Follow by Email

dimecres, 13 de novembre de 2019

TANCAT PER EXCEDÈNCIA VOLUNTÀRIA

Necessito un descans per carregar piles i per entomar amb serenitat emocional tots els aconteixements polítics, socials i econòmics que s'estan desencadenant. El blog, per tant, estarà uns quants dies tancat per vacances.

dilluns, 11 de novembre de 2019

PASSARÀ LA PROVA DEL COTÓ FLUIX LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA AMB 17 MÚSICS DESAFINANT?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 11 novembre de 2019)

De la mateixa manera que quan el motor d’un cotxe rateja el portem al mecànic perquè passi un test de fiabilitat, també s’escau d’escanejar de tant en tant mitjançant el banc de proves d’unes eleccions la qualitat de la democràcia d’un país, per assegurar-se que aquell principi tan sagrat - la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble -, no s’ha degradat o pansit amb l’ús i es manté tan eixorivit com quan el van pastar, precisament, a Atenes. Jo diria que la primera prova del cotó-fluix que delata si una democràcia fa l’ànec, passa per saber si des del govern s’escolten amb respecte les opinions discrepants de l’oposició i les propostes i queixes de la societat civil; és a dir: si es tenen en compte com a factors democràtics determinants els drets a dissentir i a protestar, perquè si aquests drets ni s’escolten ni es respecten, tard o d’hora es posa en risc l’objectiu de tota democràcia, que no és altre que la convivència en llibertat. Tampoc en surt ben parada la democràcia quan els partits polítics no són capaços de posar-se d’acord per governar sobre una base mínima de consens per a tirar endavant el país; ja que allavonces enlloc de democràcia estaríem davant d’una enèsima aixecada de camisa colossal. Per tant, l’endemà de pair el resultat electoral d’ahir, avui toca fer la prova del cotó-fluix.

Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització política menys dolent i agressiu, veurem que hi ha interpretacions del concepte per triar i remenar; però també ens adonarem de seguida que, en general, no se la considera, a la democràcia, com un “valor” que imparteix caràcter sinó més aviat com un “mètode” presentable d’aconseguir el poder sense tallar caps i d’exercir-lo enraonant civilitzadament. Ara bé, el problema d’avui dia, és que molta gent es lleva cada matí convençuda de viure en una democràcia i massa sovint s’adona, en arribar el capvespre, que en realitat esta davant d’un miratge, com si diguéssim enmig d’un auditori on cada músic que participa en el concert interpreta la partitura al seu aire, sense importar-li desafinar mentre tingui claca i fans suficients per tirar de beta. Un cop comprovat el jeroglífic parlamentari de disset músics que els vots del poble han elegit per gestionar aquest país, si realment visquéssim en una democràcia seriosa cada music hauria de posar els cinc sentits en ajustar els seus “solos” a una partitura conjunta que esquivés caure en un orgue de gats, llegís adequadament la lletra menuda del resultat electoral i consensués les diverses sensibilitats. En cas contrari, la democràcia que ens espera pot acabar sent esquizofrènica.

A la meva manera de veure, si a partir d’avui no posen fil a l’agulla els diputats i senadors elegits pel poble sobirà per governar aquest país, voldrà dir que encara una part molt important de la classe política i de l’establiment econòmic dirigent no ha superat del tot aquell dilema que a meitat dels seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post” respecte d’un resultat electoral que els partits hegemònics consideraven “un error del poble”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir qui governa, sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del post-franquisme envaïen el carrer de joves aïrats – sempre als joves algú els enceba perquè destapin la caixa dels trons -, reclamant pel broc gros llibertat i democràcia, un lliberal moderat com Trias Fargas, influenciat pel tarannà flegmàtic dels polítics anglesos, s’estripava les vestidures i els hi retreia als manifestants: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Un bon resultat de la prova del cotó-fluix de que parlem, con-sistiria en determinar d’una punyetera vegada si els polítics són capaços de governar sense necessitat d’una majoria absoluta còmoda, mitjançant una coalició o un pacte sòlid i el més ample possible d’acord amb les diverses sensibilitats expressades a les urnes. En els països que es consideren democràticament avançats molesta “per se” el concepte de “majoria absoluta”, ja que l’experiència ha fet palès massa vegades que la tirania d’una majoria governamental monocolor pot fer més mal que una dictadura.

Ja n’arriba a ser de complicat, doncs, això de la democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a l’Albert Camús, allò tan encertat que un dia va escriure sobre un assumpte tan delicat: “demòcrata és aquell que admet que l’adversari sempre pot tenir raó i, per tant, li deixa explicar les seves raons sense interrompre’l, i no defuig parlar i reflexionar sobre tots i cadascun dels arguments amb els que no combregui”. I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que els que siguin més decideixin sobre les minories sense respectar-les. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria només un esperpent estadístic”. Tanmateix, si a causa del descrèdit dels partits polítics tradicionals que porten un rei al cos i menystenen l’oposició com si es tractés del dimoni, sense tenir el compte que representa un bon grapat de vots que no es poden llançar a les escombraries ni a la paperera de la història, ens haurem d’acostumar a que cada vegada el carrer prengui més protagonisme, i que no sempre al darrera de les plataformes hi hagi ciutadans legítimament indignats perquè no se’ls hi resolen els seus problemes, sinó que cada vegada més sovint, aprofitant-se que les aigües baixin tèrboles, els clams i les pancartes s’instrumentalitzin per vés a saber quins desguitarrats escalfa braguetes des de les anònimes xarxes d’Internet, a sou de qui sap quins interessos; potser els mateixos que tenen els dotze apòstols, que ja els hi està bé que el carrer s’encengui.

diumenge, 10 de novembre de 2019

LA POLÍTICA FA MÉS VISIBLES LES DONES; PERÒ, NO US ENGANYEU: QUEDA MOLT DE CAMI PER CÒRRER


 PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 10 novembre de 2019)
           
            És evident que ha plogut molt des que el savi Aristòteles deia als seus deixebles que “s’ha de considerar la condició femenina com una anomalia”; però tot i que almenys en el món occidental la dona s’ha guanyat - gairebé sempre a cops de colze, perquè no ha tingut res de franc -, un reconeixement social que era impensable només fa un segle, en plena lluita sufragista, encara queda molt de camí per córrer en la política i sobretot més enllà de la política fins que la igualtat d’oportunitats de les dones sigui reconeguda pacíficament. Però la realitat, malgrat els avanços espectaculars en tots els sentits, com s’ha vist en les candidatures que avui es podran votar els partits han procurat aparentar “paritat” imposant “quotes” en alguns casos amb calçador, per quedar bé amb la vianda al plat; perquè en quan al fons de la qüestió, que a igual capacitat tothom tingui la vida les mateixes oportunitats de triomfar sense entrar en qüestions de gènere, el més calent està a l’aigüera.

Ara bé, inclús sense sortir d’occident però ja no diguem si ens fixem en la resta del món, la dona continua sent sinó un zero a l’esquerra o una cosa pitjor, en el millor dels casos se la tracta com un pitxell per fer goig o per satisfer “la quota” del convencionalisme. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de la capellanada del color que sigui, com queda palès retraient sovint a algunes confessions religioses que tinguin un capteniment tan tancat respecte de les dones, sobretot a l’islamisme. Cal no oblidar, precisament, que les diverses variants del cristianisme tampoc porten la cara neta, ja que el respecte per la dona la començaren a fer-lo anar de gairell quan sant Pau es cartejava amb els Corintis i els amonestava que: “les dones no poden badar boca en cap reunió pública”. I una altra patum com sant Agustí, deu segles després del cop de roc aristotèlic a que em referia al principi, afegia llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”.

I a setciències com Erasmus de Rotterdam, no els tremolà la mà quan escrivien poca-soltades com aquesta: “les dones sempre seran dones, és a dir: tocades del bolet”. Fins i tot Lutero, el contestatari per excel·lència, va ficar-hi cullerada predicant bajanades tan salvatges com aquesta: “encara que les dones s’esllomin treballant o morin de part, és el que toca; el seu destí es treballar i parir”. I aquell il•luminat d’en Nietzsche que els intel•lectuals progres citaven sovint només per fardar però pocs l’havien llegit a fons, va sentenciar en la seva obra de més renom, Zaratrusta, una bestiesa que se li ha retret poc per fer-li caure la cara de vergonya, encara que fos a títol pòstum: “si surts amb dones, no et descuidis de les xurriaques”. I aquella delicada “floreta” de Lord Byron, situava la dona en la societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en societat” I, finalment, en Shakespeare ho rematava atorgant-se el dret de donar consells d'urbanitat: “si una dona et parla, li has de somriure; però no car fer-li cas”.

