dijous, 30 de juny de 2022

EL BLOG TANCA DEFINITIVAMENT

Facebook m’ha bloquejat l’accés al meu compte i m’és impossible recuperar el meu perfil, amics i seguidors. A tots els amics informàtics que he demanat ajuda, alguns professionals d’experiència, m’han assegurat que no hi ha manera de recuperar el meu compte i tota la informació penjada, per una sèrie de motius tècnics que serien llargs d’explicar. L’única possibilitat seria crear un nou compte partint de zero, però el meu estat anímic actual m’aconsella deixar-ho córrer. 

Ja n’estic una mica fart de les “putades” de Facebook: recordeu que ja fa mesos havia denunciat freqüents interferències dels comentaris a les meves reflexions per part d’individus residents a Miami o a Veneçuela. A part d’avisar-vos perquè estiguéssiu al cas em vaig entretenir a bloquejar-los i denunciar-los com assetjadors a Facebook seguint els seus protocols, sense que servís de res. Al cap de quatre dies ja tornaven a aparèixer. Possiblement un d’aquests assetjadors informàtics en té la culpa del bloqueig del meu compte- evidentment amb la tolerància directa o indirecta de Facebook. 

En aquestes circumstàncies, prefereixo tirar la tovallola i tancar el blog definitivament. No em considero tan important com per pensar que feia nosa, però com diuen els gallecs de les meigas, “d’haver-las haylas”. No volia marxar a la francesa sense donar explicacions i per això he demanat uns quants amics que donin aixopluc a aquest comiat al seus escriptoris. I als que ho llegiu, us prego que ho compartiu perquè els màxims seguidors del blog n’estiguin assabentats de les causes del tancament. Gràcies per la vostra amistat. Bertran Teixidor. 30 juny 2022.

EL NOU LOOK DELS MOSSOS D’ESQUADRA.

LA NOTICIA.- Els Mossos d’Esquadra tindran aviat una nova uniformitat. Serà a partir de finals d’any que se’ls entregarà, però abans cal prendre les mides a tots els membres del cos. Per preparar aquest canvi de «look», aquesta setmana ha començat el procés d’amidament dels nous uniformes en terres gironines, en concret a les comissaries de Girona i Roses. Aquest procés de fixar el tallatge de cada agent s’estendrà al llarg de tres setmanes en ambdues seus. En els pròxims dies, el mateix procés s’estendrà a les comissaries de Figueres i la de Blanes. Aquesta setmana, per exemple, a la comissaria de Vista Alegre de Girona s’ha pogut veure com membres de l’Àrea Bàsica del Gironès i Pla de l'Estany s'emprovaven aquests nous uniformes, però també s’hi han desplaçat agents d’especialitats regionals com per exemple els d’antiavalots de l’ARRO o els Tedax, entre altres. Tots els membres del cos de Mossos arreu de Catalunya han de comptar amb aquest uniforme bàsic, que deixa enrere la famosa camisa blau cel i passa a un model blau fosc. El canvi d’uniforme serà per als agents de les Unitats de Seguretat Ciutadana. El nou uniforme està elaborat amb teixit tècnic que el fa més funcional i adaptat a les tasques pròpies de la policia. A més, està dissenyat en capes, que permeten aportar més autonomia al mosso, mantenint l’hegemonia de la uniformitat, segons indiquen des del cos policial.

Els agents que se l’emprovaven aquesta setmana a Girona destacaven l’elasticitat del pantaló, que és del tot blau fosc -ja no té la línia fina vermella al costat- i també el tipus de camisa, que si bé compta encara amb botons a la part davantera, el teixit tècnic d’entrada farà que no hagin de planxar-la i en teoria també hauria de ser més transpirable. La camisa és blau fosc i al darrera porta el logotip dels Mossos amb material reflectant i les franges vermelles. També s’incorpora al braç esquerre una petita bandera de Catalunya. L’escut és més brillant i fosc en el seu fons, i la gorra també pateix un gran canvi i és del tot blava. L’uniforme consta de diferents peces: una gorra operativa que és unisex; una camisa màniga llarga i una de curta que tenen diferent patronatge en funció si s’és home o dona ; uns pantalons operatius que compten amb un folre desmuntable i la jaqueta tècnica, que també incorpora un folre d’aquest estil i que es porta per sota de l’armilla antibales. Aquests uniformes s’estan amidant en totes les comissaries del cos i han suposat una inversió de 10.800.000 euros per part del Govern. L’objectiu és que aquests uniformes, un cop ja fet tot el tallatge, arribin a les comissaries abans del 31 de desembre i, per tant, es podrien estrenar a finals de l’any o ja a inicis del 2023. L’actual uniforme, dels anys 80 i del dissenyador Antoni Miró, està previst que quedi reservat a actes de representació, és a dir, en situacions que l’operatiu no sigui l’adequat. El de mitja gala, en canvi, es reserva per actes institucionals. (Font: Diari de Girona)


A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Més d’un en llegir aquesta notícia potser es deixarà temptar per l’acudit fàcil i, amb certa dosi de sornegueria, per no dir de cinisme, se li acudeixi com qui no vol la dita castellana que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Francament, ara penso que m’he passat de frenada. Em sembla que si els mossos tenen de renovar-se el vestuari, tant se’ns en dona quin sigui el nou disseny mentre a ells i a elles els hi faci el pes; perquè suposo que ningú hi té res a dir si el conviden a anar més mudat i fer més goig. Sempre, esclar, que als interessats se’ls hagi consultat sobre el nou model, que vés a saber si tot plegat s’hagués decidit en un despatx podria ser que algú es fes el repatani. No ho sé pas, però com que ja hi estem acostumats a que la gent per qualsevol ximpleria busca tres peus al gat, ja no em vindria de nou que hi haguessin crítiques.


Per cert, no sé si sabíeu que els uniformes usats i substituïts no van a parar a la bassa, sinó que es mira de treure’ls-hi profit reciclant-los: no ho sé com s’ho muntaran a la resta de comissaries de Catalunya, però pel que fa a les gironines els uniformes usats i reemplaçats es faran arribar al Convent de Santa Clara de Manresa, on voluntàries els recrearan en nines solidaries, i els beneficis de la seva comercialització es destinaran al banc d’aliments. Suposo que hi deu tenir quelcom a veure la monja tot terreny, sor Llúcia Caram se les empesca totes per treure recursos pels pobres fins de sota les pedres. Tanmateix no crec que les innovacions en l’uniforme siguin tan cridaners i mediàtics com la substitució del color gris pel color blau en la indumentària de la policia nacional, l’any 1986. Allò sí que va ser un bon rentat de cara (perdó, d’imatge uniformada) pel que fa al color: els “grisos” representaven la brutalitat i la repressió franquista i el canvi va ser ben acceptat, en general. La llàstima és que després de tants anys de democràcia, alguns policies el vell uniforme de tonalitats grises encara el porten encastat a l’ànima.   

 


dimecres, 29 de juny de 2022

PROTESTAR SENSE VIOLÈNCIA ÉS IMPRESCINDIBLE PER A LA BONA SALUT DEMOCRÀTICA

 

LA NOTICIA.- Els veïns de l’Olivar Gran de Figueres tenen previst engegar protestes perquè finalment està previst instal·lar l’antena de telefonia de Telefònica al barri. Els residents acusen l’Ajuntament d’haver-los fet creure que es buscarien alternatives i no haver estat així. «No han treballat el tema, només han deixat passar el temps», assegura el secretari de l’Associació de Veïns. Una cinquantena de veïns, amb una representació de la Federació d’Associacions de Barris de Figueres es van reunir dimecres passat per analitzar la situació i decidir quines accions de protesta es porten a terme després de veure, diuen, que no s’ha donat cap valor a les signatures recollides. Està previst instal·lar l’antena a la zona del tercer pavelló. Davant el rebuig dels veïns, l’Ajuntament va anunciar que estudiaria amb la companyia una alternativa, però els veïns entenen que no s’ha fet res. Havien d’haver començat consultant-los i entre tots treballar un lloc que anés bé a tothom, en canvi, amb el que es troben és que «Telefònica ha fet les inversions i té tots els permisos», i posen de manifest que l’Ajuntament no s’ha mogut per plantejar alternatives. Se’ls hi va proposar independentment del polígon sud on no hi volien anar, alguna altra parcel·la per ubicar l’antena, però el regidor “ni s’ho havia mirat”, lamenten els veïns que han dialogat amb l’Ajuntament i han mantingut una reunió amb representants de la companyia telefònica, tot i que asseguren que no va servir per res.

Per la seva part el regidor d’Urbanisme i Mobilitat ha remarcat que és «l’emplaçament on l’operadora tenia llum verda que permet donar una millor cobertura als veïns i que la resta d’emplaçaments, segons estudis de l’operadora, no oferien el radi de cobertura adequat». El regidor recorda que l’emplaçament de l’antena serà el previst «ja que compta amb els informes favorables i compleix amb la llei de telecomunicacions de setembre de 2014 en què deixa clar que els ajuntaments no tenen competència en aquest sentit». Ara els veïns asseguren que estan indignats davant la situació. Per això han decidit portar a terme alguna acció de protesta, tot i que no confien que pugui canviar les coses. La problemàtica de l’antena es remunta a l’any 2019 quan l’Ajuntament de Figueres va aturar la instal·lació d’una antena al Rally Sud. Se situava a menys de deu metres dels blocs de pisos. Més tard l’alternativa va ser ubicar-la al barri de l’Olivar Gran. La zona està inclosa en un pla de desplegament d’aquest tipus d’equipaments. El govern va admetre que va incloure la zona al pla, però davant les protestes dels veïns es va comprometre a intentar allunyar-la i durant els dos darrers mesos ha buscat una alternativa, sense resultat positiu per als veïns de l’Olivar. (Font: Diari de Girona)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- A les acaballes de la dictadura si no hagués estat per la mobilització dels veïns de les barriades més trinxades en tots els sentits – urbanisme, sanitat, higiene, seguretat, serveis i un llarg etcètera de mancances - per la corrupció de les administracions provincials i municipals, la funesta Obra Sindical del Hogar en primera fila de la depravació, mai s’haguessin resolt els problemes d’habitabilitat més urgents, perquè els ajuntaments al·legaven que no tenien pressupost, però tampoc palesaven gaire entusiasme per atendre els dèficits. En una època en que no existien els mòbils, les convocatòries de les manifestacions es feien preferentment boca-orella perquè el mètode de les octavetes no era prou discret i les autoritats tenien temps de muntar el dispositiu necessari per dissoldre qualsevol protesta. Malgrat la llei Fraga que obria una escletxa a l’associacionisme, el tinglado administratiu era tan esperpèntic i proteccionista del règim que resultava impensable que cap associació de veïns aconseguís legalitzar-se ni a la primera ni a la tercera; per aquesta raó les primeres i escadusseres protestes les convocaven Gestores d’associacions en tràmit, eufemisme que no les emparava legalment ni salvaguardava el dret de manifestació, i tampoc estalviava els participants d’acabar ben calents a cops de porra en el millor dels casos, perquè si els de les brigades politico-socials detectaven algun significat activista anti-règim se’l convidava a passar uns quants dies al calabós per sotmetre’l a una estomacada complementària.


