’una manera innocent com aquesta, simplement per passar l’estona. Quan xalo més d’aquest curiós entreteniment, és quan diversos detalls que he anat observant, a còpia de dies d’atenció meticulosa, encaixen passablement i confirmen que la meva intuïció no anava tan lluny d’osques.

Algunes vegades, esclar, l’esguerro estrepitosament, com en el cas de la parella d’avis a qui em referia fa un moment. Va ser una casualitat que després d’uns quants dies de veure’ls passar i traspassar, amb la puntualitat d’un rellotge, s’ensopeguessin amb el meu sogre, quan sortia a passejar el gos. Els dos homes es devien conèixer d’abans i es varen posar a caminar plegats, fins a tombar la cantonada. No es que em delís, però quan el sogre va pujar a l’eixida a portar-me la potinga que m’he de prendre un parell d’hores abans de dinar, no me’n vaig pas estar de preguntar-li, com vaig poder i sense que se’m notés cap interès. En resum, que no es pot dir que aquesta vegada m’hi hagués lluït gaire fent d’endevinaire.

Jo hagués jurat que el negrito era el seu nét, potser adoptat per algun fill. Doncs, no! Resulta que no n’he encepegat ni una: als avis se’ls hi va morir l’única filla que tenien, en un accident de cotxe ja fa uns deu anys, i des de llavors sobreviuen sols en un tercer pis, a tres cantonades de casa nostra. Del negrito, el meu sogre no en sabia ni un borrall i es va quedar parat quan li vaig explicar l’afecte que es tenien. Des de llavors he detectat que el sogre, com aquell que no vol la cosa, no  perd de vista la parella d’avis quan els veu passar, camí de l’escola. En canvi, a mi el desengany m’ha refredat l’interès. Sí que me’ls miro, ja que no tinc res més a fer, però no penso enredar-me en cap altra teoria estúpida.

En qualsevol cas, el que em vinc a referir és que no m’avorreixo gens, perquè durant el meu jornal a l’eixida les ocasions que se’m presenten per embolicar la troca a la meva manera, no les podria pas comptar amb els dits d’una mà. Inclús em penso que he caçat un parell de pistes sospitoses que jo diria poden tenir el seu marro. Estic acabant de lligar melics però, almenys en un cas, posaria la mà al foc que es tracta d’un embolic de faldilles, probablement d’una dona que li fa el salt al seu home. Totes aquestes deduccions no són pas fetes a la babalà, fruit d’un pressentiment capriciós, sinó la conseqüència de no perdre de petja determinades anades i vingudes de gent que passa anònimament, però que a mi em crida l’atenció per algun detall. Si pugés fer servir els binocles afinaria molt més la punteria podent examinar de prop les sensacions que traspuen les fesomies; però, malgrat m’hi he esforçat en aconseguir-ho, em resulta complicat per no dir impossible, sortir-me’n amb una sola mà. D’altra banda, si la sogra o la Sara m’hi enxampessin tafanejant, se’m menjarien de viu en viu a retrets.

Ara per ara, la que més m’interessa de les persones que mantinc en observació és una dona de la que, des del primer dia que va aparèixer pel carrer, me’n vaig quedar penjat. Travessa per davant de casa dues vegades mentre jo m’estic a l’eixida: una a mig matí i l’altra abans de fer-se fosc. Treu a passejar una gosseta - d’aquestes que en diuen "marilins" - carrer avall, fins que l’animal ha fet les seves feines. Llavors, s’ajup amb elegància a recollir la caqueta, amb un paper que ja deu portar preparat a la butxaca des de casa i s’entorna per on ha vingut. De manera que la puc repassar pel davant i pel darrera quatre vegades al dia. Inclús algun cop he pogut mirar-me-la més detingudament perquè se sol aturar a la reixa del pati, mentre la seva gosseta i el nostre Xispa - que en fa tres com ella - s’ensumen i festegen una estona, a la seva manera.

És una dama de mitja edat, airosa i senyora, que camina d’una manera tan elegant que si només fos per aquest detall, ja es mereixeria fer-se mirar. Però a mi em va cridar l’atenció, sobretot, per dos altres característiques singulars: perquè va vestida de cap a peus uns dies tota de blanc o i uns altres tota de negre, i perquè té un cutis extremadament pàl·lid, que accentua una mata de cabells embreada, que li tapa la nuca i se li escampa espatlla avall. La seva expressió reflecteix, sempre, una melancolia tan evident que, de primera impressió, vaig pensar que estava malalta; però, més endavant m’he decantat per atribuir-ho a que li’n passa una de molt grossa.

Els vestits que es posa, llevat del color, són d’estil idèntic: uns pantalons perfectament planxats i una bruseta cordada fins a sotabarba que li amaga tot el coll. Quan va de negre, la pell de la cara li ressalta com una glopada de llet. Vull dir que el to pàl·lid de la seva pell no es pot descriure ni com esgroguissat ni com descolorit, sinó que és el seu to natural. Em va impressionar, ho confesso, des del primer dia que la vaig veure; sentiment que ha anat arrelant a mesura que passa el temps. Estic atrapat entre el misteri que desprèn la seva figura i la sensació de fragilitat que transmet, que em desvetlla un desig impossible de protegir-la. Precisament, des de fa quatre dies li he perdut la pista, circumstància que potser tingui una explicació ben raonable i natural; però, que en relacionar-la amb certes coses que he notat darrerament, em fa estar una mica neguitós.

