Follow by Email

divendres, 23 d’octubre de 2020

SOBRE L’ANARQUIA ÉTICA

        Avui tocarem el pal filosòfic, ara que amb el simulacre de confinament tenim més temps per pensar. I us proposo un tema que va com anell al dit en un país on som tan anàrquics que fins i tot enmig d’una epidèmia no som capaços d’anar tots a l’hora. Potser perquè som tan anàrquics el virus també se n’ha tornat i no hi ha per on agafar-lo. Malgrat el capellà més anàrquic que va viure a les nostres contrades, l’inefable mossèn Ballarín, va escriure un dia que l’anarquia com a ideologia tenia una vessant més candorosa i simple, per exemple, que el comunisme, la realitat és que el tarannà dels que avui fanfarronegen temeràriament d’estar empeltats d’anarquia reciclada i moderna, poc ha evolucionat d’aquella doctrina que predicava el teòric Bakunin, sobre el mite de la revolució autogestionada.

       El menú dels anarquistes avançats i progressistes, segons ells, continua sent el mateix de fa cent anys: carregar-se l’establishment i tot el que faci flaire de burgès, carrincló i metòdic. En Bakunin, que en el fons era un destraler, definia l’anarquia massa a tall d’arrancar naps, i esvalotava i escandalitzava el galliner dels tocats i posats, amb frases tan cantelludes com aquesta: “la passió per la destrucció és l’autèntica passió creadora”. Un altre ideòleg del ram, en Proudhon, era un il·luminat que es posava guants de seda per provocar els seus alumnes proposant-los adoptar una divisa de pancarta per entretenir-se: “arrasem primer, per reconstruir després”.

          Però qui la va clavar fou en Kropotkin, un autèntic benaventurat, mitjançant el llibre “Ciència moderna i anarquisme” on enunciava una hipòtesis que finalment s’ha convertit en dogma del progressisme arrauxat, que de ben segur us sonarà d’haver-lo vist engrafitat fa anys a les parets de places i carrers de moltes ciutats i reproduït en infinitat de fòrums de debat: “s’ha de construir una societat que no estigui regulada per lleis ni sotmesa per l’autoritarisme, sinó que es gestioni en base a acords mutus entre cadascun dels seus membres, reunits en assemblees populars”. En Modest Cuixart, que militava a la branca anarquista més aviat romàntica i sorneguera, molt popular a l’Empordà, flipava quan sentia proclames com l’anterior, fins que se li va revelar la “veritat” una nit de tramuntana especialment arravatada: “l’anarquia és la sublim doctrina desesperada de l’esperança”. Reforca de pallanga!

         A la meva manera de veure, doncs, avui que molts semblen tenir la mosca al nas preocupats per com acabarà tota aquesta incursió a les institucions de gent que tufeja una certa acràcia diguem-ne il·lustrada, jo recomanaria tant als que els hi puja la pressió cada vegada que pensen que aquests personatges desbarren pensant com pensen, com a aquells personatges que es creuen els reis del mambo gràcies a que les urnes els han donat respectabilitat democràtica a les seves idees, per esbojarrades que fossin, allò que va escriure el filòsof Jose Luis Sampedro, ja fa temps, quan va aparèixer la primera collita de productes de l’anarquisme utòpic; i que després de llegir-ho servís perquè tots plegats ens tranquil·litzessin una mica, ja que viure amb l’ai al cos, el ressentiment al cor i l’ànsia a l’anima per quan haurem de passar comptes, no és viure, francament. Aquí us regalo la cita:

          “... jo solo dir que sóc un anarquista ètic – perquè l’anarquisme ben entès sempre és molt ètic –, que vol lluitar contra la idea que encara trasbalsa a molta gent sobre que els anarquistes som una mena d’esvalotats esgarrapacristos. Jo sóc un home molt ordenat i crec que respecto tothom, i si m’agrada l’anarquia és pel que suposa de desconcentració del poder. Jo crec en l’home i penso que voler manar sobre els altres és dolent. En canvi, reconec que a molts de cultura anarquista els hi falta aprendre i assimilar que l’únic poder decent és el que cadascú s’hauria d’aplicar a si mateix. Aquesta és una as-signatura que els anarquistes tenen pendent i poc païda, jo el primer. Son molt pocs els capaços de controlar-se i de dominar-se, en el millor sentit de la paraula. Potser sigui degut a que l’anarquisme és un sistema o una cultura que no deixa gaire marge per a la vida interior, i per tenir poder sobre un mateix s’ha de tenir molta vida interior...”

          Apa, anem passant, que avui si que us deixo una reflexió per rumiar-la a poc a poc el cap de setmana i cercar el sentit amagat entre línies. I espero que si la llegeix algun frare, prengui candela. Fins dilluns, i sigueu feliços enmig de l’anarquia.

dijous, 22 d’octubre de 2020

L’ABSOLUCIÓ DEL MAJOR TRAPERO I LA TIBADA DE MANTA DEL SENYOR OSÀCAR

             Us confessaré una petita entremaliadura domèstica: des del primer dia de l'estat d’alarma com una rebequeria de protesta ingènua per com ens acabava de trasbalsar la vida la pandèmia, amb la meva dona vam deixar d’obrir cava de tant en tant. No ho vàrem fer amb cap propòsit testimonial; simplement la cosa va anar així: vaig deixar de comprar cava perquè em semblava una mena de provocació incloure’l en la comanda que des del super ens pujaven cada mes a casa. Més que provocació, potser més aviat era que em feia vergonya de comprar cava quan tanta gent les passava magres. Mireu quina bestiesa, si voleu! Bé, però el cas és que no en vaig comprar i quan ja feia dos o tres mesos que no n’obríem cap d’ampolleta ni els diumenges ni algun dia que ens vingués de gust improvisar un sopar romàntic, suposo que per trobar-hi una justificació a aquest canvi de rutina, ens vam fer trampa al solitari assegurant que no obriríem cava fins que enterréssim el virus de merda. I fins aquí hem arribat, tossuts, però qui sap si perquè per nosaltres el cava no és una prioritat. Ara bé, ahir si n’hagués tingut una ampolla a la nevera com altres vegades, haguéssim brindat a la salut del major Trapero, que la justícia contra tot pronòstic ha declarat innocent de tots els càrrecs.

           Les declaracions del major Trapero, com a testimoni quasi de càrrec en el judici als membres destituïts del govern de la Generalitat en virtut del 155 i imputats com a responsables del procés sobiranista, no varen agradar gaire al sector més bel·ligerant de l’independentisme, tampoc esclar a la Fiscalia a qui va trencar uns quants plats bonics, i encara menys a la bèstia negra de la repressió i de la calumnia institucional, el coronel Pérez de los Cobos. Als independentistes, perquè desmuntava un relat èpic i alguna línia de defensa, explicant amb tot luxe de detalls quin va ésser el comportament de la cúpula dels mossos, i la d’ell en particular, dient en tot moment el què pensava al president Puigdemont sobre la temeritat de cadascuna de les decisions que es volien emprendre. Als altres, incloent-hi la caverna mediàtica, perquè explicant tots els seus moviments, intencions, gestions y manifestacions verbals amb la meticulositat i precisió d’un autèntic professional, va desmuntar les acusacions forassenyades i, sobre tot, el relat del coronel de la guàrdia civil, al qual gràcies a les seves precisions se li va veure el llautó a bastament. Per cert, ¿aquest fefaent fals testimoni serà perseguit per la Fiscalia tan diligent a l’hora de creure’s sopars de duro de la guàrdia civil sobre complots, quan li convé? Finalment, doncs, l’Audiència Nacional ha donat la raó al Major i li ha retornat l’honor i la dignitat que li havien negat dient mentides. Per aquesta raó, amb molt de gust hagués destapat ahir un cava i me n’hagués begut una copa a la seva salut. Ara bé, m’hagués agradat veure per un forat la cara dels sectors independentistes de la ceba que li varen retreure al Major que hagués explicat exactament la seva actitud de deliciosa neutralitat respecte dels greus esdeveniments polítics que s’estaven desenvolupant a Catalunya aquell octubre. I, sobretot, que no li varen perdonar la seva lleialtat a la legalitat vigent – recordeu allò que va dir sobre que dues legalitats alhora no podien conviure -, il·lustrant-ho amb sucoses confidències sobre com es va com-porta, en tant que cap dels Mossos, en aquelles circumstàncies d’efervescència patriòtica. Tots els que el vàrem escoltar vam tenir clar que les seves consideracions no si no varen tenir requesta fou perquè els hi aigualia el vi que estaven servint a taula

           I no hagués brindat, vés a saber, amb tan fervor pel senyor Osàcar, l’ex-tresorer de Convergència, condemnat a presó pel cas Palau, que als seus vuitanta i pico d’anys els seus “amics” i col·legues varen agrair-li els serveis prestats deixant que es resignés a servir de cap de turc dels tripijocs del tres per cent, com un servei final a “la causa”. Però sembla que el boc expiatori els hi ha sortit esquerp i sorrut, posant-se a xiular la Traviata i tot el que calgui per espolsar-se una mica de merda de sobre, posant el ventilador en marxa. Ara de ben segur el faran passar per boig, potser fins i tot per traïdor i botifler perquè els de la seva colla són especialistes en donar carnets i penjar etiquetes. Però de l’esquitxada que han provocat les seves declaracions quasi pòstumes no sé si serà tan fàcil de treure-se’n de sobre les taques els que n’han sortit “beneficiats” d’aquesta “rajada”. El president Pujol va amenaçar, en plena campanya de desprestigi polític i atacs personals que si l’emprenyaven massa començaria a sacsejar les branques de l’arbre. Ara el senyor Osàcar se’n deu haver recordat de l'acudit del seu president i se n’ha atipat de que li agraïssin els serveis prestats deixant-lo anar a la presó tot solet, carregant a coll i be tota la responsabilitat del blanqueig de comissions per finançar el partit. Vet-aquí que aquest home s’ha adonat als seus vuitanta i pico d’anys que no tenia fusta ni vocació de màrtir a sobre d’haver fet el ruc i, per tant, ha cantat com una cadernera. Segurament amb aquesta confessió tardana no aconseguirà fer-se estimar, però com a mínim dormirà tranquil, després de tenir la satisfacció d’haver-los tornat la pilota als que varen permetre que es fes l’haraquiri en solitari. Potser no es mereix un brindis, però em trec el barret davant del seu gest de dignitat. 

dimecres, 21 d’octubre de 2020

SI QUE FA FALTA UN TOT DE QUEDA, PERÒ POTSER NO NOMÉS PER ALS CIUTADANS DE A PEU

             Fent una repassada de tot allò que es fa, es parla i s’escriu en aquest país, estic convençut que un toc de queda és inevitable, si volem eixir del forat. Però no perquè els ciutadans rasos no sortim al carrer de tal hora a tal altre, sinó perquè la classe política hiperventilada i els escalfabraguetes llengueruts que viuen de provocar polèmiques eixorques i tensions temeràries, que només serveixen per remoure aigües tèrboles a benefici de pescadors de conveniència, s’estiguin unes quantes setmanes d’obrir la boca ¿En una situació tan crítica com la que estem vivim, amb tanta gent jugant-se la salut, la feina o a punt de perdre la xaveta per la por, l’angoixa, l’amenaça de ruïna o la desesperança, creieu que ens mereixem l’espectacle diari a que ens sotmeten la majoria de polítics i tots els seus companys de viatge cap a l’esquizofrènia?

