Follow by Email

dissabte, 15 de desembre de 2018

FELICITACIÓ DE NADAL ALS SEGUIDORS DEL BLOG

BON NADAL I MILLOR ANY 2019 DE LA FAMÍLIA BERTRAN – SARRET
Des de la senzillesa i humilitat del nostre pessebre artesà, sapigueu que us tenim presents a tots en aquestes festes i que us desitgem de tot cor que, més que ser feliços us sentiu realment feliços, i procureu no posar-vos pedres al fetge, ja que la vida són quatre dies, tot és relatiu i del color del vidre com ens ho mirem. Qui sap si per ésser feliços i viure en pau, caldria mirar-se la vida, no només des del nostre vidre, sinó també des del dels altres. Provem-ho?

diumenge, 11 de novembre de 2018

NOTA DE COMIAT (8/11/2018)


EL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” BAIXA LA PERSIANA DEFINITIVAMENT.- Ara va de debò, plego veles definitivament. Ja fa dies que he anat denunciant problemes amb les prestacions de Facebook i quan desesperat que vaig fer pública la queixa al meu compte demanant ajuda als meus amics i amigues de FC per si s’havien trobat amb problemes semblants i sabien com sortir-se’n més de dos centenars em van respondre que m’hi posés fulles, que amb els entrebancs que denunciava ja s’hi havien trobat molts  d’altres i ningú no en sabia la causa, ni com solucionar-ho; tampoc per part de FC, quin servei d’ajuda es fa el sord i el mut quan li vols demanar explicacions. No obstant això, que consti que li estic molt agraït a Facebook perquè des del 2011 que vaig encetar el blog – creat per mi mateix valent-me de les eines i les facilitats que em va proporcionar el sistema - fins pràcticament a començaments d’aquest any 2018 em va funcionar de cine. Al cap de dotze mesos d’encetar-lo ja assolia una mitjana de 6-7 mil lectors mensuals segons el seu propi comptador automàtic del blog, però a part s’havien de comptabilitzar el dos centenars i escaig d’entrades diàries de lectors de les reflexions a través del mur del meu compte a Facebook, els que s’identificaven posant “m’agrada” o escrivint comentaris ja que em consta que d’altres també llegien però no deixaven petja. Inclús la notorietat del blog gràcies a tants de seguidors va merèixer ésser seleccionat per la Facultat de Sociologia de la Universitat de Barcelona per ésser inclòs en un estudi a nivell europeu sobre blogaires majors de 60 anys.

Però des de començaments de 2018, repeteixo, els problemes d’accés per als  lectors a través del blog es varen anar succeint escandalosament: hi havia dies que malgrat a través del mur del meu compte a FC es registraven les 200-250 entrades habituals, el comptador del blog es quedava aturat a les 15 o 20, cosa totalment inversemblant i que em preocupava més que per si es tractava d’un fallo del comptador, per com era que els lectors realment tenien dificultats per accedir-hi com alguns es queixaven. De manera que en vistes de tot plegat, tant si el “misteri” es de caràcter tècnic, o un sabotatge o una regulació interna que respon a un protocol establert pel propi sistema quan un blog es dimensiona massa gràcies al número d’entrades, ja no em dona la gana d’aguantar més aquesta situació de no saber quants lectors tens en realitat.

Plego amb molta tristesa, perquè reflexionar públicament sobre l’actualitat m’anava molt bé anímicament en permetre’m mantenir oberta una tribuna d’opinió i de debat independent de cap consigna política. Però tranquils amics meus, que no deixaré pas d’escriure i potser més endavant i tot amb ajuda d’algun expert en muntaré un espai web on pugui expressar-me sense  interferències o manipulacions misterioses dels propietaris del sistema. Si ho aconsegueixo ja us ho faré saber. Mentrestant, us demano perdó per deixar-vos tan de sobte, però us asseguro que ja no podia aguantar més la frustració que m’envaïa. Us dono les gràcies per la vostra lleialtat i sapigueu que sempre portaré els vostres noms al cor. Espero que aviat us retrobaré, però no serà mitjançat Facebook, ja que deixaré el meu compte inactiu.

dijous, 8 de novembre de 2018

ELS ÚLTIMS ESPERNECS D’UNA CLASSE MITJANA MENESTRAL I TREBALLADORA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 8 de novembre de 2018)
- Amb l’anunciat mutis de l’escena política europea de la cancellera alemanya Merkel, la classe mitjana dels països més tocats per la crisi que va sobreviure a empentes i rodolons a la doctrina d’austeritat predicada per la dona forta de l’UE, no sap si pot o no deixar de tremolar. Perquè la caiguda de la seva “bèstia negra” es tem no garanteixi que arrossegui també amb ella els tecnòcrates que, en un moment donat, s’encarregaren de fer la feina bruta que els governs volien evitar entomar personalment per por que les protestes els esquitxessin perjudicant les seves perspectives electorals, de manera que per a no embrutar-se directament les mans van delegar, temeràriament al meu parer, les seves competències executives en els buròcrates del banc central i en els alts funcionaris de la comissió europea, els quals van acabar abusant de la carta blanca que se’ls hi havia donat i segrestant la iniciativa dels mateixos governs per fer-los pagar el preu de donar la cara i fer veure que eren ells, els tecnòcrates i no els polítics, els dolents en la pel·lícula de les retallades i estrictes controls pressupostaris.

Per culpa de la doctrina d’austeritat impulsada sobretot d’una cancellera Merkel extraordinàriament amatent que la crisi financera mundial no acabés contaminant l’estructura bancària alemanya, molt fràgil especialment pel que fa a la xarxa de les caixes d’estalvi, s’obrí una escletxa tràgica entre rics que es feien més rics i pobres que acabaven a la misèria. I aquesta bretxa fou la que engolí la classe mitjana que no solament era un dels principals motors de l’economia, sinó també una dinamitzadora del consum. Però en disminuir el poder adquisitiu de les persones s’esmorteïren les ganes de consumir per consumir i l’estabilitat anímica dels negocis i empreses en mans de la classe mitjana, que foren les més castigades pel tancament de l’aixeta del crèdit, s’esquerdà paral·lelament a l’augment de les protestes al carrer i els brots de populisme envaïren la política dintre i fora dels parlaments. I no fa pas massa, tanmateix, començà a traspuar com una taca d’oli una corrent important d’opinió pública - representativa i qualificada -, que considerà complicat que el sistema democràtic tal com estava concebut pugues sobreposar-se al populisme i al radicalisme ultra amb una classe mitjana afeblida, engolida i sacrificada com a víctima propiciatòria en el tabernacle d’una tecnocràcia sense sentiments. A la meva manera de veure, doncs, el sistema democràtic liberal tal com el coneixem avui té els dies comptats si les persones que treballen dur, amb entusiasme, respectant les regles de joc, pensant només en la prosperitat de la família i de la societat en la que viuen, no són recompensades pels serveis prestats quan necessiten crosses en forma de crèdits - no d’almoines ni de subsidis - perquè els seus negocis comercials o de serveis i petites empreses no hagin de baixar portes, com per desgràcia va passar a bastament i encara passa.

Aquella afirmació triomfalista del polític britànic John Prescot, l’any 1997: “ara tots som classe mitjana”, seria molt complicat de subscriure-la avui perquè l’empobriment sistemàtic de la població pesa com una llosa i castiga amb duresa l’economia, la qual si bé és cert que amb prou feines comença a refer-se no es pot treure la por al cos que en qualsevol moment tot faci un pet com un gla, considerant els personatges esbiaixats que porten el pòndol de la política mundial, la majoria dels quals dubto que girin gaire rodons. La recuperació, doncs, fa de mal dir que aixequi el cap en aquestes condicions d’incertesa i falta de lideratge. És cert que moltes economies prosperen, però també ho és que bona part del creixement productiu és gràcies als baixos salaris de la mà d’obra emprada, tant és així que en països industrials capdavanters, com per exemple Estats Units, un de cada quatre obrers es considera mal pagat. A altres indrets no és gaire més diferent el panorama: al Regne Unit, la proporció de descontents amb el que cobren és un de cada cinc, i a l’Alemanya de la prodigiosa Merkel són un bon grapat de centenars de milers els obrers que trampegen la seva economia domèstica gràcies als “minijobs” i d’altres invents per l’estil. Repeteixo, a la meva manera de veure, hi ha dos indicadors bàsics per mesurar la bona salut econòmica dels països desenvolupats: la prima de risc (principalment a Europa que en viuen pendents com bojos) i el bon o mal humor de les classes mitjanes. Dispenseu-me els lectors que us heu considerat o encara us considereu membres de la classe mitjana, que en aquesta reflexió destil·li tant de pessimisme; però és que les previsions de diferents organismes internacionals indiquen que l’any 2020 – el tenim a tocar - prop de 450 milions de persones a Europa, EUA, Japó, Canadà o Austràlia, que han gaudit o gaudeixen d’una vida més o menys arreglada treballant i emprenent, es veuran desnonats d’aquesta zona de confort si alguna nova generació d’estadistes autèntics no hi posa remei, proclamant amb tota solemnitat i sense concessions a la parròquia que el diner fàcil no existeix, que de miracles no n’hi ha i que l’èxit és conseqüència de la tenacitat, del talent, de la innovació i de proposar-se aconseguir l’excel·lència en tot els projectes que s’emprenguin i en totes les tecles que es toquin. 

