Follow by Email

divendres, 28 de setembre de 2018

ELS POLÍTICS TORNEN A PRENDRE EL PÈL ALS PENSIONISTES?-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 28 setembre de 2018)
- Feia la tira de mesos que el Pacte de Toledo no es reunia, malgrat les mobilitzacions dels pensionistes demanant-ho, però des de que en Pedro Sánchez ha de fer mèrits per aconseguir allargar el retorn al poder dels socialistes, fer la gara-gara als pensionistes s’ha convertit en una prioritat i tapar-los la boca amb cortines de fum, una necessitat. El primer símptoma de que quelcom podia canviar respecte de la política de pensions hermèticament travada per en Rajoy després de polir-se el fons de reserva, va ser el compromís amb companys de viatge de conveniència – en Pablo Iglesias i companyia –, que si l’ajudaven a greixar el carretó dels pressupostos perquè arribés a bon port, mirarien de desvetllar el Pacte de Toledo perquè se’n parlés per enèsima vegada de referir els increments anuals de les pensions a l’IPC. De fet, els socialistes tenen mala consciència sobre aquesta qüestió perquè encara hi ha gent que se’n recorda que va ésser en Zapatero qui l’any 2010, “per responsabilitat” segons ell va justificar-se, congelà les pensions. Llavors, els del PP van titllar aquesta decisió de “dictatorial i pròpia d’un govern poruc que s’ha quedat sense arguments”. En Rajoy, naturalment, va destronar els socialistes del poder venent, entre d’altres promeses de fum electoral, que mentre ell fos el rei del mambo les pensions mai més serien congelades. I a fe de Déu que ho va complir, a la seva manera, esclar: aixecant la camisa dels que se’l varen creure. En efecte, va desbloquejar la congelació socialista bescanviant-la per un miserable i insultant 0,25%. I no comptaven pas repensar-s'hi, ignorant les cada vegada més airades i nombroses protestes dels pensionistes. Però com que mai es pot dir que d’aquesta aigua no en beuré, per mantenir el cul a la cadira del poder, l’inflexible i "seriós" Rajoy va pactar amb el PNB, com a moneda de canvi a l’aprovació dels pressupostos necessaris per a no veure’s obligat a dissoldre les Corts i anar a eleccions, que durant el 2018 totes les pensions s’apujarien un 1,6% i que l’any 2019 ja en tornarien a parlar de vincular-los als preus. (Tanmateix, el PNB no va exigir aquest desbloqueig de les pensions per res més que per fer-se perdonar la picossada que li havien arrancat de trascantó al PP a compte de millorar el concert basc, i que els catalans s’oblidessin del compromís de no votar a favor dels pressupostos del PP mentre estigués en vigor el 155). Però vet-aquí que als populars els va tombar una moció de censura inesperada, aprovada mitjançant una aliança política contra natura, i avui els socialistes governen en minoria absoluta i gestionen els pressupostos heretats dels populars, incloent l’augment del 1,6% de les pensions.

Però els pensionistes no han parat de protestar no obstant a la Montcloa s’hagués tombat la truita i l’antiga reivindicació de recuperar una de les principals regles de joc del sistema, que les pensions es regularitzessin automàticament mitjançant l’IPC, ha seguit omplint de manifestants les places i carrers de les principals capitals. De manera que per calmar la fera desbocada al carrer el Pacte de Toledo, a instàncies dels socialistes i després d’ajornaments inexplicables, fa quatre dies va fer una recomanació de consens que els manxaires de la reunió varen vendre inicialment com un acord definitiu i de seguida de fer-se córrer la brama que les pensions es revisarien amb l’IPC, des de Nova York un eixerit i trempat Pedro Sánchez va precipitar-se assegurant que el govern ho assumia. Però el conte de fades ha durat poc, ja que la pròpia ministra del ram ha aigualit el vi recordant que del Pacte de Toledo només en poden sortir recomanacions no vinculants.

A la meva manera de veure, doncs, la frivolitat com els polítics tracten el tema de les pensions des de la crisi em treu de polleguera per dues raons de pes: la primera, perquè per mor dels seus interessos electorals han jugat amb la bona fe dels ciutadans prometent la lluna en un cove mentre la bona voluntat no vagi acompanyada d’una estratègia ben parida per garantir els ingressos necessaris per sostenir financerament un sistema públic de pensions, que si no s’apuntala sense contemplacions a la galeria està més mort que els morts del cementiri. Per garantir de veritat el poder adquisitiu de les pensions d’avui i la continuïtat de les de demà s’han de fer números ben fets i no només declaracions polítiques de bones intencions. I no es pot pas dir que el Pacte de Toledo no tingui damunt la taula muntanyes d’estudis econòmics, de diferents procedències, sobre com apedaçar amb realisme el sistema; el que falta es valentia i voluntat política per aplicar les mesures imprescindibles, començant per no amagar l’ou i que per por de perdre vots es mantinguin falses esperances sobre la bona salut del sistema, perquè quan més es continuï ajornant la seva reforma radical més es comprometrà llur recuperació i sostenibilitat. I en aquest exercici de sinceritat i realisme, s'han de garantir els ingressos suficients per evitar la fallida retallant despeses supèrflues de l’Estat i regenerant la política fiscal amb criteris de justícia contributiva, que enderroqui els privilegis basats en la tolerància de l’enginyeria empresarial per eludir impostos legalment i en la “protecció” per desídia inspectora de l’economia submergida, excusant-se en la falsa creença que és una anomalia necessària per neutralitzar les bosses d’atur. Finalment, és imprescindible que s’eviti la demagògica confusió que suposa generalitzar en referir-se a les pensions: s’ha de distingir entre contributives (els titulars de les quals tenen un contracte amb l’Estat que els hi dóna drets indiscutibles i preferents), les no contributives i les simples subvencions. Barrejar-les totes en una mateixa bossa a l’hora de reclamar perquè tinguin el mateix tracte, al meu parer és un colossal error de perspectiva política que no ajudarà a resoldre el conflicte sinó a enterbolir-lo encara més. I si no, el temps dirà. 

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.


dijous, 27 de setembre de 2018

TRAPOTE VERSUS TRAPERO


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 setembre de 2018)
- Primera pantalla.- El ministre de l’Interior, el jutge Grande-Marlaska, ha avalat la proposta de concedir la medalla al mèrit policial amb distintiu vermell - pensionada de per vida amb un 10% del sou base -, a qui fou el cap dels policies nacionals (piolins) a Catalunya durant el dispositiu de l’1-0, el comissari jubilat Sebastián Trapote. Sota la coordinació d’aquest comandament ara condecorat van executar-se les càrregues dels antidisturbis contra ciutadans pacífics i estoics que feien cua a les portes dels col•legis electorals per votar en un referèndum convocat pel govern legítim de Catalunya, que quatre dies abans el TC va declarar il•legal a instancies del govern fatxa de Madrid. Aquelles ferotges i rabioses estomacades de persones innocents i indefenses, veient avui les repeticions de la jugada que emet TV3 coincidint amb el primer aniversari d’aquella vergonya, qualsevol que tingui sentiments i ulls a la cara pot adonar-se objectivament que les envestides anaren més enllà d’aplicar un simple protocol preventiu de dispersió d’un tumult, per cert inexistent, sinó que darrera dels cops de porra s’hi endevinen lamentables rampells de ràbia continguda, suposo que no espontània sinó fruit d’un adoctrinament esbiaixat. I si ja em costa d’entendre que aquella salvatjada alguns la vulguin justificar amb l'excusa que aquells energúmens eren uns manats que complien ordres rebudes disciplinadament com era el seu deure, que al responsable d’ordenar i coordinar la en realitat ferotge repressió se’l condecori enlloc de demanar-li responsabilitats, passa una mica més de taca d’oli.

