Follow by Email

dijous, 16 de novembre de 2017

EL TIET ORIOL M’HA ESCRIT UNA CARTA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 16 novembre 2017)

EL TIET ORIOL M’HA ESCRIT UNA CARTA.- Bé, no a mi personalment perquè no sóc militant d’ERC, però com que més d’una vegada els havia votat n’acuso rebut, per la part que em toca. La carta és molt llarga, però en resum ve a dir que en la gestió del fallit procés cap a la independència es van cometre alguns errors, el principal dels quals la ingenuïtat. Jo no voldria escantonar-li el plat bonic al tiet, però penso, i ho he de dir, que com han petat les coses hi té bastant més de culpa que fer el passerell, no haver sabut mossegar-se la llengua abans d’explicar sopars de duro a tort i a dret. En una època que hi havien deu mil orelles, pagades amb els fons de rèptils d'Interior, parades a totes les cantonades i cenacles polítics de Catalunya, amatents a xafardejar de què es parlava, què es conspirava, què es preparava; i que a Madrid, sense fer polseguera ni gota de fressa, es temptejaven personatges molt influents de la societat civil catalana no sobiranista per saber el grau de suport o comprensió envers el sobiranisme entre els lobbys que representaven aquestes patums, i sobretot quina era la línia vermella que no estaven disposats a creuar en l’aventura cap a un estat propi, sense dir prou! En totes aquestes maniobres endegades per entorpir, neutralitzar o directament sabotejar la política catalana, els madrilenys que són gats vells en l’art de tirar la pedra i amagar la mà, dissimulaven les pròpies cagades polítiques i no permetien que ningú des de les seves files desafinés sortint-se del guió marcat per en Rajoy. En canvi, els catalans semblava que ens havien vist alguna cosa i perdut la noció de la discreció, no podent-nos estar amb la boca closa gaire estona. Ens delíem massa per presumir del que fèiem, per esbombar què teníem entre mans o per explicar què pensàvem fer el dia després. Total, que amb tant bocamoll escampat, no calia pas que més espietes desembarquessin a Barcelona per enxampar indiscrecions, ja que una colla de carallots xerraires cantaven la palinòdia en quan els hi posaven una carxofa arran del nas.

I si només fos això rai! La incontinència verbal d’alguns destacats capatassos de l’operació “estat propi” confonien els manobres que els hi feien costat en tantes bones obres, amb declaracions contradictòries i àdhuc sorprenents. Mentre a Madrid quan es tractava de menjar-nos la moral no es desviaven de la partitura ni un pam i no feien ni un gall, aquí cadascú treia a passejar el reiet que portava al cos, posant-se de peus a la galleda amb una frivolitat que distreia la parròquia dels fidels de pedra picada i deixava perplexos els indecisos companys de viatge. Inclús el president Mas va veure’s obligat a reptar a mossegar-se la llengua i a no pensar tant en veu alta. Encara membres del govern, per exemple, no havien llegit la lletra menuda del decret de transitorietat, que ja en circulaven versions a la xarxa i a la redacció de més d’un diari digital a la llera del Manzanares. És de suposar que la filtració no la va fer l’esperit sant, sinó alguna gola profunda des de dintre. I és que era tanta l’eufòria en determinats cercles emperpalats d'independentisme que no els venia d’aquí fanfarronejar del què faríem i deixaríem de fer. El cas Santi Vidal va ser només una anècdota, que se li va fer pagar perquè era qui era, però de bocamolls n'anàvem servits. I el que digui que no en coneixia cap, que tiri la primera pedra. De manera tiet. que em sembla molt bé el que diu, però crec que a la carta hi ha excés de retòrica i poca concreció dels errors posant el dit a la nafra i, sobretot, manca ferm propòsit d’esmena.



dimecres, 15 de novembre de 2017

LA TRASPERÈNCIA QUE VOLDRIA TROBAR A CASA DELS QUE EM GOVERNEN.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 15 novembre 2017)

LA TRASPERÈNCIA QUE VOLDRIA TROBAR A CASA DELS QUE EM GOVERNEN.- Ara que tothom es posa a la boca un concepte tan delicat com el que se’n diu transparència, penso que amb aquesta qüestió passa una mica amb com entenia allò de “la repartidora” aquell comunista característic: "tot es pot repartir mentre no es tracti de bicicletes, perquè jo en tinc una". Una transparència que no entri en massa detalls, vol dir que estem davant d’una transparència coixa, que és el que passa, per exemple, quan es volen netejar les finestres amb un drap brut: en el millor dels casos els vidres queden entelats i tot es veu borrós. El que jo, en tant que ciutadà, voldria és ficar el nas a la lletra menuda dels pressupostos generals i dels contractes d’obra pública, no en els macro números de les partides, sinó en les peculiaritats de cadascuna i, pel que fa als pressupostos, els balanços d'execució final. I també em faria gràcia conèixer noms i cost d’assessors de lliure disposició i càrrecs de confiança a cada ministeri, conselleria, diputació o ajuntaments de capitals. Tanmateix, posats a fer, que d’una ullada pogués saber qui és qui en tots els consells d’administració i comitès de direcció de les empreses públiques i quan costa mantenir cada rectoria.

I en benefici de la transparència en tots els racons de l’administració potser no seria balder que el contribuent pogués valorar els avenços en la millora de l’eficiència i de la despesa per consums corrents a cada departament (paperassa, telèfon, internet, llum...) o en la gestió (ràtio d’absentisme, temps de tramitació dels expedients, cost de les externalitzacions de serveis, mètodes d’organització racional de la feina...). Els desenganys en matèria de transparència administrativa, quan no s’està acostumat a que qui paga els sous dels funcionaris amb els seus impostos hi fiqui el nas sense filtres ni intermediaris, solen ser frustrants. Però portar la transparència fins a tots els racons és l’única manera com es pot regenerar el sistema de control administratiu de cap a peus, ja que no només els polítics en tenen la culpa del desori que sovint s’hi respira, sinó que a cadascú que hi treballa a l’administració pública – des del rei al encarregat de la neteja, com diria un castís -, la transparència li afecta individualment. I només s’aconseguirà un resultat satisfactori quan qualsevol ciutadà, prement una simple tecla pugui tenir accés a informacions tant de pissarrí com les que he posat com exemple. Pensem que les esquerdes que fa la corrupció a l’administració pública, la immensa majoria de les vegades tenen el seu origen en la negligència i desídia dels propis funcionaris i en la manca d’instruments fiscalitzadors per part del ciutadà.


 

dimarts, 14 de novembre de 2017

FENT AUTOCRÍTICA JA ESTÀ TOT DIT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 14 de novembre de 2017)

FENT AUTOCRÍTICA JA ESTÀ TOT DIT?.- Està molt bé que alguns dels capitans del procés comencin a fer autocrítica i reconeguin, com ahir va fer un portaveu oficial d’ERC, que per engegar la república l’endemà de la seva proclamació si fa o no fa el més calent estava a l’aigüera. La darrera consellera incorporada al govern per apuntalar el procés, Clara Ponsatí, ho podia dir més fort però no més clar: “el govern no estava prou preparat per aplicar la proclamació de la república catalana el 27 d’octubre, ni per donar continuïtat política de manera sòlida al que va votar el poble de Catalunya l’1-0”. Els d’ERC han afegit (matisant) que el govern català no s’esperava una repressió tan brutal per part del govern espanyol. Estic d’acord que el govern espanyol ha utilitzat tot el poder i les garrotes de l’Estat per reprimir-nos els fogots als catalans; però, no era d’esperar? Que ens mamàvem el dit? Que potser pensàvem que ens donarien peixet? Clar que no! Doncs ara, a què venen aquestes excuses de mal pagador?