dimecres, 7 de novembre de 2018

EN QUIN PAÍS VIVIM QUE NO ENS PODEM REFIAR NI DE LA JUSTÍCIA?.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 7 de novembre de 2018)
- Cada vegada ens van quedant menys agafalls on arrapar-nos, quan dubtem de quina és la decisió encertada o d’on es troba la veritat. Un d’aquests aferralls, de petits pensava que era la llei perquè la veia com una referència sagrada i segura per distingir entre el bé i el mal, el just i l’injust. Potser estava influenciat per la llegenda o la fantasia d’aquelles “taules de la llei”, que Déu mateix confià a Moisés en forma de manaments gravats en foc en una pedra, que eren taxatius, inflexibles, sense interpretacions possibles entre el blanc i el negre. Però quan vaig créixer i la vida va fer-me ensopegar de nassos amb la realitat, els pardals que durant la meva joventut m’ajudaren a somniar en un món feliç i endreçat sota la llei dels pares i dels mestres, en fer-me gran els pardalets van aixecar el vol de sobte, exactament el primer dia que vaig descobrir que a la vida real no tot està pintat en blanc o negre, sinó que també es tenen en compte infinites tonalitats de grisos, blaus, verds... I que tampoc el concepte d’allò que era just o injust estava tan definit, ni era tan estricte i encarcarat com em creia, mentre del món només n’havia vist per un forat un racó pintat de color rosa. Descobrir que en matèria de llei i de justícia, entre d’altres qüestions morals i delicades de la vida, tot depenia del color del vidre amb què es mira, he de confessar que em va fer un gran efecte i em va decebre profundament. Quan era una criatura babaua devia ser tan innocent que creia que a tots els assassins, lladres, violadors, etcètera, la llei els hi donava els passava pel mateix adreçador perquè la llei era igual per a tothom. Però quan la realitat em va obrir els ulls vaig descobrir que la tipificació del delicte i la sentencia definitiva del càstig a purgar “tot depenia” de l’advocat que et defensés, dels atenuants o eximents que es puguessin treure de la màniga, algunes vegades inclús de quin peu s’havia llevat el jutge, de l’alarma social, de si els mitjans o la xarxa ja n’havien fet un judici paral•lel del cas i de tants i tants imponderables que l’administració justícia acaba traient de polleguera als ciutadans administrats, fins a l’extrem de donar la raó a aquell diputat andalús que no va poder-se aguantar més la indignació i va exclamar, fa més de vint anys, que “la justícia en el fondo era un cachondeo”.

Avui, per desgràcia, aquesta sensació d’inseguretat jurídica m’ha tornat a envair, suposo que com a molts altres ciutadans d’aquest país de vergonya, que han quedat perplexos davant l’esperpèntic sainet que han representat 27 magistrats del Tribunal Suprem durant dos dies, amb la qüestió de a qui correspon pagar els impostos derivats del registre d’una hipoteca. Com que estic tan emprenyat i podria desbarrar, permeteu-me que us reprodueixi, perquè tot ho vaig deixar dit, part de la reflexió publicada al blog fa disset dies, sota el títol: “QUE POC DURA L’ALEGRIA A CASA DEL POBRE!

Els il•lusos consumidors que varen brindar amb cava que el Tribunal Suprem es desdigués de la seva pròpia doctrina, que establia que qui demanava un préstec hipotecari tenia de pagar l’impost d’actes jurídics documentats, declarant en la nova sentència tot el contrari i que era la Banca qui tenia de rascar-se la butxaca, no se’n saben avenir de la nova marxa enrere de l’alt Tribunal encara no quaranta-vuit hores després d’haver donat la raó als pobres. La paralització de la sentència posa a la picota la competència, els mecanismes de funcionament i, en definitiva, la credibilitat de la justícia espanyola. Aquesta sentència de les hipoteques va en camí de convertir-se en el coitus interruptus judicial més còmic de la història. Que la sentència suposava un gir radical en la jurisprudència vigent fins llavors i que, per tant, tindria una important repercussió econòmica - positiva per als clients i negativa per als bancs -, se sabia de sobres quan es va dictar després de mesos d’estudiar els recursos dels consumidors a la doctrina anterior. ¿Què va passar en 48 hores perquè el sis doctes jutges frenessin en sec l’execució de la sentència i espantats per les repercussions de la seva decisió en contra de la Banca, decidissin passar la patata calenta al Ple del Tribunal? Hauria pagat a gust per ser testimoni, amagat darrera un forat, de la conversa entre el portaveu “dels dotze apòstols” – el senyor Carles Lesmes, potser? - i el president de la Sala, el jutge Diez-Picazo. Desenganyeu-vos-en els que us en rigueu dels que creiem en l’existència dels “dotze apòstols”: s’ha de tenir molt de poder i autoritat per convèncer, perquè tot un Tribunal Suprem faci el ridícul més espantós tirant enrere una sentència publicada i ferma, que per la transcendència social i econòmica del seu contingut es de suposar que els sis magistrats tocats i posats no la van dictar a la babalà. Per altra banda, que una Banca que l’any passat va generar beneficis, superiors als 15.000 milions d'euros s’esparveri perquè les conseqüències de la sentencia pot representar-li la ruïna és una presa de pèl. Segons estimacions fetes públiques per la patronal de la Banca les repercussions de la sentència es podrien enfilar a 4-5 milions d’euros, import que a la meva manera de veure fora perfectament assumible a costa de retallar una mica i temporalment els seus beneficis. Sacrifici que es veu no podien acceptar de cap manera, perquè en l’opinió dels capos bancaris, es tractava d’una perversió del sistema. Em costa de creure que a cap d’aquestes lluminàries capitalistes se li acudís de ponderar la histèria gremial recordant que una Banca en fallida pel seu mal cap, fa vuit anys va ésser rescatada del naufragi amb salvavides pagats amb els diners de tots els consumidors espanyols. Préstec si us plau per força que, a l’inrevés dels hipotecaris, la Banca ni n’ha tornat una engruna ni pensa fer-ho. Una mostra la tenim amb Bankia que va costar un ronyó i mig treure-la de l’aigua i l’any passat va declarar 800 milions d’euros de benefici, dels quals no consta que en destinés cap partida a rescabalar el deute pendent amb la societat espanyola. És cert que no sabem com acabarà aquesta comèdia, però em sembla que com sempre els pobres pagarem els plats trencats amb diners o dinars, perquè els estats majors de la Banca s’han passat la nit del lloro maquinant com repercutir al client els costos d’una sentència desfavorable, inventant-se comissions compensatòries o reestructuracions de més oficines, amb l’excusa de la cada dia més eficaç i despersonalitzada prestació de serveis mitjançant màquines intel•ligents que ni fan vaga ni es queixen per treballar totes les hores de l’any. I que no s’equivoquen mai, ja que la culpa sempre és del pobre ignorant que no les sap utilitzar”  

dimarts, 6 de novembre de 2018

PARLEM D’ESCANYAPOBRES, PER A NO ANAR AMB EMBUTS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 6 de novembre de 2018)
- Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorren darrerament en societat no només els polítics i els comunicadors sinó gent de tota mena, per trobar paraules sense arestes ni complicacions; un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però malauradament resulta, segons he observat sovint, que molts dels que miren tan prim amb el vocabulari només procuren no escaldar-se la llengua amb mots massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar la formula “retallades a l’estat del benestar” com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i més convencional que parlar clar i qualificar, sense pèls a llengua, d’escanyapobres els que no tenien manies per justificar l’austeritat pressupostària, encara que fos tan selectiva en favor dels peixos grossos i com sempre toqués el rebre a les mateixes sardinetes. L’estat del benestar no és quelcom eteri, ni gairebé celestial, ni un retorn a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè no se’n sap res de ningú que hi hagi estat, sinó que pretenia la materialització del dret de totes les persones, pel sol fet de ser-ho, a tenir garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida sense limitacions de qualitat o d’eficàcia. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, estiguessin condicionades en funció dels recursos econòmics, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda tothom hi tingués accés contribuint en la despesa en la mesura de les seves possibilitats, partint de la base que aquells que més tinguessin contribuïssin proporcionalment a la seva riquesa perquè els pobres també poguessin sobreviure a les malalties, no estiguessin condemnats a vegetar en la misèria i morissin dignament.

