TOTHOM QUE PARLAVA AHIR DE DEMOCRÀCIA, SABIA DE QUÈ PARLAVA?

 

            Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització social menys deficient, comprovarem que hi ha interpretacions del concepte “democràcia” per triar i remenar; però, també ens adonarem que aquesta paraula en general encaterina més que com un “valor” que imprimeix caràcter com un “mètode” per garantir-se aconseguir el poder civilitzadament, sense necessitat de tallar caps i de governar enraonant i no pas cridant. Ara bé, el problema d’avui dia és que malgrat cada matí ens llevem mig convençuts de viure-hi (en una democràcia), massa sovint ens adonem en arribar el capvespre que més aviat estem davant d’un miratge. Per exemple: ¿si la democràcia fos una simfonia què en pensaríem si cada music que participés en el concert interpretés la partitura al seu aire, sense importar-li desafinar mentre la seva “claca” aplaudeixi amb les orelles? Doncs, aquesta sensació és la que es desprèn en acabar una sessió parlamentària, des de fa molt de temps. Sense anar més lluny ahir mateix, a Barcelona o a Madrid. Potser li hem de donar la raó a aquell polític que ahir va comparar la sagrada seu parlamentària amb un “club de la comèdia?

            Si realment visquéssim en una democràcia genuïna i seriosa cada music (polític) s’hauria d’esforçar en posar els cinc sentits en ajustar els seus “solos” a una partitura pactada entre quants més millor, que impedís caure en un orgue de gats, alguns mesquers i rabiosos, interpretant fins a la darrera nota de la partitura electoral procurant consensuar les diverses sensibilitats. Potser sí que sóc un il·lús pensant d’aquesta manera; però, ja us ben asseguro que la democràcia que ens espera i sobretot la que heretaran els nostres fills cada cop serà més esquizofrènica i no servirà absolutament per res al poble. No em puc estar de referir-me a un polític assenyat com en Ramon Trias Fargas quan ens avisava, en plena eufòria després de la dictadura franquista, que “una democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Ni per crispar, afegiria jo, a la meva manera de veure.    

SABER RESPECTAR I OBEIR

 

            Mentre en aquest país de “savis” portem cadascú un rei al cos o un barret a cada cap, tenim mala peça al teler. Sense aprendre a respectar la veu de l’experiència i a ser disciplinats, poc pas reeixirem mai com a societat avançada. En el ben entès que ser disciplinats no vol dir obeir a cegues se’ns mani el que se’ns mani, com volen donar a entendre els que porten la rebequeria a la massa de la sang i només pensen com tocar els dallonses al poder. Cert que per obeir disciplinadament i sense protestar les lleis i els reglaments cal que qui mani hagui aprés també a guanyar-se la confiança dels ciutadans i s'hi esforci cada dia per aconseguir-ho.

Tanmateix, passar-se la disciplina per l’arc del triomf no només consisteix en muntar manifestacions de protesta més o menys espontànies, sinó que també són, a la meva manera de veure, actes d'indisciplina i de desobediència a les lleis i les normes - una “indisciplina” més perillososa i fastigososa que la practicada pels aprenents de revolucionaris - aquells que s’aprofiten del caos i el pànic en èpoques de crisi per enriquir-se indegudament, estafant a tort i a dret els pelacanyes que per sobreviure han d’anar de manlleu contractant prèstecs d'usura; aquells que acaparen aliments, medicaments i articles de primera necessitat per especular-hi; aquells que dinamiten els mercats financers perquè els petits inversors s’acabin d’arruïnar en profit d’uns quants depredadors institucionals; aquells que aprofiten les temporades de vaques flaques per amortitzar mà d’obra experimentada però improductiva a preu de saldo o aquells que reclamen a través de lobys polítics rebaixes fiscals perquè qui més ric sigui pugui continuar tirant de beta. I tots aquests “indisciplinats” i "desobedients" formen part de l’establishment, que en alguns casos inclús considera a aquests pillastres un model d'honestedat a seguir. Això sempre ha estat i continua anant aixi. De nosaltres depèn que demà sigui diferent, però no me'n faig gaires pagues.   

TOC, TOC, QUÈ HI SOU ELS DÉUS?

