CARTA AL VENT (01-09-2024).- LA GRAN CAGADA DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL

 

Els emprenedors es queixen des de fa temps que en determinats oficis i especialitats van coixos de mà d’obra capacitada per tirar endavant els projectes industrials o comercials. És cert que en alguns casos, com el de l’hoteleria, la causa d’aquest dèficit no rau només en la manca de gent de l’ofici, sinó en el fet que les condicions del treball i el sou no són prou atractives. Però aquesta realitat fefaent no ha de servir d’excusa per justificar la manca de gent preparada professionalment en molts altres rams. Fa temps que algun gremi de Vallès havia recorregut a contractar mà d’obra de països de l’est per a disposar d’un planter d’ajustadors, matricers, ect. En la vida domèstica tothom sap per experiència que la gent d’ofici, els antics “manetes” en reparacions diverses de la llar, van més que buscats. Tanmateix, mentre aquest dèficit de professionals competents va en alça cada dia de manera desesperant, resulta que a  Catalunya més de trenta mil adolescents que voldrien enfocar el seu futur a través de la formació professional en centres públics, resulta que no tenen plaça.

És evident que els diversos polítics que han ocupat les Conselleries d’Ensenyament o bé tenien pa a l’ull a l’hora de dissenyar els plans d’estudi o bé eren miops crònics. On s’és vist que havent-hi tanta demanda de professionals al mercat, no s’hagi previst tenir disponibles el reguitzell suficient de places de formació professional perquè cap dels aspirants decidits i convençuts a guanyar-se la vida com a “gent d’ofici”, encara que sigui embrutant-se les mans, hagi de renunciar-hi en espera que els senyors polítics, enlloc de perdre el temps en segons quines mandangues improductives i eixorques, es posin les piles i toquin de peus a terra per solucionar problemes reals en comptes de fer volar coloms amb entelèquies. Per fer bullir l’olla cal escoltar el carrer i saber de quin mal plora la criatura. I un cop s’ha diagnosticat que tenim trenta mil candidats a estudiar formació professional, que no poden fer-ho perquè no s’han previst aules i professorat suficient, a més de quatre dels responsables d’aquesta cagada, com a mínim es mereixerien posar-los de cara a la paret amb unes orelles de burro ben encastades al cap.

Nota: aquesta reflexió la podeu trobar al blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” simplement entrant-hi des de Google, amb tota comoditat i sense interferències de hackers i sabotejadors.

CARTA AL VENT (31/08/24).- ACOLLIR O EXPULSAR

 

Sembla, si fem cas de tota la xerrameca que s’escolta aquests sobre el fenomen de la immigració, com si tota la qüestió es pogués resumir en dues opcions: acollir els immigrants legals o expulsar els il·legals. I per desgràcia la qüestió no és tan simple. A la meva manera de veure, quan un país aposta tota la política immigratòria a acollir, amb els braços oberts i un somriure als llavis, a tots els forasters que creuin les seves fronteres “legalment” abans hauria d’haver fet els deures perquè el bon propòsit de l’acolliment no acabi com el rosari de l’aurora. És a dir: que s’està en disposició d’oferir de forma estable als acollits una feina que els permeti viure sense dependre de subsidis, un lloc on viure dignament a la mesura de les seves possibilitats i l’accés en les mateixes condicions que els natius als serveis bàsics: sanitat i educació.

En el cas d’Espanya en general, inclosa Catalunya mal que ens requi reconèixer-ho, no s’està en condicions de garantir cap d’aquestes condicions inevitables, ni de bon tros. Llavors, ¿com es pot fardar amb tanta banalitat de societat acollidora, si les administracions públiques són incapaces de bastir les infraestructures indispensables per facilitar una política d’acolliment com cal? No entrarem en detalls, perquè en tenim proves davant del nas de que el més calent està a l’aigüera. Potser que des d’aquesta realitat i aplicant-nos una certa dosi de pragmatisme analític no contestem aquesta pregunta: ¿és possible que una part de la immigració legal que no sabem com acollir dignament, acabi caient en mans de l’economia submergida i temptada per la delinqüència?

I pel que fa a la immigració il·legal, és evident que si som tan maldestres per acollir la legal que no queda més remei que l’expulsió, ¿perquè els partits no desen les seves diferències i picabaralles quotidianes per consensuar una política d’Estat que reguli aquest llast tan econòmic com social? Mentre no siguem capaços de posar-nos d’acord tots plegats sobre una qüestió tan penosa, de comú acord amb la Comunitat Europea i amb la Comunitat africana tolerant amb les màfies que trafiquen amb la misèria de la gent, per embarcar refugiats deixats de la mà de tots els déus a jugar-se la vida per un mar traïdor cap un paradís utòpic, tenim mala peça al teler. Punt i apart mereixen els refugiats menors d’edat, que tractem a baqueta des d’unes institucions sense recursos i sobrepassades per l’acumulació de necessitats. Tot plegat, una vergonya i perquè tots els polítics que desbarren cada dia sobre el problema de la immigració sense tocar de peus a terra s’ho facin mirar.     

 

Nota: aquesta reflexió la podeu trobar al blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” simplement entrant-hi des de Google, amb tota comoditat i sense interferències de hackers.         

CARTA AL VENT (29/09/24).- A L’ESCOLA S’ENSENYA. A CASA, S’EDUCA

 

La setmana vinent engegarà el nou curs escolar i no trigaran gaire a renovar-se les endèmiques tensions i controvèrsies que, gairebé des del temps de la picó, enverinen el bon ambient que s’hauria de respirar en el món de la docència. Aquesta reflexió d’avui voldria dedicar-la a una de les polèmiques o debats que, entre d’altres, entretenen acadèmics professionals, opinadors més o menys entesos i a un nombre indeterminat de buscadors de tres peus als gats. Es tracta, ni més ni menys, de la responsabilitat que té l’escola en la creixent mala educació – entesa com a manca d’urbanitat, de civisme i desvergonyiment en general – dels nostres adolescents. Sempre que xerrica la convivència i el civisme, la societat troba adient acusar els mestres de negligir l’ensenyament de bona educació. I una majoria considerable de ciutadans hi estan d’acord en senyalar l’escola com a responsable de la degradació, per exemple, de l’ordre de valors cívics.

Permeteu-me que estigui en total desacord amb semblants opinions, perquè les considero pròpies de miops i carrinclons impresentables que les aplaudeixen simplement per descarregar-se de responsabilitats. Potser que acabem per assumir que a l’escola s’hi va a aprendre i que a casa és on s’ha d’educar la mainada. Els mestres s’haurien de dedicar exclusivament a “ensenyar” i el pares, en canvi, a casa s’haurien d’espellingar per “educar”, començant per donar exemple. De que serveix que a les escoles s’expliqui urbanitat o civisme si a les cases aquestes normes bàsiques no tenen continuïtat?

De les escoles n’ha de sortir gent preparada per guanyar-se la vida el millor possible i per contribuir amb els coneixements adquirits en un reguitzell de matèries tècniques o humanistes a millorar la vida de la comunitat. I des de les cases, els pares tenen l’obligació de “pujar” persones com cal. Ojalà emmirallant-se en l’entorn més immediat! Sóc conscient de que, una vegada més, he escrit una carta al vent. Però seria tan maco que la meva proposició és fes realitat! Imagineu-vos quin món tindríem si realment bons i preparats mestres es dediquessin només a ensenyar les matèries curriculars i de formar persones, en tots els sentits – inclòs el cultural, polític i el religiós - se’n responsabilitzessin només les famílies. Potser també s’acabarien les acusacions de titllar d’escola d’adoctrinament.     

 

CARTA AL VENT (28/09/24) - VIURE AMB L'AI AL COR NO ÉS VIURE

 

No sé pas des d'ençà quant, però sospito que des que el món és món, o almenys des que els mortals es deixaren sodomitzar per l’encanteri "de manar", varen descobrir que la por indiscriminada i ben dosificada era una eina perfecte per sotmetre adversaris en potència i, en general, a tothom que fes nosa. Sense necessitat de vessar sang ni de trinxar-ho tot. La por, en abstracte, els déus o els dimonis que es disputen des del principi de tot plegat el poder, van descobrir que tenir la gent amb un ai al cos era la manera més pràctica, sibil·lina i il·lustrada de collar, bandejar i domesticar a qui calgui, sense necessitat d'embrutar-se les mans. Viure esborronats per quelcom tan indefinit com “allò que ens pugui passar” si no fem bondat, per exemple, ha estat la recepta més emprada des del poder per “fer creure” els rebecs o tebis ciutadans, amb la col·laboració inexplicable, esclar, de l’establishment que jo definiria com una colla d’esquizofrèniques ànimes de càntir, incapaces de plantar cara a les coaccions o suborns a còpia de força de voluntat i sentit comú, si res més no per “fer valdre” la seva opinió discrepant.

 

L’establishment complaent i permissiu amb els que manen, siguin del color que siguin mentre remenin les cireres i permetin arreplegar les engrunes dels festins, ha sabut aprofitar-se, amb pocs remordiments i sense cap escrúpol, de l’espantall de "la por" per mantenir els pobres d’esperit de tota mena, esclafats sota les seves botes dels aprofitats. No calia treure el bastó, sempre mal vist, quan la pressió social, moral, legal i, sobretot, religiosa fa la seva feina a base de normes, reglaments, sentències o simples manuals de bones costums, dictades des del cau d’un invisible i misteriós posseïdor la “l’autoritat superior”, pesa com una llosa sobre els esporuguits i estronca tant la crítica militant com la simple dissidència passiva. I com que en la majoria de les vegades, a la sensació de "por" l’acompanyen preocupacions que fan trontollar la confiança en la seguretat i l'eficàcia de les institucions que han de garantir els drets de la societat que més ho passa magre i se sent indefensa, cada vegada hi ha més gent acollonida, que s’agafa per les parets a la mínima, saturada d’ansiolítics per dormir i sobreviure a la basarda induïda interessadament des de les xarxes socials.

 

No es tracta de cap teoria de la conspiració creure que hi ha "intel·ligències" normals i artificials a sou del poder, que es cuiden de greixar l’abocament constant a les xarxes de brames  pertorbadores i catastròfiques. Els poderosos s’han fet gegants aplicant el principi de que "la por guarda la vinya", i per tant treuen a passejar espantalls com la immigració, les pandèmies, el canvi climàtic, la pobresa, l’atur, la soledat no volguda i, darrerament, l'amenaça d'una "intel·ligència artificial", que ningú sap en que consisteix però que es fa servir a tall "d'home del sac"... Per tot això i per moltes altres raons, hauríem de superar les pors i no resignar-nos a viure sempre amb un ai al cor. El problema és com ho aconseguirem?  Com educarem, per exemple, els aprenents de ciutadans en l’esperit empíric de la “força de voluntat” per pensar i actuar amb sentit comú? Perquè, en definitiva, tothom en sap de donar consells, però qui li posa el cascavell al gat?

