Follow by Email

divendres, 16 d’abril de 2021

LA DARRERA OCURRÈNCIA SOBRE PENSIONS

El ministre del ram ja s’ha despenjat amb el primer ciri trencat de la seva legislatura. Amb la qüestió de les pensions passa igual com amb l’ensenyament: que cada vegada que canvia el titular del ministeri, ens sorprenen amb una nova proposta de reforma. Quan als països endreçats les lleis que funcionen no es toquen o es fa amb pinces, aquí som tan inquiets que qui no té "cul d’en Jaumet" sembla que pateixi del "mal de sant Vito", cada vegada que hi ha relleu ministerial el nou escarràs es treu il·lusionat de la txistera com si fos un conill màgic, la seva particular recepta per resoldre problemes tan peliaguts com el de les pensions i el de l’ensenyament. El problema és que després de tants anys d’embastar reformes que es desinflen soles i caduquen en quatre dies, els autèntics problemes de fons de l’educació i de les jubilacions continuen sense resoldre’s.

A la meva manera de veure, per encarrilar el futur de les pensions fa temps que hagués calgut deixar-se de punyetes i agafar el toro per les banyes quan encara era possible redreçar la situació, però com que tothom tenia mandra de mullar-s’hi a fons per trobar solucions que garantissin els compromisos de l’Estat amb els pensionistes d’avui, i assegurar una fórmula sostenible perquè els pensionistes de demà no s’haguessin de retirar amb un mà al davant i una altra al darrera. Els polítics miops mai varen tenir el coratge de posar les cartes sobre la taula, sinó que preferiren fer-se trampes al solitari, vivint de beta mentre a la guardiola del sistema de pensions hi havia prou coixí com per amorosir la tendència a fer fallida. En bona part, la manca de valentia era deguda a la supina preparació com estadistes de la majoria de dirigents en general. Perquè no critico només als nostres, que d’aquestes “faves” se n’escaldufaven arreu d'Europa, si fa o no fa. Per aquesta raó, a tants països cada dos per tres els carrers se’ls hi omplen de jubilats en defensa dels seus drets adquirits i en previsió de retallades, a la mínima que badin i baixin la guàrdia.

Com que en aquest país allò que coneixem per “opinió pública” acostuma a tenir memòria de peix, i la classe política té la pèssima costum de penjar medalles a qui no li toca, em sembla just recordar que va ésser la Minoria Catalana - la d'aquells convergents avui injustament triturats a la paperera de la història -, que el 6 d’abril de 1995, presentà al Congrés dels Diputats una proposició no de llei referent a “l'anàlisi dels problemes estructurals del sistema de seguretat social i de les principals reformes que s'haurien d'es-cometre”, que va acabar convertint-se en la inspiració del Pacte de Toledo. Més endavant, els populars de l’Aznar van intentar apropiar-se’n la paternitat de la iniciativa, però va ser com moltes altres vegades va passar en qüestions d’Estat a Espanya, que la Minoria Catalana liderada per en Pujol va cridar l’atenció i posà el dit a la nafra avisant que el preocupant descens de les cotitzacions i l’alarmant increment de la despesa, posaven en perill l'estabilitat del tinglado.

A més a més, en un període de crisi econòmica moltes empreses havien apostat per l’asèptica jubilació anticipada com a drecera per reestructurar a la brava plantilles improductives, envellides i sobredimensionades. Si hi afegim a aquest panorama l’atur estructural agrari i un alt grau de frau en les cotitzacions, es fa palès que el sistema de pensions estava sotmès a una pressió cada vegada més histèrica, a mesura que la guardiola s’anava esllanguint mentre un Pacte de Toledo feia tots els papers de l’auca per justificar la seva covardia tàctica de prendre'n nota però no decisions. Un Pacte que era una bona eina de treball per traçar una reforma valenta i imaginativa que no passés per congelar o retallar les pensions, obeint mansos a Brussel·les quan toqués el pito. L’única sortida, que ja s’hauria d’haver pres fa dos dècades, per garantir la viabilitat del sistema de pensions era l’augment progressiu de l’edat de jubilació i establir el finançament mixt (públic i privat) de les futures pensions. Mentrestant, durant un període transitori, garantir a través dels pressupostos generals el poder adquisitiu de les pensions en vigor. Tanmateix, depurar el sistema de manera que quedés perfectament delimitat el territori de pensions contributives i no contributives, per evitar la “contaminació” de les contributives amb pensions que en realitat són subsidis i ajudes conjunturals, de naturalesa política.

Mentre no es posi fil a l’agulla en aquest sentit, totes les iniciatives per més ben intencionades que siguin, no passaran d’ocurrències i sargits. Pel que fa a la proposta del ministre actual, d’incentivar l’endarreriment de la jubilació a base de primes, seria una bona idea si institucionalitzés una fórmula per aprofitar l’experiència professional en determinats oficis en perill d’extinció. Però els trets no van en aquesta direcció. I una vegada més, no passa d’una “ocurrència” per marejar la perdiu i apostar a la política dels estruços: qui dia passa, anys empeny. O a la dels cínics: el darrer que passi, que tanqui la porta i apagui el llum. Són faves comptades.

dijous, 15 d’abril de 2021

TANT VA EL CANTIR A LA FONT, QUE VE QUE ES TRENCA

Qui té la legitimitat última per prendre les decisions en temps de pandèmia, el poble, els seus representants o els experts? Amb quins criteris es conclou que algú pertany o no a un grup de risc? Qui decideix l'hora en que ha de començar el toc de queda i perquè a aquesta i no a una altra? Quines activitats comercials, culturals o esportives s’han de tancar al quarto de les rates i quines no? Qui mana quines vacunes, com, quan i a qui s’han d'administrar primer? Qüestions com aquestes exigeixen una reflexió crítica, que no es pot basar únicament en rampells individualistes, ni en tarannàs burocràtics o en càlculs de probabilitats. Les decisions s’han de prendre amb unitat de criteri, amb autoritat moral i efectiva per aplicar-les amb regles d'eficàcia i rendibilitat social i no de competència eixorca per afavorir privilegis.

Els darrers mesos, no es pot negar que, la presa de decisions polítiques sobre restriccions de llibertats individuals o col·lectives en benefici d’un presumpte bé comú, ha estat contaminada i condicionada sovint més per pessics de demagògia autoritària i d’oportunisme calculat i gens innocent, que no pas de coherència i de raonada governança solidària. La majoria de les decisions que s’han pres no han estat consensuades per pura rebequeria i marraneria de les parts, no escoltant propostes intel·ligents dels experts, i enlloc de debatre civilitzadament i en la discreció, s’han desqualificat les opinions de molta gent carregada de raó, des del safareig públic amb estirabots, ocurrències de tarambanes, ximpleries i poca-soltades, algunes baladrejades més a tall d’insult que de discrepància enraonada.

