divendres, 31 de gener de 2014
AVUI EM VENEN A BUSCAR
Avui no s’ha fet pregar per llevar-se com altres
dies que romanceja. Quan la noia l’ha entrat a cridar per ajudar-la a vestir,
ja l’ha trobar asseguda al llit amb les cames afora. – “Què fas Lola, no veus que pots caure si et lleves sola?” – l’ha
renyat la noia. – “És que avui em venen a
buscar el nen i la jove i em portaran a dinar de fonda” – li ha explicat la
dona tota il·lusionada. Quan la va tenir mig rentada, fregant-li la cara i els
braços amb una tovallola humida de lavanda, li ha passat la pinta, repassant-li
la permanent que s’havia fet dos dies abans. A la perruquera li va demanar que
s’hi mirés una mica més, perquè diumenge la venien a buscar els fills per
endur-se-la a dinar. – “A quina hora t’han dit que tenies d’estar preparada?” –
li ha preguntat la noia, quan l’ha tingut arreglada. Un cop dreta, amb l’ajuda
d’una crossa pot perfectament caminar tota sola fins al refectori, ja que tot
es troba en línia recta i si vol pot arrapar-se
al passamà del corredor. – “Em varen dir que estigués a punt a migdia” – fa la
dona. Només són dos quarts de deu, de manera que té temps de sobres. A la
taula, mentre esmorza, ha anat escampant a tothom que li diu bon dia o li dona
conversa, la gran novetat: - “Avui em venen a buscar”. No ho fa amb cap
malícia, però els hi refrega pel nas la novetat a la Rosa i a la Mercè,
sobretot, que cada dia que algú les treu a elles a escampar la boira li
pregunten amb retintin: - “Avui no et venen a veure, Lola?” Doncs, apa!, avui
ella avui els hi farà pam i pipa. Havent esmorzat ja ha anat a asseure’s en una
de les cadires que hi ha prop del taulell de recepció, que és on normalment
s’esperen els residents quan estan empolainats, perquè els venen a buscar. – “Que espera visita avui, Lola?” – també
li pregunta la portera. – “Si, nena, amb
el fill i la jove dinarem a la fonda” – ha repetit per enèsima vegada la dona.
Al cap d’una hora d’espera mà sobre mà té ganes de fer un riu, però no gosa
d’anar al lavabo, no fos cas que arribés el nen i no la trobés. A les dotze tocades
no es pot aguantar més i, resignada, abans de no fer-se’l a sobre, s’aixeca a
poc a poc i se n’hi va amb recança. Quan en torna, la portera ja l’espera: - “Lola, mentre estava al lavabo ha trucat la
seva nora. Diu que se’ls hi ha posat amb febre la nena i hauran de deixar per
un altre dia el dinar. Diu que el seu fill ja trucarà més tard”. La dona ha
escoltat el missatge com si ja no li vingués de nou, perquè no és la primera
vegada que li treuen la mel dels llavis. Després de tants desenganys, gairebé
ja hi tindria d’estar acostumada, però sempre li fa una cosa. – “Noia, quan depens dels altres, ja se sap” – ha
dit a la portera, com si tingués de justificar-se ella. De fet, el que li sap
més greu és que durant tot el dinar haurà d’aguantar la Rosa i la Mercè acompanyant-la
en el sentiment. S’ha dit que el millor que pot fer és anar-se’n a l’habitació
sense dinar. – “Diré que he agafat fred a
la porta i que no tinc gana”. En caminar a poc a poc cap a l’habitació, s’eixuga un pensament de llàgrima. No vol fer llàstima
a ningú, després d’haver fet tanta propaganda que avui la venien a buscar.
dijous, 30 de gener de 2014
LA MANUELA I LA PILAR
En Puyol, el noi
de la Pobla i capità del Barça més que un club, ha estat pare i li ha vingut de
gust posar-li a sa filla el nom de Manuela. De seguida li han reprotxat uns
quants talibans que, com que no deuen tenir més feina, el gat pentinen. Va
passar quelcom de semblant amb en Gerard Quintana, el líder de “Sopa de Cabra”,
quan a aquest va descobrir amb tota naturalitat, en un programa televisiu de
gran audiència que, en la intimitat de casa seva, parlava castellà amb la seva
dona, la qual no és nascuda aquí. La resposta d’en Gerard llavors va ser
contundent: “sóc català, però no un català talibà”. Potser aquests crítics
radicals ho fan de bona fe, però o només tracten de reforçar el seu adn o de
fer mèrits anant sempre amb el paper de fumar als dits. Deuen ser poca cosa més
que aprenents de català de la ceba si han de recórrer a aquestes ximpleries.
Una meva tia, catalana pels quatre cantons des de tres generacions, es deia
Manola. I què? Aquests tics de radicalisme identitari malentès algú amb
autoritat moral sobre la cadellada, hauria de procurar tallar-lo des de
l’arrel, perquè no fa cap favor al moviment independentista. Com tampoc no li
fa cap servei que una patum tan destacada com la Pilar Rahola, en el seu paper de tertuliana, caigui massa sovint en
el vici d’interrompre amb vehemència els que no pensen com ella, no deixant-los
expressar els seus arguments i menyspreant-los amb ganyotes. N’hi ha mostres a
grapats d’aquest tarannà abrandat, la més recent ahir mateix al programa
“Migdia”, de 8TV. A fe de Déu que es podria passar el video del programa a les
escoles perquè els nens i nenes aprenguessin amb una lliçó pràctica, com no
s’ha de comportar ningú quan polemitza en públic de política amb altres. A més
a més, al retreure cada dos per tres el seu pedigrí independentista i demòcrata
enmig del batibull, amb tot respecte em sembla
que hauria de tenir en compte que l’objectiu d’un polemista és convèncer
els que pensen diferent, no sobreactuar per rebre l’aplaudiment de la claca
d’amics convençuts. Les intervencions de Carme Forcadell als mitjans, per
exemple, són tot un model de com és pot fer pedagogia cantant les veritats
sense una paraula més alta que l’altra. Igual podríem dir de l’Alfred Bosch, al
Congrés: sense perdre els papers, deixà anar veritats de pedra picada que,
penso, fan més forat a l'audiència que no pas les morrades d’un Tardà més
visceral, que només encanten a la parròquia. I no diguem de les magistrals intervencions
de l’Oriol Junqueras quan debat amb el Paco Maruenda, de “La Razón” sense
despentinar-se, però fent reflexionar a més d’un indiferent. A la meva manera
de veure, si no es cuiden alguns tics i bastants fogots inoportuns, pot créixer
el dubte sobre si s’ha assimilat bé que en una futura Catalunya independent
hauran de conviure en pau, amb els mateixos drets, ciutadans de diverses
ideologies, procedències i colors. Perdoneu les molèsties, però algú ho tenia
de dir, net de pols i de palla.
dimecres, 29 de gener de 2014
EL DESENGANY D'EN RAMON
En Ramon ho portava a la massa de la sang: per ser un
home de profit s’havia de treballar de ben jove per no dormir de vell a la
palla. A casa, tant el pare com la mare se n’havien fet un tip de pencar: ell
de paleta i ella a la fàbrica, de nuadora. Entre els dos jornals i no estirant
més el braç que la màniga, van donar-li una mica d’estudis per guanyar-se la
vida sense anar tan estregat com ells. Ara porta quatre anys de jubilat com a
comptable, pas que va donar després de fer la mar de números per assegurar-se
que li quedaria una pensió de la qual poguessin viure ell i la seva dona sense
passar angúnies. Va repassar els càlculs una dotzena de vegades fins estar
convençut que si la paga l’actualitzaven cada any, encara que fos justeta, amb
l’aplicació de l’IPC neutralitzaria la carestia de la vida i podrien anar
tirant. La seva dona cobrava la mínima perquè havia cotitzat una temporada de
dependenta i la major part dels estalvis que havien arraconat entre tots els
van invertir en un producte preferent, només per a bons clients, que li va
recomanar expressament el director de la Caixa, un paio de qui se'n refiava
perquè coneixia son pare, que eren de la mateixa quinta. Després de
quaranta-cinc anys de treballar i estalviar per si tenien un mal de panxa ara en
Ramon i la seva dona es troben que els hi han congelat les pagues, els amenacen
que els hi poden retallar, tot els hi costa més car i amb els estalvis no hi
poden comptar perquè aquelles preferents de tanta confiança, han resultat ser
l’enganyifa del segle i fins i tot el
mestre armer mira cap a una altra banda. A en Ramon li ha caigut l’ànima als
peus i no enten com pot ser que havent seguit els bons consells dels seus pares
al peu de la lletra, avui estigui en capella d’anar a dormir a la palla. Mentrestant,
els governants, que només miren per la seva butxaca, li van des-muntant pedra a
pedra l’estat del benestar i el volen confondre amb arguments d’una falsedat
perversa: que no té dret a passar una vellesa tranquil•la, després de
quaranta-cinc anys de treballar com un negre per permetre-se-la, perquè segons
han decidit, potser després d'una bona xefla per arribar a un consens de
conveniència, una pensió digna ja no és un dret dels treballadors sinó un luxe
que el país que han empobrit entre tots no es pot permetre. El problema que de
veritat tenen els polítics sobre la taula no és que molts Ramon arribin a la
conclusió que els han estafat i els hi maleeixin els ossos, sinó que els seus
fills opinin que per fer la fi d’en cagaelàstics dels seus pares, no paga la
pena de llevar-se ben d’hora ben d’hora i com uns bons minyons treballar
honradament fins que el fetge els hi surti per la boca. Ofegada la classe
mitjana dels menestrals, dels treballadors matiners, dels estalviadors
previsors i dels bons minyons, la desigualtat creixent entre els dos extrems de
la societat, rics i pobres, pot abocar a sobreviure sota l'imperi de la llei de
la selva, on els més forts, els més mantes i els més espavilats enganyant el
mort i a qui el vetlli siguin els reis.
dimarts, 28 de gener de 2014
EL CAS DEL COL.LECIONISTA DE FIRETA - (Relat - Torelló 2010)
EL
CAS DEL COL·LECCIONISTA DE FIRETA
(Obra finalista XII Premis GAT literari Torellò – 2010)
1
La
sessió havia començat feia una bona estona. L’home va entrar a la sala mirant
d’esvalotar poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els ulls
clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no
estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava hieràtica aquella
cerimònia. Només bellugava d’esma una mà, acaronant el pelatge d’un gat blanc
endormiscat a la seva falda, mentre amb veu melodiosa repetia la mateixa
cantarella que es sabia de memòria: “...
tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va desenrotllar el
tros de manta morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir de
genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per remenar-se de
pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin
plàcidament fins que tota l’espinada li quedà immòbil, arrapada a terra. A la salmodia
de la monitora a penes se li va notar cap alteració que delatés que havia
resseguit amb angúnia la bellugadissa sorda del tocatardà, des que va irrompre
a la sala començada la sessió: “...Abandoneu
les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.
