TERCERA ESTACIÓ
La mossa a qui
se li havia encolomat la investigació de rutina d’aquella estranya mort – a la
comissaria, aquell cas se l’havia batejat una mica a tall de conya, com el “del
col·leccionista de fireta” –, anava de corcoll des que el punyeter jutge havia
descobert serrells molt llaminers sobre la vertadera identitat del mort, el
qual resultava que no era pas un jubilat qualsevol sinó un empresari de renom a
Barcelona, que va deixar parat tothom feia un parell d’anys en retirar-se als
seixanta tres anys, aparentment en plenes condicions físiques i mentals; traspassant
als seus empleats, com aquell qui diu a cap preu en comparació amb el que se’n
podia treure d’un negoci ben encarrilat com aquell i, justament, quan rajava
més fort. No van transcendir mai les xifres exactes de la transacció comercial,
però segons la brama que corria, pràcticament era com si hagués regalat
l’empresa als treballadors, a canvi d’un generós vitalici.
Aquesta
decisió tan sorprenent i atípica en un empresari es van cuidar d’esbombar-la i
exagerar-la els diaris, en una època de l’any, l’estiu, en que més aviat a les
redaccions sempre es sol anar curt de material per fer bullir l’olla, i les “serps
d’estiu” sempre són benvingudes. Tanmateix, arrodonia el morbo de la insòlita
història el fet que l’empresari s’hagués esfumat, sense deixar cap rastre. I,
francament, perquè semblés tot plegat encara més cosa de bojos, dos nebots amb
qui no es feia des qui sap quan, van iniciar els tràmits per incapacitar-lo amb
l’excusa que havia perdut la xaveta; evidentment, en una maniobra a la
desesperada per recuperar el patrimoni familiar que l’acusaven d’haver-se
polit. No era estrany, doncs, que el jutge que havia convocat al seu despatx l’intendent
dels mossos, en tenir-lo palplantat davant seu saludant posant mà a la gorra, el
rebés renegant: - Casondena, señor Busquets, estamos atrapados
en un bon merder, como decís ustedes.
El jutge era
força més jove que no pas el policia, que ja n’havia vist de tots colors, i
aquell jutjat d’instrucció català havia estat el seu primer destí en la carrera
judicial, no dissimulant que es frisava per tornar a la Salamanca natal de
seguida que li arribés el substitut, doncs a Catalunya ja s’hi havia estat
massa temps pel seu gust i tot li picava. Malgrat la seva incomoditat al capdavant
d’aquell jutjat de mala mort, pressentia que aquell singular cas que li havia
caigut a les mans en capella d’emprendre viatge, quan ja tenia pràcticament fetes
les maletes, de retop podia ajudar-lo a fer mèrits si s’ho sabia trampejar per
tancar-lo abans d’anar-se’n i els periodistes el feien quedar bé. Per aquesta
raó volia que els mossos deixessin de fer-se els desmenjats, prenent-se més en
serio les investigacions i passessin per la pedra els nebots, basant-se en una
sospita tan de pissarrí com que eren els principals beneficiaris d’aquell mort
en circumstàncies tan estranyes.
L’intendent,
ensumant el perill que sempre representa tractar amb un jutge primerenc i tan
capficat pel seu futur, que el veia capaç de maneflejar en benefici del seu fins
llavors escarransit currículum professional, un cas que podia esdevenir mediàtic,
va procurar trametre-li tant delicadament com sabia fer-ho quan s’ho proposava,
un missatge inequívoc de cautela i seny: -
No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació l’agent
Modesta Calero, a la qual ja sap que no se li’n escapa ni una. Si li sembla, la
faig entrar perquè ella mateixa li expliqui cap on assenyalen les pistes en que
treballem.
L’intendent
sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb
segones de canvi, i que de ben segur no se li posaria gaire bé al jutge Otero,
que ja se les havia tingut amb la
Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no fes cas
de les seves instruccions, ni per casualitat. De fet, la Modesta estava feta a la
seva, poc disposada a amollar-se a les ordres de segons qui, ni a que li
manessin com havia de fer la seva feina; per tant suportava malament sentir-se
massa collada. Quan se li confiava un cas, se la tenia de deixar anar per les
seves, fent la vista grossa si respectava poc els horaris i els protocols.
Amb aquest
comportament esquerp, a voltes fregant la insubordinació ella era conscient que
incomodada tant a companys com a superiors; però, se’l feia perdonar amb
escreix aquest tarannà sorrut a còpia de trobar el desllorigador abans que ningú
dels misteris més reconsagrats que rebotaven a una comissaria que s’havia
guanyat a pols el prestigi de resoldre amb èxit la majoria d’investigacions.
L’intendent potser era dels pocs que mai no li regatejava a la Modesta la confiança
plena des de bon principi d’una recerca, deixant-la fer al seu aire mentre li
fos lleial i el mantingués sempre al tanto. És a dir: que a l’hora de repartir medalles,
no se’n posés més del compte; però, per això ja sabia que no tenia de patir pas
ja que sempre es feia pregar a l'hora d’atendre la premsa.