Els darrers tretze mesos la ciutadania ha passat por, desconcert, crisis d’impotència i brots d’indignació, en tenir de suportar que els partits més influents i representatius d’això que se’n diu “poble sobirà”, enlloc d’anar a l’una s’escridassaven i gairebé s’escopien, prostituint el joc democràtic de la sana discussió per l’estúpid joc brut del desprestigi personal barroer, en alguns casos aprofitant-se descaradament del caos pandèmic per desestabilitzar criminalment el sistema. És més, en ple daltabaix de l'economia en tots els països i de la necessitat imperiosa d’endeutar-se, àdhuc per damunt de les línies vermelles de la prudència, per aconseguir vacunes, material de protecció i equipaments sanitaris extra-ordinaris, resulta que ni a la indústria armamentista ni a les poderoses oligarquies els ha afectat la crisi, i cap dels països que les passen morades s’ha volgut quedar ressagat en termes d’influència estratègica, retallant per coherència social els maleïts pressupostos de defensa.

Quan hi ha tanta gent que voldria que es pensés, per l’endemà de la pandèmia, en plantejar amb tots els ets i uts i pel tràmit d’urgència una mena de nou contracte social, que sigui capaç d’articular un compromís històric entre els que van bé inclús en temps de trasbalsos com el present i els que s’arrisquen a quedar-se enrere, a la cuneta de l’atur i de la crònica manca de recursos, resulta que quasi cap dels principals dirigents occidentals i del primer món, tranquil·litza els seus ciutadans amb una actitud de-cidida, valenta i convençuda de com s’ha d’enfocar la recuperació. Però, aquesta cridanera i suicida manca de lideratge es farà dramàticament palesa, si no es posa les piles la societat civil i comença a enviar a la paperera de la història, els vividors i els buròcrates que no vagin a la idea d’encarar la “nova normalitat” prioritzant les inversions necessàries per pal·liar i prevenir els efectes de crisis socials, ambientals i sanitàries evitables. No és una reflexió pessimista, sinó realista. Si els governants fan el ronsa i no fan la feina, els responsables de la desídia i de la estupidesa no són ells sinó nosaltres si seguim escollint ineptes presumits per fer una feina que els hi va gran i que en la majoria dels casos no saben ni per on començar-la. La nova normalitat exigirà que al davant del carro s'hi posin els millors, desempolsegant aquell mantra del llunyà 68: imaginació i no burocràcia al poder.

Quan caldria, doncs, posar els problemes i necessitats de la societat, i el rescat de l’incert i desballestat estat del benestar en el epicentre de la nova normalitat, a la meva manera de veure resulta que ningú, ni a dreta ni a esquerra, posa avui amb sinceritat, generositat i pragmatisme els interessos generals per sobre dels particulars de cada capelleta. En aquest sentit, és una vergonya que dos mesos després de les eleccions, a Catalunya encara no s’hagi pactat un govern. Però, el més decebedor és que al pas que anem, encara que a darrera hora s’arribi a un acord enfilat amb cordills, el govern durarà de Nadal a sant Esteve, perquè els que diuen que hi treballen ja no és que no s'estimin, sinó que alguns comencen a odiar-se cordialment. Però que vagin al tanto, que els càntirs de tant anar a la font es trenquen i com diuen els castellans “obras son amores y no buenas razones”. És a dir: que més dels que es pensen n’estem tips de xarlatans i encantadors de serps. Francament!

dimecres, 14 d’abril de 2021

L’ASE DE’N MORA, DE TOT S’ENAMORA

Que és el que se li retreu a aquell que és del darrer que li parla, com si diguéssim un baliga-balaga sense conviccions pròpies arrelades. Ja planyo aquells que han d’aguantar algú tan influenciable, que s’encaterina inexplicablement, potser fins i tot sense poder-ho evitar, de tot el que li ve de nou, encara que no tingui res a veure amb allò que deia creia ahir. Ja és ben fotut haver-nos de refiar d’algú capaç de girar-se d’allà on ve el vent, a la mínima rufagada. Però, per desgràcia, de taral·lirots que pateixen d’aquest mal n’hi ha més dels que convindria, i alguns fins i tot ocupen càrrecs de responsabilitat, dels quals en depenen moltes persones, que no es mereixen ser despistades contínuament per les contradiccions vergonyoses, per no dir fastigoses, de uns titelles impresentables, però que tenen el do de fascinar inexplicablement, diguin el que diguin.

A la meva manera de veure, però, tan criticable és el que té tanta poca autoestima i criteri com per anar-se’n darrera del darrer que li parla, rient-li totes les gràcies i, si cal, defensar-lo a trompades; com aquell que, abusant del seu encanteri o influencia, sap captar l’atenció dels pobres d’esperit que estan disposats a canviar de principis, d’ideals o de camisa d’un dia per altre. Altrament, no sempre la gent canvia d’opinió per interès; també n’hi ha molts que creuen que ho fan de bona fe, perquè com si haguessin tingut una inspiració “creuen” fermament en la persona que s’ha sabut guanyar la seva confiança, fer-los oblidar o renegar directament d’aquells plantejaments o doctrines que predicaven convençuts, unes hores abans. Què havia passat? Doncs que el darrer amb qui varen parlar els va convèncer que es desdiguessin de tot allò en que creien el dia abans. Jo, francament, no em refiaria mai d’amistats i menys de socis o companys de viatge que canviessin de parer cada vegada que van a pixar. I d’exemplars d’aquesta espècie humana vel·leïtosa, mudadissa i volàtil, us asseguro que se’n poden trobar molts més que per mostra en el món dels negocis o de la política, i també en l'àmbit familiar.

Pensin com pensin, em mereixen més respecte aquelles persones que són de pedra picada, tant pel que fa als valors, les idees i inclús els sentiments que no pas els baliga-balaga. Podré o no estar-hi d’acord amb les seves idees, però almenys sabré exactament del peu que calcen i procuraré, si és que mi vull acabar entenent, buscar un punt d’equilibri entre allò que podem compartir i allò amb que, ni farts de vi, combregaríem. Però, us asseguro que és més fàcil d'entendre’t amb qui té clar el nord, que no pas amb qui té per senderi una banderola o que es canvia de camisa tres cops per setmana.

No obstant el que acabo d’exposar, no se m’entengui l’a per la bé: tanmateix em mereixen tant respecte aquells que després d’una llarga reflexió modifiquen els seus punts de vista d'ahir, com aquells que n’estan tan convençuts que els defensen a capa i espasa. Ja que no és el mateix canviar d’opinió després de valorar un seguit de pros i contres, que fer-ho frívolament després d'escoltar l'últim que ens ha parlat. Ara bé, si del que ens parlen és de vacunes, val més que no fem cas del darrer que ens parli perquè cada vegada que obre la boca un polític és per desdir-se del que havia dit hores abans. Feu-me'n cas, si no voleu caçar mosques i parlant sols.

dimarts, 13 d’abril de 2021

EN MATÈRIA DE SUPERSTICIONS, CADASCÚ PER ON L’ENFILA

Avui que s’escau dimarts i tretze és un bon dia per parlar de supersticions i oblidar-nos per unes hores de les xerrameques sobre vacunes, covid i política. La psicologia estudia la superstició per veure com influeix en les persones o com les creences modifiquen la conducta. Trastorns mentals, com l’esquizofrènia, l’autisme o els maníacs-depressius, diuen que porten associats una important quota de superstició sobre el risc de no seguir determinats comportaments rutinaris, que actuïn com una mena de ritual de protecció. De supersticions, en trobareu en totes les civilitzacions per reculats que siguin els temps on cerqueu. Un dels pobles més supersticiós era el romà.

