MENTRE ALGÚ PREDIQUI QUE MORIR MATANT OBRE LES PORTES DEL CEL, HO TENIM PELUT.-

Ja hi podem córrer a barrar fronteres i a posar l’exercit a patrullar pels carrers, que mentre tota una sèrie de fanàtics – no sempre morts de gana, però sí ressentits i il·luminats -, estiguin disposats a guanyar-se el cel suïcidant-se matant quantes més persones puguin d’una sola tacada, la societat té les de perdre. I malgrat les paraules, amenaces i promeses dels polítics de que hi posaran remei practicant la llei del Talió (com acaba de fer Bilden, a cop de dron, iniciant un estira i arronsa pervers que cada cop serà més brutal), la nostra fragilitat es fa palesa a cada cantonada. Perquè per molts escorcolls preventius que es facin a les xarxes, per molt que es legislin escanyaments de llibertats i per molts assassinats selectius de terroristes que es planifiquin com a revenja preventiva, res podrà fer desdir de la seva obsessió a un botxí d’infidels que es cregui “escollit” per una missió divina, perquè des de la més discreta soledat del “llop solitari” o en quadrilla, faci esclatar la caixa dels trons enmig d’una multitud innocent i desvalguda.

I ho tenim pelut per aturar-ho perquè la solució no passa per posar el dit a l’ull a tots els que s’han criat o mamat uns valors diferents dels nostres. Aquesta identificació de l’enemic potencial és massa burda i esbiaixada, i ni que fos possible, retòricament parlant, tampoc donaria cap resultat pràctic ja que per molt que s’afini en l’esbrinament les aparences enganyen i, a més a més, seria una injustícia ja que cadascú és com és i cada casa és un món. I com a tot arreu, s’hi poden trobar entre la gent d’altres cultures persones mentalment sanes i persones perillosament tarades. A la meva manera de veure, doncs, el problema rau en que determinada gent és torna radical, i arriba a interioritzar tant d’odi a uns suposats enemics de la seva raça, que es deleix per sacrificar la seva vida per alliberar o venjar els seus “germans”, sobretot quan es refia que la recompensa serà el cel i compartir una taula amb Al•là, servida per hurís.

Contra aquesta llei de terrorisme no s’hi valen les defenses convencionals ni les repressions extraordinàries amb la intenció de canviar el xip a les societats que els emparen; per tant caldria aprofundir mes en l’arrel del problema i no tenir mandra per aplicar solucions de més calat que les simplement armades, eliminant d’entrada les bosses de pobresa entre els immigrants i refugiats, garantint de veritat la seva integració amb normalitat, començant per assegurar-los l’accés a un lloc de treball que els permeti guanyar-se la vida amb dignitat, mantenir una família i disposar d’un habitatge per no haver de dependre de la solidaritat i de les subvencions. Això sí, com a condició sine qua non caldria exigir que sense reserves de cap mena manifestessin la seva voluntat d’integrar-se en la societat acollidora (llengua, costums i cultura). Respectar les seves arrels culturals tradicionals i creences religioses, no pot significar mai permetre que a base de xantatge emocional pretenguin que la societat acollidora jugui la partida de la convivència amb les regles dels forasters.

Esclar que per aplicar aquestes mesures, en molts casos ja s’ha fet tard, doncs quan es varen obrir de bat a bat les portes als immigrants (pels que tinguin memòria de peix, quan manava l’Aznar), fou perquè fessin la feina que els autòctons no volien fer ni regalada. Occident s’ha caracteritzat, en la qüestió de la immigració, per enlloc de fomentar que no fugissin dels seus països d’origen els hi robaven els recursos naturals necessaris per subsistir. Amb aquesta política de pura cobdícia Occident s’ha anat cavant la tomba de la inseguretat mundial, en part a causa de la manca d’integració dels nouvinguts a tremuja. Per tant, una bona tanda de reflexions sobre aquesta qüestió s’hauria d’obrir ràpidament a tota Europa, i a la resta del món, en comptes de perdre el temps en picabaralles polítiques de tan curta volada que no beneficien a ningú més que a uns quants capitalistes pervertits i renegats del capitalisme honest, que s’omplen les butxaques gràcies a l’economia submergida que a tot arreu s’engreixa amb la suor dels desheretats de la seva terra i dels pelacanyes a la força.

Si hi hagués temps, la recepta no té dubtes: esbandir d’una vegada les guerres i que es destruïssin de veritat les armes, que es reconstruïssin les zones desbastades en tots els sentits, perquè sense abandonar casa seva per buscar refugi a l’estranger poguessin viure dignament i en pau. I si per aconseguir-ho s’hagués d’empresonar algú, o fins i tot tallar algun cap, que fos als mafiosos que emulant els traficants d’esclaus de temps reculats, viuen d’explotar descaradament la misèria dels refugiats i dels immigrants. I caldria també que s’escarmentés els profetes que escalfen els ànims des d’algunes trones on s’ensiborna els pobres d’esperit amb el mantra que carregant-se infidels tenen assegurada una cadira i una rebolcada amb una hurí, al particular cel de les oques. Però perquè aquesta operació donés resultat caldria que la pilotés, per exemple una institució com la ONU; cosa improbable donada la seva condició d’eixorquia patològica, que només serveix d’espantall bord. Francament, encara que no m’agradi, sóc pessimista. No un optimista ben informat, sinó un pessimista absolut perquè he arribat a la conclusió que el paradís és irrecuperable. A pagès dirien que poc es pot esperar res de bo per refer les parets de l'edifici amb els manobres tan matussers que tenim. 

FINS QUAN AGUANTARÀ LA MORAL DELS SANITARIS I DELS POLICIES, SI NO POSEM SENY?

Cap societat pot sobreviure anímicament als espectacles d’incivisme i d’escarni als riscos sanitaris comprovats en temps de pandèmia, que es reprodueixen vespre darrera vespre pels carrers, places i platges de moltes poblacions d’arreu. Ja sé que els indulgents amb els brots cada vegada més violents i més incívics d’una part del jovent i d’uns quants ganàpies que s’hi afegeixen a la gresca, per fer bullir l’olla de la disbauxa i de la provocació a una societat autoritària que, segons la seva manera de veure-ho, els priva de la llibertat de passar les estones de lleure com els roti (algunes d’aquestes víctimes ganduleixen des que es lleven i, per tant, quan es pon el sol, pobrets, necessiten desfogar-se i ofegar les penes en esperit de vi i escàndols). No són més que especulacions, perquè que se sàpiga no existeixen dades antropo-lògiques fiables sobre la composició dels col·lectius que mantenen constantment (aprofitant totes les causes per manifestar-se) llur rebel·lia; però, m’hi jugaria uns quants pèsols que els promotors i dinamitzadors de les mogudes i la majoria dels que s’hi apunten, no pertanyen precisament a allò que l’establishment identificaria com a lumpen. Crec que si es mirés amb lupa i sense prejudicis la composició antropològica d’aquest fenomen social, molta de la gent tocada i posada que demana dimissions i caps de polítics i responsables de l’ordre públic, se n’emportaria més d’una bona sorpresa.

Escolteu, que aquests esvalotadors que no ens deixen dormir no han nascut sota una col: tots tenen família, i a més d’alguna li cauria la cara de vergonya si descobrís els “entreteniments” d’alguns dels seus cadells (mascles i femelles); si és que ja ho saben o s’ho temen, i per això prefereixen mirar cap a una altra banda. Per desllorigar els problemes és imprescindible primer esbrinar-ne les causes, és a dir: quines són les beceroles. I no crec anar gaire lluny d’osques si afirmo que una sistemàtica tírria a l’autoritat se n’emporta la palma, alhora d’identificar el desencadenant del reguitzell d’hostilitats en que s’emboliquen uns adolescents que de la desobediència indiscriminada en fan un signe d’identitat. I de la desobediència a la iconoclàstia, hi va un pas. Sobretot quan en determinats moments de tensions polítiques, ja li va bé a algú que “la canalla” escalfi una mica l’ambient; el que passa és que un cop engegat el carro pel pedregar es fa difícil d’aturar-lo abans no s’estimbi.

I ara l’alarma no para de xisclar com boja perquè la xerinola tolerada s’ha convertit en un problema greu al qual serà difícil de trobar-hi remei sense fer trencadissa, tant física com mental. Els sanitaris estan que trinen, amb tota la raó del món, veient que mentre ells s’hi deixen la pell, literalment parlant, en el combat diari contra el covid, d’altres en passen olímpicament de prendre les mínimes mesures de protecció que es recomanen. I no només això: a sobre en fanfarronegen del seu negacionisme cada vegada que els mitjans de comunicació sensacionalistes els deixen exercir “la llibertat d’expressió”, sense valorar els periodistes el mal que li fan a una audiència immadura oferir altaveus perquè els incívics "blanquegin) el seu presumpte dret al llibertinatge i a l'anarquia. Comprenc la reacció airada d’aquella infermera que, davant la reclamació per part d’un grup de desguitarrats que defensaven “el seu dret” a no posar-se la mascareta ni respectar les distàncies, exclamava quasi amb ràbia: “que vinguin a veure com ens hem de guarnir per treballar a les plantes dels hospitals i veuran el pa que s’hi dona en la lluita contra la pandèmia!”

Les persones que fan rutllar la Sanitat Pública malgrat totes les dificultats estructurals, estan indignades veient per la televisió, un dia darrera altre, escenes de repulsa forassenyada contra totes les mesures recomanades pels experts per limitar els contagis, si aquestes suposen la mínima restricció de la mobilitat, de les relacions socials i d’esbargir-se sense prohibicions. I n’estan tipes, més que res, perquè assisteixen atònites a la impotència dels dirigents polítics per trobar solucions més enllà de la repressió i, sobretot, perquè aprofitant-se que les prohibicions trontollen perquè la base jurídica és inestable (per culpa dels legisladors que no es posen mai d’acord per fer lleis que no deixin marge a la interpretació), els rebecs busquen l’empara de la justícia quines resolucions a vegades costa de creure que no es recreïn en fer la punyeta a la classe política incapaç de legislar amb el cap i no amb els peus. Però, mentrestant, els sanitaris han d’entomar, fent esforços de flaquesa, els contaminats per negligències d’algú, que col·lapsen serveis hospitalaris i posen potes enlaire l’assistència primària.

I fastiguegen unes forces d’ordre públic obligades cada vespre a treure les dents per dissuadir a cops de porra comportaments de desobediència hiperventilada, per evitar que acabin en disturbis. Creieu que els ve de gust a municipals, mossos i policia en general “anar a la guerra” cada vespre? Creieu que les seves famílies, que també són persones, no pateixen per por que els seus pares, fills o germans tornin a casa masegats i potser apedaçats? Esclar que no, però estan obligats a formar cada vespre perquè “la gent d’ordre” pugui dormir tranquil·la i que això que tirant d’eufemisme se’n diu “mobiliari urbà”, en surti el màxim ben parat dels brots de violència. Fa molt de temps que els polítics descuiden, per no dir que menyspreen, fer pedagogia activa del civisme començant des de les escoles. I encara en fa més que les famílies de la gent d’ordre han desertat de la seva obligació de pujar la “seva canalla” en el marc d’uns valors imprescindibles per prevenir situacions tan desagradables com les que estem vivim. I que cada dia empitjoraran mentre no ens posem tots les piles per redreçar-les amb allò que us dic sempre: sentit comú i respecte a la llibertat del proïsme. 