L’home mantingué el cos
quiescent, deixant-se seduir per aquella veu que ja li era familiar i estimada,
malgrat no podia aturar el devessall de temors que li feien perdre l’oremus: “què passarà quan surti? Tot dependrà de si
he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es respongué neguitós
-; si
no ho he aconseguit m’engraparan de seguida que posi els peus al carrer i tot se
n’anirà a fer punyetes”. Sabia que ho tenia pelut, però cap part del seu
cos s’hi volia resignar a deixar-se atrapar. El cor li bategava fora de compàs.
Estava estamordit. Mentrestant la veu, insensible a la seva angoixa, persistia
serenament en aquella cançó de l’enfadós: “...féu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...”
Havia tingut mala sort o
havia estat massa deixat. En condicions normals no podien enxampar-lo, però
avui els nervis massa dies a flor de pell i la por, sobretot la por, potser l’encabaren
traint. També es veritat que darrerament no es capguardava tant com abans. Tal
vegada s’havia pres aquella empescada amb massa ingenuïtat, com si es tractés
d’una simple entremaliadura i prou, sense pensar en les conseqüències d’un
eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap - la possibilitat que tot
plegat acabés resultant un desastre i s’hagués d’arrossegar demanant perdó tothom,
amb la cua entre cames. Havia esbossat amb tan deler el seu pla que, almenys
sobre el paper, no semblava pas un castell de cartes, sinó que tot encaixava al
mínim detall; per tant, li costava de creure que pogués haver-se posat en
evidència, malgrat el pressentiment que tots els seus preparatius eren espiats
a rampeu, amb el propòsit d’engalzar-lo una vegada hi estigués empantanegat de
quatre potes.
L’única sort va ser esquitllar-se
just a temps a la classe de ioga, a la qual s’havia matriculat l’endemà mateix que
el tanquessin per primer cop al cau de les rates. Va pensar que seria una
petita treva que li permetria de rumiar la següent jugada, dementre es recuperava.
De fet, quan es va convèncer que no li treien l’ull de sobre, la seva primera
pensada va ser córrer a refugiar-se a la barraca de l’Hostalnou de Vianya, però
les seves cames ja no estaven per massa trencacolls i, a més a més, no duia les
claus a sobre ni prous diners per fer-s’hi portar. Llavors va recordar-se’n que
era dijous, un dels dies que feien ioga al Casal del Jubilat, que estava, si fa
o no fa, a dues cantonades d’on es trobava. Si es pogués esmunyir del jove, que
era el que l’empaitava de més a prop, cantaria victòria. Va tesar tot el cos,
procurant no augmentar el ritme de les seves camallades fins després de tombar
el xamfrà, a fi de no malgastar forces i no revelar les seves intencions als
que gairebé li trepitjaven l’ombra. En aquest precís moment se’n recordà de les
recomanacions d’aquella monitora cega que el tenia encaterinat, per superar
crisis agudes d’ansietat i va practicar varies vegades, una mica a la
desesperada, una de les tècniques de respiració que els hi havia ensenyat. En
tombar la cantonada, doncs, va emprendre una petita corredissa amb tota
l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera
oportunitat per fugir: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra
dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Aconseguí refugiar-se dins el
Casal esbufegant, abans que els seus perseguidors se n’adonessin del tripijoc.
Xiuxiuejà una excusa en passar davant del mostrador de recepció i va recollir
una de les mantetes morades plegades damunt del taulell.
Després d’una estona d’haver-s’hi allargassat
- els ulls clucs i el cos empedreït - encara l’assossec no havia amansit del
tot el seu desbocat magí. La veu dolça de la monitora seguia acomboiant la
sessió de ioga, impertorbable, sense cap inflexió especial: “...sentiu que els muscles us pesen i que
reposen sobre la terra...”
Va preferir no refiar-se mai
de ningú i féu els preparatius tot sol, en secret. De sempre havia tingut un
tarannà poc parlador, però en aquesta ocasió, a més a més, va considerar que per reeixir en el
seu propòsit seria imprescindible cosir-se la boca i tenir més picardia que
mai. Per aquesta raó, doncs, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat
de res, ja que no existien papers, confidències ni pistes de cap mena. Tota la
maquinació la duia, només ell, ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom
es quedaria amb un pam de nas. Tampoc no havia alterat les seves rutines i a mesura
que s’acostava el dia, va procurar que no se li notés cap indici de tràngol o
de deliri; malgrat passés ànsia des de feia més d’una setmana, fins al punt que
va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de panxa que podien
haver-li costat car, si s’hagués acovardit i deixat portar a la infermeria.
Tots els detalls del pla
podien modificar-se sobre la marxa, menys la data de la seva consumació, la
qual tenia de ser exacta: la que figurava a la reserva d’embarcament. Una vegada
hagués tocat el dos, els sòmines de la residència es tornarien bojos, buscant
una explicació raonable a alguns dels trencaclosques que els deixaria parats a
còpia de paranys i pistes falses. S’havia inscrit a les sessions de ioga tres
mesos enrere, precisament per fer-les servir de tapadora dels preparatius. Al
seu armari del vestuari hi havia anat dipositant, de mica en mica, tot el
necessari per assegurar-se, amb èxit, un esvaniment d’autèntic cap de brot. Va haver
de recórrer a tota la seva retòrica i a l’empatia natural - que li havia fet
tant de profit quan es tenia de guanyar la vida venent enciclopèdies casa per
casa -, per persuadir l’encarregada de la recepció que necessitava dos armaris.
En el segon armari, traginant-ho en bosses de les que es fan servir per llençar
brossa, hi va acaparar metòdicament els ingredients principals del seu cop
d’efecte. Cada vegada que hi afegia nova xeixa, se li escapava el riure per sota
el nas.
Havia assajat mentalment el
pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més. Segurament mai s’havia divertit tant
com quan anava embolicant la troca per donar-los una lliçó, que esperava els hi
servís d’escarment per a una bona temporada, a aquella colla de voltors que li
vetllaven els calers. Només li sabia greu no poder veure’ls-hi per un forat la
cara de tres déus que posarien, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada:
- “No volíeu que us deixés totes les
propietats? Doncs, apa, a jugar a cases de fireta s’és dit!” Els hi n’havia
entaforat tantes a l’armari que es quedarien garrativats preguntant-se quin
significat tenia tot allò, dementre ell, disfressat d’una altra persona, en faria
el que voldria dels seus quartos i de la seva vida. Quan els del Xalet donessin
l’alerta ja estaria ben lluny i tothom es quedaria amb un pam de nas. El que li
semblava més difícil d’aconseguir, una documentació flamant per a la seva
identitat nova de trinca, havia estat bufar i fer ampolles i devia ser una
falsificació prou endreçada ja que li va permetre d’obrir comptes bancaris i transferir-hi,
de mica en mica, els diners de la liquidació de tot el que posseïa, sense despertar
cap sospita. Només els hi deixava la barraca d’Hostalnou, perquè estava tan
atrotinada que no en podia treure ni un ral.
Fins al darrer moment tot havia anat de
meravella, com si es tractés d’una màquina ben greixada. La primera alarma va
disparar-se de matinada en desvetllar-lo una mala nassada, i només sortir del
Xalet la va confirmar en semblar-li que dos individus l’espiaven. El cor li va
donar un tomb i una glopada de sang li va pujar al cap, enterbolint-li la vista
un instant. “Estic irremeiablement
atrapat” - va pensar. No gosava ni girar el coll per fixar-s’hi més
detingudament. Estava segur que els portava enganxats a l’esquena, caminant un per
cada vorera del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el
seguia de més a prop, feia veure que anava a la deriva. Com era possible que
l’haguessin descobert? Com podia haver estat tan gamarús per ensenyar l’orella?
La veu de la monitora li bugonava els polsos, sense deixar-lo concentrar en els
seus pensaments: “...escolteu la
vostra respiració anant i venint, com una ona zumzegant vora el mar. Sentiu que
la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu
alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”
2
Durant una bona estona els
catorze cossos estirats a terra no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir
que es començaven a remenar, desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es
va alçar de la cadira, arrapant-se a un bastó blanc amb la ma dreta, mentre amb
l’esquerra premia el commutador que tenia fixat al braç de la cadira i que li servia
per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració
o per apujar el volum de la musica, a la seva conveniència. Els cossos
tentinejaven, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus.
