dijous, 23 de setembre de 2021

UN CONTE, COM A BENVINGUDA A LA TARDOR

 

(Aquest conte el vaig escriure en homenatge a l’amic pintor Josep Vila Closes, traspassat la primavera del 2005. El relat va guanyar el primer premi del 5è Concurs de Poesia i Narrativa de l’AA.VV. Plaça Catalunya, de Manresa, l’any 2009)

I)- Ningú se la creu; però tant se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou, veient com a aquell carallot li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot mentre ho explicava el deix de papissota que li havia quedat a la nena després de la trompada, per fer més gràcia. Des d’aquella traïció, la nena va deixar dit a sa mare que no volia veure més aquell capsigrany, que no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta, i li semblà que no pensava fer-li’n gaire cabal del que li acabava de dir.

- A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria? – li va preguntar, fent aquell posat de màrtir que a la nena tant fastiguejava, i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret manllevat de la seva colli-ta de frases fetes. En efecte, no va trigar gens a escopir-lo: - no veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!

Sa mare, no només no l’entenia sinó que no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés, ja que no deu ser el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a escanyolida, que fer-ho amb una fardassa de quasi disset, que s’hi havia tornat a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa per no fer-li mal; a vegades hagués volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.

En el seu estat, no és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes. Per això li sabia greu que, justament sa mare, no fes una mica més d’esforç per creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués a una mena de penitència auto-imposada per purgar vés a saber quin pecat imaginari o per implorar – posant com a penyora l'abnegació amb sa filla – un miracle impossible per a la nena. No ho podria pas assegurar amb tota certesa, però a vega-des se li acudia que sa mare patia del mal de “sentir-se culpable”. El que no tenia volta de fulla era que es negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà – que sa filla es quedaria definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.

No obstant això, el que més li dolia a la nena era que sa mare no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i patir, com si mai hagués passat res de res d’allò que va passar. Fins i tot, amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que sa pare va agafar de gairell i una mica massa de pressa. Segons sa mare, per culpa d’ella que havia posat nerviós el pare de tan repetir-li que anés amb compte perquè darrerament conduint s’envelava massa. Aquest era el drama que d’ençà de l’accident s’havia instal·lat a casa: que sa mare feia cinc anys que es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre tots dos – ella i el seu home - li varen fer a sa filla, perjudici del que voldria rescabalar-se'n com fos per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena lluny de qualsevol ressentiment maliciós ni de cap esperança incerta, només maldava perquè sa mare li fes cas quan li explicava que tot sovint la feia petar amb el pare mort, des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament, qui se la podia empassar una bola com aquesta?

II)- Mai hauria dit que amb el pare mort pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si l’entenia: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava tant el pensament que s'anticipava a la resposta. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es passegés davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de veïns del barri de quina fisonomia només se’n recordava vagament, d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar pel balcó acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.

De bon principi, com us dic, venien de bracet tots plegats; però d’un temps ençà ja gosaven, rai, de treure-hi el nas al finestral tot solets i, sempre que podien, fins i tot es quedaven rondant una bona estona pel balcó fent-li companyia. No pas sempre, ja que alguns dies més aviat aquelles trobades semblaven visites de metge: passaven de resquitllada com si els visitants tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven i tal com la nena diu: això és l’únic que importa. Inclús alguna vegada acompanyaven son pare gent que a ella no li sonaven de res d’haver-les vistes al barri, però amb els quals de seguida també feia barrila.

El pare, en canvi, era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li una sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps i que sabia li faria il·lusió de saludar. L’altre dia, sense anar més lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable, que sempre que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de pintura ràpida, la deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa - els seus colors preferits – a la tela del quadre que enllestia contrarellotge.

El senyor Josep, aquell dia que el pare va portar-lo al balcó, prenia de la mà com si fossin criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que volgué presentar a la nena: - Mira, patufeta, saluda al dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pinta mones com jo, que ha ha traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament entre tots tres anem a plantar els nostres cavallets al cim de Coll-baix, per deixar-nos embriagar per la posta de sol esplèndida que es prepara per avui.

Quan, trasbalsada i sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar tot, fil per randa al seu cosí, aquest se la va quedar mirant com un estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara, com un imbècil.

III) - En la soledat del dormitori, estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil d’entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs i hipòcrites de falsa compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona de saludar-la no sabéssim què dir-li i fotessin el camp, abandonant-la sota un cobre-llit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per primera vegada al pare palplantat davant el finestral. De primer, no era més que un núvol despistat; però, en parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamon el contorn precís del rostre enyorat. En adonar-se que la nena l’havia reconegut, son pare va somriure-li i picant l’ullet amb picardia, li va dir: - què et pensaves, princesa, que no ens veuríem mai més?

Allavonces li va revelar el gran secret del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel cel dels pobles i viles on varen viure. Però no tots ho fan, només els que accepten ressuscitar d’aquesta forma reeixida. Son pare li va assegurar que convertir-se en núvol era la forma més agradable de trascolar l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar una bona colla d’amics núvols amb qui avenir-se.

Els núvols, li va confessar son pare que malgrat no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el vent arrossega i escampa, en quins lloms s’hi enfilen els esperits, afaiçonant-los amb llur personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les flors dels balcons i terrasses de les ciutats. El que passava, però, és que no tots els núvols es deixaven muntar pacíficament. Alguns estaven posseïts - des arran mateix de les lleres dels rius o de les bancades del mar - per dimonis, que són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant panxades d’aigua o de pedra en glopades amenaçadores, barallant-se violentament entre elles fent saltar llamps i centelles a cada trompada.

Mentre son pare, embolcallat en el núvol tranquil en que viatjava aquell matí, li explicava tot això, la nena barrufava. Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus amics, sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja. Tant contenta com se sentia i sa seva mare, en canvi, només tenia ganes de plorar. Però s’ha acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia que pugui ésser lliure en un núvol com son pare o el senyor Vila Closes.

IV) - Feia dies que el sol picava de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De sobte, un cap de núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral, per fer-se notar descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, s’haurien adonat que només el balcó de la casa de la nena estava mullat.

dimecres, 22 de setembre de 2021

QUAN M’INSULTEN PENSO: AMB LES PEDRES QUE EM TIREN, CONSTRUIRÉ CASA MEUA

No és meu el pensament, és un aforisme tibetà per plantar cara els insults i les ofenses, siguin a persones físiques o a ideologies. Els insults o penjaments són paraules cantelludes que utilitzen males persones amb la intenció de fer mal, sovint simplement per fer mal o ofendre. Esclar que com a qualsevol mortal, quan t’insulten el primer que et passa pel cap i que et ve de gust és no deixar per l’endemà respondre “adequadament”; però, potser l’actitud més aconsellable seria limitar-nos a “contestar”. I és que malgrat els mots “respondre” i “contestar” solen emprar-se com a sinònims, igual que en molts altres casos del vocabulari domèstic cada paraula té matisos i en el cas dels insults jo diria que s’escau més “contestar” que no pas “respondre”, quina paraula té un significat més neutre, potser administratiu fins i tot. Steve Jobs, el carismàtic informàtic fundador de “Apple”, a qui els seus detractors li han arribat a dir de tot, recomanava mitja dotzena de consells sobre com reaccionar davant un insult personal, i el més sorprenent de tot és que, a part d’allò de comptar fins a vint abans de badar boca, aconsellava donar per la banda a l’insultador. “Si se li dona a entendre que té una part de raó, se’l deixa desarmat i s’hi pot parlar” – deia convençut del seu mètode.

El gat vell en política, Joan Tardà, que com sabeu és dels que no té pèls a la llengua, opina semblant a Jobs tant si es tracta d’insults personals com col.lectius que bescanten els drets civils de les persones o de l’activitat democràtica com a forma de conviure; però, recomana contestar a la catalana: “cívicament, pacíficament i democràticament”. El republicà assevera que actualment s’està intentant crear a aquest país un escenari “en que sigui possible criminalitzar processos democràtics”, i demana no caure en el “parany”. “Ens volen violents, volen respostes desaforades”, reflexiona. I afegeix que quan el que està en joc ja no és l’opció o no a la independència, sinó els mateixos drets civils: - “l’hora és greu i toca respondre”. Tanmateix, el filòsof Josep Ramoneda, davant la proliferació d’insults, desqualificacions i rampells d’odi, proposa uns quants criteris per tornar-s’hi com cal: "a) llibertat d’expressió, i que cadascú digui el que vulgui i que cada espai mediàtic sigui lliure de decidir a qui vol donar veu i a qui no, que serà al mateix temps una bona manera que cadascú es retrati; b) combat ideològic, però no tant per la via frontal del cos a cos com per la via de la crítica sistemàtica de qualsevol idea o proposta que porti la música recurrent de l’extrema dreta: masclisme, franquisme, neofeixisme, racisme, xenofòbia i un llarg etcètera; c) aïllament, ni una sola complicitat política o de qualsevol altra mena amb els partits que vehiculen aquests discursos, i d) una reflexió seriosa sobre per què aquests grups reben reconeixement i acceptació, que té molt a veure amb el desconcert de la socialdemocràcia i de l’esquerra en general, que en el pas del capitalisme industrial al postfinancer han perdut, si se’m permet dir-ho així, una part del poble".

És curiós, però fa trenta i pico d’anys que aquella TV3 que sovint es critica per “adoctrinar” l’audiència, va tenir la bona idea d’emetre una sèrie – Bola de Drac – que va donar l’oportunitat a milers de nens catalans d’aprendre a substituir el vocabulari groller d’insults i renecs que sentien a casa o inclús entre els amics (des de fill de puta a subnormal, per recordar-ne dos dels més corrents), per un reguitzell de paraules més divertides i suaus, dites una mica a tall de broma i, sobretot, malgrat qui les emprés estigués enfaristolat en una crisi d’empipament, feien menys mal les del lèxic d’en Vegeta, el superguerrer més malcarat i carismàtic de tot l’espai exterior. Paraules com Microbi, Mig pollet, Petarrell, Merda seca, Manefla, Patata, Pallasso, Sabatot, Fantasmot, Baliga-balaga, etcètera, feren forrolla durant una llarga temporada als patis de les escoles i llars d’infants.