 

CARTA AL VENT (13).- NI INJURIES NI BRAMES, SIMPLES CALUMNIES

             Els que no troben res millor per entretenir-se que fer córrer mentides a traves de les xarxes socials, no tenen perdó de Déu pel sol fet de perdre el temps amb aquestes ximpleries. Però, si a més a més ho fan emparant-se en l’anonimat és un símptoma clar de coquinesa i si, per postres, en són conscients de que les mentides que escampen poden fer molt de mal a gent que no s'ho mereix, o si precisament les fan córrer expressament les barbaritats que s'inventen per fer mal, ja no podem parlar d’ocurrències de trapelles descarats sinó d'autentiques males besties.  Tanmateix, no es tracta allò que fan córrer d’injúries ni de brames sense fonament sinó d’autèntiques calumnies, condemnades com un pecat per totes les doctrines religioses o com un delicte per tots els codis penals. Quan algú que ha nascut persona i pensa tenir el dret a considerar-se’n, és capaç de caure tan baix en l’escala dels valors morals i ètics, la societat té tot el dret a acusar aquests individus d'ésser unes males bèsties que es "realitzen"destil·lant odi. Qui té estomac per mentir descaradament, per falsejar la veritat sense cap escrúpol ni compte pels efectes colaterals dels seus comentari, sobretot, enginyant-se-les perquè la fal·làcia inventada s’escampi escandalosa i indiscriminadament, i s’esborrona com si es tractés d’un orgasme quan més gros és el rebombori creat, no hauríem ni de perdre el temps deixant-lo beneficiar de les garanties legals que emparen els pressumptes delinqüents: qui sembra odi voluntàriament, sigui encegat per doctrines esbiaixades o perquè és un tarat mental de naixement, a d'anar de pet a la cangrí perquè purgui la seva maldat fins que depuri el verí que porta al cor. No cal que posi exemples de l’odi que circula a dojo per les xarxes socials des de fa un quan temps, però deixeu-me dir que en la meva opinió  tan tarats són els que escriuen la calumnia com els que l’escampen reproduint-la com si es tractés d'un entreteniment. Cada dia que passa més merda s'aboca a les xarxes socials amb total impunitat, a tot arreu del  món. I qui la diu més grossa té premi i es recompensat augmentant el reguitzell de monstres en potència. Evidentment, aquesta carta al vent es perdrà com tantes altres sense destinatari concret, però almenys hauré buidat la mala llet que m’envaeix quan observo fins a quin punt hi ha males bèsties que tenen fetge per embolicar la troca, sense control ni aturador.

CARTA AL VENT (12).- COBRAR PER NO FER LA FEINA

             Ja sé que molts poden titllar de demagògica aquesta reflexió d’avui, però, francament, en un món tan materialista com el que vivim, en que tothom està pendent de la pela i en el qual resulta que tot té un preu, fins i tot els impossibles, crec que per acabar amb la mandra de prendre decisions que s’han de prendre per obligació contractual, la millor política consistiria en tallar l’aixeta de la pasta gansa, advertint que qui no faci la feina compromesa no cobrarà un ral fins que no s’espavili. Llamp me mau!, ja veuríeu com s’acabaria tanta mandanga i tothom aniria a la idea. Per exemple, s’acabaria la patxoca dels polítics que, un cop asseguts a l’escó del respectiu Parlament o a la cadira del seu Ajuntament, fastiguejen la paciència i la bona fe dels  ciutadans que malden perquè es posin a governar, complint i desenvolupant les promeses electorals amb que varen escalfar les braguetes des dels mítings. O potser també es traurien la son de les orelles aquests parell de dotzenes de “juristes de reconegut prestigi”, designats pels partits polítics per asseure`s al Consell del Poder Judicial i desencallar una administració de justícia que fa fàstic, que es toquen els ous enlloc de posar-se a fer la feina, perquè són incapaços de posar-se d’acord per designar qui dels membres del Consell ha de presidir-lo. Es veu que si no troben president, aquella colla de ganduls no es posaran a fer la seva feina, ni mouran un paper perquè els ciutadans gaudeixin d’una justícia com Déu mana. Doncs que se’ls suspengui de sou mentre no es guanyin les garrofes! Si no són capaços de fer la seva feina, que no segueixin xopant de la mamella! Vet-aquí la solució de tanta barra i escarni a la  ciutadania! 

CARTA AL VENT (11).- NO ET POTS RENDIR

 

            Si afluixes, si et dones per la pell ja has begut aigua, siguin quins siguin els problemes que t’entrebanquen. Entre d’altres raons, perquè la majoria de vegades si t’hi fixes i no bades caçant mosques o perdent el temps lamentant la teva mala sort, t’adonaràs que la majoria dels entrebancs amb que et trobes no són més que paranys parats expressament per fer-te caure. Mentre remenis la cua o, com deia aquell, pensis és que estàs viu i, també com deia aquell altre, dementre hi ha vida hi ha esperança. Això sí, si no et quedes plegat de mans posant com un enze sense sang a les venes l’altra galta, perquè mentre et resignis a fer el paper de bleda assolellada, de cancalletes te’n trobaràs i ten posaran a grapats. Tanmateix, tingueu-ho present, el problema principal de tot plegat no són els pals a la roda que et parin competidors que no saben jugar net, mig amics envejosos de que les coses et vagin bé, malxinats compulsius que actuen com actuen per pura malicia espontània, sinó les teranyines i els embolics que embastis al teu coco a base de preocupacions malaltisses, descoratjaments injustificats i absurds propis d’un cagadubtes més que no pas d’algú amb criteri. Però, per de molt grosses que en sentis o et passin, per molt que ens angoixin i enverinin el cervell les notícies més o menys tòxiques, abocades indiscriminadament a qualsevol auditori, sovint pel broc gros i sense ni una unça de seny, no tenim dret a abaixar els braços i deixar-nos anar com si fóssim un pellissot sense ànima ni sentiments, perquè això és el que volen els que viuen de puta mare atiant pors i malastrugances. Pensa que l’única cosa que dona sentit a la vida de les persones, és no acollonir-se a les primeres de canvi i plantar cara. I no cal pas que et disfressis d’herois o de màrtir, simplement n’hi haurà prou que siguis com ets cada dia, des que et despertes cada mati fins que et poses al llit. Sobreviure dempeus el major temps possible no hauria de considerar-se un heroisme sinó una cosa normal.     

 

CARTA AL VENT (10).- MALGRAT TOT, LA DEMOCRÀCIA TÉ UNA MALA SALUT DE FERRO

 

            Sort n’hi ha, perquè de vegades l’esperit democràtic arriba a les últimes i si no fot un pet com un gla és ben bé de xamba, potser per intervenció de vés a saber si fruit d’una conspiració astral. O sigui, de pura carambola; encara que no sempre en surti ben parada la democràcia de les patacades i, a vegades, tot i que aparentment hagi recuperat l’alè amb la cara de pomes agres ja paga. És molt possible que quan en aquells temps reculats d’Atenes, en que els anomenats filòsofs van emprar per primera vegada aquell mot màgic, democràcia, per a referir-se a un sistema de governar els pobles allunyat del repertori d’autarquies, monarquies o dictadures que estaven de moda, el canvi de rumb proposat encantés els que reclamaven igualtat i llibertat per avançar com a gent civilitzada. Però l’escenari bastit i predicat pels pensadors miratge no va durar pas gaire sense fer-se uns i altres trampes al solitari i enterbolir el miratge de bon govern pel poble. I de seguida van descolorir-se i adulterar-se aquell panorama idíl·lic degut a que  dels seus mateixos promotors van aprendre a tirar-hi pedres en contra, amagant la mà perquè no fos dit que eren una colla de caragirats i engalipadors. I així s’ha anat mantenint fins avui com a una democràcia imperfecta a empentes i rodolons, degenerant l’original més en “un concepte” acadèmic i teòric que no pas com un “exemple” pràctic de convivència i respecte ciutadà. No obstant això, però, una immensa quantitat de persones de tot món no volen renunciar a aixoplugar-s’hi sota aquest paraigua meravellós, malgrat saber-lo adulterat. Inclús aquells que comparteixen caricatures democràtiques, s’hi adapten sense escarafalls encara que la caricatura sigui escandalosa i aberrant. Sense anar més lluny, el dictador Franco va institucionalitzar com a “democràcia orgànica”, un regim que no n’era més que un escandalós i vergonyant escarni. I des dels russos fins als xinesos, passant per tants i tants demòcrates de pacotilla, n’hi ha molts que pensen que per ésser estats democràtics n’hi ha prou permetent de tant en tant i “a la seva manera”, consultes electorals manipulades sense manies pels pallassos de la democràcia ben entesa.       

