Follow by Email

dijous, 31 de maig de 2018

ELS PETITS PLAERS SÓN ELS MÉS GRATIFICANTS.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 31 maig 2018)
 A voltes, sembla com que si no parlem de política, d’economia o de pilota no sabessin com passar l’estona, quan hi ha tants estímuls sensorials que ens envolten i als quals a penes donem importància, malgrat siguin la sal i el pebre de la vida. Potser si no perdéssim tant el temps discutint la jugada, a vegades pel sol fet de discutir, ens estalviaríem moltes emprenyades agafades pels cabells i valoraríem més les coses insignificants que ens passen arran de nas, a prop o a dintre de casa mateix. Sembla mentida que esmercem tanta energia i temps en jugar a arreglar el món, entestant-nos en trobar solucions enginyoses, màgiques i utòpiques per resoldre la punyetera i abstracte crisi, o ens emboliquem a fer la competència als tècnics de can Barça proposant tàctiques o alineacions. Creieu-me, sovint ens aniria més bé per a la salut i l’estabilitat mental asseure’ns tranquil•lament a veure sortir o pondre’s el sol, o prenent la fresca havent sopat mirant les estrelles amb l’ànima enterbolida, enlloc d’estabornir-nos o suïcidant-nos la poca capacitat que ens queda de reflexionar serenament, penjant-nos com abduïts de la tele-escombraria.

Us asseguro que hi ha moltes més distraccions per matar les hores d’oci que encaparrar-nos per problemes dels quals ni en tenim, ni en sabem la solució. Per exemple, sentir el goig de tenir un balcó tan curull de flors que som l’enveja dels veïns i dels que se’l miren, tot passant; compartir amb els amics o amb la família un plat cuinat per nosaltres mateixos, que ens hagi quedat per sucar-hi pa i llepar-s’hi els dits; passejar pel bosc sols o en companyia, emborratxats per les refilades d’ocells anònims; fer-la petar sobre temps reculats amb un avi que no té qui se li escolti les batalletes, no obstant guardi un gavadal de memòria inèdita per esbravar i compartir; portar sempre un somriure als llavis i no regatejar el “bon dia” a ningú; cantar mentre ens dutxem o ens afaitem, encara que alguns dels que ens escoltin pensin que és una carrinclonada; jugar amb els néts o amb els fills petits, deixant-nos encomanar la seva innocència; estar agraïts i contents per tenir feina segura i relativament ben pagada, una família que ens estimi i a qui estimar, uns amics dels quals ens en puguem refiar com a confidents; facilitar els mals tràngols amb mà esquerra a coneguts o saludats desorientats i cagats de por, quan se’ns acosten per explicar-nos les seves cabòries... En trobaríem a grapats de petits plaers per ésser sensibles a coses insignificants que tenim tant a tocar dels ulls i els dits, a les quals no parem prou atenció simplement per mandra o egoisme. Ja en podeu estar segurs que no tot s’acaba xafardejant i fent barrila de política o de futbol. Sense anar més lluny, ahir vaig passar un matí entre orgasmes de tots els sentits a l’arboretum d’Espinelves, on hi ha la major concentració d’arbres monumentals de Catalunya. Dessota uns avets tan impressionants que filtren el sol i resguarden de la pluja menuda, faltant-te braços per encerclar la sequoia gegant més ampla de Catalunya, enmig d’aquell esclat tan immens i tan serè de la naturalesa no queda més remei que oblidar per unes hores les misèries de la vida quotidiana, que ens fastiguegen l’existència, la majoria de vegades perquè som incapaços de comprendre, per exemple, que entre els arbres d’un bosc, escoltant els sorolls del silenci, trobarem la pau menys contaminada per "la civilització" de la modernitat, de la competència i de la inseguretat.

dimecres, 30 de maig de 2018

QUI DE JOVE NO TREBALLA, DE GRAN DORM A LA PALLA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 30 maig 2018)
- En Ramon ho porta escrit a la massa de la sang, aprés com el parenostre: per ser una persona de profit s’ha de treballar des de petit. A casa, tant el pare com la mare se n’havien fet un tip de pencar: ell de paleta i ella a la fàbrica, de nuadora. Entre els dos jornals i mirant de no estirar més el braç que la màniga, van donar-li estudis per guanyar-se la vida, sense anar tan estregat com ells. Fa cinc anys es va jubilar de comptable, després de fer la mar de números per assegurar-se que li quedés una pensió digne, de la qual poguessin viure’n ell i la seva dona, la Rosa, sense passar angúnies. Va repassar els càlculs una dotzena de vegades, fins estar-ne convençut que si la paga se l’apujaven cada any una mica per atrapar la inflació, encara que no fos exacte del tot, podrien anar tirant. La Rosa cobra la mínima perquè només va cotitzar com autònoma a la merceria de sa mare i quan aquesta va morir i es van traspassar la botiga, a la mateixa gestoria que li arreglaven els papers la van assessorar com donar-se d’alta com a minyona de mentida, fins que tingués l’edat de jubilar-se; i aprofitant que ja hi estaven posats van col·locar gairebé tot el que n’havien tret del traspàs en un producte per arrodonir les pagues: un producte de tota confiança, que la gestoria  venia per compte d’un banc, i que li’n deien “preferents”.

Vet-aquí, però, que després de quaranta-cinc anys de treballar i estalviar per si tenien un mal de ventre, ara en Ramón i la Rosa es troben amb les pagues congelades i l’amenaça de retallades; i dels estalvis no en queden ni les resquícies, perquè aquell producte de tanta confiança va resultar l’enganyifa del segle i els mestres armers a qui han recorregut no saben si es podran rescabalar d’aquell negoci d’en Robert amb les cabres. Però sospiten que si en recuperen alguna cosa, serà per posar-se a plorar. A en Ramon li ha caigut, doncs, l’ànima als peus i no entén com pot ser que havent seguit el consell dels seus pares de treballar des de ben jove, amb tota la fe i la constància de que fou capaç, avui estigui a punt d’anar-se’n a clapar a la palla. Mentrestant, els mateixos polítics que han robat sense escrúpols i que no han tornat ni una engruna del que s’han embutxacat i han fet embutxacar, el volen confondre amb una mentida cínica i perversa: que ni ell ni la Rosa tindran dret a passar una vellesa tranquil·la, perquè segons aquests xarlatans una pensió digna no és un mai dret sinó un somni de “l’estat de benestar”, que el país que ells han plomat no s’ho pot permetre.

Però el que l’amoïna de veritat, és que aquesta colla de farsants que només pensen en com arreplegar-se el poder els uns als altres com sigui s’estiguin rifant els jubilats, sinó en el drama de joves com en Nil, que es va llicenciar fa dos anys d’arquitecte i tot just abans d’ahir ha trobat feina de escrivent en una notària. Serà la seva primera feina amb contracte, de moment per la temporada d’estiu i li pagaran 800 euros bruts al mes. De la mateixa manera que en Ramon els hi retreu als seus pares aquella insistència en dir-li que suant la carcanada des de ben jove, mai dormiria a la palla, en Nil plora de ràbia per creure’s com un babau que traient-se una carrera se’l rifarien per oferir-li feina, i comprovar ara que tot plegat era una faula. I si en Ramon s’indigna quan escolta el governador del banc d’Espanya dient que un pensionista propietari del seu pis pot viure com un potentat, en Nil surt de fogó recordant aquells saberuts economistes, vés a saber a sou de qui, que predicaven als quatre vents que el jovent que ho passaria magra i de gran dormiria a la palla, seria el que no tingués ofici ni benefici. Com es menja, pensa en Nil indignat, que els que tenim estudis i fins i tot una carrera no trobem feina de lo nostre i si en trobem ens la paguen de per riure? Però quan en Ramon, la Rosa i en Nil perden els estreps i estan a punt de fer un disbarat, és quan veuen la classe política que, enlloc d’arreglar el país perdi el temps insultant-se i jugant a nyaus, com si estiguessin en un pati d’escola. 



dimarts, 29 de maig de 2018

QUÈ SE N’HA FET DE L’ALIANÇA DE LES CIVILITZACIONS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 29 maig 2018)
 – Síria ha estat el darrer gra al cul de l’occident, que fa una dècada apeixia recursos de tota mena, per despertar unes quantes primaveres àrabs, que varen acabar totes com el rosari de l’aurora perquè els seus dirigents titelles de les potències que tota la vida han considerat l’orient mitjà, i Àfrica en general com el pati de casa seva per dir-ho amb franquesa, només van ésser bons per canviar pets per merda. Les primaveres de laboratori, dissenyades des d’occident per apartar del poder dictadorets i senyors de la guerra incòmodes pels seus macro-negocis, han fet una darrera l’altra la fi d’en cagaelàstics, enduent-se per davant de passada aquella utòpica “aliança de les civilitzacions” que apadrinaven l’il•luminat Rodriguez Zapatero, després d’arruïnar Espanya, i el califa turc Erdogan, mentre feia neteja de kurds. Us en recordeu, oi? Les primaveres àrabs que patrocinaven els occidentals no varen ésser mai verdes, sinó que acabaren tenyides de sang vermella i amb cadàvers abandonats en fosses comuns. Durant els aquelarres de l’Irak, d’Egipte, de Líbia i el de Síria que encara continua, per exemple, els mascles cabrons per antonomàsia, altrament dits “grans potències”, van esclafar les seves botes i les seves banyes de marrà sobre aquells territoris dels quals no podien perdre el control degut a les reserves de minerals, gas o petroli, abusant dels nadius fins a convertir-los si us plau per força en simples peons dels seus interessos, atiant les desavinences tribals, ètniques i sobretot religioses, amorrant-los contra la paret de la submissió si volien assegurar-se la menjadora i el subministrament d’armes.

