MOLTS A MANAR I POCS A CREURE

                    A tothom li agrada manar. No ens fem trampes al solitari negant-ho; el que passa és que no tothom en sap, de manar. I la tragèdia és que qui vol manar sense saber-ne, o manar fent entrar els claus per la cabota, acaba fent plorar les persones que l’envolten i amb les quals es relaciona cada dia. Incloses aquelles que diu que s’estima. Francament, sobretot a les persones que hom diu que s’estima no se les pot manar a tall d’arrancar naps, si se’ls hi engargamella res per la força, ni se les tracta a baqueta. S’ha de reconèixer que d’això de manar o de fer creure n'hi ha que en saben un pou perquè és com si ho portessin a la massa de la sang i se’n surten sense ferir cap susceptibilitat. Els que més en saben de manar són els que només els hi cal una mirada perquè se’ls obeeixi sense aixecar la veu o, encara molt millor, que manen donant exemple de com volen que es facin les coses.

                 Tanmateix, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més de agrada’ls-hi manar, es consideren executors o administradors d’una mena d’autoritat natural que els fa sentir dipositaris de la veritat absoluta, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir. La majoria de vegades, que els desobeeixin o no els en facin cas no és només perquè manin a la babalà o que no sigui assenyat allò que demanen, sinó més aviat perquè no se saben explicar o perquè són incapaços de fer o d'ensenyar a fer allò que volen que facin els altres. Si us trobeu amb algun d’aquests paios o paies, assegureu-vos que es tracta de simples ignorants i no pas d’aprenents de talibans o de patriarques; perquè si fos així ja cal que no badeu i que us calceu ben bé, ja que qualsevol moment poden convertir-se en els dèspotes i mal xinats que porten dintre. Ara bé, a mi dels que no me’n refiaria mai no és de cap d’aquests tarannàs que us he definit fins ara, sinó d’aquells individus que semblen “aturats”, aparentment poc ambiciosos, que no aspiren a la vida “a picar molt alt” però que, en definitiva, també els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder, tenir en definitiva algú que depengui d’ells i a qui “donar ordres”. Aquests, amics meus, són els pitjors manaires perquè si bé és cert que no capgiraran el món, fastiguejaran déu i sa mare. Si en coneixeu cap, fugiu-ne com de la pesta bubònica perquè us faran avorrir les ganes de creure en ningú.

LIDERATGES

                 Em dona la impressió que malgrat ens pensem ser tan espavilats, en pràctica i ètica democràtica encara ens queda molt per aprendre i bastant de camí per córrer. Mentre no tinguem, esclar, que el lideratge polític no s’ha de confondre ni amb la capacitat d’entabanar amb quatre promeses embolicades amb oratòria de pa sucat amb oli. Ja no s’hi val a viure d’enlluernar la parròquia ingènua i candorosa fent volar coloms o traient-se de sota el barret un conill. És a dir: d’anar escalfant braguetes, com se’n diu en pla canalla de l’art de vendre fum. Els lideratges que ens falten ara mateix a casa nostra, com el pa que mengem, per sortir-nos-en dels atzucacs en que estem empantanegats per culpa de la crisi mediambiental, del fanguissar sanitari, de la fallida de la utopia de l’estat del benestar i del galimaties identitàri, no són els especialistes en dissimular la realitat venent racions de sopars de duro ni fent jocs de mans. Tampoc cal que portin una vareta màgica als dits per fer miracles a tort i a dret, perquè els ciutadans ja estem prou gambats per saber que de miracles no se’n fan ni a Lourdes. Entre tots plegats els darrers anys ja n’hem passat de tots colors per saber que, només posant-hi el coll sense buscar excuses de mal pagador per continuar vivint amb l’esquena dreta, es treuen els carros del pedregar. I els polítics esdevenen autèntics líders. A la meva manera de veure, el panorama no és pas engrescador en general i cada dia empitjorarà mentre la demagògia i la mentida ho empudeguin tot i la societat s’encomani més a influencers pallassos que no pas als pocs homes i dones que per tocar de peus a terra és com si prediquessin al desert.

RACISME O SIMPLE MALA EDUCACIÓ?