CARTA AL VENT (9).- VIURE AMB LA POR AL COS, NO ÉS VIURE

 

            No sé pas des d'ençà quant, però sospito que des que el món és món, o almenys des que els mortals es deixaren sodomitzar per l’encanteri "de manar", varen descobrir que la por indiscriminada ben dossificada era una eina perfecte per sotmetre adversaris i, en general, a tothom que fa nosa, sense necessitat de vessar sang ni de trinxar-ho tot. La por, en abstracte, els déus o els dimonis que es disputen des del principi de tot plegat el poder, van descobrir que tenir la gent amb un ai al cos era la manera més pràctica, a més de la  més sibil·lina i il.lustrada de collar, apartar i domesticar a qui calgui, sense necessitat d'embrutar-se les mans. Viure esborronats per quelcom tan indefinit com “allò que ens pugui passar” si no fem bondat, per exemple, ha estat la recepta més emprada per “fer creure” els rebels o tebis parroquians, amb la col·laboració inexplicable, esclar, de l’esquizofrènia espontània d’unes quantes ànimes de càntir incapaces de plantar cara a les pressions a còpia de força de voluntat, si res més no per “fer-se valdre” com a ciutadans. L’establishment complaent i permissiu amb els que manen, siguin del color que siguin mentre remenin les cireres, ha sabut aprofitar-se, sense massa remordiments i cap escrùpol, de "la por" per mantenir els pobres d'espèrit de tota mena esclafats sota les seves botes dels aprofitats. No cal treure el bastó, sempre mal vist, quan la pressió social, moral, legals i, sobretot, religiosa fa la seva feina a base de “normes”, “manaments”, sentències i simples “bones costums”, dictades des del cau d’un sovint invisible i sempre misteriós “ésser superior”, pesa com una llosa sobre les voluntats i estronca tant la crítica aferrissada com la simple disidència passiva. I com que en la majoria de les vegades, a la sensació de "por" l’acompanyen preocupacions que fan trontollar la confiança en la seguretat i l'eficàcia de les institucions que han de garantitzar els drets de la societat que més ho passa magre i se sent indefensa, cada vegada hi ha més gent acollonida, que s’agafa per les parets a la mínima, saturada d'ansiolìtics per dormir i sobreviure a la basarda induida interessadament des de les xarxes socials. No es tracta de cap teoria de la cospiració creure que hi ha "inteligències" a sou del poder, que es cuiden de greixar el flux intermitent de brames  pertorbadores i catastròfiques. Els poderosos han crescut sota el principi de que "la por guarda la vinya", i per tant treuen a passejar espantalls com la immigració, les pandèmies, el canvi climàtic, la pobresa, l’atur, la soledat no volguda i, darrerament, l'amenaça d'una "intel·ligència artificial", que ningú sap en que consisteix però que es fa servir a tall "d'home del sac"... Per tot això i per moltes altres raons hauríem de superar les pors i no resignar-nos a viure sempre amb un ai al cor. El problema és com s'aconsegueix? Com s’eduquen els ciutadans adeqüadament i es basteix aquest concepte empíric de la “força de voluntat”? El problema, en definitiva, és que tothom en sap de donar consells...                  

CARTA AL VENT (8).- DESPRÉS DE LLEGIR PONSATI, SOSPITO DE PUIGDEMONT

 

           Francament, després de llegir l’embastat de memòries “Molts o Ningú”, escrit per Clara Ponsatí, exactament la segona part del llibre, des de les planes 43 a la 78, dedicada a reflexionar sobre l’anomenat “procés”, i les jugades de Puigdemont en la partida política entaulada entre Catalunya i Espanya en aquella època, em desvetllà no només la curiositat sinó que em confirmà les meves sospites intuïtives sobre determinades estratègies i moviments de fitxa al tauler. Ponsatí procura no enlluernar el lector del seu testimoni amb les freqüents hipèrboles emmascarades de patriotisme  que embolcallaven els relats oficials sobiranistes, en els quals sovint l’èpica s’imposava en la parròquia fidel massa descaradament a la realitat. La quasi mítica fe que tenien els ciutadans ilusionats en la capacitat de lideratge i de carisma polític de l’expresident i tota la seva cort, per exemple, se m’ha esbocinat després de llegir la descripció que en fa de tot plegat, des d’un privilegiat observatori entre bambolines mateix, una observadora impenitent i insubornable, de la categoria intel·lectual de Clara Ponsatí. Les seves reflexions les va escriure a les poques hores d’ésser convidada a formar part, per sorpresa i per exigències estétiques i paritàries, del govern de la Generalitat. Pocs dies abans de fer el ridícul després del coitus interruptus d'una declaració unilateral d'independència, delatora d'una més que vergonyosa impotencia patològica dels aprenents de pares. Llavors, Ponsatí va escriure sobre en Puigdemont: “...és un home difícil de descriure. No es comunica gaire. No pregunta. És un tio astut. El president no va acabar els estudis universitaris, però això no li ha impedit ser una persona culta. Molt culta. Té al cap la cultura catalana amb precisió; ho ha llegit tot. I segueix llegint. Puigdemont parla molt bé. Molt. Té una habilitat dialèctica brutal. Quan fa discursos, tu te l’escoltes i penses: ”Bravo!”. Però quan passa un temps i et preguntes: “Què ha dit?”, no sempre tens clara la resposta. El discurs llisca tan bé que et despista i et deixa sense saber del tot què està proposant. És l’estil dels aforismes Puigdemont, sentencies ben lligades, piulades incisives, que encerten el diagnòstic del moment i sintonitzen de ple amb la intuïció popular. Parlar bé és un gran do, per a un polític. Però bastir una estratègia i exercir un lideratge demana més que carisma, intuïció i comunicació; requereix treballar en equip, triar bons col·laboradors, confiar-hi, delegar i fer seguiment i, sobretot, requereix decidir, i manar... Jo, en Puigdemont president de la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord. I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees. Davant d’una situació imprevisible, el primer que cal és que la gent pensi. I això no ho teníem... Em va semblar que tot el que, per lògica, hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència, no es veia per enlloc...”

            Us recomano recrear-vos-hi, doncs, en aquest testimoni de Clara Ponsatí, ja que no es tracta de cap esvalotada, hiperventilada o indocumentada criatura oportunista o sensacionalista. La Ponsatí no té pèls a la llengua, de ben segur, però al revés d’altres polítics o personatges públics que parlen pels colzes a la primera oportunitat de trobar qui se'ls escolti, ella abans de badar la boca, pensa i rumia el què i el com dirà les coses. Avui que tothom va de bòlit especulant sobre la tornada mediàtica i potser esperpéntica d'un Puigdemont a contrapeu de la realitat, potser disfressat d’oracle, de mesies o de salvador de la pàtria, a l’empara d'una claca tòxica que li alimenta i aplaudeix les seves perilloses derivades polítiques delirants, molts patim sospitant que el seu retorn amb calçador, enlloc de contribuir a refradar l'ambient polític enrarit i atemperar la crispació, en facilitar un govern que es posi a treballar d'una vegada en benefici del pobre poble estomacac, serveixi només per fer més trencadissa entre el sobiranisme militant i les diverses sensibilitats colaterals. En qualsevol cas, la seva aposta per rebutjar la investidura del botifler Salvador Illa, abocant el país a una repetició electoral, a part de no respectar el principi democràtic de que els socialistes varen derrotar l'independentisme en les darreres eleccions, no engresca ningú que tingui un dit de front aquesta falornia de tornar a votar, i només li compren a Puigdemont quatre iluminats que somnien girar la truita fent volar coloms. Però. esclar, com cridava al vent ahir, el problema de tot plegat rau en que en ple deliri tota aquesta trepa ha llencat a la bassa el poc sentit comú que ens cal tots per sobreviure a la misèria de la classe política que "okupa" i menysprea la democràcia.  

   

CARTA AL VENT (7).- CARBASSEJATS EN SENTIT COMÚ

 

L’única explicació que hi trobo a que el món estigui tan regirat i faci tantes tombarelles arran d’estimballs, té a veure amb la cada vegada més alarmant crisi del sentit comú. Qualsevol persona amb tres dits de front pot confiar la governança d’un vaixell i fer-li confiança com a capità, a un paio que no giri rodó, sigui per excés o per defecte. Al meu parer, francament, més enllà de les aparences de xai i no de llop, de les postures assajades per semblar perdiu i no pas garsa, la prova del nou per saber si a un paio se li pot fer confiança perquè prengui decisions en nom d’una comunicat qualsevol rau en la seva reserva de sentit comú. Per desgràcia de tots plegats, de gent que en vagi sobrada, de sentit comú, no en trobarem gaire. Més aviat podríem assegurar, sense por d’equivocar-nos, que en tindríem prou amb els dits de les mans per comptar aquestes persones excepcionals, que sense necessitat de cridar massa l’atenció ni de fer jocs de mans espectaculars, tenen una capacitat d’encertar-la a prova d’especulacions o de jugar-se-la a l’atzar. Algú va dir que el sentit comú és el menys comú del sentits, i a fe de Déu que tenia més raó que un sant. I cada dia anem a pitjor si tenim en compte els hiperventilats que decideixen no només el rumb sinó els riscos que es poden o no assumir en el transcurs de la navegació, sigui per a no embarrancar o per a no abordar per negligència o imperícia altres vaixells i crear conflictes innecessaris i estúpids. Però, allò que més em fa patir no és que la classe dirigent visqui d’esquena al sentit comú, sinó que qui fa confiança aquesta mena de gent incompetent i creguda siguem nosaltres, el poble anomenat sobirà que designa mitjançant l’exercici de la democràcia qui ha de governar la nau, els que no sapiguem un borrall de sentit comú, que no n’hàgim volgut saber-ne mai res moltes vegades perquè combreguem amb totes les mentides que es fan córrer des dels establishments panxacontents, sobre llur inutilitat en un món on tallen el bacallà els il·luminats i els ignorants carregats de màsters i títols comprats a pes, per dissimular la seva supina ignorància en qüestions que el sentit comú diu que són imprescindibles per garantir el futur del planeta i de la humanitat.          

CARTA AL VENT (6).- DE MONTSERRAT A L’ABBÉ PIERRE

 

L’associació de víctimes d’assetjament sexual a Montserrat es pensen adreçar a la Generalitat perquè retiri els reconeixements institucionals concedits a l’Abadia de Montserrat. No sé si alguns francesos desencantats faran una petició semblant als seus governants perquè es degradi el moviment contra la pobresa “Emmaús” fundat pel carismàtic Abat Pierre, de totes les consideracions públiques després que la pròpia “Fundació Abbé Pierre” hagin reconegut que almenys set dones, una d’elles menor d’edat en el moment dels fets, foren agredides sexualment pel religiós mort a les portes d'iniciar-se llur procés de beatificació, el 2007. Collons, quina merda! Ja no em queden referents de la meva joventut a qui admirar sinó que a mesura que passa el temps, testimonis que havien tingut la boca closa durant dècades, vés a saber per quins set sous, han decidit eixir del seu aaseptic i còmode armari particular i explicar penoses experiències personals que embruten memòries sagrades o trinxen reputacions. No sé si com a Montserrat, que segons es diu rentaven la roba bruta de la comunitat remetent les pomes macades perquè purguessin als discrets monestirs del Miracle o de Cuixà, els gestors d'Emaús també intentaven dissimular les vergonyoses debilitats humanes de la seva santificada icona oficial. No sé si ho aconseguiren prou satisfactòriament, tenint en compte que una de les denuncies per “tocaments” poc catòlics, s’hauria produït quan el religiós ja tenia 93 anys. Ha estat el moviment Emmaús qui ha fet públic fa dos dies les acusacions contra l’Abbé Pierre, recollides en un informe després de tenir-ne coneixement el 2023 de les denuncies, de les quals van encarregar a un organisme especialitzat la investigació. Durant aquesta requesta de dades s’han identificat cinc possibles noves víctimes a part de les set inicials, que no han volgut, o no han pogut, explicar les seves fastigoses experiències. Tanmateix, segons el relat d’una de les víctimes reconegudes en aquest informe, el fet que el seu agressor fos un home de Déu i una icona de la lluita contra l’exclusió social i les desigualtats, un ferm defensor dels sense-llar i un personatge molt respectat i estimat, la va impedir de reaccionar per defensar-se de l’agressió. “Normalment em defenso si m'ataquen – va declarar la víctima – però qui m'ho feia llavors era Déu. Què s'ha de fer quan és Déu qui et fa una cosa així”. ¿Potser aquest mateix sentiment de resignació el compartien les víctimes dels benedictins, jesuïtes, salesians o de qualsevol dels “tinglados” muntats a l'ombra dels convents o de les esglèsies on s’emparen els botxins? A mi ja tan se me’n fot, perquè amb la relliscada de l’abat Pierre al pou de la merda ja no em queden referents de la meva joventut que em facin caure la baba. Només faltaria que algú veies “indicis” de mala fe en aquella afirmació de Jesús: “deixeu que els nens se m’acostin” i proposés una investigació en tota regla. Allavonces sí que ja n’hi hauria per tirar el barret al foc.   