Segona pantalla.- El major vitalici dels mossos d’esquadra, el val•lisoletà Josep Lluis Trapero, va coordinar de manera professionalment brillant tot el desplegament policial després de l’atropellament massiu i deliberat de persones que passejaven per la Rambla de Barcelona, fent servir la tècnica terrorista del vehicle-ariet. La matança va tenir lloc el 17 d’agost i setanta dos dies després, el 28 d’octubre, aquest mateix Trapero fou el primer funcionari castigat i destituït en ésser intervinguda la Generalitat per l’article 155. Des de llavors, aquell honorable professional està acusat de sedició i li poden caure 20 anys de presó; mentrestant, esperant el judici que no està encara assenyalat un any després es fot de fàstic i es rossega els punys impotent, represaliat a fer feines administratives. En el transcurs dels dies posteriors als atemptats, el major Trapero va participar en diverses rodes de premsa i dotzenes de mitjans d'arreu del món apreciaren a bastament la seva exquisida i professional exposició dels fets i l’anàlisi prudent de la situació. Durant una d'aquelles compareixences, un periodista bocafí pertanyent a la quadra de la Brunete mediàtica va queixar-se que el cap dels mossos respongués preguntes en català. Quan en Trapero li contestà que responia en l'idioma en què li feien la pregunta, aquell mal educat reporter va decidir abandonar la sala despectivament, moment que a en Trapero va sortir-li espontàniament aquella frase que es va popularitzar a les xarxes socials i es va reproduir inclús en samarretes i gorres: "bueno pues molt bé, pues adiós”,

Pantalla final.- Podria afegir moltes més coses a la reflexió d’avui, però com diuen els castissos de Lavapies: “a buen entendedor, pocas palabras bastan”. No obstant això, no em puc estar de confessar que, després de tornar a veure els vídeos d’aquella massacre policial desproporcionada i atiada per l’odi implícit en aquell “a por ellos!” amb que varen ser acomiadats i arengats els piolins quan marxaven cap a Catalunya des de les seves respectives casernes espanyoles, entenc la indignació d’una part considerable de ciutadans catalans quan el rei, en la seva condició de cap d’estat, va dirigir-se al país en un missatge institucional i va tenir la barra i la manca de sensibilitat de, sinó de demanar perdó pels excessos comesos en nom de l’ordre públic, que hagués sigut lo correcte des de la teòrica neutralitat de la Corona, almenys lamentar que hi haguessin ferits i desitjar-los una ràpida recuperació. Per tant vull acabar la reflexió manllevant-li al president Quim Torra la seva piulada a través de Twitter sobre aquesta qüestió, a la qual humilment m'adhereixo: “Una autèntica vergonya! Els repressors premiats! I tot porta sempre al mateix punt, aquell pel qual més d’un milió de catalans ens vam manifestar fa onze dies: fer la república catalana”.

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

dimecres, 26 de setembre de 2018

EL RAVAL PAGA EL PATO DE SALDAR TOT A CENT ELS IMMOBLES DE LA CRISI.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 26 setembre de 2018)
- El banquer Botin va pronosticar poc abans de morir que inversors d’arreu farien cua per mirar què en podien treure d’una Espanya que saldava existències immobiliàries com un botiguer xinés en fallida. Sembla que no anava pas lluny d’osques i la seva múrria perspicàcia de gat vell de l’economia no el va traí: tota classe de fons d’inversió intentaren sucar el melindro a la xicra de xocolata - Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, més coneguda per l'acrònim Sareb o “banc dolent” que es va crear a Espanya el 19 de novembre de 2012 -, presentant ofertes ridícules no pas per solidaritat ni per ajudar els espanyolets a superar la crisi del totxo, sinó pura i simplement atrets per l’olor del benefici que suposava comprar barat i vendre car, sense cap escrúpol ni mirament. Un exemple característic de com les gastaven els capitalistes cínics camuflats darrera Fons voltors anònims, en fou entre d'altres l’empresa Panrico que els seus propietaris, la família Costafreda, cagada de por per l’alarma d’ensulsiada general després del crac del Lehman Brothers se la varen treure de sobre quan no havia arribat a les últimes, traspassant-la a uns impresentables inversors que se la varen anar passant de fons en fons esprement-li tot el suc que quedava i recuperant la inversió el darrer, a costa dels treballadors, d’Hisenda, de la Seguretat Social i d’alguns bancs que també pensaven remullar el seu melindro, refiant-se de l’aparença de Reis Mags d’aquells inversors especialistes en aixecar camises als passerells.

Però el que no té perdó de Déu és que voltors d’aquesta mena aprofitessin les facilitats que els hi oferia un govern socialista a la deriva i alguns ajuntaments governats pel PP, per exemple el de Madrid presidit llavors per l’alcaldessa Botella, per queixalar l’inventari d’immobles destinats a pisos socials a espatlles inclús de beneficiaris amb opció de compra. I no només no quedava clar si l’ambigua nova propietat d’aquests blocs de pisos respectaria les regles de joc del contracte vigent amb els llogaters, sinó que aquests inversors depredadors i especuladors – fons domiciliats a Rússia, Israel i a uns quants paradisos fiscals -, s’havien adjudicat aquells lots de pisos a preus ridículs. Però, sobretot, perquè les administracions responsables d’aquella mena de basar de tot a cent en que s’havia convertit Espanya, tingueren la barra de no oferir a cap dels teòrics beneficiaris d’aquells pisos de promoció social o dels llogaters que portaven residint-hi tota una vida, el dret de tempteig, és a dir: tenir preferència per comprar el seu propi pis pel mateix preu que en pagava el Fons voltor.

A la meva manera de veure, doncs, els desnonaments exprés que s’estan produint al Raval, entre d’altres indrets, són conseqüència de la poca empatia dels Fons que es feren la barba d’or amb les plusvàlues generades per la comercialització d’immobles regalats pel govern a canvi d’un trist plat de llenties en forma de divises fresques. Fou i és un dels grans sarcasmes d’aquella crisi, tant econòmica com de valors: mentre voluntaris malden per omplir les lleixes dels bancs d’aliments perquè centenars de milers de persones no passin gana i, també, perquè no hi hagi un daltabaix, a d’altres no els hi cau la cara de vergonya per haver descapitalitzat el país liquidant el patrimoni immobiliari tot a cent, amb totes les benediccions legals. Hisenda agraïa la virolla fresca que ingressaven a caixa gràcies la liquidació, ingressos que servien per tapar els forats per mantenir les menjadores dels endollats a l’establishment, mentre les persones normals, pelacanyes i poca-roba inclosos, patíem retallades en tots els serveis públics. ¿Cap d’aquells administradors públics irresponsables haurà de respondre per com varen deixar fer als Fons voltors? ¿No s’engarjolarà a la cangrí cap responsable polític d’aquell vertader espoli dels ciutadans, que és el que van suposar els desnonaments de tants dels propietaris que no podien pagar l’hipoteca de la seva llar com dels llogaters perquè s’havien quedat sense feina? Si els polítics d'aquest país haguessin governat per les persones i no per les oligarquies es tenia d'obligar la Banca a donar tota mena de facilitats a aquells innocents bocs expiatoris per flexibilitzar o ajornar temporalment les quotes, a l’espera de la recuperació econòmica. Per cert, a una Banca rescatada amb els diners dels contribuents, pràcticament a fons perdut, malgrat cada any aquesta Banca usurera declara beneficis i paga dividends escandalosos.

dimarts, 25 de setembre de 2018

QUAN LA IMMIGRACIÓ NO ES POT ACOLLIR EN CONDICIONS, AMAGAR EL CAP SOTA L’ALA NO PORTA ENLLOC


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 26 setembre de 2018)
- L’extrema dreta i el populisme estan creixent arreu d’una Europa exaltada per por que els forasters comprometin la tranquil•litat i el poc o molt nivell de benestar que encara els hi queda “als de casa”. És la por eterna que de fora vinguin i de casa ens treguin. La Bíblia i la història en va plena d’exemples de conflictes a sang i fetge per eliminar o esclavitzar el foraster. Per tant, això és d’una evidència tan aclaparadora que no es pot amagar sota l’estora, com si no passés res. Ara no és el moment d’entrar en disquisicions filosòfiques sobre aquest fenomen en el fons tan humà, que com he dit no és la primera vegada que treu el cap. El recel que genera el foraster és un clàssic en la crónica de la humanitat, tan indiscutible com que els fluxos d’immigració sempre es produeixen en el mateix sentit: des dels territoris on hi ha misèria o guerra cap els territoris pròspers que tenen fama de lligar els gossos amb llonganisses. És llei de vida que l’esperit de conservació impulsi les persones a buscar, allò que no troben a casa seva, a casa dels altres. Ningú emigra del seu país carregant-se a l’espatlla els quatre patracols del seu aixovar i arrossega la família pel camí del pedregar si no és per millorar. Cada matí, quan surto a caminar em topo amb un grafit que em va impactar des del primer dia que el vaig llegir: “cap mare embarca el seu fill en una barcassa perquè s’enfonsi sinó perquè arribi a port”.

