Follow by Email

divendres, 3 d’abril de 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol novè


9
Just quinze dies després d’aquella primera carta, vaig rebre’n la segona. Per casualitat, tampoc aquell dia quan el carter trucà ningú més de la família, llevat de mi, s’ensopegava a casa; en conseqüència, també em vaig estalviar de donar-ne explicacions a la mare o a l’àvia. En quan a la Teresita poc em preocupava perquè en servir fora de casa, les poques vegades que estava al pis com aquell matí, solia trastejar fent endreça com si sentís ploure, de manera que sempre que li preguntàvem si havia sentit els crits que tot sovint s’escoltaven per casa quan hi passava l’oncle, preferia fer veure que venia de l’hort; ben a l’inrevés de l’àvia, que d’ençà de les capelletes que es tenien l’avi i el pare, era com si li voltés una mosca pel nas i no parava de burxar-me.
- Te la varen llegir la carta d’en Mauro? – m’insistia cada dos per tres, sense donar-se mai per la pell davant la meva inalterable arronsada d’espatlles.
Agafat de sorpresa la primera vegada que m’ho va preguntar, em vaig escapolir com vaig poder de donar-li una resposta concreta, però no crec pas que la meva fugida d’estudi li fes peça. Per aquesta raó, vaig decidir que si mai més me n’arribava una altra de carta i m’ho podia muntar, no en faria pas ni cinc cèntims a ningú. Per tant, a resguard del meu dormitori, doncs, vaig empassar-me el contingut de la que acaba de rebre fins quasi aprendre-me-la de memòria, i després la vaig desar perquè no me la trobessin. En Mauro, seguia relatant-me les seves aventures; però, francament, no sé pas si ho feia com aquell que s’esbrava amb un amic o més aviat era com si es confessés amb un confident.
Encara n’hi va haver una tercera, de carta, dos mesos després de la primera. Aquesta vegada, però, no vaig tenir tanta sort i va anar a parar directament de les mans del carter a les de l’àvia, que va afanyar-se a estripar el sobre, malgrat com de les anteriors jo n’era l’únic destinatari. Quan en arribar a casa vaig trobar la pobre dona esperant-me al replà, prement el sobre als dits, em va caure l’ànima als peus pensant que havia descobert la conxorxa amb que la férem gabiejar i beure a galet; però, vaig recobrar el bleix quan la vaig sentir apressar-me: - Afanya’t maco, que ens ha tornat a escriure en Mauro i no li entenc ni un borrall de la seva lletra; me la pots llegir, tu?
Afortunadament, la recargolada cal·ligrafia del cosí i la poca traça de l’àvia enfilant lletres, ens estalvià d’un bon terrabastall. Amb tota la parsimònia del món, vaig fer veure que m’esforçava per desllorigar el trencacolls cal·ligràfic, quan en realitat amb semblant martingala només intentava guanyar temps per fer-me’n càrrec a grans trets del que deia i, tot seguit, improvisar-li una versió descafeïnada. Des de bon començament, però, vaig comprendre que de les tres cartes que en Mauro havia escrit fins allavonces, la que tenia entre mans era, precisament, quina menys li convenia a l’àvia de llegir, ja que li hagués costat de pair, llamp me mau! Jutgeu-ho vosaltres mateixos:
“Aquesta nit hem descansat a Zeluan, al peu de l’alcassaba, fins a dos quarts de cinc del matí, que ha tocat diana. Quan ens han manat avançar cap a la posició que havíem d’ocupar després de fer-ne sortir els moros, serien ja prop de les sis puix començava a clarejar. Ens conduïren per un terreny que semblava un rostoll de grava, que ens fatigava més del compte i ens adoloria de peus; sobretot a mi que ja no tinc mitjons ni botes de recanvi, i les espardenyes se m’han fet tan malbé que de no haver-me-les reforçat amb un tros de filferro, que en previsió sempre duc a la butxaca, hauria acabat descalç. Per acabar-ho d’adobar, una de les mules al meu càrrec, tossuda com ella sola, se m’ajeia cada quatre passes i he necessitat treure el geni per convèncer-la de no fer més l’ase. En resum, que estic desfet. Avui els fusellers no han engegat ni un tret perquè quan hem arribat a la posició que en teoria havíem de desallotjar, encara que fos amb un esclop i una espardenya, ja no hi quedava ningú per matar ni per fer presoner. Per abeurar les mules hem hagut de travessar camins on a cada pas veies cadàvers estesos a terra. El tros que separa les cases del riu que hi passa a uns tres-cents metres, es trobava també ple de cossos abatuts. Bastants eren dels nostres, si fèiem cas dels uniformes esquinçats. Els cadàvers s’havien tornat morenos, no sé si torrats pel sol o empastifats pel llot; gairebé tots estaven sencers, menys un que havien esquarterat i tenia les plantes dels peus com foradades expressament. No sabria dir si era moro o cristià, però s’hi havien ben rabejat. La naturalesa humana diuen que s’acostuma a tot, Deu ser ben veritat perquè els que, com jo, temps enrere ens neguitejava veure un familiar o un amic mort, ara assistim impàvids al macabre espectacle de trepitjar cadàvers desconeguts, podrint-se a cel ras. Mira si me n’he tornat d’insensible, que a un soldat mort que m’ha semblat calçava el mateix número de peu que jo, l’he descalçat i li he requisat mitjons i botes. He vist que d’altres companys tan necessitats com jo, d’amagat feien el mateix. Arrossegant les mules que amb llurs potes sacsejaven indiferents els cossos escampats per terra, hem travessat la posició sense altra preocupació que la d’esquivar la pudor i les mosques. Els morts que podíem identificar com del nostre bàndol sense cap dubte, teníem l’ordre de carregar-los a les sàrries de les mules per emportar-nos-els a les nostres línies. Però n’hem deixat més d’un que de tan esbudellat no es podia arreplegar ni amb pinces”
Per consegüent, després de fer-me càrrec, horroritzat, de l’escena esgarrifosa que em descrivia, mentre plegava lentament el full dintre el sobre, li vaig encolomar a l’àvia un sopar de duro que m’havia inventat a corre-cuita, en quedar-me atrapat amb els pixats al ventre. No sé si se l’hagués acabat d’empassar l’embolada, però en tot cas la providencial aparició de l’avi em va rellevar del  pes de la responsabilitat d’ensarronar l’àvia d’una manera tan miserable. Li vaig endossar, doncs, sense cap recança, la patata calenta que m’estava cremant els dits, tot posant-lo en guàrdia amb una insinuant inflexió de veu, perquè estigués al cas de què s’estava congriant: - Ha tornat a escriure’ns en Mauro.
Aleshores l’avi, en captar la indirecta, amb tota la naturalitat del món va prendre’m la carta dels dits i es va tancar a l’alcova com l’altra vegada, sense dir ase ni bèstia. Em tem que aquest gest com d’indiferència o de fredor calculada, fou la gota que va fer vessar el vas:  l’avi, de dia no solia entrar-hi mai a l’alcova, si no era per alguna cosa greu, i molt menys passava el baldó per dintre, volent dir que no se’l molestés. Però, la malfiança retinguda a contracor fins allavonces, se li va recargolar a l’àvia en forma de nus a l’estomac, i sense que pogués reprimir més el despit que feia dies l’estava consumint, obrí d’una empenta la porta traient aquell punt de geni propi d’algú que n’està fins al cap de munt que se’l prenguin pel pito del sereno:
- Dóna’m aquest coi de carta del meu nét! Què us haveu pensat entre tots, que a la meva edat em mamo el dit com una ruca?
A l’avi, per arrodonir-ho, no se li va ocórrer res més que estripar la carta en quatre trossos, els quals va llençar-li enarborat a la faldilla, fora de si pel sobtat enravenxinament de l’àvia. Suposo que va tenir un mal moment, de fet ell mateix ho va reconèixer de seguida, agenollant-se per recollir les bocinalles de paper escampades per terra. Però el mal ja estava fet, i la saragata ja no hi havia qui l’aturés. L’àvia es va quedar un moment palplantada on estava i, a continuació, va arrancar a plorar amb un sentiment que trencava el cor, mentre es tapava la cara amb una punta del davantal, no sé si per dissimular els sanglots o per a no veure la fila que feia l’avi ajupit de quatre grapes per terra. Vaig ajudar-lo a alçar-se, i quan es va tenir dempeus, amb els bocins de la carta a les mans, es va abraonar a l’àvia, repetint una i altra vegada, tant o més trasbalsat que ella: - No t’ho prenguis així, dona; que el nano es troba bé.
L’àvia es va desfer com va poder de la barroera engrapada de l’avi, i sense deixar de gemegar, li va reprotxar amb ràbia que la volgués enganyar: - Si està tan bé, a què venia tota aquesta comèdia d’amagar-me les seves cartes? Al meu nét li n’ha passat alguna de grossa, m’ho ensumo, i vosaltres no voleu que jo en sàpiga res. Això és el que penso i no me’n fareu desdir pas, per molt que vulgueu encolomar-me garses per perdius!
Com si no n’hi hagués prou, l’oncle Joaquin es va presentar d’improvís enmig de l’esverament general. Des de les darreres raons que s’havien tingut, només treia el nas per casa si portava algun encàrrec de la feina, i un cop havia enllestit el que venia a dir s’esquitllava sense torbar-se ni un segon a fer-la petar. La majoria de les vegades, inclús, ni es molestava a pujar al pis, sinó que es limitava a cridar sense cap discreció el missatge que portava, des de baix estant de l'ull de l'escala.
Però, aquell dia es veu que amb el sarau que s’havia muntat a dalt ningú va sentir pujar, i un cop estigué dintre del pis va esmolar les antenes per tafanejar descaradament què coi passava de nou; una reacció, per altra banda molt pròpia del seu instint de fura. Jo estava tan pendent de les raons, que no sabria dir quanta estona feia que l’oncle hi era xafardejant a peu de porta, ni si havia escoltat com l’àvia les hi clavava barres avall a l’avi. El cas és que en veure’l, tots vam quedar tan garratibats que, fins i tot la ploranera se li va estroncar de cop a l’àvia, i l’avi, com si se li hagués aparegut un fantasma, s’encarcarà del tot per preguntar-li amb cara de pocs amics: - Què cony vols tu, ara?
- Només vinc a avisar-vos que demà us han canviat el torn: heu de formar a  trenc d’alba, que se li ha girat feina a la brigada.
I com si li requés d’anar-se’n sense tocar el botet, va afegir: - Apa, ja us deixo, perquè veig que volen baixos; no us n’estigueu d’esbravar-vos, que buidar el pap de tant en tant és molt saludable. Us ho dic per experiència, són les coses a mig pair que fan un racó i t’acaben fotent una cossa al fetge, si fas el carrincló badant.
L’oncle ja s’enretirava com havia dit, quan l’avi inesperadament el va aturar per demanar-li que s’esperés un moment. Allavonces l’oncle, tombant el cap el suficient per mirar-se son pare de fit a fit, el va advertir amb una mitja mossegada: - Si voleu dir-me alguna cosa val més que no comenceu buscant-me les pessigolles, perquè acabarem esgarrapant-nos com sempre, i ni a mi ni a vós ens convé fer-nos mala sang.
L’avi no va seguir-li aquesta vegada la beta provocadora, de tan trasbalsat com se sentia per l’escena d’abans amb l’àvia: - Només volia dir-te que el teu fill ens ha escrit; per si de cas t’interessa de saber-ho.
- Ja us les podeu ben confitar les mentides i excuses d’aquell dròpol. He que va anar-se’n de casa, quan li va rotar? Doncs ja està tot dit. I encara que m’acusi d’acceptar els diners que li varen donar pel rescat d’aquell mosso a canvi de comprar la seva llibertat, com em va tirar per la cara en tocar el dos, ni és veritat ni era com s’havia de comportar amb son pare. Per tant, si té problemes que vagi a plorar a casa dels frares que li van deixatar el cervell, i que ens deixi tranquils d’una puta vegada a nosaltres.