 

            No sé si els déus se’n parlen entre ells del merder que tenim a la terra. Dono per fet que de déus n’hi ha, encara que no se’ls senti piular massa, perquè no en tinc constància de que hagin presentat la dimissió formalment; però, em sap greu desconèixer si allà on s’estiguin – pari on pari i es digui com es digui el seu cau – s’han organitzat en alguna mena d’associació, club, gremi o sindicat com els seus avantpassats grecs i romans, amb Zeus de portantveu quan s’havien establert a l’Olimp. Creieu-me si us dic que pagaria el que fos per veure per un forat les tertúlies entre Alà, Crist, Buda, Kali, Jehovà, Xiva, Ganesha, Hanuman, Lakshmi i etcètera. Les xurriacades que afecten a la humanitat vull pensar que els preocupen perquè cap del seus parroquians se n’escapa de patir-les; per tant, tinc curiositat per saber si se’n parlen entre ells alguna vegada de tot plegat. Ja no m’atreveixo a preguntar si se’n senten d'alguna manera responsables, individualment o col·lectiva, de les plagues que balden els habitants de la terra perquè potser ja seria demanar un gra massa.

            En serio, m’agradaria saber si els déus n’estan al tanto de com les passem putes a la terra, tant justos com pecadors. I és que, francament, ja n’estic tip de veure com els déus permeten que invocant el seu nom s’atiïn guerres santes o renegades per massacrar “infidels” a preu fet, o que es practiquin genocidis sense precedents per motius religiosos, o que a l’Àfrica subsahariana les criatures morin com mosques perquè els diversos “senyors de la guerra” no mouen un dit per dona'ls-hi menjar. Si de totes aquestes desgràcies en té coneixement el déu de guàrdia i mira cap a una altra banda com un malparit, francament em fa vomitar. Ho saben els déus que dirigents mundials que es senyen o es piquen el pit cada dos per tres han dit barbaritats tan grosses com que es necessari que els vells la dinyem ràpid quan més aviat millor, i no acumulem anys improductius per deixar lloc als joves? Un home dels que ara se'n diuen “d’església” no fa pas gaire assegurava que ens passa el que ens passa perquè ens hem tornat uns descreguts. Francament, des del més profund sentiment d’orfandat i desempara, no m’agradaria que els déus no existissin, perquè fan falta; el que sí m’emprenya, i molt, és que des de fa temps no donin senyals de vida i responguin almenys a la gent que, de bona fe, s’hi agarra com a un ferro roent.  

CADA VEGADA MÉS DIVIDITS i SORDS (i 2)

 

            I de l’UNIÓ EUROPEA, què en direm? Els principis del tractat de Roma es proposaven engegar una Europa de mercaders i aquests bons propòsits van reeixir mentre tot eren flors i violes i la prosperitat econòmica somreia; però, ai las!, quan la passada dècada tenia de fer-se palesa més que mai la fortalesa d’una Europa unida políticament i econòmica, ha resultat que cadascun dels estats membres es busca la vida pel seu compte. I que enlloc d’enfortir i acreditar el principi de la solidaritat mútua per trampejar les crisis econòmiques i socials, els farisaics interessos de la classe política han accentuat encara més les desavinences profundes entre el nord ric del territori i el sud més pobre. És la perenne dicotomia: les societats riques volen que les pobres no les emprenyin perquè, pel fet de poder permetre’s sopar dues vegades no estan obligades a fe’ls-hi de mainadera. És més vell que l’anar a peu que de que s’emboliquin les relacions entre les persones, la majoria de les vegades en tenen la culpa els diners. És la vella dita dels nostres avis nascuts a pagès: “Tant tens, tant vals!”

            Ja es va veure prou d’ençà de la crisi financera del 2008 i sobretot després de la pandèmia, per on anaven els trets: aquella vella Europa dels mercaders s’encamina cap a l’Europa dels pirates. Els britànics, que de pirateria en saben la tira, qui sap si degut a la seva experiència varen recórrer al subterfugi del Brexit per fugir com les rates, quan varen ensumar-se que el vaixell feia aigües. El diari “La República”, de la Itàlia filo-feixista de la Merloni, va escandalitzar amb una editorial premonitòria: “Europa Bruta”. Jo, que sóc un pallús romàntic encara espero i desitjo que, malgrat tot, ens en sortirem més o menys esgarrinxats; però, el que no es podrà es continuar sota els mateixos paraigües foradats. Reflexionem-hi seriosament perquè les persones fins ara menystingudes, maltractades, prostituïdes, estafades i subhastades al millor postor amb la indiferència – potser interessada – d’organismes com l’ONU o la UE cada cop més dividits i sords, ja ens toca dir la darrera paraula si volem esbandir-nos de sobre la trepa de vividors i farsants que ens porten a un atzucac simplement perquè fins ara no han sabut fer la seva feina.

