EL DIAGNÒSTIC INESPERAT” – narració curta

EL DIAGNÒSTIC INESPERAT

Des de feia uns quants dies, en sonar el despertador en Lluis ja estava espavilat des de molt abans de sortir el sol. Es desvetllava cada dia, com un rellotge, entre les cinc i les sis de la matinada, qui sap si perquè ja no li feia efecte la infusió doble de til·la i marialluïsa que trascolava cada vespre, amb tota la fe del món abans de posar-se al llit, per allunyar les cabòries inquietants i pertorbadores que el destarotaven si deixava que se li apoderessin. Aleshores sabia que no tenia altre remei que encastar-se a l’orella l’auricular del transistor perquè, quan no podia dormir, escoltar la radio era l’únic recurs a l’abast per distreure’s i no donar voltes i més voltes, en plena crisi d’insomni, exposant-se a molestar la seva dona que dormia a l’altra cantó del llit de matrimoni.

I és que quan els ulls se li quedaven esbatanats, sabia que tants esforços com fes per recuperar el son serien en va i que es quedaria atrapat per pensaments zigzaguejats que l’empaitarien com llops famèlics; per aquesta raó, navegava a la deriva pel dial, per entremig del galimaties d’emissores que de matinada es disputaven l’audiència fràgil, solitària i vulnerable dels desensonyats crònics com ell, per endossa’ls-hi missatges subliminals, tan comercials com ideològics, barrejats amb versions de les notícies d’actualitat, interessadament manipulades i esbiaixades no sempre per mandra o desídia dels locutors, sinó per manca d’objectivitat professional o per excés de sectarisme dels redactors, no sempre innocents ni imparcials.

Aquesta fugida desesperada de llurs fantasmes particulars, emborratxant-se d’emissions radiofòniques poc digeribles per una mica fi que es tingués el paladar, li permetia matar dos pardals d’un sol tret: que les hores de vigília que suportava com podia no se li encomanessin a l’Olga, ja que de cap manera desitjava pertorbar-li l’equilibri emocional amb incerteses i angoixes que es veia incapaç de controlar, si totes les alarmes se li disparaven alhora al cap envaint-lo amb els més negres presagis, si no estabornia els pensaments. D’aquí ve que, a mesura que aquelles vigílies tan carregoses esdevingueren el pa de cada dia, va proposar-se com a objectiu prioritari no embogir remenant més les idees estúpides i fins i tot auto-destructives que l’infestaven el cervell.

De primer, havia provat d’esbargir-se engiponant fantasies en les quals hi estigués embolicat com a protagonista principal; per exemple, disposant-se mentalment a distribuir i administrar una morterada de diners, quan més exagerada millor, que li havien hipotèticament tocat en una rifa. Era un exercici d’elucubració agafada pels cabells, si voleu; però, que l’entretenia, l’excitava i li frenava alhora els mals pensaments, resguarda-te’l de la seva influència perniciosa fins que es posava a clapar esgotat de tan fantasiejar.

Però aquest recurs fàcil d’evadir-se de la realitat refugiant-se en la fantasia, deixava de fer efecte a mesura que l’eufòria virtual s’estavellava contra l’evidència real i frustrant de que els paios com ell, que genèticament portaven la mala astrugància gravada al front, totes les rifes del món els hi passaven sempre de llarg. Aleshores, la serenitat que inicialment li produïa el truc d’imaginar-se gestionant una fortuna caiguda del cel, es transformava en xocs hipocondríacs cada vegada més insistents i malaltissos. Per tant, s’aferrava a la ràdio quasi furiosament, com a últim recurs per foragitar els desassossecs inquietants d’una depressió en capella.

La seva dona, l’Olga, com ja he dit, gràcies a que en Lluis tot s’ho guardava per ell, no s’adonava de la desigual, i segons com es miri heroica, brega que cada nit emprenia el seu home amb el drac de l’insomni, procurant regirar-se el mínim possible per a no desvetllar-la. En conseqüència, sempre estava ensopida i bastant desorientada quan ell delicadament li amoixava la galta o li pessigava suaument el peu per despertar-la, preguntant-li invariablement si havia passat bona nit. Mentre ella es deixondia estirant-se sense cap pressa entre els llençols, ell es ficava al quarto de bany disposat a descabdellar la troca de la rutina diària, segur que no trigaria gaire a escoltar tràfec a la cuina i a percebre, just quan sortís dutxat i afaitat, l’aroma inconfusible d’un cafè fort, acabat de fer.