És clar que aquests prejudicis s’han superat, només faltaria! Però, queda molt de camí per córrer fins que tots els tabús hagin desaparegut de la vella Europa o de la civilització occidental que quan, per exemple, s’enveja una dona per ocupar un lloc destacat en la política, l’economia, la ciència o en la societat en general, encara en alguns cenacles no es fa amb la mateixa imparcialitat i altura de mires que si es tractés d’un home. El paio que s’enfila a dalt de tot d’un escalafó professional o social s’exposa, en el pitjor dels casos, que s’especuli que és un trepa o qui sap si una mica corrupte i tot; però, quan es tracta d’una dona sempre treu el nas una fastigosa sospita: “vés a saber què ha hagut de fer per arribar tan amunt”. No, no tot el peix està venut pel que fa a que el mèrit no tingui sexe i que no es confongui “paritat” amb “igualtat”. La “paritat” que avui es visualitza en la política no és més que un miratge, per no dir un escarni, de l’autèntica igualtat entre homes i dones. Deixem-ho aquí, que si ens poséssim a parlar del camí que queda per córrer en aquest aspecte, ens esborronaríem.

divendres, 8 de novembre de 2019

QUAN DE L’ABUNDANCIA DEL COR EN PARLA LA BOCA, NO N’HI HA PROU DEMANANT DISCULPES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 8 novembre de 2019)

El candidat socialista Pedro Sánchez, que és alhora president del govern en funcions, ha demanat públicament disculpes a la ciutadania per la patinada que li va fer cometre el subconscient en desmuntar la tramoia oficial escrupolosament mantinguda per tots els governs que han passat per la Montcloa, des de l’endemà mateix de l’anomenada transició de la dictadura a un simulacre de democràcia, sobre un tema tan delicat com la separació de poders. Concretament, entre el judicial i l’executiu. El candidat Sánchez s’ha disculpat d’haver insinuat amb cara de pillo, a l’entrevistador: “¿de quien depende la Fiscalía, eh, eh?” Quan es ficava de peus a la galleda, tant els que ho veiérem en directe com els centenars de milers que ho feren en les repeticions de la jugada, vam tenir la sensació que amb el seu posat de mestre tites es rifava una mica de la ignorància del periodista, com si li retragués no estar al tanto que a la Fiscalia de l’Estat la mana el govern. El candidat Sánchez, amb la seva embeinada vergonyosa d’ahir – si us plau per força, no en tingueu cap dubte –, donava com a excusa de la cagada el cansament per l’estrès de la campanya, el qual li havia fet perdre els papers i dir una barbaritat com aquella, ja que sabia de sobres que a Espanya ningú està per sobre de la justícia. El problema rau en que qui va cometre aquest suposat “lapsus involuntari” no era un palangana sinó el president d’un govern que no es cansa de fanfarronejar urbi et orbe, a través del incommensurable ministre Borrell, que és el país més democràtic del món mundial gairebé des de l’època dels reis catòlics...

Però un president de govern, ni que vagi disfressat de candidat, mai de la vida pot perdre els papers en qüestions tan sagrades. La separació de poders és un principi indestriable de la democràcia, sempre que aquesta no sigui de per riure; un d’aquest principis que un demòcrata tan revingut com es vanta de ser-ho el ciutadà Sánchez, s’hauria de saber com el parenostre. Oimés si és el president del govern de l'Estat, encara que estigui en funcions. Per tant, a la meva manera de veure, al carallot candidat Sánchez, que ens deu prendre a tots per imbècils, no se li poden acceptar les seves excuses de mal pagador sobre una qüestió fonamental. Jo, almenys, no les hi compro, i encara que no puc fer-li pagar no votant-lo, perquè mai m’ha merescut prou confiança per refiar-me’n com a governant, estic segur que molts d’altres que sí que ho varen fer s’ho pensaran aquesta vegada dues vegades. Perquè un president tant baliga-balaga i taral·lirot no és el que necessita un país immers en un moment tan delicat, des de tots els punts de vista: institucional, econòmic i polític.

Però, a més a més, no li puc acceptar la seva disculpa perquè no em crec els pretextos que em dona. Penso que ens ha volgut ensarronar una altra vegada fent el posat de candidat ablanit per la gresca electoral, tan exhaust i estovat que en un moment donat no pot coordinar les idees, i com a conseqüència d’aquesta flaquesa humana ha tingut una relliscada bestial. I no me’l crec, perquè posaria les mans al foc que va dir el què va dir, a més a més de en un cop d’eufòria i de prepotència, perquè realment s’ho creia, allò que estava dient. És a dir: que la Fiscalia i per extensió la mateixa justícia estaven a les ordres de l'executiu que nomena el fiscal general. I s’ho creia perquè aquesta seguretat amb que afirmava el que per ell era una obvietat, els ciutadans per molt cagamandurries que fossin ja ho sospitaven des que dos dels seus il·lustres col·legues, en Felipe González i l’Alfonso Guerra, varen fer anar la Fiscalia per on els va rotar des de amb l’afer de Banca Catalana com després per netejar tota la porqueria dels Gal, amb l’indult inclòs als dos principals directors d’orquestra condemnats per aquella marranada política: en Vera i en Barrionuevo.

Qui va observar per primera vegada que de l’abundància del cor en parla la boca la va ben clavar! I és que el cor del candidat Sánchez i, pel que s’ha vist, els de bona part de la seva tropa n’està al cap del carrer que a la Fiscalia qui li posa la menjadora i la treu a passejar és el president del govern de torn. I si una imatge val per mil paraules, torneu-vos a repassar la cara de murri, penques i garneu que feia el candidat Sánchez quan li llegia la lliçó al periodista de radio nacional que l’entrevistava. Com que jugava a casa, perquè estic segur que també creu que els mitjans de comunicació públics ballen al so que toca el govern, no es va tallar un pèl esplaiant-se. Senyor Sánchez, jo no el votaré perquè no ho he fet mai; però després d’haver-lo escoltat no me’n penedeixo gens ni mica. I encara hi afegiré quelcom més: en alguna d’aquestes democràcies amb les quals vol emmirallar-se, un president de govern que hagués dit això que vostè va dir amb tanta patxorra, enlloc de disculpar-se com aquell altre que va sortir amb allò de: “no lo volveré a hacer”, hauria presentat la dimissió. Prenguin nota i disculpi’m a mi la gosadia d’expressar-li com a ciutadà ras, amb tot el respecte, que el paper que ha fet en tota aquesta qüestió és d'estrassa. Perquè no es mereix cal altre qualificatiu - potser també li escauria allò de cul d'olla - ja que per primera vegada, tota la Fiscalia en pes li ha dit a la cara amb més diplomàcia però no menys contundència que havia pixat fora del test..

dijous, 7 de novembre de 2019

QUAN VINGUIN ELS MEUS...


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 7 novembre de 2019)

Diuen que ja no són tants els que pensen que si tomba la truita anirem millor, perquè els que tenen certa experiència acumulada arrosseguen massa sacs de decepcions post-electorals penjats de l’esquena; però, no obstant això, encara queda molta gent de bona fe que es refia que quan vinguin “els seus” tot s’arreglarà, carrisquejarà la justícia social i els dolents pagaran per les seves malifetes, abusos i repressions. Potser fins fa poc, baldament, es podia escoltar la frase feta que encapçala la reflexió d’avui a flor de llavis de persones a qui se les notava fins i tot il•lusionades, quan els mitjans les entrevistaven a la recerca d’opinions, a peu de carrer.

Però ara que ja estem en capella de veure si les il•lusions de cadascú les beneiran diumenge vinent les urnes, els partidaris de que res no canviï massa o fins i tot que es refaci el camí per tornar on érem vint anys enrere quan remenar les cireres era cosa de dos, intenten destrempar els enlluernats per les proclames mitineres més abrandades rondinant que aquells que s’ho volen menjar tot d’una queixalada, sovint acaben plegant veles abans de començar; donant a entendre, amb picardia sorneguera, que els que d’avui en vuit esperen que “els seus” els treguin les castanyes del foc i el ventre de penes, se n’emportaran un bon disgust perquè diuen que els que més borden a la campanya són els primers que es tornen manyacs quan se’ls hi ensenya la menjadora.

Aquesta és una vella i massa sovint llardosa tàctica dels partits en capella d’unes eleccions. Els de dretes (generalment conservadors) d’arreu del món, quan tenen por de ser arraconats del poder per l’esquerra (generalment progressista), fan córrer la brama que els que volen desbancar-los són uns antisistema de merda, que després d’anar prometent la repartidora a tort i a dret, a l’hora de la veritat tot s’ho queden per ells i es tornen amnèsics pel que fa al que varen prometre. I a la inversa passa igual: les esquerres acusen els que els hi remouen la cadira de reaccionaris cap amunt. El problema rau en que encara que el poble no els hi compri les seves insídies, sempre hi ha un grapat de pàmfils, llunàtics o indecisos que repensen fins a darrera hora el sentit del seu vot recordant-se’n de les vegades que “els seus” (fossin de dretes o d’esquerres) els van deixar a l’estacada; però, desenganyeu-vos, fan el negoci d’en Robert amb les cabres els que canvien la papereta escoltant el darrer que els xiuxiueja a cau d’orella la penúltima mentida o, encara pitjor, no ho fan perquè pensen que val més un boig conegut que un savi per conèixer.

En tot cas - si les enquestes l’encerten, enguany no serà el cas que es doni a Espanya un capgirell electoral sorprenent -, el poble quan té a les seves mans la possibilitat de tombar la truita, escarmentat i fart dels polítics professionals que l’han decebut des de l’endemà mateix de guanyar les darreres eleccions, se la juga apostant per candidats verges políticament parlant, que no tinguin la camisa tacada precisament perquè mai han tingut l’oportunitat d’untar-se els dits amb oli. Els exemples més sonats i recents de canvis de rumb a la desesperada els tenim a Grècia, llençant-se en braços d’Alexis Tsipras, o a Itàlia, fent la claca a Beppe Grillo. I no han estat, certament, reeixits. I és que la novetat i l’esquer del desconegut sempre atrau i enganxa en política, sobretot a gent que des de fa una eternitat malda per trobar “els seus”, reconèixer-s’hi i somniar que aquests, potser sí, quan manin se’n recordaran d’ells i faran tombar la truita de veritat.