Per desgràcia, d’aquell lèxic amable ja en queda poca cosa menys que el record, i s’està imposant de nou entre la mainada un vocabulari sovint importat i bastant més groller i agressiu, que inclús els guionistes de produccions audiovisuals de gran audiència no estalvien, suposo perquè pensen que la grolleria, els insults i els renecs recargolats i a mig camí de l’ofensa cruel, retraten molt millor la realitat social del món en que vivim que no pas els reprimits mots que engargamellaven els personatges d’aquella mítica sèrie japonesa, que no obstant el rerefons de violència o d’acció que no podia es dissimular, almenys mimava el llenguatge. Avui, vés a saber com, o potser sí que ho sabem però considerem millor callar-nos-ho perquè és “políticament incorrecte” manifestar-ho. És a dir: que l’aiguabarreig producte de la diversitat cultural que predomina a les aules, als esbarjos i, sobretot, als locals d’oci, és el culpable de que aquelles “carrinclonades” col·loquials del Bola de Drac i d’altres com els Super Tres, hagin passat a la història sense que des de les llars, els pares facin gran cosa per redreçar la deriva que està prenent el llenguatge quotidià i, en certa manera l`educació en general, entesa com el clima que s’hauria de respirar entre fills, pares i docents perquè es recuperin els sentiments, els instints, els pensaments i els valors indispensables per avançar. L’actiu més important de qualsevol persona és la seva ment, independentment de com es guanyi la vida. Qui sap si per aquesta raó es dona tanta importància a la salut mental. Espero que amb aquesta reflexió hagi donat resposta a la pregunta de l’amiga Magda Escola, sobre com reaccionar davant els insults. Si no ho he aconseguit, és que no en sé més. 

dimarts, 21 de setembre de 2021

EN JOAN M’HA DIT QUE S’ESTÀ FENT LA MALETA.-

 

Ens vàrem retrobar ahir, a la sortida del funeral d’un amic comú. I, francament, si no arriba a ser per ell que em va fer una ganyota com volen dir: que no te’n recordes de qui sóc?, jo no l’hagués pas reconegut. De fet, feia una bona temporada que l’havia perdut de vista, però no era el temps qui me n’havia esborrat la fesomia sinó que aquell home que m’estava interpel·lat no tenia cap retirada amb el paio que jo recordava de la darrera vegada que el tinc present: era més escanyolit, sense bigoti i amb el cabell pelat al zero com quan fèiem la mili. Però, sobretot, el que més desdibuixava el seu record era la “carona” que feia, una expressió que li havia sentit dir a ma mare, sempre referint-se a algú amb poca salut. Com que feia tan de temps que ens havíem perdut de vista, després d’haver sigut cul i merda quasi des que anàvem a escola amb calça curta fins que va passar allò de la feina, i va anar-se’n a viure lluny del poble.

Bé, amb “allò de la feina” vull dir quan al despatx on treballàvem tots dos varen fer net de mitja plantilla perquè en Jesús, l’amo, deia que amb la crisi no tenien tants clients i no es guanyava la vida com abans. I com que en Joan ja passava de la cinquantena, va ser un dels primers a qui va tocar el rebre. Em va saber greu, la veritat sigui dita; però, jo també m’acostava a l’edat crítica i he de confessar que em vaig sentir alleugerit de que no em toqués la ribotada. No sé si llavors se’m va notar a la cara l’alegria continguda, però el cas és que en Joan quan se’m va acomiadar per anar-se’n no sé on per refer la vida, em va mig retreure que no li hagués fet gaire costat enmig del tràngol. Li podia haver dit que fou per la vergonya que em feia que a ell li hagués tocat la mala ratxa i a mi no, com si n’hagués tingut la culpa; encara que no pogués evitar alegrar-me’n de la meva xamba. Sigui com sigui, avui en retrobar-nos no m’ha pas semblat que m’ho tingués en compte. Al contrari, m’ha convidat a fer una beguda al bar de davant de l’església, i quan jo, per encetar una conversa de conveniència, li he preguntat com li anaven les coses, m’ha deixat parat amb una resposta que m’ha sonat a estirabot perquè feia temps no li escoltava a ningú; però, que recordava amb mala astrugància des del dia que l’avi, quan jo era encara petit, va dir-me: “nano, m’estic fent la maleta”. I al cap de quatre dies justos es va morir.

Malgrat era tan evident per mi, doncs, de què m’estava parlant en Joan, vaig dissimular preguntant-li si se n’anava de viatge. A vegades, llamp me mau!, em faig el murri expressament per no seguir el biaix d’una conversa que prefereixo no tenir. Tant se val!, perquè tampoc va fer-ne cas d’aquesta meva poca traça per enfocar assumptes delicats, i com si estiguéssim compartint la xerrada més natural del món, em va confirmar el que jo em temia però que no volia acceptar: que en Joan ja veia "les tres pedretes" a tocar i que tenia molt clar que li havia arribat l’hora de fer la maleta, si no volia anar-se’n a l’altre barri en pilotes. “No m’agafaran pas, rai, amb els pixats al ventre” – em va assegurar a continuació. I quan en un intent de desdir-me de la meva poca vista d’abans li he respòs amb un ambigu: vaja quines coses de dir!, ell m’ha parlat amb una serenitat que, francament, li envejo, de com s’està preparant per si de cas després del darrer esbufec es troba amb quelcom més que un immens forat negre. D’aquí ve això de “fer-se la maleta”. - “Jo no era de missa – ha afegit - ja ho saps bé prou; però, ara que falta poc no les tinc totes i prefereixo deixar tots els melics lligats, per si de cas. Ja que he arribat a la conclusió que per molt que alguns es facin el pinxo, quan t’arriba l’hora et cagues a les calces. Si és que te n’adones és clar! I jo, per sort o per desgràcia tinc clar del mal que he de morir. No trigaré massa, perquè els metges ja m'han sentenciat i estic en capella, però tant se me’n fot quan sigui; jo ja tindré la maleta a punt i no saps com em tranquil•litza veure-la al costat del llit”.

La mare que et va parir, Joan! Ja m’has deixat teca per rumiar uns quants dies; però, a la sortida d’un funeral aquesta mena de converses no són les més apropiades. O potser sí, vés a saber! Respecte de la mort hi ha gent que pensa massa i empara els seus sentiments en frases categòriques que sonen bé, però que ben mirat no diuen res. El filòsof francès Edgar Morin, inventor de l’anomenat “pensament complex”, per exemple, em va deixar parat amb una afirmació que respon exactament al què us estava dient: “No miro a la mort: és ella qui de vegades em ve a mirar”. Brillant! Però, per mi sense suc ni bruc.

No he sabut què dir-li a en Joan, de fet tampoc sé si esperava que li digués alguna cosa. Es fotut que enmig d’una conversa delicada no trobeu les paraules adequades; però, no us hi amoïneu, per molt greu que us sàpiga quedar-vos sense saber què dir en un moment donat, tard o d’hora us adonareu que les paraules adequades sovint solen arribar quan ja es massa tard perquè facin efecte.

 

dilluns, 20 de setembre de 2021

NO TENIR PÈLS A LA LLENGUA, AMB SENY, AJUDA A L’EQUILIBRI EMOCIONAL DE LES PERSONES.

Guardar-se les opinions, els retrets, les “cosetes” en general, acaba fent “mala sang” o diposita petites pedres al fetge que van fent racó fins que exploten; per tant, al meu parer no és aconsellable, ni per a la salut ni per a l’equilibri emocional, reprimir-les. Aquelles persones que tot allò que senten dir els dol o els hi suposa inclús un rampell de mal de ventre, però es guarden al pap replicar-ho amb la seva opinió pacíficament discrepant, a la llarga acumulen uns quants ressentiments fallits i eixorcs que acaben agrejant-los el caràcter. Hi ha gent, tots en coneixem alguna mostra sens dubte, que es vanta, per exemple, de mossegar-se la llengua abans de qüestionar una opinió, un gest o un capteniment que els ha molestat per considerar-lo fals, difamatori o fins i tot un insult a la intel·ligència; però que està convençuda d’actuar com cal no tornant-s’hi ni burxant els embolics, resignant-se a no aclarir mai allò que els ha fet emprenyar, en qualsevol àmbit de la vida quotidiana, tant si és a la feina com en les estones de lleure amb els amics. Àdhuc en la intimitat conjugal, que ja és portar la “discreció” a extrems una mica més discutibles, que explicarien alguns divorcis que parlant clar i civilitzadament quan tocava potser s’haguessin evitat.

No obstant això, aquests capteniments discrets no sempre obeeixen a sentiments d’urbanitat, de timidesa o de submissió malaltissa, que al cap i a la fi es podrien dispensar, sinó que les persones que d’aguantar-se el que pensen ho consideren una virtut, encara que en realitat es morin de ganes de dir el que senten, en comptes de trobar-se millor acumulen un grapat de rancors que acaben consumint-los per dintre. I quan els vomiten s'esbraven a la brava, perquè aquesta mena de racons acaben sortint a fora d’una manera o d’altra, esquitxen tothom que es troba a la vora, hi tingui o no res a veure. Per aquesta raó, jo sóc dels que defensa que cal aprendre a practicar l’exercici de buidar el pap sempre que convingui, això sí sense fer-ne un gra massa i amb seny, però amb prou claredat per quedar-se satisfet. Manifestar tan educadament com es vulgui la disconformitat amb allò que algú ha dit o ha fet i que ens ha molestat, és un mètode d’higiene mental imprescindible per trascolar emocions tòxiques, i una aposta segura per millorar la convivència; sempre, repeteixo, que les discrepàncies no s’expressin a tall d’arrancar naps, a cops de destral o amb batzegades d'odi.

