dissabte, 25 de juny de 2022

CANSATS QUE CADA DIA S’ESTIGUIN TIRANT ELS PLATS PEL CAP

 LA NOTÍCIA.- Cada episodi de fricció entre Junts i ERC té una sèrie de fases. La primera és la d'escalfament, en què els dos partits discrepen de manera més o menys sibil·lina sobre algun aspecte de l'actualitat que enfronta les seves estratègies. En el cas de la trobada entre la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños a la Moncloa, la polèmica es va centrar dimarts en si la part governamental de Junts estava informada de la cita. Un cop produïda la reunió, arriba el torn de la segona fase, que acostuma a tenir en les xarxes el camp de batalla, com ha quedat acreditat entre el vespre de dimecres i el matí de dijous, amb intervenció especialment llarga de l'expresident Carles Puigdemont i també de Marta Rovira de de Ginebra. El retrat del timeline d'aquestes últimes hores a tomb de la trobada a Madrid, que ha servit per reprendre els contactes institucionals del Catalangate, ha revifat les deslleialtats entre dos espais de convivència molt corcada. La tercera fase, la d'apagar l'incendi, encara portarà uns quants dies més.

El to de destacats dirigents de Junts ha estat especialment bel·ligerant. Francesc de Dalmases, vicepresident del partit i dirigent de la màxima confiança de Laura Borràs, va acusar Vilagrà -i per tant la part del Govern liderada per ERC- de "no representar" la majoria del país quan feia poc que la reunió a la Moncloa havia acabat. Al cap d'una estona, sense referir-se directament a la trobada, va parlar dels "gerros d'aigua freda dels pagafantes habituals". "No en el nostre nom!", va exclamar-se Salvador Vergés, diputat i membre de la direcció de Junts des del congrés d'Argelers. Qui ha posat imatge i so a les inquietuds del partit ha estat el vicepresident Jordi Puigneró, que ha avançat que demanarà "explicacions" al president Pere Aragonès per la reunió que s'ha de produir amb Pedro Sánchez durant el mes de juliol, com van acordar ahir Vilagrà i Bolaños. La consellera de la Presidència, des de Vic, li ha respost així: "Ens voten per ser útils". I per acabar d’arrodonir els desencontres, tres dels quatre secretaris nacionals lleidatans de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) escollits el mes passat han dimitit dels seus càrrecs per desavinences amb la direcció de l’organisme. Rosa Burrell, Jordi Alsina i Àngels Castro han decidit sortir de l’entitat independentista per diverses consideracions que es vinculen a la falta de llibertat d’opinió i a la “manca de paraula de la presidenta, Dolors Feliu”. (Reculls de Premsa)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Ni mengen ni deixen menjar i els uns pels altres la casa sense escombrar. Ja fa massa dies que dura aquesta comèdia entre els polítics independentistes – no confon-dre amb “el món independentista”, que una cosa són els ciutadans rasos de bona fe i l’altre els polítics carregats d'interessos -, que no fa avançar ni un pam aquella tartana un xic romàntica del “procés”, sinó que més aviat l’acula amb tant de pesos morts com la carrega. No sé què no ha aprés dels errors la classe política que s’embolica amb l’estelada i fa befa de la senyera pelada, potser per botiflera, de l’embarrancada de l’experiment anomenat procés. Aquest país, no pot dubtar ningú que va viure una febrada independista mai vista, perquè des de la societat civil es va bastir amb il·lusió un clima no només ideològicament favorable a partir peres amb l’Estat centralista, sinó convençuts els ciutadans per primera vegada de que era possible el miracle de governar-nos des de la plaça de sant Jaume i no des de la porta del Sol.

Aquell entusiasme popular va tocar el punt d’inflexió durant el cop d’efecte del referèndum de l’1 d’octubre, sobretot després de comprovar la violència barroera i desmesurada com l’Estat era capaç de reprimir l’exercici d’un dret tan fonamental com el d’autodeterminació. A partir d’aquell moment, els polítics que s’havien apropiat del sentiment popular expressat a través de la societat civil, varen dividir-se en dues grans línies d’actuació: uns, tocant de peus a terra, considerant que els sobiranistes estaven frec a frec del 50% d’adhesió, predicaven que s’havia de fer un darrer esforç per ampliar la base del recolzament popular treballant el territori metropolità; mentre que d’altres, en canvi, no s’avenien a raons de prudència estratègica i estaven decidits a fer valdre l'escarransida majoria parlamentària, per baldera que fos. A més a més, vengueren a tort i a dret la idea de que tot ho tenien lligat, estudiat i previst fins als últims detalls, de manera que la gent volia creure-s’ho que, ara si, tenien la independència a tocar. Però des del moment que el globus es va desinflar en pocs segons - entre la declaració d'independència i la seva suspensió, i a mesura que es va comprovar que d’allò que tenia d’estar tan ben lligat el més calent era a l’aigüera, el suflé va rebaixar-se considerablement. Fins avui dia que segons sembla s’està força lluny de superar el 50% pro independència en una consulta electoral.

I si els nyaps polítics del passat – el primer i més important de tots no valorar la capacitat de resposta bruta d’un Estat -, les desavinences escandaloses d’avui d’una classe política on tants caps tants barrets, no ajuden precisament a apostar per un futur tranquil. I el pitjor de tot és que mentre perden el temps marejant perdius, fent volar coloms o directament fotent-se trets al peu, als problemes reals del dia a dia, els que angoixen de veritat els ciutadans, ni es toquen de resquitllada i, quan ho fan, confonen els desitjos amb les realitats. El sainet dels Jocs olímpics d’hivern – algun dia se’ns dirà quanta virolla s’ha malgastat en un projecte faraònic que només serveix per marcar paquet? – n’és un exemple vergonyós. A cada enganxada amb el govern central de torn els bascos en surten amb un cove ple de peix, en canvi nosaltres en sortim baldats, escaldats i ensarronats amb promeses que no es compleixen. I com que som tan savis, mirem els bascos amb suficiència. Però ells van tirant de beta i nosaltres només arrepleguem disgustos i desenganys. Això sí, no ens venem per cap plat de llenties i som els més “purs” de tot el planeta. Quin futur tan negre que ens espera amb aquesta trepa de pallassos que abans de prendre cap decisió només saben mirar-se el melic!

divendres, 24 de juny de 2022

EL PREMI SANT JOAN D’ENGUANY, DECLARAT DESERT.

LA NOTICIA.- Malgrat haver rebut 113 obres candidates, la 42a edició del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana ha quedat deserta. El jurat – format per Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Francesc Serés i Roser Caminals – ho ha decidit per majoria. Tot i això, el jurat ha reconegut els mèrits parcials d'algunes obres que han passat a la deliberació final. Tot i superar per segon any consecutiu el rècord d’obres admeses, aquesta és la sisena ocasió en què el jurat declara no adjudicat el premi. El Premi BBVA Sant Joan, el convocat la Fundació Antigues Caixes Catalanes i és un dels més ben dotats del sector, amb 35.000 euros.


A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Ja n’és prou de trist el panorama literari en llengua catalana com per tancar les escasses i reduïdes finestres que permeten mig respirar els escriptors, declarant un premi desert. Sobretot considerant la quantitat d'escriptors que s’hi varen presentar a concurs, ¿de veritat no n’hi havia cap de les 131 novel·les presentades, d’aprofitable? En calent, és possible caure en l’estirabot fàcil de titllar els membres del jurat de primfilats, o als finançadors del Premi de garrepes, per estalviar-se de gratar-se la butxaca. Però, tocant de peus a terra i mirant-ho en perspectiva assossegada, penso que ni es pot dir que els jurats fossin uns perepunyetes, ni crec que als promotors els hi hagi fet cap gràcia que la 42ª edició del Premi sant Joan hagi estat declarada “deserta”. Sobretot perquè 131 escriptors a la recerca d'una parcel.la de glòria alcen la mà, més o menys emprenyats, per deixar almenys constància que enmig “del desert” decretat ells remenen la cua.

Entenc que el que ha succeït és que els membres del jurat han considerat que cap de les novel·les presentades assolia el nivell suficient de qualitat per guanyar el Premi. Per la part que em toca, com a participant – la meva novel·la avalada per haver quedat finalista l'any 2014 del Joaquim Ruyra (premis Recull), fou una de les carbassejades –, em costa d’entendre que cap de les 131 obres presentades, algunes segons es rumoreja signades no pas per principiants de la primera volada, no fos aprofitable. Perquè si fos així, quin nivell cultural tan baix, oi? Home, parlant de qualitat no sé com explicar-vos-ho: el que desprestigia un Premi literari, al meu parer, no és pas que quedi desert, sinó que es concedeixi simple-ment “perquè s’ha de donar a algú”, i premiar una obra que per molta bona voluntat que hi posi el futur lector se li faci molt difícil de mastegar. El nivell d’exigència literària reconec que hauria d’ésser no ja molt alt, sinó altíssim, en el cas dels principals Premis literaris que es convoquen al nostre país; però no sé si no ens podem complaure, simplement, amb una bona, digna i atractiva novel·la, encara que no sigui “la millor novel·la de l’any”.