CADA VEGADA MÉS DIVIDITS i SORDS (1)

 

            El món, després de la nefasta experiència de les dos grans guerres, va comprometre’s a que mai més la humanitat tornaria a ensopegar en la mateixa pedra, decidint que abans de resoldre els conflictes a plantofades les parts enfrontades s’asseurien a enraonar civilitzadament en un espai comunitari neutral: les Nacions Unides. Però aquelles bones intencions van quedar en paper mullat a les poques setnanes i fins al dia d’avui, que podem certificar-ne el fracàs continuat de l'esperit de bona entesa i germanor, en el transcurs de l’assemblea general d'unes Nacions Unides, més desunides i rebeques que mai. I d'aquests resultats tan galdosos en tenen la culpa tant les anomenades "potencies" degut a llur capacitat de dissuasió i de lideratge – primer gràcies a l'armament convencional i després amb l'amenaça dels arsenals nuclears – com la resta de la penya comunitàtia que varen establir complicitats de sotamà uns dels altres, alimentades per interessos econòmics i territorials bilaterals, imposant un nou marc de relacions internacionals sota l'etiqueta de "guerra freda", en un intent esperpèntic de netejar-se la consciència remarcant que es mantenien ferms en l'oposició a les "guerres calentes". Per aquesta raó, una darrera l’altra varen esclatar arreu del món "petites guerres" com de fireta, que, no obstant la seva limitació territorial per quatre desaveniències entre veïns abusaren de països més dèbils degollant, afusellant o violant tothom que els feia nosa per roba'ls-hi els seus recursos, mentrestant els panxacontents i eixorcs “diplomàtics”de l’ONU només sabien engiponar propostes "d'alto el foc" descafeinades i que arribaven sempre a misses dites; per tant en la majoria dels casos, els països invasors s’hi pixaven a sobre els intents de treves pactades, imposant la pau dels cementiris per sortir-se amb la seva.

            Però aquestes guerres sectorials – la darrera mostra, la tenim a Ucraïna – són tant o més cruels que les d'abasta mundial i a part de la devastació material deixen un rossec de víctimes fugitives i famolencs a les quals l'ONU només ofereix camps de refugiats que no serveixen per res més enllà de repartir la misèria, les malalties i la frustració de la derrota. I quan la capacitat d’emmagatzematge d’aquesta mena de camps de concentració es desborda, les pobres persones refugiades fugen cammes ajudeu-me cap a les fronteres europees, si són africans o asiàtics, i a les dels EE.UU., si són sud-americans cansats de passar gana o persecució política en els seus països d’origen. Tanmateix,, l'empantano de la inefable ONU es veu incapaç de posar remei a aquesta vergonya de la immigració forçosa de milions depersones perquè a cap de les potències que tallen el bacallà se’ls hi crema res en aquest desastre continuat, per moltes resolucions benintencionades que s’aprovin, ja que no serveixen per res més que per incrementar les muntanyes de paper mullat. I no només passa això amb les resolucions que pretenen desactivar conflictes armats, sinó també amb les crides promulgades de tant en tant - a vegades només per quedar bé - per frenar les conseqüències d’una climatologia que es venja en estar cansada d’ésser maltractada i violada.a cremadent        

EL COST DE LA VIDA, A CONTRALLUM

 