Els més àgils s’alçaven de seguida. D’altres necessitaven l’ajuda dels seus
companys per incorporar-se del tot. Finalment, només un cos va romandre
submergit en la fase de relaxació profunda, de la qual tothom ja havia
retornat. El company més proper, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, rondinejant
mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - “ Arribeu
tard i després us quedeu adormit com una soca?
No obstant el sacseig, el cos va restar immòbil.
Llavors el va batzegar més enèrgicament, dementre s’ajupia per examinar-lo
millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home que continuava estirat a
terra, panxa enlaire, sense moure’s. De cop, va esvarar-se: - “A aquest paio l’hi ha vingut alguna cosa!”
La monitora, sempre a
l’aguait de tot el que passava a la classe malgrat la seva ceguera, amb la cara
trasmudada va buscar algú a la seva vora que li fes de pigall fins al lloc
exacte on jeia el cos de l’home que no reviscolava. Una de les alumnes més
impressionables va ofegar un sanglot a la gola i el gat blanc va botar d’un
salt des de terra a la cadira, com si pretengués reemplaçar la seva mestressa
en el lloc de comandament.
- “Aviseu un metge de seguida! – va disposar la monitora, que
intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es
despertava i que - malgrat ella no ho podia veure - duia gravada a la cara una
expressió de categòric estupor. Com si aquella hagués estat l’ordre màgica que
necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la
recepció. Els que van quedar-se a la sala feren rotllana a l’entorn del cos, xiuxiuejant
sense apropar-s’hi massa. Es va afegir al grup l’encarregada de la recepció, la
qual després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar
sol·licita a la monitora: “Senyoreta
Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet, el que va apuntar-se perquè li
havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el dolor, el que
semblava estar-ne penjat de vostè...Se’n recorda?”
- “Apa,
no diguis bajanades! – replicà
la monitora, sense dissimular una certa coqueteria.
Algú suggerí obrir-li l’armari
per veure si hi guardava cap adreça o referència de familiars. La monitora féu
un gest indecís amb la mà: - “Què li sembla això
que diuen, senyor Tomàs?”
L’alumne que responia a aquest requeriment era l’antic
cap de correus a la veïna Manlleu, al qual ella recorria sempre que es trobava
en un atzucac. Perquè era de les que creien que l’opinió d’un empleat de
l’administració sempre mereixia respecte i consideració – sobretot en moments tant
delicats com aquell - suposant que a tot arreu el punt de vista d’un funcionari
pesava més que no pas el de qualsevol altre persona. El senyor Tomàs,
acompanyat de la noia de la recepció, va anar fins al vestuari i quan tornà,
fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se: - “A
l’armari només hi ha bosses plenes de fireta. No ho hem regirat pas a fons,
però em sembla que no hi ha res més que això, cases i més cases de suro! A
l’altre armari, ja que la Rosa
diu que va entabanar-la perquè li’n deixés fer-ne servir dos, hi hem trobat un
vestit i una camisa fosca, tot per estrenar, dues mudes de roba interior i una
bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau”.
Mentrestant, havia arribat
el metge que, després d’un breu examen a tall d’arrencar naps, va declarar quelcom
que la monitora ja sabia des que li hagués buscat en debades el pols: que no es
podia pas fer res per aquell infeliç.
- “Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç” – va precisar el doctor, interessant-se per si
havien fet algun exercici sever aquell mati.
La monitora - amb posat de desconcert - va aclarir que
tots els seus alumnes eren gent gran i que l’únic que s’hi venia a fer a la
seva classe eren exercicis suaus de relaxació, raó per la qual una cegueta com
ella podia encarregar-se’n perfectament de conduir la sessió. El metge va
comentar que malgrat trobava l’home amb un aspecte físic força sa, podria ser
que patís del cor o que tingués la tensió trasbalsada.
- “El que no m’explico – remugà, sense poder-se’n
estar –, és aquesta mala ganya, com
de basarda, que se li ha quedat enganxada a la cara, si és que estava relaxant-se”.
Cap dels presents va poder
comprovar el que feia notar el metge perquè, un moment abans, la noia de la recepció
havia tapat com havia pogut el rostre i part del cos de l’home, amb un parell
de les mantetes morades que feien servir per tombar-se a terra. El senyor Tomàs es cregué obligat a fer-hi la
seva gracieta, per no perdre la costum: -
“Potser ha
vist atansar-se-li la dona de la dalla i s’ha acoquinat”.
Avisats oportunament, van
presentar-se, quasi a l’ensems la trepa del jutjat de guàrdia de Vic i els
responsables del Xalet, els quals, una vegada reconegut el seu hoste,
asseguraren de seguida que se’n farien càrrec de tot. El jutge es va interessar
primer per la identitat del difunt. Li va respondre el que s’havia presentat
com a director de la residència coneguda com el Xalet: - “El
senyor Delfí era un tipus complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de
polleguera amb la dèria que l’empaitaven per tot arreu. A vegades s’encalaforna
en un racó de la casa i ens fa anar de bòlit fins que no el trobem. Darrerament,
és cert, li havíem d’estar molt més a sobre perquè ens temíem que qualsevol dia
ens donaria un disgust”.
- “¿Saben
que pretendía acaparando tantos juguetes?”
– va
preguntar el jutge.
- “Com diu?” – va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de
què li parlaven.
- “Se han
encontrado en su armario cinco bolsas llenas de casas de juguete” –
li va
aclarir el jutge.
- “No
en tenim ni idea -
va replicar
el director –, però vagi a saber; ja li he dit que era un home molt estrambòtic”.
- “¿Saben si tenia família?” –el jutge no volia
sortir-se’n de la rutina i posar-se a especular, entre d’altres raons perquè
aquell cas l’agafava el dia abans del seu trasllat i tenia ganes d’enllestir aviat.
- “No el venien a veure sovint - ronsejà el director –, de
fet mai li vàrem conèixer cap parent, però ens havia deixat les senyes d’uns
nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va
presentar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es va
fer traginar per un taxista, amb l’excusa d’estar-s’hi una temporadeta per refer-se
d’una malaltia. El Xalet no és una residència barata, ja ho saben; però el
senyor Delfí no anava pas just d’armilla i no va regatejar gota les condicions.
La temporadeta de convalescència s’ha anat allargant més d’un any i sembla que
s’hi trobava bé amb nosaltres”.
- “¿Tuvieron en algún momento la
sensación de que estuviera huyendo de alguien o escondiéndose? – insistí el jutge.
- “Era molt reservat, això sí que
ho tenia
–el director feu una pausa-. Força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar
i, al final, sempre s’avenia a raons”.
- A vegades no podies aguantar-li
la mirada perquè semblava escorcollar-te amb un deix de picardia als ulls – va intervenir l’altre
empleat del Xalet-, potser d’aquí bé que
no es relacionés quasi amb ningú. Era dels que passen amb un “bon dia” o un “bona
nit” i es queden tan amples. Inclús va demanar de fer els àpats en una taula
individual. Però tret d’aquestes rareses era un bon jan i un client dels que no
se’n troben gaires”.
- “Només es feia pesat quan li
venia la dèria que l’espiaven i que li volien prendre els diners –
va afegir el director -, llavors ens feia
patir que no prengués mal, ja que s’amagava hores senceres en els llocs més
complicats i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava de
retornar-lo”.
El senyor Tomàs que –
malgrat la consideració que li tenia la monitora – era de tarannà bastant
poca-solta i burleta, va etzibar-ne, en veu baixa, una altra de les seves: -
“No
es pot ser vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla”.
Abans d’aixecar el cadàver, mentre esperaven els de la
funerària, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li
una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A
continuació, d’un bot, va retornar a la falda de la seva mestressa que,
estàtica i altiva com una reina, potser una mica més pàl·lida que de costum,
s’havia assegut a la seva cadira de vímet, sense deixar el bastó blanc, presidint
aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit.
3
La
mossa que portava la investigació de rutina d’aquella estranya mort – que a comissaria
s’havia batejat a tall de conya com “el cas del col·leccionista de fireta” –
anava de corcoll des que el forense va arrufar el nas en examinar les despulles
d’aquell coi de vell i trobar-hi vestigis preocupants i sospitosos de
belladona. El seu informe no era concloent, en el sentit que aquesta potencial metzina
tingués quelcom a veure amb la seva mort, però posava en relleu – confirmant la
seva fama de corcó impertinent i mofeta - que no era normal haver-ne trobat
traces, sobretot considerant que en els antecedents mèdics de l’avi constataven
crisis d’ansietat prou freqüents com per desaconsellar la ingesta de cap producte
que afavorís descaradament la taquicàrdia.
En qualsevol cas, de ben
segur, el senyor jutge d’instrucció nº 1 no hagués estat tan tiquis-miquis si
no s’acabés de descobrir la vertadera identitat del mort, que no era pas un pelacanyes
qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, perquè havia deixat parat tothom
retirant-se traspassant als seus empleats, a cap preu, un negoci ben encarrilat
i rentable, justament quan rajava més fort. No se’n coneixien els detalls exactes
de la transacció, però segons la brama, pràcticament era com si els hi hagués
regalat a canvi d’un bon vitalici que el deixés arreglat. Una decisió que van
cuidar-se d’esbombar i exagerar maliciosament els diaris, en una època de
l’any, l’estiu per més senyes, en que més aviat a les redaccions s’anava curt de
material per fer bullir l’olla. Arrodonia el morbo de la insòlita història, el
fet que l’avi va esfumar-se, sense deixar cap rastre, precisament quan la seva família
– uns nebots – des de feia un parell de setmanes estava fent mans i mànigues
per aconseguir-ne la incapacitat.