En la meva modesta opinió el gran fracàs, la gran perversió dels Premis literaris, no és pas que es puguin declarar deserts, sinó que per nassos es concedeixin sempre; perquè si el llistó es deixa molt alt és evident que cada any no s’escriuran novel·les mestres, indiscutibles i espatarrants... Per tant, que un Premi pugui declarar-se desert, ho escric convençut del que dic, és motiu de prestigi i no pas de degradació, en el sentit que ofereix la garantia que no s'encolomi als lectors bou per bèstia grossa. Ara bé, la qüestió que em continua preocupant és que de 131 obres presentades al sant Joan 2022, considerant la quantitat d’hores, dies i en alguns casos mesos consumits, cap hagi estat digne de passar l’examen amb nota, i la majoria ni el llistó. I no afegiré res més, cadascú que hi rumií una mica i en tregui les conclusions que cregui oportunes d’aquesta notícia cultural que us he proposat per reflexionar aquest matí de ressaca de la revetlla. Creieu que no és pas una qüestió menor, per complir l'expedient del blog, us ho ben asseguro.

dijous, 23 de juny de 2022

 JORGE FERNANDEZ-DIAZ, MALAPEÇA, MAL CRISTIÀ I HOME SENSE HONOR

LA NOTÍCIA.- Jorge Fernández Díaz va dirigir una operació des de l'Estat contra la família Pujol, segons publica el diari El País a partir d'una gravació a la qual ha tingut accés aquest rotatiu. La cinta, enregistrada per l'excomissari de policia José Manuel Villarejo, recull una reunió al Ministeri d'Interior - aleshores comandat per Fernández Díaz- a mitjans de desembre del 2012. Hi van participar ells dos i l'aleshores número u de la policia, Eugenio Pino. La conversa dura un quart d'hora i forma part de l'arxiu de l'excomissari, en aquest cas no incorporada a cap de les investigacions obertes contra ell. Els tres acorden denunciar dirigents independentistes amb els testimonis de Javier de la Rosa i Victoria Álvarez. A la conversa, Villarejo informa Fernández Díaz que ha parlat amb diversos jutges, com l'aleshores degà de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz, i que estan "totalment predisposats" a acceptar la denúncia contra els Pujol. L'aleshores ministre interromp el discurs de Villarejo per recordar-li que la conversa que estan mantenint "no ha existit", i que el ministre "no en sap res". En un altre moment de la conversa afirma que negarà que ha existit "fins i tot sota tortura". A partir d'aquí, pregunta si el cas es pot dur a l'Audiència Nacional, a la qual cosa Villarejo contesta que, al seu parer, sí. Fernández Díaz demana, aleshores si la denúncia es pot presentar el mateix dia, i s'interessa, també, per si se'n poden presentar contra d'altres dirigents independentistes, com Artur Mas. Recorda als comissaris que estan davant d'una "qüestió d'estat" que afecta "la unitat d'Espanya".

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Per molt que ens faci fàstic aquesta rata bubònica d’en Villarejo, hem de reconèixer que gràcies a la seva deslleialtat patològica i a la mesquinesa moral compulsiva, les filtracions interessades de gravacions fetes amb perfídia de les converses mantingudes amb qualsevol que se li acostés prou per captar el què deia – inclosos amics íntims, superiors o subalterns, coneguts o passavolants -, “per si de cas” algun dia les podia emprar per fer xantatge o “negociar”, si li anaven maldades a la vida, gràcies a aquestes gravacions, deia, s’ha posat en evidència la pocavergonya i la maldat recargolada d’uns quants personatges públics que aparentment mai trenquen cap plat, però que porten un cràpula amagat sota la pell. Deixant de banda la il·legalitat com s’hagin obtingut aquestes gravacions, i aparcant tots els escrúpols de consciència sobre si s’ha vulnerat o no el dret a la privacitat de les persones, és impossible negar que els propietaris de les veus que s’escolten corresponen a uns personatges reals inconfusibles, i que el contingut de les converses no ha estat manipulat ni tergiversat.

Una vegada aclarit, doncs, aquest primer punt, ¿com pensen convèncer-nos els enxampats conspirant de que les veus que s’escolten no són les de “don Jorgito” - així li de deien de jove els seus amics de l’Opus - i les dels comissaris Villarejo i Pino? ¿O és que diran que es tracta d'un muntatge de l'esquerra i els separatistes, amb l'ajuda de ventrílocs? Els ciutadans ja no portem llana al clatell i sabem destriar perfectament el blat de la palla. I ja fa temps que no ens agrada que ens facin empassar garses per perdius. Ara bé, si no hi ha cap dubte sobre la propietat de les veus, independentment de com s’hagi aconseguit la gravació, ¿no hauria la classe política en general, i la que dona suport l’exministre en particular, de fer un solemne acte de repulsa pública degradant cívicament uns personatges plenament identificats com a membres destacats de la màfia del clavegueram de l’Estat? I el propi actor principal d'aquest vodevil, que resa el rosari cada dia, que es pica el pit a totes hores, i que no es posa en llit sense encomanar-se al pare Escrivà i al seu àngel de la guarda personal, ¿com és que per decència no es fa l’haraquiri polític confessant els seus pecats, donant exemple als germans cristians d'esser un bon catòlic apostòlic i romà? Doncs, francament, perquè aquests pecats que els demòcrates considerem tan negres i denigrants, es veu que el Déu dels feixistes els disculpa i fins i tot els perdona, sempre que persegueixin la “sagrada unitat de la Pàtria”. Vaja quina democràcia de pa sucat amb oli mantenim!

dimecres, 22 de juny de 2022

 

PER QUÈ ALGUNS POLÍTICS NO ES DESENGAIXEN DEL CÀRREC NI AMB AIGUA BULLENTA?

LA NOTÍCIA.- La vicepresidenta del País Valencià i dirigent de Compromís, Mónica Oltra, ha anunciat entre llàgrimes que dimiteix i que deixa tots els càrrecs que ocupa actualment, inclosa la seva acta de diputada a les Corts Valencianes. Oltra ha argumentat la decisió al·legant que no vol "comprometre el projecte de canvi" del govern al País Valencià i que ella no serà la "coartada" per fer fora Compromís del govern. Ho va anunciar ahir dimarts a la tarda, abans de començar l'executiva de Compromís que havia d'analitzar l'impacte polític de la seva imputació per encobriment en el cas d'abús del seu exmarit a una menor tutelada. Un cas que, ha dit la política, "passarà a la història de la infàmia". De fet, la número dos de Ximo Puig, el president del País Valencià, ja havia anunciat que no aniria a l'executiva per no influir en la decisió de la formació. Fins ara, els dirigents de la coalició de govern havien tancat files amb ella, però des que el Tribunal Superior de Justícia anunciés la imputació, la pressió ha anat en augment.

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- No és costum a aquest país que un càrrec públic faci un pas al costat quan la justícia posa en qüestió la seva honorabilitat, acusant-lo formalment d’algun tipus de delicte. És veritat que en altres països de tradició democràtica es practica més l’honestedat exemplar, però encara que aquí siguem molt diferents no cal que ens flagel·lem innecessàriament; en altres contrades també hi ha excepcions  que confirmen la regla general de fer-se el ronsa a l’hora de plegar “per dignitat”. Sense anar més lluny el dròpol i mentider premier britànic Boris Jonhson.

En el cas de la senyora Oltra, al gest tardà de dimitir no li atribueixo cap mèrit perquè a més de a destemps l’ha fet a contracor - repetint la cançó enfadosa de ser víctima d’una infàmia i d’un complot -, sense tenir en compte el dret de l’autèntica víctima del cas (la nena abusada) a tenir garantida la protecció de la Generalitat, en tant que responsable dels menors tutelats. Tinguem les coses clares: a la senyora Oltra no se la va imputar perquè tingués res a veure amb la conducta porca del seu ex-marit, sinó perquè ella era la responsable del Departament Tutelar de menors, que malgrat ells rumors d’abusos que circulaven no va prendre d’ofici cap mesura per preservar els menors acollits. La senyora Oltra, per molt que avui es reboti contra els seus adversaris polítics, hem de tenir clar que ella no és la víctima de l’afer sinó que ho és la nena presumptament abusada per un monitor adscrit al servei de protecció de menors tutelats per la Generalitat valenciana.

Per altra banda, considero que seria imprescindible que per consens parlamentari unànime s’establís una mena de “Manual de Bones Pràctiques” perquè en tots els casos d’imputacions de polítics ocupant qualsevol parcel·la de poder immediatament després d’estar oficialment sota sospita fessin un pas al costat - no de renúncia definitiva a les funcions representatives o executives – sinó únicament a tall preventiu mentre no recaigués sentència ferma. Seria la millor manera de preservar l’honor i la presumpció d’innocència del polític o alt funcionari imputat, amb garantia de restitució immediata a les seves funcions si es declarada la seva innocència, amb tots els pronunciaments favorables i petició de responsabilitats als inductors d’acusacions falses. Perquè no trobo just que cap carrera política de persones imputades preventivament quedi esguerrada per calumnies, ja que la majoria de les vegades quan la veritat sura de la persona imputada ja només en queda el seu cadàver polític, degut a la penosa i inexplicable lentitud de la justícia. Tanmateix, la premsa hauria de contribuir després d’una sentència exculpatòria, a rescabalar l’honor de la persona falsament imputada dedicant tantes pàgines i publicitat a explicar l’exoneració com les que va dedicar a remenar la merda, per fer bullir l’olla o simplement per guanyar-se el sou dels seus propietaris. Un Manual d’aquesta mena potser  animaria els que es resisteixen a “fer un pas al costat” per preservar la seva credibilitat política mentre la seva conducta estigui sota sospita.    

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I A DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 21 de juny de 2022

 

LES OCUPACIONS DE PISOS PER MAFIES DE DELINQÜENTS.-

Carme Carrió, presidenta de l’associació de veïns del barri manresà de les Escodines, ha afirmat que a l’entitat no s’ha entès la manca de «compromís» d’ERC, Junts i Fem contra els problemes que pateixen d’ocupacions per part de delinqüents. Carrió ha recordat que el grup municipal del PSC va presentar al darrer ple una moció en la qual «es demanava treballar per un canvi de les lleis que emparen l’ocupació de pisos de manera il·legal per grups mafiosos que fan els seus negocis amb persones en pobresa extrema». I, també, perquè els cossos policials puguin desallotjar en 48 hores «als grups delinqüencials que de manera continuada ocupen i ocupen pisos provocant sobre els veïns de les escales o cases més properes un malson considerable de sorolls, brutícia i tràfic de drogues».

 

Carrió aclareix que no s’està referint a les ocupacions per part de famílies desprotegides amb fills, «que no tenen altra solució que la ocupació de pisos per subsistència personal i familiar». Dit això, «no entenc ni entenem que des del mateix ple no hi hagués un suport de tots els grups municipals» a la moció socialista. A més, manifesta el seu «desacord total» amb el grup polític que va defensar que si es considerava la proposta es criminalitzava l’ocupació en si. «Amics de la CUP, quants de vosaltres suporteu als vostres domicilis ocupacions de delinqüents que pertorben la vostra vida de manera considerable?», demana Carrió.

 

Tampoc entén que ERC i Junts en altres ciutats sí donin suport a propostes que dijous passat van rebutjar al ple. «No puc entendre que grups polítics progressistes que diuen que treballen per ajudar els més desfavorits us quedeu callats», assegura Carrió que afirma que a les Escodines «estem farts i tips de tot aquest desori que patim al nostre barri de manera continuada, i que tantes vegades ho estem posant de manifest en les reunions continuades del nostre Pla de Xoc. Fins a on arribarem?, quan serem escoltats els barris de la ciutat de Manresa que vivim dia rere dia aquest malestar impropi de ciutadans responsables amb les nostres situacions de malestar continuat?»