            M’estic adonant, amb molta preocupació, que a còpia d’enquestes cuinades a mida de qui les encarrega, es desassossega la gent que va justa d’armilla. Des dels governs, siguin del color que siguin, tothom malda per quedar bé amb la vianda al plat, maquillant sense massa escrúpols i cullerades de veritats a mitges, els resultats que fan públics periòdicament; però, el problema és que aquesta manipulació per discreta que sigui fa figa quan es fa palès que qui amaneix l’IPC no s’amoïna fent-li la prova del nou o del cotó-fluix als resultats publicats, anant a treure el nas sense prejudicis ni opinions preconcebudes pels supermercats petits i grans del país. I és que quan els anomenats experts t’expliquen el mètode de càlcul de l’índex de preus i la llista de productes que han fet servir per confeccionar una teòrica cistella casolana i popular del consum - des d’un punt de vista més especulatiu que objectiu – hom cau de cul comprovant l’aiguabarreig tan surrealista d’articles considerats habituals, que poques mestresses de casa tocant de peus a terra inclourien en la llista d’articles de primera necessitat. I és que la composició d’un cabàs tan descaradament “virtual” potser serveixi per dibuixar la gràfica estadística ideal, però no té res a veure amb allò que realment necessiten els  rebosts de la majoria de llars per fer bullir l’olla.

            No vull pas donar a entendre que la confecció de l’IPC sigui una fal·làcia, perquè no es pot afirmar que no siguin certs els preus dels articles i serveis que s’incorporen a l’escandall del contingut de la cistella de la compra; la qüestió és més subtil; que la incidència real i quotidiana de determinats articles és manifestament nul·la, per no dir que es fan entrar en calçador per “ponderar” els resultats. Però, com que la gent compta amb els dits de la mà, després de comprar la fruita, la verdura, les llegums, el pa, la llet o l’oli, s’adona que el tiquet de caixa cada dia marca tres o quatre euros més que la setmana i, possiblement, menys que la vinent. Ara bé, els preus al consumidor no s’apugen per art de màgia ni es justifiquen, la majoria de les vegades, pels preus en origen dels productes; tanmateix, les explicacions dels jocs de mans que retraten les estadístiques no sempre són edificants. Per desgràcia, es poden comptar amb els dits de la mà les repercussions a l’alça d’un article en la butxaca del consumidor final té res a veure amb el preu que es paga en origen al productor, sigui pagès o industrial. I cap dels governs tan primmirats confeccionant estadístiques té pebrots per anar a la mare dels ous.     

A PROPÒSIT DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS

 

            Tots els impostos són impopulars per definició; però, el de successions se n’emporta la palma perquè té la fama – ben guanyada – de que suposa una doble tributació i, per aquesta raó, a efectes retòrics més d’un el titlla de: “l’impost dels morts”. En la meva modesta manera de veure, fer-se mala sang amb aquest impost només interessa als quatre esvalotadors escalfabraguetesa que busquen la manera de fer contenta la parròquia i, si poden, afegir-hi al ramat dels emprenyats uns quants militants més. En primer lloc, cal puntualitzar que l’impost de successions el paguen les persones viues i no pas les mortes, que ja varen ésser espremudes en vida fins a l’última gota de suc; precisament perquè estaven vives. Els hereus, mentre es belluguin tributaran el que correspongui per un patrimoni que els ha caigut del cel, per llei de vida. En conseqüència, parlar de “doble imposició” en la meva opinió és una exageració que només s’explica per l’interès d'uns quants "bruixots" per fer bullir l’olla en temps electorals; però, des del més rigorós sentit comú resulta una temeritat defensar aquest argument tòxic i demagògic. Vet-aquí, que 80% de les herències que es tramiten a Catalunya són inferiors en valor absolut a 150.000 euros i només un privilegiat 2,4% supera els 600.000 euros; aleshores, a la pràctica, això vol dir que a la immensa majoria dels ciutadans practicament l'impost de successions els hi fa pessigolles.

            Qui si haurà de rascar-se la butxaca, però, és la minoria gens despreciable de contribuents que cada vegada que es parla de reformar els trams d’IRPF, es posa les mans al cap i fa el posat de víctima propiciatòria, esquinçant-se les vestidures malaltissament manllevades a una “classe mitjana” que en temps fou autèntica, pero que avui està en vies d'extinció "malgrat ella". Tanmateix, la qüestió és que una bona part dels que es pengen l'etiqueta de "classe mitjana" per fer-se la víctima ho fan per justificar la queixa; però, alguns s'ho haurien de fer mirar ja que no tothom pot ingressar més de 90.000 euros anuals, una nòmina que triplica o quadruplica la dels pelacanyes com vostè o jo, que ho passem com podem - mantenint la dignitat personal fins on sigui possible - amb un sou o una pensió de pa sucat amb oli. Un il·lustre ideòleg i patum del liberalisme militant, l’Adam Smith, va sentenciar: - “els rics han de contribuir a la despesa pública no només en proporció als seus ingressos, sinó una mica més inclús si s’ho poden permetre”. El problema  és que quan els polítics escalfabraguetes i els seus escolans d’amén s’emprenyen perquè el govern pretén fer una reforma fiscal més equitativa, rascant esclar les rendes d’aquells que s’embutxaquen entre pitus i flautes l’equivalent a mitja dotzena de salaris mínims, no volen entendre quelcom tan elemental com que qui pot permetre's pagar més permet que a les rendes més baixes se’ls hi afluixi la pressió fiscal. Agitant l’espantall dels impostos, es pot fer molta demagògia. I els demagogs, vés per on, sempre són ben vistos i tenen requesta.

