Follow by Email

diumenge, 17 de gener de 2021

AVUI POT SER UN GRAN DIA, NOMÉS DEPÈN DE TU PER MAGRE QUE HO ESTIGUIS PASSANT

 Els psicòlegs perquè ho tenen de dir, els cantants també perquè l’optimisme de les seves lletres els ajuda a vendre i algun bon capellà dels pocs que queden aconsellen que cada dia s’ha de viure com si sabessis que és l’últim de la teva vida. I jo hi estic d’acord perquè es tracta d’un consell positiu, benintencionat i vitalista; però, francament, també sóc del parer que la vida senzillament cal viure-la i que cadascú ja és prou granat per decidir com l’omple, I que pugui ser un gran dia, o no, depèn de moltes circumstàncies – recordeu aquell “jo sóc jo i les meves circumstàncies” del Unamuno? – que no sempre podem controlar, malgrat siguin cabdals per tenir bones sensacions. I que la crua realitat s’entossudeix massa sovint a recordar que qualsevol dia pot ser realment l’últim. Em sona la veu d’en Serrat: “hoy puede ser un gran día donde todo está por descubrir, si lo empleas como el último que te toca vivir”.

Hi ha moltes frases fetes que recalquen missatges tan positius com que aconseguir els somnis només depèn de tu, que la crisi és una oportunitat que cal aprofitar, que res és impossible perquè el què passa és que algunes coses triguen una mica més a arribar que d'altres. Ja està bé que siguem optimistes, oi tant que sí! Però no ens hi entusiasmem massa perquè simplement amb una bona actitud les desgràcies no desapareixen, ni es guareixen les malalties incurables només amb xarop de voluntat de viure. Però plantar-hi cara a les circumstàncies, amb tossuderia, ajuda molt a passar-s’ho millor. Ara bé, "plantar-hi cara" no és només una expressió voluntarista, portat a l’extrem vol dir, i s’ha d’acceptar, que si ests positiu i somrius més que plores, encara que no t’escapis de morir moriràs content i feliç d’haver apurat la vida fins l’últim cremallò. Plantar cara, per cru que sembli el que acabo de dir, és això. Torna en Serrat: “... hoy puede ser un gran día, plantéatelo así, aprovecharlo o que pase de largo, depende en parte de ti”.

Segur que no tothom veurà com jo aquesta reflexió perquè, encara, que no entenc com hi ha gent que pot viure d’aquesta manera, n’hi ha que pensen que tot anirà fatalment pel camí del pedregar, que això de “plantar cara” són collonades burgeses llevat que signifiquin “fer la revolució”, i que fins i tot els bons resultats o els arcs de sant Martí, els analitzen amb criteris tòxics. Allò de que perquè sigui un bon dia només depèn de tu, no és per dir-ho a la babalà. Les circumstàncies són les que són, però nosaltres també hi tenim quelcom o molt de responsabilitat si no ens esforcem en fer-les canviar. L’optimista ha de començar, al meu parer, per estar convençut que no és veritat que ningú mai té la culpa de res, per-què tot està escrit en el llibre de la fatalitat que llegeixen els desil·lusionats com si fos la bíblia. I en Serrat insisteix: “... hoy puede ser un gran día, duro con él!”

Esclar que és bo ser optimista, reforca de pallanga! Sóc dels que crec que qui canta els seus mals espanta, però reconec que no sempre això és tan fàcil de practicar com d’escriure-ho. No crec que d’optimista hom en sigui per naturalesa, com si ho portés als gens, sinó que a la meva manera de veure “ser optimista” és una qüestió d’aprenentatge constant i de tenir molt clar que ser optimista no és ser babau i negar tota la merda escampada pel món, en tots els sentits de la paraula. Evidentment que amb optimisme no es cura el càncer, però és la millor medicina que hi ha per conviure-hi! No us vendré la moto que l’optimisme converteix els somnis en realitats, però sens dubte ens fa més feliços quan van maldades i encara que hi hagi tanta merda escampada, i que no puc demostrar que les consagrades estadístiques ho avalin, estic convençut que els optimistes en trepitgen poca. És el que canta en Serrat: “... si la rutina te aplasta, dile que ya basta!” Si em féu cas, avui no deixareu que la maleïda i macabra rutina comptable de la pandèmia us amargui un dia que pot ser un gran dia.

dissabte, 16 de gener de 2021

ELECCIONS AL PARLAMENT PEL MAIG I A CAN BARÇA QUI SAP QUAN.

I a qui no li agradi que vagi a pastar fang, que s’hi posi fulles o vagi a reclamar a cal mestre armer! Avui, demà i ja podeu comptar que fins no tinguem altres temes per treure’ls-hi punxa, tothom hi dirà la seva sobre aquests ajornaments electorals. Hi haurà opinions per tots els gustos com sempre passa, ja que si tothom pensés igual, on estaria la gràcia? ¿Com farien bullir l’olla els que viuen d’espellifar l’actualitat, que si tingués aparença humana sovint es quedaria amb la pell i l’os i, potser, sense una gota de sang? Fixeu-vos que els temes de debat i controvèrsia a la premsa i a les tertúlies radiofòniques i televisives són tan recurrents com inconsistents, en funció del que donen de si en un moment donat per tirar de beta mantenint una bona forrolla. Durant una llarga temporada ens vàrem afartar de sentir parlar del “procés” a totes hores, tema de conversa i de polèmica que després va desbancar, naturalment i per desgràcia, tot allò que feia referència a l’evolució o regressió de la pandèmia; protagonisme que els darrers dies s'ha desviat als estralls climatològics de la neu i la fredorada, i des d'avui i d'aquí a uns quants dies acapararà el safareig informatiu el sidral de les eleccions fallides. Fins dimecres, que tot serà parlar d’en Trump i de la seva darrera pallassada, que esperem no sigui tràgica.

Uns diran que respecten l’acord sobre l'ajornament electoral i d’altres acusaran els que han pres la decisió d’haver-se passat tres pobles; ja se sap qualsevol peça abatuda serveix per tirar-ne un bon tros a l’olla i, n’estic segur, els observadors com jo empaitarem uns quants malabaristes de l’embull, sent capaços de mantenir simultàniament punts de vista contradictoris, com si n’estiguessin del tot convençuts de cadascun, només per quedar bé amb seu auditori en un moment donat. Però m’hi jugo un pèsol - manllevant l’expressió col·loquial que va popularitzar el mestre Puyal - que poques vegades es posarà el dit a la llaga i es carregaran els neulers a qui vertaderament en té la culpa d’aquests embolics electorals. Acostumem a tenir memòria de peix, sobretot quan ens convé per quedar bé amb la vianda al plat; però, no oblidem per no perdre la perspectiva de la realitat que hi ha uns responsables concrets de que el país s’hagi de passar quatre mesos més sense Parlament, amb un govern en funcions, desavingut i sense president, i que els culers puguin elegir una junta directiva que tregui el carro de l'entitat que es presenta com “més que un club” i que algunes vegades ha volgut rivalitzar amb la pròpia Generalitat, del pedregar.

Pel que fa al país, no podem tampoc oblidar que el que es va anomenar a ell mateix “president vicari” o “president custodi”, Quim Torra, el 28 de gener de l’any passat va donar per trencada la legislatura en denunciar que s’havia esmicolat la seva confiança envers el seu soci de govern, i que convocaria eleccions tot just aprovats els pressupostos. Mentida punyetera! El 24 d’abril es varen aprovar els pressupostos, però el president va desdir-se de la paraula donada amb llum i taquígrafs, i amb excuses de mal pagador va allargar l’agonia d’un govern que es tirava els plats pel cap cada dos per tres, tot perquè des de la rectoria de Waterloo no tenien prou “afinat” l’espai post-convergent per assumir amb garanties, unes eleccions que, segons els oracles, “no podien perdre” pel bé del país, esclar. En resum: si s’haguessin convocat eleccions l’abril, a meitat juliol ja haguéssim estrenat nou govern i, millor o pitjor, la legislatura s’hagués renovat amb normalitat i, potser, les tensions diàries i alguns papers d'estrassa ens els haguéssim estalviat. Aquesta és la pura veritat i tot el que s’expliqui per amanir d’altres explicacions, seran contes a la vora del foc. I si no es vol reconèixer avui, la història ja es cuidarà de posar tothom on li correspon en aquest sainet.

I en quant a can Barça, que deixin de caçar bruixes desviant la responsabilitat de no tenir junta directiva en tothom que passa a prop, menys de qui la té tota: el president Bartomeu, que va enredar la troca i allargar el seu mandat contra-natura, en comptes de convocar eleccions en acabar la temporada. Per tant, ni des de la Generalitat, ni des de can Barça, es varen prendre les decisions que tocaven quan tocaven; en ambdós casos per egoismes personals i fam desmesurada de poder del seu entorn, encara que ara ho neguin perquè la culpa és molt negra i tothom en fuig. Des de temps reculats, però, la millor manera de jutjar les persones públiques és a través de les seves obres, les que han protagonitzat i patrocinat. Els fets no enganyen per molt que es vulguin entelar les ulleres d'analitzar-los. A la meva manera de veure, doncs, el que està passant a Catalunya i a can Barça té uns responsables perfectament identificats i penso que no seria balder que algun d'ells, enlloc d’esquinçar-se les vestidures donant la culpa als altres, per una vegada reconegués que la va vessar no fent el que tocava, quan tocava. 

divendres, 15 de gener de 2021

COMERÇ JUST, UNA UTOPIA, UNA MARCA, UNA SECTA O UNA OPORTUNITAT?

El “Comerç Just” és, segons la definició de manual, una forma alternativa de comerç que té com a objectiu canviar les relacions comercials entre els països rics industrialitzats i els països en via de desenvolupament. Concretant més, un experiment que pretén garantir que el producte o l’article en venda no està fet de res més que de matèries primes de proximitat, que no agredeix el medi ambient, ni explota canalla, ni paga sous de misèria i que, per postres, reverteix el benefici en el territori.

Però també ha esdevingut una “marca” de referència i alguns productes i articles que porten la seva etiqueta comencen a tenir quotes de mercat apreciables; per exemple, a Holanda, alguna especialitat de cafè frega un 40% de la quota de mercat d'aquesta mercaderia. Per aquesta raó, bastants escoles de negocis analitzen a fons aquest fenomen comercial i es pregunten a què respon l'èxit. ¿És una utòpica filosofia que converteix les ONG que la prediquen en “multinacionals dels bons sentiments”, com algú diu mig fotent-se’n, o una alternativa empresarial de resultats comercials sorprenents, o una manera suau d’introduir amb calçador, com si fos una oportunitat única per a emprenedors, una versió laigh de capitalisme en cultures acostumades al paternalisme del subsidi?