CARTA AL VENT (5).- REGENERACIÓ O REEDIFICACIÓ?

 

Sembla que està de moda parlar de regeneració, però quan se’n parla no queda clar quin abast han de tenir les reformes, si es tracta d’una reestructuració total o d’una simple emblanquinada de la façana. Segons qui en parla, fa tota la impressió que només es tracti de tapar uns quants forats, reemplaçar algun moble mig corcat per les termites o canviar de lloc quatre coses per semblar que s’ha fet una endreça a fons. De regeneracions a mitges l’infern n’està ple, em balla pel cap que algú va deixar anar l’altre dia, amb sornegueria de gat vell, en una d’aquestes tertúlies d’estiu orfes de “reinons” i “reinones”, com li fot pel brot gros la meva dona referint-se a l’absència de lideratge, d’inspiració, de batuta o d’orientació il·lustrada que durant els períodes de vacances s’ensuma a les tertúlies més populars, influents o tòxiques, que ofereixen les graelles de les principals cadenes públiques i privades. Per cert, ¿quan el president del govern ens vol vendre “regeneració de la democràcia” començant perquè totes les empreses titulars de mitjans, canals o plataformes d’informació declarin amb total transparència qui hi aboca el sac perquè puguin mantenir-se, amb qui han de passar comptes i, sobretot, amb qui han de consultar la línia editorial i les filies o fòbies en cada moment donat, és tant forassenyat? Si som capaços de contestar-ho amb sinceritat, sense obeir a consignes sinó atenent només al sentit comú, potser si estarem contribuint, encara que sigui amb un petit gra de sorra, a regenerar no només la democràcia, sinó la capacitat de pensar cadascú d’acord amb les seves autèntiques conviccions sense estar pendent de les influències externes. I si no som capaços de fer aquest petit esforç de pensar pel nostre compte, potser ens veurem obligats a parlar de reedificar enlloc de regenerar, si ens fixem com una civilització tan avançada com pretenem que sigui la nostra pot desaparèixer paralitzada per un simple sabotatge organitzat des de les clavegueres de la intel·ligència artificial. En un segon, el nostre món tan civilitzat, tecnificat i en teoria autosuficient va quedar paralitzat temporalment per una aturada informàtica provocada per vés a saber quin fill de puta il.lustrat.. Això sí que fa pensar com n’hauria de ser de profunda la regeneració que asseguri el nostre futur més immediat.            

CARTA AL VENT (4).- ELS DRAPS BRUTS DE LA POLÍTICA

 

Els draps bruts que s’han trobat a ca l’ERC no són res de l’altre món, malgrat la mala ganya que fa darrerament la roba bruta que porten a rentar els republicans independentistes “de tota la vida”, com es vanten sovint de repetir a qui vulgui escoltar les ínfules dels encantats hereus de l’avi Macià i del president que Franco va fer màrtir, quan toca “marcar paquet” per distingir-se dels que ells coonsideren aprenents de patriota, retreient-los creure's que per bastir un Estat propi que acolloneixi Espanya n’hi ha prou embolicant-se amb una senyera i encasquetant-se una barretina per barret, sense ni portar a la faixa unes quantes pedres per obrir-se camí. Per desgràcia, però, àdhuc a les golfes d’aquelles organitzacions polítiques que farden a totes hores de no tenir cap vergonya per amagar, si escarbotéssim una mica al entorn segur que hi trobaríem en armaris més o menys ben dissimulats uns quants esquelets i, potser fins i tot, algunes clavegueres cavades "per si de cas" un dia s'havien de salvar els mobles a correcuita. El pressumpte "joc net", per definició, dels aparells dels partits polítics s'hauria de posar en quarentena, vist el que anem veient arreu per evitar disgustos. Amb l'aparença de bon rotllo i poques travetes amb els aparells dels partits polítics passa quelcom semblant amb allò que es presumeix dels que es fan rics de la nit al dia; que els que es fan la barba d’or en quatre dies per força han fet trampes, ja que ningú es fa ric només treballant, per molt que l’establishment opini que no està bé parlar de certes "misèries humanes", puix en definitiva el que compta són els resultats, no els mitjans. I és que si tots fóssim tan primmirats, perepunyetes i “legalistes”, com d'avorrida seria la vida! Per aquesta raó, quan gràcies a la desagraïda i sovint malvista feina d’investigació d’alguns bufaforats vocacionals i murris afloren veritats ocultes tot déu s'esquinça les vestidures. I es callen com putes, tot s'ha de dir, que massa vegades ajuden la investigació periodística “filtracions” interessades per part dels mateixos paios que tenen les mans untades, que no es comporten així per penediment espontani sinó perquè estan emprenyats o ressentits, en considerar poc recompensats els seus serveis de pillastres, i per poc que se'ls tempti canten com una calandria. La gent decent no es presta a escampar merda des dels ventiladors, esquitxant a tort i a dret sense preocupar-se de si hi ha danys colaterals. Em fa gràcia que molts s’estripin avui les vestidures, escandalitzats perquè, segons com sembla ha quedat palès a ERC, conviuen sovint en el si del partits polítics aparells rivals, amb estrategies i objectius diferents dels oficials, fent-se la punyeta uns als altres fastigosa i aferrissadament per arreplegar engrunes de poder o d'influència. La qüestió dels “cartells de l’Alzheimer” només és la punxa de l’iceberg d’aquesta pràctica perversa i deslleial de "servir a dos amos", tot i militar en la mateixa organització. Però, en el cas d'ERC, la cosa ja ve de molt més lluny d'encà de la darrera campanya municipal de Barcelona per sabotejar l'inefable Ernest Maragall, per cert un home que després de molts anys de socialisme militant, per sentir-se menystingut i trepitjat, no va dubtar a canviar de camisa. Des de temps de l’avi Macià fins no fa pas tant, les dues o tres ànimes que conviuen remenant cireres cadascuna pel seu compte dintre el partit republicà n'han fet de ben sonades: la càrrega de profunditat llençada a la linia de flotació del partit que varen protagonitzar els seus dirigents Angel Colom i la Pilar Rahola, o el suport tàcit que una part de l’aparell crític i més hiperventilat a la iniciativa del senyor Carot Rovira de veure's amb el cap  d’ETA aprofitant que el seu president de govern estava de vacances, en serien un bon exemple de deslleialtats il.lustrades i d'estratègies enfrontades. Ara bé, no fem llenya abans d'hora de l'arbre caigut! El partit polític que estigui lliure de sospita d’amagar esquelets o de tenir clavegueres estrategicament utililitzables “per si de cas”, que li foti la primera bufetada a ERC.  

CARTA AL VENT (3).- EL XOLLO DELS ASSESSORS POLITICS

 

Els que em coneixen m’han sentit lamentar-me algunes més d'una vegada de no haver-me embolicat en política activa quan més o menys tenia el vent de cara. Avui, que ja quasi he vist experiències de tots colors, tantes que diria puc considerar-me un gat escaldat pels tripijocs de la política, crec que allò que em molaria de veritat seria que un polític em fitxés com assessor de confiança de lliure disposició, encara que només fos per traginar-li les maletes o netejar-li les sabates per evitar-li embrutar-se les mans. Acabo de saber que des de fa qui sap quan temps un cop elegits, l’endemà mateix d’acceptar l’acta de diputat, els respectius partits disposen d’una mena de calaix de sastre pressupostari, no sé si comparable amb allò tan sibil·lament anomenat “fons d’escorpins”a disposició dels ministres de l’interior des del temps de la picó, per retribuir l'amiguisme més que l'eficàcia mitjançant diguem-ne “serveis d’assessoria”. Disposant com disposa l’administració pública d’un cos de funcionaris, en molts de casos molt ben preparats i reciclats, no entenc que tibin de tota una trepa de mantinguts de confiança per fer de crossa técnica de ministres i alts càrrecs, enlloc de recórrer al funcionatiat de carrera. Serà que els criteris per aspirar a assessoria externa d'aquesta msna es valoren més que no pas els coneixements el fet que siguin persones de tota confiança de qui els endolla? Segons una informació publicada al diari ARA la setmana passada, les quantitats disponibles per péixer les menjadores dels assessors-confidents de confiança estan prou ben dotades perquè estigui disposat a ocupar-ne alguna. És veritat que quan boten del càrrec aquest polític que necessita crossa per funcionar, els titulars d'aquestes crosses de conveniència es queden amb el cul a l’aire, fins que un altre "amic" els retor-ni el xollo. I no vull saber com s’ho munten els Ajuntaments, Diputacions i Consells Comarcals, per exemple, per donar aixopluc a tots els amics que tenen els alts càrrecs. Ara bé, deixant de banda d’altres consideracions, ètiques o productives, algú que en teoria es vol dedicar a la política per treure les castanyes del foc als ciutadans. ¿aspira a ocupar un càrrec de resposabilitat sense disposar del bagatge tècnic, intel·lectual i pragmàtic suficient com per necessitar un assessorament complementari, que no pugui prestar-li un funcionari de carrera?       