UNA ALTRA PALLASSADA AVUI AL CONGRESO

 

            No en gasten ni una unça d’ètica aquells polítics que amb mitges veritats volen encobrir tantes coses que van malament, fent veure que no hi tenen res a veure. No és pot considerar una mentida pietosa desentendre’s dels nyaps i bunyols comesos a l’empara de les folgades faldilles d’una burocràcia administrativa que volen fer servir per tapar tanta incompetencia, perquè la burocràcia és anónima i irresponsable. La llàstima és que l’abús de la falòrnia, en política acostuma a tenir gairebé sempre conseqüències greus en la vida dels ciutadans. La primera de les quals - precisament indesitjada pels polítics - agitar sentiments de rebuig envers els comportaments opacs o cretins dels que remenen les cireres. Qui sap si aquesta conseqüència no desitjada, sigui la raó per la qual els ciutadans – escarmentats, escandalitzats o amb la moral i la confiança estomacades – cometen el gran error d’assimilar les mentides o les mitges veritats consubstancials amb els professiionals de la política. Ara bé, el no va més en matèria de perversió farsant i trampista – i per tant de la falta d’ètica – esdevé quan els polítics pretenen aigualir o escaldufar les seves mentides o pallassades acusant els seus adversaris i rivals polítics d’ésser més falsos, caragirats i pallassos que ells mateixos. I vosaltres, més!

            ¿No us sona aquesta excusa de mal pagador que veiem i escoltem centenars de vegades, inclús en seu parlamentaria? Sense anar més lluny, avui mateix al Congreso vàrem assistir a les representacions esperpéntiques de la dreta - extrema o moderada tant li fa - perquè totes dues versions fan el ximplet igual. A la meva manera de veure, francament, potser els hi convé als que viuen amorrats a la menjadora política rellegir allò que en Plató o en Sòcrates es cansaven d’engargamellar als seus deixebles: “el que importa quan et dediquis a la política és que valoris allò que les persones tenen en comú i les uneix, en comptes de buscar amb lupa allò que les divideix i fa renyir”. Si aquest principi tan elemental d’ètica el practiqués la nostra classe política potser ens estalviaríem, un dia sí i l’altre també, l’espectacle escandalós i fastigós d’uns polítics enrocats en defensar els seus miserables i miops interessos de partit, enlloc de trencar-se les banyes per aconseguir tirar endavant allò que preocupa i neguiteja les persones que governen. Però com que això no ho aconseguirem pas, com deia el meu avi, els polítics mentiders, barruts i escalfabraguetes del personal que encara se’ls escolta amb la boca oberta, tots plegats ja tenen ordres d’anar a fer punyetes!  

FALTA EMPATIA

 

            L’empàtic és un paio que pensa que la gent que l’envolta a casa, a la feina o la vida social és habitualment honesta i, per tant, sempre disposada a donar un cop de mà a qui té problemes, dubtes o maldecaps; pensant que si ell es trobés emmerdat en un trencacolls, la majoria d’aquestes persones amb qui es relaciona habitualment també l’ajudarien. L’empàtic és un paio collonut, perquè sempre està disposat a suposa’ls-hi als altres bones intencions i, partint d’aquesta base, a buscar en qualsevol de les parts en un conflicte més aviat les afinitats que no pas les diferències. Gràcies a aquest tarannà possibilista, un empàtic sempre es podrà guanyar la vida com a àrbitre o mediador. Els enfrontaments  entre països renyits, la mediació en comunitats de veïns que estan a matadegolla o rebaixar els conflictes de parella, són exemples de situacions en les que qui s’hi fiqui pel mig per posar-hi vaselina, caldrà que posi a prova primer la seva capacitat d’ésser empàtic. Si decidíssim fiar-nos els uns dels altres, és possible que trobéssim la formula màgica perquè cadascuna de les parts barallades en sortissin beneficiades. Però, si en cas contrari, atiem els sentiments de desconfiança voldrà dir que prioritzem els nostres interessos i simpaties, renunciant a escoltar qualsevol altra alternativa d’entesa. Llavors, si no hi ha confiança estem perduts.

