LA FELICITACIÓ DE NADAL 2023 DEL BLOG

 

JA TORNA A SER NADAL, però no podem pas dir que malgrat només hagi passat un any, tot estigui igual que l’any passat. Entre d’altres coses, se’ns han acomiadat per sempre molta gent que ens estimàvem, fossin parents, amics o, àdhuc, saludats. És el que toca a la nostra edat: anar a més funerals que no pas naixements, seguint dempeus amb més o menys esgarrinxades al cos i rebrecs a la pell. Però el que importa és mantenir-se vius sense fer-se  trampes al solitari, destriant cada dia el blat de la palla. Els bons moments de les enrabiades, la serenitat de l’ànima de l’esverament apocalíptic que avui està de moda. I, sobretot, no deixar-nos prendre la capacitat de pensar sense necessitat de crosses ni d’influències tòxiques o hiperventilades... Que tingueu un bon Nadal i traspasseu el 2024 sense cap ensopegada, per repetir la felicitació el Nadal vinent ...

        Els vostre amics: Josep Mª Bertrán Teixidor / Joana Mª Sarret Ribera

(Com les figures del nostre vell pessebre – fràgils ninots de fang pastats amb molt de carinyo per la Joana – que més d’una vegada han figurat a les nostres nadales i que malgrat s’han guanyat el retiro de sobres mentre s’aguantin no es rendiran, com nosaltres. Enguany, la mula i el jesuset s’han perdut, però escantonats i tot presideixen un cop més un racó de la nostra llar)

EM RENDEIXO, DEFINITIVAMENT!

Els que em seguiu al blog des de fa temps, recordareu que fa uns mesos vaig decidir baixar la persiana, després que la indiferència dels responsables de Facebook respecte a les meves denuncies d’assetjament va permetre que uns pirates informàtics envaïssin el blog; primer, molestant els lectors (una mitjana de 1.500 diaris segons els comptadors administrats per la pròpia xarxa social), interferint en els comentaris que publicaven els lectors de les reflexions i, després, bloquejant el meu compte amb tanta mala bava que quan vaig intentar recuperar-lo, seguint al peu de la lletra el protocol previst per Facebook per rehabilitar un compte, resulta que la contrasenya que m’havien d’enviar al meu telèfon, no la podia rebre mai perquè el número de telèfon que sortia per defecte – i que no tenia cap opció de modificar – no corresponia al meu mòbil sinó al d'un tal José Velasco, domiciliat a Miami, segons vaig esbrinar gràcies a un amic informàtic. Tots els informàtics que vaig consultar em varen assegurar que tenia mala peça al teler per rehabilitar el compte i que no era l’únic usuari que m’hi havia trobat en un atzucac com aquest.

Vaig deduir, llavors, que el problema podria ser que el blog – que vaig crear l’any 2011 sense cap ajuda i aprofitant les eines proporcionades gratuïtament per Facebook per vincular-ho al meu compte – potser havia crescut massa i que d'acord amb els protocols de Facebook no ho podia permetre, suposo perquè tot ho havia fet sense autorització explícita d’ells i, sobretot, sense paga’ls-hi res pel servei. Convençut de la meva indefensió i ja que la única alternativa que m’oferien els informàtics consistia en començar de zero o crear una pàgina web com Déu mana, vaig considerar que era massa complicat tècnicament per la meva edat i vaig preferir deixar-ho córrer.

No obstant aquesta primera resignada i potser precipitada renuncia, remenant vaig trobar la manera d’aprofitar l’estructura del blog que em permetia seguir publicant les meves reflexions diàries, malgrat en no poder-lo vincular amb cap compte en vigor, no podia intercanviar opinions amb els lectors ni saber qui era que em llegia. A més a més, ja no podien seguir-me a través del meu compte sinó entrant directament al blog. Però ja m'estava bé, si podia seguir publicant les reflexions. Ja en tenia prou per matar el cuc i així he anat tirant durant una temporada. Alguns lectors que havien trobat la manera de deixar-me un comentari, si bé jo no podia ni acusar-ne rebut, almenys rebia els seus comenaris. Però, des de fa un parell de setmanes ara ja ni tan sols puc saber qui escriu els comentaris perquè, de cop,són anònims. Enlloc de figurar-hi el nom ara resulta que Facebook em fa arribar aquests comentaris sota aquest epígraf: “un desconegut ha escrit...”. De manera que he dit: PROU! Ja ni m’interessa esbrinar l'origen i la raó de tot plegat. Em rendeixo, definitivament. Plego, i aquesta vegada per sempre. Qui m’hagi sabotejat aquest mitjà artesanal que m'havia engiponat per compartir reflexions com si encara escrigués en un diari, s’ha sortit amb la seva. Però, s’ha acabat! Només em sap greu per aquelles persones que em seguien, sense cap altra pretensió per part meva, com us he dit, que matar el cuc de periodista i escriptor, encara que sigui de tercera divisió, que porto dintre i al qual mai renunciaré. No cal que em contesteu res, tampoc ho podria llegir.

MALAMENT SI RENYEIXES AMB TU MATEIX

M’estic adonant, potser d’ençà que m’he fet gran i tinc més temps per fer barrila i badar, que massa gent sembla viure amargada, com si estigués de morros amb ella mateixa. Tanmateix, em preocupa que l’única semblança entre els que pateixen aquesta mena d’inestabilitat emocional és que un nombre significatiu – i al meu parer inquietant - dels que estan emprenyats amb ells mateixos fins no fa pas gaire figuraven, com si diguéssim, al cens de la classe mitjana que després de l’enèsima patacada econòmica va, francament, de capa caiguda camí de la depressió i de la dependència d’ansiolítics. Aquesta constatació em porta a arriscar una primera hipòtesi: ¿és possible que mentre aquesta gent creia tenir més o menys resolta la vida, no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos per aixoplugar-se en una vida interior ferma, per si de cas venien maldades i se sentien sols?  

I és que no entendre’s amb un mateix, no trobar un moment d’intimitat per mirar-se al mirall sense abaixar la vista en sentir-se decebuts per la realitat del pas inexorable del temps, quan s’està trist perquè totes ja no ponen pot portar a la desesperació o, el que és pitjor, a prendre decisions a la rampellada. Si hom no s’ha bastit una vida interior capaç de fer-li d’aixopluc quan pinten bastos. Conrear vida interior no vol pas dir ésser un introvertit egoista ni fer vida contemplativa; a la meva manera de veure, la definició més exacta de vida interior seria l’estat d’ànim que permet no avorrir-se encara que s’estigui més sol que la una, ni envejar res dels demés perquè hom percep l’autoestima a flor de pell. És a dir: que no necessita manllevar cap crossa per tirar endavant. Em temo que davant el panorama que tenim i el futur que ens espera en un món governat per impresentables hiperventilats, es miri cap on es miri, si no ens surt de la panxa la capacitat de reacció, la voluntat de tirar endavant i d’adaptar-nos a les noves circumstàncies el millor que es pugui, mala peça tindrem al teler. L’autoestima, tal com jo l’entenc, es basa en tenir una bona entesa i una bona opinió d’un mateix. El problema és que mantenir sempre un bon rotllo amb nosaltres mateixos no s’aprèn a cap escola, ni a cap església, ni vacunant-vos contra la misantropia. Només depèn de tenir força de voluntat i una bona reserva de principis i valors. Tingueu-ho en compte, perquè ens farà falta veient com cada dia, per una cosa o per una altra, l’ànima ens cau als peus.      

 

 

EUROPA I EL MÓN ENS MIREN, DE VERITAT?

 

En el transcurs de les manifestacions més o menys civilitzades que s’han succeït els darrers dies, sobretot a Madrid, s’han sentit un reguitzell de frases fetes tan peregrines i poc originals com aquestes: “Europa ens mira!” Cada vegada que en plena eufòria d’un assaig de revolta, els seus manxaires surten amb estirabots d’aquesta categoria, se m’acudeixen immediatament dues reflexions de pissarrí. La primera, els que repeteixen una i altra vegada aquesta cantarella de que Europa ens mira, saben exactament de què parlen i què estan insinuant?  O simplement, reciten com lloros allò que els va cridar l’atenció alguna vegada o que han aprés de memòria, a còpia de sentir-ho repetir als seus amos? La segona, estan segurs els que s’esgargamellen pel carrer fent afirmacions tan rotundes, que efectivament Europa o el món estan pendents de la cridòria que s’escolta als carrers i places espanyoles?

Jo diria que no siguem tan ingenus i carrinclons com per pensar que, en el suposat cas que Europa o el món ens mirressin, servís d’alguna cosa per resoldre les nostres batusses i renyines internes. Per molt que ens miressin, no esperem ni d’Europa, ni del món en general, cap gest d’empatia que vagi més enllà d’unes bones i diplomàtiques paraules. En part, perquè a tothom li fa mandra d’intervenir a casa dels altres, llevat que no sigui per treure’n alguna cosa de profit per emportar-se’n a casa seva o, qui sap si només per equilibrar la balança de les influencies estratègiques i polítiques. Si tota una ONU, el paradigma i garantia de la pau i de l’ordre mundial, no ha sabut o no ha pogut parar els genocidis que s’han produït només aquesta darrera meitat de segle a diferents indrets, sense anar més lluny en una Palestina massacrada cada vesprada sense misericòrdia ni proporcionalitat, creieu que a Europa li preocupa de veritat la qüestió de l’amnistia per als independentistes catalans?

Prou problemes interns tenen cadascun dels països europeus perquè els hi treguin la son les nostres picabaralles regionals. Fa encara no un any que França cremava cada cap de setmana pels quatre costats, segrestats els seus carrers per les violentes “armilles vermelles”. Tot el món s’ho mirava, però deixava que les brases s’apaguessin per si soles. Desenganyeu-vos-en: si els nostres problemes ens els ha de resoldre Europa, anem ben arreglats. O posem seny per conviure respectant-nos mútuament o tenim mala peça al teler. I, per cert, a Madrid que no tremolin tant per si els ultres encerclen el Congrés per escarnir i escagarrinar la democràcia. Fa sis anys, el Parlament català ja va viure l’experiència de que els diputats haguessin d’entrar-ne o sortir-ne – inclòs el president de la Generalitat – amb helicòpter i quasi d’amagatotis. I tot aquell espectacle vergonyós no va pas desvetllar la solidaritat del món, ni la d’Europa, ni menys la de Madrid. Curiositat i morbo potser sí, el que vulgueu; però poca cosa més. I en algunes latituds, ni aigua per apagar el foc van oferir.