Considerant, doncs, l’estat del benestar com un dret prioritari de les persones, em semblaria just que deixéssim d’anomenar “beneficiaris” els que han de repenjar-se per pura necessitat en els serveis socials, i que l’estat del benestar no acabés sent un trist distribuïdor d’obres de misericòrdia. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no renunciar a privilegis, a sobresous escandalosos o a rectories públiques, acaparat tot plegat a dojo i amb avarícia, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres penjada del front. Perquè, en definitiva, pleguem de deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només persegueixen tapar-se vergonyes, ja que els únics perjudicats per les anomenades polítiques d’estalvi o d’austeritat són els pobres i no només els de solemnitat, els que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó també i sobretot els que van en camí de convertir-se’n, en pobres, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable de la classe mitjana menestral a causa de l’abandó institucional davant de les dificultats, quan van mal dades, dels ciutadans que més han contribuït a crear riquesa pel país.

I el que més tufeja és que tant els executors com els ideòlegs de les receptes econòmiques que obliguen els ciutadans més indefensos, si us plau per força, a estrènyer-se el cinturó, les volien justificar aquelles “eminències” com assenyades i convenients pel “bé comú”. Avui mateix, per exemple, el Banc d’Espanya té la barra d’assegurar que apujant el salari mínim s’empobrirà la societat; i des d’alguns cenacles s’està congriant sibil·linament i amb cinisme un estat d’opinió catastròfic envers el sistema públic de pensions; o el Tribunal Suprem avui es desdirà d’una part de la sentència ferma que no va agradar als poders fàctics perquè afavoria el ciutadà hipotecat enfront de la Banca usurera. Tanmateix, no són pas comptables honestos ni competents gestors els que amb l’excusa de quadrar balanços esquerps pretenen reduir la despesa social per inassolible, sinó panxacontents polítics de carrera i funcionaris vitalicis que només malden per a no perdre pistonada en la competició esbojarrada cap a la supervivència del seu estatus personal que els hi obre les portes de l’establishment i mantenir-se per sobre del bé i del mal. Ja em faig el càrrec que si algun d’aquests botxins de l’estat del benestar em llegeix, no li agradarà gens que el titlli d’escanyapobres; però a la meva manera de veure no tindrà més remei que posar-hi fulles perquè això és el que va fer i fa exactament, sigui per acció o per omissió, sabent-ho o ignorant-ho. Ara bé, sabeu què encara em fa més fàstic? Que aquests escanyapobres no vulguin perdre la seva estabilitat econòmica i social - incloses les petites corrupteles vinculades a les rectories que gaudeixen, de les quals se n’aprofiten perquè no són burros -, en la sostenibilitat del sistema i en el “be comú”. I em fan fàstic perquè alguns d’aquests escanyapobres, els pitjors, no són res més que polls reviscolats, com dirien els avis, que es neguen a acceptar que no hi ha “bé comú” superior a procurar el benestar de les persones, perquè temen que si disminuïssin les persones que ho passen magre seria a costa dels seus capricis i privilegis. Que els bombin, doncs!


dilluns, 5 de novembre de 2018

COMPTE DE LA VELLA SOCIALISTA PER APROVAR ELS PRESSUPOSTOS AMB SUPORT CATALÀ.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 5 de novembre de 2018)
- Els socialistes, a la meva manera de veure, varen perdre la confiança d’una part considerable de l’electorat català el dia que els seus principals líders van exercir la política no com estadistes, sinó com embrollaires. La davallada del crèdit que el socialisme s’havia guanyat entre la clientela catalana no en tinc cap dubte que va començar a materialitzar-se, en adonar-se aquesta clientela del paper d’estrassa de Zapatero quan per aconseguir el que volia, que era el poder al país i el control del partit, no li va tremolar la veu ensarronant i ensibornant Catalunya amb una promesa tan falsa com aquella del “recolzaré l’Estatut que vosaltres aproveu”. Els catalans son gent de bon conformar i encara que se’ls estereotipi de suspicaços, calculadors i garrepes, la veritat és que quan fan confiança ningú els guanya en lleialtat ni en generositat, en tots els ordres de la vida des del social fins al mercantil passant pel polític. I confien tant amb una encaixada de mans tot mirant-se els ulls de l’altre com en el contracte més ben redactat davant notari. Per aquesta raó i no per cap altra, el tarannà mansoi i manyac d’en Zapatero va fer el pes inclús als nacionalistes d’esquerra republicana – llavors, els únics que portaven la república i la independència en el seu programa electoral -, els quals no varen dubtar en convertir-se en els interlocutors catalans de referència del socialisme estatal durant tota la legislatura del tripartit. De manera que mentre la pastanaga de l’Estatut, objecte del desig del catalanisme històric, en Zapatero va saber-la remenar amb traça i murrieria, tot foren flors i violes; però quan se li va descobrir el llautó que  no era més que una marioneta en mans dels patriarques del partit i, sobretot, quan el vampir d’en Guerra va ribotejar el projecte d’Estatut fins que no el reconegué ni la mare que l’havia parit, a la caldera socialista se li va acabar el carbó a Catalunya.

Ara bé, com que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, després de la dura travessia pel desert caracteritzada i marcada d’una banda per la crisi global i per altra per les brutals retallades de recursos i de llibertats tolerades pel viatjant gallec de gra cuit que l’Aznar van designar com a successor seu a la presidència del govern, pensant que el passotisme i pusil·lanimitat innates d’en Rajoy ampararien les corrupteles i les arbitrarietats dels que buscaven en la política el seu modus vivendi i que mantindria fidelitzada la parròquia nacional a base de posar escandaloses travetes al catalanisme emergent, saquejant descaradament les seves finances i multiplicant els recursos per presumpta inconstitucionalitat per amorrar i ofegar les pretensions legislatives dels corcons sobiranistes, en escoltar els cants de sirena d’un tal Pedro Sánchez, vist de reüll pels barons socialistes i declarat cap d’esquila pel sanedrí del partit, van agafar-s’hi com a un clau roent. De seguida, però, els fets van palesar que el nou líder socialista pecava més de pelica que d’estratègia i que, com a tots els anteriors caps de govern des de la transició fins avui la disfressa d’estadista li anava baldera; incloent-hi el mitificat Adolfo Suárez que durant el seu mandat va trampejar el taca-taca reial amb rampellades pròpies d’un aprenent de bruixot. En Pedro Sánchez, en canvi, ha provat se seduir amb tastets d’una cuina per acontentar tothom, sense embafar ningú. La seva intervenció en el conflicte català, efectivament, ha consistit en entretenir la fam endarrerida d’autogovern amb quatre aperitius insípids i escarransits. Però a taula, fins ara, no hi ha portat cap plat consistent.

No obstant això, com a bon enredaire en Pedro Sánchez s’ha muntat el seu compte de la vella somniant que aprova els pressupostos i salva els mobles de la legislatura amb el suport dels independentistes. Ara, perquè li surtin els números els seus càlculs han d’utilitzar inevitablemet els presos polítics com a monedes de canvi en la partida que s’està jugant, però com que d’aquesta basa no en pot parlar com a bon tafurer es deu refiar que els altres jugadors li endevinin l’arriscada juguesca agafada amb agulles i que es creguin que no va de farol. ¿Qui sap si allò que una vegada més reiterava ahir a l’ARA, l’Oriol Junqueras, en el sentit que s’han de desvincular pressupostos i presos polítics, no forma part de l’imaginari compte de la vella d’en Pedro Sánchez? En qualsevol cas, malgrat totes les grandiloqüents manifestacions, més fanàtiques que realistes al meu parer, que aquí no s’hi val cap altra sortida que l’absolució incondicional, ¿algú, trepitjant de peus a terra, creu que aquest legítim desig serà viable tenint en compte tot l’enrarit i empudegat ambient de farsa política i judicial que es respira? A mi em sembla, francament, que el compte de la vella de que parlem especula amb que si la imputació de malversació queda invalidada en la vista oral, gràcies al testimoni de càrrec d’Hisenda, i la sedició i les sentencies queden devaluades, l’indult serà la manera més fàcil de sortir del que quedi d’atzucac. Ara bé, perquè aquest compte de la vella no fracasi alguna penyora deu existir de que l’indult no serà paper mullat. Jo m’atreviria a dir que si finalment Sánchez se’n surt amb la seva, en algun indret s’haurà fet l’encaixada del milió. No cal pas que ens emboliquem ara en debats de mai acabar; el que sigui ja ens ho trobarem. I, per cert, estaria bé que a la Montcloa es preguntessin si no fora un gest propi d’un govern socialista deixar escampar la boira els presos polítics amb l’excusa de les properes festes i fins que siguin cridats a judici. En cas que en Sánchez no s’hi apunti a aquesta suggerència humanitària potser que sospesi l’impacte mediàtic negatiu per a la democràcia espanyola avui en mans socialistes, que el món sencer sàpiga que per Nadal Espanya manté presos polítics preventius engarjolats. Qui sap si no li convé al socialisme al poder actualitzar el compte de la vella després d’avaluar-ne les conseqüències de portar la venjança i l’odi polític fins a extrems tan miserables com convertir en rehens els presos polítics.

