Follow by Email

dimarts, 23 de gener de 2018

QUI ESPERA DESESPERA, I A CERTA EDAT NO VA BÉ PER LA SALUT.

- No sé ben bé com va anar, però ahir vaig ser testimoni involuntari i mut, no sé com me’n vaig poder estar de ficar-hi la cullerada, d’un debat improvisat entre varis jubilats que ens prenien tranquil•lament cafè a la sala d’estar del Casal abans d’entrar a una conferència, mentre passaven per televisió un reportatge sobre les cues que es munten a urgències dels hospitals i d’una cosa van passar a l’altra, fins arribar al tema de les llistes d’espera a la Seguretat Social. Di-ria que va ser un que es diu Andreu qui va encendre la metxa, en referir-se al cas d’un seu cunyat: - “us podeu creure que per fer-li una hèrnia hagi de fer tanda set o vuit mesos? Tant que li agradava caminar i ara li han aconsellat que millor que afluixi, a part que quan camina molt li fa un mal de nassos”.
“- Cony, que es posi braguer i no patirà tant” – va replicar-li un tal Dídac.
“ - Prou que ho faria, però el metge no li recomana. Ja em direu si hi ha dret que s’hagi de fer cua per operar-se, quan els vells anem a contrarellotge perquè ja no ens en queda corda per molt de temps”.
“ - Home, no veus que no hi ha diners per posar més metges a treballar i fer net, segons diuen; doncs encara gràcies que els tropells més urgents tinguin preferència” – va matisar un altre que no sé com es diu, però que havia fet de carter i li agrada portar la contraria.
“ - No sé pas que dir-te” – féu la Berta, l’encarregada del bar, que anava escoltant mentre servia una tongada de tallats -, “que a una persona de vuitanta anys com la meva mare li arreglin els galindons demà o d’aquí a un any, es desesperant, francament”.
“ - Apa, no exageris tu ara! Està molt bé que si t’han trobat un mal lleig t’agafin de seguida, però comprenc que hi d'altres cosetes poden esperar” – li replicà la Carmeta, que s’encarrega dels viatges.
“ – No creguis que van tan ràpids com abans en cas d’urgència, no et pensis pas. Sabeu com es pateix esperant que t’agafin, sobretot a la nostra edat, com diu la Berta?”
“ – No pretendràs que la seguretat social discrimini l’ordre d’espera a les llistes en favor de la gent gran...” – va protestar en Lluís, un que sempre es fa l’entès en tot, parlis del què parlis.
“- Doncs mira que et dic: no seria pas cap disbarat, si anéssim a mirar; que els vells ja estem en temps de descompte...”
“ – I hauríem de tenir avantatge pel sol fet de ser vells, i passar al davant dels que tenen tota la vida per córrer? Com molt bé dius, nosaltres ja anem de retirada i ho tenim tot fet...” – va intervenir de nou en Dídac, que sempre es vanta de tocar de peus a terra.
“- Digues el que vulguis, però no saps com es pateix quan, precisament, veus que s’acaba la corda mentre esperes mesos que t’avisin per operar-te o per visitar-te amb l’especialista. Saps què en penso jo? Doncs que com que als que manen sempre els hi troben un forat, no posaran mai remei a unes cues que no tasten” – sentencià la Fina, que fins llavors només havia parat l’orella com jo.
“ – Ja és difícil de manegar tot plegat. Jo, francament, no serviria pas per decidir qui ha d'entrar primer al quiròfan, perquè qui té mal se’l vol treure-se’l de sobre quan més aviat millor i si anéssim a mirar, tothom té raons justificades per passar al davant”.
“ – Doncs si no et pots esperar ves-te’n a la privada, que t’agafaran l’endemà mateix mentre sant Pere canti,” – assegurà l’entès d’abans.
“ – Home, que et penses que tothom s’ho pot permetre de pagar? Veieu, sempre anem a parar allà mateix: si tens quartos et bateges i si no, et fots. Vatua els diners!”
“- Per aquests imprevistos serveixen els racons”.
“ – Tant que repeteixes que a la nostra edat anem curs de temps, si et gastes el racó que guardes, quan et vingui un altra mal de ventre, com te’n sortiràs?”
“ – Sabeu que us dic?” – va concloure l’Andreu, que havia estat qui va engegar el debat - “Que això no ho arreglarem pas encara que ens hi passem tota la tarda, i no podem perquè ja és hora d’entrar. El que s'ha de fer es eliminar les llistes d’espera per decret, i no pas discutir qui és primer. I si es queixen que no tenen pressupost, que s’estiguin de comprar avions, submarins amb forats i trens d’alta velocitat que el mateix dia de la inauguració tenen pana i els avancen fins i tot els rodalies, com ha passat avui a Castelló, amb en Rajoy a bord de l’AVE”.

Us juro que m’ha costat no badar boca, però me’n refaig d’aguantar-me’n les ganes, xafardejant-vos la conversa.

dilluns, 22 de gener de 2018

SAP GREU TENIR LA SENSACIÓ DE FER NOSA.

- Els darrers mesos, aquí i fora d’aquí, hem hagut d’escoltar a polítics i a patums de l’economia mundial verbalitzant en veu alta opinions que fan de mal escoltar i encara més de pair: “és sostenible que els malalts crònics escanyin la sanitat pública?” o “com pot ser que hi hagi jubilats que cobrin pensió més dies dels que varen invertir en cotitzar-la?” La qüestió és que, més enllà de les poca-soltades puntuals, de mica en mica, a pessics però sense treva, es van desmuntant una a una les parets mestres de l’edifici anomenat “estat del benestar”. Aquí i a molts altres indrets. I és que abeurant-se en la font d’inspiració merkeliana que predicava austeritat i retallades a discreció per combatre la crisi de les bombolles, ramats de polítics preocupats més per la seva menjadora que pel benestar general, camuflaren en forma de lleis mesures, algunes inclús de dubtosa eficàcia pràctica, per dissuadir que les prestacions socials sortissin gratis, sobretot si costaven molt i duraven massa. A Espanya, per exemple, sotilment, fa un parell d’anys mitjançant una disposició sense pretensions, el ministeri va condicionar el copagament de disset medicaments apropiats per tractar malalties greus com càncer, hepatitis C o sida, la majoria dels quals costen virolla llarga i per aquesta raó els metges-funcionaris o, encara pitjor, funcionaris sense coneixements de medicina, recomanaven subministrar-los amb comptagotes o tirar milles, com si la gent se les prengués per gust aquestes potingues. Però per si no n'hi hagués prou, avui per una cosa i demà per una altra, cada vegada hi ha més ximples que bugonen des de llocs de responsabilitat de l’administració pública, bestieses tals com si la Sanitat Pública pot permetre’s assumir tractaments que les farmacèutiques venen per un ull de la cara, a malalts que estan a mig camí de les tres pedretes.


El problema de retallar pressupostos és que si no es tenen definides les prioritats socials ni les línies vermelles que no es poden trepitjar, xoquen les raons econòmiques amb les raons ètiques, és a dir: si els drets de les persones han de passar per davant de tot o si les persones fràgils s’han de posar a la cua per recollir les engrunes, si en queden, del pressupost de benestar social. I el que em dol és que quan parlem de Sanitat, cada vegada més tinc la sensació que les persones amb xacres d’alguna classe fan nosa als de l’establishment que s’encarreguen dels pressupostos, perquè les xacres dels pelacanyes costen massa de mantenir. Ja es veia a venir que no anem bé quan dels clients de la Seguretat Social en diem “beneficiaris”, perquè no és igual “gaudir d’un benefici” que d'un "dret adquirit”. El malalt crònic, el depenent sever o inclús el que està en fase terminal no s’haurien de sentir com uns mendicants que paren la mà, després de pagar els impostos que els hi pertocaven per guanyar-se el dret a ser tractats amb un mínim d’ètica. Fa quatre dies, dos malalts que segurament no tenien qui els acompanyés a cal metge, van morir esperant que els atenguessin a urgències, i la justificació que es va donar és que els havien passar per alt. Com que s’han retallat llits, metges i especialistes, on més es noten les mancances és a urgències o a les llistes d’espera; i això fa ràbia mentre gastem el que no tenim en armament. Quan Grècia estava a la quinta pregunta i fou intervinguda sense escrúpols perquè no fessin fallida els pobrets bancs, i es van retallar a cops de destral pensions, sous, funcionaris i drets socials, els seus socis comunitaris inflexibles a l'hora d'exigir una austeritat salvatge, els obligaren a afegir més deute a la seva llufa fent una despesa brutal en tancs i armes. Aquesta és l’ètica que gasta el món d’economia capitalista, lliberal o com li vulgueu dir: que els tancs, els avions de combat i armar-se fins a les dents no fa nosa, però els vells, els refugiats, els discapacitats i els poca-roba en general, sí que fan mal d'ulls. Quan les persones que no es poden pagar el boci de benestar que els pertoca pel sol fet d’esser persones, i la societat es comporta com si fessin nosa adreçant-los a la solidaritat pública enlloc de cuidar-se'n per drets, apagueu el llum i el darrer que se’n vagi que tanqui la porta.

divendres, 19 de gener de 2018

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar-se una legislatura política complicada – punt final)

- Foragitat el govern legítim de Catalunya (uns a la presó i els altres a l’exili voluntari), dissolt el Parlament i intervinguda l'administració de la Generalitat sense donar explicacions de com la maregen, en Rajoy i la penya del PP van considerar que desinflar la bombolla sobiranista seria bufar i fer ampolles, per aquesta raó es van avenir a convocar el personal a les urnes de seguida (segons es diu, per imperatiu europeu), refiant-se que els unionistes s’havien vist les orelles i escombrarien tota la xusma separatista. Però va ser que no: amb una participació rècord, superior al 80% del cens, el bloc sobiranista va revalidar la majoria parlamentària, això sí pels pèls i depenent de la CUP, sense aconseguir superar en suport social el llistó del 47% i havent de passar per la vergonya que Ciutadans fos el partit guanyador en vots i en escons. Però a la penya d'en Rajoy encara li va anar pitjor, ja que el PP serà el fanalet vermell i ni tan sols disposarà de grup parlamentari propi per buscar brega. Ara bé, si almenys aquests resultats servissin per tornar a la casella de sortida, i cadascun dels blocs en que està dividida la societat catalana s’empassés l’orgull i procurés tocar de peus a terra, ja em donaria per satisfet. Però de les primeres declaracions d’uns i altres es desprèn que l’Estat no està disposat a restituir la plena normalitat de l’autogovern a Catalunya i almenys una part del sobiranisme tampoc pensa renunciar a fer entrar el claus per la cabota.

Per tant, la legislatura que ahir es va encetar, preveig que tindrà un recorregut tant o més complicat que l’anterior, perquè aquella “normalitat” que va prometre en Rajoy que tornaria després de les eleccions, ni pot qualificar-se de normalitat ni de res que se li assembli, mentre mantingui engarjolats dirigents polítics i de la societat civil, no es faciliti el retorn dels diputats electes exiliats per evitar la presó i, sobretot, mentre no s’arxivi la causa general contra Catalunya promoguda des de la fiscalia a instàncies del govern de Madrid. I, per altra banda, si després de la nata que es va fotre el procés cap a la independència per voler anar massa de pressa, encara els seus mesells promotors insisteixen en la unilateralitat i en ressuscitar un full de ruta utòpic fins que es compti amb un suport social suficient i homologable, anem ben servits. Si Puigdemont insisteix en la seva investidura telemàtica i els quatre diputats a l’exili es planten defensant exercir el dret a vot des de l’estranger per delegació, ja la tindrem armada i tornarem a tirar-nos els plats pel cap amb el Constitucional, en contes de treure les castanyes del foc al país per fer passable el dia a dia. Per tant, mala peça al teler.

Com m’agradaria a mi que es resolgués tot plegat? Doncs, a la meva manera de veure i invocant l’esperit democràtic a que em referia a l'inici d’aquestes confessions, dimecres passat, quan més aviat millor una representació del Parlament i una altra de les Corts espanyoles, sota la tutela d’un president del govern en clau estadista i de l’arbitratge d’un cap d’Estat digne d’aquest nom, s’haurien de tancar en una sala a tall de conclau vaticà i no sortir-ne fins que no haguessin trobat mitjançant la política i no la bronca, el desllorigador al conflicte institucional que corca la convivència al país, oblidant-se de les mesures repressores, de les querelles judicials i de les multes sense sentit, i de que cada part accepti amb realisme, lleialtat i sentit comú un diàleg franc, constant, sense crispacions. I que per prevenir un altre atzucac es pacti una regla de joc per consultar els ciutadans sense complexes, tal com correspon en una democràcia adulta mitjançant un referèndum, encara que les qüestions a escatir puguin ser tan sensibles com el model d‘Estat o l’encaix territorial de Catalunya en aquest Estat. Els 87 milions d’euros que ha confessat el govern – jo penso que s’han quedat curts per vergonya -, que ha costat la repressió de l’1-0, haurien estat més útils per tapar els forats en serveis socials. Tant de bo el meu somni es faci realitat, però per desgràcia sóc pessimista veient com en són de recargolats alguns dels polítics que partim. Per això he titulat aquestes reflexions-confessions, exclamant: qui els entengui que els compri!


dijous, 18 de gener de 2018

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar-se una legislatura política complicada – 2ª part)

 – Precisament envistes de l’envergadura que va agafar el sobiranisme, sota la batuta de l’ANC i de la pressió de la gentada que desbordava carrers i places de pobles i ciutats exigint el dret a decidir, es va organitzar el 9-N de 2014 una “consulta participativa” protagonitzada per voluntaris, que Madrid de bon principi titllà de botifarrada a tall de mofa, no obstant van mobilitzar-se 2.3 milions de votants, dels quals el 81% referendaren un SI a la independència com una catedral, resultat que en Rajoy va prendre’s amb insultant menyspreu. En canvi va esperonar el sobiranisme a ratificar-lo a les urnes el 27-S de l’any a sobre, presentant-se als comicis plebiscitaris en coalició, de bracet si us plau per força els autonomistes de Convergència (neòfits conversos independentistes) i els republicans (independentistes amb pedigrí de tota la vida). L’estratègia no va sortir tal com esperaven els astuts estrategues i els dos partits sobiranistes varen sumar menys escons junts que els que havien obtingut en les anteriors eleccions, quan anaven per separat; però amb la torna de deu escons prestats per la CUP (un vers lliure antitot i radical) aconseguien majoria absoluta parlamentaria, malgrat es quedaven a 4 punts de la majoria social imprescindible, com a mínim, per tirar pel dret unilateralment la independència. Qui en la nit electoral va trencar-los les oracions als eufòrics partidaris de la DUI fou, precisament, el pragmàtic cap de llista de la CUP, un honest Toni Baños que va gosar dir que amb aquell resultat no anaven enlloc. No li van comprar el consell i va tenir de fer-se l’harakiri estroncant la seva incipient carrera política.

La CUP no va ésser un soci còmode ni domesticable, i no obstant ésser el fanalet vermell de l’hemicicle va fer gruar els vots als seus socis de conveniència sense compassió ni escrúpols, començant per fer-los empassar-se el gripau de llençar - vantant-se amb escarni de fer-ho -, a la paperera de la història, com si fos un mocador usat, qui havia encapçalat la llista més votada, el president Mas. I a partir d’aquella criaturada consentida sense protestar cap eminència convergent, fins a l’últim dia de la legislatura van dictar el full de ruta als sobiranistes als que ja havien pres la mida, fent callar a moltes veus plenes de raó, algunes procedents de les pròpies files del sobiranisme, que prevenien que en un xoc de trens amb l’Estat Catalunya tenia tots els números per sortir-ne malparada. I encara que en privat alguns convergents s’atrevien a xiuxiuejar dubtes raonables, en públic es resignaven a fotre’s la gran castanya, entossudint-se en fer entrar els claus per la cabota, animats per una arrauxada presidenta del Parlament.


Tanmateix, com que a Madrid s’hi posava de cul una i altra vegada a simplement enraonar sobre les pretensions dels catalans, el govern recolzat en la seva majoria parlamentària, sense fer cas dels prudents dictàmens dels serveis jurídics del Parlament, ni dels del mateix Consell de Garanties Estatutàries, va organitzar un èpic referèndum l’1 d’octubre - declarat il•legal a les poques hores -, entomant desproporcionades garrotades a tort i a dret d’una policia i guàrdia civil encebada pel govern des de la resta de l’Estat a crits de “a por ellos!, però la repressió acarnissada no va acollonir un poble decidit a votar convençut que fent-ho engegaria a dida l’Estat opressor. A partir del referèndum, però, tot es va precipitar pel camí del pedregar, i malgrat tampoc s’havia assolit en les urnes una victòria social homologable en democràcia, es va forçar la màquina legislativa apuntalada en la pírrica majoria parlamentària per proclamar la república catalana suspesa esperpènticament al cap de dos minuts, i la llei de desconnexió de l’Estat que van tombar els tribunals mentre la fiscalia imputava per rebel•lió i sedició els principals líders polítics i civils que hi varen tenir quelcom a veure, intervenint la Generalitat amb guant de seda però amb puny de ferro, dissolent el Parlament, destituint el govern i engarjolant com si fossin traficants de droga o violadors, gairebé tres dotzenes de persones, de les quals quatre encara avui són a la presó, festes de Nadal incloses. Quin immens segon error d’en Rajoy, en permetre que un assumpte estrictament polític, que en democràcia s’havia de resoldre parlant-ne lleialment des de les institucions, s’abandonés a mercè dels Tribunals atiats des d’una fiscalia dirigida des del govern, no pas per buscar justícia sinó per fer un bon escarment i - Déu em perdoni, però no puc estar-me’n de dir-ho - per fer empassar als catalans aquella arrogància econòmica, cultural, emprenedora i en molts altres aspectes, sobretot en democràcia, que un establishment garrepa i carca espanyol mai ha suportat, des de fa segles. (continuarà demà)

dimecres, 17 de gener de 2018

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar una legisla-tura política complicada – 1ª part)