 

EL LAW-FARE, UN FATAL ERROR ESTRATÈGIC

 

A ningú li agrada trencar plats bonics, però a vegades no queda més remei que fer-ho; sobretot des d’un blog que presumeix d’oferir als seus seguidors “reflexions netes de pols i de palla”. Em sembla que aquest compromís l’he mantingut escrupolosament des del primer dia, malgrat algunes vegades hagués estat millor que em fotés la llengua al cul, perquè opinar honestament de les coses no està gaire ben vist. Més aviat això d’escriure “sicut rajat”, es desaconsellat pels que viuen de nadar i guardar la roba. Però, em vanto que sempre he opinat sense embuts, per exemple, sobre l’anomenat “procés” – sobretot d’ençà de la conversió de l’Artur Mas a l’independentisme per despit als que l’havien llençat a la “paperera de la història” – i de la mateixa manera que la DUI la vaig considerar un error estratègic, avui també recalco que fer entrar amb calçador als pactes d’investidura la qüestió del LAW-FARE, ho considero no només una cagada estratègica sinó un altre error històric.

Perquè se m'entengui exactament què vull dir i que no m’agafin el rave per les fulles en una qüestió tan delicada, considero que si bé estava totalment justificat políticament i democràtica la convocatòria del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre – en vistes que el govern negava el dret dels ciutadans a votar què volien ser de grans -, trobo que el president Puigdemont es va passar de frenada en declarar unilateralment la independència, per desdir-se’n al cap de pocs segons, i sobreto en fer-se palès que en cas d’haver mantingut la declaració, per implementar-la el més calent estava a l’aigüera, començant per les infraestructures més elementals. En aquell moment tan greu, no es van escoltar els parers de gent entenimentada - veus carregades de raó, d'aquelles que es fan callar perquè molesten - algunes amb tanta experiència com la del lehendakari Urkullu, que varen desaconsellar al president de deixar-se arrossegar pel radicalisme. ¿S’hagués aplicat el 155 només per convocar un referèndum? Potser sí, perquè d’un Estat jacobí i cafre se’n pot esperar qualsevol disbaratr, però qui sap si la barroera intervenció de l’autonomia hagués estat més complicada d’explicar als socis europeus, només com a resposta a exercir el dret a votar.

En fi, ha plogut molt des de llavors encara que les seqüeles de la repressió no hagin afluixat gens. Precisament perquè tot plegat està molt tendre, a la meva manera de veure, malgrat l’amnistia estigués agafada amb pinces, sobretot en quan a l'abast dels serrells, podia perfectament tirar endavant per molts ulls de polls que se sentissin trepitjats, perquè estava justificada com a gest polític necessari per restaurar almenys una treva política i passablement estable entre Catalunya i Espanya. Si Junts simplement s’hagués adherit al pacte a que havien arribat els socialistes i podemistes amb ERC tres dies abans, la proposta d’amnistia potser hagués espernegat molt menys. Però en tensar una mica més la corda - per marcar exclusivament paquet els de Junts amb els seus cosins germans republicans - forçant una referència ambigua a comissions parlamentaries de control de possibles casos de LAW-FARE, em sembla que la varen vessar. Qualsevol pagès del meu poble sap des de temps reculats que no es pot matar tot el que és gras. Val més anar a poc a poc i fer bona lletra. Això vol dir que els greuges que insinua el LAW-FARE són imaginaris? Esclar que no! Tots tenim clar el què ha passat en matèria de repressió i d’escarni judicial al sobiranisme, però a la taula de negociació política segurament s’havia d’anar amb més compte, murrieria i pragmatisme. Fins i tot, era aceptable guardar-se algun roc a la faixa per més endavant en comptes d'abocar tot el sac de cop. Ho sento si he trencat plats bonics, però si no ho dic rebento!  I la raó de ser d’aquest blog ja no tindria cap sentit.

SORT QUE EN VIDAL-QUADRAS NO LA VA DINYAR...

 

Sí, perquè si enlloc de sobreviure a l’atemptat n’hagués estat víctima, avui tindríem muntat un sidral de ca l’ample, justament a les poques hores de tot l’enrenou mediàtic a l'entorn del pacte Puigdemont-Sanchez, fent safareig de les especulacions més esperpèntiques i malintencionades que van començar a circular. Només cal repassar el matiner tuït d’una de les “castanyeres” més peculiars de la política espanyola, la indescriptible saltimbanqui ideològica Rosa Diez, acusant directament a Sanchez i al PSOE i, de resquitllada al pacte de l’amnistia, de ser-ne una mena de pares intel·lectuals. Però, per sort, el senyor Vidal-Quadras no hi va deixar la pell ni va perdre el coneixement, i en un gest que l’honra, ates el delicat moment en que es van produir els fets, va dirigir les perquisicions de la policia envers una pista inesperada: un sicari pagat pel règim dels aiatol·làs, que havia declarat persona non grata a l’ex-vicepresident del Parlament Europeu perquè durant el seu mandat havia denunciat Iran com un país no gaire amic dels drets humans, sobretot pel que fa a les dones. Per altra banda, els al·legats al tirotejat s’han referit a que la primera campanya electoral de Vox va nodrir-se de generoses aportacions – via Vidal-Quadras, un dels fundadors del partit d’ultradreta – munyides per un agraït Comitè d’opositors als aiatol·làs.

Si aquesta pista es confirmés, les altres especulacions no tindrien cap sentit i, per tant, no servirien per escalfar els carrers una mica més. Fixeu-vos, doncs, com n’és de temerari i irresponsable atiar conflictes sensibles amb apel·lacions i proclames animant la gent a sortir al carrer a fer gresca “per puto patriotisme”. Enmig d’un ambient tan reescalfat, qualsevol incident casual pot convertir-se en el misto que cali un foc terrible. I és que quan en comptes de ciutadans exercint el seu legítim dret de manifestar-se i protestar, el carrer s’omple de massa incontrolada, que encaputxada o a cara descoberta proclama el seu fastigós supremacisme excloent i totalitari, de la marca que sigui, pinten bastos. Quan aquestes masses incontrolades resulta que són justificades inclús estan acomboiades en les seves trapacèries antisistema o incíviques. per polítics de partits parlamentaris, amics meus això es símptoma no de que el país (o la pàtria) es trenca, sinó de que el sistema democràtic que tan costa de bastir - i que mai quedarà perfecte del tot, precisament perquè s’han de lligar tants de melics i la perfecció és impossible - està en risc de fer-se miques. Sé que s’hauria d’impedir aquest fracàs democràtic, però, francament, no sé pas com. Ara sí: d’una cosa n’estic convençut, és que només emprant la força pública i estomacant tot el que convingui els més radicals de la xerinola, no aconseguirem pas que sortint de matinada arcs de sant martí de la pau. La pau que és conseqüència de buscar la convivència, només pot aconseguir-se a base de “posar seny” tots plegats. Per desgràcia, em sembla que molts dels dirigents polítics, socials i de l’establishment en general i d'arreu del món, el dia que a l'escola s’explicava aquesta assignatura – de posar seny – varen fer campana.

I ARA QUÈ? JA TINDREM PAU, TRANQUIL.LITAT I ANIREM PER FEINA?

 

Doncs em sembla que val més que no hi comptem gaire, sinó més aviat tot el contrari: la societat està massa tibada, crispada i dividida com per esperar-ne cap miracle dels pactes de govern que avui o demà, si no surt algun estirabot de darrera hora, es signaran. Si prospera la investidura del senyor Sanchez - no oblidem que el recolzament parlamentari serà d’una fragilitat matemàtica extrema – la legislatura no transcorrerà per un camí de flors i violes sinó que, més aviat, serà un camí minat que obligarà el govern a caminar amb els ulls ben oberts per a no entrebancar-se amb les cancalletes que, com si ho estigués veient, li pararan des dels que s'hi oposen obertament fins els mateixos companys de viatge que s’ha buscat el president per a no deixar el poder. Tenint en compte, sobretot, que més d’un d'aquests aliats de conveniència li ha fet la gara-gara posant-preu als seus vots i tapant-se el nas. Quan durarà la lleialtat al pare carbasser que ha accedit a quasibé tot el que se li ha demanat, sense estar-ne segur de que ho podria o li deixarien complir?

Si algú es pensa que demà passat els amnistiats ja seran a casa seva i s’haurà fet capmàs de totes les imputacions que els hi penjaven del cap, ja se’n pot desenganyar. La cosa va per llarg i s’haurà de tenir molta paciència i estoiticisme per entomar les guitzes que arribaran de tot arreu, inclús d’allà on menys es pensa, qui sap si inclús des dels simpatitzants d'alguna de les branques de l'independentisme dividit. I per què la feina feta durant aquests dies ha fet tan poca llevada? Doncs, a la meva manera de veure i me n’he cansat de repetir-ho en infinitat de reflexions, perquè per no s'ha enraonat tranquil.lament enlloc de bramar, perquè enlloc de fer amics a tota costa s’ha prioritzat la bronca i la mala cara. Sobretot, perquè no s’ha sabut, no s’ha pogut o no s’han volgut compartir les greuges mútues de cada part envers l’altra, amb arguments entenedors i planers, amb ànim distés i manca de crispació. I el problema no ve d’abans d’ahir, sinó que s'arrossega de lluny. I no només el problema rau en no saber escoltar, a vegades també en té la culpa no escarrassar-se en fer pedagogia suficient. Millor que les meves previsions estiguin equivocades, que per la part que em toca ho celebraré de tot cor.         

 

 

 

 

QUI PEGA PRIMER, COPEJA DUES VEGADES

 

En època del president Bush i de les hostilitats amb Saddam Husein l’administració nord-americana va congriar una estratègia més vella que l’anar a peu: atacar preventivament l’enemic en potència per evitar ésser atacat primer. És a dir, per evitar una agressió teòrica d’un Estat o d’un individu, la teràpia preventiva consistia en bordar com un gos foll per agafar l’adversari en potència, amb els pixats al ventre. No obstant aquesta murrieria perversa, com a conseqüència d’aplicar aquesta política d’autodefensa preventiva pocs conflictes es va estalviar el món i, en canvi, un reguitzell de víctimes innecessàries varen quedar escampades arreu. Els americans justificaven aquesta política amb un simple refrany: “qui pega primer, pega dues vegades”. I tot creient-s'ho, es quedaren tan amples com tots els sàtrapes i totalitaris que en el transcurs de la història universal varen atacar ensenyar les dents per curar-se en salut.