GENT CARREGADA DE RAÓ CONVIDADA AL BLOG, ELS CAPS DE SETMANA

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo del la secció “Cartes al Director” dels diaris els testimonis-denuncia de gent carregada de raó que s’ha guanyat el dret a ser escoltada. Jo només en sóc responsable d’una selecció plural i transversal. Espero haver-ho aconseguit)

A QUINA EDAT S’HA DE DEIXAR DE CONDUIR?.- Seamos sinceros: a partir de determinada edad no deberíamos poder conducir. Los accidentes causados por conductores de edad avanzada no son algo extraordinario. Los reflejos no son los mismos, el oído y la vista fallan, hay muchos más coches que antes, los eléctricos no hacen apenas ruido y las distracciones son habituales. De la misma forma que no podemos tener el carnet de conducir antes de cumplir los 18 años, tendríamos que poner un límite de edad por arriba. ¿Quizá 75, quizá 80 años? Pero debemos hacerlo y ya sabemos que va a costar asumirlo. Las personas mayores creen que haber conducido muchos años las faculta para hacerlo toda su vida. Mi padre, sin ir más lejos, a los 90 años presumía de renovar el carnet de conducir sin que le pusieran problemas. Mi hermana y yo estábamos atónitas. En fin, que “algú ho havia de dir” (Asunción Batlle Suñer – La Vanguardia).

- Desengañémonos, el peligro al volante no es la gente mayor, sino los jóvenes imprudentes que se lanzan a conducir sin experiencia ni prudencia. Las estadísticas demuestran que el número de accidentes disminuye con la edad. Yo tengo 79 años y conduzco casi diariamente desde los 18. Hoy me siento con plenas facultades físicas y mentales, conduzco con prudencia, respeto todas las normas y a los demás conducto-res, y me siento seguro en el volante. No he tenido ni un solo accidente, ni una sola multa de tráfico después de los 60 años. La experiencia es el mejor aliado de la conducción. No se debe discriminar a nadie ni establecer ningún límite por la edad si se tiene buen estado de salud. (Oriol Valls Planells – La Vanguardia)

AFGANISTAN.- De veritat no entenc com tantes tropes de tants països desplegades a l’Afganistan han claudicat tan fàcilment davant aquests monstres. De veritat no podien fer-hi res més? Totes aquestes potencies es deixen intimidar per quatre kalàixnikovs i M16? (Francesc Comerma Arnau – La Vanguardia)

FORMULA PER AL CANVI DE SENTIMENTS.- ¿Es posible que uno quiera a una persona y luego deje de quererla? Los que realizamos un trabajo de crecimiento personal sabemos que pequeños cambios consistentes pueden influir en un cambio mayor. Es decir que, si durante unos meses estoy locamente enamorado de una persona, puede que después ya no. ¿Qué ha pasado? Con el tiempo nuestras ideas cambian nuestros sentimientos. Con los sentimientos cambian nuestras acciones. Eso hace que cada vez ten-gamos hábitos más y más lejanos de los anteriores. El resultado es que ya no tenemos los mismos gustos. Para los que creen que es imposible cambiar, será imposible cambiar. Porque para cambiar hay que tener fe. Fe y un deseo ardiente. (Vahagn Chobanyan – La Vanguardia)

FRONTERES I METRALLETES.- Després de molts anys he visitat Andorra, un país que sempre he estimat, aquest cop de vacances, i per primera vegada amb els meus dos fills de tres i quatre anys. En tornar cap Espanya, i seguint els cotxes del davant em para a la duana un guàrdia civil amb una hostilitat considerable i una metralleta enorme. Em pregunto dues coses: per què, senyor funcionari, vostè ha de tractar malament a un ciutadà del seu país, suposadament per anar a més de 20 quilòmetres i de què tenen por per anar amb armes descomunals? Porto molts anys treballant com a psicòleg en les presons catalanes, la meva arma és la paraula i parlo amb interns que li farien por de veritat, però els tracto com a persones. Entengui que en comptes de donar-me seguretat que em parin amb una arma a les mans em provoca indefensió davant la meva família i qui pot provocar una situació perillosa és vostè i no quatre estiuejants. Si volem anar cap a una societat més humana potser ens hem de replantejar certes coses en un món ja massa violent. (Victor Company – La Vanguardia)

CAP ON VA LA PAGESIA DEL PRAT DEL LLOBREGAT? – Als anys cinquanta, els últims petits pagesos de l’alta i mitja muntanya vivíem en masies distribuïdes pels boscos, teníem cinc o sis vaques, conreàvem quatre aliments de subsistència i amb el nostre treball al bosc, inconscientment, el manteníem net i endreçat. Una forma de vida destruïda en ares del déu del progrés. Tots vàrem marxar a altres sectors, avui la majoria de les nostres masies ensorrades, i els boscos descuidats. Uns quants baixarem a la plana, com la del Llobregat, i optarem per la defensa de les zones agrícoles protegides. Treballàrem per transformar-les en un parc agrari i ho vam aconseguir. Si bé avui el parc té un greu problema estructural (excessiva parcel·lació), els polítics i el Consorci del Parc saben que si no fan res amb la construcció i hipotètica ampliació de l’aeroport amb una tercera pista, els pagesos esgotats de tantes lluites abandonarem les terres, com al seu dia vàrem abandonar els boscos. Els polítics s’hi llençaran al damunt, com aus de pressa famolenques, i els ciutadans perdran un espai agroambiental únic, que produeix aliments frescos i de proximitat. Terriblement cert! Tant Eurovegas com avui l’aeroport eren i són fal·làcies ofertes a l’altar del déu dels diners. (Lluis Parés – La Vanguardia)

ELS TRENS DE RODALIES.- Meravellosa imatge dels trens de Rodalies plens a vessar en temps de pandèmia! I, per altra banda, no podem baixar a Barcelona de compres amb el nostre vehicle, per aplicació de la llei de baixes emissions. Abans d’establir aquests tipus de mesures hauríem de tenir un transport públic digne com a la resta d’Europa! Quin nyap de país! (Òscar López – La Vanguardia)

PLORO DE DEBÒ ALCALDESSA COLAU.- Les meves llàgrimes sí que són reals. Com a veïna de Gràcia, ploro cada cop que surto a passejar pel barri. Ploro per la decadència en què es troba la vila: carrers bruts, mobiliari urbà fet malbé, incivisme, okupes, desnonaments de famílies vulnerables, el preu de l’habitatge pels núvols. Ploro a les nits quan el barri es converteix en el Far West; tothom té via lliure per fer el què vol sense cap mena de control: botellots, soroll, festes, gent fent les seves necessitats al mig del carrer, pudors i sobretot nul·la resposta per part de les autoritats cada cop que els hi hem reclamat. Alcaldessa Colau, jo ploro de debò. Potser hauria de preguntar-se el perquè dels xiulets a la plaça de la Vila. Potser el que hauria de fer es preguntar-se si realment no hauria de plorar, però de vergonya de com vostè i el seu govern municipal ens estan deixant la nostra estimada ciutat. (Nerea Osoro Meler – La Vanguardia)

 

GENT CARREGADA DE RAÓ CONVIDADA AL BLOG, ELS CAPS DE SETMANA

 (Des de fa uns quants caps de setmana espigolo del la secció de “Cartes al Director” dels diaris els testimonis de gent carregada de raó que s’ha guanyat el dret a ser escoltada. Jo només en sóc responsable de procurar que la selecció de cartes sigui plural i transversal)

ELS BOTELLOTS .- Tenim molts pobles de la Costa Brava indignats pels botellots, festes, trobades del jovent i dels no tan joves! Tot això comporta: fressa, brutícia, vòmits, borratxeres i un llarg reguitzell de fets indesitjables afegits a la mala educació de molts i moltes joves. Doncs això, senyores i senyors, és el que aguantem molts veïns de Platja d’Aro sempre, cada estiu, tots els dies de la setmana, a totes les hores de la nit. Aproximadament entre les 10 del vespre i les 7 de la matinada. I no ho hem triat nosaltres, no. Ara resulta que no poden descansar, caram! I nosaltres? Algú se’n recordava de nosaltres els altres anys, quan no hi havia pandèmia i tothom podia sortir sense cap filtre? Quan la festa es concentrava a Platja d’Aro, tothom conforme. Si parlem de protegir la salut, aquestes trobades són inacceptables, però la queixa de la gent és bàsicament pel soroll. Molts d’aquests veïns i veïnes que ara reivindiquen el seu dret al descans tenen fills que participen en aquests botellots, i ells ho saben, però fins ara no els havia afectat, és clar. De tant en tant està bé posar-se al lloc dels altres. Per primera vegada en molts anys els veïns del centre descansem a partir de la 1 de la nit, tot i que sabem que el soroll tornarà... (Marga Risco – Diari Girona)

EL PREU DE LA LLUM.- Els preus abusius de l’electricitat a Espanya fan l’energia més cara d’Europa, amenacen les llars i la competitivitat empresarial (i molt més els autònoms), mentre s’ha acabat endollant (mai millor dit) a polítics com Aznar i Felipe González. Si la idea d’una banca pública semblava «marxisme caducat» per qui veu «comunistes» per tot arreu, el Govern espanyol s’ha obert a reformar les tarifes i, entre altres idees, crear una empresa pública d’energia (un 90% en mans de les tres grans elèctriques, Iberdrola, Naturgy i Endesa) un cop acabin les concessions hidroelèctriques perquè tornin a l’Estat, després de pròrrogues no raonables per l’expresident Aznar (moltes, atorgades a la primera meitat del segle XX per 75 anys). I és que les raons estratègiques i d’interès social fan legítim un sector públic energètic, fins i tot la seva nacionalització o almenys flexibilitzar en part la seva comercialització sobretot en clau social i cooperativa i potenciar l’autoconsum via energies renovables, tot i que amb una simple estatització o una empresa pública per si soles no hi ha prou garantia, a més que ja existeix l’empresa semi-pública Red Eléctrica (REE), que podria assumir el paper. Cal pensar en Verd ecològic, així com afrontar els fets amb voluntat, urgència i valentia per buscar i trobar solucions no necessàriament úniques i preventives, aprofundint i fent permanents vàries mesures pal·liatives ja encetades com la derogació de l’impost al sol fomentant l’autoconsum a Espanya, o els retocs temporals a la fiscalitat, com la rebaixa de l’IVA del 21% al 10% (podent reduir-se al 4%) i suspensió de l’impost sobre la generació. També apostar per la neutralitat política sobirana front a capricis imperialistes i la submissió a qualsevol d’ells per minimitzar els consegüents perjudicis econòmics. Tot i que no s’espera gaire de la classe política. (Toni Yus Piazuelo – Diari Girona)