dissabte, 3 de novembre de 2018

L’EUROPA QUE NO VA A LA UNA NI PER CANVIAR L’HORA, MEDIARÀ ENTRE CATALUNYA I ESPANYA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 3 i diumenge 4 novembre de 2018)
- Se’m fa difícil de creure-ho, malgrat amb aquest pessimisme sóc conscient que esmicolo un dels mantres que els capitostos del “Procés” repeteixen una i altra vegada a la tropa, per mantenir-la desperta i amb la moral alta: que quan Catalunya decideixi donar el pas definitiu, Europa l’esperarà amb els braços oberts i li tutelarà la transició perquè no es foti de lloros ni li prenguin la cartera mentre faci tentines. El problema que jo hi veig és el de sempre: que en les partitures de l’orquestra europea una cosa és com sona la melodia i una altra de ben diferent com es llegeix la lletra. O sigui: que massa sovint els compromisos polítics retòrics no sempre es corresponen amb els interessos oficials dels Estats i, a l’hora de la veritat, sempre les raons d’Estat acaben cruspint-se insensibles i sense cap escrúpol tots els anteriors gestos amables i, fins i tot, les declaracions de bones intencions que en un excés d’eufòria i cordialitat potser van prodigar-se massa i que nosaltres qui sap si ingènuament ens vam creure. Però, francament, em costa de suposar que els 27 socis comunitaris quan parin atenció als seus respectius melics vegin més enllà dels seus propis interessos polítics, econòmics i sobretot territorials, si una regió d’un Estat membre, Catalunya posem per cas, els hi demana comprensió per una sedició consumada. Si ni tan sols són capaços de posar-se d’acord per decidir sobre una qüestió tan ximple com el canvi d’hora, es pronunciaran majoritàriament en una qüestió infinitament més dedicada?

No voldria pas trencar el plat bonic dels que se senten sincerament independentistes, però em preocupa que s’escoltin més el cor que no pas el cap, perquè estic fermament convençut que cap independència mai s’ha regalat sinó que s’ha guanyat. Si la volem, és evident que ens l’haurem de gruar a còpia d’empentes intel·ligents i ben planificades, de fermesa en mantenir-nos fidels al principi de la no violència i del propòsit de no fer cap pas endavant sense tenir els peus ben assentats a terra. I el primer pas, agradi o no escoltar-ho i assumir-ho, consisteix en assegurar-se una majoria independentista que democràticament no es pugui qüestionar ni a Madrid ni a Brussel·les. Per tant, el primer i principal objectiu passa més que per convocar un referèndum pròpiament dit - que seria fantàstic -, perquè l’independentisme assoleixi majories socials folgades a totes i cadascuna de les consultes electorals que es puguin convocar pròximament a l’Estat, siguin municipals, autonòmiques, estatals o europees. I perquè aquests resultats siguin favorables a la independència i quan més espectaculars millor, caldria a la meva humil manera de veure endreçar durant una bona temporada - almenys fins que l’objectiu final no estigui ben encarrilat -, les estratègies de partit en benefici d’una estratègia de país. Fent-se la punyeta i la traveta uns als altres per veure qui marca més paquet davant l’electorat i arramba cap a casa el bocí més gros del poder, no serà la manera d’arribar enlloc. Perquè ara no es tracta d’aconseguir el “poder”, de veure “qui mana més”, sinó d’anar colze contra colze per aconseguir avançar i no recular.

Però això no és el que passa, sinó tot el contrari. Cada vegada s’inauguren i es basteixen noves capelletes sobiranistes i sembla com si els aparells dels partits s’escarrassessin més en buscar tres peus al gat dels adversaris que no pas en destacar les coincidències. Un exemple el tenim ara mateix amb les concentracions als Lledoners: ahir i abans d’ahir se’n van convocar dues des de plataformes diferents – l’ANC en defensa de les institucions catalanes (10.000 persones) i  free-junqueras (15.000 persones) – i de seguida el comptable de torn ja es va encarregar de recalcar quina de les dues havia marcat més paquet. Potser no amb mala intenció, potser per pura inèrcia partidista, però des dels mitjans - verbigràcia periodistes, tertulians i politòlegs -, de casa nostra i ja no diguem des dels de la Brunete mediàtica es posa l’accent més en destacar les picabaralles, les estalonades i les travetes entre líders independentistes que no pas les crides a la unitat. I no vegeu com en fan barrila i mofa de les desavinences puntuals dels nostres, els Ribera, els Casado i demés patuleia jacobina! Sense unitat efectiva no hi ha res a pelar ni aquí, ni a Europa, com és doncs que no se n’adonin els gallets del galliner sobiranista i estableixen una treva de picossades fins que l’objectiu de país no s’hagi assolit? El passaport cap a la independència Europa només el reconeixerà si l’ha atorgat una majoria electoral indiscutible i homologable democràticament. Mentrestant no ens ho proposem en serio, només farem volar coloms, marejar perdius o intentar pescar llunes amb un cove. I perdoneu les molèsties.                     