No serà el cas d’Espanya enguany, repeteixo, ja que malauradament els ous necessaris per fer una bona truita els han acaparat els mateixos cuiners de sempre; i una truita quan ha de passar per tantes mans acaba feta un nyap gastronòmic, que no es pot considerar ni un remenat d’ous presentable i digerible. En canvi, a la cuina catalana podria anar-li diferent diumenge si els cuiners s’haguessin anessin a l'una d’una vegada per totes, comprometent-se a fer equip per cuinar una truita consistent, estarrufada i que es pogués tombar sense esberlar-la. Però aquest objectiu, que sembla tan de calaix, serà difícil d’aconseguir quan enlloc de batre bé els ous abans de abocar-los a la paella, xefs i marmitons se’ls foten pel cap retraient-se mútuament greuges i misèries del temps de la picó. Per tant, aquesta vegada tampoc veurem tombar la truita com molts voldríem; però, que quedi clar, això no ens vindrà de nou després de constatar que la patuleia que ens demana el vot potser es guanyaria més la vida a l’espectacle que a la política, doncs durant tota la campanya enlloc de contrastar programes s’han dedicat a muntar vodevils. I pel que fa a les allunyades estratègies i fulls de ruta dels candidats catalans, em fa pena de constatar que després de tanta pèrdua de temps fent volar coloms i matant mosques a canonades per no deixar-se de punyetes volent portat cadascú un barret diferent al cap, el més calent està a l’aigüera.

dimecres, 6 de novembre de 2019

DIVAGACIONS A PROPÒSIT DELS “ESQUIROLS” I LES VAGUES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 6 novembre de 2019)

El terme esquirol, a part de referir-se a un animal, també s’utilitza per escarnir aquell treballador que quan els seus companys es declaren en vaga, ell continua treballant o ve de fora per reemplaçar un vaguista. Aquest mot diuen que té l’origen a Santa Maria de Corcó. Vet-aquí que en aquest poble hi havia un hostal que l’amo tenia un esquirol engabiat, raó per la qual l’indret fou conegut ràpidament com l’Hostal de l’Esquirol. Fins i tot el poble adoptà i encara manté el sobrenom de L’Esquirol. A finals del XIX i principis del XX, les vagues eren el pa de cada dia a la zona de Barcelona i a totes les comarques que, com la d’Osona, eren un emplaçament d'algunes importants fàbriques tèxtils gràcies a la proximitat dels rius.

Els propietaris d’aquestes fàbriques, quan veien la producció amenaçada perquè els obrers se’ls hi plantaven en demanda d’unes condicions de treball més dignes es varen espavilar per tenir a mà sempre mà d’obra alternativa per mantenir els embarrats en marxa i rebentar la vaga. Sembla que el poble de Santa Maria de Corcó era un lloc de trobada habitual de treballadors mercenaris ja que la gent d’aquella contrada sempre s’hi posava bé quan es tractava de portar quatre rals a casa, no perquè tinguessin mala entranya sinó perquè passaven gana i no tenien més remei que arreplegar totes les oportunitats per subsistir. Però els vaguistes no eren tan comprensius amb la seva conducta i no van trigar gaire a mirar-los malament i titllar-los d’esquirols, com si els hi escopissin aquell mot a la cara, com un insult dels treballadors quins llocs de treball ocupaven després que els abandonessin per fer pressió a l'amo. Fins aquí no hi hauria res més a dir, si no fos que aquell insult s’aplica darrerament de forma esbiaixada, temerària i impròpia del seu sentit original..

En efecte, fa quatre dies, amb motiu de la vaga indefinida decretada pel sindicat d’estudiants, a la porta de les universitats hi vaig veure cartells tractant d’esquirols els estudiants que passaven de secundar la tancada, perquè volien seguir anant a classe cada matí. Tanmateix, en la immensa majoria de les clàssiques vagues en els sectors industrials o de serveis, els sindicats encolomen la mateixa llufa d’esquirols als treballadors que només pretenen passar de la vaga i entrar a treballar com en un dia normal. I en tots aquests exemples és on, a la meva manera de veure, es fa servir el mot “esquirol” indegudament. L’estudiant que vol assistir a classe i l’obrer que es presenta a fer el seu torn quan bona part de la plantilla està de braços plegats, no fan altra cosa que exigir respecte pel seu dret de no fer campana. En cap dels dos casos, els disconformes pretenen que els vaguistes desisteixin del seu dret de fer vaga, ni substitueixen professors que contemporitzen, sinó que simplement són ciutadans que no estan disposats “a fer vaga”, i reclamen que se’ls hi estimi com un dret que vulguin anar a classe o al rengle com sempre. ¿Es mereixen que se’ls critiqui i escarnufi com si fossin autèntics esquirols? A mi em sembla que ni tècnicament ni filosòfica la seva actitud es pot denunciar com un sabotatge ni com un atemptat al dret de vaga. Simplement, repeteixo, es tracta de persones que han decidit no trencar la seva rutina quotidiana, i aquest tarannà coherent i compromès amb la seva manera de pensar, no justifica que ningú els miri malament i se'n burli.

Un cop fet aquest aclariment previ, reconec que la reflexió d’avui toca inevitablement el moll de l’os d’una qüestió molt delicada: el dret a la vaga i el dret a no fer-ne. Ja que la condemna o desqualificació que està en joc, en definitiva, és si negar el dret a treballar o anar a classe com sempre, malgrat un col·lectiu hagi decidit legítimament el contrari, conculca o no una de les garanties del nostre ordenament democràtic individual. Cadascú té les seves raons per actuar en un sentit o altre. Uns s’excusaran dient que no poden perdre jornals perquè a casa seva van justos d’armilla, d’altres en que no volen perdre pistonada en els estudis i els vaguistes, esclar, defensaran que aturant a la brava la producció és l’única manera efectiva que coneixen de doblegar la garreperia de la patronal o la intransigència política d'un govern. Tant s’hi val! Ambdues parts reivindiquen llibertats i drets tan elementals i legítims, encara que semblin contradictoris, com exercir el dret de treballar o d'anar a classe, tant importants com el de dret a fer exactament el contrari. Ara bé, si no es posa seny a l’hora d’estigmatitzar i blasmar determinades conductes democràticament legítimes, escridassant com esquirols a qui no toca, poc anem bé, francament. Quan per exercir una llibertat o un dret trepitgem la llibertat o el dret d'un altre, la mida acabarà imposant-se per si sola, com diuen a pagès.

dimarts, 5 de novembre de 2019

A MÉS DE SODOMITZAR-NOS INTERNET ARA TAMBÉ ENS ESPIARAN DES DELS MOBILS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 5 novembre de 2019)

L’Institut Nacional d’Estadística (INE = ESTAT) pagarà mig milió d’euros a les tres principals companyies de telefonia mòbil d’Espanya (Telefónica, Orange i Vodafone), a canvi que li cedeixin les dades d’ubicació dels telèfons mòbils de tots els seus abonats durant vuit dies l’any. L’organisme rebrà les dades de manera agrupada i sense que puguin ser identificades individualment - què voleu que diguin! -, de manera que garanteixen amb el paper mullat de la seva paraula d’honor -, que serà impossible esbrinar quins titulars de mòbils concrets es localitzaven en el lloc convingut objecte de l’experiment. Mentida podrida, si voleu saber la meva opinió. Perquè si tal com expliquen, l’objectiu d’aquesta recerca “científica” és determinar per on, quan i com es mouen els ciutadans, no m’explico que amb lo xafarders prometin que unes qüestions tan delicades les mantindran en abstracte, sense anar més enllà per tenir una informació complerta. Per compensar aquest diguem-ne abús de confiança violant la privacitat, encara que sigui amb pinces, l’INE pagarà 185.000 euros a Orange, 164.000 a Telefónica i 150.000 a Vodafone. Deixant de banda altres consideracions ètiques, ¿per què elles cobraran i als conillets d’índies no ens donaran ni les gràcies?

Fa temps que em preguntava: ¿hi ha realment discreció i subtilesa a la xarxa, després de l’episodi Snowden? Bastants experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones i pensar que ho fan de manera segura és una utopia, perquè l’única manera de salvaguardar la intimitat no passa per desconnectar l’aparell sinó per trinxar-lo. Però, a la meva manera de veure, el que es carrega la xarxa no és només la privacitat sinó, sobretot, la moral. Ho tinc força clar després d’escoltar entre d’altres veus de gent assenyada, la de filòsofa Victòria Camps. Segons ella, “l’anonimat d’Internet tempta a no donar importància a l’insult gratuït, a la falta de respecte, a la calumnia i que invocant la llibertat d’expressió com excusa, s’atempti contra drets fonamentals de les persones”. Gràcies a internet tenim cada vegada més la sensació que la societat futura trampejarà dues realitats tecnològiques: una d’absolutament digital, dominada de cap a peus per les noves generacions quasi des de les beceroles – avui els nets ja ensenyen els secrets informàtic als avis i passen moltes vegades la mà per la cara als pares -, i una altra tradicional i analògica, que té una parròquia cada cop més esparverada i en avançat procés de fer-se l’haraquiri com usuaris d’una tecnologia cada dia més obsoleta.