Tot i que la Modesta
no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que aquella
saberuda tingués per dir-li, mentre es posà a ordenar els papers de la taula com
si tingués un rampell de mal de sant Víctor, com volent donar-li a entendre a
la mossa, des que poses els peus al despatx, que estava molt atrafegat i que
anés al gra. La Modesta, que ja li coneixia el punt flac a sa senyoria, va
esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa; però, en vistes de la seva
passivitat, fou l’intendent qui li va donar l’entradeta, tractant-la expressament
de vostè per a posar-la en guàrdia de que tenien de guardar les distàncies: - Agent, informi el senyor jutge, si us
plau, de com va l’enquesta.
- Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué obedient la Modesta
-, tot just estem al començament i
queden molts de melics per lligar.
- Supongo que se da cuenta de que no estamos ante un caso cualquiera, no se
le olvide el detalle. La prensa ha metido las narices y no podemos hacer el
ridículo ni tomárnoslo a la fresca, por lo que pienso que sería conveniente
comparecer ante los medios para calmar los ánimos – li engaltà el jutge, aparentant
que tenia la mosca al nas.
- Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta , mossegant-se la llengua per a no engegar
a dida aquell presumit del carai, que tot i que si fa o no fa eren de la
mateixa edat, se’l mirava com si fos un sonso -, crec que seria un error esbombar qualsevol detall sobre la investigació
en curs, perquè és massa aviat i totes les pistes són molt tendres; fer declaracions
ara com ara no ajudaria a resoldre el cas, sinó que segons com, encara
embolicaria més la troca.
- Usted infórmeme directamente de lo que haya averiguado hasta ahora, y ya decidiré
yo qué se puede comunicar a los periodistas y qué debemos callarnos, teniendo
en cuenta el interés que ese asunto ha despertado en la capital, donde hasta la
televisión se ocupa – va tallar-la el jutge, parant els peus a la picallosa
subordinada.
- Aquest paio, el mort vull dir, et cau bé, oi? – li va preguntar
l’intendent, tornant al tracte col·loquial habitual, per rebaixar la tensió.
- Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè em penso, que
en un moment donat, pel camí se li va travessar l’avarícia dels amos de la
residència, aquesta història estrambòtica podia haver tingut un final diferent;
fins i tot feliç, des del punt de vista de la víctima, és clar.
- No la acabo de comprender
– va reconèixer intrigat, el jutge.
- No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus quan hi
penso – féu
la Modesta ,
en una mena de gest de desgravi envers aquell home tan tocat i posat, que no
tenia tanta paciència com ella a l’hora de garbellar totes les pistes a
l’entorn d’un cas, fins separar el grà de la palla -, m’ha costat d’admetre que un home pot arribar a odiar tant els de la
seva sang, que no l’importi fregar quasi la ratlla vermella del que està permès
per fe’ls-hi pagar el tort. Seria una bona història per als periodistes, segur
que se la rifarien; però, no sé si el safareig que se’n faria se’l mereix una
persona que, per estrany que sembli dit així, al meu parer només volia escarmentar
uns parents amb qui no s’entenia i havia avorrit perquè li semblava que anaven descaradament
al darrera dels seus diners.
- Me parece que nos desviamos de la cuestión y no nos pagan para divagar haciendo
análisis sentimentales, como hace usted con demasiada frecuencia, dicho sea de
paso. Estamos para resolver asuntos penales, explicando sin retóricas las
causas y circunstancias de un posible crimen; de manera que si le parece bien
exponga su teoría cuanto antes – el jutge no estava pas per
orgues i li deixava clar que no allargaria la instrucció fins que li arribés el
substitut i se li emportés el petit moment glòria, si és que es resolia el cas
de pressa.
- Doncs, miri senyor
jutge - la Modesta va replicar-li obedient, però
picada en el seu amor propi -, la
història és ben senzilla de resumir. Amb els elements de que disposem fins ara,
la víctima va morir d’un atac de cor a causa del pànic. Si em deixa una mica
més de temps per investigar, potser li podré aclarir si aquest terror era degut
a un deliri malaltís o si algú li va provocar deliberadament l’angoixa, cosa
que em temo malgrat no pugui demostrar.
- Póngame por escrito sus conclusiones provisionales y tome nota de que le concedo
cuarenta y ocho horas improrrogables para cerrar de una vez este asunto – va claudicar a mitges el
jutge, acomiadant-se dels dos mossos i començant a resignar-se a retornar a Castella,
sense penjar-se la medalla d’haver resolt un cas que podia ser de traca i
mocador.
En traspassar
la porta del despatx l’intendent va dir a la Modesta, amb sincera admiració,
que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero; però, que anés
amb peus de plom, no fos cas que abans de plegar encara li fes empassar el seu
desdeny amb patates.
– Que s’hi posi fulles, que aquest rai ja té
els dies comptats per a fer-nos la guitza! – li va contestar.
– A
més, als jutges, per molt jutges que siguin no se’ls li pot donar la raó quan
no la tenen; oi que era això el que vostè em predicava des del primer dia? – afegí la Modesta, picant-li l’ullet a l’intendent
Busquets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada