Follow by Email

dissabte, 15 de maig de 2021

VAL LA PENA D’ASSEURE’NS A REFLEXIONAR O ÉS UNA PÈRDUA DE TEMPS?

No sóc fan de Harry Potter, però fullejant una de les seves aventures, concretament la “Cambra secreta”, vaig topar-me amb una frase escrita per la senyora Rowling, d’aquelles que en llegir-les et deixen parat i que jo solo apuntar-les en llibreta de cites, per si de cas un dia com avui em fan servei i els hi puc treure suc: “a una persona la retraten millor les seves decisions que no pas les seves destreses”. I és cert, perquè cada vegada més es bada la boca o es prenen decisions quasi inconscientment, a tall d'arrancar naps, malgrat algunes paraules o decisions poden arribar a ésser importants fins al punt de canviar-nos el curs de la vida, fent-la feliç o desgraciada.

El problema és que massa sovint el resultat de les paraules que diem o de les decisions que prenem no és nota d’immediat, sinó que poden passar hores, dies o mesos abans no ens trobem amb les conseqüències de córrer massa; per tant, seria interessant que no ens precipitéssim a donar opinions ni a prendre decisions sense abans haver-hi rumiat una bona estona o, com diuen els entenimentats, fins després de comptar fins a cent, que és un consell que també val quan es tracta de replicar d'una rampellada les opinions que no ens satisfan, deixant-nos arrossegar per la indignació o la vanitat. Sempre que no deixem transcórrer un temps prudencial per pensar el què anem a dir o a fer, correm el risc de cagar-la, dient quelcom del que ens n’acabarem penedint o prenen decisions que no tocaven. Ja que fer allò que els instints ens demanen en un moment donat, no sempre és el més convenient.

Reflexionar abans de parlar o decidir fa guanyar temps de cara a ser objectius. Sempre que hom replica a correcuita, o fa declaracions refiant-se de l’espontaneïtat, o es prenen decisions quan s’està nerviós, alterat o sota pressió, té tots els números de ficar-se de peus a la galleda o, inclús, d’embastar un bon embolic, que pot acabar en conflicte. Les persones que s’ho pensen dues vegades abans de moure fitxa, en canvi, controlen les emocions i no obren la boca amb lleugeresa ni actuen amb presses. I si aquesta sana costum és recomanable aplicar-la en la vida familiar i professional, afigureu-vos com n'és d'indispensable quan hom ocupa un càrrec públic i ha de mesurar tant el què diu com el què fa, perquè deixar-se portar per la immediatesa del “sicut raja” pot acabar molt malament i, sobretot, perjudicar a persones que no en tenen cap culpa d'esvalotaments d'aquesta mena.

Per aquesta raó, a la meva manera de veure, hauríem de reservar uns minuts cada dia per analitzar des de la tranquil·litat i la soledat les nostres emocions, i així aturar el ritme frenètic i competitiu amb que la societat ens esclavitza i prostitueix en benefici dels seus interessos, no de la nostra felicitat i benestar, sinó de la puta productivitat en tots els sentits de la paraula. Les escoles de negocis varen posar de moda fa temps el concepte “intel·ligència emocional”, entesa com una disciplina destinada a desenvolupar l’autocontrol de les emocions, puix aprendre a dominar els impulsos és essencial no només per gambar-se-les per la vida a tall de triomfadors, sinó sobretot per aconseguir un grau de benestar i d’equilibri interior que faci suportable la convivència i la supervivència en un món agressiu, cantellut i ple de paranys, a vegades parats amb traïdoria simplement per provocar sortides de polleguera o decisions arrauxades.

Benestar anímic que, en definitiva, podríem definir com “sentir-se bé” tant després d’expressar una opinió o una idea, com de prendre decisions delicades; per tant, buscar aquest tipus de benestar hauria d’esdevenir una rutina que servís de vacuna contra la bogeria que ens envolta i que ens desestabilitza. I si totes les persones en general no hauríem de descuidar mai d’allò que dèiem abans de comptar fins a deu o cent abans de parlar o decidir, ja no diguem en el cas dels que viuen de la política o tenen una res-possibilitat pública. En Churchill, que en sabia un pou d’aquestes misèries, en les seves memòries reconegué el greu que li sabia cada vegada que s’havia hagut de menjar paraules pronunciades a la babalà, i tanmateix de més de quatre decisions poc rumiades. Pregunto: ¿quants dels polítics catalans emmerdats en l'atzucac de la investidura del govern, no se'n penedeixen d'haver-se precipitat posant "línies vermelles" a tot drap? I si no ho fan, és perquè encara són més burros del què em pensava. En el fons, reflexionar no és més que un acte d’humilitat: com que ningú és infal·lible, val més no precipitar-se a “dir” o a “manar”. Sempre quatre ulls veuen més que dos i si ens ho volem fer sols, potser abans de tirar endavant segons quines decisions, convindria consultar-les amb el coixí. De reflexionar massa, que se sàpiga, ningú s’ha mort i, en canvi, imprimeix caràcter i és penyora de solvència en tots els moments de la vida; d'una vida que no és tan llarga com per marrar-la a cada pas per no pensar un mica. 

divendres, 14 de maig de 2021

ALGUNS DIES NO M’EN PUC ESTAR DE FLIPAR PER UN TUB

Potser no sigui la manera més acadèmica d’expressar-ho, però és la que trobo més escaient per descriure la meva sensació d’estupefacció, en assabentar-me d’unes quantes, diguem-ne “anècdotes administratives” per ésser benvolents, que fan trontollar la meva fe incondicional fins ara en la gestió municipal a càrrec dels meus propis veïns. Sempre m’havia semblat que els ajuntaments, degut a la proximitat territorial i al principi de que “aquí tots ens coneixem” gestionaven millor les seves competències, que no pas les administracions de jerarquia i extensió superior que pel simple detall d’estar més allunyades territorialment, podien implicar-se amb menys coneixement de causa en els problemes quotidians d’una comunitat concreta.

Doncs resulta que no, que com en moltes altres particularitats de l’administració pública estic equivocat, i que en una matèria tan sensible i delicada com és, per exemple, la protecció civil dels ciutadans només un terç dels municipis catalans que estan obligats per llei a disposar d’un pla d’emergències, el tenen en regla. Segons tinc entès, dels 521 municipis de més de vint-mil habitants o que estan considerats com turístics - que són els que hi estan obligats a tenir planificades respostes puntuals a les emergències -, en prou feines 200 estan en disposició d’aprovar una inspecció elemental; la resta, o no s’ho han pres la molèstia de moure el cul de la cadira o el pla que algun dia tenien ja ha caducat, potser tip de fotre’s de fàstic als calaixos de la burocràcia.

Flipo, permeteu-me l’expressió perquè tothom m’entengui, puix a part que no disposar de pla d’emergència net i polit suposa una greu negligència, si és produeix algun sinistre natural o industrial, la capacitat de reacció preventiva i de coordinació dels efectius per neutralitzar-lo quedaria coixa i, per tant, el risc per la població és multiplicaria. Oimés considerant que per tramitar una declaració de zona catastròfica, el Consorci d’Assegurances exigeix com a qüestió prèvia a qualsevol ajut o indemnització, tenir operatiu el ditxós pla d’emergència. ¿Qui sap si per no tenir-lo endreçat, alguns municipis tiren milles quan els veïns els hi reclamen sol·licitar zona catastròfica? Em direu, potser, que no us empasseu que hi hagi una falta de responsabilitat tan flagrant per part de determinats governs municipals de Catalunya, encara que potser comprendríeu que alguns ajuntaments petits es facin els longuis per manca de recursos. Però el cas és que els que no aproven aquesta assignatura de la prevenció no són els ajuntaments de pa sucat amb oli sinó que, com denunciava fa poques setmanes una editorial de “La Vanguardia”, la Barcelona de la Colau i alguns altres ajuntaments que presumeixen d'eficàcia, no tenen en realitat els deures al dia tal com mana la llei de Protecció Civil.

I aquesta deixadesa em sona molt més greu un dia com avui, què un informe d’experts de l’OMS acaba de fer públiques unes conclusions que haurien de fer caure la cara de vergonya a la classe política d’arreu del món, en afirmar, sense mossegar-se la llengua, que la covid-19 s’hauria pogut evitar si els governs dels països més rics, influents i desenvolupats haguessin fet cas, molts mesos abans de la crisi, de les advertències de la comunitat científica per com prevenir una pandèmia mundial que s'olorava. Textualment, en aquest informe que no signen quatre palanganes que volen cridar l’atenció sinó científics molt respectables i solvents, es denuncia que: “les estanteries dels arxius de l’ONU i dels governs de les capitals més importants del món, estan plenes a vessar d’informes i conclusions fetes arrel de crisis sanitàries anteriors. Si se n’hagués fet cas, si els polítics haguessin escoltat baixant del seu pedestal, s’hauria evitat la catàstrofe actual”.

L’informe, sobretot, retreu que el fet que la reacció dels governs entre finals de desembre del 2019, quan es detectaren les primeres pneumònies atípiques a Xina, i el 30 de gener del 2020, quan l’OMS declarà l’alerta internacional de pandèmia, no va ser prou responsable i va agafar-los en calçotets tant pel que fa als equips de protecció més bàsics, com a tenir suficients equipaments i personal sanitari per encaixar la patacada. I d’aquesta inoperància dels governs en culpa directament les rivalitats geopolítiques i territorials de la manca de lideratge i de coordinació internacional de la crisi. Esperem que les denuncies que posa en relleu aquest informe, serveixin d’escarment de la classe política per prendre’ns en serio les advertències de la comunitat científica en qüestions tan sensibles com el canvi climàtic, el medi ambient i la prevenció de futures pandèmies, enlloc d’esterrecar-se per disputar-se engrunes de poder. Jo, francament, no sóc gaire optimista en aquest sentit, comprovant la desídia com es desenvolupen al costat de casa mateix uns simples plans d’emergència municipal. Qui no es capaç de prendre's en serio les petites obligacions, serà capaç de prendre decisions adequades en cas d'una catàstrofe? 

dijous, 13 de maig de 2021

UNA TARDA DE MANUALITATS ESCLOFOLLANT FAVES

Ahir, impensadament, vaig entretenir-me amb una feina manual que des que era petit - mireu si us parlo de temps reculats! – no havia practicat: pelar o esclofollar faves. Tanmateix, feia anys que a casa no s’havien comprat faves tendres, enlloc d'emprar les congelades que ja venen còmodament pelades, netes i a punt de tirar a l’olla, estalviant-te tota la feinada de separar la fava de la tavella. Però ahir, vés a saber per quin antull, a la dona li va fer gràcia firar-se unes faves que la verdulera li va assegurar que la pagesa que els hi porta el gènere les havia collit el dia abans. I a mitja tarda, després de fer la becaina reglamentària de havent dinat es va posar a esclovellar-les a la taula de la cuina, mentre escoltava el programa de la rac-1 per distreure’s. Però eren unes faves tan tendres i delicades, quasi de miniatura, que en realitat s’havien de coure amb tavella inclosa si no fos que a nosaltres ens agraden despullades, que vaig pensar que a aquell ritme, com que en tindria per estona per acabar, se’m va acudir de donar-li un cop de mà perquè poguéssim sortir a passejar aprofitant que el sol ens hi convidava fent-nos ullades entre els núvols, cada vegada més temptadores.