ELS QUE REBUTGEN VACUNAR-SE.- No us feia res que us posessin un segell a la disco. Ni polseres als concerts. Ni quan aneu d’hotels amb el «todo incluído» ni als creuers... Polseres, marques, qualsevol cosa per identificar que tot és permès... I ara us emprenya si us demanen el certificat covid per entrar als locals? Per dir-vos que ho teniu permès, però sinó no, té pebrots el tema, oi? I, a més, heu après a follar amb condó (no patíssim mal) però, per relacionar-vos, vacuna no? M’ho podeu explicar? Sincerament, no ho copso, i no ho compro. (Jesus Carlos Alonso Anglada – Diari Girona)

RESIDÈNCIES D’AVIS.- Venim d’una etapa llarga i dura i aquest virus sembla que encara té molta corda. I què fem amb els avis? Amb la mare, el pare, la padrina, etc.? Doncs, el més fàcil: tancar-los! Just ara venim de més d’un mes que no han pogut sortir al carrer, i amb només una visita a la setmana dins del centre, i a partir d’aquest moment només podran sortir una hora al carrer – en diuen sortida terapèutica– i una altra a l’interior, sense cap més opció. Pregunto: si estem vacunats i porto la meva prova d’antígens feta, per què no podem sortir? Per què des del març del 2020 no puc anar a la seva habitació, a veure la roba, etc. No és possible combinar seguretat amb benestar? És tot aquest el pla que tenen? Les properes onades, les properes mutacions, també tancats? No vull acabar sense donar el meu reconeixement a tot el personal gerontològic, un col·lectiu amb sous precaris i poc reconeixement. Ells també necessiten atenció. (Una filla dolguda – Diria El Segre)

ANAR AL BANC, FINS QUAN?.- Vaig al banc” és una frase repetida una i mil vegades pels ciutadans. Una visita obligada per fer tota mena de gestions tant personals com professionals. Anar al banc és una cosa rutinària, habitual, gairebé tan freqüent com anar a la fleca o al supermercat. Es va al banc per ingressar o treure diners, per ordenar els comptes, per demanar un préstec i fins i tot consells per a les nostres finances particulars. El director del banc del barri i els empleats de la sucursal que freqüentem són gairebé com de la família, perquè coneixen millor que nosaltres la nostra situació patrimonial i són també, en ocasions, el nostre drap de llàgrimes. Hi ha moltes més raons per destacar la importància del banc, del “nostre banc”, del banc al qual anem diàriament, del banc en el qual sempre ens atenen amb un somriure, del banc en el qual ens ajuden, ens assessoren i ens escolten. Un costum, el d’anar al banc, que passarà a millor vida, o a pitjor, segons es miri, perquè a poc a poc van desapareixent del paisatge urbà i, pel que sembla, tenen els dies comptats. No ens en quedarà cap altra que acostumar- nos a la desaparició dels bancs, però sempre ens quedarà el consol de continuar anant al banc, al "banc" que ens agafi més a prop, per asseure’ns, per descansar, i també per lamentar-nos que hàgim hagut de canviar de banc, que, vulguem o no, els bancs, les entitats bancàries, deixen de ser una visita obligada. (Diari El Segre)

LA DIVISIÓ DE L’INDEPENDENTISME.- Portem ja una colla de mesos amb un degoteig constant de preses de posició i declaracions de líders (?) polítics del nostre país de tots els colors que, per no anar amb floritures, es poden considerar com un abandonament (deserció?) dels postulats que van fer possi0ble l’1 d’octubre del 2017. Amb raríssimes excepcions van deixant caure un gest per aquí, una declaració per allà, un article, una entrevista, que qualsevol que s’ho miri des d’una certa distància pot arribar a pensar que fins i tot està programat per mentalitzar la gent de deixar córrer el somni de la independència i acceptar un anar passant autonòmic que, també per tot el que van deixant caure, fien “ad calendas graecas”. La reacció en calent quan em trobo davant d’aquestes actituds és de considerar-los desertors, per no dir directament traïdors, però quan em refredo una mica penso que potser no és culpa d’ells, sinó de la brutal repressió que han sofert o per la por dels que saben que estan en el punt de mira de l’Estat espanyol. El que sí que és culpa d’ells és no reconèixer-ho i anar-se’n cap a casa. Tindrien el nostre sincer agraïment pel que van fer, això sí, amb el prec que ara, si us plau, no ho esguerrin. El país necessita gent nova i sense motxilles de cap mena. Només així ens en sortirem. (Agustí Vilella Guasch – Punt Diari)

LA DIMISSIÓ DEL BISBE NOVELL- Amb la perspectiva dels meus 82 anys d’edat, des de fa moltes primaveres, estius, tardors i hiverns he estat contemporani d’una constant crítica contra el conservadorisme. I també d’una llista inalterable i inalterada d’idees i conductes objecte d’aquesta crítica. Ignoro els motius exactes que han induït el bisbe de Solsona a renunciar, però em sona a cantarella resclosida l’al·lusió al seu presumpte conservadorisme. Que no estava d’acord amb el matrimoni homosexual? Que no era favorable a l’eutanàsia? I segurament tampoc a l’avortament provocat? Bé, i què? És que hem de tenir bisbes a la carta? És que la moral l’hem de decidir d’acord amb allò que està de moda, o que ens és més còmode? Bona gent, qui no és conservador de les seves pròpies idees i prejudicis? (Jordi Bassas Ribalta – Punt Diari)

L’IMPERIALISME CULTURAL.- Davant els fets ocorreguts a l’Afganistan, els analistes i editorialistes es pregunten quin serà el lloc que ocuparà l’imperi nord-americà en un futur. En un article de Le Monde Diplomatique titulat “L’imperialisme culturel” (desembre del 1974) s’hi llegia: “El poder dels imperis sempre és proporcional a la debilitat dels colonitzats. I aquesta debilitat no és només econòmica o militar. També és – i potser sobretot– intel·lectual. [...] També hi ha d’haver la fascinació dels colonitzats, subjugats pel suposat model superior que se li ofereix des de fora. El poder econòmic apareix llavors com la manifestació de l’excel·lència cultural que ho justifica. La qual cosa suposaria que l’aparell econòmic dominant era un producte pur de la intel·ligència que governava l’imperi i que escapava de qualsevol conflicte entre els valors de la civilització que defensa i la cerca de beneficis que persegueix. La fascinació intel·lectual dels colonitzats no és suficient en si mateixa. Ha de ser alimentada, mantinguda per l’imperi, que utilitza tots els mitjans moderns de comunicació i publicitat amb aquesta finalitat". És per això que en el període de la guerra freda cultural –anys cinquanta del segle passat – la CIA va implantar en els Congressos per la Llibertat de la Cultura (sic) -, els gargots i esoterismes abstractes per tal de substituir i menystenir les arts figuratives pròpies de la civilització europea. Com deia Josep Pla, el món de la cultura és ondulant i dona moltes voltes... (Jordi Pausas – Punt Diari)

A QUI LI AGRAEIXO LA MEVA BONA SORT?

Potser us estranyarà aquest titular, però us ben asseguro que no es tracta de cap estirabot per cridar l’atenció sobre el blog, sinó d’una reflexió que em surt del cor, i amb la qual és possible que molts us hi sentiu identificats si em seguiu el raonament fins el final. Vet-aquí que un dia d’aquest que et sens com si haguessis aixafat merda, vaig començar a passar revista a la meva vida, en principi suposo que per justificar el meu rampell d'emprenyament contra tot i tothom; però, de seguida em vaig adonar que enlloc de queixar-me tant, potser el que tenia de fer era donar gràcies per la sort que fet i pastat he tingut, ja que per molt que reculi en la memòria sempre em topo amb la mateixa evidència tossuda: les coses em podien haver anat molt pitjor, i va venir del canto d’un duro que algunes vegades el meu carro no acabés rodolant pel pedregar. En canvi, sempre me n’he anat sortint de totes les peripècies abans de fer-me’n la pell i acabar a la cuneta com un pellissot. És com si l’alè d’algú – digueu-li com vulgueu: Déu, providència, àngel de la guarda, fada madrina, elf o qualsevol altre influencia positiva, menys la puta casualitat o l’atzar - m’hagi estat protegint.

Moltes vegades he pensat que allò que em va passar en un determinat moment podia haver-me anat més malament, i en alguns casos molt pitjor. I és quan t’enfrontes amb aquesta realitat i tens la sospita, amb la qual francament no hi comptaves, perquè mirant-t’ho fredament mai se t’hagués acudit que dintre de la desgràcia vas estar molt de xamba, el xoc emocional que representa arribar a aquesta conclusió us asseguro que fa forat. Perquè, entre d’altres coses, significa capgirar una impressió pessimista i quasi fatídica del sentit de la teva vida, per un nou raig d’esperança i d’optimisme. A la meva manera de veure, doncs, després d’aquesta mena de revelació tinc clar que la sort no es mesura en paràmetres materials, sinó espirituals. Si fos al revés, jo hauria estat probablement un paio malastruc elevat a l’enèsima potència, ja que no m’ha tocat mai cap rifa, ni he cobrat ni cobraré una sola herència de parents rics i, per tant, el que pugui tenir m’ho he guanyat suant la cansalada dia a dia. D’aquí ve que m’hagi ratificat en la conclusió que la sort no es mesura ni en diners ni en poder, sinó en pessics de felicitat.

Segurament per aquesta raó, quan m’he sentit infeliç perquè em semblava que estava de pega, resulta que mirant-m’ho més detingudament he descobert com n’estava equivocat, ja que totes les desgràcies que m’han fregat s’han quedat a mig camí de baldar-me, i llavors un sentiment indescriptible de jovialitat i de goig m’ha reconciliat amb el destí. Ara bé, en arribar a aquesta conclusió he d’admetre que li dec quelcom a qui sigui que potser a darrera hora hagi parat un mal cop o evitat que m’estimbés. Però d’aquí plora la criatura: em trobo en el gran dilema de no saber a qui li he d’agrair la protecció, el recer o l’embolcall. I malgrat el meu agnosticisme de bona fe però bastant arrelat a força de desenganys i de sentir-me orfe, he d’admetre que a algú forçosament li he d’agrair els favors que m’han ajudat a anar fent, sense deixar-hi massa pèl en els entrebancs. Un dels poetes que més em va influir en la meva joventut fou Tagore, de qui recordo com si fos el parenostre un poema que va escriure, que durant molt de temps em sabia de memòria, i que començava més o menys amb aquesta estrofa: “Només tinc aquestes dues mans tan petites per copsar els teus infinits dons, sempre hi aboques, mai te’n canses, i encara queda espai per omplir”

Ser agnòstic de rebot i una mica ressentit, és complicat i molt fotut, quan t’adones que algú t’ha arrecerat perquè les desgràcies no t’arrosseguessin i t’esclafessin. Per tant, per coherència, no puc fer altra cosa que reconèixer que no ha estat per casualitat que la vida m’hagi respectat i no se m’hagi torçat del tot; algú n’ha de ser el responsable. A la vida hi ha coses massa complicades d’explicar, sigui en la llengua que sigui, i aquesta sobre la que us he proposat de reflexionar avui és una d’elles, sobretot perquè en el fons, per molt que arrufem el nas cadascú té la seva idea de Déu. Diuen que creure és una qüestió de fe, però jo em pregunto si tenir fe sense creure no és també com una manera de fingir. Quina és la veritat de tot plegat? Després de molt rumiar-hi, em sembla que la veritat no és res més que aquella cosa que fa que passi el que volem que passi; i a vegades ja n’hi ha ben bé prou! En Vicenç Villatoro escrivia a la seva novel·la “Un home que se’n va”, que “sense fe, tots els pelegrinatges decebem”. En definitiva, mentre acabo d’esbrinar a qui li he de donar les gràcies per la meva bona sort, que aquest reconeixement de deute serveixi de penyora de regraciament a qui li dec tenir el cap clar per pensar i escriure el que penso, les cames valentes per anar fent camí sense tentines i que a casa no hi hagi poc ni massa, sols el just per viure bé i no fer mal a ningú.  