Suposo que se’m nota que estic emprenyat i que em sento decebut, però penso que m’ho puc permetre, ja que fa dies no m’amagava de dir que tenia la sensació que se’ns demanaven massa actes de fe i crèdits de confiança, sense tenir proves fefaents de que no es marejava la perdiu. Tanmateix, s’engegaven els gossos a persones properes al sobiranisme per culpa d’opinions aparentment assenyades, que discrepaven del mètode, dels tempos i de l’estratègia emprada; sobretot en veure com el full de ruta dissenyat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional anava quedant desdibuixat per presses i ultimàtums histèrics que no ajudaven gens a complir un dels primers objectius polítics post 9-N: ampliar la base social de recolzament a la independència, per superar amb escreix el 50% de l’electorat en un referèndum i carregar-nos de raó. Potser recordareu aquella meva reflexió titulada “El meu SI crític”, en que a finals de setembre em queixava perquè veia el procés anar de mal borràs. En resposta, si repasséssim hemereoteques ens cansaríem de trobar declaracions rotundes de significats capitans en el sentit que estiguéssim tranquils, que tot estava lligat i ben lligat, previst i resolt.


I quan els avis gosàvem manifestar la nostra angoixa per les pensions, els propagandistes voluntaris que anaven de Casal en Casal per tranquil•litzar-nos, repetien que no calia patir perquè estaven garantides. I cada vegada que algú preguntava per les estructures d’Estat, se’ns contestava traient pit. Però a l’hora de la veritat, a l’hora del xoc de trens pel qual ens preparaven des de feia mesos, resulta que tot plegat va fer un pet com un gla i no es va ésser ni capaç de treure la bandera espanyola del Palau de la Generalitat; un dels passos més simbòlics, independent-ment de la seva eficàcia pràctica. I no parlem de la mandra per publicar el text de la Declaració d’Independència al BOG. O és que era una declaració simbòlica? Malgrat totes aquestes incerteses, jo no deixaré pas d'abandonar el camp del sobiranisme, com segurament faran molts igualment decebuts com jo. Però quants altres no sentiran trontollar la seva fe a cegues, en vistes de tantes autocrítiques vergonyants? Quan es parlava de xoc de trens, només es tractava de retòrica? Queden molts interrogants oberts que abans de donar el tret de sortida de la campanya electoral s’haurien d’aclarir amb total transparència, perquè amb tanta confusió no es fa cap bé al que quedi de procés, i es dóna la perillosa sensació que si alguna paret de l’edifici s’aguanta dempeus és per la memòria dels engarjolats, dels querellats i per les imatges dels apallissaments del dia 1-0. A la meva manera de veure, doncs, nomes recuperarem l’autoestima si el 21-D l’independentisme fa tan bon paper que ens permeti tornar a començar un procés menys esbojarrat, tocant de peus a terra, com tants homes carregats de raó que es feren callar avergonyits, advertien. 

dilluns, 13 de novembre de 2017

EL COMPTE DE LA VELLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 13 de novembre de 2017)

EL COMPTE DE LA VELLA.- Després de cada manifestació tants de caps tants de barrets, a l’hora de recomptar participants; ja se sap, en aquest món hi ha d’haver de tot: ni hi ha que hi veuen doble i d’altres que no hi veuen tres dalt d’un burro. La qüestió seria determinar si aquesta inexactitud visual en la percepció de la realitat és a causa de malaltia dels ulls, de murrieria, de malícia o, simplement, de no haver-se tret les lleganyes de bon matí. Per aquesta raó, jo per sortir de dubtes, quan uns diuen dos-cents mil i els altres un milió i mig, recorro al compte de la vella perquè aquesta dona m’ha demostrat que sempre l’encerta amb només quatre barems: “quatre i el cabo“, “feia goig”, “molts” o “moltíssims”. Un dia que li vaig retreure l’aparent manca de concreció científica de les seves lectures, em va respondre:” que et penses, que te’ls comptaré un a un? Això no ho fa ningú, per molt que amb cara de set jutges una colla d’espavilats experts sentenciïn que, de persones n’hi anaven 201.013 amb una precisió brutal. Fuig, home! Això no s’ho creu ningú”. I es que la vara de mesurar de la vella té poc repertori entre el “fer pena” i el “devessall”. I no us penseu pas que el seu mètode sigui estrafolari tirant a enganyifa com la dels experts que cobren a preu d’or la seva “prospecció científica”; el que passa és que hi ha una diferència radical de criteri en la base de càlcul utilitzada per ambdues fonts: la vella es deixa emportar per la flaire de l’ambient més que no pas per la quadriculació de l’espai urbà ocupat pels manifestants, que és el sistema utilitzat, diuen, pels experts en aquestes coses. A la vella és seguríssim que mai li donaran el Nobel de matemàtiques, però llamp me mau!, se n’emportaria de carrer el de sentit comú.


I és que entre “un parell de centenars de persones”, segons els experts, i el “quatre i el cabo” de la vella tampoc hi ha tanta diferència. I entre establir la participació en “mig milió” o deixar-la en “molts”, francament, no hi veig que la vella pugui ser bescantada de pixar fora de test. Ans al contrari, si ho claves en “mig milió”, sempre hi pot haver un saberut perepunyetes que els hagi comptat a dit un per un i demostri que només n’hi havia quatre-cents noranta mil. Llavors, ja has begut oli perquè qui s’equivoca de deu s’equivoca de mil! En canvi, si has dit “molts”, ningú et podrà acusar ni de que exageres ni de que et quedes curt. N’hi havia molts i para de comptar. Caram si n’és de llesta la vella! Segur que no l’atraparàs pas mai cantant la palinòdia: ella no es retracta mai dels seus comptes. Per aquesta raó, el seu diagnòstic d'assistents a la manifestació d'abans d'ahir entre Marina i Icària, va ser contundent i definitiu: “moltíssims!” Tants, que fins i tot en Rajoy s’hauria quedat parat, si no fos que té la mentalitat i la perspectiva visual estreta, pròpia d’un viatjant de gra cuit que no creu en res que no li asseguri la Soraya, e en absolut té en conte els comptes de la vella. Però la vella de la faula és punyetera com ella sola amb aquells que se la volen rifar; per aquesta raó, en veure que a Madrid posen cara de tossuts i mesells incrèduls quan ella parla de moltíssims, i que en Rajoy s’escolta més els contes a la vora del foc de l’Albiol i en Millo, rondina prou fort perquè la sentin i s'emprenyin una mica més: i encara no hi eren tots!

divendres, 10 de novembre de 2017

NO EN TENIEN PER PAGAR LA LLUM I TROBEN 400 MIL EUROS EN 24 HORES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 10 de novembre de 2017)

NO EN TENIEN PER PAGAR LA LLUM I TROBEN 400 MIL EUROS EN 24 HORES.- A Jesucrist li han batut el rècord dels miracles: allò de la multiplicació dels pans i els peixos ha passat a la paperera de la història, davant la gesta de l’expresident de la comunitat autònoma de Madrid, que ha trobat en 24 hores quatre-cents mil euros (80 i escaig de milions de les antigues pessetes), per sortir de la cangrí. Això si que és un miracle, tenint en compte que no feia gaire el senyor Nacho González es queixava que no podia pagar la llum perquè tenia tots els comptes embargats. Però no és l'únic taumaturg que també ha desbancat Crist d’algunes plusmarques mundials en l'especialitat de fer miracles. L’antic president de la comunitat autònoma de les Balears, l’inefable pocavergonya Jaume Matas, per exemple, ha trobat el desllorigador per escarnir la llei: reconèixer que s'havia deixat corrompre a canvi d’estalviar-se la presó i tornar només una part del botí. I és que això dels “miracles” sembla que ja no tenen res de sobrenatural, sinó que s'amaneixen manualment i barroera, amb el màxim de naturalitat i, moltes vegades, sense amagar-se’n gens, perquè aquests tipus de “miracles” fan espavilat i donen “prestigi” de persona amb recursos i carregat d’amics, no pas desinteressats, certament, perquè determinats “favors” tenen preu, si no és que ja s'han pagat d’antuvi. I és que un favor de quatre-cents mil euros, no és per riure-se’n.