Tampoc sé perquè se’m va acudir de posar-me a ajudar-la, i encara menys d'explicar ara aquella bajanada, enlloc d’escriure la reflexió que pertoca cada matí. Suposo que degut a que les faves eren tan aparentment raquítiques en ser fruit d'un part prematur, i que feien tan poca llevada que per omplir una cassoleta per cuinar-ne una menjada una mica complerta, ja que nosaltres som d’aquells que normalment dinem plat únic, calia prendre-s’ho amb paciència. I per altra banda, tot s’ha de dir, també tenia el dia espès per reflexionar amb serenitat després del disgust que em va donar el Barça la vigília i per tot aquest embolic de la batussa política que ens abocarà a passar per enèsima vegada per les urnes, total perquè tenim una classe política capada. Alguns jugadors del Barça també en semblen de capats, però els polítics els guanyen de carrer. Au va, tornem a les faves que són de més bon pair que la pilota i la política. Doncs, el què us deia: em vaig asseure al costat de la dona disposat a compartir “manualitats” una estona i, francament, he de confessar que sigui perquè estava desentrenat o perquè no hi tenia gaire traça, cada vegada que jo n’esclofollava una ella ja n'havia desentavellat tres. O sigui que em va guanyar de golejada.

Però, em va fer gràcia de fer-ho i fins i tot us confesso que no tinc la sensació d’haver perdut el temps ocupant-lo en aquella manualitat inesperada; com a mínim, a banda del plat de faves a la catalana que avui em cruspiré, he resolt sense trencar-me gaire la closca el tràmit de la reflexió d’avui. Tanmateix, reconec que mentre posava el cinc sentits a la tasca de partera de faves en que m’havia embolicat, no podia impedir que la memòria em reculés a temps enrere, quan sovint en tornar d’escola la mare després de donar-me berenar em festejava perquè l’ajudés en manualitats domèstiques semblants, com “triar” cigrons o mongetes, pelar patates o esclofollar pèsols i faves. Estic parlant d’una època que aquestes escenes domèstiques es repetien amb tota naturalitat i a totes les llars, perquè el menjar no el trobaves obrint el frigorífic com ara, que desembolicant la bossa de llegums ja vas que xutes (quina mania avui de recórrer al vocabulari futboler, deu ser la ressaca del desastre culer).

En fi, que no dono per perduda l’estona que vaig passar esclofollant faves, sobretot quan es tracta de manualitats tan gratificants, gastronòmicament parlant. Estic convençut que el plat de faves que escuraré avui seran molt més suculentes que les més ben congelades; en tot cas, les d’avui seran com unes velles amigues que vaig ajudar a sortir de la clofolla amb les meves pròpies mans. Ja sé que tot plegat pot semblar una cursileria o una bajanada, però us prometo que pelar faves té el seu “encant”. I mentre les mans treballen, el caparró pot pensar. Mireu que us dic, em sembla que la reflexió que us proposaré demà potser la vaig embastar i rumiar pelant faves. I és que en temps de tribulacions com els d’ara, qualsevol “manualitat” que ens relaxi i no ens destorbi de pensar o ens permeti fer barrila intranscendent, no té preu.

dimecres, 12 de maig de 2021

L’EXPERIÈNCIA ENSENYA QUE A VEGADES L’EXPERIÈNCIA NO SERVEIX DE RES

Ho va sentenciar el genial Perich fa una tira d’anys. I com que era un paio que queia bé a una gran part de la gent d’idees endreçades d’aquest país, perquè malgrat els personatges dels seus acudits fossin una mica força torracollons i força irreverents amb els dogmes de tota mena, no es comportaven ni pensaven molt diferent de com s’haguessin volgut comportar i pensar els seus seguidors, si a la vida real hi hagués hagut la llibertat d’expressió que consentia i respectava el ninotaire als seus ninots. Uns ninots que a còpia d’insistir en ridiculitzar l’establishment amb aparents estirabots o boutades que despullaven els personatges reals de la vida quotidiana de les aparences de respetatibilitat i honorabilitat posant en relleu les seves contradiccions, misèries i poc senderi. I quan a un d’aquests ninots entranyables se li va acudir rebaixar els fums al concepte sagrat conegut com “experiència” la va clavar. Perquè amb la mitificació de l’experiència sovint passa una mica igual que amb les aparences, que ens hem cansat de comprovar que moltes vegades responen només a estereotips, posades en escena, referències o a frases fetes que no sempre van a missa. El Perich suposo que volia dir que tant de l’experiència com de les aparences només ens en podem refiar si ens en creiem la meitat de la ració, en el millor dels casos.

En realitat, el que ens molesta i ens descontrola no és que sovint les coses siguin quelcom o molt diferents de com ens semblaven o que ens havien volgut fer creure. Sinó que ens sap greu descobrir que a vegades no hem estat justos i ens ha traït la frivolitat per fer suposicions precipitades i temeràries respecte de persones i de coses que gairebé no coneixíem, jutjant-les des del nostre particular punt de vista i escandalitzant-nos de les palles que creiem descobrir o endevinar als seus ulls, sense adonar-nos poc ni molt de la biga que enterbolien els nostres. Tenim més que no pas ens pensem la feblesa humana de guiar-nos per allò que anomenem “deduccions lògiques” que ben sovint tenen més de lleuger i subtil, que no pas de lògic i fonamentat. L’equivocació resulta quasi sempre principalment del fet de no analitzar i separar prèviament el blat de la palla, per establir les causes que poden produir un mateix o semblant efecte decantant-nos per l’aparença, sobretot si coincideix amb com pensem i sentim nosaltres.

La pandèmia, per cert, ha estat una experiència que no hauríem de desaprofitar per corregir molts anàlisis i deduccions equivocades per culpa de jutjar només per unes simples aparences falòrnies que s’han fet evidents de cop i volta, canviant-nos d’ulleres. I com que costa el mateix que ser negatiu, valdria més que les experiències viscudes aquests dies de trasbals emocional ens les miréssim en positiu, prescindint de les aparences i dels interessos creats. Mentre escric a contrarellotge la reflexió d’avui per penjar-la a temps, em venen a la memòria dues estrofes de la cançó que vaig escoltar a un parell de xicotes voluntàries d’alguna associació d’amics de la gent gran, un dia que cantaven una espècie de serenata a les portes d’una residència d’avis, de no sé quin poble: “si no estàs amb qui t’agradaria, estima qui està amb tu”. Em va semblar un desig tan bonic, en qualsevol circumstància de la vida, que m’ha semblat deixar-vos-el com a penyora del món millor que voldríem, si deixem de banda com a dogmes tant les aparences com les experiències. Si no ens volem equivocar cal fer servir el garbell per separar el blat de la palla. 

dimarts, 11 de maig de 2021

PARLANT LA GENT S'ENTEN, SEMPRE QUE SE'N TINGUIN GANES

Que no ens prenguin per gamarussos i ens vulguin fer veure a galet ni un dia més. Si després de quasi dos mesos d’enraonar no han sigut capaços d’entendre’s, només pot ésser per tres raons: o parlen idiomes diferents, o es fan el sord i el boig expressament, o són uns fastigosos farsants. I com que, més per vell que per savi, conec una mica, directament o per fonts de confiança, del peu que calcen els que es reparteixen els papers principals d’aquest sainet, que per entendre’ns anomenarem “de la investidura”. De que són uns engalipadors no en tinc cap dubte des de fa temps, el que no sé és perquè s’avenen a representar un paper d’estrassa com el que fan, sabent que la parròquia que els va votar - alguns tapant-se el nas, per dir-ho clar. aquell llunyà 14 de març -, els hi maleeixen els ossos i els engeguen mentalment a dida cada vegada que escolten com fan esforços per dir-la més grossa sobre les raons de no haver consumat el casori, ni que només fos per mantenir les conveniències.

Ara, si m’hagués de decantar per la causa més probable d’aquesta mala relació diria que la manca de sintonia personal entre els capatassos no ve d’un dia i que fa tant de temps que és congria que inclús massa figurants s’han contagiat d’una mala maror hipòcritament somorta de cara a la galeria però cada vegada més revenxinada i punyetera, des que els manobres d’ERC es varen cansar de portar les eines i de fer d’escolans d’amén dels convergents, i els hi feren el salt per acomboiar-se amb la branca maragalliana del socialisme-obrer espanyol i amb els psuqueros en liquidació, per bastir un tripartit que per dues vegades li va trencar el plat bonic i alguna cosa més a un tal senyor Mas, que s’estrenava com a delfí del pujolisme més ranci. I si des de llavors entre els antics socis ja no es dissimulaven les mirades de reüll i els retrets de desagraïts, els que durant vint-i-tres anys tingueren de conformar-se fent de masovers, primer l'Heribert Barrera des de la presidència simbòlica del Parlament, mentre els putos amos convergents ocupaven tot el Palau de la Generalitat, quan sentiren que el seu nou soci preferent, el senyor Maragall, va llençar a la cara del senyor Mas sense amagar la mà el cop de roc conegut com tres per cent, es lleparen els llambrots de satisfacció.

En resum, que entre convergents i republicans mai hi hagué el que s’entén per bon feeling i els cadells del cabdill nacionalista conservador Jordi Pujol no els venia massa de gust fer manetes amb els que es consideraven marmessors del llegat històric d’en Macià, d’en Companys i, en certa manera, de la bèstia negra del pujolisme, l’honorable Tarradellas. Per tant, no m’estranyaria gens que en la conversió d’en Mas a l’independentisme hi tingués a veure la indignació perquè els republicans reivindiquessin la patent independista titllant els convergents de “fotocopies”. Qui es conformarà amb una còpia, podent disposar de l’original? - era un dels eslògans electorals amb que els republicans tocaven el botet als convergents. I quan el senyor Mas va ser gitat a la paperera de la història per uns nous socis que, com que la masoveria de la Generalitat versus presidència Parlament ja estava compromesa amb els republicans i els convergents pretenien acontentar els cupaires amb un grapat de grana de la veça, no varen moure un dit per estalviar-li al capatàs Artur la vergonya de fer mutis d'escena per la porta del darrera.