Els romans estaven convençuts que els déus els avisaven i els feien estar a l’aguait mitjançant presagis; i per ells era un mal presagi, per exemple, que un gos negre entrés a casa - curiosament, avui de qui ens hem de resguardar els dels gats negres -, i de que una serp no travessés el pati, de que una rata no fes un forat en un sac de farina, de que un corb volés a prop de la teulada o de que no aparegués un mussol o una àguila, doncs predeien desgràcies. En canvi, les abelles simbo-litzen la benevolència dels déus i porten bona sort; en la tradició cristiana, l’abella és l’emblema de Crist, perquè s’associen els tres mesos d’hivern en què les abelles romanen tancades en els ruscos amb els tres dies que Crist va trigar a ressuscitar.

La paraula superstició resulta un concepte pelut de definir. En primer lloc, perquè pretén designar quelcom que no és “perceptible”, com un objecte físic que es pot agafar o palpar. Però, sobretot, perquè es tracta d’un concepte subjectiu que cadascú, com deia a l’encapçalament, l’enfila com li rota. La senyora etimologia ens il·lustra que el mot en qüestió prové del llatí “super-stare”, que en cristià significaria “romandre sobre del cap”. Vaja, com una mena d’espasa de Damocles! Les persones sempre hem tingut necessitat de saber el perquè de les coses, de qüestionar-les, de posar-les en dubte; però, en èpoques reculades especular i plantejar escrúpols existencials, en el marc d’una societat poc culta, i reprimida per les monarquies totpoderoses i, sobretot, per una església aclaparadorament tòxica, era motiu de repressió.

Aleshores, els successos “rars” o inexplicables acabaven atribuint-se a la bruixeria, la màgia o al dimoni. El ramat adoctrinat per la religió, culpava sovint persones innocents de portar problemes que, naturalment, resolien els sacerdots o els fetillers amb exorcismes; però, també amb massa freqüència, enmig d’un bassal de sang. I gairebé sempre, amb excuses de mal pagador, individus intel·ligents de la tribu o de la comunitat eren eliminats pels poderosos. Afortunadament, ara les coses són diferents. El nivell cultural i educatiu de la societat en general, els avenços científics i la tecnologia qüestionen o desmunten les supersticions. Moltes de les creences que fa uns segles feien rossegar les ungles als nostres besavis, ara tenen una o més respostes científicament verificables. La tecnologia ens fa la vida més fàcil i senzilla; però, no evita que alguns encara es mirin de reüll els dimarts que cauen en 13.

Tanmateix, però, caldria distingir entre els activistes de la superstició, potser perquè explotar-la és el seu modus-vivendi, i els simples “maniàtics per si de cas”. Per si de cas no trencar un mirall o evitar passar dessota una escala, possiblement sigui una simple mania; ara bé, posar el pa mirant cap a baix a la taula, no aixecar-se del llit mai amb el peu esquerre o estar-se d’obrir un paraigües sota sostre, ja començaria a ser preocupant. Però, encara trobareu gent que està al tanto de certes bones costums domèstiques que porten sort, com per exemple tenir una mata de julivert plantada en una torreta a la cuina, estirar les orelles de qui fa anys, apagar d’una bufada totes les espelmes d’un pastís d’aniversari, posar cactus a les finestres o una ferradura darrere la porta i portar una pota de conill a la senalla, dir “jesús” després d’un esternut o tapar-se la boca al badallar...

No acabaríem el repertori de coses que porten bona sort, segons les diferents creences populars. N’hi ha per triar i remenar. En qualsevol cas, també trobaríem gent que no suporta se la tingui per supersticiosa, però que si els cau el saler a terra tremolen i “per si de cas” es vacunen escampant-se polsos de sal sobre l’espatlla esquerra. En canvi, aquella dita que trobar un trèvol de quatre fulles portava sort, segons els entesos no n’hi ha per tant: els efectes duren quatre dies. En fi, que aquesta reflexió distesa d’avui us distregui de les noticies alarmistes i de les prediccions apocalíptiques que alguns piròmans de la calma fan córrer irresponsablement.

dilluns, 12 d’abril de 2021

TROBO A FALTAR UNA LLISTA COM LA DE FORBES, PERÒ REFERIDA ALS MÉS POBRES

Seria fantàstic que, de la mateixa manera que existeix un hit parade per classificar la gent guapa en funció del seu pes en or, n’hi hagués un altre, de barem, que classifiqués els pelacanyes d’aquest món d’acord amb els seus mèrits com a pobres de solemnitat. Però, ca! No la veurem pas mai aquesta llista, en primer lloc perquè a poca gent li deu preocupar massa de saber-ho, ja que dels pobres no se’n pot treure res més que maldecaps i mans pidolant. Però, sobretot, perquè dubto que arribéssim a avenir-nos per definir el concepte pobresa. Sobre qui es pot considerar ric encara hi hauria poca discussió, perquè la riquesa és objectivament fàcil de sospesar, malgrat alguns filòsofs tocats i posats asseguren que el més ric no és el que més té, sinó el que menys necessita. Jo, de fa temps, vaig penjar a la porta de la cuina una rajola amb una plegaria, que és com una declaració de principis: “Verge Santa del Roser, féu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, només el just per viure bé”. Sembla tan assenyat i de sentit comú aquest anhel que, francament, amb aquests tractes n’hi ha prou per considerar-se ric.

No obstant això, us en faríeu pagues de la gent que no s’hi conforma, sobretot des que les persones han hagut d’aprendre a còpia de garrotades i desenganys que el futur és una incògnita, i que val més no badar perquè en un moment donat podem quedar amb el cul a l’aire, tenint en compte que cada vegada es fa més palès a la nostra societat materialista que tant tens, tant vals. Els nostres besavis, i inclús des de temps més reculats, ens havien inculcat l’ànsia per guardar sempre un racó per un mal de ventre; però, d’ençà que el futur ens el presenten de color de gos com fuig, a molta gent li sembla que, segons com, potser no en tindrà prou amb un mer raconet, perquè qui sap com serà de fort el mal de ventre. I és aleshores quan entren les cuques de fer diners. Però, arribats a aquest punt, hauríem de distingir entre els que això d’arreplegar més diners obeeix a una tendència malaltissa per “por de tornar-se pobre”, i els que simplement es proposen acaparar quants més quartos millor, perquè volen ser cada dia “més rics”, per temor de no manar prou o perdre el dret a remenar les cireres.

En el primer cas, es podria dispensar com una angoixa previsora que s’explicaria per no haver superat la sensació d’inseguretat dels que sabent el pa que s’hi dona vivint a la pobresa, i que de cap manera voldrien trobar-s’hi de nou. El problema és que per molt que es folrin el ronyó mai els hi semblarà que en tenen prou per curar-se en salut de l’hipotètic mal de ventre i, per tant, estan condemnats de per vida a ésser uns amargats pobres d’esperit. I en el segon cas, la cosa encara pinta pitjor. Arreplegar diners a punta pala, no perquè es necessitin per menjar o per tapar forats, sinó per fer-se rics, més rics que ningú, sol acabar en la tragèdia de convertir-se en els més rics del cementiri, l’únic lloc on no cal emportar-se’n els diners perquè no serveixen de res. Però, en aquest cas, el problema rau en que escarrassar-se només per fer-se ric, cada vegada més ric, sempre obliga a amagar al calaix de sastre dels mals endreços personals, bons sentiments com l’ètica, la solidaritat i la compassió.