M'hi han fet pensar en tot plegat, les noticies que els darrers dies ens fastiguejen des de tots els informatius nacionals. No posaré exemples forans, per a no  posar-me de més mala llet constatant el cretinisme que ha fet perdre la xaveta a les classes dirigents, llevat de comptades excepcions per confirmar la regla generals. Com és prou conegut, a casa nostra els líders de la dreta extrema o hiperventilada fan crides als ciutadans perquè omplin places i carrers per clamar contra una amnistia, quin contingut concret i abast exacte desconeixen perquè encara s’estan lligant melics; a més a més, uns quants jutges i magistrats amb símptomes d'haver-se begut l'enteniment, inclòs el consell del poder judicial, han anticipat "preventivament" sentències contra d’una proposta de llei “non nata”; i per arrodonir-ho, patums encarcarades i tronades de l’església catòlica s'han despenjat amb terribles anatemes desqualificant un projecte d’amnistia que no s’han llegit, perquè de moment no s’ha fet públic... I un llarg repertori de opinadors de més o menys renom o prestigi, també han gosat de fer temeraris judicis de valor sobre quelcom que no ha transcendit encara a l’opinió publica. Tot plegat forma part, doncs, d'una fastigosa conxorxa de moviments de defensa preventius, "per si de cas".

El problema és que alguns dels que animen, estimulen i provoquen aquestes protestes “preventives”, no controlen el que diuen i les seves paraules, sovint xopes d’histèria i d'odi fan efecte perniciós sobre les persones que se les escolten, que no sempre saben separar el blat de la palla sinó que només falta que algú els apunti un misto al cul perquè es disparin com un coet. Els líders dels partits polítics i uns quants dirigents d’aquest calaix de sastre que anomenem “societat civil”, no mesuren les desbarrades que deixen anar en moments tan delicats i trastornats com els que es viuen darrerament. Haurien d’esser més conscients de la responsabilitat en que incorren si es deixen temptar pel sectarisme. La indignació popular, que por ésser legítima, en quan s’escapa de les mans dels que la manipulen i degenera en odi com ara, porta conseqüències inesperades. Suposo que no desitjades, però imprevisibles. Tanmateix, quan tota aquesta parafernàlia que es fa “preventivament”, per si de cas passa allò que diuen pot passar, potser voldrà dir que els polítics que tenim, del primer al darrer que abonin o no comdemnin sense embuts la violència i l'insult, no ens els mereixem els ciutadans que només volem viure en pau, dignament com a persones humanes i no com  a ninots de pim-pam-pum.        

 

QUAN LA CONFIANÇA FA FÀSTIC, BONA NIT CARGOL

 

Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals o de parella, se’n van en orris per culpa de malentesos d’allò més ximple. En la majoria de vegades, com a conseqüència d’una manca de franquesa en la relació i, també esclar, a la poca paciència i voluntat per esbrinar aquells maleits “m’han dit que havies dit”, abans no et facin una bola al païdor, provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. En general, els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de desobstruir les tergiversacions si entre les parts hi ha un mínim de confiança mútua, són el virus que estronca i ofega infinitat de connexions més o menys ben intencionades i sinceres, fins que algú no les emmetzina escampant zitzània a tort i a dret, sense cap fonament honest. Pareu atenció que qualsevol vincle, lligam, harmonia, festeig o complicitat – incloses les coalicions de partits polítics per repartir-se el poder plegades – si no es basen en la confiança dels uns envers els altres, sense mirades de reüll ni suspicàcies malaltisses – tard o d’hora van de mal borràs. La franquesa i la claredat han de ser tant més fermes i decidides com sigui d’important l’empresa o la fal·lera que duguin entre mans; ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir pot sobreviure quan la confiança entre les persones que hi intervenen fa fàstic. I això no només passa en tots els nivells socials, també ho sent el poble que es desenganya de qui i de com se’l governa.

A la meva manera, doncs, cal una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè un negoci comercial o una relació sentimental no facin figa com perquè els pactes polítics entre interlocutors de diferents ganyes arrelin. En aquest darrer exemple, sobretot és important i gairebé imprescindible que l’interès general de les persones passi per davant de qualsevulla altra conveniència, si no es vol que la relació acabi com el rosari de l’aurora. A la història hi podem trobar grapats de testimonis de que, inclús pactes d’Estat entre països no gaire amics, varen reeixir gràcies a que els intermediaris tenien una bona relació personal. Per tant, no tenir mandra per dissipar els núvols dels malentesos, és fonamental per cantar victòria. I allò de que qui diu les veritats perd les amistats és, al meu parer, una entelèquia inventada i explotada pels que abonen la tesi de que, en matèria de relacions humanes, dona més bon resultat l’ambigüitat calculada que no pas desfer els equívocs a les beceroles, abans no creixin i empudeguin tot el que toquen.  

 

 

PARLEM DE SOLIDARITAT?

 

Al meu parer, hi ha massa practicants d’una mena de solidaritat com si diguéssim de conveniència o d’aparador; i això passa perquè alguns confonen el “colze amb colze” amb els menys compromesos i, segons com es miri més gratificants i productius, “copets a l’espatlla”. Hi ha qui es planteja, també, la col·laboració en un acte solidari com si es tractés de participar en una representació en la qual el públic – això sí, quan més nombrós i encaterinat millor - aplaudeixi bocabadat el seu altruista gest. Finalment, hi ha qui, en definitiva, s’ha convertit en un professional, no dic de mala fe però tampoc desinteressat del tot, de la solidaritat en abstracte. I és que, encara que costi de creure, hi ha qui viu i nodreix la seva autoestima de predicar als altres com s’haurien d’estimar i ajudar amb tothom. La llàstima és que bastants d’aquests que donen tants de bons consells dient-te que has de fer, en general poc donen exemple  explicant exactament com es comporten ells.

Tanmateix, en aquest escenari de la solidaritat n’hi ha uns – d’actors - entre il·luminats i romàntics encartonats, que es miren això d’ésser solidari com si fos una mena de joc de la repartidora. Els coneixereu perquè sovint surten amb ciris trencats, venent utopies a cabassos o fent volar coloms a cada cantonada, a benefici d’inventari. N’estic segur que la majoria s’ho creuen el què prediquen convençuts, no pas enganyats malgrat a vegades ho sembli; més aviat diria que bastants pertanyen a la colla dels que no toquen gaire de peus a terra i que tenen molta terra a l’Habana. Però, almenys, no em fan tant de fàstic com aquells que prediquen allò que no creuen, amb tota la barra del món. Als que confonen solidaritat amb repartidora de vals de compra o petits lots, francament jo només els hi retrec una cosa: que no hagin aprés que la primera condició de la solidaritat ben entesa, consisteix en “donar” sense esperar “rebre” res a canvi. I que una conversa té a vegades tant o més valor que un donatiu. Què voleu que us digui? Trobo a faltar aquella vella bona costum – segur que els progres la titllarien de “carca” o potser de quelcom pitjor – de fer una bona obra cada dia. Si cal, al primer que passi o pari la mà.     

CALEN MÉS EDUCADORS QUE ESCARCELLERS

 

Tots els problemes de la societat tenen arrels enfonsades en masses conductes rutinàries, d’aquelles d’anar passant com es pugui que demà serà un altre dia i el darrer ja tancarà la porta. Per desgràcia, massa sovint els que haurien de prendre les decisions adequades per estroncar d’arrel, per exemple, la delinqüència reincident i crònica, sembla que cada vegada es dediquen més a esporgar les branques que fan nosa dels arbres ja desenvolupats, en comptes de regenerar les arrels malaltes o de trinxar les podrides. I és que quan es generalitza sobre la inseguretat ciutadana, no es para massa atenció en que la delinqüència del dia de demà la incuben els rampells d’incivisme d’avui. Tanmateix, no es vol considerar com a causa probable del càncer de la delinqüència formal el fet que quasi dos milions i escaig d’adolescents, en edat de formar-se com a persones de profit i pujar tan drets com els ciutadans que l’establishment voldria, no disposen de les condicions ambientals indispensables per arrelar sense vicis ni malformacions: ambients familiars estructurats, perspectives d'un lloc de treball estable, remunerats dignament, per independitzar-se en una vivenda on realitzar-se com a famílies, i tenir temps lliure per a les seves aficions o, inclús, per col·laborar amb la societat en actes solidaris.

Si aquestes mínimes condicions on consolidar un projecte de vida engrescador i segur no fossin aprofitades, llavors sí que els rebecs podrien considerar-se delinqüents, sense cap mena de consideracions ni atenuants, i castigar-les amb tota severitat. I no em sortiu amb el ciri trencat de que és demagògic atribuir a la manca de feina i de caliu familiar la culpa de la delinqüència. Quedi clar, no defenso en cap cas que aquests factors negatius justifiquin viure al marge de les normes de convivència, però no podem fer veure que no la condicionin. I molt, a la meva manera de veure! ¿Quan deu fer que aquells a qui jo sovint em refereixo com a “persones carregades de raó”, sovint obligades a callar per l'establishment panxacontent, advertien dramàticament que mancaven recursos a manta per construir centres de rehabilitació amb cara i ulls dedicats a drogoaddictes, aprenents de pispes o inadaptats en general? Uns centres de rehabilitació que no fossin simplement presons o penitenciaries. Però, ca!, mentre els polítics es barallen per bajanades enlloc d'aturar la compra d'armament inutil i criminal, no troben temps ni voluntat per dotar de diners suficients per reconvertir les presons i també alguns hospitals psiquiatrics en uns establiments eficients, que servissin, més enllà de per purgar un delicte o marginar un malalt del cap, per recuperar les persones recloses com autèntics ciutadans amb tots els seus drets i obligacions, enlloc de consentir que els temps en presó serveixi per “fer màsters” en delinqüència criminal. Potser els polítics que pretenen eliminar l'incivisme i la delinqüència a mastegots, s’haurien de plantejar si a les presons que tenim no falten bastants més educadors preparats en rehabilitació en comptes d’escarcellers ensinistrats només per reprimir rebequeries i trampejar la dependència d'una professió que cada vegada els hi repugna més. Em temo que pel mal cap d'una classe política entretinguda i preocupada només en els seus interessos corporatius, que enlloc de posar fil a l’agulla als problemes socials de fons i que realment preocupen al poble, acumulem unes quantes generacions perdudes i gairebé irrecuperables de persones, perquè de les arrels del problema social que hi ha al darrera ningú se n’ha preocupat. I no par-lo dels centres d'insersió d'adolescents immigrants que són una vergonya colossal i una bomba de rellotgeria que qualsevol dia ens esclatarà sota el cul, mentre els polítics continuaran discutint pel sexe dels àngels.      