I a partir d’aquest moment les topades, mocs i desavinences que han transcendit - n’hi ha hagut moltes altres que de tant en tant algú airejarà per liquidar alguna factura personal endarrerida -, algunes de tan revenxinades com no agrair la supremacista waterlooniana Laura en la seva presa de possessió de “la masoveria”, la tasca de l’anterior titular del premi de consolació, en Roger Torrent, o el “gripau” que varen fer empassar al republicà Aragonés, que es postulava per ser investit de president-president i no de president-vicari no prestant-li els vots necessaris. ¿Algú pensa que tot plegat és una qüestió de mal rotllo passatger, una mena de rebequeria de criatura malcriada que s’oblida amb quatre magarrufes i llagoteries i encara es pot reconduir d'aqui al dia 26? De cap manera, les ferides són profundes i encara que per salvar els mobles a darrera hora fessin veure que s’estimen, quan duraria un govern amb les arrels corcades?

Perquè per molt que en Lluis Llach avui es despengi angelicalment assegurant que aquell invent del Consell de la República no té cap intenció de marcar el pas al futur president de la Generalitat- ja li deixarien usar a Pere Aragonés “el despatx oficial” de Palau, perquè no profani la sagrada memòria de Puigdemont, el president legítim? -, els molts que ja no ens mamem el dit, no ens ho empassem pas després d’haver escoltat les manifestacions dels talibans més fonamentalistes del sobiranisme excloent. Com acabarà aquest sainet de la investidura? El més probable és que anant a unes noves eleccions o a bastir in extremis un govern de compromís perquè no sigui dit que no saben dialogar, que tindrà els dies comptats entre Nadal i sant Esteve. No sé què seria pitjor, francament. En tot cas, si es convoquen noves eleccions, estaria bé que a votar no hi anés ningú i que els diputats electes el 14-M tornessin els sous, dietes i complements que s’han embutxacat per no fotre ni brot de profit, des que varen prendre possessió. Que aquestes manifestacions no són pròpies d’un demòcrata? – sento que em replica el diputat Canadell, un centurió del nou mantra oficial en matèria d’entesa i diàleg. Per favor, la democràcia fa dies que se l’estan carregant, des de molt abans del mític 1 d’Octubre, els que s’entossudeixen en fer entrar els claus per la cabota!


dilluns, 10 de maig de 2021

RIURE’NS DE COSES QUE NO ENS HAURIEN DE FER GRÀCIA, TAMBÉ TÉ LA SEVA GRÀCIA

L’actor gironí David Verdaguer, conductor del programa “Tabús” que emet TV3, ha desensopit la carrincloneria de molts espectadors fent veure que es pot fer gresca de qüestions delicades, d'aquelles que està mal vist de fer-hi barrila, com ara per exemple fer-la petar sobre la presumpta mala sort dels que estan en capella de dinyar-la d’un dia per altre. Ell ho té molt clar, però, quan assegura que no només s’ha de poder fer conya de tot, sinó que moltes vegades és indispensable passar dels tabús per prendre’s la vida amb humor. I em va molt bé de referir-m’hi a aquesta iniciativa periodística en certa manera transgressora d’en Verdaguer, precisament avui que en teoria estic empipat com una mona amb una llei de classe política – classe política, entesa com aquella que ja no li troba sentit a portar un lliri a la mà i prefereix tenir un plat de llenties segur, encara que sigui escaldufat –, que una vegada aposentada al poder no té cap escrúpol per posar les banyes a la seva parròquia electoral i anar-se’n al llit amb el primer capsigrany que passa, malgrat sigui traint els seus vots de fidelitat i ètica més sagrats.

En el cas de “Tabús”, la gràcia rau en que són els mateixos protagonistes de situacions que, des del convencionalisme social més xaró es consideraria que no són “de bona educació” treure-les en una conversa i menys en una televisió, els que ni es traumatitzen ni en fan un castell de fins a cert punt tafanejar les seves singulars experiències. Tot el contrari, mentre descabdellen els seus sentiments, emocions i sensacions sembla com que si se’n volguessin fotre de la cara que posaran els espectadors en comprovar com són capaços de contar en primera persona inclús intimitats, amb una naturalitat descarada i àdhuc provocadora.

Probablement perquè no som tan empàtics com ens pensem, no acabem d’entendre que només qui experimenta en pròpia pell els infinits ròssecs d’una malaltia, la estremidora sensació d’impotència davant una discapacitat sobrevinguda o la consumpció anímica per la pèrdua d’una persona molt estimada, pot entendre el què es pateix quan es passa per un d’aquests tràngols. Precisament, em penso que “Tabús” ens ensenya que en determinades circumstàncies excepcionals no hi ha ningú que de debò vulgui passar-s’ho sol, sinó que desitja compartir les seves pors i fluixeses amb d’altres que passin per les mateixes experiències.

El que ocorre és que la majoria de vegades no gosa compartir per vergonya. Per aquesta raó, la idea d’en Verdaguer de posar els mitjans per “airejar” davant una audiència garratibada per la novetat, vivències humanes molt singulars com si es tractessin de la cosa més normal del món malgrat siguin temes “tabús”, certament ajuden a ventilar moltes golfes emboirades. I si aquest aireig dels "terrats" es fa amb un toc d’humor, millor; però ens equivocaríem si al programa del què us parlo l’encaselléssim com un “programa d’humor” només perquè qui el condueix fa una mica el pallasso. És bo per les cabòries i les migranyes que ja que les impressions de les coses depenen de les ulleres amb que es miren - i mira quin llamp d'ulleres les d'en Verdaguer!- les coses quotidianes de la vida, inclús les més enrevessades i feixugues, ens les mirem amb les ulleres de la picardia, de la murrieria i, segons com, de l’indiferentisme, encara que no siguin coses divertides. I potser us preguntareu, per què estic donant-vos la tabarra amb una xerrameca que sembla agafada amb pinces?

Doncs, molt senzill: perquè després de la darrera reflexió, aquella que en confessar que “no tenia paraules” semblava tirar el barret al foc, he comprés que igual com passa amb el programa “Tabús” he d’acostumar-me a no sorprendre'm de res i limitar-me a contemplar desfilar la vida davant del nas, amb la paciència i la indiferència domesticada dels meus mestres estoics. Del que no m’estaré, pla, és de seguir reflexionant cada dia, procurant esprémer-li amb les meves trivials reflexions tot el suc que pugui a la vida, perquè enlloc de patir-hi i fer-nos mala sang entre tots riguem una mica, encara que a vegades la rialla ens agregi el llavi. Per tant, fins demà amics i amigues i perdoneu la petita espantada de l’altre dia: no he recuperat del tot l'ànim, però almenys no em faltaran les paraules.

diumenge, 9 de maig de 2021

NO TINC PARAULES

Després de veure la manca de responsabilitat individual que s'esta fent palès aquesta matinada per respectar les recomanacions del govern per no empitjorar la situació sanitària, un cop aixecat l'estat d'alarma i retirat el toc de queda, no trobo les paraules adequades per expressar el que sento sense perdre els estreps.


Quan després de 83 dies de marejar la perdiu els dos gallets de l'independentisme són incapaços d'entendre's com bons amics per formar una tripulació ben avinguda que governi la barca que ens porti a l'Itaca promesa, no tinc paraules per manifestar la meva frustració, indignació i desengany.

Per tant, sense paraules serenes no puc escriure les meves reflexions de cada dia. Em prendré, doncs un descans tècnic com a protesta, i quan m'hagi refet de la mala llet que aquesta nit m'embarga, ja en tornarem a parlar. De moment, la carregada de piles haurà de ser més intensa que la darrera vegada, però no em faran callar: ja trobaré les paraules adequades. Però el que més m'emprenya avui és que això que està passant, fa setmanes que ho veiem a venir i ho pronosticavem. Per què son tan mesells aquests cony de polítics de pacotilla?

dissabte, 8 de maig de 2021

TESTS RÀPIDS I MASCARETES SINE DIE, FORA TOC DE QUEDA PERÒ EN LLIBERTAT VIGILADA

El meu sociòleg de capçalera, John Sexton, ha fet una autòpsia intel·lectual al concepte llibertat, molt més encertada que la tavernària interpretació que de llibertat n’ha fet l’actual reina del mambo madrileny, que es pot resumir en poques paraules: “Els estats tenen una tendència natural a acaparar poders i reduir les llibertats de la població i les situacions per por col·lectiva constitueixen un escenari perquè ho facin. Molts ciutadans (així ho confirmen les enquestes) estan disposats a sacrificar els seus drets civils a canvi de seguretat. Als qui s’han perdut amb el pretext de l’11-S i el terrorisme islàmic ara s’hi afegiran els que es perdran amb l’excusa de la pandèmia. Per un govern no hi ha res millor que una població emmordassada i temorosa, que en comptes de protestar es quedi quieta a casa”.

En temps de pandèmia hi ha velles paraules que tornen a escoltar-se amb certa freqüència i al costat del concepte “llibertat” tot sovint treu el nas el de "fraternitat". D'aquells mítics valors de llibertat, igualtat i fraternitat ja només alguns republicans de la vella escola, i no pas totes les noves fornades, s’hi troben bé. Amb la llibertat i la igualtat els republicans de les noves generacions encara s’hi identificaven sense gaires reserves, però això de la “fraternitat” els sonava a capellanada. Fins fa poc, que se’n torna a parlar de la fraternitat perquè hom sembla que s’ha adonat que qualsevol dels grans problemes de la humanitat malament rai si no es compta amb aquest vincle entre les persones, que les porta a interessar-se fins a tot per allò que afecta als altres més que a un mateix. Problemes com el de la immigració econòmica i dels refugiats polítics, o les creixents desigualtats socials sembla que haurien de rellançar el sentit de la fraternitat com un valor a vetllar, a l’hora de fer front a l’atur i a la pobresa com a danys colaterals inevitables de la merda del virus.

Però no tothom pensa igual, i quan semblaria que en temps de pandèmia les grans companyies farmacèutiques que han aconseguissin desenvolupar les primeres vacunes, amb subvencions de molts Estats, tindrien la possibilitat d’afanyar-se a escampar el remei “fraternalment” arreu del món, resulta que prioritzen uns països més que altres en funció del que estiguin disposats a pagar o a pressionar. I mentre es tenen noticies dels extraordinaris beneficis obtinguts els primers mesos de producció, arrufen el nas tan aviat com darrera la pancarta del “fraternalisme” es reclama llibertat per a les patents de fabricació i acusen els blasfems que gosen portar la fraternitat fins aquests extrems demagògics, d’atemptar contra el dret a la propietat intel·lectual. Qui sap si per aquesta raó de “preservar” la propietat intel·lectual els contractes entre farmacèutiques i països acaparadors dels estocs de vaccins es guarden i es protegeixen sota pany i forrellat que no hi ha manera que es facin públics, des de la primera plana fins a tots els annexes. I les velocitats de vacunació esdevenen patèticament un nou miserable factor de confrontació geopolítica.