I ja que he tocat la qüestió de l’ètica, m’agradaria que els multimilionaris que han aparegut aquesta setmana a la llista dels més rics, segons el baròmetre Forges, em responguessin si consideren ètic i justificable que enmig d’una pandèmia, els seus ronyons estiguin un 50% més folrats que l’any passat. A la meva manera de veure, i la història no ho desmenteix pas sinó que ho recalca amb escreix, quant més augmenta la llista de multimilionaris, per molt que s’incrementi, la dels pobres encara s'allarga més, tres o quatre vegades més. Qui sap si perquè els ronyons dels rics estiguin ben coberts, es ineludible que els fetges i els budells dels pobres estiguin glaçats. Perquè, tafot!, si ningú necessita sopar dues vegades, ¿com s’explica el deler dels més rics de no cansar-se de fer diners? Sobretot, ¿com s’explica que quan van maldades i toca estrènyer-nos el cinturó, els únics cinturons que s’escanyen són els d’aquells pobres que es conformarien amb el “ni poc ni massa, només amb el suficient per viure bé” i amb guardar un petit racó pel mal de ventre? Jo, francament, penso que si els rics compulsius no fossin tan cabrons a vegades, els pobres de solemnitat tindrien un lloc per viure i morir amb dignitat. Aquest panorama no és nou, sinó més vell que l’anar a peu, però des que els rics han esdevingut capitalistes, jo personalment no apostaria pas ni un pèsol pel futur d’aquest món. És més, si pogués demanaria al conductor del tren que em porta, que em deixés baixar a la propera estació.

diumenge, 11 d’abril de 2021

ELS DIUMENGES, UN RELAT RETOCAT COM UN CONTE, PER DESINTOXICAR DE PANDÈMIA

Avui us proposo una historia d’amor molt particular. Podria afegir-hi una mica estrambòtic o excèntric; però, a les histories d’amor val més no etiquetar-les perquè en quan es fa, deixen de ser històries d’amor. L’amor és amor i s’ha acabat, jo’t reflic! I una demostració d’encaterinament sense pal·liatius, més enllà de la mort, ha estat el de l’Alfred que quan la seva parella va estirar la pota, en una d’aquelles crisis de cor que tenia cada vegada més sovint, va decidir que abans d’enterrar-lo i cantar-li les absoltes, envoltat de tots els parents, amics i saludats, el portaria a passejar per mig món ja que "veure món" havia estat el somni pendent de tots dos, des de que varen anar a viure junts. El problema per realitzar aquesta il·lusió era la diferència d’edat: mentre la parella de l’Alfred ja feia deu anys que estava jubilat, a ell encara li’n faltaven tres per agafar el retiro i dedicar els estalvis a realitzar les seves fal·leres.

En qualsevol cas, darrerament la salut de la seva parella, tot i que portava una vida mol arreglada i des que havia conegut l’Alfred s’havia passat al veganisme no radical però força lleial, el cor li havia donat un parell d’avisos preocupants de cara al seu projecte, que afortunadament es varen resoldre de moment amb un marcapassos i unes quantes píndoles per resistir. Envistes d’aquesta circumstància varen retocar alguns detalls del seu viatge somniat per fer-lo menys feixuc. I, vet-aquí, que varen encarregar un senyor creuer, d’aquests que duren setmanes i que enllacen per gairebé donar la volta el món. Valia un dineral, però ja que se’l podien permetre aquell caprici, no hi volien renunciar. De fet, qui ho va engrescar tot era la parella, que feia molt de temps que ho portava de cap i que si no ho havia fet abans pel seu compte, era perquè li feia por d’embrancar-s’hi tot sol en una aventura com aquesta. Però quan va conèixer l’Alfred i es varen avenir tant que se’n varen anar a viure junts, va quedar clar que aquell vell somni el compartirien plegats.

Però el seu plat bonic es va fer miques de matinada, tres mesos després de retirar-se l’Alfred i quan ja tenien com aquell qui diu les maletes fetes per anar a realitzar el somni. La seva parella va morir com un pollet, mentre dormia. Quan se’n va adonar, no hi havia cap dubte que no respirava des de feia qui sap quanta estona. La primera reacció va ser trucar a emergències, però quan ja estava a la sala d’estar a punt de fer-ho, la vista es va entrebancar amb les maletes i de sobte se li va acudir la gran idea. “No et preocupis pas – va córrer al dormitori a informar-ne a la parella encara de cos calent – farem el viatge i veuràs món tal com volies”. I de seguida va posar fil a l’agulla. Per sort la parella no pesava gaire i li va ser relativament fàcil remenar-la, per vestir-la i traginar-la fins el garatge, asseure-la doblegada i ben lligada al seient de l’acompanyant i tapar-la delicadament amb aquella manta que tant li agradava. I va començar l'inesperat viatge, sense full de ruta, fins on arribessin. Els preparatius varen ser tan frenètics com concentrats que no va vessar ni una llàgrima, sinó tot el contrari: estava tan eufòric per fer realitat el somni, que no s’adonava que tot plegat resultaria una mica macabre si els enxampaven

Però, varen tenir sort. No tenien full de ruta i mentre engegava el cotxe, l'Alfred va informar la parella, tot repartint-li bé la manta per sobre, que arribarien fins on pugessin. I ben lluny que varen arribar, llamp me mau! I encara estarien donant voltes si no fos que estavellaren el cotxe prop de Jafre, desprès de fugir d'un control contra direcció per l’autopista des del Voló fins a l’Escala. Segons els mossos, l’Alfred i la seva parella momificada haurien recorregut diversos llocs d’Espanya i d’Europa, malgrat les dificultats de circular enmig de les restriccions de la pandèmia, detall que no sé si s'ha d'atribuir a l’astúcia i perícia del conductor o a que els successius controls que es varen trobar tenien pa a l’ull. No sé com acabarà la rocambolesca experiència de l’Alfred (és el nom que li he donat en transformar la història en conte), però sigui quina sigui la decisió del jutge, m’agradaria que aquesta extravagància no acabés recordant-se com el que sembla, una història macabra. Ni molt menys com un delicte. Posem que potser ha estat un acte d’amor i qui sap si enmig de tantes notícies que ens trasbalsen, el record de la bogeria de l’Alfred no ens farà somriure una mica aquest diumenge ennuvolat i desencaparrar-nos, que prou falta ens fa. 

dissabte, 10 d’abril de 2021

ES FA MASSA SAFAREIG DE LES VACUNES I DE L’EVOLUCIÓ INCERTA DE LA PANDÉMIA

L’altre dia, em va explicar un amic que en acudir al vacunòdrom assignat va preguntar als sanitaris que controlaven des de l’ordinador la identitat dels candidats a punxar-se, quina vacuna dispensaven. Diu que li varen respondre immediatament, amb un deix d’orgull: la bona! D’entrada diu que no li va fer ni fred ni calor perquè ja sabia que, pel que havia sentit, als de la seva edat els hi endinyaven la Pfizer; però, després de rumiar-hi una mica, i per aquesta raó m’ho explicava, va trobar que es podien haver estalviat l'afegitó de “la bona”, ja que implícitament donaven peu a especular que n’hi havien que no eren “tan bones”. A mi també em sembla, li vaig contestar, que establir categories o classes de vacunes és la darrera cosa que hom necessita per desenterbolir l’ambient enrarit de sospites, i desmuntar els dubtes sobre l’efectivitat dels vaccins, negar que n’hi hagin de primera, de segona i fins i tot de tercera categoria.