El drama dels refugiats i dels immigrants econòmics, en general, no és que els països cap allà on fugen siguin insolidaris i es neguin emprant la força inclús a acollir-los sinó que els que estan disposats a obrir portes i finestres a tots els forasters que arriben, a part d’una abraçada, un plat calent a taula, una flassada i un lloc on passar la nit temporalment, no poden oferir-los res més: ni feina, ni un sostre permanent, ni els recursos per sobreviure amb dignitat. Molts dels immigrants il•lusionats que a Europa trobarien el paradís han descobert impotents, concentrats en campaments o en barracons de nyigui- nyogui que després de la gran travessia resulta que han canviat pets per merda, i si no fos que molts si tornessin a allà d'on han vingut segurament se’n farien la pell, potser no s’ho pensarien dues vegades. Però la gran tragèdia i el gran problema el tenim amb l’arribada massiva de menors d’edat sense família. Catalunya sempre s’ha vantat de tenir voluntat per acollir tothom que arribi i més si cal, però són tants els que arriben que sobretot els menors desemparats la Generalitat està desbordada i mal que ens pesi admetre-ho, potser s’ha de començar a tocar de peus a terra i reconèixer que no es pot acollir tothom, sense que qui ho digui se n’hagi de sentir de tots colors. El problema derivat de l’arribada de menors a tremuja, sense disposar de prou recursos materials i professionals és molt preocupant i té i tindrà més a la llarga unes conseqüències insostenibles per a la societat. ¿Quants d’aquests menors – sobretot els que després de fer els divuit anys perden el paraigua dels serveis socials - acabaran esnifant cola pels carrers i places, oferint-se a les màfies de la petita delinqüència organitzada com a camells, prostituts, malandrins o el que calgui per subsistir, perquè ni se’ls podrà expulsar legalment ni se’ls hi podran donar alternatives per treballar legalment i viure bé del seu ofici?

Suposo que a més d’un li semblarà una provocació aquesta reflexió d’avui, però és el que hi ha, i per resoldre un problema és indispensable posar primer sobre la taula totes les cartes. I que consti que em sap molt de greu de ser tan pessimista en aquest aspecte però, francament, no veig que els partidaris de la barra lliure acollidora hagin pensat, més enllà del bonisme, en desenvolupar polítiques ordenades i concretes i regles de joc eficaces i realistes perquè l’acolliment sigui assumible per ambdues parts contractants i no un patafi colossal. La primera de les mesures a establir, al meu parer, passa per garantir als forasters una feina mitjançant la qual puguin guanyar-se la vida suficientment per pagar una llar, mantenir una família i no haver de dependre tota la vida de l’almoina, la qual tampoc agrairan perquè ningú aspira ni es conforma parant la mà un cop a la setmana, per tenir dret a sobreviure en un simulacre de normalitat. Perdoneu les molèsties, i expressions de tot cor a tothom.
http://tabrilde.blogspot.com

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

dilluns, 24 de setembre de 2018

S’HA DE SER MALA PERSONA PER VANTAR-SE DE NO DEMANAR MAI PERDÓ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 24 setembre de 2018)
- No sé com es pot viure feliç pensant que no es té necessitat de demanar perdó mai, a ningú, com la setmana passada se’n va vantar l’ex-president espanyol, José Maria Aznar. Fins i tot les persones amables i carregades de bones intencions poden ofendre o perjudicar els altres sense voler, perquè a vegades no depèn de com es diuen les coses sinó de com se les prenen els demés. És probable, per desgràcia, que hi hagi més gent com l’Aznar que es creuen estar per sobre del bé i del mal, ignorant que aquests dos conceptes empírics són oposats i contradictoris, i que poden ser interpretats de mil maneres depèn de cada cultura o de cada persona; és a dir, són conceptes relatius i subjectius. Però per a no allargar-me en retòriques el que crec s’ha de tenir ben clar és que només tenen el dret de considerar-se bones persones aquelles que solen fer bones accions.

Per tant, seguint la sàvia observació de Montaigne quan digué: “fins i tot als trons més alts, la gent s’asseu sobre el propi cul”, a la meva manera de veure, les bones persones a més de per fer bones obres també s'haurien de distingir per demanar perdó tot sovint, per si de cas. Us confesso amb tota franquesa que jo a l’Aznar, malgrat el comportament impresentable de l’altre dia en la seva compareixença al Congrés, li perdono les mentides que va repetir i inclús la mala baba amb que les va expressar, perquè estic convençut que allò que enfurisma més a algú que presumeix de no demanar mai perdó és que els que considera pelacanyes el perdonin. Ara bé, i per acabar, el que em fot de veritat és que aquells com l’Aznar, que diuen que no tenen perquè fer-se perdonar res, cada vegada que obren la boca sembla que perdonin la vida a tothom.

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

divendres, 21 de setembre de 2018

L’ACTE DE FE DE CADA MATÍ EN EL METGE DE CAPÇALERA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 21 setembre de 2018)
.- L’altre dia, a la cafeteria on esmorzava, veient com un matrimoni de vellets es repartien com a bon germans el seu repertori matinal de pastilles posant-hi, sobretot ell que semblava ser el que dirigia l’operació, els cinc sentits per a no equivocar-se, em va commoure l’acte de fe que suposava empassar-se unes potingues químiques que, a simple vista, predisposen més a l’escepticisme i al dubte que no pas a la confiança cega en els seus presumptament miraculosos efectes terapèutics. No obstant això, dec confessar amb tota franquesa la meva absoluta admiració pels que se’n refien de les pastilles sense posar en quarantena l’eficàcia de quelcom que, aparentment, no és res de l’altre món. De fet, el mèrit d’aquesta fiança penso que no rau en aspectes estètics de les pastilles com el color, el tacte o el gust del xarop que vaig veure que ell, dissimuladament, es prenia acostant-se el flascó als llavis com si fos una licorera de butxaca. N’estic convençut que la confiança dels usuaris de pastilles matineres es deguda a l’empatia amb el metge de capçalera que les prescriu amb paraules entenedores des de l’ascendent de la seva bata blanca. En aquest cas a que em referia com a desencadenant de la reflexió, jo diria que efectivament la fe com es prenien les pastilles aquells dos vellets tenia molt més a veure amb la reputació que els hi mereixia el seu metge, que no pas amb la xerrameca enrevessada del prospecte que van trobar dintre la caixa de les potingues.

Confesso que cada vegada llegeixo menys els prospectes perquè, després de fer-ho solien envair-me un feix de preguntes impertinents, inquietants i més aviat punyeteres ja que sóc més aviat una mica descregut; qui em garanteix, per exemple, que aquella mena de mongeta de color rosa conté tantes vitamines com s’assegura al prospecte o la capsula blava porta la dosi justa de calmant que diuen em relaxarà sense fer-me perdre el món de vista? I si la vacuna que em posen cada tardor per plantar cara a la grip no fos altra cosa que un simple placebo fet amb aigua de l’aixeta? Tan escèptics i perepunyetes com podem arribar a ser amb infinitat de qüestions quotidianes i, en canvi, quan estem piocs davant la pastilla que el metge ens assegura ens posarà bons ens oblidem dels prejudicis i ens cau la baba. Hem d’admetre, com a mínim, que resulta curiós que siguem tan dòcils i crèduls quan no ens veiem les orelles sobre l’eficàcia d’un producte farmacèutic sent habitualment tan esquerps, repatanis i cagadubtes sistemàtics.

A la meva manera de veure, aquella parella de vellets de qui us parlava al principi i que m’han inspirat aquesta reflexió, no en tenien ni punyetera idea de la simbiosi terapèutica de les pastilles que deixaven per ordre damunt del tovalló, però se les empassaven sense cap recança perquè el seu metge de capçalera els hi havia dit que els posaria bons. Potser perquè els ancians es refien tant de la paraula del seu metge de capçalera – un altre dia reflexionarem sobre una altra qüestió que m’intriga humanament sobre els metges: com és el metge de capçalera del metge de capçalera? -, l’esperança de vida s’allarga posant en perill la sostenibilitat del sistema de pensions que trontolla per culpa de que les persones viuen massa. Quin escàndol i com se la carregarien els metges si fos així! Fins i tot, potser algun polític malparit com aquell que es vantava l’altre dia que no tenia per què demanar perdó per res, especula que si es retallessin les prestacions sanitàries i les pensions alguns d’aquests fràgils vellets que fan cas al metge de capçalera com si fos un oracle acabarien no prenent-se les pastilles, perquè no se les podrien pagar. Ara bé, i si el que cura no fos la química de les pastilles, sinó la fe com aquestes es prenen? Ai carai!

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

dijous, 20 de setembre de 2018

MÉS PÓLVORA DEL REI MALGASTADA A BÈLGICA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 20 setembre de 2018)
- Bona la clavat un jutge de primera instància de Gante, desestimant l’extradició a Espanya del raper Valtonyc. Aquest personatge pràcticament desconegut fins fa quatre dies, com recordareu s’ha fet famós gràcies a ser condemnat per l’Audiència Nacional a tres anys i escaig de presó com a culpable d’un delicte de terrorisme verbal mitjançant la fona de les lletres incendiaries, provocadores, descarades i irreverents d’unes cançons totxes, però que la justícia belga ha considerat “un exercici de la llibertat d’expressió” que el seu codi penal no castiga i, en conseqüència, ha donat carbassa a les pretensions espanyoles de fer-lo tornar per complir la condemna a la presó. La Fiscalia espanyola, igualment com ha actuat en l’assumpte Puigdemont i companyia i em temo que passarà també amb la defensa aferrissada del jutge Llarena denunciat per prevaricació, ha disparat a tort i a dret utilitzant “pólvora del rei”. Aquesta referència, mai més ben escollida en relacionar la reflexió d’avui amb Bèlgica, ve a tomb de que entre les companyies dels terços – un dels quals ocupava en temps reculats Flandes, com si fos una província més de l’imperi espanyol de l’època -, era tradició que cada soldat a sou s’apanyés com pugues per comprar amb la seva paga la pólvora i la munició que necessitava per combatre a la guerra. Els soldats només se n’estalviaven de rascar-se la butxaca quan els terços assetjaven una ciutat, en quin cas les bales i la pólvora es subministraven a dojo a càrrec dels polvorins de l’artilleria reial, raó per la qual com que la munició era de franc els soldats deien que en emprar la pólvora del rei disparaven a tort i a dret amb més alegria que mai i, per descomptat, sense estalviar les provisions.

A la meva manera de veure, amb aquesta anècdota que m’he permès manllevar de la petita història en escriure la reflexió d’avui, vull remarcar la morterada que li costa a l’Estat espanyol entossudir-se en defensar a Europa una jurisprudència nacional que no està posada al dia perquè en alguns criteris jurídics importants manté discrepàncies no només de matis sinó de fons amb directives comunitàries. El problema de tot plegat és que Espanya no combrega id eològica ni democràticament amb l’esperit obert de moltes d’aquestes directives i criteris adequats als temps que corren i, per tant, no ha tingut cap pressa ni potser massa interès en incorporar-les al corpus legal propi. Però quan la partida jurídica es juga fora de casa i les regles de joc que regeixen en altres contrades no s’assemblen gaire a les que la fiscalia argumenta en favor de les seves pretensions, entestar-se en no baixar del burro té un cost fantàstic que el país no es pot permetre tant en termes econòmics com de prestigi. Un cost considerable que és una autèntica ruïna per a una hisenda endeutada fins a les celles; repeteixo, des d’un punt de vista pràctic però, sobretot, des de l’estricta viabilitat dialèctica; aquesta obstinació en fer el ridícul mantenint peti qui peti per orgull una doctrina carrinclona i carca en relació als comportaments de la societat del segle XXI, no he trobat millor manera de caricaturitzar-la gràficament que recorrent a la metàfora de la pólvora del rei. Si enlloc de perseguir per tota Europa ciutadans com si fossin autèntics malfactors malgrat els presumptes delictes dels que se’ls acusa aplicant l’imaginari jurídic espanyol no encaixen amb els codis penals comunitaris, s’escoltés més el sentit comú, el seny i l’experiència de juristes de referència que no pas únicament la xerrameca d’una fiscalia sovint banyabaixa per exigències orgàniques de la superioritat política, tal vegada la imatge de la justícia espanyola no acabaria fent petar de riure a mig món per arnada i tinyosa. I com que no és la primera vegada ni serà l’última que des d’alguna fiscalia intrèpida es dispararà amb pólvora del rei, potser seria hora que es despolititzés, com reclama Europa, el consell del Poder Judicial i aquest organisme prengués nota de la necessitat de refredar alguns fogots dels polítics que volen interferir descaradament en l’administració de justícia, malgrat ho neguin tirant la pedra i amagant la mà.

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

dimecres, 19 de setembre de 2018

ESPANYA UNA ALTRA VEGADA CASTIGADA DE CARA A LA PARET

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 setembre de 2018)
- Europa no para de renyar Espanya per suspendre en ètica i no controlar el vici de la corrupció. I és que Madrid ha donat la callada per resposta a les onze recomanacions fetes l’any 2013 per part del Consell d’Europa, reiterades en diverses ocasions els darrers temps, per tal de prevenir i arrancar de totes les institucions de l’Estat les males herbes de la corrupció que creixen sense parar i fan lleig. De fet, Espanya és l’únic estat membre de la comunitat europea junt amb Bèlgica – qui ens ho tenia de dir? -, que en cinc anys no ha trobat temps d’implementar cap de les onze recomanacions, raó per la qual el fastiguejat Consell d’Europa s’ha vist obligat a recalcar amb la boca petita però explícitament, que el més calent era a l’aigüera perquè no hi ha voluntat política de treure’s la galvana de sobre i posar-se mans a l’obra. Entre les onze recomanacions m’han cridat l’atenció dues: la que aconsella “que la majoria de jutges siguin escollits per jutges i no per polítics” i la que exigeix “establir un codi de conducta per a diputats i càrrecs públics que previngui els conflictes d’interessos derivats d’acceptar obsequis o atencions financeres”. No s’ha mogut fitxa. Qui sap si perquè ses senyories estan massa ocupades embolicant la troca del conflicte català o estireganyant-se els cabells mútuament per qualsevol ximpleria.

A la meva manera de veure, doncs, els individus moralment porcs que valent-se d’un càrrec polític, posició social, influència o reputació d’estar per sobre del bé i del mal, es passen de llestos i arramben tot el que poden cap a casa, no tenen excusa ni disculpa. Ja que si es comporten com pòtols és perquè volen, no perquè en tinguin cap necessitat; sinó simplement per pura cobdícia o per disposar de recursos extres que els hi permetin de mantenir un tren de vida que no els hi correspon i dilapidar els diners que a tanta gent costen de guanyar per a no passar gana, en capricis cars i paràsits. Per aquesta sola raó, quan se’ls enxampa se’ls hauria de fer purgar amb escreix la seva dolenteria començant per tornar fins a la darrera engruna el que hagin robat, amb recàrrecs inclosos. Qui es val de la seva posició de privilegi – tothom des del rei cap avall -, per omplir-se les butxaques, no té perdó de cap Déu. Els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions públiques o privades, quasi sempre estan convençuts que el propi càrrec que ocupen o la rectoria que els aixopluga els hi dona la impunitat suficient per tirar de beta, refiant-se que no seran descoberts perquè ningú gosarà denunciar-los per por a les represàlies. Els lladres d’upa es pensen que són diferents i potser fins i tot millors que els lladregots proletaris i, per desgràcia de la gent honrada més d’un jutge de la vella escola també és de la mateixa opinió i els tracta amb guants de seda procurant que no s’atabalin massa, com si fossin de cotó fluix.

A alguns països que considerem poc civilitzats mirant-ho des de la perspectiva de la nostra hipòcrita torre de marfil, per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquesta barbaritat pròpia de l’edat mitjana, per suposat, però estaria bé i a més a més potser inclús seria just que apart de la pena de privació de llibertat, més o menys edulcorada segons la “classe social” del delinqüent, sobretot als lladres vip se’ls hi hauria d’amputar la consideració social i tant de patrimoni propi o familiar com calgui per rescabalar les víctimes dels perjudicis, fent-los vomitar fins al darrer glop del botí aconseguit. Qui sap si actuant amb aquesta exemplaritat Europa ja no tindria la sensació que, en segons quins casos, la justícia actua amb màniga ampla; la UE també té pomes podrides però la diferència és que un cop les ha trobades no duren ni un dia al cistell. Aquí, en canvi, amb l’ajuda d’advocats espavilats i massa sovint sense escrúpols, i amb la tolerància imprescindible d’un establishment acostumat a fer-se costat els uns als altres quan van mal dades, els corruptes poden marejar la perdiu anys i panys rient-se del mort i de qui el vetlla esperant que prescriguin les causes, no dimitint de la rectoria en que estan endollats fins que no queda més remei i no tornant ni un euro mentre malgasten una fortuna en recursos, fiances i falsos testimonis. Per tot plegat, Europa castiga Espanya de cara a la paret i massa inversors aposten per fer negocis a aquest país perquè té fama de que aquí és Xauxa; mentre, per desgràcia, els inversos seriosos cada cop s’ho repensen dues vegades. La “marca Espanya” recula una mica, a la reflexió d’ahir en parlava, però el que em preocupa és que arrossega Catalunya en la seva caiguda cap a l’abisme. I això sí que hem d'evitar-ho com sigui.