            Tots coneixem  persones que no es refien ni es refiaran mai de ningú; en casos extrems ni de la seva pròpia ombra perquè es deixen portar per un impuls tòxic que va definir sarcàsticament l’escriptor William Faulkner: “es pot confiar amb les males persones, perquè no canviaran mai”. El filòsof Sartre, que tampoc es refiava de ningú i tenia una empatia que feia fàstic qui sap si per pura higiene sentimental, era més càustic i categòric: “l’infern són sempre els altres”. En tot cas, els desconfiats per principi neguen la “bona fe” o les “bones intencions” de les persones, menyspreen l’altruisme i l’empatia amb una insinuació rastrera i fastigosa: “si fan la farina blana, és que quelcom pensen treure’n!” En fi, combatre la desconfiança patològica que es tradueix en recel o sospita permanent, només es pot aconseguir amb gavadals d'empatia, una virtud que va massa escassa.  

PARXIS O BRIDGE?

 

            Quan em vaig fer càrrec de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa – ha plogut una mica des de la primavera del 2011, oi? – entre d’altres projectes que formaven part del full de ruta que vaig proposar als socis, n’hi hagué un que va causar desconcert i un considerable rebombori entre el sector més diguem-ne tradicional i conservador – jo l’anomenaria més aviat “carca”, però deixem-ho estar en “purità” per a no esgarriar cries – que es va estripar les vestidures en explicar-los la meva intenció de muntar una aula per practicar el bridge. “On s’és vist fomentar jocs de cartes?” – va engaltar-me amb cara de set jutges la que a l’hora de prendre decisions exercia com de “mare superiora” de l’associació, envoltada de tot un reguitzell d’escolans d’amén. Segons vaig saber, amb anterioritat alguns socis havien plantejat d'organitzar un campionat del popular joc de taula anomenat “botifarra”, però en van quedar escumcagats perquè els guardians de la tradició van vetar afegir a les activitats pròpies de l’associació, qualsevol versió de “jocs de taberna”, sense que ningú gosés planta’ls-hi cara als talibans.

            Reconec que veient-me a venir la critica aferrissada i ferotge d’aquella mena de  “carcundia”, vaig contrarestar-la preventivament inaugurant l’aula de bridge amb la conferència d’un psiquiatre il·lustre – el doctor Pere Bonet – avalant aquell joc de cartes com a molt favorable per a mantenir a la gent gran les neurones en forma, i aconseguint que un reconegut matemàtic – el catedràtic Pere Rubio – s’encarregués gratuïtament de la direcció de l’aula que, contra tots els pronòstics i anatemes va començar amb trenta participants i avui, una dècada i escaig després, encara es manté reeixida i en plena forma. Per tant, me’n sento molt orgullós de no haver cedit a les crítiques i de contribuir a fomentar una eina tan eficaç com un joc de cartes per mantenir en forma, en el millor sentit de la paraula, els “terrats” de la gent gran.

            Tanmateix, avui amb uns veïns organitzem cada quinze dies vetllades dedicades a jugar a parxís. Francament, no se m’hagués acudit mai que m’hi aficionaria a aquest joc de taula que, potser, no té el pedigrí del pseudo-aristòcrata bridge o dels pseudo-intel·lectuals escacs, però que a nosaltres ens ajuda a passar l’estona i desentrenyinar les “golfes”. Per cert, no hi ha jocs de taula de tercera o primera divisió, perquè cap modalitat de joc de taula – sigui practicada en família o entre amics – pot desdenyar-se si contribueix a passar l’estona, pendents de “la partida” que ajuda a oblidar maldecaps i angoixes i respectant al peu de la lletra la cultura de“les regles del joc”. Estic segur que més d’un, encara en llegir aquesta reflexió, arrufaran el nas com si els hagués defraudat en confessar aquesta afició al parxís, com si no fes per segons qui. Doncs, mireu no perdré el temps en “desclassificar” d'etiquetes els jocs de taula, perquè per desgràcia de “classismes” i “d’elitismes” fastigosos ja n’estic fart. Que cadascú jugui amb allò que el faci feliç, sigui al bridge, a la botifarra, al mus, al domino o a l’humil parxís.                      