Francament, tal com està el pati de susceptible en aquesta qüestió, amb tantes noticies contradictòries depenent de quina font ragen, crec que tots plegats, però sobretot cadascú que tingui per petita que sigui alguna responsabilitat o implicació en el tema vacunació, haurien d’escollir amb tacte les paraules, els gestos i quasi aquells pensaments que traspuen a la cara. Si vacunar-se és l’única manera d’acabar amb aquest malson del Covid, no té cap sentit ni perdó de Déu que, frívolament, es facin córrer brames que només serveixen per alimentar el malestar i la confusió entre gent prou esporuguida com per pensar serenament i prendre decisions adequades. Suposo que la manca d’un lideratge ferm i únic, que no permeti la proliferació de pseudo-portaveus a cada cantonada és qui en té la culpa que un terç llarg dels cridats a vacunar-se es facin el ronsa, col·lectiu desertor i escèptic en el qual s’hi troben des de persones de risc fins a gent que pertany als grups preferents, anomenats en l’argot pandèmic “essencials”, com mestres, policies o inclús més de quatre sanitaris.

Això és molt greu i temerari, perquè entre d’altres raons de pes, justifica la desgana o l’autèntica basarda de gent que no acaba de pair la quantitat d’informació brossa que circula no només a través de la xarxa, sinó a totes hores pels mitjans d’informació. I l’acuso de brolla o de porqueria perquè la majoria de les vegades llur paternitat és desconeguda i es basa en la mera rumorologia no sempre ingènua i càndida, sinó en bastants casos malintencionada, inclús abonada per interessos impresentables que si sàpigues qui hi ha al darrera cauríem de cul. Es parla massa, i sovint sense cap autoritat ni acadèmica ni moral per fer-ho. A totes hores trobareu tertúlies on fins i tot els més burros de la confraria dels que farden de saviesa enciclopèdica, es permeten a vegades fer observacions d’autèntics sapastres, que els crèduls s’empassen com si fos la bíblia en vers.

A la meva manera de veure, doncs, si no s’aconsegueix unificar els missatges a l’opinió pública i cada cap de trons no endreça per una temporada el seu barret, potser no ens morirem de la pandèmia però acabarem amb una diarrea mental de collons, que en alguns casos pot esdevenir irreversible. Ja ens en fem càrrec que hi ha moltes incògnites plantejades sobre el futur i que és difícil mullar-se, però a hores d’ara ja s’haurien d’haver contestat unes quantes preguntes inquietants, començant per la més prioritària de totes: “i desprès de la vacuna, què?” Tampoc crec que siguin saludables per a l’equilibri mental de la població les “aportacions” testimonials d’alguns polítics influents o de metges de certa reputació popular, desqualificant-se els uns als altres i rentant a la vista de tothom una roba bruta que s’hauria de netejar o sargir en privat. A la bona i sacrificada gent del carrer només l’interessa que li ensenyin la roba neta, planxada i polida. Que els hi estalviïn les misèries, que ja en tenen prou de maldecaps quotidians com per tenir de trascolar les picabaralles i els atacs de banyes de petits personatges circumstancials, amb l’ego en plena trempera.

 

divendres, 9 d’abril de 2021

EM SEMBLA QUE LA JUSTÍCIA S’HO HAURIA DE FER MIRAR

Ja fa temps que vaig decidir no fer-me mala sang per res. I mirar cap a una altra banda, si puc amb digni-tat, cada vegada que alguna cosa se m’entregira. Però no és tan senzill, quan realment importa que a cada porc li arribi legalment el seu sant Martí, per dir-ho sense embuts. El problema és que perquè tothom que fa una malifeta sàpiga el pa qui s’hi dona purgant-la, cal que es faci justícia amb tanta rapidesa com imparcialitat i severitat. Però, com que això no va ben bé tal com hauria d’anar en un món civilitzat i equilibrat, resulta que hi ha molta gent renyida amb la Justícia, perquè consideren que els jutges deceben massa sovint les expectatives de qui només desitja que prevalgui la raó i el sentit comú, i que sense cap ànim de revenja o represàlia qui la faci la pagui. I pagar no vol dir necessàriament que els malfactors es podreixin a la garjola una temporada, sinó simplement que reparin fefaentment els perjudicis materials causats a les persones, i que rescabalin la societat dels danys morals, sent útils a la comunitat, enlloc de viure de la sopa bova en una presó, tocant-se la pampa i sense cap voluntat de tornar-se bons minyons.

Però, per desgràcia, les coses no van d’aquesta faisó i els codis legals que haurien de servir per impartir justícia sense més romanços, resulta que el legislador els ha parit tan imprecisos que, a la pràctica, esdevenen un colador per un reguitzell de subterfugis legals que, paradoxalment serveixen per burlar la llei. I per tant, per impedir que es faci justícia tot el de pressa que caldria perquè sigui efectiva, mentre un exercit de picaplets fan bullir l’olla, tot buscant tres peus al gat per marejar la perdiu anys sencers. O perquè uns feixistes condemnats pel Tribunal Suprem per assaltar la llibreria Blanquerna l’any 2013, fastigosos fets tramesos en directe per la televisió, no solament tinguin suspès fa vuit anys l’ingrés a presó, sinó que per més escarni a les víctimes i a la pròpia Justícia, puguin presentar la seva candidatura a representants democràtics en les properes eleccions madrilenyes, empatant-se en una democràcia que no respecten i de la qual reneguen. On s’és vist un disbarat tan colossal?

¿O com s'ha de menjar que els acusats de violació múltiple d’una noia de Sabadell, refregant-se en la presumpció d’innocència que justifica el benefici de “llibertat amb càrrecs” o sota una fiança ridícula, es permetin provocar la societat en general i la víctima en particular, fent amb la mà aixecada el signe de la victòria a les portes del tribunal que els jutja, fanfarronejant davant unes càmeres de televisió i una eixam de periodistes àvids de morbo? Mentrestant, una estàtua de la Justícia, més bòrnia que mai s’ho deu estar mirant des del cel de les oques, i els seus "sacerdots" deixen fer com si res. Només m’he referit a dos casos de rigorosa actualitat; si ho tingués de fer-ho amb tots, la llista és tan llarga que fatiga només d’imaginar-te-la.

