Follow by Email

divendres, 30 d’abril de 2021

LES ORENETES HAN TORNAT I TAMBÉ LES GOTES D’ABRIL QUE CADA UNA EN VAL MIL

El darrers dotze mesos n’hem passat de tots colors, acollonits per una “passa” que va resultar ser quelcom més que una “passa” normal, i que ens va ampliar el vocabulari amb paraulotes que no coneixíem i que mai ens havien tret la son, com coronavirus, confinament perimetral, toc de queda, quarantena, antigen, desescalada, EPIS, mascaretes FFP2, immunitat de ramat, PCR ... Vam dosificar-nos voluntàriament els tele-diaris amb comptagotes, per no saturar-nos de notícies apocalíptiques i de les tragèdies que es vivien als geriàtrics i als hospitals col·lapsats, mentre ploràvem en silenci i mig dissimulant perquè no acabàvem d’assumir-ho, no poder ni acomiadar-nos en els tanatoris, com era costum, dels difunts encara que no tinguessin res a veure amb aquella estranya “passa”.

Ens van costar de pair tots els danys colaterals propis dels temps de pandèmia, que afectaren tantes vides d’amics i coneguts, a part de les pròpies; però, no obstant l’any de merda que entre una cosa i altra hem passat com hem pogut, sempre amb la por al cos, les orenetes han tornat com si res no hagués canviat, obedients a la seva rutina migratòria anual i lleials al record de les teulades i indrets on tradicionalment bastien els nius, sense que les detingués cap frontera ni control de salva- conduits. Han tornat com sempre, a mig abril. La meva dona, que apunta escrupolosament en un d’aquests calendaris de cuina que serveixen d’agenda pràctica per recordar, entre d’altres dades domèstiques els aniversaris de parents i amics, els compromisos socials pendents, uns quants fets assenyalats i, naturalment, quin dia compareixerien les orenetes al nostre poble com cada any, pronòstic que sempre clava amb tres o quatre dies de marge. Enguany, doncs, almenys les orenetes i els falciots amb tornat a casa amb tota normalitat, quan aquest mot està de capa caiguda i devaluat fins qui sap quan en la comunitat d’humans.

El fet que orenetes i falciots hagin tornat, doncs, puntuals en un mes d’abril plujós i rúfol com tenen que ser els abrils amb pedigrí, ens fa sospirar per recobrar nosaltres també aquella normalitat tan cobejada després d’haver-la perdut en mans d’un decret d’alarma que ens va agafar en calçotets i del qual en vàrem despotricar a mansalva llavors, i que ara que s’acaba no volem que ens l’aixequin, quina ironia! Per tant, fins a cert punt no ens molesta que plogui cada dia encara que ens esguerri alguns plans, perquè ens refiem dels que volen veure en aquesta normalitat climatològica penyora de prosperitat a pagès i als boscos d’acord amb aquell mantra de temps reculats que cada gota de pluja caiguda a l’abril és or pels camps i les arbredes, un precedent de la nostra "nova normalitat" promesa. En Martí Pol va immortalitzar l'abril en un tendre poema: “Per l’abril, si cada gota en val mil, cada rosa en val deu mil i cada llibre cent-mil”.

Tant de bo la campanya massiva de vacunació ens faci el mateix efecte que la pluja d’abril i ens ajudi a treure el ventre de penes. Però no esperem només que ploguin del cel les solucions i ajudem-hi una mica, sense arrufar el nas ni rondinar, i no ens precipitem a desar els paraigües perquè encara que momentàniament deixi de ploure, en qualsevol moment ens pot sorprendre una broma britànica o índia que ens deixi xops com uns pops. A més a més de les orenetes, falciots i les gotes que valen per mil, també noto d’altres símptomes de normalitat recuperada: a casa mateix, tots els meus geranis han fet una florida espectacular, potser millor que cap any. Això sí, no els hi estalviat abono ni alguna manyaga mentre els regava, perquè com en el cas de les flors la normalitat en general no vindrà tota sola, se l’haurà d’ajudar una mica. I sobretot, malgrat la pluja de la pandèmia sembli que ha escampat, no us descuideu el paraigua perquè pot tornar a ploure en qualsevol moment. És més, els meteoròlegs epidemiològics diuen que fins per la revetlla de sant Joan no podrem cantar victòria, però sense endreçar massa els paraigües perquè ningú sap si la normalitat continuarà per la tardor o ens esperen noves sorpreses. En tot cas, estic segur que l’any vinent les orenetes tornaran puntuals i que els geranis de casa tornaran a florir. Espero que també tots nosaltres estiguem al peu del canó l'hivern vinent, si no hi hagués més remei sota un bon paraigua.

dijous, 29 d’abril de 2021

M’AMOÏNA QUE ES TINGUIN LES COSES TAN POC CLARES

Enmig de qualsevol daltabaix, cataclisme o contratemps és quan més es necessiten respostes concretes i instruccions directes i convincents dels dirigents, per aixecar la moral de la gent sense fer tentines i combinar els esforços de tothom, per sortir-ne de la crisi el menys malparats possible. Doncs, vet-aquí que és això, precisament, el que trobo a faltar d’una manera alarmant en aquests moments tan delicats. Però el que em preocupa de veritat no és la manca de lideratge per negligència o desídia, que també, sinó principalment l’evidència que ningú sembla tenir les coses prou clares ni pel que fa a l’evolució de la pròpia pandèmia incloses les mutacions del virus, ni sobre les etapes de la desescalada cap a un simulacre de normalitat, ni sobretot com es pensa programar la recuperació de l’economia perquè no acabi en foc d’encenalls.

Si tinc aquesta sensació és perquè, començant per l’organisme que hauria de portar la batuta en aquestes circumstàncies, l’organització mundial de la salut, i passant pels diferents governs de la comunitat mundial i traient al cap a totes les capelletes de teòrics experts, com que no en tenen la certesa de res tothom tira pel dret, buscant-se la vida pel seu compte al recer d'amics i interessos creats. Gairebé preferiria que la causa del destarotament general a l’hora de donar respostes i consignes fos la mandra o la insolidaritat, però cada vegada més sospito la veritat de la manca de lideratge i d’unanimitat en les consignes: que en realitat ningú sap ben bé cap on s’ha de tirar per trobar la sortida d’aquest atzucac. I aquella angoixa que des de fa un any se’ns va entortolligar al cos, precisament ara que sembla que amb la vacunació s’obra una escletxa d’esperança. torna a ensopir-nos la boca de l’estómac amb gairebé tantes incerteses com teníem al començament de tot plegat.

Les preguntes que tossudes reboten sobre la taula sense trobar resposta, són tan elementals com indispensables per recuperar la tranquil·litat d’esperit i mirar amb il·lusió l’endemà del malson. Per exemple, ¿quan temps durarà la immunitat dels vaccins? ¿Quan podrem recuperar la vida social anant a sopar, a ballar o al teatre com abans? ¿Com serà possible rehabilitar la lliure circulació entre països, si mig planeta encara està infectat i s’haurien de confinar els seus habitants dintre llurs fronteres territorials qui sap fins quan? ¿Com es refarà l’economia i el comerç, si cada vegada més gent cau al pou de la misèria perquè no saben si podran reobrir els seus negocis o disposar d’un sou que els permeti sobreviure sense pidolar per menjar o per pagar un sostre? ¿Quan, com i qui en tocarà de calents a càrrec dels cèlebres fonts europeus, si sembla que no acaben d’arribar senzillament perquè els països rics i estalviadors del nord no s’afanyen a desbloquejar-los mentre no vegin clar que els països malgastadors del sud esborrin la fama de tenir les mans foradades? Etcètera i etcètera...

El reguitzell de preguntes sense resposta que podríem afegir a la llista ompliria amb escreix tres espais del blog, i encara potser ens quedaríem curts. Els únics que semblen tenir solucions per tot són els paràsits que pontifiquen a totes hores des de les tertúlies mediàtiques com si ho fessin ex-càtedra, quan la majoria no pas-sen de tenir un màster en supina ignorància i una addicció fastigosa al vici de parlar per parlar. Si no es garlés tant a la babalà, potser es desfaria la boira que enterboleix la llum. A la meva manera de veure, davant de tanta incertesa, a vegades honesta però massa sovint fruit d’una intoxicació provocada pels eterns pescadors en aigües tèrboles, seria fonamental seleccionar de qui n’hem de fer cas enmig d’aquest poti-poti.

Ja sé que les estadístiques diuen que una part molt important de la ciutadania desconfia dels polítics, però no tots són xarlatans ni escalfa-braguetes, n’hi ha molts que són bona gent, preparada i que toca de peus a terra, glopejant cada mati una dosi doble de sentit comú. El problema és que la seva veu assenyada sovint no es percep entre la cridòria dels histèrics, hiperventilats i populistes que acaparen l’escenari. Hem de separar el blat de la palla i fer la prova del cotó-fluix del sentit comú a uns quants que pretenen liderar-nos, sent més burros que una sabata. És essencial per trobar la sortida que apartem del camí aquells que fan nosa enlloc d’il·luminar i tibar del carro. Si no fem cadascú aquest esforç de selecció de líders pràctics i honestos, nets de fanatismes ideològics o identitaris, de qui refiar-nos ho tenim malparat per recuperar la normalitat, en tots els sentits. Almenys és el com jo penso.

dimecres, 28 d’abril de 2021

TRES NOTÍCIES QUE EM FAN SENTIR VERGONYA ALIENA

Primera.- La Congregació dels Germans de la Sagrada Família-Pare Manyanet, de Barcelona, ha obert un expedient laboral a l’informàtic que va denunciar als Mossos que havia trobat pornografia infantil a l’ordinador d’un dels seus capellans. Es tractava del rector de l’escola, que van apartar de les seves funcions de forma cautelar i que està a l’espera de rebre la citació judicial per respondre de per què al seu ordinador els Mossos van trobar 39 gigues de contingut pedòfil. A l’informàtic, treballador del centre religiós, per haver destapat el cas l’acusen d’atemptar contra la privacitat del capellà i s’estan pensant demandar-lo per un delicte de revelació de secrets per haver-ho anat a xerrar primer als Mossos, enlloc de comunicar-ho al Superior. Mentrestant, l’informàtic ha hagut d’agafar la baixa per ansietat després que se li va exigir que no posés més els peus al centre i que tota la relació laboral fos a través del teletreball mentre no es resolgués el seu expedient disciplinari.

