Follow by Email

divendres, 19 de juliol de 2019

A PROPÒSIT DE FER ANYS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 19 de juliol de 2019)
Quan ets jove, el temps té una importància relativa perquè et sembla que te’n queda tant per davant que no que no te l’acabaràs mai; però, quan comences a fer-te gran dones al temps la importància que té, i si ets una persona inquieta amb projectes mig empantanegats i uns quants per endegar, procures no perdre’n ni una engruna perquè potser ara trobes sentit a allò que, de petit, escoltaves dir a l’avi i no sabies ben bé de què parlava: “vigila, nano, que la processó sembla molt llarga però el ciri s’escurça de seguida i s’ha d’aprofitar abans no es fongui”. Sóc d’aquells que pensa que mai de la vida et pots quedar sense projectes entre-mans, sense il·lusions que t’ajudin a aprofitar a cremadent del temps que disposes abans no es faci definitivament fosc. I sóc, també, d’aquells que opinen, defensen i recomanen, sobretot als que no són de la primera volada, que no es conformin només “a passar l’estona una mica distrets”, sinó que procurin utilitzar la reserva d’energia per sentir-se vius, per sorprendre cada dia amb una nova fita per assolir, sigui a nivell personal o col·lectiu.

I això que dic val per gent de totes les edats, doncs hi ha gent de trenta anys que asseguren practicar aquella filosofia del carpe diem, però deuen haver-la en una versió barata perquè foten una cara de pansits com si fossin vells xarucs, sense prendre’s ànsia per fer res de profit. No en dubteu gens, sempre s’ha de tenir a mà un projecte nou en que invertir temps i l’energia perquè no és el temps qui s’escorre dels dits, som nosaltres que tenim les mans foradades. Per aquesta raó, no cal capficar-se ni amoïnar-se per les notícies de merda que cada dia ens serveixen la majoria d’informatius perquè tinguem un bon mal de ventre o un atac de feridura, puix precisament l’experiència de com passa el temps ens ha de fer concloure que no cal patir-hi per tots aquests embolics de la política, de l’economia, de la seguretat o del benestar, ja que tal dia farà un any i el sol es lleva cada mati per escalfar tothom.

A la meva manera de veure, doncs, aprofitem el temps per treure-li a la vida tot el profit que puguem sobretot per a sentir-nos realitzats com a persones, que és el projecte més important que tenim des que naixem. I no cometem l’error de “matar” el temps, perquè si el temps en abstracte ja és immortal, quan ens referim al “nostre temps” seriem uns capsigranys si el deixéssim escolar pel forat de l’aigüera. “El temps - deia Thomas Mann - és un regal que mereix ser tractat amb tots els honors, ja que ens dona l’oportunitat de desenvolupar tots els nostres talents”.

AMICS I AMIGUES DEL BLOG, PASSEU UN BON CAP DE SETMANA I SENTIU-VOS FELIÇOS. FINS DILLUNS VINENT, SI DÉU VOL.

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
tabrilde@blogspot.net

dijous, 18 de juliol de 2019

CAP REVOLTA SURT GRATÍS, SEMPRE S’HA DE PAGAR UN PREU FORA DE PRESSUPOST


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 18 de juliol de 2019)

No obstant que els engrescadors, els fanàtics i els que viuen de les revolucions assegurin que totes acaben entre flors i violes, la veritat és que la història relativitza l’eufòria o la desmenteix directament: en la majoria dels casos de revoltes, espontànies o manipulades, el poble que les protagonitza acaba sempre plorant més víctimes malaguanyades de les que es pensava o retirant-se amb la cua entre cames, baldat per la repressió de nous tirans post-revolucionaris. Potser Ucraïna ha sigut una de les comptades excepcions, en els darrers anys, en que un poble va plantar-se a la plaça Maidan per escridassar el seu dèspota domèstic, i que el va fotre fora només a canvi d’un discret, sostenible i quasi testimonial grapat de morts (no varen arribar a cent). Mesos abans, també part del poble egipci va ocupar durant setmanes la mítica plaça Tahir fins a cantar victòria en aconseguir, aparentment, totes les reivindicacions per les que lluitaven. Això sí, després d’un bany de sang aquesta vegada. Però quatre dies després d’aquella victòria pírrica els revoltats van haver de tornar a la plaça decebuts, en adonar-se que amb els nous governants post-revolucionaris no havien aconseguit res més que sortir del foc per caure a les brases.

Que cap revolució és un ball de festa major ja ho va sentenciar fa una colla d’anys el mateix Mao, afegint que administrar l’endemà de la victòria era tan complicat com gestionar el dia a dia de la protesta. I sovint tant o més dolorós, penso jo. Per aquesta raó, la història adoctrina que el bon resultat de qualsevol revolta a la recerca d’un idíl·lic “començar de nou”, no està mai garantit del tot. I d’aquí ve que intel·lectuals i filòsofs contraris a les revolucions en general, prediquin - més de quatre vegades a sou de tirans i dictadors, que aquesta n’és una altra derivada del mercadeig revolucionari -, que es millor “continuar” que no pas “inventar”. El gran bufó Bernard Shaw, se’n fotia sovint dels partidaris del “val més deixar-ho tot com estar”, amb una cullerada de fi humor britànic: “l’home raonable s’adapta constantment al món en que viu. El no raonable s’entesta en voler adaptar el món als seus somnis. Però, si el món ha progressat ha estat sempre gràcies als rampells d’homes pocs raonables”. Actualment, les revoltes dels indignats que s’escenifiquen a varis països, no són altra cosa que la reacció inarticulada davant una situació d’evident degradació del sistema polític. Aquestes revoltes en pro del “bé comú” - l’encarnada per la Colau a Barcelona n’és un exemple -,un dels seus ideòlegs, en Joan Subirats, defineix subtilment el “bé comú” com una idea a mig camí entre la propietat de la comunitat i l´ús de la comunitat. Veure’m si prosperen o es desfan com un bolado i, tanmateix, si el preu a pagar per implantar-les serà assumible per la societat.

A la meva manera de veure, però, el gran problema de l’endemà de les revolucions és que enlloc de clarejar el dia després sota la llum i el caliu de la concòrdia i l’esperança, el poble es desvetlla rebolcant-se entre el terror, la revenja i la frustració. A molts nostàlgics dels canvis a la força els hi agradaria que les revoltes de Maidan o de Tahir esdevinguessin un símbol més que no pas un precedent, però jo ja em conformaria que servissin per entendre que l’única manera d’impedir una revolució es evitant-ne les causes. Finalment, penso que també caldria fer observar a la joventut que creix entusiasmada per enrolar-se en plataformes revolucionaries més o menys èpiques, que voletejant totes les revoltes, petites o grans, sovint hi trobem, pendents de la carnassa, voltors camuflats sota el plomatge de la sagrada i altruista neutralitat, però que estan ensinistrats per enriquir-se a costa de les desgràcies i penúries que les revoltes remouen. Us en podria retreure dotzenes d’exemples d’aquestes misèries humanes, però m’acontentaré amb una mostra: pareu atenció, sense anar més lluny, en la Suïssa amable, educada, florida i lloca d’exiliats de tot el món, que va aixecar una vertadera indústria bancària sobre les tombes i les calamitats de països sacsejats per la guerra, la dictadura i la depredació de la corrupció. No ho dic pas jo això, està escrit a la història.    
A LA MEVA MANERA DE VEURE                         
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 17 de juliol de 2019

ALGÚ HAURIA D’AVISAR LES CAPUTXETES QUE NO ES REFIÏN DELS LLOPS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 17 de juliol de 2019)