El meu barber, amb qui sovint en les tenim fent barrila sobre notícies d'actualitat, em deia l’altre dia: “jo voldria tenir aquesta classe d’amics, que en un moment donat tenen a punt milions a cabassos per treure’t d’un atzucac o alguna deixa de l’avi que m’esperés en qualsevol paradís fiscal per a un mal de ventre. Però, noi, tota la meva parentela devia estar escurada perquè d’herències miraculoses no n’he vist ni una”. No cal dir que jo tampoc puc fatxendar d'avis Florenci tan guapos, previsors i generosos com els d'en Pujol, però almenys els meus estaven sants com un roure perquè no em puc queixar de com els òrgans petits i grossos em van responent, sense haver hagut de recórrer, per ara, a les peces de recanvi passant amb una arrauxada de 3x1. Ara mateix, no voldria trobar-me a la pell de l’ex-alcalde Trias, que no sap com fer-s’ho per explicar “la deixa” de la seva mare i que encara que se l'havia de repartir amb dotze germans, poc o molt n’ha llepat alguna engruna. Si és veritat, i qual el riu fa tantes vegades que sona toca fusta, ja li compro algun dels seus maldecaps sobrevinguts al bon jan del senyor Xavier. Francament, però, cada dia m’adono del sòmines que dec ser quan tinc que fer equilibris per arribar a fi de mes, després d’haver pencat i cotitzat religiosament, tot i no ser de missa, a la seguretat social, mentre personatges com en Nacho González, l’Urdangarin, en Bàrcenas, en Rato i tants d’altres del repertori d’impresentables no s’estan de res, i malgrat declarar-se insolvents absoluts per restituir el que han robat, tiben de beta i quan els hi demanen una fiança milionària per a no dormir a la cangrí, en poques hores tenen a disposició una morterada de milions que espanta la terra. Que n’era de burro Jesús, perdent el temps multiplicant pans i peixos perquè no passés gana la parròquia o transformant aigua en vi perquè no s’aigualís la festa dels nuvis de Canà, al costat d’aquests mags moderns, que traginen els milions com si fossin garbes! Està ben vist que alguns no som d’aquest món, com s’esgargamellava el benaventurat d'en Raimon. 

dijous, 9 de novembre de 2017

LA QÜESTIÓ NO ÉS SI DÉU EXISTEIX O NO, SINÓ SI ES PREN LA MOLESTIA D’ESCOLTAR-NOS-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 9 de novembre de 2017)

LA QÜESTIÓ NO ÉS SI DÉU EXISTEIX O NO, SINÓ SI ES PREN LA MOLESTIA D’ESCOLTAR-NOS- La reflexió d’ahir acabava amb un “... que sigui el que Déu vulgui”, i vés per on m’abelleix començar de la mateixa manera, parlant de Déu. Quan ens referim a Déu en una conversa, sempre hi ha algun aprenent de pensador que s’apunta al carro del debat, encetant-lo amb una sospita preventiva, no perquè estigui convençut que a Déu se l’ha de posar en quarantena, sinó degut a que cada vegada més un agnosticisme agafat amb pinces sembla que ha fet forrolla entre la intel•lectualitat dels mira’m i no em toquis. I a qui no s’atreveix a fer un estirabot sobre religió de tant en tant, no li deixen bufar cullera en el gremi del progressisme i queda estigmatitzat de per vida com un carca del carai. El problema, però, rau en que no es pot tancar els creients de bona fe al quarto de les rates, ni es pot negar que hi ha molta gent que perquè necessita creure en un Déu, regateja a la ciència, a l’atzar o a la simple evolució genètica la capacitat de reemplaçar-lo. Tanmateix, no es pot oblidar el que deia Burgess: "tant si Déu existeix com si no, la realitat és que se’l troba molt a faltar". Però a mi, el que realment em preocupa, francament, és si Déu m’escolta quan li parlo.

Em pregunto si no s’ha convertit en una pura rutina afegir “gràcies a Déu” quan les coses surten bé, i renegar d’ell cada vegada que ensopeguem. ¿Déu, realment influeix d’una manera determinant i directa en com ens van les coses a la vida? És evident que hi ha opinions per a tos els gustos, però a la meva manera de veure resultaria un escarni o un sarcasme que ens haguéssim de refiar de Déu per fer-nos treure la rifa, trobar feina o perquè el nostre equip favorit guanyi el partit del diumenge vinent. Però si Déu existeix, ens veu i ens escolta, ¿de veritat no pot fer res per aconseguir que aquest món de mones sigui sostenible, suportable i un poc més humà? A un personatge de la seva novel•la “La Pesta”, Albert Camus li feia dir: "no puc creure en un Déu que permet que morint criatures". Som molts els que complauria i alleujaria saber que Déu no es fa el sord, sinó que potser nosaltres no cridem prou fort, perquè al cap i a la fi, com també va escriure Manolo Vázquez Montalban: "en alguna cosa s’ha de creure, més enllà del colesterol". Per aquesta raó penso que per molta gent la idea de no comptar amb un Déu que els escolti quan el necessiten de veritat es fa insuportable, i per això busquen aixopluc en temples de déus menors, als quals sovint adoren amb més fanatisme que no pas al Déu tradicional. La qüestió és que adorant vedells d’or o ídols de guix, tard o d’hora et fa adonar que aquests déus de recanvi tampoc escolten. Què hem de fer? Com diria Sèneca i d'altres del seu gremi, seguir buscant.


dimecres, 8 de novembre de 2017

TOTHOM PEL SEU COMPTE I CAMPI QUI PUGUI...-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 8 de novembre de 2017)