El setge d’internet a la societat consumista va tombant reticències, i malgrat encara hi hagi molts ciutadans assegurant que mai dels mais compraran ni un clau on line, cada vegada són més els que claudiquen de les seves conviccions d’independència degut a la tossuderia de les campanyes de màrqueting, sovint camuflades darrera agressius missatges subliminals i també gràcies al “boca – boca” de gent que col·labora inconscientment a difondre el nou evangeli. Això podria explicar que l’accés al porno que fins fa poc se situava de mitjana a la franja dels 14 anys, avui es calcula que un terç de clientela de menors d’edat hi treuen el nas entre els 10 i 8 anys. Tanmateix, Google, IBM i d’altres grans companyies tecnològiques competeixen per aconseguir un ordinador quàntic que ens porti a cotes d’intel·ligència artificial difícils d’imaginar. No m’oposaré a la inevitable investigació de noves eines per dominar el món, però em preocupa que molts dels que fugen de la xarxa com si fos el dimoni, de cop i volta és tranquil•litzen si les patums del tinglado els asseguren que la coexistència entre les dues velocitats tecnològiques serà eterna, i en aquest punt, francament, tot i que confesso la meva supina ignorància en la matèria, em diu el nas que l’erren de cap a peus. La digitalització i la intel•ligència artificial continuaran colonitzant l’administració i la majoria de gestions comercials que no requereixin el valor afegit d’un “toc” humà. Ja no diguem res del seu total domini dels serveis, de la logística i de les cadenes de producció del que sigui. I les persones seran un zero a l'esquerra.

Però, no convé oblidar que quan les empreses es desviuen per fer-nos l’article de les avantatges de treballar o comunicar-se en xarxa és perquè quanta més gent li perdi la por i és “deixi anar”, refiant-se de les promeses de confidencialitat, els dipòsits d’informació obtinguda en base a la nostra pròpia indiscreció i debilitat per l’exhibicionisme, tindrà un valor incalculable no només en el mercat de la xafarderia sinó sobretot en el del xantatge potencial. La perversió d’internet rau en que se’ns està educant perquè no ens puguem estar d’utilitzar-lo a totes hores per desenvolupar les nostres subjectivitats, xatejant en comptes de trucar per telèfon per la senzilla raó que és més fàcil i impersonal tuitejar, contribuint inconscientment a difondre simplement a base de retuitejar-les notícies falses o perdent el cul per acumular “amics” virtuals a tremuja. La gosadia dels que manipulen la xarxa és tan gran, que refiant-se de la immunitat que donen els diversos governs sotmesos a la dictadura dels dotze apòstols, en períodes electorals com el que vivim creen milers de perfils falsos, des dels quals s’influencia i emborratxa el remat de bens que s’hi acosten a abeurar-s’hi. Creieu-me, si no domineu les regles de joc de la xarxa i no sabeu blindar la vostra privacitat sense contemplacions, val més que no us hi acosteu. Dit això, la meva proposta seria: aprofiteu tant com pugueu el que té de positiva la tecnologia, però no us deixeu comprar l’ànima, el senderi i, sobretot, la capacitat de reflexionar sense ajuda, per un trist plat de llenties.

dilluns, 4 de novembre de 2019

NO S’EMIGRA PER CAPRICI, SINÓ PER NECESSITAT, PERÒ...


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 4 novembre de 2019)

769 immigrants en pastera ofegats a les costes d’Espanya tripliquen els morts per la mateixa causa de l’any passat. Dels quasi seixanta mil sense papers que han desembarcat més o menys sans i estalvis en territori espanyol, un 20% han anat a parar a Catalunya que ja acull també, a empentes i rodolons, gairebé set mil menors desemparats. És un fet que el 40% de la població mundial més pobra emigra cap a països, en teoria més rics, no perquè en tingui ganes ni per tocar el botet als seus nadius, sinó perquè si no ho fes no sobreviuria allà on va néixer. Aquesta immigració mundial ha augmentat des dels 92 milions de principis dels anys setanta, fins a fregar els 200 milions de l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, la part més important correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria i la violència, enlluernades per les llonganisses que els hi han dit que lliguen els habitants de pobles més enllà del mar o de les muntanyes familiars. Però, els xenòfobs dels pobles que en teoria naden en l’abundància, es posen les mans al cap quan els nouvinguts els hi surten per les orelles i comencen a fer-los nosa en no servir ja ni per ser explotats, atribuint-los l’augment de la delinqüència i la rebaixa dels estàndards de benestar dels nadius, que s’han d’estrènyer el cinturó per mantenir-los, entre d’altres calamitats.

No obstant s’ha d’admetre que, com d’altra banda passa en tots els col·lectius humans, hi ha immigrants que cauen més simpàtics que d’altres - al Marroc, per exemple, molts nadius no poden veure els immigrants “negres”, als quals titllen “d’africans” i els hi fan la vida impossible -, si els països receptors establissin protocols de control assenyats i respectuosos amb les persones – criteris sostenibles d’acollida, seleccionant la immigració en funció de la seva formació i voluntat d’integració, fer respectar drets i deures com a qualsevol ciutadà –, l'arribada d'immigrants potser deixaria de veure’s com una amenaça. Una immigració indiscriminada i bonista arrossegà els països que es vantaven a l’inici del fenomen de tenir màniga ampla, com l’Espanya de finals del segle passat, a una descompensació social que amb l’arribada de la crisi va convertir l’immigrant en la principal víctima, encara que no pas l’única. La patacada més forta, conseqüència d’una política immigratòria tan desguitarrada com la tolerada, sobretot, pels governs de Felipe Gonzalez, Aznar i Zapatero en època de vaques grasses, va repercutir en el jovent, part del qual va veure’s obligat a emigrar a l’estranger perquè aquí no hi havia feina ben pagada per a tothom, sobretot mentre una part considerable de la població immigrada es buscava la vida com podia a l’economia submergida tan perjudicial per la competència legal, o apanyant-se-les amb subsidis de misèria i amb les engrunes d’una assistència social; condicions de vida que a la manera de veure dels immigrants, malgrat la seva precarietat, eren impensables de gaudir en els països d’on havien fugit. I aquest panorama dramàtic esdevé crònic i perillós per a la convivència quan tres de cada quatre peticions d’asil es deneguen i s’acumulen milers de peticions de residència pendents de resoldre’s.

Aquesta radiografia de la realitat al nostre país és calcada a la d’altres països europeus, si no es vol amagar la realitat per guardar les aparences fent veure que l’augment de la xenofòbia no té cap relació amb una immigració descontrolada mentre no s’aculli a les persones que realment es poden acollir dignament. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com ja n’hem parlat altres vegades al blog, que la solució intel•ligent per canalitzar aquests fluxos de persones desesperades no passa per reforçar amb murs ni enreixats les fronterers, sinó per erradicar les causes que els obliguen a fugir dels seus països d’origen. Considerant, a més a més, que no ajuda gens al desenvolupament d’aquests països que una bona part dels que emigren siguin els més eixerits i decidits de cada casa, perquè allò de de que només emigra la púrria és una brama més per desacreditar la immigració. Només cal veure, per exemple, que del país més pobre de la terra, Haití, n’han tocat el dos el 85% dels ciutadans amb estudis. I la història es semblant a gairebé arreu. Allavonces, si dels països pobres emigra el talent, mentre que la riquesa natural dels seus subsols la rampinyen les oligarquies multinacionals, ¿qui traurà del pou de la misèria aquests pobles i qui evitarà que els seus ciutadans es juguin la vida a cara o creu per fotre’n el camp?

Com que em temo que alguns dels arguments d’aquesta reflexió, als “bonistes” de guàrdia els hi semblaran reaccionàries i poc solidaries, em permeto amb el vostre permís aportar una anècdota poc coneguda de l’escriptor Pere Calders, un de tants homes carregats de raó que aquest país nostre, tan democràtic, fa callar quan allò que diuen no agrada a l’establishment polític, econòmic i, sobretot, cultural. Vet-aquí que arrel de la publicació per en Paco Candel de “Els altres catalans”, en Calders, va escriure una crítica a Serra d’Or qüestionant la immigració massiva amb arguments con aquest: “No té cap mena de lògica que una família del sud abandoni la seva casa de maó i teulada, per venir al nord a viure en una barraca de cartrons i de llaunes”. El raonament, extrapolant-lo a l’actualitat té la mateixa vigència. Però, al pobre Calders el van tractar de xenòfob i de feixista i, naturalment, el pujolisme oficial el va fer fora de “Serra d’Or”, tot i que allò que va escriure era el mateix que molts pensaven sobre la immigració a granel, sense ordre ni concert, de la qual uns quants se n’aprofitaven com a mà d’obra barata i gairebé esclavitzada: que s’ha d’invertir sense regatejar-ne cap esforç en el desenvolupament dels països o territoris dels quals en fuig la gent a desbandades, perquè puguin treballar-hi i viure-hi amb dignitat.

diumenge, 3 de novembre de 2019

QUE LA BOIRA DE LA TARDOR I LA POR A LA CAIGUDA DE LA FULLA NO ENS DEPRIMEIXIN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 3 novembre de 2019)

Sobretot quan arriba la tardor cal parar atenció amb la depressió, i plantar-li cara amb totes les forces de flaquesa si us enronda. L’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada com la que ens ha tocat de viure no poden estamordir l’autoestima ni la curiositat envers el que ens esperi demà, per molta boira tardorenca assuaveixi l’esperit. La depressió és una mala bèstia, que es caracteritza per tres fastigoses senyals d’alarma: la desesperació ( no es veu cap futur); la fluixedat (la soledat és mala companyia) i el fatalisme ( el destí el tenim predestinat des que naixem). Cal proposar-se, doncs, no caure en el parany de la tristesa, la malenconia o la sensació d'impotència malaltissa que el subconscient associa sovint amb l’estació de les fulles mortes!