 

EL MEU SEMBLAR I EL TEU ENTENDRE

 

Vatua l’olla! El meu mestre d’història a l’Institut, ens ho repetia sovint: “no en fareu ni cinc de calaix anant pel món pegant crits de peixatera! I és que no es pot posar el crit al cel perquè m’hagin dit o perquè he sentit a dir. La gent que puja a comprar al mercat només l’interessa si els productes són frescos i si el preu va a missa. Perquè la gent ja en té prou de la cançó enfadosa que s’escolta a cada cantonada, sense esforçar-se massa per parar l’orella, marejant la perdiu entre “el meu semblar i el teu entendre”. A la gent assenyada, quan li sembla que les coses no rutllen prou bé pels seus interessos, malgrat el que diguin els governants com passa ara que tot ho pinten de color de rosa, li agradaria saber com succeïa en temps no tan reculats, quins són els “passos necessaris” a fer per sortir-se’n d’atzucacs tan quotidians, per exemple, com la carestia de la vida, la basarda pel canvi climàtic que noten entre el galimaties d’una temperatura que s’ha tornat boja i unes borrasques cada cop més freqüents i revolucionades i la sensació de fragilitat i impotència davant l’incivisme i la delinqüència juvenil. Fins que la bona gent se’n cansarà de tanta martingala i, àdhuc els mansos i creients que mai solen rondinar - fillets de Déu! - quan s’enfilin per les parets veient que no arriben a fi de mes perquè tot costa un ull de la cara i només treballant honestament no es pot arraconar res, no hi haurà qui els pari.

De fel, l’amo del bar on vaig a prendre’m un tallat quan surto a passejar, s’ha entestat a fer-nos saber a la clientela i als passavolants, que els polítics són uns mals xinats que li estan xuclant el pa i la sal amb impostos i mandangues i que, per tant, ja tenen ordres d’anar a fer punyetes. “Que no t’adones que a aquests pocavergonyes se’ls veu el llautó d’una hora lluny?” – em diu, mentre em posa la llet i afegeix unes “gotes” de rom, de propina. Com que a la gent atabalada pels impostos i per les pujades de preus de tot, sobretot quan té més raó que un sant, val més que no li trenqueu la girada, al cafeter li vaig contestar per peteneres, em sembla que amb un ciri trencat. Ho dic pel seu posat en escoltar-me. “No et pensis, xato – li vaig dir - tots tenim els nostres maldecaps. I les nostres manies, també. La meva, encara que et sembli una bestiesa, són els gats negres. Sempre que m’entrebanco amb un gat negre me’n passa alguna de grossa. No falla mai! I si vos que t’ho digui, cada dia em sembla que volten més gats negres”. “El moment és d’una fragilitat trencadissa” – fica cullerada a la conversa entre el cafeter i jo, una senyora de mitja edat a la seva parella, mentre s’escalfaven amb un cafè amb llet. “Cal esperar i veure-les venir” – li respon la parella amb la resignació i el seny propi de qui porta bastó. De les caminades, ja el tinc clissat i cada vegada que ens creuem li voldria preguntar si el bastó el fa servir per necessitat o perquè sí. Tanmateix, d’ençà de la pandèmia tot caminant m’han cridat l’atenció que els coneguts de certa edat amb qui em topo canvien la fesomia d’un dia per altre: a uns els hi ha sortit cabells blancs, a d’altres se’ls hi han posat a sobre deu anys més i em temo que molts bastons també en són una seqüela de l’ensulsiada que passem. Ben mirat, però, em sembla positiu que malgrat tot hom recorri al bastó abans de fotre’s de lloros.  

 

QUE BÉ, NO? TOTS CONTENTS AMB ELS CROMOS ACONSEGUITS...

 

En qualsevol aspecte de la vida – social, empresarial, polític o inclús familiar – resultaria increïble el miracle de que a tothom li hagués complagut el repartiment de càrrecs, de responsabilitats, de prebendes, de poder o les deixes d'una herència. Costa molt d’acontentar tothom, tant que els mediadors especialitzats en buscar enteses de compromís o de conveniència, més o menys enrevessades, ho consideren una missió impossible o un encàrrec enverinat. Doncs, vet-aquí que tenim un manefla president de govern, aficionat a disfressar-se de pare carbasser, que és capaç de fer possible el prodigi de fer content tothom; fins i tot a aquells amb qui es maleïen mútuament els ossos fins abans d’ahir. Jo no sé si aquest fenomen l’hauríem de classificar com exemple de taumaturgia o de tafureria, francament. Tant li fa si després de repartir cromos a tort i a dret, tothom es queda content. Però, espero que els encantats beneficiaris d'aquesta repartidora tan generosa no acabin al final de l'obra, contents i enganyats. Perquè els sorpresos testimonis muts d’aquesta meravellosa representació d'un bon rotllo tan sorprenent de cop i volta, ja no estem per orgues ni per jocs de mans.

Tanmateix, no puc amagar que allò que més m’escama és que el pare carbasser de la meva història hagi estat tan esplèndid repartint cromos, que no ha volgut que ningú dels que li anaven al darrera, oferint-se a “investir-lo” com a rei del mambo si els ajudava a completar llurs col.leccions particulars amb els cromos que els hi faltaven,  se n'anessin amb les mans buides. I, sobretot, que no fes mala ganya quan s'adonava que els acaparadors de cromos mai en tenien prou per garantir-li el suport imprescindible per seguir tallant el bacallà. Pel que s'ha anat colant of de record sobre el mètode de treball de la “repartidora”, allò que em costa més d'empassar és que cromos tradicionalment al sarrò del pare carbasser, els quals fins fa quatre dies semblava inversemblant que canviessin d'amo, ara després de l'intercanvi de cromos per vots, els que han fet tots els papers de l'auca per aconseguir-los els exhibeixen com a trofeus. I, per tant, aquesta renuncia sobtada del pare carbasser a la seva gasiveria tradicional, en tant que dipositari i administrador dels cobejats cromos, a la meva manera de veure i suposo que de molts que tampoc tenen pa a l’ull, no s’explicaria si no fos per les presses, l’ànsia i el deler de comprar al preu que sigui el carai de passaport (investidura) per seguir remenant les cireres, amorrant encara que sigui per pèls els seus contrincants.

Jo no sé si aconseguir aquests cromos – “jo tants com tu o més, elis, elis!” - ho relataran els protagonistes d'aquest sainet en sengles rodes de premsa anunciades per aquesta tarda, com una victòria tot mirant-se de reull perque cap despunti per damunt de l'altre. Tampoc sé, si els ha fet suar molt o poc convèncer un pare carbasser atuït i massa predisposat a afluixar la mosca sense mirar gaire prim. Per aquesta raó em preocupa que d'aquí a quatre dies aquests cromos que han arreplegat acabin sent poc més que paper mullat. Però no me’n féu cas, que darrerament estic una mica pessimista i no he paït que, de cop i volta, esdevingui tanta alegria a casa dels pobres un cop beneïda pel pare carbasser. Em fa patir que la festa i l’eufòria duri només de Nadal a sant Esteve, el temps d'anar a cobrar com deien els paletes maldestres. Per aquesta raó no em puc treure del cap aquell advertiment del senyor Pla, del qual us parlava ahir: “que no ens deixem fotre!” Però jo encara vaig més lluny: que creien-nos tan llestos, acabem fotent-nos els cromos els uns als altres per ser qui en tingui més a les mans i fardar davant la parròquia d'haver guanyat la partida. Em temo tant que tot plegat acabi com una altra victòria pírrica, en una borratxera d'utopia.

 

 

LA GUERRA D’UCRAÏNA COM SI JA NO HI FOS

 

Ja tenim sort de que un clau en tregui un altre: avui les garrotades dels jueus als palestins han desplaçat de la rabiosa actualitat les garrotades dels russos al país ucraïnès. Com va passar amb d’altres conflictes, que ens amargaven els àpats fent-nos la murga encapçalant tots els noticiaris, quan els tancs soviètics varen envair les cases dels veïns simplement perquè eren massa amics dels europeus. Avui he tingut la curiositat de mirar les primeres planes de la premsa més influent del país i mentre en cap se’n recorden dels ucraïnesos no hi falta una referència més o menys destacada, però que no pots passar de llarg, sobre la salvatjada de que són víctima els palestins.

I se m’ha acudit repassar les portades dels diaris de mig món – ara gràcies a internet i a l’aplicació adequada pots xafardejar arreu – comprovant que la tendència informativa és pràcticament idèntica. Tampoc hauria de resultar-nos tan estrany aquest fenomen que veiem cada dia des de casa estant, amb problemes domèstics o petites malalties: un nou maldecap treu l’anterior. Sovint un fort refredat et fa oblidar el mal de genoll que et preocupava ahir; sort en tenim de que les preocupacions no ens aclaparin totes a l’hora sinó que es dosifiquin quasi per inèrcia.

 Per desgràcia des de fa anys, pràcticament des que les noticies no viatgen al bec de coloms i que quan algú fa un pet a l’altra cap de món no triga gens a sentir-se arreu, la immediatesa de la noticia nova de trinca esborra dels titulars les notícies “velles” d’abans d’ahir. Potser és que s’està tan acostumat a que hi hagi garrotades a tort i a dret que, encara que no s’oblidin les velles, les noves acaparen tot l’aparador. La llàstima seria que al mateix temps i per aquesta regla de tres tan estúpida com insensible, les víctimes de les guerres acabessin soles i oblidades empassant-se la seva desgràcia.   

 

SÓN DIGNES DE CONFIANÇA ELS CARAGIRATS?

 

Se’m va acudir aquesta reflexió després de quedar-me garratibat davant la fotografia de la bona entesa entre l'honorable Carles Puigdemont i el representant del president Sanchez, en el despatx oficial del primer, a Brussel·les, retratats sota un gran quadre que fa referencia al referèndum del primer d’octubre, l’esca del pecat i la causa del calvari penal dels que el varen promoure. Segons els comentaristes, aquesta fotografia entre un alt representant socialista i l’honorable Puigdemont, precisament posa en relleu – segons es diu, a petició del català – que això de la investidura i l'amnistia, ja està al sac i ben lligat. Mai en Sanchez hauria gosat defensar l’amnistia davant els seus sense fer tentines, ni en Puigdemont – vigilat d’aprop pels republicans que no el deixen de petja perquè no els prengui protagonisme en el pacte definitiu – s’exposaria tant si no tingués tots els melics lligats. Tots dos s’hi juguen massa, per marejar perdius. Ara bé, i d’aquí ve la meva alarma, té futur un pacte negociat amb un caragirat i reconegut triler com el president Sanchez? No han passat tants de mesos des de quan fanfarronejava, en ple deliri electoral, que retornaria Puigdemont emmanillat cap a Espanya perquè la justícia el passés per la pedra, a quan ara pidola per a ell i per a tots els seus seguidors una amnistia total, el reconeix com honorable president i el valida com interlocutor preferent. Sense pretendre faltar-li al respecte al senyor Sanchez, aquesta actitud és pròpia d’un caragirat. El meu avi pagès, diria que més falsa que un duro sevillano.

Ja sabeu que d’un temps ençà vaig prometre passar de puntetes sobre qüestions de rabiosa actualitat que fossin conseqüència de decisions potinejades per polítics, preses massa de pressa o fruit de rampellades i, algunes vegades, quasi contra-natura. Però hi ha dies que em costa d’estar-me’n de ficar-hi cullerada; això sí, no per fer-ne apologia ni per afegir-me al galliner mediàtic, sinó per posar en relleu les vergonyes dels que governen d’esquena a un poble fart de que li aixequin la camisa cada dos per tres. Francament, ¿com ens en podem refiar d’un home que avui diu naps i demà tot el contrari? Fa quatre anys va fer vicepresident del govern un Pablo Iglesias amb qui unes setmanes abans havia assegurat no que no hi podia tenir cap tracte perquè amb ell aprop no dormiria tranquil. Com diria en Pla: “cal que no ens deixem fotre!, sobretot dels que de la necessitat en fan virtud. ” Perquè, francament, els catalans em sembla que històricament hem estat massa ingenus i amb allò de que no cal deixar les coses ben clares i per escrit, perquè amb una encaixada de mans n’hi havia prou, ens l'han encolomat vàries vegades. Encaixar entre homes honrats, esclar. El que passa és que trobar un polític que no amagui l’ou com un triler fastigós, no en trobareu pas gaires. I per aquesta raó el poble o el ramat, tot sovint en surt escumcagat dels jocs de mans dels que remenen les cireres. A vegades, el poble hi ha deixat calderilla, però d’altres ens ha costat molt de pèl. La història en va plena d’haver fet cas a caragirats professionals, que quan el vent gira d’una altra banda, “si te he visto no me acuerdo”. Sense anar més lluny, recordeu l’enganyifa del traspàs de rodalies en època del president Montilla i del conseller Nadal: ens varen traspassar quatre ossos i es van quedar tota la carn”. I també, com ara, els de Madrid semblava que anaven de bon rotllo. Jo no dic res, només que no badem i em fa por que estant pendents els dos gallets de l’independentisme de no perdre pistonada entre ells, els caragirats de torn els pengin la llufa. No sé si se m’ha entès?           

DEMÀ FESTA GROSSA A CASA D’ALGUNS

 

Per als que se senten monàrquics, encara que sigui enmig d’un país amb moltes simpaties republicanes, el fet que es consagri solemnement pels parlamentaris - per definició dipositaris del poder que és propietat del poble sobirà - la continuïtat del règim monàrquic encarnat en la hereva de la Corona en arribar a la majoria d’edat, comprenc que sigui un fet emotiu, carregat de simbolisme que estarrufa l’autoestima dels cortesans que hi tenen la menjadora i dels subdits vocacionals. No obstant això, i malgrat tota la parafernàlia institucional amb que s’embolcallarà l’acte de jurament de la Constitució de la infanta que demà es  convertira en princesa hereva, per vendre’l a tord i a dret com a penyora de l’estabilitat política de l’Estat espanyol, embastada al voltant d'una monarquia parlamentària més o menys endreçada de portes enfora, però poc exemplar i i modèlica en quan s’escorcollen tots els racons i apareixen esquelets dintre els armaris. D’entrada, penso que li deurà fer mala ganya a un observador imparcial i una mica eixerit, sobretot si és foraster, el fet que els avis paterns de la princesa hereva no hagin estat convidats a fer el seu paperot dinàstic al Congrès, i s'hagin hagut de conformar a veure l'espectacle des de la televisió. (Em pregunto, què passarà en la intimitat familiar i domèstica quan es debati la qüestió i quants tertulians descarats i xarxes de xafarderes aficionats s'abocaran a aquest safareig, sobretot si els avis materns, en canvi, s'haguessin deixat veure veure més o menys discretament a les llotges de convidats al Congrès de Diputats?)

És a dir, si el que es pretén per part de l’establishment monàrquic és fer palès el caràcter hereditari com a principal característica de legitimitat de la Corona – i, per tant de la jefatura de l’Estat, com a torna –, l’absència dels monarques emèrits serà difícil d’explicar, sobretot tenint en compte que esdeveniments oficials d'aquesta mena poden repetir-se, en condicions normals, cada trenta o quaranta anys. No resultarà gaire còmode, evidentment, per a la Zarzuela empassar-se el lleig en forma de plantada de tres ministres i quatre o cinc dotzenes de diputats i senadors en funció del seu rebuig ideològic i sentimental de qualsevol forma de monarquia, i ja que no la reconeixen ni per cortesia parlamentària al cap d’Estat, demà no l’aplaudiran ni li feran la pilota asseguent-se al seu escó. Però, en canvi, molt més incòmode que la bofetada de ses senyories, a la meva manera de veure, li resultarà a la princesa i al seu senyor pare explicar el per què en un acte solemne d’aquestes característiques, encara que només sigui per coherència, la Corona, en tant que institució directament perjudicada per a les possibles especulacions i xafarderies, no hagi fet res per salvar els mobles del seu pedigrí dinàstic, és a dir: per almenys mantenir les aparences de "normalitat". Ja m'en faig càrrec que es deu fer difícil de netejar la imatge pública d'un avi que s'ha cuidat prou d'empastifar-la a bastament, refiat en la butlla de la immunitat. Però, si la princesa hereva és tan intel·ligent com ens volen vendre els seus aduladors espontanis o a sou, malgrat de cara a la galeria sembli que totes li ponguin, suposo que tenir un avi tan impresentable com el que té li deu saber una mica greu. Aleshores, si per cas la veieu que se li escapa una llagrimeta demà, no féu com aquell sómines poeta preguntant-vos per què està trista la princesa; serà prou evident davant una absència tan important com la dels seus avis per part de pare, precisament en l’acte de confirmació de la seva condició d’hereva d’una institució com la Corona - de la qual n'és un engranatge necessari l'emèrit - la qual comporta ocupar la màxima magistratura de l’Estat, inclosa la jefatura més o menys simbòlica de les Forces Armades. Al pastís de demà, doncs, li faltarà la guinda de la presencia de l'avi exiliat voluntàriament a la terra dels infidels, per escaquejar-se de pagar impostos a l’Estat que algun dia, vés a saber, la seva neta presumptament presidirà. Vaja guió per a un sainet cortesà!   

 

 

DUES PATATES CALENTES AL TEULAT DE L’ESGLÈSIA: PEDERASTIA I ABORTAMENT (i 2)

 (continuació...) I per si no en teníem prou d’escudella hipòcrita, el defensor del poble estatal ahir va deixar constància oficial i en seu parlamentària que, segons els càlculs del seu departament s’estimaven en mes de quatre-cents-mil els casos de menors presumptes víctimes d’abusos sexuals per part de clergues o religiosos, des de l’any 1970, a Espanya. Van passar escasses hores d’aquesta explosiva declaració quan la màxima jerarquia episcopal, el mateix cardenal Omella arquebisbe de Barcelona, va arrufar el nas discrepant i desqualificant les conclusions de l’informe governamental - en teoria un òrgan independent - acusant a més la premsa d’inflar informacions com aquesta, intoxicant la ciutadania amb dades sovint tan escandaloses com incertes. En opinió, esclar, de la jerarquia catòlica a qui aquest informe tocava el crostó. De fet, el malestar dels bisbes davant el creixent rebombori cada vegada més extens de testimonis directes d’abusos que membres de l’església havien fet patir a menors, sobre els quals tenien alguna mena d’influència pastoral o docent, no ens hauria de venir de nou i per tant no és cap novetat que s’hi posin de gairell.

No és cap secret que des de ja fa temps la Conferència Episcopal espanyola intenta desmarcar-se del seu deure “in vigilando” de la conducta de capellans i frares, sobre els quals recaiguin sospites d’haver posat banyes al vot de castedat, fent tocaments i tot el que es deixessin fer els menors que depredaven aprofitant-se de la seva situació de dependència. Malgrat semblava que en un moment donat estaven disposats a remenar una mica la bassa per treure’n l’entrellat de tot plegat, encara que fos a misses dites algú de bona fe es va creure que potser sí arribaria a fer-se la llum entre tanta foscor. Però, ai las!, tot va acabar sent un miratge ja que la jerarquia mai es va plantejar sincerament, més enllà de la retòrica necessària de cara a la galeria, a reconèixer casos flagrants denunciats públicament i, sobretot, a participar en un mea culpa que no sonés a pura comèdia. Les poques esperances de fer net se’n varen anar a can pistraus quan per presidir la comissió investigadora interna es va designar el bisbe d’Astorga que, precisament, s’havia distingit des de la seva diòcesis per tapar els “pecati minuti” dels sacerdots sospitosos de pederàstia, seguint el protocol vigent fins fa quatre dies, “desterrant-los” a una altra diòcesis. El cas més sonat, a principis dels noranta, afectava a un mossèn que mentre ensenyava religió en un col·legi d’Astorga feia “ensenyar” als seus alumnes parts íntimes. El càstig va consistir en destinar-lo a una feina semblant en un col·legi de Zamora. És evident que amb aquests manobres tan maldestres la paret no pujarà pas gaire dreta.

DUES PATATES CALENTES AL TEULAT DE L’ESGLÈSIA: PEDERASTIA I ABORTAMENT (1)

 

Diguem-ho clar: quan la bona gent té la sensació que l’església catòlica pontifica més que no pas dialoga sobre qüestions morals, vol dir que s’ha escampat tant la hipocresia que en tractar determinades matèries delicades, com ara l’avortament i la pederàstia, el prestigi de la institució religiosa xerrica. El papa Francesc, malgrat el seu tarannà de bon jan, s’ha despenjat varies vegades bruscament bescantant la interrupció voluntària de l’embaràs per part de les seves parroquianes i de les dones en general. No qüestionaré el seu dret, com a màxim adoctrinador del seu ramat, per on han de pasturar les seves ovelles. Però, no me n’estaré de manifestar el meu disgust i decepció perquè el Vaticà no escolti amb comprensió i respecte els arguments ètics, ideològics i àdhuc polítics dels partidaris de regular amb pragmatisme el recurs a l’avortament.

Tanmateix, voldria deixar constància com element principal d’aquesta reflexió, que un cop esporgades rèpliques i contrarèpliques, condemnes apocalíptiques i suports aferrissats en sentit contrari, que sempre sura, per damunt de tanta pelica eixorca i carca una llei de discurs hipòcrita que empastifa i desqualifica els inquisidors – per cert, d’ambdós sexes – que persegueixen l’avortistes amb el mateix zel, fervor i convicció que si es tractés d’esclafar l’esca del pecat, o clausurar un puticlub obert davant el temple parroquial. Ara bé, quan periòdicament el parlament d’un país debat qüestions tan sensibles com aquesta m’agradaria que el polítics o activistes que s’oposen tan radicalment a l’avortament, si mai ells o algun familiar no s’ha vist involucrat en aquest dolorós dilema moral. Fa de maldir i cadascú s’ho deu saber, però tal com va predicar Jesus, “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. (Continuarà demà)

 

EN POLÍTICA NO HI HA MENTIDES PETITES NI PROMESES ELECTORALS QUE NO COMPTEN.

 

Mentir és una llàntia que està renyida amb l’honorabilitat dels personatges públics. En canvi, ésser curt de gambals malgrat sigui una pena es dispensa perquè tots soms humans, els personatges públics també, i cadascú arriba on arriba. Però mentir són figues d’un altre paner i no s’hi val a disculpar-se dient que només es tractava d’una “mentida petita”; ni els professionals de la política o ni de la funció pública poden buscar excuses al·legant “mentides pietoses” o “mentides venials”, com si aquestes no fessin mal ni s'haguessin de tenir en compte. La majoria dels ciutadans europeus, que són uns veterans en qüestions de democràcia, comparats amb nosaltres que encara estem a les beceroles, tenen coll avall que al polític que no dona “la talla”, que no dona per més, què li pots anar a exigir? No se’l vota mai més i bona nit cargol! En canvi, a qui ha gosat mentir poc o molt se’l considera un pocavergonya perquè qui fa trampa, en la vida pública o privada, aixeca la camisa als votants que li van fer confiança, prenent-los per enzes. ¿Quina credibilitat mereixen, doncs, els polítics que els darrers mesos ens han potinejat amb descarades mentides, fent jocs de mans inclús amb les dades estadístiques i marejant la perdiu amb promeses, traficant amb els vots dels quals són dipositaris per acabar ficant-se al llit, si els convé, amb sorprenents companyies, amb l’única finalitat d’assegurar-se seguir manant?

És possible que fixar les línies vermelles de la tolerància política depengui de com els ciutadans en siguem d’estrictes amb qui em votat. Però algunes societats, sobretot les que mamen més o menys del luteranisme, determinats valors morals els tenen assumits, mentre que en altres els escrúpols de consciència més aviat els rellisquen bastant. Els de cultura mediterrània, potser per allò del culte a l’hedonisme, estan més disposats a fer la vista grossa i es poden comptar amb els dits de la mà els que en posar la pota a la galleda dimiteixen per dignitat abans que des dels seus propis partits els fotin una cossa al cul. Qui sap si el manual d’instruccions sobre ètica que alguns professionals de la política es vanten de fer servir com a llibre de capçalera, hi ha algun capítol o afegitó a la tècnica d’expulsar-se les puces de sobre, quan perepunyetes com ara jo els hi retreguin que en temps electoral venien naps i avui es dediquen a promocionar cols. Ho dic perquè la resposta que donen alguns polítics, sobretot ara que s’han de fer tots els papers de l’auca per aconseguir “sumar” els vots que fan falta per guanyar encara que sigui per un pèl la majoria parlamentària, quan els periodistes i alguns parroquians decebuts els hi treuen els drapets al sol és idèntica: la culpa és de la malxinada premsa i de les diabòliques xarxes socials que tergiversen les seues declaracions i, sobretot, les malintencionades confidències “of de record” que reparteixen a discreció, per fer bullir l’olla. Però aquí, ni quan a un polític li creix el nas com a un vulgar Pinotxo, al seu partit li cau la cara de vergonya. I ni quan algun il·lús li fa veure que es comporta al revés del que prometia en el programa electoral, es dona per la pell. Conclusió: tenim el que ens mereixem, no hi doneu més voltes, i anem-nos acostumant a que les promeses se les emporta el vent.      

LA LLIÇÓ DE DIGNITAT DEL PRESIDENT ARAGONÉS AL SENAT

 

Ja sabeu que defujo entrar en el debat sobre l’actualitat política tan nacional com internacional perquè, francament, n’estic força embafat; però, en veure com se li ha retret, criticat i quasi ridiculitzat – sobretot per part de la confraria dels que es creuen amb dret a imprimir carnets de patriotisme – al president Aragonés, el seu gest gallard de plantar-se davant un Senat hostil, per subratllar una vegada més en què consisteix el greuge històric de Catalunya amb Espanya, no em puc estar de dir que em sembla molt assenyat que digués el què va dir amb veu prou clara per reblar un clau històric. No se m’acut cap més gest de recolzament al president per la seva determinació, que reproduir la reflexió que vaig escriure en aquest mateix Blog el 13 de juny de 2019 – com podeu comprovar consultant l’índex cronològic que en deixa constància de tot allò publicat -, en capella de que el Tribunal Suprem dictés sentència sobre l’anomenat “cas procés”.

Permeteu-me la llicència de reproduir-lo literalment: “Sigui quina sigui la sentència que el Suprem d’aquí a uns mesos dicti, en el marc de la Causa General contra Catalunya impulsada principalment des del govern presidit per un senyor Rajoy inepte i el seu partit polític corrupte, cap llibre de història podrà deixar de referir-se als al·legats dels polítics catalans jutjats per la seva participació i responsabilitat en la gestió de l’anomenat procés, com a referent de dignitat humana, de patriotisme i de política de la bona, a les antípodes de la politiqueria de via estreta que en les darreres reflexions he posat en relleu i ridiculitzat a bastament, Si els suports convençuts i incondicionals d’una part molt considerable de la població catalana a la reivindicació del dret a decidir el seu encaix amb Espanya, han tingut un coratge que a vegades va posar pell de gallina, l’epíleg de la vista oral abans del protocol·lari “vist per sentència”, a la meva manera de veure als al·legats dels jutjats quedaran gravats en la memòria col·lectiva com una gran lliçó de dignitat i ètica democràtica que transcendirà de l’àmbit territorial per esdevenir un legítim patrimoni que no sigui oblidat pels demòcrates d’arreu del món. Mentre els maleits presos polítics, quina condició indiscutible com a tals inclús ha volgut silenciar i reprimir el sectarisme d’uns quants talibans defensors del constitucionalisme excloent, buidaven el pap amb tota la sinceritat dels seus cors i la serenitat dels seus caps, sense pronunciar una paraula més alta que l’altra, les llàgrimes que relliscaven per la galta d’alguns dels advocats defensors i de molts dels presents a la Sala o en les dels que seguien l’acte des de la pantalla gegant instal·lada a l’Arc del Triomf, contrastaven amb l’expressió de profunda crispació – no voldria escriure “d’odi” però em penso que poc se’n faltava – dels representants de la fiscalia i de l’acusació popular infiltrada en el procés contra-natura democràtica. Aquesta imatge impagable potser permetrà entendre el malvat i recargolat rerefons de persecució ideològica que representa el judici que ja espera sentència, imatge que val més que mil paraules i que també passarà a la història per deshonra dels que han atiat el foc de la discòrdia des de fora de Catalunya, entre els catalans i els espanyols”

Perdoneu-me que avui m’hagi allargat més del compte, però és que sense que serveixi de precedent vull destacar “el gest” del president Aragonés cantant la canya als senadors com un gest valent. I els de la “santa confraria” que reparteix carnets de patriota, una vegada més pixen fora del tinter. Quin error, quin gran error polític mantenir la desunió entre el nacionalisme català prioritzant les “etiquetes” partidàries enlloc de treballar tots plegats per aconseguir, quan sigui, el dret a un referèndum consensuat a través d’un pacte de claredat o qualsevol altre instrument vàlid. I, mentrestant, anar per feina des de totes les administracions – autonòmiques i municipals – que en queda molta per fer per a no decebre i fastiguejar més una ciutadania que espera solucions pels seus problemes de cada dia i no més retòrica eixorca i autocomplaent.     

 

ELS BARRIS DE BADALONA FLIPEN

 

 Els veïns del Raval, sant Cosme, la Mina i sant Roc – entre tots se n’omplirien carretades de merda, misèria i frustració – ja poden estar contents: un dels batlles més llargueruts del país, pel que fa a alçada i a llengua no pas a perspicàcia política, plantarà al bell mig de l’aparador comercial de Badalona un empantano d’arbre de Nadal “més alt de l’univers”, segons la fanfarronada d'ell mateix. I parlo de fanfarroneria perquè aquesta bravata no té cap altre objectiu que passar la mà per la cara al seu col·lega de Vigo, fins ara possiblement un dels més genuíns models d’esperpentisme que per Nadal meravella tot el món amb un malbaratament impressionant de bombetes que deixa bocabadades capitals emblemàtiques en qüestió de fardar. Però el desafiament del batlle badaloní al seu homònim gallec no té res a veure amb ideologies – malgrat un sigui popular dels de la vella i carca camada i l’altre un vers lliure socialista -, sinó que senzillament es tracta de veure qui dels dos la fa més llarga; qualsevol hagués fet prou mèrits perquè el malaguanyat Carandell l’inclogués en un lloc destacat d’aquell “Celtiberia Show” que tant ens va fer tronxar al començament de la transició.