TOTHOM PEL SEU COMPTE I CAMPI QUI PUGUI...- Quan més dividits més amics, sembla ésser la conclusió dels partits que prenen posicions a la graella de sortida del 21-D, convocats pel govern central perquè els resultats electorals espera que facin passar per l’adreçador el govern rebec de Catalunya. Deixem clar per sempre, que dissoldre un Parlament autonòmic des de l’Estat, per molt que es convoquin eleccions immediatament, per postres amb part dels potencials candidats engarjolats preventivament, encara ens ho vulguin vendre com un exercici de pragmatisme democràtic, a la meva manera de veure té massa tics feixistes perquè pugui comprar-los l’argument. El que no acabo d’entendre, però, és que els partits catalans, inclosos els que es vanten de més pedigrí sobiranista, hagin fet en prou feines escarafalls a l’hora d’apuntar-se a aquesta farsa de cursa imparcial i neta. En unes circumstàncies tan singulars, amb presos polítics inclosos, el més assenyat fora que tots els que diuen maldar per una Catalunya sobirana s’arrengleressin a la sortida vestint un mateix maillot, encapçalats per un candidat de reconegut prestigi i notori consens. En Puigdemont, fent-se enrere del seu primer impuls de no competir, en un rampell patriòtic s’ha postulat per sacrificar-se patriòticament en ares de la unitat de l'equip sobiranista. Però la possibilitat de portar un maillot unitari no ha fet forrolla, més aviat tot el contrari. Tothom té apunt justificacions diverses per convèncer la parròquia que anar cadascú per lliure és el millor per al país; el que passa és que no sé si n'hi ha gaires que se la puguin creure aquesta excusa, perquè per poca atenció que hi posi hom s’adonarà que la prioritat en aquest moment, per als partits sense excepció, no és el país sinó la supervivència o la hegemonia de les seves respectives formacions. El partit que sembla té les de guanyar, perquè quan hom olora la victòria costa molt de fer un pas al costat. En canvi, els que saben que tenen les de perdre, perquè dissoldre’s en el poti-poti d’una llista unitària significa renunciar a marcar paquet per petit que sigui, i acceptar capitanies que no es comparteixen i tàctiques d'equip amb les quals no s’hi combrega.

Què farà l'encara president, doncs? Si no hi ha llista unitària semblaria que encapçalant-ne una de partit no seria el més encertat, ja que Puigdemont no és un candidat qualsevol mentre porti penjada a la solapa l’ensenya de “president de la Generalitat”. Però vet-aquí que el partit que ha recollit a bocins l’antiga Convergència i que està en capella d’un gori-gori més que cantat, l’única manera que té de salvar algun moble de la foguerada seria oferint als electors l’esquer d’un lideratge emblemàtic, raó per la qual no es pot descartar del tot que al "president de tots" el veiem embolicant-s'hi. En aquestes circumstàncies tan singulars, que no es poden comparar amb altres en que el president en funcions optava per la reelecció legítimament, jo li aconsellaria que ho deixés córrer, entre d’altres raons perquè de les urnes només en traurà una carbassa com una catedral, com la de Girona per descomptat, i aquest revés no se'l pot permetre en aquest moment. En resum: la guerra dels regnes de taifes ja ha començat anit, i tot hi estimar-se molt tots els “cavallers” participants en el torneig a la recerca d’escons, no us sorprengui que hi hagi més d’una esquitxada de fang i que es vessin moltes llàgrimes pels desenganys en el camí fins a la meta. Una contesa electoral és el que és, i per molt que es pinti de color de rosa immaculat, per si de cas que els contrincants es protegeixin les seves parts nobles i els turmells dels cops baixos i travetes que sovintejaran, malgrat el fair play. Amb una llista unitària això no passaria? Segurament igual, però es dissimularia millor, com s’ha palesat amb l’experiència del JxS, que les enganxades, morros i males cares han estat a l’ordre del dia, des de bon principi fins al darrer segon. De manera que sigui el que Déu vulgui...


dimarts, 7 de novembre de 2017

AMOR AMB AMOR ES PAGA, PERÒ DE VEGADES...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 7 de novembre de 2017)

AMOR AMB AMOR ES PAGA, PERÒ DE VEGADES....- A Xina, el govern fa un parell d’anys va treure un decret obligant que els fills anessin a veure els seus pares de tant en tant i procuressin que no els faltes el mínim per viure; vaja que se’n cuidessin una mica. No cal dir que ningú tria els seus pares, per aquesta raó en Freud va parir aquella provocació del “parricidi psicològic”, afegint-la al seu repertori de diagnòstics varis sobre les relacions entre pares i fills i viceversa. No sé pas com reaccionaria avui aquell home davant el panorama de desintegració de la família com a institució, per culpa de la qual la relació entre pares i fills se n’ha ressentit i molt! En època de vaques grasses, quan tothom es guanyava la vida passablement i les oportunitats de fer-te mig ric semblaven infinites i estaven a l’abast del més mediocre, sempre que no tingués un os a l’esquena, uns polítics emborratxats per l’èxit inesperat de les bombolles econòmiques que anaven inflant amb fum, van patentar uns models d’Estat del Benestar amb el que, entre d'altres fantasies bonistes, pretenien garantir a la gent gran una bona vellesa. Llavors, la majoria dels fills que encara no s’havien desentès de les seves obligacions envers els pares, respiraren distesos i refiats que el futur dels seus pares no podia estar en millors mans que en les d'un Estat tan previsor. Però quan tota aquesta bombolla de món feliç i utòpic es va desinflar, molts de pares que volien ser independents esdevingueren vulnerables, necessitats i dependents altre cop dels seus fills. Tanmateix, i en sentit invers, molts de fills que havien volat del niu familiar per viure sense lligams la “seva vida”, hagueren de tornar a casa dels pares amb la cua entre cames. I els pares – vés quin remei! – els hi feren un racó, els hi posaren un plat a taula i en més d’un cas han reviscolaren per necessitat la “paga setmanal”. I és que com diu la dita: un pare pot cuidar-se de mitja dotzena de fills, malgrat mitja dotzena de fills són incapaços d'atendre un pare.


Al contrari, quants més fills hi ha pel mig encara pitjor, perquè amb tota la bona intenció del món potser, l’un per l’altre la casa no l’escombra ningú. Però a Xina, que la reproducció va estar limitada per Mao a un fill per parella, sembla que l’empatia entre pares i fills pinten bastos i que els fills solen mirar cap a una altra banda tractant-se dels pares, de manera que els successors del “gran timoner” s'han vist obligats a legislar una severa norma per recordar als xinesos les seves obligacions filials. Però quan s’ha de recórrer al bastó per imposar l’estimació, maldita la gràcia; vol dir que la societat on aquest disbarat passa, va a la deriva cap a la fallida i al col·lapse. Potser si vàrem sentir rumors sobre aquesta legislació, com que era a l’altra banda de món no va passar de l’anècdota, sense adonar-nos que a tot arreu n’hi ha per donar i per vendre i que quan veus que el veí s'afaita la barba... A casa nostra, sense anar més lluny, no fa pas tant que es va regular com a delicte que un fill es desentengués dels pares. No consta, no obstant aquesta llei, que cap pare hagi denunciat cap fill per incompliment del deure d'alimentar-lo, però cada vegada augmenten les crides a conscienciar-se del problema de maltractament físic i psicològic a la gent gran, qui sap si curant-se en salut. A Xina creien que promulgant la llei havien resolt un problema social greu, però l’experiència ha fet palès que anaven ben errats de comptes: l’amor es pot arribar a comprar, però mai es pot imposar per força, ni que sigui amb una llei la mar de democràtica. Entre d’altres raons perquè els pares, que si saben estimar sense demanar res a compte, mai denunciaran un fill per bord. 

diumenge, 5 de novembre de 2017

SERIA UN BON MOMENT PER COMENÇAR A ACTUAR COM A REPUBLICANS RESPONSABLES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge/Dilluns 5 i 6 de Novembre de 2017)