dimecres, 31 d’octubre de 2018

PER TOT SANTS UN CONTE ENLLOC D’UNA REFLEXIÓ


QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS
1
            Se sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels capellans de totes les parròquies de la ciutat, perquè el seu entreteniment preferit consistia en no deixar-se perdre cap funeral. S’havia canviat al torn de tarda a la impremta, de manera que tingués lliures els matins per repapar-se en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia que es planificava repassant les esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua impremta.  A vegades no tenia més remei que fer salat als funerals o escapolir-se abans de la darrera absolta per tal d’arribar a temps a la següent cita a una altra parròquia, els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les cares dels assistents, sobretot les de persones que representaven això que se’n diu “el dol“, per satisfer el seu desig. Perquè no se li escapés cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut possible millor: per aquesta raó es vestia poc esverat i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de funerals havia d’acabar despertant per força la curiositat de més d’un enterramorts. Inclús en alguna ocasió li feien palès que ja els fastiguejava, ignorant-lo passant de llarg a l’hora de repartir els recordatoris per tocar-li el botet. I algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot fent la papallona en gairebé tots els enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai protestava per moltes indirectes que li deixessin anar. De manera que al final els de la funerària van acabar no fent-li cas, com si ja formés part del decorat.
2
            Tampoc als de casa seua els hi havia dit re de què feia quan no era a la feina, perquè estava convençut que la seva manera tan peculiar de passar l’estona ho considerarien una raresa i la Berta, la germana gran amb qui compartia pis, no estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins treure’n l’entrellat d’aquella manera tan rara de matar les hores. L’home, que deuria tenir uns cinquanta anys si no vaig mal fixat, de fet vivia rellogat a casa de sa germana des que aquesta es va quedar vídua però cadascú se la mirava d’una manera diferent aquesta relació de conveniència. L’home deia que va anar-se’n a viure amb sa germana per fer-li companyia i donar-li un cop de mà amb els cèntims perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, comptant només amb una escarransida pensió de viduïtat. La Berta, en canvi, explicava que havia recollit a casa el conco del seu germà petit cansada de veure’l peregrinar de fonda en fonda, és a dir com aquell que fa una obra de caritat però, sobretot, perquè estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de tant en tant a treure el nas per la casa i vetllar discretament l’herència dels tiets, havia pronosticat que no trigarien gaire a tirar-se els plats pel cap; però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta els dies feiners es veien poc i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges la passaven plegats a la sala d’estar: ella pendent de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat se’n gastava poca a aquella casa, mai va sorgir el tema de seva estranya afició necrològica, estalviant-se l’home d’explicar quin gust trobava en els funerals i en els cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho i sobretot perquè la Berta li entengués unes raons tan subtils i desguitarrades.
3
            La veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest, precisament, el motiu de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor d’una persona, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès per molt que s’hi esforcés. Perquè ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava el sentiment ni la compassió que li sortia de l’ànima, sinó que era quelcom que jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien els altres. Quan més veia patir més aviat ell arribava al clímax de la satisfacció complerta, de la felicitat total. Per plorar necessitava veure plorar. Alguna vegada, molt poques la veritat sigui dita, que es va veure obligat a donar explicacions de la seua pena als que sense coneix-se’l s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.
 En qualsevol cas, el que no sabia ningú és que la seva incontinència llagrimall no pretenia ni remotament donar suport a uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es tractava d’un acte fisiològic d’higiene personal com si diguéssim, que li era tan imprescindible com respirar o orinar i que no podia provocar-se’l d’altra manera que veient com plorava la gent del voltant. Així de senzill i d’estúpid, si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar d’una altra manera. Ara que us ho he contat, me n’esgarrifo i tot perquè ja us ho ben asseguro que no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell home. Les llàgrimes d’aquell pobre pallús només eren en definitiva una quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per estabilitzar-se, a gust i tranquil; però no se li traspuava a la cara una mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, qui sap si les llàgrimes l’haurien acabat ofegant convertides en mocs espessos.
4
El problema esdevingué quan l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia perquè es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia pràcticament desconeguda pels metges, per fer-hi negoci. La cosa va començar quan per casualitat a un enterramorts més espavilat que d’altres empresaris del seu gremi cansats de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores, se li va encendre la bombeta. Per què no aprofitar aquell pellingot ploramiques per treure’n profit?
Quan li va proposar el negoci, l’home se’l va treure de sobre tot ofès i fent-se el desmenjat. Però després que s’hi passés rumiant tota la nit, li va semblar que prou que es podia provar: al cap i a la fi només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment” en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts espavilat consistia en oferir un servei complementari als familiars del difunt: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents d’aquest ofici, inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles dels cadàvers planyent i somicant per encàrrec. Però en el cas de l’home eren figues d’un altre paner: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts espavilat estava segur que si feien senes arrodoniria encara més la seva pròspera empresa de serveis fúnebres ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home, doncs, després de rumiar-s’ho no va trobar cap disbarat que a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li donava. Tanmateix, no va considerar que tingués de fer-ne cinc cèntims a la seva germana d’aquella feina extra, comprometent-se sense donar-hi més voltes a  plorar a preu fet.
5
            Però no va durar gaire l’eufòria. Els clients més decidits a contractar aquell servei complementari de la cerimònia funerària eren, francament, els familiars d’un mort  que no els venia gaire de gust plorar en públic ni en privat i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes d’un altre en un moment tan delicat com la vetlla i el funeral, convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences d’un profund desconsol feia senyor i persona endreçada en tots els sentits. L’enterramorts que com podeu comprovar tenia nas pels negocis, a més a més ho brodava oferint el ploraner com si no es tractés d’un servei sinó que l’home formaria part del dol i ningú sabria que la seva pena tenia un preu i que les llàgrimes eren de tramoia. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt també ho preferien així perquè no es notés tant la seva sequera ploranera en un dia tan assenyalat.
Tot estava, doncs, tan ben lligat i planificat fins al darrer detall que ningú es podia imaginar que el projecte se n’anés en orris amb de Nadal a sant Esteve. I és que ni l’enterramorts espavilat ni l’home aprofitat havien previst allò que era indispensable perquè l’invent funcionés: algú tenia d’encebar les ganes de plorar de l’home ploraner professional. L’home, ja us ho he dit des de bon principi, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç de d’obrir l’aixeta de les llàgrimes per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per estalviar-se de plorar les llàgrimes de l’home el dia que es va estrenar es varen fer pregar i ni esforçant-se varen aparèixer. Més ben dit, no hi va haver manera que plorés si algú no començava primer a fer-ho. Al final, l’enterramorts espavilat va calcular que si tenia de llogar un segon ploraner perquè l’engresqués, no li sortirien els números i per tant la funció va tancar el mateix dia de l’estrena.
L’home, però, continua prenent-se la medicina de plorar per controlar la seua malaltia crònica, assistint a tants de funerals com els horaris a la feina li permeten. De fet, ara a algun menys perquè l’enterramorts espavilat i escaldat pel negoci fallit no li permet de posar els peus als funerals que ell organitza, i l’home s’ha hagut de buscar la vida anant als pobles de la vora. Total, que si us hi fixeu bé amagant-se pels racons de més d’una església o ara també als darrers bancs de la capella laica dels propis tanatoris, durant els funerals potser hi descobrireu l’home que plora perquè necessita plorar . No els hi pregunteu res, tant se val. Si per cas la pluja de tardor ja li rentarà els ulls...

divendres, 26 d’octubre de 2018

SI NO PERDEM ELS ESCRÚPOLS A ESCARMENTAR ELS INCÍVICS, ESTEM BEN APANYATS.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 26 octubre de 2018)
- Igual que es diu d’una imatge, crec que un exemple tan real com la vida mateixa val més que mil paraules. Per aquesta raó la reflexió d’avui parteix del relat d’una pàgina viscuda, tal com la publicava abans d’ahir el diari: “la policia local d’una ciutat catalana ha denunciat l’amo d’un gos de raça potencialment perillosa que va agredir mortalment un Yorkshire terrier atacant-lo al mig del carrer. El gos agressor anava deslligat, no portava morrió i l’animal del seu amo no li havia fet l’assegurança obligatòria de responsabilitat civil ni l’havia registrat a l’ajuntament. El gos víctima l’havien tret a passejar la seva propietària i el seu fill petit, a 2/4 de 3 de la tarda per la zona residencial del seu populós barri. El gos agressor es va abalançar sobre la mascota de la família i segons l’informe del veterinari que el va haver de sacrificar el gos víctima presentava una ferida greu a la zona cervical entre les dues escàpules, ferides a la zona occipital i lesions dèrmiques incisives a la zona mandibular i maxil•lar dreta de la cara, com a conseqüència de les mossegades al coll i espatlles. En resum: el gos agressor va degollar al gos víctima. I mentre aquell s’acarnissava amb el gos petit, el nen ple de ràbia va reaccionar donant puntades de peu a l’agressor i gràcies a Déu en va sortir sa i estalvi; mentrestant tot això passava, l’animal d’amo del gos agressor s’ho mirava assegut en un banc del passeig, en un estat no massa catòlic per dir-ho suaument. En arribar la patrulla de municipals que algú va avisar, van requisar el gos agressor per posar-lo a disposició de la gossera i empaperaren l’animal de l’amo per cometre diverses infraccions greus de la llei sobre la tinença de gossos potencialment perillosos. Segons la gasetilla del diari que dona la notícia, l’Ajuntament assegura que no es tornarà el gos agressor a l’animal del seu amo fins que no regularitzi la documentació administrativa. Aquest exemple d’incivisme que presumiblement quedarà impune pagant una multa de pa sucat amb oli, es reprodueix dotzenes de vegades, en diferents versions, arreu del país.

A la meva manera de veure, però, després d’haver-se passat els Ajuntaments mesos i mesos redactant ordenances de civisme que no serveixen de gaire si a l’hora de la veritat no hi ha pebrots, ni recursos, ni personal per aplicar-les sense contemplacions quan el delicte i la sanció estan ben tipificades, perquè per postres la majoria de les vegades per allò dels consensos entre partits l’ordenança de civisme més que un instrument disciplinari és una pura i utòpica declaració de principis. I és que les ordenances, per si soles, no resolen els actes incívics ni, per extensió, la petita delinqüència; si no es fan complir rigorosament i si no s’engargamellen les normes de convivència a les persones des de ben petites, a l’escola i a la llar, no serveixen per res. I la percepció de la ciutadania és que no es fan complir amb l’autoritat i contundència suficient com per escarmentar els que es comporten fen mofa de les normes de convivència més elementals, que són precisament aquells actes incívics que fan sentir-se impotents els que els pateixen, sobretot en tenir la sensació de desempar davant la falta de reacció immediata de l’autoritat i la justícia. No cal que us faci un llistat d’aquells petits actes incívics amb els que ens topem cada dia i amb els quals em d’aprendre a conviure-hi per força, per no acabar bojos. ¿Sabeu quants petits drames s’han de viure quotidianament per culpa de veïns que no respecten el descans dels altres o de les molèsties i entrebancs burocràtics que suposa denunciar un simple robatori domèstic o un atracament al carrer? Ja no diguem del calvari que passen els ciutadans que en tornar d’unes vacances es troben la casa ocupada, i sembla que tenen més drets els okupes que ells com a propietaris. El civisme no consisteix només en recollir caques de gos, sinó en escarmentar els incívics perquè s’ho pensin dues vegades a l’hora de reincidir. I per escarmentar no cal posar-los a la presó, que de presons ja n’hi ha masses i no serveixen per rehabilitat delinqüents sinó per especialitzar-ne. Fem com a altres països en que, per començar, una justícia ràpida i de proximitat permet escarmentar incívics i petits delinqüents obligant-los a serveis socials, controlats i no simbòlics, a la comunitat. Potser l’animal propietari del gos perillós de l’exemple que encapçalava aquesta reflexió, a part d’assegurar el rescabalament a la víctima dels danys materials, ja hauria d’estar condemnat, és un suggeriment, a dedicar unes quantes hores setmanals a netejar la gossera del seu poble o a recollir caques de gos pels carrers.