I per si no n’hi havia prou, ara sota l’aparença de recuperació de la normalitat ens volen fer creure que posant de moda els tests d’antígens serem lliures com uns gínjols i cadascú podrà decidir autònomament quant surt, quan entra i amb qui se’n va a sopar. Però aquesta musica celestial, per encantadora i neutre que soni, em sembla que no aconseguirà fer-nos oblidar que estarem, fins qui sap quan, en règim de llibertat vigilada i que, a més a més tota aquesta història dels tests ràpids no només cronificarà la dependència sinó que ens haurem de gratar la butxaca. Al Regne Unit es plategen substituir els períodes d’aïllament o quarantena de les persones que han estat en contacte amb positius per un test ràpid diari, només dos dels quals la sanitat pública subministrarà als ciutadans britànics de franc. França pretén que les proves ràpides de detecció siguin tan rutinàries com l’ús de mascareta i que, com a mínim, tothom se’n faci dos de tests per setmana. De moment, els francesos se les hauran de pagar aquestes proves de la seva butxaca, però es deixa la porta oberta a un reemborsament posterior.

A ca la senyora Merkel han fet un pas més. i de moment és l’únic país que els tests es podran comprar als supermercats a preus baixos, sense necessitat d’anar a les farmàcies. A Espanya, Sanitat ens farà l’article que els tests ràpids ens faran més lliures i més fraternals, perquè sotmetre's a l'auto-diagnòstic no requerirà personal sanitari i, per tant, reduirà la pressió assistencial dels centres de Salud. No sé si serem més lliures i independents, a mi personalment em costa de creure; però de cap manera serem més fraternals si cadascun dels tests ràpids l’haurem de comprar a uns 20 euros per cap, com a la resta dels països de l’entorn. I encara que ens en subvencionin algun per quedar bé, pensem que les subvencions també els acabem pagant “fraternalment” els contribuents, perquè no hi ha res “de franc”, i el que no es paga amb diners, es fa amb dinars. En resum, les farmacèutiques es faran més riques i nosaltres viurem més resignats a viure sota la mirada d’un altre gran germà: els test ràpid dels pebrots. 

divendres, 7 de maig de 2021

EN MEMÒRIA DE LA MEVA AMIGA DOLORS

La meva amiga Dolors ens ha deixat després de set anys de plantar cara a una mort anunciada, prestant-se a que el seu cos servis de conillet d’índies per provar medicaments i teràpies que el més probable era que a ella no li servissin de res, però podien ajudar a avançar en la investigació per guarir a d’altres malalts del tipus de càncer que a ella li consumia les entranyes. Li varen fer de tot, i ella s’hi va prestar voluntàriament, amb tota la paciència del món, qui sap si amb aquell esperit de sacrifici que li havien inculcat de petita les monges que li deien que quan tenia mal la panxa o mal de queixal oferís el dolor pels negrets de “les missions”. Estic segur que ella n’era conscient de que tots aquells tractaments experimentals amb que assajaven un remei a través del banc de proves del seu cos, probablement per ella ja arribarien tard; però els entomava com un acte de servei, com una mena de contribució solidaria al progrés de la medicina. Fins que un bon dia, després que els braços ja no suportaven més punxades i el cos més sotraguejades, va decidir tirar la tovallola. Li havia costat molt de rendir-se, però jo apostaria que si ho va fer no fou perquè n’estigués tipa de patir en va, sinó justament per l'ànsia de no fer patir més els que tenia al seu costat.

La meva amiga Dolors era creient, d’aquella mena de persones de fe insubornable, “malgrat tot”. I per tant creia que després de la mort hi havia quelcom, potser no un premi o un càstig, però diria que sí pensava que a l’altra costat no es faria fosc sinó que s’hi trobaria una altra vida, indeterminada, indefinida, però indiscutible al seu parer. Qui sap si perquè el seu nét l’havia sentit referir-s’hi tantes vegades amb serenitat a “l’altra vida”, que un cop va traspassar l’àvia va sorprendre els pares amb una pregunta que encaixa entre la ingenuïtat i la tendresa: “ara la baba ja deu estar amb el iaio, oi?”. Tots plorem quan es mor algú que estimem. I potser ens venen al cap preguntes com: “on ha anat?” “Està patint?” “Procura per nosaltres des de l’altre costat? Puc ajudar-lo d’alguns manera? El tornaré a veure algun dia? Arreu del món les religions i la filosofia malden per donar respostes concretes a preguntes semblants. Alguns asseguren que si hom ha fet bondat en aquest món anirà al cel de pet, però que si ha fet el dolentot es cremarà a can Pere Botero. D’altres afirmen que, en morir, la gent va al regne dels esperits per retrobar-se amb els seus avantpassats. I encara n’hi ha que van més lluny i especulen que els morts de seguida que traspassen a l’altra cantó són classificats segons el seu comportament i mèrits a la terra, per reencarnar-se en altres éssers vius. Però també hi ha contestes contundents que tanquen la porta a qualsevol esperança: després de la mort, bona nit cargol!

Durant tota la vida, els humans s’han plantejat preguntes recurrents com les anteriors sobre el misteri del “més enllà”, sense que cap explicació rebuda hagi convençut tothom. Des que les persones tingueren prou ús de raó per trencar-se el cap amb preguntes tan transcendents, a la recerca de respostes que els hi fessin peça furgant en les doctrines religioses o escatint entre les divagacions filosòfiques, algunes hi han patit molt fins que no s’han aferrat, per la via de la fe o del raonament, a una conclusió que els tranquil·litzés; però, n’hi ha hagut d’altres que han preferit no preocupar-s’hi massa, decidint apurar la vida fins a l’últim cremallò, sense encaparrar-se malaltissament pel què els espera un cop s’acaba el carbó. Tanmateix, mentre les respostes de la religió i la filosofia coincideixen, amb diferents matisos i precisions, que l’ànima, l’esperit o com se li vulgui dir a la matèria humana teòricament “immortal”, sobreviu a la carcassa del cos quan aquest deixa de respirar, la ciència és declara més escèptica o directament descreguda sobre tot plegat, partint de la base que els sentits i els pensaments no depenen ni del cor ni dels pulmons sinó del cervell, i que quan aquest deixa de funcionar la mort és irreversible. Mort cerebral, en diuen als hospitals. Per tant, la ciència conclou que llevat que algú demostri que els records, els sentiments i les percepcions continuïn actives miraculosament quan el cervell ha tancat caixa, es fa difícil de creure que res de la persona sobrevisqui a la mort.

Ara bé, si la meva amiga Dolors, després de tot el que ha patit per acabar morint, descobreix que a l’altra costat del túnel només hi ha obscuritat i cap mena de vida biològica, estic segur que se sentirà més que decebuda i desenganyada, profundament estafada. Perquè hi ha gent de cor net com el d'ella, que hi compta que a l’altre costat hi ha alguna cosa. Per tant, espero que sí hagi tingut raó i que a hores d’ara ja s’hagi reconciliat amb les seves velles creences, i trobi que ha valgut la pena tot el patiment que va suportar amb tanta resignació cristiana com amor al proïsme. Ja sé que no tenim maneres de confirmar-ho, però m’agradaria pensar que ha aconseguit que la barca del traspàs l’hagi conduit al paradís que ella havia somniat de bona fe. Seria una llàstima que avui la bona persona que era la meva amiga Dolors, se sentís estafada. 

dijous, 6 de maig de 2021

RERAFONS DEL CONAT DE SUPRESSIÓ DE LA DECLARACIÓ DE RENDA CONJUNTA

Els que s’estranyen que el neoliberalisme no caigui bé entre els col·lectius més vulnerables de la societat, potser començarien a entendre de què va aquesta antipatia si tinguessin temps per adonar-se que el pato o la factura de la majoria de les idees que defensen els neoliberals, d’una manera o d’una altra acaben pagant-los una classe mitjana en perill d’extinció i els poca-roba de sempre. És a dir, en quan toquen a rebato fiscal els que llepen fort no són aquells que tenen molt més del que necessiten per viure còmodament i sense angúnies, sinó aquells que van escopetejats per arribar a fi de mes i perquè no falti el més imprescindible a la seva família per viure simplement amb dignitat. Per exemple, trobo fastigós i m’enrabia que abans de suprimir les indulgències que afavoreixen les societats i els grans tenedors de patrimoni amb un reguitzell de tracamanyes o de martingales per pagar una porqueria, la doctrina neoliberal prefereixi “retocar” impostos indirectes no progressius, i per tant injustos perquè graven per un igual les persones que guanyen molt i els pelacanyes que no tenen on caure morts, com per exemple passa amb l’IVA o els tributs lineals.

Abans que els que van forts d'armilla acabin pagant proporcionalment més que els que van justos, àdhuc el neoliberalisme més il·lustrat i paternalista sempre tendeix a trobar la manera de recaptar a base de retallar quotes de benestar, sigui congelant les pensions amb total menysteniment per la pèrdua del poder adquisitiu dels seus beneficiaris; posant entrebancs, al·legant que els pressupostos no donen per fer miracles, a l’aprovació de prestacions o ajudes concretes, en capítols tan sensibles com la sanitat, l’educació o la vivenda. I si hom es despista una mica, acaben carregant tributs arbitraris i sovint abusius a les factures de consums essencials com l’aigua, el gas o l’electricitat. Per aquesta raó, aquesta declaració d’intencions sobre la continuïtat de la declaració conjunta d’IRPF, “colada” mig d’amagatotis en la lletra petita del Pla de Recuperació enviat pel govern a l’UE, si es consumés suposaria un retrocés en el tractament fiscal de l’IRPF que fora una severa clatellada per a dos milions i escaig de matrimonis, quan un dels dos conjugues no percep ingressos suficients per fer una declaració en solitari.

En haver transcendit gràcies als perdiguers de “males intencions” dels projectes de lleis, el govern s’ha afanyat a tirar pilotes fora; però com ha quedat tan descol·locat s’ha embolicat amb una excusa sense cap ni centeners, com és que la supressió de la declaració conjunta estimularia l’interès de les dones per posar-se a treballar, ja que “el benefici fiscal d’acollir-se els matrimonis a la declaració conjunta desmotiva la participació de les dones en la vida laboral”. Quina bajanada!

Amb aquest estirabot, però, el govern ha volgut encobrir que allò que pretenia en realitat era que, si passava desapercebuda la seva intenció oculta, “collaria” una mica més les rendes baixes evitant que els matrimonis poguessin aplicar-se determinades desgravacions més que justificades en el moment que es van implantar per rescabalar mestresses de casa de sacrificaven la vida laboral per dedicar-se a pujar els fills o cuidar-se dels avis. O sigui, que una vegada més es pretenia esprémer el suc del dèbil mentre el poderós disposa de dotzenes d’agafalls més o menys “catòlics” per pagar el mínim possible d’impostos. I que aquesta marranada la proposés un govern d'esquerres encara fot més fàstic.