 Comentari: No cal afegir res més, la notícia ho diu tot.



dijous, 16 de juny de 2022

ÉS BO QUE, MALGRAT TOT, FEM PLANS PER DEMÀ

Vàries vegades al blog he alertat que la incertesa en que vivim, i que angoixa sobretot als que no són de la primera volada, vagi per llarg. Els més ingenus pensaven treure-se-la de sobre, l’angoixa, un cop posat un peu al coll de la pandèmia; però amb l’esclat inesperat d’una guerra esfereïdora, que no enfronta només territoris sinó que posa en joc l’hegemonia mundial entre orient i occident, i amb el reviscolament de variants inquietants del coronavirus convertit precipitadament per decret en “grip estacional”, ens haurem d’acostumar a conviure amb la incertesa durant generacions. I la incertesa condueix naturalment a la por, però el perill autèntic per a la humanitat no és que les persones tinguem por, sinó que la por ens acabi bloquejant les ganes de resistir. Almenys, en aquest sentit m’aixeca la moral constatar diàriament la quantitat de plans que fa la gent per demà – des de marxar de vacances de setmana santa a començar nous projectes de vida o, com en el meu cas, tenint en capella de veredicte quasi una dotzena de narracions presentades a premis literaris – aparcant, potser en opinió d’alguns temeràriament, la incertesa del futur. Em ve a la memòria ara una de les cançons que quan era jove vaig, com molts d’altres, identificar quasi com un cant a la resistència: ¿recordeu aquella estrofa de “I si canto trist” (1974), de Lluis Llach, que deia: “Jo no estimo la por, no la vull per a demà, no la vull per a avui, ni tampoc com a record...”

Deixar-se bloquejar per la por no permet viure el present de manera prou serena com per mirar el futur amb tranquil·litat, i segons com en casos de persones fràgils pot desencadenar un perillós desig de fugir. La incertesa i l’angoixa són tan aclapara-dores que àdhuc poden provocar por irracional, fins i tot d’allò que encara no ha passat ni sabem si passarà. Quan la realitat quotidiana ens deixa sense esma i ens fa trontollar les ganes de tirar endavant i de lluitar, sentint-nos temptats a plantar-nos amb un: “fins aquí he arribat, i com que no sé que m’espera, no em moc”, tinguem clar que de cap manera podem rendir-nos. Deixar de lluitar és la manera més covarda de rendir-se. Abans de la pandèmia tothom més o menys tenia fets o intuïts els seus plans de futur, els quals el llarg confinament i el pànic associat va fer que bastants es creuessin de braços esperant que el destí decidís; però cada dia n’estic més segur que una majoria vam reaccionar mirant d’adaptar-nos a la nova situació canviant d’estratègia i renovant el coratge per seguir fent plans. És cert que només amb la voluntat teòrica no n’hi havia prou, i que alguns se’n han sortit i d’altres potser no; ara bé, no tingueu cap dubte que dels que varen quedar-se paralitzats per la por o l’angoixa, la majoria han quedat malferits o ja crien malves. Tinc subratllat d’un reportatge que vaig llegir sobre un llegendari entrenador de beisbol, Vince Lombardi, una de les arengues que dedicava als seus jugadors quan tenien la moral de cul per terra, era: “Les batalles no sempre les guanya el més fort, o el més veloç; tard o d’hora, l’home que triomfa és aquell que creu que pot triomfar”.
Uns activistes de no sé quina església evangèlica de les moltes que estan escampades arreu, em van deixar a la bústia un prospecte que em va cridar l’atenció, perquè amb lletres destacades llançava un repte que no podia ser més optimista i oportú: “No vos preocupeu pel demà!”. A continuació, reproduïa unes paraules de Jesús, segons el testimoni de l’evangelista Mateu: “No passeu ànsia, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Si no recordo malament, aquestes paraules formen part del famós sermó de la muntanya en que, entre d’altres reflexions, Jesús va explicar que la preocupació excessiva no millora ni allarga la nostra vida i que no cal inquietar-se massa pel demà, que Déu ja cuidarà dels qui el serveixen (i dels que no el serveixen, què se n'ha de fer?, igual que cuida de les plantes i els animals. Reconec que els creients potser es tranquil·litzen amb aquestes paraules balsàmiques; però a mi, francament, em destaroten quan em pregunto com Déu pot permetre les barbaritats que es cometen per exemple a la guerra d’Ucraïna, a les 54 i escaig de guerres obertes arreu del món o enmig de les aigües dels mars que engoleixen refugiats que fugen de la misèria dels seus països, perquè quedant-se no hi veuen cap futur pel demà.
En fi, si mirem enrere, el llistat de coses que s’han fet malament i han portat la humanitat pel camí del pedregar són inacabables. La qüestió és si avui estem més a prop d’estimbar-nos pel precipici, que no pas abans. És a dir: cada dia que passa estem més en perill que fa un segle? Jo diria que de temptacions caïnites n’hi ha hagut des que el món és món, i no obstant això, “el demà” com a concepte no ha perillat mai d’extingir-se. Sempre hi ha un futur que espera que algú vulgui lluitar per ell. Si repasseu els diaris d’avui mateix, trobareu infinitat d’actes de tota mena i en tots els àmbits, que estan programats s’han preparat amb il.lusió des de fa dies. Encara que sembli una frivolitat, els quatre-cents llargs de vehicles que avui sortiran de Barcelona cap als seus destins de vacances porten encastada al front l’esperança en alguna mena de demà feliç. És sorprenent, doncs, com una mica de demà pot compensar una porció sencera d’ahir. A més a més de “dema”, moltes persones continuem tenint “somnis”. I com deia en Victor Hugo, “no hi ha res com un somni per crear el futur”.
En un d’aquests llibres d’autoajuda que a vegades et cauen a les mans, hi vaig llegir una frase que em va fer patxoca i que en moments que estic particularment fotut, repeteixo: “L’esperança és com el sol, si només creus en ell quan el veus, mai superaràs la nit”. Per favor, amics i amigues del blog, no us rendiu escolteu el que escolteu, perquè tot es relatiu. El problema és que a vegades ha de costar molt de resistir, quan t’has quedat més pelat que les rates. Francament, no trobo les paraules adequades en segon quins casos extrems, i si busco refugi en la fe encara és més difícil quan ningú t’explica perquè Déu – el déu que sigui – sembla que miri cap una altra banda, per exemple, quan es massacren criatures cada dia.
(Observació important: Mireu, ja sé que fa quatre dies vaig fer una parada tècnica per carregar piles. Sincerament, no en vaig tenir prou i farè com la mainada "vacances" fins passada la setmana santa. De fet, vosaltres potser també m'agraireu que no us doni la tabarra. Això sí, si en passés una de grossa, tornaré a corre-cuita, no perquè la meva opinió valgui d'alguna cosa sinó simplement per desfogar-me la mala llet i seguir encoratjar-vos a resistir).

dimecres, 6 d’abril de 2022

LA SANITAT PÚBLICA EN TÉ PER ESTONA D’ANAR AMB UN ESCLOP I UNA ESPARDENYA

 

El president de la Generalitat va assegurar que el compromís del seu govern per millorar la Sanitat era una prioritat, com es feia palès en el fet que la partida pressupostària que hi destina enguany era la millor dotada; en concret, un de cada tres euros de despesa. El que passa és que no és ben bé veritat, com succeeix quasi sempre amb les declaracions polítiques: es va estalviar de dir que el pressupost de Salut per al 2022 és inferior al gastat “realment” els dos anys anteriors. En efecte: el 2019, abans de la pandèmia, la conselleria tenia una dotació de 8 mil milions i escaig (que van acabar sent 10,5 milions a final de l’exercici); el 2020, l’any de la pandèmia, Salut tenia previst gastar-se'n 9,7 milions, que van acabar sent 13,4, milions després de moure cel i terra per augmentar els recursos necessaris per entomar la crisi de la Covid. i l’any 2021 el govern va prorrogar els pressupostos inicials de l’any anterior, acumulant un dèficit comptable semblant. De manera que allò que diu el president és cert considerant el muntant de les partides pressupostades inicialment, és a dir: la partida destinada el 2022 (11,2 milions) ha crescut en relació als pressupostos "inicials" d'anys anteriors, però és evident que la quantitat pressupostada pel 2022, és entre un 16% i un 20% inferior al que es va gastar realment els anys anteriors en tancar els exercicis. Faves comptades!

Ara bé, ni que s’hagués tingut en compte la despesa definitiva no n’hi hauria prou perquè l’assistència primària deixés d’arrossegar-se amb un esclop i una espardenya. El Sindicat de Metges de Catalunya, entre d’altres opinions de pes, considera que els diners destinats a Salut no són suficients ni de bon tros per capgirar les retallades sanitàries aplicades des de fa més d’una dècada, ni per millorar les condicions laborals i retributives dels professionals, ni per incrementar la plantilla de personal mèdic (vora d’un 40% dels metges i metgesses són extracomunitaris), ni per cobrir el relleu generacional, ni per renovar i mantenir les infraestructures i equipaments, ni per un llarg etcètera de necessitats. Un desastre! Només per no perdre pistonada qualitativa farien falta 5 mil milions més , i perquè realment fos creïble la prioritat de que es vanta el president, caldria que el govern expliqués d’on pensa treure els recursos per pagar tantes misses. A la meva manera de veure, doncs, crec que és necessària una reflexió molt en profunditat sobre el finançament, ja que la despesa corrent per garantir la sanitat pública universal – pandèmia i crisis migratòria a banda – creix exponencialment. Els nous medicaments i tractaments, per exemple, són cada vegada més cars, i l’augment de l’esperança de vida de la població, incrementa les patologies cròniques (després de la pandèmia, sobretot les mentals) i, per tant, les despeses es disparen més enllà de les previsions.