CARTA AL VENT (2).- "SENTIR-SE FRÀGIL"

 

El problema no és fer anys, sinó adonar-te de que els anys pesen i, sobretot, que et fan més fràgil cada dia que passa. La “fragilitat” és una sensació difícil de descriure, perquè només se’n pot fer càrrec del què significa, aquell que hagi experimentat aquest estat d’ànim. Però ja us ben asseguro que la sensació de “sentir-se fràgil” és quelcom difícil d’administrar, ja que arrossegan i desencadenen sentiments tan complexos com són la inseguretat, la por o la indefensió, els quals si no es combaten enèrgicament des de bon començament, poden desenvolupar una autentica paràlisi o invalidesa anímica, per incapacitat de fer reaccionar qui pateix aquesta tragèdia amb la força de voluntat imprescindible per sortir-se’n. Tanmateix, si hagués de descriure què vol dir “força de voluntat”, de ben segur em trobaria enmig d’un atzucac dialèctic tan emprenyador com passa en proposar-se fer entenedor el concepte “fragilitat”, tal com us deia abans. Però, preneu-vos ben en serio això que us anava dient sobre sentir-se, en un moment donat, fràgil. Perquè de la manera com van marxant les coses arreu, en tots els aspectes, aviat la sensació de fragilitat es convertirà en un virus patològic que no necessàriament afectarà a la gent gran, per pura llei de vida, sinó que cada vegada infectarà gent més jove. Per si us serveix de consol, els de la tercera edat possiblement podran desenvolupar mecanismes de suport i d'autoajuda, si han tingut la prudència d’anar entomant preventivament les mesures adequades per sobreviure aquest fenomen social, amb una força de voluntat ben entrenada. Ara bé, si refiant-se de la intel·ligència artificial, enmig de tantes perplexitatsa acumulades resulta que se senten cada vegada més fràgils generacions senceres d’adolescents contaminats per la influència de les xarxes socials, voldrà dir que tenim mala peça al teler.       

CARTA AL VENT (1).- I SI ELS PARLAMENTARIS NO COBRESSIN FINS QUE NO FOSSIN PRODUCTIUS FENT LA SEVA FEINA?

 

L'altra dia ho pensava: quina és la gràcia de la democràcia, allò que justifica que sigui el millor dels sistemes polítics possibles? Al meu parer, que mitjançant la consulta electoral - cada ciutadà i ciutadana, un vot d’idèntic pes específic - totes les formes de pensar i de veure les coses estiguin representades en una assemblea, a partir de la qual i en funció d’aplicar l’estricta i matemàtica quota de representació obtinguda per cada partit, aquesta cambra es posi d’acord sobre un full de ruta de consens suficient perquè es formi un govern que es posi mans a l’obra sense marejar la perdiu, per resoldre els problemes que preocupen el dia a dia del poble. I perquè ses senyories no s’hi adormin passant figues o buscant tres peus al gat, s’estableixi per llei que no en tocaran de calents fins que no siguin capaços de posar-se d’acord per governar buscant el bé comú, administrant els recursos necessaris perquè les prioritats socials siguin ateses abans de trencar-se el cap fent volar coloms amb projectes utópics, faraonics o partidistes, que no responguin al benestar del poble, considerat des de totes les vessants possbles. Si el poble, en tant quant dipositari del poder, posés com a condició dels diputats electes per a fer efectiva la seva primera “nòmina”, que fessin la seva feina d’investir un govern que anés per feina, no creieu que s’hauria acabat tanta conya marinera, fent la puta i la ramoneta, marejant-nos cada dos per tres amb el xantatge de repetir la consulta electoral?   

LA FELICITACIÓ DE NADAL 2023 DEL BLOG

 

JA TORNA A SER NADAL, però no podem pas dir que malgrat només hagi passat un any, tot estigui igual que l’any passat. Entre d’altres coses, se’ns han acomiadat per sempre molta gent que ens estimàvem, fossin parents, amics o, àdhuc, saludats. És el que toca a la nostra edat: anar a més funerals que no pas naixements, seguint dempeus amb més o menys esgarrinxades al cos i rebrecs a la pell. Però el que importa és mantenir-se vius sense fer-se  trampes al solitari, destriant cada dia el blat de la palla. Els bons moments de les enrabiades, la serenitat de l’ànima de l’esverament apocalíptic que avui està de moda. I, sobretot, no deixar-nos prendre la capacitat de pensar sense necessitat de crosses ni d’influències tòxiques o hiperventilades... Que tingueu un bon Nadal i traspasseu el 2024 sense cap ensopegada, per repetir la felicitació el Nadal vinent ...

        Els vostre amics: Josep Mª Bertrán Teixidor / Joana Mª Sarret Ribera

(Com les figures del nostre vell pessebre – fràgils ninots de fang pastats amb molt de carinyo per la Joana – que més d’una vegada han figurat a les nostres nadales i que malgrat s’han guanyat el retiro de sobres mentre s’aguantin no es rendiran, com nosaltres. Enguany, la mula i el jesuset s’han perdut, però escantonats i tot presideixen un cop més un racó de la nostra llar)

EM RENDEIXO, DEFINITIVAMENT!

Els que em seguiu al blog des de fa temps, recordareu que fa uns mesos vaig decidir baixar la persiana, després que la indiferència dels responsables de Facebook respecte a les meves denuncies d’assetjament va permetre que uns pirates informàtics envaïssin el blog; primer, molestant els lectors (una mitjana de 1.500 diaris segons els comptadors administrats per la pròpia xarxa social), interferint en els comentaris que publicaven els lectors de les reflexions i, després, bloquejant el meu compte amb tanta mala bava que quan vaig intentar recuperar-lo, seguint al peu de la lletra el protocol previst per Facebook per rehabilitar un compte, resulta que la contrasenya que m’havien d’enviar al meu telèfon, no la podia rebre mai perquè el número de telèfon que sortia per defecte – i que no tenia cap opció de modificar – no corresponia al meu mòbil sinó al d'un tal José Velasco, domiciliat a Miami, segons vaig esbrinar gràcies a un amic informàtic. Tots els informàtics que vaig consultar em varen assegurar que tenia mala peça al teler per rehabilitar el compte i que no era l’únic usuari que m’hi havia trobat en un atzucac com aquest.

Vaig deduir, llavors, que el problema podria ser que el blog – que vaig crear l’any 2011 sense cap ajuda i aprofitant les eines proporcionades gratuïtament per Facebook per vincular-ho al meu compte – potser havia crescut massa i que d'acord amb els protocols de Facebook no ho podia permetre, suposo perquè tot ho havia fet sense autorització explícita d’ells i, sobretot, sense paga’ls-hi res pel servei. Convençut de la meva indefensió i ja que la única alternativa que m’oferien els informàtics consistia en començar de zero o crear una pàgina web com Déu mana, vaig considerar que era massa complicat tècnicament per la meva edat i vaig preferir deixar-ho córrer.

No obstant aquesta primera resignada i potser precipitada renuncia, remenant vaig trobar la manera d’aprofitar l’estructura del blog que em permetia seguir publicant les meves reflexions diàries, malgrat en no poder-lo vincular amb cap compte en vigor, no podia intercanviar opinions amb els lectors ni saber qui era que em llegia. A més a més, ja no podien seguir-me a través del meu compte sinó entrant directament al blog. Però ja m'estava bé, si podia seguir publicant les reflexions. Ja en tenia prou per matar el cuc i així he anat tirant durant una temporada. Alguns lectors que havien trobat la manera de deixar-me un comentari, si bé jo no podia ni acusar-ne rebut, almenys rebia els seus comenaris. Però, des de fa un parell de setmanes ara ja ni tan sols puc saber qui escriu els comentaris perquè, de cop,són anònims. Enlloc de figurar-hi el nom ara resulta que Facebook em fa arribar aquests comentaris sota aquest epígraf: “un desconegut ha escrit...”. De manera que he dit: PROU! Ja ni m’interessa esbrinar l'origen i la raó de tot plegat. Em rendeixo, definitivament. Plego, i aquesta vegada per sempre. Qui m’hagi sabotejat aquest mitjà artesanal que m'havia engiponat per compartir reflexions com si encara escrigués en un diari, s’ha sortit amb la seva. Però, s’ha acabat! Només em sap greu per aquelles persones que em seguien, sense cap altra pretensió per part meva, com us he dit, que matar el cuc de periodista i escriptor, encara que sigui de tercera divisió, que porto dintre i al qual mai renunciaré. No cal que em contesteu res, tampoc ho podria llegir.

MALAMENT SI RENYEIXES AMB TU MATEIX

M’estic adonant, potser d’ençà que m’he fet gran i tinc més temps per fer barrila i badar, que massa gent sembla viure amargada, com si estigués de morros amb ella mateixa. Tanmateix, em preocupa que l’única semblança entre els que pateixen aquesta mena d’inestabilitat emocional és que un nombre significatiu – i al meu parer inquietant - dels que estan emprenyats amb ells mateixos fins no fa pas gaire figuraven, com si diguéssim, al cens de la classe mitjana que després de l’enèsima patacada econòmica va, francament, de capa caiguda camí de la depressió i de la dependència d’ansiolítics. Aquesta constatació em porta a arriscar una primera hipòtesi: ¿és possible que mentre aquesta gent creia tenir més o menys resolta la vida, no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos per aixoplugar-se en una vida interior ferma, per si de cas venien maldades i se sentien sols?  

I és que no entendre’s amb un mateix, no trobar un moment d’intimitat per mirar-se al mirall sense abaixar la vista en sentir-se decebuts per la realitat del pas inexorable del temps, quan s’està trist perquè totes ja no ponen pot portar a la desesperació o, el que és pitjor, a prendre decisions a la rampellada. Si hom no s’ha bastit una vida interior capaç de fer-li d’aixopluc quan pinten bastos. Conrear vida interior no vol pas dir ésser un introvertit egoista ni fer vida contemplativa; a la meva manera de veure, la definició més exacta de vida interior seria l’estat d’ànim que permet no avorrir-se encara que s’estigui més sol que la una, ni envejar res dels demés perquè hom percep l’autoestima a flor de pell. És a dir: que no necessita manllevar cap crossa per tirar endavant. Em temo que davant el panorama que tenim i el futur que ens espera en un món governat per impresentables hiperventilats, es miri cap on es miri, si no ens surt de la panxa la capacitat de reacció, la voluntat de tirar endavant i d’adaptar-nos a les noves circumstàncies el millor que es pugui, mala peça tindrem al teler. L’autoestima, tal com jo l’entenc, es basa en tenir una bona entesa i una bona opinió d’un mateix. El problema és que mantenir sempre un bon rotllo amb nosaltres mateixos no s’aprèn a cap escola, ni a cap església, ni vacunant-vos contra la misantropia. Només depèn de tenir força de voluntat i una bona reserva de principis i valors. Tingueu-ho en compte, perquè ens farà falta veient com cada dia, per una cosa o per una altra, l’ànima ens cau als peus.      

 

 

EUROPA I EL MÓN ENS MIREN, DE VERITAT?