Suposo que cap dels participants en aquelles protestes populars de fa mig segle, imaginava que una vegada aconseguida la democràcia i normalitzada la veu del poble a les institucions municipals, tornaria a ser necessari sortir al carrer per reivindicar no només solucions pels problemes de sempre – urbanisme, higiene, seguretat ... – sinó simplement per ser escoltats. La queixa dels veïns de Figueres de la qual em faig ressò no és, per desgràcia, una excepció. Cada vegada més, a tot arreu qui vulgui estar ben servit s’ha de fer ell mateix el llit; és a dir, que per desgràcia les administracions democràtiques massa vegades necessiten que se les escridassi perquè escoltin i atenguin les reivindicacions del veïnat. Per tant les Associacions de Veïns continuen sent imprescindibles ja que els Ajuntaments només es desperten quan senten cridòria al carrer. El que cal, però, és educar la població "a saber protestar" sense fer trencadissa, que en una democràcia manifestar-se per aconseguir millores és legal i que protestar, sense caure en cap mena de violència, és essencial per fer-la sostenible

dimarts, 28 de juny de 2022

ÉS UN FET QUE CADA DIA SOM MÉS POBRES, ANEM-NOS-HI ACOSTUMANT!

LA NOTICIA.- Els sous a Espanya, després d’acumular dues greus crisis en menys de 15 anys, van arribar estancats a la pandèmia i només els sectors vinculats amb l’Administració van mantenir el poder de compra. Era la conseqüència de dècada i mitja de crisis econòmiques molt greus. De la primera, la del totxo, l’economia va trigar més d’un lustre a recuperar-se, i la feina, gairebé una dècada. De la segona, la del coronavirus, empreses i ciutadans avui volen fer creure que estem al final del túnel, però no les tenen totes. El gran debat ara se centra més en la disparada inflació i com l’estan patint - i més que la patiran - els balanços de les empreses i les butxaques dels ciutadans. Entre un crash i un altre els treballadors, de mitjana, no només no han guanyat en aquest temps poder adquisitiu, sinó que l’han vist mimvar. En resum: que són més pobres.

Tenint en compte les dades de l’Enquesta d’Estructura Salarial actualitzades per l’INE la setmana passada, el sou mitjà a Espanya el 2020 era de 1.797,5 euros bruts al mes (en 14 pagues), mentre que el 2008 era de 1.563,1 euros mensuals bruts. En 12 anys, doncs, el sou mitjà havia crescut el 15%. Quin és el problema, llavors? Doncs que el cost de la vida ha pujat molt per sobre dels sous. Tanmateix, no totes les professions han transitat el periple d’una crisi a una altra de la mateixa manera i amb idèntic resultat. Ni tampoc aquests increments s’han repartit igual i els menys acabalats en teoria n'han sortit més mal parats. Això s’explica perquè els salaris més baixos han pujat durant aquest temps que els mitjans i els alts, gràcies als increments del salari mínim interprofessional (SMI), que ha passat dels 600 euros (en 14 pagues) de 2008 als 950 euros el 2020.

Un dels sectors que actualment s’estan queixant més de la manca de mà d’obra especialitzada és l’hostaleria. Des de la patronal consideren que explicar-ho pels sous baixos, és simplista. Però és bastant real. L’enquesta d’estructura salarial revela que, entre les dues últimes crisis, els sous a l’hostaleria amb prou feines han pujat l’1,2%. El 2020 un cambrer cobrava 1.009 euros bruts al mes (en 14 pagues), fent més hores que un rellotge, mentre que el 2008 el seu sou era de 997 euros. Un increment de 12 euros en els 12 últims anys, que descomptada la inflació equival a una pèrdua de poder de compra de 147,5 euros bruts al mes o sigui 2.065 euros bruts a l’any. (Font: resum de premsa)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Costa d’admetre-ho, però pinten bastos per aquells que no compten amb un bon coixí d'estalvis per trampejar la situació econòmica personal els propers anys. Això no vol dir, com fan córrer els apocalíptics, que els carrers s’omplin de pidolaires i de sensesostre; que també passarà, sobretot en les grans ciutats per la senzilla raó que la misèria individual passa més desapercebuda enmig de la misèria col·lectiva. El que ens ha de preocupar, però, al meu parer serà que cada vegada hi haurà més gent disposada, simplement per sobreviure, a llogar els seus braços o la seva intel·ligència per quatre xavos a explotadors encantats de la vida de prosperar a costa de mà d’obra barata i poc exigent dels seus drets, tot per a no perdre un lloc de treball de merda.

Per damunt les crisis econòmiques i les guerres ronden voltors especialitzats en aprofitar-se de la por o de la resignació fatalista o masoquista dels que passen necessitat. Uns voltors que es refien més que dels pobres coneguts dels pobres de darrera hora, que dissimulen que en són per mantenir les aparences socials. Els primers, és cert que estan acostumats a arrossegar-se tot el que calgui però en un moment donat també poden sorprendre amb un rampell de rebel·lia, perquè ja no hi tenen res a perdre. En canvi, els que són pobres de trinca però no volen ser-ne per una dignitat malentesa, són més dòcils i s'avenen sense aixecar la veu que se'ls putegi. I és que el pitjor de la pobresa, desenganyeu-vos-en, consisteix en no acceptar que s’és pobre. I que no és cap deshonra renunciar a determinades rutines domèstiques o socials pròpies d'aquella bassa d'oli que s'anomenava classe mitjana, quan de sobte l’únic que importa és omplir la nevera, posar els plats a taula i pagar consums, hipoteques o lloguers per evitar desnonaments.

Vaig sentir un d’aquests profetes desguitarrats que ara solen desbarrar per segons quines tertúlies, pronosticar que el futur que ens espera estarà configurat per dos grans grups socials: el dels polls reviscolats que hauran sabut trobar la manera de nedar i guardar la roba enmig del caos econòmic, social, ambiental, alimentari i energètic que ens deixaran els maldestres dirigents d’una civilització caïnita, sense referents i corrupta de cap a peus, i el col.lectiu dels pelacanyes i dels poca-roba, que simplement vegetaran com puguin parant la mà. Segons aquests “oracles” no comptaran per res els que, enmig de la precarietat sobrevinguda mantinguin l’esperança de resistir, convençuts que no hi ha desgràcia que cent anys duri. Aquests resistents no són només un grapat sinó molts més del que els apocalíptics pensen. Els reconeixereu perquè parlen sovint de solidaritat, de participació, de compartir, de no agenollar-se... Potser sí que hi hauran més pobres els dies vinents, però el que importa és que els pobres no se n’avergonyeixin de ser-ho i que mantinguin la moral alta per estar a punt de sortir-se’n, quan els vents bufin més favorables.

dilluns, 27 de juny de 2022

ELS PLETS RESOLTS MITJANÇANT LA MEDIACIÓ ESTALVIEN DINERS I DESENGANYS

 LA NOTICIA.- El sistema alternatiu o complementari de justícia restaurativa, l’eina principal del qual és la mediació, es va fent cada vegada més lloc com a possible resolució d’un conflicte penal. Precisament, el Departament de Justícia va actualitzar el desembre passat el Programa Marc de justícia restaurativa, per tal d’adequar-lo a les noves necessitats i a futurs canvis legislatius que regulin de forma específica l’aplicació d’aquest model a la jurisdicció ordinària. A Girona, per exemple, la primera sol·licitud per iniciar un procediment de justícia restaurativa es va fer el desembre de 2016.

Des de llavors, un total de 462 víctimes han completat el programa. En total se n’han finalitzat 351, dels quals 129, és a dir, un 30%, han acabat amb èxit, o dit d’una altra manera, amb un procés on l’infractor ha admès el dany i la víctima s’ha sentit reparada, bé sigui a escala moral, econòmica o a través de diversos àmbits que es poden abordar. Del total de programes finalitzats amb èxit, la majoria (104) ha utilitzat la mediació conjunta, que inclou la presència de víctima i denunciat. Una petita part (26) han optat per la mediació indirecta, a través d’una carta o a través del mediador. La majoria dels casos on s’han dut a terme processos de justícia restaurativa són en delictes de lesions (54) i contra la llibertat (54), que inclou coaccions, amenaces i detenció il·legal entre altres, i contra el patrimoni (24). Tot i que es van iniciar quatre procediments en casos de delictes contra la vida (homicidis), no se’n va completar cap amb èxit, una situació idèntica a l’únic procés començat per un delicte de tipus sexual.