En qualsevol cas, aquesta moda del “Comerç Just” es va introduir en el món occidental com a revulsiu simpàtic i engrescador de l’economia capitalista: un moviment que proposava una eina per desenvolupar la necessitat d’una llei d’emprenedoria responsable en economies deprimides del sud sistemàticament pobre i canviar, de retruc, la mentalitat consumista del nord considerat ric. Un moviment que s’apuntalava en microcrèdits i en el suport voluntari d’experts reclutats per Oenagés, amb tres prioritats teòriques: donar accés al mercat als productors camperols i artesans tradicionalment desfavorits i exclosos del sistema comercial habitual; pagar un preu just que cobreixi els costos de producció, permeti una vida digna i deixi un marge per projectes comunitaris; i que les relacions comercials entre els productors del sud i els consumidors del nord estiguin basades en la transparència i l’equitat i tinguin com objectiu final que els camperols i artesans convertits en emprenedors puguin planificar el desenvolupament de les societats en que viuen.

Ara bé, un moviment que evita els intermediaris inútils, que aposta pel consum no materialista i que rebutja descaradament manllevar recursos econòmics a la banca capitalista tradicional, era inevitable que despertés des de franca curiositat fins a enemistat i menyspreu. Alguns dels seus detractors, en els transcurs dels darrers anys se n’han mofat amb diferents arguments: des de titllar el moviment de bonisme utòpic, d’exhibicionisme moral, de paternalisme encobert per part de manipuladors professionals, inclús d’ésser una carrincloneria comercial. Però, el que els hi ha dolgut més als seus promotors i evangelitzadors ha sigut que se’ls hagi acusat de “pretendre fer el bé sense preguntar la seva opinió als individus a qui es pretén beneficiar”. És a dir, que s'hagi fet córrer la brama que darrera del “Comerç Just” hi ha uns quants espavilats que s’aprofitaven de la misèria i la ignorància d’uns quants camperols de bona fe, per assegurar-se un modus vivendi més que confortable.

Ara que tenim el coll atrapat sota una pandèmia que comença a fer-nos adonar que moltes de les rutines econòmiques i comercials a les que estàvem acostumats, potser mai més tornaran a ésser el que eren, és quan iniciatives i principis ètics per sobreviure amb dignitat, com allò que defensa “Comerç Just” potser s’hauran de tenir en compte com a oportunitats de futur. Alternatives a la doctrina capitalista com ara buscar finançament per desenvolupar un negoci en els micro-crèdits enlloc de en les hipoteques, o el cooperativisme a mida enlloc de en la industrialització salvatge, potser no són cap disbarat per a un dia de demà que sembla serà molt complicat. El problema i el perill és que una bona idea com aquesta acabi reduïda a una simple “marca” reconduïda a la pleta materialista, per un capitalisme de cara més amable però igual de castrador.

dijous, 14 de gener de 2021

NO TENIU LA SENSACIÓ QUE NO ENS DEIXEN NI RESPIRAR?

 Quan aquest infern va començar, aviat farà un any, i encara no sabíem ben bé que volia dir això de pandèmia, i se’ns entortolligaven les declinacions de coronavirus en paraules a mig mastegar a la boca, la clatellada del decret d’estat d’alarma ens va agafar tan de sorpresa, que ens vàrem posar a rotllo sense necessitat de toc de queda perquè la camisa no ens tocava a la pell, sobretot si érem persones de risc, la darrera classificació semàntica del col·lectiu des de la tercera edat. La primera reacció subconscient del personal, quasi en un impuls d’esma, va ser omplir els rebosts amb tot allò que li semblava imprescindible per sobreviure, assaltant els supermercats una eixam de compradors compulsius que varen acaparar tot el que necessitaven i més per por que s’acabessin les existències. I no només arrambaren articles per menjar, sinó que carregaren complements inesperats com paper higiènic, guants de plàstic, lleixiu... Us en recordeu?

Va costar uns quants dies domesticar l’angoixa i adaptar-nos al confinament dintre del pis, del qual només podíem lliurar-nos a l’hora del recreo planificat per trams d’edat, no allunant-nos més enllà d’uns quants metres de casa, llevat que tinguéssim un gos per treure a passejar. Cap animalista ho ha reivindicat, però una de les víctimes colaterals del primer esclat d’alarma foren els pobres cans. Però, si ens hi vàrem adaptar a tot plegat tan de pressa, al meu parer fou per dues raons principals. En primer lloc, aquella experiència era tan nova i surrealista que de seguida se’ns varen acudir idees per passar les hores: endreçar tots els racons del pis, posar-nos al dia del bricolatge pendent, aventurar-nos amb fantasies culinàries i, sobretot, realitzant-nos com a guionistes i actors de vídeos domèstics d’una temàtica tan variada com esperpèntica. En segon lloc, perquè encara no havíem perdut la confiança en els governants respecte a les promeses de compensar les pèrdues econòmiques per tancar tota activitat productiva no essencial a pany i forrellat. La gent creia en el govern perquè estava acollonida per les aclaparadores notícies que destil·lava cada dia com una gota malaia la televisió: iaios que queien com mosques als asils i geriàtrics, malalts en estat crític que no cabien en hospitals saturats, empestats condemnats a morir en soledat i a ser enterrats en la més terrible intimitat, sanitaris en general desconcertats perquè veien que només amb paracetamol al virus se li feien pessigolles i epidemiòlegs tan esverats que no s’acabaven de posar d’acord sobre per quan n’hi havia d'aquell patiment.

Però, malgrat tanta desesperació sobrevinguda, la majoria, encara que ho neguéssim, estàvem pendents cada dia del “parte” del doctor Simón, escoltat per caps de l’exercit, pendents de si la maleïda corba claudicava, s’anava aplanant i tirava cap avall. Ens havien assegurat que només fent bondat – mascareta (quan se’n trobessin), higiene de mans i quarantena severa – podríem pensar en iniciar la desescalada del calvari i enterrar l’estat d’alarma. I la majoria ens ho vàrem creure perquè necessitàvem tenir esperança i la cruel i fastigosa realitat encara no ens havia desenganyat de les promeses eixorques dels polítics, ni de tenir fe cega en la ciència. I, sobretot, perquè malgrat ja havíem entomat que el túnel seria llarg cada dia es veia la llum del final més a prop. I quan amb la mateixa pressa que es va decretar l’estat d’alarma se li va donar llum verda a la desescalada, la gent es va llançar a la piscina de la semi-llibertat esbojarradament, submergint-se sense precaucions en una "nova normalitat" que era una caricatura de la normalitat vertadera. La realitat d’un estiu descafeïnat, sense forasters, ni agosarats plans de vacances, ni festes majors, ni revetlles, ni discoteques, va descobrir l’atractiu per a la transgressió, la irreverència, i per tastar allò que estava prohibit.

Finalment, aquest desafio de les normes imposades per uns governs que havien perdut la credibilitat per culpa de les seves contradiccions, baralles domèstiques constants i la basarda malaltissa a prendre decisions i agafar el toro per les banyes quan tocava, va degenerar en un caos de gestió, de previsió, de prevenció i, sobretot, de seny i sentit comú per compartir estratègies enlloc d’escampar cants de sirena buscant dreceres impossibles enmig d'una bromada cada vegada més tupida. Fa un any, en estrenar l’estat d’alarma, ens animava l’esperança d’aquella llum brillant que s'entrellucava a l’horitzó, Avui ens trobem més a les fosques que mai enmig d’un túnel que sembla no tenir sortida, perquè enlloc d'ensenyar la llum algú sembla que més aviat es diverteix embussant-la. I caminar a les palpentes dintre un túnel sense llum al final, és molt preocupant. Després d’un any d’anar fent la puta i la ramoneta seria hora de tocar de peus a terra, però és molt difícil havent perdut la confiança en els dirigents i suportant cada dia més pressions emocionals de les que podem suportar. El imputs negatius ens reboten amb massa freqüència per esquivar-los i pair-los, però no trobem referents sòlids on arrapar-nos per recuperar la il·lusió simplement de viure. L’única esperança que ens quedava – la vacuna miraculosa – acabaran trepitjant-la una colla de potiners, que han donat prioritat a mil ximpleries de rivalitat política abans de pensar en com dissenyar junts una eficient, responsable i intel·ligent estratègia per subministrar-la ràpidament perquè l’estiu vinent ens oblidem de l’infern.

Però esclar, els governants tenien d’altres maldecaps! La majoria se’ls havien buscat tot solets i d’altres no se’ls esperaven, com la gran nevada; però, com que qui no està en forma no s’escampa les mosques del damunt, a casa dels pobres sempre plou sobre mullat. Ara bé, no demaneu qui ho reconeix i demana disculpes: ningú en té la culpa de res. Ara mateix, aquí anem de corcoll per si farem eleccions o condemnarem el poble a tres o quatre mesos més d’un govern interí que havia d’haver convocat a votar fa un any, quan tocava perquè el propi president Torra li va cantar les absoltes a la legislatura, i no quan convenia a la rectoria del partit per no perdre ni una engruna de poder. Però no en tenim l’exclusiva del maldestrament governatiu. A tot arreu del món en trobarem per triar i remenar de nyaps semblants, però el que em preocupa és que el comú denominador de la majoria de desastres correspon a una ciutadania amoltonada, que suporta més o menys estoicament les conseqüències dels mals governs, als quals fins i tot algunes vegades els hi riu la poca gràcia i els hi ratifica la confiança perquè els tornin a aixecar la camisa. 

dimecres, 13 de gener de 2021

BUSTIES ÈTIQUES PER DELATAR DEMOCRÀTICAMENT POCAVERGONYES

Fa quatre dies, com aquell qui diu, el conseller que vetlla per la transparència de la cosa pública, en Bernat Solé, ha donat llum verda a l’entrada en dansa d’unes “Bústies ètiques” i cent per cent anònimes, que el juliol passat el govern va aprovar per posar a disposició dels ciutadans amb vocació d’espietes, xerraires, delators o portafarcells – professionals o amateurs –, garantint-los la confidencialitat de llurs sospites o certeses sobre conductes que, al seu parer, tufegin en l’administració pública. Aquest diguem-ne rentat de cara de la sempre fastigosa delació, de tanta trista memòria quan se n’ha fet un mal ús, té un precedent legal en la legislació britànica, que en qüestió de controlar, evitar o perseguir comportaments poc ètics dels seus servidors públics o alts càrrecs en l’empresa privada, ha anat sempre unes quantes passes per davant de nosaltres.

Aquesta fórmula màgica anticorrupció s’anomena “wistleblowing”, que traduït vol dir “xiular” o “fer sonar el xiulet”, i estava admesa des de temps reculats per la més rància tradició anglosaxona, en donar dret els assalariats en general a denunciar llurs amos o capatassos que tinguessin comportaments amb els subalterns contraris a l’ètica. Més endavant, s’amplià aquesta “delació tova i anònima” a qui tingués reguards sobre la gestió econòmica de responsables d’empreses públiques o privades, destapant-se gràcies a les “confidències” de testimonis de càrrec irregularitats comptables que podien acabar en sonats escàndols financers. Envistes de l’èxit de donar facilitats a una versió “honorable” de la delació, el mètode el van copiar altres països, si bé amb resultats contradictoris a mesura que es va generalitzar l’afició a no mossegar-se la llengua, convertint llavors un discret i prudent xiuxiueig a cau d’orella, en les clàssiques “xivatades” a tall d’arrancar naps, que fan més mal que una pedregada. A França, per exemple, l’any 2005, es va haver de prohibir a dues filials de McDonald’s usar sofisticats sistemes informatitzats per “fer sonar el xiulet”, perquè eren tan descarats i invasors de la intimitat individual que d’ètics en tenien ben poc.