                Em pixo de riure quan comprovo que a tothom li ha donat per parlar de racisme a partir dels incidents en un camp de futbol, més o menys provocats per l’histrionisme d’un tal Vinicius que la sap  molt llarga. I m’ho agafo a tall de conya perquè no puc entendre com som tan pallussos de caure en el parany mediàtic d’atribuir a rampells de racisme el que pura i simplement es tracta d’una tremenda falta d’educació. O és que quan s’insulta a un jugador de color l’ofensa és més greu que quan l’ultratge va dirigit a un àrbitre blanc, per exemple? Als camps de futbol se sent de tot i no pas d’ara sinó de tota la vida, un vici que afecta a petits i grans; fan pena les paraules gruixudes i els penjaments que se senten durant un partit de categories infantils o juvenils. Hi ha sociòlegs bonistes que troben que els excessos verbals en un camp d’esports tenen vessants terapèutiques, en contribuir a desfogar-se les persones rebotant les seves frustracions o desenganys sobre terceres persones, sovint innocents completament de la mala astrugància que se les hi atribueix gratuïtament.

            Sumar-se a les condemnes del racisme en abstracte resulta fàcil i fins i tot gratificant, però condemnar els episodis flagrants de mala educació ja resulta més complicat, perquè fer-ho equivaldria a reconèixer que quelcom fem malament els responsables de l’educació de les nostres criatures. Perquè si algú es creu que la mala educació creix espontàniament està ben equivocat: de mal educat hom se’n torna, no hi neix. La mala educació no es cosa del pecat original sinó de la falta de preocupació o encert dels pares i mestres a l’hora de procurar que les criatures de qui n’eren responsables pugessin drets i amb les idees prou clares els conceptes democràtics bàsics per bastir societats lliures, ecològiques, empàtiques, solidaries, pacífiques i, sobretot, humanes. Una bona educació no s’ha de basar mai en imposar la disciplina més severa ni en fer empassar els dogmes a còpia de patacades. Segurament des de fa generacions que no hem sabut educar – ni a casa ni a l’escola – persones amb capacitat no només per assumir allò que els grans diuen que està bé o malament, sinó per distingir entre el bé i el mal i prendre lliurament les seves decisions sense pressions ni amenaces, tenint la informació més complerta i neutral possible a les mans. A la meva manera de veure, que ni pares ni educadors han trobat el desllorigador d’aquest problema de la mala educació en general, en són testimoni fefaent les xarxes socials convertides en clavegueres del mal gust, la mentida, l’escarni més fastigós i l’insult gratuït. Una mala educació, a més a més, tan covarda que s’empara en l’anonimat per tirar la pedra i amagar la mà. Ens esgarrifaríem de saber quantes persones que es piquen el pit tres cops al dia, no estarien disposades a “buidar el pap” pels descosits a les xarxes, si mai se sabés que són elles les que hi aboquen una merda concreta.    

 

SI VIS PACEM PARA BELLUM, MENTIDA PODRIDA

    Francament, si el món fos un tren, d’aquest món que malgasta un disbarat de diners que no té nom en armament per matar, jo me’n vull baixar a la primera parada. Com deia aquell. Cada dia moren centenars de milers de persones de set, de fred o de gana perquè no tenen aigua, ni menjar ni sostre on aixoplugar-se. Mentre que d’altres que també se’n diuen, de persones, arrasen i massacren pobles sencers amb artefactes sofisticats que, si enlloc de fabricar-los per matar i exterminar tinguessin per finalitat protegir la vida i la convivència no quedaria ningú al món que passes gana, set o fred. Quina vergonya, doncs, habitar en un món tan “civilitzat”! Per acabar-ho d'espetllar, els déus semblen haver dimitit de posar ordre i seny en aquest galimaties! Qui sap si és per aquesta raó que cada dia son més els que, abans de tenir déus canta-manyanes, prefereixen declarar-se agnòstics o directament engreixar la llista dels militants ateus. Senzillament, perquè els déus no fan la seva feina. On s’ha vist que un déu com cal miri cap una altra banda enmig de tantes barbaritats inhumanes! Ja tenia raó Camus quan es lamentava de que els déus permetessin morir criatures que no havien començat ni a viure!