D’aquesta manera de fer tan potinera no se’n salva ningú, ja que si Estats Units i els seus acòlits han fet disbarats a tremuja, tampoc Rússia o Xina han actuat com germanetes de la caritat i els seus mètodes d'intervenció són tan sibil•lins i imperialistes com els dels occidentals, i no han tingut mai uns i altres escrúpols per fer els experiments que calguessin amb finalitats bèl•liques, inclosos els de productes químics i biològics, fent servir de conillets d’índies persones tan atrapades enmig dels bombardejos i la massacre que estaven disposades a matar o deixar matar la seva gent per un mos de pa i una mica d’aigua neta que els permetés sobreviure. No ens deixem aixecar més la camisa: qui arma els braços dels senyors de la guerra en els territoris en conflicte arreu d’Àfrica i d’Àsia són les grans potències i els seus escolanets d’amén, unes amb l’excusa d’ensenyar democràcia i convivència en uns països que en prou feines han superat el feudalisme tribal i son presoners del fanatisme religiós integrista, i les altres per impedir que el capitalisme els hi mengi el coco; però totes mirant de desempallegar-se de l’armament sobrer que els hi fa nosa en uns arsenals renovats.

I vés a saber la paternitat d’aquelles armes químiques que semblen sortides de l’infern quan, potser, si gratéssim una mica trobaríem empremtes que farien caure la cara de vergonya a més de quatre que sembla que venen de l’hort. Els darrers mesos, per no dir anys, sinó amb el permís almenys amb la tolerància hipòcrita d’una ONU més eixorca que una colla d'eunucs, s’han esclafat milers i milers de míssils que valen un ronyó sobre ciutats indefenses. Amb els diners que han costat i costaran les guerres de l’Orient Mitjà, per exemple, es podien haver alimentat milions de boques famèliques, curat infinitat de malalties endèmiques i evitat tones de patiments inútils. Però les grans potencies promotores de les primaveres verdes i d’uns quants experiments més, prioritzen sempre els dividends de les empreses productores d’armes i venedores d’energia. Compte!, que aquest càntir ja fa tan de temps que va a la font, que algun dia petarà. Aleshores, que Déu ens agafi confessats, Pensem-hi!

dilluns, 28 de maig de 2018

LA DIFERÈNCIA ENTRE PRESOS POLÍTICS I POLÍTICS PRESOS.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 28 maig 2018)
 Ja sé que als del gremi popular els emprenya molt que es digui que a Espanya, sota el govern “ultra-democràtic” presidit per M.Rajoy hi ha presos polítics, i no es cansen d’esgargamellar-se corregint-nos i prohibint els llaços grocs: només hi ha polítics a la presó i no a l’inrevés! Però una vegada més no tenen raó, potser perquè qui més qui menys, a la cort del PP ha inflat el seu currículum acadèmic i a un mig analfabet no se li pot demanar que fili prim en qüestions semàntiques. Però, repeteixo, pixen fora de test quan s’enfilen per les parets negant l’existència de presos polítics perquè, per vergonya de la marca Espanya, sota la seva franquícia posen a la presó polítics com a càstig per pensar de manera diferent i condemnen a presó polítics perquè purguin les estafes i corrupcions que han comés aprofitant-se, de la seva condició de polítics influents mentre remenaven les cireres. M’entendria el que vull dir M.Rajoy, si fos un client normal del blog, o necessitaria que li donés més pistes? Doncs, miri, no s’hi amoïni que no em ve d’una hora per fer-li entendre que l’Oriol Junqueras és un presoner polític, perquè defensa pacíficament la independència del seu país, mentre que l'Eduardo Zaplana és un polític que han fotut a la presó, perquè és un xoriço. Creieu que amb aquesta explicació gràfica entendria el matís que hi ha entre un “pres polític” i “un polític pres”? Doncs, apa!, perquè ho sàpiguen tots els que fan l’indi a la tribú dels populars i els benaventurats que pretenen competir a pallassades amb el gallec savi i murri que se les sap totes, qui sap si degut a que té un pacte secret amb les meigas de Compostela que, diu la llegenda, són cosines germanes de les bruixes de Zugarramurdi.

En resum, a la meva manera de veure, si volem col•laborar a posar cada cosa al seu lloc per evitar des de malentesos a fer el ridícul democràticament, potser que “adoctrinem” la canalla des de ben petits explicant-los que, en un país decent, els únics polítics que poden acabar a la presó són els corruptes, prevaricadors i delinqüents, però mai els polítics que simplement defensin les seves idees, de manera democràtica, pacífica i enraonada i, a més a més, estiguin recolzats per la voluntat expressada pels seus votants a les urnes. En conseqüència, els nens i nenes que ja des de xics són més espavilats del que ens pensem, mai més oblidarien la lliçó: que un país que tingui polítics a la presó no és un país democràtic, ben al contrari de si engarjola polítics que s’hagin aprofitat de la democràcia per enriquir-se, robant els diners del poble. I si quan se’ls hi expliqui es fa amb el llenguatge planer i caricaturesc propi dels de la família super3, oli en un llum. Perquè ja ho deia el meu amic poeta Fages de Climent, en un dels seus epigrames tocats per la tramuntana: “Hi ha una norma que no falla: / l'home de bé no perdura / pel diploma i la medalla /sinó per la caricatura”. Per aquesta raó, fins i tot els que diuen no entendre de política, s’identificaran, en un sentit o altre amb els personatges parodiats a “Polònia” aquesta nit.

divendres, 25 de maig de 2018

A CADA PORC LI ARRIBA EL SEU SANT MARTÍ.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 25 maig 2018)
- Sort n’hi ha, perquè si no fos així aquesta societat encara semblaria més injusta. I malgrat no me’n solc alegrar de la desgracia dels altres, avui he de confessar que estic content en veure que a uns quants porcs i truges - en sentit figurat, és clar, no us penseu pas que em refereixo a garrins de quatre potes sinó de dues - ,se’ls hi ha acabat el xollo de viure a l’esquena dels altres, fotent-se’n del mort i de qui el vetlla. Potser sí que ha trigat massa en arribar el dia del seu sant Martí, però una primera remesa dels paios que a l'ombra del poder havien fet carrera política per fer-se rics fent negocis bruts a dojo a través d'una trama mafiosa, a la salut dels ciutadans honrats i complidors de la llei, en teoria passaran una llarga temporada a la cangrí i hauran de tornar tots els quartos que es varen embutxacar ficant les mans a la caixa descaradament i cobrant comissions per tota l'obra pública que s'adjudicava..

He escrit “en teoria” expressament, perquè “a la pràctica” ja veure’m què passarà, puix aquesta mena de porcs sempre troben porcairols que vetllen perquè s’ho passin bé entre reixes, que l’empresonament sigui curt i que a l'hora de rescabalar els diners robats siguin declarats insolvents. Però almenys ens queda el consol que ja han estat sentenciats i declarats porcs oficialment, perquè mentre els jutges no acabaven de fer la seva feina, si algú gosava dir-los porcs s'exposava a una querella per difamació per part de la família política del marrà. En canvi, ara des que el jutges ha deixat ben clar que els porcs són porcs i que l’amo de la granja se n’aprofitava de les porcades dels seus animals, per al seu profit personal. El que passa és que el granger no està de punyetes i no s’hi vol veure embolicat, ni ell ni la granja familiar encara que la merda els hi surti pels ulls a tots plegats, per aquesta raó s’ha inventat una excusa perfecta per a no sortir-ne esquitxat ni ell ni la resta de socis: que els porcs condemnats per porcs en realitat no són porcs de la seva granja sinó porcs de les corts veïnes, a la dreta o a la esquerra de la seva granja modèlica. Ara els jutges qui sap si es veuran obligats a ordenar proves de paternitat a tort i a dret, perquè el granger ha tingut la barra de negar que hi tingués res a veure amb un pota negra valencià, de la reputada marca Zaplana.

dijous, 24 de maig de 2018

NO SEMPRE EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 24 maig 2018)
- En plena eufòria de manifestacions de dones i alguns homes per protestar contra la sentència coneguda popularment per “la de la manada”, em va molestar que al meu poble, Manresa, les activistes d’un grup identificat com “acció lila” empastifessin el boci més blanc d’un gran mural que suavitza l’impacte visual de la tanca d’un solar, en ple el rovell de l’ou urbà, amb una guixada que diu: “hermana, yo si te creo”. Comparteixo la protesta i fins i tot el crit d’indignació que reflexa l’escrit en abstracte, però penso que en concret les activistes manresanes podíem haver estat més originals i, sobretot, més casolanes lingüísticament parlant, encara que comprenc que les meves reserves poden ésser discutibles i cadascú pot expressar la seva mala sang, sensibilitat o solidaritat com li roti. Res a dir, doncs, fins aquí. Ara bé, suposo que tots estarem d’acord o almenys una gran majoria, que per trametre un missatge reivindicatiu, per molt digne i justificat que sigui, embrutar un innocent i immaculat mural no és la manera més correcta de fer-ho. La finalitat de l’escrit solidari amb la víctima d’una terrible violació en grup i la poca empatia de la justícia, no justifica ni excusa que s’hagi fet malbé un mural, més o menys artístic, que tenia per objecte fer amable i dissimular un enderroc a la vista dels milers de transeünts que passen cada dia per la cèntrica plaça de sant Domènec, a mà dreta del passeig, davant per davant del solar on fins fa poc hi havia l’edifici de l’històric restaurant Cal Perdiu. I el que més em fot de tot plegat, és que després de quasi un mes de la gracieta, ningú ni les del col•lectiu lila, ni la brigada municipal ni la propietat del solar s’han preocupat de netejar una escopinada reivindicativa que si no es fa res per desnonar-la, el mural aviat tindrà companyia perquè de protestes i reivindicacions que passin a prop no en faltaran.