Una persona angoixada que acaba rendint-se a la depressió es torna eixorca, perd la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada; s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert un estimball; que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que a ningú, entre tanta boira embulladora, se li acudirà mai d’intentar treure-la del pou. I si l’isolament i la percepció de pèrdua de referents esdevé absoluta, és quan hom pot deixar-se festejar fins i tot per la temerària idea del suïcidi, com a única sortida viable. Des de fa mesos, la sanitat pública ha admès amb la boca petita que des de l’assistència primària s’han de detectar a temps d’evitar-ho, pacients que estiguin covant el síndrome dels que rumien estripar la baralla a mitja partida; però, no deu ser tan senzill com podria semblar sobre el paper teòric entrellucar, entre tanta boira baixa que enterboleix la vista del sol i de l’horitzó, aquells que incuben “mals pensaments”, ja que segons diuen els experts els que a les primeres de canvi s’obren a parlar-ne de la qüestió, segurament mai tindrien prou pebrots per portar a la pràctica accions autodestructives. Els perillosos de veritat, diuen els que hi entenen de malalties de l’ànima, són els que per molt que se’ls grati la pell, es tanquen en banda i dissimulen la que porten de cap.

Tanmateix, per gratar a fons i amb èxit s’hauria de disposar de temps, recursos i solucions per fer fracassar el síndrome des de les beceroles, i com que en la nostra societat materialista el temps costa diners i les solucions són cares i escasses, la capacitat econòmica d’una excel.ent sanitat pública fregant la fallida tècnica, que tentineja malgrat les crosses que de tant en tant es posen a la seva disposició per anar tirant una temporada més, no pot evitar que la boira de la tardor a alguns els amari tot el cos se suor fred i els provoqui una metàstasi emocional al cervell, acabant tirant-se pel balcó o empassant-se un grapat de pastilles, entre d’altres mètodes expeditius de fer mutis a la francesa. La poesia i la mística intenten idealitzar la tristesa de l’ànima, però es tracta d’un estat d’ànim massa escorredís i punyeter, amb el qual s’ha d’anar molt en compte perquè al mínim descuit s’hi cola la depressió aprofitant la confusió d’idees pròpia dels dies emboirats i migranyosos, malgrat tics de romanticisme potser un xic massa banalitzats per poetes, misògins i sentimentals.

La boira no és més que un fenomen climatològic inofensiu; la boirassa esdevé nefasta quan s’ensopega amb persones predisposades a perdre l’autoestima i la capacitat de resiliència, gent fràgil que fa tentines engalipada pel desànim i els desenganys. No obstant això, estiguem segurs que inclús enmig de la boira més espessa hi ha vida i es pot ser feliç; només cal es tingui a prop un braç o espatlla amiga on repenjar-se quan hom se senti desvalgut, indecís i vacil·li buscant el camí de sortida del seu particular laberint personal o familiar. Tinguem per ben segur que malgrat tota la mala reputació de la boira, el seu misteri i fascinació poden tornar-se fins i tot estimulants sempre que no es pretengui creuar-la caminant sol. I si la temptació de “deixar-se anar” esdevé punyent no cal perdre més el temps i buscar companyia professional per fer la travessia del desert depressiu. Amb ajuda professional aquesta serp fugirà amb la cua entre cames.

divendres, 1 de novembre de 2019

AMB LA CAMPANYA ELECTORAL REVISCOLARAN UTOPIES I FALÒRNIES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 1 Novembre de 2019)

En capella d’una temporada electoral que, tot i que sigui més curta formalment, segons sembla acapararà candidatures allunyades del convencionalisme bipartidista tradicional, una mica carrincló i massa homogeni, amb propostes que molts escandalitzats observadors titllaran sens dubte de populistes, utòpiques o directament colltortes, permeteu-me que trenqui una llança en defensa de la utopia pura i verge. Creure en la utopia suposa un esforç intel·lectual suplementari al de simplement “tenir un somni”. Potser sí que la utopia no ens hauria de distreure de la realitat si volem ser raonables, conseqüents i pragmàtics, però el que passa massa sovint és que la realitat que ens toca rossegar cada dia no ens agrada i, encara que només fos per aquesta raó, preferim oblidar-nos-en i buscar refugi en els somnis.

Ara bé, a la meva manera de veure, la realitat quotidiana és tan punyetera, trapella, malcarada i estafadora que per molt que vulguem esborrar-la o evadir-nos-en, sempre continua burxant.  Que dos més dos són quatre és una realitat precisa, real i de sentit comú perquè inclús sumant amb els dits de la mà el resultat és quatre; ara bé, si uns quants xarlatans aquesta propera setmana us volen convèncer de que dos i dos són cinc, no és que vulguin fer-vos somniar truites o beure a galet sinó que voldrien entréssiu en una dimensió desconeguda que no toca vores amb els somnis sinó que és quelcom més complicat i seriós: la utopia. El problema i el perill és que segons quin cagamandurries la prediqui no tractarà de fer-vos anar al darrere d’una innocent quimera com atrapar la lluna en un cistell, propòsit que fins a cert punt no tindria res de negatiu, sinó de perseguir i obsessionar-se amb un impossible existent només a l’imaginari d’algunes persones il•luminades que són capaces de mobilitzar o paralitzar societats senceres desvetllant esperances o basardes, segons convingui als interessos dels autors del guió programàtic de cada partit.

Poca broma, doncs, amb la utopia que es barreja amb la retòrica i xerrameca dels candidats a ser elegits en unes eleccions! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més significatius en els darrers dos segles hi trobareu sempre una utopia que ha reeixit a mitges: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, la que defensa la globalització. És veritat, també, que si cap d’aquestes utopies va quallar del tot i pacíficament en les institucions i sistemes d’organització social, va ser degut a que moltes d’aquestes alternatives ideològiques varen ser miserablement perseguides i apallissades en nom de la superior raó d’Estat, tingués aquest el color que tingués. No obstant això, a la llarga, moltes d’aquelles propostes assentades en simples utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i consolidaren canvis socials significatius, des de l’impuls d’institucions democràtiques que emparaven la llibertat individual i el dret a decidir del poble com a dipositari de la sobirania dels Estats, fins al reformisme socialdemòcrata que va impel·lir els “estats del benestar”, avui a la picota per manca de recursos. I és que, vet-li-aquí, el defecte principal de les utopies és que no surten gratis i, per tant, quan els polítics emborratxats de promeses per aconseguir els vots que els hi donin el poder, no toquin de peus a terra durant la campanya, la saludable utopia degenera en falòrnia o en mentida fastigosa.

Qui sap si degut a que generacions senceres es vàrem passar massa anys vivint en plena eufòria utòpica, avui s’estiguin diagnosticant tantes esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels polítics arribistes: apropiar-se de la dissort concreta de col·lectius per sodomitzar-los idealitzant solucions utòpiques bassades en un culte mitòman a l’abstracció. De les injustícies de l’alçada d’un campanar que patien els treballadors en general, per exemple, en sorgí la utopia de la dictadura del proletariat. I de l’apropiació per part de populistes de totes les tendències dels clams dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui s’alimenta l’eterna utopia de la revolució pendent, adobada amb polsims àcrates tan caducats que ranciegen. I és que la utopia autèntica té un regust romàntic que, etimològicament parlant, es podria definir com allò que no existeix però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. Molts dels avenços de la humanitat, dels que avui gaudim i ens en vantem perquè en néixer els nostres fills ja se’ls trobaran dats i beneits sota l’aixella, eren absolutament utòpics fa dos o tres generacions. I és que les utopies, agradi o no als establishments, quan estan ben gestionades per dirigents que toquen de peus a terra sense renunciar a tocar la lluna amb els dits de la mà estesos, ajuden almenys a tenir esperança. I només en una societat que no enterra la il·lusió però no es deixa temptar per mirallets, els seus ciutadans creuen que val la pena de lluitar per fer possible ésser persones millors. Encara que sembli una utopia, en principi.

dijous, 31 d’octubre de 2019

AL MIG, COM EL DIJOUS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 31 Octubre de 2019)

Tots els dies de la setmana, si els deixessin triar, voldrien ser dijous perquè la seva equidistància entre la migranya dels dilluns i l’eufòria dels divendres en capella del cap de setmana fa el posat d’un dia tan tranquil i simpàtic que, fins i tot quan li toca ser l’endemà de festa, no sap comportar-se com un dilluns. I és que li ve gran qualsevol altre vestit que no sigui el seu, perquè li sembla que només sap fer de dijous: els dijous són dijous, peti qui peti. Tanmateix, no us cregueu pas que hi hagi setmanes de tres dijous, malgrat es faci córrer aquesta brama qui sap si per desestabilitzar el sistema, perquè el dijous és únic i irrepetible. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol, segons la creença tradicional popular, cauen en dijous: dijous sant, corpus Cristi i el dia de l’Ascensió. (Des de la neteja de la setmana passada al Valle, els sorneguers "profanadors" de tombes proposen d’afegir-n’hi un altre: el dia de l’Exhumació, referint-se a la d’en Franco, naturalment). Uix!

Encara que no estigui escrit enlloc, el dijous té carisma i es pot definir com un dia centrat, tirant a conservador, ideal per fer d’oasis o de pont entre els seus socis de calendari, un dia, en definitiva, per mirar bocabadat la vida com feia aquell “home que va ser dijous” protagonista de la millor obra d’en Chesterton, que entre altres coses reflexionava sobre si no fa ser massa entonat creure’s que està per sobre del bé i del mal, per la senzilla raó de dir-se dijous. Tampoc consta de gaires guerres ni conflictes hagin començat en dijous, perquè no és un dia per prendre cap protagonisme ni adoptar decisions, sinó per rebaixar les tensions del començament de la setmana i parar taula pel merescut descans del dissabte i diumenge. El dijous, doncs, és un dia de bonhomia, perfecte per negociar i tancar amb èxit tractes; un dia, en definitiva, de traspàs que trenca la monotonia de la setmana i pot desenvolupar-se com a perfecte amfitrió de moltes activitats socials relacionades amb la cultura o el pensament. I els savis hostalers del país, vés a saber-ne l’origen, des de temps reculats els dijous el dediquen a l'arròs, en totes les seves varietats gastronòmiques, com a rei de la cuina, costum que moltes mestresses de casa van copiar intel·ligentment a les seves llars. Els dijous, toca arròs!