SERIA UN BON MOMENT PER COMENÇAR A ACTUAR COM A REPUBLICANS RESPONSABLES.- Ara que cada dia per exigències del guió sembla que no tenim altre remei que sortir al carrer, per deixar constància del malestar ciutadà per l’empresonament dels dos capdavanters de la societat civil sobiranista i d’una part del govern legítim de la Generalitat, per la persecució dels fugats a Bèlgica, així com per l’estalonament pervers dels membres de la Mesa del Parlament simpatitzants amb l’independentisme, ¿per què no organitzar les necessàries i indispensables mobilitzacions ciutadanes de manera que, sense perjudici de fer el màxim soroll mediàtic possible, no es perjudiquessin ni l’activitat econòmica ni l’acadèmica, i que es procurés desllorigar el mínim possible el normal desenvolupament de la vida de les persones en general? Fer fressa paralitzant els serveis, les fàbriques, els comerços, les universitats i els instituts, tallant les carreteres en punts estratègics per muntar en minuts caos durant hores, és la manera tradicional i simplista de protestar, reivindicar o fer notar la indignació ciutadana, però com que s’és poc sensible als danys i perjudicis colaterals inevitables per molt tacte que es digui que s’hi posa, raó per la qual la llibertat d’uns vulnera la llibertat d’uns altres. Pregunto: ¿no ens faríem notar igualment els indignats per una cosa o per una altra, concentrant les manifestacions en horaris menys conflictius o en dies festius? Si ens prenguéssim la molèstia de pensar-hi una mica sense prejudicis, potser ens adonaríem que per aconseguir-ho només caldria posar-hi un pessic d’imaginació, tant pel que fa a la selecció del moment com en la forma d’exterioritzar-ho tot plegat. Només depèn de si l’objectiu de la protesta és fer quan més soroll millor, sense preocupar-se de les molèsties, o si, intel•ligentment, s’escullen les mobilitzacions prioritzant l’impacte social i mediàtic, sobretot a l’immens univers global, procurant causar les mínimes incomoditats a les persones i no extorquint la productivitat ni l’ensenyament, tan necessari per preparar professionals que puguin liderar el progrés de la futura república catalana, participant en igualtat de condicions que els millors de les altres nacions en la recerca científica o industrial.


Jo sóc de l’opinió que val més un cop excepcional ben donat - em refereixo a un cop propagandístic no a cap mostra de violència -, que no pas mil pessigades. La memòria mediàtica no oblida tan ràpidament les mostres excepcionals de protesta com les que esdevenen repetitives, perquè els “deja vu” cansen i avoreixen. M’explico, oi? Per exemple: si aconseguíssim plantar en ple cor d’Europa, a la mítica La Grand-Place (Grote Markt en flamenc), de Brussel•les, una gernació de sobiranistes catalans reivindicant el seu dret a decidir, l’impacte mediàtic seria tremend. Però tocant de peus a terra alhora de quantificar la dimensió de la convocatòria: desplaçant 200 autocars només garantim 10.000 manifestants. No cal, doncs, escalfar l’ambient fanfarronejant amb milions; encara que només en fossin vint mil, els manifestants concentrats, cap racó del món deixaria d’assabentar-se’n. I com aquesta, d’iniciatives en podríem trobar a dotzenes que permetessin “picar de peus a terra” ben fort, a l’ensems que la producció industrial i comercial no s’aturessin cada dos per tres i que els estudiants no deixessin d’estudiar quan toqués. Si ho volen provar, jo i uns quants més ens oferim per fer suggerències a benefici d’inventari... Seria, inclús, un reclam per a una república a les beceroles que la poguéssim vendre com l’única capaç de reclamar afer-rissadament els drets ciutadans sense que aquests deixin de complir cap de les seves obligacions, ni col•lapsin ciutats en hores punta. ¿Algú ha calculat quan costa en combustible cremat en va, per exemple, un tall de carretera? Potser em direu alguns que això és una utopia i jo us respondré que més una república nova de trinca permet totes les utopies, inclús aquesta de comportar-nos més civilitzadament.

divendres, 3 de novembre de 2017

ALLÀ ON NO HI HA MIDA, ELLA MATEIXA S’HI POSA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 3 de Novembre de 2017)

ALLÀ ON NO HI HA MIDA, ELLA MATEIXA S’HI POSA.- La qüestió no és que més de mig govern legítim de Catalunya es pugui passar unes quantes nits a la cangrí, sinó que més de mitja Espanya i bastants catalans residents a Catalunya – recordeu allò de que qui viu hi treballa...? -, ho festegin i potser brindin amb cava, inclús. Perquè, desenganyem-nos-en, aquesta no és una bona notícia i enlloc d’alegrar-los els hauria de fer plorar, si no tinguessin el cor ple de ressentiment i, sobretot, de revenja. La vida és massa curta per amargar-nos-la amb punyeteries i bestieses com aquesta. Que un criminal, un violador, un terrorista o un antistema violent acabin a la presó em sembla que no queda cap altra alternativa; fins i tot seria perfecte si les presons servissin per rehabilitar i no pas per empitjorar la conducta i el capteniment de l’engarjolat, com passa massa sovint. Però de gent tancada a la presó, quanta menys millor! Inclús els corruptes i els lladres, si de mi depengués, no s’hi passarien a l’ombra ni un dia: això sí, els hi faria tornar tot el que haguessin robat amb interessos i compensacions civils incloses, i els faria passar una bona temporada, proporcional a la seva dolenteria perquè se’n recordessin, dedicats a serveis socials verificables, sota control d’una comissió de ciutadans perjudicats, enlloc de deixar-los fotre-se’n del mort i de qui el vetlla com en Roldan, l'Urdangarin, en Conde, en Rato i un llarg etcètera de cràpules. Aquest sí que seria un bon escarment social, tan per ells com pels que tinguessin la temptació d’imitar-los.


Però el que no puc entendre és que ningú vagi a la presó per defensar idees, inclús ni per haver-se escarrassat per portar-les a la pràctica, sempre que no hagin estafat, estomacat, o vexat ningú per aconseguir el seu propòsit. En opinió de l’establishment i de la gent d’un “determinat ordre” jo dec estar equivocat i més d’un, qui sap, si també estaria disposat a engarjolar-me pel que acabo d’escriure. Tanmateix, però, és com penso i com actuaria si jo manés. Ara bé, tornant a la qüestió dels polítics catalans tancats a la presó per haver intentat pacíficament fer realitat les seves idees polítiques, repeteixo “polítiques”, em sembla no només una befa a la Justícia i a Democràcia, ambdues amb majúscules, sinó un colossal patafi de l’Estat de dret, molt més havent-hi un conflicte pel mig, perquè aquesta mesura cautelar no fa altra cosa que afegir llenya al foc. I aquest país no necessita flamarades, sinó que passi una mica o molt d’aire fresc. Això fins i tot un viatjant de gra cuit com el president Rajoy ho hauria de saber. Els “delictes polítics”, si és que algun “delicte” pot considerar-se “polític”, no s’han de purgar a les presons sinó passant per la pedra de les urnes. El càstig per a un polític és que, per culpa dels seus actes polítics perdi la confiança del ciutadà que l’havia votat. És clar, sempre que ens vulguem regir per la democràcia i, per tant, acceptem que el poble és el dipositari del poder i els ciutadans són els que marquen el ritme de les institucions i de les legislatures. Els que no em comprin els arguments que acabo d’exposar, ja sé què em diran: que la justícia i no la política és que hi ha posat el govern català a la presó. M'ho podria creure, si entre els Jutges i el Polítics hi hagués un mur de ciment armat robust, totalment impermeable i inviolable; però això no va d’aquesta manera i, pràcticament, uns hi altres van al llit plegats. Per tant, la pena de presó en aquest cas concret del que parlem, me la prenc com una arbitrarietat més propera a la revenja que no pas a la justícia. Reitero: per principis, privar de la llibertat a quantes menys persones millor, i només si no queda cap altre remei. És la meva opinió, esclar, però espero que me la respectin, almenys mentre la llibertat d’expressió no la tanquin també al quarto de les rates. En qualsevol cas, si m’engarjolessin compto que em vindreu a veure; de tabac no cal que me’n porteu, que ho vaig deixar fa temps. Però no patiu pas, que no passarà pas, perquè on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. Ho deia el meu avi, que era de pagès.