dijous, 25 d’octubre de 2018

JA TROBAREM PROUS DE PROFESSORS D’ÈTICA, ÈTICS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 25 octubre de 2018)
- La Comissió d’Ensenyament del Congrés dels Diputats va aprovar fa una setmana per unanimitat una proposició no de Llei de Podem que insta el govern espanyol a recuperar l’assignatura obligatòria de Filosofia durant els tres últims cursos d’institut. Segons la proposta, que ha obtingut el vot favorable també del mateix PP que la va relegar a l’ostracisme acadèmic durant el seu mandat, s’impartirà com a matèria comuna i obligatòria amb l’accent sobre els continguts ètics a quart d’ESO, i també amb caràcter comú d’obligatorietat com a història de la Filosofia a primer i segon de Batxillerat. L’assignatura s’haurà d’incloure en un currículum bàsic per a tot el sistema educatiu no universitari que sigui “alhora estable i flexible en els continguts”. L’assignatura del Filosofia havia estat una de les grans damnificades de l’aprovació de la LOMCE, que la va mantenir com a matèria troncal a primer de Batxillerat però que va eliminar el caràcter troncal de la Història de la Filosofia de segon de Batxillerat i el caràcter obligatori d’Ètica de quart de la ESO. La Unesco ha declarat la necessitat d’ensenyar Filosofia i nombrosos estudis apunten que tant la Filosofia en general com Història de la Filosofia ajuden al desenvolupament intel·lectual de l’alumne en l’exercici del pensament abstracte i en el desenvolupament de la funció executiva del cervell. “Si entenem que una de les finalitats prioritàries de l’educació consisteix en formar ciutadans lliures, la Filosofia és imprescindible per desenvolupar el pensament autònom i crític en què es fonamenta la democràcia”, diu la iniciativa política aprovada.
 El significat etimològic de la paraula filosofia diuen que és “amor a la saviesa”. Heràclit, per exemple, va afirmar que convenia que els filòsofs sabessin una mica de tot, però en Sòcrates li va trencar les oracions fent aquella cèlebre confessió que ell només sabia que era un ignorant assedegat de coneixements. D’interpretacions de què s’entén per filosofia i, sobretot, de per què serveix en trobaríem un fotimer, però jo sempre he pensat que no ens en podem refiar per resoldre problemes com la matemàtica sinó que més aviat serveix per esbargir el cap d’obsessions tòxiques, a còpia de reflexionar sense presses. I en quan a l’ètica, ensenya a aprendre a distingir el que és just del que és injust, el que és bo del que és dolent, escoltant la pròpia consciència en silenci. Tot allò que es fen trampes a la consciència, acaba resultant injust i dolent, no us càpiga cap dubte. Ja ho va dir Sòcrates: “la bona consciència és el millor coixí per dormir”. Entre el repertori de definicions de la filosofia n’hi ha per donar i per prendre, algunes de ben estrambòtiques però cap deixa indiferent, sobretot la dels propis filòsofs quan es deixen anar. En Joan Fuster, per exemple, va escriure aquest estirabot: “definició possible de la filosofia: l’art d’agafar la vaca pels collons” I en Cícero, aquell de les catilinàries, també hi va ficar cullerada: “no hi ha absurd que no hagi estat recolzat pels filòsofs”. En canvi, el murri d’en Francis Bacon escombrava cap a casa: “els filòsofs estableixen lleis i normes imaginàries per a comunitats humanes utòpiques; els seus raonaments són com les estrelles, que fan molt poca llum perquè estan molt altes”. Esporgant aquest calaix de sastre de les definicions, n’he trobat unes quantes que compro sense regatejar: “la llibertat consisteix en ser amos de la pròpia vida” (Plató); “donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” (Descartes); “és l’home només una errada de Déu, o Déu és una errada de l’home?” (Nietzsche); “només en solitud es pot sentit set de veritat” (Maria Zambrano); “no facis als altres allò que no t’agradaria que et fessin a tu, però no et facis tu el que faries als altres” (Confuci); “el problema de la dona sempre ha estat un problema d’homes” (Simone de Beauvoir); “el propòsit de l’educació es ensenyar com aprendre per un mateixos; l’altre concepte d’educació és adoctrinament” (Chomsky).            

A la meva manera de veure, doncs, ara que s’ha la filosofia i l’ètica ja s’han mig desagreujat a l’ensenyament, després de dècades de ser les últimes mones o d’estar-se castigades de cara a la paret o purgant els seus pecats al quarto de les rates, ara el que cal es que se’n facin càrrec d’ensenyar filosofia filòsofs convençuts i que de l’ètica l’expliquin aquells que la practiquin. Només d’aquesta manera serà possible regenerar la societat i eradicar cometre en públic i en privat comportaments impropis. Si voleu que us digui la veritat, francament, no les tinc totes; em fa l’efecte que anem curs de mestres prou ètics per ensenyar ètica i massa envelats per ensenyar filosofia, malgrat el seu currículum estigui farcit de màsters. 


dimecres, 24 d’octubre de 2018

MISTERIS, EMBOLICS I UN POSSIBLE DESLLORIGADOR


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 24 octubre de 2018)
- En Khashogui era un periodista saudita crític amb l’establishment de Riad, que no queia bé sobretot al príncep Bin Salman perquè ficava el nas on no devia i, també, perquè cada dia estava més involucrat amb l’islamisme proper als germans musulmans i, també, perquè era inseparable d’un palestí que havia estat director d’Al-Jazira la cadena de televisió qatariana més odiada per Aràbia Saudita. Amb tots aquests antecedents i les evidències de radicalització que feia palès el seu darrer article a The Washington Post – es desfeia en elogis de la primavera àrab i demanava a Riad que legalitzés l’islamisme polític -, tenia tots els números perquè li fessin una cara nova. No obstant el seu perfil ideològic no coincidia precisament amb el l’estereotip democràtic occidental, era honest amb les seves conviccions i això i el fet de viure a Istanbul el feien sentir-se segur i protegit de les influències saudites. Però en el seu ofici, sobretot quan s’han fet tants enemics poderosos no es pot abaixar mai la guàrdia i s’ha de viure sempre desconfiant inclús de la camisa que es porta. Potser sí que la sabia i tenia apresa la lliçó, però va flaquejar per una raó tan humana com sentimental: va entrar al consolat saudita d’Istanbul per recollir un document que necessitava per casar-se amb la seva novia turca, una seguidora política del president Erdogan que vés a saber quin paper hi ha jugat en l’embolic. Però ell mateix es va ficar refiat de potes a la ratonera que li tenien parada els serveis d’espionatge de Bin Salman. Què li va passar allà dintre és un misteri, els rumors més creïbles diuen que va rebre una bona pallissa abans d’esquarterar-lo – de l’equip executor de la sentència en formava part un metge forense – i fer-lo fondre, mentre que la versió oficial saudita afirma que el periodista es va embolicar en una baralla que va acabar mort. El que escama és que en cap de les dues versions es diu què se n’ha fet del cos.

Coincideix aquest misteri, amb un altre, no menys sospitós i rocambolesc: la desaparició del senyor Meng Hongwei, president d’Interpol, l’organització internacional que coordina les policies criminals de tot el món. Aquest home tan poderós i se suposa cuirassat de protecció personal, va marxar des de París cap a Xina, el seu país natal, el passat 29 de setembre, però des que va posar els peus a Pequin s’ha fos com un bolado. Després de quasi un mes de no donar senyals de vida les democràtiques autoritats xineses no han contestat els requeriments dels investigadors francesos, preocupats per saber on para l’alt càrrec policial que, per cert, va dimitir com a president d’Interpol només baixar de l’avió a l’aeroport de Pequin. Com el periodista saudita, doncs, se sap com i quan va ficar-se a la gola del llop però ningú sap què se n’ha fet. L’única pista mig fiable, si deixem de banda la part especulativa, l’ha donat el diari independent Sout China Morning Post, que s’edita a Hong Kong, i creu saber que el desaparegut “està sota investigació disciplinària per part de les autoritats xineses, en un lloc indeterminat”. Però tant aquesta versió apòcrifa com el silenci oficial no fan el pes a la dona del dirigent d’Interpol que des de París, no s’està de senyalar el govern xinés culpable de persecució política i de sospitar que el seu marit està més mort que els morts del cementiri.