          ¿A qui cony importa la moció de censura en que avui perdran el temps tres-cents i escaig de farsants que paguem a preu d'or al Congrés dels Diputats, o les maniobres per bescantar l’adversari polític buscant draps bruts encara que sigui traient-los de les clavegueres? En mig de la profunda incertesa respecte del futur que ens espera a la cantonada, ¿creieu que importa als ciutadans rasos qui guanyarà les properes eleccions o què cony farem si l’independentisme supera el 50% d’adeptes? A la gent del carrer se li couen altres coses molt més bàsiques i transcendents, com ara què faran si queden sense feina o si els hi retallen la pensió de merda, o on es recol·locaran en un país que frega el 20% d’atur i el 15% d’economia submergida els immigrants que arriben a punta pala sense que estiguem preparats per acollir-los, o com es provei-ran les reserves dels bancs d’aliments o dels menjadors socials que estan desbordats arran de la fallida, o com s’assegurarà que ningú passi fred aquest hivern perquè no pugui pagar el gas, l’electricitat o, simplement, no tingui un sostre on aixoplugar-se.

           Per tant, benvingut sigui un toc de queda si serveix per fer callar i desaparèixer de l’escena els polítics que estan buscant brega cada dia cercant tres peus al gat, insultant-se o discutint del sexe del àngels enlloc de preocupar-se de qüestions útils. Que callin d’una vegada, s’hibernin i deixin treballar sense emprenyar-los els que vagin per feina, per solucionar “realment” els problemes quotidians i reals de les persones, per resoldre’ls amb sentit comú i tocant de peus a terra, sense fer volar coloms per embutxacar-se uns quants vots. El que el país necessita és que la “nova normalitat” no signifiqui més sacrificis inútils als sacrificats de sempre, sinó que tothom es pugui guanyar la vida honradament, que a les ciutats s’hi pugui respirar aire pur enlloc de pol·lució i que el que es mengi no estigui contaminat per verins industrials. Aquestes són algunes de les preocupacions que a la gent desvetllen; però, cada dia que passa els ciutadans rasos estem més desenganyats de com s’ho maneguen aquells a qui van elegir perquè governessin amb eficàcia i procuressin que les persones poguessin viure com a persones, i no s’hagessin d’esgarrapar i fer-se la traveta competint a estiracabells per a no quedar-se marginats en la cursa per la vida.

          Que es declari un toc de queda en aquestes condicions, per veure si tota aquesta colla d’inútils que viuen a l’esquena del poble a qui diuen representar es cusen la boca d’una vegada, i mentre no hàgim superat el desastre en que ens han fotut, el timó del vaixell el prenguin aquells que estiguin disposats simplement a gestionar i tapar forats sobre la marxa, sense fer un nyap cada cop que volen arreglar alguna cosa. Un toc de queda selectiu per lliurar-nos dels professionals en fer discursos i promeses falses per sortir del pas i tenir la parròquia contenta i enganyada. Aquest toc de queda que proposo no és especulatiu, en el sentit que qui dia passa, anys empeny; sinó que hauria de ser un toc de queda per arrambar de l’escenari una llarga temporada d’ineficàcia i desgovern, reemplaçant els actors sapastres i ganduls per aquells que estiguin disposats a arremangar-se i treballar de veritat perquè les coses funcionin, sense fer experiments ni provatures fardant de no sé quants màsters que alguns han comprat de rebaixa. Amb les quatre regles, principis morals clars, valors cívics insubornables i uns quants rocs de sentit comú a la faixa, es poden resoldre moltes més coses que no pas tirant-se els plats pel cap o fent volar coloms. I de l’altra toc de queda, ja serem a temps a parlar-ne. Francament, s’hi apliquéssim el primer del segon potser ens en podríem oblidar.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

ELS MORTS DESCONEGUTS I LA GENT GRAN QUE SE SENT ESTAFADA

 

            A Madrid, que tenen de tot però que sovint envegen el que tenen els altres, ara a més a més tindran un monòlit dedicat als morts desconeguts de la pandèmia. Perquè ningú els passi la mà per cara a l’hora de fer gestos mirant la galeria, suposo. Les nacions, després d’una guerra, solien recordar el “soldat desconegut”, com homenatge als combatents que s’hi varen deixar la pell per la pàtria a les trinxeres, sense tenir identitat pròpia. A Madrid han fet quelcom de semblant per 59 víctimes anònimes d’una pandèmia, que no ha estroncat el degoteig de morts. Fora un estirabot o un acudit tirant a esperpèntic que es rendissin homenatges al soldats desconeguts, abans d’acabar-se la guerra, oi? Doncs es veu que la presidenta de la comunitat madrilenya devia tenir pressa per sortir a la foto i no perdre per si de cas pistonada mediàtica. No he sentit a dir que en cap altre lloc del planeta hagin fet el préssec muntant espectacles com aquest. Potser als països sensats ho faran quan tot s’hagi acabat de veritat, si és que queden cadàvers sense reclamar als tanatoris. Que aquesta és una altra, valguem Déu! Ja és trist que a més de morir sol com un mussol, després d’estirar la pota ningú et trobi a faltar. Aquests pobres cossos “no reclamats” potser més que una placa d’homenatge, el que s'haguessin merescut és que directament els pugessin a l’altar i que els fessin sants d’una revolada, perquè estic segur que la glòria del cel la majoria d’ells ja se la devien haver ben guanyada peregrinant per aquest món en el ramat dels poca-roba.

            Quan tot s’hagi acabat, però ben acabat, i s’hagi passat llista sense fer cap trampa de les baixes, si s'organitza algun altre homenatge a morts desconeguts, també s’hauria d’estendre un gest semblant de reconeixement i desgreuge als que s'hagin mort a les residències d’avis “de” o “durant” la pandèmia i, per extensió, als que s’hagin escolat d’aquest món per un forat, des de casa estant, envoltats de solitud i desenganys. No se si hi heu pensat que el covid-19 ha estafat a tota una generació de gent gran, la il·lusió de gaudir els darrers anys de la seva vida com hi tenien dret i s’ho mereixien, molts d’ells després d’haver pencat com negres i d’haver-ne passat de tots colors cuidant els seus pares i criant els seus fills.. Per aquestes persones, la pandèmia ha suposat una colossal estafa i encara que l’arribin a sobreviure, cadascuna d’elles s’haurà posat deu anys a sobre, que potser dissimularan a la cara amb quatre “polvos” i cremes, però que no podran esborrar de l’anima. Ahir escoltava la consellera Vergés dient, com si hagués aconseguit qui sap què, que per les residències d’avis no calia patir perquè s’havien blindat del virus, a cal i canto. Què vol dir “blindar”? Que se les ha reclòs dintre quatre parets, embolcallada la llibertat de moviments inclús interns per estrictes mesures de seguretat, segrestades les fesomies dels assistents i les seves pròpies darrera mascaretes que ensutgen la veu i el somriure, restringides les comunicacions amb els familiars a una conversa setmanal des del carrer, a crits des d’una finestra, una reixa o a través d’una vídeo-conferència, segrestades en tot cas les abraçades i els petons. A la gent gran, sigui a la residència o a casa seva, la gran estafa s’ha traduït en una carretada de soledat i amb l’amenaça suspesa del cap, que tenen tots els números perquè se’ls entoni el gori-gori definitiu, a sobre sense tots els amics al funeral perquè l'aforament estarà restringit. Quina gran estafa!

          Ahir em deia una amiga: “estava contenta perquè encara que quan ens fems vells si no és per un all és per una ceba correm més perill d’empiocar, sabia que podia comptar amb la metgessa perquè em fes una repassada i em tragués la por o les manies... Però des d’això d’aquesta merda a cal metge ja s’ha acabat d’anar-hi. Ara has de trucar al Cap i quan t’agafin el telèfon, si te’ns sort, has d’explicar a una auxiliar què et passa perquè ho traspassi a la metgessa que, quan li llegui, et trucarà. Jo, pla, no en sóc d’explicar-me per telèfon; no en sé, vaja! Però és el que hi ha i estic ben apanyada ... Poc que m’ho pensava que a la vellesa acabaria d’aquesta manera...” El plany d’aquesta dona no va res més que resumir com se sent una immensa majoria de la gent gran que s’ha vist obligada a entomar la “nova normalitat” amb una immensa recança, tristesa i cor agre. Jo no sé si aquesta generació que se sent estafada al final de la seva cursa per la vida, perquè se li han fet miques tots els esquemes, rutines i seguretats, encara que sobrevisqui, tornarà a recuperar l’alegria de viure que tenia l’any passat, malgrat fos amb limitacions, amb crosses i mirant de no estirar més el braç del desig que la màniga de la pensió.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

BISTROTS TANCATS I TOC DE QUEDA A FRANÇA MENTRE AQUI SEMBLA QUE JUGUEM A NYAUS.

             Mai m’hauria cregut que la xovinista França s’avindria a que París, coneguda per les seves encisadores minúscules terrasses i estrets bistrots renunciés a aquests signes d’identitat popular, carregats de romanticisme. Qui ha estat client habitual o passavolant d’un bistrot francès – com passa amb els pubs anglesos i potser també amb les tabernes basques -, li costa oblidar ni l’ambient casolà que s’hi respira ni els plats senzills o tapes sensacionals que hom pot endrapar-hi llepant-se’n els dits. Menys encara em pensava que la França de la liberté, egalité i fraternitè autoritzaria un toc de queda limitant la mobilitat nocturna en varies de les seves capitals més emblemàtiques. Però ho ha fet! Tant a contracor com vulgueu i empassant-se l’orgull patriòtic, pensant que aquesta renuncia servirà per marejar la perdiu amb la pandèmia. En canvi, a Espanya passem d’aquestes collonades i el cap de setmana hem vist arreu – no cal dir en uns territoris més que en altres, perquè en tots s’ha fet el ximple -, com molta gent en teoria civilitzada i cívica s’ha passat per l’engonal les recomanacions i les prohibicions de les autoritats legítimes de res de moure’s de casa ni d’engrescar trobades socials. Apa, cap a Vinaròs a menjar paella falta gent!. Vinga, cap al parc del Montseny a fer pícnics! Ostres tu, a passar-s’ho de conya en festes particulars, algunes no aptes per a butxaques de palanganes, com a Tarragona! Viva la Pepa!, que algú enterrarà el darrer.