Del total de casos executats, només el 12,2% tenien una vinculació personal. El 15% tenien una vinculació familiar, i un 19% no en tenien cap. En canvi, el 53% tenien algun tipus de vinculació social. Per edats, només un 5% de les víctimes són menors d’edat. Els percentatges més elevats són de víctimes entre 31 i 40 anys (20%) i entre 41 i 50 anys (19%). Pel que fa a la part denunciada, un 24% té entre 31 i 40 anys i un 21% entre 41 i 50. Tot i que la principal eina de la justícia restaurativa és la mediació, també existeixen altres processos, com l’entrevistes amb les víctimes (quan renuncien al procediment judicial o a un procés de mediació), els cercles restauratius (hi intervenen famílies, veïnat i altres membres del conflicte) i la reunió restaurativa (inclou la participació de persones de suport d’ambdues parts). Aquest model es pot utilitzar en tota classe de delictes, i es pot iniciar el procés en qualsevol moment del procediment judicial ordinari, a instància o bé d’un òrgan judicial o de qualsevol de les parts implicades, inclòs el Ministeri Fiscal. Perquè pugui finalitzar amb èxit, totes les parts s’hi han d’avenir voluntàriament. (Font: Diari de Girona)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Es pot ben bé parlar de “cultura de la mediació”, perquè resoldre els plets sense tirar-se els plats pel cap sinó enraonant civilitzadament, no és una qüestió trivial i no tothom hi està preparat a admetre que quan dos es barallen les raons i les culpes no es decanten només d’una part sinó que estan repartides. I, per tant, la gràcia de la mediació rau en aconseguir que cada part assumeixi, primer, la mica o molta raó que l’altra part pot tenir en l’escalfada i, en segon lloc, que ambdues acceptin de bon grat que un professional imparcial intenti posar-les d’acord. En el ben entès, que qualsevol acord a través d’una mediació perquè tingui èxit, cada part ha d’estar disposada a deixar-hi una mica de pèl. És a dir, en una mediació poc o molt s’ha de cedir, ja que si ningú vol baixar del burro no hi ha arbitratge que s’hi valgui. Mirant-ho d’aquesta manera, vol dir que la mediació és indiscutiblement la forma més civilitzada i econòmica de fer justícia en la majoria dels contenciosos civils, administratius o patrimonials que inunden els jutjats; de fet, llevat de quan es tracta de la comissió d’un delicte penal, tots els plets plantejats per reivindicar drets, diners o interpretacions legals es poden resoldre perfectament resoldre a través d’una mediació.

N’estic tan convençut perquè vaig ésser testimoni directe de la bondat de la mediació en una època que vaig intervenir professionalment en molts dels arbitratges per qüestions laborals que es realitzaven a dojo través del CMAC, no perquè els litigants en fossin fans de la mediació sinó perquè intentar arreglar-ho “per les bones” era obligatori abans d’anar a Magistratura del Treball; de fet era un requisit sine qua non el d’adjuntar la còpia de l’acta de conciliació a la demanda formal. Jo assessorava llavors més empreses que treballadors, però sempre aconsellava als clients que sovint un acord salomònic (en el sentit de no pretendre guanyar per golejada) sortia més a compte que jugar-se-la als tribunals. I no en vaig fer pocs de CMACS, com per assegurar que la mediació era una bona eina! Sempre, esclar, que qui fes de mediador estigués per la feina “d’arbitrar” i no de “forçar”. Tanmateix, la “cultura de la mediació” la suspenen no només molts de ciutadans, als que des de l’escola no se’ls ha fet reflexionar sobre allò de que qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra, com tampoc molts professionals que pensant en engreixar minutes allarguen els plets innecessàriament fins, a ve-gades, deixar plomat literalment el litigant. I ja no parlem de que si “la cultura de la mediació” es poses de moda en el món de la política, quants conflictes brutals no ens haguéssim estalviat? La diplomàcia en esperit pur n’és un bon exemple de mediació positiva i rentable, sempre i quan no estigui intoxica-da per un grapat d’interessos creats miserables, carregats de cobdícia, d’odi o de ganes de revenja.  

 

diumenge, 26 de juny de 2022

DEL TURISME, A DIFERENCIA DEL PORC, NO TOT ÉS APROFITABLE I POT EMPATXAR.

 

LA NOTÍCIA.- "El sector està tan tocat que difícilment es podrà dir que no al turisme de xancleta". L'afirmació la feia un mandatari del sector la tardor del 2020 enmig dels estralls de la segona onada de la pandèmia i amb la imatge insòlita d'hotels amb portes tapiades al centre de Barcelona. D'un plomall, la Covid va fer a miques les expectatives d'igualar el rècord dels 12 milions de turistes que durant el 2019 van visitar la ciutat i es posava en stand by el debat sobre el model d'un sector tan important econòmicament - representa prop d'un 12% del PIB català - com d'alt impacte per a la vida veïnal. Ara, amb la convivència amb el virus integrada, torna la massificació de visitants al cor de la ciutat i revifa el dilema sobre fins a quin punt s'ha de limitar el turisme i primar la qualitat davant la quantitat, i si s'ha de fugir o no de les xifres de fa tres anys.

La limitació i la transformació del model turístic és, precisament, una de les carpetes que Ada Colau portava sota el braç quan va irrompre com a alcaldessa a l'Ajuntament de Barcelona el maig del 2015. Un debat que abans era perifèric va passar a ser central en l'agenda de la ciutat, on en els darrers set anys el govern municipal ha anat prenent mesures amb l'objectiu d'intentar posar fre i pal·liar les molèsties derivades de l'alta dependència d'aquest sector. No ha estat un camí senzill per als comuns, que han hagut de lidiar amb la contestació i la bel·ligerància dels afectats, el laberint normatiu i les discrepàncies amb el PSC, soci de govern. De la moratòria a la construcció i obertura d'hotels al combat contra els pisos turístics il·legals. De l'increment de la taxa turística i el setge als segways o els bicitaxis a l'aposta per limitar els creuers i reduir els grups de visitants. Des del 2015, el govern de Colau ha fet entrar en ebullició el sector amb una bateria d'accions destinades, amb més o menys èxit a canviar la fisonomia del turisme a Barcelona, accions que no han evitat que les aglomeracions tornin a ser el pa de cada dia a Ciutat Vella, amb la incògnita de fins quan serà assumible un turisme que no està per reglaments ni regulacions.

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Quan una part important de l’economia d’un poble depèn de que el turisme rutlli i perquè el turista marxi encantat de la vida sembla que tot li estigui permès al foraster, encara que sigui a costa de la tranquil·litat del veïnat. “Al turista se li han de donar facilitats perquè s’hi trobi bé a casa nostra”, és el mantra escrit al frontispici de gairebé la majoria d’ajuntaments turístics; i les “facilitats” tant es procura que no faltin al turisme de qualitat i considerable valor afegit com, incomprensiblement també, al de poca capacitat econòmica i nivell cívic i cultural. El que compta és que hi hagi prou llits i taules disponibles, perquè tots els forasters trobin acollida d’acord amb la seva butxaca i capricis. Els danys colaterals conseqüència de la massificació poc importen a l'administració si la bossa sona; per tant, els gestors dels diversos mercats que es reparteixen el pastís – immobiliaris, hotelers, restauradors, administradors de l’oci nocturn i tutti quanti –, riuen sorneguers mentre passen comptes del negoci. I poc importa que quatre veïns perepunyetes que se l’agafen amb paper de fumar es queixin de molèsties. Del turisme, al contrari del porc, no tot s’aprofita sigui i sigui legal o de color de gos quan fuig, si no està ben cuinat i adobat acaba enfarfegant. La norma no escrita, però vigent a molts municipis turístics, és més vella que l’anar a peu: qui dies passa, anys empeny. El problema no és que hi hagi o no voluntat de posar remei al desgavell; el problema és que, des de bon principi, no es veiés que s’havia de regular un fenomen que si s’acostumava malament acabaria sent insostenible. I de visió de futur n’hi ha hagut tan poca que al darrera del negoci turístic molts ajuntaments – és a dir, els que remenen les cireres – si no s’han fet la barba d’or almenys han ben sucat el melindro amb l’excusa de “donar facilitats”.

I és que es digui el que es digui de cara a la galeria sobre qualitat, ofici i d’altres beneiteries, el que de veritat compta “soto voce” a l’establishment del sector, incloses les administracions públiques, és recuperar els resultats “d’abans de la pandèmia”. I tot el demés que es prometi que es vol fer per millorar “la cosa”, acabarà convertint-se a la pràctica en un foc d’encenalls. ¿A cap dels executius i polítics carregats de màsters i de fums que bufen cullera a les institucions, se li va ocórrer que per aconseguir un turisme de qualitat s’havia de formar primer personal competent en les tasques d'hostaleria i ben pagat? Precisament per acabar aquest comentari amb un exemple positiu de com s’han de fer les coses per assegurar-se un turisme de qualitat, em plau parlar-vos de la iniciativa que han tingut els municipis de Portbou i de Cervera de la Marenda, amb el clar propòsit d’aprofitar el territori que els uneix, els Pirineus, per di-vulgar el seu patrimoni, la seva natura i la seva història. És per aquest motiu que després d’un seguit d’activitats durant el primer de maig passat, que van agermanar la població empordanesa i la rossellonesa, aquests darrers dies de juny es desenvolupa un festival – “El mar dels Pirineus” – que permetrà gaudir dels bonics paratges marítims de la zona, amb la finalitat de sumar esforços per esdevenir tot aquest territori una referència del turisme actiu i de la natura.
   

dissabte, 25 de juny de 2022

CANSATS QUE CADA DIA S’ESTIGUIN TIRANT ELS PLATS PEL CAP

 LA NOTÍCIA.- Cada episodi de fricció entre Junts i ERC té una sèrie de fases. La primera és la d'escalfament, en què els dos partits discrepen de manera més o menys sibil·lina sobre algun aspecte de l'actualitat que enfronta les seves estratègies. En el cas de la trobada entre la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños a la Moncloa, la polèmica es va centrar dimarts en si la part governamental de Junts estava informada de la cita. Un cop produïda la reunió, arriba el torn de la segona fase, que acostuma a tenir en les xarxes el camp de batalla, com ha quedat acreditat entre el vespre de dimecres i el matí de dijous, amb intervenció especialment llarga de l'expresident Carles Puigdemont i també de Marta Rovira de de Ginebra. El retrat del timeline d'aquestes últimes hores a tomb de la trobada a Madrid, que ha servit per reprendre els contactes institucionals del Catalangate, ha revifat les deslleialtats entre dos espais de convivència molt corcada. La tercera fase, la d'apagar l'incendi, encara portarà uns quants dies més.