 - No puc arribar a cap altra conclusió en veure el galimaties que s’està muntant una altra vegada a Catalunya per culpa d’entestar-se - els d’aquí i els d’allà -, en fer entrar els claus per la cabota. Sembla mentida que una eina de concòrdia i d’entesa com hauria de ser la política, s’estigui convertint en un instrument de discòrdia i en excusa per amagar-hi fins i tot els més baixos instints de les persones, en alguns casos. És veritat que a tot arreu pateixen del mateix mal, però això no serveix de consol, perquè allà on la democràcia se la creuen de veritat, els polítics saben trobar la vaselina o el 3x1 necessaris per impedir que la sang arribi al riu; a Itàlia, per exemple, d’aquest tarannà en diuen finesa i a d’altres indrets pacte, però uns i altres reguen les desavinences inevitables amb tant de diàleg com convingui per amorosir-les, per profundes i irreconciliables que semblin. Precisament, per això serveix la política: per fer possible l’impossible. Però a Espanya, quan es tracta de Catalunya, respiren diferents. Els successius governs de Madrid, siguin del color que siguin, amb més o menys estires i arronses poden arribar a contemporitzar per salvar els mobles a les altres parts del territori, però el “problema catalan” el tenen entravessat des de fa segles. I en què consisteix aquest carai de furóncol històric? Doncs, senzillament, que els catalans des de temps reculats reclamen respecte pels seus usos i costums com a nació, i reconeixement del seu fet diferencial mitjançant una autonomia ampla i sense trampes. Però els espanyols no només han menyspreat històricament aquestes reivindicacions, sinó que amb més o menys sanya sempre han negat el pa i la sal a Catalunya i no s’han estat d’intentar fer-la passar per l’adreçador a puntades de peu o esclafant-la econòmicament.

Per rebaixar l’enfrontament que es respira avui, algú hauria de fer el primer pas per baixar del burro. Però qui? Doncs qui va tirar la primera pedra, i a la meva manera de veure aquesta poca vista la varen tenir els actuals polítics que governen l’Estat – en Rajoy i la seva penya del PP, quan estaven a l’oposició -, passant-se pel forro els acords sobre un nou Estatut de Catalunya, que en un exercici de possibilisme polític es va pactar i que malgrat les ribotades destraleres es va ratificar en referèndum pels ciutadans i pels representants del poble al Parlament i a les Corts. Efectivament, els homes i dones del PP van peregrinar per tota Espanya bescantant barroerament els catalans, recollint signatures per denunciar davant un Tribunal Constitucional contaminat de partidisme aquella norma estatutària que els catalans estaven disposats a complir, per mirar de viure en pau amb Espanya. Però aquella bel•ligerància rabiosa del PP, afegida a l’incompliment de les parts més sensibles de l’Estatut quan varen guanyar les eleccions amb majoria absoluta inesperada, desvetllà el sentiment sobiranista de molts catalans indignats per la manera ignominiosa com se’ls baquetejava des de Madrid. I la societat civil catalana per primera vegada unida sota l’estelada, indignada i cansada de ser l’ase dels cops fiscalment en rebre només que engrunes de la riquesa que Catalunya generava i pagava religiosament a l’Estat, va decidir que s’havia de fer un recompte ben fet dels ciutadans que volien partir peres civilitzadament, però d’una vegada per totes amb Espanya, i dels que ja els hi estava bé tot plegat. Aquesta proposta democràtica pel dret a decidir la varen presentar els catalans al govern central educadament, però enlloc de diàleg van trobar bordades, cada vegada més fortes i sovint ensenyant-los les dents. Primer immens error polític d’en Rajoy en tot aquest conflicte, ja que si hagués tingut fusta d’estadista i una mica de perspectiva no hauria desaprofitat l’oportunitat de fer palès que l’independentisme radical era minoritari davant una contrapartida autonòmica assenyada i respectuosa. (continuarà demà)


dimarts, 16 de gener de 2018

CÀRRECS DE CONFIANÇA.

CÀRRECS DE CONFIANÇA.- Costa de creure, però encara hi ha ciutadans que tenen una visió romàntica de la política i t’engeguen els gossos quan els hi senyales uns quants femers. Des que va ser inevitable que les administracions púbiques es prenguessin el xarop de l'austeritat a cullerots, molts polítics abans d’anar a dormir es rentaven la boca per treure’s el regust a retallada i transparència, les paraules màgiques que havien de conjugar i justificar dotzenes de vegades cada dia en públic i en privat per fer quadrar el que feien amb el que predicaven. En aquest clima estalviador per necessitat, els ciutadans més perepunyetes varen burxar una qüestió tabú: què passava amb els càrrecs de confiança que a les administracions públiques convivien amb els funcionaris de carrera i que, a diferencia d’aquests, que tenen feina assegurada fins que estirin la pota, la seva rectoria s’acabava quan el padrí polític que els hi havia proporcionat la rectoria se n’anava amb els patracols a una altra banda? Tot i que no sóc dels que van amb el lliri a la mà, he de confessar que sovint encara em quedo parat repassant l’organigrama de càrrecs de confiança que tenen la menjadora parada en diputacions, ajuntaments, governs autonòmics i, no cal dir-ho, al govern central. Això representa, per dir-ho sense embuts, que quan parlem d’administració pública no hem de comptar només els càrrecs electes i els funcionaris de carrera, sinó que s’han d’incloure també els càrrecs de confiança que els presidents, ministres, consellers o batlles busquen entre els de la seva colla com assessors o executius personals de confiança, per assegurar-se que ningú de fora els hi faci el llit.


A la Generalitat, quan el president Mas va assumir el govern de mans del tripartit va prometre escabetxar en un 40% el nombre d’assessors i càrrecs de confiança: és a dir, dels 218 que confessava alimentar el tripartit en va indultar 130. En la meva supina ignorància política sobre com es trafiquen aquestes qüestions administratives internes, però emparat en el meu màster en sentit comú, em vaig preguntar des del blog si realment els 130 que s’havien salvat eren imprescindibles o les seves responsabilitats les podia assumir tant o més bé qualsevol funcionari de plantilla. El llavors conseller Homs em va contestar indirectament, quan des del Parlament es va vantar d’haver fer un estalvi “notable” de càrrecs de confiança. Sigui com sigui, sense fer massa soroll, de mica en mica es van anar rescabalant el cens d’assessors personals i quan l’administració Puigdemont va prendre possessió, pràcticament s’havia “normalitzat” el número de càrrecs de confiança al de legislatures anteriors. Exposant-me a que em titllin de demagog, no em puc estar de preguntar-me quantes ajudes a la dependència, a les famílies nombroses o als menjadors escolars no s’haguessin hagut de retallar si els càrrecs de confiança s’haguessin esbandit de totes les administracions? A la meva modesta manera de veure, doncs, mantenir aquesta espècie de paràsits és una vergonya, a més a més d’un greuge comparatiu, mentre molts de jubilats, vídues o parats de més de cinquanta anys s’han de buscar la vida gairebé pidolant almoina de la solidaritat ciutadana, bastants d’aquests càrrecs de confiança mantenen fonts d’ingressos professionals a banda dels públics. I que perdonin les molèsties. 

dilluns, 15 de gener de 2018

EL SILENCI RESIGNAT DELS PENSIONISTES

EL SILENCI RESIGNAT DELS PENSIONISTES.- Els darrers dies han circulat per internet unes apòcrifes crides a manifestar-se avui, els pensionistes, davant els ajuntaments de tota Espanya. No he sentit que cap medi se’n fes ressò d’aquesta convocatòria, per la qual cosa he suposat que es tractava d’una brama ben intencionada però que no passarà d’aquí. I m’ha sabut greu, mireu el que us dic, que d’una vegada per totes els pensionistes no en fem una de ben sonada perquè tant els que governen com els que es frisen per governar, sàpiguen que s’ha acabat el carbó. Que no se’ns en poden riure a la cara incomplint les obligacions que l’Estat va contraure per decret amb els pensionistes unilateralment. En efecte: no varen ser els treballadors els que varen dictar als representants de l’Estat, aquell llunyà 1962, les regles de joc de les pensions contributives de la Seguretat Social per garantir que quan es jubilessin tinguessin unes pensions dignes que no perdessin poder adquisitiu. Va ser l’Estat qui va dictar - mai millor dit -, les normes obligatòries i seria un sarcasme que ara l'Estat democràtic se’n desdigui olímpicament, congelant pràcticament aquestes pensions contributives i, el que és pitjor, removent damunt del cap dels pensionistes el sinistre espantall de la desaparició de les pagues extres el dia menys pensat, si el ministre de torn es lleva emprenyat. Ja n’hi ha prou d’amenaçar amb les pagues extres com si fossin un regal o una almoina graciosa. Recordem que les pensions es calculen sobre una base reguladora cotitzada mensualment; si per conveniències la pensió anual resultant es divideix per dotze o catorze pagues, no s’ha de considerar la mensualitat doble com un “premi extraordinari”. Aquesta història de les pagues extres va ser un invent de la colla d'en Franco, aquell sàtrapa que es vantava d’administrar el país com un “bon pare de família” però que considerava que els espanyolets incapaços d'administrar-se la nomina i que no se la gastessin amb dones o amb vi, raó per la quals dos cops a l’any cobraven doble (per Nadal i per les vacances).