          Encara hi ha gent – joves i més de quatre ganàpies - que pel que es veu no saben posar-se bé la mascareta. I, posats a dir, em sembla una immoralitat la incapacitat de la classe política de consensuar com s’ha d’agafar el toro per les banyes a tot arreu per fer creure d’una vegada els mesells, i per aplicar d’immediat mesures de sentit comú per evitar danys econòmics colaterals. Per exemple, es de calaix que si un establiment comercial, sigui bar, botiga o restaurant ha de baixar portes quinze o els dies que siguin per ordre del govern, ipso facto aquests hauria de posar en marxa un període igual de carència de lloguers, consums, impostos i taxes. I és una irresponsabilitat que mesures tant de pissarrí no siguin possibles perquè els polítics demostren ser uns inútils que no saben aparcar les seves diferències de pàrvuls a l’hora de posar-se d’acord per impedir que aquest país – i em refereixo al cony d’Espanya en conjunt - sembli can pixa rellisca. I no només els polítics haurien de fer una reflexió i demanar perdó per la seva incompetència, també alguns mitjans de comunicació van que se la trepitgen. Ahir mateix, davant l’espectacle d’una festa privada a Tarragona amb més de cent-cinquanta capsigranys forts d’armilla - no precisament un botellón, ja que per ser-hi admès calia pela llarga -, enxampats in fraganti pels mossos que els varen esbandir, algunes televisions posaven els seus micròfons sota els morros dels participants que insultaven la policia i es feien quasi les víctimes. Si no hi hagués tanta doble moral escampada, aquestes televisions farien un servei millor a la societat “retratant” aquests incívics, perquè si les multes els hi rellisquen almenys els fes caure la cara de vergonya que la seva “jeta” aparegués a uns quants noticiaris.

           Li compro al filòsof Bilbeny unes ratlles del seu article “Com jutjar la doble moral” publicat la setmana passada a “La Vanguardia”: “... el judici moral no ha de castigar, ni demanar reparacions, ni tan sols el penediment de l’infractor. Ell mateix amb la seva consciència. L’ètic és identificar la irregularitat comesa, desaprovar-la, i sobretot demanar que es doni a conèixer perquè no es repeteixi. És per tot això que el judici moral és molt més sever que la sentència judicial. És el més temut i dolorós per als desvergonyits que en aquest món han estat, són i seran”.

        Quanta gent que es vanta de responsable, no trobaríem entre els que abusant que no hi ha confinament perimetral varen fer uns quants quilòmetres per anar-se a atipar de peix a pels voltants de Castelló, o varen organitzar pícnics a la platja o en parcs naturals, o que viatjaren per veure com estava la seva segona residència. Tots, esclar, sense saber si eren o no portadors de virus que podien trametre a persones d’altres contrades. Està molt bé que blasmem dels quatre arreplegats de barri que es troben per fer un botellón, però la mateixa vara de mesurar s’hauria de tenir per jutjar aquells que organitzen festes particulars a Pedralbes o a Sarrià, o que es poden permetre gastar uns quants bitllets per passar un cap de setmana que moli a la costa, a la muntanya o a on pagant sant pere canti. Que consti que el que he escrit referit a Catalunya és aplicable a qualsevol racó de la resta de l’estat. I no segueixo, perquè encara m’emprenyaria i vaig jurar que ni els polítics, ni els que practiquen la doble moral, ni els que es fan el distret, em traurien la son.

divendres, 16 d’octubre de 2020

MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA. SI NO ENS QUEDEM QUIETS, ESCLAR!

Se sol dir per animar a algú que les passa magres, i és una veritat com un puny: mentre t’aguantis dret, pots resistir. Però quan et pares ets home mort, tal com se senten avui un fotimer de botiguers, restauradors i molts autònoms que malgrat tenir un ofici des de fa mesos no tenen benefici. Per a una societat en crisi com la nostra, mentre hi hagi vida hi haurà esperança; però, sempre que no ens quedem de braços plegats, ja que si s’aposta per l’esperança hom no pot cometre l’error d’intentar sortir de l’atzucac posant-se a la gatzoneta, esporuguit, com qui espera la següent garrotada. Tampoc serveix de res entestar-se en rebobinar la crisi sense moure un dit per canviar el model de sabates que ens van portar al llindar del pedregar. Per entendre’ns: reproduir al peu de la lletra un sistema basat en la dependència del consum barroer i del diner fàcil – ara mateix estem pendents dels calers que ens ploguin del cel des d’Europa -, que no pas del respecte al benestar de les persones, a estimular les iniciatives dels emprenedors i dels creatius, a mantenir intacta la xarxa productiva reinventant-la tant com calgui per no perdre pistonada i tenir ocupada la gent, estar-se quiet no servirà per fer més passable l’agonia ni per sobreviure.

             Mentre fer-se ric, influent i poderós com a país sigui l’objectiu i la prioritat de la política dels governants, d’esperança n’hi pot haver poca ja que en un escenari tan competitiu com el dels mercats internacionals, on només els guanyadors, encara que sigui fen trampes o depredant, suquen el melindro, no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent jocs de mans i magarrufes a dojo intentaran portar la societat a l’hort, per tornar-la a plomar i convertir-la en carn de psiquiatre. Si per cas els ciutadans atrapats en la “nova normalitat” ens aferrem a l’esperança de reeixir simplement tornant a allò que consideràvem “normal” l’any passat, francament tenim mala peça al teler. El llibre d’estil d’ús obligatori durant la “nova normalitat” hauria d’apostar fort per les persones, perquè els recursos que generem aquí i els que arribin d’on sigui estiguin al seu servei, no pas al contrari; es a dir: perquè des del poder es gestionin d’ara endavant els cabals públics sempre en profit de les persones i no n’acaparin els beneficis els que de més lluny o de més a prop remenin les cireres.

               És cert que mentre hi hagi vida hi haurà esperança, però només si som capaços de trencar l'actual cercle viciós que mouen els mercats, la banca, les oligarquies i els populismes exaltats i malaltissos, i establim com a prioritat indiscutible el benestar de les persones. Durant dècades la partida de pressupost que els països desenvolupats, per gust, i els pobres de solemnitat, per obligació, destinaven a comprar armament era escandalosa. I també ho era, d’escandalós, que enlloc d’esmerçar recursos i esforços per aprofundir sense afany de lucre en la investigació de malalties, en l’estudi d’energies renovables que fessin sostenible el planeta, en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superessin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa i aprenguessin a gestionar el seu futur sense dependre de onegés i de les almoines del primer món que els havia espremut el suc de les riqueses naturals fins deixar-los amb la pell i l’os, només s’haguessin dedicat a competir aferrissadament entre ells per convertir-se en els reis del mambo.

         Aquesta és l’única esperança vàlida per escombrar la crisi i sobreviure amb garanties al virus de la deshumanització que ens varen inocular amb la doctrina de la globalització, imposant als ciutadans del món un lema tan pervers i nefast com el de la pandèmia: quan més títols de propietat i diners tinguis, més valdràs i seràs respectat. El covid-19 és cert que per definició empírica, com la mort, no discrimina entre pobres i rics, però com inexplicablement acaba passant quotidianament en la realitat, sempre són els dèbils, els vulnerables, els indefensos, els acollonits i els submisos caps de ramat els que llepen fort. El ric, per molt que s’arruïni sempre li queden racons i paraigües on aixoplugar-se, però dels que només tenen les seves mans per guanyar-se les garrofes o un petit negoci legal per viure amb dignitat i donar vida a uns quants, les cunetes de la vida en van plenes.

 Per això, aquesta reflexió d’avui la dedico de tot cor i com a penyora de solidaritat a tots aquells que injustament s’hauran de quedar quiets i parats perquè les autoritats que ho manen són incapaces de posar a rotllo els irresponsables que han sabotejat cada dia allò de la distància social, mascareta i higiene. Els responsables dels contagis no són els restaurants, bars, teatres, botigues o centres d’estètica, sinó els que no es comportaren en tots aquests espais com corresponia. Si l’autoritat hagués complert amb la seva obligació de tallar les conductes indisciplinades amb tan rigor com si fossin independentistes i haguessin rastrejat els contagis en el seu origen avui no estaríem al cul de sac on ens han ficat. Ja té raó l’Oriol Mitjà dient que ens haguéssim estalviat molts de morts si des de bon començament no s’hagués gestionat la pandèmia tan irresponsablement. 

dijous, 15 d’octubre de 2020

AQUELLA ÈPOCA EN QUE ELS CATALANS ENS TRACTAVEN DE VÓS

     Em recordo d’un ple municipal de l’ajuntament de Berga, que el regidor de la CUP Francesc Ribera, el cantant “Titot” dels “Brams”, a l’apartat de plecs i preguntes va fer riure tots els assistents en adreçar-se al llavors batlle dient-li: “vós, Gendrau”. Aquest tractament, habitualment reservat a les persones d’una certa edat, va provocar com us deia les rialles de tothom, inclòs del propi interpel•lat que s’hi va tornar amb sornegueria: “vostè és una mica més vell que jo”. En recordar aquella anècdota simpàtica em dóna peu a reivindicar un tractament molt popular en altres èpoques a Catalunya, i avui penso que injustament en desús, arraconat per considerar-ho carrincló i amb regust de burgès.

            En Coromines, l’autor del “Diccionari etimològic de la llengua catalana”, aquesta qüestió dels tractaments l'explica molt bé: - “Vostè” és un tractament cerimoniós, de vegades fred i distant, sovint merament respectuós, o fins i tot potser de cordial respecte entre persones de sexes diferents i, sobretot, en casos de diferència notable d’edat o de posició social. “Tu” és propi per a marit i muller, per a germans i altres parents pròxims, també per a amics molt íntims, sobretot els qui ho són des de la infància: és un tractament que exigeix una franquesa absoluta i sense reserves; però compte!, que un tuteig precipitat o barroer pot resultar nociu en el progrés d’una amistat. “Vós”, en canvi, és un tractament cordial i decorós alhora que expressa cert respecte amistós, l’adequat entre persones de la mateixa posició social, sexe i àdhuc edat”.

             Rovira i Virgili fou un acèrrim defensor de l’ús del “vós” en comptes del “vostè”, que considerava s’havia estès a les ciutats "entre senyors, mitjos-senyors i quarts-de-senyor”. Conseqüent, escriuria al diari “La Publicitat”(1924) una editorial on no es mossegava pas la llengua: “- Som enemics convençuts del “vostè”. No solament ens sembla de mena poc catalana – es degut probablement a la imitació del “usted” castellà -, sinó que en el nostre llenguatge pren un so prim i inconsistent, com de cartolina”. Els francesos, quan varen fer la seva revolució tallant caps als aristòcrates i predicant la igualtat i la fraternitat, no varen apostar pel “tu”, sinó pel “monsieur”: és prou coneguda la frase de Dupin, president de l’Assemblea legislativa de França, en l’any revolucionari de 1848: Siguem ciutadans i diguem-nos senyors”.