 No sé com s’ho maneguen a Vigo i si es dediquen a tota aquesta parafernàlia monumentalista amb la casa ben endreçada econòmica i socialment; però, pel que fa a Badalona no es pot pas considerar gaire “ben trobat” el caprici del batlle d’una ciutat estigmatitzada per les condicions infrahumanes en que viuen els veïns d’aquestes barriades a les quals avans em referia, i que són de llarg les més conflictives i degradades de Catalunya. El batlle llargarut d’esquelet però curt de vergonya, no pot sentir-se orgullós de la seva iniciativa com si es tractés d’una proesa, tenint el pati de casa fet una bassa i una porqueria. I no per culpa de la gent que s’hi està per força en aquesta mena de cort de l'urbanisme social, sinó com a conseqüència de la deixadesa sistemàtica i històrica de totes les administracions responsables, incapaces de posar les condicions indispensables i constitucionalment obligatòries perquè els ciutadans d’aquestes barriades puguessin créixer, viure i desempallegar-se amb la dignitat que es mereix qualsevol persona. Les barriades de Badalona estan deixades de la mà de Déu des que se les van aixecar a tall d’arrancar naps, mentre duressin prou per cobrar la factura, promotors corruptes que arrambaren tot el que pogueren cap a les seves butxaques, en qüestió de materials, complements i infraestructures. Aquelles construccions “de merda” ja els hi estaven bé tant a les administracions que tenien de controlar que la feina estigués ben feta, com a l’establishment bonista que mai va intentar saber com s'ho passaven aquells ciutadans de tercera regional, i que només movien un dit per protestar de les molèsties que els causaven. El batlle més llarguerut d’Espanya, doncs, segurament podrà vantar-se, el proper dia 14 quan encengui l’arbre de Nadal, de la seva “cacicada”. I m’agradarà veure si quan arribin els turistes que aquests "espectacle" diu que atraurà a grapats a Badalona, muntarà rutes turístiques per incloure a la “festa folklórica" les persones que vegeten en vivendes de merda a La Mina, a sant Roc, al Raval o a sant Cosme. Hi arribarà fins aquets barris la llum de l'arbre del batlle?   

 

     

 

NO ES POT PATIR PER TOT

 

Qui pateix per tot, la majoria de les vegades segons s’expliquen els que en saben d’aquestes coses, és conseqüència de que hom no té prou domesticats els pensaments desmoralitzats, de no haver aprés a estacar el pessimisme mòrbid i d’estar convençut de que tots els coloms de la ciutat venen a cagar-se a l’ampit de la seva finestra. En definitiva, de que es tenen tots els números perquè les coses s’esgarriïn de mala manera. No és qüestió de pensar massa o de tenir molta imaginació delirant per covar mals pressentiments que, en definitiva, fan patir. Tenir imaginació esbojarrada pot ésser fins i tot positiu i gratificant: “imaginar” no necessàriament “fa patir”, en tot cas levitar d’eufòria. El que ja és més fotut és quan hom té tendència a donar massa importància als mals pressentiments, puix de seguida que aquests s’emperpalen com serps al cap, l’angoixa, la por o la desesperació que inoculen poden jugar males passades a la moral i àdhuc a l’autoestima. Aleshores, el simple retard injustificat de la parella o dels fills un vespre, un diagnòstic mèdic que s’endarrereix sospitosament o la triga d’una notícia que s’espera amb candeletes, pot provocar una tragèdia en una persona pusil·lànime.

D’això que parlo avui és més serio del que podeu pensar, ja que sovint la distància entre les cabòries patidores i un quadre depressiu pot ésser tan fina com un paper de fumar. Per tant, aquell que digui que “no cal amoïnar-s’hi perquè controla el patiment compulsiu pel què pot passar”, es fa trampa al solitari. El problema és que la seva preocupació neix contaminada per la basarda de que allò que “pot passar” sempre serà negatiu, un desastre. A la meva manera de veure, encara que buscar ajuda externa per superar-ho no es pot menystenir en casos greus, quan la tendència a veure l’ampolla mig buida es comença a manifestar crec que el principal revulsiu consisteix en tenir la força de voluntat per negar-se a “patir per tot”. Potser també ajuda carregar-se de paciència i de confiança en la bona sort o en la intervenció de la divina providència; però, jo diria que la vida ens la mirem amb ulleres de vidres negres o de color de rosa només depèn de nosaltres mateixos. A més, entre el negre i el rosa queden un fotimer de tons. I com deia aquell escriptor que en fer-se gran començà a patir de restrenyiment: “no patiu els vells per si aneu o no de ventre, que la naturalesa acaba fent sempre el seu curs”.  

 

 

CAL FER-HO BÉ EN POLÍTICA I EN LA VIDA EN GENERAL

 

Ser honest no consisteix només en saber què està bé, sinó en combinar el creixement del que està bé amb fer-ho bé. I és que quan es tenen responsabilitats s’ha de tenir clar que cal actuar d’acord amb allò que més convé a tothom, no només a allò que interessa a uns quants, per molt col·legues que siguin. Actuar d’aquesta manera suposa tenir valentia i integritat. Quan se sap allò que més convé a un col·lectiu perquè vagi bé, i no es té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure arrossegant els peus com si fos un mort que encara camina. Per desgràcia de la humanitat, no només a casa nostra sinó arreu del món, hi ha massa dirigents que són uns cadàvers vivents des que se’ls en fot que les seves accions només beneficiïn els de la seva corda, malgrat perjudiquin descaradament els que no ho són.

Molts governants, per exemple, als quatre dies d’arrapar el mànec de la paella per girar la truita com els hi roti, solen oblidar-se d’allò que van prometre quan pidolaven la confiança del “poble”, sense fer cas de les queixes d’una part del “poble” que s’ha quedat a l’oposició. Mirant-se amb fàstic les protestes de la gent que surt al carrer per escridassar-los. ¿No us en recordeu de la patxoca d’aquell ministre, conseller o alcalde que davant la cridòria dels opositors, des del carrer o des de les mateixes institucions, no tingui res més a dir que malgrat els insults, crits i rebombori el govern no pensa fer un pas enrere? ¿Què cony li costaria al ministre, conseller o alcalde d’un govern constituït democràticament replicar als manifestants del carrer o als diputats i regidors en seus parlamentàries, que pren nota del seus rebutjos i que estudiarà les seves propostes de reforma, procurant l’interès general? Però, ca! Encara se’n vanten de la seva prepotència i mandra per dialogar. A la meva manera de veure, però, malgrat tenim l’escenari polític que tenim i que ens dona la impressió que no se’n pot esperar gaire més d’aquesta trepa de bocamolls, animem-nos pensant que anar a millor sempre és possible, encara que massa sovint ens sembli que empitjorar sigui el més probable. I després de llegir aquesta reflexió d’avui, qui se senti frare que prengui candela!

 

MASSA LLEIS O MASSA MANDRA PER FER-LES COMPLIR?

 

N’hi hauria per a llogar-hi cadires, veient com moltes de les lleis, ordenances i reglaments tutti quanti que basteixen els legisladors, o bé arriben a misses dites als ciutadans o bé tenen més forats que un colador, convidant els aprofitats de tota mena a revifar la cançó enfadosa de: “feta la llei, feta la trampa”. I això no només passa amb les lleis d’alta volada que necessiten llargues sessions d’estires i arronses al Congrés dels Diputats, sinó que àdhuc les més modestes o casolanes que afecten a la política domèstica d’un ajuntament o d’una comunitat autònoma, amb l’agreujant que una bona part de les lleis que a empentes i rodolons s’arriben a parir, a l’hora de la veritat no s’apliquen quan toca ni com toca. A més a més, en alguns casos per mandra de treure el sant cristo gros. És a dir: per manca d’autoritat. Quantes vegades els ciutadans rasos no hem denunciat que no fan falta més lleis, sinó que les que tenim es facin complir al peu de la lletra?

Per exemple, per aconseguir en matèries tan sensibles com garantir el descans nocturn, el civisme en general, escarmentar els petits traficants de merda caldria que, d’acord amb la llei, les garjoles servissin d’una vegada per totes per reinserir els aprenents de delinqüents enlloc de perquè es treguin un màster com a camells professionals o en extorquidors, violadors i pistolers. N’hi hauria prou aplicant les lleis que ja tenim, sense miraments, contemplacions ni hipòcrites invocacions al bonisme més mesquí dels que després de tirar la pedra s’amaguen la ma per pura covardia. D’aquí ve que amb tantes lleis i normes com tenim, quan uns veïns reclamen una cosa tan simple com que es respecti el seu dret a dormir tranquils a casa o que a passejar-se pels carrers a l’hora que sigui sense por, han de passar sovint mesos perquè l’autoritat competent posi fi a les disbauxes al bar de la cantonada o al pis turístic de sota de casa. O perquè certs desguitarrats esvalotadors no s’atreveixin a imposar “la seva llei” al carrer a partir de quan es fa fosc. O que els ciutadans complidors de la llei es meravellin de que no sigui possible, amb tantes lleis, que un delinqüent reincident dotzenes de vegades no acabi a la cangrí fins que se li empassin les ganes de tocar la pera.     

 

 

EL GAT OKUPA

 

 Conseqüent amb allò que us deia ahir de passar de comentar la rabiosa actualitat, mentre m’ho pugui permetre per no agafar un empatx de depressions i de males llets, avui us miraré d’entretenir amb la història del gat que es va fer okupa, relat que potser algun dels meus antics seguidors del blog ja m’haurà sentit explicar. El cas és que la Mei vivia sola, de lloguer, compartint amb el seu gat Horaci un pis d’escassos quaranta metres quadrats. La Mei treballava al jutjat com agutzil i, pràcticament, no parava a casa des dos quarts de vuit del matí fins a darrera hora del vespre. Per tant, l’Horaci se les campava com podia, i quan es cansava de xafardejar tots els racons del pis i de rebolcar-se damunt el llit de la seva mestressa per fer-li la punyeta, es deixà temptar per l’aventura d’anar a inspeccionar les voltants del pis aprofitant la finestra que la Mei sempre deixa entreoberta perquè respirés. L’Horaci, de fet, ja sabia que tenia prohibit d’escarxofar-se sobre el llit de la Mei o d’anar-se’n a fer el bandarra al carrer, però és que eren les dos úniques rebequeries que es podia permetre per fer palès a la mestressa quan tornava a tres quarts de quinze, que no li agrada fer solitaris. Però, vet-aquí que la Mei ho tenia complicat per passar més hores a casa, ja que en plegar del jutjat i després de fer un mos al bar dessota, enfilava la carretera cap a Barcelona per anar a l’acadèmia on preparava oposicions per guanyar una plaça de secretaria. De manera que quan tornava al pis ja no li quedava esma per jugar amb l’Horaci, abans de posar-se a clapar. Això sí, li permetia a la mascota que pugés al llit per escalfar-li els peus.