He observat que molta de la gent que no parla quan toca, a la llarga no poden dissimular un posat de pomes agres perpetu. Per molt que vulguin emmascarar aquest tarannà venent-lo com un mètode d’autocontrol o, simplement, per practicar la santa i estèril mortificació cristiana de parar l'altra galta. Estic convençut que emmordassant voluntàriament per sistema els retrets o les reprensions, per allò de no discutir, de no “donar la nota” i de no semblar repatanis, en realitat fa palès una personalitat complicada, que oscil·la entre la inseguretat i la immaduresa. Però el que resulta més penós de tot plegat és que les persones normals reprimeixin les ganes d’aclarir les coses per por que els arguments, a favor o en contra, “cantin” o no siguin “prou brillants” i els posin en ridícul.

Ara bé, quan s’està convençut de veritat que parlant la gent s’entén, no s’hauria de sufocar sinó estimular la franquesa, igual com de petits ens manifestàvem espontàniament en tota la nostra innocència. En el fons, el pecat més comú que cometem els adults és renegar o oblidar-nos de la innocència amb que actuàvem quan érem nens. És un fet inqüestionable que a mesura que et fas gran forçosament t’oblides de com reaccionaves quan corries amb pantalons curts. Tenir pèls a la llengua acaba destrossant les persones per dintre, perquè si bé aguantant la tapadora al damunt de l’olla on hom diposita les migranyes es pot marejar la perdiu, arriba un dia que l’olla bull i vessa. I és que com aconsellava en Pere Calders al seu llibre “Estimat amic”, la veritat necessita ésser sincera per no comprometre l’amistat, procurant respectar sempre el subtil equilibri entre el que es diu i la manera com es dit. 

diumenge, 19 de setembre de 2021

DE VACUNES CADUCADES COM DE BOTELLOTS N’HI HA A TOT ARREU, NO NOMÉS A CATALUNYA.

Sembla com si la notícia de que a Catalunya s’han detectat uns quants centenars de milers de dosis en capella de caducar sigui la negligència imperdonable d’una administració incompetent, encebant així l’ambient perquè tothom hi faci safareig, hi suqui pa i busqui tres peus al gat, sense fer constar que a altres indrets del món passa el mateix, per desgràcia i vergonya de la humanitat. Fa poques setmanes, es va filtrar que a Estats Units perillaven uns sis milions de dosis que, d’acord amb els protocols de les farmacèutiques, ja estaven a punt de traspassar la frontera de la vida útil, i a molts altres països que s’ho callen per conveniència, per pudor hipòcrita o, simplement, perquè tramen alguna potineria impresentable, també van de cul per culpa del mateix problema. El que em deixa perplex, però, no és que estigui passant el que està passant, sinó una pregunta que es fan amb una insistència temerària els cercles de govern: què n’han de fer del gènere que se li ha passat l’arròs? Israel aquesta qüestió ja l’han resolta amb el pragmatisme fastigós que els caracteritza: per no llençar-les a la bassa, les encolomaran als palestins de les zones ocupades; no gratis, esclar: les pagaran amb diners o amb dinars, ja que els jueus en això de cobrar-se els presumptes “regals” en són especialistes consumats.

 A la meva manera de veure, doncs, el més escandalós de la situació no és que hagin caducat vacunes perquè s’han fet els càlculs amb els peus, confonent els desitjos amb la realitat, sinó que molts dels països que els hi ha passat – inclosa Catalunya –, encara no hagin decidit que en faran d’aquestes dosis sota sospita. S’ha sentit a dir que potser una “sortida”, elegant i oportuna per salvar la cara, seria convèncer a les farmacèutiques que s’ho miressin amb “carinyo” això de la caducitat i oferissin alguna explicació “científica” on agafar-se per a no desaprofitar un material que, malgrat en algunes parts del món sobri, en altres és un bé escàs. Potser una “solució” enraonada semblant a la que van treure’s de la màniga els productors d’aliments peribles allargant, per exemple, la vida aprofitable dels iogurts distingint amb murrieria entre caducitat i “data recomanada de consum”. Al voltant de les vacunes s’han fet circular tantes falses notícies, àdhuc moltes de certes però incoherents i contradictòries, que els ramats de ciutadans perduts en època de pandèmia cada vegada tenim el cap més calent i cops de puny de desassossec ens debiliten el cor. Seria hora que ja que tenim una organització mundial bastida i mantinguda amb les generoses aportacions de les nacions unides, fos l’OMS l’única veu que s’imposés en aquest guirigall i, per una vegada almenys, algun dels projectes benintencionats de l'ONU baixés del cel de les oques de la utopia i servís per alguna cosa més que per fer bonic.

 D’altra banda, en aquesta reflexió dominical feta a correcuita, perquè en teoria avui el blog hauria d’estar de cap de setmana, no puc deixar-me de referir a la concentració vandàlica de presumptes universitaris al campus de Bellaterra la nit de divendres. He escrit vandàlica perquè no trobo cap paraula més apropiada per definir les conseqüències – barra lliure d’alcohol de merda i de substàncies cosines germanes de drogues, de les restes de brutícia escampada pel campus, dels robatoris perpetrats a les habitacions d’estudiants i, almenys de moment, una agressió sexual – d’aquella nit de disbauxa. I, tanmateix, he escrit “presumptes universitaris” perquè em nego a admetre que el jovent en teoria més ben educat, que amb els diners de tots els contribuents es prepara per ocupar en el futur la direcció del planeta, estigui tan degradat com per participar en una demostració d’incivisme com la de divendres passat.

 I el que m’esgarrifa més de tot plegat, és que aquest jovent “il·lustrat” i "acadèmic" es deixés arrossegar per un simple tuït, com si fossin bens d’un ramat sense criteri propi. ¿Que no se n’adona tota aquesta joventut, però sobretot els seus pares que se suposa pertanyen a la societat de la “gent d’ordre”, que aquestes convocatòries salvatges no són res més que assajos per comprovar el grau d’estupidesa de la massa, en el sentit de si està prou madura per acudir com bens al primer cop de pito en un moment donat, sense ni preguntar-se ni per què? D’aquí a l’anarquia, només hi ha un pas. I cadascun d’aquest “experiments” no serveix per fer a ningú més lliure, sinó més esclau de qui els manipula i els fa servir de carn de canó per als seus interessos. Ah! I, per favor, que no es confongui l’opinió magnificant més els botellots de Catalunya que els de la resta de l’Estat. Si divendres a Bellaterra eren 8000, a Madrid envaïren els campus 20000 vàndals de la mateixa espècie. I els “promotors” eren els mateixos, no ho oblidem. I cadascú, avui que és diumenge i abans dia dedicat a la família i a la plegaria, que reflexioni si, per acció o omissió, hem contribuït a aquesta degradació dels valors i de la societat.

 

dissabte, 18 de setembre de 2021

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo de la secció de “Cartes al Director” dels diaris, els testimonis-denuncia de gent carregada de raó, que també mereixen ser escoltats)

SALARI MÍNIM .- El Banc d’Espanya va advertir al juny, fa tres mesos, que l’última pujada del salari mínim, el 2020, va frenar la creació d’ocupació entre els col·lectius amb menors salaris, a la qual cosa Podemos va respondre amb una crida a «córrer a cops de gorra» al governador de l’esmentat banc. És un indici més que el màrqueting polític s’està imposant als arguments de tipus tècnic, que aconsellen cautela per evitar efectes no desitjats, com la proliferació de l’economia submergida o la disminució de la creació d’ocupació, potenciant la dualització entre els que estan dins i fora del sistema. Crear ocupació de qualitat requereix estratègies més complexes i a llarg termini, i per això el Govern hauria de pensar-s’ho dues vegades abans de començar el curs enfrontat a la patronal amb la qual tant presumeix d’haver arribat a acords. (Jesús Domingo Martínez – 13/09 – Diari de Girona)

PARES IRRESPONSABLES.- Malgrat que els mesos d’estiu evito anar a les platges a les hores punta, l’altre dia em vaig apropar a la cala del Castell. En un pàrquing ple de gom a gom deixo el cotxe i després d’una bona caminada arribo a la platja. Durant aquella estona entre nedada i passejada per la sorra sota un sol roent, al mig de la multitud em va sobtar veure molta mainada amb el cap descobert, sense cap barret de protecció amb les conseqüències d’insolació que això comporta. A la tornada, refent la caminada en direcció contrària, aturada entre unes canyes i unes bardisses, quieta amb els ulls clucs mossegant-se els ditets, veig una nena d’un parell d’anyets, morena amb una trena. ¡Una preciositat! Portava una motxilla penjada a l’esquena i un flotador inflat al voltant de la seva cintureta. En no veure ningú al seu voltant, la seva actitud em va estranyar. On són els teus pares? - li vaig demanar. No responia. La gent s’aturava i li feia la mateixa pregunta. Davant el seu silenci algú va decidir trucar a la policia. Tot d’una, una cinquantena de metres mes enllà veiem dues dones cridant: "deixeu-la, deixeu-la que això forma part del seu «show»!" La gent se’ls va encarar i elles se’n en reien tot dient: "va, va, truqueu a la policia, a què espereu?" Em va sortir del cor i els vaig dir de desgraciades per amunt... ¿Quin futur li pot esperar a aquesta nena quan les seves responsables la deixen cansada sota un sol roent?... ¿Per què abans d’adoptar o tenir un fill, tanta gent no es pregunta la gran responsabilitat que això representa? (Lola Arpa Villalonga – 10/09 – Diari de Girona)