“Xiular” o utilitzar les “bústies ètiques”, doncs, pot ser una manera d’estimular l’honestedat i la transparència col·laborant els ciutadans anònimament a desemmascarar conductes tarades del seu entorn laboral, polític o social; el problema és que si se li agafa el “gustirrinin” a aquesta mena de permanent actitud “in vigilando” de manefleries, es pot caure en el parany maquiavèl·lic de convertir-se en una mena de “policia de barri” en l’empresa on es treballi o inclús en l’entorn social on es bellugui. I és que si aquesta predisposició a estar “al tanto” qualla en obsessió malaltissa, es podria fregar el límit de l’ètica. Algunes multinacionals obliguen els seus executius a signar un contracte conforme coneixen el codi ètic de l’empresa, que a la pràctica és ambivalent: compromet el contractat a revelar les sospites sobre qualsevol irregularitat de la qual tingui coneixement en funció de la seva feina, però, a la vegada, protegeix l'empresa de quedar esquitxada en la seva reputació sempre que convingui, amb una clàusula de “confidencialitat”.

En definitiva, tot molt asèptic! Però, oblidant massa sovint que l’exercici de l’ètica cal que no violenti mai la consciència individual, i moltes clàusules de confidencialitat, a la meva manera de veure, són abusives i provoquen conflictes morals d'interessos. No sé si l’experiència de les “bústies ètiques” donarà resultat i, de tant en tant, els promotors de la iniciativa a part de pescar morralla enxamparan algun peix gros, de manera que l'experimeny pagui la pena. De fet, no és negativa la tolerància institucional o em-presarial de la delació controlada al servei de l’ètica i la moralitat, ja que moltes vegades sense les pistes facilitades des de l’anonimat - ara no entrarem a analitzar si més motivades pel ressentiment o la revenja que per un sentit honest de responsabilitat -, mai s’haguessin descobert i desmuntat escàndols com el de la xarxa d’empreses que produïen a gran escala sabates esportives explotant la mà d’obra de criatures i dones, o les exportacions massives de carn hormonada. Tanmateix, malgrat s’ha de reconèixer que algunes clàusules de confidencialitat han servit per tapat tripijocs i martingales consentides, vés a saber si en la guerra contra la corrupció és millor conformar-se guanyant de moment batalles puntuals, a l'espera de la victòria definitiva per més endavant. 

dimarts, 12 de gener de 2021

EN PLE SEGLE XXI, QUAN LA TECNOLOGIA ENS SURT PER LES ORELLES, ENS ACOLLONIM PER UNES ELECCIONS?

Francament, dec ser molt burro però hi ha coses que no les entenc; o potser és que les entenc massa i encara em treu més de polleguera constatar-ho. Que un país, que porta no sé quantes setmanes amb la governança empantanegada perquè els socis de govern estan a matadegolla, no pugui consultar la ciutadania per encarrilar la situació i començar a anar per feina fent foc nou, em sembla que no fa de bon entendre. Que el poble, en qui diuen resideix el poder, no pugui en un moment donat decidir qui l’ha de governar per sortir d’un atzucac polític o administratiu, representa un colossal esguerro i una prova d'impotència de la maquinària democràtica. Ara bé, encara resultaria més imperdonable aquesta deixadesa quan, mitjançant la telemàtica i la tecnologia que ajuden a fer miracles, no s'hagués trobat una solució perquè el poble pogués decidir en qui diposita la seva confiança per governar, engiponant amb ambició i imaginació un sistema alternatiu i tan fiable com anar a dipositar personalment la papereta a la urna.

Quan es vol, bé que es troben solucions imaginatives per resoldre inconvenient sobrevinguts, de tanta alta volada com organitzar reunions de capital importància econòmica, financera i política mitjançant videoconferències, o que qualsevol usuari una mica eixerit pugui gestionar el seus comptes bancaris on line des de casa, fer-se la declaració de renda, estudiar una carrera universitària des d’aules virtuals, o fer diagnòstics compromesos, inclús intervencions quirúrgiques delicades, des de quilòmetres i quilòmetres de distància. Que no m’expliquin, doncs, sopars de duro! Quan algú des de temps reculats fins avui dia s’ha entestat en aconseguir quelcom, per impossible o inversemblant que semblés d’entrada, sempre ho ha aconseguit. Per aquesta raó ahir es va anar a la lluna i avui s’organitzen caps de setmana a plataformes espacials. I sense anar tant lluny, quan els clubs de futbol, per a no ensorrar-se en la misèria han decidit continuar les competicions, malgrat fos a porta tancada per a no perdre les momes televisives i les comissions de les apostes, se n’han sortit amb una mà lligada a l’esquena.

Quan la defensa d’interessos econòmics ha requerit tossuderia, s’han inventat les mil i una per vèncer els obstacles. El passat cap de setmana, en ple temporal de neu a la zona de Madrid, la lliga professional de futbol com que hi tenia tot l’interès del món en complir el calendari compromès, va llogar un parell de dotzenes de taxis per traslladar jugadors des de les seves cases a l’estadi i que el partit pogués començar a l’hora prevista. En canvi, com que des de la comunitat de Madrid o des de la seva alcaldia no hi devien tenir tant d’interès com els futboleros, els sanitaris es tingueren d’apanyar pel seu compte, alguns trepitjant neu una bona estona, per arribar als hospitals. És la diferència que hi ha entre tenir interès en una cosa o que tant se te’n foti.

Si realment es vol aconseguir un objectiu amb prou obstinació, la majoria de les vegades s’aconsegueix buscant les eines i les complicitats que calgui. La imaginació creativa, la iniciativa infatigable i la tossuderia a prova d’entrebancs troben sempre “la manera”. El problema, en la qüestió de les eleccions al Parlament de Catalunya, és que el govern no s’ha plantejat mai davant d’aquest repte electoral, “com fer-ho possible” enmig d’una pandèmia, sinó que no ha parat de preguntar-se si amb una pandèmia pel mig era recomanable cridar la gent a votar. Si s’hagués optat per buscar alternatives al vot presencial, aprofitant tots els mitjans tècnics a l’abast, de ben segur que la incògnita ja estaria resolta. Perquè d’eines i de mètodes logístics en sobren en cas d’haver-s’ho proposat en serio i amb temps. Un país en ple segle XXI no es pot quedar parat perquè ningú s’ha pres la molèstia de buscar alternatives al vot únicament presencial. Que n’hi ha i moltes, però no es poden improvisar d’un dia per altre, sinó que calia pensar-hi mesos abans amb calma i temps per explicar-ho.

Però que no s’ha tingut interès, això és evident i segurament aquest divendres es prendrà una decisió que, sigui quina sigui, serà un nyap. Si s’ajornen les eleccions, a més d’error serà un fracàs de la imaginació i un menysteniment de les possibilitats alternatives; si es manté la data del 14-F sense apurar totes les ajudes tècniques per no dependre del vot presencial, a més de cometre un error lamentable es privarà del dret a decidir a una part important del cens, que ho podria fer si s’haguessin previst amb temps les solucions possibles. Una d’aquestes possibilitats, el vot per correu, a part de la publicitat institucional poca cosa més s’ha fet per explicar-lo i motivar-lo. Els partits polítics a penes hi han insistit amb la vehemència com s’impliquen quan volen aconseguir objectius que els interessen. La gran pregunta és, a la meva manera de veure, a qui aprofita que les eleccions s’ajornin?

dilluns, 11 de gener de 2021

EL DINER NO DONA LA FELICITAT, PERÒ AJUDA A COMPRAR-LA

 Abans de decidir si aquesta proposició és certa o falsa, segurament caldria preguntar-nos si la felicitat és com una mercaderia, que es pot comprar a pes. O qui sap si encara hauríem d’escardar més fins a definir, què entenem per felicitat. Si ho féssim potser arribaríem a la conclusió que entre el diner i la felicitat no hi pot haver cap cordó umbilical que faci que la felicitat depengui de tenir diners. Es poden tenir diners a cabassos i ésser un colossal desgraciat; igual com pot passar el contrari, i de fet passa més del que ens pensem, que molts pelacanyes sense ni un ral són la mar de feliços. Llavors, en què quedem? Si la felicitat no té preu ni està en venda, l’enunciat de la reflexió d’avui seria mentida, oi?

 No obstant això, de les prèdiques moralistes que em desconcerten més per la seva hipocresia, però que a la vegada em fan més gràcia pels posats dels predicadors quan les exposen, són aquelles que els mestres-tites de torn reciten com cacatues una mena de sermó aprés de memòria, tractant de convèncer la parròquia més influenciable amb les frases fetes i rodones, que tenint les butxaques ben plenes hom no és necessàriament més feliç que el que metafòricament no sap ni on caure mort, perquè el diner no dona la felicitat. I em fa gràcia, perquè a cap dels que s’esgargamellen repetint aquest mantra a tort i a dret, tot i que se’ls hi nota d’una hora lluny que no se l’acaben de creure l’argument, estic convençut que no arrufarien pas el nas si els plogués de sobte del cel un sac ple de quartos, inclús si fossin de pares desconeguts.

 És a dir, no acabo de veure clar i autèntic que els apòstols de la doctrina que nega la influència del diner en ser més o menys feliços, es facin l’estret quan es tracta de beneficiar-se d’un grapat de pela llarga, encara que sigui a cop de colzes i arrambant, com si fossin adversaris els que van al darrera del mateix objectiu, se’n digui com se’n digui: augment de sou, de categoria, d’estatus social... A més a més, per si de cas algú s’ensuma que a vegades el diner que es guanya tan fàcilment tufeja, recorren a un altra mantra per tranquil·litzar-se la consciència i matar el cuc escrupolós: els calers no tenen color, ni ideologia. El diner és diner i prou, i només serveix per comprar coses, persones i sobretot poder.

 Però, el problema dels poderosos, dels rics, dels que van forts d’armilla en definitiva, és que hi ha persones que no es deixen comprar encara que s’asseguri que tothom té un preu, i coses que no es poden comprar per molt diner que es remeni, com ara la salut, el bon caràcter, l’amistat a proba de bomba, l’amor massís i, sobretot, la felicitat. Tanmateix, reconec que el diner dona seguretat i allunya la por davant situacions imprevistes, en determinades circumstàncies sobrevingudes, més o menys excepcionals. La qüestió, però, és si sentir-se segur és la sensació més propera a la felicitat. En què consisteix, llavors, la felicitat? En sentir-te segur de que no et pot passar res perquè tens els ronyons ben coberts?