Tant curt de gambals, en aquest sentit, era en Franco com la ridícula ministra de Treball actual, una Fàtima que no fa miracles i que cada gener ens comunica (li costa més el segell que el contingut de la carta) als jubilats un augment del 0,25% de la pensió, i encara vol que li donem les gràcies. Estan tan acollonits alguns jubilats pels rumors que interessadament es fan córrer – no només des del bàndol de la dreta sinó també des del de l’esquerra -, sobre com ho tenim de magre, que qui sap quants es resignen a no fer soroll, no fos cas que encara perdessin aquesta miserable almoina. El dèficit de la Seguretat Social s’estima en 18 mil milions anuals: molt menys que la factura que els contribuents i consumidors pagarem durant dècades per l’entelèquia del projecte Castor; pel rescat de la banca a benefici d’inventari, perquè no se'n recuperarà ni un ral dels diners que s'hi varen enterrar; per rescabalar-se del negoci de les autopistes madrilenyes en fallida; pel manteniment d’un Senat que no serveix per res més que per balneari de polítics sense rectoria; o per incrementar en un 36% el pressupost de Defensa perquè els amiguets de l’Otan que fabriquen tancs, avions i armes puguin buidar els seus estocs. I a sobre, els -socialistes que són els primers que varen congelar les pensions, surten ara amb el ciri trencat d’un impost de transaccions bancàries, que seria com el xocolata del lloro. ¿No seria hora de sortir al carrer per exigir explicacions de com s’ha fos el cèlebre fons de reserva? O potser no es fa fressa per no incórrer en delicte de sedició, ara que està de moda acusar-ne als que es manifesten? A la meva manera de veure, ja n’hi ha prou de silenci resignat, esperant que uns polítics que primer procuren per ells, ens treguin les castanyes del foc als jubilats. I perdoneu les molèsties.

divendres, 12 de gener de 2018

ESCRIPTORS DE TERCERA DIVISIÓ, EN UN PAÍS QUE HI HA MES GENT QUE ESCRIU QUE NO PAS LLEGEIX.

ESCRIPTORS DE TERCERA DIVISIÓ, EN UN PAÍS QUE HI HA MES GENT QUE ESCRIU QUE NO PAS LLEGEIX.- Cada vegada que em donen un premi literari, en les quatre paraules que has de dir per agrair-lo sempre tinc la mania de fer referència a la resta de concursants no premiats, perquè com que he estat moltes vegades un d’ells, sé el pa que s’hi dóna. Mai com ara hi havia hagut tanta gent que s’atrevís a escriure i que no li fes vergonya ni l’imposés temptar la gloria enfilant paraules en prosa o en vers; la qual cosa és una bona notícia per a la salut d’una llengua més viva del que alguns voldrien, encara que per lògica a més augment de la producció literària creixi la frustració dels concursants amb un lliri a la mà. Per aquesta raó, com us deia, sempre que tinc la sort d’esgarrapar un boci d’aquesta efímera gloria demano que es reconegui el mèrit a la constància de la resta de concursants, sobretot perquè és possible que en algun calaix d’escriptors novells desenganyats, s’hi amagui més d’una obra brillant i digna d’ésser llegida. Per això sovint comparo aquests escriptors que amb un llibre sota l’aixella s’atreveixen a presentar-se a premis de ringo-rango, sense fer cas dels que sospiten i avisen que des del moment de la convocatòria tot el peix ja està venut, amb tossuts militants d’una mena de tercera divisió de lletraferits vocacionals que s’arrosseguen de concurs en concurs, a la recerca d’una oportunitat que els tregui de l’anonimat.


A la meva manera de veure, d’escriptors n’hi ha de tres categories: els que se’ls rifen les editorials perquè són negoci segur; els que es fan passar el desig de sortir de l’armari de l’anonimat pagant-se de la seva butxaca l’edició i promoció, de quina experiència en surten més o menys escaldats; i finalment els comparses necessaris, que no tenen pedigrí, agents influents que els guiïn per la drecera o padrins perquè es bategin. Aquests són els escriptors de tercera divisió que, malgrat la seva obra faci bona ganya, la immensa majoria es queden per vestir sants. Aquesta tropa ja dóna per fet quan es presenta a un concurs, que de guanyador només n’hi pot haver un, però enyoren aquelles bones pràctiques dels temps romàntics, en que després de fallar el veredicte, un membre del jurat donava explicacions sobre com havien anat les votacions i, fins i tot, feia una breu crítica de les obres que els hi havien cridat més l’atenció i que despuntaven, detalls que servien de valuós reconstituent anímic per als concursants que s’havien quedat amb un pam de nas. Avui, és clar, les relacions amb els concursants solen ser més fredes i si els promotors els hi agraeixen la participació generalitzant, ja es poden donar per satisfets. I si hi ha una editorial que tutela el premi encara es va més per feina, ja que el que importa es vendre, afinar la punteria des d’un punt de vista estrictament comercial i deixar-se de romanços. Qui sap si tot plegat és així perquè cada vegada hi ha més gent que escriu, comparada amb la que llegeix poesia o prosa literària. I ja no parlem de rascar-se la butxaca anant periòdicament a la llibreria com qui va a comprar el pa. 

dijous, 11 de gener de 2018

EL LABERINT PERVERS EN QUE ESTEM TOTS FICATS.-

EL LABERINT PERVERS EN QUE ESTEM TOTS FICATS.- Cada dia que passa tinc més la sensació que ens han enredat, ficant-nos de cap i peus en un laberint endimoniat en el qual, a par d’idees polítiques i filosòfiques enrevessades, ens debaten teories econòmiques enfrontades entre el malbaratament compulsiu i l’austeritat radical, un laberint terrible que et dona la impressió que algun mala bèstia vol pervertir la supervivència enmig de confusió i malícia. La majoria dels que hi estem atrapats, de bon principi no ens desesperàvem perquè teníem coll avall – entre d’altres raons perquè els polítics ens ho havien jurat i perjurat -, que serien capaços en quatre dies de trobar el desllorigador per a superar les crisis i la por. Però avui que tants s’han perdut dissortats en aquest laberint, per sort encara en queden uns quants que de cap manera estan disposats a tirar la tovallola i arronsar-se en un racó a esperar que uns líders mediocres i sovint caragirats acabin oferint-los com a solució el confort del ramat. Per encoratjar-se entre si, els no conformistes repeteixen vells mantres: que no pot ser que el laberint sigui una trampa, que algun forat hi ha d’haver per alguna banda, en el qual no ens hi fixem prou, En el fons, són recursos ingenus i voluntariosos per a no caure en la depressió ni en el derrotisme. Fins i tot, malgrat la frustració que destil·la el laberint, queda gent amb la moral alta que es passa el dia fent càlculs de probabilitats per trobar una sortida, i també hi ha indecisos que consumeixen les hores intentant desdir-se dels passos en direcció a l’esquerra, intentant refer el camí tombant cap a la dreta. O viceversa.

Ara bé, si poguéssim observar-nos des d’un núvol donant voltes i més voltes dintre d’aquest immens dèdal, quedaríem impressionats de veure com ens compliquem la vida anant amunt i avall com esperitats, enlloc d’asseure’ns d’una vegada a l’esplanada central del laberint i mirar de posar-nos d’acord per establir un mètode d’orientació per trobar unes portes que mirant-se el caos des de dalt sembla impossible que s’hi passi de llarg, en base a calcular rigorosament els riscos i els paranys, acceptant sacrificar els egos i acceptant incondicionalment la disciplina durant l’execució del full de ruta acordat, convençuts que si el laberint té sortida només serà possible arribar-hi comprometent-nos tots a caminar en el mateix sentit, colze amb colze, fins que no s’estigui fora de la ratonera en la que grans germans sinistres ens voldrien tenir atrapats per sempre més, multiplicant-ne per tant les dificultats per sortir-ne. Ara bé, si els atrapats rebecs arribessin a la conclusió que el laberint l’han sabotejat expressament una mena de dotze apòstols que es creuen estar per sobre del bé i del mal, per deixar-hi morir de fam o de inanició els que rebutgen formar part del ramat, potser si tant decidits estan a no rendir-se, acabin complint l’amenaça de tirar pel dret, fent volar el laberint pels aires. No seria la sortida ideal ni potser la que convindria, però cal no oblidar les lliçons de la història: quan un nus està tan embolicat que no hi ha manera de desfer-lo pacíficament amb els dits, no queda més remei que tallar-lo. Però el que em preocupa de veritat, és que comença a ballar-me pel cap la sospita que els promotors del laberint estarien encantats si algun indignat acabés prenent foc a la metxa, pensant que un pet com un aglà de l’embolat seria bo pels seus interessos maquiavèl·lics.            

dimecres, 10 de gener de 2018

QUI ESTABORNEIX LA DEMOCRÀCIA? ACLARIM-HO D’UNA VEGADA!.