Segona.- A la secretaria del Ministeri d’Indústria, el divendres passat hi va arribar un sobre dirigit a la ministra Reyes Maroto, que un cop obert resulta que contenia una navalla automàtica de dimensions mitjanes amb la fulla tacada possiblement de pintura perquè semblés sang, acompanyada d’un CD i una nota manuscrita amb amenaces de mort. Com que feia pocs dies que d’intimidacions semblants n’havien estat objecte el ministre de l’interior, la directora de la Guàrdia Civil i el polític Pablo Iglesias, la ministra Maroto va córrer a denunciar el fet a la policia, mentre s’esbombaven a la premsa tots els detalls macabres, tolerant que es fessin tota mena d’especulacions polítiques sobre la paternitat i la intencionalitat del succés. El sobre havia estat dipositat a l’oficina de Correus de El Escorial tres dies abans i, segons el remitent, qui l’enviava era un veí de la població, perfectament identificat el carrer i el número. Més endavant, la policia va confirmar sense cap dificultat la certesa d’aquestes dades i va detenir-ne l’autor: un desequilibrat i amb antecedents de no tocar-hi gaire.

Tercera.- El TSJC ordenà ahir a la Generalitat que en un termini de deu dies vacuni tants policies nacionals i guàrdia civils residents a Catalunya, com mossos d’Esquadra. El director general de Salut, doctor Argimon, ha negat indignat qualsevol insinuació de discriminació positiva, ja que sempre diu que li ha importat un rave els uniformes a l’hora d’administrar vacunes.

Per què m’he referit a aquestes tres noticies, confessant que em feien sentir vergonya aliena? Doncs, senzillament perquè em semblen impresentables. En el primer cas, perquè es tracta d’un capítol més dels escandalosos i reiterats esforços del clero per tapar-se les vergonyes en casos de pedofília i d’aberracions sexuals. En tots els casos que han transcendit els darrers anys sobre fastigoses conductes poc exemplars de religiosos i capellans, o de seglars emparats sota les faldilles de l’església, sempre hi ha hagut intents descarats i en alguns casos bastant barroers de tirar-hi terra a sobre, abans no se’n fes safareig. Qui-sap-lo quants d’aquests tallafocs han tingut èxit i de quants actes reprotxables no se’n sabrà mai res; però, no s’ha pogut impedir que alguns casos suressin del pou de l’oblit perquè les víctimes perderen la vergonya i la por: Montserrat, Maristes, Jesuïtes i un llarg etcètera en són exemple. El calvari que se li fa passar a l’informàtic que va descobrir casualment l’arsenal pedòfil que un capellà, a més a més rector d’una escola d’infants, amagava al seu ordinador espatllat no em sorprèn: respon a l’estratègia que l’Església, des del Vaticà fins als responsables de la més petita parròquia o convent, han utilitzat sempre per “protegir” els seus de l'escàndol, quan són arreplegats amb les mans a la massa.

En el segon i tercer cas, perquè intencionadament s’han airejat per incrementar l’estat d’alarma social per les amenaces de mort a polítics de Madrid o per escaldufar l’ambient contra l’independentisme català, fent córrer la brama que la Generalitat discrimina expressament els membres de les forces públiques de l’Estat en un aspecte tan sensible com la vacunació. És evident que el TSJC no ha actuat d’ofici sinó instigat per una denúncia concreta de part interessada en fer bullir la seva particular olla. En el cas de les amenaces a la ministra Maroto trobo indecent que s’hagués filtrat a la premsa l’incident com si fos un episodi terrorista anònim, quan era tan fàcil identificar l’autor a través de les dades certes del remitent i comprovar en pocs minuts que es tractava d’un pobre malalt mental. Per tant, a la meva manera de veure, no estava justificada tota la cua que aquest lamentable episodi ha desencadenat abonant una alarma social que des del govern calia estalviar als ciutadans, perquè la caldera ja està prou carregada de combustible com per afegir-hi més llenya.

En canvi, és legítim preguntar-se si aquesta ximpleria protagonitzada materialment per un capsigrany tan burro d’enviar un missatge tan cafre identificant-se amb nom, cognom i adreça, estava influenciada per l’ambient caldejat per una determinada ideologia totalitària. És tan legítim com just preguntar-se si no ha pixat fora del test qui, per motius ideològics contraris, ha tuïtat un comentari que no ajuda gens a la concòrdia ni a refredar els ànims: "Els qui van agredir ciutadans al crit de "¡a por ellos!" continuen privilegiats i protegits pel sistema espanyol. Els vacunaran passant per davant de persones indefenses i pacífiques a les quals van colpejar de forma salvatge el dia 1 d'octubre de 2017". Em sembla més encertada i oportuna, francament, la reacció valenta i menys hiperventilada del doctor Argimon. El que passa és que el sentit comú i la moderació del llenguatge, en política no es cotitza des de fa temps. 

dimarts, 27 d’abril de 2021

TORNARIEM ENRERE, SI POGUÉSSIM REPENSAR-NOS LES DECISIONS?

Quantes vegades hem pensat que si poguéssim tornar enrere, no actuaríem de la mateixa manera? És clar, quan li has vist el cul a la gallina..., em direu. Al meu avi li vaig sentir a dir moltes vegades: “si pogués tornar a néixer, amb l’experiència que porto desada ara, ningú em petaria la basa”. Llavors no ho podia entendre, vet-ho aquí perquè de la vida no en sabia gaire res. Però avui, llamp me mau!, m’adono de com hi tocava aquell home. En certa manera, esclar, puix no puc estar-me de preguntar si, en repassar la meva vida, arribés a la conclusió que un bon grapat de determinacions les prendria diferent o me’n desdiria d’haver-les pres, no acabaria sentint-se com una merda, després de comprovar com podia haver estat capaç d’equivocar-me tantes vegades? Sobretot si a part d’esguerrar la meva vida també ho havia fet amb la d’altres.

Arribat a aquesta reflexió, potser per recuperar l’autoestima podria recórrer a allò que va escriure el poeta anglès Alex Pope: “errar és humà, perdonar és diví, rectificar és de savis”. Posats a apuntalar la dignitat i l’enteniment d’exercir el dret a “tornar enrere”, també podria recordar que Franklin va confessar una vegada que ell no s’havia equivocat mai, el que li havia passat és que havia tingut deu mil idees que no van funcionar a la primera i va haver de rectificar. I per acabar d’arrodonir aquest raonament tranquil·litzador, Edison assegurava que cadascuna de les 200 bombetes que no van funcionar li van ensenyar en què s’havia equivocat, per millorar els càlculs en el següent intent. En fi, el cas que més em va frapar en aquesta qüestió del “rectificar” igual a “tornar enrere”, fou el testimoni de Stephen Hawking, el qual després d’haver sostingut durant dècades que l’altíssima densitat dels forats negres - cossos celestes diferents de la resta, amb una gravetat tan gran que ni la llum pot escapar de la seva proximitat - no permetia que res se n’escapés, poc abans de morir va rectificar la doctrina quan, juntament amb el físic Bekenstein, va demostrar que els forats negres desprenen una forma de radiació i, per tant, si que se’n pot fugir de la seva atracció.

Tanzin Kyosaki, infermera i monja budista, ha escrit un llibre en el què recull tretze anys de confidències de pacients de l’hospital on treballava, penedint-se abans de morir de no haver rectificat a temps el rumb de la seva vida. Segons ella, els penediments que va constatar durant aquesta llarga experiència es poden resumir en tres tipus de confessió. En primer lloc, “no haver viscut la vida que havien somniat”, posposant les coses que els abellien per més endavant acabaren per no fer-les mai. En segon lloc, “no haver compartit tot l’amor que tenien”, i per aquesta raó sentien una immensa frustració per no haver expressat tot el que haguessin volgut dir als seus éssers estimats. Per a alguns, això es traduïa en un senzill “t’estimo”, mentre que per a altres era una qüestió de no “baixar del burro”: no descobrir els sentiments per una qüestió d’orgull o de vergonya. I en tercer lloc, “no haver perdonat ni tancat les ferides i els comptes pendents”. Tanzin fa una proposta concreta en acabar el llibre: “imagina que et queda un any de vida. A qui trucaries? Què faries i diries per quedar en pau? De què et desdiries abans de morir? Doncs fes-ho ara, perquè no saps mai quan et pot arribar l’hora”.

Francament, si no ens caiguessin els anyells per reconèixer els errors comesos i rectificar-los, no obstant tornar radicalment enrere pot ésser difícil d’aconseguir, possiblement el món seria molt més suportable. Reconec que deu costar molt d’admetre que ens hàgim equivocat, sobretot quan tota o bona part de la nostra vida gira a l’entorn de determinades decisions precipitades, preses a sang calenta, inclús per despit, encegats pel fanatisme d’una ideologia o d’una religió. Si es pogués tirar enrere, quants de disbarats i ficades de pota dels governants encara s’estaria a temps d’aturar per estalviar patiments a les futures generacions? El problema és que això de baixar del burro no figura en els fulls de ruta dels que porten un rei al cos. El mantra de “sostenella y no enmendalla” encara està massa vigent entre la classe dirigent mundial i per aquesta raó assumptes tan cabdals com la cura del medi-ambient van pel camí del pedregar. I ja no parlem de conflictes polítics, econòmics i territorials que han tingut origen en decisions equivocades que els que les han preses potser mai estaran disposats a fer-se’n enrere per orgull. El que més m’emprenya és que molts dels culpables de prendre decisions dolentes, esperin a netejar-se la consciència penedint-se’n a misses dites, a vegades en un ridícul i mentider llibre de memòries. 

dilluns, 26 d’abril de 2021

QUÈ SE N’HA FET D’AQUELLA DITA QUE TREBALLAR A UN BANC ERA PA PER LA VIDA?

Prop de 100.000 treballadors ha escombrat la Banca, des de la patacada del 2008, com a conseqüència de la histèrica i política desaparició de gran part de les Caixes d’Estalvis, del pecat de gola fastigosa dels peixos grossos del negoci financer per cruspir-se sense escrúpols els peixos més petits i del tancament despòtic de milers d’oficines a peu de carrer. Els cartells que anunciaven el que es feia passar com un harakiri d’oficines i de caixers automàtics acusats de ser un llast pel negoci, eren en realitat una esquela distribuïda entre als usuaris d’aquests serveis perquè anessin fent-se’n pagues que els temps havien canviat i caldria oblidar-se de certes rutines. Menys visibles, però tant o més importants, foren les prejubilacions, les baixes incentivades, els acomiadaments voluntaris o forçosos de personal.

Si bé els primers mesos, aquests processos es justificaven per la crisi i la pressa del govern seguint instruccions de Brussel·les perquè es fessin fusions bancàries terapèutiques, aviat es va reconèixer que darrera les reduccions de plantilla s'encalafornava un canvi brutal del model tecnològic, és a dir s’havia implantat descaradament la dictadura de la digitalització a tremuja. Els capitostos i els portaveus a sou venien la guatlla que el canvi estructural obeïa a que una part de la clientela feia servir cada vegada menys les oficines i que els marges de la banca, pobreta!, eren molt reduïts i, per tant, s’havien d’escanyar els costos com fos. Amb la boca petita, però, deixaven anar que les dimensions de les plantilles de la banca espanyola i europea d’abans de la pandèmia eren cosa del passat, que aquella banca ja no la veuríem més. Vet-aquí-lo, doncs, que se’ls hi ha acabat als pares aconsellar els fills que es col·loquin en un banc, encara que sigui començant per baix de tot, perquè treballar de bancari “és pa per la vida”. I aprofitant l'ocasió, els cervells pensants encolomaren a la pandèmia com excusa d'aquesta “nova normalitat bancària”.