Els llops, sobretot quan surten en manada són perillosos, astuts i falsos, per aquesta raó caldria que qui tingui la responsabilitat de protegir i educar alguna caputxeta la insisteixi que si va a rondar pel bosc - sigui d’arbres o d’asfalt i a segons quines hores -, no se’n refiï dels llops que se li acostin tot remenant la cua per fer-se els simpàtics, guanyar-se la seva amistat i que perdi la por, perquè per molt que s’esforcin en dissimular les urpes i els ullals, massa sovint en el moment més inesperat no poden evitar comportar-se com la mala bèstia que porten dintre. I quan això passa i una caputxeta en surt malparada, es disparen totes les alarmes socials. Ja està bé que llavors es toqui a rebato i tothom surti a la cacera del llop, i que tots els veïns, amics, coneguts i forces vives del poble de la caputxeta exigeixin, picant de peus a terra a la plaça de la vila, sinó literalment la pell dels depredadors almenys que se’ls doni un escarment exemplar perquè cap més llop agredeixi una caputxeta. Però, tanmateix, caldria que a les caputxetes ingènues, alegres i confiades i als responsables de vetllar, mentre siguin menors, perquè no prenguin mal, se’ls hi preguntés molt en serio perquè es deixen entabanar tan fàcilment pels llops, acceptant anar de farra voluntàriament amb una manada, inclús entrant als seus caus amb el lliri a la mà.

A la meva manera de veure, doncs, algú hauria d’explicar a les caputxetes que en qüestió de llops no es mamin el dit, perquè ja tinguin la pell blanca, negra o de color de gos quan fuig, el problema fonamental és que són llops. Aquesta realitat, que no té volta de fulla, no només se’ls hi hauria d’explicar a les caputxetes a la seva pròpia llar, sinó que també a l’escola i al carrer els companys d’estudis o de diversió no s’haurien de passar de llestos o de progres, desacreditant i menyspreant els consells sensats dels adults quan prediquin la necessitat de no abaixar mai la guàrdia quan volten llops. L’excusa que donen els que menystenen i escarneixen els que aconsellen les caputxetes que no badin, és que a la majoria de llars avui dia no estan gaire de moda les crides a la prudència, i encara menys prohibicions concretes com no tornar massa tard a casa, no beure ni empassar-se porqueries subministrades pels llops i, sobretot, de no acomboiar-se amb ells com si els coneguessin de tota la vida, quan mitja hora abans no s’havien vist mai. Analitzar les causes de tot plegat seria complicat, potser perquè la raó principal de la relaxació i negligència per part dels responsables que tenen el deure d’estar “in vigilando” respecte a les caputxetes, sobretot si són menors, és que s’haurien d’imposar les conductes assenyades, les de quan en temps no tan reculats encara no s’havia confós el concepte de llibertat amb el de llibertinatge, i recuperar l’autoritat moral dels pares per educar els fills en la obediència de les regles de joc i en el respecte. Però, això no s’improvisa de la nit al dia, sinó que s’ha d’esperar que a còpia de bones pràctiques durant una colla d’anys, aquestes hagin assolat en la societat com una conducta natural. En definitiva, que si les caputxetes estiguessin vacunades de no deixar-se embolicar tan sovint per llops disfressats d’ovella - com aquell de la cèlebre rondalla, que es vestia d’àvia de la caputxeta vermella per cruspir-se-la -, els llops malparits ho tindrien magra per queixalar carn fresca.

dimarts, 16 de juliol de 2019

BONA DIADA A TOTES LES CARMES I CARMETES, DIVAGANT SOBRE LA FELICITAT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 16 de juliol de 2019)

Tinc una amiga que enlloc d’acomiadar-se com tothom amb un adeu o un bon vent, té la costum de fer-ho amb un voluntariós i encantador: que siguis feliç! I quan troba un conegut sempre li fa la mateixa pregunta, com a saludo: ets feliç? Ho fa amb tothom, com si es tractés de la forma de complimentar més normal del món, tant si el que té al davant és simpàtic com si fa cara de pomes agres. La majoria, aquesta manera de saludar l’entomen bé, però n’hi ha uns quants que una pregunta tan directe només se la dispensen com l’estirabot d’algú que potser és rara o no gira rodona del tot o, encara pitjor, ho consideren una impertinència o una provocació, no perquè siguin sorruts o mesquins, que també, sinó simplement perquè no saben o no se’n recorden de quina cara s’ha de posar quan s’és feliç.

A la meva manera de veure, doncs, la felicitat no depèn de res més que de les ganes que hom tingui de ser-ne. Hi ha qui creu que per ser feliç totes i li han de pondre, quan la felicitat de veritat no és un valor que es cotitzi ni pel que hom té ni, segurament tampoc, pel que val; sinó per tenir bon cor i una mirada neta, transparent i sempre optimista. En canvi, aquells que estan convençuts que tots els coloms del poble van a cagar a la seva finestra, val més que corrin a demanar hora al metge i s’ho facin mirar, perquè pensant d’aquesta llei de manera, francament, ho tenen pelut per ésser feliços.

Tots tenim calades persones que, tot i passar-les magres, no han perdut pas el coratge, ni el somriure se’ls hi ha esborrat dels llavis, ni se’ls ha agrejat el caràcter consumits per l’enveja del que tenen els que tot els hi raja. I no és perquè aquestes persones siguin fleumes, bledes solejades, submises o de bon conformar, sinó perquè saben adaptar-se a les circumstàncies, si cal fent les tombarelles i tots els papers de l’auca que calgui per sortejar cada envestida banyabaixa de la vida. I sobretot perquè no perden mai el temps entretenint-se buscant a cada gat tres peus. El secret per ésser feliç rau, al meu humil parer, en saber apreciar la suma dels petits i vulgars detalls del dia a dia, des de despertar-se havent passat bona nit, cordar-se els botons de la camisa i els cordons de les sabates i anar el lavabo sense ajuda de ningú: hi ha gent que aquestes coses tan simples i habituals, a les quals quan s’està bé no se’ls hi dona la importància que tenen, mai seran capaços de fer-les per si sols.

Si aquestes persones coratjoses no fan el ploramiques sinó que s’esforcen per tirar endavant, ¿quina excusa tenen per considerar-se infelices les que no pateixen cap limitació o incapacitat? Vet-aquí que hi ha gent que s’afarta de delicadeses a cada àpat i, no obstant, viu tot el dia amargat. En canvi, hi ha qui s’ha de conformar amb els rossegons i engrunes de les taules dels que van forts d’armilla i, tenint tota la raó per renegar de la seva mala sort, deixen parat tothom dient que no els hi falta de res. De veritat no en coneixeu cap d’aquestes persones que viuen amb el que tenen com si fossin reis? Em sembla que quan us ensopegueu pel camí amb una d’elles, valdria la pena d’aprofitar-ho per demanar-li què entén per felicitat. Segur que us deixarà parats i, qui sap, si una mica avergonyits.
Que sigueu feliços i, sobretot, que us en sentiu de veritat.
Especialment avui les Carmes i Carmetes que fan el sant.   
A LA MEVA MANERA DE VEURE                         
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dilluns, 15 de juliol de 2019