QUI ESTABORNEIX LA DEMOCRÀCIA? ACLARIM-HO D’UNA VEGADA!.- Comprovo estupefacte que en aquest país, l’establishment té la barra d’omplir-se la boca, a tot arreu on se l’escolten, amb elogis sobre la teòrica igualtat dels ciutadans davant la Llei, la Hisenda o la Sanitat pública, per exemple. I em quedo espatarrat de com guanya adeptes la perversa fal•làcia de presentar les autèntiques víctimes de la manca d’un esperit democràtic autèntic com a desestabilitzadores del sistema, fent córrer sense que cap patum de la intel·lectualitat instal·lada en el sistema els contradigui, entre d’altres calumnies, que els participants en mobilitzacions pacífiques de protesta per la deficient gestió de l’administració pública, pretenen carregar-se la convivència ciutadana. Potser ha arribat l’hora en que cal respondre enèrgicament als padrins d’aquestes insídies, que tenen més números com incendiaris de la democràcia, determinats personatges mal educats, que sovint pontifiquen des de les menjadores governamentals i que es creuen en possessió de la veritat absoluta, per la gràcia de Déu. A mi em varen ensenyar que l’essència de la democràcia rau en escoltar-se tothom, precisament perquè el monopoli de la veritat no el té ningú, i que per arribar-nos a entendre els uns amb els altres és imprescindible posar-se en el lloc del que tens davant defensant un punt de vista diferent al teu; precisament perquè el monopoli de la veritat no el té ningú, fins i tot el Papa de Roma va renunciar al privilegi que la seva paraula fos infal•lible.


La democràcia comença a anar de gairell quan les diferències d’opinió no se saben resoldre enraonant serenament. Perquè si el ciutadà per fer-se escoltar ha d'acabar sortint al carrer per expressar a crits tan fort com puguin perquè els que es fan el sord a les seves queixes enraonades se n'assabentin, malament anem. Però mentre el ciutadà actuí pacíficament per fer-se sentir, la democràcia no grinyola sinó que més aviat es legitima. Ara bé, quan un ministre o tot un govern passen olímpicament de parar atenció a les reivindicacions legítimes, els que estan burlant-se de la democràcia són ells, per mesells, prepotents i incompetents. Que quedi clar, doncs, per evitar malentesos sobretot en uns moments que pinten bastos a casa nostra, que la democràcia només se salva gràcies al diàleg i al pacte. Malament si els governants-administradors, enlloc de ser valents i no defugir enraonar, s’amaguin sota les faldilles dels tribunals de justícia per desempallegar-se d'adversaris polítics o de representants de la societat civil, perquè encara que no vulguin adonar-se’n estan posant una corda al coll a la democràcia, ja que la funció dels jutges no consisteix en protegir el poder de la crítica sinó en salvaguardar els drets individuals dels ciutadans que des del poder es trepitgin. En resum: qui dóna el tret de gràcia a la democràcia, no són els ciutadans que protesten perquè aquelles declaracions d’igualtat davant la Llei, la Hisenda i la Sanitats pública siguin pura demagògia, sinó els governants que fan el sord, el cec i no saben què vol dir dimitir quan no s’està a l’altura de les circumstàncies. Que quedi clar i perdoneu les molèsties els que us sentiu al·ludits! 

dimarts, 9 de gener de 2018

LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL, MAI.-


LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL, MAI.- Arrel del darrer episodi de gent bloquejada tota una nit a la carretera durant una nevada per manca de previsió, tothom que hi pot tenir alguna cosa a veure s’espolsa les puces i traspassa la responsabilitat al del costat, fins que recau sobre el cap dels que van quedar atrapats al caos i que, teoria, són les víctimes. Que si ja sabien que faria mal temps, que si a qui se li acut aventurar-se amb criatures, que si no es portaven cadenes i els que en portaven no sabien com posar-les, que si no portaven menjar de sobres, que si al dipòsit hi havia carregat el combustible just per arribar a casa en condicions normals, que si... Tot excuses de mal pagador dels polítics d’un país, en el qual les paraules contrició i dimissió no figuren al vocabulari. Jo recordo, de la meva època d’assessor laboral, que retreia a la inspecció que en cas d’un accident de treball se la carregués d’entrada sempre l’empresari per defecte, encara que el treballador fos un penques que es passés per l’arc del triomf la les mesures de protecció i les normes de seguretat. Emparant-se en l’Ordenança resulta que, cito literalment, “en cas d'accident, l’empresari era responsable inclús de les conductes temeràries dels seus treballadors”. És clar, pretenien que l’empresari estigués “in vigilando” les 24 hores del dia. Per la mateixa regla de tres, doncs, al govern en tant que gerent del país se li hauria d’exigir també la responsabilitat “in vigilando” i, en conseqüència, ser multat després de posar algun càrrec a disposició de qui correspongui.

Però a Espanya els que governen són diferents i prefereixen buscar tres peus al gat i carregar el mort a qui sigui, menys al que tenia com a mínim d’estar al peu del canó de l’operatiu de prevenció des del primer moment, per coordinar almenys simbòlicament les mesures a prendre, enlloc d’estar-se darrera el propi ministre de l'Interior a la llotja d'un camp de futbol, pendent d'un Sevilla-Batis mentre els ciutadans que tornaven de cap de setmana quedaven atrapats a la ratonera d'unes autopistes col·lapsades per una nevada anunciada des de feia dies. Una Associació de la Guàrdia Civil ha reclamat la dimissió o la destitució del Director General de Tràfic per incompetent, però aquest funcionari, que és amic personal del ministre que veia futbol, ja ha dit que ni pensar-ho de deixar la moma del càrrec, que la culpa fou de la neu torracollons i poc patriota i dels ciutadans que havien sortit a la carretera sense prendre les mínimes precaucions. I de la concessionària de l’autopista privada, com si el govern hagués transferit a aquests gestors les competències de transit. És que els gamarussos del govern no saben que aquesta competència és indelegable i menys en moments d'emergència? No és la primera vegada que passen disbarats com el de la nit de Reis un dia de mal temps. Fa anys, quan manaven els socialistes, per un merder semblant el diputat Rajoy va acarnissar-se amb la llavors ministra de Foment, argumentant les mateixes raons que ara li toca encaixar al seu ministre. Però ni llavors va tenir cap altra conseqüència tot l'enrenou que estar de bronca al Congrés durant uns quan dies, com passarà ara, i com a única disculpa als perjudicats de veritat s'escoltaran unes paraules protocol•làries dites des de darrera un faristol oficial, que els hi sonaran més que com a disculpa sincera, com aquell antic lament que resumeix tota la immensa impotència dels perdedors: “tu-ru-rut!, qui gemega ja ha rebut”.


dilluns, 8 de gener de 2018

EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.

EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.- Poc m’hagués pensat mai veure un dia, que els fills dels jueus perseguits pels nazis aprovarien una llei, que permet expulsar d’Israel els africans que hi viuen des de fa més d’una dècada, emigrats des del Sudan, Eritrea i d’altres països en guerra. Però encara menys que ho justifiquessin com una mesura depurativa de l’espècie. És a dir, perquè els negres lletjos i fastigosos descendents d’Esaú, no contaminin la blancor de pell dels fills de Jacob. Era la mateixa tonada que cantaven els aris alemanys als jueus que cremaven vius als forns dels camps d’extermini. ¿Com pot ésser que els fills d’aquells jueus que les varen passar tan putes, ara vulguin repetir la història amb uns altres desgraciats? ¿No varen aprendre la lliçó que cap raça és millor que altra i que els forts en un moment donat, no es poden aprofitar de la seva prepotència temporal per esclafar els dèbils? Es veu que no, es veu que tots aquells patiments dels pares varen ser inútils i els jueus fills dels supervivents volen fer tastar la mateixa maleïda medicina depurativa de la raça, als emigrats africans que els hi fan por i fàstic, després de conviure-hi més de deu anys.