Però, malgrat fos inevitable reajustar alguns serrells de les fusions, que no ens facin combregar amb rodes de molí amagant-nos que en realitat qui pagarà el pato de la reestructuració bancaria, a part dels treballadors passats per la pedra, serà una clientela que estava acostumada a un tracte personalitzat i a la comoditat de tenir una oficina prop de casa o al poble, per petit que fos. Una clientela, per cert, que no té més remei que “domiciliar” al banc els ingressos controlats de nòmines i pensions i els rebuts de consums, perquè l’època d’amagar els estalvis sota una rajola o que les companyies de serveis passin per casa a cobrar els rebuts, ja ha passat a la història. Aquesta petita reforma potser es podria entendre en funció d’un progrés enraonat, però que la direcció de CaixaBank després de l’absorció de Bankia plantegi als sindicats un “afinament” de la plantilla de l’ordre del 18,7%, és a dir, 8.291 persones, el major ERE de la història de la Banca espanyola i el tercer del sector empresarial després dels de Telefònica i Seat, ja són figues d'un altre paner. També es tancaran més de 1.500 oficines, un 27% del total.

I seguint l’estela del Santander i de CaixaBank, també s’hi ha afegit a la purga de personal el BBVA, aplicant la mateixa retòrica de les qüestions productives, organitzatives i econòmiques. Almenys CaixaBank ha tingut la decència de no remenar massa les pèrdues en el seu ERE, ja que va tancar amb beneficis l’exercici 2021 i els alts executius s'han embutxacat primes de no us explico. Sigui com sigui, tota aquesta moguda – que no serà la darrera – deixa la clientela amb calçotets si no s’espavila a adaptar-se a la digitalització, que si bé no dubto que resulta molt pràctica a les empreses i als professionals, per un sector determinat de clientela, no deixa de ser un maldecap important, ja que no tindrà altre remei que passar pel tub, sovint a canvi de perdre autonomia en haver de dependre de tercers per fer les gestions més elementals.

A la meva manera de veure, doncs, s’ha acabat aquella època que el negoci de la banca passava per “buscar” clients on fos per encolomar-los tota mena de “productes financers”, assegurances, les millors hipoteques i els serveis complementaris que calguessin. Per aquesta feina eren indispensables oficines i agents, però quan tota aquesta estratègia va petar a causa dels abusos i l’avarícia, ara sembla que el negoci de la banca ja no passa per tenir contenta i enganyada “la clientela morralla”, sinó perquè vagi ben servida la clientela més rentable i agraïda des dels llobarros fins als taurons. És llei de vida, i qui no s’hi adapti ja sap què li toca: saltar per la borda. El problema és si no se sap nadar.

diumenge, 25 d’abril de 2021

LES CUES PER COMPRAR UNA ROSA

La passada diada de sant Jordi entre moltes altres característiques que mereixen comentar-se, al meu parer n’hi ha tres que sobresurten per damunt de totes les altres constatacions, fets o anècdotes, com en vulgueu dir que varen sorprendre’ns. En primer lloc, la gentada que va sortir al carrer de manera ordenada i disciplinada, per “respirar” a ple pulmó un cert oratge de la llibertat condicionada en que la població viu i sembla haver-se acostumat estoicament, tot i que el cap no acabi mai de barrinar dreceres per recuperar la normalitat que teníem. En segon lloc, la “burla maquiavèl·lica” que significa per a una societat catalana que té prohibit parlar de presos polítics, que unes quantes mostres d’aquests personatges injustament represaliats per defensar les seves idees polítiques, es passegessin entre la gent per signar llibres on confirmaven aquestes idees, fins que s’acabés l’hora del recreo i haguessin de tornar a la garjola. I en tercer lloc, que hi hagués tanta gent disposada a fer dues hores cua o més per comprar una rosa o un llibre, i expressar a algú que l’amor i l’afecte en temps de pandèmia no es marceixen.

No sé si la vida social que va esclatar espontàniament a tot arreu afectarà o no els maleïts comptadors del virus; en tot cas, el goig i la vida que es podia llegir en tots els ulls reflectien perfectament els somriures segrestats darrera les mascaretes. Era impossible, però, no adonar-se que en temps de pandèmia per molts esforços que es facin per semblar que no passa res, passa i molt. La xerinola de les parades on es venien roses solidaries de tota mena o com a penyora de pagar-se viatges de fi de curs o també com a recordatori dels partits polítics i sindicats, es notava a faltar. Com, sobretot, les corrues de mainada de les escoles, que envaïen cada any la fira del llibre i de la rosa, agafats de la mà els més petits i acompanyats de mestres, i amb la seva cridòria afegien vida i ingenuïtat a la commemoració de la victòria del cavaller sobre un drac que, vés a saber, la imaginació d’alguns menuts potser assimilava amb el covid d'aquella època llegendària.

En fi, la commemoració de sant Jordi enguany va deixar mig content tothom, però no perquè semblés que aquí no passava res sinó perquè comparat amb el confinament domiciliari de l’any passat, la modesta recuperació de la llibertat es valorava més que pel que realment era pel que representava, sobretot amb la vista posada en demà dilluns que com que afluixaran tot un reguitzell de prohibicions alguns ja pensen a deixar el símbol principal de l’opressió, la mascareta, a casa.

A la meva manera de veure, encara no és hora d’engegar els coloms a volar perquè queden moltes incògnites per resoldre. I la història ens ensenya que el pitjor dels temps de pandèmia són els endemàs, quan arriba el moment de fer balanç, comprovar tot el que s’ha trencat i prendre decisions per refer-se’n. A mi em preocupa i molt si s’està preparat per enfocar la inevitable “nova normalitat” com una oportunitat de refer els errors que van portar la pandèmia, o simplement ens conformarem clonant la “vella normalitat” per tornar-los a repetir. De les decisions que es prenguin ara en dependrà el futur de vàries generacions. Qui ha de prendre la iniciativa per no ensopegar demà en la mateixa pedra? Aquesta és la mare dels ous: que miro amunt i avall i tinc la impressió que en aquesta assignatura no només anem coixos, sinó que el més calent és a l’aigüera. 

divendres, 23 d’abril de 2021

REFLEXIÓ I BONS DESITJOS EL DIA DE SANT JORDI


Hola! Des del blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE" us desitjo que passeu tots una bon dia, Jordis, Jorgines i tots els amics, amigues i seguidors en general. Us ho desitjo oferint-vos virtualment aquest pomell de roses, acompanyant la pubilla i dos cap-grossos de la colla gegantera de Manresa.

 Preneu-vos amb calma i seny el toc de pito de la desescalada de les restriccions a partir de dilluns vinent. Penseu que la cosa està molt tendra i fràgil encara, no sigui cas que per voler córrer massa quan tot semblava acabar tornés a començar. Queda molt de camí per cantar-li el gori-gori a la pandèmia, a la India, que també està al món, la gent mort com mosques i mentre nosaltres fem el tiquis-miquis amb les vacunes allà no tenen ni oxigen als hospitals. De manera que endavant, però a poc a poc i bona lletra.

 Us deixaré tranquils fins dilluns 26, que tornaré a donar-vos la tabarra, que de motius per reflexionar no ens en faltaran, entre d’altres com es menja que a Catalunya els draps bruts de la família Jurado arrosseguin una audiència del 34% o que els que en teoria pretenen engrescar el país cap a la independència amb mà ferma i segura, siguin incapaços després de dos mesos i escaig de posar-se d’acord entre ells per bastir un govern.  

 Aprofiteu doncs el cap de setmana amb prudència, que no es pot matar tot el que és gras. Expressions a tots!

 



dijous, 22 d’abril de 2021

ELS BASCOS XINO-XANO COMPLETEN TRANSFERÈNCIES DE COMPETÈNCIES

Ja podeu anar fent conya de la política de “peix al cove” amb la que els bascos, sense ensenyar les dents més del compte ni amagant a la faixa la carta de la confrontació permanent, sinó buscant fer-se sempre necessaris, han aconseguit els darrers anys – tant amb en Rajoy com amb en Sanchez al govern – “cobrar-se” a bon preu els “favors” que els hi ha fet. Ara fa quatre dies han afegit a les competències autonòmiques la transferència que, després de mantenir intocable el concert econòmic, més gràcia els fa: la gestió de la política penitenciària aplicable a les presons situades en el seu territori. Com si diguéssim la joia de la corona, tenint en compte el context.

Sense perdre el temps en estirabots pirotècnics ni en amenaces eixorques, els bascos han posat sempre les cartes damunt la taula sense escrúpols ni mitges tintes: a tot hora estan disposats a donar un cop de mà al govern central de torn, sempre que aquest tingui clar que res es dona de franc i que cada crossa per governar té un preu. Tanmateix, els bascos no fien i per tant les promeses no són per ells moneda de canvi: no mouen un dit si no cobren trinco-trinco d'antuvi la paga acordada. Ben al revés de la bona fe d’altres, i no senyalo ningú, als que encara els hi estan marejant la perdiu amb la promesa d’una taula de diàleg “per parlar de tot”, mentre ja han investit un president de govern, li han aprovat varies lleis, inclosos els pressupostos generals, a compte d’un pagaré sense data d’execució i potser sense fondos. El meu avi, no sé aquests “innocents” negociadors en tenien, m’ho va engargamellar sense embuts: music pagat fa mal so. La llàstima és que de la saviesa i experiència dels avis se’n passa massa olímpicament.

Amb els bascos aquesta qüestió de la taula de diàleg ja estaria en dansa. I és que aquests paios del nord les pelen diferent les transaccions “comercials” amb el govern. Que són “diferents” en l'estil de fer tractes jo sempre ho he tingut clar, però ara resulta que un estudi realitzat per investigadors de la Pompeu Fabra i de l’Institut de Biologia Evolutiva, ha confirmat la “singularitat genètica” dels bascos que, segons aquesta investigació, s’explicaria pels seus llargs períodes d’aïllament i per la poca barreja amb altres poblacions. Es tracta del “mostreig geogràfic més exhaustiu fet fins ara de la població basca, amb més de 600 mil marcadors genètics al llarg de tot el genoma per a cada individu”. La investigació ha comparat els bascos amb altres pobles europeus actuals i també amb dades de l’ADN antic.