 La pega és que quan comences a descabdellar preguntes com aquestes, de seguida se te’n plantegen moltes altres, per exemple: ¿es pot ésser feliç si a tu no et falta de res, però saps que a la teva vora o a quilòmetres de distància, tant li fa pel cas, n’hi ha molts que són com tu però menys afortunats? El problema de filosofar és que les reflexions mai s’acaben i moltes preguntes queden sense resposta, o bé la resposta que s'intueix com la correcta no és la que s'esperava. Com avui, que potser ja no estem segurs de que amb diners és pugui comprar la felicitat. La qüestió és si aquest dubte, ens fa sentir infeliços, tristos i dissortats, perquè perdre la fe en “el diner” ha de ser molt dur per qui tota la seva vida s’ha arrossegat com un gos darrera l’os de la felicitat, que li han dit podien comprar els rics.



diumenge, 10 de gener de 2021

NO HI HA PARAULES INNOCENTS, SEMPRE ES POT FER MAL SENSE VOLER

 

 Ja ho tenia clar, però després de penjar la reflexió d’ahir ho tinc més palès que mai. Sense cap mena d’intenció de menystenir ningú vaig utilitzar una paraula que col·loquialment l’he sentit emprar sense fer-ne escarafalls moltes vegades, “castellanufos”, simplement com a llicència literària més aviat simpàtica, potser amarada sense cap malícia de certa “picardia”. Com que no la vaig escollir expressament per ofendre, Déu me’n guard!, em va saber greu que algú es disgustés i em retragués amb la confiança dels amics que, pel mateix preu, podia haver escrit “castellans” enlloc de “castellanufos” i tots tant contents. No vull pas defensar l’ús d’aquesta paraula ni molt menys entrar en cap polèmica semàntica, francament reconec que per molt que ens creguem que les paraules són innocents, irrellevants o acromàtiques, si és que fan mal a la sensibilitat de qui les llegeix o les escolta, encara que s’hagin dit o escrit en un context d’espontaneïtat sense intenció de ferir, no s’ha de fer veure que no importa i que a qui no li agradi que s’hi posi fulles.

 De cap de les maneres. Vés a saber quantes perspectives de negocis, de tancar pactes o de consolidar una bona amistat se n'han anat en orris per culpa d’una paraula mal dita o mal entesa. De malentesos els conflictes en van tan plens com l'infern de bones intencions , raó per la qual cal aclarir-los i, si cal, rectificar-los sense que caiguin els anells. No serveix d’excusa per a no desemboirar el mal efecte d’una expressió massa desimbolta, juganera o entremaliada en un moment donat o de rectificar-la planerament, al·legar que qui s’ofèn per qualsevol cosa potser és que té la pell massa prima. Si desitgem canviar el món perquè les complicitats s'imposin als recels, hem de ser conseqüents amb aquesta mena de principi de no bel·ligerància dialèctica i donar tantes explicacions com siguin necessàries, inclús del sentit de cada paraula si convé, per evitar mal rotllos o, simplement, perquè ningú us pengi cap etiqueta de “frívol” amb la manera de dir les coses. No hi ha res pitjor per esquitxar la credibilitat d’una persona, que pel simple malentès d’una paraula en concret, la resta del que digui en endavant estigui tacada per la susceptibilitat o per la sospita de busca-raons.

 Potser els que seguiu aquests blog des de fa temps recordareu que més d’una vegada he recomanat no anar-vos-en al llit sense desempallegar-vos primer dels malentesos que degut a una paraula imprudent, indiscreta o poc escaient en un moment donat, hàgiu pogut congriar en el vostre entorn social, sobretot si han afectat persones que us aprecieu. I no doneu per fet que els aclariments són senyal de debilitat, “fer les paus” sempre obeeix a un rampell de valentia que no pas pugui ésser considerat un símptoma de coquinesa o d’inseguretat. Sóc conscient que a vegades, sobretot els escriptors solem caure massa sovint en aquesta temptació, perquè potser és una tendència que hem aprés dels francesos – veieu, en un context distés potser tibaria de la paraula “gavatxos” enlloc de francesos -, d’èpater les bourgeois amb paraules diguem-ne descarades, cridaneres, ocurrents, vulgars o inclús de doble sentit, de les quals prevenim el lector vacunant-les de possibles malentesos immunitzant-les entre dues cometes.

 Però si malgrat prendre aquestes precaucions, algú continua sentint-se dolgut soc partidari de desfer el malentès quan més aviat millor, ja que al cap i a la fi aquesta vida són quatre dies i no val la pena de perdre ni un minut estan emprenyats. Sobretot, quan sigui per un malentès. A vegades, com avui en el meu cas, desfer un malentès pot aprofitar-se per atendre el compromís d’escriure la reflexió quotidiana. Guardeu-vos del fred i animeu-vos pensant que dimarts la climatologia ja dona un tomb a millor; però, penseu també que això que nosaltres considerem una millora – que no glaci, que surti el sol i que torni l’escalforeta -, a pagès pensen que valdria la pena que durés una mica més, sense fer mal, perquè la terra s’assaoni de cara a la propera collita. 

dissabte, 9 de gener de 2021

ALBA VERGÉS, EM VOLDRIEU DIR SI VAIG BÉ AMB EL MEU COMPTE DE LA VELLA?

 

 Vagi per endavant, senyora consellera, que com diuen els “castellanufos”: “no le arriendo la ganancia”. És a dir, que la seva responsabilitat - no escollida sinó sobrevinguda -, no li envejo i, en canvi, l’admiro per com s’hi ha esforçat des del primer moment per “estar a l’altura” del càrrec. Per tant no m’entengui el que a continuació li diré com una crítica, sinó simplement com una puntualització o si li sembla millor, com un prec d'ajuda per treure’n l’entrellat del compte de la vella que m’he engiponat arrel del que li vaig sentir dir ahir, fent servir la marató com a metàfora en relació als objectius de la campanya de vacunació, assegurant que si es pot mantenir un ritme de deu mil vacunes punxades per dia ja es pot considerar una bona velocitat de creuer. Jo sóc d’aquella generació que per entendre'm en qüestions delicades, sobretot si hi ha números per entremig, prefereixo recórrer al compte de la vella que no pas a les computadores. Me'n refio més dels dits de la mà.

I vet aquí que començant a comptar amb els dits, i una petita calculadora de butxaca per verificar els resultats, m’he fet un em-bolic. I com que en repetir les operacions vàries vegades sempre m’ha donat el mateix resultat, he pensat que potser alguna dada l'havia entès malament perquè no em doni, ni per aproximació, el resultat que en encetar la campanya de vacunació vaig entendre que era l’objectiu del nostre govern: que aquest estiu tindríem vacunat pràcticament el 70% de la població susceptible d’infectar-se del cobib-19. Posteriorment, he llegit que els experts, inclosa la pròpia OMS, estimen que per aconseguir l’anomenada immunitat de ramat hauria de vacunar-se quasi el 90%. Però és igual, quedem-nos amb el 70%. Segons dades facilitades per l’Indescat en data 1 de gener del 2020, la població catalana sumava 7.722.203 persones. Si li restem el 1.579.075 corresponent a menors de 18 anys que, en teoria, no han de vacunar-se, ens queden 6.143.128 persones immunitzables, el 70% de les quals són 4.300.190 persones netes.

Si donem per bons els anteriors càlculs resulta, senyora consellera, que a raó de deu mil vacunes per dia, necessitarem 430 dies per assolir aquest 70% vacunat. És a dir: que fins per sant Josep de l’any vinent no ho aconseguirem. Però, esclar, aquest compte de la vella no és correcte, perquè s’ha d’afinar amb la correcció que correspon afegir-hi al còmput la segona dosi de reglament als 21 o 28 dies de la primera punxada, la qual cosa vol dir que pràcticament des del segon mes de subministrar la primera dosi, aquella cadència de deu mil dosis diàries s’haurà de multiplicar per dos si es que no volem que ens surti barba. En fi, vostè comprendrà que després de repassar una dotzena de vegades el meu compte de la vella estigui fet caldo i, francament, alarmat davant la perspectiva que a començaments d’estiu d’enguany no hàgim fet els deures i estiguem en condicions de recuperar sinó tota, una part considerable de la normalitat social, comercial, empresarial, cultural, etcètera, etcètera...

I és que si no falla el meu compte de la vella, per aconseguir immunitzar aquest 70% mínim de població en 180 dies, necessitaríem augmentar el ritme de les punxades a 50.000 per dia, comptant la segona dosis de recordatori, que si fa o no fa és que havien explicat vostès de bon principi. Ja em faig càrrec que a la "velocitat de creuer" que anem, aquest objectiu el podem considerar utòpic, però, ¿s’ha plantejat en quina situació quedarà l’economia del país si a l’estiu vinent encara estem amb el toc de queda, les restriccions de mobilitat i la meitat de les vacunacions per fer? És per això que, a la meva manera de veure, crec sincerament que s’hauria de deixar de perdre el temps marejant perdius que ara com ara no toquen i vés a saber si interessen a ningú, i posar tots els esforços, energies i sinèrgies a assolir l’objectiu que és prioritari, deixant-se de picabaralles inútils amb els veïns i de romanços sobre qui sucarà el melindro a la xocolata electoral i si l'independentisme sumarà o no el 50%, perquè l'única independència que necessitem avui és la del maleït virus, sense torbar-nos mirant-nos el melic o comprovant qui la sap més llarga.

Em sabria greu haver-li espatllat el dia amb aquesta reflexió, però cregui’m que si el meu compte de la vella és correcte, qui guanyi les eleccions el 24 de febrer és infinitament menys important que si el 30 de juny podrem dir: s’ha acabat! I si és que ja es veu que serà impossible que això passi, parlin clar d’una punyetera vegada i no facin volar més coloms prometent fites quimèriques, en part perquè quan el que convé es anar per feina, no es pot perdre el temps discutint “com ho farem” i qui es posarà la medalla, sinó posant fil a l’agulla colze amb colze amb tots els que tenen el mateix problema.

divendres, 8 de gener de 2021

APA VA, NO ENS ENFONSEM I PLANTEM CARA ALS PROBLEMES AMB EL CAP BEN ALT!

 Ens les van fotent pels descosits, des de tots els costats. La vacunació sembla que no arranca; la “Filomena” ens vol treure de polleguera; la factura de la llum i del gas farà més feixuga la tradicional clatellada de gener; aquell dròpol d’en Trump encara serà capaç de donar-nos un disgust, abans no el gitin a la paperera de la història; els emigrants continuen jugant-se-la per arribar a port i nosaltres ja no sabem què fer-ne ni on posar-los; els bancs d’aliments, cada vegada tenen més teranyines que reserves; els sanitaris, mossos d’esquadra, funcionaris en general i mestres es lamenten que no són prou colla per atendre bé les seves obligacions ... Prou, caraina! No en treure’m res de descabdellar la lletania de les penes, com si fóssim a cal Pupes. De cap de les maneres podem passar-nos tot el sant dia glopejant les barreges de fel, vinagre i ais!, que ens engargamellen des dels mitjans, perquè els empatxos de frustració no són bons de pair i, per tant, se’ls li ha de cridar l’alto com sigui.