     En que pensen aquests fariseus aprenents de governants que prediquen, sense que els hi caigui la cara de vergonya, que fer la guerra garanteix la pau? Fins i tot hi ha capsigranys que beneeixen les guerres santes. Els Putins, en totes les seves versions d’ahir, d’avui i de demà són uns fills de puta; però, els dirigents que amb cara de no haver trencat mai un plat abonen armar fins a les dents els seus paisos per “defensar-se” o “dissuadir”, com s’han de qualificar? De veritat creuen les grans potències i les que no compten per res, però que no es volen quedar enrere en la cursa de matons, com passa a casa nostra sense anar tan lluny, fanfarronegin de tancs i d'avions per treure pit i marcar paquet, mentre retallen recursos per garantir l'estat del benestar als seus ciutadans? De veritat hi ha qui pensa que afegint llenya al foc de les batalles s’eviten les guerres i es protegeix el vol del colom de la pau?  A la meva manera de veure, mentre hi hagi tanta gent babaua que s'ho cregui, no em queda altra remei que baixar d'aquest tren. Mntre encara pugui fer-ho amb dignitat.      

 

ELS RESPONSABLES DE LA SEQUERA

      Si, sí, ja ho sé que de que no plogui no se’n pot donar la culpa als polítics. Però, ¿oi que quan l’any 2008 les reserves d’aigua van quedar per sota del 20% i el govern Montilla va decidir importar de l’estranger aigua potable mitjançant vaixells, a part d’altres virgueries, els que manaven van prometre que mai més cap sequera els agafaria amb els pixats al ventre? Doncs, res de res. Una vegada aquella sequera es va resoldre gràcies a que va caure del cel aigua a bots i a barrals. Si hi van tenir quelcom a veure en aquelles pluges providencials les rogatives del bisbe Sistach o la peregrinació a Montserrat de l’ateu conseller Francesc Baltasar, mai se’n traurà el desllorigador. Però un cop ja no cabia més aigua als embassaments i els pagesos es queixaven de que ja n’hi havia prou de remullar el territori, totes aquelles corre-cuites de mesos enrere van passar a la història. I tots els projectes i bons propòsits que havien fet els polítics quan tenien la por al cos i no es veien el cul, la burocràcia i la miopia gestora els va sepultar al cel de les oques.

    Per aquesta raó, quan novament la sequera s’ha desvetllat i les corre-cuites han començat de bell nou, resulta que l’avís del 2008 no havia escarmentat ningú i els pagesos de ponent  seguien regant “a manta” com si l’aigua no s’hagués d’acabar mai i la majoria de canalitzacions perdien aigua a dojo degut a la manca de manteniment. Per exemple, sense afegir que d’inversions per millorar els sistemes de regadiu agrícola o per modernitzar les xarxes d’abastament d’aigua potable a les poblacions se n’han fet menys, des de 2008, que en fer possible el corredor mediterrani tan indispensable per a no perdre pistonada en la competitivitat de les exportacions i en rendibilitat de les importacions. A la meva manera de veure, si d’aquells propòsits d’esmena i penediment fets l’any 2008, quan els polítics s’arrossegaven amb la cua entre cames, el més calent és a l’aigüera el 2023, ningú se’n fa responsable, no es mereixen tots plegats una bona cleca per incompetents?     

TEMPS DE PACTES

      Com que el nostre sistema electoral no permet que qui tingui més vots governi automàticament, perquè no considera prou democràtic que sense acreditar majoria absoluta cap partit polític pugui exercir el poder, no queda altre remei que per garantir la governabilitat s'han de "fabricar" majories de conveniència, a base de consensos imaginatius o especulatius; això sí, evitant fer massa concessions que escantonin els principis programàtics dels "programes electorals" que ningú es llegeix, a vegades ni els mateixos candidats. El problema és que molt sovint, per no dir sempre, de les dificultats per pactar més que la fidelitat als programes en tenen la culpa els “egos” i les "incompatibilitats personals". 

      Qui és cap d’una llista guanyadora no es resigna fàcilment a fer un pas al costat per facilitar enteses, encara que amb el segon partit més votat s'estigui frec a frec. Però si no, també i encara amb més raó. Precisament perquè els pactes post-electorals no es basteixen sobre programes - valorant les coincidències més que no pas les discrepàncies ideològiques -, sinó sobre qui realment o aparentment tallarà el bacallà, els arranjaments o “apaños” com diuen els castellans duren el que duren, a vegades ni de Nadal a sant Esteve. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, em sembla que s’hauria de trobar una fórmula més pragmàtica perquè qui acabin governant un país o un ajuntament siguin els més votats i més ben valorats pels ciutadans, no una macedònia de sigles per anar tirant de beta.     