Com que no us vull ennuvolar el cap amb xifres científiques que a tots ens venen grans, diguem que la conclusió de l’estudi és que “els bascos tenen una composició genètica amb bastants diferències pel que fa al conjunt de ciutadans d’Europa, que sembla ser un continent, genèticament parlant “molt homogeni”. Mira-te’ls els bascos, que amagat s’ho portaven! En tot cas, si algú de vosaltres va tenir ocasió de llegir a “La Vanguardia” la entrevista que li va fer l’Enric Juliana al president del PNB, Andoni Ortuzar, que us recomano, tindrà clara aquesta diferent manera d’entendre la tàctica del “peix al cove” de la qual us parlava al principi.

Per cert, i canviant de tema, ara hi ha molts científics que els hi ha donat per investigar sobre aspectes genètics curiosos i singulars del comportament dels humans, inclús estudiant els seus referents més propers seguint la teoria de l’evolució: els goril·les. Just també a un investigador català, de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, es veu que li treia la son descobrir la raó per la qual els grans simis es donen cops al pit, en pla rei del mambo. Si féu memòria de quan anàveu al zoo, potser recordareu aquell gest característic de l’entranyable Floquet de Neu picant-se el pit amb tanta fal·lera que ho interpretàvem com una demostració de força i de reivindicació del seu status social, com si digués: “sóc el puto amo”. Doncs es veu que no, vet-ho-aquí! Segons aquesta investigació quan un goril·la es pica el pit emet uns sons des del seu tòrax que li serveixen per comunicar-se amb les femelles i els rivals. Veieu el que us dic sempre? Si pareu bé les orelles no us en anireu mai a dormir sense saber-ne una de nova i fresca. 

dimecres, 21 d’abril de 2021

SI LA INSOLÈNCIA DE MADRID SE LA PERMETÉS CATALUNYA, JA ENS PODRÍEM CALÇAR

Si el pols que manté la presidenta de la comunitat de Madrid amb el govern central el gosés dur a terme el president de la Generalitat, de ben segur que la Fiscalia ja l’hauria cosit a querelles a tort i a dret, exigint la seva inhabilitació perpètua per ser un desvergonyit amb ganes de confrontació. En canvi, l’arrogant Diaz Ayuso n’ha fet i n’ha dit de l’alçada d’un campanar, descarant-se amb la seva veu d’espinguet revenxinat per buscar brega, i les hi han tolerat totes. Potser perquè aposta fort i no té escrúpols ni sentit del ridícul? Avui ha obert un altre front de confrontació amb el ministeri de sanitat, que li ha prohibit que pobre d’ella que tanqui la campanya electoral amb una corrida de toros goyesca i patriòtica el dia 2 de maig. Doncs ja veureu com no s’arronsarà i portarà els toros a la plaça de les Ventas emulant els herois Daoiz i Velarde, mentre des del ministeri se l’enfundaran per enèsima vegada perquè l’aparell socialista sap que posant-se farrucs amb la insurrecta – tot hi tenir tota la raó Sanitat – podrien escapar-se’ls un bon grapat de vots dels castissos madrilenys que adoren aquesta mosca collonera. Que provin a Catalunya, per exemple, de convocar una ballada de sardanes el dia de sant Jordi, a la plaça de sant Jaume o a un altre indret cèntric, i sortiran antidisturbis de sota les pedres amb la porra a punt d’esbandir.

Mentre a la maniflesera i busca-raons presidenta madrilenya se li permet jugar al pim-pam-pum amb tots els que no són de la seva corda o no li fan la pilota, l’Audiència de Barcelona ha confirmat avui el processament de 29 alts càrrecs de la Generalitat – inclosa la cúpula de TV3 i de Catalunya-Ràdio – pels delictes de malversació, desobediència, falsedat documental i prevaricació, relacionats amb l’organització, la logística i la divulgació del referèndum de l’octubre de 2017. Que quatre anys després encara s’estigui burjant la ferida, a qualsevol observador foraster imparcial el fa sospitar si aquesta “gota malaia” que penja sobre l’independentisme l’administra la justícia o bé el dosifica amb acarnissament una Fiscalia que, com molt bé va confessar el president Sanchez en una de les seves freqüents expansions de bocamoll, “ja sabeu de qui depèn, no?” Doncs el que us deia: que gairebé quatre anys després dels fets encara es vagin tibant serrells, a més a més fent coincidir les estrebades amb moments especialment delicats i calculats, en funció d’una estratègia exclusivament mantinguda i activada per “escarmentar”, no serveix precisament per fer amics. Però els que mouen els fils des de Montcloa o des de les clavegueres de la política, creuen que són un bon “avís per a navegants”.

Als polítics se’ls hi poden retreure molts de defectes, però també se’ls hi poden arribar a perdonar perquè ningú és cap sant, ni un model de perfecció, i el que estigui net de culpa que tiri la primera pedra. Ara bé, el que sí passa de taca d’oli són els comportaments mesquins i miserables d’alguns bruixots de la política. Aquest borinots sí que no tenen perdó de Déu, i tard o d’hora als que atien aquestes conductes rastreres els arriba el seu sant Martí, metafòricament parlant. Un d’aquests comportaments fastigosos consisteix en fer servir tot allò que ronda la pandèmia com a munició per a la confrontació electoral. I en aquest aspecte, més que cap altre polític en actiu, la “independentista” presidenta de Madrid es pot penjar més medalles que ningú. Va bastir un esperpèntic “hospital de la covid”, en contra de l’opinió de tota la classe mèdica madrilenya, en el qual s’hi va gastar tres vegades més del pressupost previst; va vantar-se d’haver temptejar amb Rússia el subministrament d’una vacuna no reconeguda per l’UE, vacil·lant el govern del seu país; va promocionar Madrid com a “ciutat oberta” a la llibertat de saltar-se totes les restriccions que aplicaven la resta de comunitats confinades o perimetrades; va “jugar” amb els calendaris de vacunació establertes per Sanitat i en matèria d’estadístiques sanitàries va encarregar la comptabilitat a un hereu del Gran Capitán ... En fi, només que des de la Generalitat s’haguessin comés la meitat dels disbarats que Madrid ha protagonitzat, des de la caverna mediàtica s’haguessin engegat tots els gossos perquè s’enganxessin al cul de tots els catalanets díscols.

dimarts, 20 d’abril de 2021

LES GRANS EMPRESES I ELS MÉS RICS PAGARAN LA FACTURA DEL COVID?

El FMI acaba de proposar una taxa temporal covid per repartir la factura de la crisi entre les grans fortunes i les empreses que els hi ha anat millor durant (o gràcies a) la pandèmia. Però no s’ho creuen ni ells, que això arribi a reeixir. Tot i que no seria pas una novetat, ja que n’existeixen alguns precedents mes modestos. A Alemanya, per exemple, els anys noranta es van fer pagar tributs especials per pagar la reunificació. O a Austràlia i el Japó, per neutralitzar els efectes de la recessió mundial. També el G-20 ara mou fitxa i diu que el juliol vinent recomanarà una reforma de l’impost de societats a nivell mundial per evitar competències deslleials (una utopia, tal com està el pati), però aquest club que agrupa les vint principals economies avançades i emergents, allargarà almenys fins a final d’any la moratòria dels interessos del deute bilateral contret pels països més vulnerables, en vista de la crònica falta de liquidesa que fa inviable el cobrament. Ara bé, que no continuïn aixecant-nos la camisa assegurant que en temps de grans calamitats els desequilibris socials es compensen per si sols, sobretot després que el propi FMI ha tingut la barra de reconèixer, sense que li caigui la cara de vergonya, que l’exercici 2020, per expressar-ho en termes mercantils, es va saldar amb 95 milions més de persones en situació de pobresa extrema.

O sigui que la covid sí que ha agreujat les desigualtats i no pas al contrari; però les receptes que s’aconsellen a les economies menys desenvolupades i als països pobres en general, són administrar-se millor (la misèria?), i recaptar més impostos al consum (quan cada vegada en aquests països es consumeixen menys articles amb un valor afegit que valgui la pena). Tot un repertori de cinisme il·lustrat les altisonants declaracions d’uns i altres, que només poden compartir encantats yuppies de segona mà, defensant a capa i espasa que el capitalisme no només és compatible amb la lluita contra la desigualtat sinó que és imprescindible i l’única recepta possible, com és va sentir pontificar en les taules de debats organitzat pel Cercle d’Economia fa quatre dies, sobre el procés de digitalització de l’economia en el segle XXI. Mentre l’economista Antón Costas, tocant de peus a terra, avisava sensatament “que si el progrés tecnològic s’utilitza per destruir ocupació, tindrem un escenari de gestió política molt complicat”, el president del PP, l’il·luminat Pablo Casado, replicava amb "l’autoritat" de qui es treu els màsters a cabassos, que “als països més robotitzats del món l’atur és molt baix”. I sentenciava en pla oracle que “la revolució digital és imparable i una oportunitat de progrés pels països més pobres”. No diuen les cròniques si mentre parlava el nas li va créixer tres pams.

Jo, francament, no n’estic tan segur, com ho tenen els defensors de la globalització basada en la revolució digital, que aquesta sigui la solució que la humanitat necessita per acostar-se al paradís terrenal o a Xauxa. Més aviat penso que aquesta pretesa “revolució” digital multiplicarà cada dia més els factors de desigualtat, per la senzilla raó què mai s’ha vist que pugui ser veritat, al mateix temps, una cosa i la contrària. Per tant, quan la remuneració dels executius de les empreses més agressives del mercat - arreu del món occidental almenys, perquè les dades de l’altra banda solen ser més opaques -, es 120 vegades superior al sou mitjà de la nòmina de les seves plantilles, vol dir que no anem bé per anar a Sants. O quan el mateix Fòrum de Davos admet que la paritat de gènere haurà de fer tanda un segle i mig, pel cap baix, hom s'adona que totes aquestes patums no deixaran d’anar a la seva mai per moltes pandèmies que es declarin. Amb l’agreujant, en el cas de les dones, que malgrat la digitalització de l’economia s’hagi accelerat els darrers anys, el protagonisme femení ha perdut pistonada en els orgues de direcció i d'administració de les empreses més digitalitzades i robotitzades. És un fet, no una opinió.