La Justícia, perquè sigui justa, ja ho he dit, cal que sigui ràpida. Fa molt de temps que ho sentim a dir, però no hi ha res a fer: cada vegada és més lenta i entortolligada. En part, perquè les lleis no són taxatives i es presten a infinitat d’interpretacions, que els picaplets exploten fins el darrer cremallò. Però, tampoc hi ajuda gens a accelerar-la l’empedreïda manca de recursos materials, humans i tecnològics, que eternitzen els procediments als jutjats. I, sobretot, l’escandalosa judicialització de la vida política. Seria instructiu de fer un recompte de totes les hores i personal que absorbeixen els assumptes de naturalesa política en detriment dels procediments comuns, encallant l’administració. ¿Per què un munt de ximples plets polítics no es ventilen i depuren fora dels tribunals, mitjançant mètodes estrictament polítics? Una fórmula podria ser, per exemple, que tota llei que es promogui sense majoria absoluta abans d’entrar en vigor necessiti passar pel sedàs d’un tribunal tècnic que l’esporgui d’inconstitucionalitats. Potser els polítics s’ho pensarien dues vegades abans de tirar pel dret. Francament, quelcom s’ha de fer perquè a la Justícia ningú més la bescanti com aquell diputat que la va titllar de “caxondeo” ja fa uns quants anys.

dijous, 8 d’abril de 2021

PAU A L’ARCADI, L’HOME QUE NO VA RENUNCIAR MAI ALS SOMNIS

L’Arcadi Oliveras que ahir ens va deixar és un d’aquells homes carregats de raó, com en Xirinacs o en Raimon Panikkar, a qui no sempre se’ls en fa cas, i que massa sovint es mira de tapa’ls-hi la boca. Les bones persones com ells, quan ens deixen, el millor comiat que es mereixen és no oblidar-nos d’allò que deien, creien i ensenyaven. Però mentre algú els hi manlleva els pensaments, descansen en pau en adonar-se, des d’allà on reposin, que en els seus somnis també hi somnien d’altres, que no els deixaran oblidar. Les persones bones no moren mentre algú continuí estimant-les i, en el cas de personatges com l’Arcadi, mentre algú en faci memòria de les seves idees i lliçons, esdevenen immortals. En homenatge, doncs, a l’Arcadi us proposo que avui dediquem la reflexió a recordar allò que pensava en algunes matèries de roent actualitat:

“Tots els homes i dones tenim els mateixos drets o els hauríem de tenir, i som iguals o hauríem de ser iguals, en oportunitats i desenvolupament de la vida. I, per tant, no hauríem de pensar que hi ha jerarquies ni que ningú està per damunt dels altres o té autoritat sobre els altres, a menys que de manera democràtica se li hagi delegat. Però encara que sigui així, que tingui una autoritat delegada, ha de ser sota control i vigilància de qui li ha delegat. La democràcia és molt fràgil, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona, però només és construeix exercint-la”.

“Jo no vaig estudiar econòmiques perquè els rics en fossin més del que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres, davant un sistema tan injust com en el que vivim. I, curiosament, la primera consciència anticapitalista em va néixer en el moment de ser empresari, quan vaig heretar l’empresa del meu pare, que ja començava a estar descapitalitzada i la meva gran preocupació era com pagar els sous de les persones que hi treballaven”.

“Un dels grans poders fàctics és el poder financer, en el qual les grans fortunes, les grans empreses, els grans partits i corporacions estan implicats, i per això no canvien. I aquí entrem en un terreny pantanós: controlar els bancs i controlar els paradisos fiscals. Els bancs ja fa massa temps que hem deixat que campin al seu aire. Sempre he dit que els banquers tenen dret a cobrar una plusvàlua per la feina que fan, però una cosa és això i l’altra els interessos desmesurats que es demanen per a qualsevol préstec. L’únic interès justificable seria el de la inflació".

“Avui, amb tot el mapa que tenim de morts a la Mediterrània, hem de tornar-nos a preguntar on queda la dignitat humana i sobretot què ha passat amb el dret d’asil? Com pot ser que es deixin morir a la mar milers de persones que arriben en unes condicions inhumanes i que fins i tot uns governs facin malabars per no deixar atracar a les seves costes els vaixells que salven vides? On hem anat a parar? On queda la dignitat? O millor dit: on queda la humanitat?

“Quan vols fer una cosa nova has d’explicar què vols fer: què serà, quina estructura tindrà, com s’abordaran les polítiques i els temes que ha de contenir. En el cas del procés a la independència de Catalunya no hi va haver una proposta que definís clarament què havia de ser o com havia de ser aquesta nova República que estàvem sotmetent a referèndum. Es tractaria que es pogués demostrar que la independència de Catalunya pot anar més enllà de crear un símil d’estat com l’Estat espanyol. Això mai! Caldria que la nova República demostrés que pot tenir un sistema econòmic diferent, que pot ser fraternal, que protegís els més febles, que tingués un bon sistema de pensions, que cuidés l’entorn i el medi ambient, que pogués practicar, en definitiva, una democràcia real i que promogués la vida digna de tothom”.

“Per mi la monarquia, en general, només representa dues coses: una institució ancorada en el passat i que sempre viola els drets humans. Encara que algunes monarquies ens semblin més «arregladetes» o aparentment més modernes, fins i tot aquestes violen els drets humans. I ho fan des del moment en què es col·loca una família per damunt de la resta de famílies del país. La Declaració Universal dels Drets Humans no ens diu que tots som iguals?”

I així podríem continuar i continuar tibant de cites en aquesta mena de vetlla respectuosa i improvisada, perquè l’Arcadi no parava de somniar. I, a més, n’era conscient que malgrat ell no els veiés mai realitzats els seus somnis, no perdia l’esperança que els que li anessin al darrere sí que ho aconseguissin. Per aquesta raó crec que li agradaria que l’acomiadés amb aquesta cançó de l’Albert Pla: “Si algun dia tu anessis a dormir, i volguessis tenir els somnis més guapíssims que es poguessin tenir, espera només a que sigui de nit. Obre la finestra i mira al cel” Si ho féu aquesta nit i teniu la sort que no estigui ennuvolat, potser veureu l’Arcadi penjat d’algun estel somrient-vos amb aquell seu posat entre murri i sorneguer. 

dimecres, 7 d’abril de 2021

QUI ELS ENTENGUI QUE ELS COMPRI

Valguem Déu la que tenim armada després de la purga del diputat Cuevillas pel komintern de partit d’en Puigdemont. Ja us ho vaig avisar diumenge passat, però de totes les astracanades possibles en la carpa de circ en que s’ha convertit la política catalana des d’un temps ençà, no m’havia ni passat per la barretina que a un trofeu polític tan decoratiu, que feia tanta patxoca a l’aparador com era ni més ni menys que el mateix advocat defensor de l’emperador de Waterloo, se’l convidaria a prendre’s una cullerada d’oli de ricí. Però es veu que a JxCat com a Roma no paguen traïdors i, per tant, la sergenta major no ha tingut cap mirament en imposar disciplina i degradar tot un peix gros, suposo perquè escarmentin els que tinguin la temptació de cantar saragates per lliure i desafinant, quan el que toca és seguir al peu de la lletra el compàs de la partitura oficial. Perquè, no ens enganyéssim pas: si el diputat Cuevillas s’ha hagut d’empassar la purga ha estat per verbalitzar allò que pensava. És a dir, per exercir la llibertat d’expressió que les patums de JxCat prediquen, ara es veu que de cara a la galeria, que s’ha de respectar sempre, encara que no s’hi estigui d’acord.

El diputat Cuevillas – no sap pas en el vesper que es va ficar quan va decidir canviar la toga per la política – simplement va deixar caure una pregunta al vent en una entrevista: “Què és més eficaç per desgastar l’Estat espanyol? La confrontació quan no porta enlloc i deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa”, o afluixar una mica. Bé, unes hores després que la sergenta major i el comissari polític Josep Costa el reptessin, va matisar allò de “bestiesa” però va ratificar el sentit d’allò que havia confessat, senzillament perquè ho pensava. M’agradaria saber quants de JxCat pensen com ell, però no tenen nassos per expressar-ho. A la meva manera de veure, som molts els ciutadans d’aquest país que coincidim exactament amb el seny del diputat Cuevillas, sobretot quan va insistir que “no estava d’acord amb actituds polítiques numantines, merament simbòliques”.