Al costat del bloc on viu la Mei hi ha un parell de cases de planta baixa que estaven tancades, pendents d’enderrocament per construir-hi pisos. Bé, tancades és un dir perquè s’hi havien ficat okupes i l’Horaci, en una de les seves rondes se n’havia fet amic; i, sorprenentment, també de dos gossos que de tant en tant treien de polleguera els veïns amb les seves bordades. Ja és un misteri digne d’estudi que un gat s’entengui amb gossos, però com que és veritat deixem per un altre dia esbrinar les causes de tan insòlita convivència. El cas és que el pobre Horaci es va curar de la tristor i de l’enyorament d’una mestressa tan ocupada que no tenia temps per fer-li companyia. En principi, la Mei no se’n va adonar de les escapades del seu gat perquè quan tornava sempre el trobava miolant al costat de la porta, esperant una carícia que cada vegada era més escadussera i per compliment; per tant, dos o tres setmanes després de fer amistat amb els okupes i els seus gossos, el gat va decidir quedar-s’hi a viure per sempre. La Mei el va buscar per tot arreu fins que va descobrir que el seu Horaci no li havia fet el salt, sinó que uns pocavergonyes pollosos l’havien segrestat. Armant-se de valor, doncs, va anar a veure els okupes que, en conèixer el motiu de la seva queixa, li van deixar ben clar que ells no en tenien cap culpa que l’animal hagués decidit mudar-se a la comuna i que, en tot cas, era ben lliure de tornar a casa d’ella quan volgués. La Mei, aleshores va cridar l’Horaci, que després de fer-se pregar una mica se li va acostar tot desdenyós, i després de mirar-se-la amb cara de pillo, va girar cua posant-se a fer festes als seus nous col·legues. Envistes del panorama, la Mei li va dir a l’okupa que li baixaria tot l’aixovar del gat, ja que preferia estar-se allà baix com un pòtol que no pas viure com un rei al seu pis. Es va descuidar d’afegir: fotent-se de fàstic tot el sant dia. L’okupa es va arronsar d’espatlles i se’n tornà cap a dintre, com dient: ja vos ho fareu! Però l’Horaci, vés que no sigui el primer gat okupa de la història, ja ni es va dignar a sortir per acomiadar-se de la Mei.

,

 

FENT DISSABTE DELS LLIBRES

 

Ja sé que avui s’escauria més parlar de l’actualitat – Gaza, Ucraïna o del darrer capítol del serial sobre l’amnistia – que no pas d’una qüestió domèstica, com ara dedicar el matí a desempolsegar la meva modesta biblioteca. Però, és que, francament, de l’actualitat ja n’estic una mica fart perquè per molt que paris l’orella a tertúlies o a noticiaris, no en treus l’aigua clara de res perquè em dona la impressió, i no m’hauria de venir de nou, que cadascú tira l’aigua cap al seu molí. Per tant, em passaré el dia treient pols als meus llibres, no perquè en tinguin gaire d’acumulada, sinó perquè amb l’excusa de remenar-los sé que retrobaré algun vell amic de joventut que potser ni me’n recordava conservava i que, sens dubte, en fullejar-lo em portarà records entranyables. La meva no és una biblioteca particular d’aquelles amb solera, heretades de pares a fills, sinó una habitació on en prestatgeries muntades a base de bricolatge amateur s’acumulen els llibres que han passat per les meves mans al llarg de la vida, des que vaig començar de ben jove a experimentar el morbo d’afegir-hi un nou exemplar, sobretot si l’havia aconseguit a preu de ganga aprofitant les ofertes de llibreries – recordeu la mítica Cervantes, del carrer de la Canuda? – que saldaven estocs, o entre el repertori de llibres de butxaca amb que les editorials inundaven el mercat per fomentar l’afició a la lectura.

Fa poca estona que he tingut a les mans el primer llibre que vaig comprar – “Climes”, de l’Andre Maurois – que el meu professor de francès a Figueres, l’enyorat Pallach, va recomanar-me per practicar l’idioma. Quan amb vint-i-cinc anys estrenats de tot just vaig traslladar-me amb tots els patracols de Figueres a Manresa, vaig arrossegar dins un “mundo” – així s’anomenaven els baguls que servien per traginar l’aixovar de la família quan es viatjava en vaixell – tots els llibres que havia arreplegat fins llavors. Després, vaig continuar ampliant la biblioteca seguint els mateixos criteris d’austeritat en el preu i de qualitat en el contingut, sobretot gràcies als bons consells d’un llibreter vocacional com el senyor Oliveras, de can Xipell de Manresa. Quan vaig canviar de pis, fa uns quants anys, em vaig veure obligat a esporgar les existències per no fer tan carragós el trasllat, i els llibres desnonats – prop d’un miler – els vaig regalar a l’Associació de Veïns del meu barri de Valldaura. Tanmateix, al cap de poques setmanes ja tornava a reincidir en omplir forats a les prestatgeries, fins fregar altre cop els tres mil i escaig, als quals ara estic desempolsegant per matar l'aranya, aprofitant que no puc sortir a caminar perquè estic passant un petit atac de vertigen. Mentre ho faig, em pregunto quan jo falti, on aniran a parar tots aquets llibres? Qui sap si el seu destí serà un cementiri de parracs o de residus de paper imprès per reconvertir-los en paper reciclat. Bé, almenys estaran nets i polits!  

 

CAMINADES URBANES, PERÒ TAMBÉ SALUDABLES

 

Fa temps vaig plegar d’anar a caminar pel bosc en companyia d’una colla, i cada mati surto a escampar la boira tot sol, per una ruta urbana envoltada d’arbres més o menys bons dosificadors d’oxigen. A peu pla, a pas lleuger i amb uns auriculars penjats de les orelles per seguir les noticies. Durant un parell d’hores que equivalen a uns sis quilòmetres, segons l'aplicació que porto al móbil. No és igual que caminar pel bosc, esclar; però, tanmateix és una caminada saludable que, a copia de repetir-la fent si fa o no fa el mateix itinerari cada dia, podria fer el monòton recorregut quasi d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per a distreure’m mentre camino. Es tracta de prendre nota de totes les coincidències amb que m’ensopego, mirant s’hi esbrino alguna diferència d'un dia per altra. Per exemple, quasi sempre em topo amb una noia molt jove ben arreglada, que surt de casa atrafegada tibant alhora el cotxet d’una criatura, arrossegant un gos per la corretja i una bossa de racó que llença al contenidor de la cantonada. Encara que sembli una rucada, trobar-hi a aquesta rutina alguna diferència veureu que no és cap ximpleria, sinó un bon entreteniment.

Una mica més enllà, he de fer marrada perquè quasi sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous, davant una botiga de comestibles. El primer dia que em va desllorigar la marxa li vaig maleir els ossos; però, ara si algun dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i em miro l’hora per comprovar si m’he endarrerit o avançat. No hagués dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s'asseu al mateix banc cada dia; suposo que ells deuen pensar el mateix de mi quan em veuen passar com estaquirot, ni passejant ni corrent... Quan tombo la cantonada del supermercat que hi ha al final del passeig, ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros contra una pidolaire que, asseguda a terra com si estigués agenollada, para la ma a tothom que passa per un lloc tan estratègic per demanar caritat. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga – mai quan hi entren, no sé per què – li deixen caure alguna moneda al paneret, també em sembla que per pura rutina ja que fan l’almoina i passen de llarg. Poques sento que li preguntin, per exemple, com ha passat la nit... Tanmateix, trobo gent que en prou feines conec de vista, però des que ens creuem a la mateixa hora acabo saludant... Totes aquestes rutines, amb una mica d’esforç, ajuden a trencar la monotonia d’una passejada en solitari. L’altre dia em vaig proposar una mena de treball de camp: un recompte de les parelles que pel carrer van de bracet, agafades de la mà o simplement una al costat de l’altre. Repartides per edats. Quan tingui resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com mínim m’hauran servit perquè el temps de caminada saludable per la ciutat, entre una cosa i l’altra em passi volant.   

PRIORITZAR NO ÉS TAN SENZILL COM SEMBLA

 

            Està molt bé com a bon propòsit, però a l’hora de la veritat, quan hom s’encara amb la mare dels ous d’haver de triar “què fer”, resulta que allò que semblava tan fàcil de resoldre en teoria, a la pràctica representa un dilema difícil de resoldre, sobretot quan es tenen diverses opcions o estratègies davant del nas. Tothom té clar, en fase empírica, que per anar bé a la vida s’ha d’aprendre a prioritzar; però, qui es veu obligat a tirar cap aquí o cap allà aprèn una lliçó inesperada: que no és el mateix establir prioritats pensant amb el “que convé” en comptes de amb el “que interessa”. Per posar un exemple ben fresc:  la cançó enfadosa de l’atac “per terra, mar i aire” a la franja de Gaza, amb que l’exercit israelià amenaça els palestins i mareja la perdiu des de divendres. ¿Per quins set sou està ajornant incomprensiblement - cada vegada que van a pixar els que han de decidir posar en marxa la màquina de trinxar-ho tot – l’hora zero? En el fons, a la meva manera de veure, rau en el fet que no es posen d’acord en què els hi convé de cara a la galeria i què els interessa de portes endintre. No tinc cap dubte que els interessos i els sentiments dels jueus assedegats de venjança, consisteixen en arrasar Gaza i tallar el coll a tot palestí que no pugui demostrar que no té res a veure amb Hamas. Però, els hi convé de cara a l’exterior prioritzar l’acció de càstig a sang i foc?

            Quan Aznar, per “figurar” com amic incondicional i llepaculs dels EE.UU., perquè el president americà li deixés posar els peus a la taula del despatx de la Casa Blanca, va contribuir a fer empassar al món la guatlla de les “armes químiques” iraquianes, ¿ho va decidir en funció dels seus “interessos” personals o es va plantejar de veritat si escampar una colossal mentida “li convenia” al seu país? Perquè prioritzar no vol dir altra cosa que decantar-se per una cosa o per altra. Els exemples que he posat tenen a veure amb la política i les relacions internacionals, però es poden aplicar a qualsevol circumstància de la vida, sigui política, professional o domèstica. Prioritzar degudament no té cap altre inconvenient que triar entre allò que ens interessa i allò que ens convé. És tan elemental com això. I si hi reflexioneu una mica, us adonareu que no sempre tenint en compte el “què interessa” s’encerta la jugada. Ara mateix, en plena negociació per investir pels pèls un president del govern d’Espanya, si no es vol cometre un altre immens error històric, unes i altres parts negociadores caldria que prioritzessin entre el “que interessa” als que poden fer decantar la balança en un moment donat, i allò “que convé” al conjunt del país, per posar un bon persistent pedaç a la convivència en pau.