       En aquest al•legat en favor del “vós” voldria afegir tres testimonis: el de l’escriptor Víctor Alba, antic militant del POUM, que va publicar l’any 1984, a “L’Avui”, un article polèmic, preguntant-se què se n’havia de fer del “vós” que en temps de la república desplaçà el “vostè”, considerat pels obrers “abominable tractament de servilisme”. Tres dies després d’aparèixer aquest article, l’escriptor Avel•lí Artís Gener abonava la tesi del “vós” sense tremolar-li la mà: “Vostè, fa tuf de botifler”. I uns mesos després, l’Espinàs combatia l’empobriment col•loquial que significa l’ús exclusiu del tuteig entre els joves, incloses les criatures, qui sap si perquè tractant de “tu” a tothom, inclosa la gent més gran, pensen que fa més demòcrata, més col·lega i més lliure.

          A la meva manera de veure, com sempre passa totes les masses piquen i no és bo generalitzar; però, com que les formes tenen la seva importància potser no estaria malament recuperar el “vós” i eliminar definitivament el “vostè”, inclús els “tu” que acaben massa punxeruts. El vós, és elegant, càlid, acompanya, amoroseix i no ofèn. Fins i tot crec que els exabruptes dels parlamentaris perdrien ferro. Ho podríem provar una temporada per veure si ajuda a rebaixar la tensió verbal. En Pla, que era un usuari del vós, com molts empordanesos, em sembla que alguna vegada va dir que certs verbs cantelluts no hi combinaven bé. Tanmateix, és una expressió molt catalana, pràcticament insòlita en castellà que el mot “vos” té arrels aristòcrates perquè suggereix compliment, acatament o servilisme. Res més allunyat del nostre planer i plebeu vós.

 

dimecres, 14 d’octubre de 2020

NO EN CAL UN GAVADAL, PERÒ UN PETRICÓ D’IL.LUSIÓ SÍ QUE FARIA FALTA

         Els mesos que va durar la primera tongada de confinament, a tots ens va agafar la declaració d’estat d’alarma amb els pixats al ventre i, com aquell qui diu, fórem incapaços de reaccionar d’altra manera que no fos obeint tot el que se’ns manava. De fet, ens vàrem quedar mig estabornits; però, de seguida ens adaptàrem a la nova normalitat de no sortir de casa si no era per treure el gos, anar a comprar al super o a la farmàcia. I és que, en el fons teníem la il·lusió de que fent tot allò que se’ns deia ens en sortiríem. “Ens en sortirem!” - dèiem per encoratjar-nos mútuament mentre paíem com podíem el “parte” diari de baixes d’avis fora i dintre de les residències. S’havia fet córrer que el virus perseguia els vells i malalts crònics, i tots els que s’hi consideraven van córrer a embolicar-se amb coto-fluix i es tancaren si us plau per força en la torre de marfil de cadascú, encetant el trist calvari de la soledat. Ai, la soledat! Sense petons, ni abraçades, ni barriles entre els amics. A ningú li agradava aquell atrinxerament social, però l’aguantaven amb resignació. Fins i tot els gossos que n’estaven farts de sortir a passejar a totes hores, aguantaven. I per passar l’estona la inventiva es va posar a cent: vídeos casolans, sortides al balcó cada vespre per picar de mans... I tothom pendent de si s’anivellava la corba de la mala llet del coronavirus, fins i tot els marrecs i els més grans van aprendre a mastegar la paraulota.

       La gent resistíem amb resignació perquè cada dia se'ns esperonava més o menys parafernalment que fent bondat, rentant-nos les mans, posant-nos guants i tapant-nos nas i boca - per cert: no es trobaven a les farmàcies ni enlloc guants, mascaretes ni esperit de vi - li posaríem el peu al coll a la mala bèstia que ens tenia agafats pels dallonses. I ens ho creíem que ens en sortiríem, no pas perquè ens en fiéssim massa de les retòriques oficials, sinó perquè volíem creure, perquè necessitàvem no perdre l’esperança d’entrellucar el final del túnel. Finalment, la corba va anar remetent i es van relaxar les restriccions: la gent ja podia sortir de casa a estirar les cames respectant unes franges horàries per no entrebancar-se uns als altres, i com si fos una mena de toc de queda a les deu al llit, com les gallines. Però s’estava tan content veient com s’aconseguia de mica en mica sortir del pou, que malgrat els morts que no afluixaven i tots els penosos i tristos danys colaterals, de porucs vam passar a estar eufòrics, maldant per precipitar el desconfinament. S’acostava el bon temps i a l’estiu tota cuca viu, pensàvem. I els governants eren els primers en voler recuperar “la normalitat”, perquè la paralització de l’economia es temien que desencadenaria una crisi sense precedents.

         Per tant, la desescalada va imposar-se amb tanta més empenta que el confinament. Havia despuntat el temps de la “nova normalitat”, com en un impàs estiuenc a l’espera dels turistes i de que els eixerits i invencibles científics de la generació que havia conquerit la lluna i assetjava Mart, amanissin un còctel de vacunes a la carta, per servir quan més tard la nit de tot sants, abans de les eleccions americanes perquè en Trump les pogués guanyar de carrer. Malgrat costava de tornar a la normalitat, la il·lusió per aconseguir-ho estava intacta, fent callar els que pronosticaven que es pagaria car anar tant de pressa a desempallegar-se de la prudència i l’austeritat social. Per desgràcia, però, els càlculs i previsions optimistes se’n varen anar en orris en quatre dies per voler anar massa de pressa a recuperar les velles costums de les farres, barriles i trobades familiars amb despreocupació, com si el cony de virus ja estigués mort i enterrat. Ens hem estavellat de morros amb la realitat: ha començat la segona part de l’envestida de la bèstia, i encara que diuen que no mossega com abans, tothom recorda aquella sabia dita de que les segones parts no solen ser bones.

       A la meva manera de veure, però, el pitjor que ens pot passar és que aquest rebrot ens faci perdre l’esperança i la il·lusió que teníem de sortir-nos-en la primera tongada. El clima il·lusionat que, dintre de la desgràcia, es respirava aquesta primavera l’està ofegant i arraulint una bafarada de desmoralització general. I no hi ajuda ni la societat científica amb les seves declaracions contradictòries ni la classe política amb les seves baralles de pati d’escola. Enlloc d’inundar la societat de missatges d’esperança anant tots a una, cada dia empastifen les poques il·lusions que ens quedaven amb les seves mesquineses. Però la il·lusió no es pot perdre i ara ja depèn només de que cadascú s’esforci per no arronsar-se de braços, per superar les dificultats amb imaginació, per fer possible individualment una “nova normalitat” civilitzada i respectuosa i compromesa a ser més astuta que el virus tallant de soca-rel la cadena de contagis. Ara ja no depèn de que facin els governants, si volem sobreviure només depèn dels individus, del nostre sentit comú. Els polítics que es matin d’una vegada entre ells a garrotades i que ens deixin tranquils d’una punyetera vegada. Ara és l’hora dels lideratges de pedra picada que uneixin i no separin, no la dels pallassos que degraden aquest noble ofici dient bajanades, ni la dels il·luminats que només parlen perquè tenen boca. En fi, que cal recuperar l’esperança petricó a petricó. Posem-nos-hi! 

dimarts, 13 d’octubre de 2020

ELS METGES N’ESTAN FARTS I VOLEN FER VAGA. ¿I ELS USUARIS, COM HAN DE PICAR DE PEUS A TERRA?

        Els metges treuen foc pels queixals perquè se senten enganyats, menystinguts, mal pagats, instrumentalitzats políticament, impotents per abastar la feina que se’ls hi aboca damunt la taula... Tots aquests i més són els sentiments que els envaeixen, davant la perspectiva d’haver d’entomar una segona onada de la pandèmia en pitjors condicions anímiques que la primera vegada. Senten basarda, però sobretot indignació. Una indignació que des de l’establishment sanitari oficial hi ha interès en disfressar de por, mentre algú desbarra soto voce que potser es tracta de covardia. És precisament per haver d’escoltat insults i despropòsits semblants que els metges se senten impotents davant un panorama de precarietats de tota mena, que fa temps porten denunciant a bastament a una administració que sistemàticament es fa la sorda. Des de les diverses titularitats de la conselleria, amb més o menys murrieria, els darrers anys s’han relativitzat les protestes dels sanitaris atribuint-les a una rebequeria passatgera per qüestions salarials, tirant pilotes defensant-se amb excuses de mal pagador, com que no podia atendre-les, la Generalitat, perquè els lladres de Madrid els havien deixat la caixa buida.

     Segons publicava la premsa aquesta darrera setmana, les llistes d’espera per visites d’especialista han augmentat en un 50%; els MIR estan emprenyats com mones, tant per la deficient formació com per les condicions de treball; els metges de primària avui comencen una vaga per tota la resta de setmana, i diuen que una quarta part dels metges s’estan rumiant de prendre’s un any sabàtic. Mentrestant, des de Sanitat no es para d’advertir que venen maldades, que ens esperen uns mesos molt complicats fins arribar a l’estiu i que posaran més restriccions a la població, però no li donen altre agafador per tranquil·litzar-se, que posar un ciri a santa Rita perquè la vacuna no es faci el ronsa. De manera que aquesta crisi sanitària, que durant el primer confinament alguns dels pocs possibilistes que queden en actiu hi volgueren veure una oportunitat per reconstruir un món menys consumista, egoista i desguitarrat, avui a les portes d’una segona escalada de la pandèmia que pot ser més dura que la primera, es dubta de si tot plegat no s’està convertint en una excusa perfecta per arrabassar-nos una pila de drets i llibertats assolits els darrers segles a costa dels sacrificis de molta gent.

       Tinguem en compte que les crisis en general, sobretot les de la darrera dècada, s’han fet servir com a coartada oportuna per desballestar allò que se’n deia estat del benestar. I que aquest objectiu tan fastigós si que el comparteixen tant els governs de dretes com els d’esquerres, uns declarant-t’ho pel broc gros i els altres amb la boca petita. Per tant, avui de raons suficients per indignar-se se’n troben a cada cantonada. Però a la meva manera de veure, la indignació encara que vagi per barris cap d’ells la pot usufructuar, perquè tothom hi té dret a desfogar-se. I si bé els metges tenen més raó que un sant plantant-se, els pacients usuaris, sobretot els crònics que depenen dels metges per anar vent la viu-viu amb una qualitat de visa suportable, ¿a la porta de quin mestre armer han de trucar perquè se’ls escolti? Els metges indignats poden fer vaga de bates caigudes, però, ¿hi els assegurats “obligatòriament” al Servei Català de Salut, com poden fer palesa la seva irritació? Deixar de prendre’s les pastilles, potser, o engegant a dida la dieta?