Quan
el jutge que l’havia convocat al seu despatx va tenir al davant l’intendent
dels mossos, va rebre’l renegant: - “Casondena,
señor Busquets,
estamos atrapados en un buen enredo”.
El jutge era força més jove
que no pas el policia i el jutjat de Vic havia estat el seu primer destí, no
dissimulant que es frisava per un trasllat a la seva Salamanca nadiua quan més
aviat millor, ja que a Catalunya tot li picava. Però en capella de fotre el
camp, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans de
retop, podia ajudar-lo a fer mèrits si s’ho sabia trampejar bé. Per aquesta raó
volia que els mossos deixessin de fer-se els desmenjats i es prenguessin més en
serio les críptiques insinuacions del forense. L’intendent, veient a venir el
perill d’un jutge primerenc, massa capficat en maneflejar un cas mediàtic a la
seva conveniència, va procurar trametre-li, amb tanta delicadesa com podia ser-ne
capaç quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela: - “No passi pena, que ja ho tenim tot ben
apamat. Porta la investigació la Modesta Calero i ja sap que a aquesta dona no se
li’n escapa ni una. Si li sembla la faig passar perquè ella mateixa li expliqui
on la porten les pistes que hem trobat fins ara”.
L’intendent sabia que aquella observació, aparentment
rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi i que de ben segur no se
li posaria gaire bé al païdor del jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada,
retraient-li sovint que no seguia les seves instruccions ni per casualitat. De
fet, la Modesta
era una mossa de mal ferrar i no estava feta per amollar-se a que li manessin
com havia de fer la feina, ni suportava sentir-se massa collada. Quan se li
confiava una investigació anava per les seves i no respectava massa ni horaris
ni protocols. Aquest tarannà incòmode i esquerp se’l feia perdonar pels seus
caps, amb escreix, a còpia d’encertar-la gairebé sempre en les investigacions
que se li encomanaven. L’intendent mai no li regatejava mèrits i la deixava fer
al seu aire, mentre li sigués lleial. Malgrat no fos santa de la seva devoció,
el jutge es va resignar a escoltar el que tingués per dir-li, mentre es posava
a ordenar els papers de la taula, com volent donar-li a entendre, des que poses
els peus al despatx, que tenia altra feina per fer que no pas perdre el temps escoltant
les especulacions d’aquella creguda.
- “Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué disciplinadament
la mossa -, tot just som al començament i
queden molts de melics per lligar”.
- “No estamos ante un caso cualquiera, no se les olvide a ustedes. Los
periódicos ya están haciendo sus cábalas y no podremos mantenerlos a raya indefinidamente”.
- “Ells fan la seva feina, com entenen que l’han de fer, i
nosaltres hem de fer la nostra. Jo no hi sé treballar sota pressió, ni tampoc
m’agrada parlar per parlar. Els diaris han dit vertaderes bajanades sobre
aquest cas”.
- “Razón de más para aclarárselas…”
- “Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta , mossegant-se la llengua per no engegar
d’una vegada aquell presumit del carai a dida -, crec que seria un error esbombar ara qualsevol detall sobre la
investigació en curs. No ajudaria a resoldre res i, segons com, encara
embolicaria més la troca”.
- “Usted me informa directamente
a mí de lo que haya y ya decidiré lo que es o no pertinente comentar a la
prensa” – va replicar el jutge, imposant barroerament la seva autoritat.
- “Potser sí que caldria aclarir almenys alguna cosa sobre
aquest rumor de la belladona – va insinuar l’intendent, mirant de contemporitzar entre la
seva subordinada i el seu superior -; pensi
que el que ha transcendit intranquil·litza la gent que resideix al Xalet, sobretot
als seus familiars”.
- “Entonces, ¿qué deduce usted?”
- Ja li he dit que no m’agrada especular, però jo diria que si
hi va haver ingesta de belladona fou accidental i, en tot cas, en quantitat tan
poc significativa que amb prou feines podia incidir per res en el desenllaç. Jo
més aviat penso que la mort de l’avi no la va precipitar ningú intencionadament,
sinó que va ser conseqüència directa de la tensió com s’estava comportant darrerament
aquell home. Si hem de parlar de delicte - que és el que estem investigant, en
definitiva - no tinc clar que n’hi trobi cap, en el sentit estricte de la
paraula. Llevat que alimentar fantasies truculentes per venjar-se de la família
estigui tipificat com a tal. Al darrera de tota aquesta història penso que hi
ha només una picabaralla domèstica, que ha derivat en tons pintorescos i un xic
grotescos, de la qual potser no en coneixerem mai les causes ni l’abast, mal
que ens pesi, perquè el principal actor ha fet mutis a mitja representació. És
per això que crec no cal fer massa mullader, malgrat el personatge acapari tant
l’atenció per les extravagàncies que se li van descobrint”.
- “Aquest paio et cau bé, oi?” – li va preguntar
l’intendent, tornant al tracte col·loquial, un cop rebaixada la tensió.
- “Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè s’hi va barrejar,
a darrera hora, l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història que ara
ens sembla tan estrambòtica podia haver tingut un final diferent i, fins i tot feliç,
tal com ell ho havia planejat”.
- “No lo acabo de comprender” – va reconèixer el jutge.
- “No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus – féu la Modesta , en un gest d’apropament
-; m’ha costat d’admetre com un home pot
arribar a odiar tant, sense trepitjar la ratlla del que està permès. Seria una
bona història pels diaris, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig
que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli, només volia
donar una lliçó de modos als seus nebots, que pel que sembla únicament li feien
la gara-gara per la bossa”.
- “Me parece que nos desviamos de la cuestión, aquí no estamos para sentimentalismos
sino para resolver los asuntos penales lo mejor que sepamos y explicar lisa y
llanamente como ocurrieron las cosas”.
- “Llavors, la història és molt senzilla de resumir, senyor
jutge – va
replicar-li, picada en el seu amor propi, la Modesta -: el
mort era un empresari que, per antigues desavinences havia avorrit la família i
pretenia deixar sense un duro als seus hereus. Per això va liquidar tots els
seus negocis abans d’hora, traspassant-los als seus empleats; es va polir precipitadament
i a la baixa totes les propietats ingressant els quartos que en treia en un
dipòsit, totalment legal, fora del país i, finalment, va comprar la identitat
d’una altra persona, utilitzant papers
falsos. És l’únic delicte que se li podria penjar del coll, però després de la
seva mort el crim ja ha prescrit i no cal perdre-hi més el temps, perquè mai sabrem
de cert qui el va ajudar”.
- “A què et refereixes al parlar d’avarícia dels amos del
Xalet?” – preguntà
l’intendent.
- “Aquest coi de gent va ensumar-se que darrera de les anades
i vingudes del seu hoste hi havia marro i van voler treure’n l’entrellat, per
si com en altres casos que havien tingut a la residència amb avis rics i
extravagants, en podien esgarrapar algun benefici per a la seva butxaca. Quan
van descobrir qui era i, més o menys, tingueren una idea del què es portava
entre mans, varen córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests els hi
tindrien en compte el favor; sobretot si els hi donaven un cop de mà per desempallegar-se
legalment del vell, afavorint la seva incapacitació per, d’aquesta manera, anul·lar
totes les barrabassades comeses amb el patrimoni, en perjudici d’ells. Com que
la jugada s’ho mereixia, van enganxar al cul del vell dos perdiguers per evitar
qualsevol sorpresa. Però el vell tenia ulls al clatell i els va calar d’un tros
lluny. Això va precipitar les coses ja que es va posar tan neguitós, que al
final va quedar-se fregit d’un atac de cor, certament causat pel pànic que ell
mateix s’havia fet venir i no pas per altra cosa. És aquesta la història que
volen explicar? Si no hi ha sang i fetge, desenganyi-se’n, ningú en voldrà
saber un borrall”.
- “Así que no tenemos nada, de nada. ¿Ni eso de la belladona?” – va remoure el jutge, per darrera vegada.
- “És el que hi ha – sentencià la Modesta -. Reconec
que la referència del doctor Fina a la belladona a mi també em va descol·locar
de bon principi, però després de donar-hi mil voltes vaig arribar a la
conclusió que la mort prematura del vell no interessava ningú. Els nebots, de
fet, s’han quedat en calçotets, sense aprofitar-se’n de l’herència i els del Xalet,
amb la baixa d’un client tan collonut, que pagava factures farcides d’extres exagerats
sense queixar-se mai. Deixant de banda que la dosi de belladona trobada només podia
fer-li pessigolles, és probable que mai sapiguem com va arribar al seu cos”.
- “Déjeme todos los informes i ponga por escrito cuanto acaba de declarar. Ya
decidiré lo que proceda” – va acabar el jutge la conversa, sense posar-se dret
per acomiadar-se dels dos mossos, resignant-se a tornar a Castella sense el prestigi
d’haver resolt un cas de traca i mocador.
En
traspassar la porta, l’intendent li va dir a la Modesta que li havia ben
xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero i que tenia sort que l’haguessin
traslladat perquè li faria suar el seu desdeny.
– “Que si posi fulles!- li va contestar, picant-li l’ullet – Perquè sigui jutge no se li pot donar la raó
quan no la té, no és veritat?
4
La
senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer en anar-se’n el notari
fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall. Des que va apuntar-se
a la classe de ioga, s’havia establert entre ells una mena de conxorxa
d’amistat quasi fraternal, en la que tots dos s’hi sentien còmodes sense forçar-la
més enllà, aquesta relació. En el fons, eren dos solitaris resignats a ser-ho
tota la vida, sense dependre de ningú per valdre’s, però que de tant en tant
els hi agradava fer-se companyia.