DIARI D’UN CONFINAT (20è dia) – VUITS, NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN


            Els polítics donen la culpa a la burocràcia, de que les dades referides al seguiment de les malifetes del microbi no quadrin. Però el principal problema no és que hi hagi desajustos més o menys manifestos, sinó que, senzillament, des del govern no s’està segur de quines són les dades correctes. Quan el que es demana de l’administració són faves comptades, l’administració respon que “tot depèn”, i si es burxa massa hom s’adona que tampoc saben explicar-te “de què depèn”. Per exemple: sembla que portar comptades les persones que s’han mort no hauria de ser gaire complicat, perquè n’hi ha prou sabent sumar, inclús comptant amb els dits de la mà tantes vegades com calgui; però, és veu que no, que una partida són els cadàvers que han causat baixa del cens en un centre hospitalari i una altra de diferent, els que van a parar als serveis funeraris des d’un domicili particular o d’una residència d’avis. No sé per quins set sous la santa burocràcia prefereix no barrejar-los, com si es tractés de peres i pomes, enredant-se amb vuits, nous i caretes que no lliguen.
Es veu que això de comptar-los per separat no es fa per caprici sinó que està escrit en algun dels infinits protocols que ara surten de sota les pedres; que aquesta n’és una altra, passen més temps estudiant i familiaritzant-se amb els nous protocols que posant-los en pràctica i, el pitjor de tot, és que a l’hora de la veritat, quan algun periodista perepunyetes sense intenció de buscar-hi tres peus al gat sinó només de demanar explicacions pregunta, ningú se’n fa responsable de ser-ne l’autor, sobretot si han creat polèmica. Una mostra fefaent d’aquesta caòtica proliferació de protocols orfes de pare i mare, el tenim amb una desafortunada instrucció interna que no se sap ben bé d’on va sortir, no obstant portava encastat el segell de la Conselleria de Sanitat, que circulava pels centres sanitaris il·lustrant sobre les prioritats per l’usdefruit de les UCI. Com que aquesta nota informativa o com se la vulgui definir, perquè tampoc hi ha coincidència en aquest aspecte semàntic, va aixecar tanta polseguera que fins i tot la varen reproduir alguns diaris europeus  posant-se les mans al cap en vistes d’algunes mostres del seu contingut, la consellera del ram i excepcional comunicadora va veure’s obligada a treure pilotes fora al·legant en el seu descàrrec que només es tractava d’unes recomanacions que ella no havia signat; aclarint que a la seva manera el que deia aquell paper és que en cada cas fossin els responsables de les unitats de vigilància intensiva de cada hospital els que establissin, en cas d’overbooking qui es quedava a la porta.
            Però a la meva, de manera de veure, aquesta qüestió no s’hauria d’esbandir ni tapar com una simple anècdota o un malentès, perquè el cert és que algú les va escriure aquelles recomanacions que establien el tall per accedir a l’UCI en els majors de vuitanta anys. Però, el que em preocupa d’aquesta desgraciada relliscada són dues qüestions concretes: la primera, que a algú se li hagués passat per la barretina un disbarat de recomanació tan poc ètica i discriminatòria per raó d’edat i, la segona, que enmig de la incertesa i l’angunia que comporta el fet d’infectar-se, quan l’enteresa d’esperit del malalt juga un paper mol important a l’hora de guarir-se, amb quina moral penseu que ingressarà en un centre sanitari una persona de més de vuitanta anys? Per això penso que no n’hi ha prou amb desmentir-ho, ni amb espolsar-se els esquitxos, perquè aquesta sonada primer es manifesta amb sordina fins que de tant en tant esclata en forma d’hipòtesi més o menys enraonada o d’exabrupte salvatge. És cert que de moment més aviat fora d’aquí; però aquí també. Fa temps que en fòrums econòmics – inclosos el selecte cercle dels dotze apòstols que ara es fan dir G-20 -, circula aquesta sonada inquietant: els vells que es fan massa vells a còpia de pedaços que costen una milionada a la sanitat pública, són un llast i una nosa per la sostenibilitat de la humanitat. Quin sarcasme! Em sap molt de greu que aquesta nova filosofia tan polèmica i poc humanitària, hagi traspuat a casa nostra en unes circumstàncies tan doloroses.
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dijous, 2 d’abril de 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol vuitè -


8
Em va sorprendre, exactament deu setmanes després del que us acabo d’explicar, rebre carta d’en Mauro, del que no en sabíem res des de que va marxar. Exposant-me a que l’avi o el pare ho consideressin una falta de respecte i de lleialtat, vaig decidir obrir-la per llegir-la primer que ningú, al resguard del meu dormitori. A fi de comptes, hi tenia tot el dret del món a prendre’m aquella llibertat puix la carta m’anava adreçada a mi. Però, primer, em vaig haver de familiaritzar amb la lletra de mon cosí, que no li coneixia i que era molt rabassuda i bastant enrevessada:
“Estic molt cansat, però no vull adormir-me sense haver-te escrit abans, tal com et vaig prometre. Ahir vaig estrenar-me al front i necessito parlar-ne amb algú. Han tocat diana per sorpresa quan encara era fosc. No crec que fossin ni les tres de la matinada. Després de rebre les ordres, un xic d’esvalotada, hem sortit tots els de la meva columna traginant un canó i una metralladora en un carro, caminant amb molta dificultat a causa de la foscor, durant un parell d’hores que se m’han fet eternes. Abans d’arribar prop del cim del turó on s’havia bastit la posició del batalló, ens hem aturat en espera que claregés del tot. Cap allà a les nou, els nostres fusellers han començat a disparar a tremuja amb la finalitat de cobrir-nos mentre avançàvem, dissuadint els moros de treure el nas dels seus amagatalls. Enmig del soroll infernal dels trets, els camàlics que arrossegàvem el carro hem tirat amb penes i treballs cap amunt. Els fusellers d’un i d’altre bàndol estaven camuflats com podien entre les figueres de moro que creixen arreu i pilots de pedres, mentre que nosaltres ens resguardàvem de que ens etzibessin un tret, ajupits darrera les mules. He vist com queia ferit un dels mulaters com jo, contratemps que no ha impedit, finalment, que canó i metralladora arribessin a destí, i de seguida que els artillers han tingut emplaçades ambdues peces d’artilleria, la metralladora ha començat a refilar com una malparida. Els mulaters vam estar-nos una bona estona protegint-nos de les bales entre les potes de les mules, fins que en vistes que passaven de m’he redreçat el suficient, encuriosit, per veure’ls-hi la cara als moros. Davant nostre, a no massa distància, es movien siluetes amb gel·laba. De sobte, una granada ben dirigida des de la nostra posició, els hi ha caigut tan a prop, que les siluetes s’han fos entre la fumera de l’explosió. Com que els fusellers tenien feina per estona, a mi i a un altre bastaix que ens avenim a fer de someres amb la condició que no haguem de disparar ni un tret, ens han manat tornar al campament, a rereguarda, per acaparar mes munició i uns quants bots d’aigua. Hem travessat uns casalots rodejats d’una horta sorprenentment ben menada, considerant on ens trobàvem. Malgrat que l’aigua d’aquí és d’una qualitat dubtosa i va bastant escassa, la que hem poat de la cisterna de l’horta l’hem trobat deliciosa i, en previsió, me n’he omplert una cantimplora per mi, de reserva. Quan quasi érem de tornada a la posició, amb la munició de recanvi i quatre bots d’aigua carregats a les sàrries de les mules, se’ns ha acostat per sorpresa un rifeny aparentment desarmat, coberta la gel·laba i la pell dels braços i de la cara per una mena de crosta de pols i de suor, suplicant-nos amb gestos una mica d’aigua perquè es veia que estava assedegat. Li he allargat la meva cantimplora en un gest reflex i espontani de compassió, donant-li a entendre, també amb senyes, que ja se la podia beure tota. Prenent-la com si fos un tresor n’ha fet un llarg glop i, en tornar-me-la, com si s’escorcollés les butxaques amb les mans, jo he pensat que en busca de diners o de tabac per donar-me les gràcies per l’aigua, al final les ha tret buides perquè no va trobar res. Llavors, prenent-me de sorpresa la mà que no tibava de la mula, me l’ha estimat mentre els ulls se li omplien de llàgrimes i em deia no se què amb la seva llengua, que no podia entendre; potser que en aquelles circumstàncies un glop d’aigua no tenia preu i només podia pagar-se amb afecte. No ha tingut temps d’afegir res més: el tinent que ens manava ha aparegut darrera meu sigil·losament i ha cosit el moro a trets, sense dir ase ni bèstia. En adonar-se de la meva esgarrifança m’ha cridat que tirés cap amunt a pas lleuger, mentre em deia de mala manera: “no veus, burro, que si no arribo a intervenir aquest traïdor t’hagués clavat el matxet que tots els moros porten a la butxaca?” “A l’enemic – em va recalcar amb mala llet mentre pujàvem a pas lleuger cap a la nostra posició  - no se li dóna conversa, i molt menys aigua, que prou falta ens fa a nosaltres”.
Després de rellegir aquella carta unes quantes vegades, no vaig tenir nassos de compartir-ne el contingut i la primera intenció fou escamoteja’ls-hi a tots, malgrat era conscient que es tractava de la primera i única senyal de vida que fins aleshores donava en Mauro i que, per tant, tothom feia dies es frisava per saber què se n’havia fet del cosí i com li anaven les coses.
Però, si a mi m’havia deixat tocat el que acabava de llegir, em vaig preguntar quina seria la reacció de l’àvia si li deixés. Per sort, quan va venir el carter jo sortia de casa i ens vàrem creuar just davant la porta de cal Càndido, de manera que vaig pensar que ningú en sabria res de la carta si jo no en parlava. Després de donar-hi unes quantes voltes perquè no acabava de sentir-me bé amb la decisió que de primer havia pres, vaig decidir finalment ensenyar-se-la només i discretament a l’avi. En arribar aquest, doncs, vaig fer-m’ho venir bé per ensopir-lo en un racó i després de fer-li’n cinc cèntims de la meva torbació, em va reclamar la carta i es va tancar a l’alcova amb el pare, després de picar-li l’ullet per cridar la seva atenció.
Mentrestant, l’àvia, com si estigués a la lluna de València, repartia a cada plat quatre llosses de farro pels que treballaven i tres per a la resta. Vaig tenir temps d’escurar la meva ració, i quan començava a mossegar la llesca de pa amb la mica de cansalada que completava el sopar d’aquell vespre, l’avi i el pare varen asseure’s a taula, i com que totes les dones se’ls miraven temorenques de que tant de secretisme fos senyal d’alguna mala notícia, l’avi va desempallegar-se’n de l’expectació general amb un arronyacat comentari que, suposo era el que devien haver decidit allà dintre de dir: - El noi ens ha escrit una carta i diu que està bé i us envia expressions.
I aquí van acabar-se les explicacions. Ningú, ni l’avia, van gosar insistir a preguntar-li res més, puix amb la cara ja pagava, donant a entendre que estava amoïnat per altres coses més empipadores que no pas les peripècies del nét rebec, un cop ja havia quedat palès que estava bé. Jo tampoc no vaig veure’m amb cor de demanar-li que em tornés la carta. De fet, semblava com si aquelles quatre lletres del cosí no haguessin arribat, perquè ja no se’n va parlar mai més.



DIARI D’UN CONFINAT (19è dia) – DIVAGACIONS SOBRE IMMUNITAT


            Ahir la paraula “immunitat” va passejar-se tot el dia per les redaccions de tots els mitjans d’informació. Estava d’actualitat. Per una part, a la comunitat científica li preocupa saber si els curats del coronavirus i els que l’han tingut sense adonar-se’n perquè eren asimptomàtics, un cop passat el període d’incubació es poden considerar immunes. D’altra banda, les Corts espanyoles van tombar la proposta per sotmetre l’anterior cap d’Estat a una comissió parlamentària d’investigació. Em refereixo al rei emèrit, expressament, pel seu càrrec institucional i no en la seva qualitat de monarca, perquè fou com a cap d’Estat que es va valdre de la seva alta representació per robar a la Hisenda Pública i, per tant, com que Hisenda som tots els contribuents, a tots els ciutadans espanyols, que per aquesta raó tenen tot el dret a exigir-li que es depurin les seves responsabilitats polítiques en la seu de la sobirania popular, que és el Congrés dels Diputats. Vet-aquí, doncs, que la paraula “immunitat” ahir preocupava als ciutadans en dos sentits diferents: en primer lloc, pregant perquè es confirmi i s’aclareixi quan més aviat millor en quines condicions hom pot considerar-se immune al coronavirus i, en segon lloc, reclamant que ni el monarca ni ningú gaudeixi d’immunitat si s’ha comportat indignament i amb deslleialtat envers els ciutadans exercint de cap d’Estat o qualsevol altra càrrec públic.
Resulta que mentre tots tenim el cul estret perquè no se’ns resolt això de la immunitat de la malaltia, un monarca encara que hagi prevaricat i comés un delicte, ¿no s’ha de preocupar de res perquè té la immunitat garantida i pagada pels que, des de l’atalaia de la casa reial, ens considera com a súbdits enlloc de com a ciutadans? Vet-aquí que les Corts espanyoles, amb el socialisme de comparsa dels reaccionaris, tapant-se el nas però passant pel tub constitucional, va abonar ahir el privilegi al monarca de poder-se’n riure del mort i de qui el vetlla. Suposo que aquests diputats mantinguts pels contribuents, altrament dits “poble”, que han lliurat una butlla al monarca emèrit perquè s’estalviï de passar per la vergonya de l’adreçador d’una comissió parlamentària d’investigació, saben que quan han pres aquesta decisió tan polèmica no representaven el sentiment ni la voluntat del poble que diuen representar. N’eren conscients de la manca de sintonia amb el poble que diuen estimen tant? La qüestió, però, és si aquest poble que amb la boca petita es declara massivament en contra de permetre la immunitat del cap de l’Estat quan fot mà a la caixa, directa o indirectament cobrant comissions per actes de representació, a l’hora de la veritat els engegarà a dida quan li demanin el seu vot per perpetuar-se a l’escó i a la menjadora o els tornarà a elegir com si no hagués passat res. Cada poble diuen que té els governants que és mereix, perquè retira’ls-hi la confiança als pocavergonyes només depèn dels ciutadans. Total, que avui la paraula “immunitat” m’ha fet patir en un cas i, per l’altra banda, emprenyar.       
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 1 d’abril de 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol setè


7
Quan l’endemà li vaig xerrar a l’avi, fil per randa, la conversa que havíem mantingut anit en Mauro i jo, es va emmurriar i gesticulant amb la mà estesa cap a mi, com talment suposo ho hauria fet si hagués tingut el meu cosí al davant, i va renegar del seu comportament rebec, a l’ensems que tractava de trobar-li excuses enmig d’un estat d’ànim tan dispers que, ara quan hi penso des de la distància, dedueixo que en nasqué la tribulació d’esperit que acabà fent-li perdre l’oremus al pobre home.
- Això es diu per dir; quan sigui allà baix ja s’adonarà que només se l’enduen per fer de bot – va rondinar. - A la guerra no es lluita tan net com els hi agrada de vendre’ns els polítics o els diaris, la majoria dels quals no hi han posat mai els peus a un camp de batalla; en canvi, els pocs periodistes que sí n’han estat testimonis de primera mà mentre els xiulaven les bales damunt del cap, no amaguen pas la veritat del què hi passa: que es combat a vida o mort, cos contra cos, i que molts soldats quan disparen ni es miren la cara del presumpte enemic que tenen davant, perquè la majoria de les vegades van cagats de por per si aquell desconegut enemic prem el gallet primer. Ja s’ho trobarà el teu cosí el pa que s’hi dóna a la guerra! I que no se li acudeixi de fer-se el ronsa, perquè el tret de gràcia li engegaran des de les seves pròpies files, si massa convé; que els militars no estan per hòsties amb els cagadubtes ni amb els que tenen massa escrúpols ... La guerra, nano, és tan implacable i tan injusta com la mort, que tracta tothom de la mateixa manera, sense fer distincions: tant se la fot el valent com el covard. En resumides comptes, tots acaben al mateix sot, carregats de mosques i de llot. Uix, la guerra! Només és intel·ligent qui no hi va, no te n’oblidis mai del què et dic...
I després de fer una curta pausa, va afegir: - D’aquí ve que aquest tanoca em tregui de fogó ... Podent fer el soldat tranquil·lament al batalló ferroviari sense fotre un tret ni jugar-s’hi la pell, va i s’embolica amb paios que no coneix de res per resoldre’ls-hi trencacolls que ni li van ni li venen. Però, guaita, és la seva vida! Si no vol fer cas del què li diem els que l’estimem, ja s’ho trobarà. No hi ha res que ensenyi tant a viure, com rossegar el pa sec dels propis errors.
A trenc d’alba del dia següent, el cosí Mauro s’havia esmunyit del llit, vestit tal com s’hi degué posar, procurant no fer soroll per a no desvetllar-me. No crec que hagués aclucat l’ull en tota la nit, tenint en compte la que en portava de cap. Jo, al final, tot i que també vaig passar a estones la nit del lloro a, al final m’havia endormiscat perquè anava cansat i n’estava un xic fart d’emocions; però, cada vegada que em mig desensopia, em semblava sentir-lo contorçar-se al catre, senyal que la processó devia anar-li per dintre.
Això sí, en veure que es llevava i arreplegava les seves quatre pertinences al sarró, vaig incorporar-me sense saber quin paper havia de fer-hi en aquella espècie de cerimònia dels adéus tan surrealista, tururut quan m’ensumava que la separació seria sinó definitiva almenys molt llarga. Aleshores, en adonar-se que l’estava espiant, va abraçar-me per primera vegada des que ens coneixíem i em prometé que m’escriuria quan arribés on el portessin, mentre m’encomanà que l’acomiadés dels avis i de son germà, perquè no es veia amb delit de fer-ho personalment.
Ara em sap greu de no haver-lo acompanyat fins a la caserna, i confesso avergonyit que en quedar-me sol al dormitori, una altra vegada net de forasters, vaig sentir un confortable i a la vegada contradictori alleujament, i no obstant que em va costar agafar el son, un cop vaig aconseguir d’ensopir-me vaig quedar fregit com un soc fins que em despertà sentir trastejar per la cuina l’àvia, que com un rellotge s’havia llevat d’hora per rentar els plats del sopar, mentre escaldufava la sopa de farigola que, invariablement, ens posava a taula per esmorzar abans que sortíssim de casa. Era la mateixa rutina de tots els dies de l’any, menys els diumenges i les festes, que a més a més hi deixatava un rovell d’ou.