Que aquests consells són més fàcils de donar que de prendre? No us ho creguéssiu pas, només es tracta de dona’ls-hi la volta als imputs tòxics i pensar que pocs pronòstics són irreversibles per sempre, ja que gairebé tots es poden perfectament capgirar si se sap com fer-ho i hom no s’arronsa esperant quin serà el pròxim calbot que ens espera. Per exemple, si la vacunació no arranca al ritme que hauria de fer-ho perquè a començaments d’estiu ja es pugui parlar d’immunitat de ramat, s’han de modificar planificacions, infraestructures, organitzacions i el que calgui fins que els números quadrin, superant esclar les deu mil dosis diàries de vacunes perquè amb una previsió tan raquítica no anem enlloc. I si la bruixa Filomena ens vol complicar la vida durant setanta dos hores, pensem que cada any per la setmana dels barbuts s’ha passat fred greu i que sempre ens n’hem sortit abrigant-nos una mica més i no fent-nos el pinxo, per no agafar a sobfe una pulmonia. I si la llum i el gas s’apugen, que serà una putada, per la mateixa regla de tres tornaran a baixar quan la temperatura es normalitzi. I per evitar que el paranoic d’en Trump ens esguerri la festa, els ianquis si volen tenen prou mecanismes legals per lligar-lo de mans i peus perquè no enredi més. En definitiva, que sempre hi ha solucions i alternatives per tot si es volen trobar de bona fe.

El que no podem fer és deixar-nos consumir per l’angoixa i el fatalisme. Ahir escoltava una botiguera de Platja d’Aro exclamar-se que mai s’havia vist una cosa com la d’ara. Vaig pensar: però què dius padrina? Esclar que no s’ha vist, ni ella ni ningú, perquè una pandèmia no passa cada dia, i per tant el que cal es adaptar-s’hi fent mans i mànigues per resistir dempeus. Si aquest esperit de sacrifici i de conformitat amb el confinament l’haguéssim tingut quan tocava, sense fer trampes ni jugar a cuc i amagar, avui no ens trobaríem en el malpàs en que estem empantanegats. Si haguéssim escoltat els experts i no ens haguéssim desmarxat pel pont del Pilar i el de la Immaculada, ni entestat en “salvar” el Nadal, la nit de cap d’any i les escapades a la neu al preu que fos, avui no estaríem a la quinta pregunta. Ep! Nosaltres i mig món, perquè tothom tenia pressa per desescalar, per engalipar les restriccions i per passar-s’ho bé amb l’excusa preferida dels hedonistes: que al cap i a la fi la vida són quatre dies. Per tant si estem on estem és, francament, pel nostre mal cap i, sobretot, per posar-nos tan difícil els governants de fer-los confiança, ja que malgrat fan el que poden i a qui fa el que pot en teoria no se li pot exigir més, es contradiuen tant sovint que enlloc de portar la iniciativa en aquesta lluita, sempre van a remolc dels capricis del virus. Conclusió: que a pesar del panorama tan depriment que ens pinten des dels informatius més o menys formals, i a través de les tertúlies els aixafa guitarres a preu fet, és possible redreçar el futur més negre posant-hi voluntat, imaginació i pebrots. D’altres més difícils ens n’hem sortit, o no? Però cal que no ens escoltem tanta xerrameca eixorca i ens concentrem més en les nostres conviccions. Si nosaltres no n’estem convençuts de sortir-nos-en amb el nostre esforç de cada dia, aleshores sí que tindríem mala peça al teler. 

dijous, 7 de gener de 2021

QUE PUTES QUE SÓN ELS PUTINS I TRUMPS D’AQUEST MÓN!

 

Els russos que resideixen a Sotxi, una ciutat banyada pel mar negre, gaudeixen gairebé tot l’any d’un clima molt més suportable que no pas els que viuen a la gèlida Moscou. Per aquesta raó, el president de Rússia, que no té un pèl de tonto, s’estima més estar-se en una ciutat de clima benigne que no pas als afores de Moscou, on fa un fred que pela, per molts abrics i casquets de pell amb que hom es protegeixi. El problema és que en plena pandèmia i enmig de crisis mundials constants, el president d’una primera potència no pot allunyar-se del rovell de l’ou del país sense que es faci malveure. Però, en Putin, que sembla que va néixer ensenyat per driblar totes les dificultats a base d’enginy i jocs de mans, també ha trobat la solució per passar-se la major part del temps plàcid a la vora del mar negre enlloc de en la glacera moscovita, fent una petita trampa a la llei de la ubiqüitat per aparentar que sempre despatxa des del punt neuràlgic del país.

Vet-aquí, doncs, que segons diuen les males llengües – naturalment desmentides des del Kremlin -, en Putin es va fer construir dos despatxos idèntics, bessons, quasi podríem dir que clonats fins al darrer detall de la decoració i dels complements, amb la finalitat que ningú que participi en una videoconferència o li escolti una declaració o una ordre enviada des de la seva taula de treball tingui el més mínim dubte que el seu president estigui treballant al seu despatx oficial de Moscou i no pas prenent el sol a la seva casa d’estiu de Sotxi. Aquest “rumor” que s’ha disparat entre els mitjans d’informació i del que inclús se’n fa brometa per internet, costarà d’esbrinar si es tracta d’una simple brama o si, realment, hem de parlar d’una murrieria més d’un d'aquests polítics totalitaris que són experts en despistar la ciutadania sense massa escrúpols. Però, el problema dels totalitaris que volen aparentar acceptar les regles de la democràcia per servir-se’n per fer-se amb el poder, és que sovint acaben ensenyant l’orella d’una manera o una altra.

Ara bé, mentre tot consisteixi en fer-se trampes al solitari o jugant amb les aparences com en Putin, alabat sigui Déu! El problema de veritat de que mentalitats totalitàries, políticament parlant, remenin per mitjans democràtics les cireres en llocs estratègics esdevé quan, com escolto per la ràdio mentre escric aquesta reflexió que està passant a Washington, el populista, ultradretà i supremacista Trump es passa de llest i de murri, aplaudint dotzenes dels seus desguitarrats i hiperventilats energúmens mentre assalten per la força el símbol de la democràcia nord-americana, el sagrat Capitoli, armats fins a les dents emparats per la segona esmena de la seva Constitució i, en la majoria de casos, “estimulats” per unes quantes dosis d’esperit de vi o de còctels d’herbes màgiques.

Des de tot el món democràtic i civilitzat s’han alçat veus indignades condemnant enèrgicament els fets, inclús molts dels antics simpatitzants del populisme radical del president americà li han girat l’esquena; només una altra mala bèstia com ell, en Bolsonaro del Brasil, i quatre ànimes de càntir ultres escampades pel món, han buscat subterfugis verbals per quedar bé amb la vianda al plat, però en el fons no tenim empatx de posar-se al costat d’en Trump. No sé si acabarem sortir-nos-en de les urpes de la pandèmia, però tinc clar que si ho aconseguim no serà gràcies a aquesta colla d’impresentables que, amb més o menys mà esquerra, tenyeixen la democràcia del pitjor dels totalitarismes: el dels llops que per arrambar amb el poder no dubten a disfressar-se amb pell d’ovella.

dimecres, 6 de gener de 2021

QUÈ LI DIRIA EL DIA DELS REIS D’ORIENT A UN REI QUE VA FUGIR A L’ORIENT

Dispensi que no el tracti de majestat perquè, apart de no creure que, en general, se’l mereixi aquest tractament, no tinc vocació de lacai per llepar-li les mans, acotant el cap. Dient-li senzillament senyor Borbó, i lo de “senyor” potser m’ho hauria de repensar, em sembla que ja en tinc de sobres per traslladar-li el que penso de la seva expatriació de pacotilla a un país on, cada dia d’estada, li costa tres dotzenes de salaris mínims anuals, tirant baix, dels espanyolets que es va rifar des de la més alta magistratura de l’Estat, durant quasi quaranta anys que li va instal·lar el gran dit del dictador. Ni li exigeixo ni li prego res, però em sembla que per respecte a allò que vostè va ésser i representar, i perquè un seu hereu ocupa la rectoria que li va traspassar quan vostè ja començava a no aguantar-se els pets, crec que hauria de tenir el gest de tornar a la Hisenda pública de l’Estat que va presidir, tota la fortuna que té presumptament repartida en paradisos fiscals o emmascarada en fundacions de tramoia, més falses que aquells duros sevillans de l’època del seu avi. I si tot és mentida, donar la cara i explicar-ho. Si com vostè mateix va confessar un dia havia tingut el “detall” de “regalat” a la seva concubina o mantinguda preferida, digui-li com vulgui, 65 milions d’euros en memòria dels “claus” que ella li va consentir, inclús quan ja era un carcamal, ¿no creu que hauria de repartir la resta de diners que va arreplegar indegudament, siguin milions o calderilla, entre aquells ciutadans a qui, pel que es va sabent, presumptament va “donar pel sac” durant tants anys?

Dispensi’m que sigui una mica groller expressant-me, però és que tots els “secrets” i “vergonyes” que li fan sortir de l’armari on els tenia arrambats, sobretot els referits als darrers anys de la seva monarquia, resulten francament tan escatològics – en el sentit que fan pudor de fems -, que em sembla que em puc esbravar amb unes quantes llicències de vocabulari enlloc d’usar perífrasis per dissimular i no ofendre la seva sensibilitat. I si li he dit que la proposta que li faig no vull que l’entengui ni com un prec ni com una exigència, és perquè si té algun interès en netejar el seu nom i restituir la seva borbònica dignitat prostituïda, li hauria hagut de sortir fa bastants dies del seu caparró el propòsit de rescabalar els perjudicats fins al darrer petricó del patrimoni indegudament adquirit, que va fer “volar” quan més dany li feia a un país ric però empobrit per culpa dels evasors de capitals, dels corruptes i dels defraudadors que s’han polit, entre altres coses, l’estat del benestar de la gent gran i dels discapacitats.

Dispensi’m, no li pregunto de quina xifra estem parlant quan ens referim al patrimoni escaquejat al fisc; m’és igual, mentre retorni trinco-trinco allò que no és seu, des d’allà on ho tingui “col·locat”. Pensi que fa quatre dies, amb motiu de la tradicional Marató de TV3, com cada any les aportacions recollides per a la recerca científica anaven des de varis milers d’euros de gent forta d’armilla, fins a donacions de cinc, quinze o vint-i-cinc euros de gent que malgrat passar-ho magra encara té la voluntat de contribuir amb el que pot per experimentar la satisfacció de sentir-se solidari. Quan falten tants recursos per tapar els forats de la sanitat pública, de la cultura o de l’educació, qualsevol aportació seria ben rebuda. Oimés si s’aconseguís recuperant els capitals evadits del país i vostè encapçalés, donant exemple d’ètica, una crida a tots els evasors i pocavergonyes que consideren una proesa “enganyar” Hisenda.