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

dimarts, 18 de setembre de 2018

BOMBES QUE NO FAN PUPA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 18 setembre de 2018)
- Colossal l’explicació del ministre d’assumptes exteriors per justificar la baixada de pantalons del govern espanyol davant les pressions dels saudites, en defensa de la partida de bombes que els hi són imprescindibles per seguir massacrant enemics. El cada vegada més baliga-balaga Pedro Sánchez – ara dic això però demà em faré enrere -, va assegurar que la remesa de bombes intel•ligents que el pervers govern Rajoy havia venut a l’Aràbia Saudita – segons les revelacions de la intrigant entretinguda reial, Corina, el seu “amic especial” se n’embutxacà les comissions per l’operació -, no se’n serviria ni una malgrat els àrabs ja les havien pagat trinco-trinco. Però vet-aquí que les bombes eren la torna d’una comanda d'armament molt més sucosa: unes corbetes de combat que asseguraven a les drassanes de Cadis feina per unes quantes dotzenes de treballadors, durant mesos. A l’Ajuntament de Cadis, per si no ho sabeu, hi talla el bacallà un agitador populista, de nom José Maria González Santos però més conegut com “Kichi”, que va guanyar les eleccions prometent que esclafaria totes les traces i relíquies capitalistes de la "tacita de plata" començant pels “senyoritos andaluses”, i que es va rebel•lar contra el seu líder polític, en Pablo Iglesias, quan aquest es va comprar un xalet vip en una urbanització exclusiva, plantificant-li entre coll i barres allò de que ell no deixaria mai de viure en el seu pis “de currante”. Doncs bé, aquest predicador del marxisme teòric i paladí il•luminat de l’anarquisme il•lustrat, va assegurar que ni parlar-ne de no servir complerta la comanda d'armes feta pels àrabs i quedar-se sense corbetes per mantenir actives les drassanes del seu poble. Si amb les bombes esclafen el cap a criatures iemenites, què hi farem! La qüestió era que els andalusos de Cadis no es quedin a l’atur. Aquesta conducta déu ser tan coherent com la d’aquell comunista català encantat amb la repartidora, però que quan ja no quedaven més que bicicletes per repartir es va aixecar indignat de la taula perquè de bicicleta sí que tenia una i la seva bicicleta no se l’havia de repartir amb ningú.

Ara bé, sent les raons del tal Kichi dignes de sucar-hi pa, els arguments aportats per l’inefable senyor Borrell, el ministre d’assumptes exteriors, per justificar la sonada cranquejada del govern espanyol respecte a la comanda de bombes, es mereixen que el pa enlloc de sucar-lo amb oli es remulli amb xocolata desfeta dels canonges de Vic. Ara resulta que a Espanya tenen una industria bèl•lica tan delicada i precisa que les bombes que fabriquen no fan pupa a cap innocent. És a dir: on posa l’ull el mecanisme que les teledirigeix encasta la castanya, gairebé tan net i polit com baixar un rai per la Noguera Pallaresa. Llàstima que aquest fill “no predilecte” de La Pobla – la setmana passada, la majoria municipal d’ERC va aprovar una consulta popular per retirar-li d'un carrer la placa amb el seu nom -, no ens il•lustrés als ciutadans ignorants sobre com aquestes bombes distingiran els que es mereixen morir dels que no. Que potser els iemenites dolents portaran encastada al front una diana que atraurà les bombes? O és que les bombes que surten de Santa Bàrbara les guia cap al seus objectius un arcàngel? No m’atreveixo a escriure "l’esperit sant", perquè tal com està el pati igual m'enviarien a fer companyia a Willy Toledo; però sigui quin sigui el secret de tanta miraculosa precisió de les bombes espanyoles que no fan pupa, si és que no es tracta d’una fanfarronada com de les que es vantava el senyor Borrell quan es disfressava de raier per fer el paperot el dia de la festa major, encara podríem veure que el padrí d’aquesta operació tan humanitària - segons diu la Corina, el trempat rei emèrit -, fos proposat pel Nobel de la Pau. Reforca de pallanga, quin invent aquest de les bombes que no fan pupa! On les compren els russos i els americans les que tiren a carretades sobre Síria, que aquestes sí que són malparides i deixen ferits, morts i esguerrats a tremuja? Potser que el rei emèrit, ara que no sap com passar l’estona, fes una visita de promoció comercial a en Putin i a en Trump i amb la seva borbònica pelica els hi endinyés unes quantes tones de bombes espanyoles que maten només els dolents. A part que en podria treure un pessic per arrodonir la seva jubilació monàrquica i comprar-li vals per l’economat de la presó al seu gendre cap de turc dels negocis de la família, es podrien encarregar uns quants contractes per construir més corbetes – de submarins val més que no en parli, perquè els espanyols no suren -, que a part de meritar-li més comissions rebaixarien l’atur a tot l’Estat ara, que tanta falta fan els llocs de treball per ocupar les tongades de refugiats que no paren d’arribar cada dia.


NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

dilluns, 17 de setembre de 2018

L’EMBOLIC DELS MÀSTERS, UN GOL A LA MARCA ESPANYA, EN PORTA PRÒPIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 17 setembre de 2018)
- Que contents que deuen estar els llicenciats espanyols que no tinguin més remei que migrar d’Espanya per trobar feina a l’estranger, presumint d’un o varis màsters! Redéu quin gol que els polítics més ultra-patriotes s’han marcat en pròpia porteria, enfigassant la sagrada “marca Espanya” en matèria d’educació! Ja fa temps que venim lamentant que entre l’establishment d’aquest país no es pugui trobar un pam de net, però això de tirar-se pedres a la pròpia teulada ja no només es cosa de bojos, sinó d’imbècils i cretins. Encara no han aprés aquests polítics de pacotilla que la roba bruta es renta a casa? Si aquests personatges que ens toquen allò que no sona tinguessin almenys un petricó de senderi, se n’estarien bé prou d’ensenyar les vergonyes a la plaça pública i actuarien amb una mica més de decència, ja que no queda fi que a sobre de cornuts els ciutadans que els han votat hagin, per postres, de paga’ls-hi el beure. Als països on la cultura democràtica i la bona educació dels que es dediquen a la política ho han mamat des de les beceroles, quan a algun cap gros o patum se l’enxampa mentint sobre el seu currículum, en particular, o sobre la seva vida i miracles en general, dura al càrrec menys que una llaminadura a la porta d’una escola, perquè sap que a qui se li ha descobert una llàntia a la camisa el que toca es fer-se fonedís de l’escenari públic presentant la dimissió amb la màxima discreció i sense fer soroll. Però aquí no, com que de cultura democràtica massa polítics en van peixos les coses són a l’inrevés, i a uns quants els hi agrada fer el ridícul donant-li voltes i més voltes a les acusacions de deshonestedat,  fins que la taca arriba a escampar-se tant que ja no es pot dissimular més i no els hi queda més remei que donar-se per la pell i treure’s la camisa, però ni aquest gest de mínima dignitat saben fer-lo amb elegància.

A la meva manera de veure, però, potser que els que ens ho mirem no pequem d’hipocresia ni de moralitat intransigent perquè a la vora del mediterrani el puritanisme no s’escau i, per tant, admetem que tots hem maquillat els nostres respectius currículums, sobretot pel que fa al capítol d’idiomes. Jo he de confessar, per exemple, que si bé llegint el francès me’n surto prou bé si es tracta de mantindré una conversa amb un nadiu se’m fa una muntanya per falta de pràctica, però en redactar el currículum no especifico tant. En qualsevol cas, penso que amb aquestes petites inflades de les aptituds lingüístiques passa com amb les mentides pietoses, que tenen dispensa. Ara bé, si del que es tracta es de fer passar bou per bèstia grossa ja són figues d’un altre paner. Tanmateix, mentre tothom tenia altra feina que ficar el nas a casa dels altres, decorar el currículum amb titulitis sortia relativament gratis si no es tenien escrúpols de consciència i imaginació. Però des del moment que se’n van enxampar uns quants presumint de títols sense haver acabat la carrera, als espavilats traficants de draps bruts se’ls hi va encendre la bombeta, en comprendre que dedicar-se a la recerca dels punts flacs dels adversaris polítics podia convertir-se en un modus-vivendi rendible. I des de llavors els currículums i els tuïts escampats per la xarxa són examinats del dret i del revés sense pietat.