dijous, 2 de novembre de 2017

UN MODEST CANT A LA VIDA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous, 2 de Novembre de 2017)

UN MODEST CANT A LA VIDA.- No puc entendre que hagi qui redueixi el sentit de la vida a sobreviure, a no tenir cap més ambició que passar-ho com es pugui, sense massa exigències. Encara menys els hi compro el seu discurs als que troben normal que la vida sigui un mar de llàgrimes, un sinònim de patiments i de plors. En canvi, faria costat de bon grat i plenament convençut a Sèneca, quan diu que les autèntiques lliçons no s’aprenen a l’escola o de la boca dels pares, sinó fotent-se de lloros rodolant per la vida. A l’Eclesiastés hi podeu trobar una frase lapidaria, potser pel meu gust massa fatalista: “sota el sol tot té el seu temps i la seva hora. Hi ha temps per néixer i temps per morir, temps per sembrar i temps per recollir, temps per ferir i temps per curar, temps per construir i temps per destruir, temps per estimar i temps per odiar o fer-se avorrir...” Jo, que confesso ésser un apassionat de la vida com a concepte filosòfic, i que voldria consumir-ne la ració que em pertoca fins a les escorrialles, a vegades també tinc dubtes i febleses, però me'ls trec del cap convencent-me que vida només té sentit si procurem que cap de les persones que coneixem o amb qui ens relacionem sovint, no ens sàpiga greu que despuntin més que no pas nosaltres, que siguin més simpàtiques o, fins i tot, que ens passin la mà per la cara en prosperitat i bellesa, sense que suri per cap costat ni una gota de ressentiment ni d’enveja. La vida no té sentit amb el coragre de qui no sap adaptar se amb un somrís sincer als llavis, a la dosi de felicitat que li pertoca pel què té. La felicitat no és qüestió de tenir més o menys bens, sinó de saber-ne treure profit del que es tingui.

En Martí Pol, a Llibres del Mall, va descriure perfectament, pel meu gust, el sentit de la vida: “estic segur que moriré un capvespre / hivern enllà, davant mateix de casa / i no d’una mort ostentosa i terrible / ans d’una mort quotidiana i tendra / una mena de mort subsidiària / de pòtol o de gos de casa rica. / No cauré fulminat, m’aclofaré / tan lentament i dignament com pugui / per preservar tant el cos com la roba / del fang que hi ha al carrer i de la mullena. / Estic segur de no decebre els qui / en vida m’atorgaran confiança / i sé que esperen que la meva mort / sigui tan presentable com la vida.”

Potser, en definitiva, perquè la vida tingui un sentit positiu s’ha de passar per aquest món sense trencar res i, si fos possible, deixar-lo una mica més endreçat de com hom l'hagi trobat. Admeto que de la vida i del seu sentit en podríem parlar des d'infinits i diversos punts de vista, però ja us asseguro que si només ens limitéssim a aconseguir aquest objectiu tan senzill, la vostra vida tindria sentit de veritat. Perquè el món vagi millor, sigui més sostenible, amable i encantador, no fan falta herois ni sants, ni verges ni màrtirs, sinó persones que simplement visquin i deixin viure, que no pontifiquin gens des de cap trona, i que sàpiguen ser feliços – no fer veure que en són -, amb poca cosa. Us sembla bé?





dimecres, 1 de novembre de 2017

LA JUSTÍCIA EFICIENT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 1 novembre 2017)

LA JUSTÍCIA EFICIENT.- Corren que se les pelen – una expressió que em va quedar del meu professor de geografia, quan estudiava Humanitats al vell seminari de Girona -, els fiscals i jutges per posar de cara a la paret els subjectes querellats per haver participat en aquesta moguda que, per entendre’ns i resumir, anomenarem procés. Hi ha causes que es podreixen als despatxos judicials anys i panys, incloses moltes de polítiques esquitxades de corrupció, però es veu que les obertes per amorrar els brots de sobiranisme, secessió o simple exigència del dret a decidir posant urnes, tenen prioritat absoluta, i en unes hores s’amaneixen plecs de càrrecs que tenen centenar de folis de xeixa impresa. Inclús Tribunals d'upa com Suprem i Constitucional fan hores extres i si convé treballen els dies de festa i tot, per complaure les presses dels seus senyors polítics. Que aquesta és una altra: massa sovint, per no dir sempre, es fa palès que sent com és d'impossible i aberrant pretendre servir dos senyors alhora i fer-ho honestament, la Magistratura – tot i negant-ho amb vehemència perquè no vol que sigui dit, malgrat els fets ho demostren a bastament –, coqueteja perillosament i simultània amb la Justícia i amb la Política. I com que servir a dos senyors fins i tot Crist va dir que portava a mal borràs, si passéssim per un sedàs actuacions judicials ben sonades dels darrers temps ens adonaríem que, per molta mà esquerra, bona voluntat i cataplasmes de neutralitat que s’hagin emprat en la redacció de les sentències, un dels dos senyors n’ha sortit més perjudicat que l’altre. I si no ha passat, sempre en queda el dubte; la qual cosa en certs casos és tan perillosa com la certesa.


Per aquesta raó és tan important que la separació de poders sigui evident i no només una expressió retòrica. I perquè sigui transparent i verificable només existeix un camí: que la mateixa naturalesa i control dels orgues judicials i el nomenament dels magistrats no estiguin contaminats pel poder polític. Em sembla a mi que poca polèmica hauria de provocar aquesta manifestació, fixant-nos en com es cobreixen les vacants del Tribunal Contitucional, del Consell General del Poder Judicial o de la Fiscalia General de l’Estat: amb escrupolós respecte a les quotes polítiques. I mentre aquesta situació de dependència més de la senyora Política que de la senyora Justícia no s'acabi radicalment, s’hauran de lamentar fets tan deplorables, per citar-ne només un dels més recents, com el que la querella de la fiscalia per rebel•lió, sedició i malversació contra els membres de la Mesa del Parlament i els membres del govern, porti com a referència interna: “más dura serà la caida”. Gracietes com aquesta en l’àmbit d’una Justícia honesta no haurien de quedar impunes i el responsable de la relliscada, per ser indulgent en el qualificatiu, ja se li hauria d'haver passat un drap per l'esquena, perquè com també va dir algú abans de Crist: la dóna del César a més de no ésser una puta, s’ha de comportar com les que no en són”. I per avui ja en teniu prou de material per reflexionar. Però perquè no acabeu amb mal de cap, penseu que aquestes anomalies judicials demà ja seran història; quan aneu avui al cementiri pareu atenció en algunes de les inscripcions que hi trobareu escrites als panteons més rumbosos i ho veureu clar: "sic transit gloria mundi", la qual cosa vol dir que demà passat tots calbs i els més prepotents també criaran les mateixes malves que els pelacanyes. Esperem que quan passi, almenys es preguntin si valia la pena ser tan malparits en vida. 