DIARI D’UN CONFINAT (18è dia) – LA POLÍTICA S’HAURIA DE CONFINAR TOTALMENT


            No hi ha dret que quan els ciutadans ho estan passant tan malament, no només per por d’emmalaltir en unes condicions sanitàries que fan basarda, sinó també d’arruïnar-se i no saber com tiraran endavant la família sense uns ingressos segurs quan acabi el confinament, la política està contaminant l’ambient afegint més incertesa i crispació, enlloc d’apuntalar la confiança i la seguretat. Amb la que ens està caient a sobre, quan tanta gent s’esforça per alleujar la manca d’infraestructura sanitària, traient-se de la màniga iniciatives imaginatives i possibilistes per fabricar des de mascaretes fins a respiradors o material desinfectant; quan el personal sanitari de plantilla i el de reforç treballa a primera línia, en molts casos amb un esclop i una espardenya; quan el personal de tants serveis de primera necessitat que no poden baixar les persianes dels seus establiments han de pidolar elements de protecció, resulta que una colla de paràsits de la política no tenen cap altra feina per fer que criticar, ridiculitzar i desautoritzar les decisions que des del pont de comandament es prenen. Aquests polítics ineptes, rancis i reaccionaris, alguns dels quals tant els hi agrada emprar expressions casernàries quan parlen de l’epidèmia, haurien de saber que quan s’està enmig d’una guerra – i potser amb més raó ara, que l’enemic és invisible - la primera regla de joc és que s’ha de respectar l’autoritat legítimament delegada perquè porti la gestió de la batalla. Sense anar més lluny a buscar exemples, la nostra guerra civil, sobretot per part dels catalans es va perdre més per la desunió i lluites fratricides entre nosaltres, que no pas per les ofensives dels militars sollevats.
És possible que qui tingui la responsabilitat de posar-se al davant cometi errors, faci tentines i li tremoli el pols en determinats moments; però, en plena batalla no se li pot retreure contínuament que és un maldestre perquè la tropa no pot perdre l’esperança en que allò que se’ls mana els portarà a la victòria. El senyor Casado i els que l’imiten remugant i posant pals a les rodes, són uns insensats que no només s’haurien de posar la seva llengua viperina al cul abans de fer-la servir, sinó que potser haurien de donar exemple de solidaritat rebaixant-se el sou que no es guanyen ni es mereixen, perquè hi hagi més recursos per la despesa sanitària i, tanmateix, apuntar-se de voluntaris a alguna residència d’avis, hospital de campanya, o portant menjar a la gent gran que no pot sortir de casa. Em sembla mentida que els mateixos correligionaris d’aquests polítics impresentables no els hi abaixin els fums i els obliguin a comportar-se com a ciutadans disciplinats, enlloc de com galls de panses esgarriacries.
            I que quedi clar, perquè no hi hagi cap dubte del sentit de la meva reflexió, que no abono al cent per cent com el govern ha gestionat la crisi. Però de passar comptes ja ho farem quan toqui, quan aquesta tragèdia escampi i les urnes, com no pot ser d’una altra manera, facin justícia i posin tothom al lloc que es mereixen. I de la mateixa manera, també fa pudor de socarrim no dissimular les contradiccions ideològiques i els recels que són evidents entre els socis de la coalició de govern, perquè si l’actitud desentenimentada de l’oposició és reprovable, les tibantors entre els membres de l’executiu són d’una irresponsabilitat imperdonable, en la situació que estem vivint. Els ciutadans que ja ens sentim prou indefensos i desvalguts, a sobre no podem respirar desconcert ni desmoralització, davant l’espectacle de manca d’unitat i de consens que la classe política està donant davant una tragèdia sanitària com la que vivim, enlloc de mirar d’ajudar constructivament a sortir del pedregar.
            D’altra banda, tampoc puc comprendre com en els moments terribles que estem vivim, en que el dolor de les famílies és immens no només pels morts que s’han d’acomiadar d’aquest món quasi per la porta falsa i en terrible soledat, i tantes famílies han de resignar-se afligides a que els avis no puguin estimar els néts o els infectats hospitalitzats no puguin estar acompanyats, els magistrats del Tribunal Suprem trobin temps per preocupar-se que els presos polítics catalans no siguin autoritzats per les juntes de classificació penitenciària a seguir el confinament a casa seva, mentre duri l’estat d’alarma. Fins aquest extrem la política ho està empudegant tot! I ni en moments tan complicats, afluixa el sentiment d’odi i de revenja i es deixa florir l’esperit humanitari. Francament, aquest gest del TS m’ha decebut i entristit, perquè amb aquests manobres poc es bastirà mai la reconciliació que necessitarem com el pa que mengem quan tot s’acabi i s’hagi de començar a treballar amb el que s’hagi pogut salvar. I finalment voldria afegir una cosa més: no sé si els que han de prendre les decisions – en Sanchez allà i en Torra aquí – encerten a la primera o han de rectificar les vegades que faci falta; però, francament, jo no els hi envejo el lloc. Aquesta gent que dona la cara cada dia, mirant d’explicar-se tan bé com saben, no dormen pas les hores que volen ni porten cap rei al cos. Per tant, una mica de consideració no estaria malament.       

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 31 de març de 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol sisè