 

En el transcurs de les manifestacions més o menys civilitzades que s’han succeït els darrers dies, sobretot a Madrid, s’han sentit un reguitzell de frases fetes tan peregrines i poc originals com aquestes: “Europa ens mira!” Cada vegada que en plena eufòria d’un assaig de revolta, els seus manxaires surten amb estirabots d’aquesta categoria, se m’acudeixen immediatament dues reflexions de pissarrí. La primera, els que repeteixen una i altra vegada aquesta cantarella de que Europa ens mira, saben exactament de què parlen i què estan insinuant?  O simplement, reciten com lloros allò que els va cridar l’atenció alguna vegada o que han aprés de memòria, a còpia de sentir-ho repetir als seus amos? La segona, estan segurs els que s’esgargamellen pel carrer fent afirmacions tan rotundes, que efectivament Europa o el món estan pendents de la cridòria que s’escolta als carrers i places espanyoles?

Jo diria que no siguem tan ingenus i carrinclons com per pensar que, en el suposat cas que Europa o el món ens mirressin, servís d’alguna cosa per resoldre les nostres batusses i renyines internes. Per molt que ens miressin, no esperem ni d’Europa, ni del món en general, cap gest d’empatia que vagi més enllà d’unes bones i diplomàtiques paraules. En part, perquè a tothom li fa mandra d’intervenir a casa dels altres, llevat que no sigui per treure’n alguna cosa de profit per emportar-se’n a casa seva o, qui sap si només per equilibrar la balança de les influencies estratègiques i polítiques. Si tota una ONU, el paradigma i garantia de la pau i de l’ordre mundial, no ha sabut o no ha pogut parar els genocidis que s’han produït només aquesta darrera meitat de segle a diferents indrets, sense anar més lluny en una Palestina massacrada cada vesprada sense misericòrdia ni proporcionalitat, creieu que a Europa li preocupa de veritat la qüestió de l’amnistia per als independentistes catalans?

Prou problemes interns tenen cadascun dels països europeus perquè els hi treguin la son les nostres picabaralles regionals. Fa encara no un any que França cremava cada cap de setmana pels quatre costats, segrestats els seus carrers per les violentes “armilles vermelles”. Tot el món s’ho mirava, però deixava que les brases s’apaguessin per si soles. Desenganyeu-vos-en: si els nostres problemes ens els ha de resoldre Europa, anem ben arreglats. O posem seny per conviure respectant-nos mútuament o tenim mala peça al teler. I, per cert, a Madrid que no tremolin tant per si els ultres encerclen el Congrés per escarnir i escagarrinar la democràcia. Fa sis anys, el Parlament català ja va viure l’experiència de que els diputats haguessin d’entrar-ne o sortir-ne – inclòs el president de la Generalitat – amb helicòpter i quasi d’amagatotis. I tot aquell espectacle vergonyós no va pas desvetllar la solidaritat del món, ni la d’Europa, ni menys la de Madrid. Curiositat i morbo potser sí, el que vulgueu; però poca cosa més. I en algunes latituds, ni aigua per apagar el foc van oferir.

 

EL LAW-FARE, UN FATAL ERROR ESTRATÈGIC

 

A ningú li agrada trencar plats bonics, però a vegades no queda més remei que fer-ho; sobretot des d’un blog que presumeix d’oferir als seus seguidors “reflexions netes de pols i de palla”. Em sembla que aquest compromís l’he mantingut escrupolosament des del primer dia, malgrat algunes vegades hagués estat millor que em fotés la llengua al cul, perquè opinar honestament de les coses no està gaire ben vist. Més aviat això d’escriure “sicut rajat”, es desaconsellat pels que viuen de nadar i guardar la roba. Però, em vanto que sempre he opinat sense embuts, per exemple, sobre l’anomenat “procés” – sobretot d’ençà de la conversió de l’Artur Mas a l’independentisme per despit als que l’havien llençat a la “paperera de la història” – i de la mateixa manera que la DUI la vaig considerar un error estratègic, avui també recalco que fer entrar amb calçador als pactes d’investidura la qüestió del LAW-FARE, ho considero no només una cagada estratègica sinó un altre error històric.

Perquè se m'entengui exactament què vull dir i que no m’agafin el rave per les fulles en una qüestió tan delicada, considero que si bé estava totalment justificat políticament i democràtica la convocatòria del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre – en vistes que el govern negava el dret dels ciutadans a votar què volien ser de grans -, trobo que el president Puigdemont es va passar de frenada en declarar unilateralment la independència, per desdir-se’n al cap de pocs segons, i sobreto en fer-se palès que en cas d’haver mantingut la declaració, per implementar-la el més calent estava a l’aigüera, començant per les infraestructures més elementals. En aquell moment tan greu, no es van escoltar els parers de gent entenimentada - veus carregades de raó, d'aquelles que es fan callar perquè molesten - algunes amb tanta experiència com la del lehendakari Urkullu, que varen desaconsellar al president de deixar-se arrossegar pel radicalisme. ¿S’hagués aplicat el 155 només per convocar un referèndum? Potser sí, perquè d’un Estat jacobí i cafre se’n pot esperar qualsevol disbaratr, però qui sap si la barroera intervenció de l’autonomia hagués estat més complicada d’explicar als socis europeus, només com a resposta a exercir el dret a votar.

En fi, ha plogut molt des de llavors encara que les seqüeles de la repressió no hagin afluixat gens. Precisament perquè tot plegat està molt tendre, a la meva manera de veure, malgrat l’amnistia estigués agafada amb pinces, sobretot en quan a l'abast dels serrells, podia perfectament tirar endavant per molts ulls de polls que se sentissin trepitjats, perquè estava justificada com a gest polític necessari per restaurar almenys una treva política i passablement estable entre Catalunya i Espanya. Si Junts simplement s’hagués adherit al pacte a que havien arribat els socialistes i podemistes amb ERC tres dies abans, la proposta d’amnistia potser hagués espernegat molt menys. Però en tensar una mica més la corda - per marcar exclusivament paquet els de Junts amb els seus cosins germans republicans - forçant una referència ambigua a comissions parlamentaries de control de possibles casos de LAW-FARE, em sembla que la varen vessar. Qualsevol pagès del meu poble sap des de temps reculats que no es pot matar tot el que és gras. Val més anar a poc a poc i fer bona lletra. Això vol dir que els greuges que insinua el LAW-FARE són imaginaris? Esclar que no! Tots tenim clar el què ha passat en matèria de repressió i d’escarni judicial al sobiranisme, però a la taula de negociació política segurament s’havia d’anar amb més compte, murrieria i pragmatisme. Fins i tot, era aceptable guardar-se algun roc a la faixa per més endavant en comptes d'abocar tot el sac de cop. Ho sento si he trencat plats bonics, però si no ho dic rebento!  I la raó de ser d’aquest blog ja no tindria cap sentit.

SORT QUE EN VIDAL-QUADRAS NO LA VA DINYAR...

 

Sí, perquè si enlloc de sobreviure a l’atemptat n’hagués estat víctima, avui tindríem muntat un sidral de ca l’ample, justament a les poques hores de tot l’enrenou mediàtic a l'entorn del pacte Puigdemont-Sanchez, fent safareig de les especulacions més esperpèntiques i malintencionades que van començar a circular. Només cal repassar el matiner tuït d’una de les “castanyeres” més peculiars de la política espanyola, la indescriptible saltimbanqui ideològica Rosa Diez, acusant directament a Sanchez i al PSOE i, de resquitllada al pacte de l’amnistia, de ser-ne una mena de pares intel·lectuals. Però, per sort, el senyor Vidal-Quadras no hi va deixar la pell ni va perdre el coneixement, i en un gest que l’honra, ates el delicat moment en que es van produir els fets, va dirigir les perquisicions de la policia envers una pista inesperada: un sicari pagat pel règim dels aiatol·làs, que havia declarat persona non grata a l’ex-vicepresident del Parlament Europeu perquè durant el seu mandat havia denunciat Iran com un país no gaire amic dels drets humans, sobretot pel que fa a les dones. Per altra banda, els al·legats al tirotejat s’han referit a que la primera campanya electoral de Vox va nodrir-se de generoses aportacions – via Vidal-Quadras, un dels fundadors del partit d’ultradreta – munyides per un agraït Comitè d’opositors als aiatol·làs.

Si aquesta pista es confirmés, les altres especulacions no tindrien cap sentit i, per tant, no servirien per escalfar els carrers una mica més. Fixeu-vos, doncs, com n’és de temerari i irresponsable atiar conflictes sensibles amb apel·lacions i proclames animant la gent a sortir al carrer a fer gresca “per puto patriotisme”. Enmig d’un ambient tan reescalfat, qualsevol incident casual pot convertir-se en el misto que cali un foc terrible. I és que quan en comptes de ciutadans exercint el seu legítim dret de manifestar-se i protestar, el carrer s’omple de massa incontrolada, que encaputxada o a cara descoberta proclama el seu fastigós supremacisme excloent i totalitari, de la marca que sigui, pinten bastos. Quan aquestes masses incontrolades resulta que són justificades inclús estan acomboiades en les seves trapacèries antisistema o incíviques. per polítics de partits parlamentaris, amics meus això es símptoma no de que el país (o la pàtria) es trenca, sinó de que el sistema democràtic que tan costa de bastir - i que mai quedarà perfecte del tot, precisament perquè s’han de lligar tants de melics i la perfecció és impossible - està en risc de fer-se miques. Sé que s’hauria d’impedir aquest fracàs democràtic, però, francament, no sé pas com. Ara sí: d’una cosa n’estic convençut, és que només emprant la força pública i estomacant tot el que convingui els més radicals de la xerinola, no aconseguirem pas que sortint de matinada arcs de sant martí de la pau. La pau que és conseqüència de buscar la convivència, només pot aconseguir-se a base de “posar seny” tots plegats. Per desgràcia, em sembla que molts dels dirigents polítics, socials i de l’establishment en general i d'arreu del món, el dia que a l'escola s’explicava aquesta assignatura – de posar seny – varen fer campana.

I ARA QUÈ? JA TINDREM PAU, TRANQUIL.LITAT I ANIREM PER FEINA?