        Tal com veig el panorama, als que depenen del “metge del seguro” no els hi queda cap altre remei que empassar-se la seva indignació amb patates. Fa tres anys, més o menys, que un ancià nonagenari amb molts de desenganys encastats pel cos, Stephane Hessel, va escriure un llibre – “Indigneu-vos!” –, que es convertí en best seller, malgrat es resumia en una crida a “sortir al carrer per mostrar la ràbia”. Francament, no sé com farà constar la seva ràbia aquell malalt crònic que, segons els protocols de l’ICS vigents abans de les salvatges retallades del 2008, no es tenia de “sentir” un malalt, sinó aprendre a conviure amb les seves xacres controlant-les periòdicament per donar vida als anys. Renoi!, i ara no pot ni parlar cinc minuts amb el seu metge de capçalera, si no és per telèfon o telemàticament. Els metges de primària confessen que estan desbordats, mancats de recursos i que poden atendre molt poques consultes presencials, de fet cap perquè tenen prohibit donar facilitats. Alguns usuaris, aquesta situació ja els hi està bé perquè fugen com gats escaldats de posar els peus en cap ambulatori. Per por de contaminar-se esclar. La mateixa prevenció o inquietud que tenen els metges, per idèntic motiu. Però n’hi ha molts de pacients usuaris que no voldrien deixar aquells controls rutinaris a que els havien acostumat l'assistència primària quan tot eren flors i violes. Aquestes persones, quan estiguin ben indignades per no ser ateses com creuen que tenen dret, és a dir: com abans, ¿sobre quin terra hauran de picar de peus? Molts fem costat a les reivindicacions dels sanitaris, però, ¿qui dona suport a les queixes dels pacients usuaris que, en definitiva, són els que paguen els plats trencats? És molt trist de dir-ho, però així com els metges fan "la vaga de la desesperació", els usuaris se senten desemparats perquè, per una simple regla de tres, són la part més dèbil de la baula. I si no tinc raó, que m’ho expliquin, que sóc tot orelles. Avui, dimarts i tretze no és un bon dia per encetar una vaga, però seria una bona ocasió per rebre bones notícies que l'aturessin.

dilluns, 12 d’octubre de 2020

EL PLAT FONDO

         A la gent que ha passat gana se la clissa de seguida quan entra a un restaurant: són gent de “plat fondo”. I és que com diuen que deia Sancho Panza, quan es té fam de cap bocí de pa se’n fan rosegons. I encara que avui dia sembli que la cuina contundent, la de subsistència, la de plat fondo ha passat de moda, eclipsada per tanta estrella Michelin com il•lumina el panorama gastronòmic del país, la veritat és que es poden trobar no només a pagès, sinó també als barris antics o vells de les ciutats, fondes o cases de menjar econòmiques, que ofereixen un ampli repertori d’estofats regionals servits en plat fondo, d’aquells que fan reviscolar un mort des de la caixa estant, sense gaires camàndules culinàries més enllà de respectar religiosament l’estona que cada cassola necessita per un xup-xup com Déu mana, i de tibar del receptari de la iaia, esclar, aquelles que tenen la sort de guardar-lo com una relíquia familiar.

De manera que em dona la impressió que amb una mica de bona voluntat poden conviure perfectament la cuina casolana i generosa amb la cuina elitista però garrepa en quantitat, perquè seria pecat endrapar-la a cullerades doncs s'ha de degustar quasi amb pinces, sense presses, en porcions de miniatura, vestint els comensals de vint-i-un botó o d’etiqueta – vull dir portant ben a la vista l’etiqueta de la marca de la roba -, si no fos que als aviciats al plat fondo els hi costa d'acostumar-se a porcions de pardal. A part de per una qüestió de peles (la cuina d’autor o autora es cotitza), els partida-ris del plat fondo han fet córrer la brama que els plats sofisticats no atipen, faula o butllofa que a la meva manera de veure és una llegenda urbana que no es mereixen les vertaderes delícies en miniatura que surten d’alguns fogons. Seria més correcte dir que no enfarfega, que és diferent d’atipar. A la meva manera de veure, però, s’haurien d’endreçar alguns estereotips com ara que qui és de plat fondo té retirada de pagerol i que, en canvi, qui aprecia les bocades de nova cuisine servides en plat petit és un esnob. Ni una cosa ni l’altra, la veritat normalment sempre es troba al bell mig del camí.

           Tanmateix, s’ha de tenir en compte en els temps que ens toca viure, que coexisteix un tercer model o escola de cuina. Parlo de la que s’assorteix de productes subministrats pels bancs d’aliments o la que “inventen” amb la millor bona voluntat del món cuiners i cuineres no professionals, en els menjadors socials, la qual no sempre és suficient per omplir més d’un àpat al dia el plat fondo de la gana dels que s’aixopluguen sota el paraigua de la caritat, no pas per ganes ni per vici, sinó perquè no tenen cap altre remei i ja es conformen en comptes d’un plat fondo amb un plat únic. El que passa és que mentre de la cuina d’autor se’n farda i se la posa pels núvols, quasi a la mateixa alçada que el patrimoni cultural d’un país, sobre la cuina d’aprofitament s’hi passa de puntetes i els que fan miracles per allargar les racions i omplir, si poden, tants plats fondos com hi hagi, no passaran mai a la glòria de l’Olimp culinari, perquè aquest honor sembla reservat als funambulistes o mags dels fogons, mentre que a qui es limita a donar bé de menjar, a bon preu i si pot ser en plat fondo, no se li reconeix el mèrit que té cuinar amb amor i amb fonament, com diria aquell benaventurat de l’Arguiñano, que a vegades hi toca més del que sembla.

             Reconec que no sempre és fàcil decantar-se entre unes llenties estofades amb tastets de xoriço o botifarra negra, o cuinades vídues només amb un sofregit, però servides en plat fondo, i un escarransit i renoc requisit de cuina-laboratori. Però aquest és l'etern dilema de la vida: haver de decantar-se entre una cosa o una altra. Ara bé, mentre puguem triar, donem gràcies a Déu per la sort que tenim; pensem que hi ha més d’un terç de la humanitat que aquest plaer se l’han de pintar a l’oli. Pel que fa al menjar, per molta gent ja no és una qüestió de triar entre plat fondo o plat menut, perquè per a ells la vida només els hi ha reservat un plat únic, que a vegades no és ni un plat sinó un bol o una simple llauna. Pensem-hi, ara que amb això de la pandèmia sembla que se’ns acabi el món perquè no podem sortir amb la colla a fer un bon esmorzar de forquilla o a fer un tiberi amb la família i la seva xerinola, i no valorem la sort que tenim de fer tres àpats calents a casa i, de tant en tant, que la mestressa ens posi la teca en un plat fondo. No és un consol pensar que sempre n’hi ha de pitjors, però sol anar bé per tocar de peus a terra.

 Nota: Mentre pugui, intentaré tocar quant menys millor el pal de la política, no perquè no m’interessi sinó perquè els polítics que tenim no es mereixen que en parlem, ni que sigui per posar en evidència les seves contradiccions i la seva poca gràcia, perquè alguns són tan mesells que ja en tenen prou amb que se'n parli d'ells encara que sigui malament. Doncs procuraré fer-los tan pocs favors d'aquests com pugui. 

divendres, 9 d’octubre de 2020

EL MÓN ÉS UNA GRAN CASA DE BARRETS SENSE MESTRESSA. I ESPANYA, MÉS QUE ENLLOC.

             Podria ser distret i tot, viure en un desgavell continuat, on tants caps tants barrets, si no fos que la ballem al bell mig d’una pandèmia, que cada dia tomba milers de persones contaminant-les amb una merda de virus fastigós, i n’arrossega uns centenars més cap al canyet. El món, de fet, una casa de barrets ho ha estat sempre; però, més o menys cada casa la controlava la seva mestressa, L’única cosa que canviava de tant en tant, és que en determinats períodes de la història, potser més perllongats del que la humanitat es mereixia, les mestresses perquè estaven despistades, desencantades o senzillament cansades s’avenien, en alguns casos si us plau per força a traspassar la propietat de les seves cases a una colla de pinxos, goril·les, perdonavides, trinxeraires i algun tros de “quòniam”, amb fuet a la mà perquè tothom llaurés dret i recte.

     Però no us penséssiu pas que durant aquests parèntesis d'abandonament o desídia de la mestressa, sota la batuta dels nous gestors les cases de barrets deixessin de ser-ho; l’únic canvi palpable, fou que la gent anava més a rotllo, la qual cosa no vol dir que a les cases s’hi visqués millor ni que fossin més interessants. Molts encara us en recordareu dels quaranta anys que a Espanya a cap casa els “barrets” pintaven res: es tractava d’aquella Espanya segrestada, que ja no era una casa de barrets perquè hi hagués renunciat voluntàriament ningú, sinó perquè en tot el país només comptava un únic gran barret, que portava encastat un militar gallec, panxut i de veu escanyolida, que havia tancat totes les cases menys la de Madrid. No obstant això, no hi havia cap dubte que les cases de barrets sempre estigueren millor dirigides per una mestressa, encara que fos en negligé, que per un militarot amb pistola. Però aquestes són figues d’un altre paner.

     Ara bé, quan després de passar la quarantena, les mestresses van recuperar el control de les seves cases, tot i que els barrets un cop recuperats més o menys, van anar tirant gràcies a una temporadeta de dies de vi i de roses, però quan la crisi va estomacar de valent la societat, moltes cases de barrets es van quedar altre cop sense una mestressa com cal al davant, i en canvi aparegueren més barrets que mai, delirants, frenètics i descontrolats. I tot plegat perquè una Espanya mal sargida es va transformar en una gran comunitat que ajuntà disset cases de barrets amb deliris de grandesa cadascuna, quines mestresses, quan n’hi havia que no passava sempre, tiraven per on els hi rotava sense encomanar-se a la resta, ni coordinar amb ningú les actuacions respectant unes mínimes regles de joc, per assegurar una convivència en pau amb tants de barrets escampats a la bona de Déu.

     Avui, amb tot això de la pandèmia el panorama ha degenerat a tot arreu encara més, i enlloc on mirem totes les cases de barrets dona la impressió de no tenir mestressa. Només se’n salven d’aquesta apreciació aquells països que no tenen cap empatx per treure a passejar el santcristo gros perquè això de tants caps tants barrets, per molt democràtic que sembli, no els mola massa. Xina, per exemple, esvalota el galliner cada dos per tres fanfarronejant que la seva “nova normalitat” cada cop s’assembla més a la “vella normalitat”, i omplen de turistes la gran muralla per fer dentetes, si no fos pel morrió que el xinesos no es treuen quasi ni per anar a dormir. I a la resta de països fan el que poden per estacar curt els seus barrets. Però a Espanya, rai, pel que fa a aquest assumpte pinten bastos i com s’està veient a Madrid, si hi hagués un rànking Espanya hauria acumulat tots els mèrits per batre el rècord de pitjor casa de barrets sense mestressa, ruïnosa i patètica. Tanmateix, cap de la resta de cases que comparteixen la comunitat de cases de barrets a l’espanyola, pot treure pit; més aviat al contrari. I si no que ho preguntin als empresaris de l’oci nocturn de Barcelona, que després que les mestresses de torn els animessin a omplir de begudes fins a dalt de tot els frigorífics, i de redissenyat l’espai de les antigues discoteques per reciclar-les a auditoris pagant les obres de la seva butxaca, les mestresses han canviat d’opinió i els han deixat amb una mà al davant i una altra al darrera. Francament, què voleu que us digui? A la meva manera de veure, no sé si és millor que les cases de barrets en tinguin o no, de mestressa, mentre qui hi porti els pantalons siguin els barrets.