A la meva manera de veure, doncs, no tot s’hi val encara que es faci a fi de bé. És cert que alguns pensen que una revolució sense trencadissa pot semblar massa tova i que sense ensenyar les dents queixalant mobiliari urbà, façanes o aparadors situats en llocs simbòlics i molt transitats, la gent no se’n recordarà de la protesta d'unes hores. Però aquesta teoria és tan bona i respectable, si em permeteu, com la que defensa que els cops de puny a la taula que significa una manifestació, si respecten els principis cívics i pacífics a la curta i a la llarga tenen més molt impacte; però és clar, això poc ho poden entendre els que tenen pressa per aconseguir el que reivindiquen i llavors passa el que passa.

Malgrat els hi costi d’entomar-ho a uns quants caps quadrats de l’establishment polític embolicat amb la Constitució per encarar-se amb el sobiranisme català, fins avui les multitudinàries manifestacions independentistes han estat un model de civisme, parant els peus inclús als quatre fills de pare desconegut que a cara tapada pretenien fer mal. Àdhuc les manifestacions dels pensionistes, que a Paris varen acabar a hòsties no fa gaire, aquí es desenvolupen exemplarment, amb molta cridòria però sense cap violència més enllà de trencar simbòlicament la cara d’alguns pocavergonyes. I estic convençut que a en Rajoy li tremolen més les cames quan veu riuades de ciutadans jubilats, molts d’ells votants seus segons diuen les enquestes, omplin els carrers de bat a bat amb la tossuderia dels tan carregats de raó que els hi surt més a compte la cordura que no pas la barbàrie. El problema és que l’establishment polític o empresarial, quan les reivindicacions son laborals, fiant-se del civisme dels manifestants tira milles per posar-hi remei fent veure que no s’assabenta del malestar perquè té les orelles a cal ferrer; la paciència té un límit i la gent sempre pacífica pot arribar a la conclusió que si vol menjar-se la truita haurà de trencar uns quants ous. Per aquesta raó, les manifestacions sempre s'han d'escoltar i atendre si es pot, perquè val més un pacte que un ball de bastons.

dimecres, 23 de maig de 2018

QUAN ES MUNTA UN PLEBISCIT NO ES POT FER XANTATGE EMOCIONAL


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 23 maig 2018)
.- La pintoresca parella dels polítics-amants Pablo i Isabel i el partit revolucionari-regeneracionista que lideren – Podemos - tenen mala peça al teler, com a conseqüència de la seva temeritat en jugar-se-la a la ruleta russa d’un plebiscit trucat. Acabi com acabi aquesta insòlita juguesca, el prestigi polític i revolucionari de la parella de jugadors quedarà greument esberlat i el seu partit o moviment s’esquinçarà per tantes vores que dubto molt que es puguin recosir les embastes. El carisma de les persones que pretenen seduir masses amb fum és tan fràgil, que una petita relliscada que afecti a la coherència entre el que es predica i el que es practica pot desencadenar una crisi de confiança que acabi destruint el predicador. La història en va plena d’exemples de capitostos de masses que han acabat fent la fi d’en cagaelàstics, perquè en un moment donat la seva conducta i la seva doctrina anaven per camins contradictoris. El poble és molt sensible quan arreplega un cínic practicant d’aquell vell principi dels sermonaires de pa sucat amb oli: “fes el que et dic, però no et fixis en el què faig”.

El gran error de la parella de polítics-amants ha estat - a part de convertir el seu embolic sentimental en un espectacle mediàtic que ha culminat amb la compra d’un xalet valorat en més de 600.000 euros (uns cent milions de les antigues pessetes) -, convocar un plebiscit sobre les persones i no sobre el fons de la qüestió. I el que em temo i em decep encara més, és que aquesta decisió no l’han presa a la babalà sinó que l’han rumiat el suficient com per intuir que posant a debat el moll de l’os del problema, la seva parròquia difícilment podia empassar-se l'escudella, però en canvi apel•lant a l’empatia personal i fent-se les víctimes de persecució de la premsa groga i de la dreta fastigosa, varen suposar que tenien més probabilitats de no sortir-ne esquitxats. I en això van acabar posant-hi la pota fins al genoll, al meu entendre. És possible que guanyin el plebiscit, però no serà per una majoria còmoda ni convençuda i, el pitjor de tot, és que no s’haurà obert el meló. L’alcalde de Cadis, si voleu a tall d’arrancar naps, ha definit perfectament el contingut del meló: ¿pot un dirigent que blasmava i denunciava, exclusivament per engrescar la seva clientela electoral, els que gastaven una morterada en l’adquisició de cases de luxe, mentre a tanta gent ordinària la fotien fora de casa seva per no poder pagar el lloguer o la quota molt més modesta de la hipoteca? Aquesta seria la pregunta que en Pablo i la Isabel haurien d’haver gosat plantejar a la seva militància, si realment volien donar una lliçó de moralitat. El plebiscit hauria de decidir sobre la coherència d’uns dirigents que s’han embolicat amb la bandera de l’honestedat i l'ètica, presumint de “ser com la gent del poble”. Tal com s’està desenvolupant el sainet o bé es tracta d’un suïcidi polític calculat o bé d’una manca inexplicable i injustificable de realisme.

dimarts, 22 de maig de 2018

SI TENS PADRINS ET BATEGES; HA ESTAT, ÉS I SERÀ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 22 maig 2018)
- Les recents irregularitats descobertes en sengles expedients acadèmics de polítics de mira’m i no em toquis com la senyora Cifuentes o el senyor Pedro Casado, posen en relleu quelcom que és una realitat més comú del que pensem i, per tant, no ens hauria de sorprendre una mala costum - em resisteixo a emprar els qualificatius del vici, pecat o corruptela -, més antiga que l’anar a peu: la pràctica de l’amiguisme (altrament dit nepotisme). El mot "nepotisme" el vocabulari català l’ha manllevat a l’italià, ja que la forma original de la paraula deriva de “nepote”, quina arrel està repartida entre al llatí i el grec: “nepos” (nebot) i “ismus” (teoria o doctrina). A l’Església Catòlica diuen que en temps reculats era freqüent que els clergues acollissin en qualitat de nebots els fills il·legítims que tenien escampats i alguns papes molt “humans” gosaren fer-ne cardenals a més de quatre, dels seus nebots. Per exemple, els valencians Bórgia tant en varen abusar d’endollar parentela bastarda a les empreses pontifícies, que els beneficiaris eren coneguts genèricament com els “catalani” (assimilant catalans amb valencians). Però aquestes són figues d’un altre paner, que no tenen res a veure amb la versió descafeïnada però efectiva del nepotisme que, des de mitjans del segle passat es va posar de moda, envaint la societat i sent l’embrió de l’establishment: la recomanació. L’inconvenient que té és que no tothom serveix per recomanar ni totes les recomanacions fan efecte, no se si m’explico.

El que no té volta de fulla, us ho mireu pel cantó que vulgueu, és que sense bons padrins costa més esforç reeixir i algunes portes, sense un cop de mà, restarien tancades tota la vida si no fos pels aconseguidors que faciliten dreceres. Ja se sap que no hauria de ser així i que no s’hauria de caure en el parany de passar davant dels altres gràcies a favoritismes, però a l’hora de la veritat, qui es pot resistir a acceptar que algú li faci de bo per arribar abans a la meta? Crec que ni s’ho plantegen molts dels recomanats que estan fent trampa i, per aquesta raó, penso que em sobren dits a la mà per comptar els que, en un moment donat d’angoixa per com es desenvoluparia allò que es tenien entre mans, hagin deixat passar de llarg l’ocasió, per exemple, d’aplanar-se el camí en una selecció de personal o un càsting, en la promoció professional, en un concurs literari o àdhuc per saltar-se la tanda en una llista d’espera del la seguretat social, gràcies a la intervenció discreta de padrins oportuns. Tanmateix, perquè tingui èxit una recomanació calen dues coses: que qui recomani no sigui un trist peix bullit o un simple fantasma, i que qui hagi de concedir el favor estigui en deute amb qui recomana o especuli que sent complaent amb el recomanador, aquest sempre li’n deurà una. Fa pocs dies rellegint les memòries d’en Fabià Estapé vaig refrescar el tràfec d’influències i recomanacions – avui per tu, demà per mi -, amb que en aquella del tardo-franquisme s’amanien des de les oposicions a càtedres fins a la designació de titulars de places en l’administració, i no se’n desprenia pas del relat cap mena de crítica ni símptoma de mala consciència, ja que els que s’avenien a participar en aquell joc de recomanar n’estic segur que el consideraven d’allò més normal, potser per la senzilla raó que tothom que podia hi participava, per activa o per passiva.