 

Doncs em sembla que val més que no hi comptem gaire, sinó més aviat tot el contrari: la societat està massa tibada, crispada i dividida com per esperar-ne cap miracle dels pactes de govern que avui o demà, si no surt algun estirabot de darrera hora, es signaran. Si prospera la investidura del senyor Sanchez - no oblidem que el recolzament parlamentari serà d’una fragilitat matemàtica extrema – la legislatura no transcorrerà per un camí de flors i violes sinó que, més aviat, serà un camí minat que obligarà el govern a caminar amb els ulls ben oberts per a no entrebancar-se amb les cancalletes que, com si ho estigués veient, li pararan des dels que s'hi oposen obertament fins els mateixos companys de viatge que s’ha buscat el president per a no deixar el poder. Tenint en compte, sobretot, que més d’un d'aquests aliats de conveniència li ha fet la gara-gara posant-preu als seus vots i tapant-se el nas. Quan durarà la lleialtat al pare carbasser que ha accedit a quasibé tot el que se li ha demanat, sense estar-ne segur de que ho podria o li deixarien complir?

Si algú es pensa que demà passat els amnistiats ja seran a casa seva i s’haurà fet capmàs de totes les imputacions que els hi penjaven del cap, ja se’n pot desenganyar. La cosa va per llarg i s’haurà de tenir molta paciència i estoiticisme per entomar les guitzes que arribaran de tot arreu, inclús d’allà on menys es pensa, qui sap si inclús des dels simpatitzants d'alguna de les branques de l'independentisme dividit. I per què la feina feta durant aquests dies ha fet tan poca llevada? Doncs, a la meva manera de veure i me n’he cansat de repetir-ho en infinitat de reflexions, perquè per no s'ha enraonat tranquil.lament enlloc de bramar, perquè enlloc de fer amics a tota costa s’ha prioritzat la bronca i la mala cara. Sobretot, perquè no s’ha sabut, no s’ha pogut o no s’han volgut compartir les greuges mútues de cada part envers l’altra, amb arguments entenedors i planers, amb ànim distés i manca de crispació. I el problema no ve d’abans d’ahir, sinó que s'arrossega de lluny. I no només el problema rau en no saber escoltar, a vegades també en té la culpa no escarrassar-se en fer pedagogia suficient. Millor que les meves previsions estiguin equivocades, que per la part que em toca ho celebraré de tot cor.         

 

 

 

 

QUI PEGA PRIMER, COPEJA DUES VEGADES

 

En època del president Bush i de les hostilitats amb Saddam Husein l’administració nord-americana va congriar una estratègia més vella que l’anar a peu: atacar preventivament l’enemic en potència per evitar ésser atacat primer. És a dir, per evitar una agressió teòrica d’un Estat o d’un individu, la teràpia preventiva consistia en bordar com un gos foll per agafar l’adversari en potència, amb els pixats al ventre. No obstant aquesta murrieria perversa, com a conseqüència d’aplicar aquesta política d’autodefensa preventiva pocs conflictes es va estalviar el món i, en canvi, un reguitzell de víctimes innecessàries varen quedar escampades arreu. Els americans justificaven aquesta política amb un simple refrany: “qui pega primer, pega dues vegades”. I tot creient-s'ho, es quedaren tan amples com tots els sàtrapes i totalitaris que en el transcurs de la història universal varen atacar ensenyar les dents per curar-se en salut.

M'hi han fet pensar en tot plegat, les noticies que els darrers dies ens fastiguejen des de tots els informatius nacionals. No posaré exemples forans, per a no  posar-me de més mala llet constatant el cretinisme que ha fet perdre la xaveta a les classes dirigents, llevat de comptades excepcions per confirmar la regla generals. Com és prou conegut, a casa nostra els líders de la dreta extrema o hiperventilada fan crides als ciutadans perquè omplin places i carrers per clamar contra una amnistia, quin contingut concret i abast exacte desconeixen perquè encara s’estan lligant melics; a més a més, uns quants jutges i magistrats amb símptomes d'haver-se begut l'enteniment, inclòs el consell del poder judicial, han anticipat "preventivament" sentències contra d’una proposta de llei “non nata”; i per arrodonir-ho, patums encarcarades i tronades de l’església catòlica s'han despenjat amb terribles anatemes desqualificant un projecte d’amnistia que no s’han llegit, perquè de moment no s’ha fet públic... I un llarg repertori de opinadors de més o menys renom o prestigi, també han gosat de fer temeraris judicis de valor sobre quelcom que no ha transcendit encara a l’opinió publica. Tot plegat forma part, doncs, d'una fastigosa conxorxa de moviments de defensa preventius, "per si de cas".

El problema és que alguns dels que animen, estimulen i provoquen aquestes protestes “preventives”, no controlen el que diuen i les seves paraules, sovint xopes d’histèria i d'odi fan efecte perniciós sobre les persones que se les escolten, que no sempre saben separar el blat de la palla sinó que només falta que algú els apunti un misto al cul perquè es disparin com un coet. Els líders dels partits polítics i uns quants dirigents d’aquest calaix de sastre que anomenem “societat civil”, no mesuren les desbarrades que deixen anar en moments tan delicats i trastornats com els que es viuen darrerament. Haurien d’esser més conscients de la responsabilitat en que incorren si es deixen temptar pel sectarisme. La indignació popular, que por ésser legítima, en quan s’escapa de les mans dels que la manipulen i degenera en odi com ara, porta conseqüències inesperades. Suposo que no desitjades, però imprevisibles. Tanmateix, quan tota aquesta parafernàlia que es fa “preventivament”, per si de cas passa allò que diuen pot passar, potser voldrà dir que els polítics que tenim, del primer al darrer que abonin o no comdemnin sense embuts la violència i l'insult, no ens els mereixem els ciutadans que només volem viure en pau, dignament com a persones humanes i no com  a ninots de pim-pam-pum.        

 

QUAN LA CONFIANÇA FA FÀSTIC, BONA NIT CARGOL

 

Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals o de parella, se’n van en orris per culpa de malentesos d’allò més ximple. En la majoria de vegades, com a conseqüència d’una manca de franquesa en la relació i, també esclar, a la poca paciència i voluntat per esbrinar aquells maleits “m’han dit que havies dit”, abans no et facin una bola al païdor, provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. En general, els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de desobstruir les tergiversacions si entre les parts hi ha un mínim de confiança mútua, són el virus que estronca i ofega infinitat de connexions més o menys ben intencionades i sinceres, fins que algú no les emmetzina escampant zitzània a tort i a dret, sense cap fonament honest. Pareu atenció que qualsevol vincle, lligam, harmonia, festeig o complicitat – incloses les coalicions de partits polítics per repartir-se el poder plegades – si no es basen en la confiança dels uns envers els altres, sense mirades de reüll ni suspicàcies malaltisses – tard o d’hora van de mal borràs. La franquesa i la claredat han de ser tant més fermes i decidides com sigui d’important l’empresa o la fal·lera que duguin entre mans; ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir pot sobreviure quan la confiança entre les persones que hi intervenen fa fàstic. I això no només passa en tots els nivells socials, també ho sent el poble que es desenganya de qui i de com se’l governa.

A la meva manera, doncs, cal una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè un negoci comercial o una relació sentimental no facin figa com perquè els pactes polítics entre interlocutors de diferents ganyes arrelin. En aquest darrer exemple, sobretot és important i gairebé imprescindible que l’interès general de les persones passi per davant de qualsevulla altra conveniència, si no es vol que la relació acabi com el rosari de l’aurora. A la història hi podem trobar grapats de testimonis de que, inclús pactes d’Estat entre països no gaire amics, varen reeixir gràcies a que els intermediaris tenien una bona relació personal. Per tant, no tenir mandra per dissipar els núvols dels malentesos, és fonamental per cantar victòria. I allò de que qui diu les veritats perd les amistats és, al meu parer, una entelèquia inventada i explotada pels que abonen la tesi de que, en matèria de relacions humanes, dona més bon resultat l’ambigüitat calculada que no pas desfer els equívocs a les beceroles, abans no creixin i empudeguin tot el que toquen.  

 

 

PARLEM DE SOLIDARITAT?

 

Al meu parer, hi ha massa practicants d’una mena de solidaritat com si diguéssim de conveniència o d’aparador; i això passa perquè alguns confonen el “colze amb colze” amb els menys compromesos i, segons com es miri més gratificants i productius, “copets a l’espatlla”. Hi ha qui es planteja, també, la col·laboració en un acte solidari com si es tractés de participar en una representació en la qual el públic – això sí, quan més nombrós i encaterinat millor - aplaudeixi bocabadat el seu altruista gest. Finalment, hi ha qui, en definitiva, s’ha convertit en un professional, no dic de mala fe però tampoc desinteressat del tot, de la solidaritat en abstracte. I és que, encara que costi de creure, hi ha qui viu i nodreix la seva autoestima de predicar als altres com s’haurien d’estimar i ajudar amb tothom. La llàstima és que bastants d’aquests que donen tants de bons consells dient-te que has de fer, en general poc donen exemple  explicant exactament com es comporten ells.

Tanmateix, en aquest escenari de la solidaritat n’hi ha uns – d’actors - entre il·luminats i romàntics encartonats, que es miren això d’ésser solidari com si fos una mena de joc de la repartidora. Els coneixereu perquè sovint surten amb ciris trencats, venent utopies a cabassos o fent volar coloms a cada cantonada, a benefici d’inventari. N’estic segur que la majoria s’ho creuen el què prediquen convençuts, no pas enganyats malgrat a vegades ho sembli; més aviat diria que bastants pertanyen a la colla dels que no toquen gaire de peus a terra i que tenen molta terra a l’Habana. Però, almenys, no em fan tant de fàstic com aquells que prediquen allò que no creuen, amb tota la barra del món. Als que confonen solidaritat amb repartidora de vals de compra o petits lots, francament jo només els hi retrec una cosa: que no hagin aprés que la primera condició de la solidaritat ben entesa, consisteix en “donar” sense esperar “rebre” res a canvi. I que una conversa té a vegades tant o més valor que un donatiu. Què voleu que us digui? Trobo a faltar aquella vella bona costum – segur que els progres la titllarien de “carca” o potser de quelcom pitjor – de fer una bona obra cada dia. Si cal, al primer que passi o pari la mà.     