MASSA GOVERNANTS S’HAN BEGUT L’ENTENIMENT

 

            No només aquí, a casa nostra; a tot arreu del món dona la impressió que els dirigents que haurien de donar seguretat i confiança als ciutadans perquè visquessin lliures de sobresalts i congoixes, sembla que s’hagin posat d’acord perquè la gent no es tregui l’ai del cor. Em sembla que s’ha arribat tan lluny pel que fa al cretinisme d’una bona part de la classe dirigent, que n’hi ha per tirar el barret al foc. He escrit “cretinisme” expressament i amb totes les conseqüències, ja que no crec que titllant aquesta colla de pirats d’ineptes sigui suficient per descriure la seva toxicitat. Només cal que esporguem les noticies que apareixen als “papers” d’avui, per comprovar que es fa difícil de trobar mitja dotzena de governants amb quatre dits de seny enmig d’una colla de desguitarrats histèrics, paranoics o histriònics bruixots de tots colors, ideologies i religions.

Enmig de l’immens atzucac en que estem ficats -  guerres a tort i a dret, amenaces cada dos per tres d’una escalada nuclear apocalíptica, un caos climatològic descontrolat i la manca d’aliments bàsics que devastarà milions de persones, per a no allargar la llista de problemes – aquests dirigents tocats de l’ala, enlloc de dir prou amb convicció i propòsit ferm d’esmena, afegeixen més llenya al foc com ara els esquizofrènics dirigents de Rússia i Corea del Nord, mentre els capitalistes estraperlistes de tota la vida aprofiten aquesta disbauxa per enriquir-se a costa de la misèria dels pelacanyes de sempre. Sense anar tan lluny: què us sembla la pallassada de l’alcalde de Badalona desafiant al seu ximplet homònim de Vigo amb un arbre de Nadal monumental, mentre a les barriades del seu municipi creixen per manca de recursos econòimics bosses de delinqüència, incivisme radical i absentisme escolar? I el pitjor de tot plegat, és que tots aquests dirigents esperitats es mantenen al poder perquè els hi permet - a les urnes disfressades de democràcia surrealista o esvalotats fent-se els amos del carrer a còpia d'hòsties i terror – un “poble” acollonit, orfe d’autèntics líders que toquin de peus a terra, no somiïn truites ni facin volar coloms.             

L’OKUPACIÓ FRUSTRADA DEL PIS D’UN REGIDOR

 

            Me n’alegro pel cap de llista de Junts – avui “decantat” a l’oposició, a l’ajuntament de Manresa, pel mal rotllo amb els republicans amistançats amb socialistes – de que els okupes hagin fet llenya en l’intent d’usurpar-li la llegítima propietat d’un pis familiar buit. Sobretot si es tractava - com explicava el succés la redacció del diari local - de delinqüents organitzats per traficar amb pisos buits, esprement (robant) el poc suc (diners) que encara els hi queden a quatre poca-roba que no tenen altre remei que engrapar-se a un ferro roent per sobreviure a la misèria. És a dir, que els okupes no pertanyien pas al col·lectiu dels sensesostres desesperats per no tenir feina i estar a la quinta pregunta. No intento pas justificar, ho dic per si de cas les suspicàcies en un tema tan delicat, que si es tractés de pelacanyes espontanis la temptativa d’okupació s’hauria de mirar més benignament. Amb el dret a la propietat, cap societat que no vulgui acabar pel camí del pedregar no pot fer-hi jocs de mans. Ara bé, qualsevol societat democràtica i honesta hauria de trobar la manera “d’encaixar” – ara que el concepte “encaix” està de moda – la defensa de la propietat amb el dret de les persones a un habitatge digne.