Tanmateix, en societat, d’aquells individus que sempre volen destacar al bell mig de totes les mogudes, intrigues o converses s’escaigui o no, se l’hagi convidat o no a prendre candela, se’ls escarneix amb una frase feta: “aquest paio (o paia), sempre es posa al mig com el dijous”. No cal ser gaire llest per comprendre que aquesta llufa només es penja a l’esquena dels que, bellugant-se pel mig de qualsevol reunió per dir-hi la seva o simplement fer-se notar, el que aconsegueixen és l’efecte contrari: fer nosa. Són, diguem-ho així, una branca de l’espècie humana que han nascut amb la malaltia de no saber-se’n estar de remenar la cua per tot arreu sense que se’l demani. Es parli del què es parli, es jugui al que es jugui, aquest homes i dones dijous es consideren experts en totes les matèries i jocs; però, no són ben rebuts perquè les seves intervencions es limiten a la bajanada, la superficialitat i, en alguns casos, a la fatxenderia. I no parlem de quan fan mans i mànigues per jugar, ja que degut a que dels reglaments i de les normes en passen olímpicament, resulta que sempre se’ls hi veu la de sota. No sé com s’ho manegen, però els homes o dones dijous sempre treuen el caparró en totes les processons encara que no se’ls hi hagi donat ciri. I al contrari del dijous, que com us comentava és un dia mansoi i de bona jeia, les persones que se’n disfressen per figurar a tot arreu, solen ser més falsos que els polítics en època electoral. Francament, no són dignes de presentar-se com a dijous, perquè ridiculitzen un dia tan eixerit usant el seu nom en va. En fi, com que avui és dijous: que vagi bé l’arròs a la cassola i tant si en mengeu com no, que tingueu el dia en pau sense que us l’amargui cap polític-dijous ara que ja estan en dansa.

dimecres, 30 d’octubre de 2019

ATRAPATS EN LA TERANYINA DE LA GROSSA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 30 Octubre de 2019)

Avui, una colla d’amics de la Coordinadora de Jubilats, se n’han anat d’excursió al Pallars Sobirà, i com qui no vol la cosa es deixaran caure a Sort, temptats pel cant de sirena de la Bruixa d’Or. Mig any abans de Nadal ja es mobilitza tota la maquinària de màrqueting, inclosa la institucional, que no vol deixar-se perdre la part del pastís en joc si es queda enrere a l'hora de promocionar un producte, la loteria, que de fet es ven quasi tot sol perquè la fascinació i l’abelliment per una rampellada afortunada que pugui treure el ventre de penes estimula, i no necessàriament quan hi ha crisi, perquè de ganes de “tenir més” n’hi ha hagut a totes les èpoques i entre totes les classes socials. Déu ser per haver-ho constatat així o lamentat resignadament més de quatre vegades, que a pagès és té molt clar que “el diner fa diner”, la qual cosa s’ha d’interpretar en el sentit que per molt que la grossa estigui “repartida”, qui suca més el melindro és qui pogué comprat uns quants dècims enlloc de quatre participacions de morralla.

D’altra banda, un fotimer d’entitats de tota mena aprofiten descaradament l’ocasió de fer calaix i calculen quants talonaris de participacions es veuen en cor de vendre per, com a mínim, guanyar-se uns quants calerons segurs amb els recàrrecs – d’entrada, els hi toqui o no la rifa -, i refiant-se que en cas de tocar la pedregada molta gent se n’oblidarà d’anar a cobrar. (El que em resulta paradoxal és que entitats catalanes que aparenten ser molt “de la ceba”, ja m’enteneu, venguin participacions de la “loteria nacional” en comptes de la “grossa catalana”. Però aquestes són figues d’un altre paner...) L’Ovidi, en temps ben reculats, ja ho tenia clar això de jugar a la loteria: “l’atzar no es pot descartar mai, de manera que tingueu l’ham a punt perquè quan menys us penseu pot picar el peix”.

Esclar que cadascú es llaura el seu destí com li rota, però no es pot negar que l’atzar o la sort també hi fiquen la cullerada en la vida de la gent; per aquesta raó als vestíbuls dels principals casinos de les Vegas hi ha gravada una màxima: “el diner que es gasta és estèril, ja que només el que es juga fructifica”. De la loteria i el joc en general, quan jo era petit m’ensenyaven que eren pecats grossos perquè portaven la ruïna a moltes llars, desqualificacions influenciades per la capellanada que es mirava de mal ull fins i tot els “quintos” que s’organitzaven als locals parroquials en determinades festes senyalades, malgrat només s’hi jugaven cigrons; però, a mesura que em va desaparèixer el pèl moixí i ja podia afaitar-me com el pare, vaig comprendre que la màgia i la seducció de la loteria consistia que en que podia alterar l’estatus econòmic d’una persona i, per tant, canviar-li la vida. De fet, a les poques hores d’escampar-se que a un li havia tocat la grossa, els voltors enviats per bancs que ni se’l miraven just quatre hores abans perquè el tenien per un ningú, en convertir-se en un “agraciat” el reverenciaven i llagotejaven descaradament vetllant la presa amb la cobdícia dels escanyapobres. No obstant això, a còpia de ser testimoni de sonats fracassos de “nous rics”, vaig arribat a la conclusió que el fet que toqui la grossa no sempre canvia la vida en positiu, sobretot quan no se sap administrar amb cautela un cop de sort tan improvís.

Serà una paradoxa, si voleu, però més vegades de les que us pugueu afigurar, treure la grossa ha portat mala sort. Per aquesta raó, potser, l’Einstein va assegurar als que se li queixa-ven de com li anaven les coses al món, que no creia que els déus es juguessin als daus la sort de de la humanitat, sinó que tot plegat, tant per bé com per mal, s’havia d’atribuir a l’atzar. Vet aquí, però, que aquesta reflexió, després de la llevantada que ha devastat part del territori, em porta a formular una d’aquelles preguntes que se’n diuen “del millor de dòlars”, per accentuar la seva transcendència: Déu controla l’atzar o ja fa temps que passa de llarg? Perquè si fos així, valdria la pena de saber-ho del cert per a no gastar en va amb ciris i rogatives, ja que sobretot en època de crisi no es poden llençar els diners en bajanades.

dimarts, 29 d’octubre de 2019

PODEN TENIR PUTOS AMOS ELS CARRERS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 29 Octubre de 2019)

L’any 1976, els sindicats i l’oposició d’esquerres decidiren sortir al carrer per celebrar el primer, valgui la redundància, “primer de maig” sense Franco. Però, vet-aquí, que un tal Fraga Iribarne que era més dictador que el propi general, va prohibir tot tipus de manifestació ablamant la força pública perquè reprimís sense contemplacions els que s’atrevissin a posar un peu al carrer en pla busca- raons. Com a justificant de la capsigranyada va treure’s de la màniga una frase que, segurament sense proposar-s’ho definia perfectament aquella etapa com una dictadura encoberta sota mantellines de “tolerància” farisaica: “¡la calle es mía!” I és que des del seu punt de vista de flamant estadista que es vantava de portar Espanya al cap, els carrers no pertanyien al populatxo sinó a ell, en tant que com a ministre de la governació encarnava el poder de l’Estat.

Al cap d’uns quants anys, concretament el 28 d’octubre de 1996, arrel del desallotjament dels membres de l’Assemblea d’Okupes del Cinema Princesa, per la força bruta, es va escoltar per primera vegada a Barcelona, com si fos un himne antifeixista i una crida en contra de la repressió: “els carrers seran sempre nostres”. La CUP i altres grups radicals d’esquerra, uns anys després van afillar-se aquell crit àcrata per marcar paquet, però ha estat des de pocs mesos ençà que reivindicar la propietat dels carrers ha esdevingut un mantra transversal en gairebé totes les manifestacions de protesta, i tant el manegen els antisistema com d’altres col·lectius més assenyats, inclosos indignats empleats bancaris reestructurats per la crisi. Més recentment, els grups de CDR i els comandos d’agitadors d’un temerari tsunami democràtic han envaït carrers, carreteres i vies de tren com si en fossin els putos amos.

A la meva manera de veure, francament, molts dels que defensem el dret que tenen tots els ciutadans a expressar públicament les seves opinions i discrepàncies, consideraríem raonable emparar que tots els ciutadans, pensin com pensin, com a mínim tinguin la mateixa possibilitat d’utilitzar el carrer sempre que no se n’apropiïn de la propietat i el monopolitzin en benefici exclusiu, perjudicant la llibertat de moviments de la resta. És a dir, els carrers no poden ser només d’uns quants simplement perquè fan més gresca i criden més alt. Per tant, m’agradaria sentir líders d’aquests col·lectius que cada dos per tres es volen fer els amos de carrers i carreteres, matisar el crit de lluita que han posat de moda per aquest altre: “els carrers són nostres, però dels altres també”.