ÉS UN CAS ÚNIC O EN SABEU D'ALTRES?

 Me n'acaben d'explicar una que m'ha deixat esparrat, francament. Es veu que una jubilada que, com  molts altres treballadors va comprar, amb els estalvis que els bancs no retribuien, una segona vivenda per posar-la a lloguer, en previsió de complementar la seva pensió quan es retirés. Fa uns sis anys, en quedar buit va llogar-lo a una familia de nouvinguts procedents de l'est d'Europa, que semblaven bona gent i amb ganes de complir el contracte. Però, en un moment donat, abans de consumar-se l'any d'antiguitat, aquesta famíla va fer l'ànec a l'hora de pagar, donant-ne la culpa a la pandèmia que havia deixat el pare sense feina, tot i que tenia un ofici. La mestressa del pis va intentar per activa i per passiva recuperar la seva font d'ingressos, però fou endavades. La setmana passada, semblava que els seus gestors havien aconseguit per tercera vegada una autorització de cara al llençament dels morossos, però a darrera hora l'ordre es va ajornar els llogaters tenen algun tipus d'estatus d'immigració que es consideren vulnerables. 

La mestressa del pis, que com us deia el va comprar per assegurar-li una crossa a la seva pensió, està que trina perquè, segons explica a qui la vol escoltar, el pare treballa d'estranquis del seu ofici engreixant algun  empresari-corb del mercat negre, la mare dona veus pel barri per oferir-se a "fer feines" sense papers ni rebuts. I com que tenen fills petits reben del banc d'aliments un lot cada setmana, el problema és que mai arriba sencer a casa perquè el coontingut que no els hi fa peça reparteixen des de l'escala estant amb d'altres immigrants. I, per postres, una de les habitacions del pis propietat de la mestressa jubilada que no cobra un ral de lloguer, els llogaters morosos l'han sub-arrendada a una xicota immigrant que els hi paga un petit lloguer que ajuda a per fer bullir l'olla... La mestressa s'estira els cabells i, segons confessa a qui se la vol escoltar, tot els seus antecedents convergents i ser "una persona d'ordre" de tota la vida, lamenta no haver votat a Vox les darreres eleccions. A la meva manera de veure, en el maremagnum  okupa hi deu haver ha històries de tots colors i algunes, per vergonya de la nostra societat democràtica, tufegen d'una hora lluny.  

EL DESGAST QUOTIDIÀ DE LA QUALITAT DEL SERVEI DE SALUT PÚBLIC

 Mentre el seguiment dels controls de qualitat sobre Seguretat Social es basi en dades estadístiques de si es compleixen o no els protocols terapeùtics, com que es tracta d'un seguiment tan aleatori com impersonal no podrem pas definir quin és el grau de satisfacció de l'usuari amb certesa. I molt menys que la resposta que rep el ciutadà del servei de salut públic (des dels CAP als Hospitals) sigui tot el satisfactoria i reconfortant que seria d'esperar. Els protocols em sembla molt bé que es dissenyin possant-hi els cinc sentits i que teoricament siguin impecables, però, amics meus una cosa és la lletra i una altra de molt diferent la música. Massa sovint en redactar protocols tan detallistes que freguen la perfecció penso que pequen de primar els desitjos i no tenir en compte les tristes realitats. I darrera de cada incompliment de les regles de joc s'oculta un reguitzell vergonyós de petites tragèdies anònimes i particulars, degut a insuficiències flagrants que s'intenten justificar de mil maneres que no són sempre de rebut, però que tenen un comú denominador: la majoria de les vegades quan l'usuari queda insatisfet d'un servei, pel motiu que sigui, només li queda el recurs d'anar a reclamar al mestre armer. I això no consola, ressigna ni mata la ràbia per la impotència de sentir-se com una merda. Quin és, a la meva manera de veure, el problema? Doncs, evidentment, que els protocols encara que es redactin amb criteris d'excel.lència, no tenen en compte que qui els ha posar en pràctica o interpretar s'ofeguen enmig d'un oceà de precarietats i misèries de tot tipus.