Com s’acabarà tot plegat? Vés a saber si com es preguntava al blog d'ahir la nostra amiga Carme Gelpi, comentant la reflexió del dia: - “¿qui tindrà cura dels malalts mentals que la nostra pudenta societat ha generat, i diguem-ho clar, els polítics i les seves polítiques ràncies i miserables? Potser seria bo de reflexionar-hi i preveure què ens pot passar si els malalts mentals deixen de ser atesos. ¿Els deixaran lligats a les UCIS psiquiàtriques en ple segle 21?” Ens van vendre que teníem un dels millors sistemes sanitaris d’Europa i que els nostres professionals tenen tan bona formació que quan decideixen anar a treballar a l’estranger - perquè "la millor sanitat del món" els hi ofereix només que sous miserables i contractes precaris, els esperen amb els braços oberts a fora. Un metge de família es dolia fa poc, en unes declaracions a Regió-7, que: “El sistema sanitari català sempre ha jugat la carta de la vocació; però, amb els anys t’adones que amb la vocació no menges”. L’ICS ara voldria contractar metges de família, però la borsa de treball està buida i inclús ha prés la iniciativa insòlita d'oferir incentius o primes als MIR que vulguin dedicar-se a la medicina primària. El cas és que gent formada aquí - sabeu quan costa formar un metge? -, si s’ho poden manegar familiarment, prefereixen anar a treballar a una altra comunitat o directament a l’estranger. Qui en té la culpa d’aquesta sequera “vocacional i patriòtica”?

La culpa és molt negra, i com sempre passa, ningú se'n fa responsable; però, el cas és que els darrers anys hi ha hagut molt poca oferta de feina i la poca que ha existit era de mala qualitat, i els escadussers contractes que s’han fet han estat eventuals i de curta durada. Alguns, fins i tot d’un dia. De la bona feina dels metges de família, tanmateix, en depèn l’eficiència dels CAP, i la consolidació de la relació estable amb els pacients és una característica inherent a l’excel·lència de l’assistència primària. La institució nostrada del metge de capçalera, que es basava en la confiança i en l’empatia entre metge i malalt, avui és impossible perquè en prou feines metges i pacients tenen temps de conèixer-se mútuament, i des de la pandèmia aquesta relació ha anat a pitjor degut als entrebancs per aconseguir una visita presencial. Costa d’entendre que l’atenció primària hagi tingut menys recursos i menys facilitats per contractar professionals que altres nivells assistencials; però em temo que no és pas per casualitat. És la conseqüència de que les prioritats en política sanitària catalana – el canvi de prioritats les van inaugurar les esporgades a consciència del sistema "ideades" pel conseller Boris Ruiz amb el nihil obstat del llavors president Artur Mas, encaterinats ambdós temeràriament per la privatització poc a poc de la sanitat pública -, no contemplaven oferir sous dignes, ni condicions de treball decents; ni activar polítiques per dotar una atenció primària de prestigi, amb autonomia, capacitat de decisió clínica i de lideratge dins el sistema. I, de passada, desempallegar la teràpia de la gestió de la paperassa administrativa que distreu el professionals de les seves funcions terapèutiques envers els pacients.

Amb sis onades de covid a l’esquena, sumades a una dècada de retallades, de privatitzacions, d’infra-finançament i de fuga de talent, l’atenció primària quasi és un erm i, el pitjor de tot plegat, és que en un escenari de centraletes col·lapsades, de paperassa abusiva i de llistes d’espera impresentables i descontrolades, el personal administratiu ha d’entomar si us plau per força, la majoria sense estar degudament ensinistrat, la frustració de la ciutadania. L’OMS recomana que del total del pressupost destinat a Salut, l’atenció primària en rebi un 25% per garantir un servei fort i estable. Voleu que us recordi quin és el percentatge que s’hi aplica realment en els pressupostos actuals? No us ho dic, perquè no us caigui la cara de vergonya aliena. ¿Qui sap si els polítics, els gestors, els que definitiva prenen les decisions en matèria de sanitat pública, posen gaire sovint els peus en un CAP com a usuaris? I en suposat que alguns ho fessin, no busquen la manera de no fer cua com els altres? ¿Saben qui és el seu metge de capçalera del Seguro tota aquesta colla de vividors que acabo de citar? Un expert defenestrat per l'establishment, en Vicente Ortun, catedràtic emèrit de la Pompeu Fabra i exdegà del Departament d’Economia i Empresa, va gosar pronosticar va dies una heretgia política: “si no s’és conscient de la importància de l’atenció primària per al sistema sanitari, els CAP es convertiran en centres d’assistència dels pobres”. No ho voldria dir perquè no sembli una maldat, però és un fet la peculiaritat del nostre sistema sanitari, en el sentit que l’Estat ofereix als seus funcionaris i molts dels seus treballadors públics – professors, mestres, jutges, parlamentaris, militars i policies –. una atenció primària diferenciada del sistema públic de Salut mitjançant contractes amb Mútues privades. Quina paradoxa, doncs, que els que més defensen de cara a la galeria la sanitat pública, siguin els que menys la fan servir! I no afegeixo res més, per a no desbarrar.

dilluns, 4 d’abril de 2022

EL PIB I L’ESTAT DEL BENESTAR

 

En primer lloc: on està escrit que el PIB l’hàgim de considerar com a únic indicador de la bona o mala salut de l’estat del benestar? Potser ja comença a ser hora de revisar la metodologia i treure la pols d’altres “vaques sagrades” del nomenclàtor diguem-ne “capitalista”, amb que els encantats de la vida amb les teories neoliberals de la globalització a tremuja, ens han amargat la vida la darrera dècada. Vàrem encetar el segle acollonits per un elf burleta, malcarat i poc de fiar que anomenàvem “prima de risc”; i fins i tot els més analfabets en terminologia financera acabarem pendents de les fluctuacions que detectava aquest baròmetre desguitarrat, en mans dels que vigilen amb ulls de voltor per compte de vés a saber qui, la solvència econòmica dels països. Els “indicadors econòmics” ens han condicionat des de la bilirubina al bon humor, començant pels índex de referència de les hipoteques fins tots els inacabables llistats d’histèrics, hipersensibles i, sobretot covards, coeficients financers. Sota la influència de tota aquesta nomenclatura incomprensible per a la gran majoria dels ciutadans rasos, s’ha estat congriant perillosament entre aquest col·lectiu de víctimes propiciatòries de la globalització un clima de desconfiança envers la viabilitat d’un futur sostenible a mig i llar termini, en part degut a la inseguretat que produeixen tota aquest repertori d’indicadors virtuals que, en teoria, haurien de servir per desencallar els fulls de ruta aconsellables per evitar trompades. El que passa és que aquestes senyals d’alarma o de mesura són tan complexes, influenciables i volàtils que massa vegades no són prou fiables com per eliminar l’angoixa i fer-nos recuperar l’equilibri emocional.

Després de sentir tantes vegades, com si fos un mantra, que cal “canviar els paràmetres”, em dol confessar que encara ningú m’ha concretat en un llenguatge entenedor pels profans com jo, de quins paràmetres estem parlant; perquè si del que es tractés fos de repensar seriosament les tesis econòmiques, polítiques i socials en que s’ha abeurat la doctrina i la filosofia aplicada fins ara pels governants - i que ens ha portat a les portes del desastre en que s’està convertint, per exemple, la societat occidental -, no trobo que els nous xamans de la política i de l’economia s’hi esforcin massa per tenir apunt en les seves avaluacions programàtiques principis, valors i plans per fer créixer l’economia cohesionant la societat i fent sostenible a l’ensems el planeta; és a dir: uns nous paràmetres que marquin la diferència amb els actuals. En tot cas, el màxim que alguns polítics de bona fe aconsegueixen és un rentat de cara que salvi les aparences i faci més mengívoles les regles de joc d’un hipotètic i llunyà nou ordre mundial més humanístic; però enlloc veig que se’ns proposi que es mesurin de diferent manera de com s’ha estat fent fins ara paràmetres tan determinants, per exemple, com el nivell de creixement intel·lectual o el grau de benestar d’un país.

M’agradaria que enlloc d’atabalar-nos amb el PIB prestéssim atenció també a uns índex molt més efectius, de cara a implementar un vertader canvi de paràmetres, com són mesurar els desenvolupaments humà, de gènere, d’igualtat o de pobresa, fins a definir una mena d’índex de la felicitat. Si de veritat hi hagués una nova generació política il·lusionada i compromesa per canviar paràmetres arnats, hauria de començar per deixar de banda la doctrina del creixement econòmic “a qualsevol preu”. A nova Zelanda, per cert governada per una dona carismàtica com la Jacinta Arden, enlloc d’aprovar com nosaltres uns “pressupostos generals de l’Estat”, a l’estil més tradicional d’una administració burocràtica, el Parlament d’aquell país discuteix les partides d’uns “pressupostos del benestar”. I com és defineix, preguntareu, aquest benestar? ¿En que hi hagi una tira llarga de subvencions i ajudes a fons perdut per triar i remenar, incentivant la rutina del mínim esforç sota les faldilles del “pare Estat”, o atiant les iniciatives creatives, productives i competitives de gent emprenedora que ajudi a crear llocs de treball ben pagats? Fixant-nos en el nostre país, quan passem vergonya per duplicar a la baixa els registres de desenvolupament econòmic que exhibeixen els currículums de la majoria de països de la UE, ens hem preguntat com s’ha arribat al desastre del nostre teixit industrial?

A la meva manera de veure, alguna cosa hi deu tenir a veure que en els darrers trenta anys la manca d’estabilitat laboral dels llocs de treball (sigui a la industria o als serveis) – la temporalitat és el principal factor de corrosió d’una xarxa productiva eficient que vulgui marcar diferència generant valor afegit de qualitat -, ha caracteritzat l’ocupació precària en amplis sectors, tan privats com públics (la temporalitat en Sanitat és denigrant), evitant com si fos un pecat l’augment estructural de la despesa administrativa. Com a conseqüència d’aquesta política industrial i econòmica més que de baixa volada totalment eixorca, ens ha quedat un teixit productiu industrial en la seva majoria compost de petites o diminutes empreses, amb baixos salaris i escàs valor afegit que aporta molta ocupació temporal en èpoques de creixement puntual i que la destrueix en arribar la crisis, i en empreses grans propietat de multinacionals que tenen lluny de casa nostra la tecnologia i el poder de decisió. Cada vegada coincideixen més els economistes en el diagnòstic de la situació precària de la nostra economia industrial: des dels anys vuitanta, baixa productivitat, alta temporalitat, intensa creació de llocs de treball en èpoques d’expansió i fort augment de l’atur en la recessió, són cares d’un mateix poliedre: el de l’encasellament crònic en paràmetres de baixa qualitat”.