A la meva manera de veure, doncs, aquesta taxa tributaria que proposa el FMI hauria de ser molt potent i generalitzada per contrarestar el deute global acumulat, que enguany arribarà de mitjana al 99% del PIB mundial (el 118% a Espanya) i, per tant, costa d’empassar que hi haurà “generositat” i “unanimitat” entre els països rics per avenir-se a pagar una penitència fiscal per salvar de la ruïna els països pobres. Ara bé, tinc molt clar que si no es fa res per aplicar un sistema sostenible i més just de redistribució de la riquesa, si no es doma el deute públic desbocat i si no es vacuna ràpidament els pobles menys desenvolupats, després de la Covid l’economia mundial encetarà la cèlebre “nova normalitat” a dues velocitats, tant distants entre elles que impedirà l’estabilitat financera mundial i incrementarà dramàticament la desigualtat i la revolta social. Això si és que, per no haver sabut resoldre la crisi sanitària amb criteris pragmàtics i no de rendibilitat, acaba masegant-nos demà una soca rebel que reviscoli l’enèsima onada d’una pandèmia mal gestionada. Com alertava a primers d’any el col·lectiu d’opinió Terra i Pau, “avui dia la pitjor amenaça per a la humanitat, es cova en la mala gestió de les crisis per part dels governs”. 

dilluns, 19 d’abril de 2021

LES VACUNES ARRIBARAN AL TERCER MÓN TARD I NO PAS GRATIS

Que no ens expliquin sopars de duro amb el ritme de vacunació, que mentre el vaccí no arribi a tot arreu, el primer món en que vivim no estarà lliure de perill fins que el tercer món no estigui immunitzat. I, per desgràcia, aquest objectiu queda bastant lluny d’aconseguir-se de manera imminent. Les opinions dels experts a sou de determinats interessos o la pura propaganda política no poden modificar els fets, perquè els fets són molt tossuts: les vacunes arribaran tard al tercer món igual com als sectors marginals del lumpen del primer món, i en algun cas potser en mal estat. I en tots els casos no pas gratis: qui subministri la vacuna exigirà com a mínim vassallatge polític. I és que si per cas s’accelera en un moment donat la vacunació dels tercermundistes no serà pas per solidaritat, ni perquè als històrics colonitzadors i depredadors d’aquells territoris proveïdors de recursos naturals perquè el primer món rutlli, se’ls hi hagin deixondit el bons sentiments, sinó per fintar possibles contagis dels esgarrapacristos que hi malviuen. Les coses com són, no féu escarafalls!

Si algun dia ens donés per dir les coses clares, sense embuts, ens estalviarem malentesos i fer-nos falses il·lusions sobre la bondat i la presumpta innocència de la cultura de la globalització. Els que la varen inspirar no ho feren per acabar amb la desigualtat al món ni per protegir millor el medi-ambient, sinó més aviat per impedir que els mandingues, els pàries o senzillament els pobres del tercer món i dels països que hi tenen un peu i mig, poguessin fer nosa als que no pertanyen al club dels selectes, dels “escollits” en opinió d’alguns il·luminats més perillosos que la tinya. Potser al darrera de tot plegat hi trobaríem la influència dels cabalístics i encriptats dotze apòstols de la llegenda, o potser no; però, de que hi ha un cervellet que barrina les decisions no en tingueu cap dubte.

La pandèmia comencen a controlar-la alguns països, mentre que en altres creix desbocada – el mateix podem dir del que passa a casa nostra i d’altres amb el poder més o menys descentralitzat, on cada comunitat autònoma és un petit regne de taifes –, però mentre no hi hagi una resposta global i coordinada mundial, els tres milions de morts (oficials) que s’han declarat fins ara al planeta, es quedaran curts a l’hora de passar comptes de veritat de la tragèdia. Qui sap si als dotze apòstols ja els hi està bé que es faci una bona esclarissada de personal, sobretot si qui se la carrega fort és aquell personal que històricament totes les civilitzacions anteriors han considerat “sobrer” o, en llenguatge de la burocràcia intel·lectual i econòmica globalitzada, “pèrdues amortitzables”.

I si és que ja els hi estigués bé, als dotze apòstol o a qui sigui que mou els fils, s’entén millor que permetessin sense posar-hi ordre que uns quants desguitarrats dirigents se n’en fotessin de la covid, dient barbaritats que van deixar perplexa la comunitat científica mundial, com la darrera en boca de l’impresentable Maduro proposant “gotes miraculoses”, igual com havia fet abans el líder mundial més carismàtic dels supremacistes i dictadors en potència, el propi Trump, que en mala versió pallasso es va decantar pels còctels de lleixiu enlloc de per les vacunes. Davant tot aquest desgavell, a la meva manera de veure, els que encara no ens hem begut l’enteniment i podem influir d’alguna manera en l’opinió, tenim l’obligació moral de fer costat a la comunitat científica que ens reitera, avui quasi amb desesperació, que d’aquesta pesta només hi ha dues maneres de sortir-se’n: confinant-nos o vacunant-nos.

I cap de les dues alternatives està exempta de riscos, tinguem-ho clar. El confinament o l’aïllament social, més o menys sever, estrangula l’economia i pot degradar la normalitat fins al punt de provocar disturbis cada vegada més freqüents, en veure que tancant-t’ho tot a pany i forrellat no es doblega definitivament el perill de contagi, sinó que només se l’entreté. La vacunació massiva, en canvi, s’ha demostrat eficaç precisament en els col·lectius més vulnerables i en general compleix amb les expectatives, malgrat escadusseres i estadísticament irrellevants seqüeles no desitjades. No tenim altre remei, doncs, que conformar-nos amb el mantra que s’està imposant com a consol assenyat: els riscos de la vacuna són infinitament menors al costat dels seus beneficis. Però no perdem de vista que si la vacunació no arriba a tothom, ni recuperarem la mobilitat ni la tranquil·litat, per molts salconduits sanitaris que s’inventin. La covid és un atac que fa trontollar tot el planeta i com a tal s’ha d’entomar. Tanmateix, el paper de les farmacèutiques poc disposades a cedir patents, els interessos comercials i polítics creats pels Estats i les lliçons que s’hagin aprés o no d’aquesta experiència per evitar que una pandèmia semblant es repeteixi, són assignatures dolorosament pendents. Que quedi clar també!

diumenge, 18 d’abril de 2021

CASAMENT A L’UCI

 

Que la vida dona tombs inesperats i quasi imprevisibles en dona fe el relat, manllevat de la vida real, que he escollit per recrear la reflexió amable d’avui diumenge; com si es tractés de reproduir el tarannà d’una d’aquelles “pàgines viscudes” que l’inoblidable Folch i Torres tibava admirablement de la realitat quotidiana que l’envoltava, per fer bullir l’olla del memorable Patufet. El cas és que, en plena crisi del coronavirus, a l’hospital Verge de la Cinta, de Tortosa, el personal que no estava de baixa i que anava de bòlit per atrapar la sobre-feina que se’ls hi presentava aquell dia, va quedar ben parat quan el director mèdic va prendre una decisió sense precedents: va donar ordres que a un dels box de la unitat de cures intensives s’improvisés l’escenari d’un casament d’urgència. Això sí, va afegir que dels preparatius ningú de fora de l’hospital en tenia de fer res i, per tant, que el sanitaris que hi participessin en aquell casament segons com es miri pòstum, tenien de tenir la boca closa fins que tot hagués recuperat la normalitat, ja que aquella cerimònia en plena pandèmia algun puntimirat punyeter vés que no enredés la troca, buscant-li tres peus al gat.

Però el que es temia de veritat el director, i no anava gens desencaminat considerant que de notícies excepcionals com aquella no en passen cada dia, és que si se’n feia massa safareig la ja trasbalsada pau i tranquil·litat de l’hospital quedaria més pertorbada per la xerrameca mediàtica, àvida de xafardejar sobre un moment tan íntim com dramàtic d’una parella de malalts. El llits dels nuvis els van ajuntar temporalment al mateix box, el temps just per complimentar administrativament un ritual el més sobri possible, ja que ambdós estaven en capella de ser intubats per entomar, plenament conscients malgrat tot, la fase crítica d’una malaltia que tots els reunit sabien, inclosos ells mateixos, que els acostava més a escoltar absoltes que no pas marxes nupcials. Tant és així que, sense musica ni fotògrafs, ni parafernàlia, un cop van confirmar al senyor jutge la seva determinació de convertir-se en marit i muller, contestant amb un gest ambigu i cansat que substituïa l'enèrgic i característic “si vull” de rutina. En varen donar testimoni del posat afirmatiu un grapat de metges i infermeres, amb aplaudiments silenciosos però carregats d’emoció, mentre el senyor jutge declarava la parella matrimoni de fet i de dret, tot empassant-se l’afegitó protocol·lari però macabre en aquelles circumstàncies, de “fins que la mort us separi”.

La dona, pobreta, ja no s’ha despertat del seu al·lucinant viatge de noces entre coto-fluixos i cures pal·liatives; però l’home sembla que se’n sortirà del tropell, si bé li costarà temps oblidar-se’n d’aquella cerimònia pòstuma al box hospitalari, que ni ells dos ni els seus fills volien que semblés una mena d’extremunció laica, sinó un genial acte d’amor consumat en temps de descompte, trepitjant la cinta de final de cursa. La parella, a la flor de la vida, diuen que feia mesos tenia decidit casar-se i fins i tot ja havien mogut papers per fer-ho, una mica acollonits com tothom per la pandèmia però, a la vegada, conscients que la festa s’hauria d’ajornar fins que tornés la normalitat. Ara bé, per si de cas, ja haurien tret els papers. D’aquí ve que quan amb pocs dies de diferència tots dos van ingressar a l’hospital i empitjoraren de cop, els seus fills van interpretar el seu desig de recuperar el temps perdut a corre-cuita i, per sort, tothom s’hi va avenir a fer-ho possible, encara que fos a contrarellotge. Serà un relat més de tots els entranyables, a pesar del dolor i el drama que ha escampat la pandèmia, que algun novel·lista o historiador el dia de demà recordarà perquè tants i tants insignificants com heroics gestos desesperats d'estimació ocorreguts aquestes darreres setmanes, serveixin perquè les futures generacions sàpiguen que enmig de les tragèdies també es poden compartir moments entranyables que ajudin a sobreviure. A les tombes de les tragèdies, també hi neixen flors.

dissabte, 17 d’abril de 2021

EL MILLOR CORDÓ SANITARI: GOVERNAR BÉ PERQUÈ NINGÚ VOTI ELS ULTRES

Aquesta dèria dels partits que en nom de la democràcia volen impedir que els càrrecs electes, identificats com a totalitaris, tinguin cap protagonisme ni participació en les institucions és un contrasentit, en boca de ningú que presumeixi de demòcrata. Perquè, agradi o no, tothom que atenent-se a les regles de joc establertes democràticament aconsegueixi arreplegar els vots suficients com per ésser escollit diputat o regidor, és perquè una colla de ciutadans li fan confiança perquè representi llurs interessos, inclosa la manera de pensar. En conseqüència, el que potser caldria fer abans de proposar cordons sanitaris o de negar el pa i la sal als totalitaris filo-feixistes, seria un examen de consciència a fons per esbrinar quin tant per cent de culpa en tenen els partits de dreta, d’esquerra i de centre que han acaparat el poder gràcies a les urnes anys i panys, en el desplaçament de part de la ciutadania cap als extrems del ventall polític ocupats pel populisme hiperventilat i radical. En què han decebut aquests partits en teoria políticament civilitzats, perquè el seu electorat tradicional hagi acabat girant-los l’esquena?