6
Des que l’oncle va buscar-se la vida lluny del pis de la plaça de l’Oli, malgrat les promeses d’amistat eterna que ens havíem intercanviat amb en Mauro, varen transcórrer quatre setmanes ben bones sense veure’ns ni dir-nos fava, que no vol dir que no en sabéssim res els uns dels altres, ja que l’oncle, el pare i l’avi s’entrebancaven dotzenes de vegades cada dia al rengle, i per molt que miressin d’evitar-se, malgrat les constants desavinences cap d’ells era tan rancorós com per girar-li la cara a un pare, un fill o un germà; a més a més ja se sap que la sang mai se torna aigua. De manera que poc o molt es parlaven; això sí, procurant no furgar en les ferides a mig cicatritzar. I almenys s’havia de reconèixer que d’ençà que l’oncle no s’acostava quasi per casa, la tensió acumulada per aparentar una convivència postissa i forçosa, s’havia rebaixat fins a nivells sinó normals del tot, almenys suportables. Llàstima que la concòrdia no durés gaire. En Mauro, una altra vegada, en va tenir la culpa per encendre el misto quan no tocava.
A principis de setembre, tot just acabàvem de sopar quan el cosí va aparèixer pel pis de la plaça del Vi amb un bossot penjat a l’espatlla i fent cara de pomes agres. L’àvia, de seguida va córrer a fer-li compliments, tot preguntant-li què s’havien tingut amb l’oncle, tement-se no gaire res de bo. - M’ha tret de casa – va queixar-se amb ressentiment  -, i m’ha dit de tot; no l’havia vist mai tan enrabiat.
- I quina una li n’has fet tu, aquesta vegada? – li va retreure l’avi, escarmentat, mirant-se el seu nét tot amoïnat.
- Li he dit que he donat passos per anar a fer el soldat a l’Àfrica, com a voluntari en comptes d’un fill de casa bona que està disposat a pagar-m’ho bé, per estalviar-se’n d’anar-hi ell. Aquests dies me n’he ben assabentat a la caixa de reclutes que aquest tracte que em proposaven era més o menys legal ja que sempre hi havia militars per entremig, de manera que el pare del noi interessat en el bescanvi no ha parat de fer gestions a la caixa de reclutes per lligar melics.
- Hòstia puta! – el pare no es pogué reprimir l’expressió de sorpresa, mentre l’àvia i la mare es posaven les mans al cap, tot exclamant: - Verge Maria Puríssima!
L’avi, aprofitant que en Mauro estava distret, li va tafanejar descaradament el sarró que havia portat, i després de donar-hi unes quantes llambregades i de fer-hi una ràpida grapejada, ja en tingué prou per treure’n les seves conclusions:
- O sigui, que has fotut el camp de casa emportant-te’n les teves coses perquè no hi penses tornar mai més, oi que no m’equivoco? - el va sacsejar pel braç, i tot emprenyat, en veure que assentia, va afegir: - Que no gires rodó, nano? No t’adones del disbarat que acabes de fer? Si et penses que anar a la guerra fa gràcia, vas ben errat de comptes. Això que has fet és propi d’un capsigrany i no fa per tu, que et creus tan viu i cabut!.
- Doncs maneu al pare que no fugi d’estudi quan li demano que em deixi entrar al seminari – va implorar en Mauro, tan desconcertat per la reacció de l’avi que no va apercebre’s que acabava de descobrir, com un pallús, el seu ridícul per a no dir infantil intent de xantatge emocional a l’oncle.
Però l’avi anava a pinyó fix i no hi va caure, de moment, en aquest detall cabdal que posava en relleu la ingènua i barroera estratègia del seu nét: - Mira, nano, si et penses que ton pare s’avindrà a tenir un fill capellà, és que no el tens tan ben apamat com jo. Nosaltres no és que hàgim sigut una família missaire, almenys pel que fa a la nostra branca; però, hem sabut fer la vista grossa i tenir mà esquerra si alguna dona ens ha sortit beata. La qüestió és que ton pare, en canvi, no és de la mena de persones que saben trampejar quan convé, sinó que és més aviat dels de caixa o faixa i rebentem-ho tot; i a tot allò que fa flaire de sagristia li té una tírria tan malaltissa que, francament, no sé on l’ha mamat aquesta mala llet, ni qui li ha encomanat tanta rancor. A més a més, l’altre dia em va confessar que s’ha agomboiat amb la colla més trinxeraire de l’anarquisme llibertari. Ja em diràs, doncs, com creus que s’ho prendrien els seus amics menjacapellans si s’arribés a saber que té un fill que passa el rosari cada capvespre, i es renta de bon matí les lleganyes amb aigua beneita. De cap de les maneres li farem empassar ni tu ni ningú aquest gripau, sobretot ara que va esperitat com un boig per fer mèrits davant el sindicat, perquè se’l consideri el rei dels ravatats. Per tant, si tu no mous fitxa per mirar de fer les paus amb ton pare, deixant-te d’hòsties i posant-te a treballar, em temo que d’aquesta en sortirem tots ben escaldats.
- Això vol dir que no puc comptar amb vós per fer-li veure al pare que no té raó, oi? – va insistir en Mauro, intentant fer-li pena i posar-lo emocionalment entre l’espasa i la paret. 
- No em busquis les pessigolles, nano! – va replicar-li l’avi immediatament, no dissimulant com l’estaven destarotant aquelles contínues i ridícules tensions familiars -, jo no puc ni dec interposar-me entre vosaltres dos, perquè sempre he mantingut que els fills han de respectar i obeir els pares, mal que els pesi; almenys mentre els pares els hi posin un plat a taula, que és el teu cas. A casa, tota la vida jo vaig decidir allò que em va semblar que era el més convenient, no pas només pensant amb a mi sinó amb la família, i mai ningú va gosar plantar-me cara; ja se n’haguessin estat bé prou de provar-ho! Però, tanmateix, sempre vaig procurar explica’ls-hi les meves decisions el més bé que vaig saber fer-ho; en el benentès que no els hi hagués permès, després de tenir el coratge i la bona voluntat d’exposar francament les meves raons, que ningú em faltés al respecte ni em desobeís. Quan ton pare va gambar-se-les pel seu compte i va decidir casar-se amb ta mare, no acompanyant-nos cap a Catalunya, jo vaig renunciar a dir-li  com s’havia d’apanyar en endavant, perquè ja era prou grandet per fotre-se-la tot solet, si la marrava. Això sí, sempre que necessiti un cop de mà sap on pot empaitar-me; però, ni t’ho pensis que puc engargamellar-li què ha de fer en el teu cas, com quan era un mocós com tu. No hi ha cap raó, doncs, perquè ara que ja sóc vell, hagi de renegar dels principis amb que em varen pujar a mi, en els que he cregut sempre i he procurat trametre als meus fills. Per tant, si ton pare no em demana consell expressament sobre la teva marraneria, treu-te del cap que jo vagi a inflar-li els dallonses, ni en un sentit ni en un altre.
L’avi va fer una pausa per remullar-se la gola amb un bon trago d’aigua del càntir, ja que no sé si us ho havia dit l’avi mai bevia vi, només un cul de ranci quan teníem quelcom molt especial per celebrar. En canvi, l’aigua la feia anar a dojo, i tant a casa com a la feina sempre bevia a galet d’un càntir de terrissa, perquè deia que l’aigua s’hi mantenia més temps fresca. Mentre feia el trago, doncs, aquell vespre tothom se’l va quedar mirant sense interrompre’l ni canviar de conversa, endevinant que li havien quedat bastants rossegons de reflexió per mastegar malgrat el discurset d’abans, als quals tant podia ser que intentés tirar-los cap avall a còpia de xerrics o estovar-los perquè no li fessin un racó a la panxa, si se li quedaven encallats al pap. Ho vam encertar. Després d’eixugar-se la barbeta amb el revés de la mà, va continuar aquell particular sermó de la bufetada on l’havia interromput per fer el trago:
- Vull ser honest amb tu, nano. Si ton pare em demanés l’opinió, que no ho farà perquè va a la seva, li diria que s’equivoca posant-se com es posa. Jo mai vaig aixecar la veu a cap fill, ni per fer-los passar per l’adreçador quan s’ho mereixien; però, deixant de banda la seva poca traça per dir les coses, no li puc retreure que no tingui tot el dret a exigir-te que portis un jornal a casa; és el mínim que se li pot demanar a un fill, quan ja té edat per arremangar-se com els bons. T’ho dic sense embuts, perquè Déu me’n guardi de malentesos, ja em coneixes. Vols fer-te capellà? Molt bé, jo no hi entro ni surto en aquesta qüestió, però consti que avui encara no ets ningú per prendre decisions tan importants pel teu compte. Si el teu pare diu que no, t’hauràs d’aguantar i obeir-lo sense rondinar. Al cap i a la fi, no és això el que els teus capellans prediquen a missa que s’ha de fer: respectar el pare i la mare?
- Avi, no m’esperava de vós aquesta estirada d’orelles; però, us agraeixo la franquesa, mal que em dolgui. Ja m’heu deixat clar que no em fareu costat i, per tant, no insistiré més veient que faig nosa.
- Jo no té dit pas res d’això que t’empatolles! afluixà una mica l’avi, l’allisada -, estigui d’acord amb tu o no, el cas és que ets el meu nét, i abans que et passis la nit al ras, sàpigues que a casa dels avis sempre hi trobaràs un plat de sopa a taula i una màrfega on clapar; però, que et quedi clara una cosa: si vols estar-t’hi hauràs de fer el que jo et mani, et vingui o no de gust. I el primer que vull que facis és que et guanyis les guixes, perquè ton pare no pugui retreure’t que només serveixes per decantar-te-la.
L’àvia, una vegada aclarides les regles de joc, va prendre de seguida les rengles de la situació com feia sempre en els quefers domèstics, posant fil a l’agulla i anant per feina, sense entretenir-se en més brocs: - T’han donat sopar a casa o encara estàs dejú?
Com que en Mauro féu amb el cap un gest imprecís, l’avia va interpretar que no tenia gana, i allavonces es va dirigir a mi: - Repartiu-vos els catres com abans i aneu-vos-en a dormir d’hora, que demà a aquesta casa s’ha de matinar.
Abans de tirar cap al dormitori, l’avi va retenir en Mauro tibant-te’l per la camisa, i li va preguntar: - No ho sap ton pare que has vingut aquí, oi?
- No, perquè l’he deixat amb els penjaments a la boca.
- Doncs si penses quedar-t’hi amb nosaltres una temporada, demà mateix ja li pots fer saber. No vull que se n’hagi d’assabentar de calbot. Ho has ben entès? – i sense esperar la resposta, es va posar les ulleres de llegir, disposat a desconnectar d’aquell nou problema, entretenint-se repassant diaris endarrerits que havia recollit a la cantina com tenia per costum, abans no anessin a parar a la pila del greix.
Quan ens vàrem quedar sols en Mauro i jo, li vaig preguntar què pensava fer després de l’ultimàtum de l’avi. I la veritat, em va semblar que o bé no s’hi havia fixat prou o no tenia clar del tot per on tirar, especialment perquè no comptava que l’avi se li posés en contra. Aprofitant que des del primer dia que ens vam conèixer li vaig prometre que jo, sense pretendre fer-li la guitza perquè es desdigués de les seves decisions, no m’estaria pas de dir-li en cada moment el què en pensés, tant si era per aprovar-les com per criticar-les; assegurant-li que mai esbombaria les confidències que em fes, en primer lloc perquè quan succeïa el que relato avui el millor que sé i me’n recordo, jo no tenia gens definit el significat de tot allò de que els grans enraonaven o discutien acalorats. I encara menys entenia els empatxos d’història a preu fet que l’avi m’engargamellava sempre, potser aprofitant-se de que era l’únic que me l’escoltava amb la boca oberta.
Però, com us deia, em vaig adonar que el Déu vos guard de l’avi aquella nit havia deixat tocat al cosí, i qui sap si quan el vaig tornar a punxar i encara no tenia determinada la resposta era perquè estava intentant reconciliar els seus sentiments contradictoris, suposo que fent un esforç dolorós entre mantenir-se fidel als seus utòpics plans, enfront la crua i pragmàtica realitat que pintada per l’avi. En respondre’m, al cap d’una llarga estona, em va donar la impressió que el que em deia es tractava més d’una reflexió en veu alta, que no pas d’una resposta concreta al que li havia preguntat.
- No tinc escapatòria – mastegava les paraules poc a poc, com si li requés de pronunciar-les -, les coses han arribat segurament massa lluny, ho reconec; tant que no puc fer-me enrere, equivocat o no, perquè ara ja hi estic massa emmerdat.
- Ja saps que d’aquesta rebequeria te’n pots fer la pell? Els moros l’avi diu que no són bestiar de bon ferrar, precisament, i que et fiques de potes en un bon vesper – li vaig advertir, fent-me ressò de les cavil·lacions que mantes vegades havia escoltat a casa.
- No pateixis, que si al final m’embarco ja m’espavilaré quan arribi a destí, per a no exposar-me a primera línia tirant trets; en qualsevol cas, si m’hi obliguessin a disparar un fusell, et ben asseguro que no penso pas afinar la punteria. Ja sé prou el que em convé – va assegurar-me, amb molt d’aplom.

DIARI D’UN CONFINAT (17è dia) – UNIÓ EUROPEA? NACIONS UNIDES? NO EM FÉU RIURE!


            Com que d’aquesta també ens en sortirem, hem de procurar que el patiment, l’angoixa i el desconcert que hàgim passat ens vacuni per no repetir en el futur els mateixos errors que ens han portat a un atzucac mai vist ni imaginat; que ha posat en relleu, en primer lloc, la vulnerabilitat dels sistemes de protecció i prevenció en casos de grans crisis i, en segon lloc, la manca de resposta unitària i solidària de la comunitat internacional. Però, per damunt de tot, ha fet palès el fracàs estrepitós d’una civilització que ha donat més importància al diner - per resumir-ho en una expressió genèrica que inclou poder, capital, propietat, etcètera -, que a les persones. Fiasco que no és una característica de la bescantada globalització, sinó que s’arrossega gairebé des que el món és món: en cap civilització les persones han sigut prioritàries, sinó més aviat el contrari. Però, potser, quan l’augment de població ha arribat a nivells insostenibles si no es modificaven determinats paradigmes i rutines polítiques, és quan ha esclatat la bombolla de la pobresa i de la saturació demogràfica en països quins recursos naturals han sigut explotats a mansalva per les potencies colonitzadores que, llevat de poques excepcions en que els indígenes van aconseguir a mitges una independència vigilada, van deixar darrera seu només terra cremada i inhòspita, malgrat milions de persones hi continuen malvivint perquè no en tenen una altra.
            El món, després de la nefasta experiència de les dos grans guerres, va comprometre’s a que mai més tornaríem a ensopegar en la mateixa pedra i decidiren que abans de resoldre els conflictes a garrotades s’asseurien, les parts enfrontades a enraonar civilitzadament, sota l’arbitratge de l’ONU. Però va ser paper mullat des del primer moment, en part perquè les potències que dominaven al món degut a la seva capacitat de dissuasió – primer amb armament convencional i després amb arsenals nuclears -, varen establir complicitats d’interessos econòmics i territorials entre blocs i aliats, al marge de les taules de negociació. I una darrera altra varen anar esclatant guerres parcials que assolaren països, degollant, violant o afusellant totes les persones que feien nosa a l’expansió dels invasors, mentre a la seu de l’ONU només sabien pactar altos el foc que arribaven a misses dites i que no es complien gairebé mai, fins que s’imposava la pau dels cementiris. I fruit d’aquestes guerres en miniatura en quedava un rossec d’exiliats i de dones i criatures famolenques que l’ONU amuntegava en camps de refugiats on la única cosa que tenien segura aquella pobra gent és que els ajudarien a repartir-se la misèria i les malalties.
Fins que els camps de refugiats van sobreeixir i es desbordaren cap a les fronteres d’Europa, pel que fa als procedents d’Àsia i d’Àfrica, i a la dels EE.UU. els sud-americans cansats de passar gana en els seus països d’origen. I l’ONU seguia incapaç de posar-hi remei a aquesta vergonya perquè cap de les potencies i dels seus comparses se’ls hi cremava res en aquell drama, per moltes resolucions que es signessin, que no servien per res més que per incrementar les muntanyes de paper mullat. I no només passa amb les resolucions sobre conflictes armats, sinó també a les dictades per frenar les conseqüències d’una climatologia maltractada que ens traurà la son amb una clatellada més forta que el coronavirus el dia menys pensat.
            I de l’UNIÓ EUROPEA, què? Els principis del tractat de Roma, constituir una Europa de mercaders, varen rutllar mentre tot eren flors i violes i la prosperitat econòmica somreia; però, quan la passada dècada tenia de fer-se palesa la fortalesa d’una Europa unida políticament, va resultar que cadascun dels estats membres va buscar-se la vida pel seu compte. I enlloc d’enfortir i acreditar el principi de la solidaritat mútua per trampejar les crisis econòmiques i socials, els farisaics interessos dels polítics varen accentuar encara més les desavinences profundes entre el nord ric i el sud més pobre. És l’eterna dicotomia: les comunitats riques diuen que les pobres no emprenyin, ja que les riques no tenen l’obligació d’eixugar les seves llàgrimes de cocodril. El que podreix i embolica les relacions entre les persones sempre té a veure amb els diners. És la vella dita dels nostres avis pagesos: “tant tens, tant vals”. Ja es va veure d’ençà de la crisi financera del 2008 per on anaven els trets, però ara amb la crisi sanitària s’ha demostrat que aquella vella Europa dels mercaders va camí de convertir-se en l’Europa dels pirates. Els anglesos, de pirateria en saben la tira i qui sap si per aquesta raó, amb el Brexit varen fugir com les rates, quan van pensar que el vaixell feia aigües. El diari “La República”, d’Itàlia, escrivia a primera plana la setmana passada una editorial quin titular ho resumia tot: “Europa Bruta”. Espero i desitjo que ens en sortirem, més o menys esgarrinxats; però, el que no es podrà és continuar sota els mateixos paraigües foradats.
Reflexionem-hi seriosament perquè les persones fins ara menystingudes, maltractades, prostituïdes, estafades i subhastades als mercats hauríem de ser les que diguéssim la darrera paraula per esbandir dels lideratges tota la tropa de vividors i farsants que no han sabut fer la seva feina. No s’ha de canviar cap principi dels organismes internacionals, només s’han de fer complir tal com es varen parir en la seva fundació: primer el benestar de les persones, no la rendibilitat dels capitals.  
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dilluns, 30 de març de 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol cinquè