PITJORS ELS SEPARADORS QUE ELS SEPARATISTES .- Se habla (y muy peyorativamente) de los separatistas, pero nunca se dice nada sobre los separadores. Desde la señora que iba a firmar “contra Catalunya”, hasta el señor Aznar diciendo que hablaba catalán en la intimidad o el señor Guerra diciendo que iban a pasar el Estatut por el cepillo de la comisión del Congreso. El colmo llegó cuando el señor Wert dijo: “hay que españolizar Catalunya”. Mi reflexión fue: si para ser español tengo que dejar de ser catalán, lo tengo claro. ¿Alguien se ha preguntado cuantos catalanes moderados se han pasado al separatismo, más o menos activo, debido a la actitud de los separadores? (Juan Losantos Antich – 17/9- La Vanguardia)

LES MANCANCES HOSPITALÀRIES.- Des de la junta de personal de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida volem felicitar i demostrar el nostre orgull pel personal que treballa i s’enfronta una vegada més a la situació difícil provocada per la Covid-19. Us recordem que a Lleida aquesta és la sisena onada a la qual ens enfrontem. Seguim amb la mateixa mancança de personal, la qual cosa ja és crònica a les nostres terres, sempre dotades de pocs recursos, i que tirem endavant gràcies al coratge i l’empenta del personal, que ha de modificar les seves maneres de treballar i que es veu exposat a uns canvis constants per poder donar a la població la millor atenció malgrat el cansament i l’esgotament tant físicament com psicològicament. Des de la junta creiem que és important que es cuidi el personal. Ens preocupa la situació de trobar personal per treballar a les nostres terres i la constant marxa de treballadors que han estat formats als nostres centres i que són personal qualificat, i demanem a les autoritats responsables que facin una major inversió pel que fa a recursos sanitaris a Lleida. (13/09 – Diari El Segre)

DESNONANEMS PER ERROR.- Fa uns dies vàrem conèixer el cas de la Sra. Rosario, de 97 anys, a la qual una comitiva judicial, equivocant-se de porta de pis, la va desnonar per error. Doncs això mateix és el que ens ha passat a nosaltres a Blanes. El dimarts 7 de setembre del 2021, mentre estàvem treballant, una comitiva judicial es va presentar a casa nostra i va rebentar la porta d’entrada al pis (blindada i amb pany i barres de seguretat). Després de molta brutalitat van aconseguir entrar al pis, rebentant també el pany d’una altra porta interior i foradant sense cap mirament les parets per tal de col·locar sensors d’alarma “antiocupació”. Tot això ho van fer mentre s’adonaven que el pis que havien de desnonar era el de la porta del costat, i per aquest motiu no van arribar a fer-ne el llançament. Vet aquí que encara hem d’agrair als veïns (ocupes) que ens avisessin que ens havien rebentat la porta. Un nou error de la justícia, que, sense voler generalitzar, sembla que s’està convertint en habitual. (Anna Clopés – 17/9 – Punt Diari)

L’OCI NOCTURN.- Visc a Lloret de Mar. Dissabte, en un carrer d’aquests amb nom de sant que hi ha al centre, una discoteca sense cap mena d’espai airejat va obrir al públic amb una llicència (com la dels bars cafeteries) que els ha atorgat l’Ajuntament. No es tracta d’un cas aïllat, n’hi ha unes quantes més al municipi que han funcionat durant l’estiu amb permisos semblants. Que el Procicat especifiqui que locals d’oci com l’esmentat que només disposen d’espai interior no han d’obrir, no importa. Estem parlant d’un poble que té un índex de contagi alt de Covid, però al consistori això no el preocupa: resulta que consumir alcohol i escoltar música és un dret fonamental que cal respectar per damunt de tot, incloent la salut pública. Quan vaig passar davant del local, els porters havien tancat les portes interiors no fos cas que algú s’adonés que la música no era ambiental; així el virus queda ben tancat a dins mentre busca desorientat el cafè i els croissants. (Maria Moreno – 16/09- Punt Diari)

DOS PUNTS VISTA SOBRE EL PRAT - Bé, doncs res, una altra vegada serà. S’ha perdut una empenta important a la capacitat operativa de l’aeroport del Prat. Per cert, una quantitat semblant s’invertirà a Barajas, i pel que es veu no molesta a ningú. ¿Qui no entén que un aeroport important, amb connexions internacionals, és imprescindible per al desenvolupament d’una ciutat o territori? No sé si fa més riure o pena sentir defensar un polític la ambigüitat d’un acord, en realitat per retenir els vots dels uns i dels altres. Si som tècnicament i políticament capaços de desviar el curs d’un riu, ens coarta el niu de mosquits de la Ricarda? Suggereixo que, un cop es dessequi la llacuna, a gairebé ningú li importarà, gens ni mica, i per a la següent ocasió ja no serà un problema. (Ramón Terrats -14/09- La Vanguardia)

Ahora tengo que decir que el nombre de Ricarda viene de rich hard, “poderosa por su riqueza”, es la variante femenina de Ricardo. A la Ricarda la han querido invadir i además en grupo: Aena, el gobierno central, los empresarios de aquí y de allá… Les diría a los promotores que busquen soluciones a la ampliación. La propuesta que hacen es la más fácil, pero no respeta la Ricarda. Si no encuentran las soluciones aquí, búsquenlas fuera – por ejemplo, en Japón son maestros en la distribución de espacios -, pero con un proyecto que no perjudique en entorno. Pónganse las pilas y dejen de quejarse y rasgarse las vestiduras y decir que hemos perdido una inversión de 1.700 millones. En Catalunya queremos que se hagan las cosas bien y no a cualquier precio. (Joan Comerma Lluch – 17/09 – La Vanguardia).

divendres, 17 de setembre de 2021

LA TIETA BERTA HA DECLARAT LA GUERRA ALS PIDOLAIRES DE TRAMOIA

 

La tieta Berta – no és tieta meva ni llunyana, però li respecto el tractament perquè tothom li diu així -, des de fa tres anys, pràcticament d’ençà que es va quedar vídua i se’n va anar a viure al carrer Balmes, al pis d’una neboda amb qui jo em faig bastant, diu que n’està tipa de no poder caminar quatre passes sense topar-se amb pidolaires que li demanen caritat, plantificant-li davant dels morros un cartell fet a base d’un tros de cartró guixat amb un missatge ploraner, que amb lleugeres variants però amb semblants gargots i faltes d’ortografia, sempre ve a dir el mateix: “no tengo trabajo ni casa, tengo cuatro hijos y no puedo darles de comer…” Deixant de banda que els primers dies de trobar-se'ls aquesta mena de missatges l'entendrien, la tieta, aviat va acabar adonant-se que ni que volgués podia omplir tantes mans esteses.

Vet-aquí, però, que quan els pidolaires ja no se’ls trobava només passejant, sinó que se li palplanten davant d’ella mentre caminava o es prenia el desgraciat de cada tarda – un tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina -, entaulada en una de les darreres terrasses romàtiques que queden a Barcelona, en capella de ser colonitzades pels blocs de ciment de la Colau. Si ja l’empipava molt trobar-se tanta gent parant la mà asseguda a terra amb un gos al costat perquè algú ha fet córrer la brama que tenint a càrrec un animal la guàrdia urbana no actua, el que la treu de polleguera és que no hi hagi manera que escampin la boira mentre li refreguen sota el nas el seu cartell-pancarta mentre camina o descansa al cafè, on els cambrers fan veure que no passa res, pel jornal que cobren. Però no ho podia evitar, es posava tan nerviosa veient que per molt que els hi digués que no, ells feien veure que no l’entenien (més aviat que no la volien entendre, diria jo), acabava donant-los una mica de xavalla perquè no l’emprenyessin més. Fins que un dia va dir prou a fer caritat si us plau per força; fou quan un d’aquells personatges, mirant-se la moneda que la pobra dona li havia deixat caure dintre la bacina improvisada en un tros de llauna, se la va mirar burleta com volent dir: quina vergonya!

Conec la tieta Berta de rondar per la casa on s’està de rellogada, per fer-la petar una estona amb la seva neboda, que es escriptora i amb la qual ens vàrem fer amics casualment en coincidir en un sopar literari com a cloenda d’un concurs en que vàrem repartir-nos els dos premis en joc, i des d’aquell dia la passo a recollir de tant en tant per anar a fer un beure o, si fa mal temps, canviar impressions sobre l’actualitat a la sala d'estar. Aquesta darrera setmana vaig trobar la tieta tota enfaristolada a la taula del menjador, escrivint amb un retolador de tinta negra i en un tros de cartró d’una caixa retallada, la que em va confessar era la seva ofensiva contra els cartells que els pidolaires de tramoia (perquè insisteix que els de veritat no paren la mà pel carrer), li encastaven a la cara cada dos per tres, sovint mentre feia un beure i no volia ser empipada. La tieta va justificar la seva estratègia bel·ligerant, explicant-me que sent tants els pidolaires que s’anava trobant durant el dia, li va semblar que l’única manera d’esbandir-se’ls de la vora era contrarestant els seus cartells prefabricats, els quals es temia degut a certes coincidències cridaneres que se’ls passaven sense escrúpols uns als altres, com si diguéssim en plegar el seu torn "de feina". La neboda amiga meva, que darrerament s’ha tornat molt sensible amb tota aquesta qüestió de la pobresa i de la crisi, que inclús fa de voluntària en un banc d’aliments i no li ve d’aquí fer d’advocada dels pobres refugiats, li va retreure que la seva iniciativa resultava un gest poc solidari, assegurant-li que hi ha molta misèria i gent que ho passa molt magre. Que no tothom és un galtes, vaja!, com ella es pensa.