Les grans corporacions arreu del món tenen uns departament d’enginyeria fiscal societària que permeten, com va denunciar sarcàsticament el multimilionari Warren Buffet, posant-se el mateix com exemple, la indecència que ell pagués proporcionalment menys impostos que la seva cuinera. Tanmateix, em fa gràcia avui escoltar la mítica Ayuso i a tota la seva colla de neoliberals aduladors, emparats en la bandera d’una llibertat “sui generis”, vantar-se que no apujaran impostos als madrilenys. ¿Com pensen, doncs, aquests insensats escalfabraguetes pagar la tremenda factura de la pandèmia i de la crisi econòmica que ha portat a la fallida l’estat del benestar, si no és omplint la caixa?

Perquè per molt neoliberal que hom sigui, per equilibrar els pressupostos només hi ha dos sistemes: o ingressar més o gastar menys. I de moment, els governs neoliberals farcits d’experts amb tres o quatre màsters opten per retallar despesa enlloc de gratar-se la imaginació per recaptar recursos, que és la fórmula maleïda i perversa de cronificar les desigualtats i les bosses de misèria. I el més sorprenent de tot plegat és que a aquest neoliberalisme de dretes a Madrid i a moltes altres bandes el votin gent d’esquerra, inclús bastants d’aquells que en temps reculats es definíem com a proletaris. És el món a l’inrevés!



dimecres, 5 de maig de 2021

A L’ÍNDIA, “FARMACIA DEL MÓN”, ELS INDIS MOREN PER FALTA DE VACUNES

Els medicaments genèrics que es produeixen en territori indi representen quasi un 30% de la demanda mundial, sent els EE.UU. d’Amèrica el principal client (un 34% de l’oferta), seguits d’aprop per Europa amb un 15%. La raó que més s’acosta a la veritat per explicar que l’Índia sigui coneguda com “la farmàcia del món”, rau en el fet que el cost de la fabricació de medicaments a can Gandhi surti un 65% més barat que a Nord-Amèrica i la meitat menys que a qualsevol país de la vella Europa, inclosa l’antiga metròpoli. Ara bé, el “miracle indi” no en té gaire de prodigiós, més aviat amaga un drama de nassos: el de l'explotació de la mà d'obra i la contaminació dels rius i les aigües freàtiques del país com a conseqüència dels vessaments dels residus dels processos de fabricació. S’han fet unes quantes investigacions molt solvents que determinen que l’acumulació d’aquests residus químics en el medi ambient està relacionada amb la creixent resistència de les persones als antimicrobians, i es considera que la contaminació farmacèutica que genera l’Índia pot causar d’aquí al 2050, més de 10 milions de morts. La resistència als antibiòtics, per exemple, podria ser-ne una de les causes principals.

Ara bé, aquesta Índia de 1.400 milions d’habitants, que mostra al món imatges dantesques de gent ofegant-se pels carrers perquè els hospitals estan saturats, que emmalalteixen de covid a raó de tres-centes mil persones diàries i on la quota de morts supera amb escreix els tres mil cada dia, exporta medicaments, vacunes i productes bio-farmacèutics a més de 200 països i, per a major vergonya, una industria química tan sanejada i rendible com la de l’Índia està finançada amb capital dels inversors del primer món que avui s’escruixeixen patint per si es queden sense vaccins per immunitzar els seus ramats privilegiats. Tingueu present que per moltes imatges crues que ens passin per televisió, de la missa no n’expliquen ni la meitat, perquè si ho sabéssim tot potser si que ens esgarrifaríem de pensar com es vacunaran mil milions d’indis comptant només amb les deixalles que, com a mostra d’hipòcrita i cínica solidaritat, els hi envien precisament els que es lucren tot l’any de les seves exportacions farmacèutiques. La majoria de centres de producció dels productes químics més perillosos de la Bayer, per exemple – incloses certes pintures cancerígenes – els trobareu a l’Índia, com igualment passa amb una altra cara de l’explotació humana: els centres de producció dels tèxtils que comercialitzen les marques de moda de més ringo-rango d’occident.

Aquest és el món en què vivim i malgrat parlar-ne pugui semblar demagògic o populista, potser que si pensem de veritat en redreçar el rumb escarmentats per la pandèmia, potser en el nou contracte social del que tant es parla hi haurà d’haver un preàmbul – potser amb caràcter de mea culpa – destinat a confessar les vergonyes d’una globalització que mai ha estat pensada per acabar amb les desigualtats socials, econòmiques i mediambientals del planeta, sinó per accentuar el domini de les oligarquies que ho han manegat tot des de sempre, encara que fos canviant de careta se-gons les conveniències. M’agradaria saber perquè no es parla de la situació dels milions de refugiats escampats a les portes d’Europa, de com estan passant la pandèmia en les seves precàries tendes de campanya, els que en tenen. ¿Quina és la incidència del coronavirus en aquest campaments o és que la misèria absoluta els immunitza? ¿No ens preocupa quin és el cens de víctimes del covid als camps de refugiats? El mediterrani els darrers mesos s’ha convertit altra vegada en un cementiri de nàufrags, davant la indiferència general, qui sap si aplicant un dels mantres de la globalització: ulls que no veuen, cor que no sent.

Ja sé que avui potser us amargaré l’esmorzar, però és que d’aquest món que us parlo també és el nostre món i cal que ens en sentim responsables. Perquè si no fem el que sigui necessari per fer-hi una mica d’endreça, els panxacontents del primer món ho tenim bastant pelut i ens haurem d’acostumar a sobreviure fins que es pugui, empalmant una pandèmia darrera l'altra i suportant com puguem els efectes d’un canvi climàtic que ja no és cap utopia. El que cal és prendre’n consciència perquè si ens hi poséssim de veritat encara té remei; però. mentre pensem que la nostra prioritat és recuperar l’oci nocturn o les vacances de sempre no anem pas pel bon camí. El drama de l’Índia només reflecteix una part de les seqüeles de la cobdícia històrica dels colonitzadors del tercer món que amb l’excusa de civilitzar-lo no pretenien res més que amagar les seves vergonyes explotadores dels recursos naturals. A tots els porcs els arriba el seu sant Martí, es diu a pagès; potser als “porcs” del primer món ens ha arribat aquest sant Martí en forma de pandèmia. Pensem-hi, però no per encaparrar-nos-hi sinó per animar-nos a fer canviar de xip a la societat, fent tot el que estigui en les nostres mans per aconseguir-ho. Ens hi va la vida i el benestar de les properes generacions. 

dimarts, 4 de maig de 2021

PER NO VARIAR, TAMPOC ES POSEN D’ACORD EN EL TOC DE QUEDA

El toc de queda a Catalunya és una de les mesures que s’han utilitzat per reduir els contagis de covid-19 i que s’ha mantingut inamovible des de l’inici de la pandèmia. El confinament nocturn o restricció de la mobilitat durant la nit, però, té els dies comptats en prorrogar-se l’estat d’alarma a Espanya a partir de dilluns. Tot i que el conseller d’Interior en funcions, Miquel Sàmper, va dir que una de les possibilitats que estudiava el govern és la d’endarrerir el toc de queda a Catalunya fins a les 23 o les 0 h, la portaveu en funcions del govern també en funcions, Meritxell Budó, ahir va apuntar que no hi haurà toc de queda a Catalunya sempre que les dades epidemiològiques continuïn igual. Al seu torn, el secretari general de Salut, Marc Ramentol, sosté que encara no està res decidit: "és al llarg de la setmana que s'acabarà prenent la decisió definitiva i que se sabrà alguna cosa més després d’una reunió entre dimecres i dijous, per si s'ha de mantenir prèvia ratificació judicial. En tot cas la decisió es prendrà "en funció de les dades".

I quines són les dades? Del 26 d’abril al 2 de maig s’han notificat 9.015 positius confirmats amb una prova diagnòstica. Segons l’últim balanç de Salut hi ha 1.625 persones ingressades als hospitals i 479 a les UCI en estat crític. La setmana del 26 d’abril al 2 de maig s’han registrat 75 morts. Són bones o dolentes les dades? Doncs, tot depèn com sempre de les ulleres amb què es miri. Si fóssim alemanys, la Merkel ens diria que amb aquestes “notes” toca esperar unes quantes setmanes més; esclar que no sé si li’n pot fer gaire cas a la cancellera de formació luterana, ja que mentre colla fort els ciutadans que no es mouen de casa, no fila tan prim pels que s’esbargeixen en un destí turístic, com las Illes Balears, on les restriccions que respecten són mínimes. En tot cas, amb les dades epidemiològiques catalanes hi ha alguns països que no s’atreveixen pas a relaxar-se. La comunitat sanitària tampoc ho veu pas clar, això de passar en un dia del tot al res. I la ciutadania cada cop està més estabornida o afectada de diarrea mental, en veure com ara es diu cols i al cap de quatre hores naps.

Tothom voldria tenir màniga ampla des de dilluns vinent i desempallegar-se del toc de queda, de la mascareta i de totes les referències a pandèmia, a l’ensems que entri en vigor la derogació de l’estat d’alarma; però la gent no les té totes entremig de tantes contradiccions continues entre membres del propi govern, que no ajuden gens ni mica a crear un clima de confiança i serenitat pel que fa a la gestió de la crisi sanitària, ni de l’econòmica que aquesta ha arrossegat de mala manera. En opinió de molts observadors amb criteri propi força enraonat, sense una justificació científica indiscutible. No cal enumerar totes les incoherències que han caracteritzat algunes de les restriccions adoptades, creant sovint greuges comparatius entre diversos sectors de la població que s’han considerat especialment maltractats, perquè les queixes són de domini públic. A la meva manera de veure, però, el problema ara mateix rau en que si tots els arguments que té a favor de retirar el toc de queda a remolt de la claudicació de l’estat d’alarma, són els que la portaveu del govern de la Generalitat va defensar ahir en una televisió pública, francament em semblen fluixots, precaris i tan frívols que seria una temeritat tirar pel dret dilluns i al cap d’una setmana fer marxa enrere a cuita corrents, prenent a la gent la mel dels llavis.