5
Tot just ens havíem refet de l’atzagaiada a la qual acabo de referir-me, quan pocs dies després ja vàrem tornar-hi a ser. Vés a saber si en tenia la culpa de la crispació que el pis fos massa estret per a la colla que ens hi havíem arreplegat, o que en fos una altra la causa; el cas és que, sense voler, ens entrebancàvem contínuament i ens fèiem nosa. Ningú gosava dir-ho, però tothom esperava amb candeletes que els oncles trobessin un forat on entaforar-s’hi definitivament, perquè la passable bona convivència que teníem abans d’aparèixer ells no s’esberlés en mil bocins.
Aquesta vegada, l’enganxada va provocar-la un comentari que ingènuament va fer el pare i que a l’oncle se li va entregirar de mala manera. L’avi s’havia referit aquell vespre, havent sopat, a la preocupació que es notava arreu per l’encariment de la vida, com a conseqüència directa de la guerra europea que estava en ple apogeu. Però vet-aquí que ho va relligar, no sé per què, amb el rumors que corrien sobre una gran revolta obrera que havia esclatat a Rússia.
L’àvia comentà, escandalitzada, que la Siseta aquell mateix matí li havia demanat deu rals per una dotzena d’ous i l’avi, fent-se l’entès com sempre que li tocaven la fibla polemista i estava de filis, va pontificar que mentre hi hagués més oferta de mà d’obra que no pas demanda de bracers, els jornals anirien de capa caiguda perquè més gent estaria disposada a treballar per quatre xavos; i que l’escassetat de teca per culpa de la guerra faria apujar inevitablement els preus de les subsistències que acaparaven quatre malparits, els mateixos de sempre, per fer-se més rics del que ja eren especulant amb la misèria i la necessitat dels que la ballaven magra.
- Això no tindrà remei, fins que la gent se n’atipi de veritat de que l’escanyin, i es comencí a penjar uns quants burgesos i capellans a la plaça major de cada poble  – va recalcar l’oncle, fent-nos saber a la repetellada que a Saragossa, des de feia mesos, s’havia afiliat a la branca anarquista del sindicat ferroviari i que ja remenava la cua entre els capgrossos del sindicat, nova que com era d’esperar li va caure a l’avi igual que una gra al cul, ja que no podia veure ni en pintura els sindicalistes de cap mena, per moderats que semblessin.
A l’avi no li queien bé des que, precisament uns anarquistes, a Lleida, li varen fer la llesca a la feina no sé del cert per quins set sous, però em sembla recordar haver-li sentit dir que fou perquè es va negar a fer-los costat en una protesta de maquinistes i personal de manteniment, coincidint quan ell estava en capella de la cobejada plaça de capatàs que li havien promès si emigrava de Saragossa, raó per la qual preferia no ensenyar l’orella fent-se veure com un cap calent quan estava en capella d’aconseguir pujar de categoria i guanyar més diners. El cas és que des d’aquella topada, comparava els sindicalistes en general, fossin de la tendència que fossin, amb la pesta bubònica.
Vantant-se d’estar més al dia que no pas l’avi en qüestió d’actualitat social, l’oncle va assegurar que la patronal intel·ligent d’Anglaterra i França ja s’havia hagut d’abaixar els pantalons tolerant i entenent-se a les fàbriques amb els sindicats, reconeixent-los com a representants legítims dels obrers per tal d’estalviar-se vagues, maldecaps i pèrdues de beneficis. I amb aquella fatxenderia que feia sovint tan odiós l’oncle, potser sense pretendre-ho o adonar-se’n, va assegurar que “els seus” no tardarien gaire a fer passar també per l’adreçador els burgesos catalans. Però, després d’un petit entrevall per agafar aire, va queixar-se que alguns dels fabricants catalans de més anomenada i influència, amb la mateixa cara que aparentaven fer la farina blana als sindicats per estalviar-se merders, de sotamà bastien subtils conxorxes amb els governadors de torn per fer-los l’encamellada, tirant la pedra i amagant la mà.
- I amb tripijocs com aquestos no es podrà anar gaire lluny – va concloure, encarant-se a l’avi, amb posat de milhomes -; la burgesia catalana, actuant tan temeràriament i deslleial com fins ara, només aconseguirà multiplicar la sensació que tenim els obrers de sentir-nos collats i explotats, fins que la caldera rebenti per un cantó o altre i arribi el moment de passar comptes.
El pare, allavonces, justificant allò que he comentat abans sobre que tenia cops amagats quan li xafaven l’ull de poll, va trencar-li les oracions al seu germà gran retraient-li, en principi a tall de conya però després ben en serio, una pífia colossal del sindicalisme més exaltat, que anava de boca en boca i havia refredat els ànims dels jornalers que en principi n’estaven incondicionalment i de bona fe dels sindicats.
El  cas és que, emmirallant-se en les recents experiències russes, va esclatar a Barcelona no feia gaire un simulacre de revolució social, tan improvisada i desmanegada, que va acabar com el rosari de l’aurora. Segons el pare, que no sabia que s’interessés per aquestes qüestions, fou una relliscada colossal i tan vergonyosa que, en adonar-se’n del disbarat, els mateixos sindicalistes més llestos volgueren recular i rectificar com si no hagués passat res de res, tirant-hi terra a sobre per estalviar-se, fos com fos, de passar per l’empegueïment d’inventar-se contínuament excuses de mal pagador per justificar quelcom que s’havia espifiat per una golafreria revolucionària, tan immadura que cometeren l’error d’agafar el rave per les fulles. Per aquesta raó i suposo que també perquè n’estava tip de conviure amb un germà fatxenda, s’hi rabejà:
- Vaja quina colla d’esgarrapacristos que esteu fets aquests revolucionaris de pacotilla que, enlluernats per la pamplina d’això que ara en dieu proletariat, parant l’orella a les faules procedents de Rússia, vàreu fer pasqua abans de rams embastant l’agost passat, pràcticament amb quatre betes i fils, una ridícula revolta de pa sucat amb oli, que va resultar un bunyol tan filós que encara avui se us en fot la patronal, en referir-s’hi a la vostra revolució de fireta com a la Setmana Còmica, en contrast amb aquella Setmana Tràgica que almenys tenia cara i ulls. Que no te’n recordes, potser, o no te’n vols enrecordar d’aquella patinada? I un cop els amos van tenir-vos ben agarrats pel ganyot, per carrinclons i fanfarrons, els militars acabaren la feina passant per la pedra una bona colla dels vostres ensarronats seguidors de bona fe, als quals sense escrúpols ni contemplacions foren abandonats a la seva sort pels dirigents. Llavors, per si no n’hi havia prou de cagades, a un dels espitregats caps de trons que tan defenses, sense preguntar quant val ni quant costa, únicament per revenja, despit i ganes de rebre l’aplaudiment de la claca o de posar-se galons, no se li va acudir res més que carregar-se un fabricant dels grossos, disparant-li un tret per l’esquena, encetant així el penós rosari d’atemptats que patim cada dos per tres i que - tant de bo m’equivoqui! – acabaran encenent la metxa d’una escalada d’estomacades que, qui sap fins on ens arrossegarà.
- Quin collons de de germà que tinc! Ja t’has cagat a les calces després d’escoltar les mentides dels amos, oi! – s’hi va recrear l’oncle, ferit en el seu amor propi i amb ganes endarrerides d’esterrecar son germà petit, perquè li semblava que darrerament no parava de contradir-lo, com si es cregués més llest perquè l’avi li consentia totes les gracietes.
Si fessis un esforç per tocar de peus a terra – continuà la seva revenxinada -, t’adonaries que acotant el cap i llaurant recte per on manen els amos no arribareu gaire lluny, i que falta gent que els tingui ben posats per donar-li la volta com un mitjó a aquesta societat podrida, dominada pels rics, en la que els pobres es veu que només tenim dret a pencar fins que se’ns emportin a l’altre barri, un cop ens hagin espremut tot el suc. No et mamis el dit, Benito! Si la revolta de l’estiu passat se’n va anar a fer punyetes, fou gràcies als cagadubtes com tu i, sobretot, als llepaculs que varen delatar-nos als burgesos que us tenen tan domesticats i que abans de treure el geni i defensar els de la seva classe amb ungles i dents, van anar primer a confessar-se a cal capellà, sota quines faldilles corregueren a refugiar-se perquè no els fessin pupa al cul els dolents del sindicat.
Una vegada més la picabaralla va degenerar en paraules gruixudes, enmig del  somicó de l’àvia, la carona d’espantada de la Teresita i el posat tibat de l’avi. Per desgràcia, aquestes batusses verbals, cada vegada eren més freqüents i més pujades de to; i en un pis petit com el nostre, les tensions no es podien pas dissimular sota la catifa, raó per la qual l’avi finalment va decidir, estic convençut que a contracor, precipitar les coses demanant a l’oncle que si no podia controlar-se els fogots, seria millor per a tothom que es busqués colla el més aviat possible.
L’oncle va fer veure que convidar-lo a fotre el camp de casa s’ho prenia com un cop baix, que li dolia molt més perquè no se l’esperava del seu propi pare. Però, tot era pura comèdia per atiar, garneu com era quan li convenia jugar brut, el remordiment i la mala consciència dels avis, fent-los sentir-se incòmodes i un xic miserables i tot, amb la decisió que s’havien vist obligats a prendre. I és que, en realitat, pel cosí Mauro jo ja sabia des de feia més d’una setmana, que els oncles tenien emparaulat el lloguer d’una planta baixa al bell mig del barri de la Barca, i que estaven a punt de mudar-s’hi.
No obstant quan van envair-me el dormitori i vaig haver de fer-los un racó a costa de la meva intimitat, els hagués llençat escales avall d’una revolada, a còpia de temps de conviure-hi m’hi vaig acostumar a compartir l’espai i les poques pertinences que hi guardava. En Mauro, la veritat sigui dita, m’havia acabat caient millor que de primer; encara que no entengués la seva obsessió per fer-se capellà, una genteta amb la qual segons jo tenia entès, inclús pel que n’havia sentit dir al mateix avi, calia mantenir-hi les distàncies perquè eren poc de fiar. Dec reconèixer, però, que el cosí es feia respectar i estimar, precisament, per tenir les idees aparentment tan clares, i saber-les explicar com una calàndria.
Abans d’anar-se’n a viure al barri de la Barca, en Mauro i jo ens vam comprometre a mantenir sempre el contacte, encara que les relacions entre els grans anessin de mal borràs. Va ésser allavonces quan em va confessar que tenia un pla per forçar el permís del seu pare per entrar al seminari: el pensava acorralar amb l’amenaça que si no s’hi avenia per les bones, es presentaria a la caserna per allistar-se com a voluntari a la guerra de l’Àfrica, reemplaçant si s’esqueia a qualsevol desgraciat que li hagués tocat aquell destí per sorteig i li pagués bé el favor de redimir-lo.
En sentir-li exposar amb tanta sang freda i calculada premeditació un projecte insensat com aquell, francament em va destarotar; sobretot perquè em van venir a la memòria alguns comentaris que l’avi deixava anar sempre que es parlava de la guerra del moro, una de les qüestions que el treien més de polleguera: - És la guerra dels rics, feta a costa dels fills dels pobres.