Però la qüestió és si tot plegat és ètic o reprovable, si fer-se l’espavilat s’ha de considerar un mèrit o una taca moral. En els ambients que descriu l’Estapé en les seves memòries sembla desprendre’s que la línia vermella de la moralitat establia tàcitament que les recomanacions no feien cap mal a igualtat de mèrits dels candidats. El problema, a la meva manera de veure, es que quan la línia és tan fina, etèria i subtil, la temptació de trepitjar-la i manipular-la es fa irresistible perquè en el fons tots som humans, com deia aquell mal pagador per excusar-se. Qui sap, però, si pensarien igual els recomanats i els que recomanen si s’adonessin que els que es queden a la cuneta de la vida o marginats en una llista d’espera qualsevol perquè ningú els va recomanar en el moment decisiu, són tan persones i qui sap si millors inclús que les que guanyen gràcies al cop de mà d’algú amb influència. Per aquesta raó, la Cifuentes, en Pedro Casado i tants d’altres espavilats triomfadors, defensen panxa enlaire la seva innocència en base a que la recomanació i el tracte de favor és quelcom tan normal i quotidià, que ningú pensa que sigui escandalós.

dilluns, 21 de maig de 2018

QUE NO S’AIXEQUI EL 155 ÉS UN ALTRE GRAN ERROR I RESPONSABILITAT DE TOTS.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 21 maig 2018)
QUE NO S’AIXEQUI EL 155 ÉS UN ALTRE GRAN ERROR I RESPONSABILITAT DE TOTS.- I quina és la solució, em preguntareu? Doncs, francament, a la meva manera de veure només n’hi ha una per sortir d’aquest atzucac diabòlic: que el primer incendiari ho reconegui, se’n penedeixi i tingui la decència de demanar perdó, com a pas previ perquè tots els altres que varen afegir llenya al foc facin la mateixa penitència i s’estigui en condicions de començar, des de zero, l’armistici en aquest conflicte que desgasta i posa en ridícul, més enllà de l’èpica i la retòrica, totes les parts en litigi. Dit això, per tant, cal determinar sense cap mena de reserva qui realment va començar a enredar la troca, qui va ser el primer d’empudegar les relacions entre Catalunya i Espanya a partir de la transició, perquè no crec que calgui remuntar-nos segles enrere per desenterrar greuges històrics. Anem més aviat per feina: la mà esquerra del president Tarradellas va aconseguir la restauració de la Generalitat abolida acabada la guerra civil i engrescar totes les forces polítiques – catalanes i espanyoles – en la redacció positivista d’una Constitució que va permetre recuperar l’any 1979 l’autonomia, en el marc d’un model estrambòtic de “cafè per a tothom”, mitjançant l’Estatut de Sau. En el transcurs de vint-i-dos anys de governs de CIU, gracies a la murrieria de jugar a “peix al cove”, el tàndem Pujol-Roca varen fer caure al sac de l’autogovern un reguitzell de competències que milloraren la descentralització inicialment descafeïnada de Catalunya, fins a un nivell mai assolit, i que tenia poc a envejar a d’altres descentralitzats d’arreu del món. Però el 2005 l’Estatut s’havia fet vell i, si bé l’independentisme era testimonial, es respirava tant la necessitat de revisar el sostre autonòmic que sota el lideratge del tripartit (socialistes, comunistes i republicans), el Parlament va aprovar el setembre de 2005 l’Estatut de Miravet, el qual després que el bruixot Alfonso Guerra hi passés el ribot a lo bèstia, va ser aprovat per Congrés i Senat el març de 2006 i tres mesos més tard el poble de Catalunya el va ratificar, malgrat les maldestres mutilacions, per amplia majoria en un Referèndum legal. Però vet-aquí que la representació més rovellada i carca del PP va peregrinar per tota Espanya, bescantant a mansalva dels catalans, recollint firmes a tort i a dret per abatre un Estatut que tenia totes les garanties constitucionals. Però gràcies a les signatures arrancades mesquinament i a la influència política que exercia el PP en un Tribunal Constitucional fart d’intervenir en jocs de criatures, amb el mandat dels seus membres caducat, el juny de 2010 va capar la bona voluntat d’una majoria de catalans per conviure en pau i lleialment a l’Estat espanyol.

Carregar-se l’Estatut del 2005, doncs, fou el detonant de la rebel•lió dels catalans contra un Estat que es pixava tan descaradament sobre una llei orgànica referendada pel Parlament, per Diputats i Senadors i pel poble de Catalunya. I per culpa d’aquest immens error d’Estat, atribuïble en exclusiva a la miopia històrica d’un PP histèric i corrupte, Catalunya va reclamar amb carretades de gent al carrer cada 11 de setembre el dret a decidir si el poble volia continuar la pantomima d’una autonomia sense recursos o si s’estimava més trencar peres amb un Estat jacobí i garrepa que tenia avorrits els catalans, gairebé pel sol fet de voler-ne exercir, de catalans. Per tant, de que l’incendi s’hagi fet tan gran el principal i únic culpable n’és l’Estat en permetre que el PP executés la feina bruta. En conseqüència, si realment des de Madrid són sincers quan diuen que volen asseure’s a parlar, al meu entendre el primer que s’hauria de posar sobre la taula seria aquesta traïció de robar a Catalunya un Estatut beneït per tothom, que els catalans s’havien guanyat a cops de pactes i de renuncies. A partir d’aquí, fet aquest primer acte de contrició, és quan cadascú hauria d’entomar la part de responsabilitat que li correspongui per haver afegit llenya al foc, en una cadena d’acció-reacció que només han engreixat el foc i dividit la societat, quasi per la meitat. Per fer les paus, penso que no cal parlar de qui té més raó ni de qui la feta o dita més grossa, perquè des que el món es món tots els embolicats en un conflicte, fins i tot passa entre els veïns d’una escala, estan carregats de raons. De manera que l’única manera d’entendre’s es escoltant i respectant la part de raó que cadascú té, i mirar de compaginar-les de bona fe, enlloc de tibar la corda fins que es trenqui i tothom prengui mal, perquè quan una corda es trenca ningú en surt indemne de la patacada. Sense guanyar-hi res de profit ni els directament implicats en la tibantor, ni els que s’ho miràvem impotents des de fora, alguns com si es tractés d’un espectacle.

divendres, 18 de maig de 2018

QUOUSQUE TANDEM ABUTERE, GIMENEZ LOSANTOS I COMPANYIA, PATIENTIA NOSTRA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 18 maig 2018)
.- Em va fer gràcia, fa uns mesos, que la vicepresidenta del govern espanyol parafrasegés en Cicerò etzibant-li al llavors president Puigdemont: ¿hasta cuándo va a seguir abusando y tensionando al pueblo de Cataluña? I em va fer gràcia perquè si el senador romà hagués alçat el cap de la tomba, segurament li n’hagués dit quatre de fresques a la Soraya, per comparar l’honorable president de la Generalitat amb un conspirador i corrupte Lucio Sergio Catilina, que després de no sé quantes vegades d’intentar ser elegit cònsol de Roma, va decidir tirar pel dret i muntar un cop d’Estat, que va resultar fallit. Sort!, perquè es proposava sollevar l’exercit, calar foc a unes quantes propietats de gent que tenia entravessada i degollar un parell de dotzenes de senadors, inclòs el propi Ciceró, el qual li va destarotar el complot posant-lo en evidència al Senat amb quatre interpel•lacions – conegudes com Catalinaries -. que han passat a la història i que començaven amb la frase que encapçala la reflexió d’avui, eliminant és clar la referència a Gimenez Losantos que, evidentment, encara no havia nascut en aquells temps, però que de rates de claveguera l’imperi ja n’anava ple.

En Jiménez Losantos no és un paio qualsevol i per fer-li una repassada a la trajectòria i al tarannà se’m fa difícil trobar en català la paraula justa, en canvi en castellà n’hi ha una que li va com anell al dit: “resabiado”. Qui sap es podria traduir per “banyabaix”?. I qui sap si us sorprendrà saber que aquest radical ultra nascut a Terol, fill d’un sabater i d’una mestra filla de mestres, va militar de jove en el radicalisme antifranquista de partits com Bandera Roja (maoista) i PSUC (comunista). A la Universitat de Saragossa va ser deixeble de Jose Antonio Labordeta i a la de Barcelona idolatrava Joaquim Marco (més tard creu de sant Jordi). Va col•laborar, entre d’altres publicacions esquerranes amb les dues de referència intel•lectual de més prestigi a l'època: El Viejo Topo i Ajoblanco. I des del 78 va formar part del Partit Socialista Aragonés (una franquícia del PSOE) , fins que després d’una nova tombarella el trobem l’any 80 a les llistes de PSA, en les primeres eleccions autonòmiques catalanes. Un any més tard, el maig del 1981, va ser segrestat per la banda terrorista Terra Lliure que li va destrossar un genoll d’un tret. Des de llavors, va retirar-se a Madrid i iniciar un ràpid procés de decantació ideològica des del socialisme descafeïnat a l’ultradreta i a l’anticatalanisme visceral.