Pensi-s’ho bé, senyor Borbó, i no perdi més el temps vegetant en un país de l’Orient que no és el seu, tibant d’unes rendes que per molt que en sigui el titular legal, honestament no li pertanyen; perquè vostè sap i jo m’ho temo no provenen d’estalvis del sou oficial que, com a cap d’Estat, li pagàvem tots els espanyols perquè visqués com un rei vostè i la seva extensa família. Em faria immensament feliç, li dic de veritat, llegir a la premsa un dia d’aquests, millor demà que demà passat, que torna a casa amb per aclarir els seus comptes opacs d’una vegada i ajudar amb una crida al seny a tots els evasors a eixir de l’atzucac en que el seu país està embarrancat. No pateixi, que per moltes misèries que confessi a la seva edat no anirà a la cangrí; però, si se’n penedeix sincerament – no recorrent a frases tan hipòcrites i “campexanes” com: “perdón, no volverá a ocurrir” -, de les seves trafiques i fa les paus amb Hisenda no li garanteixo que l’aplaudim o que ens n’oblidem de les seves martingales, però potser netejarà el nom de la família, s’estalviarà de morí sol en un país estrany i, si és creient, que el seu Déu li perdoni els pecats després de picar-se el pit. Que el dia d’avui, dedicat a la santa innocència dels infants, l’ajudi a recuperar amb dignitat la seva. Li desitjo de tot cor, senyor Borbó.

dimarts, 5 de gener de 2021

EL MAL EXEMPLE DEL CARDENAL I DELS SEUS VIGILANTS

Sovint ens fem la pregunta de qui vigila el vigilants i ens sorprèn que la pregunta no tingui resposta concreta, suposo perquè algú va donar per suposat en un moment donat que qui té la responsabilitat de vigilar no pot ser vigilat, puix ha d’estar una mica per sobre del bé i del mal. Però, esclar, les coses no poden anar així, perquè tots som humans i tenim les nostres flaqueses i temptacions. Per tant, encara queda molt de camí per córrer per acceptar que la conducta dels qui consideràvem inviolables per defecte, tant pel que fa la seva vida privada com a les decisions públiques que prenguin no poden quedar fora de control. No és que la dictadura del “gran germà” s’hagi d’imposar indiscriminadament, però algú ha de vigilar que els alts executius, tant en empreses privades com en administracions públiques, hagin de passar comptes i puguin ser vigilats. Una vigilància, però, a la que no estaven sotmesos els cardenals, qui sap si perquè s’hauria considerat “pecat” dubtar de la integritat moral d’un príncep de l’església. Conseqüència d’aquesta “confiança a cegues” fou que, per exemple, el sacerdot Theodore Edgar McCarrick arribés a arquebisbe de Washington, i que malgrat els rumors que corrien sobre la seva immoralitat, el papa Wojtyla el promocionés a cardenal.

Abans d’acceptar el birret, va jurar i perjurar que ell, pobrissó, “mai havia tingut relacions sexuals amb cap persona, home o dona, jove o vell, clergue o laic”. I el papa se’l va creure, entre d’altres raons perquè en totes les diòcesis que va exercir de bisbe en Theodore va destacar per la seva habilitat recaptant dòlars per engreixar les arques del Vaticà. I això que els "rumors" de mala conducta eren bastant concrets: relacions amb un altre capellà, presumpta pedofília amb els seus nebots, posar-se al llit amb homes joves adults i amb seminaristes... El mes passat, però, el Vaticà va rectificar i va publicar el resultat d’una extensa investigació interna de més de 450 pàgines, que descobreix tots els enganys, mentides i encobriments que van permetre que un impresentable moral arribés a cardenal. L’insòlit exercici de transparència del Vaticà exculpa el papa Francesc de responsabilitat directa, però carrega fort amb Joan Pau II i Benet XVI, per haver mirat cap una altra banda. El desencadenant de la investigació fou una duríssima carta del nunci als EE.UU. - l’ultra-conservador bisbe Viganò -, acusant Francesc d’encobrir un cardenal.

En Viganò, quan treballava a la secretaria d’Estat, l’any 2005, ja va fer arribar a Benet XVI les seves sospites de conducta irregular del poderós arquebisbe nord-americà, suggerint obrir-li un procés canònic; però, el papa Ratzinger va tancar el capítol amonestant el seu cardenal que, en complir setanta-cinc anys ja s’havia jubilat de la diòcesi de Washington, “mantingués un perfil baix, pel bé de l’església”. Enlloc d’obeir-lo, però, el cardenal va anar fent el pinxo viatjant arreu i criticant a tort i a dret els vents d'obertura del nou papa argentí, fins que Francesc va convertir-lo en el primer cardenal degradat i reduït a l’estat laic, la pertinència més severa per a un sacerdot. L’actual secretari d’Estat del Vaticà, Pietro Parolin ha manifestat que espera que les conclusions de la investigació ara feta pública escarmentaran “tots els involucrats en processos semblants i els farà reflexionar perquè siguin més conscients de la transcendència de les seves decisions i, sobretot, de les seves omissions”.

A la meva manera de veure, però, costarà de fer net de tota la bugada mentre de sotamà segueixi donant-se empara – qui sap si per un sentit esbiaixat de “caritat cristiana” – a clergues, frares i algun prelat que arrosseguen a l’esquena també un feix de “rumors”. Ara mateix, a Paris es jutja l’ex-nunci a França, el bisbe Ventura, per abusos sexuals; però, s’ha deslliurat de la vergonya d’asseure’s al banc dels acusats al·legant els seus superiors que no es troba bé per viatjar, amagant-lo a Roma amb l’excusa de la pandèmia. Tanmateix, fa temps circulen informes independents explicant que l’església catòlica a Anglaterra i Gales va tapar durant dècades els abusos de sacerdots. I a molts altres indrets d’arreu del món, alguns no gaire lluny, s’ha fet mans i mànigues per salvar la reputació de “persones santes”, malgrat els “rumors”. Un paradigma de com la diplomàcia i el “savoir faire” vaticà recondueix els escàndols, n’és el cardenal australià Pell, cap gros de les finances de l’església, a qui el 2019 sentencià un tribunal ordinari del seu país a sis anys de presó per abusos sexuals, condemna que va anular el Suprem atenent els arguments de la defensa de defectes de forma i falta de proves. No me’n sé avenir que algunes de les persones que creuen estar per sobre del bé i del mal, no s’adonin que tard o d’hora la veritat sempre sura, per enterrada que estigui. Potser no sigui la reflexió més adient en plenes festes de Nadal, però ajuda a oblidar-nos de la pandèmia. Per cert, he llegit que el Vaticà és l’únic estat europeu que sembla ha aconseguit la immunitat epidèmica de ramat. Que bé, oi?

dilluns, 4 de gener de 2021

I DE LA GRATUÏTAT DEL 061 QUÈ, UN ALTRE BRINDIS AL SOL?

 El 12 de març de l’any passat, dos dies abans que entrés en vigor l’estat d’alarma – per cert, que el president vicari ens el va intentar vendre com un 155 encobert perquè ens cabregéssim i ens el miréssim de reüll -, el telèfon d’emergències 061 va rebre vint-mil trucades en un dia, el tiple que en una jornada normal, a conseqüència del pànic que ens havia agafat a tots en no saber exactament com reaccionar davant la pandèmia, basarda que en molts de casos es va traduir en acaparaments esperpèntics com de paper higiènic, guants, mascaretes o esperit de vi. No cal dir que en aquelles circumstàncies el 061 es va col·lapsar com les UCIS i, a més a més, tenint en compte els temps d’espera penjats de l’aparell fins aconseguir línia, de sobte vàrem adonar-nos que aquelles trucades no eren de franc. S’ha de reconèixer que el govern no va trigar a reaccionar i en un rampell, sense mirar-se prèviament cap estudi de viabilitat, el vicepresident Aragonés, en presentar el paquet de mesures de xoc per pal·liar els efectes econòmics del confinament total, va anunciar traient pit: “a partir d’avui, el 061 passa a ésser un telèfon d’emergència i, per tant, gratuït”. Però, ai las!, 98 dies després d’aquest solemne anunci, en decaure l’estat d’alarma del "gobierno", els usuaris catalans vàrem tornar a pagar trinco-trinco la factura del 061, fins avui.

A diferència del 112 que ha estat sempre gratuït perquè exclusivament atent emergències, el 061 és un servei – Salut respon – orientat a resoldre dubtes sobre símptomes no urgents o per connectar l’usuari amb l’ambulatori o centre sanitari més a l'abast on pugui ésser atès. Aquest mateix 061 és de pagament a la resta de comunitats i les tarifes oscil·len en funció de cada operadora. El gest de la Generalitat del març passat va consistir, doncs, en assumir el cost d’aquelles trucades perquè les companyies no les repercutissin als usuaris, determinació que no era cap estupidesa considerant que el 112 estava desbordat i es varen derivar part de les emergències al 061. Mai s’ha sabut quant li va costar a la Generalitat aquesta subvenció encoberta durant els tres mesos i escaig que va mantenir-la; però devia ser considerable, ja que varen tenir de tallar-la; fet que van aprofitar els llops de l’oposició per llançar-se’ls-hi al coll, i des de la bancada de Ciutadans inclús es varen escoltar insults pujats de to, com indignes o immorals.

Quin era el problema perquè la Generalitat es fes enrere? Doncs el de sempre: confondre els desitjos amb les realitats, o com diria en Pla, “menjar més amb els ulls que amb la boca”. L’executiu català havia calculat “a grosso modo” que la “llufa” rondaria el mig milió d’euros, però es varen quedar curts com sempre que prenen les decisions escoltant més els impulsos del cor que no pas les raons del cap. A part del cost directe de la diguem-ne subvenció, resulta que modificar les plataformes de facturació de les companyies per discriminar l’origen de les trucades al 061 per emergències s’estimava que costaria mig milió d’euros de torna. De manera que el govern, a través de la portaveu de les mil cares, la incombustible senyora Budó, va anunciar que “es buscarien fórmules”. Per altra banda, algú que filava més prim va insinuar que tenint en compte que el 061 formava part de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut, potser la Generalitat no era competent per establir-ne la gratuïtat unilateralment.

Sigui com sigui, aquests episodis puntuals acaben aflorant sempre la confrontació interna entre ERC i JxCat, la qual cosa no es bona ni sana per a la ciutadania. El conseller Puigneró, de Polítiques Digitals i Administració Pública, s’ha ocupat de fer de mitjancer amb les operadores i elaborar un escandall per a un projecte difícil d’encaixar en els calaixos exhausts de la Generalitat. Segons sembla, en els debats interns aquesta promesa de gratuïtat del 061 va ser considerada precipitada per alguns membres de l’executiu que s’hi referien com “aquell mort”. I malgrat el govern afirma que no hi ha renunciat a que sigui gratuït el servei, el cas és que el trencacolls financer, tècnic i legal fa més difícil de relligar-ho que un simple melic. Conclusió: quan es tenen responsabilitats de govern s’ha de rumiar abans de prometre, perquè els ciutadans som com criatures: quan ens posen la mel als llavis costa de renunciar-hi. O com diuen els castissos de Madrid: “lo que se da, no se quita”. Encara que això de no pagar per demanar auxili quan hom té un mal de ventre o per alleugerir els serveis d’urgències o els Caps, substituint una visita presencial per una trucada, no hauria de cobrar-se com un capritx.

 

diumenge, 3 de gener de 2021

SENYORS POLÍTICS D’ARREU DEL MÓN, TREGUEU LES GRAPES DE LES VACUNES!

 

En una cruïlla de la pandèmia que tot ens ho juguem a una carta, la d’aconseguir la immunitat de ramat que vol dir que s’hagi vacunat un percentatge determinant de la població, totes aquelles notícies contradictòries sobre la solvència científica de les vacunes s’haurien d’evitar i qui en faci córrer de mentides, per activa o per passiva, hauria de pagar-ho car. Però, per damunt de tot aquest safareig, el que no es pot tolerar de cap de les maneres és que dels dubtes i la confusió en tinguin la culpa les interferències polítiques per exemple en el timing de la recerca de les farmacèutiques i en la planificació dels calendaris de vacunació, segons les conveniències puntuals de qui remena les cireres, enlloc de seguir uns protocols científics consensuats amb tots els països i d’aplicació obligatòria.