A la meva manera de veure, aquests dos misteris que no són excepcionals en la tèrbola història de les clavegueres polítiques existents a tots els països més o menys descaradament - en nom de la democràcia o de la dictadura - obren interrogants preocupants i algunes vegades fins i tot esperpèntics. Per exemple, ¿com es menja que un polític com Erdogan, que ha fet desaparèixer centenars de ciutadans turcs, entre ells molts de periodistes crítics com el saudita amb la seva forma de governar, fotent-se’n dels drets humans i de totes les convencions internacionals en negar-se a donar explicacions de les purgues polítiques, ara sigui qui demani justícia i transparència a Riad i a tothom li estigui bé aquest fastigós sarcasme? ¿Per què del cas Khashoggi se’n parla tant i aixeca tanta polseguera mediàtica a occident i, en canvi, la sort d’en Hongwei sembla que preocupa a poca gent? ¿És que potser aquesta entelèquia que se’n diu la comunitat internacional s’atreveix més a bordar l’Aràbia Saudita que a  Xina?  ¿Com s’explica que Trump busqui la manera de quedar bé amb la vianda al plat amb Riad, disculpant fins i tot la feina bruta del nou líder emergent saudita Bin Salman, oblidant que qui va ordenar ensorrar les torres bessones va ser un influent ciutadà també saudita, Bin Laden, i que amb diners àrabs es van finançar més o menys de sotamà les activitats terroristes d’Al-kaida? Ara, la pregunta del milió per a nosaltres, és com trampejarà Espanya el boicot a la venda d’armes a Aràbia Saudita que l’UE recomana amb els seus interessos econòmics històricament foscos? Haurà de fer molts d’equilibris dialèctics el malabarista Pedro Sánchez perquè ens empassem la roda de moli. Però, vet-aquí, que a mi se m’acut una solució per matar d’un tret dos pardals: el conflicte català i el manteniment dels llocs de treball a les fàbriques d’armament i a les drassanes de Cadis. Que concedeixi la independència a Catalunya amb el compromís que aquesta nova república, com que haurà d’abastir-se de material per a la seva defensa, es subrogui dels contractes d’armes i corbetes subscrits amb els saudites, descomptant les comissions de la Corina i de l’emèrit. Que s’ho pensi el president Sánchez, no li cobraré res per aquest desllorigador. 

dimarts, 23 d’octubre de 2018

DANYS COLATERALS DE LA INSEGURETAT CIUTADANA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 23 octubre de 2018)
- La Berta, fa tres mesos venint de plaça al Mercat de sant Antoni, a la una del migdia, quan ja arribava a casa seva en plena Ronda de sant Pere, un pocavergonya li va robar la bossa d’una estrebada tan forta que quasi la va fer caure per terra a ella i a la senalla. El lladregot va fugir cames ajudeu-me sense que cap dels transeünts amb qui es devia creuar a aquella hora de tan transit reaccionés a temps d’empaitar-lo. Només un xicot de pell negra i cepat, que també venia de comprar, en sentir els crits d’auxili de la pobra dona, arronsada com un cuc al costat d’un dels arbres del carrer planyent-se no tant per la patacada sinó per com s’ho faria per entrar a casa sense les claus, va deixar a terra les dues bosses que portava al costat de la senalla de la dona atracada i va perseguir el lladregot sense cap èxit, perquè li portava massa avantatja i se li va escapolir. Però el xicot va tornar vora la dona, la va ajudar a posar-se dempeus i es va esperar fins que van arribar una parella de mossos que algú havia trucat, als quals va oferir el seu testimoni malgrat al pispes l’havia vist només d’esquitllada i per darrera.

La Berta, sort en va tenir que una veïna amb qui es feia molt guardava un duplicat de les claus del pis i, almenys, va poder-se refer del trasbals asseguda al seu balancí, després d’anar a fer un pipí perquè l’ensurt no se li quedés tancat a dintre, tot prenent-se un cul de conyac que tant sí com no la veïna li va portar. La pobra dona, tot i que portava com una daina els seus quasi setanta anys, de cop se li n’havien posat deu més a les cames i no parava de memoritzar el que se’n recordava de l’agressió per quan pugessin els mossos a fer-li l’atestat i, sobretot, el que duia a la bossa que li havien pres: de diners no gaires, perquè gairebé va gastar al mercat tot el que portava, però hi tenia les claus, les targetes del bus i una de crèdit de la Caixa, els carnets d’identitat, de la seguretat social, del casal i fotografies... Li semblava que es descuidava d’alguna cosa, però no estava per concentrar-se massa, amoïnada per tot l’enrenou que l’esperava: canviar el pany de la porta per si de cas, anular la targeta de crèdit, renovar els carnets, recollir a comissaria la denuncia per l’assegurança...

 La Berta, després de tres mesos encara no ha pogut treure’s del cap l’estrebada d’aquell ximple i cada vegada que s’acosta a l’indret on va passar el que va passar, no pot evitar l’angoixa que l’envaeix i la fa canviar de vorera. La mossa que li va fer l’atestat ja la va advertir que encara que enxampessin el lladre, el botí era tan escarransit que no li farien pas res; però ella no ho va entendre i avui encara li costa. I és que tres mesos després la dona no ha paït que els danys colaterals no es puguin al·legar a l’hora de demanar responsabilitats al lladre. Si només compten els danys materials i encara depèn de la quantia, el patiment moral i l’angoixa no tenen cap valor, ningú en fa cabal?

La Berta trigarà temps a refer-se de la impotència que senten les víctimes, sobretot quan són grans, després d’un atracament i li sembla que es injust que la llei no contempli com s’han de valorar i tractar les seqüeles de por que li han quedat, sobretot després que no ha canviat el pany de casa perquè el serraller li’n demanava massa i s’ha hagut d’acontentar posant un baldó per dintre. Per aquesta raó va sortir de polleguera l’altre dia en escoltar per la tele que delinqüents com el que la va atracar, per petits robatoris entren per una porta del jutjat i surten per l’altra i com que la majoria són insolvents els perjudicis causats a les víctimes aquestes han d’anar-los a cobrar a cal mestre armer. Però sobretot es va indignar quan un polític ben clenxinat i amb posat de perdonavides va dir que tants de petits delictes s’expliquen per l’augment d’immigrants i de gent sense feina, i que s’havia de tenir paciència perquè no tenien prou policies i que d’inseguretat n’hi ha a tots els carrers del món perquè la misèria porta aquestes conseqüències. “Collons! – es va esverar la Berta, en sentir-lo -, jo passo com puc amb una pensió de viduïtat de merda i no se m’acut robar a cap botiga!”   

dilluns, 22 d’octubre de 2018

QUE POC DURA L’ALEGRIA A CASA DEL POBRE! DITA POPULAR AVALADA PEL SUPREM


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 22 octubre de 2018)
- Els il•lusos consumidors que varen brindar amb cava que el Tribunal Suprem es desdigués de la seva pròpia doctrina, que establia que qui demanava un préstec hipotecari tenia de pagar a Hisenda un 1,5% (a Catalunya) de l’import manllevat, i declarés urbi et orbi en la nova sentència tot el contrari, o sia que era la Banca qui tenia de rascar-se la butxaca enlloc del client, no se’n saben avenir de la nova marxa enrere de l’alt Tribunal encara no quaranta-vuit hores després d’haver donat la raó als pobres. La paralització de la sentència que canviava el criteri de tributació de les hipoteques i responsabilitzava els bancs i no els seus clients del pagament de l’impost d’actes jurídics documentats, posa en dubte per no dir directament a la picota la competència, els mecanismes de funcionament i, en definitiva, la credibilitat de la justícia espanyola. Aquesta sentència de les hipoteques va en camí de convertir-se en el coitus interruptus judicial més còmic de la història. Que la sentència suposava un gir radical en la jurisprudència vigent fins llavors i que, per tant, tindria una important repercussió econòmica - positiva per als clients i negativa per als bancs -, ja se sabia de sobres quan es va dictar després de mesos d’estudiar les reclamacions dels consumidors a la doctrina anterior. ¿Què va passar en 48 hores perquè el sis jutges de la Sala d’allò Contenciós-Administratiu frenessin en sec l’execució de la sentència i espantats per les repercussions de la seva decisió decidissin passar la patata calenta al Ple del Tribunal? Fins i tot una criatura s’adona que del Ple amb trenta-una maneres de pensar poc en treure’m l’aigua clara. Hauria pagat a gust per ser testimoni, amagat darrera un forat, de la conversa entre el portaveu “dels dotze apòstols” i el president de la Sala, el jutge Diez-Picazo. Desenganyeu-vos-en els que us en rigueu dels que creiem en la llegenda dels dotze apòstols: s’ha de tenir molt de poder i capacitat de convèncer, perquè tot un Tribunal Suprem espanyol faci el ridícul més espantós tirant enrere, per primer cop en tota la seva història, una sentència publicada que per la transcendència social i econòmica del seu contingut es de suposar que sis magistrats tocats i posats no la van dictar a la babalà.