No va trigar ni mig quart
d’hora a arribar. Al sentir-lo pujar per l’escala – li reconeixia la petjada
pel carranquejar característic d’un coix - el gat blanc va miolar en senyal d’avís
i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el
timbre. El senyor Tomàs de seguida es va adonar que estava molt excitada i es
va preocupar. Ella el va calmar acompanyant-lo de bracet fins a la petita tribuna
on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta camillera que hi feia
joc. Li va acostar uns papers que hi havia al damunt, dintre un sobre del
jutjat, mentre intentava explicar-se: - Te’n
recordes d’aquell avi que va morir de repent ara fa un any a la classe? Doncs segons
el notari que m’ha vingut a veure, m’ha deixat un munt de diners, al seu
testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?
FI
EL COLOR DEL VIDRE AMB QUE ES MIRA
Segons la licitació de contractes que publica el BOE, resulta
que al complex de la Moncloa, on s’ubica la presidència de l’executiu central,
es gasten cada any 208.000 euros en diaris i revistes d’informació general.
Cada dia, els repartidors hi deixen exactament 9.355 exemplars de paper imprès
que, se suposa, algú deu llegir de cap a peus. I és que un govern com Déu mana
ha d’estar al cap del carrer, no només de què passa portes enfora dels
despatxos sinó, sobretot, de què opinen els ciutadans de com es governa i, per
tant, en aquest sentit caldria que les fonts d’informació a l’abast – els vidres
de les ulleres amb que es mira - fossin prou plurals com per garantir una visió
ponderada tant de les opinions favorables com de les crítiques. Però en
examinar amb detall la dieta informativa que se serveix als que es belluguen
amunt i avall de la Moncloa, tinc els meus dubtes que, pel que fa a prendre la
temperatura catalana en particular i la del país en general, disposin d’eines
prou objectives, tenint en compte que el menú de mitjans de comunicació és
d’una monotonia enfarfegant de diaris madrilenys conservadors, alguns d’ells
envellits en les botes de la famosa caverna mediàtica: 1311 exemplars de “El
Mundo”, 1290 de “El País”, 1171 del “ABC” i 884 de “La Razón”. De collita
pseudo catalana només hi arriben 697 racions de “La Vanguardia” i 501 de “El
Periódico”. I en quan a la resta d’autonomies, només es poden degustar quatre
tristes tapes, llevat de “La Voz de Galícia” que, per raons obvies, sempre n’hi
ha de sobres. A la vista d’aquest repertori resclosit i alguns dies caducat, no
és d’estranyar la visió esbiaixada que tenen del clima que es respira al país
la gent que el governa, en teoria, escoltant i dialogant amb tothom. I que
estiguin tan enterbolides les relacions amb Catalunya, si es fa cas del poc
objectiu, tendenciós i enverinat anàlisi del problema català que en fan aquests
mitjans. També es veritat que tenen mostres dels principals diaris europeus i
nord-americans, però en dosis tan desproporcionades i testimonials que, francament,
deuen servir més per fer bonic sobre les taules, que no pas per repassar-los i treure’n
alguna cosa de profit. No en tinc dades, però suposo que a la resta de ministeris
i organismes oficials de la capital, la dosificació del ranxo periodístic deu
ser semblant. De manera que, llamp me mau, anem ben servits.
dilluns, 27 de gener de 2014
MATXETS / UCRAÏNA / PENSIONS
Fins al nou de novembre en veurem de tots colors i en
sentirem de totes mides i ens caldrà no perdre els estreps, sense fer un pas
enrere. Els avis deien que en una discussió de dos, el que té més seny és qui
s’enretira abans. Estic segur que deu fer molt ben educat tancar la boca el
primer, però no sempre es poden deixar sense resposta algunes de les bajanades
que se senten dir. En primer lloc, perquè qui calla atorga i hi ha coses que no
es poden deixar passar. A la gent que repeteix bestieses, sovint sense
haver-les rumiat massa, potser si tothom els hi rebat amb arguments assenyats i
sense esvalotar-se, s’adonaren que allò que van escampant no té cap ni centener
i pararen de tocar el botet. Jo que m’estimo les paraules perquè són les
úniques eines que tenim per expressar sentiments, contar històries i crear
poètiques metàfores, reconec que amb les paraules també es pot fer molt de mal
si qui les diu és una persona recargolada i mesquina. Per exemple, aquests
darrers dies, en plena escomesa contra el sentiment sobiranista que es respira
a Catalunya, n’he escoltat tres que m’han encès totes les alarmes: matxets,
Ucraïna i pensions. Als matxets s’hi ha referit la Cospedal, enganyant la seva
parròquia i a tothom que perd el temps escoltant-se-la, assegurant que els
independentistes volen imposar les seves idees amb el matxet entre les dents. A
la meva manera de veure, aquest és un dels casos en que no podem fer-nos el
sord: se li ha de replicar i explicar tantes vegades com calgui, fins que li
entri al seu caparró de mosquit, que les urnes no són matxets; afegint-hi que
no passi ànsia, que la gent civilitzada no defensa a cop de matxet allò que
poden aconseguir per la força democràtica de la raó i del vot. Uns altres escolans
d’amén dels que diuen que no volen trencar Espanya han començat a remenar
l’espantall d’Ucraïna d’una manera barroera i borda, barrejant aquell conflicte
amb la reivindicació del dret a decidir i, per tant, enviant als catalans
indecisos o contraris al sobiranisme un missatge indigne de demòcrates: -
“mireu en quins merders us podeu embolicar si seguiu la beta a quatre
il•luminats”. I en quan a les pensions,
els mateixos membres de l’executiu no s’estan d’alertar els pensionistes
catalans que si per cas Catalunya esdevingués independent, les pensions
s’haurien d’anar a cobrar al riu. Fer
córrer aquesta brama justifica la presentació immediata d'ofici per part
de la fiscalia d’una querella criminal per angoixar els ciutadans, ja que qui
diu aquestes coses no ho fa per ignorància sinó per calculada maldat i ganes de
fer patir, posant la por al cos. Ostres! Quina pena deu sentir la pobra “niña”
que en Rajoy ens va presentar quan feia campanya electoral: a més a mes de
tenir un pare amb cara de viatjant de gra cuit, resulta que ara porta a la boca
un espanta-sogres, per amargar la vida als vells.
diumenge, 26 de gener de 2014
CREGUTS I LLENGUTS
Jo no sé a vosaltres, però a mi la saragata organitzada
pel ferro del PP aquest cap de setmana a Barcelona, francament, em deixa
garratibat perquè no me’n sé avenir que vinguin a casa d’uns veïns amb qui
estan renyits - no per mirar de fer les
paus, que encara tindria dispensa - sinó directament a buscar raons i afegir
més llenya al foc. Al meu poble, d’això se’n diu provocar. Però, és clar em
pregunto: algú és tan gamarús de muntar un sarau d’aquesta mena, si no és que
està convençut que el veí, per moltes que se n’hagi de sentir i suportar, es
farà el distret com si no ho hagués vist ni escoltat res? Són tantes les
vegades que han vingut colles de Madrid a fer gresca o ensenyar les dents a
Barcelona, que al final van tant de creguts i prepotents, que s'atreveixen a
ser llenguts a casa del veí ofès i maltractat. Jo crec que el viatjant de gra
cuit que ara porta la batuta de tota aquesta patuleia d’excursionistes de cap
de setmana, fa temps que no afina gaire proposant diàleg amb una mà mentre
etziba puntades de peu per sota la taula i deixa anar uns quants mocs des del
faristol per escalfar la parròquia. Però també penso que aquest home no deu ser
pas tan burro com per esguerrar el concert a benefici d’inventari, per tant
sospito que si s’atreveix a anar a casa del veí amb qui està barallat a
refregar-li fàstics i amenaces sota la finestra, és que pensa que té les
espatlles molt ben guardades. La pregunta, doncs, seria: què i qui li paga la
butlla i li dóna tanta seguretat per anar a fer-se el pinxo a casa del veí a
qui li porta botada, sense por que aquest o els seus parents indignats li
trenquin la cara? La resposta més evident seria: els poders fàctics. Resposta
que ens portaria a un nou debat per intentar posar cara i ulls a uns suports
tan abstractes i com ha passat sovint, buscant el desllorigador d’un misteri tan
ben guardat, segur que ens farem més savis que rics. Precisament, si els poders
fàctics tenen tant a veure des de darrera el canyer amb la marxa del dia a dia
d’un país, és perquè la seva mà esquerra mai sap que fa la dreta, o viceversa.
Ara bé, també tinc d’afegir que no vaig entendre massa què hi feien uns quants
il•lustres i reconeguts personatges de la societat civil catalana, fent la
papallona a l’aquelarre dels populars. La política, ja se sap, fa estranys
companys de llit, però també de taula, de ball i de tresillo. La qüestió és com
es pot compartir llit, ball o tresillo amb uns impresentables qui cinc minuts
abans de fer veure que et donen el bec, t’han engegat els gossos?
dissabte, 25 de gener de 2014
QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS (relat)
QUAN LA
PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS
(Primer premi del VII Concurs de
Relats Sant. Joan Despí - 2009)
1
Se
sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels
capellans de totes les parròquies de la ciutat: el seu entreteniment consistia
en no deixar-se perdre cap funeral. Havia demanat el torn de tarda a la
impremta, de manera que tenia els matins lliures per repapar-se en la seua
ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades
ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra,
seguint el fúnebre itinerari del dia, que es planificava repassant les esqueles
del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua
impremta. A vegades, no tenia més remei
que arribar tard o escapolir-se abans de la darrera absolta, per tal no fer
salat a la següent cita els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en
tenia prou observant una estona les cares dels assistents; sobretot de les
persones que representaven això que se’n diu “el dol“. Perquè no se li escapés
cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més
desapercebut possible millor: per aquesta raó vestia, a més a més, el menys
esverat possible i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això,
la seva reiterada presència en tants de funerals havia acabat despertant, per
força, la curiositat de més d’un enterramorts. Àdhuc, més d’una vegada li van
demostrar una certa tírria passant de llarg al repartir els recordatoris, suposant
que d’aquesta manera li tocaven el botet, i algun de més decidit va deixar-li
clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot, fent la
papallona a cada enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai
protestava si li deixaven anar alguna indirecta. De manera que, a la llarga,
els de la funerària van acabar ignorant-lo.