Avís: No penjaré cap reflexió aquest cap de setmana, si no és que en passa una de grossa, que en aquesta casa de barrets mai se sap. Però tornaré a pencar el dilluns, dia de la Hispanitat, ja que jo aquesta mena de festes no les celebro.

dijous, 8 d’octubre de 2020

NO US AGRADARIA QUE US FESSIN UNA ECO PER SI US TROBEN L’ÀNIMA?

        Ahir, em varen fer l’ecocardio preventiu, de rutina, que em devien des de fa un any i mig – vaig ser víctima com molts altres dels ajornaments de proves clíniques no urgents -, i mentre estava tombat a la llitera deixant que la metgessa em passegés els sensors de la maquineta per mig cos, en ple exercici de relax se’m va acudir quelcom que vaig considerar una ximpleria de moment, però que a mesura que hi vaig anar pensant em va semblar que podia ser un bon tema de reflexió per avui: ¿per què, aprofitant que ja hi estava posat, la metgessa no aprofitava per mirar si em trobava on tenia amagada l’ànima? Si li arribo a confessar a la metgessa la meva repentina idea, estic segur que m’hagués pres per sonat. Però, francament, m’ha quedat el cuc a dintre: ¿seria possible amb una eco detectar la presència de l’ànima en els rebrecs d'un cos humà?

        Diuen que un dia li van preguntar al doctor Denton Cooley, pioner en el transplantament de cors artificials, què era l’ànima. I sembla que aquest científic no va dubtar ni un minut en respondre: “un concepte”. Per acabar-ho d’adobar, el doctor Kantrowitz, pioner dels marcapassos i durant molts anys una eminència mundial de la cirurgia cardíaca, va ser més agosarat que el seu col·lega, trencant el plat bonic de molta gent que amb tota bona fe del món es refiaven que les seves ànimes eren immortals i pujaven al cel, quan el cos se n'anava a criar malves: -“jo no he trobat l’ànima en cap cor i si molt em burgeu, no crec que tampoc aquest òrgan tan mitificat pels poetes romàntics tingui res a veure amb l’amor”. Un poeta, de quin nom ara no me’n recordo, però que no és cap vacil·lada de les meves, va escriure que l’ànima era com “una au lliure, volant arran de mar”. En alemany –- aquesta ànima-gavina – “seele” - perfectament es podria identificar amb el mot francès – “áme”- l’accent circumflex del qual dibuixa la imatge d'una ala batent el vent. Però, qui sap si no és en anglès – “soul” – com es defineixi millor l’essència idealitzada de l’ànima, de l’esperit: buf, alè, aire que omple de sentiments.

       La confusió entre ànima i cos devia estar força assumida en l’antiguitat, puix així ho palesen les construccions funeràries egípcies. El cristianisme recull, en aquest aspecte, les doctrines de Plató i d’Aristòtil, abans de Crist. Plató introdueix la idea que l’ànima s’ha de concebre com a divina, malgrat estigui tancada i presonera en el cos, i el cristianisme li compra la tesi escombrant cap a casa: el cos el va crear Déu, a la seva imatge i semblança. Pregunta: i l'ànima, què? El document vaticà sobre la vida humana (febrer de 1987), es referma en el caràcter sobrenatural d’un concepte d'ànima que, a la meva manera de veure, ja havia definit a bastament l’Aristòtil, que n'estava tan convençut de la seva existència, que li féu exclamar: “l’ànima ho és tot”.

        Personalment, estic més a prop de l’amargat poeta i lúcid espectador de la vida, en Paul Valèry, quan escriu desenganyat de tanta polèmica: -“si vostè veiés la meva ànima, li passarien les ganes de menjar!” No sé, la meva no crec que s’hagi tornat negre i per aquesta raó em faria gràcia de veure-la a la pantalla de l’aparell d’ecografies. Llàstima que enguany diuen que els Reis d'Orient no passaran per culpa també de la pandèmia, que sinó fos així els hi demanaria que em fessin aquesta eco. No se sap mai, el no ja el tinc. I, què voleu que us digui, enmig de tot aquest guirigall de desencontres expressats a crits i amb gesticulació corporal pels nostres cossos, ves si no ens aniria millor que enlloc de parlar per la boca o féssim per la de l'ànima. Hóstia quina passada un Parlament ple d'ànimes! O al plató de les punyeteres tertúlies substituir tota aquella gent que no para de desbarrar per ànimes. Ara, primer fa falta que ens la trobem. Aposto per un invent que ajudi aquesta recerca tan important per la humanitat

dimecres, 7 d’octubre de 2020

RECORDEU AQUELLS FARTS DE RIURE AMB EL GRAS I EL PRIM?

        Després de donar voltes per la graella de la tele un cap de setmana qualsevol, on hi pots trobar un ampli repertori de pel•lícules on la pistola i el sexe comparteixen protagonisme amb actors i actrius d’una discreta fama, enyoro aquella parella de còmics – Stan Laurel (el prim) i Oliver Hardy (el gras) – que m’havien fet petar de riure quan els de la meva generació a la pantalla només hi buscaven una excusa per oblidar-nos dels maldecaps de cada dia, rient pels descosits amb aquella parella de pallassos tan malgirbats com intel·ligents sorneguers. Segons els entesos, l'humor de Laurel i Hardy era per naturalesa “slapstick”, és a dir: un tipus d'humor on s'exagera la violència física candorosa, molt comuna en els dibuixos animats. Com a exemple, una escena típica: la parella està treballant en la construcció d'una casa; Hardy aguanta uns claus entre les dents, en Laurel li dóna un cop amistós a l'esquena i en Hardy s'empassa els claus. Una imatge tan simple com aquesta era usada per entrellaçar un darrera l’altra divertits gags.

     En alguns casos, les seves pel•lícules pels seus continguts gairebé màgics fregaven el surrealisme. Per exemple: Laurel mou el polze com si encengués un encenedor i dels seus dits surt una flama, amb la qual encén una pipa; Hardy, ferit en el seu orgull, també intenta imitar-lo, i després de diverses temptatives fallides aconsegueix encendre els dits però se li crema la mà. Un famós recurs còmic és el conegut a l’argot com “this-for-that”, traduït: “això per allò”. Exemple: enmig d’una baralla la parella comença a destrossar un objecte que deuen considerar aprecia molt el seu contrincant, mentre aquest observa sense cap intenció aparent d’intervenir-hi ni d'impedir-ho. Ara bé, quan acaba la trencadissa, vet-aquí que el contrincant, amb calma i gairebé parsimònia, comença a destrossar en reciprocitat un objecte que deu pensar que Laurel i Hardy també s’estimen, mentrestant ells s’ho miren impassibles. I així, successivament. Primer els uns i després els altres, van intensificant la destrossa, fins que ja no queden més objectes per trinxar i aleshores cadascú se’n va alegre i content del camp de batalla.

       És possible, com asseguren els que sempre busquen tres peus al gat, que tots els gags duguessin un missatge subliminal infiltrat, inclús donant a entendre suggestions lletges. Jo no ho sé, no sóc tan recargolat i, sobretot, no vull ser-ho, perquè em sembla que no ens podem passar el dia malfiant-nos de tot i de tothom. A la meva manera de veure, si els gags del gras i del prim portaven missatge, diria que en tot cas servia per posar en relleu que la vida té uns valors més sostenibles que no pas la llei del més fort o del més descarat, obrint-se camí amb una pistola als dits o rebolcant-se de llit en llit relegant el paper de la dona a simple objecte sexual. Els fans del gras i el prim potser érem ingenus i ens conformàvem amb poc; però, ens aixecàvem de la butaca amb la moral reeixida després d’haver-nos fotut un fart de plorar, de tan riure. Ojalà ens posessin alguna d’aquelles pel·lícules enlloc de passar-nos vídeos esperpèntic com el del retorn de Trump a la Casa Blanca, de no trobar-nos cada dia a la sopa misèries polítiques o noticies tan falses com que ara el contagi del covid-19 s’escampa a través de l’aire.

        Faltarien uns quants Hardys per fotre fora tota aquesta colla de dròpols de l’escena pública, i per clavar un bon gec d’hòsties als que espargeixen des de darrera el canyer covard d’Internet, afirmacions tan infundades com aquesta del virus circulant per l'aire, que fan molt de mal a la gent crèdula i morta de por. Però el que em fa més ràbia és que alguns presentadors de televisió se’n facin ressò “de passada” d’aquestes notícies falses i no dediquin ni un minut a desmentir-les amb contundència d’immediat. I no parlo de la tele-escombraria. Fa quatre dies, al magazine “tot es mou” de TV-3, el presentador va referir-se a aquesta “gracieta” de la contaminació per aire. Però no va matisar-la, ni categòricament va replicar-la dient que era un rumor fals i temerari. Hi ha gent que s’ho creu tot el que diu la tele o li tuitejen pel mòbil, encara que només sigui “de passada” i sense donar-hi importància. Francament, a vegades seria millor que poséssim una pel·lícula del gras i del prim, no us sembla?

dimarts, 6 d’octubre de 2020

CONFINAR-LA EN UNA ILLA SERÀ LA MANERA DE TREUREN’S LA MIGRACIÓ DE SOBRE?

       Quan una cosa es comença malament sol acabar en desastre i, pel que sembla, la febre acollidora de refugiats o immigrants que era quasi motiu d’orgull en tantes capitals occidentals, abonant la majoria d'elles el bonisme de la societat amb una certa màniga ampla i dosis calculades de tolerància. Però des que successives i profundes crisis econòmiques, bèl·liques i demogràfiques han devastat el tercer món, el drama dels refugiats – per causes econòmiques o polítiques -, s’ha massificat i desbridat de tal manera que els països en principi favorables a acollir indiscriminadament malden com uns desesperats per afluixar l’entusiasme per les per portes obertes. Sobretot des que arreu del món occidental les economies estan en fallida, els governs no sabien què fer-ne d’una eixam de nouvinguts totalment descontrolada i famolenca. De primer, la cancellera Merkel va intentar vendre als alemanys, i per extensió a la resta d’Europa, que aquestes riuades de persones podien fer créixer l’economia com a mà d’obra més barata - aquesta confessió només es feia amb la boca petita, esclar -, dòcil i resignada a tirar endavant totes aquelles feines que els autòctons finolis rebutjaven per brutes, feixugues o mal pagades. Però ni posant-hi tot l’interès en aprofitar-se d’aquests reforços productius inesperats, era sostenible absorbir la gentada que venia de totes bandes, a la recerca de la terra promesa.