PARLEM DELS PETITS TALIBANETS QUE AMARGUEN LA VIDA ALS DEL SEU ENTORN

A tothom li agrada manar, no ens fem trampes al solitari negant-ho; el problema és que no tothom en sap, de manar. I qui vol manar sense saber-ne, o manar per imposar la seva llei o per fer entrar els claus per la cabota, acaba fent plorar gent que l’envolta i amb qui es relaciona cada dia, incloses aquelles persones que diu s’estima. Francament, a les persones que hom s’estima ni se les mana compulsivament, ni se les imposa cap llei per la força, ni se les tracta a baqueta. Però a algunes persones se’ls hi ha de reconèixer que d'això de manar en saben perquè és com si ho portessin a la massa de la sang i se’n surten prou bé: és com si tinguessin el do de fer creure als altres quasi sense imposar-se, a vegades simplement amb una mirada o amb el to de veu, inclús simplement donant exemple pràctic de com volen que es comportin.

Tanmateix, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més a més de agrada’ls-hi manar es consideren dipositaris d’una mena d’autoritat natural i en possessió de la veritat absoluta, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir a la primera. La majoria de les vegades que els desobeeixen o no els en facin cas, no és perquè manin a la babalà, sense ser assenyat allò que prescriuen, sinó perquè no se saben explicar o perquè són uns negats alhora de donar exemple de com s’ha de fer allò que manen que facin els altres. Si ens topem amb algun d’aquests paios o paies, aprenents de talibans, ja cal que no badem i que no els perdem de vista, ja que en qualsevol moment, pot escapar-se’ls-hi el dèspota que porten dintre i convertir-se en males persones. Per altra banda, hi ha també uns altres individus més aturats, aparentment poc ambiciosos, que sembla que no aspiren a “picar molt alt” a la vida però que també els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder, tenir algú que depengui d’ells en un moment donat. Aquests són els pitjors, ja que potser no capgiraran el món però fastiguejaran tothom que tinguin a la vora, fins i tot inconscientment, només per fluir la satisfacció de sentir-se temuts i obeïts.

No pretenen esclafar ningú ni fer-lo desaparèixer del mapa: simplement es conformen xafant la guitarra a aquells amb qui conviuen, abusant de la seva posició de domini. Mireu, us posaré uns quants exemples reals i força corrents entre infinitat d’altres que podríem trobar, dels quals vosaltres segurament amb les vostres aportacions al debat afegireu a la llista: el veí incívic que no sap comportar-se en societat i fa la vida impossible a tota la comunitat; el funcionari que no facilita la gestió del ciutadà quan s’acosta desvalgut i desorientat al seu negociat, perquè s’ha llevat amb el peu esquerre i algú té de pagar els plats trencats del seu mal humor; el mediocre i ressentit que pensa que trepitjant a indefensos alimentarà la seva autoestima; el metge o la metgessa de medicina primària, que fart que el considerin quasi un administratiu no tracta amb prou empatia el pacient acoquinat que té al davant; els fills massa mimats que s’aprofiten d’haver pujat malcriats per imposar els seus capricis als pares; el cuidador d’avis o de discapacitats que fan la seva feina per pura obligació i cap vocació, i que descarreguen les seves neures personals en aquells que han agafat de cap d’esquila o que no els són simpàtics; els adolescents que porten un rei al cos i trepitgen i escarneixen companys i companyes d’estudis més dèbils d’esperit, o fan la vida impossible a docents acollonits i sense recursos anímics per sobreposar-se a la pressió d’autèntics botxins psicològics.

Són petits abusos de poder que no fan trontollar el món, però sí transformen en infelices unes quantes persones que s’haguessin estalviat la pena i la vergonya de sentir-se com una merda, de no haver ensopegat amb un d’aquests “petits dictadors” aficionats, aprenents de talibans que fan del menyspreament a les lleis i nor-mes cíviques, sigui quina sigui l’autoritat que les dicti, la determinació de la seva vida. Sense oblidar-nos dels abusadors de dones pel simple fet de considerar-les dèbils i vulnerables, ni dels assetjadors sistemàtics d’aquelles persones que consideren “diferents”, per exemple, per la seva tendència sexual. Al món no hi ha ningú que no s’estigui refent d’alguna ferida causada per un talibà en potència, alguns actuant inclús en el marc familiar. En Michael Cunningham escriu a la novel·la “Quan cau la nit” una frase terrible: “Qui té més poder que un fill? Un fill pot ser tan cruel com vulgui”. No li donem importància, però el fet que des de ben petites les criatures tinguin el caparró segrestat per mòbils comprats a tremuja per pares, padrins i avis ansiosos de “fer-se estimar”, posa en mans de criatures immadures unes eines de poder i de manipulació que mal emprades poden ser molt perilloses. Els comercials d’aquests tipus d’estris electrònics asseguren que els mòbils i similars entre d’altres prestacions serveixen per unir les famílies i les persones, callant-se que hi ha moltes famílies i moltes persones trasbalsades i esclavitzades per aprenents de talibans que descobreixen que allò que tenen als dits, convenientment usat, és una eina que els permetrà des d’una certa impunitat dominar i fastiguejar a qui vulguin. 

ÉS MILLOR MENTIR, PER NO PERDRE LES AMISTATS?

Cantant les veritats diuen que es perden les amistats; però, a la meva manera de veure, les amistats que superen la prova del nou de parlar-se amb franquesa queden més enfortides que mai. No obstant això, algú que no creia massa en l’amistat sincera va fer córrer la brama que la franquesa era l’últim recurs dels barroers. En teoria, el millor amic seria aquell que et fa adonar dels bescomptes i errades a temps de no enganxar-t’hi els dits, per estalviar-te de fer un bon ridícul. Tanmateix, però, quants accepten que se’ls porti la contraria? Quants s’atreveixen a trencar plats bonics als seus millors amics, amb la bona intenció de posar-los en guàrdia? El risc a que s’exposa el xafa-guitarres és que l’engeguin a dida per poca-solta trencador d’oracions, malgrat a la llarga i encara que sigui amb la boca petita se li tingui de donar la raó, això sí, quan ja no s’hi està a temps d’arreglar la ficada de pota. I si l’incordi es tracta d’un amic molt amic, a sobre l'amic a qui pretenia ajudar potser tindran la barra, abusant de la confiança, de retreure-li que un amic de debò no fa aquestes marranades.

Per aquesta raó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de badar boca: la crítica, encara que sigui constructiva, no acostuma a caure bé, i en els cercles propers a allò que en societat s’ha convingut en descriure com establishment, fins i tot es consideren un detall de mal gust, de poca educació i de manca de "classe", vaja, les diarrees de franquesa. I el que és pitjor: hi ha arrogants que s’hi abonen amorrant el perepunyetes que està sempre a punt per “aclarir les coses” que ningú desitja clarificar, posant cara de set jutges a l’hora de dictar la sentència de l’amistat: “qui no està amb mi, està en contra meva”. L’escriptora alemanya Daniela Krien, que és una crac de vendes de novel·les d’amor, està convençuda que la majoria d’enemistats comencen per una bona amistat, i així els hi fa repetir a molts dels seus personatges de ficció. Aleshores, què fem? Cridem l’atenció al que desbarra o desafina, per molt bon amic que sigui, o mirem cap a una altra banda?

Si en la vida privada ja es prou fotut decidir-se com actuar, quan se li planteja la pregunta a la classe política en general, es nota en les respostes que la franquesa no es ben rebuda, malgrat pugui ser de profit puntualment als esgarriacries o capsigranys que els hi costa caure del burro, si algú no els dóna una empenta desinteressada. Això ens porta de cap a formular la pregunta més emprenyadora: ¿qui actua pitjor, l’amic covard que es mossega la llengua per a no fastiguejar la bona relació, exposant-se a pagar amb un clatellot el preu de la sinceritat, o el cregut que no suporta, ni que vingui del seu millor amic, que ningú li faci notar que pixa fora de test? Jo no ho tinc clar de tot, però comprenc que la por guarda la vinya i per pura basarda a ser considerat un cap d’esquila, molts prefereixen curar-se en salut i empassar-se el que pensen dels seus amics, enrecordar-se’n d’aquell consell tan savi: “amb la boca tancada s’està més guapo”.

Ara bé, la qüestió és si les poques amistats que es mantenen i s’enforteixen dient-se mútuament les veritats, exigint-t’ho inclús en alguns casos, compensen els suports, els cops de mà a l’espatlla i les picades d’ullet còmplices, que es perden a canvi de no renunciar a la sinceritat. I com que la resposta és prou evident, tenint en compte el panorama d’hipocresia que ens envolta arreu de la societat, ¿serà aquesta la raó que explica que formiguegin tants assessors i consultors ineptes i llagoters, al voltant dels que tallen o es pensen que tallen el bacallà, perquè ocupen llocs de responsabilitat? El Galileo-Galilei que va escriure que la saviesa més gran que existeix consisteix en conèixer-se un mateix, podia haver-hi afegit que cap persona acaba de treure’n l’entrellat sobre un mateix sense un bon amic fent-li costat, que sobretot quan s’estigui a punt de ficar-se de peus a la galleda no l’enganyi ni contemporitzi, sinó que el tibi del braç perquè no se n’hagi de penedir quan la cagada ja no tingui remei. El problema és que no n’hi ha prou amb bons amics que donin bons consells, també calen bons amics que es deixin aconsellar. 

ENGUANY ENS ESTALVIAREM LA VERGONYA DELS TRASPASSOS MILIONARIS DE FUTBOLISTES

 

Cada estiu assistíem com estaquirots al vergonyós espectacle del traspàs de jugadors de futbol per quantitats desorbitades, i durant tota la temporada s’omplien els estadis per aplaudir uns quants gamarussos ganàpies que per empaitar una pilota s’embutxacaven el que, de ben segur, cap de nosaltres cobrava ni treballant tota una vida sencera. Encara no fa un parell d’anys era notícia que pel traspàs d’un jugador s’havia pagat la bestiesa de 120 milions d’euros i que en cobraria 18 de nets per any. I a més de quatre babaus encara els hi queia la baba llegint als diaris la vida i miracles d’uns tan excepcionals individus que amb les cames es feien la barba d’or, i mantenien tota una trepa de familiars espavilats que vivien de gorra a la seva esquena. Mentrestant, les notícies dels petits avenços científics de la gent dedicada a la investigació, que aconseguien pas a pas domesticar malalties punyeteres, es morien de fàstic a les pàgines de societat de la premsa generalista, i en prou feines unes quantes dotzenes de lectors hi donaven un cop d’ull i els ho agraïen.