EL PITJOR NO ÉS EL MÉS PROBABLE, PERQUÈ EL MILLOR NO ÉS IMPOSSIBLE


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 15 de juliol de 2019)
Ser honest no consisteix només en saber què està bé, sinó en combinar el coneixement del bé amb “fer-ho bé”. Però quan es tenen responsabilitats per fer allò que més convé tothom i no només allò que interessa uns quants, cal valentia i integritat. Quan se sap allò que és millor perquè tothom vagi bé, però no es té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure com un home mort que camina. Per desgràcia, tanmateix no només a Espanya sinó a gairebé tot arreu, hi ha massa gent que viu de i per la política sent homes morts que caminen.
La democràcia, tal com molta gent la tenim entesa, consisteix en que el poble delega cada ics temps la seva sobirania en uns representants elegits per sufragi universal, els quals s’han de posar d’acord perquè governi qui hagi tingut més vots per executar al peu de la lletra els compromisos electorals del seu programa, sotmetent-se de bon grat al control constructiu de l’oposició, en tant que dipositària també de la confiança d’una part dels ciutadans. I aquests ciutadans o el poble, si us sembla més correcte expressar-ho així, sempre que entengui que qui governa ha traït els seus compromisos electorals podrà sortir al carrer per escridassar-lo pacíficament, fins que rectifiqui el rumb. Són les regles de joc de la democràcia. Però, jo em pregunto perquè aquests principis elementals de convivència democràtica són, a la pràctica, paper mullat?
Molts governs, als quatre dies de tenir la paella pel mànec solen oblidar-se d’allò que van prometre i fan allò que més els hi convé, sense fer massa cas de les queixes de l’oposició i mirant-se amb fàstic les protestes populars. ¿No us ve al cap la patxoca de més d’un ministre que davant la cridòria al carrer no tingui res més a dir que: “malgrat els insults, crits i rebombori el govern no pensa donar un pas enrere”? No li costaria res a un ministre d’un govern genuïnament democràtic replicar als manifestants o als diputats de l’oposició parlamentària, que pren nota del seu rebuig i que estudiarà les propostes de reforma amb interès. Però, ca! Encara se’n vanten. Qui sap si molts d’aquests ministres bocamolls que parlen només perquè tenen boca, varen fer campana el dia que a classe explicaven, precisament, les bones pràctiques democràtiques.
A la meva manera de veure, però, malgrat tenim l’escenari polític que tenim i que ens dona la impressió que no se’n pot esperar gaire més d’aquesta trepa, animem-nos pensant que mai el millor no és impossible, encara que el pitjor sigui el més probable. Però, per si de casi posem un ciri a santa Rita.
A LA MEVA MANERA DE VEURE                         
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

diumenge, 14 de juliol de 2019

DEU MIL AFORATS I NO ELS HI CAU LA CARA DE VERGONYA ALS POLÍTICS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 14 de juliol de 2019)
Som l’únic país definit formalment com una democràcia moderna, en el qual el principi d’igualtat davant la llei no s’imposa amb absoluta identitat de criteri amb la resta de socis del club, sinó que nosaltres anem per lliure i mentrestant ens omplim la boca – no pas tots, perquè la unanimitat feria fàstic – de prohibir les discriminacions per sexe, raça o religió, ¿ens sembla raonable que uns deu mil ciutadans espanyols, amb els monarques emèrit i en funcions a primera fila, puguin viure tranquils en la seguretat que cap jutge podrà, encara que els agafi amb els pixats al ventre rifant-se la llei, deixar-los en calçotets al mig de la plaça perquè els hi serveixi d’escarment? D’aquesta mamella protectora, que se’n diu “aforament”, se’n beneficien sense que moguin un dit per desmarcar-se i abolir aquesta butlla laica centenars de ciutadans que, gràcies a ella s’asseguren estar per sobre del bé i del mal ja que cap jutge d’instrucció “ordinari” no és prou bo per furgar en les seves misèries, sinó que només la santíssima trinitat de la magistratura suprema hi pot ficar el nas.

Perquè ens fem càrrec de la befa que aquest privilegi feudal suposa als ciutadans pelacanyes com vós i jo, els “aforats” són aquells personatges – “honorables”, “il·lustríssims” i excel·lentíssims segons el nomenclàtor oficial del regne -, que com a pagament en espècie afegit a la generosa nòmina que l’Estat els hi diposita cada mes a la menjadora, com a compensació a la suor que vessen exercint funcions públiques de rang més o menys alt, si s’unten els dits, prevariquen fen favors a canvi de diners o dinars, o senzillament es passen per l’arc del triomf la honorabilitat que se’ls hi suposa com a “servidors del poble” – no us en rigueu, que jo no me’n foto pas -, les seves sempre presumptes relliscades no les pot instruir un jutge o jutgessa de tercera divisió, sense pedigrí ni currículum professional per examinar les caques de tan honorables bruixots, encara que la vocació d’aquests juristes primerencs i sense llustre sigui servir amb imparcialitat la justícia immaculada. No, a aquests deu mil mansos només els poden demanar explicacions els suprems representants de l’establishment de la Magistratura, els quals per cert i acabar-ho d’adobar s’han enfilat als seus alts tribunals gràcies, precisament, a la designació a dit dels “aforats”.

A la meva manera de veure, doncs, mantenir aquest privilegi per a quants ciutadans, per escarni de la resta, com passa en aquest país exemplar, converteix una justícia de la qual s’espera que sigui ràpida, imparcial i igual per a tothom, en un prototip grotesc de la llei de l’embut que es practica en aquesta democràcia imperfecte, perquè polítics-legisladors-beneficiats no semblen tenir cap pressa per desmuntar aquesta vergonya de l’aforament. No poden pas excusar-se en que no hi ha pressupost ni govern constituït: fer aquest gest d’honestedat democràtica no costaria un euro – al contrari, segurament n’estalviaria uns quants –, i no li faltaria consens de sobres si tenim en compte que la majoria de partits durant la campanya electoral blasmaven dels privilegis dels aforats.             
A LA MEVA MANERA DE VEURE                         
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