DIARI D’UN CONFINAT (16è dia) – VULNERABLES, ESTAFATS, PERÒ NO DERROTATS


           Només ens en sortirem d’aquesta epidèmia la gent gran si arribem a la conclusió que les castanyes no ens les traurà del foc ningú més que nosaltres mateixos, si no ens arronsem en un racó. Hem de tenir ganes de sobreviure posant-hi tota la nostra voluntat i per aconseguir-ho de primer cal ocupar totes les hores del dia en activitats, les que siguin, per estrambòtiques que puguin semblar; la qüestió és bellugar braços i cames i encebar el cap. L’exercici físic i mental no s’ha de deixar de banda mai, per limitacions que hom tingui. Hi ha mil maneres d’engiponar-s’ho per mantenir-se en forma, i per poc que es faci, si es fa tot el que es pot, ja és molt. I tampoc s’han de deixar rovellar les neurones, si no agrada llegir, escoltar música, veure pel·lícules una mica amb cura i ulls o reportatges sobre viatges, per exemple, es pot recórrer als clàssics jocs de taula o inventant-se’n de nous, repassar els àlbums de fotos familiars, ordenar els calaixos dels armaris a la recerca d’andròmines que pensàveu havíeu perdut... El que vulgueu imaginar-vos, menys tombar-vos al sofà la major part del dia. I si us mireu la tele, procureu seleccionar programes que us enriqueixin culturalment i que no us enterboleixin ni el cervell ni el bon gust; mireu informatius de solvència i objectivitat en la proporció justa, només per estar al corrent de la situació; però, no hi perdeu ni un minut més perquè us faran perdre l’oremus veient com es contradiuen ells mateixos o responen a les preguntes concretes tirant obertament pilotes fora. I quan sigui de nit procureu dormir les hores necessàries per llevar-vos descansats i relaxats, si pot ser sense recórrer a cap potinga.
I ara que parlo de potingues: no deixeu de prendre al peu de la lletra la medicació que teniu prescrita per a les vostres patologies cròniques. No us faci mandra de fer-ho, perquè si no som el màxim d’auto-exigents en aquesta matèria potser no ens morirem del virus però ens deixarà fora de circulació la pressió o el sucre mal cuidats. I, sobretot, no mengeu qualsevol cosa per anar de pressa i no tenir feina. Cuineu cada àpat amb la il·lusió que mantenir una dieta equilibrada és més que mai imprescindible en aquestes circumstàncies. Tampoc s’ha de ser una Ruscalleda per preparar un arròs bullit, un plat de llegums, un puré de patates, una bona amanida, una truita, un plat de pasta o una trista sopa d’all, per exemple; no cal més que la voluntat de posar-s’hi. Esclar que resulta més còmode i ràpid endrapar un sandwich o escalfar un plat precuinat al microones; però, això no ens convé. I si ens engresquéssim a cuinar alguna recepta una mica més complicada i imaginativa, dòmino! No només ens entretindrà la preparació, sinó que el resultat ens aixecarà fantàsticament l’autoestima. En resum, el que vull insistir-vos és que no us deixeu abatre, perquè si us acovardiu el microbi dels collons s’hi rabeja encara més amb els que es posen de genolls. L’hi heu de plantar cara seguint totes les instruccions higièniques i sanitàries que ens repeteixen a cada instant; però, sobretot, ensenyant-li les dents.
Abans no me’n descuidi: féu cada dia la bona obra de parlar amb familiars o amics que sabeu viuen sols. La soledat és la principal enemiga de la moral; però, si una persona sola cada dia rep tres o quatre trucades i pot parlar una estona, l’exercici de fer anar la llengua també és beneficiós per les dues bandes, ja no s’ho passarà tan malament. La meva reflexió d’avui la deixo aquí: rebel·leu-vos a portar indefensos l’etiqueta de fràgils i vulnerables que ens han penjat a la gent gran. Demostreu que sou més forts del que es pensen i que si som vulnerables i fràgils, no és perquè siguem persones d’edat sinó perquè ens en han fet tornar, de fràgils i vulnerables, els que han manat els darrers anys regatejant-nos els mitjans per passar la bona vellesa que ens mereixem, oimés després de treballar-la durant quaranta anys.          