Per altra banda, que una Banca que l’any passat va generar beneficis, segons dades subministrades per les pròpies entitats, superiors als 15.000 milions d'euros, s’espanti perquè les conseqüències de la sentencia que deslliurava els clients de pagar uns impostos que en endavant se n’haurà de fer càrrec ella era una ruïna pel sector bancari, és una presa de pèl. Segons estimacions fetes públiques per la patronal de la Banca les repercussions de la sentència es podrien enfilar a 4-5 milions d’euros, import que a la meva manera de veure fora perfectament assumible a costa de retallar una mica i temporalment els seus beneficis. Però aquest sacrifici es veu que no el podien acceptar de cap manera perquè en l’opinió dels capgrossos dels bancs es tractava d’una perversió del sistema. Em costa de creure que a cap d’aquestes lluminàries capitalistes se li acudís ponderar les exclamacions d’histèria recordant que la Banca en fallida fa vuit anys havia sigut rescatada del naufragi amb salvavides pagats amb els diners de tots els pobres espanyols. Préstec si us plau per força que a l’inrevés dels hipotecaris els bancs ni han tornat ni eixugaran mai. Una mostra la tenim amb Bankia que va costar un ronyó i mig treure-la de l’aigua i l’any passat va declarar 800 milions d’euros de benefici, dels quals no consta que se’n destinés cap partida a rescabalar el deute amb la societat.

És cert que no sabem com acabarà aquesta comèdia, però em sembla que com sempre els pobres pagarem els plats trencats amb diners o dinars, perquè en el suposat cas que la sentència no s’hagués suspès, els estats majors de la Banca havien passat la nit del lloro maquinant com repercutir al client les pèrdues encarint les hipoteques, inventant-se més comissions o reestructurant personal amb l’excusa de la cada dia més eficaç i despersonalitzada prestació de serveis mitjançant màquines tan intel•ligents, que ni fan vaga ni es queixen per treballar totes les hores de l’any. I que no s’equivoquen mai, ja que la culpa sempre és del pobre ignorant client que no les sap utilitzar. Aquests dies estem assistint al judici de Caixa-Catalunya pels sobresous que es pagaven als seus directius quan l'entitat ja estava en fallida tècnica. Encara que el tàndem Todó-Serra ho nega, si la Caixa hagués anat tan bé suposo que no ens hagués costat 12.000 milions de diner públic sanejar-la per vendre-la ben embolicada i quasi a preu de saldo al BBVA. En totes les intervencions tant de les defenses com dels imputats només es retreu que eren legals i estaven al mateix nivell dels executius dels sector, però ningú ha parlat d’ètica. No serveix d’excusa dir que els sous de la competència eren igual de generosos, sense preguntar-se també si eren ètics. Comparativament, aquesta excusa és tan de mal pagador com la dels polítics acusats de corrupció que es treuen les puces de sobre al•legant aquell “tu més” dirigit als altres partits. Però què hi farem, són coses de la Banca que vetlla pels nostres interessos amatent a tenir paraigües a disposició quan fa sol i no quan plou.

divendres, 19 d’octubre de 2018

ELS ATEMPTATS DE COLLBAIX I ELS ESTIRABOTS D’AGUSTÍ COROMINES.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 19 octubre de 2018)
- El pal que subjectava l'estelada de Collbaix, un  cim emblemàtic a tocar de Manresa que tinc el goig de veure des del balcó de casa estant, va tornar a aparèixer tombat dimecres. Uns desconeguts  diguem-ne vàndals, van forçar el pal i el van doblegar fins fer-lo caure malgrat el robust sòcol de  formigó que l'aguantava. És l'enèsima vegada que es repeteix una violació semblant d’un símbol  independentista, però l’estelada s’ha restituït sistemàticament i tossuda després de cada encamisada. El Centre Excursionista de la Comarca del Bages (CECB) és qui vetlla des de vés a saber quan de temps ençà, però molt abans de la moguda sobiranista, per mantenir alçada damunt d’aquest cim una senyera catalana que en un moment donat fou reemplaçada per l’estelada. Cada vegada que els diguem-ne vàndals la trinxaven i violentaven, com us deia, als pocs dies el CECB la restituïa. Pel maig d’enguany, a Collbaix es va atemptar dues vegades consecutives; la primera, es van limitar a tombar el pal però segurament emprenyats en veure que els excursionistes s’afanyaven a refer-se de la malifeta, no van trigar gens com gossos rabiosos a queixa-lar més fort: en efecte, van serrar el pal de la bandera arran de la base i destrossaren tot el que pogueren de l’entorn. Des d’aleshores, molta gent reaccionà indignada davant l’evidència que aquells atacs no eren una simple bretolada de quatre capsigranys i que potser ja era hora de deixar de fer el sòmines referint-se a aquells impresentables com a vàndals, denunciant d’una vegada les coses pel seu nom sense por ni tantes contemplacions. És a dir, denunciar que els autors dels atemptats eren d’aquella llei de persones tan dolentes que viuen només per fer mal i sembrar zitzània, i que no anaven lluny d’osques els que els classificaven entre fatxes i terroristes. Com us anava explicant, doncs, després d’un altra salvatjada a primers d’octubre, un centenar i escaig de voluntaris divendres passat, el dia del Pilar, atenent la crida del CECB van hissar amb l’orgull ferit, de nou l’estelada en condicions fent-la una mica menys accessible i vulnerable. Amb aquest propòsit pujaren al cim proveïts del material i les eines necessàries per bastir una base prou sòlida com per assentar-hi el nou pal de ferro on s’hi penjaria l’estelada, després d’encofrar-la de formigó perquè fos més resistent i dissuadís els galifardeus d’atacar-la. Però vet-aquí que aquells malxinats s’ho degueren prendre com un repte i al cap de cinc dies justos varen destrossar la il·lusió i l’esforç dels amics del CECB. En alguna llodriguera, però, les bestioles violadores ho degueren celebrar a la seva manera: conjurant-se per tornar a fer de les seves tan prompte com s’haguessin reparat els danys i una nova estelada tornés a voleiar. No m’agrada mai fer judicis d’intencions, però en el cas que ens ocupa juraria que les reiterades agressions, fetes amb nocturnitat i traïdoria, no poden considerar-se obra de quatre brètols arreplegats en una cantonada, sinó que son atemptats induïts i organitzats per gent carregada d’odi. M’agradaria saber - en el suposat cas que un dia s’enxampés els vàndals in fraganti o que algú de la seva mateixa colla els delatés, per por que de tan tibar la corda de la provocació aquesta es trenqués i algú pregués mal -, com qualificaria la fiscalia aquests atemptats contra la convivència i quin delicte imputaria als autors materials i als inductors, si es confirmessin les sospites que molta gent barrina. No em vull ni imaginar que la fiscalia o la policia hi traguessin importància als fets mentre ningú hagués pres mal, perquè demostrarien ésser uns incompetents ignorants en no saber que els càntirs de tant anar a la font es trenquen.
I per si no en tenia prou de raons per estar emprenyat, tampoc m’ha alegrat el dia assabentar-me de l’estirabot del professor universitari Agustí Colomines, un dels impulsors de la Crida Nacional per la República, cuita a Waterloo perquè com que érem pocs paris també l’àvia. En Coromines devia tenia la panxa regirada, tothom pot tenir un mal dia, per vomitar-ne una de tan grossa com aquesta: “en tots els processos cap a la independència hi ha hagut morts, però si decideixes que no en vols de morts, com passa a Catalunya, trigues més a aconseguir l’objectiu". No cal donar-hi moltes voltes per treure’n d’aquesta barbaritat una conclusió alarmant si algun il·luminat radical s’ho agafa al peu de la lletra: ... “ergo, per precipitar la independència uns quants cadàvers no anirien malament”. A la meva manera de veure, precisament un professor d'Història contemporània que aspira a dirigent polític hauria d’haver mesurat millor les seves paraules i no pas reblar-les una mica més en admetre que sense cap tipus de dubte des de l'independentisme es varen cometre moltes ingenuïtats, però vinculant-les a "aquest experiment tan català d'intentar fer una independència sense un sol mort". I per si no havia quedat clar, insistí: "de moment, en totes les independències del món hi ha hagut morts. En la nostra, hem decidit que no en volem. Si decideixes que no en vols, trigues més a aconseguir-ho i el procés és molt més llarg".  No crec que amb manifestacions com aquestes s’eixampli la base social independentista. Trobo més assenyades i de sentit comú les declaracions a la BBC del conseller Ernest Maragall remarcant que: “sense una majoria independentista d’almenys el 50%, internacionalment ningú ens farà cas”. Com que jo sóc dels que toco de peus a terra li compro a en Maragall el que ha dit i, per la mateixa raó, em saben greu les paraules temeràries d’en Coromines. I encara més, si es confirma el diu radio macuto que els CDR pensen muntar concentracions davant les seus del PDCAT i d’ERC perquè, en la seva opinió i suposo en la dels oracles àulics en que s’inspiren, s’hi amaguen molts de botiflers. D’aquesta manera no es contribuirà a la unitat ni a eixamplar la base social del sobiranisme, sincerament. I em sap molt, molt de greu.