La canalla del barri ha passat a recollir diners per a la revetlla, parant una barretina on dipositar-hi els donatius mentre una colla de cantaires s’esforçaven entonant el repertori que porten assajant des de fa dies al pati de l’escola i que gairebé ja em sé de memòria de tan sentir-lo. La sogra s’ha retratat amb la contribució que més o menys els hi té taxada l’organització d’un any per altre, rondinant per a no perdre la costum que les festes sempre es fan a l’altra banda de barri i des de casa nostra no veiem res. La canalla, ben ensinistrada per entomar planys d’aquesta mena sense fer-ne cas, deixa que s’esbravi, mentre el sogre segueix l’escena sense badar boca, entretingut en subjectar el gos, que no para de bordar. Tot plegat vol dir que s’acosta Sant Joan i que aviat a l’escola començaran les vacances, privant-me així d’un passatemps interessant, fins que torni la tardor.

Precisament, serà la primera tardor que viure des del carretó de rodes i no sé com anirà quan els dies s’escurcin i no pugui estar-m’hi, a l’eixida, tantes hores com ara. Durant la primavera i l’estiu, que les estones de claror i de bonança son tantes, pràcticament m’hi passo el dia assegut a fora. Potser quan la calor aplançoni fort, en plena canícula, hauré de fer el pensament d’entrar a migdia i resguardar-me’n, dintre l’alcova. La sogra, de tant en tant, deixa anar comentaris tan estúpids com que ella poc sabria estar-s’hi tantes hores quieta i plegada de mans, prenent el sol com les sargantanes. Càsum la dona! Quan l‘Anna se’n vagi de vacances amb la seva mare a l’apartament de la platja, em quedaré en mans d’aquesta mala bruixa, de manera que ja em puc preparar a passar-ho magre.

Per cert, no n’han pas dit res d’emportar-se-me’n amb elles, malgrat l’apartament de Salou sigui l’única cosa de la que encara soc l’amo, ja que el vaig comprar d’estranquis quan els meus negocis rajaven fort. Ni s’ho han plantejat, de ben segur, si m’agradaria o no d’anar-hi. La Sara ja deu haver decidit per mi que no em convé, i del tema no se’n parli més. Prefereix llogar una donota per ajudar-me en les feines més emprenyadores – llevar-me, banyar-me i vestir-me – que no pas que li espatlli els seus plans. De fet, l’entenc. Segurament, jo faria el mateix si a qui li haguessin anat mal dades fos a ella. O potser em comportaria encara pitjor. Quan estava bo no vaig convidar ni una sola vegada els sogres a passar-hi uns dies de descans, vora la mar. No voldria dir cap mentida, però em sembla que la sogra no hi ha posat mai els peus a l’apartament la platja. El sogre sí que va estar-s’hi una temporadeta, però perquè li vaig fer anar a pintar-me’l i repassar totes les portes i finestres. La pobra dona em feia nosa per anar de vacances i, ves per on, ara les passarem plegats per força i, a sobre, li hauré de fer la farina blana si vull anar una mica ben servit. Em sembla que l’Anna i la seva mare marxaran després de Sant Pere. He sentit a dir que l’Anna ha de tornar a treballar a finals de juliol, però la Sara encara s’hi estarà tot l’agost a passar-s’ho com una barjaula. Això sí, perquè els faci companyia se’n portaran el gos. Em fan sentir tan poca cosa que, a vegades, no em sabria pas greu llevar-me a l’altre mon. Si no fos per l’Anna ja ho hauria engegat tot a la merda, i això que tampoc es passa fent-me moixaines. Però, almenys, em demostra una mica d’afecte i em dedica una estona cada dia, que aprofitem per fer barrila de les novetats.

Amb la canalla que ha vingut a pidolar hi he vist aquell negrito que és tan afectuós amb els que jo em pensava eren els seus avis i que resulta que no. El sogre, finalment, es veu que, encuriosit, ha procurat treure’n l’entrellat pel seu compte i l’altre dia em va comentar, fent-se el desmenjat, que en realitat el nano i els vells viuen al mateix replà de l’escala, però que no són res de família. Sembla que els pares han donat un cop de mà vàries vegades als dos vellets i que la criatura s’hi passa estones fent-los companyia, mentre ells es cuiden dels dos altres fills més petits dels seus veïns. Al sogre, mentre m’ho explicava, no li he notat cap inflexió a la seva veu que palesés algun sentiment. Com sempre - llevat de quan repapieja fent memòria a la padrina de les seves peripècies de joventut - no demostra mai cap emoció; és com si es limités a deixar passar la vida, sense implicar-s’hi gens. Solament vaig enxampar-lo un cop emocionat de veritat: fou quan un roser, que ja donava per mort degut a les fortes glaçades de l’hivern, li va tornar a florir contra tot pronòstic. A mi també m’agradava aparentar fredor, distància o reserva, però tot era postís i sovint m’havia d’esforçar perquè no aflorés el meu sentimentalisme ploraner, posant-me en ridícul. Ara no té dita, perquè des de la malaltia tinc el llagrimall fluix i no puc evitar que em tremoli la barbeta, si faig el mínim esforç per reprimir-me.