I de tanta incoherència no n’és només culpable un govern de la Generalitat que vol i dol, sinó que també un executiu central té un morro que se’l trepitja: el president Sanchez va anunciar fa un parell de mesos que deixaria decaure l’estat d’alarma el 9 de maig perquè preveia que en aquella data la incidència de la contaminació s’estabilitzaria poc més enllà dels 50 casos diaris, quan la crua realitat és que estem avui a la ratlla dels 230. Tant se li’n dona al president? No passa res perquè s’estigui a la corda fluixa? ¿Són insensats els valencians que, amb uns resultats més que raonables, insisteixin en que no s’hauria de renunciar al toc de queda o el irresponsable és el president Sanchez? En algunes comunitats, entre elles la nostra, la pressió hospitalària si bé és cert que va a la baixa encara frega els números vermells. A què és juga, doncs? A una població que està farta de restriccions no se li pot posar el caramel a la boca sense estar-ne molt segurs de no haver-li de prendre per la força al cap de quatre dies. Millor que m’equivoqui, però em sembla que es volen fer repicar campanes i cantar-li el gori-gori a la pandèmia abans d’hora, sense valorar que més desenganys i expectatives frustrades no convenen a una ciutadania que ja fa massa dies que trampeja entre la incertesa i la indeterminació dels seus governants, i que està acabant la paciència davant tanta xerrameca, ocurrències i salacitats. 

dilluns, 3 de maig de 2021

LES MEVES FIRES I FESTES DE LA SANTA CREU, DE FIGUERES

Quants records em desperta la Fira de la Santa Creu que avui celebren els de Figueres! Durant la meva joventut no n’hi havia cap de Fira que s’hi assemblés en imaginació i efervescència cultural; esclar que no havia voltat gaire per comparar i l’única referència de categoria que podia establir era amb les fires de sant Narcís de Girona, que si voleu que us digui la veritat no hi tocaven pas vores amb les de la capital de l’Empordà. Després, en anar a viure a Manresa, em vaig acostumar a la Festa Major de la capital del Bages, que era molt més tocada i posada i carrinclona que la d’allà on venia. I no és que trobés a faltar el sarau de la tramuntana, també enyorava l’espontaneïtat i la manca d’encarcarament. En aquest sentit, la Festa Major de Manresa podia anar de bracet amb la Girona; la Fira de Santa Creu de llavors podríem dir que n’era una mena de versió laica i més esbojarrada del concepte de festa popular, potser empeltada de la modernitat que es traspuava a quatre passes de la frontera amb França.

Potser els que sou d’allà recordareu encara algunes de les característiques singulars d’aquelles Fires de la Santa Creu dels anys seixanta: el “programa oficial de la Fira” que editava, com si fos un recull literari, el Club Ciclista Empordanès. Aquesta entitat la presidia en Marti Carreras, avui una de les patums més respectades per l'empenta a la Formació Cultural de la gent gran, tenia el coratge d’organitzar entre d’altres curses d’un dia, una Volta Ciclista a l’Empordà per etapes i un Gran Premi Internacional de les Fires i Festes de la Santa Creu, que eren una proesa esportiva en aquella època. Doncs, vet-aquí que del Club, del qual jo n’era el vocal de Propaganda, per la fira editàvem “en català”, com us anava dient, un programa d’actes que, a part d’anuncis per finançar l’entitat, era un recull de literatura contemporània empordanesa en el qual vam aconseguir els tres o quatre anys que vaig coordinar-ho que hi col·laboressin amb treballs originals poetes i escriptors tan coneguts com Carles Fages de Climent, Cinto Bosch, Carme Guasch (la mare de Silvia Soler i de Toni Soler, de “Polònia”), Salvador Minobis, Joan Sutrà, Pere Teixidor Elias, Vicenç Burgas, Pilar Nierga (la poetessa carnissera), les germanes Montserrat i Àngels Vayreda, en Josep Pla, la Catarina Albert (Víctor Català) i mossèn Manel Pont (poeta i director de radio Figueres, una de les primeres emissores de la cadena Cope de Catalunya). Estem parlant dels anys 64, 65 i 66, fa més de mig segle.

Tanmateix, coincidint amb una d’aquelles Fires i Festes de Santa Creu es va inaugurar a la plaça Triangular, en un solar que pertanyia a la “Societat Coral Erato”, una Sala de Festes anomenada “Don Quijote”, que gestionaven a mitges el Gremi d’Hoteleria (els senyors Masquef i Crumols n’eren els més entusiastes dinamitzadors) i la pròpia societat Coral, de la qual per cert en aquelles dates jo n’era el secretari. El Gremi feia servir el local com a sala de festes de cara al turisme i la societat coral se’l reservava pels balls dominicals dels seus socis. Aprofitant que disposàvem d’aquell marc tan singular ens vam proposar d’organitzar un festival de cançó catalana de la província de Girona, que va tenir cert èxit sota la tutela de Narcís-Jordí Aragó i una joveníssima Isabel Clara-Simó, que llavors col·laborava amb el periodista Xavier Dalfó, que editava la revista mensual Canigó. Per cert, jo també hi escrivia alguna cosa en aquella publicació i en aquest sentit recordo que pels vols d'una Fira de Santa Creu, junt amb el llavors redactor en cap Xavier Domènech vàrem anar a Tossa per cobrir l’ampliació o inauguració del museu de la vila marinera. L’anècdota és que hi vàrem anar a cavall d’una Vespa, jo de paquet, a les sis de la tarda i passant per la Pujada Roja de Girona, que era el camí més curt. Quan vàrem tornar, tocades les nou de la nit recordo que vam arreplegar una d’aquelles tamborinades de primavera que no ens va deixar tranquils fins arribar a Vilatenim, quan ja anàvem xops com pops i jo una mica acollonit.

Quins records, marededéu, els que acabo de descabdellar pensant amb les Fires i Festes de la Santa Creu. Ara que hi penso dels meus darrers anys a Figueres, abans de marxar per casar-me a Manresa, només en tinc bons records i, també, perquè no dir-ho, una mica estrafolaris: després de treballar les vuit hores a Can Fita per guanyar-me les garrofes, feia de locutor de continuïtat a la radio i escrivia una crònica diària amb les notícies de Figueres que es publicaven al diari “Los Sitios”, de Girona, a on feia arribar els originals a través del maquinista del tren ja que la redacció del diari estava a tocar de l’estació de Girona; era directiu d’un club ciclista, i no he sabut anar mai en bicicleta; era directiu del “Foment de la Sardana”, i no n’he ballat mai cap; era secretari de “L’Erato” i només he cantat, desafinant, a la dutxa... Quin cas!

Prou! Avui tenia el cap gandul per reflexionar i els dits, abusant de la meva confiança, han jugat amb el teclat per escriure una colla de xafarderies que no tocaven; però, tenint en compte com està el pati, potser que ho deixem estar i aprofitem aquestes remembrances curioses per fer campana de reflexionar per un dia. Ara bé, abans de tancar caixa, permeteu-me que desitgi als figuerencs una bona festa major amb uns versets de la inoblidable Carme Guasch, que va escriure expressament per aquell programa de fires de l’any 1965, del que us he parlat: “ Ha nascut un nou dia ran mateix de la platja / on retorna l’onada del seu etern viat-ge; al mig d’un cel de vidre triomfa un sol de foc / i l’hora trencadissa s’esmuny a poc a poc. / Res anticipa l’aire, cap miracle anuncia / que s’han obert les roses de maig en un sol dia, / que, lluny de sorra i algues, al bell mig la plana / Santa Creu repunteja la primera sardana... / 

diumenge, 2 de maig de 2021

MORT EL GOS MORTA LA RÀBIA?

Ja sé que sona malament dit així, de patacada, però em va sortir aquest proverbi popular espontàniament quan fa quinze dies vaig llegir la notícia que s’havia mort a la presó, als 82 anys, un dels més fastigosos estafadors de la història, en Bernie Madoff; un paio que tot sol va engiponar possiblement el frau piramidal més important de la crònica financera. Per aconseguir aquest repulsiu record va espoliar literalment 37.000 persones pel cap baix, algunes famoses i multimilionàries però la majoria gent de classe mitjana de 136 països que només pretenien treure-li més rèdit als estalvis de la seva vida. El botí, calculat a grosso modo, superava els 64.000 milions d’euros, dels quals per cert no se’n va recuperar més que una tercera part, ja que ni perquè li sigues reduïda la pena va donar pistes d’on havia anat a parar la resta. Potser perquè els detalls del tinglado no els va voler compartir mai ni amb la família més directe, raó per la qual dos dels seus fills que es consideraren “perjudicats” per aquella manca de franquesa paterna, varen col·laborar amb la justícia l’any 2008 per parar-li un parany, mitjançant el qual l’empotingaren i fou condemnat a segle i mig de presó.

Aquesta no és, com ja suposo que us en aneu adonat, una història ensucrada com la dels relats escrits els dos darrers diumenges. Conjecturo que tampoc és una història adequada pel dia de la mare, no obstant que la mare d’aquest jueu de naixement va batre el rècord de mares de qui més persones se'n recordaren, quan se sentiren estafades i arruïnades gracies a les potineries del seu fill. Persones estafades des de principis dels anys noranta, aprofitant-se de la gran recessió causada per la guerra del Golf. Aquest paio, doncs, formava part de la confraria de voltors que saben treure profit de les desgràcies alienes per folrar-se els ronyons, com passa avui també enmig de les tribulacions de la pandèmia. Tenia tants pocs escrúpols com habilitat per plomar incauts que se’n refiaven de la seva reputació de “banquer dels rics”, al qual consideraven pràcticament com una reencarnació del rei Mides. Però com que no en tenia mai prou de guanyar diners, els “valors” cívics i honrats aviat els va desar a l’armari dels mals endreços, com quelcom inútil per desenvolupar-se en el món dels depredadors, i aprofitant-se a fons del seu renom com a financer capaç de doblar o triplicar beneficis als que se’n refiaven dels seves fetilleries i jocs de mans, la seva fama va atraure com mosques petits inversors i, sobretot, jubilats de classe mitjana que s’hi varen encomanar en uns moments delicats pels petits estalviadors, quan l’economia mundial anava pel pedregar.

A ell varen acabar enxampant-lo per cobdiciós, però de les seves víctimes, per ingènues que fossin, no es pot pas dir que no pequessin també de cobejoses en contribuir, com les víctimes del toco-motxo, a bastir indirectament aquell colossal frau piramidal. Un frau que era tan simple i agafat amb agulles - qui sap si en la manca de complicacions tècniques va raure el seu èxit - que quan el van enxampar va confessar amb tot el cinisme del món: “em sorprèn que no m’hagin descobert fins ara, perquè el meu pla era tan bast i simple que si els inspectors s’haguessin molestat en fer una senzilla comprovació l’haguessin detectat molt abans”. Però, com que era un encantador de serps tan astut i feia tan bé l’article els propis inspectors sovint es quedaven enlluernats i li confiaven els seus estalvis perquè els hi “afinés”. L’ensorrament del tinglado la premsa el va qualificar, qui sap si degut als cridaners danys colaterals que va desencadenar, de “maledicció Madoff”.