El darrer escàndol s’acaba de produir al Regne Unit quan aquest polític despentinat i mentider (va guanyar el Brexit mentint descaradament ell i el d’ultradretà), anomenat Boris Jonhson, acaba d’anunciar que els britànics la segona dosis de la vacuna enlloc de punxar-la al cap de tres setmanes de la primera, com s’havia dit en principi, ara s’ha despenjat amb el ciri trencat d’endarrerir-la tres mesos. Els metges britànics s’estiren els cabells davant d’aquesta nova “pífia” del govern, i la comunitat científica de mig món no acaba de creure’s el que està escoltant. I el viròleg nord-americà Fauci, el màxim responsable de Sanitat als EE.UU. encara que hagi estat escarnit per cert per l’altre polític boig que 70 milions d'electors avalen que governi el país més poderós de la terra(?), en Trump, ja ha declarat que de cap de les maneres és pot retardar la segona dosi més enllà del 21 dies de la primera.

¿A què juguen els polítics? El mateix Trump no es va estar de pressionar descaradament els laboratoris de Moderna perquè tinguessin apunt la vacuna abans de les eleccions, perquè volia fer-la servir com argument per la seva victòria. I va amenaçar als membres de la Comissió Reguladora perquè no fessin el perepu-nyetes i donessin llum verda a la vacunació. La Comissió Reguladora europea també va rebre pressions de la mateixa Merkel perquè avencés una setmana la homologació de la vacuna Pfizer i es poguessin començar a punxar els braços dels avis europeus el 27 de desembre. I avui mateix ja l’han tornada a renyar, a la Comissió Reguladora del Medicament perquè diu que s’ho vol acabar de pensar si la vacuna d’Oxford reuneix tots els requisits, malgrat els britànics ja li han donat el nihil obstat. No parlem dels russos, que no se sap ben bé com s’ho han manegat per tenir la vacuna primer que tothom, després de fer servir de conillets d’índies als soldats del seu exercit i ara potser als pobres argentins que l'han comprat. I encara parlem menys dels xinesos, que fa setmanes estan punxant una vacuna tant miraculosa com misteriosa que en prou feines se'n sap res de com l'han manegada. Mentrestant, l’OMS no para de tirar aigua al vi demanant senderi, però com que de la en teoria màxima autoritat sanitària del planeta ningú en fa cas, la Borsa va enfilant-se cap amunt qui sap si pressentint que quan les aigües baixen tan tèrboles els especuladors fan els millors negocis.

L’altre dia reflexionava que fent el compte de la vella no em sortien els números del ministre Illa i, basant-se en els seus càlculs també alguns destacats responsables autonòmics, sobre quan s’hauria vacunat un 70% de la població. Ara, però, hem tingut dues sorpreses: la primera, que els científics rectifiquen els polítics sobre la immunitat de ramat dient que no s’aconseguirà fins que la població no estigui vacunada en un 90%. I en segon lloc, que després de la primera setmana de prova, les eufòriques previsions dels polítics ja han fracassat estrepitosament a tot arreu perquè ha fallat la logística més elemental. Ahir la consellera Vergés reconeixia problemes tant de pa sucat amb oli que fan caure l’ànima als peus. I la Comissió Europea, que tampoc li surten els números, ara diu que el problema ve de que esperaven que ja s’estiguessin distribuint-se vacunes d’altres marques, però com que les comissions reguladores se la decanten, segons els polítics que tenen tanta pressa, no es dona abast. Creieu que és seriós tot plegat?

S’ha dit repetides vegades i per part de molta d’aquesta gent que es fa callar tot i estar carregada de raó, que els polítics a qui les circumstàncies ha posat al front de la gestió d’una pandèmia sense precedents, fessin una cura intensiva d’humilitat i que abans d’obrir la boca es pensessin vint vegades el missatge, perquè la majoria de les vegades les seves declaracions contradictòries inclús amb les seves pròpies declaracions anteriors, fan més mal que una pedregada. Repeteixo que no els envejo la responsabilitat que tenen i que estic convençut que no sempre dormen tranquils, però perquè els respectem, els compadim i, sobretot, perquè ens els creguem, a la meva manera de veure, caldria que canviessin com la pell de la serp.

dissabte, 2 de gener de 2021

EL CONCERT DE VIENA I LA FESTA RAVE DE LLINARS

Ahir vàrem assistir des de la comoditat del sofà al tradicional Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena en un teatre buit completament. Els musics tocaven els seus instruments i el director es comportava com si la sala estigués a vessar de públic. Però era buida i aquesta buidor contrastava tant amb l’actitud de l’orquestra volent fer veure que tot era normal que, francament, l’espectacle despertava a la vegada sentiments de pena i d’esperança. De pena, en comprovar un exemple pràctic tan cruel de la “nova normalitat” a que estem abocats per culpa d’un virus burleta o venjatiu, vés a saber, que està fent la llesca a la humanitat sencera. I d’esperança, perquè malgrat aquesta realitat tan angoixant i tremenda encara queda gent que no es rendeix, que no tira la tovallola i que combat amb totes les seves forces per insignificants que siguin el segrest de la normalitat de sempre; això sí, prenent totes les precaucions i sense perdre la fermesa i la il·lusió, fent simplement bé allò que sempre han fet.

Contrasta, doncs, aquesta austeritat vienesa del concert de Cap d’Any amb la disbauxa, de concerts multitudinaris convocats a distintes ciutats del planeta, passant-se pel forro les recomanacions sanitàries. A través de les xarxes, només a Catalunya, aquests darrers dies es podien veure reclams de centenars de festes “particulars” provocant descaradament totes les restriccions imposades a la totalitat de la ciutadania. Algunes d’aquestes restriccions, obligant famílies, que tradicionalment durant aquestes festes entranyables aprofiten per veure’s i compartir els lligams sentimentals a l’entorn d’una taula ben parada, a resignar-se a modificar dolorosament les seves costums per por a contaminar o contaminar-se. Són incomptables els sacrificis que les famílies voluntàriament han fet per adaptar-se a la situació. En molts de casos, s’han viscut autèntics drames.

Però, mentrestant, l’escarni de la festa rave a Llinars del Vallés que fa trenta hores que dura i que les autoritats no s’atreveixen a tallar en sec. Les portades dels diaris catalans no en parlen d’aquest escàndol; només un dedica un gran titular a una festa semblant a la Bretanya francesa, com si a quatre passes de Barcelona no passés res. Els sanitaris estan que trinen veient com s’està gestionant des del govern la crisi en general i la repressió de les rebel·lies puntuals en particular.

¿Com podem sentir-nos tranquils i ben governats constatant que les mesures imposades per un govern que quan li convenia es repenjava en els “experts” per encolomar als ciutadans prohibicions dràstiques, ara passa dels clams públics de metges i epidemiòlegs perquè no s’endurissin les restriccions de mobilitat durant totes les festes? ¿Com podem sentir-nos segurs de tenir ben salvaguardats els riscs de contagi si la força pública es confessa incapaç de fer complir les prohibicions del govern? És cert que no es pot posar un policia a cada cantonada, però també ho és que les queixes dels veïns denunciant infinitat d’infraccions del toc de queda no tenen resposta adequada.

El que està passant a Llinars és de vergonya. Des de la conselleria d’Interior es diu que no desallotgen perquè hi ha tanta gent que es podria provocar una desfeta; això sí, diuen que “identifiquen” el personal i que obren expedients de sanció. Dues consideracions finals: des de que es va implantar l’estat d’alarma, el març de l’any passat, quantes sancions s’han cobrat? I una altra: un cop fetes les identificacions, s’han creuat amb d’altres arxius per comprovar quants d’aquests “identificats” ja estaven “identificats” abans en aldarulls antisistema o potser inclús en alguns tenyits de patriotisme de conveniència? Un govern incapaç de fer complir les seves ordres no pot dir que governa: simplement fa el paperot. 

dijous, 31 de desembre de 2020

AVUI QUE EL BARÇA SEMBLA QUE HAGI AIXAFAT MERDA...

 

 Sovint ens sembla que allò que ens està passant en un moment donat és el més gros que ens podia passar i que mai de la vida s’havia vist una cosa igual; però, normalment, quan arribem a aquesta conclusió pixem fora de test, perquè si garfinyem una mica el passat de ben segur trobarem precedents, inclús pitjors que els que ens atabalen avui. És el cas del Barça, que sembla no ha aixecat el cap des que els nois del Bayern l’escombressin de la Champions encolomant-li un sac de vuit gols. I com que sempre plou sobre mullat, s’hi ha afegit al desgavell esportiu la crisi social, l’econòmica i la mala-maror del vestuari. Però això no és res comparat amb el daltabaix que van viure els culers l’any 1931, després de perdre a Bilbao, contra l’Atlètic basc per 12 a 1, en el primer partit de la segona volta de la lliga.

 Després d’una llarga temporada de daltabaixos, la vergonya d’aquella dotzena de gols va causar a la culerada una veritable impressió. Ja feia temps que la salut esportiva del Barça anava de capa caiguda i un d’aquells mals traïdors que minen l’existència de mica en mica, s’havia apoderat del seu cos tècnic debilitant-lo cada dia més fins al punt de deixar-lo retut, aclaparat, exhaust, fent esforços de flaquesa i anant d’un camp a l’altre suportant les més cruels befes. La redacció del setmanari “EL XUT”, amb en Valentí Castanys al capdamunt, escrigué el 10/02/1931, una crònica del desastre que arrossegaven, que li manllevo i que si la llegiu detingudament, potser us cridaran l’atenció les coincidències entre aquella peripècia i la crisi actual:

 “... Vell, xacrós, desmillorat, com si enlloc de trenta-dos anys en tingués setanta, quan no pateix de la defensa, li fan mal els mitjos, i quan no li funcionen els davanters se li para el porter... En un club on els principals puntals del qual són un entrenador que cobra en lliures (163), un davanter centre que no actua, tres porters que el que no té un all té una ceba, un gran xutador que no xuta, una directiva dividida i un reguitzell de socis que només criden quan els resultats són adversos, és molt difícil d'endegar les coses perquè rutllin. I el més trist del cas és que aquesta vegada les coses estan tan malament que no creiem que hi hagi ningú capaç d’esbargir el temporal... La Junta ha dimitit perquè el club travessa una fantàstica crisi econòmica. Que no ho sabíeu? Doncs ara ja ho sabeu!. Es veu que la cosa està que bufa i no hi ha un pa a la post. I pensar que l’any passat teníem superàvit! I després del resultat de diumenge, ja em direu. Si el resultat hagués estat satisfactori, tot s’hauria arranjat. Però davant del 12 a 1 de Bilbao, no solament ha dimitit la junta i la comissió esportiva, sinó que en sortint del camp de Bilbao, vàrem dimitir tots els socis.”