El to de destacats dirigents de Junts ha estat especialment bel·ligerant. Francesc de Dalmases, vicepresident del partit i dirigent de la màxima confiança de Laura Borràs, va acusar Vilagrà -i per tant la part del Govern liderada per ERC- de "no representar" la majoria del país quan feia poc que la reunió a la Moncloa havia acabat. Al cap d'una estona, sense referir-se directament a la trobada, va parlar dels "gerros d'aigua freda dels pagafantes habituals". "No en el nostre nom!", va exclamar-se Salvador Vergés, diputat i membre de la direcció de Junts des del congrés d'Argelers. Qui ha posat imatge i so a les inquietuds del partit ha estat el vicepresident Jordi Puigneró, que ha avançat que demanarà "explicacions" al president Pere Aragonès per la reunió que s'ha de produir amb Pedro Sánchez durant el mes de juliol, com van acordar ahir Vilagrà i Bolaños. La consellera de la Presidència, des de Vic, li ha respost així: "Ens voten per ser útils". I per acabar d’arrodonir els desencontres, tres dels quatre secretaris nacionals lleidatans de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) escollits el mes passat han dimitit dels seus càrrecs per desavinences amb la direcció de l’organisme. Rosa Burrell, Jordi Alsina i Àngels Castro han decidit sortir de l’entitat independentista per diverses consideracions que es vinculen a la falta de llibertat d’opinió i a la “manca de paraula de la presidenta, Dolors Feliu”. (Reculls de Premsa)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Ni mengen ni deixen menjar i els uns pels altres la casa sense escombrar. Ja fa massa dies que dura aquesta comèdia entre els polítics independentistes – no confon-dre amb “el món independentista”, que una cosa són els ciutadans rasos de bona fe i l’altre els polítics carregats d'interessos -, que no fa avançar ni un pam aquella tartana un xic romàntica del “procés”, sinó que més aviat l’acula amb tant de pesos morts com la carrega. No sé què no ha aprés dels errors la classe política que s’embolica amb l’estelada i fa befa de la senyera pelada, potser per botiflera, de l’embarrancada de l’experiment anomenat procés. Aquest país, no pot dubtar ningú que va viure una febrada independista mai vista, perquè des de la societat civil es va bastir amb il·lusió un clima no només ideològicament favorable a partir peres amb l’Estat centralista, sinó convençuts els ciutadans per primera vegada de que era possible el miracle de governar-nos des de la plaça de sant Jaume i no des de la porta del Sol.

Aquell entusiasme popular va tocar el punt d’inflexió durant el cop d’efecte del referèndum de l’1 d’octubre, sobretot després de comprovar la violència barroera i desmesurada com l’Estat era capaç de reprimir l’exercici d’un dret tan fonamental com el d’autodeterminació. A partir d’aquell moment, els polítics que s’havien apropiat del sentiment popular expressat a través de la societat civil, varen dividir-se en dues grans línies d’actuació: uns, tocant de peus a terra, considerant que els sobiranistes estaven frec a frec del 50% d’adhesió, predicaven que s’havia de fer un darrer esforç per ampliar la base del recolzament popular treballant el territori metropolità; mentre que d’altres, en canvi, no s’avenien a raons de prudència estratègica i estaven decidits a fer valdre l'escarransida majoria parlamentària, per baldera que fos. A més a més, vengueren a tort i a dret la idea de que tot ho tenien lligat, estudiat i previst fins als últims detalls, de manera que la gent volia creure-s’ho que, ara si, tenien la independència a tocar. Però des del moment que el globus es va desinflar en pocs segons - entre la declaració d'independència i la seva suspensió, i a mesura que es va comprovar que d’allò que tenia d’estar tan ben lligat el més calent era a l’aigüera, el suflé va rebaixar-se considerablement. Fins avui dia que segons sembla s’està força lluny de superar el 50% pro independència en una consulta electoral.

I si els nyaps polítics del passat – el primer i més important de tots no valorar la capacitat de resposta bruta d’un Estat -, les desavinences escandaloses d’avui d’una classe política on tants caps tants barrets, no ajuden precisament a apostar per un futur tranquil. I el pitjor de tot és que mentre perden el temps marejant perdius, fent volar coloms o directament fotent-se trets al peu, als problemes reals del dia a dia, els que angoixen de veritat els ciutadans, ni es toquen de resquitllada i, quan ho fan, confonen els desitjos amb les realitats. El sainet dels Jocs olímpics d’hivern – algun dia se’ns dirà quanta virolla s’ha malgastat en un projecte faraònic que només serveix per marcar paquet? – n’és un exemple vergonyós. A cada enganxada amb el govern central de torn els bascos en surten amb un cove ple de peix, en canvi nosaltres en sortim baldats, escaldats i ensarronats amb promeses que no es compleixen. I com que som tan savis, mirem els bascos amb suficiència. Però ells van tirant de beta i nosaltres només arrepleguem disgustos i desenganys. Això sí, no ens venem per cap plat de llenties i som els més “purs” de tot el planeta. Quin futur tan negre que ens espera amb aquesta trepa de pallassos que abans de prendre cap decisió només saben mirar-se el melic!

divendres, 24 de juny de 2022

EL PREMI SANT JOAN D’ENGUANY, DECLARAT DESERT.

LA NOTICIA.- Malgrat haver rebut 113 obres candidates, la 42a edició del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana ha quedat deserta. El jurat – format per Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Francesc Serés i Roser Caminals – ho ha decidit per majoria. Tot i això, el jurat ha reconegut els mèrits parcials d'algunes obres que han passat a la deliberació final. Tot i superar per segon any consecutiu el rècord d’obres admeses, aquesta és la sisena ocasió en què el jurat declara no adjudicat el premi. El Premi BBVA Sant Joan, el convocat la Fundació Antigues Caixes Catalanes i és un dels més ben dotats del sector, amb 35.000 euros.


A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Ja n’és prou de trist el panorama literari en llengua catalana com per tancar les escasses i reduïdes finestres que permeten mig respirar els escriptors, declarant un premi desert. Sobretot considerant la quantitat d'escriptors que s’hi varen presentar a concurs, ¿de veritat no n’hi havia cap de les 131 novel·les presentades, d’aprofitable? En calent, és possible caure en l’estirabot fàcil de titllar els membres del jurat de primfilats, o als finançadors del Premi de garrepes, per estalviar-se de gratar-se la butxaca. Però, tocant de peus a terra i mirant-ho en perspectiva assossegada, penso que ni es pot dir que els jurats fossin uns perepunyetes, ni crec que als promotors els hi hagi fet cap gràcia que la 42ª edició del Premi sant Joan hagi estat declarada “deserta”. Sobretot perquè 131 escriptors a la recerca d'una parcel.la de glòria alcen la mà, més o menys emprenyats, per deixar almenys constància que enmig “del desert” decretat ells remenen la cua.

Entenc que el que ha succeït és que els membres del jurat han considerat que cap de les novel·les presentades assolia el nivell suficient de qualitat per guanyar el Premi. Per la part que em toca, com a participant – la meva novel·la avalada per haver quedat finalista l'any 2014 del Joaquim Ruyra (premis Recull), fou una de les carbassejades –, em costa d’entendre que cap de les 131 obres presentades, algunes segons es rumoreja signades no pas per principiants de la primera volada, no fos aprofitable. Perquè si fos així, quin nivell cultural tan baix, oi? Home, parlant de qualitat no sé com explicar-vos-ho: el que desprestigia un Premi literari, al meu parer, no és pas que quedi desert, sinó que es concedeixi simple-ment “perquè s’ha de donar a algú”, i premiar una obra que per molta bona voluntat que hi posi el futur lector se li faci molt difícil de mastegar. El nivell d’exigència literària reconec que hauria d’ésser no ja molt alt, sinó altíssim, en el cas dels principals Premis literaris que es convoquen al nostre país; però no sé si no ens podem complaure, simplement, amb una bona, digna i atractiva novel·la, encara que no sigui “la millor novel·la de l’any”.