Si m’ho permeteu que ho digui, i ho faig amb la mà al cor, cremar cotxes i contenidors, tallar carreteres cada dos per tres perjudicant Déu i sa mare, no és la manera de “fer república”, al-menys la república en que jo vull viure; ni servirà per d’avançar cap a una independència endreçada, ras i curt! I per molta part de raó que tinguin aquells que creuen que només manifestant-se pacíficament i fent bondat cívica – de la darrera exemplar manifestació del dia 26 al carrer Marina, els hiperventilats se n’han burlat escarnint-la com a “la manifestació de les tietes” -, no farà tre-molar l’Estat, puc assegurar que portar la violència i la coacció als carrers, carreteres i vies de tren, menys, molt menys. I en sóc conscient que més d’un oracle està predicant que amb el lliri a la mà no n’hi ha prou per doblegar l’Estat, sinó que s’han d’ensenyar les dents, bordar i, si convé, clavar alguna queixalada. Colossal error, al meu parer, tant estratègic com polític comet qui abona aquestes idees!

I afegiré encara més: si el procés tingués al capdavant líders amb autoritat moral, carisma i credibilitat contrastada, i no predicadors sovint empeltats de xarlatans encara que actuïn de bona fe, potser veuríem com des de la Generalitat s’adreça un missatge clar als ciutadans en el sentit que ja n’hi ha prou de paralitzar i empobrir el país, sembrar el caos als carrers i vies de comunicació cada dos per tres; i que passa de taca d’oli que els estudiants abandonin les aules, que paguem entre tots a preu d’or amb els nostres impostos, per plantar-se intermitentment al carrer en una mena de revolta continuada, perdent el temps en fer la revolució enlloc de formar-se per ser els dirigents, investigadors, científics i professionals que la somniada república necessitarà el dia de demà. Tanmateix, recordant que esclar que mentre hi hagi presos polítics i greuges pendents amb l’Estat, periòdicament s’ha de seguir reivindicant des del carrer o des d’on calgui amb quanta més gent millor recolzant la protesta puntual, perquè l’Estat no se n’oblidi de la patata calenta que té a Catalunya. Però, sobretot, penso que des d’aquest lideratge moral s’hauria d’insistir que el màxim esforç del sobiranisme ha de passar per consolidar i ampliar el suport popular a exercir el dret a decidir, perquè només aconseguint una majoria homologable de vots populars es podrà forçar democràticament l’escassa voluntat de diàleg que tenen a Madrid i trobar les complicitats internacionals imprescindibles per girar la truita. La qüestió, però, és si el tenim o no aquest líder respectat per quasi tothom, capaç de prendre amb fermesa el pòndol de la situació, garantint el retorn de la propietat dels carrers, carreteres i vies de tren perquè estiguin al servei de tots els ciutadans quan les necessitin. I perdoneu les molèsties els que no penseu com jo. Hi teniu tot el dret!

dilluns, 28 d’octubre de 2019

ÉS POSSIBLE SENTIR-SE POBRE I NO PERDRE LA DIGNITAT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 28 Octubre de 2019)

Quan escolto que hi ha un barem per mesurar això que ara se’n diu “risc de pobresa” em petaria de riure, si no fos que sonaria com una impertinència als que estan ensorrats en la indigència fins el coll. Però no em negareu que sembla estrany això de voler-ho reduir tot a dígits i a tants per cent. Em pareix inclús un xic ridícul fer tocar l’alarma a partir d’uns graus predeterminats en un protocol engiponat en laboratoris sociològics eixorcs i impersonals, ja que cada condició humana, cada persona, és un món i no es pot pretendre ser tan quadriculats com per establir normes i línies vermelles fins i tot per als sentiments.

A la meva manera de veure, doncs, això de la pobresa més que un “estat d’ànim” és un “sentiment”. Les persones no “són” pobres perquè traspassin o no la cota d’un predeterminat nivell d’ingressos, sinó que se “senten” pobres en funció d’unes circumstàncies molt personals i intransferibles, en les quals la percepció de la dignitat com cadascú la senti juga un paper clau. I això que dic, és per desgràcia avui més veritat que mai, perquè avui es rossola cap a la zona de risc en un instant. Per tant, el que importa no és si es reuneixen totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre - si en donessin de credencials d’aquesta mena, esclar -, sinó si en sentir-se pobre hom té la sensació de minvar la seves dignitat i autoestima, en comprovar que la societat que l’envolta no ha estat educada per asseure’s a la terrassa d'un bar amb un pobre de solemnitat i compartir-hi una conversa i una tassa de cafè, per exemple, amb tota la naturalitat del món.

Tenir un “pobre” a prop incomoda, sobretot als que els hi fa una certa recança el què diran els que els coneguin veient-los en companyia d’un perdulari; però, algunes vegades també se l’espolsen de la seva vora per por que no pari la mà sota la taula o s'acostumi a deixar-se convidar. I és que, entre d’altres moltes qüestions indispensables per la convivència, tampoc s’ensenya a l’escola com s’ha de tractar a un pobre - sigui amic, saludat o desconegut del tot – per a no escantonar-li la dignitat que és l’única cosa que li queda a una persona per sobreviure. Un pobre sense dignitat esdevé un pòtol; per aquesta raó és tan important no abandonar-se, perquè de perdre la dignitat a caure en la marginació hi ha un pas.

Per atendre la pobresa és veritat que aquesta societat tocada i posada ha bastit sibil·linament xarxes d’autoprotecció que no ho semblen - en base a la solidaritat i al voluntarisme, sobretot -, perquè s’intenten repartir les ajudes com si es tractés d’un acte de justícia i no pas de caritat, gest altruista molt discutible si el que reparteix la societat és el que li sobra, el que no faria servir, el que ella moltes vegades no es menjaria. Tenir de viure de la caritat no ajuda tant a mantenir la dignitat d’una persona atrapada en la crisi, com creure’s que per allò que se li dóna, perquè pugui sobreviure en igualtat de condicions que la resta de la societat amb més sort, n’hagi de donar les gràcies contínuament de les mil maneres que hi ha de fer la farina blana.

Per aquesta raó, per dissimular la pobresa aconseguint que hom recuperi també la dignitat malgrat se senti pobre, és indispensable una renda mínima de cohesió social, a l’abast de tots els ciutadans que puguin justificar que no són pobres d’ofici o que tenen vocació de viure a l’esquena dels altres, sinó persones respectables que no volen perdre la seva dignitat encara que les passin putes per culpa dels cops baixos que dóna la vida. El problema és com s’ho manegarà aquesta societat tan benintencionada i solidaria a la que pertanyem, per a no avergonyir-se de passejar de bracet amb un pobre, o de convidar-lo a prendre’s un cafè o dinar qualsevol dia, encara que no sigui Nadal.

diumenge, 27 d’octubre de 2019

ACOVARDITS PER LA POR, ENS PODEM IMAGINAR PERILLS PER JUSTIFICAR-LA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 27 Octubre de 2019)
No hi ha res que faci tanta angoixa com la por desraonada, perquè tenir por de la por és el que alimenta els mals pressentiments i les cabòries innecessàries i feixugues. Hi ha gent que s’ho passa molt malament fent càbales pel que pugui passar, i a vegades fins i tot acaba muntant-se unes pel•lícules de ca l’ampla que no els deixen aclucar l’ull tantes nits com voldrien i els convindria. Els que pateixen d’aquest síndrome, quan ho expliquen li treuen importància, com si s’ho prenguessin com quelcom favorable per estar sempre a l’aguait del que pugui passar, enlloc d’immersos en un suplici insuportable: “és que sóc patidor de mena, no hi puc fer més”, es justifiquen perquè no se’ls tingui en compte la seva cara de pomes agres. Com si tenir por fos una tara de naixement, igual que una piga o un esguerro, quan en realitat es tracta d’un estat d’ànim que s’adquireix a còpia de viure contínuament amb el dessabor al cos, i quan aquest estat d’ànim es cronifica segrega un verí funest per a l'equilibri emocional: els constants mals pressentiments i la depressió.

Els psicòlegs han observat que una de les conseqüències de la por incontrolada, tant pel que fa als animals com a les persones, és el pànic a pressentir les malastrugances; uns pressentiments patològics que no serveixen ni per prevenir cap hipotètica patacada ni per posar dics al tsunami de la por. Quan s’intueix el perill, sigui real o imaginari, no es pensa en res més que en fugir a la desbandada i el més habitual és que s’hi deixi durant l’atac de pànic l’equilibri emocional i la capacitat de plantar cara a l’adversitat, arrossegant sovint en aquesta espiral caòtica els que un té més a prop. En canvi, si els mals pressentiments se’ls engega a dida des de bon començament i sense contemplacions, i s’aprenen tècniques per dominar la sensació de por - n’hi ha tantes com de dietes per aprimar-se, però només una de bona: la força de voluntat -, la mateixa basarda i el sentiment d’impotència davant allò que es considera una fatalitat imparable es poden transformar en el principal estímul per reaccionar, negant-se a caure presoner de les seves urpes.