divendres, 12 de juliol de 2019

“MENES”,TEMPORERS I MANTERS: S’HA COMENÇAT LA CASA PER LA TEULADA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 12 de juliol de 2019)
És esgarrifós i imperdonable que una administració pública del segle XXI permeti que un de cada tres “menes” – jo penso que les estadístiques no reflecteixen l’autèntica realitat del drama i es queden curtes -, quedin abandonats literalment al carrer quan, per imperatiu legal, són desmamats de la teta de la Direcció General d’Atenció a la Infància i la Joventut (DGAIA) en complir els 18 anys.
I és una vergonya que any rere any a Lleida, després de tant de temps de remenar la perdiu amb els temporers quan comença la temporada de la recollida de la fruita estiguem com fa quaranta anys amb tants de melics per lligar per aconseguir que la mà d’obra forana - negra, marroquina o sud-americana -, trobi unes condicions dignes per establir-se temporalment als pobles on estiguin contractats el temps que duri la collita i, sobretot, per impedir amb tanta autoritat moral i eficàcia real com calgui que envaeixin els carrers d’aquest pobles, fastiguejats pel lamentable espectacle de cada any, centenars de temporers que els pagesos no han demanat ni necessiten i que només poden sobreviure parant la mà i forçant l’esperit de solidaritat humana d’uns ciutadans que ja n’estan tips que es repeteixin any rere any idèntiques escenes de misèria dessota mateix de les finestres de casa seva, sense que qui hagi de prendre mesures severes i radicals per evitar-ho mogui el cul de la seva còmoda cadira de Ponç Pilat.
I no parlem d’aquest fenomen social dels “manters”, que cada dia que passa fa més mala pinta perquè les polítiques de tolerància i d’hipòcrita compassió han convertit un petit problema inicial de supervivència d’una colla de marginats, en un autèntic monstre social manipulat de cap a peus per les màfies de fabricants i distribuïdors de mercaderia de tota mena falsificada, que no solament ha perdut el respecte a l’autoritat legalment constituïda i a la convivència, sinó que té la barra i l’arrogància de vacil·lar cada dos per tres l’autoritat i la societat civil, amb posats de fatxenderia i de xantatge emocional..
Amb l’etiqueta de “menes”, des dels mitjans que busquen la simplificació dels titulars cantelluts per no esverar l’establishment, amb el vistiplau còmplice i panxacontent d’una classe política que ja li està bé de maquillar la crua realitat, s’han identificat i en certa manera estigmatitzat els col·lectius d’adolescents immigrants, sense papers i sense referents familiars, de nens il·legals. Segons llegíem ahir a l’ARA, el 2018 dels més de 800 menors estrangers que van arribar a la majoria d’edat, el 33% - més de 250 joves en números rodons -, van quedar fora del sistema després de posar-los el caramel a la boca. I si la tònica de desempara de la DGAIA segueix la mateixa línia, a finals d’aquest any 2019 podrien quedar tirats al carrer perquè se la campin com puguin mig miler de joves en arribar a la majoria d’edat sense ofici ni benefici. I, el que no té justificació de cap mena, sense permís de residència ni de treball que els permetés almenys buscar-se la vida més enllà de la delinqüència i la prostitució.
A la meva manera de veure, doncs, molt treure pit reclamant i vantant-nos de ser un país d’acollida per a la immigració universal, però a l’hora de la veritat el més calent ho tenim a l’aigüera: ni feina, ni casa, ni estabilitat jurídica. ¿Pretenem acollir tants immigrants econòmics i refugiats polítics com arribin a base d’improvisar i sense haver dissenyat una logística amb cap i peus que possibiliti amb èxit aquesta vocació d’amfitrions altruistes i bonistes dels que fugen de la misèria del tercer món? Els bonistes es queixen que a totes les persones atrapades en aquest flux imparable de fugitius s’identifiquin amb delinqüents potencials, en especial els menors d’edat, però resulta que per haver començat la casa d’acollida per la teulada no els hi deixem gaires més sortides a tanta gent que s’adona massa tard que ha sortit del foc per caure a les brases. Al meu parer, una administració que vulgui donar acollida a tot aquell que passi ha de tenir pensades les estructures més enllà de la simple caritat cristiana o de la solidaritat espontània perquè aquestes persones puguin desenvolupar-se com a persones: tenint una casa, una feina i els papers que no els condemnin a carn de canó de l’economia submergida. I, esclar, també una administració com cal hauria de tenir clar quanta gent és pot acollir sense que les costures del país pateixin. Però mentre anem construint teulades sense preocupar-nos dels fonaments, a cada cantonada hi tenim bombes de rellotgeria que poden esclatar en qualsevol moment, mentre la paciència de molta gent s’està consumint a còpia de pessigades a la pau i tranquil·litat.
Perdoneu les molèsties i reflexioneu-hi aquest cap de setmana. Dilluns tornarem a ser-hi.                   
A LA MEVA MANERA DE VEURE                         
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dijous, 11 de juliol de 2019

COM N’ÉS D’ESGOTADOR PATIR PER TOT!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 11 de juliol de 2019)
Després d’estar-hi pensant una mica, no sabria dir-vos si patir per tot s’ha de considerar una virtut, una tara, una mania o un vici; jo més aviat diria que de cap manera crec que pugui tenir justificació ni considerar-se sa, equilibrat o enraonat estar sempre amb els nervis de punxa pensant més del compte, fent-se cabdells amb el què podria o no podria passar. Però reconec que jo mateix no puc evitar patir més del compte quan algú que m’estimo està malalt, o quan algú que espero tarda més del compte, per exemple. Però qui pateix per tot, la majoria de les vegades segons diagnostiquen els experts, és conseqüència de no tenir prou domesticats o disciplinats els pensaments pessimistes, de no haver aprés a estacar-los quan es desboquen i t’arriben a fer creure que tots els coloms del món es venen a cagar a la teva finestra. O que tens predestinat amb més números que ningú que les coses s’esgarriïn.   
No és una qüestió d’imaginació només perquè tenir-ne molta, d’imaginació, no suposa necessàriament covar mals pressentiments, que són els que en definitiva fan patir. Tenir imaginació esbojarrada pot ser fins i tot positiu i gratificant: imaginar mai fa patir, en tot cas levitar d’eufòria. Tenir tendència a donar massa importància als mals pressentiments, en canvi, ja és més fotut perquè de seguida que se t’emperpalen al cap aquestes serps, l’angoixa, la por o la desesperació poden jugar-te males passades a la moral i convertir, per exemple, la simple espera d’una persona que fa tard, d’un resultat clínic que s’enredereix o d’una notícia que es vetlla amb candeletes i no acaba d’arribar, en una absurda tragèdia. Per aquesta raó deuen aconsellar els experts que ens entrenem per esbandir del terrat els pressentiments destructius, si no volem convertir la nostra vida en un malson constant.
D’això que parlo avui és més serio del que sembla, ja que sovint la distancia entre aquestes cabòries patidores i un quadre de depressió de cavall, es pot reduir a quatre passes. Per tant, aquell que digui que no cal amoïnar-s’hi perquè controla el patiment compulsiu “pel que pot passar”, tement que sempre el què passarà serà negatiu, es fa trampa al solitari ja que  aquest tarannà patidor pot tractar-se de quelcom més preocupant que una mania; qui sap si s’hi amaga el símptoma d’una patologia malaltissa. Perquè, com us anava dient, una cosa es estar preocupat en un moment donat per una situació determinada i puntual angoixant, i una altra de ben diferent patir compulsivament, envaït per mals pressentiments que només permeten pressentir sempre el pitjor. La mare dels ous, però, és que els experts que tan bé descriuen i diagnostiquen aquest problema sobre el paper, no posen a disposició del patidor compulsiu un manual d’instruccions per trobar-hi remei, és a dir: per domesticar i reconduir els mals pressentiments un mateix.
A la meva manera de veure, doncs, encara que l’ajuda externa sigui necessària en alguns casos molt extrems, en la majoria penso que el principal revulsiu és la força de voluntat per negar-se a patir per tot, i carregar-se de paciència i de confiança en els desenllaços optimistes, en la bona sort o en la intervenció de la divina providència si sou creients. Que la vida ens la mirem des de darrera un vidre negre o un de color de rosa només depèn de nosaltres, i entre el negre i el rosa hi ha un fotimer de tons. I com deia aquell conegut escriptor que en fer-se gran començà a patir de restrenyiment: “no patiu els vells per si aneu o no de ventre, la naturalesa acaba fent sempre el seu curs”.         

A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 10 de juliol de 2019

AQUELL ENTRANYABLE METGE DE CAPÇALERA QUE HA PASSAT A LA HISTÒRIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 10 de juliol de 2019)

“Enyoro aquells temps que el metge et venia a casa i feies petar la xerrada com si fos un amic” – vaig escoltar que li deia l’altre dia un home d’uns setanta anys, al seu company de tanda a la consulta de l’ambulatori. Això ja ha passat a la història, mestre, vaig pensar jo també amb certa recança; però, francament, no sé si era millor com es lligaven els melics en temps reculats o si ara anem més ben servits de metges. Suposo que, com en tot, depèn des de quina perspectiva t’ho miris. Si ho fem des del punt de vista de l’eficiència, no té volta de fulla que el sistema actual de sanitat pública, malgrat pequi tant com vulgueu d’impersonal, escorcolla el presumpte malalt pel davant i pel darrera fins trobar-li el que té i, massa vegades, el que no voldria saber que té. Per aquesta raó, possiblement, l’esperança de vida al primer món es va allargant gràcies a la quantitat inversemblant de pedaços que la medicina posa a l’abast de la població, en general. Abans, la gent la podia palmar d’un mal de pedra, però des que del mal de pedra se’n diu còlic nefrític es resolt el problema amb quatre calmants de cavall i, si convé, amb tècniques quirúrgiques que no necessiten fer servir el bisturí. Abans, les “eminències mèdiques” tenien molta requesta perquè sovint la vida del malalt depenia de l’ull clínic del seu metge per endevinar del mal que podia morir – recordeu la fama que tenia, en aquest sentit de clavar-la diagnosticant, el doctor Pedro i Pons -; però, avui qualsevol llicenciat una mica espavilat pot resoldre una emergència complicada seguint al peu de la lletra el protocol i, en cas d’indecisió, derivant el pacient a l’hospital de referència. La prova més evident del que dic és que sovint les urgències ambulatòries es poden deixar en mans de principiants enlloc de en les dels metges de més experiència.
La medicina pública s’ha globalitzat com tants altres aspectes de la societat, i al malalt ha deixat de dependre-li la vida del seu metge amic de capçalera, carregat de dubtes i d’inseguretats, per caure en mans d’una eixam de professionals amables, fastigosament eficients i programats, amb els qual no es pot fer-la petar perquè sempre van atrafegats perquè no donen l’abast. Abans, el malalt potser participava més activament, al costat del seu metge de capçalera, pas a pas, en el procés de curació o d’entomar el calvari d’un mal pronòstic. Aquesta, precisament, penso que és la principal diferència entre l’anar-hi anant d’ahir i el  temps taxat per consulta d’avui, sistema al qual ens hi hem anat acostumant perquè ens han dit que formava part del progrés i que l’assistència mèdica sigui universal. El debat filosòfic sobre si una estona de conversa amb el malalt l’ajuda tant com la millor teràpia, quedarà eternament pendent de resoldre’s; però, ja s’està reconeixent que els encotillats protocols estaria bé que es flexibilitzessin en funció de les característiques i circumstàncies emocionals de cada malalt. Qui sap si també no seria bo que el malalt no tingués la sensació que, per molt bé que se’l tracti a l’hospital o a urgències, troba a faltar, sigui a casa estant o a l’ambulatori, el referent d’algú equivalent a aquell abnegat inefable metge de capçalera d’abans, que no anava a toc de pito i amb qui s’hi podia establir una certa complicitat. Ves a saber si amb una estratègia tan simple descongestionaríem les cues a urgències hospitalàries. Aquell home a qui em referia al començament, en va afegir una que m’ha fet rumiar: -“saps com carrega que tinguis de repetir, cada vegada que canvia la cara del metge que t’atén, la teva vida i miracles” Però, el que em va deixar més parat d’aquella conversa caçada al vol en una sala d’espera qualsevol, fou la inesperada resposta d’un paio negre que també feia cua a l’ambulatori: -“vosaltres, rai, esteu molt ben acostumats!” Suposo que era un immigrant que ja feia temps que voltava per aquí i havia perdut la vergonya de dir què en pensava dels perepunyetes llepafils del primer món.    
A LA MEVA MANERA DE VEURE          
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 9 de juliol de 2019

AL GALLINER DEL SOBIRANISME HI HA MASSA GALLS QUE VOLEN FER-SE’N ELS AMOS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 9 de juliol de 2019)
Per aquesta simple raó, en veure’m de tots colors i llevat que ens fem els ingenus, poques envestides o rebolcades dintre d’aquest corral ens haurien d’agafar de sorpresa. Ja estem acostumats que els que tenen el toro per emblema, de l’Ebre cap avall, no sempre arranquen ni envesteixen, políticament parlant, amb la noblesa de la bèstia que tenen per símbol, sinó que ho fan banyabaixos i, a vegades, traient espuma de ràbia per la boca. Aquest tarannà tan poc enraonat no seria just atribuir-lo a tots els espanyols, sinó només a aquells jacobins que s’emborratxen cada vespre de centralisme ranci i dormen la mona a les cavernes de l’edat mitjana. Que tota una colla d’espanyols fanàtics no vulguin ser-me amics perquè soc català o republicà em dol, però no m’abonyega la moral. El que si em dol és que els sobiranistes confessos cada dos per tres s’enfaristolin entre ells en baralles de patí d’escola, per culpa d’enveges absurdes i ànsies de poder irresponsables que s’arrosseguen des de qui sap quan, com si fos una herència maleïda del nacionalisme català, un drac amb dotzenes de caps que té sortides de capsigrany des que cadascun dels caps de brot es disputa el lideratge de l’independentisme. Ara bé, el que em sap més greu com a ciutadà voyeur de la política és que sabent que a Madrid hi ha un toro amb males puces, que no para d’envestir-nos per si ens sorprèn amb les defenses relaxades, els gallets del nostre corral particular no parin de pessigar-se. Que entre els polítics del pinyol del sobiranisme hi hagi cada dia desavinences que van més enllà d’aquell vici de “marcar paquet”, no m’agrada gens i no crec que faci cap favor a la causa. No està escrit enlloc, però se sobreentén per sentit comú en les beceroles de qualsevol empresa tan ambiciosa com la que es defineix com a “Procés”, que mentre no s’hagi assolit l’objectiu tothom ha d’empènyer en la mateixa direcció, sense fugir d’estudi, fent rebequeries o posant travetes tan punyeteres com les de pactar si convé amb la guilla o el llop, per tal d’evitar que un altre gall del galliner domèstic es converteixi en el rei del mambo.
A la meva manera de veure,  doncs, per desgràcia de l’èpica amb que s’està revestint aquella frase del senyor Cuixart – “ho tornarem a fer” -, també se’n pot fer una lectura miserable veient com se les van fotent els sobiranistes per escantonar-se mútuament quotes de poder als ajuntaments, a les diputacions o als consells comarcals. Fa uns quatre anys, el llavors conseller convergent Homs, va fer unes declaracions escandaloses i temeràries reinterpretant per lliure el full de ruta del procés emparaulat solemnement entre els dos socis principals de l’empresa sobiranista, traïció que va fer enfilar per les parets els d’ERC, ja que malgrat les matisacions del llavors conseller àulic, als republicans sempre els hi va quedar el dubte de si aquella desafortunada declaració era una relliscada de bocamoll o formava part d’una estratègia més recargolada, per tal de mantenir el procés al bany maria. Aleshores, per evitar més discrepàncies puntuals, es va assegurar que mai més tornaria a passar. El rebombori recent per com uns i altres s’han escombrat mútuament dels govern d’ajuntaments carismàtics o de la poderosa Diputació de Barcelona, palesen que “ho han tornat a fer”. Potser entre peregrinació i peregrinació a Waterloo, els del pinyol dur del sobiranisme haurien de reflexionar si amb aquests espectacles no només es debiliten ells com a dirigents sensats, sinó si se’n ressent la fe de tota la gent que s’ha refiat del seu compromís de conduir la caravana del procés per la travessia del desert i unitat, amb seny i procurant que ningú prengui mal pel camí.      
  