En la meva modesta opinió el gran fracàs, la gran perversió dels Premis literaris, no és pas que es puguin declarar deserts, sinó que per nassos es concedeixin sempre; perquè si el llistó es deixa molt alt és evident que cada any no s’escriuran novel·les mestres, indiscutibles i espatarrants... Per tant, que un Premi pugui declarar-se desert, ho escric convençut del que dic, és motiu de prestigi i no pas de degradació, en el sentit que ofereix la garantia que no s'encolomi als lectors bou per bèstia grossa. Ara bé, la qüestió que em continua preocupant és que de 131 obres presentades al sant Joan 2022, considerant la quantitat d’hores, dies i en alguns casos mesos consumits, cap hagi estat digne de passar l’examen amb nota, i la majoria ni el llistó. I no afegiré res més, cadascú que hi rumií una mica i en tregui les conclusions que cregui oportunes d’aquesta notícia cultural que us he proposat per reflexionar aquest matí de ressaca de la revetlla. Creieu que no és pas una qüestió menor, per complir l'expedient del blog, us ho ben asseguro.

dijous, 23 de juny de 2022

 JORGE FERNANDEZ-DIAZ, MALAPEÇA, MAL CRISTIÀ I HOME SENSE HONOR

LA NOTÍCIA.- Jorge Fernández Díaz va dirigir una operació des de l'Estat contra la família Pujol, segons publica el diari El País a partir d'una gravació a la qual ha tingut accés aquest rotatiu. La cinta, enregistrada per l'excomissari de policia José Manuel Villarejo, recull una reunió al Ministeri d'Interior - aleshores comandat per Fernández Díaz- a mitjans de desembre del 2012. Hi van participar ells dos i l'aleshores número u de la policia, Eugenio Pino. La conversa dura un quart d'hora i forma part de l'arxiu de l'excomissari, en aquest cas no incorporada a cap de les investigacions obertes contra ell. Els tres acorden denunciar dirigents independentistes amb els testimonis de Javier de la Rosa i Victoria Álvarez. A la conversa, Villarejo informa Fernández Díaz que ha parlat amb diversos jutges, com l'aleshores degà de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz, i que estan "totalment predisposats" a acceptar la denúncia contra els Pujol. L'aleshores ministre interromp el discurs de Villarejo per recordar-li que la conversa que estan mantenint "no ha existit", i que el ministre "no en sap res". En un altre moment de la conversa afirma que negarà que ha existit "fins i tot sota tortura". A partir d'aquí, pregunta si el cas es pot dur a l'Audiència Nacional, a la qual cosa Villarejo contesta que, al seu parer, sí. Fernández Díaz demana, aleshores si la denúncia es pot presentar el mateix dia, i s'interessa, també, per si se'n poden presentar contra d'altres dirigents independentistes, com Artur Mas. Recorda als comissaris que estan davant d'una "qüestió d'estat" que afecta "la unitat d'Espanya".

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Per molt que ens faci fàstic aquesta rata bubònica d’en Villarejo, hem de reconèixer que gràcies a la seva deslleialtat patològica i a la mesquinesa moral compulsiva, les filtracions interessades de gravacions fetes amb perfídia de les converses mantingudes amb qualsevol que se li acostés prou per captar el què deia – inclosos amics íntims, superiors o subalterns, coneguts o passavolants -, “per si de cas” algun dia les podia emprar per fer xantatge o “negociar”, si li anaven maldades a la vida, gràcies a aquestes gravacions, deia, s’ha posat en evidència la pocavergonya i la maldat recargolada d’uns quants personatges públics que aparentment mai trenquen cap plat, però que porten un cràpula amagat sota la pell. Deixant de banda la il·legalitat com s’hagin obtingut aquestes gravacions, i aparcant tots els escrúpols de consciència sobre si s’ha vulnerat o no el dret a la privacitat de les persones, és impossible negar que els propietaris de les veus que s’escolten corresponen a uns personatges reals inconfusibles, i que el contingut de les converses no ha estat manipulat ni tergiversat.

Una vegada aclarit, doncs, aquest primer punt, ¿com pensen convèncer-nos els enxampats conspirant de que les veus que s’escolten no són les de “don Jorgito” - així li de deien de jove els seus amics de l’Opus - i les dels comissaris Villarejo i Pino? ¿O és que diran que es tracta d'un muntatge de l'esquerra i els separatistes, amb l'ajuda de ventrílocs? Els ciutadans ja no portem llana al clatell i sabem destriar perfectament el blat de la palla. I ja fa temps que no ens agrada que ens facin empassar garses per perdius. Ara bé, si no hi ha cap dubte sobre la propietat de les veus, independentment de com s’hagi aconseguit la gravació, ¿no hauria la classe política en general, i la que dona suport l’exministre en particular, de fer un solemne acte de repulsa pública degradant cívicament uns personatges plenament identificats com a membres destacats de la màfia del clavegueram de l’Estat? I el propi actor principal d'aquest vodevil, que resa el rosari cada dia, que es pica el pit a totes hores, i que no es posa en llit sense encomanar-se al pare Escrivà i al seu àngel de la guarda personal, ¿com és que per decència no es fa l’haraquiri polític confessant els seus pecats, donant exemple als germans cristians d'esser un bon catòlic apostòlic i romà? Doncs, francament, perquè aquests pecats que els demòcrates considerem tan negres i denigrants, es veu que el Déu dels feixistes els disculpa i fins i tot els perdona, sempre que persegueixin la “sagrada unitat de la Pàtria”. Vaja quina democràcia de pa sucat amb oli mantenim!

dimecres, 22 de juny de 2022

 

PER QUÈ ALGUNS POLÍTICS NO ES DESENGAIXEN DEL CÀRREC NI AMB AIGUA BULLENTA?

LA NOTÍCIA.- La vicepresidenta del País Valencià i dirigent de Compromís, Mónica Oltra, ha anunciat entre llàgrimes que dimiteix i que deixa tots els càrrecs que ocupa actualment, inclosa la seva acta de diputada a les Corts Valencianes. Oltra ha argumentat la decisió al·legant que no vol "comprometre el projecte de canvi" del govern al País Valencià i que ella no serà la "coartada" per fer fora Compromís del govern. Ho va anunciar ahir dimarts a la tarda, abans de començar l'executiva de Compromís que havia d'analitzar l'impacte polític de la seva imputació per encobriment en el cas d'abús del seu exmarit a una menor tutelada. Un cas que, ha dit la política, "passarà a la història de la infàmia". De fet, la número dos de Ximo Puig, el president del País Valencià, ja havia anunciat que no aniria a l'executiva per no influir en la decisió de la formació. Fins ara, els dirigents de la coalició de govern havien tancat files amb ella, però des que el Tribunal Superior de Justícia anunciés la imputació, la pressió ha anat en augment.

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- No és costum a aquest país que un càrrec públic faci un pas al costat quan la justícia posa en qüestió la seva honorabilitat, acusant-lo formalment d’algun tipus de delicte. És veritat que en altres països de tradició democràtica es practica més l’honestedat exemplar, però encara que aquí siguem molt diferents no cal que ens flagel·lem innecessàriament; en altres contrades també hi ha excepcions  que confirmen la regla general de fer-se el ronsa a l’hora de plegar “per dignitat”. Sense anar més lluny el dròpol i mentider premier britànic Boris Jonhson.

En el cas de la senyora Oltra, al gest tardà de dimitir no li atribueixo cap mèrit perquè a més de a destemps l’ha fet a contracor - repetint la cançó enfadosa de ser víctima d’una infàmia i d’un complot -, sense tenir en compte el dret de l’autèntica víctima del cas (la nena abusada) a tenir garantida la protecció de la Generalitat, en tant que responsable dels menors tutelats. Tinguem les coses clares: a la senyora Oltra no se la va imputar perquè tingués res a veure amb la conducta porca del seu ex-marit, sinó perquè ella era la responsable del Departament Tutelar de menors, que malgrat ells rumors d’abusos que circulaven no va prendre d’ofici cap mesura per preservar els menors acollits. La senyora Oltra, per molt que avui es reboti contra els seus adversaris polítics, hem de tenir clar que ella no és la víctima de l’afer sinó que ho és la nena presumptament abusada per un monitor adscrit al servei de protecció de menors tutelats per la Generalitat valenciana.

Per altra banda, considero que seria imprescindible que per consens parlamentari unànime s’establís una mena de “Manual de Bones Pràctiques” perquè en tots els casos d’imputacions de polítics ocupant qualsevol parcel·la de poder immediatament després d’estar oficialment sota sospita fessin un pas al costat - no de renúncia definitiva a les funcions representatives o executives – sinó únicament a tall preventiu mentre no recaigués sentència ferma. Seria la millor manera de preservar l’honor i la presumpció d’innocència del polític o alt funcionari imputat, amb garantia de restitució immediata a les seves funcions si es declarada la seva innocència, amb tots els pronunciaments favorables i petició de responsabilitats als inductors d’acusacions falses. Perquè no trobo just que cap carrera política de persones imputades preventivament quedi esguerrada per calumnies, ja que la majoria de les vegades quan la veritat sura de la persona imputada ja només en queda el seu cadàver polític, degut a la penosa i inexplicable lentitud de la justícia. Tanmateix, la premsa hauria de contribuir després d’una sentència exculpatòria, a rescabalar l’honor de la persona falsament imputada dedicant tantes pàgines i publicitat a explicar l’exoneració com les que va dedicar a remenar la merda, per fer bullir l’olla o simplement per guanyar-se el sou dels seus propietaris. Un Manual d’aquesta mena potser  animaria els que es resisteixen a “fer un pas al costat” per preservar la seva credibilitat política mentre la seva conducta estigui sota sospita.    

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I A DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 21 de juny de 2022

 

LES OCUPACIONS DE PISOS PER MAFIES DE DELINQÜENTS.-

Carme Carrió, presidenta de l’associació de veïns del barri manresà de les Escodines, ha afirmat que a l’entitat no s’ha entès la manca de «compromís» d’ERC, Junts i Fem contra els problemes que pateixen d’ocupacions per part de delinqüents. Carrió ha recordat que el grup municipal del PSC va presentar al darrer ple una moció en la qual «es demanava treballar per un canvi de les lleis que emparen l’ocupació de pisos de manera il·legal per grups mafiosos que fan els seus negocis amb persones en pobresa extrema». I, també, perquè els cossos policials puguin desallotjar en 48 hores «als grups delinqüencials que de manera continuada ocupen i ocupen pisos provocant sobre els veïns de les escales o cases més properes un malson considerable de sorolls, brutícia i tràfic de drogues».

 

Carrió aclareix que no s’està referint a les ocupacions per part de famílies desprotegides amb fills, «que no tenen altra solució que la ocupació de pisos per subsistència personal i familiar». Dit això, «no entenc ni entenem que des del mateix ple no hi hagués un suport de tots els grups municipals» a la moció socialista. A més, manifesta el seu «desacord total» amb el grup polític que va defensar que si es considerava la proposta es criminalitzava l’ocupació en si. «Amics de la CUP, quants de vosaltres suporteu als vostres domicilis ocupacions de delinqüents que pertorben la vostra vida de manera considerable?», demana Carrió.