Ara bé, canviar els paràmetres no és qüestió d’un dia per altre, sinó que cal un procés cultural lent, laboriós i continuat, iniciat des de les beceroles (l’escola, la formació tècnica professional i la universitària). Com en la construcció d’edificis, no pot reeixir cap projecte econòmic ni social que comenci per la teulada i menystingui els ciments com s’està tolerant des dels diferents governs que es configuri la societat del demà. Tanmateix, perquè es doni el consens social imprescindible cal que els paràmetres que s’hagin de canviar no siguin confusos, que estiguin destinats a solucionar els problemes reals que les persones perceben cada dia, que no siguin especulatius, ni populistes, ni producte del pànic. I sobretot, que no s’adoptin per mimetitzar allò que fan des de fa temps els veïns, una mala costum bastant arrelada en un país consumit per la mandra atàvica del “que inventen ellos!” No estar pendents a totes hores del PIB, potser seria un primer pas per consensuar uns pressupostos pel benestar. Però ho veig difícil mentre perdem el temps amb polèmiques tan estèrils i artificials com imposar per llei una llengua a l’escola que no reflecteix la realitat del carrer, ni la pròpia realitat practica que hom viu a les aules, a les llars i als espais d’oci nocturn, o gastar energies, hores i calers en promocions i referèndums, per aconseguir amb calçador uns jocs olímpics d’hivern a vint anys vista, on l’element principal (la neu) no està ni tan sols garantida.

dijous, 31 de març de 2022

UNA PLANTOFADA QUE HA PORTAT MOLTA CUA I POSAT EN RELLEU MOLTA HIPOCRESIA

 

L’actor Will Smith, en plena cerimònia dels Oscars, va pujar a l’escenari i va endinyar una senyora plantofada als morros del presentador de la gala, l’humorista Cris Rock, després que aquest deixés anar una broma impertinent i sense cap relació amb l'acte que es celebrava, en relació a la caiguda de cabell (alopècia) que pateix la dona de l’actor, la Jada, com a seqüela de la quimioteràpia. La reacció de l’actor ha generat els darrers dies un debat divers i crispat, en molts de casos instrumentalitzat ideològicament per acusar-lo de comportament masclista i de fomentar la masculinitat tòxica; en canvi, el comportament impresentable del còmic que va encendre el misto, ha rebut moltes menys crítiques malgrat se havia ridiculitzat en públic la imatge d’una dona a causa d’un problema de salut. L’actor, va justificar la seva reacció airada, dient que: “els acudits sobre mi són part de la meva feina, però un acudit sobre la condició mèdica de la meva dona em va resultar difícil de suportar i vaig reaccionar de manera emocional”. Després, suposo que aconsellat pels seus relacions públiques, va matisar en un post a Instagram que: “no hi ha lloc per la violència, en un món d’amor i bondat”. Els que condemnen i abominen la bufetada de Will Smith potser convindria que recordessin les declaracions del papa Francesc l’any 2015, en tornant d’un viatge pastoral a les Filipines, i que responent una pregunta d’un periodista sobre l’abús de la llibertat d’expressió, va contestar sense embuts: “Si insultan a mi mamá, pueden esperarse un puñetazo. ¡Es normal!”

Partint de la base que la violència, en totes les seves formes (inclosa quan s’utilitza la paraula com a arma), és verinosa i destructiva; qui sap si per ser honestos no hauríem de preguntar-nos què haguéssim fet nosaltres, en unes circumstàncies semblants a les de l’actor americà. I el que estigui lliure de mals pensaments, que tiri la primera pedra. A la meva manera de veure, en el col·lectiu d’humoristes hi ha gent molt intel·ligent que domina la finesa de provocar la rialla sense necessitat d’incomodar o desconcertar l’auditori, però també per desgracia n’hi ha una colla que destil·len mala llet cada vegada que pretenen fer “una gracieta” i que estan convençuts que quan més grossa la diguin i més descaradament es comportin, sense respectar cap línia vermella, més famosos seran. I si algú els renya reivindiquen un malentès “dret a la sàtira” superior en la seva opinió al “dret a l’honor”, que reclamin els que se sentin ofesos. Existeixen tants tipus d’humor com persones al món. Cadascú té una forma de fer riure pròpia i també d’interpretar les bromes. Però no es pot confondre la sàtira o la ironia, inclús el sarcasme, amb fer befa d’algú a causa d’un defecte físic o de la seva orientació sexual, per exemple. I és que hi ha una gran diferència entre riure amb algú o riure’s d’algú, no trobeu?

A “Psychology Today”, una prestigiosa revista de divulgació psicològica publicada als Estats Units des de 1967, l’expert Ronald Riggio va escriure un article de referència, humor resumint l'humor en quatre tipus. 1). L’humor d’afiliació, que s’utilitza per unir, és a dir, per fer riure totes les persones d’un grup. És per això que se sol basar en bromes sobre fets quotidians o situacions que hem viscut i amb les que tothom s’hi pot sentir identificat, perquè crea una sensació de companyerisme i benestar. 2)- L’humor agressiu, que es basa en la humiliació i la burla. És típic d’humoristes professionals que es riuen de persones conegudes per fer gràcia. Aquest tipus d’humor pot ser perillós, sobretot si envaeix l’àmbit privat d'aquestes persones, perquè pot ferir sentiments, dignitat i malmetre l’autoestima. 3)- L’humor d’auto millora, que s'identifica com la capacitat de riure’s d’un mateix de manera positiva i sana, que ben gestionat pot treure ferro a situacions complicades i a disminuir l’estrès. 4)- L’humor contraproduent, que també consisteix en riure’s d’un mateix, però en negatiu. És a dir, de fer bromes menyspreant-se, fent-se la víctima, que no fa gràcia perquè pot fer sentir incòmodes els que escolten aquest acudits, mentre que a qui el practica pot acabar afectant-li l'amor propi. Francament, aplicant aquestes definicions a l’incident de la gala dels Oscars, ¿oi que els acudits de l’humorista presentador els hauríem de classificar en el grup d’humor “agressiu?

Jo, que més d’una vegada m’apunto a la ironia per fer més digeribles les meves reflexions. avui en principi volia posar en relleu com en són d’esperpèntiques algunes “taules de diàleg” per resoldre conflictes, a la vista de com ho pelen amb la muntada entre Rússia i Ucraïna, amb Turquia d’àrbitre i amfitriona, on tots desconfien de tots tant que la delegació ucraïnesa té ordres estrictes de no menjar ni beure res que no s’ho portin ells de casa, i el propi amfitrió, el president turc, ostentosament va declinar encaixar la mà amb cap dels seus convidats, suposo que per precaució. Espero que a las converses entre Catalunya i Espanya, els participant a la taula de diàleg no tinguin tanta por de ser enverinats. Escenes com aquesta de la mesa de pau sí que és per petar-s’hi de riure! En fi, continuem la nostra: en l’univers d'Internet han fet forrolla els anomenats “mems” que, en principi, es volen vendre com una mena de “píndoles d’humor”, i que els utilitza tothom sabent que arrosseguen una càrrega d’ideologia més o menys camuflada en els seus continguts, i els seus principals usuaris, llevat de quatre despistats, pertanyen de lluny o d’aprop a grups feixistes, neonazis i conservadors. De fet, la inexplicable arribada de Trump al poder estigué precedida de carretades de mems tòxics i falsos.

En definitiva, la història demostra d'antuvi que el poder i l’establishment que el recolza no són amics de la rialla franca. Les religions, en general, tampoc són fans de l’humor i només referint-nos a la nostra, hi trobem “perles” que fan literalment pixar de riure del carques que són. El bisbe Climent d’Alexandria, per exemple, aconsellava als bons cristians: “no creure’s res del que diguin les persones que es dediquen a fer riure”. I sant Lleandre maleeix “la grolleria d’estar sempre de filis procurant que els altres s’ho passin bé fent el pallasso”. Per tant, anem amb compte: per protegir la llibertat d’expressió no es pot permetre ni als Estats, ni a les Esglésies, ni al Diner que dictin les normes sobre què és acceptable o no en matèria d’humor. Les línies vermelles dels acudits les han de fixar les consciències dels propis humoristes, potser simplement aplicant-se el més elemental dels principis ètics: “el que no t’agradaria que diguessin de tu, no ho diguis dels altres". En resum i per no allargar-me: arrel del debat que ha desencadenat la bufetada d’en Will Smith, hem de reconèixer que moltes persones amb les seves opinions han fet palès fins a quin punt en aquest món es pot arribar a ser hipòcrita, a vegades.

dimarts, 29 de març de 2022

LA PANDEMIA, LIQUIDADA PER REAL DECRET

 

És més vell que l’anar a peu allò de que “ulls que no veuen, el cor no se’n dol”. Ja sé que no és ben bé el mateix i que segons com es miri no encaixa a mida de la reflexió d’avui; però, em dona la impressió que en certa manera des de la plana major del comitè de seguiment de la pandèmia s’ha especulat que retirant del primer pla de l’actualitat quotidiana estadístiques, com ara quantes contaminacions per cada cent mil habitants s’han comptabilitzat la darrera setmana, o desdibuixant d’altres incidències relacionades amb el coronavirus, aquestes mesures ajudaran a recrear el clima de la desitjada “normalitat”. Reconec que en temps de pandèmia, o de guerra com ara ens ha tocat patir de rebot i sense solució de continuïtat entre tragèdies, enterbolir l’impacte de la crua realitat pot servir de pal·liatiu temporal per aturar l’angoixa – per aquesta raó alguns psicòlegs recomanen als seus clients passar de llarg dels noticiaris i distreure’s tant com puguin –, perquè, en certa manera, sembla que allunyar-se de l’epicentre dels problemes fa que aquests semblin menys greus o aparatosos.

Des d’avui, per decret s’ha posat fi a les quarantenes per covid obligatòries per als positius asimptomàtics i lleus. Es posa fi, doncs, als emprenyadors aïllaments obligatoris de set dies i a les carregoses proves diagnòstiques (PCR i TA) abans de sortir de casa per precaució, i ja només es faran en cas de símptomes greus a les persones de risc com ara els majors de 60 anys, immuno-deprimits, embarassades, col·lectius sanitaris i sociosanitaris. I el terrorífic “bitxo” que des que va treure el nas a casa nostra ha deixat 26.867 morts, i a tota Espanya 102.053, si no mirem massa prim perquè sembla que la comptabilització dels casos confirmats, sobretot en algunes èpoques que l’administració anava més de cul, no va ser gaire reeixida com feien palès las continues discrepàncies segons les fonts subministradores de les dades. Arreu del món, però, el balanç de baixes estimades oficialment per l’OMS frega els 6 milions de persones; no obstant això, soto voce, alguns experts diuen que quan es tanquin definitivament els números, el balanç de víctimes es pot triplicar.