 Un parell de dies després, “EL XUT” va repetir l'escarni publicant una esquela a tota plana, dibuixada per en Castanys i rematada amb una necrològica per sucar-hi pa: “... L’acte del sepeli tingué lloc a Bilbao i va constituir una manifestació de dol. Per davant del cadàver desfilaren els lleons del nord i totes les societats corals de Bilbao, cantant himnes funeraris i dipositant corones al peu de la seva tomba. Tota la població va sumar-se a la manifestació i els comerços varen tancar les portes amb tot i ésser dia festiu. Els vells aficionats ploraven i s’arrencaven els cabells. Entre les corones dipositades al peu de la tomba hi havia dedicatòries que feien venir llàgrimes als ulls: “A nuestro amado hermano azulgrana”. “Al maestro del fútbol”. “Al club de más brillante historial” … Cal que els socis se sobreposin a l’emoció i no imitin el capteniment de la junta. Han de mostrar-se forts en la dissort que mentre hi ha vida hi ha esperança. Segurament el cadàver serà embalsamat i el diumenge estarà exposat al camp de les Corts. Tan bo que era, i es va morir!”

 En descàrrec dels jugadors, he de fer constar que el 12 a 1 que van encaixar no és el rècord de sacs de gols arreplegats en un camp de futbol en un sol dia. L’Espanyol, a l’època que en Zamora jugava a can Barça i també anava de gairell, envià el seu primer equip a Manresa, que va endinyar als pericos un 25 a 0. Això sí, a l’equip de l’Espanyol no hi jugava cap professional i els mitjos ales de l’equip van confessar a la premsa de la capital del Bages que era la primera vegada que jugaven amb pilota grossa. En fi, amb aquesta ressenya amable vull encoratjar els socis del Barça recordant-los que d’aquella desfeta del 12 a 1 se’n van sortir i de la d’ara suposo que també ho faran, sobretot si guanya la presidència en Laporta, d'aquell crit valent: “no vamos tan mal!”. I a la resta d’amics i amigues del blog us desitjo un millor any 2021, i que no oblideu el 2020 perquè, malgrat tot, hi tenim un familiar, un amic o un conegut que s'hi va deixar la pell per culpa d'un virus. Per la meva part, tastaré el 2021 amb precaució abans de reprendre les reflexions dissabte o diumenge, a molt estirar el proper dilluns si trobo que és un projecte d'any dur de rossegar. Mentrestant, feu bondat i no sortiu de la bombolla aquesta nit. Però, malgrat tot, sigueu feliços!

dimecres, 30 de desembre de 2020

LA FALLIDA DEL BANC DE BARCELONA FA CENT ANYS, EL PRIMER CATACRAC DE LA BANCA CATALANA

D’aquí a Reis, per distreure’ns una mica de la pressió mediàtica centrada en l’evolució negativa de la pandèmia i del Reality Show de les vacunes, i a no tardar de les primeres esbatusses pre-electorals per reeditar “el procés”, mentre no en passi una de tan grossa que ens imposi reflexionar més seriosament, us proposaré rescatar de l’hemeroteca una sèrie de notícies de cent anys enrere o més que, a part de refrescar-nos i recrear-nos la memòria amb ullades del passat amanides amb sal i pebre, ens facin adonar que la història, amb més o menys matisos, sempre es repeteix per bé o per mal i que les pedres amb que ensopega la humanitat avui no són gaire diferents d'aquelles amb que ensopegava ahir.

Enceto aquesta petita entremaliadura amb una notícia econòmica que esdevingué durant les festes de Nadal de 1920, just ara fa cent anys: la fallida del Banc de Barcelona. Aquesta banca fundada l’any 1844, pionera de la banca espanyola, era la continuadora de la cèlebre Taula de Canvis o Banc dels Comuns Dipòsits. Va fer l’ànec degut a un forat de 1.543.527.675 pessetes. De totes les ressenyes que varen publicar-se a la premsa de època, he escollit precisament el glossari que el 30 de desembre de 1920 va escriure en Santiago Rusiñol, a la “l’Esquella de la Torratxa”. Per acabar-hi de trobar la gràcia i el petit sarcasme d’aquell escrit, cal tenir present que les referències que es fan al Banc de Barcelona com a la “Caixa dels senyors Esteve”, el que se’n fotia amb certa sornegueria del catacrac financer, era el mateix Rusiñol autor de la novel.la modernista de 1916, després popularitzada als escenaris de tot el país: “L’Auca del senyor Esteve”. El senyor Rusiñol glossà el catacrac bancari, amb aquestes paraules:

“... La sorpresa la degueren tenir el dilluns passat, d’endemà de sant Esteve, els senyors compte-correntistes, en assabentar-se que el més poderós, el més morigerat, el més acreditat dels Bancs de la nostra benvolguda Catalunya..., ai, que tinc!... ai, que tinc!... un gemec d’ànec quan fa l’ídem, i a suspendre pagaments, que és el més sagrat i reconsagrat que es pugui suspendre en aquest vall de suspensions, ara de garanties, ara de crèdits... El Banc de Barcelona, que era el caramull de l’austeritat, de la seriositat, de la garantia i de la solvència; després d’un segle d’ésser el parepedaç dels nostres aburgesats comerciants, ha caigut en el “faux-pas” d’una suspensió de pagaments, en una relliscada d’aquelles que encara que un hom se n’aixequi – quan se n’aixeca -, en resta consentit per tota la vida... Dilluns aparegueren en les façanes del Banc de Barcelona i sucursals corresponents, uns cartellets molt semblants que els que s’acostuma a fixar a les botigues: “cerrado por defunción, ect”, uns cartellets anunciant l’acord de la Direcció pres el dia abans, feliç diada de sant Esteve. Els cartellets deien: “Banco de Barcelona – Habiendo sido inútiles los esfuerzos realizados para contener la alarma inicia-da en nuestros cuenta-rentistas, el Banco de Barcelona se ve en la precisión de suspender sus operaciones de pago por algunos días, que serán únicamente los precisos para proceder a su reorganización y obtener los fondos necesarios que le permitan con plenitud de crédito y de disponibilidades, reanudar su normal funcionamiento” … Això ha passat en el Banc més “estevista” de Barcelona. Pobres senyors Esteves! I precisament el dia del seu sant”.

El tancament del Banc fou definitiu i la seva fallida va arruïnar moltes famílies, sobretot de petits i mitjans botiguers que, a diferencia dels accionistes i creditors tenien menys recursos per sortir-se’n. La desaparició del Banc de Barcelona, tanmateix, fou interpretada per tots els comentaristes polítics de l’època com a signe del fracàs de la burgesia catalana. Un segle després, el que en queda d'aquesta burgesia i les escorrialles de la menestralia passen per les mateixes angunies i encara que de botiguers amb mentalitat de “senyor Esteve” en queden pocs, el cas és que els comerciants i els autònoms – els “petits amos”, en deien fa cent anys, dels que gosaven després d’un llarg aprenentatge “plantar-se” per ells -, avui tornen a anar de bòlit estampits entre els estralls de la pandèmia, el consumisme globalitzat i manipulat pels "dotze apòstols", i les sortides d’estudi dels governants. La història d’avui ens fa adonar que les desgràcies no es poden allunyar cridant: tal dia farà un any!, perquè ni que en passin cent, la història sol repetir-se sempre, i el problema és que la gent enlloc d’haver escarmentat i aprés de l'experiència, sovint es deixen arreplegar amb els pixats al ventre. 

dimarts, 29 de desembre de 2020

ELS ESCANYAPOBRES NO RESPECTEN MAI CAP TOC DE QUEDA

Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorren darrerament no només els polítics i els comunicadors sinó també gent normal i corrent, per trobar paraules sense arestes ni complicacions que ajudin a no prendre mal. Un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però, malauradament, resulta que segons vaig observant molts dels que miren tan prim amb el vocabulari, en realitat només procuren no escaldar-se la llengua amb mots massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar la formula “retallades a l’estat del benestar” com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i menys escandalosa que parlar clar i qualificar, sense pèls a la llengua, d’escanyapobres els que no tenien manies per justificar l’austeritat pressupostària, encara que fos tan selectiva que era evident que els peixos grossos mai llepaven i sempre tocava el rebre a la morralla.

L’estat del benestar no és quelcom eteri, ni gairebé celestial, ni un retorn a ports pagats i com a fills pròdigs a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè no se sap del cert que ningú hi hagi viscut mai, però on s’especula que es respecten els drets de totes les persones pel sol fet de ser-ne, on tothom té garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida, sense restriccions en funció de llurs capacitats. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, en aquell paradís estarien condicionades pels recursos econòmics o per les influencies de que cadascú disposés, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda tothom tindria accés a la seva parcel·la de benestar, partint de la base que aquells que més recursos tinguessin contribuirien proporcionalment més perquè els justos d’armilla poguessin sobreviure a les malalties i no estiguessin condemnats a vegetar en la misèria i a morir-se sense dignitat.

Considerant, doncs, l’estat del benestar com un dret i no com un favor, em semblaria just que a tombar de l’any 2020 deixéssim de parlar de “beneficiaris” per referir-nos als que han de repenjar-se o tibar per pura necessitat dels serveis socials, i que l’estat del benestar no acabés sent una trista repartidora d’obres de misericòrdia, porta a porta. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no renunciar als seus privilegis de sobresous escandalosos com alts executius o a les seves minutes de professionals de moda entre l’establishment més selecte, o a ocupar rectories públiques sempre tan ben recompensades que són acaparades a dojo i amb cobdícia, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres estampada al front. Perquè, en definitiva, potser va sent hora de no deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només persegueixen tapar-se vergonyes. Els únics perjudicats sempre per les anomenades polítiques d’estalvi i d’austeritat, com les que ens esperen en quan enterrem el maleït virus, són els pobres i no només els de solemnitat que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó també i sobretot els que van en camí de convertir-se’n, de pobres, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable d’una classe mitjana devaluada.

I el que més tufeja és que tant els executors com els ideòlegs de les polítiques econòmiques en capella de ser aplicades en quan ens vegin una mica les orelles, obligaran els mateixos sectors de ciutadans indefensos i vulnerables que sempre tenen les de rebre, sigui per un virus o per una retallada, a estrènyer-se el cinturó, justificant-ho com una mesura assenyada, adequada i convenient pel “bé comú”. Avui mateix, per exemple, com que el Banc d’Espanya i els lobys de l’Ibex-35 remugaven que apujant el salari mínim s’empobriria la societat, el govern “d’esquerres” decidirà no tocar-lo; i des d’alguns cenacles de panxacontents s’està congriant sibil·linament i amb cinisme un estat d’opinió catastròfic envers el futur del sistema públic de pensions; i els mitjans d’informació col·laboracionistes es fan ressò dels desnonaments i de les ocupacions de finques des de la perspectiva del drama humà i de l’incivisme per commoure o seguir la beta el lector, però sense explicar, arribant fins al moll de l’os, perquè continuen passant aquests disbarats i quants escanyapobres hi ha al darrere movent els fils. Quan s’acabi la pandèmia em temo que els vulnerables i els indefensos, socialment parlant, continuarem estant a mercè dels escanyapobres de tota la vida, mentre tot plegat no giri com un mitjó. I per més pena, ja que "els novios" s'han quedat sense l’Armando Manzanero que els hi cantava un bolero tan edulcorat i fals com l'estat del benestar, ja que el virus l’ha convertit en la víctima no sé quants milions de la pandèmia.