Si aquest malbaratament de diners per pagar futbolistes el comparàvem amb la misèria que se’ls hi pagava als investigadors que dedicaven els seus cervells privilegiats, més hores de les que té el rellotge, a la recerca científica i a fer assajos i proves en laboratoris (no sempre tan ben proveïts com els vestidors dels clubs de futbol milionaris), n’hi havia per vomitar. I encara que alguns privilegiats científics es podien considerar més ben retribuïts que la resta del gremi, el científic més ben pagat no guanyava ni una dècima part del que ingressava un futbolista d’elit, encara que intel·lectualment fos un sabatot. A la meva manera de veure, doncs, una societat que permet el disbarat que cotitzin més les potes d’un saltimbanqui hàbil amb la pilota als peus, que no pas les neurones d’un cervell ben moblat, té mala peça al teler.

I mentre d’aquest gran negoci del futbol li’n diguem esport, serà una ofensa i un escarni per aquells vertaders esportistes que es suen i es sacrifiquen per amor a l’art, només delint-se per competir i guanyar honestament una medalla, esforçant-se per guanyar la glòria no al preu que sigui, ni per fer-se rics d'una revolada. Fa riure, per exemple, que prostituíssim fa un mes el genuí esperit olímpic deixant participar als Jocs cada vegada més “esportistes professionals”, ben pagats i sense maldecaps per arribar a fi de mes, com hem estat testimonis a Tòquio que passava amb molts atletes que han d’esgarrapar les ajudes per entrenar-se, com aquell que demana caritat. Almenys els paralímpics que avui engeguen i que algú va tenir el bon criteri d’impulsar, mantenen el caliu de l’olimpisme i de l’amateurisme.

I és que el problema de tot plegat és que algú descobreixi que amb l’esport de tapadora i com excusa, es poden muntar grans negocis que fan rics a organitzadors, mànagers i intermediaris. Qui sap si als científics mal pagats allò que els faltaria per ser reconeguda la seva feina a bastament i fer-se populars, seria que un bon mànager els promocioni i els faci famosos, més de pressa que cremant-se els ulls i el cervell en l’anonimat d’un laboratori. Almenys enguany ens estalviarem d’assistir a un espectacle tan vergonyós com contractar els serveis jugadors de futbol per uns ingressos que podrien pagar milers de “salaris mínims”. I no és perquè n'estiguin penedits de la disbauxa, sinó perquè no hi ha diners. Tampoc és demagògia, es la pura i simple constatació que al món li falta un bull.

AMB L’EXCUSA DE LA DIGNITAT NO ES POT BLANQUEJAR LA DESLLEIALTAT

Manllevo del poeta australià Frederic Manning una afirmació que pertany a la seva novel·la “La part que ens toca”, que em sembla perfecta per encetar la reflexió d’avui sobre el “numeret” que la presidenta del Parlament Laura Borràs i l’ex-president Quim Torra van representar a benefici d’inventari, a la Universitat Catalana d’Estiu, mofant-se o com a mínim menystenint la cèlebre “taula de diàleg” que els seus socis de coalició de govern defensen a capa i espasa, i que expressament forma part de la lletra del contracte d’entesa conjuntural per governar. Diu en Manning: “Una part del preu que es paga per la infal·libilitat és el fet que no pot posar remei als errors, ja que no els admet”. I creure’s infal·libles és el pecat original que arrosseguen els que, malgrat una primera i vergonyosa ensopegada de d’execució del procés per culpa d’haver deixat dotzenes i dotzenes de melics per lligar en un embat en el qual més important que l’èpica era l’estratègia calculada al mil·límetre, continuen tapant-se els ulls amb el mantra d’un “ho tornarem a fer” sense especificar (com a mínima concessió a la seva responsabilitat en el nyap inicial), que en tot cas no ho repetirien cometen els mateixos errors, i que tocarien més de peus a terra enlloc d’entestar-se mesells en la seva pretesa i orgullosa infal·libilitat.

El to de les crítiques de diferents patums de l’entorn de JxCat no para d’augmentar, a mesura que s’acosta la trobada entre els que remenen les cireres a la Generalitat i a la Montcloa. Qualificar la mesa com un assaig de diàleg entre Catalunya i l’Estat, al meu parer seria massa. Però a la sessió de dijous passat a la UCE de Prada es va escenificar un acte de deslleialtat institucional que, a la meva manera de veure, no pot quedar en una simple anècdota més de la mala relació entre els socis de govern: la presidenta del Parla-ment, Laura Borràs, va renegar públicament de la lletra escrita en el pacte de coalició entre JxCat i ERC, on es donava llum verda a intentar – amb data de caducitat explícita a dos anys vista – dialogar amb els representants del gobierno per explorar fins on està disposada la Montcloa per aconseguir la “solució política” a un “problema polític”, segons reconeixement en seu parlamentaria de l’intríngulis del conflicte català per part del propi president Pedro Sanchez, amb el recolzament explícit i imprescindible del llavors vice-president Pablo Iglesias. L’ex-president Torra, en la seva intervenció va anar més lluny en el desaire que la Borràs, però se li pot dispensar a l’expresident perquè és un “vers lliure” en l’univers JxCat, i la dissidència no és, des del punt de vista institucional, tan significativa i “deslleial” amb el president Aragonés com l'expressada per la segona autoritat catalana.

Sobretot considerant que en el mateix escenari (per cert, embassat de puigdemontistes, on els afins als republicans brillaven per la seva absència, com va realçar el propi rector de la UCE, en Jordi Casassas), unes hores després de l’esbafada de la Borràs, la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, lamentava indignada la càrrega de profunditat disparada públicament per una en teoria sòcia de tanta categoria, contra la línia de flotació de la taula de diàleg. Segons un analista que respecto molt, en David Miró, subdirector del diari ARA: “la taula de diàleg és una arma que serveix per desgastar l’adversari i, alhora, el salvavides que permet als diferents actors guanyar temps. D’una manera o altra, a tothom li va bé”. Segons aquesta anàlisi, l’aposta d’ERC per la taula és la que sembla més sincera: com que la via unilateral és impracticable per la correlació de forces, el diàleg permetrà guanyar suports interns (eixamplar la base de l’independentisme), i externs (convèncer la comunitat internacional de que el procés no es tracta de cap brindis al sol).

A JxCat, continua el mateix raonament, “la taula de diàleg li serveix per marcar diferències amb ERC i, alhora, tenir dos anys de marge per reorganitzar-se i consolidar-se com a partit. La posició dels puigdemontistes és ambivalent, perquè si bé d’una banda es mostren escèptics de l’altra no renuncien a ser-hi presents”, (i a manipular-la si els deixen, afegiria jo). I la CUP? Segons Miró, “els cupaires hi coincideixen en part (per exemple, per desgastar a ERC), però estan a anys llum en l’àmbit socioecòmic i no renunciaran a aliances puntuals amb sectors anticapitalistes de la resta d’Espanya”. Per la seva banda, els socialistes li segueixen la beta als republicans per pura necessitat i mantindran viu el caliu del diàleg mentre la seva continuïtat al poder depengui de com mogui el dit el diputat Rufian. L’analista es pregunta, aleshores, si l’eix Borràs-Torra, en tant que marmessors de la doctrina de l’unilateralisme, prosperés i s’adoptés una postura de no col·laboració amb el govern espanyol i de rebutjar pactes amb forces independentistes que no estiguin per tirar pel dret, ens faria avançar gaire lluny. I ell mateix respon: “es renunciaria, potser, a guanys concrets (en la negociació de pressupostos, per exemple), però s’assumiria el risc força probable d’un govern del PP i Vox a Madrid”.

La mare dels ous, tanmateix, per desllorigar aquest embolic és si a la gent del carrer ens agrada com es governa el dia a dia i, sobretot, si hi combreguem amb aquest constant joc dels disbarats protagonitzats per uns polítics que es miren de reüll i desconfien els uns dels altres. Per exemple: si podem entendre, ja que hi estem posats a parlar clar, que a l’endemà mateix d’haver-se signat, després de mesos de marejar totes les perdius del món, el diguem-ne reglament intern de la coalició, posant-hi suposo els cinc sentits per a no deixar serrells penjats, un dels socis comença a despotricar-ne per les cantonades. A mi, francament, em costa de pair la divisió de l’independentisme, però encara em fa més mal aquesta deslleialtat institucional entre socis. I em pregunto quina cara hi posaria davant tot plegat la malaguanyada Muriel Casals, que des del pragmatisme més convençut s’escarrassava per aconseguir per al sobiranisme una base el més ample possible, fent proselitisme honest i planer sense caure mai en la temptació de creure’s infal·lible. Ja tenia raó l’escriptor Chesterton, quan remarcava amb la seva flegma britànica que: “l’únic defecte que té la democràcia és que mai no arriba a ésser prou democràtica”. Potser algú entengui que esbandir les discrepàncies polítiques, com s’ha fet a l’UCE, és un símptoma de transparència, de llibertat d’expressió portada a les últimes conseqüències i de dignitat política; al meu parer, però, mai amb l’excusa de la dignitat es pot emmascarar la deslleialtat. És el que jo penso, que hi tinc tant de dret a dir la meva, com la senyora Borràs i el senyor Torra a dir la seva. 

GENT CARREGADA DE RAÓ (ESPIGOLANT LES “CARTES AL DIRECTOR”, DELS DIARIS)

SOBRE EL PERMÍS MENSTRUAL.- Tinc 48 anys, i sense tenir cap patologia ginecològica m’he passat mitja vida prenent antiinflamatoris per fer front a les molèsties de la menstruació i poder seguir amb la meva activitat laboral. En el meu cas la regla s’ha manifestat sempre amb migranyes fortes i inflamació d’ovaris, i he hagut de prendre una mitjana de tres antiinflamatoris al dia durant dos o tres dies més de trenta anys de vida fèrtil. És molta medicació! Si hagués tingut un permís d’un sol dia al mes i m’hagués pogut quedar a casa, m’hauria estalviat unes quantes pastilles. D’altra banda, si els homes tinguessin la regla estic segura que aquest permís faria anys que estaria implantat. (Mª Jesús Garre Pizà – La Vanguardia)

EL DECÀLEG DE LA VERGONYA.- Penso en elles. La directora de cinema Sahraa Karimi, l’escriptora Nadia Ghulam, la fotògrafa i pintora Rada Akbar, la premi Nobel de la Pau 2014 Malaka Yousafzai. Penso en ells. Els talibans que interpreten radicalment l’Alcorà. Els talibans, que en el seu decàleg marquen la vida de les dones. Prohibit estudiar i treballar. Prohibit sortir de la llar si no és amb el seu mahran (acom-panyant masculí de la família). Prohibit riure, fer sentir la veu o portar sabates amb talons. Obligatori anar cobertes de cap a peus. Permès d’humiliar-les verbalment o d’agredir-les públicament. És un retrocés social de segles: una tornada a l’edat mitjana. A Europa pot alenar el terrorisme islàmic que Barcelona i Cambrils patiren fa quatre anys. El bonic i maleït Afganistan de Khaled Hosseini reviscola l’horror. Per copsar tal desventura, potser fora bo visualitzar “Afganistan. The Wounded land”. És una sèrie que ha codirigit la reportera de guerra Mayte Carrasco. Ella mateixa alerta: “No són els talibans de Bin Laden. No són els de sempre. Són pitjors!” (Eva Romero Sanfeliu – La Vanguardia).