Malgrat avui, doncs, pràcticament la pandèmia s’hagi “degradat” a la categoria de “passa estacional de grip”, a la meva manera de veure no podem tancar caixa refiarnos-en, ja que ens movem en una incidència alta de contagis, tant és així que alguns prestigiosos epidemiòlegs opinen que no caldria córrer tant perquè les presses per aparentar normalitat absoluta ens poden donar sorpreses. És cert que ja acumulem tres setmanes de davallada de la corba epidèmica, i que han baixat gairebé tots els indicadors de l’ordre d’un 50%, respecte a la setmana passada. No discuteixo que es tracta d’una reculada sostinguda que ens fa pensar en una bona perspectiva de cara als propers mesos, si no és que salta algun imprevist ensurt com l’aparició d’una nova variant vírica, o si la sub-variant que ja circula majoritàriament a Dinamarca i que és més transmissible, no s’escapa del control. O si els sorprenents confinaments de poblacions senceres a Xina, són quelcom més que una mena de “jocs florals” d’una política de prevenció elevada a l’enèsima potència de l’exageració. Si els indicadors locals continuen millorant, segur que tot seran flors i violes. Ara bé, fem memòria que mesos enrere els científics deien que la població no podia començar a baixar la guàrdia, fins no establir la incidència per cent mil habitants, a 50 casos. Estem segurs que avui ens movem en aquests paràmetres ideals?

Però, àdhuc encara que fos certa aquesta dada d’incidència, podríem flexibilitzar les restriccions sempre que tinguéssim clar que s’ha de mantenir una vigilància epidemiològica reforçada, que ens permeti predir amb temps suficient l’amenaça d’una nova onada i, sobretot, tenir molt ben protegides mitjançant protocols transparents les persones vulnerables en general. La pressa no és bona consellera mai en res, però quan es tracta de qüestions tan sensibles com la salut pública s’ha d’anar molt en compte amb què es diu i com és diu. I en temps de transició entre l’estat d’alerta i el de relaxament com el que ens trobem ara, encara més. Tremolo quan escolto que les autoritats apel·len a la responsabilitat personal de cada ciutadà prendre mesures per a no contaminar, si noten que tenen símptomes, encara que siguin lleus, de ser portadors del virus. S’hauria de ser molt curós i responsable a l’hora d’adoptar mesures individuals d’auto-protecció per a no contaminar, ara que els positius passaran desapercebuts en suprimir-se els tests aleato-ris, llevat de en casos molt determinats. ¿Serem prou responsables per, com a mínim, tapar-nos la boca amb la mascareta quan tinguem dubtes de que no anem massa fins, tot i que els símptomes siguin lleus? A mi, francament, em preocupa i pel que pugui passar tindré sempre a mà la mascareta mentre no pugui tenir la certesa que en un local tancat, o estant amb contacte amb molta gent encara que sigui a l’aire lliure, algú no em deixarà la llufa. Cadascú pot fer el que cregui convenient, però jo diria que mentre no se li pugui cantar el gori-gori al “bitxo”, val més que estiguem al tanto. Pensem que la por guarda la vinya. I, dispenseu-me l’escepticisme: no m’acaba de convèncer això de liquidar una pandèmia per decret.

diumenge, 27 de març de 2022

ELS DIUMENGES REFLEXIONEM ESPIGOLANT “CARTES AL DIRECTOR”

 

Els caps de setmana us proposo reflexionar sobre opinions espigolades a la secció de “Cartes al Director”, publicades als diaris de casa nostra els darrers 8 dies. Ho faig perquè, com es deia en aquell "Parlament de Paper" inventat per "La Codorniz" dels anys de la dictadura, a les "Cartes al Director" els ciutadans hi aboquen la "seva" raó, que també té tot el dret del món a ser escoltada, puix sovint n’està molt carregada (de raó). Dues advertències, per evitar malentesos: 1ª) - Que hagi seleccionat unes cartes i no altres no vol dir que subscrigui necessàriament el seu contingut, i 2ª) - Que les reprodueixo literalment, en la llengua com han estat publicades)

LA VIDA.- Pot ser som capaços de recordar que ens trobem a la vida per un fet purament circumstancial i fràgil, tot pensant que mai no en tenim prou consciència de tot plegat. Sempre estem massa ocupats per pensar en res més que en allò que estem fent. No sabem veure amb prou claredat que entre tot això, ens hi passen un ulls que veuen i alhora retenen tota a informació; les hores, els mesos i els anys... Fins que de cop i volta, un bon dia, quan obrim les cortines del dormitori, mirem que fa un sol radiant a fora, que ens il·lumina la cara i fa que no recordem res de l’últim dia. Poc abans, ens vam adonar d’un signe tan vital, com era la vida. Què es la vida en el seu judici? La vida, és un temps perquè l’omplis de persones, de viatges, de plaers, d’art i de coneixements. Fa temps, vaig parlar amb un senyor sobre aquest tema i em deia... –ara que estic jubilat, viuré la vida–. Per ell, viure la vida és viatjar. Alhora, m’aconsellava que fes el mateix, ara que tenia força i salut per fer-ho. Entre mi, em preguntava: què és viure la vida? Fa temps, vaig llegir un article d’un periodista on deia que, la vida era prendre’s un cafè amb llet amb dos xurros sota l’ombra d’un pi. Jo, penso que el vaig entendre. No era el fet de fer-lo viure, per ell, era prestar atenció en el moment d’estar amb la ment neta. Ara, penso que tenia raó. Els problemes saben viatjar i no paguen bitllet. No importa cap a on vagis, si els problemes no et deixen veure quantes persones. N’hi hauran que passaran la vida somiant amb una futura felicitat i d’altres que no hi donaran importància. Quan arriba aquest dia, es moren. Per això, podem dir que quan el que es perd, són: les ganes de viatjar, la passió... per petita que aquesta sigui, la vida no perd importància ja que la continuem sentint i vivint d’una altre manera. (Enric Bach – Girona – Diari de Girona)

NO ÉS EL MATEIX SEGREGAR QUE DIFERENCIAR.- Segregar és marginar i excloure, en canvi diferenciar és establir per comparació una cosa òbvia. Si diem que a l’escola segreguem perquè separem per sexe, a l’esport, també podem dir que segreguem i no és així, sinó que diferenciem per unes característiques físiques que són general i majoritàriament diferents i que ens diuen que no corren, neden, esquien, salten... igual les persones de sexe masculí que les de sexe femení. Per tant, òbviament els diferenciem a l’hora de competir. Però no només això, també els separem a l’hora d’entrenar. Perquè? És que no mereixen les mateixes oportunitats? Senzillament perquè aprenen diferent i necessiten tècniques diferents. Si sabem que els cervells dels nens (homes) i de les nenes (dones) tenen diferències en l’estructura, la química i les hormones, no costa gaire entendre que aprendran de manera diferent i tindran unes necessitats d’entrenament diferent. Per tant, si hi ha escoles com el Bell·lloc i les Alzines que ofereixen aquests espais i els pares els hem escollit lliurement, no entenc que no puguin seguir existint. Heu viatjat per Europa o EUA? N’hi ha un munt i són públiques. És una opció més dins la diversitat i és tan vàlida com qualsevol altra. I no depèn del poder adquisitiu de les famílies, ni molt menys, és, senzillament una qüestió de llibertat d’elecció, de diversitat, de pluralitat i tot això que tant prediquem i que ens estem carregant. El nostres fills no estan segregats, tenen família (germans i germanes) i amics (nois i noies). (Eva Plans – Centelles – Diari de Girona)

EL PRIMER DIA DEL PARE SENSE EL PARE.- Fa poc més de tres mesos el virus de la Covid va arrossegar el meu pare a la mort. Van ser quinze dies d’hospital estranys, amb esperança perquè ell era fort i valent, però amb incertesa perquè aquesta pandèmia s’ha emportat moltes persones. En el cas del meu pare, sé que encara es volia quedar més dies en aquest món, ell sentia que tenia coses per fer i això és el que realment em va entristir. Gràcies al personal sanitari, i als nous protocols d’acompanyament als malalts, vam poder visitar-lo i fer un acompanyament com qualsevol ésser humà es mereix. Ell necessitava pocs catxarros (com ell deia), la seva radiet, les seves ulleres, afaitar-se i, per descomptat, el SEGRE cada dia. No li va faltar cap dia, l’ajudava a estar connectat amb la societat i, al mateix temps, a tenir tema de conversa amb els que l’envoltaven. Per una banda, acompanyar i cuidar en el tram final de vida produeix certa satisfacció, però, per l’altra, sempre queda el dubte de poder-ho haver fet millor. Els seus nets més petits pregunten com és que l’avi no hi és i s’entristeixen en no veure’l en les trobades familiars. Tot i això, la sensació en anomenar la paraula avi és bona. El record que els queda és bo. El trobem a faltar, sobretot l’Àxel, que pregunta per l’avi cada setmana, però els seus germans, Joana i Dídac, amb un intent d’elevar l’ànim li responen: “Encara ens queda l’àvia i els iaios.” Quan un marxa, tot es magnifica. Ara tenim magnificats els sentiments de pèrdua, però també la satisfacció d’haver-lo gaudit tants anys i haver-lo acompanyat amb amor a morir en pau. Ara ens ha tocat acomiadar- lo, i ho farem al seu estil: “Adeu, muchacho”. Connectar amb la tristesa de tant en tant et fa despertar. Així doncs, us animo a despertar, i, si podeu, connecteu amb l’amor pels vostres pares, no ho deixeu per més endavant, mai se sap. Gaudiu de la presència física dels pares, no deixeu que l’odi, la ràbia o el rancor s’apoderin d’aquestes relacions úniques. Perdonem, sentim compassió, estimem i gaudim, aprofiteu-ho els que podeu. (Marta Casals – Lleida – Diari El Segre)