I certament la va ser una maledicció, ja que arrel de l’empresonament del capo, diversos dels seus testaferros, comparses o simples col·laboradors necessaris de l`estafa, van perdre sospitosament la vida. El primer de la llista fou un aristòcrata francès que va estirar la pota per causes indeterminades, entre les naturals i les dubtoses. A continuació, un veterà militar que l’encobria i el seu propi fill petit es van penjar, mentre que el fill gran va morir de càncer uns mesos després d’emmalaltir de repent pel disgust de la fallida de l’imperi del pare i, finalment, per no allargar-me, l’executiu principal d’un dels fons que havien arruïnat centenars de milers de petits inversors es va llançar al buit des de la planta 24 d’un luxós hotel de Manhattan. De tots els familiars, nomes no en va quedar esquitxada la seva dona Ruth, que se’n va separar a temps d’assegurar-se un “bon passar”. Feia un any que en Madoff li va demanar al jutge que l’alliberés al·legant es trobava en fase terminal d’un càncer renal. Però el jutge, que el va condemnar a més d’un segle de cangrí, va demostrar que havia calat prou bé la seva maldat – “el missatge que se n’ha de treure de la sentència és que els crims de Madoff van ser extraordinàriament malèvols, amb un cost humà sorprenent”, deia la sentència – i li va dir que nanai del Paraguai. Ara que ja és mort aquest impresentable potser s’escau preguntar-nos si de veritat mort el gos – no em raca gens d’anomenar-lo així, amb permís dels gossos - morta la ràbia. I, per desgràcia, no és així: sempre la maldat torna a fer forat i apareixen miserables disposats a menjar-se el fetge del veí o del passavolant que s’hi presti. El problema és que no van vestits de miserables – vés a saber quin seria el “uniforme” de treball dels miserables? – sinó de persones normals, devotes de la família i de les bones costums, referents de la comunitat i que fins i tot potser es piquen el pit cada vegada que ensorren les vides de la gent a qui "fonen" els estalvis o desnonen de casa seva perquè no poden pagar els deutes, que el propi sistema còmplice passiu dels estafadors, provoca atiant el consumisme desbocat i irresponsable. 

dissabte, 1 de maig de 2021

UNA QÜESTIÓ DELICADA: HAURIA DE SER OBLIGATÒRIA LA VACUNA?

Mentre veiem que les restriccions a la mobilitat per aturar el contagi del Covid no acaben funcionant del tot i vivim enfilats si us plau per força en una autèntica muntanya russa de prohibicions i contradiccions, la vacunació massiva s’ha convertit en la gran resposta i la gran esperança per aconseguir la immunitat de ramat. Ara bé, els experts recomanen que no sigui obligatori vacunar-se perquè podria ser contraproduent, i Sanitat si avé a que no es forci ningú a arremangar-se el braç; però, adverteix que qui rebutgi la vacuna entrarà en un registre que es compartirà amb altres països europeus, malgrat no serà de domini públic. Compromís que ja m’agradarà de veure com es fa complir. De totes maneres, ¿podrien obligar -nos en un moment donat a vacunar-nos els governs, si es posessin farrucs? Tant en la declaració universal dels drets humans com en el document de constitució de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es diu que s’ha de garantir el dret a la vida, a la integritat física i a la protecció de la salut i que competeix als poders públics tutelar aquestes garanties. ¿Això vol dir que els governs podrien arribar a decretar l’obligació de vacunar-se?

Pel que fa al nostre país, l’any 1980 es va modificar la llei de bases de la sanitat aprovada l’any 1944, la qual per raons obvies estava més que arnada, preveient que “les vacunes contra la verola, la diftèria i altres infeccions podran ser declarades obligatòries pel govern espanyol”. Aquest redactat inclouria la vacuna per la Covid? Entre els juristes i els metges no hi ha unanimitat, entre d’altres raons jurídiques, ètiques i sanitàries, perquè la llei, promulgada el 2002, sobre l’autonomia del pacient reconeixia que les persones poden acceptar o rebutjar determinades teràpies, sempre que aquest dret no posi en risc la salut pública. O sia, per explicar-ho planerament i en un llenguatge que tots puguem entendre, en aquesta qüestió xoquen dos drets: el de a la protecció la salut pública i el de preservar la intimitat i privacitat de l’autonomia dels individus. L’opinió majoritària entre els juristes podríem resumir-la dient que “abans d’obligar s’haurien d’escatir les conseqüències de no vacunar-se”, com per exemple: ¿què passa si persones de risc o que han d’estar necessàriament en contacte amb el públic perquè formen part d’aquest col·lectiu identificat com “serveis especials” decideix que no es vacuna?

Des del món sanitari s’insisteix que no seria el més apropiat fer obligatori vacunar-se, i aposten per assolir alts percentatges de vacunació pacíficament, per la convicció. Però aquest criteri, que subscriuen també eminents epidemiòlegs, no respon l’anterior pregunta perquè, com ja està començant a passar amb la contractació de personal en determinades empreses de serveis, no estar vacunat pot ser un desmèrit i, per tant, a la pràctica s’implantaria per la porta del darrera l'obligatorietat. Recordem que la mateixa Conselleria d’Educació s’havia plantejat d’establir l’obligació de tenir el carnet de vacunació actualitzat per poder tornar a les aules en qualsevol de les etapes escolars i que ara, discretament, aquesta “obligació” s’ha transformat en “recomanació desitjable”. És a dir: es recomana justificar la vacunació a l’hora de matricular els infants a educació infantil, però no és obligatori per escolaritzar-los, criteri que no coincideix amb que el propi conseller Bargalló i algunes Ampas van defensar inicialment. A la meva manera de veure, doncs, a la llarga i no només en l’àmbit de l’educació, la discriminació positiva en favor dels vacunats s’anirà imposant progressivament més o menys descaradament, en infinitat d’aspectes de la vida quotidiana justificant-ho “pel bé comú”.

Sóc conscient que sobre aquesta qüestió podríem debatre hores i hores perquè aquella col·lisió de drets de que us parlava a l’inici de la reflexió avala les opinions contradictòries, per tant amb limitaré a citar una de les Consideracions ètiques del Comitè de Bioètica de Catalunya sobre l’obligació de vacunar contra algunes malalties a la població de risc: “Els ciutadans que protegeixen la seva salut amb vacunes segures, eficaces i que contribueixen a la immunitat comunitària són solidaris amb aquells que no es vacunen, ja sigui perquè tenen contraindicacions mèdiques als ingredients dels vaccins o perquè voluntàriament decideixen no vacunar-se ells ni deixar-ho fer als seus fills. Aquesta solidaritat no és recíproca per part dels que no es vacunen. En el cas en què les vacunes estiguin contraindicades, òbviament la falta de reciprocitat directa no és injusta. En canvi, en el cas dels ciutadans que decideixin voluntàriament no vacunar-se es pot dir que aquests són clarament insolidaris. La salut és un afer públic, en el sentit que no és completament privat: la bona o la mala salut d’unes persones sovint afecta a la bona o mala salut de les altres, i el cas de les malalties infeccioses és paradigmàtic d’aquest fet. La immunitat no és només un assumpte personal, com si visquéssim aïllats: bona part de la immunitat individual depèn de la immunitat col·lectiva”. Em sap greu haver-vos posats deures aquest cap de set-mana, demanant-vos que hi reflexioneu una mica sobre tot plegat, perquè aquest és un tema molt delicat que segons com se’ns pot escapar de les mans i portar molta cua.

divendres, 30 d’abril de 2021

LES ORENETES HAN TORNAT I TAMBÉ LES GOTES D’ABRIL QUE CADA UNA EN VAL MIL

El darrers dotze mesos n’hem passat de tots colors, acollonits per una “passa” que va resultar ser quelcom més que una “passa” normal, i que ens va ampliar el vocabulari amb paraulotes que no coneixíem i que mai ens havien tret la son, com coronavirus, confinament perimetral, toc de queda, quarantena, antigen, desescalada, EPIS, mascaretes FFP2, immunitat de ramat, PCR ... Vam dosificar-nos voluntàriament els tele-diaris amb comptagotes, per no saturar-nos de notícies apocalíptiques i de les tragèdies que es vivien als geriàtrics i als hospitals col·lapsats, mentre ploràvem en silenci i mig dissimulant perquè no acabàvem d’assumir-ho, no poder ni acomiadar-nos en els tanatoris, com era costum, dels difunts encara que no tinguessin res a veure amb aquella estranya “passa”.

Ens van costar de pair tots els danys colaterals propis dels temps de pandèmia, que afectaren tantes vides d’amics i coneguts, a part de les pròpies; però, no obstant l’any de merda que entre una cosa i altra hem passat com hem pogut, sempre amb la por al cos, les orenetes han tornat com si res no hagués canviat, obedients a la seva rutina migratòria anual i lleials al record de les teulades i indrets on tradicionalment bastien els nius, sense que les detingués cap frontera ni control de salva- conduits. Han tornat com sempre, a mig abril. La meva dona, que apunta escrupolosament en un d’aquests calendaris de cuina que serveixen d’agenda pràctica per recordar, entre d’altres dades domèstiques els aniversaris de parents i amics, els compromisos socials pendents, uns quants fets assenyalats i, naturalment, quin dia compareixerien les orenetes al nostre poble com cada any, pronòstic que sempre clava amb tres o quatre dies de marge. Enguany, doncs, almenys les orenetes i els falciots amb tornat a casa amb tota normalitat, quan aquest mot està de capa caiguda i devaluat fins qui sap quan en la comunitat d’humans.

El fet que orenetes i falciots hagin tornat, doncs, puntuals en un mes d’abril plujós i rúfol com tenen que ser els abrils amb pedigrí, ens fa sospirar per recobrar nosaltres també aquella normalitat tan cobejada després d’haver-la perdut en mans d’un decret d’alarma que ens va agafar en calçotets i del qual en vàrem despotricar a mansalva llavors, i que ara que s’acaba no volem que ens l’aixequin, quina ironia! Per tant, fins a cert punt no ens molesta que plogui cada dia encara que ens esguerri alguns plans, perquè ens refiem dels que volen veure en aquesta normalitat climatològica penyora de prosperitat a pagès i als boscos d’acord amb aquell mantra de temps reculats que cada gota de pluja caiguda a l’abril és or pels camps i les arbredes, un precedent de la nostra "nova normalitat" promesa. En Martí Pol va immortalitzar l'abril en un tendre poema: “Per l’abril, si cada gota en val mil, cada rosa en val deu mil i cada llibre cent-mil”.