La clientela del populisme totalitari fins no fa gaire combregava amb els principis assenyats i convencionals d’un Estat de Dret, si volem definir-los d’aquesta manera per entendre’ns, fos mirant-s’ho des de la dreta o l’esquerra. Però a còpia d’encadenar desenganys i de sentir-se engalipats pels que havien escollit encantats com a representants, perquè aquests reiteradament un cop aposentats a les respectives rectories, es passaven sense escrúpols ni vergonya per l’arc del triomf, les promeses electorals amb les que havien escalfat les braguetes del ramat durant la campanya per vendre’ls l’article. Aquesta parròquia, doncs, fastigosament i reiteradament vexada i convertida en cornuda, acabà renegant dels polítics cara-girats, maldestres, egoistes i ganduls, refugiant-se a casa dels que els esperaven amb els braços oberts, prometent-los que farien creu i ratlla del sistema llibertí que, entre d’altres amenaces per a la civilització, protegeix la immigració i la multiculturalitat. De manera que pel mal cap dels polítics que no compliren amb les seves obligacions de vetllar pel benestar i la prosperitat de tota la població, prostituint i renegant de la classe mitjana com a factor d’estabilitat front la globalització salvatge, el que semblava impossible fa unes dècades ha esdevingut una penosa i melancòlica realitat: la resurrecció del feixisme totalitari més descarat i rancorós.

Però el més preocupant de tot plegat és – manllevant el testimoni d’un observador del fenomen potser més veterà i arrelat a occident, el nou feixisme francès agitat per Le Pen i els seus buldogs -, que cada vegada més deixa de ser un tabú votar ultra, sobretot entre les generacions joves, sense memòria històrica, desenganyades per una política econòmica que jutgen excessivament liberal i que tenen por pel futur, per la precarietat laboral, per la dificultat d’accedir a un habitatge i, sobretot, perquè veuen clar que els partits que han governat fins ara han devaluat i trinxat l’esperança de gaudir del mateix nivell de vida que els seus avis i pares, sobretot la generació que passa de la quarantena i comença a preocupar-se per les condicions de la seva jubilació. En aquests procés de degradació de la política convencional, inclús en el cas que el jovent més desencantat opti per l’abstenció electoral, aquest “tant se me’n fot” actiu acaba sempre beneficiant la ultradreta.

Tanmateix, crec que és molt rellevant que el vot que va a la ultradreta no és en principi ideològic – encara que aquesta tendència s’està invertint perillosament -, sinó un gest de protesta contra els partits que s’han repartit el poder inclús amb majories absolutes i no han tingut la vista de governar per satisfer els interessos de les classes més perjudicades i marginades d’una societat sacsejada per uns canvis profunds – en part derivats d’una immigració acollida sense infraestructures suficients per evitar que caigui en la marginació, explotada per les màfies de tota mena -, que accentuen la desigualtat i no es preocupen de moure un dit per aturar els efectes d’una catàstrofe medi-ambiental que amenaça a la cantonada i que el Covid potser n’és un avís. Per tant, enlloc de perdre el cul perquè els electes ultres ocupin el galliner dels Parlaments o es quedin sense oients als hemicicles, potser el que cal és que els partits que presumeixen de pedigrí democràtic facin el possible per governar bé i com esperen els ciutadans, evitant que la democràcia a cada bugada perdi un llençol que s’emporta el totalitarisme.

Un dels pares de la Constitució, en Roca Junyent, feia no fa pas gaire aquest retret a navegants, en relació a la presència d’ultres a les institucions: “... Que no se’ls voti, però que els deixin parlar. Ningú està obligat a escoltar; però s’ha de poder dir que, ben al contrari del que ells han fet tantes vegades, els defensors de la llibertat volem que fins i tot ells – els nostàlgics del totalitarisme – puguin gaudir del que aquest valor representa. Segurament, se’ls haurà de demanar que a més de gaudir-ne, de la llibertat, la sàpiguen respectar”. És a dir, el problema per a la democràcia no són els Trumps, Bolsonaros, Le Pens o Abascals de torn, sinó que cada vegada hi hagi més votants desencantats per la corrupció, la ineficàcia, la desídia i el poc sentit d’Estat dels partits tradicionals, que alimentin el nou feixisme. Els ultres són un perill per a la democràcia, però fillets de Déu, el comportament dels polítics que viuen de la política, que s’hi perpetuen, que s’hi reprodueixen i que no escolten les persones plenes de raó que els aconsellen posar seny, també són una bona calamitat. 

divendres, 16 d’abril de 2021

LA DARRERA OCURRÈNCIA SOBRE PENSIONS

El ministre del ram ja s’ha despenjat amb el primer ciri trencat de la seva legislatura. Amb la qüestió de les pensions passa igual com amb l’ensenyament: que cada vegada que canvia el titular del ministeri, ens sorprenen amb una nova proposta de reforma. Quan als països endreçats les lleis que funcionen no es toquen o es fa amb pinces, aquí som tan inquiets que qui no té "cul d’en Jaumet" sembla que pateixi del "mal de sant Vito", cada vegada que hi ha relleu ministerial el nou escarràs es treu il·lusionat de la txistera com si fos un conill màgic, la seva particular recepta per resoldre problemes tan peliaguts com el de les pensions i el de l’ensenyament. El problema és que després de tants anys d’embastar reformes que es desinflen soles i caduquen en quatre dies, els autèntics problemes de fons de l’educació i de les jubilacions continuen sense resoldre’s.

A la meva manera de veure, per encarrilar el futur de les pensions fa temps que hagués calgut deixar-se de punyetes i agafar el toro per les banyes quan encara era possible redreçar la situació, però com que tothom tenia mandra de mullar-s’hi a fons per trobar solucions que garantissin els compromisos de l’Estat amb els pensionistes d’avui, i assegurar una fórmula sostenible perquè els pensionistes de demà no s’haguessin de retirar amb un mà al davant i una altra al darrera. Els polítics miops mai varen tenir el coratge de posar les cartes sobre la taula, sinó que preferiren fer-se trampes al solitari, vivint de beta mentre a la guardiola del sistema de pensions hi havia prou coixí com per amorosir la tendència a fer fallida. En bona part, la manca de valentia era deguda a la supina preparació com estadistes de la majoria de dirigents en general. Perquè no critico només als nostres, que d’aquestes “faves” se n’escaldufaven arreu d'Europa, si fa o no fa. Per aquesta raó, a tants països cada dos per tres els carrers se’ls hi omplen de jubilats en defensa dels seus drets adquirits i en previsió de retallades, a la mínima que badin i baixin la guàrdia.

Com que en aquest país allò que coneixem per “opinió pública” acostuma a tenir memòria de peix, i la classe política té la pèssima costum de penjar medalles a qui no li toca, em sembla just recordar que va ésser la Minoria Catalana - la d'aquells convergents avui injustament triturats a la paperera de la història -, que el 6 d’abril de 1995, presentà al Congrés dels Diputats una proposició no de llei referent a “l'anàlisi dels problemes estructurals del sistema de seguretat social i de les principals reformes que s'haurien d'es-cometre”, que va acabar convertint-se en la inspiració del Pacte de Toledo. Més endavant, els populars de l’Aznar van intentar apropiar-se’n la paternitat de la iniciativa, però va ser com moltes altres vegades va passar en qüestions d’Estat a Espanya, que la Minoria Catalana liderada per en Pujol va cridar l’atenció i posà el dit a la nafra avisant que el preocupant descens de les cotitzacions i l’alarmant increment de la despesa, posaven en perill l'estabilitat del tinglado.

A més a més, en un període de crisi econòmica moltes empreses havien apostat per l’asèptica jubilació anticipada com a drecera per reestructurar a la brava plantilles improductives, envellides i sobredimensionades. Si hi afegim a aquest panorama l’atur estructural agrari i un alt grau de frau en les cotitzacions, es fa palès que el sistema de pensions estava sotmès a una pressió cada vegada més histèrica, a mesura que la guardiola s’anava esllanguint mentre un Pacte de Toledo feia tots els papers de l’auca per justificar la seva covardia tàctica de prendre'n nota però no decisions. Un Pacte que era una bona eina de treball per traçar una reforma valenta i imaginativa que no passés per congelar o retallar les pensions, obeint mansos a Brussel·les quan toqués el pito. L’única sortida, que ja s’hauria d’haver pres fa dos dècades, per garantir la viabilitat del sistema de pensions era l’augment progressiu de l’edat de jubilació i establir el finançament mixt (públic i privat) de les futures pensions. Mentrestant, durant un període transitori, garantir a través dels pressupostos generals el poder adquisitiu de les pensions en vigor. Tanmateix, depurar el sistema de manera que quedés perfectament delimitat el territori de pensions contributives i no contributives, per evitar la “contaminació” de les contributives amb pensions que en realitat són subsidis i ajudes conjunturals, de naturalesa política.

Mentre no es posi fil a l’agulla en aquest sentit, totes les iniciatives per més ben intencionades que siguin, no passaran d’ocurrències i sargits. Pel que fa a la proposta del ministre actual, d’incentivar l’endarreriment de la jubilació a base de primes, seria una bona idea si institucionalitzés una fórmula per aprofitar l’experiència professional en determinats oficis en perill d’extinció. Però els trets no van en aquesta direcció. I una vegada més, no passa d’una “ocurrència” per marejar la perdiu i apostar a la política dels estruços: qui dia passa, anys empeny. O a la dels cínics: el darrer que passi, que tanqui la porta i apagui el llum. Són faves comptades.

dijous, 15 d’abril de 2021

TANT VA EL CANTIR A LA FONT, QUE VE QUE ES TRENCA

Qui té la legitimitat última per prendre les decisions en temps de pandèmia, el poble, els seus representants o els experts? Amb quins criteris es conclou que algú pertany o no a un grup de risc? Qui decideix l'hora en que ha de començar el toc de queda i perquè a aquesta i no a una altra? Quines activitats comercials, culturals o esportives s’han de tancar al quarto de les rates i quines no? Qui mana quines vacunes, com, quan i a qui s’han d'administrar primer? Qüestions com aquestes exigeixen una reflexió crítica, que no es pot basar únicament en rampells individualistes, ni en tarannàs burocràtics o en càlculs de probabilitats. Les decisions s’han de prendre amb unitat de criteri, amb autoritat moral i efectiva per aplicar-les amb regles d'eficàcia i rendibilitat social i no de competència eixorca per afavorir privilegis.