REIVINDICANT ELS VETERINARIS .- Com sabem, una empresa catalana fundada i dirigida per veterinaris durant molts anys, està fent assajos i proves en la seva divisió humana per poder llençar i aplicar una vacuna contra la Covid-19. Hidra és una empresa capdavantera a escala mundial, i té un reconegut prestigi científic en el camp de la farmacologia i en vacunes per a animals. Ja fa uns anys que estic jubilat, però encara sempre que puc reivindico i faig pedagogia sobre els amplis coneixements mèdics que també te-nim els veterinaris: de fisiologia, histologia, anatomia, patologia mèdica i quirúrgica, farmacologia i, sobretot, de malalties de col·lectivitats i epidemiologia. Dic això perquè ningú s’hauria de sorprendre, per desconeixement o ignorància, ni ironitzar (pel fet que els nostres pacients siguin d’altres espècies), quan un professional veterinari opina o parla d’un tema de medicina. I molt menys quan un laboratori de la categoria d’Hipra ha desenvolupat una vacuna capdavantera al nostre país. Fa anys que es lluita per inculcar el concepte d’una sola salut, però costa d’assimilar. (Bernat Serdà Bertran – La Vanguardia)

SOBRE EL PRESIDENT BARTOMEU.- Sortir en defensa de l’anterior president del Barça, Josep Maria Bartomeu, en aquest moment es exposar-se a ser criticat per qualsevol barcelonista. Després de fer-se públic el desastre econòmic; totes les acusacions cauen sobre el president que, segurament, passarà a la història com el pitjor de l’entitat blaugrana. No obstant això, considero que sí que va fer una cosa important: potenciar totes les demés seccions professionals del club, totes aquestes seccions esportives van guanyar les corresponents lligues nacionals, i alguna d’elles fins i tot la Champions. (Enric Gisbert Coll – La Vanguardia)

MÀTRIA.- La ministra de treball deu tenir poca feina (sembla un contrasentit), i proposa canviar la paraula “pàtria” per “màtria”. Havent-hi milers de persones en ERTO, famílies patint perquè no arriben a final de mes, ¿no podria dedicar-se a buscar solucions per als problemes que de veritat preocupen a la gent enlloc de perdre el temps en qüestions “semàntiques" per defensar la inclusió de gènere”? Que algú m’ho expliqui. (Josep Mª Carrió Grau – La Vanguardia)

ELS NEGACIONISTES.- He vist al carrer uns cartells que diuen: “Las vacunas son veneno, son grafeno y los sanitarios de están matando” (sic). Al marge de l’atemptat a la gramàtica, no entenc que algú perdi el temps intentant atemorir els ciutadans i, de retruc, endarrerir la vacunació. El grafè és un material pràcticament inert des del punt de vista biològic i ni al Dr. Maligne de torn se li acudiria posar-ne a les vacunes per perjudicar els usuaris. Els científics que el van aïllar van rebre el Nobel de Física el 2010, i ha demostrat unes propietats físiques sorprenents que encara s’estan estudiant. Seria més fàcil i barat posar-hi mata-rates, per exemple... (Joan Domènech Oliva – La Vanguardia)

ASFALT A LA RONDA DE DALT.- Novament veiem com s’asfalta la Ronda de Dalt, causant notables molèsties als automobilistes malgrat programar-se en un cap de setmana d’agost. El que em sorprèn és que estava en bones condicions, quan hi ha molts carrers de Barcelona, i no cal dir múltiples carreteres de Catalunya, on seria molt més necessària una actuació com aquesta. Algú em pot explicar la raó de fer-ho? (Jaume Puigbó Vila – La Vanguardia)

QUI PARLA CASTELLÀ?.- Gràcies a Pablo Casado i els seus coneixements de les llengües que es parlen a l’Estat espanyol, m’he quedat bocabadat en descobrir que l’espanyol (o el castellà, com vulguin dir-ne) perd pistonada, per no dir que la perduda tota, ja que ha deixat de parlar-se, i jo, ignorant de mi, ho desconeixia. Bé, potser s’utilitza en la intimitat de les cases de Madrid. Doncs sí, perquè a Badajoz potser no parlen el badajonez? A Almeria, l’almarienc? A Burgos, el burgalès? I així podria seguir per tota la pell de brau. ¿Per què necessitem humoristes al país, si ja tenim els nostres enllustratas, que no il·lustrats polítics? (Mª Àngels Batalla Salvadó – La Vanguardia)

 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ DELS CAPS DE SETMANA / GENT CARREGADA DE RAÓ (ESPIGOLANT LES “CARTES AL DIRECTOR”, DELS DIARIS)

LLENÇAR MENJAR.- És una realitat que generacions de nens occidentals, jo soc un d’ells, es van educar amb l’advertiment que abans de tirar menjar a les escombraries penséssim en la fam al món. La relació pot semblar difusa però existeix, és una realitat: els estils de vida personals incideixen en les poblacions més vulnerables. Poques vegades, però, s’havia plantejat el dilema amb tanta força com en les últimes setmanes. L’última onada de la pandèmia colpeja amb duresa l’Àfrica, on la taxa de vacunació no arriba al 2%, de manera que l’OMS demana als països rics una moratòria en el subministrament d’una tercera dosi. A Europa i els EUA hi ha gent que les menyspreen, al temps que com a països sembla que han desoït la petició, una decisió esperada que no obstant això amenaça la recuperació global i augmenta el risc de mutacions. (Jesús Domingo Martínez – Punt Diari)

L’AEROPORT DEL PRAT.- L’ampliació de l’aeroport del Prat no deixa de ser una utopia per una simple raó: el govern de l’Estat sap i calla mentre guanya credibilitat quan està assabentat que per un problema ecològic Europa dirà no a l’esmentada ampliació i així volaran de Catalunya 1.770 milions d’euros. Els milers de ciutadans que es manifestaran en contra d’aquesta ampliació sumaran punts a favor d’un indiscutible no d’Europa si el govern de l’Estat no presenta un pla que pugui satisfer les dues parts, els del sí i els del no, preservant el delta. S’ha de dir que a Barcelona i Catalunya en general es fa necessària aquesta ampliació des d’un de vista econòmic i de creixement, però no destrossant un delta que estem obligats a preservar. Hi ha altres vies i s’han de cercar. Soc un més del no. (Pere Manuel Giralt Prat – Punt-Diari)

ELS AIGUAMOLLS DEL LLOBREGAT.- Senyors polítics, no els vàrem votar per a això, se suposa que vostès estan el servei del poble i no per vendre el nostre país a les multinacionals. I que no ens enganyin, perquè hi ha altres solucions molt més bones: tenim a una hora de Barcelona tres aeroports (el de Reus, el de Lleida i el de Girona) on en alguns casos només hi aterren els ocells i que els vindria molt i molt bé que es fessin les estructures necessàries perquè a més hi aterrin els avions, revitalitzaria aquesta part del país i crearia milers de llocs de treball, i a més reduiria el trànsit aeri a la ciutat de Barcelona. Moltes grans ciutats europees: París, Londres, Berlín, etcètera, tenen dos i fins tres aeroports, alguns a més d’una hora de la ciutat, i hi arriben en tren, bus, etcètera. No veig per què hem de destruir un espai tan bonic i on, a més, hi ha gent que hi té la vida. Ni un pam de terra. Defensem els aiguamolls del Llobregat. (Victòria Pijuan Ciuró – El Punt-Diari)

EL QUE NO VULGUIS PER TU... - El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per als altres, diu la dita. Jo no vull (per a mi), per exemple, la religió obligatòria, sí una espiritualitat lliure, radicalment lliure. Jo no vull la imposició de les desigualtats del capitalisme, en totes les seves formes. Jo no vull la falsa democràcia, aquella que es ven amb totes les lletres i amb majúscules, però que no para de fer trampes. Jo no vull que cap exèrcit ni gent amb medalles al pit– m’imposi cap pàtria; cap ni una. També sóc dels que no volen que la moda – ni el canvi constant– m’imposin els plats quadrats a casa i als restaurants. Jo no vull que la cultura no pagui. Jo no vull que em representin més polítics del pensament únic i del políticament correcte. Jo no vull (per a mi) cap treball porqueria. Tampoc vull, li pesi a qui li pesi, ser propietat d’aquest sistema. Jo no vull ser proactiu al dictat de les modes polítiques i no polítiques del moment. Però una cosa és el què tu no vulguis i l'altra la realitat. Per canviar-la no n'hi ha prou amb publicar-ho o denunciar-ho: cal posar el teu granet de sorra, sempre sense perdre de vista que el què tu no vols, no és necessàriament el què no vol el teu veí i que, com a mínim, mereix el mateix respecte. (Rara Avis - Diari El Segre)

ELS DRETS DE LES DONES.- Cada país té establertes una sèrie de normes i lleis que regeixen la convivència dels seus habitants i visitants. Algunes lleis venen donades des de l’exterior; però la majoria són votades, decidides o imposades des de dins. Ara deixarem que els talibans retrocedeixin en els drets de les dones perquè ells són els qui manen i tenen aquestes idees de superioritat vers les dones? Serem capaços per interessos econòmics de deixar que s’imposin, tot acabant amb la poca llibertat que havien assolit les dones a l’Afganistan? Els nostres governants que ens representen no faran res i restaran sense cap tipus de decisió davant un nou drama humà? (Eulalia Rodriguez Pitarque – Diari de Girona)

PRAT DE LA RIBA I L’INDEPENDENTISME.- A l’article d’Eugeni Xammar «No era separatista Prat de la Riba?» (Periodisme. Quaderns Crema, 1989) s’hi llegeix: «Soc a hores d’ara, amb Josep Carner –tots els altres són morts– codipositari d’una breu manifestació de Prat de la Riba sobre aquest punt delicat. Un romanista suec, doctor de la Universitat d’Uppsala i col·laborador del diari conservador Stockholms Dagblad, va passar unes quantes setmanes a Barcelona durant l’hivern 1907-1908. Axel Springer –era el seu nom–, parlava a la seva manera un castellà suficient, llegia el català i s’interessava fortament per les coses de la renaixença catalana, literària i política. Orientat per Josep Carner, que fou el seu mentor a Barcelona, Axel Springer van entrevistar-se amb un grapat d’homes polítics catalans de l’època. Acabada la seva enquesta va dir un dia a Josep Carner que entre tota aquella gent, Prat de la Riba era, al seu entendre, l’únic vertader catalanista. I per què, senyor Springer? –molt senzill. He preguntat a tots els meus interlocutors si creien desitjable una solució separatista del problema català i tots, Cambó, Sunyol, Jaume Carner, Pere Coromines i tutti quanti m’han contestat que no, que mai, que de cap manera, que ells eren autonomistes però no separatistes. El President Prat de la Riba ha estat l’única excepció i la seva resposta breu i categòrica: «Si l’interès de Catalunya ho demana, naturalment». (Jordi Pauses Paris – Diari de Girona).