Segons fons del propi govern, n’hi ha uns quaranta mil exemplars d’aquesta raça inferior escampats pel país, barrejant-se amb la seva gent. Potser fins i tot, alguns estiguin aparellant-se amb donzelletes jueves, cosa que pot haver fet saltar l’alarma dels fonamentalistes que deuen pensar que si no ho aturen una generació de mestissos debilitarà la seva raça d’elegits de Déu. Quina bestiesa, tot plegat! Però dóna per reflexionar i molt: si som tan rucs de no aprendre de les males experiències, fent el ferm propòsit de no repetir-les, cap on camina aquest món? Si mai com ara les persones havíem disposat de tants coneixements, com pot ser que enlloc d’avançar anem enrere com els crancs? Em neguiteja aquesta realitat i, francament, no me’n se avenir si penso amb racionalitat, com jo voldria que les coses anessin. Però vet-aquí que les coses no van sempre com hom voldria, per desgràcia. I el pitjor de tot, com un apèndix de la mateixa malaltia, vés a saber, totes les causes per estrambòtiques i equivocades que ens semblin, troben un reguitzell de filòsofs, apologistes i defensors que les abonen, i malgrat els seus arguments siguin aberrants per alguns, per altres tenen més raó que un sant. No anem pas bé, doncs, però no sabria dir-vos com ens en podem sortir. Després d’això dels jueus i de tantes i tantes barrabassades de les que hem estat testimonis l’any passat, ja he perdut la fe amb la regeneració de la humanitat. De manera, amics meus, potser cal dir adéu-siau i el darrer que tanqui la porta.

divendres, 5 de gener de 2018

QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.

QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.- Si Ciceró pogués espiar per un forat des del túnel del temps les anades i vingudes dels polítics espanyols que actuen més com a viatjants de gra cuit que com a estadistes, aposto que no trigaria gaire a preguntar-se com és possible que les catilinàries que ell prodigava en el seu temps, per fustigar les males pràctiques de polítics recargolats i corruptes, ningú amb una mica de seny no les reprodueixi aquí i avui als principals fòrums públics amb la mateixa autoritat moral que ell. ¿Com pot el senyor Rajoy, per exemple - i per extensió tot el PP -, seguir governant com si no haguessin trencat mai cap plat, després que per culpa dels seus gravíssims errors de càlcul i d’estratègia, i de les seves covardes amagades del cap sota l’ala, han desbocat la pitjor crisi institucional de l’època moderna, entre i Espanya i Catalunya, el seu principal motor econòmic? ¿És que la gent espanyola que reiteradament renova la confiança electoral al PP no sap llegir ni comptar i, a sobre, és curta de vista? Perquè s’ha de ser tan cínic com aquell Catilina que enfurismava Cicerò per acusar, com fa el senyor Rajoy, els sobiranistes catalans de dinamitar la democràcia, oblidant que la miopia dels dirigents del PP l’any 2010, llavors a l’oposició, en no entomar democràticament el resultat d’un referèndum legal que havia ratificat un Estatut per Catalunya que, malgrat les ribotades i puntades de peu, si es respectava al peu de la lletra el que n’havia quedat indemne, tot i ser molt millorable, garantia la pau institucional per una colla d’anys.


Però amb el senyor Rajoy al timó, aquell PP va portar les relacions entre catalans i espanyols a l’atzucac en que es troben ara. I avui mateix, quan el sobiranisme encara que no hagi aconseguit el 50% de vot popular, Déu n’hi do! del bon paper que ha fet a les darreres eleccions - sobretot comparat amb el d’estrassa del PP -, el senyor Rajoy enlloc de mirar de treure-hi ferro a la confrontació, deixa hipòcritament com Ponç Pilat el desllorigador del nus gordià en mans dels Tribunals de Justícia. A la meva manera de veure, difícilment uns jutges que abans que jutges presumeixen d’ésser espanyols tindran la sensibilitat necessària, amb tot el respecte als seus coneixements jurídics, per resoldre un conflicte polític d'identitats que sempre acaba entrebancant-se en les mateixes pedres: el greuge històric per als catalans que els espanyols neguin sistemàticament que Catalunya disposa de tots els atributs identitaris que caracteritzen una nació, i que enlloc d’estadistes i polítics de talla, que toquin de peus a terra, per desgràcia abunden més els polítics nans, els polítics pallassos i els viatjants de gra cuit. Per aquesta raó, m’atreviria a demanar als Reis d’Orient que aquest 2018 influeixin perquè Europa li engargamellin al senyor Rajoy la crítica que Cicerò recriminava a Catilina: “quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?”, que si no em falla el llatí que vaig aprendre de petit, vol dir: “quan acabarà aquesta desenfrenada gosadia teva?”. 

dijous, 4 de gener de 2018

MENTRE HI HAGI BURROS LA PALLA ANIRÀ CARA


MENTRE HI HAGI BURROS LA PALLA ANIRÀ CARA.- ¿No n'esteu tips d’escoltar queixes sobre les falsedats que es fan córrer per la xarxa com si fossin veritat; i de que bona part dels que protesten són els primers que, conscient o inconscientment, ajuden a escampar-les sense adonar-se que contribueixen a engreixar mentides que a còpia d’anar-se-les passant els uns als altres acaben sent considerades noticies fidedignes? Sense especular amb la paternitat de les mitges veritats que cada dia s’aboquen a la xarxa, amb la clara intenció d’intoxicar usuaris de bona fe fent passar gat per llebre, inclús amb tota l’elegància del món, hi ha algunes notícies més falses que el prendre que no obstant això, colen amb una facilitat incomprensible entre un públic adult i majoritàriament escèptic per definició. Aquesta tardor, per exemple, es va fer viral a Internet una notícia que fa ser compartida per milions de persones, potser per vosaltres mateixos sense anar més lluny, que feia referència a que en el parc natural de Cabàrceno, a Cantàbria, tres visitants pertanyents a un grup de gent gran varen necessitar hospitalització després de respirar els gasos d’un pet engegat per un hipopòtam. El redactor de l’embolada descrivia els fets amb tots ets i uts, amb les declaracions del cuidador de l’animal i citant testimonis de primera mà que tot plegat es feia difícil no empassar-t’ho.

Explicava com havien caigut de cul per terra vàries persones, tres de les quals havien requerit atenció mèdica, després de la tremenda ventositat de l’animal. El seu cuidador relatava que aquest hipopòtam ja feia dies que no anava bé de ventre i es queixava del públic que donava menjar als animals encara que estigués prohibit. Davant la difusió fora de control de la notícia del pet d’un hipopòtam que va deixar inconscients varis visitants, es va intentar aturar per part de la direcció del propi zoo confessant que es tractava d’una enganyifa d’alguns humoristes, però malgrat el desmentit oficial la notícia va continuar circulant com si res, abonant allò de que mentre hi hagi burros la palla es pagarà a un ull de la cara.


dimecres, 3 de gener de 2018

ÉREM POCS I HA PARIT LA BURRA.

ÉREM POCS I HA PARIT LA BURRA.- Com a demostració pràctica de que “l’embolica que fa fort” no té aturador en mans de descerebrats, i de que sempre es pot superar la darrera ocurrència d’un toca-sons, una colla de pallussos disfressats amb pell de polític de pa sucat amb oli han proposat la secessió d’un bocí del territori català de la seva matriu natural, marca Catalunya, per dissoldre’s com un bolado madrileny en la marca Espanya. Aquesta criatura bordenca fruit de forçar perillosament l’estatus quo de la convivència, només per fer la punyeta, ja té nom escollit pels tocòlegs o llevadores de la gran parida, mentre els pares del nyap no surten de l’armari per vergonya: Tabarnia. És un nom que per poc no coincideix amb el del lloc on es devia consumar un coit tan contra natura: una taverna. I és que, francament, només s’entén aquesta broma com a resultat d’una nit de borratxera amb vins picats d’una mala anyada.


Tampoc s’entén que els responsables intel•lectuals d’aquest petit monstre s’amaguin sota les faldilles de plataformes instrumentals d’un determinat partit polític que no desaprofita res per verd a l’hora d’afegir llenya als diversos focs que cremen pel país, perquè des de fa temps s’ha especialitzat en pescar vots quan les aigües baixen tèrboles, ja que si no fos en aquestes condicions extremes d’ambigüitat calculada difícilment omplirien la seva urna particular el dia de les eleccions. Ara bé, amb l’acudit de Tabarnia han superat el rècord de les seves bestieses, malgrat la veritat sigui dita, jo gosaria assegurar que ni ells mateixos farts de vi pensaven que tants tanoques els hi seguirien la corrent. El Déu que els pela! Però com que som en un país prolífic d'imaginacions desbordades, i també d’una mala baba espatarrant a l’hora de riure-se’n del mort i de qui el vetlla, un grapat important de practicants de la conya marinera s’han afanyat a suggerir als promotors de la surrealista secessió himne, bandera i tota mena d’estirabots per alegrar la festa. És una bestiesa tan absurda com aquell bastard intent d’un nefast ministre de cultura, quin nom ni es mereix ésser recordat, que va inventar-se l’idioma Lapao com a substitut del català per “segregar” lingüísticament la Franja de Ponent, de Catalunya. Espero que com aquell esperpent, la insensatesa de Tabarnia acabi a les escombraries..

dimarts, 2 de gener de 2018

FOBIA A TOT EL QUE TUFEGI A PELACANYES O A POCA-ROBA.