Però la tieta, que no està per orgues quan ha pres una decisió convençuda de que sap el què es fa - ja he tastat el seu mal geni si li toquen el voraviu -, la va tallar en sec: “estic segura que cap dels que s’ho passen malament perquè no tenen feina, facin el pena per les cantonades pidolant amb cartells que són més falsos que Judes... Si tothom fes com jo, veuríeu com tota aquesta patuleia deixaria d’emprenyar i de fer-nos sentir malament”. Mentre neboda i tia defensaven cadascuna les seves raons, vaig llambregar el famós contra-cartell que la tieta Berta pensava traginar a la panxa de la seva baldera bossa, per treure’l i palplantar-li sota el nas cada vegada que un pidolaire l’abordés amb el conte de la llàgrima. No sé perquè ho va escriure en castellà, ella que segons diu la meva amiga és tant de la ceba; no obstant això, més clar i català no ho podia pas redactar: “Lo siento mucho, pero con la mierda de pensión de viudedad que cobro no tengo para comer ni para vivir sola. I a mi sobrina que me ha recogido tampoco le sobra de nada”. Caraina amb la tieta! M’agradaria veure per un forat la cara que hi posaran tots dos – el pidolaire i ella – el dia que decideixi utilitzar el seu cartell contestatari.

dijous, 16 de setembre de 2021

ALS “PODERS FÀCTICS” ELS IMPORTA, DE VERITAT, PRESERVAR L’HÀBITAT NATURAL?

 

Penso que potser ens convindria a tots plegats fer un recés, i posar-nos a cavil•lar tranquil•lament si el principal problema de la humanitat és que l’economia ranquegi o que el medi ambient necessiti – perdoneu-me una metàfora més que apropiada en temps de pandèmia – respiració assistida. Els Estats oficials i els establishments que els hi donen suport semblen voluntàriament indocumentats i cautelosos quan es tracta de parlar pacíficament sobre temes ecològics. Però, Espanya per exemple, a meitat d'any ja havia balafiat per la claveguera la seva reserva ecològica anual, de manera que si tots els ciutadans del món s'ho tiressin a l’esquena com els espanyols es necessitarien els recursos de tres planetes com el nostre per sobreviure. És a dir: a principis de juliol els ciutadans del planeta havíem esgotat tots els recursos que la terra és capaç de generar en un any, i estàvem produint emissions de carboni molt per sobre de les que en teoria podem absorbir de manera sostenible. ¿Per què, doncs, ens treu tant la son l’endeutament, la prima de risc i el fracàs de la globalització, passant de llarg de les assenyades advertències dels científics (als que titllem de catastrofistes per més bestiesa), quan pronostiquen pel bé de tots que si els Estats no hi posem remei al pam i pipa constant a les mostres de carinyo que reclama el medi ambient per a no fer un pet con un aglà, pinten bastos?

Potser, per aconseguir que reaccionin els mags de les finances i els partidaris incondicionals del consumisme salvatge com única palanca per fer péixer el creixement econòmic, caldria que s’adonessin que el dèficit ecològic suposa costos molt superiors als necessaris per al seu adequat control. Per exemple, reduir les emissions de carboni a l’atmosfera suposaria una inversió d’entre l’1% i el 2% del PIB, a escala global, mentre que la factura per pagar les seqüeles de “no fer res” o de “fer vistes”, oscil•laria entre el 5% i el 10%. Uns càlculs prou eloqüents perquè comencem a prendre’ns en serio l’assumpte de la contaminació i de la consumpció dels espais naturals de regeneració de l’hàbitat. Per acabar-ho d’adobar, només el 20% escàs de la població mundial es cruspeix quasi el 75% dels recursos disponibles i, segons la FAO, amb els 1.300 milions de tones d’aliments que aproximadament es malgastem en un any, n’hi hauria prou per alimentar els mil milions de persones que es moren de gana sense que les principals potencies i les oligarquies que prosperen sota la seva protecció ni parpellegen, en aplicació de la doctrina dels panxacontents: “ulls que no volen veure, cor que no sent”. I no és que hi hagi molta gent insensible, sinó que n’hi ha molta que té magnífiques idees per invertir la degradació del medi ambient, les quals no es poden desenvolupar perquè per tirar les idees endavant es necessiten diners, i qui els té prefereix gastar-se’ls en una altra cosa.

Potser, després de reflexionar-hi una mica en com pinta el panorama, ens decidirem a exigir dels polítics que no estiguin tan pendents dels seus melics i comprenguin que per molt llustrosa que tinguem l’economia, si maltractem la natura sense aturador qualsevol dia ens passarà factura com fan els mercats respecte de les bombolles especulatives, per dir-ho en un llenguatge que entenguin. I llavors ja haurem begut oli, perquè en qüestió de danys al medi ambient no s’hi valen els pedaços, ni cosir les costures estripades com es pot fer per recompondre l’economia o inclús la política. Potser, tanmateix, cal que ens convencem de que no només és veritat allò que pensem que ens convé perquè ens agrada. En una de les novel·les de Hans Fallada – Llop entre llops -, vaig trobar una cita que avui li manllevo per afirmar que no tot està perdut, si reconeixem a temps els errors comesos. Comença la cita: “... no hi ha ningú que sàpiga del cert per què s’ha convertit en la mena de persona que és, però de vegades estirem un fil que ens permet tenir un bri de consciència i veiem amb claredat els errors comesos en alguns fragments del camí recorregut.” Ojalà la classe dirigent, començant pels "poders fàctics", fos capaç de reconèixer els errors i rectificar. Però també convindria que escoltés aquells que prevenen del que ens espera si no corregim la mala conducta. El problema és que encara hi ha molts de països en aquest planeta, entre ells el nostre, que no toleren ni fan la vida fàcil als que menyspreen tractant-los de "visionaris". Pobre de qui s’avança al seu temps!

dimecres, 15 de setembre de 2021

DÉU NOS EN GUARD DE TENIR UN BANC A LA COMUNITAT DE PROPIETARIS.-

No sé si heu notat que els governants, en general, d’un temps ençà molt més que abans, van un pas enrere dels petits maldecaps amb que es troben els ciutadans en la seva vida quotidiana, i que per manca de previsió normativa se senten indefensos davant determinats abusos de pocavergonyes de coll blanc o d’incívics mesells. Aquesta incapacitat de pensar més enllà del nas, sigui per indolència o per passar dels problemes menors de les persones, fa que sovint no es prenguin decisions per posar-hi remei fins que les circumstàncies els obliguen a fer-ho. I enlloc de preveure la manera d’evitar tantes situacions que posen en perill la bona convivència, com seria la seva obligació per defecte, es conformen apedaçant els descosits. Un dels problemes que preocupen cada vegada més a la ciutadania estan relacionats amb com es garanteix la governança de les comunitats de propietaris; és a dir: el sistema de gestionar i regular l’invent franquista anomenat “propietat horitzontal” que a finals dels anys seixanta va fer forrolla entre una emergent classe mitjana que, en la majoria dels casos hipotecant-se fins a les celles, estava enlluernada per la fal·lera de “ser propietaris” i no “llogaters”.

Mai he acabat d’entendre perquè a les escoles no s’impartia a la mainada una assignatura – digueu-li d’educació cívica o simplement d’urbanitat -, que entre d’altres normes bàsiques per comportar-se civilitzadament, expliquessin les regles de joc que s’han de respectar perquè les bones relacions entre els propietaris d’una comunitat no facin la fi d’en cagaelàstics. Per cert: ¿sabeu quantes d’aquestes comunitats estan amb l’aigua al coll perquè una part dels comuners ja no són persones físiques sinó entitats bancàries rebeques, que no compleixen amb una obligació tan sagrada com pagar la quota de l’escala, mentre la resta dels comuners han de fer mans i mànigues per mantenir les despeses generals, gratant-se la butxaca? No crec que existeixi un cens fidedigne per fer-nos-en càrrec de la magnitud de la tragèdia.

Vet-aquí, però, que mentre les entitats de crèdit foragitaven de les seves llars milers i milers de persones que havien deixat penjada la hipoteca - atrapades en una crisi de la qual no n’eren culpables -, la classe política mirava indiferent i panxacontenta cap una altra banda, deixant fer a una banca sense els “favors” de la qual molts partits no haguessin comprat les seves seus ni pagat les campanyes electorals ruïnoses. Fou necessari que uns quants ciutadans es tiressin per la finestra desesperats, perquè els dos partits hegemònics s’arremanguessin per impedir que diverses plataformes organitzades d’afectats per la hipoteca abrandessin el carrer i els passessin per la pedra en les properes eleccions. Doncs, avui, aquesta mateixa banca que va recuperar a la força la propietat de pisos hipotecats, en alguns casos gairebé “manu militari" perquè la policia va donar-los més de quatre cops de mà per desnonar clients morosos, es fa el ronsa de les seves obligacions legals, i té acollonides infinitat de comunitats que no saben com fer-s'ho per cobrir les quotes al descobert corresponents a aquests pisos intervinguts, i evitar quedar-se sense poder atendre subministres i serveis comuns tan indispensables com la llum, l’ascensor, la neteja o les assegurances obligatòries.

A més a més, la classe política, almenys una part de la que tenim de rossegar cada dia, té una habilitat sorprenent per “complicar” enlloc de “simplificar” problemes dels que en podríem dir domèstics, amb traves administratives a solucions de sentit comú. Infinitat de vegades els ciutadans intenten fer veure a les autori-tats competents quines són les mesures que s’haurien de prendre abans que els petits problemes no es podrissin i gangrenessin algun òrgan vital. Actuacions administratives i judicials de pissarrí si els governants no fossin tan prudents i primmirats quan enmig dels conflictes comunitaris ensumen que hi remenen la cua determinats interessos dels seus poderosos “amics fàctics”, i prefereixen embolicar la troca i marejar la perdiu, refiats que la millor solució a vegades pels polítics és no fer res, ja que qui dies passa anys empeny. Per aquesta raó, en la qüestió de que us parlo, a l’administració li costa moure un dit per resoldre una injustícia que fa anar de corcoll les economies domèstiques de la romanalla d’aquella classe mitjana il·lusionada per posseir una casa i un utilitari, versió actualitzada del somni de la casa i l’hortet.