Però com se sol dir, on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, a cada porc li arriba el seu sant Martí i avui per tu i demà per mi. En conseqüència no critico aquest zel inquisitorial sempre que en els escodrinys es respecti l’ètica i no es facin públics els resultats fins haver-los contrastat. Ja que les veritats a mitges, les simples brames, no es poden abonar de cap manera perquè els que les fan córrer no persegueixen la veritat ni la justícia sinó escampar quanta més merda millor. Que se sàpiga quins polítics abusen del seu càrrec o de la seva influència per maquillar o enriquir els seus currículums acadèmics em sembla de conya, sempre que la neteja no es quedi a mig fer i els botxins es conformin ensorrant reputacions sense anar al fons. És a dir, perquè les trampes acadèmiques puguin bastir-se des de les universitats legals – no recorrent al mercat de Calaf d’Internet on s’hi poden trobar les ofertes més peregrines -, cal la complicitat des de dintre els propis claustres. Però tant si aquests delinqüents de camisa blanca actuen per iniciativa pròpia o formen part d’una màfia, cal esbrinar-ho sense contemplacions per netejar el prestigi de la Universitat. I si, per exemple, la Colau insinua que algú d’upa li va oferir “facilitats” per acabar la carrera, la Fiscalia l’hauria d’obligar a delatar qui se li va oferir per donar-li un cop de mà, ja que si fos cert l’oferiment és perquè es refiava de consumar l’estafa, qui sap si perquè ja tenia experiència de com circular per determinades dreceres. Una democràcia seriosa ja hauria posat fil a l’agulla, però com que la nostra és de pandereta passa el que passa: fotem a la presó polítics per les seves idees i fem els ulls grossos davant la corrupció continua i institucionalitzada.          
NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

divendres, 14 de setembre de 2018

NO PATIU! QUE NO ANIREM A DORMIR COM LES GALLINES PERQUÈ NO FEM EL CANVI D’HORA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 14 setembre de 2018)
- Això del canvi d’hora sempre ha estat un niu de raons, que si era una enredada per a ximples, que si aquest argument de “l’estalvi energètic” era pura enganyifa, que quina gansoneria això d’ara avancem una hora el rellotge ara l’endarrerim... Segons el que es podia llegir a les cartes al director dels diaris de l’època - una mica en sintonia amb allò que els humoristes de l’enyorada “La Codorniz” en deien “parlament de paper” -, cada vegada que tocava endarrerir o avançar les brusques del rellotge no es pot dir que caigués gaire bé i ja trenta anys enrere es podien llegir opinions tan pintoresques com aquestes: “... amb l’excusa del canvi d’hora segur que algun espavilat deu fer peles. Ja hi podeu comptar! Jo de seguida ho tindria aclarit: a treballar tothom a pic i pala i de sol a sol, ja veuríeu com aniríem a dormir com les gallines... Tal i com està muntat això de bellugar l’hora dos cops l’any, només fa que trastocar els hàbits de les persones...”

Els hipotètics avantatges per a l’economia que comportaria no remenar mai més l’hora la Comissió Europea – és a dir, Brussel•les, per no marejar la perdiu -, ho té coll avall, i voldria que durant tot l’any regis el mateix horari, si bé en principi no es decanta per implantar per força l’horari d’hivern o el d’estiu. Sembla que preferirien el primer fent cas de l’opinió dels fisiòlegs que asseguren que l’horari d’hivern és el que més s’adequa al rellotge intern de les persones, però a la meva manera de veure no acabo d‘entendre que aquesta qüestió porti tant d’enrenou: al cap i a la fi, en queden pocs que s’aixequin i es posin al llit com les gallines, amb la sortida o la posta del sol, sinó que almenys tots els urbanites encara que dormin a pagès es lleven quan sona el despertador. Aquesta comèdia del canvi d’hora la representava, des de fa més d’un segle, cada país una mica al seu aire i amb guió propi, però arran de la crisi del petroli de 1973 els dotze apòstols – aquells poders fàctics que, com les bruixes gallegues existeixen encara que no es vulgui reconèixer, i que condicionen les decisions dels governs del món mundial -, van cridar a rebato per posar ordre: el toc d’alarma era perquè el canvi horari no s’aplicava alhora, havent-hi fins i tot dies de diferència entre uns països i altres, de manera que per eradicar les distorsions que es generaven als mercats – principalment en el sector del transport i de la logística -, Brussel•les va optar per harmonitzar la situació obligant tots els països a passar per l’adreçador de la unanimitat.

Quaranta anys després, nous estudis encarregats per vés a saber quins lobbys, han qüestionat l’estalvi d’energia a causa d’avançar o endarrerir els rellotges, posant en relleu, tanmateix, els efectes perniciosos del canvi d’hora sobre la salut dels ciutadans en aspectes tan sensibles com el son, la digestió o l’estat d’ànim. Per tant, després d’aquestes conclusions “científiques” és evident que Brussel•les s’hi mostraria més que receptiva, imposant la recepta de mantenir l’horari sense canvis tot l’any, però daurant la píndola del si us plau per força en deixar que cada país triï si prefereix aplicar l’horari d’hivern o el d’estiu. És una decisió salomònica disfressada de democràtica per quedar bé amb la vianda al plat; però ja m’agradarà veure com s’ho faran a Madrid, que segons amb quines qüestions som més papistes que el papa, ja que potser deixaràn que cada autonomia esculli per quina de les dues opcions horàries es decanta. Tenint en compte que si, per exemple, s’apliqués l’horari d’estiu uniformement tot l’any a l’Estat, els gallecs es llevarien de nit i se n’anirien al llit amb claror de dia, l’olla de grills està servida. Repeteixo, ja m’agradarà de veure com pentinaran aquest gat uns polítics que només es posen d’acord per fastiguejar Catalunya i para de comptar. Sort que a mi, rai, poc m’afecta tota aquesta moguda perquè sóc dels que sí faig com les gallines, des que vaig llençar el despertador per la finestra, en jubilar-me. 

NOTA IMPORTANT: Els lectors que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió podeu fer-ho des del blog mateix, o bé a través del meu compte a Facebook, on podreu participar en l’interessant debat que cada dia s’hi estableix entre varis dels seguidors habituals.

dijous, 13 de setembre de 2018

A UN MES VISTA DEL DIA INTERNACIONAL DEL FRACÀS, EL “DAY FOR FAILURE”.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 setembre de 2018)
- En una trentena i escaig de països, el proper 13 d’octubre, d’aquí a un mes, es convocaran actes per reflexionar sobre el fracàs, intentant que tots aquells que estiguin deprimits perquè creuen que tot el que toquen se’ls hi torna aiguapoll, perdin la vergonya i la mala consciència per tenir projectes empantanegats o fallits i hagin perdut l’interès i l’energia per emprendre’n de nous. Segons es pot llegir als manuals de psicologia optimista i d’autoajuda: “fracassar no vol dir res més que haver intentat un projecte, personal o col·lectiu, que no ha reeixit com s’havia previst”. Fracassar, doncs, forma part de la condició humana des del moment que aprendre caminar es fa a base de fotre’s de lloros i tornar-ho a intentar, d’aixecar-se, tantes vegades com faci falta. Però vet-aquí que llevat dels països de cultura anglosaxona, el fracàs no cotitza i esguerrar-la o espifiar-la es considera una llàntia al currículum, d’aquelles que mai es fan net del tot. Ben al contrari, com deia, de en aquelles altres cultures on fracassar entenen que no significa el final de res, sinó que forma part natural de l’entrenament indispensable per sobreviure. En Churchill, a qui no sempre li varen pondre totes, advertia a qui volgués escoltar-se’l que: “per tenir èxit s’ha d’aprendre d’anar de fracàs en fracàs, sense desesperar-se mai”. I el llegendari emprenedor Henry Ford va reblar el clau: “el fracàs és una ocasió immillorable per començar una altra vegada, amb l’avantatge de saber on pots enganxar-te els dits”.

En canvi nosaltres, inclosos els catalans que ens creiem tan lliberals, condemnem el fracassat a purgar els seus fiascos i fallides tota la vida, considerant que qui ha ensopegat una vegada mai més serà capaç de fer res de bo i, conseqüent amb aquesta miserable filosofia miop i gasiva la societat en general li tanca l’aixeta del crèdit i de la confiança. Tant se’ns en dóna que el fracàs està demostrat que no es tracta de quelcom que esdevingui perquè si, ja que ni és genèric, ni s’hi està predestinat, ni respon a capricioses males jugades del destí que ens té ficat el dit a l’ull. El fracàs empresarial, per exemple, respon a causes tan concretes, verificables i previsibles com la manca d’experiència en un ofici, l’absència d’un pla sostenible de negoci, la indecisió a l’hora de dissenyar tant un producte com la seva estratègia comercial, la temeritat d’embarcar-s’hi en una empresa sense capital ni mercat potencial, envoltar-se de massa col·laboradors llepons enlloc de preferir crítics competents i, sobretot, abusar d’anar a manlleu d’idees i de diners. Si una vegada hom s’ha fotut una trompada, analitzés les causes i ho intentés de nou amb la lliçó ben apresa, de ben segur que les coses li anirien molt millor en la nova empresa que emprengués. El problema, però, rau en el fet que al fracassat es poden comptar amb els dits d’una mà les vegades que la societat li dóna una segona oportunitat, sense mirar-se’l de reüll. No obstant això, també és cert que el fracassat enlloc de mirar d’esbrinar objectivament com s’ho va fer per ficar-se de peus a la galleda, per desgràcia reacciona assumint el paper de víctima innocent del desastre: “què he fet jo, per tenir tanta mala sort!” Feu-me cas quan us asseguro que la sort no hi té res a veure amb els fracassos, llevat de si refiant-se de la sort hom enlloc de pencar per sortir-se’n del què digui que hagi emprès es posi a jeure. Per tant, a un mes vista encara estem a temps de polir, corregir el que calgui o inclús rectificar els dissenys dels projectes que tinguem entre mans, sols o acompanyats, personals o de país, perquè el day for failure ens rellisqui, ja que aplicant el sa principi de no allargar més el braç que la màniga el fracàs passí de llarg.    