Aquest paio, doncs, no és un precisament un indocumentat ni un pelacanyes intel•lectualment parlant, llàstima que la ràbia - no escric l’odi, per no embolicar la troca, encara que ho pensi -, en un determinat moment el va encegar i l’impedí opinar serenament sense barrejar els arguments dialèctics amb insults gruixuts, despietats, sarcàstics i premeditadament provocadors. I com que la Fiscalia - tan amatent a imputar independentistes, Valtonycs, titellaires, pallassos i gent d’aquesta mena, pel que escriuen, canten o monologuen -, no li ha picat mai la cresta a aquest escalfa-braguetes per les ofenses barroeres que trascola, emparat en la tolerància mesquina d’una justícia amb dues vares de mesurar. Ofenses que han anat pujant de to fins a desbarrar frases que avergonyirien un nazi, com ara somniar amb un bombardeig de Barcelona, entre un extens repertori de presumptes delictes d’odi. Aquest paio fa temps que cada vegada que obre la boca des de les antenes és per ofendre, provocar i, darrerament, també incitar a la violència, abusant descaradament d’una mena d’immunitat que els seus padrins bisbes, fiscals o jutges li permeten, vés a saber obeint instruccions de qui. Però el problema fonamental que té el personatge i perill més gran que representa és que crea escola, i des de fa temps surten imitadors tan fastigosos, mal educats i males persones com els que han penjat a Internet fotos d’una filla discapacitada del president Torra, acompanyant-les d’uns comentaris tan bords i racistes que no els reproduiré, perquè són la negació del concepte més elemental d’humanisme. ¿Fins quan, em pregunto, la tan eficaç Fiscalia de l’Estat quan vol, no mourà un dit per passar per l’adreçador de la llei a individus miserables, indignes de compartir una societat democràtica? També em pregunto si el considerat M. Rajoy, que va afanyar-se a trucar un veí de Balsareny al que li van cremar la bandera espanyola del balcó de casa, ja ha trucat al president Torra per solidaritzar-s’hi com a persona, condemnant que s’hagi utilitzat la imatge d’una nena per fer-li mal políticament al seu pare?


dijous, 17 de maig de 2018

QUINA PUTADA QUE ET TOMBIN UN RECURS PER DEFECTE DE FORMA!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 17 maig 2018)
.- Dels milers de recursos que quan treballava vaig presentar per treure les castanyes del foc als clients que assessorava, només, que recordi, en tres ocasions vaig passar per la vergonya que se me’ls carreguessin per haver-los presentat fora de termini, un dels defectes de forma més corrents i més ridículs. Per saber què se sent, s’ha d’haver passat per aquesta experiència, perquè és impossible d’explicar la sensació de trobar-te com una merda, maleint haver-te descuidat de prendre la precaució d’anotar al dietari una alarma dos dies abans de prescriure l’acció. Una de les vegades, ara que rebobino, la secretaria va intentar consolar-me del disgust justificant l’error perquè devia confondre’m amb un tecnicisme: el dels dies hàbils i inhàbils. Però no em va fer efecte el consol, em sentia fracassat per haver perdut tan miserablement el temps, trencant-me les banyes en arguments tècnics per rebatre una sentència o una acta d’inspecció, i cagar-la en una qüestió tan bàsica com no prendre’m la molèstia de calcular bé el temps de que disposava per fer el recurs. I després, el fet que tots els del despatx - les males notícies sempre s’escampen més aviat que les bones - em planyien fent-se l’hipòcrita amb un somriure sorneguer. “Això li pot passar a qualsevol” – deien, cofois que a ells no. I sobretot, com ho expliques al client? Perquè si et desestimen un recurs perquè els teus descàrrecs no han convençut, sempre te’n pots sortir quedant com un senyor i assegurant que et rescabalaràs en recórrer a una instància superior. Ara bé, si el recurs te’l tomben per un defecte de forma, com li pots colar el nyap al client? De lleis, els clients no tenen perquè saber-ne, i per tant sempre es pot quedar bé amb la vianda al plat, prometent posar-hi els cinc sentits en l'escrit d’al•legacions. Però quan l’has cagat per un defecte de forma, ja has begut oli i encara gràcies que el client no et demandi per sapastre.

Em preguntareu a què ve la reflexió d’avui i, encara que us costi de creure, pateixo per com s’ho deu estar passant de malament el jutge Llarena, tot un senyor magistrat del Suprem havent d’entomar que els tribunals belgues li hagin fet menjar amb cols de Brussel•les la petició d’extradició de tres consellers catalans destituïts, per un defecte de forma. Reforca de pallanga, que fort! - com deia un company de Figueres quan s’exaltava. Aquesta decisió dels belgues que deu amargar el dia a don Pablo, a mi me l’alegra perquè, en certa manera, em reconforta per aquelles llànties en figura de defecte de forma que figuren en el meu currículum professional, com us explicava abans; la patacada al plantejament de tot un magistrat del Suprem, també per defecte formal, sí que és una bona llàntia comparada amb les meves de principiant. No li arrendo pas el disgust que deu estar passant el pobre home, sobretot tenint en compte que, en el meu cas, només se’n varen assabentar de les relliscades la mitja dotzena de persones, algunes àdhuc amigues, del despatx i en canvi de la seva cagada en va ple tot el país i part de l’estranger. No crec pas que sopi en uns quants dies, i no per vergonya ni per amor propi, sinó perquè les cols de Brussel•les fa una temporada que li costen de pair. M’agradaria espiar per un forat les explicacions que el senyor jutge donarà al seu client, M.Rajoy, quan aquest torni de la cimera europea, perquè em faig càrrec que justificar un nyap com aquest no és fàcil de gestionar ja que, com a mínim, s’exposa a que el posin de cara a la paret amb unes orelles de burro. És clar que sempre es pot espolsar la culpa de la seva toga i carregar-li el mort a algun becari/a del despatx, dient que per excés de feina li delegava alguna vegada els recursos, cosa que explicaria que a Bèlgica, Berlin, Suïssa i Escòcia no els hi semblin obres d’art, precisament. En fi, com deia aquell, avui per mi, demà per tu. Els meus “defectes de forma” queden perdonats i redimits amb escreix per una tan il•lustre cagada. Brindo amb una gerra de Chimay belga, la millor cervesa belga per acompanyar una paperina de moules-frites (patates fregides).

dimecres, 16 de maig de 2018

CADA VEGADA MÉS GENT NO ATRAPA EL QUE DEU I NO ARRIBA A FI DE MES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 16 maig 2018)
- Perdoneu-me que us espatlli el dia, però malgrat el que l’establishment fa córrer, la crisi no s’ha acabat per a tothom i encara que potser n’hi hagi bastants que viuen millor, la veritat és que n’hi ha molts més que, inclús treballant, han de fer equilibris per arribar a fi de mes, no poden estalviar res i no s’atrapen els deutes. El que passa és que la cara de la pobresa no és tan visible com la dels que no van justos d’armilla, en part perquè a ningú li agrada que se sàpiga que ho passa magre. El professor Mas-Colell recordo que, en presentar un dels últims pressupostos de la Generalitat, va definir-los de subsistència i que l’estat del benestar patiria quan s’apliquessin. Els que el varen succeir no els milloraren pas, sinó al revés: la despesa social va retallar-se amb dos milions i escaig d’euros més, per exigències del govern central amb l’excusa de preservar el reconsagrat dèficit autonòmic, quan ells mateixos eren incapaços de frenar l'escandalòs dèficit amb Europa. En qüestió de benestar, Espanya com en tantes altres coses s’hi va posar quan els altres ja anaven de tornada; però va quedar tan encantada d’aquell invent que es dedicà, amb l’entusiasme dels novicis, a tirar la casa per la finestra com si Estat del benestar signifiqués lligar gossos amb llonganisses. Els que anaven de tornada, els països nòrdics sobretot, miraven prim i afinaven la despesa pública mentre aquí, en plena eufòria i disbauxa de nous rics, malgastàvem amb projectes utòpics i insostenibles. Però quan algú entenimentat recomanava seny, li tapaven la boca mofant-se’n com si fos imbècil: “no patiu, que el darrer ja tancarà la porta i apagarà el llum”. Era una actitud tan estúpida com la de M. Rajoy, que ens vol fer creure que l’economia va de conya i que hi ha mamella per estona.

A la meva manera de veure, em fan tan de fàstic els que acusen l’Estat del benestar de ser l’esca del pecat, perquè la gent volia gaudir de paradisos que no podia pagar; però encara me’n fan venir més, de ganes de vomitar, els que pretenen ensarronar-nos inflant els índexs macroeconòmics, mentre a infinitat de llars índex tan elementals com la morositat de les famílies s’enfila per les parets deixant enrere aquell 5%, que els entesos consideraven una línia vermella. Ep!, no parlo d’endeutament en termes d'economista sinó de no poder pagar, en el llenguatge planer de les mestresses de casa que fan el compte de la vella. Espanya ha anat sempre a la cua de la despesa pública en protecció social – quasi set punts menys del PIB respecte d’Europa -, però per sortir de la crisi als nostres “savis” només se'ls acudí com tancar les aixetes de crèdit a les empreses i retallar sous i prestacions a les persones, mesures covardes que com s’ha vist no generaren creixement econòmic, ans al contrari. I el més curiós és que en cap dels pressupostos des del 2009 fins avui es contemplen menys sacrificis i més prestacions socials, i amb aquesta recepta els pobres són més pobres encara que es vulgui fer creure amb els grans índexs macro-econòmics a la mà que les coses han millorat, amagant que la classe mitjana que anava fent la viu-viu treballant i creant riquesa ja no piula, que els menjadors socials i els bancs d’aliments no donen l'abast, que les autoritats no saben què fer per eliminar els sense-sostre, ni com parar les dotzenes de desnonaments diaris. Per aquesta raó, penso que els polítics haurien de ser més humils a l’hora de prometre a canvi d’un grapat de vots, que la taxa d’atur baixarà, que les llistes d’espera en sanitat es reduiran, que els pensionistes tenen assegurada la pensió per sempre sense prendre mesures dràstiques per salvar el sistema públic... No hi ha res pitjor que una colla de polítics fent brindis al sol per tenir contenta la parròquia. Per això, quan a casa nostra els independentistes pintaven el futur de color de rosa, jo sempre els replicava – repasseu el blog -, que no fossin tan optimistes perquè encara que Catalunya podia fer-ho tot molt millor, la veritat era que, almenys durant una llarga temporada, ens esperava suor i llàgrimes.