2
Tampoc
als de casa seua els hi havia dit re de què feia quan no treballava, perquè
estava convençut que ho considerarien una raresa i la Berta , sa germana gran, no
estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins a treure’n
l’entrellat d’aquella manera tan rara de passar l’estona. L’home, que deuria
tenir uns cinquanta anys si no ho tinc mal entès, vivia rellogat a casa de sa
germana des que aquesta es va quedar vídua: cadascú se la mirava d’una manera
diferent aquella relació de conveniència.
L’home deia que era per
fer-li companyia i donar-li un cop de mà perquè no arribés tan escurada de
butxaca a final de mes, amb l’escarransida pensió. La Berta , en canvi, estava
segura que havia recollit son germà conco com aquell que fa una obra de
caritat, perquè estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de
tant en tant a treure el nas per la casa, havia pronosticat de seguida que la
parella de tiets no trigaria gaire a tirar-se els plats pel cap. Però ja feia
temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes
nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta es veien poc els dies
feiners i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra
a missa. Només la tarda dels diumenges la consumien plegats a la sala d’estar:
ella pendent dels serials de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a
l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat en gastaven
poc a aquella casa, mai va sorgir el tema de l’estranya afició i, així, l’home
es va estalviar d’explicar quin gust trobava als funerals i als cementiris. Potser
si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, l’home tampoc no hauria sabut
com posar-s’hi per explicar-ho, sobretot perquè la Berta li entengués unes
justificacions tan subtils.
3
La
veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania
d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest el motiu de la seua fixació:
anar a la recerca del drama, del moment més colpidor, de la pena i el desesper
en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la
tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les
llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació
tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès, per
molt que s’hi esforcés. Ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç;
però el plor no li provocava el sentiment, sinó que era quelcom que jo no
sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien
els altres: quan més veia patir, més aviat ell arribava al clímax de la
satisfacció, de la felicitat total. Per plorar, necessitava veure plorar.
Alguna vegada, molt poques, que es va veure obligat a donar explicacions de la
seua pena als que, sense coneix-se’l, s’esborronaven de veure’l tan desfet, va
confessar-los: - Si no pogués plorar,
seria home mort.
En qualsevol cas, el que no sabia ningú, és
que la seva incontinència llagrimall no pretenia, ni remotament, donar suport a
uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un
difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es
tractava d’un acte fisiològic - d’higiene personal, com si diguéssim -, que per
ell era tan imprescindible com respirar o orinar i que no podia provocar-se’l
d’altra manera que veient com ploraven els altres. Així de senzill i d’estúpid,
si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar
d’una altra manera. Ara que us ho he confessat, me n’esgarrifo i tot. Ja us ho
ben asseguro, no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell
home! Perquè el pobre pallús quan plorava, les seves llàgrimes només eren una
quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per trobar-se a
gust i tranquil, però no li veies a la cara una mínima ganyota de desconsol
sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, potser les
llàgrimes l’haurien acabat ennuegant convertides en mocs espessos.
4
El problema era que l’home
va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia, ja que ell es creia que
posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après
musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia
pràcticament desconeguda en el repertori mèdic, per fer-hi negoci. La cosa va
començar quan per casualitat: a un enterramorts més llest que d’altres empresaris
del seu gremi, cansat de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores
espiant els funerals, se li va encendre la bombeta de cop i volta. Per què no
aprofitar la debilitat d’aquell pellingot per treure’n profit?
Quan li va proposar l’home
se’l va treure de sobre tot ofès, fent-se el desmenjat. Però després que s’hi
passés rumiant tota la santa nit, li va semblar que prou que es podia provar:
al cap i a la fi, només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment”,
en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts
consistia en oferir un servei complementari als familiars del finat: el de
ploraner. Ja n’hi havia precedents, inclús la bíblia en parlava de colles de
dones que acompanyaven les vetlles dels morts planyent i somicant teatralment.
Però el cas de l’home era diferent: l’exuberància dels seus llagrimalls el
convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i
l’enterramorts estava segur que, si feien tractes, arrodoniria encara més el
seu pròsper negoci ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home no va
trobar cap disbarat que, a sobre de satisfer les seves necessitats
fisiològiques, li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li
donava a la vida. Tanmateix, tampoc no va considerar que tingués de fer-ne cinc
cèntims a la Berta
d’aquesta feina extra i va comprometre’s, sense donar-hi més voltes, a plorar a preu fet.
5
Però
no va durar gaire l’eufòria. Els més decidits a contractar aquell servei complementari
de la cerimònia funerària eren, justament, els familiars d’un mort al que no
els venia gaire de gust plorar i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes
d’un altre en un moment tan delicat, convençuts per l’enterramorts espavilat
que mantenir les aparences en aquests casos era senyal de senyoriu. L’enterramorts, que com veieu era molt fi
pels negocis, oferia el servei com si no es tractés d’un servei: l’home formaria
part del dol i ningú sabria que el seu desconsol tenia un preu i que les
llàgrimes eren de mercenari. Els familiars interessats en fer veure com se
l’estimaven al difunt també ho preferien així, doncs no es notaria tant la seva
sequera ploranera en un dol de tramoia.
Tot estava, doncs, tan ben
lligat i planificat fins al darrer detall, que ningú es podia imaginar que el
projecte se n’anés tant de pressa en orris: pràcticament en un obrir i tancar
d’ulls. I és que ni l’enterramorts ni l’home havien previst el més
indispensable: que algú tenia d’encebar les ganes de plorar del ploraner
professional. L’home, ja us ho he explicat al començament, no plorava si no
veia plorar. Ell era incapaç d’obrir l’aixeta per si sol. Ni el seu cor ni el
seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per
estalviar-se de fer ells mateixos el numeret del ploramiques, les llàgrimes de
l’home es feien plegar. Més ben dit, no hi havia manera que plorés si algú no
començava primer. Al final, l’enterramorts va calcular que si tenia de
llogar-ne un altre, de ploraner, perquè engresqués l’home no li sortirien els
números i, per tant, el negoci va anar de mal borràs quatre dies després de
l’estrena.
L’home, però, continua
avui prenent-se la medicina per controlar la seua malaltia crònica, assistint a
tants de funerals com el cos li demana. De fet, ara a algun menys, perquè
l’enterramorts escaldat pel negoci fallit no li deixa posar els peus als que
ell organitza i s’ha hagut de buscar la vida a altres pobles. Total, que si us
hi fixeu bé, amagant-se pels racons de més d’una església o als bancs d’un
tanatori, durant els funerals hi descobrireu persones com l’home del conte que
necessiten plorar però que no saben per què ploren. No els hi pregunteu re, no
paga pas la pena. Algun dia, potser, la pluja de la tardor ja els hi rentarà
els ulls.
QUE SIGUI DELS NOSTRES
En moments complicats es té la tendència natural a estar
amb el teus. Acomboiar-te amb els que pensen com tu, amb la branca de la
família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui sempre et pots refiar,
dóna seguretat i coratge. Des de petits simpatitzen més amb uns companys
d’escola que amb uns altres i de més grans, sense forçar-ho, tenim la nostra
colla, amb la qual compartim els secrets i les entremaliadures de
l’adolescència. I de mica en mica aprenem que per anar per la vida hem de tenir
clar quins són “els nostres” i quins hem de considerar “els altres”. En
principi, aquesta percepció d’afinitat, de pertinença i de complicitat no és
necessàriament negativa, si no porta més enllà de la sana competència entre
colles i no s'alimenten i es desenvolupen les ganes de confrontació, de marcar
territori o d’exclusió. Lamentablement, un món en què totes les colles vagin de
bracet cap a un objectiu comú és una utopia i, per tant, el concepte “tots
junts” cap allà on sigui perd pistonada enfront dels ferrenys “nosaltres” i
“vosaltres”. Sense adonar-nos-en, quan parlem utilitzem col•loquialment
aquestes fórmules verbals que fan palesa una diferencia, una mena de frontera
més que no pas de proximitat. I encara que moltes vegades no passa de ser una
forma de parlar, en moltes d’altres el "nosaltres" o el
"vosaltres" es fa servir com una forma conscient per marcar
distàncies intel•lectuals, per recalcar que tu i jo no pensem igual i, potser,
fins i tot algú dels dos no té els mateixos drets. No està escrit en cap
protocol, però és evident que en una cosa tan simple com són les oportunitats
per col•locar-se en llocs de responsabilitat, tant en l’empresa privada com en
la pública, en molts casos puntua més per als seleccionadors el fet de “ser dels
nostres” que no pas “ser competent”. Potser em direu que aquesta afirmació és
indemostrable i un pèl temerària, doncs doneu-hi una ullada pels voltants,
sense prejudicis, i ja em direu després el què. D’aquí ve allò que deia al
començament: que tothom aprèn de petit la necessitat de pertànyer a un grup, a
una família o a una simple sigla, perquè sol com un mussol es menjarà sempre
les engrunes del pastís. Sobretot quan les oportunitats van tan buscades.
divendres, 24 de gener de 2014
ROSELL I CAÑAS
La casualitat ha volgut que dos personatges públics, que
tenien la característica comuna de compartir fatxenda d’honestedat i transparència,
hagin caigut de la cadira coincidint en el temps i fotent-se una bona morrada.