 Un col·lectiu social, la classe mitjana, avui consumit i cremat per les successives crisis econòmiques que, a més a més d’obligar-lo a finançar amb retallades de l’estat del benestar el rescat de la banca en fallida, ara també han de pagar la pocavergonya dels banquers que no assumeixen les seves obligacions en tant que membres d’una comunitat de propietaris. El més penós del cas és que si un propietari qualsevol va just d’armilla i no paga les seves quotes i es desentén del manteniment de la finca, la comunitat pot amargar-li la vida si no es posa a rotllo, mentre que quan el propietari que es fa el ronsa és un banc, es riu del mort i de qui el vetlla. Tot i no estar, esclar, a la quinta pregunta com el comuner que no paga perquè no pot. Si les lleis i els obligacions contractuals són per respectar-les, com justifiquen els bancs la seva política "de sanejament d'actius" als pobres hipotecats que foten fora de casa sense escrúpols, com a mínim ells no haurien de tenir butlla per fer el que els roti, oi que no? Francament, per si de cas, Déu nos en guard de tenir un banc com a propietari d’un pis a la nostra comunitat. 

dimarts, 14 de setembre de 2021

QUE LI DIGUIN TAULA DE DIÀLEG PER A LA NEGOCIACIÓ, I QUE PLEGUIN DE FER EL TÒTILA

 

Ja me n’estic atipant d’aquesta canterella de “taula de diàleg” per uns, i “taula de negociació” pels altres; que són ganes d’embolicar la troca i obrir ferides innecessàries. La semàntica és important, sempre que serveixi per aclarir i puntualitzar, però quan només s’utilitza com esca per sembrar discòrdia i mala maror, em sona més aviat a revenxinada de canalla que no pas a un comportament assenyat d’adults. I fa palès que en aquesta qüestió anomenada “problema català” s’hi posa massa sovint més pa que formatge perquè cada part afectada està condicionada per una mena d’ensinistrament sistemàtic, endossat des dels aparells de les formacions polítiques respectives per evitar que ningú desafini quan obri la boca: mentre des del cantó del govern central només repeteixen com cacatues la tornada “mesa de diàleg”, des de la banda del sobiranisme es matisa aquesta etiqueta rectificant sibil·linament l’objecte de la trobada, refilant fins fer-se pesats el mantra “mesa de negociació”. A les persones normals del carrer, com vostè, tu i jo, aquesta diferència qualificativa no ens fa fred ni calor, la veritat sigui dita. És més, ni la notem, francament. I perquè aquesta controvèrsia entre “diàleg” i “negociació” no acabi convertint-se en un nou casus belli – encimbellant l’anècdota al nivell de categoria -, proposo un armistici dialèctic acceptant que de la refotuda taula al voltant de la qual s’han d’asseure demà els polítics representants del “gobierno” i els del “govern”, se’n digui “mesa de diàleg per a la negociació”, i es deixin d’estar tots plegats de tants romanços.

I si he posat èmfasi en allò de “gobierno” i “govern”, és perquè encara me’n recordo (i quan ho faig em pixo de riure), del paper d’estrassa de la llavors portaveu del govern de la Generalitat – l’ex-alcaldessa de la Garriga, la voluntariosa i descol·locada Meritxell Budó -, que en cadascuna de les dotzenes d’intervencions des del faristol per fer la prèdica política després dels anàlisis tècnics de l’àulica consellera de Salut i del sorrut titular d’Interior, va referir-se com a “gobierno” al govern central, tot per subratllar amb un cert deix de desdeny, inclús en temps de pandèmia que en teoria tots els governs de l’Estat tenien de vogar en la mateixa direcció, que una cosa era el “govern de la Generalitat” i una altre de ben diferent, el “d'Espanya”. Al meu modest parer, eren ganes de tocar la pera més pròpies d’un parvulari que d’un escenari polític respectable. Doncs, ara amb aquesta mania sobtada de substituir “diàleg” per “negociació”, malgrat pugui justificar-se dialècticament, està més en la línia de mantenir la confrontació que d’apostar per la conversa franca, i ha agafat amb la passa canviada a molts dels propis càrrecs polítics de primer i de tercer ordre que encara no s’han acostumat al nou guió. I per descomptat, on ja la confusió resulta pintoresca és entre els professionals de la informació que, inclús parlant des de TV3, fan més ús del mot “diàleg” que no pas del “negociació”. Almenys, uns i altres no discuteixen que, gràcies a Déu, la cerimònia de demà es celebri al voltant d’una taula.

Em sap greu, a aquestes altures, fer broma d’una qüestió tan important com asseure’s a enraonar de tu a tu entre governs, per intentar resoldre el vell problema de caràcter exclusivament polític entre l’Estat i un dels seus territoris més desenvolupats i rentables, tant en qualitat de munyidor d’impostos que com a emprenedor tan indiscutiblement productiu, que Catalunya sempre s’ha comportat, encara que en determinades èpoques se li ha volgut escatimar el mèrit i regatejat el reconeixement, com a motor econòmic d’Espanya. Els darrers dies, els dirigents republicans han rebut xiulets i se’ls ha bescantat des de sectors també independentistes, però segons ells “de diferent pedigrí”, obeint consignes dels que tiren la pedra i amaguen la mà per “marcar paquet” davant una parròquia sobiranista dolorosament dividida per tonteries. Aquesta hostilitat monitoritzada en contra d’ERC té dues explicacions elementals: les escaramusses a vegades banyabaixes entre formacions històricament nacionalistes per encapçalar sense oposició el sobiranisme, i la manca de ganyes o de bigotis dels republicans, com si sempre una llei d’ombra d’inseguretat els hi capés la determinació per liderar res, com si s’haguessin de fer perdonar quelcom, sobretot des que el pòndol d’ERC ha recaigut en mans d’un massa inexpert i acomplexat Pere Aragonés.

Però ni els xiulets ni els retrets estan justificats. Si toquem de peus a terra, ara per ara les crides a mantenir la confrontació constant amb l’Estat i a no renunciar a la via unilateral per accedir a una hipotètica secessió s’estan quedant orfes de suport al carrer, i cada vegada el degoteig de desercions sonades d’antics avaladors ideològics no es poden dissimular; per tant, la política defensada per en Jonqueras s’ha de considerar en les actuals circumstàncies, després de la desfeta per voler córrer massa quan el més calent era a l’aigüera, l’estratègia més realista i pragmàtica possible, mentre el poble de Catalunya no es desperti clamorosament independista gràcies a una majoria indiscutible, no basada simplement en una victòria pírrica com les darreres que s’han obtingut a les urnes, perquè cap independència reeixirà pacíficament amb un país dividit quasi per la meitat, en el millor dels casos.

D’altra banda, a la meva manera de veure, potser ja comença a ser hora de preguntar-nos si quan parlem d’independència ens conformem amb partir peres amb Madrid. Perquè encara que ho aconseguíssim, continuaríem enjovats amb un peu al coll per part d’una Brussel·les, que en qüestió de “dictar” regles de joc pot ser tan o més odiosa i repel·lent que Madrid, i llavors voldria dia que hauríem canviat pets per merda. La dictadura de Brussel·les no ens facilitarà les ànsies legítimes de decidir el nostre futur com a país independent, tenint en compte el llast del deute públic que arrosseguem, que els centres de decisió pel que fa als fulls de ruta de les empreses que mouen la nostra economia operen des de diverses capitals europees i que la nostra dependència d’una industria tan fràgil i trencadissa com el turisme, sobretot el de low cost, massificat i poc selectiu, farà que la recuperació sigui molt problemàtica tutelada pels nostres competidors europeus. Penso que caldria reflexionar-hi amb calma.

dilluns, 13 de setembre de 2021

ELS DINERS NO DONEN LA FELICITAT, PERÒ POCS RENUNCIEN A PROVAR SI ELS TOCA LA RIFA

 

L’altre dia, en entrar en una administració de loteria vaig trobar-hi una dona gran que conec i que viu pràcticament de la caritat - o de la solidaritat, si us ha de sonar millor -, repanxolada sobre el taulell posant el cinc sentits en omplir la butlleta de la seva aposta. Me li vaig acostar pensant que hi havia confiança; però, en veure’m va deixar el boli d’una revolada, i com si l’avergonyís que l’hagués enxampat fent alguna cosa dolenta, dissimulant es va escórrer portes enfora de l’establiment sense donar-me cap explicació i abandonant amb les preses a mig omplir la butlleta que l’havia de treure de la misèria. En sortir, un cartell penjat a l’aparador em va aclarir la sorpresa: a la rifa que volia jugar la pobra dona, apostant tres euros (una fortuna per ella) podia guanyar més de 150 milions. Quina temptació i quina oportunitat, per qui estigui més pelat que les rates!

I és que si et posen la mel als llavis es fa difícil de passar de llarg de l’oportunitat de treure d’un cop de sort el ventre de penes; però als que cauen en la temptació no els agrada tenir testimonis. Qui sap si perquè jugar quatre rals a la loteria fes pobre. Tanmateix, no sé si la dona només hi havia anat aquella setmana a tustar la porta de la sort dels desesperats o ja ho tenia per costum; però, vés per on, em va venir a la memòria una reflexió sobre aquesta qüestió tan misteriosa de l’atzar, que li havia llegit precisament no feia gaire la en Gaziel (ja sabeu, pseudònim del periodista empordanès Agustí Calvet), quines entretingudes memòries repasso de tant en tant. Per cert, l'exdirector de La Vanguardia fa un segle, va ser el primer i no pas el fundador del partit Podemos - l’haraquitat Pablo Iglesias, alies “el coletes” - qui va emprar l’adjectiu “casta” per referir-se a una determinada classe social i política.