I PER QUINS SET SOUS ELS EUROPEUS ENS HEM DE FER CÀRREC DELS AFGANESOS?

Si a nosaltres un dia, que Déu no ho vulgui (si és que els déus encara toquen alguna tecla en aquesta orquestra desafinada del nostre món), patíssim una catàstrofe que ens obligués a buscar refugi, on preferiríem anar a espetegar? A un país de cultura i religió semblants o a un indret on tot sigui diferent? És a dir: ¿algun europeu, en cas de necessitat acceptaria anar-se’n a viure amb la seva família entre musulmans enlloc de entre els seus? Doncs, a la inversa, ¿no resulta antinatural, absurd i incoherent que un musulmà prefereixi acomboiar-se entre infidels, enlloc de amb gent de la seva corda cultural i religiosa? Ja em faig càrrec que proposant aquesta mena de preguntes potser desbarro, i que més d’un es posarà les mans al cap i em dirà de tot, menys guapo; però malgrat els interrogants que plantejo reconec que en certa manera obeeixen a ganes de provocar, estic segur n’hi ha bastantes de persones que aquests dubtes legítims també els tenen. Des d’Europa, principalment, molts de governs han manifestat la seva voluntat de contribuir a buscar una solució a l’èxode de refugiats afganesos, com abans ho varen fer amb els sirians i d'altres països; però, en canvi, no consta, almenys no se n’han fet ressò els papers, que cap país musulmà hagi manifestat massivament i sense embuts la seva disposició a acollir tants refugiats germans com calgui, per no afegir a la pena de l’exili la de sentir-se forasters enmig d’una cultura radicalment distinta en quant als valors i principis en que varen ser educats.

Per què, doncs, un comportament que seria de sentit comú no es produeix? A la meva manera de veure, no ho fa per dues raons principals. Evidentment, la disponibilitat dels europeus a oferir-se, amb més o menys entusiasme, a donar asil als fugitius de zones en guerra, on la seva integritat física corre perill a causa de la re-pressió exercida pels vencedors, obeeix a que moltes cancelleries tenen mala consciència perquè, encara que no ho reconeguin explícitament, no poden sostreure’s al rau-rau de sentir-se culpables, per acció o omissió, de la inestabilitat política i econòmica que es respira en les zones en conflicte constant, les quals curiosament coincideixen amb antics territoris colonials, rics amb recursos naturals assortits, alguns d’ells molt estratègics, de quina explotació des de temps reculats se n’ocupen les antigues potencies colonitzadores, exercint descaradament i sense escrúpols una versió moderna del dret de cuixa feudal, per la força de les armes o amb tota mena d’entabanaments, trapelleries i falses promeses de protecció desinteressada.

D’altra banda, els fugitius es decanten per buscar-se la vida a Europa, per molt que estigui poblada d’infidels segons la seva religió, enlloc de fer-ho en països veïns musulmans, al quals per sentit comú correspondria el paper d’amfitrions amb molta més propietat, degut a les indiscutibles afinitats socials. Aquesta és una evidència que em costa d’assimilar i de comprendre perquè la trobo un contrasentit, quasi contra natura, sobretot després de quedar palès que els col·lectius de refugiats, en la seva majoria, sobre tot els de tradició musulmana, no només tenen poca voluntat d’adoptar espontàniament, sense massa desgana i reticència, els hàbits de vida al ús en les societats acollidores, sinó que tracten d’imposar-los les seves pròpies consolidant i recalcant les diferències enlloc de les coincidències. Si a aquesta manca d’empatia, en alguns casos mútua, hi afegim el fet que generalment els nouvinguts no disposen dels mitjans de guanyar-se prou la vida, a les diferències culturals i religioses s’hi suma la precarietat econòmica que explica la seva concentració en barris que de mica en mica es converteixen en petits guetos on la convivència entre les dues comunitats és complicada i cada dia que passa se’n torna més, degut a que al refugiat no se li deixen gaires més possibilitats per sobreviure que l’economia submergida.

El problema és que, no obstant els governs facin “el gest” d’estendre la mà condicionats per aquella mala consciència de què parlava abans, les societats acollidores sobre el paper reaccionen cada vegada amb més perplexitat, que acaba inevitablement en hostilitat, preguntant-se com es pot pretendre acollir amb dignitat refugiats si cada dia que passa les bosses de pobresa dels propis autòctons augmenten dramàticament. Perquè, el fons de la qüestió no són les diferències culturals sinó les econòmiques. El problema no és el musulmà, sinó el musulmà pobre que arriba amb una mà al davant i l’altra al darrera, al qual la societat acollidora, inclús en aquelles que actuen de bona fe, és impotent per assegurar mitjans tan elementals per desenvolupar un acolliment en condicions com la feina per guanyar-se la vida dignament i l’accés a una vivenda que permeti la consolidació i reagrupament de les famílies. La tragèdia, doncs, es congria a partir del moment en que els governs són incapaços d’assegurar aquest recursos elementals de vida als seus propis ciutadans de dret.

Segurament no agradarà aquesta anàlisi poc “bonista” de la situació, però és la realitat que es trampeja amb més o menys mà esquerra aquí i a la majoria de pobles europeus, i cada vegada que els ciutadans que s’ho passen magra senten a parlar d’acollir nous refugiats se’ls hi regiren les tripes, no perquè siguin xenòfobs i pocs solidaris, sinó perquè no acaben d’explicar-se com es repartiran la misèria. Si els governs no toquen de peus a terra d’una vegada i abans d’oferir acolliment no procuren que els nouvinguts tinguin possibilitats certes de guanyar-se la vida més enllà de sobreviure a base de subvencions, tenim mala peça al teler. Abans de tirar-me la primera pedra, torneu a rellegir la reflexió, si us plau. 

ELS CORRUPTES ABANS DE SER-NE NOMÉS ES “DEIXAVEN ESTIMAR”.-

No sempre els que remenen poques o moltes cireres cauen en la temptació de deixar-se corrompre a l’engròs; el procés de corrupció madura de mica en mica a partir d’una fase prèvia que jo definiria com la de “deixar-se estimar”, i que pel que fa al nostre país en els darrers cent anys, per no tirar milles més enrere, s’ha practicat a cremadent aquesta "costum", tant en temps de dictadura com en plena democràcia. Encara que estigués lleig, tant en una situació política com en l’altra, posar-s’hi bé a l’hora de “cobrar-se” favors era i és una costum que sense cap escrúpol practicaven i practiquen funcionaris, polítics i gent com nosaltres, sovint sense que tinguessin la sensació d’estar fent res reprovable. Durant la dictadura, els que es “deixaven estimar” es justificaven dient que guanyaven tan poc per mantenir el seu estatus social que un sobresou o una moma, en metàl•lic o en espècies mai feia nosa; durant la democràcia, perquè tothom sap que qualsevol cop de mà o informació privilegiada té un preu. Sobretot perquè els cops de mà en forma de recomanacions per part de les persones adequades són imprescindibles per tancar segons quins negocis vinculats amb l’administració pública, per aconseguir un bon endoll o, simplement, per fintar trencacolls i filtres burocràtics tan rutinaris com rebaixar els temps d'espera, en general.

Em preguntareu, potser, quina és la diferència entre corrupció i “deixar-se estimar, on es troba la ratlla divisòria? Doncs mireu, us posaré un parell d’exemples manllevats, com aquell qui diu de pàgines viscudes no gaire llunyanes: a principis dels vuitanta del segle passat, el secretari particular d’un delegat provincial del Ministeri de Treball feia saber, sibil·linament, als que li demanaven hora perquè els rebés el seu cap, que ell era soci d’una impremta capaç de fer-se càrrec de tot tipus d’impresos industrials i comercials, donant a entendre que “els seus clients” s’estalviaven la molèstia de l'avantsala. Tècnicament no es tractava de corrupció, només s’insinuava la disposició del secretari eficient a “deixar-se estimar”. I el sorrut inspector, que quan arribava Nadal donava l’adreça d'un pis on la seva dona tenia oberta una consulta, perquè els que li manifestaven interès per felicitar-li les festes no el posessin a ell en cap compromís, també era una forma de "deixar-se estimar". I no us penséssiu pas que són exemples posats a la babalà: jo mateix en sóc testimoni de que “bones peces” com les descrites existien i encara que no ho sembli existeixen, amb la xafarderia afegida que l’inspector de qui he fet esment havia simpatitzat, mentre estudiava, amb l’esquerra radical però quan va moderar i domesticar els seus fogots revolucionaris va formar part de la pleta de confiança d’en Felipe González i de l'Alfonso Guerra.

I no us esparvereu, però de gent influent que es “deixava estimar”, com ara, ni havia en tots els nivells de l’administració: jo mateix en podria donar testimoni de l’ànsia “d’estimació” per part d’un magistrat que s’ocupava d’executar deutes d’empreses amb la Seguretat Social i la Hisenda Pública, paio que corresponia a les generoses “mostres d’agraïment” rebudes d'empresaris empantanegats, endreçant els corresponents expedients de morositat dalt del prestatge més alt d'un armari de la seva oficina, on dormien el son dels justos mentre esperaven torn per ser tramitats. (D’aquest magistrat en va parlar a bastament la revista “Interviu” en un dels seus reportatges d’investigació, però les acusacions de tractes de favor li van relliscar i continuà exercint i “deixant-se estimar”). Tot plegat, ja ha prescit amb escreix com a delicte, per tant cap dels que “es deixaven estimar” han de patir per res; però, parlar-ne pot servir almenys d'avís per a navegants, recordant que això de la corrupció ve de lluny i que qui es “deixa estimar” sense donar-hi importància, com si formés part de la “normalitat”, va per mal camí i pot acabar sent un corrupte amb tots els ets i uts.

A la meva manera de veure, llavors com ara, succeïa l’estrany fenomen que qui es resistia a “ser estimat” era vist com una mena de tocat del bolet, una rara avis. I és que tant o més perillosos que els aprenents de corruptes eren i són els corruptors que viuen de trobar candidats susceptibles de “deixar-se estimar”, i que són els primers a fer mala cara als que rebutgen un "detall" perquè temem molt encertadament que l’acceptació d’un “paquet” o d’un “sobre”, en agraïment, suposa l’existència com a contrapartida d’un tracte de favor, i només de pensar-hi els fa posar nerviosos.