Com si es tractés del guió d’una comèdia massa temps representada per oblidar-se’n de cap detall, en Lluis feia una parada a la cuina per prendre’s un glop llarg de cafè mentre s’interessava novament per si havia descansat bé l’Olga, la qual invariablement li donava la resposta que figurava al més que suat guió de la comèdia que representaven cada matí: de cine i no m’ho preguntis més! De fet, l’hagués passat la nit com l’hagués passat, ella tampoc volia aclaparar el seu home amb les neuràlgies i migranyes que tot sovint la turmentaven. Interessar-se per com havien passat la nit, doncs, eren les primeres paraules de rutina que es creuaven mútuament en trobar-se a la cuina prenent cafè, després de quasi trenta anys de convivència, inclosos els disset que van compartir amb l’Adela.

Precisament, el següent pas que figurava al guió no escrit d’aquella rutina matinal composta de gestos repetits i de paraules que sortien d’esma, consistia en treure el cap a l’habitació del mig, com feia sempre quan vivia sa filla, per despertar-la i avisar-la que el quarto de bany ja estava tot a la seva disposició. L’Olga no va gosar mai de reprotxar-li aquella pantomima tan tendra d’obrir la porta d’una habitació buida, com si el temps no hagués passat; perquè era conscient que en Lluís trobava a faltar l’Adela tant com ella o més, que quan es quedava sola al pis el primer que feia, també, era tancar-se una estona al quarto de la filla que els havia deixat en un dia molt clar, com diu la cançó que a vegades cantussejava sense poder-se aguantar les llàgrimes, dedicant-se a obrir els calaixos del tocador i de la tauleta de nit per repassar l’interior malgrat sabia de sobres que no hi trobaria res, o les portes d’un armari rober tràgicament saquejat d’ençà que la psicòloga, a qui varen recórrer si us plau per força quan estaven enfonsats del tot en la seva pena, els hi va aconsellar que fessin net del tot d’allò que els podia recordar sa filla, per passar millor el dol. I tots dos, agafadets de la mà per donar-se coratge, mansois i indefensos, van fer-li cas resignadament a la teòrica experta en naufragis sentimentals, perquè la desgràcia els havia convertit en dos nàufrags disposats a arrapar-se a un ferro roent, si calia, per sobreviure.

Però cinc anys després de la mort de l’Adela, sense cap rastre material de la seva presència, tant l’un com l’altra encara sobreactuaven per dissimular el sentiment de ràbia i d’impotència davant la brutal pèrdua, que no podien esbargir de la memòria, car per molta neteja que haguessin fet de roba, perfums, penjolls i de totes les andròmines personals que havien trobat, els records viscuts no es dissiparien mai de l’ambient, per moltes teràpies amnèsiques que practiquessin fent cas als que, segurament de bona fe, volien ajudar-los a sortir del forat.

Mentre es feia el nus de la corbata, en Lluis repassà mentalment l’agenda: aquell dia no l’esperaven al despatx fins havent dinat perquè havia demanat mitja jornada de festa a compte d’assumptes personals. I és que a primera hora tenia visita programada a l’ambulatori per escoltar com li endinyarien els resultats de l’analítica que s’havia fet, sense dir-ne res a l’Olga. No és pas que tingués per costum d’amagar-li coses a la dona, ans ben al contrari, ja que la seva relació de parella sempre s’havia consolidat en la franquesa mútua. Però aquesta vegada, en notar les primeres molèsties per anar de ventre i, sobretot, en semblar-li que a la femta hi havia indicis de sang, va tenir el mal pressentiment que quelcom se li havia desballestat en serio a la panxa i, des de llavors, la sospita que tenia mala peça al teler no se la podia treure del cap per molt que s’hi esforcés.

Per aquesta raó, va avenir-se a passar tot sol per un calvari de proves diagnòstiques, tot per estalviar-li a l’Olga que es preocupés en va, ja que malgrat el temps transcorregut d’ençà de la mort de l’Adela, encara la notava tan tova com l’endemà mateix del funeral, perquè li costava de passar pantalla. I el pitjor de tot, és que fingia que no passava res per a no preocupar-lo, de manera que trascolava la pena el doble de malament. En resum: tots dos, l’un d’amagat de l’altre, es comportaven de manera semblant per la senzilla raó que cap volia fer patir; des del meu punt de narrador neutral, una prova d’amor d’aquelles que n’hi hauria per treure’s el barret.