CALEN MÉS EDUCADORS QUE ESCARCELLERS

 

Tots els problemes de la societat tenen arrels enfonsades en masses conductes rutinàries, d’aquelles d’anar passant com es pugui que demà serà un altre dia i el darrer ja tancarà la porta. Per desgràcia, massa sovint els que haurien de prendre les decisions adequades per estroncar d’arrel, per exemple, la delinqüència reincident i crònica, sembla que cada vegada es dediquen més a esporgar les branques que fan nosa dels arbres ja desenvolupats, en comptes de regenerar les arrels malaltes o de trinxar les podrides. I és que quan es generalitza sobre la inseguretat ciutadana, no es para massa atenció en que la delinqüència del dia de demà la incuben els rampells d’incivisme d’avui. Tanmateix, no es vol considerar com a causa probable del càncer de la delinqüència formal el fet que quasi dos milions i escaig d’adolescents, en edat de formar-se com a persones de profit i pujar tan drets com els ciutadans que l’establishment voldria, no disposen de les condicions ambientals indispensables per arrelar sense vicis ni malformacions: ambients familiars estructurats, perspectives d'un lloc de treball estable, remunerats dignament, per independitzar-se en una vivenda on realitzar-se com a famílies, i tenir temps lliure per a les seves aficions o, inclús, per col·laborar amb la societat en actes solidaris.

Si aquestes mínimes condicions on consolidar un projecte de vida engrescador i segur no fossin aprofitades, llavors sí que els rebecs podrien considerar-se delinqüents, sense cap mena de consideracions ni atenuants, i castigar-les amb tota severitat. I no em sortiu amb el ciri trencat de que és demagògic atribuir a la manca de feina i de caliu familiar la culpa de la delinqüència. Quedi clar, no defenso en cap cas que aquests factors negatius justifiquin viure al marge de les normes de convivència, però no podem fer veure que no la condicionin. I molt, a la meva manera de veure! ¿Quan deu fer que aquells a qui jo sovint em refereixo com a “persones carregades de raó”, sovint obligades a callar per l'establishment panxacontent, advertien dramàticament que mancaven recursos a manta per construir centres de rehabilitació amb cara i ulls dedicats a drogoaddictes, aprenents de pispes o inadaptats en general? Uns centres de rehabilitació que no fossin simplement presons o penitenciaries. Però, ca!, mentre els polítics es barallen per bajanades enlloc d'aturar la compra d'armament inutil i criminal, no troben temps ni voluntat per dotar de diners suficients per reconvertir les presons i també alguns hospitals psiquiatrics en uns establiments eficients, que servissin, més enllà de per purgar un delicte o marginar un malalt del cap, per recuperar les persones recloses com autèntics ciutadans amb tots els seus drets i obligacions, enlloc de consentir que els temps en presó serveixi per “fer màsters” en delinqüència criminal. Potser els polítics que pretenen eliminar l'incivisme i la delinqüència a mastegots, s’haurien de plantejar si a les presons que tenim no falten bastants més educadors preparats en rehabilitació en comptes d’escarcellers ensinistrats només per reprimir rebequeries i trampejar la dependència d'una professió que cada vegada els hi repugna més. Em temo que pel mal cap d'una classe política entretinguda i preocupada només en els seus interessos corporatius, que enlloc de posar fil a l’agulla als problemes socials de fons i que realment preocupen al poble, acumulem unes quantes generacions perdudes i gairebé irrecuperables de persones, perquè de les arrels del problema social que hi ha al darrera ningú se n’ha preocupat. I no par-lo dels centres d'insersió d'adolescents immigrants que són una vergonya colossal i una bomba de rellotgeria que qualsevol dia ens esclatarà sota el cul, mentre els polítics continuaran discutint pel sexe dels àngels.      

 

EL MEU SEMBLAR I EL TEU ENTENDRE

 

Vatua l’olla! El meu mestre d’història a l’Institut, ens ho repetia sovint: “no en fareu ni cinc de calaix anant pel món pegant crits de peixatera! I és que no es pot posar el crit al cel perquè m’hagin dit o perquè he sentit a dir. La gent que puja a comprar al mercat només l’interessa si els productes són frescos i si el preu va a missa. Perquè la gent ja en té prou de la cançó enfadosa que s’escolta a cada cantonada, sense esforçar-se massa per parar l’orella, marejant la perdiu entre “el meu semblar i el teu entendre”. A la gent assenyada, quan li sembla que les coses no rutllen prou bé pels seus interessos, malgrat el que diguin els governants com passa ara que tot ho pinten de color de rosa, li agradaria saber com succeïa en temps no tan reculats, quins són els “passos necessaris” a fer per sortir-se’n d’atzucacs tan quotidians, per exemple, com la carestia de la vida, la basarda pel canvi climàtic que noten entre el galimaties d’una temperatura que s’ha tornat boja i unes borrasques cada cop més freqüents i revolucionades i la sensació de fragilitat i impotència davant l’incivisme i la delinqüència juvenil. Fins que la bona gent se’n cansarà de tanta martingala i, àdhuc els mansos i creients que mai solen rondinar - fillets de Déu! - quan s’enfilin per les parets veient que no arriben a fi de mes perquè tot costa un ull de la cara i només treballant honestament no es pot arraconar res, no hi haurà qui els pari.

De fel, l’amo del bar on vaig a prendre’m un tallat quan surto a passejar, s’ha entestat a fer-nos saber a la clientela i als passavolants, que els polítics són uns mals xinats que li estan xuclant el pa i la sal amb impostos i mandangues i que, per tant, ja tenen ordres d’anar a fer punyetes. “Que no t’adones que a aquests pocavergonyes se’ls veu el llautó d’una hora lluny?” – em diu, mentre em posa la llet i afegeix unes “gotes” de rom, de propina. Com que a la gent atabalada pels impostos i per les pujades de preus de tot, sobretot quan té més raó que un sant, val més que no li trenqueu la girada, al cafeter li vaig contestar per peteneres, em sembla que amb un ciri trencat. Ho dic pel seu posat en escoltar-me. “No et pensis, xato – li vaig dir - tots tenim els nostres maldecaps. I les nostres manies, també. La meva, encara que et sembli una bestiesa, són els gats negres. Sempre que m’entrebanco amb un gat negre me’n passa alguna de grossa. No falla mai! I si vos que t’ho digui, cada dia em sembla que volten més gats negres”. “El moment és d’una fragilitat trencadissa” – fica cullerada a la conversa entre el cafeter i jo, una senyora de mitja edat a la seva parella, mentre s’escalfaven amb un cafè amb llet. “Cal esperar i veure-les venir” – li respon la parella amb la resignació i el seny propi de qui porta bastó. De les caminades, ja el tinc clissat i cada vegada que ens creuem li voldria preguntar si el bastó el fa servir per necessitat o perquè sí. Tanmateix, d’ençà de la pandèmia tot caminant m’han cridat l’atenció que els coneguts de certa edat amb qui em topo canvien la fesomia d’un dia per altre: a uns els hi ha sortit cabells blancs, a d’altres se’ls hi han posat a sobre deu anys més i em temo que molts bastons també en són una seqüela de l’ensulsiada que passem. Ben mirat, però, em sembla positiu que malgrat tot hom recorri al bastó abans de fotre’s de lloros.  

 

QUE BÉ, NO? TOTS CONTENTS AMB ELS CROMOS ACONSEGUITS...

 

En qualsevol aspecte de la vida – social, empresarial, polític o inclús familiar – resultaria increïble el miracle de que a tothom li hagués complagut el repartiment de càrrecs, de responsabilitats, de prebendes, de poder o les deixes d'una herència. Costa molt d’acontentar tothom, tant que els mediadors especialitzats en buscar enteses de compromís o de conveniència, més o menys enrevessades, ho consideren una missió impossible o un encàrrec enverinat. Doncs, vet-aquí que tenim un manefla president de govern, aficionat a disfressar-se de pare carbasser, que és capaç de fer possible el prodigi de fer content tothom; fins i tot a aquells amb qui es maleïen mútuament els ossos fins abans d’ahir. Jo no sé si aquest fenomen l’hauríem de classificar com exemple de taumaturgia o de tafureria, francament. Tant li fa si després de repartir cromos a tort i a dret, tothom es queda content. Però, espero que els encantats beneficiaris d'aquesta repartidora tan generosa no acabin al final de l'obra, contents i enganyats. Perquè els sorpresos testimonis muts d’aquesta meravellosa representació d'un bon rotllo tan sorprenent de cop i volta, ja no estem per orgues ni per jocs de mans.

Tanmateix, no puc amagar que allò que més m’escama és que el pare carbasser de la meva història hagi estat tan esplèndid repartint cromos, que no ha volgut que ningú dels que li anaven al darrera, oferint-se a “investir-lo” com a rei del mambo si els ajudava a completar llurs col.leccions particulars amb els cromos que els hi faltaven,  se n'anessin amb les mans buides. I, sobretot, que no fes mala ganya quan s'adonava que els acaparadors de cromos mai en tenien prou per garantir-li el suport imprescindible per seguir tallant el bacallà. Pel que s'ha anat colant of de record sobre el mètode de treball de la “repartidora”, allò que em costa més d'empassar és que cromos tradicionalment al sarrò del pare carbasser, els quals fins fa quatre dies semblava inversemblant que canviessin d'amo, ara després de l'intercanvi de cromos per vots, els que han fet tots els papers de l'auca per aconseguir-los els exhibeixen com a trofeus. I, per tant, aquesta renuncia sobtada del pare carbasser a la seva gasiveria tradicional, en tant que dipositari i administrador dels cobejats cromos, a la meva manera de veure i suposo que de molts que tampoc tenen pa a l’ull, no s’explicaria si no fos per les presses, l’ànsia i el deler de comprar al preu que sigui el carai de passaport (investidura) per seguir remenant les cireres, amorrant encara que sigui per pèls els seus contrincants.

Jo no sé si aconseguir aquests cromos – “jo tants com tu o més, elis, elis!” - ho relataran els protagonistes d'aquest sainet en sengles rodes de premsa anunciades per aquesta tarda, com una victòria tot mirant-se de reull perque cap despunti per damunt de l'altre. Tampoc sé, si els ha fet suar molt o poc convèncer un pare carbasser atuït i massa predisposat a afluixar la mosca sense mirar gaire prim. Per aquesta raó em preocupa que d'aquí a quatre dies aquests cromos que han arreplegat acabin sent poc més que paper mullat. Però no me’n féu cas, que darrerament estic una mica pessimista i no he paït que, de cop i volta, esdevingui tanta alegria a casa dels pobres un cop beneïda pel pare carbasser. Em fa patir que la festa i l’eufòria duri només de Nadal a sant Esteve, el temps d'anar a cobrar com deien els paletes maldestres. Per aquesta raó no em puc treure del cap aquell advertiment del senyor Pla, del qual us parlava ahir: “que no ens deixem fotre!” Però jo encara vaig més lluny: que creien-nos tan llestos, acabem fotent-nos els cromos els uns als altres per ser qui en tingui més a les mans i fardar davant la parròquia d'haver guanyat la partida. Em temo tant que tot plegat acabi com una altra victòria pírrica, en una borratxera d'utopia.