Tant de bo la campanya massiva de vacunació ens faci el mateix efecte que la pluja d’abril i ens ajudi a treure el ventre de penes. Però no esperem només que ploguin del cel les solucions i ajudem-hi una mica, sense arrufar el nas ni rondinar, i no ens precipitem a desar els paraigües perquè encara que momentàniament deixi de ploure, en qualsevol moment ens pot sorprendre una broma britànica o índia que ens deixi xops com uns pops. A més a més de les orenetes, falciots i les gotes que valen per mil, també noto d’altres símptomes de normalitat recuperada: a casa mateix, tots els meus geranis han fet una florida espectacular, potser millor que cap any. Això sí, no els hi estalviat abono ni alguna manyaga mentre els regava, perquè com en el cas de les flors la normalitat en general no vindrà tota sola, se l’haurà d’ajudar una mica. I sobretot, malgrat la pluja de la pandèmia sembli que ha escampat, no us descuideu el paraigua perquè pot tornar a ploure en qualsevol moment. És més, els meteoròlegs epidemiològics diuen que fins per la revetlla de sant Joan no podrem cantar victòria, però sense endreçar massa els paraigües perquè ningú sap si la normalitat continuarà per la tardor o ens esperen noves sorpreses. En tot cas, estic segur que l’any vinent les orenetes tornaran puntuals i que els geranis de casa tornaran a florir. Espero que també tots nosaltres estiguem al peu del canó l'hivern vinent, si no hi hagués més remei sota un bon paraigua.

dijous, 29 d’abril de 2021

M’AMOÏNA QUE ES TINGUIN LES COSES TAN POC CLARES

Enmig de qualsevol daltabaix, cataclisme o contratemps és quan més es necessiten respostes concretes i instruccions directes i convincents dels dirigents, per aixecar la moral de la gent sense fer tentines i combinar els esforços de tothom, per sortir-ne de la crisi el menys malparats possible. Doncs, vet-aquí que és això, precisament, el que trobo a faltar d’una manera alarmant en aquests moments tan delicats. Però el que em preocupa de veritat no és la manca de lideratge per negligència o desídia, que també, sinó principalment l’evidència que ningú sembla tenir les coses prou clares ni pel que fa a l’evolució de la pròpia pandèmia incloses les mutacions del virus, ni sobre les etapes de la desescalada cap a un simulacre de normalitat, ni sobretot com es pensa programar la recuperació de l’economia perquè no acabi en foc d’encenalls.

Si tinc aquesta sensació és perquè, començant per l’organisme que hauria de portar la batuta en aquestes circumstàncies, l’organització mundial de la salut, i passant pels diferents governs de la comunitat mundial i traient al cap a totes les capelletes de teòrics experts, com que no en tenen la certesa de res tothom tira pel dret, buscant-se la vida pel seu compte al recer d'amics i interessos creats. Gairebé preferiria que la causa del destarotament general a l’hora de donar respostes i consignes fos la mandra o la insolidaritat, però cada vegada més sospito la veritat de la manca de lideratge i d’unanimitat en les consignes: que en realitat ningú sap ben bé cap on s’ha de tirar per trobar la sortida d’aquest atzucac. I aquella angoixa que des de fa un any se’ns va entortolligar al cos, precisament ara que sembla que amb la vacunació s’obra una escletxa d’esperança. torna a ensopir-nos la boca de l’estómac amb gairebé tantes incerteses com teníem al començament de tot plegat.

Les preguntes que tossudes reboten sobre la taula sense trobar resposta, són tan elementals com indispensables per recuperar la tranquil·litat d’esperit i mirar amb il·lusió l’endemà del malson. Per exemple, ¿quan temps durarà la immunitat dels vaccins? ¿Quan podrem recuperar la vida social anant a sopar, a ballar o al teatre com abans? ¿Com serà possible rehabilitar la lliure circulació entre països, si mig planeta encara està infectat i s’haurien de confinar els seus habitants dintre llurs fronteres territorials qui sap fins quan? ¿Com es refarà l’economia i el comerç, si cada vegada més gent cau al pou de la misèria perquè no saben si podran reobrir els seus negocis o disposar d’un sou que els permeti sobreviure sense pidolar per menjar o per pagar un sostre? ¿Quan, com i qui en tocarà de calents a càrrec dels cèlebres fonts europeus, si sembla que no acaben d’arribar senzillament perquè els països rics i estalviadors del nord no s’afanyen a desbloquejar-los mentre no vegin clar que els països malgastadors del sud esborrin la fama de tenir les mans foradades? Etcètera i etcètera...

El reguitzell de preguntes sense resposta que podríem afegir a la llista ompliria amb escreix tres espais del blog, i encara potser ens quedaríem curts. Els únics que semblen tenir solucions per tot són els paràsits que pontifiquen a totes hores des de les tertúlies mediàtiques com si ho fessin ex-càtedra, quan la majoria no pas-sen de tenir un màster en supina ignorància i una addicció fastigosa al vici de parlar per parlar. Si no es garlés tant a la babalà, potser es desfaria la boira que enterboleix la llum. A la meva manera de veure, davant de tanta incertesa, a vegades honesta però massa sovint fruit d’una intoxicació provocada pels eterns pescadors en aigües tèrboles, seria fonamental seleccionar de qui n’hem de fer cas enmig d’aquest poti-poti.

Ja sé que les estadístiques diuen que una part molt important de la ciutadania desconfia dels polítics, però no tots són xarlatans ni escalfa-braguetes, n’hi ha molts que són bona gent, preparada i que toca de peus a terra, glopejant cada mati una dosi doble de sentit comú. El problema és que la seva veu assenyada sovint no es percep entre la cridòria dels histèrics, hiperventilats i populistes que acaparen l’escenari. Hem de separar el blat de la palla i fer la prova del cotó-fluix del sentit comú a uns quants que pretenen liderar-nos, sent més burros que una sabata. És essencial per trobar la sortida que apartem del camí aquells que fan nosa enlloc d’il·luminar i tibar del carro. Si no fem cadascú aquest esforç de selecció de líders pràctics i honestos, nets de fanatismes ideològics o identitaris, de qui refiar-nos ho tenim malparat per recuperar la normalitat, en tots els sentits. Almenys és el com jo penso.

dimecres, 28 d’abril de 2021

TRES NOTÍCIES QUE EM FAN SENTIR VERGONYA ALIENA

Primera.- La Congregació dels Germans de la Sagrada Família-Pare Manyanet, de Barcelona, ha obert un expedient laboral a l’informàtic que va denunciar als Mossos que havia trobat pornografia infantil a l’ordinador d’un dels seus capellans. Es tractava del rector de l’escola, que van apartar de les seves funcions de forma cautelar i que està a l’espera de rebre la citació judicial per respondre de per què al seu ordinador els Mossos van trobar 39 gigues de contingut pedòfil. A l’informàtic, treballador del centre religiós, per haver destapat el cas l’acusen d’atemptar contra la privacitat del capellà i s’estan pensant demandar-lo per un delicte de revelació de secrets per haver-ho anat a xerrar primer als Mossos, enlloc de comunicar-ho al Superior. Mentrestant, l’informàtic ha hagut d’agafar la baixa per ansietat després que se li va exigir que no posés més els peus al centre i que tota la relació laboral fos a través del teletreball mentre no es resolgués el seu expedient disciplinari.

Segona.- A la secretaria del Ministeri d’Indústria, el divendres passat hi va arribar un sobre dirigit a la ministra Reyes Maroto, que un cop obert resulta que contenia una navalla automàtica de dimensions mitjanes amb la fulla tacada possiblement de pintura perquè semblés sang, acompanyada d’un CD i una nota manuscrita amb amenaces de mort. Com que feia pocs dies que d’intimidacions semblants n’havien estat objecte el ministre de l’interior, la directora de la Guàrdia Civil i el polític Pablo Iglesias, la ministra Maroto va córrer a denunciar el fet a la policia, mentre s’esbombaven a la premsa tots els detalls macabres, tolerant que es fessin tota mena d’especulacions polítiques sobre la paternitat i la intencionalitat del succés. El sobre havia estat dipositat a l’oficina de Correus de El Escorial tres dies abans i, segons el remitent, qui l’enviava era un veí de la població, perfectament identificat el carrer i el número. Més endavant, la policia va confirmar sense cap dificultat la certesa d’aquestes dades i va detenir-ne l’autor: un desequilibrat i amb antecedents de no tocar-hi gaire.

Tercera.- El TSJC ordenà ahir a la Generalitat que en un termini de deu dies vacuni tants policies nacionals i guàrdia civils residents a Catalunya, com mossos d’Esquadra. El director general de Salut, doctor Argimon, ha negat indignat qualsevol insinuació de discriminació positiva, ja que sempre diu que li ha importat un rave els uniformes a l’hora d’administrar vacunes.

Per què m’he referit a aquestes tres noticies, confessant que em feien sentir vergonya aliena? Doncs, senzillament perquè em semblen impresentables. En el primer cas, perquè es tracta d’un capítol més dels escandalosos i reiterats esforços del clero per tapar-se les vergonyes en casos de pedofília i d’aberracions sexuals. En tots els casos que han transcendit els darrers anys sobre fastigoses conductes poc exemplars de religiosos i capellans, o de seglars emparats sota les faldilles de l’església, sempre hi ha hagut intents descarats i en alguns casos bastant barroers de tirar-hi terra a sobre, abans no se’n fes safareig. Qui-sap-lo quants d’aquests tallafocs han tingut èxit i de quants actes reprotxables no se’n sabrà mai res; però, no s’ha pogut impedir que alguns casos suressin del pou de l’oblit perquè les víctimes perderen la vergonya i la por: Montserrat, Maristes, Jesuïtes i un llarg etcètera en són exemple. El calvari que se li fa passar a l’informàtic que va descobrir casualment l’arsenal pedòfil que un capellà, a més a més rector d’una escola d’infants, amagava al seu ordinador espatllat no em sorprèn: respon a l’estratègia que l’Església, des del Vaticà fins als responsables de la més petita parròquia o convent, han utilitzat sempre per “protegir” els seus de l'escàndol, quan són arreplegats amb les mans a la massa.

En el segon i tercer cas, perquè intencionadament s’han airejat per incrementar l’estat d’alarma social per les amenaces de mort a polítics de Madrid o per escaldufar l’ambient contra l’independentisme català, fent córrer la brama que la Generalitat discrimina expressament els membres de les forces públiques de l’Estat en un aspecte tan sensible com la vacunació. És evident que el TSJC no ha actuat d’ofici sinó instigat per una denúncia concreta de part interessada en fer bullir la seva particular olla. En el cas de les amenaces a la ministra Maroto trobo indecent que s’hagués filtrat a la premsa l’incident com si fos un episodi terrorista anònim, quan era tan fàcil identificar l’autor a través de les dades certes del remitent i comprovar en pocs minuts que es tractava d’un pobre malalt mental. Per tant, a la meva manera de veure, no estava justificada tota la cua que aquest lamentable episodi ha desencadenat abonant una alarma social que des del govern calia estalviar als ciutadans, perquè la caldera ja està prou carregada de combustible com per afegir-hi més llenya.

En canvi, és legítim preguntar-se si aquesta ximpleria protagonitzada materialment per un capsigrany tan burro d’enviar un missatge tan cafre identificant-se amb nom, cognom i adreça, estava influenciada per l’ambient caldejat per una determinada ideologia totalitària. És tan legítim com just preguntar-se si no ha pixat fora del test qui, per motius ideològics contraris, ha tuïtat un comentari que no ajuda gens a la concòrdia ni a refredar els ànims: "Els qui van agredir ciutadans al crit de "¡a por ellos!" continuen privilegiats i protegits pel sistema espanyol. Els vacunaran passant per davant de persones indefenses i pacífiques a les quals van colpejar de forma salvatge el dia 1 d'octubre de 2017". Em sembla més encertada i oportuna, francament, la reacció valenta i menys hiperventilada del doctor Argimon. El que passa és que el sentit comú i la moderació del llenguatge, en política no es cotitza des de fa temps.