dimecres, 12 de setembre de 2018

ELS PUNYETERS MALENTESOS.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 setembre de 2018)
 Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals, incloses les de parella, se’n van sovint en orris per culpa de malentesos estúpids, la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de comunicació com cal i, sobretot, de poca paciència i voluntat d’aclarir aquells fatals “m’han dit que havies dit”, abans no fessin un racó al païdor i acabessin provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. Els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca fer-ho, són el virus que estronca i ofega infinitat de relacions més o menys passables. Però és que qualsevol lligam, harmonia, festeig o complicitat, incloses les aparentment superficials, si no es basen sempre en un mínim principi de confiança mútua tard o d’hora van de mal borràs; confiança que ha de ser tant més ferma i decidida com sigui d’intensa i d’important la relació, ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir pot sobreviure eixorca de crèdit ampli o quan la confiança fa fàstic.

A la meva manera de veure, doncs, cal una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè un negoci comercial no faci figa com perquè els pactes estratègics i puntuals entre partits polítics de diferents color arrelin en un moment donat prioritzant l’interès general, com perquè una simple relació sentimental no acabi com el rosari de l’aurora. La història en dóna testimoni a bastament de que bastants pactes d’Estat, inclús entre països no gaire amics, s’han signat perquè els negociadors del projecte d’entesa tenien una bona relació personal. Per tant, no tenir mandra per dissipar els núvols dels malentesos així que despunten per l’horitzó, és fonamental per cantar victòria. I això només s’aconsegueix no tenint por de parlar sense embuts sempre de tot el que calgui, perquè ningú entengui una cosa per altra. Allò de que qui diu les veritats perd les amistats és un sofisma, una fal•làcia en definitiva, inventada i explotada pels que abonen la creença que en matèria de relacions humanes a vegades dóna més bon resultat l’ambigüitat calculada o els equívocs controlats que no pas la sinceritat. Jo estic convençut del tot que deixant al bany-maria els problemes o malentesos que sorgeixen en una relació de qualsevol mena, ni que sigui amb la bona intenció de guanyar temps, només s’alimenten recels, sospites i mals pensaments que acabaran podrint-la.

dimarts, 11 de setembre de 2018

QUI ENCALÇA MÉS LA CONSTITUCIÓ D’UN PAÍS, ELS QUE VOLEN CANVIAR-LA O ELS QUE SE N’APROFITEN?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 11 setembre de 2018)
- Mala peça al teler té un país quan des de les pròpies institucions de l’Estat se’n riuen i deixen en ridícul la Constitució, a còpia de prostituir-la, potinejar-la, escarnir-la o trampejar-la fent tota classe de negocis i tractes de favor encofurnats sota les seves faldilles. Quan quasi totes les institucions de l’Estat perden oli escandalosament i no són bones perquè tots els ciutadans, amb independència de com pensin i de en quins déus creguin, se sentin emparats i segurs de ser tractats amb justícia i sense discriminacions, tenim mala peça al teler. I de quines institucions parlem? En el cas del nostre país, també les excepcions confirmen la regla per desgràcia, i poques se n’escapen de la crítica, començant per la pròpia corona que s’empara en la immunitat per a no respondre de presumptes tràfics d’influències i fraus fiscals. Tanmateix, el propi Tribunal constitucional presumeix de magistrats que són designats a dit aplicant una quota estrictament política, enlloc de criteris d’elecció professionals i ètics que garanteixin la neutralitat. I per acabar-ho d'arreglar i no allargar el memoràndum de greuges, el vergonyant mercadeig de comissions i suborns a benefici d’alts càrrecs de diversos òrgans de poder que, pel que es veu, el generós sou que s’embutxacaven no els hi arribava per atendre tots els seus vicis i capritxades.

Quan cada dia els noticiaris ens refregaven pel nas que entre la classe política no busquéssim pas un pam de net, perquè la corrupció a l’engròs i les petites corrupteles estaven a l’ordre del dia, només ens faltava assabentar-nos que inclús en el sostre de la sagrada Agència Tributària s’hi havien fet degoters, i alguna paret mestra amenaçava d’ensorrar-se, no només perquè no es perseguís amb eficàcia l’economia submergida i el frau fiscal, sinó perquè un dels ministres del ram més mancat d’ètica féu aprovar una generosa llei d’amnistia fiscal que permeté a il•lustres i fins tot aristòcrates defraudadors, riure-se’n del mort i de tots el que el vetllaven. Un dels escarnis a la Constitució més sonats, que han escantonat més la democràcia que s’hi emperpala, es conegut col•loquialment com “Portes Giratòries”; un eufemisme maquinat per algun pocavergonya per descriure les anades i vingudes de ministres i alts càrrecs entre l’administració i l’empresa privada, intermitentment. Sense pressuposar l’existència de cap delicte o il•legalitat mentre no es provi el contrari, penso que estarem d’acord que no és estètic i molt menys ètic que, per exemple, avui algú estigui aixecant actes d’infracció i demà assessori als potencials infractors com pagar a Hisenda el mínim possible o passar-se pel forro la legislació laboral. I no parlem dels ministres i alts càrrecs que en cessar o ser cessats engreixen les nòmines dels consells d’administració de la Banca i de les més potents Companyies Elèctriques, Constructores i Asseguradores. Sense anar més lluny, repassem els socis dels bufets de més prestigi i ens adonarem que hi figuren - i no se n’amaguen perquè pels serveis de màrqueting aquests fitxatges es comptabilitzen als actius de les empreses en qüestió com “un valor afegit” -, inspectors d’Hisenda i de Treball en excedència.

Per tant, a la meva manera de veure, avui és un dia que s’escau més que en cap altre tenir clar que els que dinamiten la Constitució no són els ciutadans que surten al carrer en un moment donat per manifestar-se reclamant feina, llibertat o justícia; sinó els que des de dintre de les pròpies institucions fa dècades que li fan pam i pipa a la Carta Magna i la desprestigien dintre i fora del país amb els seus tripijocs i feina bruta. Ara bé, el problema que té aquest país no rau en la Constitució, sinó que els únics culpables de la mala-maror són els que se l’han apropiada i es reserven el dret d’administrar-la i interpretar-la, segons com els hi vagi bé als seus interessos. Tanmateix, si aquests gamarussos no haguessin passat d’aprofitar-se’n encara, posant-hi una mica de bona voluntat i de màniga ampla, es podrien tapar les esquerdes i refer la Constitució devaluada com a regla de joc vàlida i respectada; però el gran error comés pels partits que més se n’han aprofitat d'ella per viure amb l’esquena dreta és que, conscientment o sense adonar-se’n, han consentir que la Constitució de tots la segrestessin uns quants impresentables i, encara pitjor, que l’esclafessin pel cap dels que no hi estaven d’acord que en nom d’una Constitució que en teoria empara a tots, a uns quants se’ls tractes a baqueta. Amb aquest acte prepotent i irresponsable comportament dels propis guardians de la Constitució, aquesta s’ha esmicolat a trossos i fóra necessari un miracle per recompondre-la i netejar-la de la merda amb que l’han esquitxat impunement aquells que deien estimar-se-la tant. Per tant, jo penso que avui es pot anar amb el cap ben alt a manifestar-se, que cap dels que hi vagin ni dels que els acompanyin en esperit des de casa estant estan encalçant la Constitució, sinó exercint un dret que aquesta empara sense reserves. En tot cas, serien els manifestants que amb tota la raó podrien exigir responsabilitats als polítics que en nom d’una Constitució democràtica han fotut polítics a la presó i els hi han mantingut quasi un any després sense judici previ, abusant descaradament de la privació preventiva de llibertat per utilitzar-los com ostatges i moneda de canvi a compte d’una hipotètica i impossible negociació política en aquestes condicions. Tot plegat, creieu-me, fa un fàstic colossal. 