Perquè “deixar-se estimar” consisteix en això: en convertir-te en deutor d’un favor que es pot requerir pagar en qualsevol moment. Per tant, quan es parla de corrupció no estem parlant sempre de grans desfalcs, sinó moltes vegades de petits tràfecs d’influències que, en la majoria dels casos, no treuen a qui s’hi emmerda de cap apuro ni li solucionen la vida; però si que, en canvi, li condicionen per sempre més la capacitat d’engegar a dida al corruptor que ha provat d'estimar-los una o vàries vegades, el qual es voldrà cobrar “el favor” amb interessos. La corrupció, no en tingueu cap dubte, comença per una cosa tan simple com “deixar-te estimar”. I tothom hi pot caure en aquest parany, si pot influir en una parcel·la de “poder”, per petita que sigui. Reflexioneu-ho una mica i estic segur que podreu identificar almenys mitja dotzena de gestos de “cops de mà” susceptibles de desenvolupar, de retruc, sengles mostres d’afecte.

QUE TOT PENGI D’UN FIL, US TREU LA SON O TANT SE US EN DONA?.-

Francament, jo fins fa poc deia que calia aprendre a passar-ne olímpicament de segons quines pors, per a no tornar-nos aprensius i acovardits per una basarda crònica. Una de les raons que proposava per superar els moments de baixa forma era que si ho pensem bé, al món passen moltes menys desgràcies de les que ens amenacen en potència, i que no tots els fils que sembla estan a punt de petar acaben fent la guitza i, per tant, alguna cosa devem fer bé. Així pensava fins no fa pas gaire, però m’estic adonant que el problema que tenim no és que quedin molts de melics per lligar ni que massa coses pengin d’un fil prim i delicat, en muntatges pràcticament de nyigui-nyogui; sinó que la desgràcia consisteix en que molta de la gent que mou els fils dels putxinel·lis en que ens voldrien convertir els que remenen les cireres no té el cap gaire ben moblat. Sobretot, perquè hi ha uns quants insensats dels quals depèn el destí de tot un país, d’una institució i, per suposat, també d’una família, que són uns vertaders animalots, per no dir bèsties depredadores. I no parlo només d’oïdes, fixant-me en exemples a tocar de casa; per desgràcia, els noticiaris d’arreu del món s’omplen la boca de fets i de decisions adoptades des dels diversos nivells de poder, que posen en perill globalment des de l’estabilitat política, econòmica o mediambiental del planeta o d’una comunitat sencera, fins a la mateixa autoestima individual dels ciutadans, en tant que persones humanes intel·ligents i lliures

Sense anar més lluny, avui l’actualitat es fa ressò de l’enèsima agressió a indefenses víctimes per raó de gènere, de raça, de religió o de cultura, fets que encenen només que odis i més disturbis; de les raneres de mort i de misèria que no paren d’escoltar-se nit i dia a les bosses de refugiats en camps de concentració més que d’acollida, en espera de ser atesos per una Europa sorda i desunida que no en vol ni sentir a parlar de quotes d’immigrants que se sent impotent de aixoplugar; de la massacre quotidiana de civils a l’Orient Mitjà, a Àfrica o a Sud-Amèrica, en mans de botxins manipulats per clergues fonamentalistes i en general pels interessos de les oligarquies capitalistes que no voldrien que les guerres s’acabessin mai, perquè el seu negoci depèn de la prosperitat del mercat de bombes, míssils, fusells i pistoles; de la compulsiva fabricació d’articles de moda falsificats, amb els quals s’inunden mercats il•legals dedicats al consum a l’engròs de les imitacions de luxe, a costa de treballadors i treballadores explotats com esclaus i d’uns distribuïdors forçosos que malviuen arrossegant una manta a l’espatlla per exposar el gènere. Els explotadors de totes aquestes ases dels cops, mentrestant es reparteixen els beneficis, potser asseguts a la taula d’algun restaurant del Port Vell de Barcelona, sense que ningú en faci escarafalls. Hi ha tantes i tantes coses que pengen d’un fil, que potser sí que no paga la pena de posar-se pedres al fetge. Malgrat en una altra moment abominaria d’aquesta actitud perquè tufeja a fatalisme, i mai de la vida voldria deixar-m’hi arrossegar pel pessimisme; però, avui ja no sé ben bé què dir ni què pensar...

A la meva manera de veure, i això és el que em deu trasbalsar especialment, quan tot dona la sensació que penja d’un fil, i a més hi ha gent que si no maquina empitjorar la convivència, almenys no es pot dir que faci gaire per millorar-la, es troben a faltar persones amb autoritat moral i credibilitat indubtable que serveixin de referents i ajudin a rebaixar tensions i pactar espais de treva, de trobada i de reflexió serena lluny de plantejaments apocalíptics. Si arreu, tant en el sí de les institucions com de les famílies, de les empreses, de les comunitats educatives o sanitàries i d’un llarg reguitzell de fonts de conflicte, enlloc de discutir s’escoltessin més els uns als altres, potser aquesta sensació de que tot penja d’un fil s’alleujaria bastant. És millor apostar per “arreglar-ho entre tots” parlant, que no pas refiar-se de la providència divina o humana perquè ens doni un cop de mà. Fa temps que la providència autèntica va presentar voluntàriament la dimissió d’influir en el futur, cedint el seu lloc a “la sort” i a “l’atzar”. No obstant això, a la pràctica, tant s’hi val: els resultats són els mateixos en un cas i l’altre. Quan tantes coses pengen d’un fil, no s’hi val a badar i en aquest cony de país, sobretot, hi ha massa badocs caçant mosques enlloc de pensadors, d’enraonadors i de gent amb ganes de fer amics, i com deia un mestre murri en temps del meu Institut Ramon Muntaner, a Figueres, “dels badocs en surten les carbasses”. I de buscar tres peus als gats, que es tingui la sensació de que tot seguirà sempre penjant d’un fil. 

88.000 MILIONS DE DOLARS I UNA GUERRA DE VINT ANYS, PER ACABAR COM AL PRINCIPI

La reconquesta d’Afganistan per part dels talibans islamistes que foren escombrats del poder fa vint anys per forces armades de varis països – entre els quals, Espanya –, liderats per uns Estats Units embogits per l’atemptat a les torres bessones, ha durat encara no quinze dies, des que la coalició internacional ha abandonat el país de pressa i corrents per la porta falsa. Sense trobar a penes resistència popular i tampoc per part dels soldats d’un govern afganès impacient per rendir-se als insurgents, salvant els “mobles” afanats després d’anys de corrupció sistemàtica a l’empara dels invasors. La televisió ens ha mostrat la plana major dels talibans passejant-se pel palau presidencial de Kabul, sobre quina torre més alta voleia l’ensenya del futur califat del terror.

Just han transcorregut vint anys des de la invasió a matadegolla d’un país acostumat, des de temps reculats, a ser envaït pels seus veïns, als quals sempre amb paciència han acabat expulsant – inclosa la arrogant i poderosa Rússia –, amb la cua entre les cames. És el mateix que els hi ha acabat passant als Estats Units i als seus acòlits, després d’enterrar enmig de muntanyes inhòspites i esquerpes 88 mil milions de dòlars – em sembla que finalment seran bastant més que els que declara el govern de les barres i estrelles -, sense comptar les despeses suportades pels seus aliats arrossegats a l’aquelarre per força, ni els centenars de milers de morts i ferits directes i colaterals que s’han comptabilitzat després de vint anys de cruel guerra de guerrilles, sacsejada amb freqüents sotragades terroristes. Una vergonya de milions de dòlars malgastats per satisfer els desitjos de revenja d’un president Busch rabiós per l’atac de l’onze de setembre, un més dels dirigents americans que passarà a la història per desencadenar una guerra d’extermini a sang i fetge, abusant de la seva superioritat bèl·lica, que ha tingut un desenllaç ridícul, humiliant i eixorc.

És cert que la coalició va apuntar-se la victòria pírrica d’haver capturat Bin Landen; però, no van aconseguir amorrar i fer desaparèixer la seva ideologia torturant els portadors a les masmorres tètriques de Guantánamo, ni pacificar el país després de vint anys d’ocupació; de manera que quinze dies després que els invasors desmantellessin les seves casernes gairebé amb la cua entre cames, els talibans que va prometre l’orgullós Busch perseguir i exterminar per terra, mar i aire, s'han apoderat de les principals capitals del país quasi sense disparar un sol tret, amb la col·laboració indiscutible d’una part de la població acollonida, que s’ha estimat més oblidar-se de plantar cara en un intent histèric de salvar la pell, fent bona cara als seus futurs botxins. O sia, que després de tantes vides sacrificades i de tants de diners colgats en aquell pou sense fons, tot ha estat en va i la situació política de l’Afganistan es troba avui pitjor que estava al principi de tot plegat. De què han servit, doncs, tants de sacrificis? Els americans que van prendre la iniciativa d’envair el país, justificaren l’acció dient que estaven obligats a “donar una lliçó” als talibans que havien convertit el territori en una universitat i santuari del terrorisme mundial. Però resulta que la fanfarronada americana ha fet fallida per segona vegada en un mateix segle, com ja va passar al Vietnam. que també volien escarmentar i donar lliçons de llibertat i democràcia occidental, acabant l’experiment de depuració en un colossal desastre.

Però ni els americans ni la resta de forces internacionals que els varen fer costat, no poden espolsar-se davant la història les culpes de sobre al·legant que “no els havien deixat cap altre opció”. No s’és innocent de cap acte que s’hagi escollit lliurement. I a fe de Déu que cap dels països que s’hi van embolicar en el vesper de l’Afganistan, malgrat eren uns titelles en mans dels americans que movien els fils de la desproporcionada operació de càstig, no ho van fer amb els ulls embenats. Els americans alegen també en el seu descàrrec que no se’ls pot condemnar perquè de la missa no en sabem ni la meitat, assegurant que del gran perill que els fonamentalistes islàmics congriaven a l’Afganistan, només ells eren els únics que en sabien tota la veritat i, per tant, no se’ls pot jutjar sense tenir totes les proves a les mans. Jo, pobre de mi, no voldria pas trenca’ls-hi les oracions, però a còpia de repassar la història he arribat a la conclusió que la possessió de la veritat poques vegades serveix de coartada de les tragèdies.

Al llarg dels darrers anys sobretot, però ja des de temps reculats, totes les agressions de les potències a països presumptes enemics tenen com a denominador comú el propòsit declarat per part dels invasors d’imposar el seu estil de viure als envaïts, d’obligar-los a adoptar els mateixos valors, costums i codis de conducta. Els americans, i les nacions colonitzadores en general, han pecat d’aquesta “debilitat”; per aquesta raó, les centúries de l’emperador Busch, a part d’escarmentar els afganesos per ser l’origen del mal, pretenien “convertir-los” a la democràcia i fer-los devots entusiastes de les costums occidentals, repetint el mateix error de tantes orgulloses potències encaterinades amb la seva presumpta superioritat moral. Ojalà la darrera guerra que ha acabat en un immens patafi humanitari servís d’escarment. Però molt em temo que, una vegada més, no haurà servit de res i el caos que s’està desenvolupant a l’Afganistan s’afegirà al feixuc feix de problemes que arrosseguem per culpa de tantes irresponsabilitats i estupideses dels governants. Seria d’il·lusos desitjar que no ens afectin; al pas que anem, només podem esperar que no ens enganxin de ple les seves seqüeles. Que la supervivència i la tranquil·litat cada dia depenguin més de l’atzar i de la sort que no pas de la previsió planificada, és molt depriment.