Ara mateix no us podria reproduir la cita literal d’aquell mestre del periodisme, malgrat n’estic segur tinc a la punta de la llengua, Però, més o menys, en Gaziel venia a dir que arreu se’n poden trobar d’homes i dones que “tenen sort”, “n’han tinguda” o “esperen tenir-ne”, com tanmateix d’altres que “no en tenen, ni en tindran mai”. Tots n’estem tips de sentir parlar de que hi ha persones a qui “totes els hi ponen”, o d’altres que “no l’encerten mai ni per remei”. Però en Gaziel fa una observació que em va deixar parat el dia que la vaig llegir i que sempre més he recordat: afirmava que no són els pelacanyes o els que les passen magres, com la dona a qui em referia en començar el relat, els qui més tempten la sort i se’n refien de tenir una bona rauxa i esgarrar-ne una mica, sinó els carregats de diners que juguen quasi per vici i no pas per necessitat. I és que la majoria dels que tenen poc per guardar i molt per ensumar, encara que no els sigui del tot indiferent fer-se rics, no els preocupa massa que la sort bufi d’un cantó o d’un altre, mentre no els hi prenguin un mos de pa diari i una salut passable. Hi posen a la loteria, per si de cas.

Els que van forts d’armilla, en canvi, sembla com si estiguessin obsessionats per la sort, quasi supersticiosament, i com que juguen més fort que ningú apostant, sempre han d'estar pendents del cantó que cau la boleta. Qui sap si hagués estat amb en Gaziel qui s’hagués ensopegat amb la dona, a ell enlloc de venir-li de nou com a mi, hauria comprés i compartit la flaquesa d'aquella poca-roba davant de les mil i una oportunitats de sortir de la misèria que estan a l’abast de gent que, com passa amb els miratges, desgraciadament mai sortirà del pou. Però dubto de si hagués estat capaç de trencar-li el plat bonic, recordant-li una màxima, en la qual també hi estaria d'acord en Pla, un altre sorneguer empordanès com el periodista: “el diner crida el diner”. I malgrat allò que es diu que els diners no donen la felicitat, massa gent prefereix els diners a la veritat i, en alguns casos, inclús a la felicitat pelada, perquè són tan necis de pensar que amb diners la felicitat sempre la podran comprar.

La rifa, llevat d'escadusseres excepcions que confirmen la regla, sempre toca a qui menys necessita tenir sort a la loteria: en uns casos, perquè ja en tenen tants de diners que els hi surten per les orelles, i d’altres perquè estan tan poc acostumats a remenar-ne, que de ben segur prendrien mal de l'empatx i no sabrien ni com administrar aquesta mena de sort. El cas és que de dones com la de la meva història, l’atzar sempre en passa de llarg. Em pregunto si això passa per casualitat o és que està escrit a alguna banda que els que més necessiten que la sort els hi piqui l'ullet sempre es quedin amb el cul a l'aire.

 

diumenge, 12 de setembre de 2021

UNA ALTRA MANERA DE VEURE AIXÒ DE L’AEROPORT DEL PRAT

 

Al govern central la jugada li ha sortit rodona. I per enèsima vegada, el govern català ha caigut a la trampa ben parada i amanida des de Madrid, amb ingredients fastigosament maquiavèl·lics, per sortir-se'n amb la seva. Ni farts de vi els capitals fàctics que mouen els fils dels interessos espanyols els hi havia passat pel cap afavorir l’expansió del Prat perquè dintre de pocs anys faci la competència a Barajas; però, tal com estaven de tenses les relacions amb Catalunya i per no fastigejar "el diàleg" es va considerar una imprudència apostar directament per l’expansió de l'aeroport de la capital (que era l'objectiu final), per no donar arguments victimistes als ploramiques catalans. Per aquesta raó, a algun d’aquells privilegiats cervells amorrats a la menjadora dels especialistes en ensarronades, se li va acudir la brillant idea de "fer veure" que afluixaven la corda amb que ens tenen lligats econòmicament de peus i mans, i van oferir-li a Barcelona una inversió de 1.700 milions d’euros, a fons perdut, per facilitar l’ampliació de l’aeroport del Prat i convertir-lo en un flamant aeroport inter-continental de primera categoria. Tot flors i violes, si no fos que l’allargament de les pistes d’aterratge es cruspiria bona part de la Ricarda, una reserva agrícola de gran valor ecològic i sentimental per a la pagesia del territori.
L’ideòleg d’aquesta jugada estratègica comptava, quasi per deducció lògica, que el necessari sacrifici de la Ricarda per menjar-se el pastís desestabilitzaria un govern tan inestable i dèbil, que no es posava d’acord ni a l’hora de subscriure un full de ruta amb cara i ulls, per aconseguir la sospirada independència del centralisme jacobí madrileny. Però, a Madrid ens tenen ben presa la mida, i saben com explotar les nostres febleses i frivolitats. En aquesta qüestió del Prat, com s’ha fet palès, una part del govern de coalició (la branca de JxCat, més propera i sensible als cants de sirena del capitalisme neoliberal), va deixar-se més que temptar amb el caramel que oferia Aena, en versió fada bona, i el vicepresident Puigneró, home fort i de confiança dels interessos econòmics i ideològics que encarna avui Puigdemont com a testaferro de luxe, va arribar a diguem-ne un principi d’acord per empassar-se la poma enverinada que la mà amable d'Aena li oferia, sense entrar en massa detalls.
Però vet-aquí que els republicans, fidels a l’ambigüitat que els caracteritza darrerament, perquè els hi permet en temps de coalició per força mantenir la ficció d’equidistància, entre dos socis de govern que no s'entenen ni ds'entendran mai perquè són tan incompatibles com l’oli i l’aigua. I per a no fer saltar la coalició pels aires varen transigir aparentment, i el president Aragonés inclús va escenificar un cert paripé de complicitat amb els seus socis. No obstant a les poques hores de transcendir el principi d’acord, varen córrer a rebaixar el suflé de l'entesa fent paleses unes reserves que si bé eren assenyades en el fons, la forma com es varen posar sobre la taula, arrufant el nas i minvant l’eufòria, eren força barroeres i tan improvisades. que el president Sanchez es fregava les mans de satisfacció comprovant com el guió de l'enèsim sainet entre Madrid i Barcelona s’anava desenvolupant al peu de la lletra, tal com havien previst els guionistes que passaria. Considerant que des de fa mesos, tal com us deia, li tenen presa la mida als polítics independentistes que, malgrat facin veure que tiben d'algun carro plegats, en realitat si uns criden naps els altres responen cols, i si uns tiben carrer amunt els altres ho fan carrer avall, crispant i encongint després de cada escenificació d’aquestes misèries, la fe d'una societat civil que de bona fe sospira per la llibertat. Quin gran poble seriem si tinguéssim uns dirigents dignes d’aquest nom!”
I en Sanchez culminà la seva darrera jugada mestra: suspèn l’ampliació del Prat culpant-ne els catalans per no posar-se d’acord i haver-li fet el salt, quan ja havien donat la seva paraula. Vaja: que a continuació té mans lliures per desviar la inversió oferta al Prat, a Barajas. I a sobre quedarà bé amb la vianda al plat, adoptant el paper de bon jan que primer li va oferir el pastís a Barcelona, i que només davant la manca d’unitat i de rebuig, sentint-ho molt (ja podeu comptar!) invertirà en l’aeroport de Madrid perquè esdevingui més capital que mai, que no era res m´´es que el que pretenia de bon principi. Ja pot cantar missa la classe política catalana titllant de xantatgista i triler al govern central: quan tenien d’haver-se plantat amb una resposta unitària i consensuada - per descomptat també amb els empresaris -, no varen ser capaços de reaccionar a temps. Com sempre fan els darrers anys. Els bascos, per descomptat, aquest gol no se l’haguessin deixat marcar, qui sap si perquè el seu “sentit d’Estat” s’assenta en el pragmatisme i en l’oportunisme polític de peix al cove, si voleu; no en la rauxa, els rampells, els cops de geni i els deliris de grandesa sense descalçar-se les espardenyes. I, encara que a alguns dels seus “fills i gendres polítics” no els hi agradi que se’ls hi recordi, a en Pujol tampoc l'haguessin afaitat.

Ara tot són presses per demanar temps mort, per reclamar que s’ho repensin, que de tot es pot parlar, inclús de la Ricarda. Però, ingenus del carai!, ¿què cony volen que es repensi en Sanchez i els seus socis oligarques si la jugada els hi ha sortit tal com l’havien somniat i dissenyat? Un dels màxims exponents d’impulsar el Prat per evitar una tragèdia econòmica al país, que condicionarà el nostre futur, és el convergent reconvertit Ramon Tremosa. A mi m’agradaria preguntar-li, i als de la seva camarilla també, si real-ment creuen, en consciència i en la soledat del llit, que tal com pinta el futur mediambiental el que ens convé més es incrementar una font de contaminació atmosfèrica com és la aeronàutica. enlloc d’apostar per sistemes de comunicació més sostenibles, encara que sigui renunciant als desplaçaments a preu de saldo en naus law cost que són les que més embruten l’atmosfera a mansalva. Ara que haver renunciat als principis del “just in time” - que servien per evitar estrangular les cadenes de producció -, per rendir-se de genolls per terra a la globalització salvatge, ens ha aturat les nostres indústries per manca de components, ¿no és el moment de pensar en serio si realment el creixement de l’aeroport, amb totes les seves conseqüències negatives per la contaminació, és el que necessitem com a país independent de veritat, no pas només políticament? Em sap greu si trenco les oracions a uns quants, però potser algú té que dir aquestes coses.

dissabte, 11 de setembre de 2021

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo de la secció de “Cartes al Director” dels diaris, els testimonis-denuncia de gent carregada de raó que mereixen ser escoltats)