dimarts, 15 de maig de 2018

MASSA ULLS CLAVATS AL CLATELL DEL PRESIDENT TORRA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 15 maig 2018)
.- No és el president que alguns sobiranistes haguéssim escollit, però com a demòcrates que som reconeixem que té la legitimitat necessària i, per tant, des d’avui és el nostre president sense reserves. Com en el seu dia ho va ser el president Montilla, per exemple, que es mereixia també tot el respecte des del moment que va ser investit per una majoria suficient de representants del poble. Ara bé, sobre tot allò que des de dissabte s’hagi dit al faristol o als passadissos del Parlament, tant per part del candidat com dels respectius portaveus dels partits, després d’escoltar tothom atentament i reconèixer que, a la menuda, a cadascú se li pot comprar alguna frase digna de subratllar-se entremig de moltes d’altres que, lamentablement se les podien haver estalviat per reiteratives o per no tenir suc ni bruc; sobre tot plegat penso que és preferible no fer-ne safareig a l’engròs perquè en el fons, com passa a la majoria de sessions parlamentàries des d’aquí a la quinta forca com diuen els italians. que la saben  llarga: politica di pochi fatti e molte parole ... No existeix per cortesia parlamentària una treva de 100 dies per al nou govern? Doncs deixem al president que comenci a caminar lliurement sense taca-taques i sense estar pendents de cada pas que doni o de cada vegada que obri la boca. A la meva manera de veure, de la cerimònia d'investidura m'hi van sobrar dues coses: primera, que el candidat a que se li fes confiança per desenvolupar un programa de govern força ambiciós, d’antuvi advertís a la cambra que tant la legislatura que s’encetava com el seu mandat seran provisionals i, segona, que el president investit tingui tants d’ulls clavats al clatell com si portés una diana de pim-pam-pum.

El president del govern de l’Estat, posant-se la bena abans de la ferida ha cridat a capítol els secretaris generals dels dos partits que li feren costat en allò del 155, per parlar del “problema català”. Però no havíem quedat que un cop prengués possessió el govern, s’havia acabat el problema i tornàvem a la normalitat? El Senat va aprovar la data de caducitat del 155 amb una claredat meridiana, per què s'ho rumien ara si ho compliran o no? Serà que com pronosticava el virrei Millo, que Madrid retorni l’autogovern en les mateixes condicions que el va arrabassar, no depèn només de que hi hagi govern sinó de que el govern que hi hagi sigui bon minyó? Els ulls de l’Estat al clatell del president, doncs, seran els primers que no el deixaran tranquil buscant contínuament tres peus al gat. Després hi ha els ulls de la CUP, el teòric company de viatge cap a Itaca, que ja ha dit que passarà pel sedàs punts i comes de totes les propostes i, si convé, cada dia abans d’anar a dormir farà un judici d’intencions per detectar febleses republicanes, àdhuc “in pectore”. Per descomptat, l’ANC tampoc s’ha estat d’aigualir la festa, avisant el president que si no llaura pel rengle correcte se les veurà amb la cara airada d'un carrer que diuen és seu. I a part de molts altres ulls com punyals, suposo que també des de Berlin s’estarà a l’aguait que el president investit no es desmarqui del guió escrit pel president destituït. Massa ulls, doncs, assetjant el clatell del president, a la meva manera de veure.

Tanmateix, no ens equivoquéssim traient conclusions precipitades de tot plegat: si el president Torra té tanta gent pendent del que faci o deixi de fer, és perquè la investidura s’ha desenvolupat en unes condicions i un ambient tan enrarit que no passaria una avaluació de qualitat democràtica en cap país occidental; i no cal que repeteixi tota la llista d’anomalies que impedeixen que, tot i que formalment tindrem govern, no assolirem la normalitat, ja que mentre hi hagi polítics en presó preventiva - dos d’ells probablement seran restituïts a la conselleria de la qual van ser destituïts -, com pot ser normal un país que tingui consellers a la presó, la caixa intervinguda i una llista inacabable de ciutadans imputats o investigats pel seu tarannà independentista? Aleshores, no haurà d’estranyar que el president faci palesa aquesta anormalitat amb gestos tan simbòlics com penjar un llaç groc del balcó de la Generalitat, no ocupar el despatx de la presidència o fer la primera roda de premsa oficial a Berlin, conjuntament amb el president destituït. Per cert, potser que comencem a parlar amb propietat i no fem el joc als que volen vendre a Europa la versió interessada d’un expresident i de varis exconsellers pròfugs, perquè la veritat és que no son evadits de la justícia sinó el president i els consellers legítims d'un govern destituït. Diuen que a un diputat, l’altre dia se li va escapar una brometa a contrapeu, prenent-se un cafè: “tant de bo el nostre Quim trobés, com el seu homònim coreà, un Trump a Madrid per negociar!” Citant novament els italians, si non è vero e ben trobato.

dilluns, 14 de maig de 2018

SOBRE LA INVITACIÓ A UN AQUELARRE DE DELACIONS ANÓNIMES.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 14 maig 2018)
- Els del PP com que són tant de missa això de les croades els mola, i cada dos per tres se’n treuen alguna de la màniga perquè no decaigui l’alegria entre la seva parròquia tocant els dallonses d’alguns que no poden veure, com ara els mestres catalans. Però aquesta nova creuada l’han fet més ecumènica, religiosament parlant, i després de furgar la fiscalia perquè busqués les pessigolles als mestres d’un institut de Sant Andreu de la Barca en especial, sense descartar-ne d’altres com fures, per haver explicat als alumnes què va passar el primer d’octubre a les portes d’entrada dels col•legis electorals, el PP valencià ha anat més lluny proposant directament que les famílies delatin, garantint-los l’anonimat, els mestres que “adoctrinin” els alumnes explicant, per exemple, que Jaume I era rei de Catalunya o què vol dir això tan lleig de Països Catalans. La creuada contra el catalanisme té per objectiu recollir a un determinat confessionari-web, que no se sap qui controla però que se sospita té la seu en alguna claveguera, les denúncies d’alumnes, pares i professors sobre suposats casos d’adoctrinament a les aules. Les dades recollides a la web-confessionari es promet que no es faran públiques als mitjans i que només arribaran a les orelles imparcials i neutrals dels fiscals perquè passin el rasclet per veure quanta porqueria separatista troben. De moment la creuada no s’ha engegat a les Illes, però a la vista del zel que hi posen els “servidors de la llei de l’embut” l’ordre deu estar en capella.

A la meva manera de veure, això de la delació és una cosa molt lletja, perquè els que tenim memòria sabem que moltes cunetes, txeques, camps de la Bota n’anaven plenes “xivatassos” anònims. És cert que totes les comparacions són odioses i potser penseu que amb l’anterior n’he fet un gra massa, però totes les delacions entre veïns, entre germans o cosins encara que no causessin la mort deixaven molt tocada la vida de persones innocents. Però quan avui la diana de la calumnia es penja del coll de mestres és encara molt pitjor perquè jugar amb la integritat moral d'un docent només per odi, es mereix una bona escopinada a la cara de qui ho engresca.

Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989), als països comunistes de l’Europa de l’Est la delació era el pa de cada dia. Allà tothom vigilava i tothom era vigilat i tenia por de ser denunciat perquè sovintejaven les denúncies falses per guanyar-se una recompensa del règim. El senador republicà Joseph McCarthy, als democràtics Estats Units va fomentar la delació per engreixar llistes negres de periodistes, escriptors i cineastes castigats amb l’atur, l’exili o la subcontractació permanent sota pseudònim. Aquestes pràctiques censores van escapçar la iniciativa cultural d’aquell país, en especial la industria de Hollywood, amb una metafòrica caça de bruixes que el dramaturg Arthur Miller va simbolitzar en l’obra "Les bruixes de Salem". El maccarthisme va truncar carreres de moltes bones persones per les seves idees i per simples sospites d’envejosos, i grans professionals es van haver d’enfrontar a detencions i a l’ostracisme, i va despertar el mateix pervers dimoni de la delació que ara els del PP promouen miserablement, com si no n’hi hagués prou amb les xarxes socials, a través de les quals molts covards també emparant-se en l'anonimat, hi aboquen tota la porqueria mental que els seus cervells malalts segreguen. I si la delació és imperdonable sempre perquè és pròpia de pobres d’esperit, els que la inciten són uns miserables. I quan descaradament es demana en nom d'un patriotisme esbiaixat i malaltís que considera que a Catalunya i al País Valencià hi ha un clima que impedeix els bons ciutadans queixar-se, si no és anònimament perquè temen les represàlies, dels suposats abusos que els seus fills pateixen a l’escola a causa del fanatisme catalanista dels mestres, francament us he de dir que amb el mot miserable, no en tinc prou per qualificar aquesta conducta.

dissabte, 12 de maig de 2018

EL CAP DE SETMANA TOCA FER CAMPANA


Si avui és dissabte, em toca fer campana del Blog fins dilluns.