FOBIA A TOT EL QUE TUFEGI A PELACANYES O A POCA-ROBA.- Els que es consideren entesos en sociologia s’han abonat darrerament a un neologisme – Aporofobia -, que descriu i defineix la por, rebuig o aversió a la pobresa en general i als pelacanyes i poca-roba sense sostre, immigrants sense papers o captaires, en particular. Precisament, un grup de sense sostre, suposo que interessadament assessorats, varen promoure una campanya des de la xarxa perquè la Real Acadèmia de la Llengua incorporés aquesta paraula estrambòtica al diccionari oficial, cosa que ja s’ha aconseguit des de fa poc afegint la paraulota a la versió on line de la bíblia de la RAE. Tanmateix, el passat setembre el Congrés de Diputats va aprovar una moció que demanava la inclusió de l’aporofovia al Codi Penal, com agreujant. I per si no n’hi hagués prou d'apologia del mot, una fundació privada patrocinada per l’agència Efe i el BBVA ha elegit aquesta expressió com a “paraula de l’any 2017”. Aquesta fundació – Fundéu -, que potser no té gaire feina i es pot dedicar a pentinar gats, l’any 2013 va elegir paraula de l’any a “escrache”, el 2014 a “selfi”, el 2015 a “refugiat” i el 2016 a “populisme”. Perdoneu que no plori de sentiment...


Aquella recargolada pregunta que Petroni es fa al Satyricon: “de què serveixen les lleis, si qui mana és el diner?”, ve com anell al dit quan totes les televisions del país et passen per davant del nas, per veure si comences l’any posant-te de mala llet, la brutal pèrdua de poder adquisitiu de les famílies en els darrers deu anys de crisi, comparant-la amb l’evidència que la majoria que forma part de l’establishment no productiu s’han embutxacat una bona picossada a costa dels beneficis de l’especulació, de la trafica d’influències o de la corrupció, la qual cosa abona i justifica el malestar dels defenestrats d’una còmoda classe mitja que tenia dipositada la fe en l’estalvi i el treball honrat com a eina per assegurar-se el futur. Vet-aquí, però, que les guardioles familiars estan cada dia més escurades, a un pas de la fallida, i com que cada dia més treballadors honrats en actiu o jubilats han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. Ningú vol ser pobre, perquè la pobresa espanta, però cada dia s’engreixa el cens dels pelacanyes a la força i, sobretot, dels que fan equilibris per no acabar convertits en uns poca-roba. Potser caldrà reflexionar quan ens fem els distrets davant d’un captaire, que demà ens podem trobar com ell per molta aporofobia que avui ens impedeixi considerar-lo una persona com qualsevol altre, que mereix que ens el mirem perquè els pelacanyes ni es mengen ningú ni encomanen la seva desgràcia per contacte. 

dilluns, 1 de gener de 2018

QUANTS VIUEN A L’ESQUENA DE LA INDÚSTRIA SANTA CLAUS?.-

QUANTS VIUEN A L’ESQUENA DE LA INDÚSTRIA SANTA CLAUS?.- Encara que pugui semblar-vos mentida, emparant-se en les il•lusions de la mainada – siguin seguidors del Pare Noel o dels Reis d’Orient -, hi ha tota una indústria disposada a treure’n suc. En aquesta època de l’any aterren a Laponia, per exemple, una vintena d’avions diaris, tant particulars com comercials, que desembarquen famílies enteres procedents d’arreu del món que es deleixen per viure durant unes hores entremig de quantitats industrials de neu i de disfressats de crons de Santa Claus, i varis indrets del territori es disputen el cartell de “ poble natal de Santa Claus”. El govern finlandès, que també la sap llarga, manté un codi postat dedicat al pare Noel, el qual atrau un fotimer de cartes anuals i de la llegenda del barbut i panxut Santa en viuen uns quants llestos amb l’esquena dreta, començant pels tres o quatre personatges més espavilats, que insisteixen en reclamar per a ells la reencarnació de l’autèntic pare Noel. A Rovaniemi, per exemple, la ciutat que més bé ha promocionat la seva pretensió d’ésser considerada la casa pairal del fabulós distribuïdor de joguines han registrat, com si es tractés d’una vulgar patent, la marca: “el poble natal oficial de Santa Claus”. I la identitat de la persona que l’encarna es manté en un rigorós secret. Però, en canvi, a menys de dos-cents metres de la mansió del Santa oficial, hi ha un establiment des d’on un finlandès anomenat Kali Eskeli, de 65 anys, fa la comèdia i quan es baixa el teló del negoci, en acabar la temporada, viatja fins a les illes Canàries per oblidar-se del fred i la neu a l’escalf del sol. Aquest sí que quan fa el “jo,jo,jo!” característic del seu personatge, ens podríem preguntar si se’n fot del mort i de qui el vetlla.

De manera que els que pateixen per la creixent secularització de la commemoració del naixement de Jesús, que cada any que passa preval més l’aspecte comercial que no pas el fet religiós, només necessiten visitar Finlàndia per aquestes dates o qualsevol centre comercial del poble més insignificant del món occidental per confirmar els pitjors pronòstics dels que voldrien preservar de la fam dels mercats les tradicions cristianes més genuïnes. I no només els occidentals han caigut en el parany parat pels munyidors del consumisme salvatge, sinó que l’any 2010 el president de Xina, Xi Jinping, aprofitant una visita oficial es va desplaçar fins a Laponia per fotografiar-se amb el Santa Claus oficial que va rebre encantat el representant d’un mercat verge de milions de consumidors potencials. Calculeu l’envergadura del negoci, tenint en compte que dels 330.000 visitants que peregrinen a Laponia paguen 50 euros per fotografiar-se amb Santa Claus i els hi escuren les bosses a les dotzenes de botigues plenes a vessar de souvenirs, entre els quals, naturalment, no s’hi pot trobar cap pessebre. Per cert, un exemple que em sembla eloqüent del materialisme que envolta el cicle de festes nadalenques podria ser el missatge que una nena canadenca de 9 anyets va deixar escrit a la porta de casa seva amb un spray de color vermell: “Santa Claus, aturat aquí, deixa’m els regals i emporta’t el meu germà”.


dijous, 21 de desembre de 2017

DES DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE”


Sabeu què? Començaré com als col•legis unes mini vacances fins passat festes, en el ben entès que si em ve de gust treure el cap pel bloc perquè l’actualitat ho justifica o perquè me’n canso de reposar, abans de Reis tornaré a donar-vos la tabarra.
Tanmateix, vull advertir-vos que des l’inici del blog, l’any 2011, cada matí envio una felicitació personalitzada als amics i amigues que fan anys, però des de fa unes setmanes Facebook em posa dificultats aleatòriament per deixar-vos la felicitació a la vostra cronologia. Us ho dic perquè no us penséssiu alguns dies que me n’he descuidat: disculpeu-me perquè és per culpa del sistema, que darrerament fa el tòtil.
En fi, durant aquests dies que no estarem en contacte recordeu de llevar-vos sempre de bon humor malgrat tot, amb optimisme i paciència, resignats els que tingueu certa edat com jo al “si no fos”, procurant sobreviure amb dignitat als entrebancs que ens parin les circumstàncies. Tingueu apunt sempre un petricó de seny i gasteu la rauxa justa perquè no us prenguin per ensopits ni per indignats mesells sense causa, que de causes per estar indignats en tenim a cabas-sos, a les quals us convido a planta’ls-hi cara amb un somriure sorneguer als llavis, fugint dels dogmes, de les fantasies i de la comoditat de seguir el ramat.
Però per damunt de tot sigueu i sentiu-vos feliços d’encetar cada dia un nou dia, pensant que cap enrabiada es mereix que passeu una mala estona. I si us vaga, doneu una ullada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE" on hi trobareu reflexions i narracions per triar i remenar
Bones festes, que us toqui la rifa demà, afineu la punteria avui al votar i fins a reveure.


dimecres, 20 de desembre de 2017

PROPOSTA DE REFLEXIÓ EL DIA DE REFLEXIÓ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ EL DIA DE REFLEXIÓ.- El més de mig milió d’indecisos que segons diuen les enquestes desfullaven la margarida abans d’ahir, se’ls varen aclarir les idees després d’assistir al lamentable espectacle del debat que ens va oferir TV3? Jo us he de confessar, francament, que m’ha costat refer-me després de l’olla de grills en que es va convertir aquell intercanvi, entre els candidats a ocupar un escó del futur Parlament després del 21-D, de punts de vista en teoria perquè fessin l’article a l’audiència de les seves propostes de govern. Però del guirigall que es va organitzar només va quedar-me clara una cosa: que difícilment s’entendran uns galls de panses incapaços d’explicar de forma creïble un sol programa concret de govern, amb propostes socials quantificades econòmicament, gastant saliva en va de cara a l’aparador. En honor a la veritat, he d’admetre una única excepció: el representant de la CUP almenys no se’n va anar per les branques, llàstima que també com sempre pretengués imposar el seu model revolucionari a la societat sigui quin sigui el suport final de l’electorat, fins i tot si és testimonial.