El president del Barça va fer campanya amb una escombra a la ma dreta i llexiu
a l’altra, gallejant de netejar tota la merda amagada sota les catifes culés, i
el justicier de Ciutadans es vantava de l’activitat de la seva llengua verinosa
per deixar com draps bruts els seus adversaris polítics sospitosos d’alguna irregularitat,
fent de botxí abans que recaigués condemna en ferm, tant actuant des de l’escó
parlamentari com des de les tertúlies mediàtiques que se’l rifaven perquè fes
recitals de la seva corrosiva mala baba. Tant l’un com l’altre eren d’aquelles
persones que es creuen estar per sobre del bé i del mal, i ambdós, pel seu mal
cap han hagut de plegar, moixos, capcots i tous, dels seus respectius càrrecs:
l’un de president del Barça i l’altre de portaveu i delfí del líder del seu
partit. És cert que en el cas d’en Rosell el llit li han fet des de casa mateix,
però pel que fa al diputat senglar vés a saber com han arribat a orelles de la
justícia les notícies dels seus tripijocs fiscals particulars, quan es dedicava
al negoci immobiliari. Com que més d’un deu pensar que a cada porc li arriba el
seu sant Martí, seria bo que abans de fer massa rebombori i safareig sobre la
qüestió, es plantegessin que tampoc no és gaire elegant fer llenya de l’arbre
caigut, perquè qui més qui menys té cua de palla. A la meva manera de veure,
deixem que la justícia, encara que no sigui un exemple d’equanimitat ni de rapidesa,
tingui la darrera paraula. Però, mentrestant, no desaprofitem la lliçó que es
deriva de cada història. En el cas d’en Rosell, que en aquest món tot no s’hi
val i que mai el fi justifica els mitjans. En el cas d’en Cañas, que quan s’ha
sigut tan barrut, bord i orgullós, no ha de venir de nou que les víctimes de
les mossegades de la seva llengua viperina no li tinguin llàstima. No sé si a
Ciutadans trobaran a faltar que en Cañas no doni la canya, però al Barça sí que
li farà mal aquest nou brot de la malaltia que des de fa dotzenes d’anys,
suporta la culerada: un síndrome quins símptomes són fer la punyeta sistemàticament
a qui mani i tirar-se pedres a la teulada. Ara que volen reformar el camp nou,
potser que al frontispici de la façana principal hi gravin amb lletres
monumentals, perquè cap soci oblidi, en endavant, la que hauria de ser la
màxima d’una entitat que es considera més que un club: que la roba bruta és
millor rentar-la a casa.
dijous, 23 de gener de 2014
EL CULEBROT DE LA INFANTA I LA RAMPA
Tant important és si la infanta entra al jutjat per la
porta del davant o del darrera, que l’Audiència hagi de ficar-hi cullerada
decidint sobre aquest aspecte protocol•lari? A mi, sincerament, tant se me’n
fot per on carai entri a declarar, encara que sigui per la finestra, mentre no
amagui res, recuperi la memòria i acabem sabent quin paper ju-gava en els
tripijocs del seu marit, el duc. Però el que em treu de polleguera es sos-pitar
que al final de l’obra se la faci baixar per la rampa de la vergonya com una mena
de contrapartida, com si diguéssim, perquè el populatxo païm millor una segona
desimputació de la filla del rei, que és el que sembla que passarà al
capdavall. Entri per on entri, doncs, la credibilitat aquesta dona ja l’ha
perduda del tot, i perllongar més el suspens segurament és cert que a la casa
reial li fa l’efecte d’un furóncol en una part delicada del cos, com molt
emprenyat se’n va queixar d'aquest martiri el portaveu de la Zarsuela, però per
als ciutadans representa ni més ni menys que un escarni i una befa que també
ens amoïna i molt. La justícia va com va, però no ens en sentiríem tant si
tothom en patís les conseqüències en la mateixa proporció, però resulta que no
és així i que, llevat escasses excepcions, els que formen part de l’establishment,
en la seva més ampla expressió, conserven els privilegis que desmenteixen
aquella solemne afirmació del monarca: que la justícia era igual per a tothom.
Potser sí sobre el paper, però a la pràctica n’hi ha uns que sempre són menys
iguals que la majoria. És escandalós, per exemple, que se suspengui
l’engarjolament d’un condemnat en ferm en espera de si se li concedeix o no l’indult.
Se li donaria el mateix tracte, si enlloc de ser un ex-president autonòmic a
més d’ex-ministre, fos un dels molts lladregots pelacanyes que van de dret a la
presó sense contemplacions? Ara bé, de la mateixa manera que dic el que dic,
també sóc del parer que ni la filla del rei ni cap altre imputat mereix passar
per la vergonya de ser escridassat o vexat baixant per la rampa o sortint emmanillat
al tele-diari. Perquè és innecessari, gratuït i, en alguns casos, només serveix
per donar carnassa al poble, sacrificant al sensacionalisme la presumpció
d’innocència a la qual qualsevol xoriço té dret . El que s’espera de la
justícia és que no perdi el temps en aquestes bajanades i es dediqui a
desllorigar si la infanta va cometre un delicte i si es demostra, que no se li
tingui cap tracte de favor i purgui la pena que li toqui com qualsevol altre
delinqüent. Però la pena de la rampa no cal, ni en el seu cas ni en qualsevol
altre. Només des d’aquesta perspectiva, la justícia es començarà a regenerar. I
perdoneu les molèsties.
dimecres, 22 de gener de 2014
BAIXADA DE PANTALONS PER PUR CÀLCUL
A mitja tarda d’abans d’ahir, en una tertúlia televisada,
vaig discrepar de tots els participants que auguraven una expulsió fulminant
dels tres diputats socialistes ara coneguts com “els díscols”: en la meva
opinió la sang no arribaria al riu, no perquè l’aparell del partit s’avingués a
raons i baixés del burro a temps de no fer el ridícul, sinó per pur càlcul
mercantilista. En Pallach, si se’n va assabentar, es devia remoure a la tomba veient
com un conflicte en que s’hi barrejaven consciència i sentiments, es resolia
amb criteris de botiguer pillo: al no avenir-se a tornar l’escó per les bones
no podien renovar les existències de diputats amb palla nova i fotre’ls fora a
empentes suposava perdre més pes específic a les bancades del Parlament i això
una botiga socialista amb cent anys d’història no s’ho podia permetre, si no
volia baixar portes. De manera que, a la meva manera de veure, estava cantat
que aquesta colla que porten el timó del PSC havent perdut la brúixola i la
carta de navegar, optaria per abaixar-se els pantalons i asseure’s a contracor
al costat dels díscols, no per sentit de la justícia o per penediment, sinó per
pura conveniència mercantilista, per un merdós càlcul entre pèrdues i guanys.
Vet-aquí, doncs, que els tres mosqueters del PSC seran els primers diputats
expulsats “in pectore”, però no defenestrats del tot només per fer quadrar els
números. Quina història d’amor, odi i mesquinesa! I quina mala lliçó pel jovent
que puja i encara idealitza la democràcia! Aquests mètodes caïnites de
l’aparell d’un partit, per desgràcia, no són exclusiva del PSC i la història
política d’aquest cony de país està farcida de casos de tracte despòtic envers
els crítics, sovint castigats a l’ostracisme i a conformar-se amb els rossegons
del pastís, de cara a la paret. Però aquests comportaments tan poc democràtics
fan més mal als ciutadans rasos quan els practica un partit d’esquerres, perquè
l’esquerra, per antonomàsia, sembla que mai caurà en aquesta potinera censura
de la discrepància interna del líder. I menys sense baixar el teló, sinó fent
un lamentable estriptis quan ja no es té edat per ensenyar les vergonyes. I en uns moments en què en nom de la
llibertat es reivindiquen tantes coses i es vol arribar tan lluny, no es pot
empastifar la primera de totes les llibertats democràtiques: la d’opinar i
votar en consciència, sacrificant-la sobre l’altar laic de la disciplina de partit.
Quan tot el sant dia blasmem d’un Estat central que nega a Catalunya el dret democràtic
de convocar un referèndum, repetint que això ningú ho pot entendre, em pregunto
com un partit polític de solera pot carregar-se públicament un dirigent per haver
anat d’oient a l’assemblea d’un altre partit, sobretot si amb aquest partit que
ara es veu que és l’esca del pecat, durant set anys varen governar junts i anaven
de bracet com un matrimoni ben avingut? Sincerament, que s’ho facin mirar els
uns i els altres.
dimarts, 21 de gener de 2014
"LLUFES I BALDUFES" - Premi Homilies Organyà 2008.
LLUFES I BALDUFES
OBRA GUANYADORA DEL PREMI “GERMANS
ESPAR I TRESSENS”
HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 - Publicada
per editorial SALÒRIA
El
varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat,
sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores.
De
fet, ell només era en “Jaumet”, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut
i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort,
travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat
que li feien alguns botiguers de la
Seu , per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes
famílies de bons sentiments servaven la bona costum de reservar xavalla per als
pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó
que més aviat procurava passar desapercebut. Malgrat el seu capteniment
discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia
d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila.