UNIVERSITATS PER LA PAU.- Seria bo pensar en una universitat en què s’ensenyés a resoldre problemes polítics, enfrontaments i conflictes de tota mena, fent servir la intel·ligència, raonant, buscant estratègies, tot preparant gent que entengués que les armes són un mal gros per a tots. S’ha de ser savi i astut, per a una carrera així, perquè els que organitzen enfrontaments armats són capaços de tot, manipuladors, estrategs i obsessionats al poder. Fa anys que Putin s’està preparant per a aquesta guerra i si convé d’altres, és un dictador psicòpata, un assassí que ja veiem on ens porta. La història ja ens hauria d’alertar dels bojos que hi van passant, pensar i preveure aquesta gent que no es fa pas amb un dia. Lluitant amb armes, els únics que se’n beneficien són els que les fabriquen i els que hi trafiquen, ho sabem prou. Amb quins iots opulents es passegen arreu del món on no hi ha guerres o bé s’instal·len en països rics i sofisticats on viuen com reis. Els que pateixen la guerra, pobrets, ho veiem, són uns altres. De gent bona que lluita per la pau n’hi ha molta, però ens en falta molta més. Digueu-me somiatruites, però el món se’ns fa petit i l’hem d’administrar bé i tenir-ne cura. Que s’acabi aviat aquest malson. (Carme Daunis Agustí – Sadernes(Alta Garrotxa) – El Punt Diari)

D’OLIGARQUES, N’HI HA ARREU.- Hi ha expressions que duen impregnada una connotació ètica negativa. O, almenys, a mi m’ho sembla. Expressions com “els barons del PP”, o “els del 3%”, o “aquell de Dubai”. I ara, “els oligarques russos”. Cal dir que de grups o de persones qualificats per alguns aspectes particulars de la seva vida, n’hi ha molts, però la negativitat dels quatre que he esmentat prové de la seva manera d’exercir el poder en contra dels altres. Es tracta de gent que no és “normal”, perquè no comparteixen, no se solidaritzen, és com si no tinguessin ànima o veritat a les seves vides. No acuso ningú, però sí que vull insistir en el fet que oligarques com els russos, que tant tenen a veure amb la creació de monstres empresarials o militars, n’hi ha arreu, de l’Argentina o Xile fins a Rússia o dels Estats Units a l’Índia. Amb aquests, i altres “insolidaris”, suposo que s’hi passarà comptes i se’ls posarà al seu lloc del dia del Judici final, almenys, si n’hi ha. Que algú els empari aleshores. (Xavier Serra – Besalú – El Punt Diari)

ESQUERRA I CONVERGÈNCIA.- No entenc les paraules del senyor Rufián ni del senyor Joan Tardà contra el president Pujol, del tot sectàries. Catalunya encara viu de les estructures d’estat que va crear el president Pujol, pactant, tant amb el PP com amb el PSOE, Mossos d’Esquadra, TV3, supressió de governadors civils i del servei militar, un nou finançament i tot en aquella època i amb un independentisme molt més baix que ara. També el president Pujol va crear un país amb valors, molt avançat socialment i diferent d’Espanya amb la immersió lingüística consensuada socialment. Els fets són aquests. Molts polí-tics volen esborrar l’obra del president Pujol, però els resultats que ells – i em refereixo a Esquerra Republicana – en treuen fins ara per donar suport al PSOE són molt minsos, tant pel que fa a la “taula de diàleg” com a la ridícula trobada bilateral, total res. També crec que fer judicis sobre el president Pujol quan encara no hi ha sentència potser és una mica precipitat. (Lluis Valls Botet – Barcelona – El Punt Diari)

 

dissabte, 26 de març de 2022

SI EL PODER JUDICIAL TREPITJA MASSA ELS ULLS DE POLL DEL LEGISLATIU, LA DEMOCRÀCIA SE'N PERJUDICA

 

Això no és un tema menor. De fet és molt greu per a la democràcia que no es respecti la separació entre els seus tres poders vertebradors: legislatiu, executiu i judicial. Sense una divisió de poders estricta i a prova de violacions de competències el sistema de convivència que representa la democràcia com a sistema de govern es desequilibra i acaba trencant-se. En una democràcia perfecta, suposo que hi estareu d'acord, la batuta correspon al poder legislatiu que emana directament de la voluntat popular exercida mitjançant l’elecció per part de la ciutadania dels seus representants.

El full de ruta pel que fa al repartiment de poders en un estat democràtic, a la meva manera de veure, no pot ser més simple: el legislatiu fa les lleis, l’executiu les executa i el judicial les fa complir als infractors, i controla que l’executiu les apliqui al peu de la lletra, sense fer-ne interpretacions de conveniència a l’empara d’unes lleis malgirbades i plenes de llacunes. Aquestes "interpretacions" per part de l'executiu son les que aprofita l’oposició per buscar a través del poder judicial, que a vegades s’hi presta temeràriament per tornar favors polítics, dreceres en la seva cursa cap a la conquesta del poder.

Jo diria que la democràcia no és un fi en si mateixa – el fi és el bé comú, el benestar de tots, la convivència harmònica dels ciutadans –, sinó que és un instrument, una eina, i com a tal pot tenir qualitats i defectes; en conseqüència, si no és perfecta i té deficiències no cal fer-ne escarafalls, simplement vol dir que és millorable. La història demostra que la democràcia, precisament, malgrat les seves esquerdes, imperfeccions i flaqueses, és el millor sistema polític que existeix. Des de fa uns mesos, però, s’ha entaulat com a tema recurrent en moltes tertúlies debatre el pedigrí democràtic de l’estat espanyol, qüestionant si és una democràcia “plena” o - rebaixant l’èmfasi en un to mes moderat, però maquiavèl·licament escèptic -, si simplement és “imperfecta”.

Segons es desprèn de diferents informes elaborats per instituts d'opinió respectats internacionalment, Espanya sí que n'és una de democràcia plena però amb reserves, que es deriven de la pràctica; és a dir, de l’acció política concreta que es fa o com es fa, oblidant-se per desgràcia massa sovint de valors democràtics fonamentals, com per exemple va passar fa quatre dies amb part de la bateria legislativa elaborada durant la pandèmia. El que passa és que la valoració que en fan els experts d'aquestes mancances o "lapsus" és molt més tolerant que la dels ciutadans. La raó és molt senzilla d’explicar mentre que els experts es limiten a fer un diagnòstic acadèmic, els ciutadans aquestes deficiències les pateixen en la pròpia pell.

Quan parlem de de democràcia encara hi ha molts que la identifiquen com a sinònim de llibertat, i en funció d’aquesta sublim i mitificada paraula, massa vegades s’ha pretès fer passar bou per bèstia grossa. Crec que valdria la pena, doncs, que quan a les escoles s’ensenyi de què va la “democràcia” es recordés allò que explicava el jurista Cesare Beccaria, l’any 1774, per posar els punts sobre les is en aquesta complicada qüestió: “els homes independents i aïllats es van unir en societat, cansats de gaudir d’una llibertat que els era inútil i feixuga. Per tant, van decidir sacrificar una part d’aquesta llibertat per assegurar la tranquil·litat: així van néixer les lleis”.

Perquè la democràcia funcioni perfectament i, per tant, sigui plena cal respectar escrupolosament i sense fer-se trampes al solitari el paper dels tres poders, per aquest ordre: legislatiu, executiu i judicial. És a dir, les cambres de representants dels ciutadans (els dipositaris legítims del poder democràtic), haurien de dedicar-se exclusivament a legislar, és a dir a redactar les lleis que un cop consensuades entre quants més millor serveixin per “ordenar” la vida quotidiana en tots els seus aspectes, derivades i circumstàncies. L’executiu, com el seu nom indica, s’hauria de dedicar només a posar en marxa aquestes lleis, dotant-les de tota la infraestructura administrativa i financera que calgui perquè siguin sostenibles. I, finalment, la justícia s’hauria de limitar a “controlar” que els legisladors en fer lleis respectessin els drets fonamentals de les persones i que l’executiu no es passés de rosca fent interpretacions “lliures” pel seu compte. Si l’executiu considera que una llei s’ha de modificar, hauria de procurar no fer-ho per real-decret, respectant el principi que l’únic que pot modificar una llei és el poder legislatiu que la va crear.

Si cada poder és posés al seu lloc i no volgués interferir les competències dels altres poders, la democràcia en sortiria molt reforçada. Esclar que en aquest sentit també s’hauria de convenir que les cambres legislatives s'haurien de dedicar "full time" a fer feina per resoldre, mitjançant lleis justes i meticulosament estudiades la bona convivència i la igualtat d’oportunitats entre les persones, enlloc de convertir els parlaments en circs on l’insult es barreja amb la grolleria, la calumnia i la mentida. Unes conductes que no es poden permetre en una democràcia, de la mateixa manera que tampoc sigui bo abusar de la justícia per resoldre conflictes polítics, realitat que ha esdevingut una pràctica poc recomanable. Però, per què? No cal ser gaire llest per adonar-se del contrasentit que suposa que el conjunt del poder judicial – la designació dels jutges, de les cúpules supremes i dels òrgans de govern i de seves les institucions – estigui supeditat als interessos i a les quotes d'influència pels partits polítics, és una pràctica poc recomanable.

dijous, 24 de març de 2022

ELS “VULNERABLES” CADA DIA SOM MÉS VULNERABLES, PERÒ NO PODEM PAS RENDIR-NOS

En temps de pandèmia, a la població de més de seixanta i pico d’anys ens van encolomar una nova etiqueta per encasellar-nos - afegint-la a les ja preexistents definicions en funció de certa edat, com gent gran, grans persones, segona joventut, jubilats, iaios, vells, ancians i un llarg etcètera d’adjectius més o menys encantadors -: fou la de “gent vulnerable”. A partir del moment que els responsables de la Sanitat Pública van dedicar-se a planificar la vida a tots els ciutadans, en teoria per defensar la societat davant les envestides del reconsagrat coronavirus, es va establir una mena d’edat de tall, a partir de la qual s’esdevenia “vulnerable” o “fràgil”. I tant com passava amb els altres apel·latius destinats a catalogar els que - per entendre’ns, no som de la primera volada -, uns s’hi identificaren més que no pas altres amb aquesta nomenclatura “administrativa”, degut a que mentre uns s’ho prenien com una mena de garantia de rebre un tracte “preferencial” en consideració a les seves teòriques xacres, per altres (m'agradaria escriure que per a la majoria) aquest enquadrament oficial en una mena d’estatus de la vulnerabilitat, encara que segurament fos ben intencionat, els sonava com una benvinguda no gaire engrescadora a l'etapa de la “decadència”; en el sentit més ampli i depriment de la paraula, quan molts dels “afortunats” amb el carnet simbòlic de persones “vulnerables”, ni física ni intel·lectualment no ens resignàvem a sentir-nos-en. No obstant això, també es cert que alguns d’aquest rebecs quan no ens veia ningú i per tant no calia “fer-nos el fort” reconeixíem, potser en passar figues amb el cap descansant al coixí, que la moral sí que a estones ens flaquejava i la teníem tocadeta, malgrat dissimuléssim perquè no fos dit que estaven acollonits.