El problema que tenen els polítics d’aquest país - i suposo que els de molts altres, però a nosaltres ens dolen els de casa i són els que hem de criticar - és que no siguin coherents entre el que pensen quan no han de fingir i el que es veuen obligats a dir, per a no desafinar i mantenir la menjadora. Ni ha, per exemple, molts que pensen, com en Cuevillas, que el possibilisme en política és molt més agraït que no pas la confrontació. I per mostra, l’aixovar que cada dia van eixamplant els bascos gràcies als possibilistes murris del PNB, i les quantitats de llençols que a cada bugada s’estripen a Catalunya degut a la intransigència del "tot o res". El que va expressar en Cuevillas no és més que una confessió de sentit comú i de pragmatisme, però aquest escenari assenyat no està fet pels totalitaris. Com recordava ahir un diari, un altre totalitari, l’Alfonso Guerra, mantenia l’ordre en el seu partit al crit de: “quien se mueva, no sale en la foto”. En Cuevillas ja no hi sortirà més a la foto. Com li va passar al Santi Vila, que malgrat es va “enfrontar” a Madrid en el marc del litigi amb Sixena amb tota dignitat institucional, la multa que li van imposar els tribunals espanyols per “desobediència” se la va tenir de pagar hipotecant la casa, perquè estava a la llista negra del komintern.

De fet, igual com Cuevillas pensa l’anterior president del Parlament, el diputat Torrent, i per aquesta raó expressament el va humiliar Laura Borràs en la seva presa de possessió del càrrec, no agraint-li ni els serveis prestats, i marginant-lo de la foto en un acte de mesquinesa política que es podia ben estalviar. Ara tinc vertadera curiositat per veure si ERC, que últimament ha donat mostres més que eloqüents de que es decanta pel possibilisme i no per la confrontació, acaba de “fer-se gran” i basteix un executiu possibilista que governi de veritat per resoldre les vertaderes prioritats enlloc de fer volar coloms i brindant al sol, només pendents dels vents que bufin des de Waterloo. I també tinc curiositat per veure si la humiliació que li va fer JxCat al candidat Aragonés de tombar-li la investidura, els republicans no els hi faran empassar amb patates no recolzant la candidata domesticada per ocupar la cadira retirada a en Cuevillas. En política, les venjances també es serveixen fredes. 

dimarts, 6 d’abril de 2021

150 DEPENDENTS ES MOREN CADA DIA SENSE HAVER TASTAT L’ESTAT DEL BENESTAR?

Qui se’n recorda, entre el tràfec pel Covid i la febre electoral? Ja sé que això que diré no els hi agradarà als que tants se’ls en fot que els polítics maregin la perdiu, sense posar-se d’acord per empentar el carro de la governança d’una vegada i treure el país del pedregar; però mentre aquesta patuleia de canalla malcriada s’esgarrapa, el darrer any l’han palmada seixanta mil persones – més de 150 per dia – esperant la vènia de l’administració per començar a entrellucar, des de la cadira de rodes o des del llit de la impotència, alguna ajuda a la seva dependència. A Catalunya tenim el dubtós honor d’encapçalar el rànquing de comunitats autònomes amb més llista d’espera de dependents frustrats, inclosos molts que ja tenen la valoració prèvia llesta sobre el paper, però que a la pràctica l’ajuda arribarà dintre d’un any, suposant que encara visquin. Aquesta és una altra minoria silenciosa.

L’Anton Costas, el president del Cercle d’Economia, deia no fa gaire que perquè una societat pluralista funcioni harmoniosament, cal impulsar polítiques que reparteixin els beneficis i disminueixin les desigualtats. Hóstia, la pedra filosofal! Perquè el problema és que gairebé mai a la historia, aquest miracle de la redistribució del benefici es pot dir que s’hagi complert. I només per una senzilla raó, que suposo deu anar lligada amb allò que se’n diu “la condició humana”, quan hom es vol espolsar la part de culpa que li pertoca: perquè uns vagin bé, és inevitable que d’altres facin una passa endavant i dues enrere o, en el millor dels casos, que no es belluguin d’on estan, que ve a ser una manera “il·lustrada” de descriure el ranquejar social. El pecat original de tots els projectes d’Estats del Benestar és que la causa de les fallides no rau en com s'havien d'administrar, sinó d’on havien de sortir els diners per engegar-los i mantenir-los.

Suposo que més de quatre haureu alçat el braç a punt de respondre’m que els diners han de sortir dels impostos pagats per tots els contribuents, en el marc d’un Estat preparat per aplicar justícia fiscal equitativa. Tot molt maco, en el terreny teòric; però, a la practica les definicions teòriques topen amb les realitats de pissarrí: per obtenir més recursos fiscals calen governs que sàpiguen crear les condicions per millorar la productivitat, perquè són només els països més productius els que els seus ciutadans obtenen rendes altes i, per tant, es poden aplicar fiscalitats superiors a la d’aquells països, com el nostre sense anar més lluny, que amb una productivitat per càpita tirant a mediocre-baixa, la pressió fiscal possible sempre anirà coixa, per molt que ens hi esforcem en afinar-la per esprémer més el suc als contribuents. I és que, desenganyem-nos-en, d’allà on no n’hi ha a dojo no en raja.

Aquesta és la mare dels ous dels Estats del Benestar fallits, que només se’ls poden permetre els països prou rics com perquè els seus governs munyissin impostos sense deixar seques les mamelles dels tributants. No es pot anar amb el lliri a la mà, com van fer l’inefable Zapatero i la seva cort celestial de somiatruites, imposant a cop de decret una llei de la dependència fabulosa, sense saber quan costaria fer volar aquell colossal colom que havia arrancat el vol amb les ales lligades. Per tirar endavant qualsevol projecte social ambiciós s’ha d’enllestir primer un pla de viabilitat, sinó s’acaba, com passa avui, tapant quatre forats. És el mateix fiasco, en un altre aspecte, que els hi ha passat als negociadors europeus en fer tractes amb les farmacèutiques amb tota la ingenuïtat del món, creient-se que tractaven amb la confraria de la mare Teresa de Calcuta. Varen emparaular sobre el paper grans dosis de vacunes a un cost raonable, però a l’hora de la veritat la UE no sap ni quantes dosis es produeixen en total cada setmana, ni quants containers s’exporten a tercers països que paguen millor la mercaderia. A l’hora de la veritat, en tot aquest sainet de les vacunes no s’hi amaga res més que l’afany de fer negoci d’una indústria farmacèutica, a la qual per anar la Comissió Europea amb el lliri a la mà, se li van deixar les mans lliures per, en un moment donat, vendre la producció al millor postor. En resum, que al darrera de la fallida de l’Estat del Benestar hi ha semals de bones intencions i d’improvisació, i en el caos del subministra de vacunes sacs plens de manca d’ètica.

dilluns, 5 d’abril de 2021

SI L’ÚNICA SEQÜELA DE LA PANDEMIA FOS PORTAR MASCARETA UNA TEMPORADA, RAI...