     Per tant, l’Alemanya mig engrescada amb la idea d’aprofitat la immigració en benefici propi, en veure que aquella allau de fugitius no tenia aturador va veure’s obligada a dir prou! I seguint el seu exemple, tota la resta de països europeus varen enginyar-se la manera de posa’ls-hi tantes traves com pogueren als refugiats, com si enlloc de persones que tenien dret a buscar-se la vida, fossin una plaga. I com que el problema més gran probablement d’aquest segle no els hi va donar la gana d’aturar-lo en origen, procurant que les persones no haguessin d’exiliar-se, enlloc d’oferir-los una casa i mitjans per guanyar-se la vida varen proliferar en indrets més o menys discrets dels respectius territoris tendes de campanya o barracons, en el millor dels casos, configurant uns campaments de concentració més o menys camuflats per aturar els escrúpols de consciència. Es va pagar una morterada a Turquia perquè retingués a la frontera milions de refugiats, i a la Grècia empobrida i subjugada se la va comprar amb calderilla perquè en racons marginals d’unes quantes platges emblemàtiques en temps de turisme, s’hi amunteguessin de qualsevol manera centenars de milers de refugiats mesos i mesos, a l’espera de fugir cap a l’Europa que lligava els gossos amb llonganisses. Uns espera fracassada gràcies al zel d’un exercit que només tenia per missió que d’aquelles gàbies no s’escapés ningú. A Calais, en ple civilitzat territori francès, un rosari de petits campaments de la vergonya - la jungla de Calais, se’n diu -, retenia els emigrants que es delien per “saltar” el canal de la mànega a la recerca del paradís somniat en terres britàniques. I a molts altres indrets d’Europa hi podem trobar rateres semblants.

     Tanmateix, quan no es mou ni un dit per reparar la causa de la immigració curant les profundes ferides que l’egoisme explotador occidental ha causat al tercer món, precisament els civilitzats fills de la gran Bretanya que fardaven de les seves polítiques d’acolliment i d’integració, ara pretenen enviar els que sol·liciten asil a l’illa de l’Ascensió, aïllada i desolada al mig de l’Atlàntic, allà on hi deportaren Napoleó després de Waterloo. De fet no es tracta de cap invent. Austràlia ja fa mesos que aplica a casa seva un sistema duríssim antiimigració: deporta els estrangers que aspiren a entrar al país sense visat, a les illes de Manus i Nadal, situades a les antípodes de la metròpoli. Els britànics en dubto molt que se’n surtin del seu projecte, perquè les protestes els hi plourien de tot arreu; però, potser per si de cas, perquè ja s’ho veuen venir opten de moment per engabiar els immigrants en un recinte penitenciari del comptat de Lincolshire, en unes condicions de vida denigrants. Els immigrants, francament, han fet nosa sempre, encara que s’hagi dissimulat amb més o menys mà esquerra; però, ara, entre la crisi econòmica i la pandèmia pinten bastos per establir unes polítiques raonables d’acolliment i, per desgràcia, a les anteriors crisis se n’hi afegirà una de nova: la de convivència. La solució és complicada, però per trobar-la, a la meva manera de veure, primer s’hauria de respondre amb sinceritat aquesta pregunta: ¿qui en té la culpa que el tercer món, després de l’espoli per la força de la seva riquesa natural per part dels colonitzadors, s’hagi convertit en un món inhòspit gràcies a les continues guerres ètniques atiades per l’armament de les grans potències i dels seus països satèl·lits, entre ells el nostre? 

dilluns, 5 d’octubre de 2020

L’HISTÈRIC DEBAT DE LES VACUNES

             Recordo que cada vegada que hi ha hagut una alarma sanitària, tant si es referia a un brot de diftèria com enmig del sarau de l’èbola o ara, empantanegats en el coronavirus, les veus dels metges queden ofegades per les de tertulians experts o no en malalties infeccioses – però tots espontanis o professionals de la pelica -, que sempre es consideren capaços d’opinar de tot com si fossin vertaderes autoritats en totes les matèries per guanyar-se les garrofes amb l'esquena dreta. És curiós, també, que sempre que sorgeix una notícia sanitària alarmant els ciutadans reaccionem si fa o no fa igual a tot arreu: dirigint-nos un pel histèrics als que manen per demanar-los explicacions i reclamar-los garanties. Som els mateixos ciutadans, però, que no sempre ens posen nerviosos davant l’escalada de morts causats per una malaltia determinada - posem per cas l’ebola -, sempre que passi a centenars o milers de quilòmetres de distància del pati de casa nostra, però que en canvi ens esveren i movem el cul de la cadira quan sentim flaire de socarrim sota el balcó.

     A començaments dels noranta hi va haver un brot de diftèria a Rússia, el qual segons diuen va afectar a més de cent-cinquanta mil persones; però passava relativament tan lluny que no recordo pas que els mitjans d’aquí en fessin massa escudella. Ni que Sanitat aprofités l’avinentesa d’aquell toc d’atenció llunyà sobre la fragilitat dels cordons sanitaris laxes, per fer pedagogia de la vacunació obligatòria en tots els supòsits de malalties infeccioses de fàcil contagi. I és que amb això de la vacunació preventiva no tothom hi combrega, començant massa sovint per una part del mateix personal sanitari que sovint fent-se el llest aconsellava la gent del seu entorn a fer-se el longuis. Però, ai las!, vet-aquí que arrel d’uns brots de diftèria l’any 2018 en varies escoles, una d’elles a Olot, es va qüestionar la irresponsabilitat dels pares que decidien no vacunar els seus fills, i s’obrí la caixa dels trons en forma de debats sobre llibertats individuals i col•lectives. Una polèmica que, a més a més d’arribar a misses dites, era falsa i hipòcrita. Entre d’altres raons, perquè en les mateixes tertúlies que llavors blasmaven dels pares partidaris de no vacunar els seus fills, uns mesos abans es feia propaganda i proselitisme dels “profetes” del boicot a la vacunació, talment com si fossin l’encarnació del progressisme. I es destacava la valentia i independència intel·lectual d'aquests pares en gosar plantar cara al sistema sanitari nacional i a la dictadura de les farmacèutiques en particular.

     I com que de moment aquella doctrina no feia mal, la classe política no s’hi amoïnava gaire perquè una part de la població, la majoria no per convicció sinó per desinformació, es prenguessin a la fresca les recomanacions de la classe mèdica. I s’ho prenien a la fresca no només per mandra, sinó sobretot perquè els hi feia cosa trencar el plat bonic a una progressia mal entesa, que basava els seus arguments en un sofisma: els nostres pares no necessitaven vacunes perquè sabien curar-se sols fent dietes naturals. Cap, però, d’aquests “profetes” que es definien com imparcials i que asseguraven no tenir el cul llogat a cap mena d’interessos, era capaç de reconèixer una veritat de pissarrí: que gràcies a les vacunes s’havien hivernat epidèmies i que al segle vint-i-ú l’esperança de vida superava, de llarg, la dels ciutadans del segle divuit, per exemple. Però aleshores sí, amb els brots de diftèria a casa nostra, com que els polítics havien sentit l’alè del llop al clatell, portaren al parlament lleis que trinxessin tot aquest enrenou de tants de caps tants de barrets en qüestions tan sensibles i recurrents al llarg de la història, com si la llibertat individual ha de prevaldre sobre els interessos col·lectius, per exemple quan hi ha una crisi sanitària.

     I avui resulta que tot el món, inclús els militants del negacionisme com Trump i altres il·luminats, espera amb candeletes la vacuna del covid-19. No només hi somnien, sinó que pressionen com bojos els seus laboratoris perquè corrin tant com puguin per ser els primers en sucar el melindro. Els xinesos i els russos, fent servir de conillets d’índies als militars i a la població que no s’hi pot negar. En Trump ha pressionat descaradament una farmacèutica casolana perquè es pugui subministrar a dojo abans d’aquí a un mes, ja que aquest sòmines ha barrejat la vacuna temeràriament en la campanya electoral. I quasi tots els països han donat pagues i senyals per assegurar-se el subministrament de milions de dosis. Ara, vet-aquí que tothom es vol vacunar per deixar enrere confinaments i totes les seves seqüeles catastròfiques. Tant li fa si no s’ha pogut assajar prou la potinga i, sobretot, tant li fa si no n’hi haurà per tothom, perquè per molt que s’hi afanyin les farmacèutiques no donaran abast a una demanda histèrica. Llavors començarà l’epíleg dramàtic d’aquesta història, l’autèntica lluita per a la supervivència: com s’establiran les prioritats per punxar-se? No cal que hi doneu gaires voltes: els poca-roba i els pelacanyes ens haurem de conformar amb les escorrialles del banquet. Com sempre. vaja.

diumenge, 4 d’octubre de 2020

LES OENAGÉS HAURAN DE FILAR PRIM A L’HORA DE SELECCIONAR COOPERANTS

La dona de César no només ha de ser honesta, sinó sobretot semblar-ho. Per la mateixa regla de tres, no n’hi ha prou que les oenagés estiguin com aquell qui diu per sobre del bé i del mal, també els seus cooperants i empleats han de portar la cara més neta que una patena. Però, per desgràcia, sembla que no sempre és així, sinó que hi ha un rajolí força continuat de rumors sobre conductes poc ètiques, per dir-ho embolicat amb paper de plata. Entre d’altres organitzacions d’aquest ram, els darrers anys han quedat esquitxades per conductes poc exemplars des de l’OMS fins Oxfam, Unicef, World Vision, Metges sense Fronteres, Save the Children i Pla Internacional, per citar només les de més renom. Ep! Parlo de “rumors”, perquè és cert que no sempre aquestes brames s’han traduït en denuncies concretes; la majoria de vegades, també cal dir-ho, perquè les víctimes sembla que tenen por de patir represàlies si se’n van del bistec, com es diria en el castís vocabulari mafiós. Però, no obstant això, d’escàndols confirmats n’hi ha més dels que m’agradaria, per seguir creient en la bondat humana.