Stephen King, el rei dels relats de terror, va escriure que “la por és una manera de treure les emocions i les percepcions negatives a passejar”, i el dia que ho vaig llegir la veritat és que no ho vaig pas entendre a la primera, però de seguida que li vaig donar unes quantes voltes hi vaig trobar el sentit i la cavil·lació del mestre, em va fer un gran efecte. Proveu-ho i de ben segur que em donareu la raó: a la por no li podeu permetre que se us quedi tancada a dintre perquè us acabarà consumint. Però, mai de la vida us la fiqueu al llit perquè els somnis esdevindran espectres que no us deixaran descansar mai més en pau. La vida real, francament, ja és prou complicada perquè, a sobre, perdem el temps pressentint-la pitjor.

divendres, 25 d’octubre de 2019

QUINA SETMANA I EL QUE ENS ESPERA FINS QUI SAP QUAN!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 26 Octubre de 2019)
Entre un president Torra que no troba qui li agafi el telèfon a la Montcloa, un president Torrent que presenta voluntàriament la seva candidatura a formar part del martirologi polític emmarranant-se a no obeir la cartilla que li ha llegit el Tribunal Constitucional, i un dictador al que li hem pagat – quasi seixanta mil euros pel cap baix ens costarà l’excursió del Valle a Mingorrubio -, una visita panoràmica per les rodalies de la finca del Pardo des d’un helicòpter militar, abans de portar-lo a reposar al costat de les restes momificades – potser penjada del coll només es conserva intacte un collar de perles com a credencial -, de la seva dona. Durant aquesta “excursió” se li han dispensat a les restes de l’il·lustre botxí i a la seva familiota unes atencions i deferències protocol·làries que s’han regatejat sistemàticament, malgrat la llei de la memòria històrica, a les famílies honrades de milers de víctimes republicanes enterrades per força en nínxols del Valle per vetllar cínicament el son etern del dictador. Vaja quina setmana, doncs, tan dropejada pels que no tenim altre esbargiment legal que observar com transcorre la vida, asseguts a la porta de casa. I encara no s’ha acabat l’espectacle, ja que segons el programa de representacions previstes avui tindrem enèsima vaga d’estudiants, demà dissabte els independentistes estan convocats a una manifestació multitudinària per exercitar múscul i que no es rovelli, per tal de mantenir ocupada la policia d’allà i d’aquí. I diumenge, els defensors de la unitat d’Espanya – que per cert es fan dir “constitucionalistes”, apropiant-se així indegudament de quelcom que en teoria és de tots -, intentaran competir amb els èxits de les convocatòries sobiranistes, important gent d’on calgui, pagant entrepans de mortadel·la i bitllets d’autobús a dojo. I aquesta crida als seus parroquians, repeteixo vinguin d’on vinguin, naturalment no es farà cap fàstic als ultres fatxes que s’hi apuntin sota el lema que quan més siguem més riurem.

De manera que ja veieu com n’estarem d’entretinguts els “voyeurs” de l’actualitat els propers dies, sense contar les sorpreses espontàniament convocades a través de la xarxa dels incontrolats que algú deu “controlar”, perquè estan molt ben sincronitzats per interpretar el paper de mosques colloneres que porten de corcoll mossos i policies, i que desesperen els que pateixen perquè algú no prengui mal de veritat i es tingui en totes direccions l’excusa perfecta per armar la de sant quintin. Tothom sembla estar d’acord que la confrontació no porta enlloc i es recepten mútuament calma i diàleg; però, esclar, per part catalana és fa difícil de posar-se a dialogar si només es pot enraonar d’allò que no està prohibit per la sagrada Constitució, a més a més interpretada per àrbitres que tenen el cul llogat. El president Torra, tanmateix, està massa condicionat mentre no es desmarqui del paper, no gaire galdós al meu parer, de vicari o adjunt del president “legítim” que està a l’exili irregularment destituït per obra i gràcia del pervers 155, i decideixi asseure’s a conversar sense línies vermelles per la seva part, tal com exigeix als seus potencials interlocutors de Madrid. Mentrestant, en Sánchez i els seus escolans de amén estan abonats a un mantra: “del dret d’autodeterminació, d’amnistia o d’indults, ni parlar-ne”, en Torra replica que ell no s’asseurà pas a una taula on no es contempli, almenys com a hipòtesi de treball, “l’autodeterminació i l’amnistia”. A la meva manera de veure, si realment volen fer-la petar caldria que totes dues parts dosifiquessin el dogmatisme i practiquessin el pragmatisme possibilista. Si es comencés a enraonar sense prejudicis ni rocs a la faixa, tot podria ser possible; moltes vegades, en el rerefons dels conflictes més revenxinats hi solen haver entrebancs purament semàntics.

Però, esclar, si tothom s’enroca en la seva posició de sortida serà difícil arribar a cap consens. Per què no es pot parlar d’amnistia o d’autodeterminació? Perquè la banda constitucionalista diu que no es contempla aquesta partitura? Doncs, mireu que us dic, potser que el diàleg s’enceti trencant-se una mica les banyes tots plegats, guanyant-se el sou que els hi paguem entre tots, debatent de quina manera la partitura pot incloure també les melodies maleïdes. En política, en realitat és la seva raó de ser, tot es possible si se’n tenen ganes de fer-ho possible. Per la seva banda, el president Torrent i la majoria dels membres de la mesa del Parlament han desafiat les amenaces del govern central d’atiar-los els gossos si desobeeixen les advertències del TC sobre el que poden o no debatre els parlamentaris. Francament, em sembla surrealista que es vetin els guions dels debats polítics. ¿On s’ha vist a cap recó del món democràtic que en seu parlamentària no es pugui parlar de certes qüestions només perquè uns censors les consideren pecat? No em sembla que per debatre si la Corona compleix amb les seves obligacions de cap d’Estat neutral, de si la república és millor que la monarquia, de si l’exercici del dret d’expressió inclou l’ús de símbols a més a més de paraules, etcètera, s'hagi de complir cap penitència. I abans d’acabar, no vull deixar de constatar un fet d’aquesta setmana tan agitada que m’ha deixat perplex perquè és la primera vegada que passa, d’ençà de molts anys: als pensionistes els hi varen ingressar la pensió dos dies abans del que és normal, el dia 23 enlloc d’avui dia 25. ¿Serà perquè estem en campanya electoral o fou degut a un error informàtic? Em pica la curiositat de saber-ho.

dijous, 24 d’octubre de 2019

L’EXPERIÈNCIA JA NO ÉS CAP MÈRIT? VALGA’M DÉU QUINA BAJANADA!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 25 Octubre de 2019)

No sé si us en recordeu que en plena clisi hipotecaria, exactament després d’esclatar la bombolla immobiliària, unes quantes entitats financeres en vistes de com n’estaven d’entrampades per culpa de la morositat de la seva clientela, van recórrer a repescar treballadors prejubilats amb l’objectiu d’aprofitar-se de llur experiència i ull clínic per detectar, gairebé només mirant els ulls i fent-la petar una mica amb qui pidolava un crèdit, si es tractava d’un tipus de fiar de cara a complir els terminis d’amortització del préstec que demanava. Era natural que la basarda a agafar-se els dits en uns moments crítics fes prosperar la nefasta política de congelació creditícia, però algunes entitats no veien clar renunciar a la principal raó de ser dels bancs: la de deixar diners a canvi d’un interès important, potser no tan vergonyós com l’interès d’usura, però si fa o no fa. No és que aquesta tímida iniciativa de recórrer als que havien passat a la reserva fes forrolla, sinó que en realitat va ser flor d’un dia, malgrat que algunes consultories de recursos humans varen ensumar-hi possibilitats i intentaren engrescar la seva clientela més influenciable que per cobrir llocs de responsabilitat a les seves empreses, potser ja no s’havien de mirar de reüll els candidats de més de cinquanta anys.

Ara bé, com ja sabeu una flor no fa primavera i la majoria de les consultores especialitzades en caçar talents seguiren rebent, dels seus clients més escarmentats o escèptics, instruccions concretes i categòriques: que els candidats a ocupar un lloc de responsabilitat a casa seva fossin eminències carregades de màsters i de formació teòrica, i que inclús per feines manuals no traspassessin la frontera tabú de la trentena, ja que segons estúpides convencions de pare desconegut, les persones a partir d’aquesta edat ja van de capa caiguda. A la meva manera de veure, però, és una greu manca de perspectiva empresarial i de sentit de l’aprofitament de la intel·ligència, ja que per molt que foti als carcamals i teòrics oracles en recursos humans, cada vegada es fa més palès que igual com el talent no té sexe, tampoc no en té per raons d’edat. I que amb equivalent preparació, capacitat i empenta, una persona de més de cinquanta anys aporta, a més a més del títol acadèmic, el valor afegit d’una experiència transpirada o forjada sovint no només a base d’èxits sinó també d’algun fracàs més o menys ressonat, mèrit que per molt que no us ho cregueu i encara que no estigui escrit en els protocols de contractació, el millor candidat és aquell que ha viscut el suficient per assimilar, contrastar i madurar la teoria que va estudiar, per molta precocitat o agressivitat que figuri al currículum d'un candidat més jove.

Per aquesta raó, sembla que molt lentament es nota una tendència a pensar-s’ho dues vegades a l’hora de fitxar un directiu junior brillant abans que un sènior murri i carregat de vivències personals i professionals. No obstant aquest lent però important canvi de mentalitat pel que respecta a la contractació de personal d’alta direcció, en nivells tècnics més rasos i sobretot en llocs de treball de producció directa, l’experiència professional acumulada per un candidat és massa sovint paper mullat a l’hora d’avaluar mèrits i passar la selecció. És cert que la tecnologia ha avançat a passes tan accelerades que ser “un manetes” en prou feines compta, ni que vagi acompanyada la pràctica de l’ofici per un reciclatge teòric constant demostrable. Per desgràcia, i les llistes de l’atur en són un testimoni fefaent, segueix sense fer més peça algú bregat en un ofici que no pas un pipioli de la primera volada. Al meu parer, doncs, llençar tan alegrement l’experiència a la bassa, algun dia passarà factura a una societat cada vegada més enlluernada pels títols acadèmics en comptes d’estar-ho per les hores de pràctica al rengle.