Us desitjo, doncs, que passeu especialment aquest cap de setmana un bon cap de setmana, perquè si la CUP no fa cap numeret dels seus i cap jutge no saboteja la delegació de vot dels diputats exiliats, la setmana vinent tindrem president de la Generalitat, Govern i el 155 només en retirada, perquè segons el titella del senyor Millo hem de fer bondat respectant la llei, però com que la llei la fan i l’interpreten els del 155, ja veurem. Però siguem optimistes i deixem que en Quim Torra faci de president efectiu sense arrufar el nas abans d’hora, ni fer especulacions de mal gust. I si no sou de la primera volada, com jo, penseu que la canterella del “si no fos” no és cap excusa per tirar pilotes fora quan ens pregunten com ens trobem i contestem: “bé, si no entrem en detalls”. No renunciem mai a la dignitat ni a l’empenta, ni a les ganes de viure. En conseqüència, no deixem que cap pallús ens amargui el dia per tocar-nos el botet. Tinguem sempre a punt un petricó de seny per si la sang se’ns escalfa massa escoltant estirabots i, per si de cas, guardem també una petita pedra de rauxa a la faixa, perquè no ens prenguin per encantats ni per babaus. I com que de motius per estar emprenyats, grans, joves i de mitja edat, en tenim a cabassos mentre la colla de gamarussos que ens governen facin de les seves, no perdem els estreps i plantem-los cara amb un somriure sorneguer a flor de llavis perquè vegin que no ens mamen el dit, ja que no surt a compte passar una mala estona per una enrabiada.

I si us vaga aquest cap de setmana, encara que jo faci campana, aprofiteu per donar una llambregada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE". Us garanteixo que hi trobareu reflexions per triar i remenar, totes escrites des de la humilitat de qui sap que li’n queden un gavadal de coses per aprendre i que no pot presumir de res més que de tenir una mica sentit comú.

Tanmateix, no oblideu que aquest país té polítics a la presó per les seves idees, sense un judici imparcial i just com correspondria si vivíssim en un país democràtic. Perdoneu la franquesa, cada setmana ho repeteixo perquè quedi clar que cap persona honesta pot tolerar que en nom de la llei, de l'ordre o d’una justícia mal entesa es dissimulin rampells de repressió, sectarisme i despotisme il•lustrat, propis del segle XIX.

divendres, 11 de maig de 2018

QUINA PASSADA, CASAR-SE AMB UN MATEIX!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 11 maig 2018)
- La versió catalana de la cèlebre dita atribuïda a Sòcrates, “només sé que no sé res”, podria ésser aquella de pares desconeguts que diu: “mai te n’aniràs a dormir, sense saber-ne una de nova”. Vés per on avui, doncs, he aprés una paraula que no coneixia - “sologàmia”-, i que de tan nova que és no figura ni al diccionari. Segons sembla, el mot estrany defineix el que seria l’estat ideal dels que prefereixen viure sols, abans que mal acompanyats. Fins ara eren coneguts per solters – concos en pla rústic o “singles” si saps anglès i vols fer-te l’interessant -, de manera que em dic que un practicant de la sologàmia deu ser un solter elevat al quadrat. Quelcom així com un vagà respecte d’un vegetarià. Més que definir, doncs, un estat d’ànim o una filosofia existencial, diria que la sologàmia sublima o perfecciona tot plegat, amb un cop d’efecte espatarrant: l’invent d’emparellar-se o casar-se amb un mateix. No us penseu pas que estic aixecant-vos la camisa, resulta que els que decideixen tirar pel dret en la seva obsessió de no dependre de ningú més que d’ells mateixos fins al punt de declarar-se, mirant-se al mirall, amor etern fins que la mort acabi amb la comèdia, han posat de moda la versió més surrealista del que s’entén com a unió sentimental o de conveniència entre dues mitges taronges d’un matrimoni, sigui del sexe o de la marca que es vulgui. Ni en Dalí que tenia tanta imaginació delirant podia va atrevir-se a inventar l’hermafroditisme humà, tot i que vés a saber si el gran masturbador no en fou una intuïció premonitòria. Certament no es pot dir que de moment faci forrolla aquesta moda, però cada dia hi ha una dotzena o més, sobretot de dones escampades pel món – perquè majoritàriament sembla que la mania afecta més a senyores que a senyors -, que decideixen fer vots de fidelitat amb un mateix, i com que les espanyoles no són ruques i s’apunten a la modernitat per la modernitat sense pensar-s’ho dues vegades, segons asseguren les sacerdotesses sologamistes són quasi una quarantena les parelles unipersonals que s’han format.

Una italiana, casualment anomenada Laura Mesi, passarà a la història per haver-se casat amb ella mateixa per primera vegada i fent una vertadera festassa: arres, pastís de tres pisos, 70 convidats i cap nuvi. La dona va declarar a la BBC que “es pot viure un conte de fades sense príncep”. El que em xerrica de tot plegat és que va justificar la seva decisió per motius de coherència ja que feia temps portava de cap que si no trobava l'ànima bessona abans de passar per la crisi dels quaranta, es demanaria a ella mateixa la mà; però jo penso que per entendre el se capgirell mental potser caldria analitzar com li va anar en una relació convencional que va allargar-se dotze anys. Tanmateix, d’aquesta moda que comença a circular per les xarxes, i que pot petar-les amb força un dia d’aquest, en un món cada vegada més desguitarrat, de fet ja n’hi va havia hagut símptomes a les darreries dels 90, però sortí oficialment de l’armari, per dir-ho d’alguna manera, l’any 2003 en un programa televisiu – Sexo en Nueva York -, on l’actriu Sara Jessica Parker, la inoblidable intèrpret de la famosa Carrie, va protagonitzar el seu auto-enllaç.

En canvi, on si que peta com a moda és entre les japoneses, on una de cada set dona és soltera. Una agència matrimonial de Kyoto ofereix des del 2014 una festa d’auto-casament de dos dies de durada per uns 2.800 euros, oferta que inclou vestit de núvia, ram, perruqueria, sessió de fotos i estada en un hotel per passar la lluna de mel, en solitari. Segons els alcavots d’aquesta mena de matrimonis o com li vulgueu dir perquè els capellans no s’emprenyin, la sologàmia posa a cent l’autoestima de les dones. No sé pas. El que si em queda clar és que hi ha d’haver gent per tot i que jo no en diré res per a no prendre mal: cadascú que s’ho munti com vulgui, mentre no emprenyi. Ara bé, per curiositat m’agradaria que m’expliquessin si tenen previst com s’ho faran per divorciar-se el dia que ja en tinguin la pipa plena de fer el dròpol. I posats a demanar detalls d’aquesta modalitat tan "in", en cas d’adulteri, quina part d’una mateix serà l’infidel i quina portarà banyes.



dijous, 10 de maig de 2018

LA REAPARICIÓ DE JORDI PUJOL EN CLAU REIVINDICATIVA, COM S’INTERPRETA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 10 maig 2018)
 .- Jordi Pujol va reaparèixer en un acte de gran format dilluns passat, arran d'una mena d’homenatge que li van organitzar persones políticament properes, a l'auditori de la Institució Cultural del CIC, a Barcelona. Pujol, manllevant expressions d'un relat de Manuel de Pedrolo, va recalcar que durant els seus 23 anys de presidència es van fer un seguit de "petjades cap a la llibertat" (l’autogovern i les competències aconseguides) “que “el vent del desert [el 155] no esborrarà” Un bé a preservar per sobre de tot, va deixar clar l’expresident: “hi ha unes petjades que si ara no hi ha gent que torna a seguir-les realment se les endurà el vent”. "El poble no pot morir en un oasi decadent", va reblar el discurs amb un toc d’atenció directe i gens improvisat, a la meva manera de veure. L'expresident va parlar còmode i sense embuts: "sé que tots plegats vam fer molta feina durant es meus mandats, evidentment en companyia i gràcies a persones de CiU". Va reivindicar el seu catalanisme sense dissimular-ho per complexes, puix en la seva opinió "no s’ha de caure en la falsa modèstia". Però els esdeveniments dels últims anys - marcats per confessar el juliol de 2014 que tenia un compte corrent sense declarar fiscalment, a Andorra -, l’obligaren a referir-se a un dels aspectes més delicats de la seva biografia política i personal: "Us he de confessar que, personalment, em sento insatisfet i dolgut amb mi mateix, no pas amb vosaltres", va afegir dirigint-se a antics col•laboradors barrejats entre el nombrós públic on s’hi reconeixien alcaldes i algun antic conseller enmig de polítics tan significatius com Joan Rigol, Nuria de Gispert, Xavier Trias, Carles Campuzano o en esperit l’Artur Mas, tal com es va excusar per escrit També la família - dona i tres dels fills menys “tacats”, Josep, Pere i Oleguer, li feien costat. Davant d’un públic, doncs, lleial i entregat, va fer una vegada més un acte de contrició: “no sóc el Pujol tan brillant que dieu... Vam fer bona feina, però no tota va sortit bé. Per això estic dolgut, no amb vosaltres ni amb el país, sinó amb mi”.