            Però, això ja són figues d’un altre paner i caldria dedicar-hi més d’una reflexió per treure’n el desllorigador d’una qüestió tan complexa, a causa dels interessos contradictoris i en massa casos irreconciliables. Avui, només voldria puntualitzar que el fet que l’intent d’okupació del pis d’un regidor hagi desvetllat tanta atenció per part de la premsa i de les autoritats, m’ha sorprès perquè no acostuma a ésser habitual ni en un cas ni en l’altre. Per tant, suposo que, sense prejutjar el fet sobre el qual reflexionem com a una mena de tracte de favor, no es pot negar que com passa en general en aquest món de mones, hom fa de més o de menys en funció de qui sigui el perjudicat perquè, també davant la desgràcia, uns són més iguals que altres. I això si que, al meu parer, hom podria estar temptat de considerar-ho una forma de discriminació positiva, tenint en compte que hi ha més de quatre dotzenes de ciutadans que suporten alguna forma d’okupació, d'inseguretat o d'indefensió per incivisme  sense que la seva petita tragèdia individual i quotidiana surti “als papers”, i la polícia o la justícia remenin el cul amb una mica més d'empatia i interès. I encara que la majoria de perjudicats en atemptats contra el dret a la propietat privada pensin que “els governants es posen de perfil i neguen la realitat sobre la problemàtica de l’okupació”, els ciutadans rasos no es poden desfogar deixant-ne constància de la seva legítima indignació a la premsa, com ho ha pogut fer el regidor en qüestió. Enteneu què vull dir, oi?     

RELLEGINT PLA

 

             De tant en tant, m’agrada rellegir els escrits d’en Josep Pla; va a temporades. Sovint aquestes temporades solen coincidir amb moments de pansiment, que em deixen tou l’ànim; no em féu ser més explícit ni precís, puix estic convençut que no sabria pas trobar les raons exactes que m’aboquen a aquesta deixadesa. Ho noto, entre d'altres sìmptomes alarmants, perquè sembla que hagi perdut l’interès per menjar, jo que més aviat sóc de vida, d’esmorzars de forquilla i de fer experiments al fogons combinant ingredients i sabors. Però el que sí puc assegurar-vos és que cada vegada que el meu habitual coratge i optimisme em fan l’ànec – almenys segur un parell de cops l’any, coincidint dies amunt dies avall amb el equinoccis d’hivern (els dies s’allarguen a partir del 21 de desembre) o d’estiu (els dies comencen a escurçar-se la nit de sant Joan) - trobo en els escrits d’en Pla l’assossec i la calma que la meva ànima necessita, en un moment donat, per recuperar el delit i el to d’esperit, més enllà de refiar-me, fent un subrim i ingenu acte de fe, que em facin efecte un grapat de píndoles vitamíniques. 

             Tanmateix, he de reconèixer que no sempre deixar-se seduir per la narrativa de l’escriptor de Llofriu és fàcil, sobretot comparat amb l'estil de la majoria dels que avui dia ens veiem en cor d’esborrallar papers en blanc, a la recerca de crear un conte, una novel·la, una narració o un reportatge periodístic, simplement espatarrants. No sé si tothom compartirà aquesta opinió, però en el meu cas puc assegurar que rellegir en Pla de tant en tant, serveix per fer una cura d’humilitat. Com que he aconseguit uns quants premis literaris - encara que hagi estat en concursos de tercera divisió - com molts d'altres m’he arribat a pensar que qui sap què; però, aquesta setmana, per exemple, capbussant-me en el llibre “Primera volada” del senyor Pla, he descobert una prosa d’una calidesa descriptiva i una meticulositat de vocabulari tan impressionants i autèntiques, que aquesta lectura m’ha reconciliat amb l’ofici d’escriure; en el sentit de buscar sempre la paraula justa, el verb i l’adjectiu exactes per descriure un paisatge, una conversa o un sentiment. De tant en tant, doncs, val la pena de rellegir els mestres per prendre consciencia de que ets un aprenent en l'ofici d'enfilar lletres, i no gaire avantatjat. I, també, per escandalitzar-me, per enèssima vegada sense que serveixi de res, de la decadència intel·lectual i moral d’una societat i un establishment quines patums acadèmiques van negar-li sistemàticament el pa i la sal a un escriptor com en Pla – al meu parer el millor prosista del repertori d’escriptors en llengua catalana – simplement per enveja i revenja disfressada d’ideologia política. Aquells "acadèmics" que van oposar-se a la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al senyor Pla haurien de ser condemnats a títol postum per la seva mesquinesa. Aixó no passarà; però, afortunament, la història a cada porc li reserva el seu sant Martí.