Els darrers mesos, no es pot negar que, la presa de decisions polítiques sobre restriccions de llibertats individuals o col·lectives en benefici d’un presumpte bé comú, ha estat contaminada i condicionada sovint més per pessics de demagògia autoritària i d’oportunisme calculat i gens innocent, que no pas de coherència i de raonada governança solidària. La majoria de les decisions que s’han pres no han estat consensuades per pura rebequeria i marraneria de les parts, no escoltant propostes intel·ligents dels experts, i enlloc de debatre civilitzadament i en la discreció, s’han desqualificat les opinions de molta gent carregada de raó, des del safareig públic amb estirabots, ocurrències de tarambanes, ximpleries i poca-soltades, algunes baladrejades més a tall d’insult que de discrepància enraonada.

Els darrers tretze mesos la ciutadania ha passat por, desconcert, crisis d’impotència i brots d’indignació, en tenir de suportar que els partits més influents i representatius d’això que se’n diu “poble sobirà”, enlloc d’anar a l’una s’escridassaven i gairebé s’escopien, prostituint el joc democràtic de la sana discussió per l’estúpid joc brut del desprestigi personal barroer, en alguns casos aprofitant-se descaradament del caos pandèmic per desestabilitzar criminalment el sistema. És més, en ple daltabaix de l'economia en tots els països i de la necessitat imperiosa d’endeutar-se, àdhuc per damunt de les línies vermelles de la prudència, per aconseguir vacunes, material de protecció i equipaments sanitaris extra-ordinaris, resulta que ni a la indústria armamentista ni a les poderoses oligarquies els ha afectat la crisi, i cap dels països que les passen morades s’ha volgut quedar ressagat en termes d’influència estratègica, retallant per coherència social els maleïts pressupostos de defensa.

Quan hi ha tanta gent que voldria que es pensés, per l’endemà de la pandèmia, en plantejar amb tots els ets i uts i pel tràmit d’urgència una mena de nou contracte social, que sigui capaç d’articular un compromís històric entre els que van bé inclús en temps de trasbalsos com el present i els que s’arrisquen a quedar-se enrere, a la cuneta de l’atur i de la crònica manca de recursos, resulta que quasi cap dels principals dirigents occidentals i del primer món, tranquil·litza els seus ciutadans amb una actitud de-cidida, valenta i convençuda de com s’ha d’enfocar la recuperació. Però, aquesta cridanera i suicida manca de lideratge es farà dramàticament palesa, si no es posa les piles la societat civil i comença a enviar a la paperera de la història, els vividors i els buròcrates que no vagin a la idea d’encarar la “nova normalitat” prioritzant les inversions necessàries per pal·liar i prevenir els efectes de crisis socials, ambientals i sanitàries evitables. No és una reflexió pessimista, sinó realista. Si els governants fan el ronsa i no fan la feina, els responsables de la desídia i de la estupidesa no són ells sinó nosaltres si seguim escollint ineptes presumits per fer una feina que els hi va gran i que en la majoria dels casos no saben ni per on començar-la. La nova normalitat exigirà que al davant del carro s'hi posin els millors, desempolsegant aquell mantra del llunyà 68: imaginació i no burocràcia al poder.

Quan caldria, doncs, posar els problemes i necessitats de la societat, i el rescat de l’incert i desballestat estat del benestar en el epicentre de la nova normalitat, a la meva manera de veure resulta que ningú, ni a dreta ni a esquerra, posa avui amb sinceritat, generositat i pragmatisme els interessos generals per sobre dels particulars de cada capelleta. En aquest sentit, és una vergonya que dos mesos després de les eleccions, a Catalunya encara no s’hagi pactat un govern. Però, el més decebedor és que al pas que anem, encara que a darrera hora s’arribi a un acord enfilat amb cordills, el govern durarà de Nadal a sant Esteve, perquè els que diuen que hi treballen ja no és que no s'estimin, sinó que alguns comencen a odiar-se cordialment. Però que vagin al tanto, que els càntirs de tant anar a la font es trenquen i com diuen els castellans “obras son amores y no buenas razones”. És a dir: que més dels que es pensen n’estem tips de xarlatans i encantadors de serps. Francament!

dimecres, 14 d’abril de 2021

L’ASE DE’N MORA, DE TOT S’ENAMORA

Que és el que se li retreu a aquell que és del darrer que li parla, com si diguéssim un baliga-balaga sense conviccions pròpies arrelades. Ja planyo aquells que han d’aguantar algú tan influenciable, que s’encaterina inexplicablement, potser fins i tot sense poder-ho evitar, de tot el que li ve de nou, encara que no tingui res a veure amb allò que deia creia ahir. Ja és ben fotut haver-nos de refiar d’algú capaç de girar-se d’allà on ve el vent, a la mínima rufagada. Però, per desgràcia, de taral·lirots que pateixen d’aquest mal n’hi ha més dels que convindria, i alguns fins i tot ocupen càrrecs de responsabilitat, dels quals en depenen moltes persones, que no es mereixen ser despistades contínuament per les contradiccions vergonyoses, per no dir fastigoses, de uns titelles impresentables, però que tenen el do de fascinar inexplicablement, diguin el que diguin.

A la meva manera de veure, però, tan criticable és el que té tanta poca autoestima i criteri com per anar-se’n darrera del darrer que li parla, rient-li totes les gràcies i, si cal, defensar-lo a trompades; com aquell que, abusant del seu encanteri o influencia, sap captar l’atenció dels pobres d’esperit que estan disposats a canviar de principis, d’ideals o de camisa d’un dia per altre. Altrament, no sempre la gent canvia d’opinió per interès; també n’hi ha molts que creuen que ho fan de bona fe, perquè com si haguessin tingut una inspiració “creuen” fermament en la persona que s’ha sabut guanyar la seva confiança, fer-los oblidar o renegar directament d’aquells plantejaments o doctrines que predicaven convençuts, unes hores abans. Què havia passat? Doncs que el darrer amb qui varen parlar els va convèncer que es desdiguessin de tot allò en que creien el dia abans. Jo, francament, no em refiaria mai d’amistats i menys de socis o companys de viatge que canviessin de parer cada vegada que van a pixar. I d’exemplars d’aquesta espècie humana vel·leïtosa, mudadissa i volàtil, us asseguro que se’n poden trobar molts més que per mostra en el món dels negocis o de la política, i també en l'àmbit familiar.

Pensin com pensin, em mereixen més respecte aquelles persones que són de pedra picada, tant pel que fa als valors, les idees i inclús els sentiments que no pas els baliga-balaga. Podré o no estar-hi d’acord amb les seves idees, però almenys sabré exactament del peu que calcen i procuraré, si és que mi vull acabar entenent, buscar un punt d’equilibri entre allò que podem compartir i allò amb que, ni farts de vi, combregaríem. Però, us asseguro que és més fàcil d'entendre’t amb qui té clar el nord, que no pas amb qui té per senderi una banderola o que es canvia de camisa tres cops per setmana.

No obstant el que acabo d’exposar, no se m’entengui l’a per la bé: tanmateix em mereixen tant respecte aquells que després d’una llarga reflexió modifiquen els seus punts de vista d'ahir, com aquells que n’estan tan convençuts que els defensen a capa i espasa. Ja que no és el mateix canviar d’opinió després de valorar un seguit de pros i contres, que fer-ho frívolament després d'escoltar l'últim que ens ha parlat. Ara bé, si del que ens parlen és de vacunes, val més que no fem cas del darrer que ens parli perquè cada vegada que obre la boca un polític és per desdir-se del que havia dit hores abans. Feu-me'n cas, si no voleu caçar mosques i parlant sols.

dimarts, 13 d’abril de 2021

EN MATÈRIA DE SUPERSTICIONS, CADASCÚ PER ON L’ENFILA

Avui que s’escau dimarts i tretze és un bon dia per parlar de supersticions i oblidar-nos per unes hores de les xerrameques sobre vacunes, covid i política. La psicologia estudia la superstició per veure com influeix en les persones o com les creences modifiquen la conducta. Trastorns mentals, com l’esquizofrènia, l’autisme o els maníacs-depressius, diuen que porten associats una important quota de superstició sobre el risc de no seguir determinats comportaments rutinaris, que actuïn com una mena de ritual de protecció. De supersticions, en trobareu en totes les civilitzacions per reculats que siguin els temps on cerqueu. Un dels pobles més supersticiós era el romà.

Els romans estaven convençuts que els déus els avisaven i els feien estar a l’aguait mitjançant presagis; i per ells era un mal presagi, per exemple, que un gos negre entrés a casa - curiosament, avui de qui ens hem de resguardar els dels gats negres -, i de que una serp no travessés el pati, de que una rata no fes un forat en un sac de farina, de que un corb volés a prop de la teulada o de que no aparegués un mussol o una àguila, doncs predeien desgràcies. En canvi, les abelles simbo-litzen la benevolència dels déus i porten bona sort; en la tradició cristiana, l’abella és l’emblema de Crist, perquè s’associen els tres mesos d’hivern en què les abelles romanen tancades en els ruscos amb els tres dies que Crist va trigar a ressuscitar.

La paraula superstició resulta un concepte pelut de definir. En primer lloc, perquè pretén designar quelcom que no és “perceptible”, com un objecte físic que es pot agafar o palpar. Però, sobretot, perquè es tracta d’un concepte subjectiu que cadascú, com deia a l’encapçalament, l’enfila com li rota. La senyora etimologia ens il·lustra que el mot en qüestió prové del llatí “super-stare”, que en cristià significaria “romandre sobre del cap”. Vaja, com una mena d’espasa de Damocles! Les persones sempre hem tingut necessitat de saber el perquè de les coses, de qüestionar-les, de posar-les en dubte; però, en èpoques reculades especular i plantejar escrúpols existencials, en el marc d’una societat poc culta, i reprimida per les monarquies totpoderoses i, sobretot, per una església aclaparadorament tòxica, era motiu de repressió.

Aleshores, els successos “rars” o inexplicables acabaven atribuint-se a la bruixeria, la màgia o al dimoni. El ramat adoctrinat per la religió, culpava sovint persones innocents de portar problemes que, naturalment, resolien els sacerdots o els fetillers amb exorcismes; però, també amb massa freqüència, enmig d’un bassal de sang. I gairebé sempre, amb excuses de mal pagador, individus intel·ligents de la tribu o de la comunitat eren eliminats pels poderosos. Afortunadament, ara les coses són diferents. El nivell cultural i educatiu de la societat en general, els avenços científics i la tecnologia qüestionen o desmunten les supersticions. Moltes de les creences que fa uns segles feien rossegar les ungles als nostres besavis, ara tenen una o més respostes científicament verificables. La tecnologia ens fa la vida més fàcil i senzilla; però, no evita que alguns encara es mirin de reüll els dimarts que cauen en 13.