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

diumenge, 29 de març de 2020

“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol quart -


4
De la primera enganxada forta entre l’avi i l’oncle Joaquin, jo en vaig ésser testimoni de primera mà, i puc assegurar-vos que sacsejà la nostra família poc després d’acollir l’hereu i la seva tribu a casa, de rellogats temporals, aquell estiu del 1918. El cosí Mauro en fou el detonant de la mala maror, en sortir-nos als quatre dies justos d’haver-se escarxofat al meu dormitori, mentre sopàvem, amb l’estirabot que no l’interessava gens ni mica pencar al ferrocarril seguint la tradició familiar, sinó que volia fer-se capellà. Quan va sortir amb aquesta trescanada, l’avi es va quedar de pedra, sense saber quina cara posar-hi, de tant com li venia de nou el que acabava d’escoltar. En canvi, a l’oncle se li va entravessar la impertinent franquesa del seu fill, ja que en no venir a tomb en la conversa, es prengué el comentari com una provocació, per ganes de fer ballar els gegants abans de Corpus.
Ara bé, en esbravar-se l’oncle tan rabiüdament tots vam assabentar-nos, quasi sense tenir temps de pair-ho, dels greus enderivells que es veu empotinaven un dia sí i l’altre també les relacions domèstiques dels nostres parents de Saragossa, en contra del què teníem entès, puix pel que explicaven quan es cartejaven amb els avis, tot eren flors i violes: és a dir, que vivien la mar de feliços i menjaven anissos, ben avinguts i guanyant-se passablement la vida. Déu n’hi do, però, de com n’era de diferent la realitat, i vés a saber per què s’ho portaven tan callat!
No ens venia de nou que l’oncle Joaquin tingués un geni com la pólvora, ni que sovint s’enfilés per les parets sense rumiar-s’ho gens, en prou feines li apuntessin un misto al cul; i que si li trencaven la girada gités renecs a tort i a dret. Aquest caràcter explosiu era possiblement el tret que més caracteritzava el seu tarannà i determinava la diferencia, entre el seu capteniment i el de l’avi o del pare, que comptaven fins a vint abans de ficar cullerada en cap conversa entregirada, sobretot si tenia traces de degenerar en una discussió acalorada, perquè tenien sempre present la dita que quan dos es barallen al tercer sempre li sol tocar el rebre.
En canvi, ara que garbello el passat a la recerca de respostes per a les meves preguntes quan em miro al mirall, els hi hauria de retreure, que un cop havien decidit quelcom que era tan difícil com atrapar la lluna en un cove, que no s’ho repensessin i es donessin per la pell, desdient-se de la caparrada que haguessin pres a sang calenta.
Perquè se m’entengui bé, matiso: l’oncle Joaquin, malgrat fos un torrapipes a qui se li escalfava la boca tan de pressa que es posava de seguida com un pebre, tenia de positiu que era de bastant més bon ferrar que l’avi i el pare, si se li feia veure que pixava fora de test. I podia ser, fins i tot, raonable i flexible a l’hora de baixar del burro; això sí, sempre que se li demanés per favor que afluixés una mica i se li expliquessin a bastament les coses sense alçar-li la veu o anant-li amb amenaces, volent endur-se’n el sac i les peres. A la brava, rai, l’oncle no donava pas el braç a tòrcer ni que el matessin, ni encara que veiés que havia ficat la pota fins al maluc.
- Sabeu, pare, per què vam haver d’escampar la boira de Saragossa? – l’oncle va destapar tot solet la caixa dels trons, sense reprimir-se’n un pèl – Doncs perquè els frares, al desgraciat del vostre nét el tenien ben entabanat amb aquesta ceba de fer-se capellà.
- Què dius que li han fet? – preguntà atabalada l’àvia.
- La dona, que vós ja sabeu que sempre ha estat una rata de sagristia des que servia a una de les cases més carques de Saragossa – li va respondre a sa mare, com si disparés les paraules des de la boca -, no va parar fins veure el seu nen disfressat d’escolà, i amb l’excusa que la capellanada li donarien de menjar, li ensenyarien de lletra i li farien aprendre les quatre regles, tot de franc, el duia cada dia a l’escola del convent ... Jo no vaig oposar-m’hi, la veritat sigui dita, tot i que no em feia cap gràcia, però el cas és que em vaig deixar enlluernar en calcular que, de moment, seria una boca que m’estalviava d’alimentar. Per tant, mentre el bordegàs no tingués edat per treballar ja m’estava bé que maregés la perdiu a missa. Però, d’aquest carai de gentussa no te’n pots refiar i de seguida se’n varen encapritxar i se’l volien fer seu, tant sí com no; sobretot, quan ja tenia edat de donar-nos un cop de mà, portant un jornal a casa.
- Així, vares ser tu qui va demanar al ferrocarril el trasllat a Girona, sense dir-me’n res? – es va sorprendre l’avi, que pel que vaig deduir ho tenia entès d’una altra manera.
- És clar, què volíeu que fes, si no? A aquells malparits de merda els hi hagués trencat la cara, si la dona no m’arriba a aturar a temps. ¿On s’ha vist que una colla de males arnes pretenguessin tenir més drets que no pas jo, sobre el meu propi fill?
- Si no haguéssim vingut, el dia menys pensat aquest home hagués fotut un bon disbarat – va corroborar la tia Isabel, amb el fil de veu que li havia quedat, vés a saber si després de suportar unes quantes esbroncades de l’oncle -. Quan es va discutir a mata-degolla amb un frare, jo em pensava ben bé que l’escanyaria. I encara sort que no ens hagin denunciat, que només ens faltaria aquesta pel duro.
- Si tu no t’hi haguessis ficat pel mig, jo potser no m’ho hauria agafat tant a la valenta, ni arribat tan lluny l’acusà l’oncle, sense afluixar de l’emprenyada que li havia agafat. - ¿O és que no t’adonaves que l’alatrencat del teu fill, cada dia s’amariconava una mica més, al costat d’aquells pervertits?
- Plega de dir ximpleries! – féu l’avi alçant-li la mà, que va deixar caure ràpidament, en adonar-se’n del disbarat què havia estat a punt de cometre pegant una cleca al seu fill.  ¿Per què no me’n vares dir res de tot això, abans de comportar-te com un dròpol?
- I de què hagués servit? Vaig pensar que canviant d’aires potser tot tornaria a endreçar-se; però, ja veieu que aquest gamarús no està per fer-se enrere ni penedir-se de res. Però a mi no me la fot! Que massa conec del peu que calça: té un os a l’esquena de ca l’ample, i un morro que se’l trepitja.
Veient que la discussió s’anava enfilant per moments i que l’oncle no s’avenia a tranquil·litzar-se, l’àvia va alçar-se de la taula prenent de la mà la Teresita, que ploriquejava, i se la va endur a dormir. Aprofitant l’ocasió, l’avi ens va donar a entendre a mi i als cosins que escampéssim la boira. Ells no es feren plegar i s’aixecaren de la cadira creients i una mica alleujats, però jo vaig intentar fer-me el ronsa perquè preferia quedar-me, suposant que no trigaria gaire a saltar espurnes al menjador. Batussa, vatua l’olla, que m’hagués agradat espiar des de primera fila, encara que fos per un forat. Però l’avi em va mirar tan enfurismat, que no vaig tenir més remei que plegar veles, resignant-me a perdre’m el més interessant del terrabastall familiar que s’estava congriant.
Com que era massa d’hora per entaforar-nos al dormitori, on amb prou feines ens podíem moure de tant atapeït com estava, vaig empènyer els cosins escales avall i ens asseguérem a l’escaló del portal de casa sense badar boca. De fet, ens tractàvem tot just des de feia quatre dies i no hi havia prou confiança entre nosaltres com per encetar amb naturalitat una xerrola fluida; però, transcorreguda una estona d’aquell silenci incòmode, en Mauro va ser el primer de trencar el gel, mentre el seu germà se’l mirava tan embadalit que semblava com si n’estigués encaterinat.
- Em sap greu el ciri que s’ha muntat allà dalt per culpa meva – va murmurar amb franquesa, sense mirar-me a la cara, amb la barbeta recolzada als genolls.
- No sé què dir-te, de veritat que vols fer-te capellà? – li vaig contestar el primer que se m’acudí.
- Si, però no n’hi ha per prendre-s’ho com ho fa el pare – em respongué amb un aplom com a mínim xocant, en una persona que solament tenia quatre anys més que jo -, a vegades es posa d’una manera que no se li pot dir res. No para de repetir que sóc un inútil i un mal fill perquè no porto cap jornal a casa, i que els frares se l’estan rifant. La mare sempre m’havia fet costat quan m’escridassava, però des del dia que el pare la va fer callar d’un mastegot i  empentant-la de mala manera davant meu, no s’ha atrevit mai més a portar-li la contrària, almenys si jo hi era. Suposo que l’hem hagut de seguir aquí perquè no podíem fer res més, esperant que s’assossegués en parlar amb els avis;  però, ja veus que ha estat endebades.
- I tu, no podries afluixar una mica? Potser si t’avinguessis a posar-te una temporada a treballar a l’estació com ell vol, la mala maror es desembotiria i qui sap si no podríeu trobar la manera d’entendre-us i tot més endavant.
- No t’ho pensis pas! – va tallar-me en sec, posant-se dempeus per recalcar la seva disconformitat amb la meva insinuació. Però, de seguida va ajupir-se a la gatzoneta, continuant la seva exposició en veu baixa: - Traslladar-nos aquí ha sigut, en el fons, una fugida cap endavant per part del pare, com a la desesperada i fent servir tota aquesta història dels frares només com excusa. El cert és que viu amargat des de fa temps i cada dia que passa ho estarà més, per altres raons que no tenen res a veure amb mi ni amb que vulgui fer-me capellà; però, a mesura que passin els dies i s’adoni que amb la seva obstinació l’ha tornat a cagar, un nou rampell de ràbia s’estavellarà damunt nostre, de la mare i de mi. A Saragossa, malgrat tot, el pare era algú a l’estació perquè tothom, per bé o per mal, el coneixia, s’hi feia i li aguantaven el mal geni; fins que se li va agrejar tant el caràcter, segons la mare just des que es va embolicar amb males companyies que li van omplir el cap de pardals i d’idees revolucionàries, que era insuportable i es posava a discutir o a barallar-se per qualsevol ximpleria, a més a més a la feina s’havia tornat esquerp amb els companys i llenguerut amb els superiors. En canvi, aquí comença de nou i s’haurà d’acostumar i conformar a pintar com un zero a l’esquerra; i d’això sempre me’n donarà la culpa a mi, no en tinguis cap dubte, agafant-me més mania de la que ja em té.
- Llavors, què penses fer?
- Ara mateix, no ho sé pas. Si no és amb el seu consentiment, al seminari no m’hi voldran, i si trigo gaire a decidir-me, ja se m’haurà covat l’arròs.
Mentre nosaltres parlàvem, a són germà no se li va sentir la veu ni una sola vegada. Aquesta captinença tan reservava em va cridar l’atenció perquè, de fet, no estava distret sinó al contrari: no es perdia ni una coma de la conversa que manteníem, en la qual a més a més semblava estar-hi molt interessat. No el tenia tractat, com ja us he dit, per tant no sabia de quin peu calçava; però, em va estranyar bastant la submissió, quasi devota, que li tenia a son germà, la qual no es podia explicar només perquè fos el germà gran.
Allavonces em vaig adonar que des que varen ocupar-me una part del dormitori, amb prou feines havia piulat, enfilat i quiet com un estaquirot a la llitera de dalt. En qualsevol cas, tot i el seu posat motxo, no era d’aquelles persones quina presència fa nosa, ja que inclús quan no badava boca, en Rogelio tenia al rostre una expressió dolça, sempre amb un somrís tendre i càndid a flor de llavis, i una mirada benvolent, tan transparent i pura que no sabies mai ben bé com prendre-te-la sense ofendre’l. Us asseguro que bo i callat feia molta més companyia i encomanava tanta pau i serenitat, com si no hagués parat de garlar.
Ara bé, quan parlava son germà se l’escoltava enfavat i la cara se li transformava, digués el que digués, encara que no en plegues un borrall de la conversa dels grans. No em vaig poder estar de fer-li, a en Mauro, la pregunta que em rondava pel cap des de feia estona: - Què en pensa de tot plegat, ton germà?
- Ell rai, que viu al llimbs! – va respondre’m amb un pessic de rosec -  Pocs mesos després de néixer, va tenir no sé quin tropell i es va quedar com encantat. No és ben bé babau, però poc se’n falta. Jo sempre he cregut que, pel que fos, en un moment donat se li va corsecar el cantó musti del cervell i per això no para de somriure; en el seu món s’ho deuen passar de conya els que són com ell, sempre feliços i contents. No et pensis,  ja és una bona sort viure de gairell al dia a dia; tot i que entenc que per als pares suposi un bon desengany i una càrrega feixuga.       
El pare, aquell vespre havia plegat tard i, evidentment, quan va arribar no en sabia res de tota l’escandalera que s’havia muntat a casa. Va preguntar-me, tot just ensopegar-se amb nosaltres tres arraulits al portal, què coi hi fèiem allà baix, sols com uns mussols. Jo em vaig posar dret respectuosament, amb cara de circumstàncies, per deixar-lo passar mentre li prenia de les mans el fardell en que traginava, com cada vespre, un xic de carbó per a l’estufa i el braser, desentenent-me de la pregunta que m’acabava d’adreçar, com si es tractés d’un ferro roent.
El marro, vaig pensar, ja li explicaria l’avi, si és que li venia de gust i ho considerava assenyat.