 

Tampoc entén que ERC i Junts en altres ciutats sí donin suport a propostes que dijous passat van rebutjar al ple. «No puc entendre que grups polítics progressistes que diuen que treballen per ajudar els més desfavorits us quedeu callats», assegura Carrió que afirma que a les Escodines «estem farts i tips de tot aquest desori que patim al nostre barri de manera continuada, i que tantes vegades ho estem posant de manifest en les reunions continuades del nostre Pla de Xoc. Fins a on arribarem?, quan serem escoltats els barris de la ciutat de Manresa que vivim dia rere dia aquest malestar impropi de ciutadans responsables amb les nostres situacions de malestar continuat?»

 Comentari: No cal afegir res més, la notícia ho diu tot.



dijous, 16 de juny de 2022

ÉS BO QUE, MALGRAT TOT, FEM PLANS PER DEMÀ

Vàries vegades al blog he alertat que la incertesa en que vivim, i que angoixa sobretot als que no són de la primera volada, vagi per llarg. Els més ingenus pensaven treure-se-la de sobre, l’angoixa, un cop posat un peu al coll de la pandèmia; però amb l’esclat inesperat d’una guerra esfereïdora, que no enfronta només territoris sinó que posa en joc l’hegemonia mundial entre orient i occident, i amb el reviscolament de variants inquietants del coronavirus convertit precipitadament per decret en “grip estacional”, ens haurem d’acostumar a conviure amb la incertesa durant generacions. I la incertesa condueix naturalment a la por, però el perill autèntic per a la humanitat no és que les persones tinguem por, sinó que la por ens acabi bloquejant les ganes de resistir. Almenys, en aquest sentit m’aixeca la moral constatar diàriament la quantitat de plans que fa la gent per demà – des de marxar de vacances de setmana santa a començar nous projectes de vida o, com en el meu cas, tenint en capella de veredicte quasi una dotzena de narracions presentades a premis literaris – aparcant, potser en opinió d’alguns temeràriament, la incertesa del futur. Em ve a la memòria ara una de les cançons que quan era jove vaig, com molts d’altres, identificar quasi com un cant a la resistència: ¿recordeu aquella estrofa de “I si canto trist” (1974), de Lluis Llach, que deia: “Jo no estimo la por, no la vull per a demà, no la vull per a avui, ni tampoc com a record...”

Deixar-se bloquejar per la por no permet viure el present de manera prou serena com per mirar el futur amb tranquil·litat, i segons com en casos de persones fràgils pot desencadenar un perillós desig de fugir. La incertesa i l’angoixa són tan aclapara-dores que àdhuc poden provocar por irracional, fins i tot d’allò que encara no ha passat ni sabem si passarà. Quan la realitat quotidiana ens deixa sense esma i ens fa trontollar les ganes de tirar endavant i de lluitar, sentint-nos temptats a plantar-nos amb un: “fins aquí he arribat, i com que no sé que m’espera, no em moc”, tinguem clar que de cap manera podem rendir-nos. Deixar de lluitar és la manera més covarda de rendir-se. Abans de la pandèmia tothom més o menys tenia fets o intuïts els seus plans de futur, els quals el llarg confinament i el pànic associat va fer que bastants es creuessin de braços esperant que el destí decidís; però cada dia n’estic més segur que una majoria vam reaccionar mirant d’adaptar-nos a la nova situació canviant d’estratègia i renovant el coratge per seguir fent plans. És cert que només amb la voluntat teòrica no n’hi havia prou, i que alguns se’n han sortit i d’altres potser no; ara bé, no tingueu cap dubte que dels que varen quedar-se paralitzats per la por o l’angoixa, la majoria han quedat malferits o ja crien malves. Tinc subratllat d’un reportatge que vaig llegir sobre un llegendari entrenador de beisbol, Vince Lombardi, una de les arengues que dedicava als seus jugadors quan tenien la moral de cul per terra, era: “Les batalles no sempre les guanya el més fort, o el més veloç; tard o d’hora, l’home que triomfa és aquell que creu que pot triomfar”.
Uns activistes de no sé quina església evangèlica de les moltes que estan escampades arreu, em van deixar a la bústia un prospecte que em va cridar l’atenció, perquè amb lletres destacades llançava un repte que no podia ser més optimista i oportú: “No vos preocupeu pel demà!”. A continuació, reproduïa unes paraules de Jesús, segons el testimoni de l’evangelista Mateu: “No passeu ànsia, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Si no recordo malament, aquestes paraules formen part del famós sermó de la muntanya en que, entre d’altres reflexions, Jesús va explicar que la preocupació excessiva no millora ni allarga la nostra vida i que no cal inquietar-se massa pel demà, que Déu ja cuidarà dels qui el serveixen (i dels que no el serveixen, què se n'ha de fer?, igual que cuida de les plantes i els animals. Reconec que els creients potser es tranquil·litzen amb aquestes paraules balsàmiques; però a mi, francament, em destaroten quan em pregunto com Déu pot permetre les barbaritats que es cometen per exemple a la guerra d’Ucraïna, a les 54 i escaig de guerres obertes arreu del món o enmig de les aigües dels mars que engoleixen refugiats que fugen de la misèria dels seus països, perquè quedant-se no hi veuen cap futur pel demà.
En fi, si mirem enrere, el llistat de coses que s’han fet malament i han portat la humanitat pel camí del pedregar són inacabables. La qüestió és si avui estem més a prop d’estimbar-nos pel precipici, que no pas abans. És a dir: cada dia que passa estem més en perill que fa un segle? Jo diria que de temptacions caïnites n’hi ha hagut des que el món és món, i no obstant això, “el demà” com a concepte no ha perillat mai d’extingir-se. Sempre hi ha un futur que espera que algú vulgui lluitar per ell. Si repasseu els diaris d’avui mateix, trobareu infinitat d’actes de tota mena i en tots els àmbits, que estan programats s’han preparat amb il.lusió des de fa dies. Encara que sembli una frivolitat, els quatre-cents llargs de vehicles que avui sortiran de Barcelona cap als seus destins de vacances porten encastada al front l’esperança en alguna mena de demà feliç. És sorprenent, doncs, com una mica de demà pot compensar una porció sencera d’ahir. A més a més de “dema”, moltes persones continuem tenint “somnis”. I com deia en Victor Hugo, “no hi ha res com un somni per crear el futur”.
En un d’aquests llibres d’autoajuda que a vegades et cauen a les mans, hi vaig llegir una frase que em va fer patxoca i que en moments que estic particularment fotut, repeteixo: “L’esperança és com el sol, si només creus en ell quan el veus, mai superaràs la nit”. Per favor, amics i amigues del blog, no us rendiu escolteu el que escolteu, perquè tot es relatiu. El problema és que a vegades ha de costar molt de resistir, quan t’has quedat més pelat que les rates. Francament, no trobo les paraules adequades en segon quins casos extrems, i si busco refugi en la fe encara és més difícil quan ningú t’explica perquè Déu – el déu que sigui – sembla que miri cap una altra banda, per exemple, quan es massacren criatures cada dia.
(Observació important: Mireu, ja sé que fa quatre dies vaig fer una parada tècnica per carregar piles. Sincerament, no en vaig tenir prou i farè com la mainada "vacances" fins passada la setmana santa. De fet, vosaltres potser també m'agraireu que no us doni la tabarra. Això sí, si en passés una de grossa, tornaré a corre-cuita, no perquè la meva opinió valgui d'alguna cosa sinó simplement per desfogar-me la mala llet i seguir encoratjar-vos a resistir).

dimecres, 6 d’abril de 2022

LA SANITAT PÚBLICA EN TÉ PER ESTONA D’ANAR AMB UN ESCLOP I UNA ESPARDENYA

 

El president de la Generalitat va assegurar que el compromís del seu govern per millorar la Sanitat era una prioritat, com es feia palès en el fet que la partida pressupostària que hi destina enguany era la millor dotada; en concret, un de cada tres euros de despesa. El que passa és que no és ben bé veritat, com succeeix quasi sempre amb les declaracions polítiques: es va estalviar de dir que el pressupost de Salut per al 2022 és inferior al gastat “realment” els dos anys anteriors. En efecte: el 2019, abans de la pandèmia, la conselleria tenia una dotació de 8 mil milions i escaig (que van acabar sent 10,5 milions a final de l’exercici); el 2020, l’any de la pandèmia, Salut tenia previst gastar-se'n 9,7 milions, que van acabar sent 13,4, milions després de moure cel i terra per augmentar els recursos necessaris per entomar la crisi de la Covid. i l’any 2021 el govern va prorrogar els pressupostos inicials de l’any anterior, acumulant un dèficit comptable semblant. De manera que allò que diu el president és cert considerant el muntant de les partides pressupostades inicialment, és a dir: la partida destinada el 2022 (11,2 milions) ha crescut en relació als pressupostos "inicials" d'anys anteriors, però és evident que la quantitat pressupostada pel 2022, és entre un 16% i un 20% inferior al que es va gastar realment els anys anteriors en tancar els exercicis. Faves comptades!

Ara bé, ni que s’hagués tingut en compte la despesa definitiva no n’hi hauria prou perquè l’assistència primària deixés d’arrossegar-se amb un esclop i una espardenya. El Sindicat de Metges de Catalunya, entre d’altres opinions de pes, considera que els diners destinats a Salut no són suficients ni de bon tros per capgirar les retallades sanitàries aplicades des de fa més d’una dècada, ni per millorar les condicions laborals i retributives dels professionals, ni per incrementar la plantilla de personal mèdic (vora d’un 40% dels metges i metgesses són extracomunitaris), ni per cobrir el relleu generacional, ni per renovar i mantenir les infraestructures i equipaments, ni per un llarg etcètera de necessitats. Un desastre! Només per no perdre pistonada qualitativa farien falta 5 mil milions més , i perquè realment fos creïble la prioritat de que es vanta el president, caldria que el govern expliqués d’on pensa treure els recursos per pagar tantes misses. A la meva manera de veure, doncs, crec que és necessària una reflexió molt en profunditat sobre el finançament, ja que la despesa corrent per garantir la sanitat pública universal – pandèmia i crisis migratòria a banda – creix exponencialment. Els nous medicaments i tractaments, per exemple, són cada vegada més cars, i l’augment de l’esperança de vida de la població, incrementa les patologies cròniques (després de la pandèmia, sobretot les mentals) i, per tant, les despeses es disparen més enllà de les previsions.