          Sense anar més lluny, a Haití fa un parell d’anys es va acusar Oxfam de tapar sota una catifa que alguns dels seus cooperants havien llogat o exigit serveis sexuals, inclús de menors, després del terratrèmol del 2010. I fa quatre dies, més de 50 dones van denunciar que treballadors de diverses organitzacions humanitàries en van abusar i les estaven explotant sexualment des del 2018, d’ençà de la crisi de l’èbola, a Beni, a l’est del Congo. Els cooperants assenyalats són de diverses nacionalitats: Bèlgica, França, Canadà, Burkina Faso, Costa d’Ibori i Guinea. I tant l’OMS com la mateixa ONU asseguren estar indignades per aquests fets. Ara bé, es tem que el nombre de víctimes pugui ser molt superior ja que, tal com ressenya “La Vanguardia” de dijous passat, fent-se ressò d’un informe de l’agència Reuter: “... els xofers de les oenagés trobaven tan normal portar les víctimes als hotels per a les trobades sexuals com comprar menjar en un supermercat”. Segons aquest informe, “la majoria eren cuineres, netejadores o empleades amb contractes temporals que cobraven sous de misèria... Diuen algunes que les feien beure alcohol, d’altres asseguren que van ser emboscades en oficines i hospitals, i altres que van ser tancades amb pany i clau en habitacions on els homes, la majoria metges, sanitaris o administratius de les oenagés amenaçaven d’acomiadar-les si no s’hi posaven bé”.

No sé quanta merda es trobarà després d'aixecar la catifa i de burxar-hi en aquesta bassa de porqueria, però a la meva manera de veure és molt important que se’n tregui l’entrellat el més aviat millor de tot plegat. Perquè en un món ple de pessimisme i desenganys per les barbaritats de tot ordre que s’hi cometen, tan contra les persones com contra el mediambient, a les oenagés molta gent encara les té en un altar com a referent i exemple de solidaritat i justícia social, i només en parla bé, amb respecte i admiració dels seus voluntaris. Per tant caldrà que cadascuna d’aquestes organitzacions procuri passar per una cura de desintoxicació de la seva reputació i afini la selecció i acollida de cooperants, perquè no se’ls hi coli al cistell del voluntariat cap poma podrida que acabi contaminant les altres i enterbolint una imatge que necessitem que es mantingui impecable. Perquè si tampoc poguéssim creure en l’honestedat d’aquestes organitzacions altruistes, desinteressades i valentes, ¿què ens quedaria per seguir confiant que, a pesar de totes les misèries, aquest món es salvarà gràcies a les bones persones?

dissabte, 3 d’octubre de 2020

EN TRUMP A L’HOSPITAL, MADRID FENT VEURE QUE ESTÀ TANCAT I LES MASCARETES DE’N PIQUÉ.

 

        Més d’un deu haver pensat, quan s’ha assabentat que en Trump havia estat evacuat a un hospital contagiat del virus de moda, que a tots els porcs els arriba el seu sant Martí. I és que aquest home ha fet més mal que una pedregada des que, ves a saber a través de quins encanteris, va atrapar la presidència de l’encara primera potència mundial malgrat cada dia va més pota ranca, sentint l'alè de la Xina al clatell. Concretament, pel que fa a la pandèmia s’ha convertit en l’oracle mundial dels que se’n fotien de totes les recomanacions sanitàries per aturar els contagis, fins a l’extrem d’aconsellar que qui tingués tos es prengués un cullerot de lleixiu en dejú i que la mascareta la llencés a la bassa perquè no servia de res. En el darrer debat electoral va ridiculitzar la costum del seu contrincant de protegir-se sempre la boca i el nas, quan ell segurament ja estava covant la malaltia. Costa de creure que un dirigent tan important fos tan sapastre i bocamoll de dir totes les bajanades que va dir i fer totes les bestieses que va fer, començant per tallar relacions amb l’organització mundial de la salut, no parlar-se amb el seu principal assessor sanitari i felicitar els que van anar amb rifles al Capitoli de Michigan per intimidar la governadora – demòcrata, per descomptat – i forçar-la a aixecar el confinament pel virus. Potser ara l’aplacaran a l’hospital, però en dubto perquè ja sabeu què se’n diu de les males herbes.

     Des de mitjanit, el perímetre de Madrid es queixa la premsa cavernícola de la capital que per odre del ministre Illa, “català tindria de ser” segons alguna precisió poc afortunada d’un escolà de l’Ayuso, està precintat. I escric “precintat” expressament perquè que hi posin un precinte no dir que tanquin els accessos a pany i forrellat, com va passar a l’Anoia. Sobretot si els que han de vigilar que el precinte no es violi tenen ordre de la presidenta desguitarrada de la Comunitat d’estar-se de braços plegats mentre els jutges no ratifiquin el confinament. I com que la Justícia no va a preu fet, llevat quan se li mana que treballi inclús les festes de guardar per aixafar alguna iniciativa dels separatistes, aquest assumpte del tancament de fronteres territorials quedarà en paper mullat. I a aquesta presidenta tan coratjosa, alumna avantatjada de la FAES, no la faran canviar d’opinió ni els clams dels metges que diuen que no donen l’abast per atendre els contagiats ni, tampoc, el degoteig implacable de morts. Quan s’és de la ceba no s’escolta ningú ni es vol veure la realitat. Em pregunto si quan tots aquests drames s’hagin acabat, algú s’atrevirà a acusar de genocidi a alguns dirigents polítics de països especialment delmats, per la seva negligència en prioritzar la ideologia i el sectarisme al benestar de la seva gent.

Finalment, veient les parades dels mercats de venda ambulant i els aparadors de molts comerços xinesos saturats de mascaretes, em recordo de quan vuit mesos abans la gent anava de cul buscant morrions sanitaris i no se’n trobaven enlloc, tenint d’improvisar tapaboques amb qualsevol mocador o retall de roba, per anar a comprar o a fer les gestions imprescindibles. Ara sabem que enmig d’aquella angunia col·lectiva, la inefable presidenta de Madrid es va dirigir al futbolista del Barça, Piqué, per demanar-li la seva intervenció com empresari que toca molta tecles, per aconseguir desbloquejar una partida d’una burrada de milions de mascaretes made in Xina, per distribuir-les gratuïtament i fent demagogia barata entre els madrilenys. No sé si l’escrupolosa Isabel Ayuso va tapar-se el nas a l'hora de tractar amb una icona de la rebequeria separatista catalana. Segur, però, que es va rentar les mans dues vegades. Ara ho ha explicat, ves a saber perquè ja que aquesta dona no mou un dit ni obre la boca per res. I també ves a saber perquè en Piqué diu que en aquesta operació de mediació no va emportar-se’n ni un cèntim de comissió. Que tingueu un bon cap de setmana i no us hi amoïneu gaire, perquè pararíeu bojos, mentre els altres es fotrien un tip de riure. I per riure, tot el sainet entorn del "trinco" Mainat...

divendres, 2 d’octubre de 2020

QUI SE LA CREU LA VIRGINITAT DELS MITJANS D’INFORMACIÓ?

     Sovint ens omplim la boca d’elogis a la llibertat d’expressió, i ens en felicitem d’haver-la aconseguit amb l’esforç de molts empenyent la transició des d’una societat intervinguda i emmordassada manu militari, envers una democràcia que en teoria permetria tothom pensar i opinar sense sotmetre’s a cap censura. Que maco! Si no fos que en el moment donat que algú de l’establishment democràtic acabat d’estrenar li varen tibar les costures perquè, practicant la somniada llibertat d’expressió, li tragueren uns quants draps bruts a la llum del sol, aleshores es regiraren tots els esquitxats i escarnits i plantaren cara als vehicles i missatgers imprescindibles per exercir el dret fonamental a pensar i dir el que es pensa sense por de llepar: empreses editorials, escriptors, periodistes, historiadors, filòsofs, etcètera.

     Des del poder mateix, llevat de comptades excepcions, la qüestió de la llibertat d’informació es garbella amb sedassos massa selectius, amb l’excusa que s’ha de filar molt prim per aturar l’escampada indiscriminada de manefleries crítiques amb la gent que pertany a l’establishment, de xafarderies impertinents o de simples enraonies. Per dir-ho sense embuts, des de la peanya del poder les coses es veuen molt diferent que des de peu pla o mirant-les des de la vorera del davant. Vet-aquí, en conseqüència, que el concepte “llibertat d’expressió” és el primer que nota la mordassa maquiavèl·lica de la subtilesa repressora del que ells en diuen “llibertinatge”. És a dir: que sense boicotejar descaradament que se sàpiga la veritat, qui s’ho pot permetre, sense renunciar al pedigrí democràtic s’envolta sibil·linament d’intel·lectuals i d’influencers “de confiança”, de manera que, amb més o menys elegància, des dels que fanfarronegen d’integritat professional a prova de suborns com els impertinents, murris o sorneguers reporters d'ofici, es presten a rebaixar els seus fogots a canvi de tenir un plat calent a taula i donar-se “un gust”, de tant en tant.

     Fins aquí seria suportable i comprensible, des del punt de vista de la dèbil condició humana, tant el tracte de favor envers el periodisme complaent i servicial com la cara de set jutges envers aquells borinots que volen ficar el nas on no toca. Collar “els missatgers” de la informació ha estat la prioritat indiscutible de les dictadures; en canvi, les democràcies són més subtils en aquesta mena d’afers. Les democràcies domestiquen els mitjans d’informació esquerps amb subvencions i exclusives. Ja s’han convertit en un clàssic d’aquesta mena de mercadeig informatiu les misterioses filtracions judicials de continguts “sota secret de sumari” o d’avanços de decrets tot just enfornats. Si realment es volguessin tallar en sec aquesta mena de “favors”, en poques hores es podria fer. Perquè no es tracta de quatre funcionaris xoriços que es volen treure un sobresou passant informació delicada, sinó d’una autèntica màfia organitzada de “fonts ben informades”, gràcies a la complicitat interessada de moltes baules judicials o governamentals d’aquest particular safareig.

     Ara bé, no obstant el meu pessimisme sobre la independència dels mitjans d’informació, inclús en el cas més emprenyador de tots, la “caverna mediàtica”, dec reconèixer que el periodista per molt carronyaire i irreverent envers l’autoritat que sigui, no fa altra cosa que aprofitar les filtracions que li deixen sobre la taula de redacció. Només se li podria recriminar al periodista, que publiqués el material regalat sense comprovar-lo ni investigar-lo abans, per tal de no participar de cap cadena de transmissió de calumnies. Però si es rigorós i ètic amb la informació que s’ha trobat, no hi tindria res a dir encara que col·labori de grat o per força a destapar merda per interès d’altres. Els fastigosos delinqüents són els que fabriquen aquesta merda i, si molt m’apureu, els que la comercialitzen distribuint-la al millor postor, aprofitant-se que els medis ballen sobre un dit per aconseguir una exclusiva judicial o del govern.

     El periodista no pot guardar-se la informació que li arriba, perquè els ciutadans tenen dret a saber tot el bo i el dolent que afecta a l’establishment; però, això sí, investigant el material regalat per separar el blat de la palla, i encara que es tingui el cul llogat, no fer-se ressò conscientment de cap informació tòxica o desestabilitzadora, per molt de dubtosa actualitat que sigui. I d’aquí plora la criatura: que aquesta escrupolositat no sempre caracteritza que envolta el món de la informació política.