EL PER QUÈ DEL TANCAMENT DEL BLOG

 Crec que tinc l'obligació ètica i professional de sincerar-me sobre la causa concreta que m'ha obligat a baixar la persiana d'aquest blog, que ha estat la meva raó de viure els darrers anys. I no vull que us penseu el què no és: ni us fet el salt ni estic malalt. No he plegat per voluntat pròpia sinó perquè m'hi he vist obligat els hackers o com els hi vulgueu dir que m'han bloquejat el meu compte a Facebook i m'han impedit recuperar-lo en les mateixes condicions: 6.000 amics seguidors seleccionats amb criteris severs i estrictes per garantir el màxim possible la seva identitat i una participació diària al xat del blog d'un promig d'un parell de milers i escaig de seguidors comentant la reflexió de la jornada i sovint participant en reeixits debats. Convindria aclarir que el blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE" el vaig crear el 2011 sense cap ajuda externa, aprofintant les eines que em facilitava Facebook gratuïtament per anar-lo perfeccionant. Ni pagava res a Facebook per servir-me'n ni feia pagar res als que volguessin seguir-lo. Potser es va fer massa gran i "feia nosa"?   

El métode per obligar-me a "renunciar" o "retirar-me" va ésser d'allò més surrealista, pocavergonya i potinera que podia haver-me imaginat, malgrat técnicament sigués d'una sofisticació fastigosa i contundent: quan intentava recuperar el meu compte, Facebook m'informa que em passen un número clau a través del mel correu perquè pugui reactivar la contrasenya i recuperar compte i blog exactament com abans. És el mateix sistema que entitats bancàries o de serveis en general, públics o privats, fan servir en casos semblants. En el cas del meu blog, però, resulta que Facebook m'indica el correu on rebré la clau, sense donar-me opció a canviar aquest correu. La qüestió és que el correu que em proposen no correspon a l'únic que jo tinc, sinó a un que desconegut que segons els amics informàtics que m'han ajudat a trobar-hi el desllorigador correspon a una adreça d'un tal Delgado, domiciliat a Miami. Per tant, mai tindré accés a la citada clau per recupar el meu compte, ja que per moltes claus identicadores que m'enviïn a Miami jo no hi puc tenir accés.  

Ja sé que és increible que puguin passar aquestes coses, però són certes. Ho he consultat a varis técnics informàtics experimentats i tots m'han dit que la "trampa" està ben parada. No em deixa altra alternativa que començar de nou el blog, renunciant a tots els contactes de l'anterior. I com que no em dona la gana de fer-ho, només em queda el consol de reclamar al mestre armer i picar de peus a terra. El blog, com sabeu va començar l'any 2011 i, pràcticament, llevat de breus parèntesis, cada dia hi publicava una reflexió "neta de pols i de palla", d'unes entre 400 a 800 paraules. Dotze anys de feina estroncada sense remei per una llei de censura que no m'explico. ¿És la política de Facebook per raons econòmiques o de domini perquè el blog el vaig crear aprofitant les seves eines però no pagant res? ¿O és que el blog feia nosa, perquè havia crescut massa?  Em nego a creure que "A LA MEVA MANERA DE VEURE" fos tan "important" com perquè se m'hagi escombrat d'una manera tan barroera. 

Us ho explico ara perquè molta gent em pregunta què ha passat, si em trobo bé o si estic desenganyat de la vida i he decidit no escriure més. Doncs no, el que passa, simplement, és que han fet emmudir el blog mitjançant un métode "tècnic" que m'emmordaça. Però no patiu, que no paro d'escriure literatura, que és la meva vocació. Gràcies una vegada més per la vostra confiança i amistat. No m'explico que després deI tancament cada mes gairebé hi entren unes dues mil persones, segons el comptador d'entrades al blog que és propietat de Facebook i que controla. Misteris!  Però recordeu que per molts comentaris o  piulades que hi deixeu jo no puc llegir-les ni contestar-les. Dispenseu-me, per tant, si no us contesto. Als meus 82 anys ja n'he vist de tots colors per anar amb el lliri a la mà. Però no deixo d'escriure, ja que és la meva vocació de tota la vida, participant en concursos literaris als quals els promotors tenen la gentilesa de convidar-me