Com s’acabarà tot plegat? Vés a saber si com es preguntava al blog d'ahir la nostra amiga Carme Gelpi, comentant la reflexió del dia: - “¿qui tindrà cura dels malalts mentals que la nostra pudenta societat ha generat, i diguem-ho clar, els polítics i les seves polítiques ràncies i miserables? Potser seria bo de reflexionar-hi i preveure què ens pot passar si els malalts mentals deixen de ser atesos. ¿Els deixaran lligats a les UCIS psiquiàtriques en ple segle 21?” Ens van vendre que teníem un dels millors sistemes sanitaris d’Europa i que els nostres professionals tenen tan bona formació que quan decideixen anar a treballar a l’estranger - perquè "la millor sanitat del món" els hi ofereix només que sous miserables i contractes precaris, els esperen amb els braços oberts a fora. Un metge de família es dolia fa poc, en unes declaracions a Regió-7, que: “El sistema sanitari català sempre ha jugat la carta de la vocació; però, amb els anys t’adones que amb la vocació no menges”. L’ICS ara voldria contractar metges de família, però la borsa de treball està buida i inclús ha prés la iniciativa insòlita d'oferir incentius o primes als MIR que vulguin dedicar-se a la medicina primària. El cas és que gent formada aquí - sabeu quan costa formar un metge? -, si s’ho poden manegar familiarment, prefereixen anar a treballar a una altra comunitat o directament a l’estranger. Qui en té la culpa d’aquesta sequera “vocacional i patriòtica”?

La culpa és molt negra, i com sempre passa, ningú se'n fa responsable; però, el cas és que els darrers anys hi ha hagut molt poca oferta de feina i la poca que ha existit era de mala qualitat, i els escadussers contractes que s’han fet han estat eventuals i de curta durada. Alguns, fins i tot d’un dia. De la bona feina dels metges de família, tanmateix, en depèn l’eficiència dels CAP, i la consolidació de la relació estable amb els pacients és una característica inherent a l’excel·lència de l’assistència primària. La institució nostrada del metge de capçalera, que es basava en la confiança i en l’empatia entre metge i malalt, avui és impossible perquè en prou feines metges i pacients tenen temps de conèixer-se mútuament, i des de la pandèmia aquesta relació ha anat a pitjor degut als entrebancs per aconseguir una visita presencial. Costa d’entendre que l’atenció primària hagi tingut menys recursos i menys facilitats per contractar professionals que altres nivells assistencials; però em temo que no és pas per casualitat. És la conseqüència de que les prioritats en política sanitària catalana – el canvi de prioritats les van inaugurar les esporgades a consciència del sistema "ideades" pel conseller Boris Ruiz amb el nihil obstat del llavors president Artur Mas, encaterinats ambdós temeràriament per la privatització poc a poc de la sanitat pública -, no contemplaven oferir sous dignes, ni condicions de treball decents; ni activar polítiques per dotar una atenció primària de prestigi, amb autonomia, capacitat de decisió clínica i de lideratge dins el sistema. I, de passada, desempallegar la teràpia de la gestió de la paperassa administrativa que distreu el professionals de les seves funcions terapèutiques envers els pacients.

Amb sis onades de covid a l’esquena, sumades a una dècada de retallades, de privatitzacions, d’infra-finançament i de fuga de talent, l’atenció primària quasi és un erm i, el pitjor de tot plegat, és que en un escenari de centraletes col·lapsades, de paperassa abusiva i de llistes d’espera impresentables i descontrolades, el personal administratiu ha d’entomar si us plau per força, la majoria sense estar degudament ensinistrat, la frustració de la ciutadania. L’OMS recomana que del total del pressupost destinat a Salut, l’atenció primària en rebi un 25% per garantir un servei fort i estable. Voleu que us recordi quin és el percentatge que s’hi aplica realment en els pressupostos actuals? No us ho dic, perquè no us caigui la cara de vergonya aliena. ¿Qui sap si els polítics, els gestors, els que definitiva prenen les decisions en matèria de sanitat pública, posen gaire sovint els peus en un CAP com a usuaris? I en suposat que alguns ho fessin, no busquen la manera de no fer cua com els altres? ¿Saben qui és el seu metge de capçalera del Seguro tota aquesta colla de vividors que acabo de citar? Un expert defenestrat per l'establishment, en Vicente Ortun, catedràtic emèrit de la Pompeu Fabra i exdegà del Departament d’Economia i Empresa, va gosar pronosticar va dies una heretgia política: “si no s’és conscient de la importància de l’atenció primària per al sistema sanitari, els CAP es convertiran en centres d’assistència dels pobres”. No ho voldria dir perquè no sembli una maldat, però és un fet la peculiaritat del nostre sistema sanitari, en el sentit que l’Estat ofereix als seus funcionaris i molts dels seus treballadors públics – professors, mestres, jutges, parlamentaris, militars i policies –. una atenció primària diferenciada del sistema públic de Salut mitjançant contractes amb Mútues privades. Quina paradoxa, doncs, que els que més defensen de cara a la galeria la sanitat pública, siguin els que menys la fan servir! I no afegeixo res més, per a no desbarrar.

dilluns, 4 d’abril de 2022

EL PIB I L’ESTAT DEL BENESTAR

 

En primer lloc: on està escrit que el PIB l’hàgim de considerar com a únic indicador de la bona o mala salut de l’estat del benestar? Potser ja comença a ser hora de revisar la metodologia i treure la pols d’altres “vaques sagrades” del nomenclàtor diguem-ne “capitalista”, amb que els encantats de la vida amb les teories neoliberals de la globalització a tremuja, ens han amargat la vida la darrera dècada. Vàrem encetar el segle acollonits per un elf burleta, malcarat i poc de fiar que anomenàvem “prima de risc”; i fins i tot els més analfabets en terminologia financera acabarem pendents de les fluctuacions que detectava aquest baròmetre desguitarrat, en mans dels que vigilen amb ulls de voltor per compte de vés a saber qui, la solvència econòmica dels països. Els “indicadors econòmics” ens han condicionat des de la bilirubina al bon humor, començant pels índex de referència de les hipoteques fins tots els inacabables llistats d’histèrics, hipersensibles i, sobretot covards, coeficients financers. Sota la influència de tota aquesta nomenclatura incomprensible per a la gran majoria dels ciutadans rasos, s’ha estat congriant perillosament entre aquest col·lectiu de víctimes propiciatòries de la globalització un clima de desconfiança envers la viabilitat d’un futur sostenible a mig i llar termini, en part degut a la inseguretat que produeixen tota aquest repertori d’indicadors virtuals que, en teoria, haurien de servir per desencallar els fulls de ruta aconsellables per evitar trompades. El que passa és que aquestes senyals d’alarma o de mesura són tan complexes, influenciables i volàtils que massa vegades no són prou fiables com per eliminar l’angoixa i fer-nos recuperar l’equilibri emocional.

Després de sentir tantes vegades, com si fos un mantra, que cal “canviar els paràmetres”, em dol confessar que encara ningú m’ha concretat en un llenguatge entenedor pels profans com jo, de quins paràmetres estem parlant; perquè si del que es tractés fos de repensar seriosament les tesis econòmiques, polítiques i socials en que s’ha abeurat la doctrina i la filosofia aplicada fins ara pels governants - i que ens ha portat a les portes del desastre en que s’està convertint, per exemple, la societat occidental -, no trobo que els nous xamans de la política i de l’economia s’hi esforcin massa per tenir apunt en les seves avaluacions programàtiques principis, valors i plans per fer créixer l’economia cohesionant la societat i fent sostenible a l’ensems el planeta; és a dir: uns nous paràmetres que marquin la diferència amb els actuals. En tot cas, el màxim que alguns polítics de bona fe aconsegueixen és un rentat de cara que salvi les aparences i faci més mengívoles les regles de joc d’un hipotètic i llunyà nou ordre mundial més humanístic; però enlloc veig que se’ns proposi que es mesurin de diferent manera de com s’ha estat fent fins ara paràmetres tan determinants, per exemple, com el nivell de creixement intel·lectual o el grau de benestar d’un país.

M’agradaria que enlloc d’atabalar-nos amb el PIB prestéssim atenció també a uns índex molt més efectius, de cara a implementar un vertader canvi de paràmetres, com són mesurar els desenvolupaments humà, de gènere, d’igualtat o de pobresa, fins a definir una mena d’índex de la felicitat. Si de veritat hi hagués una nova generació política il·lusionada i compromesa per canviar paràmetres arnats, hauria de començar per deixar de banda la doctrina del creixement econòmic “a qualsevol preu”. A nova Zelanda, per cert governada per una dona carismàtica com la Jacinta Arden, enlloc d’aprovar com nosaltres uns “pressupostos generals de l’Estat”, a l’estil més tradicional d’una administració burocràtica, el Parlament d’aquell país discuteix les partides d’uns “pressupostos del benestar”. I com és defineix, preguntareu, aquest benestar? ¿En que hi hagi una tira llarga de subvencions i ajudes a fons perdut per triar i remenar, incentivant la rutina del mínim esforç sota les faldilles del “pare Estat”, o atiant les iniciatives creatives, productives i competitives de gent emprenedora que ajudi a crear llocs de treball ben pagats? Fixant-nos en el nostre país, quan passem vergonya per duplicar a la baixa els registres de desenvolupament econòmic que exhibeixen els currículums de la majoria de països de la UE, ens hem preguntat com s’ha arribat al desastre del nostre teixit industrial?