Això
sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que, potser per aquesta raó,
preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que hi havia viscut de jove, escapant-se
del brogit de la Seu
per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot
el que posseïa, i d’un gos manyac i rodamón que l’havia seduït com un bandarra
només remenant la cua com una baldufa.
Fins
que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si
s’haguessin fos. Per això, a la llarga el deguérem donar per mort. És cert que
era un personatge peculiar, però no estava pas tan tocat del bolet com els que
no el coneixien de res, volien fer creure. De gent com en Jaumet n’he sentit a parlar
d’uns quants més que van parar per l’Urgell, dels quals us en faré cinc
cèntims, si voleu recular en el temps cent anys.
Per
exemple, n’hi havia un que li deien “el Drapaire”, i no fora just que se’l
recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre
ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut com un carbassonet, que era escotorit
com un gínjol, es podia transformar en un instant en diverses fesomies. Però només
fou realment feliç la temporadeta que, al Cinema Principal i únic de la vila,
pogué fatxendejar de les seves aptituds histriòniques al encarregar-se dels
efectes especials de les pel·lícules mudes.
Aquell
home, asseguren els que van ser-ne testimonis del seu talent o habilitat,
plorava i escarnia tots els remors de l’auca amb una perfecció, una
versemblança i una gràcia vertaderament originals, fins i tot fregant l’extravagància
més d’una vegada: les ones d’una mar embravida, sense anar més lluny, les
simulava amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent
els braços com un guillat. Tanmateix, era un mestre simulant l’esclafit del
tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el
garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig... Llàstima
que amb l’arribada del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des
d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que
recollia per cases i masies. Diuen que pel negoci no era gaire espavilat, i que
sovint li aixecaven la camisa.
No
puc oblidar-me, tampoc, d’en “Cheru”, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui
gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau
a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava corrents cap
al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament
un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau
de circumstàncies, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van
desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat i el van veure aparèixer, aquells
dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru
continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una
mena de cantarella, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres:
“els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”.
Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben
segur, ni ell mateix.
¿I
quina pagesa no se’n recorda d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a
descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de
coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós, però, és que
els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant
botifarres de perol que engalipava a la mateixa porta del cansalader, sense ni
una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li exigís a la
vida fos menjar botifarres a cremadent.
En
canvi n’hi va haver un altre, en “Pepet Déu”, que tan sols maldava per fer
d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt, amb un posat
d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic objectiu de la seva
vida. I ningú gosava fotre-se’n, perquè
corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. Deien que rossegava vidre però
jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai
cometent aquesta barbaritat.
I
no s’acaba aquí el repertori: quan jo era encara un vailet, un dia que el pare
va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme vam topar-nos amb un sòmines
que li deien “el cap gros” perquè tenia la mania d’arribar a ser un artista de
renom i mentrestant exercitava la veu a la taverna i als dos cafès del poble,
desafinant de mala manera. No obstant això, amb tota la barra del món encabats
els breus recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li
vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un
trist pixa-reixes.
Ara,
a qui sí que tenia apamat de veritat fou al “Geperut”, un bohemi que havia
baixat a la Seu
des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com
aquell qui diu, ocupava la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer
en Jaumet emparat en una parròquia potser un xic escassa però fidel, de la què
se’n podia refiar per estalviar-se d’anar mendicant porta per porta com feien
els passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i
miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que si
m’ho permeteu, us resumiré en poques paraules perquè s’explicava com un llibre
sense fulls.
L’amor
era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per
calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic
pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de
sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” –
afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les
velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments eren per a ell una excusa per
fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa.
Si
te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color
d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un
luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a
l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa
per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin
més aviat cap al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de
bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te
empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus
vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el
món, en general, una colossal casa de barrets...”
Jo
me l’apreciava, malgrat tot, a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta,
perquè a la seva vora cada dia n’aprenies una de nova. Es vantava d’haver-se
atipat sempre sense gastar ni un ral des quan era jove. Si volia carn, caçava
pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix,
sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú
que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense vergonya un plat de cargols o
d’anques de granota. En qüestió de verdura es proveïa de bolets i d’espàrrecs
de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I
en quan a la fruita, era devot d’aranyons, mores, figues o pometes de pastor.
El
pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i
de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i trist de
gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan al caure-li
la setantena va decidir que començava a fer-se vell. No et refot! Els homes
potser sí que estem tocats per la lluna, però tal com diuen que sentenciava en
Jaumet, el Geperut també era dels que creuen que les llufes és millor dur-les
penjades a l’esquena, que no pas encastades al front, com si fossin banyes. LLUFES I BALDUFES
OBRA GUANYADORA DEL PREMI “GERMANS
ESPAR I TRESSENS”
HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 - Publicada
per editorial SALÒRIA
El
varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat,
sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores.
De
fet, ell només era en “Jaumet”, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut
i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort,
travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat
que li feien alguns botiguers de la
Seu , per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes
famílies de bons sentiments servaven la bona costum de reservar xavalla per als
pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó
que més aviat procurava passar desapercebut. Malgrat el seu capteniment
discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia
d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila.
Això
sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que, potser per aquesta raó,
preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que hi havia viscut de jove, escapant-se
del brogit de la Seu
per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot
el que posseïa, i d’un gos manyac i rodamón que l’havia seduït com un bandarra
només remenant la cua com una baldufa.
Fins
que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si
s’haguessin fos. Per això, a la llarga el deguérem donar per mort. És cert que
era un personatge peculiar, però no estava pas tan tocat del bolet com els que
no el coneixien de res, volien fer creure. De gent com en Jaumet n’he sentit a parlar
d’uns quants més que van parar per l’Urgell, dels quals us en faré cinc
cèntims, si voleu recular en el temps cent anys.
Per
exemple, n’hi havia un que li deien “el Drapaire”, i no fora just que se’l
recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre
ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut com un carbassonet, que era escotorit
com un gínjol, es podia transformar en un instant en diverses fesomies. Però només
fou realment feliç la temporadeta que, al Cinema Principal i únic de la vila,
pogué fatxendejar de les seves aptituds histriòniques al encarregar-se dels
efectes especials de les pel·lícules mudes.
Aquell
home, asseguren els que van ser-ne testimonis del seu talent o habilitat,
plorava i escarnia tots els remors de l’auca amb una perfecció, una
versemblança i una gràcia vertaderament originals, fins i tot fregant l’extravagància
més d’una vegada: les ones d’una mar embravida, sense anar més lluny, les
simulava amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent
els braços com un guillat. Tanmateix, era un mestre simulant l’esclafit del
tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el
garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig... Llàstima
que amb l’arribada del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des
d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que
recollia per cases i masies. Diuen que pel negoci no era gaire espavilat, i que
sovint li aixecaven la camisa.
No
puc oblidar-me, tampoc, d’en “Cheru”, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui
gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau
a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava corrents cap
al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament
un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau
de circumstàncies, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van
desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat i el van veure aparèixer, aquells
dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru
continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una
mena de cantarella, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres:
“els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”.
Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben
segur, ni ell mateix.
¿I
quina pagesa no se’n recorda d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a
descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de
coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós, però, és que
els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant
botifarres de perol que engalipava a la mateixa porta del cansalader, sense ni
una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li exigís a la
vida fos menjar botifarres a cremadent.
En
canvi n’hi va haver un altre, en “Pepet Déu”, que tan sols maldava per fer
d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt, amb un posat
d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic objectiu de la seva
vida. I ningú gosava fotre-se’n, perquè
corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. Deien que rossegava vidre però
jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai
cometent aquesta barbaritat.
I
no s’acaba aquí el repertori: quan jo era encara un vailet, un dia que el pare
va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme vam topar-nos amb un sòmines
que li deien “el cap gros” perquè tenia la mania d’arribar a ser un artista de
renom i mentrestant exercitava la veu a la taverna i als dos cafès del poble,
desafinant de mala manera. No obstant això, amb tota la barra del món encabats
els breus recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li
vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un
trist pixa-reixes.
Ara,
a qui sí que tenia apamat de veritat fou al “Geperut”, un bohemi que havia
baixat a la Seu
des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com
aquell qui diu, ocupava la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer
en Jaumet emparat en una parròquia potser un xic escassa però fidel, de la què
se’n podia refiar per estalviar-se d’anar mendicant porta per porta com feien
els passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i
miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que si
m’ho permeteu, us resumiré en poques paraules perquè s’explicava com un llibre
sense fulls.
L’amor
era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per
calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic
pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de
sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” –
afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les
velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments eren per a ell una excusa per
fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa.
Si
te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color
d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un
luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a
l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa
per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin
més aviat cap al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de
bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te
empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus
vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el
món, en general, una colossal casa de barrets...”
Jo
me l’apreciava, malgrat tot, a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta,
perquè a la seva vora cada dia n’aprenies una de nova. Es vantava d’haver-se
atipat sempre sense gastar ni un ral des quan era jove. Si volia carn, caçava
pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix,
sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú
que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense vergonya un plat de cargols o
d’anques de granota. En qüestió de verdura es proveïa de bolets i d’espàrrecs
de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I
en quan a la fruita, era devot d’aranyons, mores, figues o pometes de pastor.
El
pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i
de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i trist de
gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan al caure-li
la setantena va decidir que començava a fer-se vell. No et refot! Els homes
potser sí que estem tocats per la lluna, però tal com diuen que sentenciava en
Jaumet, el Geperut també era dels que creuen que les llufes és millor dur-les
penjades a l’esquena, que no pas encastades al front, com si fossin banyes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)