No obstant aquella predisposició innata d’en Lluis a un fatalisme que li segrestava l’aplom que predicava es tenia de mantenir sempre intacte i del qual es vantava controlar en les situacions més complicades, si finalment totes les corredisses dels darrers dies de metge en metge acabaven sent una falsa alarma, ja no hauria valgut la pena tanta discreció i secretisme. I en cas de confirmar-se el mal presagi que el desvetllava, confiava en  trobar la manera de marejar la perdiu tan bé com sabés per agafar el toro per les banyes i encarar l’envestida plegats, traient forces de flaquesa.

Com que estava tan acollonit, aquell matí va decidir anar-se’n a veure el metge en dejú, ja que només s’havia pogut empassar un xarrup de cafè embarbussant com excusa que algú del despatx feia anys i portaria pastissos i xocolata, com era costum. L’Olga no tenia perquè no creure-se’l, i des de darrera els vidres de la finestra de la cuina va espiar-lo fins que, abans de tombar la cantonada, el seu home com cada dia es va tombar per acomiadar-se’n, fent adeu amb la mà: es tractava d’una mena de litúrgia  domèstica que, pràcticament, ja s’havia convertit en una més de les rutines que configuraven el seu dia a dia i que tots dos coneixien de memòria, a ulls clucs.

Havia aprés, després de tan repetir els mateixos gestos, a respectar hàbits de conducta producte de l’experiència acumulada, com per exemple quan podia girar-se per saludar sense que el sol, que treia el cap per damunt de la carena de la teulada, l’enlluernés. En sortir de casa, en Lluis sempre caminava de pressa fins arribar a l’altura dels contenidors d’escombraries, a la panxa dels quals abocava la bossa que l’Olga anit li havia deixat estintolada arran de la porta; després, amb les mans lliures es tombava i reculava els passos necessaris per esquitllar les ullades de sol que  l’impedien de veure-la si, des de la finestra de la cuina quan feia fred o des del balcó si ja feia bon temps, la seva dona corresponia al comiat que li trametia amb la mà dreta alçada.

A l’ambulatori va asseure’s al banc davant la porta del consultori de la seva metgessa, on ja feien tanda una parella que estava pendent del mòbil i un jove amb la cama enguixada que passava figues. Havia arribat quasi vint minuts abans de l’hora que li tocava, per tant, dat i beneit va calcular que en tenia per una bona estona de fer capella. De fet, no tenia cap pressa sinó que més aviat es trobava en un estrany estat d’ànim: no li venia d’aquí passar-s’hi el temps que calgués esperant, degut a la basarda que li feia que arribés el moment de cridar-lo per llegir-li la sentència. En Lluís no era de tarannà pessimista, ans al contrari: sempre trobava arguments que l’escarrabillessin quan ho veia tot massa negre. El que passava aquell matí és que s’havia llevat amb el pressentiment que la metgessa li donaria una mala notícia, i no sabia com aixecar-se la moral. Vet-aquí, però, que com passa sovint que se n’està tan convençut d’una cosa que resulta a l’inrevés, es quedà astorat: la metgessa mentre repassava els resultats de l’analítica no va demostrar que s’esparverés pel que llegia:

– No esteu com una criatura, però Déu n’hi do – li declarà amb la veu inexpressiva que opinava tenien sempre els metges, tant si et comunicaven una bona notícia com una de dolenta. Era només una teoria que no sé d’on l’havia treta, però en Lluís tenia coll avall que els metges eren molt més empàtics amb els malalts quan tenien de fotre’ls-li una martellada que no pas quan tocava trametre’ls-hi un missatge de tranquil·litat i bons aliments. En el seu cas concret, la metgessa no li va donar cap importància als pics habituals de colesterol i de sucre.

– De moment – va assegurar-li – no són motiu d’alarma, sinó només d’alerta perquè miri una mica prim amb la dieta.

No se l’esperava pas, la veritat sigui dita, aquella sonada que tirava per terra totes les seves aprensions anteriors. I si voleu que us sigui sincer, no crec que entomés de gaire bon grat les bones noticies que li acabaven de donar. Quan es va acomiadar de la metgessa estava més decebut que no pas agraït; potser per aquesta raó no li va encaixar amb cap entusiasme la mà que li va allargar protocol·làriament en acomiadar-lo. I en companyia d’aquell humor entregirat va passar la resta del dia. Quan va tornar a casa, tampoc li’n va fer cinc cèntims a l’Olga de les seves cabòries. Només en passar davant la porta del quarto de l’Adela, va murmurar: nena, al pare encara no el deixen venir-te a veure.