M’he preguntat repetidament quin sentit podia tenir aquesta mena de rentrée política d’un personatge tan rellevant ahir i encara influent avui; francament, només n’hi he sabut veure un: l’aparició pública d’en Pujol, al meu entendre, només pretenia proposar i filtrar un missatge subliminal, embolcallat delicadament en totes les intervencions i compartit després en les canvis d’impressions entre els assistents: res ni ningú pot menystenir l’obra de govern d’aquest home. El mateix Jordi Pujol no se’n va estar de fer una crida explícita a preservar aquella obra en la memòria col•lectiva , valent-se d’una llarga metàfora, inspirada en un conte de Manuel de Pedrolo, insistint en les “petjades” i el “vent del desert”. Però la clau de volta de tot plegat jo diria que tenia un únic objectiu clar, que no era cap altre que donar un crit d’alerta, àdhuc amb un regust de toc d’alarma, envistes dels estires i arronses del Parlament a l'hora d'investir un president i un govern efectius: “recupereu l’autogovern abans que us el destrueixin del tot”. La figura d’en Pujol ha pesat massa en la història del país perquè la seva veu no tingui ressò en determinats cercles, ni pugui fer-se desaparèixer el seu record dintre una paperera o retirant plaques commemoratives per esborrar cap referència pública a la seva honorabilitat. Després del llarg silenci de quatre anys, dilluns passat va fer palès que l'arbre no estava tan abatut com es feia veure i que potser alguns, que no li arribaven ni a la sola de sabata ni com a estadistes ni com a nacionalistes, varen precipitar-se a fer-ne llenya. La història que, com la mort a tothom posa al  lloc que li correspon, sense excepcions ni tractes de favor, explicarà als nostres fills o néts si en la memòria de Catalunya varen pesar més les llànties a la camisa que l’obra de govern de l'ex-president.

dimecres, 9 de maig de 2018

ELS EXPEDIENTS D’EXTRADICIÓ DELS POLÍTICS CATALANS, FAN VERGONYA DE TAN POTINERS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 maig 2018)
- Mai hagués dit, veient aquests jutges que actuen com si fossin Déus, decidint a qui priven de llibertat i capgirant de cap a peus la vida de persones que no són criminals, ni terroristes, ni corruptes, ni estafadores, sinó ciutadanes practicants de la democràcia fins a les darreres conseqüències, que portessin els papers tan molls com per fer el ridícul que estan fent, en tot aquest assumpte de documentar amb proves fefaents els delictes en que es basen per demanar l’extradició de polítics, exiliats per basarda de ser detinguts i empresonats sense garanties processals. Resulta que els jutjats d’Alemanya, Bèlgica i Regne Unit que examinen les ordres d’extradició posen unànimement en qüestió que hi hagi delicte de rebel•lió o sedició sense que es pugui atribuir als presumptes responsables cap tipus de violència. Aquests països europeus que ja són veterans en el desenvolupament i la pràctica democràtica ben entesa, han hagut d’alliçonar els espanyols que una rebel•lió pacífica no encaixa ni penalment ni democràticament parlant en els seus codis. És a dir, han fet palès amb una mica de sornegueria inclosa, que el curset accelerat de democràcia que varen seguir alguns espanyols per sortir del pas, no els ha servit per dissimular que aquesta assignatura la varen assimilar a mitges i en democràcia estan a les beceroles. El que sap greu és que per culpa d’uns quants capgrossos i matussers, els que sí que tenen un màster en democràcia teòrica i pràctica, hagin de passar per la vergonya aliena de que es consideri a tots els espanyols igual d’analfabets en aquesta matèria. Espero que l’Europa que sap distingir la diferència entre governants que es poden fer entendre en tres o quatre idiomes i els que no poden donar un pas sense portar enganxat l’intèrpret al cul, ho tinguin present a l’hora de repartir els aprovats i les carbasses.

Però deixant de banda això de la rebel•lió i la sedició, que ja entenc que és una qüestió més delicada i complicada de demostrar, resulta que sobre l’acusació de malversació de cabdals públics el més calent, en quan a proves, pel que es veu està a l’aigüera perquè algú, suposo que la fiscalia, no ha fet la feina ben feta i han deixat al pobre jutge Llarena literalment amb el cul a l’aire, obligant-lo a confessar als seus col•legues alemanys que necessita una mica més de temps per aportar els justificants que li demanen. I en responsabilitzo a la fiscalia, perquè dubto que un jutge experimentat i tan tocat i posat com el senyor Llarena gosés iniciar mai un incident d’extradició que ha resultat un nyap. Perquè si al final no es pot provar la malversació, la pregunta no és com l’explicaran als ciutadans aquesta potineria, sinó com varen ser capaços d’imputar per aquest presumpte delicte als membres de tot govern i a uns quants parlamentaris significats, de torna, refiant-se només d’indicis i suposicions de la guàrdia civil. A Europa, a ningú se’l pot acusar d’una cosa lletja només perquè se li tingui mania, sinó que s’han de posar sobre la taula proves irrefutables de culpabilitat. A Europa, no esbandeixen certes qüestions tan a la lleugera com es permet a Espanya, per aquesta raó tan sovint des de les institucions de justícia i drets humans europeus han de cridar l’atenció al senyor Rajoy. Si al final de l’obra, des d’Europa desmunten tota la Causa General contra Catalunya, ¿com podran els responsables del seu empresonament preventiu mirar als ulls de tants de polítics innocents mentre, no es demostri el contrari? Potser es pensen que demanaran perdó i santes pasqües, com va fer una directora general de comunicació del PP, que es va permetre, en una expansió verbal privada, insultar als pensionistes manifestants amb un castís: os jodeis!

dimarts, 8 de maig de 2018

SEGONS COM ES GESTIONI AIXÒ DELS PRESOS D’ETA, VEUREM SI EL GOVERN TÉ O NO TÉ PARAULA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 maig 2018)
- Fins i tot falcons del PP com en Jorge Fernández Diaz, en la seva etapa de ministre de l’interior, el portaveu del govern o el propi president Rajoy, en més d’una ocasió, varen prometre que per parlar d’acostament de presos d’ETA al país basc primer la banda terrorista havia de demanar perdó a les víctimes, lliurar les armes i dissoldre’s. Fa quatre dies s’ha escenificat en presència dels artesans de la pau la dissolució definitiva i irrevocable d’ETA. I ara ve quan el govern basc i els partits abertzales li passen factura al govern central, demanant quan l’operació acostament de presos començarà a posar-se en marxa. I ara en Rajoy es troba amb una patata calenta a les mans que, coneixent una mica el seu molt insuficient tarannà d’estadista, dubto molt que sàpiga com desempallegar-se’n d’aquest embolic, sense que ningú prengui mal. En qualsevol cas, tingueu en compte que els presos han de complir la sentència en una presó propera al lloc de residència habitual perquè es tracta d’un dret humà i, per tant, no només una qüestió de justícia sinó també de generositat.

Al cap i a la fi, ningú demana pels etarres indults, ni reducció de penes, ni tractes de favor en les condicions penitenciaries, sinó simplement no condemnar innocents, els familiars, a recórrer centenars de quilòmetres amb perill de deixar la vida a la carretera, com ha passat unes quantes vegades d’ençà que va començar el pelegrinatge de familiars per veure una estona el pare, el marit, el germà o el fill. La qüestió, però, és que el govern va empenyorar la paraula, condicionant l’acostament a tres condicions que ja s’han complert a bastament, en opinió dels verificadors internacionals. Si ara el govern es fa el longuis i no compleix la seva part del tracte, quedarà molt tocat el seu prestigi i ningú donarà crèdit mai més a l'honor de la seva paraula.

A la meva manera de veure, però, ja que parlem de política penitenciaria, no em puc estar de reivindicar el no allunyament dels condemnats per qualsevol classe de delicte del lloc de residència, perquè és un dret humà i no un privilegi que es rifa en una tómbola. Per tant, cap presoner a càrrec de l’Estat hauria de privar-se’l, a més a més de la llibertat, de la relació periòdica amb la família. Oi més quan el presoner ho estigui en condició de preventiu abans d’haver passat per un Jutjat on s’hagi confirmat que les acusacions del seu presumpte delicte eren certes i se l'hagi sentenciat a la pena corresponent. Per tant, per exemple, que es mantinguin a la cangrí polítics i activistes independentistes únicament per les seves idees - predicades pacíficament, per més inri dels seus acusadors -, a gairebé mil quilòmetres per dificultar el contacte amb parelles i, sobretot, fills petits, no es pot justificar en criteris de justícia, sinó en rampells de revenja i d’inhumanitat. Amb l’agreujant d’arbitrarietats. ¿Com es menja que uns fatxes condemnats per agressió a catalans que estaven celebrant la festa nacional – l’11 de setembre - a la Llibreria Blanquerna de Madrid, se’ls hi hagi suspès l’entrada a la presó a l’espera del recurs presentat al Suprem, precisament per a no privar-los de veure créixer els seus fills petits? ¿És que els polítics en presó preventiva no són tan persones com els fatxes i ni se'ls permet esperar lliures que se celebri el seu judici ni, almenys, que esperin en presons properes al seu domicili? El govern, si no compleix la seva paraula respecte a l’acostament d'etarres pot obrir un front de discòrdia al país basc de conseqüències imprevisibles, perquè la reivindicació per l’acostament de presos allà és un clam transversal de la societat. Però si s’entossudeix en la seva actitud mesquina respecte als presos polítics catalans, enlloc de posar vaselina al conflicte hi posa foc.