dimarts, 31 d’octubre de 2017

CANVIS D’ARMARI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 31 Octubre 2017)

CANVIS D’ARMARI.- L’àvia i la mare tenien cada any una data fixa, com la de canvi d’hora, per reemplaçar a l’armari la roba d’hivern per la d’estiu o viceversa, que gairebé s’esqueia amb els principis de maig o d’octubre, respectivament. Però amb aquesta gaita del canvi climàtic, resulta que han desaparegut a la pràctica les primaveres i tardors i es passa del fred a la calor i a l’inrevés, sense temps per aclimatar-se. Enguany mateix, quasi podríem menjar-nos els panellets en mànigues de camisa. Per tant, això de canviar la roba de lleixa o d’armari - si se’n té molta o més d’un armari -, consistia en tota una cerimònia, quasi un ritual, que s’aprofitava no només per fer canvis per facilitar l’accés a les peces de temporada, sinó també per repassar els fons d’armari, renovar les boletes de camfora per les arnes i desnonar la roba passada de moda per portar-la a la parròquia, si s’era de missa, o al container de recuperació de roba destinada als que en tenen poca o espelleringada. Recordo que l’àvia s’hi resistia tant con com podia a desprendre’s d’una peça, amb l’excusa que la moda sempre torna; i feia mans i mànigues per entaforar-la en algun racó d’on quan la necessités li costaria de trobar-la, el dia que la buscava. Aquesta tradició era respectada antigament a totes les cases, participant-hi de pico de picada tota la família, bé per condemnar a l’ostracisme un jersei descolorit, una faldilla antipàtica o uns pantalons avorrits. Tanmateix, tot sovint hom tenia la sorpresa de trobar alguna peça sense estrenar, de la qual ni se’n recordava d’haver-la firat en les darreres rebaixes.

Avui aquest ritual un pèl romàntic i bastant higiènic, segons com es miri, de “fer armaris” en família se n'ha perdut la mena com de tantes altres costums domèstiques, i encara que es fan els canvis, és “per necessitat”, quan se pot i a mitges i no tenen res a veure amb el cerimonial de temps reculats. Evidentment hi ha dues maneres d’actualitzar els estocs de roba en funció de l’estació climatològica: una de més “out”, que procura prendre-s’ho seriosament això de renovar les existències, i la versió “in” dels que no s’hi amoïnen massa i es refien de trobar el que necessitin en un moment donat remenant una mica l’armari. De fet, hom palesa per experiència que els que miren prim a vegades tampoc troben el que busquen, per molta endreça que hagin fet; en canvi els que com deia la meva àvia tot ho deixen “a la pila del greix”, resulta que per una estranya casualitat sempre acaben trobant de seguida la peça que busquen. Vés a saber si no tenen raó els que creuen que posar ordre no garanteix sempre la recerca posterior.


En fi, si voleu que us sigui sincer, avui estic divagant a la babalà, ja que entre que tenim mig govern d’excursió per Bèlgica, la bandera espanyola oneja encara a tot drap a la façana del Palau de la Generalitat aigualint la declaració de república catalana independent, i que el personal sembla haver entomat estoicament la ingesta anal de supositoris marca 155, estic atabalat, perplex i indignat, francament. ¿Potser ha arribat l’hora de ventilar el fons d’armari d’un “procés” que, per alguns, tufeja a resclosit i està mig arnat? ¿O qui sap si aquesta aparent desbandada i tant-se-me’n-fotisme no forma part d’una estratègia de resistència, muntada en la perspectiva que el sobiranisme arrasi el 21-D? Seria una jugada tant astuta com maquiavèl•lica. Esperem que ens diu el president a migdia, des d’un misteriós amagatall belga, per considerar si el canvi d’armari és oportú, intel·ligent i, sobretot, comprensible.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

PER UNES HORES ENS VAM SENTIR LLIURES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 29 Octubre 2017)
PER UNES HORES ENS VAM SENTIR LLIURES.- I com deia el poeta, qui ha respirat la llibertat té més ganes de viure. Però la nostra llibertat tenia tant les hores comptades, que fins i tot no va publicar-se al Butlletí Oficial de la Generalitat la partida de naixement de la República Catalana independent, un detall imperdonable. I ara, naturalment, som en temps de repressió. La incògnita és si la llibertat no aixecarà mai més el cap, abatuda per la repressió, o passarà a l’inrevés i les ànsies de llibertat li farà empassar-se la repressió al viatjant de gra cuit que va desencadenar-la. I, sobretot, si en el cas que la repressió guanyi el pols a la llibertat, les ganes de viure acabaran en frustració general de la ciutadania que se senti estafada. Jo no ho sé, però la crida del president a l’oposició “democràtica, pacífica i amb perspectiva” no convida a pensar amb trencadisses i ja sabeu, com va explicar aquell regidor de Vic empaperat per dir una obvietat, que les truites no es fan sense trencar ous.

Encara que tot plegat pot semblar que vingui de nou i es vulgui justificar l’estupefacció mitjançant l’excusa de conveniència que no hi havia precedents d’una moguda semblant, certament ens trobem en un escenari més vell que l’anar a peu; “deja vu”, com afinarien els meus amics esnobs. Des que el món és món, la llibertat només se l’ha ofegat escanyant-la o comprant-la. Per exemple, la perspectiva de llibertat els escocesos i els quebequesos se la van mal-vendre al Regne Unit o al Canadà per un grapat de promeses. I amb la nostra què passarà? Ens serà arrabassada per la força, perquè en realitat no es tenia previst cap altre pla B que tirar la gent al carrer?

Si fossin certes unes converses entre el principal executiu de la conselleria d’Economia i un assessor de la Generalitat, revelades ahir diumenge des de la segona plana de la Vanguardia pel seu director, en el sentit que tot estava molt verd de cara al desenvolupament pràctic de la independència, per la senzilla raó que el més calent era a l’aigüera, francament n’hi hauria per tirar el barret al foc. Si es veia a venir la pedregada, per quins set sous Puigdemont es va arronsar a darrera hora de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions que més de la meitat del seu propi partit li demanaven i que un mediador acceptat per les dues bandes havia aconseguit pactar? El president del govern basc, el senyor Urkullu ben bé que s’ha queixat, mirant cap a Catalunya, de que li haguessin fet fer els ninots. Però si el que assegurava la Vanguardia fos una brama o una calumnia – jo ja no sé a qui creure’m ni què creure -, l’autor de l’escrit, el seu director, hauria de ser destituït i degradat com a persona honorable, perquè fer córrer mentides, en aquestes circumstàncies, és terrorisme il•lustrat però abominable. Però si fos veritat, com que trigarà a saber-se del cert, espero que la història faci justícia amb imparcialitat, perquè amb els somnis de llibertat dels ciutadans cap polític té dret a jugar-hi. Els somnis sempre haurien d’acabar bé si els polítics fossin fins i competents.


dissabte, 28 d’octubre de 2017

COP D’ULL A ALGUNS TITULARS DE PREMSA D’AHIR SOBRE CATALUNYA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 29 Octubre 2017)

COP D’ULL A ALGUNS TITULARS DE PREMSA D’AHIR SOBRE CATALUNYA.- No reflexionarem en el sentit estricte de la paraula perquè avui diumenge, que és dia de descans, no toca trencar-se el cap “pensant”, però si us proposo a tall d’esbarjo un repàs a alguns dels titulars de la premsa d’aquí i de fora resumint el “cas Catalunya”. Com comprovareu, tot és del color del vidre amb que es mira. Sense més comentaris.