Edgar Morin ha publicat un opuscle titulat “Canviem de via. Lliçons de la pandèmia”. Aquest filòsof francès, que enguany farà cent anys, és dels homenots que no els arronsa l’edat i que no deserten de la bona costum de “pensar”, i de “mirar” una mica més enllà del nas. Ara que aquí tenim un país amb la governança fa setmanes empantanegada entre independència i autonomia, potser no estaria de més reflexionar sobre aquesta tercera via que proposa en Morin, per desempallegar-nos primer de tot de la dependència letal que ha suposat per a la humanitat la globalització. “La globalització – escriu aquest vell lúcid - ha creat entre els països una interdependència sense solidaritat, i així que el virus ha començat a estendre’s, cada país s’ha tancat en una closca d'egoisme. I la teòrica cooperació global ha estat substituïda per la competència i els interessos”.

Si no hi esteu d’acord, només cal fer memòria de com varen arribar a patir els països globalitzats amb l’escassetat mundial de medicaments, de tests de detecció i de kits higiènics, inclosos guants i mascaretes. I ara mateix, què coi està passant amb la fabricació i distribució de les vacunes? Però el pitjor serà quan ens adonem que fons inversors-voltors, aprofitant-se de la volatilitat dels mercats globalitzats intentin apoderar-se del control de sectors tan claus per la independència dels pobles com l’energia, les telecomunicacions o les infraestructures. Si no s’enforteixen les xarxes interdependents i solidàries entre països veïns territorialment, tant per prendre decisions en comú com per assegurar l’autosuficiència productiva i d’abastament de matèries de primera necessitat, estem més morts que els morts del cementiri.

Un intel·lectual català i avui ministre d’universitats, el sociòleg Manuel Castells, escrivia fa dies en un article d’opinió: “Resulta que el món multipolar al quan havíem arribat no ho és tant. Per bé que països, empreses i persones som interdependents en xarxes globals, hi ha abonyegadures importants en aquestes relacions. Dos països s’han situat per sobre dels altres. Als Estats Units, on l’anunciada decadència no és tal, s’hi ha afegit la Xina, que aviat serà la primera economia del món. La Xina prioritza l’organització de la societat en comitès veïnals, els Estats Units corregeixen els desastres socials amb tecnologia. Els valors subjacents són oposats, però en una situació de crisi extrema els dos funcionen. I competeixen”.

Per acabar la reflexió que avui us proposo, només una dada: a finals del 2021 es preveu que als dos països capdavanters de la globalització la pandèmia estarà controlada. Això si, amb una diferència important: menys de deu mil morts a la Xina, quasi un milió als Estats Units, sobre poblacions de 1.400 milions i 330 milions, respectivament. Als Estats Units, amb diverses vacunes creades i produïdes per les seves empreses i una capacitat de vacunació extraordinària, és molt possible que hagin cantat victòria el dia 4 de juliol, la seva festa nacional grossa. En canvi, la Xina gairebé només amb restriccions imposades amb mà de ferro en prou feines ha vacunat la població, i les dues vacunes que fabrica les ven o les regala a països pobres, en virtud de la seva "diplomàcia" d'expansió. Pensem-hi amb tot això, quan avui o demà els governants titelles d'aquestes contrades, que es passen la vida mirant-se els melics, ens tanquin a la gàbia perquè no ens hem portat bé. Ja us ho ben asseguro, si les conseqüències de la pandèmia només es limitessin a portar mascareta uns quants mesos, rai... 

diumenge, 4 d’abril de 2021

COM ÉS QUE HI HAGI MENYS PADRINS I ES VENGUIN MÉS MONES?

Aquesta setmana santa s’ha caracteritzat per les cues: a la carretera, per fugir a la recerca d'aquell “aire” que ens parlava el metge Argimon; als vacunòdroms, que semblava volien atrapar un rècord Guinness de punxades en un dia; a les portes d’algunes botigues, d’aquestes que en diuen no essencials i també a les pastisseries, per comprar la mona. Tenint en compte que cada dia es bategen menys catalanets, és un miracle que hi hagi tants de padrins virtuals fent cua per comprar la mona. Vertaderament vivim en un país dels prodigis i cada dia trobem al carrer o a les institucions material de sobres per sorprendre’ns. Només cal anar amb els ulls ben nets de lleganyes i amb les orelles ben obertes. I amb un bon sac de paciència penjat a l’esquena, perquè no ens agafi un calfred si parem massa atenció a les coses que es veuen, es diuen i s’escriuen. Perquè aquesta n'és una altra: en un país on cada dia hi ha menys lectors, resulta que de diaris i revistes n’anem més ben servits que mai, encara que segons diuen quasi la meitat de les tirades acabin a la bassa. Amb això de la premsa passa com amb les mones, que cada dia se’n venen més, malgrat padrins i fillols vagin a la baixa. Misteri!

Durant aquesta setmana que no he tret el nas al blog per auto-confinament, doncs, han passat moltes coses; fins i tot a mi ja m’han vacunat: el dijous sant, aquest que brilla més que el sol, en varen fer una trucada del meu Cap per avisar-me. Quan? – vaig preguntar. Ara mateix, si vol! – em van respondre. I vés, què tenia de fer! Amb l’esmorzar encara a mig pair em vaig encaminar a l’Escorxador, que era el vacunòdrom que em tocava. Ja us ho dic, sembla que els vacunadors estaven disposats a batre un rècord. Ben bé a l’inrevés dels polítics catalans a l’hora de guarnir govern, que es veu ben bé que no en tenen cap pressa. Si no és per Pasqua, serà per sant Jordi o sinó per la marededéu de Montserrat, que per dades patriòtiques no quedarem, ha fet saber la sergenta Laura. Això sí, també entre ells s’han intercanviat “mones”, la llàstima és que més amb la intenció que s’entravessin a algú, que no pas li fessin profit.

L’advocat i assessor de Puigdemont, en Jaume-Alonso Cuevillas, ara reconvertit en diputat, en la seva condició de secretari segon de la Mesa del Parlament ha decidit no votar a favor d’admetre a tràmit a la Mesa resolucions que puguin enterbolir o tensar les relacions amb el Tribunal Constitucional, com per exemple sobre la monarquia o l’autodeterminació. I perquè no en quedés cap dubte el dia 2 ja es va abstenir en una d’aquestes propostes polèmiques. Immediatament, el comissari polític del seu partit, el “diplomàtic” i "amable" senyor Costa, li ha vingut a dir que si no combrega amb aquests dogmes més valdria que es busqués colla, mentre la sergenta Laura s’ho mirava des del seu pedestal de marbre importat de Waterloo. O sigui, que si les relacions entre ERC i JUNTS ja era peluda, ara resulta que dintre mateix de JUNTS les aigües baixen tèrboles. I per acabar-ho d’adobar, les noies de la CUP fan saber al públic de l'espectacle que si els hereus de convergència - encara que com sant Pere en reneguin cada vegada que canta un gall - acaben acomboiant-se amb els republicans, amb elles no hi comptin per menjar-se cap mona a la mateixa taula que l’Artadi, en Costa o en Canadell. Perquè les de la CUP tenen el paladar molt fi, i segons quins ninots damunt la mona no se’ls empassen ni regalats. Vaja. que ho tenim bé per anar a Sants! (Jordi i la marededéu de Montserrat, esclar).