En canvi, ara que cada dia ens llevem amb una nova manxiula informativa que ens descol·loca, no veig que a ningú se li hagi acudit que aquesta vegada sí que - precisament per emmagatzemar molta experiència i pàgines viscudes a la motxilla que porten penjada a l’esquena -, hi ha un bon grapat de persones grans que són especialment vulnerables al bombardeig de notícies negatives i sobretot als comentaris temeraris i apocalíptics que regalimen cada dia, i de quina contaminació mental cap “autoritat” els protegeix. Hom no se’n pot sostraure per molt que tanqui la tele, la ràdio o no llegeixi cap diari, al mal rotllo que es respira pel món. Avui en dia, viure d’esquena a la realitat és impossible perquè per un cantó o altre hom s’arriba a assabentar de que n’estan passant unes quantes de grosses i de que no anem pas bé; i no n’estic gens segur que qui es vanta de viure en un búnquer virtual fet a mida, presidit per un “carpe diem” gegantí encastat a la porta d’entrada, se n’acabi sortint de ser impermeable a la sensació de “vulnerabilitat”. Suposo que les persones joves i de mitja edat, que pertanyen a una generació que si bé observa amb relativa pre-ocupació els esdeveniments quotidians, per ells es tracta de quelcom que els ve de nou, que com a màxim els sorprèn o encurioseix i poca cosa més. Però la gent de la meva generació, deu anys amunt o avall, moltes de les coses que estan passant ens sona a un “déjà vu” que ens situa en escenaris tràgics i bastant llòbrecs, sigui perquè vàrem viure les escorrialles dels moments més durs de la postguerra o perquè pares, avis o oncles ens van explicar de primera mà els sacrificis i angoixes que significa viure amb l’ai al cor en temps difícils, veient que la misèria i la mort passa arran de casa.
A la meva manera de veure, doncs, els responsables de la societat haurien de tenir en compte que hi ha uns col·lectius de persones que són especialment vulnerables per reviure la incertesa que es deriva del capgirell que s’ha produït en les rutines que semblaven controlades i regulades per sempre més pels governs, en part gràcies a la tecnologia i el bluf de la globalització, en aspectes tan delicats i sensibles per a les persones que voldrien recòrrer els anys que els hi quedin de vida, quan ja estan en temps de descompte, amb pas ferm enlloc d’estar condemnades a fer tentines, com són els serveis socials suficients, una sanitat sense llistes d’espera i unes pensions que garanteixin l’estabilitat enfront la carestia de la vida... La incertesa és terrible i si es congria embolcallada entre soledat i pànic, pot ser destructiva. Els governants haurien de ser particularment curosos amb aquesta bossa important de “vulnerables” davant les notícies que els fan entrellucar que el dia de demà que creien discorreria plàcid, perquè se l'havien guanyat la tranquil·litat a pols, s’està enterbolint per culpa de preguntes que ningú respón: i si demà no em puc escalfar perquè no pugui pagar el rebut del gas o de la llum? I si m’escapcen el poder adquisitiu de la pensió o me la retallen del tot? I si em treuen del pis perquè no pugui pagar el lloguer que me’n demanin després de “posar-lo al dia”? I si no puc sortir de casa perquè amb l’augment de la misèria, els carrers cada vegada siguin menys segurs? Mascaretes i pors fora com diu el doctor Argimon o ja ens ho trobarem, com amenaça l’epidemiòleg Oriol Mitjà?
Aquesta “vulnerabilitat” sobrevinguda i atiada cada dia a còpia d’afegir més incerteses a una atmosfera ja prou carregada de pors, no es cura amb vacunes ni amb ansiolítics, sinó donant des del poder explicacions coherents, creïbles i prou solides per agafar-s’hi. ¿Però on s’amaguen , si és qui són, els governants que donin confi-ança als ciutadans sense fer volar coloms, venent fum o emmascarant la veritat tal com calgui per mantenir la seva menjadora pública? Al pas que anem i mentre no prosperi des de les beceroles una revolució cultural que capgiri de cap a peus el capteniment de les persones en el sentit, per exemple, de considerar que en un planeta on totes les persones són genèticament iguals – com va demostrar en Darwin fa un pilot d’anys – i que no hi ha problemes sectorials o territorials sinó que tots els conflictes acaben afectant l’espècie humana en conjunt, potser les persones a qui volen fer sentir “vulnerables” encara que tinguem corda per estona hem d’esmerçar-nos més que mai en no rendir-nos, en no deixar-nos estabornir ni intoxicar per les in-certeses amb que intencionadament ens assetgen la “voluntat de viure” els que, vés a saber per quina raó, ens volen fer sentir més vulnerables i trencadissos cada dia a copia d’esglais. I per a no capitular, el millor remei és no estar-se parat, omplir totes les hores del dia ocupades amb obligacions voluntaris – caminar, llegir, escriure les memòries, practicar la conversa amb els amics i la solidaritat amb els necessitats, cuidar-se d’un hort o d’un jardí, etcètera – la qüestió és no passar-se el dia fent capcinades presoners de la tele-escombraria o de les xafarderies tòxiques servides a través de les xarxes mentideres. No podem deixar de ser conscients de la nostra "natural" vulnerabilitat relativa, però tampoc podem recrear-nos en el sentiment anorreador de “sentir-nos vulnerables”.

dimarts, 22 de març de 2022

VENEN TEMPS DIFÍCILS I MOLTES NAUS VAN A LA DERIVA PER CULPA DE CAPITANS MALDESTRES

 

Els pobles que al llarg de la història van estar sotmesos a fortes pressions emocionals i se’n van sortir sense prendre mal o amb poques seqüeles, tenien un comú denominador: en els pitjors moments no van perdre mai l’esperança ni la fe amb els que capitanejaven la seva nau, fos un modest vaixell o un gran transatlàntic, ni en que trampejarien les dificultats inesperades de la travessia amb cordura, elegància i imaginació, i que capejarien les tempestes sobtades combinant voluntat ferma amb mà esquerra flexible. El problema és que avui dia, dels que governen les naus, les diverses tripulacions enrolades a bord per llei de la fatalitat natural i demogràfica en discrepen cada vegada més sovint de la seva capacitat per manar-los, quan no passa que se’n malfien directament del seu enteniment o els acusen, sense dissimular-ho, de conductes esbiaixades per interessos discutibles aliens al benestar de la nau. ¿A què pot ser deguda aquesta manca d’empatia amb els mariners? ¿És que potser les tripulacions s’han tornat de la pell de Satanàs, o més aviat serà que les titulacions de capità ja no s’han de guanyar a força d’experiència i de practicar el sentit comú, sinó que els diplomes que serveixen per treure’s la llicència de capitans es poden comprar als encants o a qualsevol botiga de tot a cent? Podríem dir que una mica de tot plegat hi ha, per ser exactes.

Tanmateix, qui sap si la raó perquè les tripulacions cada dia són més refractàries a obeir l’autoritat dels seus capitans, i s’han tornat més esquerpes, exigents i difícils de conformar amb quatre jocs de mans de xarlatans de fira, simplement és conseqüència de que en política, sobretot en els nivells més alts i de més responsabilitat, els bojos es creuen capaços de fer bitlles. És a dir, amics meus: que dels que governen la majoria de naus se’n pot aprofitar ben poca cosa per fer bullir l’olla de la convivència pacífica i sense daltabaixos. I això es nota d’una hora lluny quan de “personatges” que no donen la talla mínima per passar un control de qualitat com cal se’n poden trobar tants com vulgueu a preu de saldo i de rebaixa en qualsevol basar, puix qui no és curt de gambals de naixement resulta ésser un aprofitat de ca l’ample que embolica l’objectiu de la bona política entenent l’a per la bé, substituint en el seu particular llibre d’estil la respectable paraula “servir” per un succedani més poca-solta i insolidari com és “prosperar”.

I no podem sospirar dient que ara no és com abans, doncs el cas és que de bons, íntegres i honestos capitans de nau, per molt que reculem en el temps en trobarem tan pocs que haurem de considerar-los com les honorables excepcions que confirmen la regla general de mediocritat o de qualificacions pitjors i més nocives per a les serves tripulacions, convertides en víctimes propiciatòries de decisions unilaterals o inclús d'experiments, tan impopulars que sovint per fer-los complir a bord de la nau, aquests capitans i els seus incondicionals les imposen traient a passejar el santcristo gros, i quan no n’hi ha prou amb aquest càstig preventiu es fan “obeir” més que no pas “respectar”, a còpia de fuetades i de repressió a la carta. És a dir, sempre n’hi ha hagut de manaires que es permetien certes extravagàncies en ocupar-se dels negocis i del rumb de les respectives naus després d’una nit boja i enmig de deliris de grandesa, però mai com ara els capitans havien pres sense consultar-ho a la tripulació tantes decisions compromeses, en circumstàncies que serien motiu de desqualificació per governar tant una nau com una simple barqueta, si haguessin de passar un test d’intel·ligència i de sentit de l’oportunitat.

Quan els capitans van a la seva i decideixen sense preguntar si la majoria de la tripulació hi està d’acord, o en fan un cas com un cabàs de les seves opinions quan en un gest de cara a la galeria les consulten, més que per compartir el comandament per tenir carta blanca per exercir-lo, les naus van de mal borràs. Apliqueu aquesta mena de paràbola en que he convertit la reflexió d’avui a la realitat que estem vivint, i qui sigui frare, que prengui candela. Perquè venen temps difícils i no tots els dies surt el sol. Potser convindria que les tripulacions mal governades se n'atipessin dels capitans inútils i els tiressin per la borda, després d'organitzar un motí. Si això arribés a passar, prego a Déu que els nous capitans escollits per la tripulació almenys siguin millors que els desbancats.