Tanmateix, però, caldria distingir entre els activistes de la superstició, potser perquè explotar-la és el seu modus-vivendi, i els simples “maniàtics per si de cas”. Per si de cas no trencar un mirall o evitar passar dessota una escala, possiblement sigui una simple mania; ara bé, posar el pa mirant cap a baix a la taula, no aixecar-se del llit mai amb el peu esquerre o estar-se d’obrir un paraigües sota sostre, ja començaria a ser preocupant. Però, encara trobareu gent que està al tanto de certes bones costums domèstiques que porten sort, com per exemple tenir una mata de julivert plantada en una torreta a la cuina, estirar les orelles de qui fa anys, apagar d’una bufada totes les espelmes d’un pastís d’aniversari, posar cactus a les finestres o una ferradura darrere la porta i portar una pota de conill a la senalla, dir “jesús” després d’un esternut o tapar-se la boca al badallar...

No acabaríem el repertori de coses que porten bona sort, segons les diferents creences populars. N’hi ha per triar i remenar. En qualsevol cas, també trobaríem gent que no suporta se la tingui per supersticiosa, però que si els cau el saler a terra tremolen i “per si de cas” es vacunen escampant-se polsos de sal sobre l’espatlla esquerra. En canvi, aquella dita que trobar un trèvol de quatre fulles portava sort, segons els entesos no n’hi ha per tant: els efectes duren quatre dies. En fi, que aquesta reflexió distesa d’avui us distregui de les noticies alarmistes i de les prediccions apocalíptiques que alguns piròmans de la calma fan córrer irresponsablement.

dilluns, 12 d’abril de 2021

TROBO A FALTAR UNA LLISTA COM LA DE FORBES, PERÒ REFERIDA ALS MÉS POBRES

Seria fantàstic que, de la mateixa manera que existeix un hit parade per classificar la gent guapa en funció del seu pes en or, n’hi hagués un altre, de barem, que classifiqués els pelacanyes d’aquest món d’acord amb els seus mèrits com a pobres de solemnitat. Però, ca! No la veurem pas mai aquesta llista, en primer lloc perquè a poca gent li deu preocupar massa de saber-ho, ja que dels pobres no se’n pot treure res més que maldecaps i mans pidolant. Però, sobretot, perquè dubto que arribéssim a avenir-nos per definir el concepte pobresa. Sobre qui es pot considerar ric encara hi hauria poca discussió, perquè la riquesa és objectivament fàcil de sospesar, malgrat alguns filòsofs tocats i posats asseguren que el més ric no és el que més té, sinó el que menys necessita. Jo, de fa temps, vaig penjar a la porta de la cuina una rajola amb una plegaria, que és com una declaració de principis: “Verge Santa del Roser, féu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, només el just per viure bé”. Sembla tan assenyat i de sentit comú aquest anhel que, francament, amb aquests tractes n’hi ha prou per considerar-se ric.

No obstant això, us en faríeu pagues de la gent que no s’hi conforma, sobretot des que les persones han hagut d’aprendre a còpia de garrotades i desenganys que el futur és una incògnita, i que val més no badar perquè en un moment donat podem quedar amb el cul a l’aire, tenint en compte que cada vegada es fa més palès a la nostra societat materialista que tant tens, tant vals. Els nostres besavis, i inclús des de temps més reculats, ens havien inculcat l’ànsia per guardar sempre un racó per un mal de ventre; però, d’ençà que el futur ens el presenten de color de gos com fuig, a molta gent li sembla que, segons com, potser no en tindrà prou amb un mer raconet, perquè qui sap com serà de fort el mal de ventre. I és aleshores quan entren les cuques de fer diners. Però, arribats a aquest punt, hauríem de distingir entre els que això d’arreplegar més diners obeeix a una tendència malaltissa per “por de tornar-se pobre”, i els que simplement es proposen acaparar quants més quartos millor, perquè volen ser cada dia “més rics”, per temor de no manar prou o perdre el dret a remenar les cireres.

En el primer cas, es podria dispensar com una angoixa previsora que s’explicaria per no haver superat la sensació d’inseguretat dels que sabent el pa que s’hi dona vivint a la pobresa, i que de cap manera voldrien trobar-s’hi de nou. El problema és que per molt que es folrin el ronyó mai els hi semblarà que en tenen prou per curar-se en salut de l’hipotètic mal de ventre i, per tant, estan condemnats de per vida a ésser uns amargats pobres d’esperit. I en el segon cas, la cosa encara pinta pitjor. Arreplegar diners a punta pala, no perquè es necessitin per menjar o per tapar forats, sinó per fer-se rics, més rics que ningú, sol acabar en la tragèdia de convertir-se en els més rics del cementiri, l’únic lloc on no cal emportar-se’n els diners perquè no serveixen de res. Però, en aquest cas, el problema rau en que escarrassar-se només per fer-se ric, cada vegada més ric, sempre obliga a amagar al calaix de sastre dels mals endreços personals, bons sentiments com l’ètica, la solidaritat i la compassió.

I ja que he tocat la qüestió de l’ètica, m’agradaria que els multimilionaris que han aparegut aquesta setmana a la llista dels més rics, segons el baròmetre Forges, em responguessin si consideren ètic i justificable que enmig d’una pandèmia, els seus ronyons estiguin un 50% més folrats que l’any passat. A la meva manera de veure, i la història no ho desmenteix pas sinó que ho recalca amb escreix, quant més augmenta la llista de multimilionaris, per molt que s’incrementi, la dels pobres encara s'allarga més, tres o quatre vegades més. Qui sap si perquè els ronyons dels rics estiguin ben coberts, es ineludible que els fetges i els budells dels pobres estiguin glaçats. Perquè, tafot!, si ningú necessita sopar dues vegades, ¿com s’explica el deler dels més rics de no cansar-se de fer diners? Sobretot, ¿com s’explica que quan van maldades i toca estrènyer-nos el cinturó, els únics cinturons que s’escanyen són els d’aquells pobres que es conformarien amb el “ni poc ni massa, només amb el suficient per viure bé” i amb guardar un petit racó pel mal de ventre? Jo, francament, penso que si els rics compulsius no fossin tan cabrons a vegades, els pobres de solemnitat tindrien un lloc per viure i morir amb dignitat. Aquest panorama no és nou, sinó més vell que l’anar a peu, però des que els rics han esdevingut capitalistes, jo personalment no apostaria pas ni un pèsol pel futur d’aquest món. És més, si pogués demanaria al conductor del tren que em porta, que em deixés baixar a la propera estació.

diumenge, 11 d’abril de 2021

ELS DIUMENGES, UN RELAT RETOCAT COM UN CONTE, PER DESINTOXICAR DE PANDÈMIA

Avui us proposo una historia d’amor molt particular. Podria afegir-hi una mica estrambòtic o excèntric; però, a les histories d’amor val més no etiquetar-les perquè en quan es fa, deixen de ser històries d’amor. L’amor és amor i s’ha acabat, jo’t reflic! I una demostració d’encaterinament sense pal·liatius, més enllà de la mort, ha estat el de l’Alfred que quan la seva parella va estirar la pota, en una d’aquelles crisis de cor que tenia cada vegada més sovint, va decidir que abans d’enterrar-lo i cantar-li les absoltes, envoltat de tots els parents, amics i saludats, el portaria a passejar per mig món ja que "veure món" havia estat el somni pendent de tots dos, des de que varen anar a viure junts. El problema per realitzar aquesta il·lusió era la diferència d’edat: mentre la parella de l’Alfred ja feia deu anys que estava jubilat, a ell encara li’n faltaven tres per agafar el retiro i dedicar els estalvis a realitzar les seves fal·leres.

En qualsevol cas, darrerament la salut de la seva parella, tot i que portava una vida mol arreglada i des que havia conegut l’Alfred s’havia passat al veganisme no radical però força lleial, el cor li havia donat un parell d’avisos preocupants de cara al seu projecte, que afortunadament es varen resoldre de moment amb un marcapassos i unes quantes píndoles per resistir. Envistes d’aquesta circumstància varen retocar alguns detalls del seu viatge somniat per fer-lo menys feixuc. I, vet-aquí, que varen encarregar un senyor creuer, d’aquests que duren setmanes i que enllacen per gairebé donar la volta el món. Valia un dineral, però ja que se’l podien permetre aquell caprici, no hi volien renunciar. De fet, qui ho va engrescar tot era la parella, que feia molt de temps que ho portava de cap i que si no ho havia fet abans pel seu compte, era perquè li feia por d’embrancar-s’hi tot sol en una aventura com aquesta. Però quan va conèixer l’Alfred i es varen avenir tant que se’n varen anar a viure junts, va quedar clar que aquell vell somni el compartirien plegats.

Però el seu plat bonic es va fer miques de matinada, tres mesos després de retirar-se l’Alfred i quan ja tenien com aquell qui diu les maletes fetes per anar a realitzar el somni. La seva parella va morir com un pollet, mentre dormia. Quan se’n va adonar, no hi havia cap dubte que no respirava des de feia qui sap quanta estona. La primera reacció va ser trucar a emergències, però quan ja estava a la sala d’estar a punt de fer-ho, la vista es va entrebancar amb les maletes i de sobte se li va acudir la gran idea. “No et preocupis pas – va córrer al dormitori a informar-ne a la parella encara de cos calent – farem el viatge i veuràs món tal com volies”. I de seguida va posar fil a l’agulla. Per sort la parella no pesava gaire i li va ser relativament fàcil remenar-la, per vestir-la i traginar-la fins el garatge, asseure-la doblegada i ben lligada al seient de l’acompanyant i tapar-la delicadament amb aquella manta que tant li agradava. I va començar l'inesperat viatge, sense full de ruta, fins on arribessin. Els preparatius varen ser tan frenètics com concentrats que no va vessar ni una llàgrima, sinó tot el contrari: estava tan eufòric per fer realitat el somni, que no s’adonava que tot plegat resultaria una mica macabre si els enxampaven

Però, varen tenir sort. No tenien full de ruta i mentre engegava el cotxe, l'Alfred va informar la parella, tot repartint-li bé la manta per sobre, que arribarien fins on pugessin. I ben lluny que varen arribar, llamp me mau! I encara estarien donant voltes si no fos que estavellaren el cotxe prop de Jafre, desprès de fugir d'un control contra direcció per l’autopista des del Voló fins a l’Escala. Segons els mossos, l’Alfred i la seva parella momificada haurien recorregut diversos llocs d’Espanya i d’Europa, malgrat les dificultats de circular enmig de les restriccions de la pandèmia, detall que no sé si s'ha d'atribuir a l’astúcia i perícia del conductor o a que els successius controls que es varen trobar tenien pa a l’ull. No sé com acabarà la rocambolesca experiència de l’Alfred (és el nom que li he donat en transformar la història en conte), però sigui quina sigui la decisió del jutge, m’agradaria que aquesta extravagància no acabés recordant-se com el que sembla, una història macabra. Ni molt menys com un delicte. Posem que potser ha estat un acte d’amor i qui sap si enmig de tantes notícies que ens trasbalsen, el record de la bogeria de l’Alfred no ens farà somriure una mica aquest diumenge ennuvolat i desencaparrar-nos, que prou falta ens fa.