A mi em va semblar que allò no era prou serio ni suficient per guanyar-se la confiança en les delicades circumstàncies actuals i, per aquesta raó, confesso que com a simple ciutadà els polítics convocats per debatre els seus programes em van decebre per enèsima vegada, no només com a estadistes de categoria sinó que inclús no donaren la talla com a simples governants fiables. Vés per on no m’estranyaria que molts d’aquells indecisos que reflectien les enquestes es decantin, a l’hora de decidir a qui votar, pel sistema de tirar una moneda a l’aire. Tanmateix, poques vegades en una campanya electoral haurà pesat més l’emotivitat que la serenitat, i no sé si això la contamina o no li deixarà seqüeles. En tot cas, si resulta que passar per les urnes no hagi servit de res i demà passat ens trobem al punt de sortida de la partida, sóc molt pessimista respecte a la capacitat dels diputats elegits per posar-se a treballar amb normalitat. Sobretot si la legislatura comença segrestada i coixa per les causes judicials pendents, que pesen sobre el cap de polítics, funcionaris i membres de la societat civil investigats per sedició. Tant de bo m’equivoqui, però si l’escrutini demà passat confirma l’equilibri entre blocs i, per tant, la incapacitat d’establir pactes de govern generosos, pragmàtics i estables, em temo que les costures socials del país no tardaran a rebentar, cansades d'empassar-se sopars de duro. 

dimarts, 19 de desembre de 2017

SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS

SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS.- Hi ha qui li agrada ficar-se en la vida dels altres - amics, veïns o companys de feina -, sobretot si són una mica coneguts socialment, procurant que no se li escapi cap detall del què diuen, del què fan, dels llocs que freqüenten, de les persones que formen el seu cercle mes íntim d’amistats, de com vesteixen, del què mengen... Hi ha manefles que tafanegen per vici; d’altres ho fan simplement per passar l’estona, com qui s’entreté fent mots encreuats o completant sopes de lletres; i una petita colla ho fa per interessos més o menys mesquins i confessables. Als primers se’ls hi veu el llautó de seguida, perquè no tenen ni el més elemental sentit de la discreció ni de la vergonya, i es deleixen xafardejant intimitats al primer que passa fent-se els interessants. A les novel•les policíaques els espietes poden fer-se passar per herois, però a la vida real no hi ha cap bocamoll que estigui ben vist i, a la llarga, acaben avorrint-se de representar un paper poc galdós: “estic notant que amics i coneguts de tota la vida em fan vores degut a la meva flaquesa xafardera” – diuen. I aquells amb qui volen fer-se el simpàtic com a portafarcells, als xafarders també els hi fan el buit, tot rumiant: “de la mateixa manera que fas safareig dels altres, qui em garanteix que no em passaràs també a mi pel sedàs?” La gent no es refia dels curiosos de vides privades ni dels que no paren de fer garlar el seu interlocutor fins que parli pels descosits i més del compte, per aprofitar-se'n de les confidències.


La gent que és d’aquesta mena es divideix, al meu parer, en dues classes: la que fa becaines a l’ombra d’algú per recollir les engrunes i la que s’arramba tant als altres que els hi tapa els primers plans de la fotografia. Per exemple, hi ha gent amb molta personalitat que irradia llum pròpia, però per culpa de quatre aprofitats homes-ombra no brillen tant com es mereixerien. Quantes vegades no heu conegut algú que ha tingut una bona idea i després de compartir-la amb el seu grup d’amistats, algun hipòcrita caragirat se n’aprofita descaradament i se n’emporta el mèrit? Tots l’aplaudeixen al brillant de pacotilla, mentre el pobre escanejat es rossega les ungles en un racó. No obstant això, vegetar a l’ombra d’algú per ganduleria no és tan greu com aprofitar-se'n per trepar i prosperar professionalment o en societat? Tanmateix, no us sona algú que es passi el dia remenant la cua al voltant del seu cap, llepant-lo per activa i per passiva, i arrossegant-se tant com convingui, donant-se per satisfet si quan parla d'ell diu: “és el meu amic"? El llepa ho repeteix amb fal•lera: “sóc amic del meu cap, del ministre, del director general”... Si us topeu mai amb algun d’aquests exemplars de la fauna humana aneu en compte amb la cartera i amb les idees, perquè han nascut per viure a l’ombra o de l’ombra dels altres. La pena és que aquests homes-ombra poden fer molt de mal, per exemple fent circular garses per perdius o recitant com lloros idees o projectes manllevats, dels quals es veu d’una hora lluny que no n’entenen ni papa.

dilluns, 18 de desembre de 2017

VISCA LA BONA GENT!.

VISCA LA BONA GENT!.- Un moviment de gospel – “Viva la gente” – feia forrolla els anys setanta, us en recordeu?. El seu missatge era fresc, engrescador, directe i planer: “esta mañana, de paseo, con la gente me encontré / al lechero, al cartero y al policía saludé, / detrás de las ventanas también reconocí / mucha gente que antes ni siquiera vi”. Encara sota els efectes de la trepidant Marató de TV3 d’ahir, un sincer Visca la Gent!, és l’exclamació que em surt del fons del cor en ser testimoni com tants altres del comportament solidari i en alguns casos gosaria inclús escriure èpic de tantes persones, arreu del territori, la majoria de les quals sense afany de protagonisme de cap mena més enllà de l’imprescindible per donar un cop de mà. Que malgrat tots els problemes que tenim sobre la teulada, les angoixes que no ens deixen clapar i les diferents maneres de pensar, tothom es bolqui a contribuir colze a colze per a una bona causa, vol dir que no tot està perdut mentre quedi tanta bona gent. Una gent que en el dia a dia, a simple vista, pot semblar egoista, individualista, atrafegada i competitiva, però que quan es toca a rebato cada any per la Marató, se’ls hi desvetllen la humanitat i la solidaritat més admirables. És possible que distrets per les preocupacions i absorbits pels maldecaps no trobin cada dia temps per pensar en els altres, però quan se’ls hi demana ser-hi – sigui per la Marató com per proveir el Banc d’Aliments -, prenen consciència de la seva condició de persones humanes i de que això de l’autosuficiència o l’aïllament sota la closca, és un mite que neix d'una visió superficial que nega l’evidència que mai els homes s’han sentit tan interdependents els uns dels altres com ara.


El vell clixé de l’home capaç de cuidar-se tot solet d’ell i de la seva família, sense esperar ni demanar ajuda de ningú, refiant-se en tot i pertot de la traça i la tecnologia, és una gran mentida, i milers de pàgines viscudes fan palès fins a quin punt és necessita que en moments difícils tinguis algú a prop que et prengui la mà. Tot i semblar que avui no pot ser, tenint en compte que som tan espavilats, hem d’admetre que no es pot donar un pas sense comptar amb els demés. En tots els aspectes i circumstàncies de la vida. Sense anar més lluny, en medicina mateix les antigues potingues tradicionals i casolanes han deixat pas als remeis industrials fruit de la recerca de molts científics, alguna d’aquesta recerca completada gràcies als recursos obtinguts durant la Marató; i la pràctica terapèutica o quirúrgica està tan parcel•lada que sense la col•laboració d’un fotimer d’especialistes seria impossible ni el diagnòstic ni la solució. I no diguem de tantes necessitats socials que per alleugerir-se requereixen que moltes persones empenyin plegades. Quan ens trobem davant una desgràcia natural o provocada ens adonem de la nostra fragilitat però també de que, en un moment donat, calen molts de braços, coratge i bons sentiments per superar els caos. I que per molta tecnologia revolucionària a l’abast, a l’hora de la veritat ens hem d’empassar l’orgull i refiar-nos de les persones, com aquestes que acudeixen als bancs de sang amb els braços estesos, disposats a deixar-se'n extraure tanta com calgui, sense preocupar-se de si la posaran a un de dretes o d’esquerres, a un moro o a un cristià.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Que NADAL serveixi tothom per acordar una treva

PLEGARIA DE NADAL, EN PORTES DEL 2018

Pels que creuen en tot, en tothom i a tota hora.
Pels que no volen o ja no poden creure en res.
Pels infants de cor innocent i de mirada neta.
Pels vells de cor rebregat i posat esquerp.
Pels que gemeguen i pels sempre panxacontents.
Pels que miren cap al nord, cap al sud o enlloc.
Pels que viuen sotmesos i pels que ho fan trepitjant.
Pels pelacanyes, pels tronats i pels poca-roba.
Pels que van forts d’armilla i per la gent d’upa.
Pels saberuts i pels que són un cap de carbassa.

Que NADAL serveixi tothom per acordar una treva

que rescalfi els bons records enlloc de les migranyes,
que basteixi acords per a les reconciliacions pendents,
que no faci desdir-se ningú de la somniada revolució,
que malgrat la crisi de valors, no perdem mai l’esperança.

Us desitgem, de tot cor, bones festes
i millor any nou

  Josep Mª Bertran Teixidor – Joana Mª Sarret Ribera