La república proclamada i en govern destituït (Ara)
Com fer inviable el 155: així resistirà la Generalitat l’embat d’Espanya (Nació digital)
Hola, república (El Punt)
Rajoy intervé la Generalitat, per convocar eleccions el 21-D (La Vanguardia)
Independència, Destitució, Eleccions (Diari de Tarragona)
República i 155 (Segre)
El Parlament declara la independència i Rajoy convoca eleccions (Regió-7)
El Estado acude a sofocar la insurrección (El País)
Ley frente a rebelión (La Razón)
55 días de 155 (El Mundo)
España descabeza el golpe (ABC)
Puigdemont no acata el 155 y llama a defender la independencia sin violencia (DEIA)
La legalidad volverá a Cataluña (El Correo de Andalucia)
Golpe de estado en Cataluña (El Diario de Sevilla)
Puigdemont no se da por cesado y llama a oponerse al 155 (El Periodíco de Extremadura)
Puigdemont no se da por destituido y mantiene el pulso por la independencia (Cinco dias)
Votación secreta e ilícita en el Parlament (Heraldo de Aragon)
Madrid disolvió el Parlamento catalán por declararse independientes (Clarin –Argentina)
Se agrava el conflicto separatista en España (Mercurio – Chile)
El Parlamento catalán declara la independencia y Madrid cesa a las autoridades regionales (The New York Times
España elimina los líderes catalanes y afirma el control sobre la región separatista (The Wastington Post)
El líder catalán pide “calma” después que el primer ministro español toma el control del gobierno regional y reemplaza a los ministros, despide al jefe de policía y los oficiales armados vigilan el Parlamento después de violentas protestas (The Daily Mail)
Líder catalán promete “resistencia pacífica” mientras Madrid toma el control de la región (The Guardian)
Una independencia basada en el 1-0 carece de legitimidad (Financial Times)
Catalunya bascula en una crisis histórica (Le Figaro)
Catalunya, un salto al vacío (Le Monde)
Catalunya, más que una crisis (Le Parisien)
Catalogne: Paris et ses voisins européens font fausse route (l’OBS)
 Puigdemont apelle à s’oposser pacifiquenent à mise sous tutelle (Liberation)
Il pugno di Rajoy sulla Catalogna (La Stampa)
Barcellona adiós (Il Giornale)
Destituito il Governo, Calalogna al voto (La Repubblica)
Madrid scioglie la Catalogna (Il Messaggero)
Madrid cancella la Catalogna (Il Mattino)
Catalogna-Madrid, strappo definitivo (Il Secolo XIX)
Rajoy chiede la destituzione del presidente catalano (L’Obbservatore Romano);
Barcellona rompe, Madrid dice basta (Avvenire)

Si us balla el cap, no patiu: és només un empatx de sopa de lletres. Fins demà, que sí que reflexionarem en serio.

divendres, 27 d’octubre de 2017

LA LLARGA NIT DEL LLORO DEL PRESIDENT.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 27 Octubre 2017)

LA LLARGA NIT DEL LLORO DEL PRESIDENT.- Des que el president Puigdemont va fer un pas endavant, per neutralitzar el pas al costat d’un president Mas desbancat del poder per la intransigència radical del grup més menut del Parlament, no crec pas que hagi dormit gaires nits d’un son; però la nit que acabem de tombar, imagino que ha sigut la pitjor de totes, i m’atreviria a afegir que deu haver passat el que se’n diu la nit del lloro, en capella d’un divendres que, prengui la decisió que prengui, el recordarà tota la vida com el seu divendres de passió i no pas de gloria, per desgràcia. Em consta que quan ha arribat l’hora de la veritat, trepitjant ja el llindar entre l’estat autonòmic i monàrquic que tenim a Catalunya i la nova república independent en que somniem, el president ha sospesat més que mai els pros i contres d’una decisió transcendental, i a mesura que s’acostava el moment, un sentiment l’ha angoixat profundament: per res del món voldria esdevenir, si traspassa el llindar crític en fals, en el president de només la meitat dels catalans. Precisament perquè aquest pensament el turmenta des de fa dies, ahir va posposar el discurs institucional que tenia previst pels vols de les dues de la tarda, i va estripar l’esborrany que tenia pràcticament enllestit, raonant un gir polític de noranta graus si prosperaven les garanties que negociava amb el govern central per encàrrec seu, el president d’Euskadi. Però els bons oficis del senyor Urkullu varen topar amb una paret de granit. En conseqüència, la passada nit no pot haver esdevingut plàcida pel president Puigdemont, per molt que asseguri el contrari.  

Deixant de banda el marró dels escrúpols, més o més explícitament transcendits, d’alguns diputats del PDCAT que preferirien no haver de ratificar en seu parlamentaria el compromís d’aprovar la DUI que, per exigència d’una CUP sempre amatent a marcar territori, varen signar tots els diputats de la majoria sobiranista per desemprenyar uns cupaires que s’enfilaven per les parets després que el president deixés en “stand by” una tendra declaració d’independència, traient-los la mel dels llavis. Recordeu que tots els diputats sobiranistes varen escenificar moments després del Ple un document, que els anticapitalistes i antisistema s’havien tret de la màniga per deixar de fer morros, refiant-se els més escèptics que en no tenir efecte jurídic era paper mullat? Però caram si en tenia d’efecte, almenys moral! Efecte i data termini, de manera que quan els cupaires n’han exigit, l’execució com qui passa a cobrar la lletra acceptada, a més a més recolzats o empitrats des del carrer per una gentada engrescada en tenir a tocar dels dits el premi gros de la gran aposta, es comprensible que s’estigui poc disposat a defallir en el darrer esprint ni molt menys a recular. Això li consta al president i, en part, en té molta culpa de la mala nit.


Tanmateix, s’ha de tenir en compte que abans de tocar les deu del vespre, el president ja va tenir d’empassar-se el primer gripau del seu llarg calvari nocturn, en forma de dimissió irrevocable i cantada del conseller Santi Vila, segons sembla assessorat per la seva nova amigueta - l’Ana Pastor, presidenta del Congrés dels Diputats -, que li va recomanar que escampés la boira abans no li toqués el rebre quan el barroer 155 imposi la seva llei. L’espantada de l’antic batlle de Figueres i amic personal seu, suposo que no li ha vingut de nou al president, malgrat no li ha fet cap gràcia; sobretot considerant que ha despullat de l’efecte sorpresa la seva compareixença aquest migdia davant el Parlament: hi haurà convocatòria d’eleccions autonòmiques o declaració formal d’independència? Evidentment, la dimissió inoportuna i deslleial d’en Vila ha desvetllat la resposta abans d’hora: si la opció “in pectore” del president hagués estat dissoldre la Cambra i anar per feina electoral, el conseller Vila no hagués plegat en sec. Per tant, la DUI queda com a única alternativa possible al dilema, llevat que el president es tregui un conill del barret. En aquesta tessitura, doncs, suposo que part de la nit se la deu haver passat tractant d’evitar noves desercions de diputats del seu partit que fa dies arrufen el nas. Francament, no voldria pas trobar-me en la pell del president, ja que per molt acompanyat que sembli estar, la terrible solitud que va inclosa en el càrrec la porta gravada a la cara.