INCIVISME.- D’arreu es fan i arriben cada volta més queixes sobre la degradació i brutícia escampada en tants i més espais públics i naturals, tot plegat conseqüència d’una manca de respecte vers els altres i d’incompliment de normes bàsiques. No es deixa d’embrutar pensant que algú altre ja ho netejarà. Tan-mateix, una manera d’egoisme més. Crec que és general i sobta veure’n el contrari, fins i tot ens sorprèn. Des de quan cal deixar bruta una platja després d’haver-hi anat? Per què cal deixar brut un carrer després de seure-hi, tal com ara es fa en petits grups per beure o parlar? Per què hi ha tants gossos sense fermar per llocs on no haurien d’estar sense algú responsable? La imatge, per exemple, de cada matí de Sant Joan de persones netejant les platges després de la revetlla mai no l’he entesa. Tan difícil és que cadascú deixi l’espai que hagi usat net, tal com era a l’inici? La degradació és un reflex de com ens tractem mútuament, alhora que aquest és un reflex de com som com a país. Mentrestant, la inversió econòmica que cal fer de neteja i regeneració dels espais naturals o públics bé podria ser emprada en part en altres necessitats si ningú no els degradés. (Eulàlia Rodriguez Pitarque – Diari de Girona)

TAXA PER MANTENIR CARRETERES.- A Catalunya fa molts anys que paguem per circular per doble via. Si sorties d’aquesta autonomia direcció a la comunitat autònoma de Madrid o Andalusia, quan passaves Saragossa, no pagaves res, era totalment gratis. Ara la Generalitat, que pensa molt per nosaltres, posa el crit al cel i ens vol posar una vinyeta per la contaminació, i el govern central també pensa a instaurar alguna cosa per al manteniment de les carreteres. Llavors, durant els anys i panys que s’han passat sense pagar peatges Madrid, Andalusia, Extremadura i alguna autonomia més, ¿qui ha mantingut aquestes bones autopistes i autovies? Doncs que en prenguin nota i que aquí facin el mateix que a la resta d’Espanya que tenia aquests privilegis. (José Maria Lozano – El Periódico)

QUALITAT DE L’ENSENYAMENT.- Segons es desprèn dels primers textos que articulen la nova Llei d’Educació (LOMLOE), el que li interessa al Govern de Pedro Sánchez, i als seus socis radicals d’esquerra, és la presència de la perspectiva de gènere com a font inspiradora en l’ensenyament de les matemàtiques, la física o el coneixement del medi, o la insistència en la diversitat o el descobriment personal de la sexualitat no binària, entre d’altres disbarats. Propostes de perspectiva educativa que xoquen frontalment amb el dret dels pares que als seus fills, en el sistema públic i en el privat d’ensenyament, se’ls eduqui sense la pretensió d’imposar models únics de comprensió de la persona o de la realitat biològica que la configura. Lluny de preocupar-se per la qualitat de l’ensenyament, per la necessitat de l’exigència i l’esforç, per assentar l’autoritat de professor, el Govern s’entesta a una Llei d’educació que converteix l’ensenyament en una maquinària de modelar consciències mal·leables amb escassa capacitat crítica. (Jesús Domingo Martínez – Diari de Girona)

EL PAPER DELS PROFESSORS A L’ESCOLA.- El retorn del curs escolar posa en relleu la transcendental rellevància de la figura del professors. A fi de fomentar la consideració i el respecte que se’ls hi ha tenir, i procurar un clima necessari de convivència a la comunitat educativa, és necessari no només prestigiar socialment els mestres, sinó reconèixer-los jurídicament la seva condició d’autoritat pública en l’acompliment de la seva funció docent. Els professors tenen dret a rebre el tracte, la consideració i el respecte inherent a la seva funció per part de les famílies, de la resta de professors i personal. És fona-mental que les famílies col·laborin de manera pro-activa per la consecució del bon fi educatiu, sense en-torpir la tasca de l’ensenyament, evitant les deplorables agressions físiques i morals. L’educació és tasca primordial que ha de ser compartida amb responsabilitat per la família i el professorat en una comunió d’interessos que redundin en benefici de l’alumne, en el seu aprenentatge, en la seva formació i desenvolupament de la seva personalitat i benestar. (Josep Maria Torres – El Periódico)

EL BISBE NOVELL .- Conec el bisbe Novell des que va ser alumne meu. Ha estat també el meu bisbe. No entraré en cap debat, tret de remarcar la degradació d’una televisió pública submergint-se de ple (una tarda de dilluns) en allò que hom denomina escarni. El que fa més mal encara és que hi col·laborin cristians molt mediàtics, alguns dels quals reconeixen que sols l’han saludat alguna vegada i que, a més, s’erigeixen en portaveus de tercers. La caritat, com a virtut teologal per als cristians, no és sols donar menjar a aquell que té gana o ensenyar a qui no sap. Tal vegada ens hem oblidat, els cristians, no sols de com hem de parlar al germà sinó d’un altre fragment de l’evangeli molt més exigent. Tal vegada tingui raó un savi del meu poble que diu: “Al final, tots els extrems es toquen.” (Àngela Bosch – Diari El Segre)

L’ALCALDESSA COLAU.- Atureu-la, que algú aturi l’alcaldessa Ada Colau! Amb l’excusa de reduir el trànsit de la ciutat ha destrossat Barcelona, ha omplert els nostres carrers de boles de ciment, pilons de ferro, aparcaments de bicicletes, etc., per no parlar de les illes de vianants, per on passa qualsevol artefacte amb rodes sense res¬pecte pels vianants. Ara s’ha posat en contra dels barris amb carrers petits i amb poc trànsit; per exemple, a Horta, a la part que dona a Valldaura els carrers que anaven cap aquí, ara van cap allà; la meitat del carrer és de pujada i l’altra meitat, de baixada, la qual cosa augmenta exponencialment el trànsit. Fins i tot ha desviat cotxes per un carrer que era totalment per a vianants. També vol fer desaparèixer les casetes del barri de la Clota i, si pot, els safareigs d’Horta, que formen part de la història del barri i de la ciutat (Victòria Pijuan Ciuró – Punt Diari)

APROVAR ELS PRESSUPOSTOS A SANCHEZ TÉ UN PREU.- Primer ens cal saber si volem una Catalunya independent o no. Si la volem independent, no podem continuar essent útils a l’Estat espanyol; mentre els siguem rendibles, oblidem-nos de la independència. La negació a l’ampliació és una resposta totalment legal, democràtica i justa. Cal tenir en compte que tenim un as a la màniga: els pressupostos generals de l’Estat; ens cal aprofitar les oportunitats que se’ns presenten i recordar que Espanya mai ha sabut negociar. La tornaran a espifiar i enviaran les forces repressives? (Alfredo Solé – Punt Diari)

EL LLOGUERS DE RENDA ANTIGA.- Darrerament surten moltes notícies de persones vulnerables i sense diners que no poden pagar el lloguer del lloc on viuen i, afortunadament, tot i els pocs recursos que té el nostre país, s’estan establint mecanismes de protecció per a aquest sector de la població. Hi ha, però, casos que són justament el contrari. La llei que un dia es va aprovar fa molts anys protegeix els lloguers de renda antiga amb la idea de donar seguretat a persones que actualment són grans i que tota la vida han viscut en un pis que avui dia té una renda molt baixa. Però a vegades aquestes lleis no tenen en compte que hi ha abusos. És el cas de la meva mare, que, mal assessorada, va subrogar un pis a la filla d’un home que tenia un lloguer d’aquest tipus. L’home, que va morir no fa gaire, va passar els seus últims dies ingressat en una residència, mentre la seva filla, que ara té 56 anys, vivia tranquil·lament al pis de la part alta del passeig de Sant Joan a un preu irrisori pel que és la zona. A aquesta senyora, que té un BMW, un pàrquing en propietat i una segona residència en propietat a Cabrera de Mar, la llei la protegeix. Sobta, però, que tenint un pis a nom seu la llei no consideri que pot anar a viure a casa seva, o bé que si té capacitat econòmica per comprar un pis, no cal protegir-la gaire i actualitzar el lloguer a preu de mercat. No es tracta en cap cas d’una persona vulnerable ni amb pocs recursos, ans al contrari. El que em plantejo és si algú dels qui manen i tenen capacitat per modificar les lleis s’ha plantejat casos com aquests. Sovint algunes lleis aprovades en un moment donat i per protegir un tipus de població acaben essent un abús. (Imma Oliveres – Punt Diari)

LA TAULA DE DIÀLEG.- Entaulem-nos d’una vegada! Em refereixo a la taula de diàleg entre els go-verns de la Generalitat i d’Espanya, i ho escric en plorar perquè tots hi estem implicats, no solament uns quants representants (no hi poden faltar els caps dels dos governs). I per part dels catalans cal que hi anem amb voluntat i confiança segurs que podrem explanar bé els dos temes principals: l’amnistia i un referèndum pactat. Com va dir Carme Forcadell, “ de tot es pot parlar”, i ens cal anar al diàleg sense cap recel: els recels i les desconfiances creen més recel i més desconfiança. Ens cal anar-hi amb moral de victòria. Els representants espanyols podran desenvolupar les raons de les seves negatives a un referèndum pactat a Catalunya, a l’amnistia i al dret de retorn dels exiliats; i els respondrem amb tota la educació del món i segurs dels nostres arguments, però allò que no podem admetre és que aquests temes s’excloguin d’entrada de l’ordre del dia. Seria una forta trepitjada al dret d’expressió. (Maria Àngels Manén Folch – La Vanguardia)

LES CORTINES DE FUM.- Les notícies que dies enrere van encapçalar els informatius - una, la Fiscalia del Suprem titllant el rei emèrit de comissionista i que no sabem si arribarà a bon port, i l’altra, el comunicat oficial de Puigdemont desmentint amb explícita contundència el suposat “pla d’acció exterior” interceptat per la Guàrdia Civil -, en cap cas són fruit de la casualitat, ans al contrari. Les cortines de fum utilitzant l’independentisme s’han tornat el segell per excel·lència de la venjança espanyola més carca. Queda palès, doncs, que en el seu afany per destapar estratègies la policia més política fa i desfà a mercè dels que, conformats, es deixen aixecar la camisa i accepten les desinformacions més malintencionades. Tanmateix, sense haver-hi ni un pam de net, es continuen llançant punyals a la lleugera, deixant constància d’una realitat que, desencaixada, alimenta l’ego d’uns quants i n’escapça el d’uns altres (Susana Casanova González – Punt Diari)