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dilluns, 8 de juliol de 2019

QUÈ SE N’HA FET DEL BANC DOLENT?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 8 de juliol de 2019)

Quan el 2012 es va crear per decret el Banc Dolent (Sareb) i s’hi va nomenar una dona de confiança del partit que dirigia en Rajoy, Belén Romana, per a presidir-lo - cobrant mig milió d’euros l’any per “sacrificar-se” -, vaig pensar que patiríem molt pels resultats de la seva gestió. I per què ens havia de preocupar que un banc anés malament, potser direu? Doncs perquè veia a venir que si aquella entelèquia del banc dolent feia figa, l’Estat (que som tots nosaltres quan toca rascar-se la butxaca) li hauria de treure les castanyes del foc. Han passat quasi sis anys i escaig i encara no n’hem pogut treure l’entrellat en quant a la gestió del grapat d'executius ben pagats. Us intentaré explicar aquest nyap, a la meva manera. De bon començament, el banc dolent va presumir de tenir un pla de negoci espaterrant sobre la base d’obtenir una rendibilitat estimada en un surrealista 13 % anual, després d’apujar virtualment en un 25% la valoració dels pisos que tenia en estoc després de recollir tota la porqueria dels bancs comercials i caixes d'estalvis en fallida tècnica. Com era previsible, aquesta brillant idea d’uns executius tan eixerits com per ser designats a dit fiant-se de currículums plens de màsters comprats, va resultar un merdós fracàs: no varen encolomar ni un sol pis a cap incaut al preu que pretenien i la pròpia UE els va fer baixar del burro amb un avís molt seriós de que toquessin de peus a terra. Però, enlloc de fer els deures ben fets, per acabar-ho d’arreglar van caure del foc a les brases davant la necessitat de “fer caixa” com fos i donaren tantes facilitats de compra a fons voltors estrangers, que aquestes societats no precisament de l’ordre de les germanetes de la caritat estigueren encantades de la vida de tractar amb uns executius financers espanyols tan passerells.


En efecte: segons es pot deduir de l’escassa transparència informativa oficial, en el transcurs dels darrers anys s’han rebaixat els incòmodes estocs de totxo col·locant paquets d’immobles sencers a fons d’inversió d’aquests que, per entendre’ns, van més enllà dels clàssics mercats d’accions o bons d’empresa o d’estats, perquè només els interessa comprar actius si pot ser a preu de saldo i sense haver de donar massa explicacions sobre con els invertiran. Però aquests negocis tan rentables pels promotors solen convertir-se pels inversors en negocis semblants al d’en Robert amb les cabres. Ara bé, d’aquest mal no morirà un banc dolent que ja va néixer esquifit, mal format i mancat de defenses, infectat per les malalties heretades dels seus propis pares putatius, entre ells les inefables Caixes d’Estalvis que es van despendre dels actius de totxo més podrits no a canvi de capital líquid sinó de bons subordinats. El banc dolent va arribar a emetre 60.000 milions d’euros en bons subordinats, gairebé es varen patejar el 6% del PIB nacional. Només el BBVA no va voler enllardar-se els dits en aquest aquelarre pervers de parir un banc amb actius virtuals, sense capital de reserva i carregat de deutes. Aquesta és la mare dels ous: el pecat original d’obligar per criteris polítics un banc, a sobre batejat "de dolent", a prometre una rendibilitat impossible de pagar, sobretot després de liquidar els interessos del capital manllevat en bons. Senzillament esquizofrènic! Però, algú pagarà els plats trencats? O acabarem sent l’ase dels cops de sempre, vós i jo!

A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

diumenge, 7 de juliol de 2019

TANT SI ENS AGRADA COM SI NO, CADA VEGADA DEPENEM MÉS DE LES MÀQUINES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 7 de juliol de 2019)
Jo ja us dic des de bon començament que mai tindré un bon rotllo amb una màquina i no crec que elles tinguin per mi cap mena de detall sentimental, més enllà del protocol·lari com a usuari impersonal. La principal raó d’aquesta manca d’empatia mútua no es degut a que les màquines no tinguin sentiments, que no en tenen, sinó que la simpatia i les atencions que et dispensen en un moment donat que te n’has de refiar, està programada al mil·límetre. El quid de la qüestió per entendre’t amb una màquina i que et doni la resposta que necessites i esperés en un moment donat, depèn completament de com li formulis la pregunta: la resposta de les màquines sempre està condicionada per la pregunta que tu facis i de com la facis i no t’equivoquis prement la tecla o el botó. Elles, tan intel·ligents, no tenen capacitat per especular què “vols dir” quan no afines la punteria. Si no preguntes correctament per activar els seus circuits “mentals” et faràs fotre, i la màquina no et resoldrà cap dels problemes o necessitats que tinguis per molt que les festegis. Les màquines no estan programades per estimar ni encara menys per “interpretar” res que no estigui preinscrit en els seus circuits. Us posaré un exemple, aprofitant la queixa que tot enfaristolat un bon home li feia a la seva dona, asseguts tots dos a la taula del costat de la meva, a la terrassa del Zurich, on havia parat per remullar la gola i refer-me de la calda, deixant pasturar la vista pel maremàgnum pintoresc i colorista de gent anant amunt i avall de la plaça Catalunya. L’home, repeteixo, sembla que estava més que indignat després de sortir insatisfet de la nova oficina de disseny de la seva caixa d’estalvis de tota la vida reconvertida en banca robotitzada per estalviar-se nòmines. Pel que vaig escoltar, a l’home indignat li sobraven els robots i enyorava les persones que l’atenien abans de les reestructuracions, sabent com es deia, qui era la seva família i del peu que calçava:
-“Te’n recordes que ahir em varen refusar la targeta per pagar el compte al restaurant on vàrem estar sopant? Doncs resulta que tinc un descobert al compte segons la merda de màquina que m’ha atès. Qualsevol empleat d’abans s’hagués preguntat com un paio tan primmirat com jo, que sempre procuro no fregar el crèdit s’havia quedat en números vermells. Però les màquines no estan dissenyades per entendre que som a final de mes i que ballen dos saldos a la llibreta, el del mes en curs que es liquidarà a primer del vinent i el que s’ha començat a acumular per saldar-se el primer dia del proper mes. Durant uns dies s’acumulen els dos saldos i sumats superaven el crèdit en dos-cents euros i escaig, malgrat tècnicament no era així perquè s’havien de desglossar per períodes. M’has entès que t’explico? Doncs la maquinota dels pebrots no, segons les seves instruccions estic en descobert, la targeta no és operativa i encara em cobraran comissions pel descobert. Això abans no passava, cony! Que diguin el que vulguin, però quan hi havia persones darrera dels taulells això no passava. I el pitjor de tot és que les persones que encara hi ha deixat a les sucursals reestructurades no poden contradir les màquines, que són les que tallen el bacallà...”
El monòleg devia durar encara una bona estona perquè l’home es veia que tenia ganes d’esbravar-se, però jo tenia pressa i vaig deixar-lo amb la paraula a la boca, tot fent-li una mirada de compassió i de solidaritat: mestre, si no us esforceu a raonar com un robot estareu perdut en aquest món dominat per la intel·ligència artificial.   
  