dilluns, 10 de setembre de 2018

AGAFAR ELS PINZELLS DE GRAN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 setembre de 2018)
- Aquests dies, els casals i clubs de jubilats van a la recerca de clientela per omplir aules i tallers destinats a grans persones que una vegada retirades de la vida laboral mantenen les inquietuds i la vitalitat de la joventut i volen reprendre aquelles aficions o il•lusions que havien aparcat per diverses circumstàncies de la vida. Una part important d’aquest col•lectiu es decanta per desenvolupar activitats manuals, però també n’hi ha bastants que trien les artístiques, entre les quals destaca la pintura; potser perquè pintar o dibuixar fou un dels primers impulsos que tingueren els humans per expressar-se amb gargots a les parets de les seves primitives cavernes. Fins que, en evolucionar i civilitzar-se, aquell grafisme primitiu es convertí en una eina més perfeccionada per veure i fer veure totes les cares de la realitat polièdrica del món en que vivien. El pintor sol tenir els conceptes existencials més clars que no pas el científic, encara que sembli mentida, perquè el pintor coneix bé els colors de la seva paleta que combina hàbilment, mentre que el científic sovint no sap quin és el principi de la matèria que pretén estudiar o definir. Una taca o una pinzellada de pintura, en canvi, simplement deixada anar damunt una tela verge pot semblar una silueta llunyana, indefinida, etèria, sense que calgui acostar-se-li amb una lupa per discernir els braços, les cames, la fesomia o la roba que vesteix la figura. Penso que perquè una pintura pugui considerar-se una obra d’art n’hi ha prou amb que insinuï una impressió o una sensació, deixant a cada espectador la llibertat i la gosadia d’interpretar-la subjectivament, segons el desenvolupament de la seva fantasia i l’estat d’ànim.

Com que la majoria de grans persones que agafen els pinzells a la vellesa no pretenen pas treure’s un títol acadèmic sinó passar l’estona recreant des de la imaginació o la inspiració sensacions indefinibles o, també, reproduint imatges o paisatges a partir d’un model o d’una làmina, agafar els pinzells resulta per elles l’activitat més escaient degut a que es tracta d’una pràctica artística contestaria, ja que l’artista honest no pretén la immodèstia de captar objectivament, tal com és, la realitat que trasllada a la tela, sinó que es conforma deixant constància de tantes interpretacions subjectives de la realitat com se li acudeixin. A la meva manera de veure, doncs, l’artista de veritat no és aquell tocat i posat artesà que utilitza perfectament una tècnica, sinó més aviat aquell desguitarrat i esperitat que se’n val d’un mètode artístic per expressar la seva percepció personal, intransferible i única d’un boci de naturalesa concreta o barrufada. En Modest Cuixart se’n mofava, amb aquella sornegueria intel•ligent pròpia dels genis, de la feinada dels artistes en general - i en aquest capítol, pel meu compte ens incloc també als escriptors -, definint-la d’aquesta faisó: “els artistes pertanyen a la casta social dels ganduls, que treballen cada dia de sol a sol”. La gent que a la seva vellesa – el terme “gent gran” sincerament me la porta fluixa i la utilitzo tan poc com puc o la substitueixo per “grans persones” -, agafa els pinzells per realitzar una il•lusió de joventut ho fa sense cap finalitat concreta de fama ni de lucre, sinó que s’hi posa a pintar amb tanta naturalitat com l’ocell canta. Qui sap si és per aquesta raó, francament, que m’agrada més la producció de les persones que en pintar volen experimentar amb total llibertat fins on les porta la seva fantasia en un moment donat d’inspiració, que no pas la d’aquells deixebles predilectes del mestre de torn, que es limiten a calcar obedients làmines de naturalesa morta o de paisatges embalsamats. No discuteixo si els resultats obtinguts seguint els consells sensats dels mestres ortodoxes i acadèmics resulten més nets i polits, però no em negareu que en aquest tipus d’obres clonades s’hi troba a faltar la gràcia de la espontaneïtat, l’ànima de l’artista. En qualsevol cas, tant si es pinta copiant com si es fa a la babalà estimulat des de la imaginació, per gran que sigui l’artista se sentirà viu i en plenitud de facultats si ho fa amb entusiasme. Pintar, escriure, cantar en una coral o fer manualitats, fins i tot anant amb crosses són activitats que es poden practicar mentre es tingui el cor jove.

divendres, 7 de setembre de 2018

EN MEMÒRIA DELS SETZE JUTGES QUE VAREN FER ANAR DE CORCOLL EN FRAGA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 7 setembre de 2018)
- Recordo que els primers recitals dels membres del moviment setze jutges causaren una sensació estranya, la por dels gendarmes del règim franquista a quelcom desconegut: la nova cançó. I és que aquests primers recitals despertaren sorpresa no només per la qualitat literària de les lletres de les cançons i la notable musicalitat de llurs melodies, sinó sobretot per la curiositat que va despertar aquest nou moviment cultural tant en els ambients catalanistes com en l’establishment franquista. Una curiositat que, sorprenentment, generava entre la gent que manifassejava el món de l’espectacle sentiments de confusió i prevenció a la vegada, sensacions que es traduïen en excuses ruques i histèriques, pròpies d’ignorants que pronosticaven que aquells recitals sobris no tindrien èxit perquè les cançons eren massa intel·lectuals per atraure els gustos populars acostumats a un gènere més sentimental i carrincló, sobretot amb unes lletres tan rebuscades que malgrat sonaven bé no s’entenien. Tot plegat era degut, esclar, a la manca de costum. Pot semblar curiós des de la perspectiva cultural actual, però la majoria dels que vivien i treballaven a Catalunya aquell llunyà 1961, no estaven acostumats a sentir cantar en català. Se’ls feia estranya, doncs, i fins i tot llunyana la llengua pròpia del territori, perquè aquesta no s’ensenyava a l’escola i només uns quants considerats “de la ceba” anaven a classes semi-clandestines, pel seu compte. En els seus inicis, el moviment de nova cançó es donà a conèixer entre tentines i titubejos. Era palpable la seva inestabilitat i fragilitat, fruit tant de la inseguretat dels propis intèrprets assetjats per una censura inquisitorial, que buscava enxampar-los a contrapeu per justificar les sospites de conxorxa separatista-marxista, com també de la poca empenta dels promotors professionals i el tebi entusiasme dels circuits comercials terriblement condicionats pel monopoli de la promoció artística – teatre i cançó sobretot -, que exercien les emissores de radio controlades pel règim o per una església domesticada per la dictadura, que la mantenia fidel als seus interessos amorrant-la a la menjadora. La nova cançó tenia dues característiques que la feien diferent: la qualitat poètica de les lletres i un revulsiu cultural i social implícit en un missatge que no dissimulaven. Per aquesta raó, la tolerància dels censors va durar poc, just fins que algú els hi va encendre la bombeta en relacionar la nova cançó amb sibil·lina cançó denuncia del franquisme; aleshores no van trigar gaire a sonar, esparverades, totes les alarmes que el llop Fraga disfressat amb pell de xai des del flamant ministeri d’informació i turisme, presumptament aperturista i tolerant amb les opinions, tenia instal·lades per detectar i depurar la dissidència.

Fins aleshores, la majoria de manifestacions artístiques musicals més que com a vehicle cultural eren considerades com quelcom que servia per ballar o, simplement, per entretenir. No cal dir que el repertori de moda tenia poca substància, amb proliferació de melodies i lletres cursis, la majoria inspirades en el folklore nacional o en ritmes sud-americans. En canvi, la nova cançó introduïa aire fresc en incloure en l’arnat ambient musical melodies i lletres de cantautors forasters que l’astut Fraga tolerava mentre s’expressessin en llengües estrangeres, que poca gent entenia. Però, vet-aquí que quan els atrevits setze jutges popularitzaren les musiques i traduïren les lletres, el moviment cultural de la nova cançó fou titllat de subversiu i s’ordenà als censors que renovessin l’estoc de lupes per examinar les lletres sense contemplacions. Ara bé, com sempre passa quan es prohibeix una cosa aquella persecució ordenada pel llop Fraga va ajudar millor que cap campanya de promoció a la projecció del moviment i els discos dels setze jutges es varen vendre com caramels a la porta de les escoles, semblant al que passa avui respecte de l’anomenat Procés: quan més els hereus d’en Fraga reprimeixen el sobiranisme més gent s’hi converteix, encara que només sigui per tocar-los el botet i xafar-los la guitarra. I és que si no hagués estat per la repressió i persecució, aquells setze jutges que només pretenien omplir un buit musical no haguessin esdevingut un símbol, ni un referent, ni un revulsiu.