A la meva manera de veure, alguna cosa hi deu tenir a veure que en els darrers trenta anys la manca d’estabilitat laboral dels llocs de treball (sigui a la industria o als serveis) – la temporalitat és el principal factor de corrosió d’una xarxa productiva eficient que vulgui marcar diferència generant valor afegit de qualitat -, ha caracteritzat l’ocupació precària en amplis sectors, tan privats com públics (la temporalitat en Sanitat és denigrant), evitant com si fos un pecat l’augment estructural de la despesa administrativa. Com a conseqüència d’aquesta política industrial i econòmica més que de baixa volada totalment eixorca, ens ha quedat un teixit productiu industrial en la seva majoria compost de petites o diminutes empreses, amb baixos salaris i escàs valor afegit que aporta molta ocupació temporal en èpoques de creixement puntual i que la destrueix en arribar la crisis, i en empreses grans propietat de multinacionals que tenen lluny de casa nostra la tecnologia i el poder de decisió. Cada vegada coincideixen més els economistes en el diagnòstic de la situació precària de la nostra economia industrial: des dels anys vuitanta, baixa productivitat, alta temporalitat, intensa creació de llocs de treball en èpoques d’expansió i fort augment de l’atur en la recessió, són cares d’un mateix poliedre: el de l’encasellament crònic en paràmetres de baixa qualitat”.

Ara bé, canviar els paràmetres no és qüestió d’un dia per altre, sinó que cal un procés cultural lent, laboriós i continuat, iniciat des de les beceroles (l’escola, la formació tècnica professional i la universitària). Com en la construcció d’edificis, no pot reeixir cap projecte econòmic ni social que comenci per la teulada i menystingui els ciments com s’està tolerant des dels diferents governs que es configuri la societat del demà. Tanmateix, perquè es doni el consens social imprescindible cal que els paràmetres que s’hagin de canviar no siguin confusos, que estiguin destinats a solucionar els problemes reals que les persones perceben cada dia, que no siguin especulatius, ni populistes, ni producte del pànic. I sobretot, que no s’adoptin per mimetitzar allò que fan des de fa temps els veïns, una mala costum bastant arrelada en un país consumit per la mandra atàvica del “que inventen ellos!” No estar pendents a totes hores del PIB, potser seria un primer pas per consensuar uns pressupostos pel benestar. Però ho veig difícil mentre perdem el temps amb polèmiques tan estèrils i artificials com imposar per llei una llengua a l’escola que no reflecteix la realitat del carrer, ni la pròpia realitat practica que hom viu a les aules, a les llars i als espais d’oci nocturn, o gastar energies, hores i calers en promocions i referèndums, per aconseguir amb calçador uns jocs olímpics d’hivern a vint anys vista, on l’element principal (la neu) no està ni tan sols garantida.

dijous, 31 de març de 2022

UNA PLANTOFADA QUE HA PORTAT MOLTA CUA I POSAT EN RELLEU MOLTA HIPOCRESIA

 

L’actor Will Smith, en plena cerimònia dels Oscars, va pujar a l’escenari i va endinyar una senyora plantofada als morros del presentador de la gala, l’humorista Cris Rock, després que aquest deixés anar una broma impertinent i sense cap relació amb l'acte que es celebrava, en relació a la caiguda de cabell (alopècia) que pateix la dona de l’actor, la Jada, com a seqüela de la quimioteràpia. La reacció de l’actor ha generat els darrers dies un debat divers i crispat, en molts de casos instrumentalitzat ideològicament per acusar-lo de comportament masclista i de fomentar la masculinitat tòxica; en canvi, el comportament impresentable del còmic que va encendre el misto, ha rebut moltes menys crítiques malgrat se havia ridiculitzat en públic la imatge d’una dona a causa d’un problema de salut. L’actor, va justificar la seva reacció airada, dient que: “els acudits sobre mi són part de la meva feina, però un acudit sobre la condició mèdica de la meva dona em va resultar difícil de suportar i vaig reaccionar de manera emocional”. Després, suposo que aconsellat pels seus relacions públiques, va matisar en un post a Instagram que: “no hi ha lloc per la violència, en un món d’amor i bondat”. Els que condemnen i abominen la bufetada de Will Smith potser convindria que recordessin les declaracions del papa Francesc l’any 2015, en tornant d’un viatge pastoral a les Filipines, i que responent una pregunta d’un periodista sobre l’abús de la llibertat d’expressió, va contestar sense embuts: “Si insultan a mi mamá, pueden esperarse un puñetazo. ¡Es normal!”

Partint de la base que la violència, en totes les seves formes (inclosa quan s’utilitza la paraula com a arma), és verinosa i destructiva; qui sap si per ser honestos no hauríem de preguntar-nos què haguéssim fet nosaltres, en unes circumstàncies semblants a les de l’actor americà. I el que estigui lliure de mals pensaments, que tiri la primera pedra. A la meva manera de veure, en el col·lectiu d’humoristes hi ha gent molt intel·ligent que domina la finesa de provocar la rialla sense necessitat d’incomodar o desconcertar l’auditori, però també per desgracia n’hi ha una colla que destil·len mala llet cada vegada que pretenen fer “una gracieta” i que estan convençuts que quan més grossa la diguin i més descaradament es comportin, sense respectar cap línia vermella, més famosos seran. I si algú els renya reivindiquen un malentès “dret a la sàtira” superior en la seva opinió al “dret a l’honor”, que reclamin els que se sentin ofesos. Existeixen tants tipus d’humor com persones al món. Cadascú té una forma de fer riure pròpia i també d’interpretar les bromes. Però no es pot confondre la sàtira o la ironia, inclús el sarcasme, amb fer befa d’algú a causa d’un defecte físic o de la seva orientació sexual, per exemple. I és que hi ha una gran diferència entre riure amb algú o riure’s d’algú, no trobeu?

A “Psychology Today”, una prestigiosa revista de divulgació psicològica publicada als Estats Units des de 1967, l’expert Ronald Riggio va escriure un article de referència, humor resumint l'humor en quatre tipus. 1). L’humor d’afiliació, que s’utilitza per unir, és a dir, per fer riure totes les persones d’un grup. És per això que se sol basar en bromes sobre fets quotidians o situacions que hem viscut i amb les que tothom s’hi pot sentir identificat, perquè crea una sensació de companyerisme i benestar. 2)- L’humor agressiu, que es basa en la humiliació i la burla. És típic d’humoristes professionals que es riuen de persones conegudes per fer gràcia. Aquest tipus d’humor pot ser perillós, sobretot si envaeix l’àmbit privat d'aquestes persones, perquè pot ferir sentiments, dignitat i malmetre l’autoestima. 3)- L’humor d’auto millora, que s'identifica com la capacitat de riure’s d’un mateix de manera positiva i sana, que ben gestionat pot treure ferro a situacions complicades i a disminuir l’estrès. 4)- L’humor contraproduent, que també consisteix en riure’s d’un mateix, però en negatiu. És a dir, de fer bromes menyspreant-se, fent-se la víctima, que no fa gràcia perquè pot fer sentir incòmodes els que escolten aquest acudits, mentre que a qui el practica pot acabar afectant-li l'amor propi. Francament, aplicant aquestes definicions a l’incident de la gala dels Oscars, ¿oi que els acudits de l’humorista presentador els hauríem de classificar en el grup d’humor “agressiu?

Jo, que més d’una vegada m’apunto a la ironia per fer més digeribles les meves reflexions. avui en principi volia posar en relleu com en són d’esperpèntiques algunes “taules de diàleg” per resoldre conflictes, a la vista de com ho pelen amb la muntada entre Rússia i Ucraïna, amb Turquia d’àrbitre i amfitriona, on tots desconfien de tots tant que la delegació ucraïnesa té ordres estrictes de no menjar ni beure res que no s’ho portin ells de casa, i el propi amfitrió, el president turc, ostentosament va declinar encaixar la mà amb cap dels seus convidats, suposo que per precaució. Espero que a las converses entre Catalunya i Espanya, els participant a la taula de diàleg no tinguin tanta por de ser enverinats. Escenes com aquesta de la mesa de pau sí que és per petar-s’hi de riure! En fi, continuem la nostra: en l’univers d'Internet han fet forrolla els anomenats “mems” que, en principi, es volen vendre com una mena de “píndoles d’humor”, i que els utilitza tothom sabent que arrosseguen una càrrega d’ideologia més o menys camuflada en els seus continguts, i els seus principals usuaris, llevat de quatre despistats, pertanyen de lluny o d’aprop a grups feixistes, neonazis i conservadors. De fet, la inexplicable arribada de Trump al poder estigué precedida de carretades de mems tòxics i falsos.

En definitiva, la història demostra d'antuvi que el poder i l’establishment que el recolza no són amics de la rialla franca. Les religions, en general, tampoc són fans de l’humor i només referint-nos a la nostra, hi trobem “perles” que fan literalment pixar de riure del carques que són. El bisbe Climent d’Alexandria, per exemple, aconsellava als bons cristians: “no creure’s res del que diguin les persones que es dediquen a fer riure”. I sant Lleandre maleeix “la grolleria d’estar sempre de filis procurant que els altres s’ho passin bé fent el pallasso”. Per tant, anem amb compte: per protegir la llibertat d’expressió no es pot permetre ni als Estats, ni a les Esglésies, ni al Diner que dictin les normes sobre què és acceptable o no en matèria d’humor. Les línies vermelles dels acudits les han de fixar les consciències dels propis humoristes, potser simplement aplicant-se el més elemental dels principis ètics: “el que no t’agradaria que diguessin de tu, no ho diguis dels altres". En resum i per no allargar-me: arrel del debat que ha desencadenat la bufetada d’en Will Smith, hem de reconèixer que moltes persones amb les seves opinions han fet palès fins a quin punt en aquest món es pot arribar a ser hipòcrita, a vegades.