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

divendres, 28 de juny de 2019

EL CORC DE LA INCERTESA CRONIFICA LA POR I ENS FA MÉS VULNERABLES AL POPULISME


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27 de juny de 2019)
Entretinguts, emprenyats o preocupats per les giragonses dels polítics electes que porten setmanes repartint-se el botí electoral sense cap pressa per posar-se a governar, alguns problemes socials que fins abans d’ahir ens desvetllaven la son, sembla com si s’haguessin fos; però, no és pas perquè s’hagin resolt sinó més aviat perquè com a conseqüència d’una vella llei de vida, en fer-se crònics dona de parer que s’hagin endreçat a l’armari dels destorbs sense ànsia. Per exemple, qüestions com les pensions de viduïtat, la pol·lució de l’aire a les grans ciutats, les retallades pressupostàries que maten a pessics serveis sanitaris i socials indispensables, el coit interromput de la famosa llei de la dependència, etcètera, que desbordaven de denuncies els informatius de les principals cadenes, avui ja no tenen tanta requesta i han passat de ser notícies genèriques de primera plana a convertir-se en petits drames personals que cadascú suporta com pot en la més estricta i sovint vergonyant intimitat, i que només esclaten en una portada escandalosa el dia que el petit drama personal es converteix en tragèdia pública. Suposo que el clau roent de la incertesa que ens envaeix davant les tentines dels nostres aprenents de governant, ha tret prematurament de l’aparador uns claus rovellats de tant estar a la intempèrie.
I és que, a la meva modesta manera de veure, la pitjor i més perversa conseqüència d’aquest escenari permanent de crisi institucional, que la classe política puja i baixa cada dia com si estigués esperitada, és la incertesa. No saber quan ni com acabarà aquesta tragicomèdia que es representa simultàniament a varis escenaris del planeta, és un corc que debilita la capacitat de resistència i, sobretot, la paciència de molta gent que no ha perdut encara el seny i s’esparvera de veure com la barca va a la deriva mentre els timoners perden el temps jugant a nyaus o apostant qui pixa més lluny. ¿A quin caparró, si no es tracta del d’un capsigrany, no se li pot fer comprendre que quan una barca fa aigua pels quatre costats el que cal es arremangar-se tots els tripulants i tapar forats? Els polítics no són una mala eina democràtica, però en la mesura que no contribueixen a rebaixar la incertesa cada dia es fa més palès que s’han d’untar les frontisses d’aquesta política caducada que es passa el benestar de les persones per l’arc del triomf, després d’haver-se aprofitat de les avantatges que dona, en diners o en dinars, tocar el poder amb els dits. Mentre la política no s’escrigui en majúscules i estigui al servei de les persones i no al de quins remenen les cireres, els populismes de dretes i d’esquerres tenen el camí abonat. Però ells tampoc, encara que ho prediquin a tort i a dret, podran acabar amb la incertesa que consumeix els simples ciutadans.
QUE PASSEU UN BON CAP DE SETMANA I SIGUEU FELIÇOS. FINS DILLUNS, PRIMER DE JULIOL.
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dijous, 27 de juny de 2019

AL PAS QUE ANEM, PER HIGIENE DEMOCRÀTICA BENVINGUDES LES ONG I LES PLATAFORMES D’INDIGNATS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 de juny de 2019)
Mentre en els mítings electorals en general, inclús en els programes dels partits, s’hi trobin a faltar explícitament expressions com: “creiem en l’home per damunt de tot”; “creiem en la persona al servei de la societat”; “creiem en les obres, no en les bones paraules”, “creiem en la bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat de la gent”, voldrà dir que els vells dinosaures de la política, arreu del món, no se’n volen adonar que si continuen deixant les persones més vulnerables al marge del progrés i del benestar, se’n faran l’estella. Sort en tenim, com a revulsiu d’una democràcia encarcarada, de les plataformes reivindicatives que neixen com bolets per arribar fins aquells racons de la realitat on els governants hi passen de puntetes, ja que gràcies a elles es trampegen, per exemple, els efectes de la crisi humanitària i la de l’anomenat canvi climàtic. I em temo, tanmateix, que mentre les persones no siguin la prioritat real dels fulls de ruta governamentals, seran tan necessàries com les ONG plenes d’activistes voluntaris que fan la feina que els governs deixen de banda, plataformes d’indignats que retreguin a una classe política fossilitzada que ja està bé de parlar del sexe dels àngels en comptes de tirar pel dret contra tot tipus de corrupció, l’economia submergida, l’evasió de capitals i les indulgències i butlles dispensades, des de poders captius de l’establishment, a les grans fortunes, a les rectories vitalícies dels oligarques i a la enginyeria empresarial institucionalitzada, fundacions tapadora incloses. Qui sap si qui va batejar les ONG amb aquest nom, fou perquè fiquen el nas i els braços en totes les basses de misèria i de injustícia social, on els governs no pensen embrutar-s’hi la roba ni les sabates.
A la meva manera de veure, doncs, em temo que si la classe política, només enlluernada pel poder i per com se’l reparteixen o rifen entre els de la seva colla i algun company de viatge, segueix amagant el cap sota l’ala no volent-se adonar que darrera la majoria dels moviments als quals em refereixo cada vegada s’hi apunta més un jovent que si bé va créixer sota l’etiqueta de classe mitjana i el signe de “guanyar”, aviat va descobrir el pa que s’hi donava quan tocava “perdre”, i ves a saber si per aquesta raó aquesta joventut desenganyada està començant a recuperar valors que se li havien rovellat de no fer-los servir, com ara l’esforç, la tenacitat o la constància, no precisament per competir sinó per aconseguir que el món en que vivim sigui més amable amb les persones i el medi-ambient. No és estrany que aquest jovent que per fi s’ha tret la son de les orelles, reaccioni davant les doctrines econòmiques predicades a l’empara de l’espantall arnat d’una doctrina liberal prostituïda en semals plenes de caspa ultra, amb una obvietat de calaix: “Si n’hi ha o no de tall per repartir, ja ho veurem. De moment, volem ficar-nos a la cuina per procurar fer bullir l’olla honestament, perquè tothom en pugui menjar”. De manera que si aquesta classe política que fa pena, no es treu el pa de l’ull i s’espavila perquè les persones siguin la primera prioritat de la seva gestió política, ja poden anar-se encomanant-se a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, que és el que feien els nostres avis quan s’acostava tempesta. Perquè les persones, sobretot les més vulnerables i les eternament sotmeses, cada vegada reclamaran més fort que se les tingui en compte a l’hora de repartir la riquesa, enlloc de foragitar-les perquè no facin nosa a la menjadora de la comunitat.   
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 26 de juny de 2019

ANEM BÉ, DEIXANT EL FUTUR DE LA HUMANITAT EN MANS DE QUATRE FATXENDES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 26 de juny de 2019)
El fatxenda president dels Estats Units potser espera que li agraïm que ens hagi perdonat la vida desdient-se d’enviar uns quants míssils ben dirigits, contra punts estratègicament sensibles de l’Iran; fanfarronada que podia encendre la metxa d’una guerra d’abast incalculable, tant en destrosses materials com humanes. El mateix Trump va confessar en una pujada del seu nivell de cinisme i sarcasme, que quan l’operació de represàlia ja estava en marxa, va avortar-la perquè va considerar que potser sí que en feia un gra massa, decantant-se per, enlloc d’aixafar el cap de serp dels aiatol·làs d’un sol cop de destral, ampliar el ventall de sancions i fuetades de tota mena per deixar-los morir lentament, a pessigades. Explicat així, fins i tot potser fa riure; però, no en té res de broma aquest enèsim rampell histriònic del que en teoria fa i desfà, amb el pòndol d’una potencia nuclear a les mans, el destí del planeta. El problema és que de fatxendes bocamolls, narcisistes i esquizofrènics en potència com el senyor Trump, els darrers anys n’hem arreplegat una bona collita arreu del món, i que la majoria d’aquests impresentables personatges democràticament parlant, s’han enfilat fins al poder gràcies al trampolí de les urnes, utilitzant per tant eines democràtiques per exercir l’autoritat amb bastants, per no dir massa, tics dictatorials. Malgrat no s’estan aquests carallots de vantar-se d’haver guanyat democràticament la legitimat de manar, ¿qui sap si hauríem de començar a preguntar-nos si les campanyes electorals d’un temps ençà són prou netes, en el sentit que al votant no se l’ajudi a escollir després d’un rebuscat, subliminal i sibil·lí rentat de cervell a través de les xarxes o dels influenciadors d’opinió professionals?
Aquesta és l’altra cara de la moneda i la pregunta del milió: ¿fins a quin punt aquella idíl·lica i innocent idea que la democràcia consistia en un home un vot, no està sent adulterada mitjançant suggestions enganyoses amb les quals es bombardegen els electors, minvant la seva capacitat d’analitzar per si mateixos allò que els convé, amb pragmatisme, sentit comú i sense xantatges emocionals? Suposo que molts dels que ens esgarrifem després dels resultats electorals, de que més de quatre irresponsables de la mateixa mala mena que en Trump i companyia acaparin el poder absolut als seus països, la qüestió, a la meva manera de veure és: ¿com aquells que els han votat poden impedir democràticament que juguin amb foc cada dos per tres? Perquè si el sistema democràtic no disposa de mecanismes fulminants per desempallegar-se de polítics nefastos per a la humanitat, quin serà el futur què ens espera? Potser caldria plantejar-nos-ho en serio. ¿O val més no pensar-hi i el darrer que tanqui la porta i apagui el llum?     
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 25 de juny de 2019

ENS MANCA ENSINISTRAMENT EN CIVISME


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 25 de juny de 2019)
L’endemà de la revetlla, la sorra de moltes platges d’arreu on molta gent va passar-hi la nit més curta de l’any estava plena de porqueria i de vidres trencats. El personal de la neteja va estar-s’hi unes quantes hores per endreçar-les i deixar-les més o menys presentables per rebre els banyistes. Diuen que es van recollir més deixalles que en anys anteriors, la qual cosa vol dir que quan més anem menys valem. És a dir, que cada vegada som menys civilitzats. Perquè, en definitiva, no es tracta de res més que d’això: de ser civilitzat, de saber comportar-se perquè la convivència no vagi de gairell. No crec que coli allò que algú va escriure ahir amb poca gràcia al seu compte de twitter, que si la gent fos neta part dels empleats a les brigades de neteja se n’anirien a l’atur, i tampoc estaria bé. Però, com que cada dia et topes amb gent més estrafolària i amb idees de penjat, potser si que hi ha qui creu que embrutant a tord i a dret i no recollint la brossa es creen llocs de treball. De totes maneres, l’estat en que sovint  queden les platges i alguns altres indrets públics de moltes localitats després d’un acte lúdic multitudinari, és per fer-nos mirar els nostres nivells de civisme. No d’urbanitat, que encara que s’hi assembli els primmirats diuen que són figues d’un altre paner. La brutícia que queda escampada per terra després d’una revetlla és una simple qüestió de deixadesa, de tant-se-me’n-fot, com ho és no plegar els residus de tota mena que es deixen al bosc després d’un pícnic o llençar a la cuneta una burilla encesa des del cotxe estant. A la meva manera de veure, ens mancarien unes quantes sessions d’ensinistrament col·lectiu en matèria de civilització. ¿Com pot ser que a un gos, per exemple, se’l pugui ensinistrar perquè sigui educat, es comporti i no emprenyi gaire, i a una persona no, malgrat en teoria siguem més intel·ligents que els animals? Si a tothom que va anar de revetlla a la platja se li hagués exigit un certificat d’ensinistrament en civilització, potser l’endemà no ens cauria la cara de vergonya veient el desastre el desastre ecològic que s’hi va armar. Però, és clar, de classes d’ensinistrament en civisme no se’n fan. Potser perquè l’ensinistrament de persones sonaria a adoctrinament?      
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

divendres, 21 de juny de 2019

EN TENIM PER DIES DE SUPORTAR L’ORGUE DE GATS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 21 de juny de 2019)
Aprofitant les mudances més o menys a fons als Ajuntaments i Corporacions després de les eleccions, tothom sembla tenir pressa per fer dissabte; el que passa és que no sempre que es retoca una solfa millora la musica, sinó que massa vegades quan s’abusa dels retocs “perquè sí” o per “fer-ho diferent dels altres”, enlloc d’una simfonia pot resultar-ne un bon orgue de gats. Cada vegada que gira la truita, els polítics que ho aconsegueixen després de qui sap quan temps feia que es delien per remenar les cireres, es treuen dels respectius barrets, com si fossin uns vulgars il·lusionistes de fira, sense encomanar-se a Déu ni al dimoni, miraculoses “reformes” que pretenen convertir-se en el desllorigador definitiu del “bon govern”; però, desgraciadament, el que en surt de tot plegat quasi sempre és un bunyol de ca l’ample i els crits del grapat de ressentits perquè se’ls hi ha trepitjat algun ull de poll. La ventolera reformista ni és un tic ni un vici patrimoni de les dretes o de les esquerres: tothom que es fica en política i s’emborratxa prou de poder per fer-se passar els fogots i els desitjos, reacciona eufòric davant la possibilitat de fer realitat tant els seus somnis com els seus capricis, sent capaços en aquest estat místic de posar potes enlaire la cultura, l’educació, la sanitat, la justícia, les relacions laborals i tot allò que s’escaigui, disgustant tot Déu perquè ja se sap que les reformes no consensuades de bon rotllo entre les parts implicades, acaben provocant un desastre semblant a quan es volen clavar claus per la cabota.  
A la meva manera de veure, doncs, el problema dels polítics reformadors és que voldrien que els ciutadans els hi compressin les seves propostes, se les emprovessin i les lluïssin com si es tractés d’un vestit fet a mida, portant el qual s’hi sentissin còmodes, contents i feliços; però, a la pràctica, el que fan és imposar als altres un vestit igual al que ells porten, i com que aquesta pretensió és un disbarat i un absurd, es miri com es miri, acaben discutint-se a bufetades amb els rebecs que es neguen a “disfressar-se” amb els nous models o bé perquè són massa moderns i arrauxats o semblen del temps de la picó, amb flaire de naftalina inclosa. Penso que el que més convindria per pair bé els resultats electorals i gestionar-los amb seny i saviesa, seria que aquests polítics tan impacients per imposar solucions màgiques, reflexionessin amb sinceritat si realment tanta presa per canviar-ho tot obeeix a una demanda real de la societat o només es tracta d’airejar els personals egos reprimits; si no és que al darrera no hi ha motius més maquiavèl·lics que el simple afany de “marcar paquet”. Tanmateix, si es fes aquesta reflexió que proposo, potser descobriríem que darrera moltes reformes hi ha més interessos creats del que sembla, apeixats sovint per grups de pressió organitzats per mantenir un equilibri políticament perfecte: el que inspira sibil·linament l’etern establishment domesticat pels incombustibles dotze apòstols que ho controlen tot, equilibri que consisteix en respectar sense rondinar la tradició que el peix gros (en tots els sentits) es cruspeixi la morralla, i que les rebequeries dels inconformistes es dissimulin sota matalassos de llana democràtica, enmig d’un immens bany maria moral i ideològic. Si de mi depengués, però, obligaria que per tirar endavant qualsevol rampell reformista, s’hagués de comptar sempre amb una majoria molt més respectable i solvent que un pírric cinquanta per cent més un, dels eventuals vots emesos per un percentatge raonable de la ciutadania, pactat prèviament, per tal de garantir els dos principis imprescindibles perquè una democràcia no acabi com un circ de nans:
a) en primer lloc, qui promogui una reforma abans l’hagi consensuat i referendat amb una majoria contrastada i significativa de la societat civil afectada, tant pel que fa a la lletra estricta de la norma escrita com als serrells amagats darrera la lletra petita.
b) en segon lloc, que quan torni a girar la truita els nous inquilins dels trons es comprometin a no tombar reglaments, lleis i usos o costums per simple despit o ganes de tornar la pilota. Canviar per canviar, sense enraonar-ne a bastament amb qui en definitiva hagi de pagar el pato, no surt a compte i no ajuda a fer un dissabte com cal per endreçar la casa sense llençar al racó res d’aprofitable.
(Que passeu un bon cap de setmana i revetlla de sant Joan. Ens retrobarem el dimarts 25, si l’ona de calor pronosticada pels meteoròlegs no ens deixa fora de joc).
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM