TOTHOM QUE PARLAVA AHIR DE DEMOCRÀCIA, SABIA DE QUÈ PARLAVA?

 

            Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització social menys deficient, comprovarem que hi ha interpretacions del concepte “democràcia” per triar i remenar; però, també ens adonarem que aquesta paraula en general encaterina més que com un “valor” que imprimeix caràcter com un “mètode” per garantir-se aconseguir el poder civilitzadament, sense necessitat de tallar caps i de governar enraonant i no pas cridant. Ara bé, el problema d’avui dia és que malgrat cada matí ens llevem mig convençuts de viure-hi (en una democràcia), massa sovint ens adonem en arribar el capvespre que més aviat estem davant d’un miratge. Per exemple: ¿si la democràcia fos una simfonia què en pensaríem si cada music que participés en el concert interpretés la partitura al seu aire, sense importar-li desafinar mentre la seva “claca” aplaudeixi amb les orelles? Doncs, aquesta sensació és la que es desprèn en acabar una sessió parlamentària, des de fa molt de temps. Sense anar més lluny ahir mateix, a Barcelona o a Madrid. Potser li hem de donar la raó a aquell polític que ahir va comparar la sagrada seu parlamentària amb un “club de la comèdia?

            Si realment visquéssim en una democràcia genuïna i seriosa cada music (polític) s’hauria d’esforçar en posar els cinc sentits en ajustar els seus “solos” a una partitura pactada entre quants més millor, que impedís caure en un orgue de gats, alguns mesquers i rabiosos, interpretant fins a la darrera nota de la partitura electoral procurant consensuar les diverses sensibilitats. Potser sí que sóc un il·lús pensant d’aquesta manera; però, ja us ben asseguro que la democràcia que ens espera i sobretot la que heretaran els nostres fills cada cop serà més esquizofrènica i no servirà absolutament per res al poble. No em puc estar de referir-me a un polític assenyat com en Ramon Trias Fargas quan ens avisava, en plena eufòria després de la dictadura franquista, que “una democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Ni per crispar, afegiria jo, a la meva manera de veure.    

SABER RESPECTAR I OBEIR

 

            Mentre en aquest país de “savis” portem cadascú un rei al cos o un barret a cada cap, tenim mala peça al teler. Sense aprendre a respectar la veu de l’experiència i a ser disciplinats, poc pas reeixirem mai com a societat avançada. En el ben entès que ser disciplinats no vol dir obeir a cegues se’ns mani el que se’ns mani, com volen donar a entendre els que porten la rebequeria a la massa de la sang i només pensen com tocar els dallonses al poder. Cert que per obeir disciplinadament i sense protestar les lleis i els reglaments cal que qui mani hagui aprés també a guanyar-se la confiança dels ciutadans i s'hi esforci cada dia per aconseguir-ho.

Tanmateix, passar-se la disciplina per l’arc del triomf no només consisteix en muntar manifestacions de protesta més o menys espontànies, sinó que també són, a la meva manera de veure, actes d'indisciplina i de desobediència a les lleis i les normes - una “indisciplina” més perillososa i fastigososa que la practicada pels aprenents de revolucionaris - aquells que s’aprofiten del caos i el pànic en èpoques de crisi per enriquir-se indegudament, estafant a tort i a dret els pelacanyes que per sobreviure han d’anar de manlleu contractant prèstecs d'usura; aquells que acaparen aliments, medicaments i articles de primera necessitat per especular-hi; aquells que dinamiten els mercats financers perquè els petits inversors s’acabin d’arruïnar en profit d’uns quants depredadors institucionals; aquells que aprofiten les temporades de vaques flaques per amortitzar mà d’obra experimentada però improductiva a preu de saldo o aquells que reclamen a través de lobys polítics rebaixes fiscals perquè qui més ric sigui pugui continuar tirant de beta. I tots aquests “indisciplinats” i "desobedients" formen part de l’establishment, que en alguns casos inclús considera a aquests pillastres un model d'honestedat a seguir. Això sempre ha estat i continua anant aixi. De nosaltres depèn que demà sigui diferent, però no me'n faig gaires pagues.   

TOC, TOC, QUÈ HI SOU ELS DÉUS?

 

            No sé si els déus se’n parlen entre ells del merder que tenim a la terra. Dono per fet que de déus n’hi ha, encara que no se’ls senti piular massa, perquè no en tinc constància de que hagin presentat la dimissió formalment; però, em sap greu desconèixer si allà on s’estiguin – pari on pari i es digui com es digui el seu cau – s’han organitzat en alguna mena d’associació, club, gremi o sindicat com els seus avantpassats grecs i romans, amb Zeus de portantveu quan s’havien establert a l’Olimp. Creieu-me si us dic que pagaria el que fos per veure per un forat les tertúlies entre Alà, Crist, Buda, Kali, Jehovà, Xiva, Ganesha, Hanuman, Lakshmi i etcètera. Les xurriacades que afecten a la humanitat vull pensar que els preocupen perquè cap del seus parroquians se n’escapa de patir-les; per tant, tinc curiositat per saber si se’n parlen entre ells alguna vegada de tot plegat. Ja no m’atreveixo a preguntar si se’n senten d'alguna manera responsables, individualment o col·lectiva, de les plagues que balden els habitants de la terra perquè potser ja seria demanar un gra massa.

            En serio, m’agradaria saber si els déus n’estan al tanto de com les passem putes a la terra, tant justos com pecadors. I és que, francament, ja n’estic tip de veure com els déus permeten que invocant el seu nom s’atiïn guerres santes o renegades per massacrar “infidels” a preu fet, o que es practiquin genocidis sense precedents per motius religiosos, o que a l’Àfrica subsahariana les criatures morin com mosques perquè els diversos “senyors de la guerra” no mouen un dit per dona'ls-hi menjar. Si de totes aquestes desgràcies en té coneixement el déu de guàrdia i mira cap a una altra banda com un malparit, francament em fa vomitar. Ho saben els déus que dirigents mundials que es senyen o es piquen el pit cada dos per tres han dit barbaritats tan grosses com que es necessari que els vells la dinyem ràpid quan més aviat millor, i no acumulem anys improductius per deixar lloc als joves? Un home dels que ara se'n diuen “d’església” no fa pas gaire assegurava que ens passa el que ens passa perquè ens hem tornat uns descreguts. Francament, des del més profund sentiment d’orfandat i desempara, no m’agradaria que els déus no existissin, perquè fan falta; el que sí m’emprenya, i molt, és que des de fa temps no donin senyals de vida i responguin almenys a la gent que, de bona fe, s’hi agarra com a un ferro roent.  

CADA VEGADA MÉS DIVIDITS i SORDS (i 2)

 

            I de l’UNIÓ EUROPEA, què en direm? Els principis del tractat de Roma es proposaven engegar una Europa de mercaders i aquests bons propòsits van reeixir mentre tot eren flors i violes i la prosperitat econòmica somreia; però, ai las!, quan la passada dècada tenia de fer-se palesa més que mai la fortalesa d’una Europa unida políticament i econòmica, ha resultat que cadascun dels estats membres es busca la vida pel seu compte. I que enlloc d’enfortir i acreditar el principi de la solidaritat mútua per trampejar les crisis econòmiques i socials, els farisaics interessos de la classe política han accentuat encara més les desavinences profundes entre el nord ric del territori i el sud més pobre. És la perenne dicotomia: les societats riques volen que les pobres no les emprenyin perquè, pel fet de poder permetre’s sopar dues vegades no estan obligades a fe’ls-hi de mainadera. És més vell que l’anar a peu que de que s’emboliquin les relacions entre les persones, la majoria de les vegades en tenen la culpa els diners. És la vella dita dels nostres avis nascuts a pagès: “Tant tens, tant vals!”

            Ja es va veure prou d’ençà de la crisi financera del 2008 i sobretot després de la pandèmia, per on anaven els trets: aquella vella Europa dels mercaders s’encamina cap a l’Europa dels pirates. Els britànics, que de pirateria en saben la tira, qui sap si degut a la seva experiència varen recórrer al subterfugi del Brexit per fugir com les rates, quan varen ensumar-se que el vaixell feia aigües. El diari “La República”, de la Itàlia filo-feixista de la Merloni, va escandalitzar amb una editorial premonitòria: “Europa Bruta”. Jo, que sóc un pallús romàntic encara espero i desitjo que, malgrat tot, ens en sortirem més o menys esgarrinxats; però, el que no es podrà es continuar sota els mateixos paraigües foradats. Reflexionem-hi seriosament perquè les persones fins ara menystingudes, maltractades, prostituïdes, estafades i subhastades al millor postor amb la indiferència – potser interessada – d’organismes com l’ONU o la UE cada cop més dividits i sords, ja ens toca dir la darrera paraula si volem esbandir-nos de sobre la trepa de vividors i farsants que ens porten a un atzucac simplement perquè fins ara no han sabut fer la seva feina.

CADA VEGADA MÉS DIVIDITS i SORDS (1)

 

            El món, després de la nefasta experiència de les dos grans guerres, va comprometre’s a que mai més la humanitat tornaria a ensopegar en la mateixa pedra, decidint que abans de resoldre els conflictes a plantofades les parts enfrontades s’asseurien a enraonar civilitzadament en un espai comunitari neutral: les Nacions Unides. Però aquelles bones intencions van quedar en paper mullat a les poques setnanes i fins al dia d’avui, que podem certificar-ne el fracàs continuat de l'esperit de bona entesa i germanor, en el transcurs de l’assemblea general d'unes Nacions Unides, més desunides i rebeques que mai. I d'aquests resultats tan galdosos en tenen la culpa tant les anomenades "potencies" degut a llur capacitat de dissuasió i de lideratge – primer gràcies a l'armament convencional i després amb l'amenaça dels arsenals nuclears – com la resta de la penya comunitàtia que varen establir complicitats de sotamà uns dels altres, alimentades per interessos econòmics i territorials bilaterals, imposant un nou marc de relacions internacionals sota l'etiqueta de "guerra freda", en un intent esperpèntic de netejar-se la consciència remarcant que es mantenien ferms en l'oposició a les "guerres calentes". Per aquesta raó, una darrera l’altra varen esclatar arreu del món "petites guerres" com de fireta, que, no obstant la seva limitació territorial per quatre desaveniències entre veïns abusaren de països més dèbils degollant, afusellant o violant tothom que els feia nosa per roba'ls-hi els seus recursos, mentrestant els panxacontents i eixorcs “diplomàtics”de l’ONU només sabien engiponar propostes "d'alto el foc" descafeinades i que arribaven sempre a misses dites; per tant en la majoria dels casos, els països invasors s’hi pixaven a sobre els intents de treves pactades, imposant la pau dels cementiris per sortir-se amb la seva.

            Però aquestes guerres sectorials – la darrera mostra, la tenim a Ucraïna – són tant o més cruels que les d'abasta mundial i a part de la devastació material deixen un rossec de víctimes fugitives i famolencs a les quals l'ONU només ofereix camps de refugiats que no serveixen per res més enllà de repartir la misèria, les malalties i la frustració de la derrota. I quan la capacitat d’emmagatzematge d’aquesta mena de camps de concentració es desborda, les pobres persones refugiades fugen cammes ajudeu-me cap a les fronteres europees, si són africans o asiàtics, i a les dels EE.UU., si són sud-americans cansats de passar gana o persecució política en els seus països d’origen. Tanmateix,, l'empantano de la inefable ONU es veu incapaç de posar remei a aquesta vergonya de la immigració forçosa de milions depersones perquè a cap de les potències que tallen el bacallà se’ls hi crema res en aquest desastre continuat, per moltes resolucions benintencionades que s’aprovin, ja que no serveixen per res més que per incrementar les muntanyes de paper mullat. I no només passa això amb les resolucions que pretenen desactivar conflictes armats, sinó també amb les crides promulgades de tant en tant - a vegades només per quedar bé - per frenar les conseqüències d’una climatologia que es venja en estar cansada d’ésser maltractada i violada.a cremadent        

EL COST DE LA VIDA, A CONTRALLUM

 

            M’estic adonant, amb molta preocupació, que a còpia d’enquestes cuinades a mida de qui les encarrega, es desassossega la gent que va justa d’armilla. Des dels governs, siguin del color que siguin, tothom malda per quedar bé amb la vianda al plat, maquillant sense massa escrúpols i cullerades de veritats a mitges, els resultats que fan públics periòdicament; però, el problema és que aquesta manipulació per discreta que sigui fa figa quan es fa palès que qui amaneix l’IPC no s’amoïna fent-li la prova del nou o del cotó-fluix als resultats publicats, anant a treure el nas sense prejudicis ni opinions preconcebudes pels supermercats petits i grans del país. I és que quan els anomenats experts t’expliquen el mètode de càlcul de l’índex de preus i la llista de productes que han fet servir per confeccionar una teòrica cistella casolana i popular del consum - des d’un punt de vista més especulatiu que objectiu – hom cau de cul comprovant l’aiguabarreig tan surrealista d’articles considerats habituals, que poques mestresses de casa tocant de peus a terra inclourien en la llista d’articles de primera necessitat. I és que la composició d’un cabàs tan descaradament “virtual” potser serveixi per dibuixar la gràfica estadística ideal, però no té res a veure amb allò que realment necessiten els  rebosts de la majoria de llars per fer bullir l’olla.

            No vull pas donar a entendre que la confecció de l’IPC sigui una fal·làcia, perquè no es pot afirmar que no siguin certs els preus dels articles i serveis que s’incorporen a l’escandall del contingut de la cistella de la compra; la qüestió és més subtil; que la incidència real i quotidiana de determinats articles és manifestament nul·la, per no dir que es fan entrar en calçador per “ponderar” els resultats. Però, com que la gent compta amb els dits de la mà, després de comprar la fruita, la verdura, les llegums, el pa, la llet o l’oli, s’adona que el tiquet de caixa cada dia marca tres o quatre euros més que la setmana i, possiblement, menys que la vinent. Ara bé, els preus al consumidor no s’apugen per art de màgia ni es justifiquen, la majoria de les vegades, pels preus en origen dels productes; tanmateix, les explicacions dels jocs de mans que retraten les estadístiques no sempre són edificants. Per desgràcia, es poden comptar amb els dits de la mà les repercussions a l’alça d’un article en la butxaca del consumidor final té res a veure amb el preu que es paga en origen al productor, sigui pagès o industrial. I cap dels governs tan primmirats confeccionant estadístiques té pebrots per anar a la mare dels ous.     

A PROPÒSIT DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS

 

            Tots els impostos són impopulars per definició; però, el de successions se n’emporta la palma perquè té la fama – ben guanyada – de que suposa una doble tributació i, per aquesta raó, a efectes retòrics més d’un el titlla de: “l’impost dels morts”. En la meva modesta manera de veure, fer-se mala sang amb aquest impost només interessa als quatre esvalotadors escalfabraguetesa que busquen la manera de fer contenta la parròquia i, si poden, afegir-hi al ramat dels emprenyats uns quants militants més. En primer lloc, cal puntualitzar que l’impost de successions el paguen les persones viues i no pas les mortes, que ja varen ésser espremudes en vida fins a l’última gota de suc; precisament perquè estaven vives. Els hereus, mentre es belluguin tributaran el que correspongui per un patrimoni que els ha caigut del cel, per llei de vida. En conseqüència, parlar de “doble imposició” en la meva opinió és una exageració que només s’explica per l’interès d'uns quants "bruixots" per fer bullir l’olla en temps electorals; però, des del més rigorós sentit comú resulta una temeritat defensar aquest argument tòxic i demagògic. Vet-aquí, que 80% de les herències que es tramiten a Catalunya són inferiors en valor absolut a 150.000 euros i només un privilegiat 2,4% supera els 600.000 euros; aleshores, a la pràctica, això vol dir que a la immensa majoria dels ciutadans practicament l'impost de successions els hi fa pessigolles.

            Qui si haurà de rascar-se la butxaca, però, és la minoria gens despreciable de contribuents que cada vegada que es parla de reformar els trams d’IRPF, es posa les mans al cap i fa el posat de víctima propiciatòria, esquinçant-se les vestidures malaltissament manllevades a una “classe mitjana” que en temps fou autèntica, pero que avui està en vies d'extinció "malgrat ella". Tanmateix, la qüestió és que una bona part dels que es pengen l'etiqueta de "classe mitjana" per fer-se la víctima ho fan per justificar la queixa; però, alguns s'ho haurien de fer mirar ja que no tothom pot ingressar més de 90.000 euros anuals, una nòmina que triplica o quadruplica la dels pelacanyes com vostè o jo, que ho passem com podem - mantenint la dignitat personal fins on sigui possible - amb un sou o una pensió de pa sucat amb oli. Un il·lustre ideòleg i patum del liberalisme militant, l’Adam Smith, va sentenciar: - “els rics han de contribuir a la despesa pública no només en proporció als seus ingressos, sinó una mica més inclús si s’ho poden permetre”. El problema  és que quan els polítics escalfabraguetes i els seus escolans d’amén s’emprenyen perquè el govern pretén fer una reforma fiscal més equitativa, rascant esclar les rendes d’aquells que s’embutxaquen entre pitus i flautes l’equivalent a mitja dotzena de salaris mínims, no volen entendre quelcom tan elemental com que qui pot permetre's pagar més permet que a les rendes més baixes se’ls hi afluixi la pressió fiscal. Agitant l’espantall dels impostos, es pot fer molta demagògia. I els demagogs, vés per on, sempre són ben vistos i tenen requesta.

UNA ALTRA PALLASSADA AVUI AL CONGRESO

 

            No en gasten ni una unça d’ètica aquells polítics que amb mitges veritats volen encobrir tantes coses que van malament, fent veure que no hi tenen res a veure. No és pot considerar una mentida pietosa desentendre’s dels nyaps i bunyols comesos a l’empara de les folgades faldilles d’una burocràcia administrativa que volen fer servir per tapar tanta incompetencia, perquè la burocràcia és anónima i irresponsable. La llàstima és que l’abús de la falòrnia, en política acostuma a tenir gairebé sempre conseqüències greus en la vida dels ciutadans. La primera de les quals - precisament indesitjada pels polítics - agitar sentiments de rebuig envers els comportaments opacs o cretins dels que remenen les cireres. Qui sap si aquesta conseqüència no desitjada, sigui la raó per la qual els ciutadans – escarmentats, escandalitzats o amb la moral i la confiança estomacades – cometen el gran error d’assimilar les mentides o les mitges veritats consubstancials amb els professiionals de la política. Ara bé, el no va més en matèria de perversió farsant i trampista – i per tant de la falta d’ètica – esdevé quan els polítics pretenen aigualir o escaldufar les seves mentides o pallassades acusant els seus adversaris i rivals polítics d’ésser més falsos, caragirats i pallassos que ells mateixos. I vosaltres, més!

            ¿No us sona aquesta excusa de mal pagador que veiem i escoltem centenars de vegades, inclús en seu parlamentaria? Sense anar més lluny, avui mateix al Congreso vàrem assistir a les representacions esperpéntiques de la dreta - extrema o moderada tant li fa - perquè totes dues versions fan el ximplet igual. A la meva manera de veure, francament, potser els hi convé als que viuen amorrats a la menjadora política rellegir allò que en Plató o en Sòcrates es cansaven d’engargamellar als seus deixebles: “el que importa quan et dediquis a la política és que valoris allò que les persones tenen en comú i les uneix, en comptes de buscar amb lupa allò que les divideix i fa renyir”. Si aquest principi tan elemental d’ètica el practiqués la nostra classe política potser ens estalviaríem, un dia sí i l’altre també, l’espectacle escandalós i fastigós d’uns polítics enrocats en defensar els seus miserables i miops interessos de partit, enlloc de trencar-se les banyes per aconseguir tirar endavant allò que preocupa i neguiteja les persones que governen. Però com que això no ho aconseguirem pas, com deia el meu avi, els polítics mentiders, barruts i escalfabraguetes del personal que encara se’ls escolta amb la boca oberta, tots plegats ja tenen ordres d’anar a fer punyetes!  

FALTA EMPATIA

 

            L’empàtic és un paio que pensa que la gent que l’envolta a casa, a la feina o la vida social és habitualment honesta i, per tant, sempre disposada a donar un cop de mà a qui té problemes, dubtes o maldecaps; pensant que si ell es trobés emmerdat en un trencacolls, la majoria d’aquestes persones amb qui es relaciona habitualment també l’ajudarien. L’empàtic és un paio collonut, perquè sempre està disposat a suposa’ls-hi als altres bones intencions i, partint d’aquesta base, a buscar en qualsevol de les parts en un conflicte més aviat les afinitats que no pas les diferències. Gràcies a aquest tarannà possibilista, un empàtic sempre es podrà guanyar la vida com a àrbitre o mediador. Els enfrontaments  entre països renyits, la mediació en comunitats de veïns que estan a matadegolla o rebaixar els conflictes de parella, són exemples de situacions en les que qui s’hi fiqui pel mig per posar-hi vaselina, caldrà que posi a prova primer la seva capacitat d’ésser empàtic. Si decidíssim fiar-nos els uns dels altres, és possible que trobéssim la formula màgica perquè cadascuna de les parts barallades en sortissin beneficiades. Però, si en cas contrari, atiem els sentiments de desconfiança voldrà dir que prioritzem els nostres interessos i simpaties, renunciant a escoltar qualsevol altra alternativa d’entesa. Llavors, si no hi ha confiança estem perduts.

            Tots coneixem  persones que no es refien ni es refiaran mai de ningú; en casos extrems ni de la seva pròpia ombra perquè es deixen portar per un impuls tòxic que va definir sarcàsticament l’escriptor William Faulkner: “es pot confiar amb les males persones, perquè no canviaran mai”. El filòsof Sartre, que tampoc es refiava de ningú i tenia una empatia que feia fàstic qui sap si per pura higiene sentimental, era més càustic i categòric: “l’infern són sempre els altres”. En tot cas, els desconfiats per principi neguen la “bona fe” o les “bones intencions” de les persones, menyspreen l’altruisme i l’empatia amb una insinuació rastrera i fastigosa: “si fan la farina blana, és que quelcom pensen treure’n!” En fi, combatre la desconfiança patològica que es tradueix en recel o sospita permanent, només es pot aconseguir amb gavadals d'empatia, una virtud que va massa escassa.  

PARXIS O BRIDGE?

 

            Quan em vaig fer càrrec de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa – ha plogut una mica des de la primavera del 2011, oi? – entre d’altres projectes que formaven part del full de ruta que vaig proposar als socis, n’hi hagué un que va causar desconcert i un considerable rebombori entre el sector més diguem-ne tradicional i conservador – jo l’anomenaria més aviat “carca”, però deixem-ho estar en “purità” per a no esgarriar cries – que es va estripar les vestidures en explicar-los la meva intenció de muntar una aula per practicar el bridge. “On s’és vist fomentar jocs de cartes?” – va engaltar-me amb cara de set jutges la que a l’hora de prendre decisions exercia com de “mare superiora” de l’associació, envoltada de tot un reguitzell d’escolans d’amén. Segons vaig saber, amb anterioritat alguns socis havien plantejat d'organitzar un campionat del popular joc de taula anomenat “botifarra”, però en van quedar escumcagats perquè els guardians de la tradició van vetar afegir a les activitats pròpies de l’associació, qualsevol versió de “jocs de taberna”, sense que ningú gosés planta’ls-hi cara als talibans.

            Reconec que veient-me a venir la critica aferrissada i ferotge d’aquella mena de  “carcundia”, vaig contrarestar-la preventivament inaugurant l’aula de bridge amb la conferència d’un psiquiatre il·lustre – el doctor Pere Bonet – avalant aquell joc de cartes com a molt favorable per a mantenir a la gent gran les neurones en forma, i aconseguint que un reconegut matemàtic – el catedràtic Pere Rubio – s’encarregués gratuïtament de la direcció de l’aula que, contra tots els pronòstics i anatemes va començar amb trenta participants i avui, una dècada i escaig després, encara es manté reeixida i en plena forma. Per tant, me’n sento molt orgullós de no haver cedit a les crítiques i de contribuir a fomentar una eina tan eficaç com un joc de cartes per mantenir en forma, en el millor sentit de la paraula, els “terrats” de la gent gran.

            Tanmateix, avui amb uns veïns organitzem cada quinze dies vetllades dedicades a jugar a parxís. Francament, no se m’hagués acudit mai que m’hi aficionaria a aquest joc de taula que, potser, no té el pedigrí del pseudo-aristòcrata bridge o dels pseudo-intel·lectuals escacs, però que a nosaltres ens ajuda a passar l’estona i desentrenyinar les “golfes”. Per cert, no hi ha jocs de taula de tercera o primera divisió, perquè cap modalitat de joc de taula – sigui practicada en família o entre amics – pot desdenyar-se si contribueix a passar l’estona, pendents de “la partida” que ajuda a oblidar maldecaps i angoixes i respectant al peu de la lletra la cultura de“les regles del joc”. Estic segur que més d’un, encara en llegir aquesta reflexió, arrufaran el nas com si els hagués defraudat en confessar aquesta afició al parxís, com si no fes per segons qui. Doncs, mireu no perdré el temps en “desclassificar” d'etiquetes els jocs de taula, perquè per desgràcia de “classismes” i “d’elitismes” fastigosos ja n’estic fart. Que cadascú jugui amb allò que el faci feliç, sigui al bridge, a la botifarra, al mus, al domino o a l’humil parxís.                      

MASSA GOVERNANTS S’HAN BEGUT L’ENTENIMENT

 

            No només aquí, a casa nostra; a tot arreu del món dona la impressió que els dirigents que haurien de donar seguretat i confiança als ciutadans perquè visquessin lliures de sobresalts i congoixes, sembla que s’hagin posat d’acord perquè la gent no es tregui l’ai del cor. Em sembla que s’ha arribat tan lluny pel que fa al cretinisme d’una bona part de la classe dirigent, que n’hi ha per tirar el barret al foc. He escrit “cretinisme” expressament i amb totes les conseqüències, ja que no crec que titllant aquesta colla de pirats d’ineptes sigui suficient per descriure la seva toxicitat. Només cal que esporguem les noticies que apareixen als “papers” d’avui, per comprovar que es fa difícil de trobar mitja dotzena de governants amb quatre dits de seny enmig d’una colla de desguitarrats histèrics, paranoics o histriònics bruixots de tots colors, ideologies i religions.

Enmig de l’immens atzucac en que estem ficats -  guerres a tort i a dret, amenaces cada dos per tres d’una escalada nuclear apocalíptica, un caos climatològic descontrolat i la manca d’aliments bàsics que devastarà milions de persones, per a no allargar la llista de problemes – aquests dirigents tocats de l’ala, enlloc de dir prou amb convicció i propòsit ferm d’esmena, afegeixen més llenya al foc com ara els esquizofrènics dirigents de Rússia i Corea del Nord, mentre els capitalistes estraperlistes de tota la vida aprofiten aquesta disbauxa per enriquir-se a costa de la misèria dels pelacanyes de sempre. Sense anar tan lluny: què us sembla la pallassada de l’alcalde de Badalona desafiant al seu ximplet homònim de Vigo amb un arbre de Nadal monumental, mentre a les barriades del seu municipi creixen per manca de recursos econòimics bosses de delinqüència, incivisme radical i absentisme escolar? I el pitjor de tot plegat, és que tots aquests dirigents esperitats es mantenen al poder perquè els hi permet - a les urnes disfressades de democràcia surrealista o esvalotats fent-se els amos del carrer a còpia d'hòsties i terror – un “poble” acollonit, orfe d’autèntics líders que toquin de peus a terra, no somiïn truites ni facin volar coloms.             

L’OKUPACIÓ FRUSTRADA DEL PIS D’UN REGIDOR

 

            Me n’alegro pel cap de llista de Junts – avui “decantat” a l’oposició, a l’ajuntament de Manresa, pel mal rotllo amb els republicans amistançats amb socialistes – de que els okupes hagin fet llenya en l’intent d’usurpar-li la llegítima propietat d’un pis familiar buit. Sobretot si es tractava - com explicava el succés la redacció del diari local - de delinqüents organitzats per traficar amb pisos buits, esprement (robant) el poc suc (diners) que encara els hi queden a quatre poca-roba que no tenen altre remei que engrapar-se a un ferro roent per sobreviure a la misèria. És a dir, que els okupes no pertanyien pas al col·lectiu dels sensesostres desesperats per no tenir feina i estar a la quinta pregunta. No intento pas justificar, ho dic per si de cas les suspicàcies en un tema tan delicat, que si es tractés de pelacanyes espontanis la temptativa d’okupació s’hauria de mirar més benignament. Amb el dret a la propietat, cap societat que no vulgui acabar pel camí del pedregar no pot fer-hi jocs de mans. Ara bé, qualsevol societat democràtica i honesta hauria de trobar la manera “d’encaixar” – ara que el concepte “encaix” està de moda – la defensa de la propietat amb el dret de les persones a un habitatge digne.

            Però, això ja són figues d’un altre paner i caldria dedicar-hi més d’una reflexió per treure’n el desllorigador d’una qüestió tan complexa, a causa dels interessos contradictoris i en massa casos irreconciliables. Avui, només voldria puntualitzar que el fet que l’intent d’okupació del pis d’un regidor hagi desvetllat tanta atenció per part de la premsa i de les autoritats, m’ha sorprès perquè no acostuma a ésser habitual ni en un cas ni en l’altre. Per tant, suposo que, sense prejutjar el fet sobre el qual reflexionem com a una mena de tracte de favor, no es pot negar que com passa en general en aquest món de mones, hom fa de més o de menys en funció de qui sigui el perjudicat perquè, també davant la desgràcia, uns són més iguals que altres. I això si que, al meu parer, hom podria estar temptat de considerar-ho una forma de discriminació positiva, tenint en compte que hi ha més de quatre dotzenes de ciutadans que suporten alguna forma d’okupació, d'inseguretat o d'indefensió per incivisme  sense que la seva petita tragèdia individual i quotidiana surti “als papers”, i la polícia o la justícia remenin el cul amb una mica més d'empatia i interès. I encara que la majoria de perjudicats en atemptats contra el dret a la propietat privada pensin que “els governants es posen de perfil i neguen la realitat sobre la problemàtica de l’okupació”, els ciutadans rasos no es poden desfogar deixant-ne constància de la seva legítima indignació a la premsa, com ho ha pogut fer el regidor en qüestió. Enteneu què vull dir, oi?     

RELLEGINT PLA

 

             De tant en tant, m’agrada rellegir els escrits d’en Josep Pla; va a temporades. Sovint aquestes temporades solen coincidir amb moments de pansiment, que em deixen tou l’ànim; no em féu ser més explícit ni precís, puix estic convençut que no sabria pas trobar les raons exactes que m’aboquen a aquesta deixadesa. Ho noto, entre d'altres sìmptomes alarmants, perquè sembla que hagi perdut l’interès per menjar, jo que més aviat sóc de vida, d’esmorzars de forquilla i de fer experiments al fogons combinant ingredients i sabors. Però el que sí puc assegurar-vos és que cada vegada que el meu habitual coratge i optimisme em fan l’ànec – almenys segur un parell de cops l’any, coincidint dies amunt dies avall amb el equinoccis d’hivern (els dies s’allarguen a partir del 21 de desembre) o d’estiu (els dies comencen a escurçar-se la nit de sant Joan) - trobo en els escrits d’en Pla l’assossec i la calma que la meva ànima necessita, en un moment donat, per recuperar el delit i el to d’esperit, més enllà de refiar-me, fent un subrim i ingenu acte de fe, que em facin efecte un grapat de píndoles vitamíniques. 

             Tanmateix, he de reconèixer que no sempre deixar-se seduir per la narrativa de l’escriptor de Llofriu és fàcil, sobretot comparat amb l'estil de la majoria dels que avui dia ens veiem en cor d’esborrallar papers en blanc, a la recerca de crear un conte, una novel·la, una narració o un reportatge periodístic, simplement espatarrants. No sé si tothom compartirà aquesta opinió, però en el meu cas puc assegurar que rellegir en Pla de tant en tant, serveix per fer una cura d’humilitat. Com que he aconseguit uns quants premis literaris - encara que hagi estat en concursos de tercera divisió - com molts d'altres m’he arribat a pensar que qui sap què; però, aquesta setmana, per exemple, capbussant-me en el llibre “Primera volada” del senyor Pla, he descobert una prosa d’una calidesa descriptiva i una meticulositat de vocabulari tan impressionants i autèntiques, que aquesta lectura m’ha reconciliat amb l’ofici d’escriure; en el sentit de buscar sempre la paraula justa, el verb i l’adjectiu exactes per descriure un paisatge, una conversa o un sentiment. De tant en tant, doncs, val la pena de rellegir els mestres per prendre consciencia de que ets un aprenent en l'ofici d'enfilar lletres, i no gaire avantatjat. I, també, per escandalitzar-me, per enèssima vegada sense que serveixi de res, de la decadència intel·lectual i moral d’una societat i un establishment quines patums acadèmiques van negar-li sistemàticament el pa i la sal a un escriptor com en Pla – al meu parer el millor prosista del repertori d’escriptors en llengua catalana – simplement per enveja i revenja disfressada d’ideologia política. Aquells "acadèmics" que van oposar-se a la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al senyor Pla haurien de ser condemnats a títol postum per la seva mesquinesa. Aixó no passarà; però, afortunament, la història a cada porc li reserva el seu sant Martí.     

POSAR-SE EN LA PELL DELS SENSESOSTRE

 

            El remei pel càncer encara no el tenim, però cada vegada els científics s’hi acosten més; precisament gràcies a la multiplicació de molts esforços de flaquesa per fer avançar la recerca. Resoldre la qüestió de fer realitat el dret de totes les persones a disposar d’un sostre digne crec que no hauria de ser tan complicat com trobar el desllorigador del càncer, que depèn de les ganes i els coneixements dels investigadors. Però també de la sort, factor que no impediria que, si se’n tinguessin ganes de veritat els que fan les lleis, solucionessin el problema de l’habitatge. Que quedi clar, abans de seguir endavant aquesta reflexió d’avui: no proposo una política de barra lliure indiscriminada, sinó de justificar el dret d’aquelles persones que en un moment donat, per quedar-se sense feina, emmalaltir o per altres misèries imprevistes i sobrevingudes, s’hagin quedat temporalment sense recursos per complir amb les seves obligacions hipotecaries o amb els compromisos adquirits com a llogaters, no hagin de veure’s al carrer, amb el cul a l’aire.

            Em refereixo, per tant, exclusivament als casos d’aquelles persones complidores i honrades que de sobte no estan en condicions de continuar sent-ho, de complidores. Francament, crec que les lleis els haurien de protegir sense perdre la dignitat obligant-les a viure “de caritat”. Pensem que tal com va el món tots estem en risc d’acabar sent uns “sensesostre”. Ara bé, no parlo ni defenso els que escullen viure sense donar cop i que tenen les galtes de pretendre que la societat els mantingui. Tinguem en compte que darrera cada desnonament de persones que no compleixen amb les seves obligacions, no perquè siguin uns desmanegats sinó perquè no poden, hi trobaríem material suficient per fer-nos càrrec de la cara més dramàtica de la societat: relacions familiars esquerdades, estabilitat laboral empassada per qualsevol crisi, empreses i negocis en fallida, llargues malalties que deixen baldats a qui les pateix, víctimes d’estafes financeres... Totes aquestes diverses històries tenen el mateix comú denominador i similars conseqüències: la desesperació per no poder-se guanyar la vida, pels deutes que s’acumulen, per la incertesa sobre el futur que espera i, sobretot, la impotència davant la manca de resposta adequada per part de les administracions. A la meva manera de veure, abans de desconfiar dels sense sostre en general, potser valdria la pena de posar-nos a la pell de molts que dormen al ras.

ACABAREM NO SABER-NE PRESCINDIR DEL “GRAN GERMÀ” ?

 

                El “gran germà” profetitzat per l’Orwell ens controla a totes hores, ens escorcolla “científicament” els secrets més íntims i emmagatzema, en una colossal memòria, què pensem, escrivim i de què parlem els ciutadans, un material sensible que recicla i posa a disposició vés a saber qui, potser dels ·"dotze apòstols" Se’ns aconsella, com a mesura de precaució, que ens netegem la boca i no pronunciem en va paraules de les quals ens en puguem penedir, i accepten de bon grat que el “gran germà” no ens espia ni ens controla sinó que ens estima tant, que no ens treu l’ull de sobre per saber sempre on ens belluguem o amb qui fem petar la xerrada perquè no ens esgarriem. Segons els sacerdots i sacerdoteses del "gran germà" tota aquesta vigilància a que som sotmesos ajuda el progrés, el benestar i la seguretat de la societat. El que passa és que cada dia n’hi ha més, de ciutadans, que no es mamen el dit i no volen combregar amb les rodes de molí que els volen vendre xarlatans a sou de vés a saber de quins interessos.

                Qui està embolicat amb el poder, encara que només sigui amb les escorrialles, aprèn per pur sentit de la supervivència i pel que s’hi juga fent el tòtila, a utilitzar tots els ressorts de la tecnologia (ara anomenada “intel·ligència artificial” perque està més "in"), per manipular amics, coneguts o simples saludats com si fossin titelles, traient profit dels immensos recursos d’Internet i dels seus sequaços informàtics per intervenir comunicacions secretes, moviments bancaris i informacions professionals de tota mena, aprofitant els moments en que els ciutadans “tutelats” sense adonar-se'n o els “vigilats” descaradament si us plau per força, estiguin més relaxats i amb les defenses baixes. Les especialitats del “gran germà” abasten un repertori inabastable de possibilitats d'espionatge: xarxes socials, telefonia mòbil, televisió interactiva, jocs per entretenir mainada i adolescents o per “exercitar” la memòria en decadència dels avis... Malgrat miren d’adaptar-nos-hi a moure’ns per aquesta selva pantanosa i plena de paranys – no perquè ens agradi aquest joc de cuc i amagar tan bèstia sinó perquè no tenim altra escapatòria –, no triguem a adonar-nos que per molt que li fem la farina blana al “gran germà”, la seva abraçada de l’os ens fa sentir impotents, fràgils i desemparats enmig d’un món on cada vegada els seus habitants es veuen obligats a substituir la conversa distesa entre persones per monòlegs impersonals amb robots no programats per sentir empatia ni moralitat. Ara bé, a la meva manera de veure, els que em preocupa més és que ens acostumem tant a aquesta dependència i influència, que acabem no sabent-ne prescindir dels dictats de la intel·ligència artificial.

MASSA PRONÒSTICS APOCALIPTICS PEL BROC GROS

 

                En temps d’incertesa, vés a saber per quina raó, hi ha més gent que mai disposada a endevinar el futur; alguns, fins i tot xalen o “es realitzen” xopant o amarant els seus pronòstics amb tocs tan dramàtics com apocalíptics. Aquesta circumstància m’ha portat a la memòria una anècdota protagonitzada per en Josep Pla, l’escriptor de Llofriu.  (Per cert, aprofito per recordar una vegada més que els fariseus dispensadors de “carnets patriòtics” varen regatejar com a mesells al prosista colossal, qui sap si el més important de Catalunya de tots els temps, el premi d’honor de les lletres catalanes; en plena moda de la “memòria democràtica”, paga la pena de no oblidar que en un moment donat, fins i tot l’establishment intel·lectual pot tenir cops amagats de cretinisme il·lustrat. Algú ho ha de recordar de tant en tant; per un fill de “l’empordanet” com jo, seria pecat no fer-ho sempre que tingui ocasió).

                Reprenent el fil de la reflexió, diuen que en Pla assistia un dia a la conferència d’un reconegut arqueòleg quan aquest va afirmar, en pla erudit: “... fa 11.327 anys...”. En sentir-ho, en Pla va aixecar-se de la cadira com un coet, sense reprimir un sorneguer i sarcàstic comentari dels seus: “Clavat!” I és que per molt savi que hom sigui, no hi ha ningú que pugui afinar tant la punteria profètica o investigadora; per aquesta raó, em sembla que sobretot en temps incerts i inestables socialment com els actuals, per una simple qüestió de salut mental, ara que està també tant de moda preocupar-se’n d’aquesta branca terapèutica, cal relativitzar una mica les profecies llençades al vent. Al meu parer, les prediccions més o menys apocalíptiques, per molt serioses i ben documentades que semblin, encara que les avali la NASA o el sursum corda, sempre pequen més de negatiu que no pas de positiu. I segons com, a més a més, solen generar alarma social entre col·lectius poc preparats que, massa sovint, entenen l’a per la b. A la meva manera de veure, doncs, el problema de tot plegat és que resulta massa fàcil jugar a fer de profeta, sobretot si el visionari especula que cap dels que avui l’escolten bocabadats no li podran demanar responsabilitats perquè quan se li vegi el cul a la gallina, ja criaran malves.

 

                    

AMB EL LLIRI A LA MÀ

 

                De quan era president de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes del meu poble, vaig fer coneixença amb unes quantes persones que encara avui si em troben em saluden i, a vegades, com avui em demanen consell sobre quelcom que els preocupa. Avui, com us deia, en Benet, un que venia a caminar cada setmana amb nosaltres, m’ha parat per demanar-me que li digués què en pensava d’un escrit que ha adreçat a Hisenda. Després de donar-hi una ullada, m’ha semblat oportú compartir-ne el contingut amb vosaltres per conèixer la vostra opinió després de reflexionar-hi. Com veieu, és tracta d’un escrit dirigit a l’Agència Tributària, presentada pel contribuent Benet, de 80 anys, que exposa la seves tribulacions amb aquestes paraules:

“Que en fecha 12/04/2023 presentó mediante autoliquidación la declaración de renta nº ---, correspondiente al ejercicio 2022, validando como en años anteriores y una vez verificados los datos del borrador propuesto por la Agencia Tributaria, el cual determinaba una cuota negativa con derecho a devolución.

Que debido a un error involuntario y totalmente ajeno a su voluntad, el declarante pulsó “renuncia a favor del tesoro público” en lugar de “solicitud de devolución a través de cuenta corriente”.

Que al constatar inmediatamente el lamentable error mecánico procedió a tramitar telemáticamente, en menos de treinta minutos, la solicitud de rectificación nº ---, con la finalidad de reemplazar la “renuncia a favor del tesoro público” por la opción de “devolución de la cuota negativa” a ingresar en cuenta bancaria.

Que a las 12:25 del mismo día 12 de abril de 2023 presentó presencialmente a través del Registro General de la AEAT el escrito RGE/---, reiterando los hechos anteriormente citados y manifestando explícitamente en el Solicita de dicho documento la siguiente súplica que correspondía al estado anímico de auténtica angustia ante el error cometido: “Ruego comprendan que me es imposible renunciar a dicha devolución dado que cuento con ella para pagar deudas corrientes, ya que soy un jubilado de 80 años sin otros ingresos en la unidad familiar que los derivados de mi pensión”.

Que habiendo transcurrido más de 100 días, ambos expedientes se encuentran todavía en trámite pendiente de comprobación, lo cual considera injustificable cuando de lo que se trata no es de recalcular ni rectificar ningún dato de la declaración presentada sino, simplemente, de rectificar la opción “renuncia a favor del tesoro público”, que activó en contra de mi deseo y seguramente debido a la precipitación y al nerviosismo del momento.

Que habiendo solicitado en el día de ayer – 9 de agosto de 2023 – cita previa para interesarme por el estado de la cuestión, en la Administración de la AEAT correspondiente a mi lugar de residencia me informaron que desde hace unos meses las oficinas de las Delegaciones comarcales no tienen competencias para resolver los expedientes correspondientes a solicitudes de rectificación. Competencias que se reserva el Departamento de Rectificaciones de la Delegación Provincial. Asimismo, me informaron que resolver los expedientes en trámite se puede demorar meses por carecer el citado departamento de personal suficiente para efectuar las comprobaciones pertinentes.

Que, considerando que esta demora me causa un perjuicio económico y psicológico – cada casa es un mundo y en mi caso que no se me reintegre el excedente de cuotas pagadas a que tengo derecho, me desequilibra mi economía doméstica que dados los precarios ingresos de mi unidad familiar trato de gestionar con toda la dignidad posible -, y que la “penitencia” que se me impone por haber cometido un error tan involuntario como ingenuo, con todo el respeto me parece que es injustificable administrativamente hablando y tratándose de un Organismo tan eficiente como la Agencia Tributaria, considerando que solo se trata de enmendar un error mecánico cometido involuntariamente que con un poco de buena voluntad y empatía hacia un contribuyente en apuros, ocuparía al funcionario actuante un tiempo insignificante. En virtud de esas alegaciones … “

Evidentment, el que demana l’amic Benet és que li retornin quan més aviat millor les retencions de'IRPF descomptades en excés, perquè li fan falta. A hores d’ara, però, el pobre home m’assegura que no en sap res i em demana que li digui què en penso. Doncs, francament, Benet, a la meva manera de veure, tot plegat no és més que una mostra del que patirem els contribuents i els ciutadans en general quan la “intel·ligència artificial” envaeixi l’administració pública, i enlloc de tractar amb persones haguem d’entendre’ns amb maquinetes. Ho sento amics meus, només  puc dir-vos que s’haurà acabat d’anar amb el lliri a la mà. Hi esteu d'acord?

UN PETÓ QUE PORTARÀ MÉS CUA QUE EL DE JUDES

 

                 Quin pollastre mediàtic que ha provocat la morrejada del president de la Federació Espanyola de Fútbol a una jugadora de la selecció femenina campiona del món! Els diaris i mitjans informatius que a finals d’agost tradicionalment han de recórrer a les “serps d’estiu” per fer bullir l’olla, ara un poll reviscolat anomenat Rubiales els ha tret el ventre de penes i, suposo que sense proposar-s’ho, aquests mitjans tan àvids de carnassa en periode de vacances han fet palesa una d’aquelles “anomalies democràtiques” a que em referia en la darrera reflexió, elevant a la categoria de “debat nacional” un incident que en un país com cal es limitaria a deixar constància de la dimissió per dignitat d’un personatge públic que ha posat els peus a la galleda en matèria d’exemplaritat deguda. Però, és clar, a aquest país nostre, tant la dignitat com la decència són assignatures que els personatges públics llevat de poques excepcions porten suspeses fa la tira d’anys.

         Per molt que tregui pit l’establishment oficial cada dia que passa, en comparació amb la resta de països occidentals, es nota que als polítics i alts càrrecs espanyols els hi falta un bon bull en quan a dignitat. Si la qualitat democràtica d'un país es mesurés pel numero de dimissions presentades voluntàriament per manca de dignitat d'incompetents, corruptes o descarats i prepotents de tota mena, el nostre país ocuparia el vagó de cua de la classificació. En aquest carai de país no s’estila presentar la dimissió per res, perquè ningú s’equivoca ni es fica de peus a la galleda ja que està mal vista l'honestedat de reconèixer-ho i, sobretot, perquè els paios pocavergonyes, com el poll reviscolat d’en Rubiales, estan convençuts que mentre siguin fidels a qui els ompla la menjadora no cal tenir escrúpols de consciència “per dignitat”, mentre tinguin una butlla que els asseguri la impunitat. D’exemples d’això que dic, en trobareu a grapats només que garbelleu amb una mica de picardia i sornegueria les declaracions i opinions que s’ocupen de l’afer del petó. Enmig de la immensa hipocresia de tot plegat, potser us seran més d’utilitat per arribar a conclusions parar atenció als "silencis” inexplicables que no pas els embulls i a l’algaravia. Hi ha silencis massa eloqüents i escandalosos! En aquest cas, per exemple, el club que té contractada la jugadora morrejada públicament en contra de la seva voluntat; el d'algun dels ben pagats i considerats futbolistes d’elit recolzant la seva col.lega "femenina", o el de la fiscalia que ja hauria d'haver actuat d’ofici per escàndol públic en veure rascar-se els ous des d’una tribuna, a tocar de la reina d'Espanya i retrasmés per la televisió nacional, al president de la Federació Espanyola de Fútbol.   

FER UN LLEIG AL CAP D’ESTAT, ÉS UNA ANOMALIA DEMOCRÀTICA?

 

            Dintre de pocs dies, el cap d’Estat cridarà a consultes prèvies els líders dels partits polítics que configuren el Parlament, d’acord amb la voluntat dels ciutadans expressada amb els seus vots a les urnes. Aquestes consultes són cabdals perquè el cap d’Estat pugui avaluar directament les possibilitats reals d’algun d’aquests polítics per ésser investit cap de govern, en funció dels suports probables. Per tant, treure el cap a la Zarzuela no es tracta de cap acte de pleitesia envers el monarca que de moment protocol·làriament exerceix de cap d’Estat, sinó d’una simple reunió de treball entre dos referents indispensables d’un sistema democràtic basat en la fórmula de “monarquia parlamentaria”. Alguns representants dels partits polítics que formen part legítimament del Congrés dels Diputats ja han expressat la seva decisió de no fer cap encaixada de mans amb un cap d’Estat que menystenen, en aquest tràmit concret de consultes reglamentàries. Per aquesta raó avui us proposo aquesta consideració: fer-li un lleig al cap d'Estat en aquest tràmit concret, es pot entendre o no com una greu anomalia democràtica que ens hagi de treure la son?

            A la meva manera de veure, un símptoma bastant enraonat de valorar la bona salut d’una democràcia consisteix en no passar per alt els gestos ni les descortesies institucionals. Quan hi ha mala maror a l’ambient, sol passar que massa sovint els actors en aquest teatre “perdin els papers”, començant per faltar-se reciprocament al més elemental respecte els propis diputats en seu parlamentària, o en girar la cara al cap d’Estat quan aquest només intenta complir amb les seves obligacions constitucionals. Tanmateix, potser la causa de la tibantor actual entre el cap d’Estat i algunes formacions polítiques rau més en que qui encarna la màxima magistratura sigui un monarca hereditari i no un ciutadà ras, elegit pel poble sobirà. Aleshores, al meu entendre, caldria plantejar-se amb serenitat democràtica resoldre d'una vegada el dilema república o monarquia, pel bé esclar de la convivència democràtica. I posats a eliminar “anomalies democràtiques” potser també seria bo solucionar l'anomenat “problema catalán” que ha corcat historicament la convivència i sabotejat la prosperitat i competitivitat econòmica d'ambdues comunitats, la catalana i l'espanyola, des de temps reculats. Ara bé, en quan a la decisió d’alguns partits de fer el salt al rei en el període reglamentari de consultes prèvies a la designació d’un candidat a ser investit cap de govern, qui sap si no seria bo reflexionar que el rei, en tant que cap d’Estat, no es pot permetre el luxe o la rebequeria “democràtiques” de no escoltar “en consulta” les raons dels republicans més acèrrims, inclús si entre  els seus parroquians n’hi ha que cremen de tant en tant el seu careto reial pels carrers. Francament, encara que sigui tapant-se el nas, crec que en aquest tràmit de consultes ningú hauria de deixar-hi de dir-la seva, encara que no hi hagi encaixada de mans  Que, en definitiva, anar a “passar consulta” al despatx oficial del cap d'Estat, no significa llepar-li el cul al monarca.                      

 

NI SERÀ FÀCIL NI RÀPID I CALDRÀ MOLTA PACIÈNCIA I RESIGNACIÓ

 

            Bastir la Mesa del Parlament com pretenien els socialistes no ha estat a canvi de res. Els 178 vots que varen recolzar la composició final de la Mesa no han costat un ull de la cara, però quasi. Qüestions que quatre dies enrere representaven una línia vermella que no es podia traspassar – reconeixement del català als parlaments europeu i espanyol, investigar els rerefons de l’atemptat del 2017 i de l’espionatge als polítics independentistes - de cop i volta resulta que s’han desbloquejat. Els en teoria beneficats per aquesta rectificació històrica dels jacobins que defensaven aferrissadament no fer ni un pas enrere, per exemple, davant la pressió dels sobiranistes reclamant el dret constitucional a la cooficialitat efectiva de les quatre llengües reconegudes per la Constitució o la promesa d’investigar mitjançant comissions parlamentaries les implicacions de les clavegueres de l’Estat (CNI) en els atemptats de l'agost del 2017 a Barcelona o en l’espionatge dels polítics implicats en l’anomenat “procés unilateral d'indepèndencia” de Catalunya, sembla que han donat per bona la paraula del senyor Sanchez i de la seva penya i li han comprat tot el lot de promeses. “Son promeses demostrables” – han beneit l'operació des de Waterloo. Guardant-se, això sí, una pedra a la faixa: “Aquest preu només s’ha pagat al senyor Sanchez perquè disposés d'una Mesa del Congrés progressista, és a dir: de la seva corda, no pas per assegurar-se tirar endavant amb èxit la investidura. Per aquesta “peça major” el candidat a president del govern haurà de rascar-se la butxaca una altra vegada i no sembla que es pugui "matar" el tracte només amb calderilla.

            Ara bé, no voldria aigualir l’eufòria independentista advertint de les dificultats de tot tipus – burocràtiques i polítiques – que rebaixaran les expectatives de "rascar" quelcom de possitiu. És cert que el ministeri d’Afers Exteriors ha plantejat oficialment a Europa el que en totes les Institucions Comunitàries siguin reconegudes les quatre llengües en teoria cooficials a l’Estat espanyol, malgrat encara "de facto" no ho siguin al Parlament espanyol; per tant, perdoneu-me que us ho digui, això no és més que un gest formal, però en realitat paper mullat. Una petició similar de reconeixement oficial del galaic per part del Parlament Europeu va suposar 17 anys de tramitacions burocràtiques i negociacions polítiques perquè tots els Estats membres hi donessin el consentiment. ¿Com pot estar-ne tan segur el senyor Sanchez, que abans d’abandonar la presidència espanyola de torn a la UE ,el primer de gener vinent, aquesta qüestió estarà resolta favorablement als interessos de les quatre nacionalitats històriques que conviuen a l'Estat espanyol? A la meva manera de veure, en tot aquest vergonyós espectacle de mercadeig dels vots necessaris perquè el senyor Sanchez tingués domesticada la Mesa del Parlament, els negociadors socialistes s'han lluït un cop més com a trilers, un paper en el qual hi tenen tanta experiència. Els catalans, per la seva banda, s’han deixat ensarronar com uns pardalets o "què"? Espero que no trigarem gaire a saber que s’amaga darrera del “què”, i desitjo perquè ningú prengui mal o li agafi un mal de ventre, que es comenci a explicar a la parròquia que, de moment, els primers compromisos “comprats” al senyor Sanchez perquè respiri uns quants dies més, no faran bullir l’olla independista ni sobiranista a curt ni mitjà termini. Els entrebancs burocràtics del funcionariat carca i el corró ideològic des del Senat faran suar de valent. Esperem que no tinguem d’escriure mai que els catalans vam fer, per enèsima vegada quan negociem amb Madrid, el negoci d’en Robert amb les cabres. El temps ho dirà!        

SEMPRE AL MIG COM EL DIJOUS

 

           Avui és dijous i penso que tots els dies de la setmana voldrien ser-ne, perquè la seva equidistància entre la migranya del dilluns i l’eufòria del dissabte que enceta el cap de setmana predisposa el dijous a comportar-se tant com un dia tranquil i simpàtic que àdhuc l’endemà d’un festiu no sap comportar-se com si fos dilluns. I és que als dijous els hi va gran qualsevol altre vestit que no sigui el seu perquè li sembla que només sap fer de dijous. Els dijous són dijous, peti qui peti! Tanmateix, no us creguéssiu pas cap de les brames que es fan córrer per desacreditar-lo, començant per no empassar-vos que hi ha setmanes de tres dijous, perquè de dijous cada setmana només en té un, carregat de prestigi. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol s’escauen en dijous: Dijous sant, Corpus i el dia de l’Ascensió. Avui és un dia ideal per reflexionar observant passar la vida com feia aquell home que “va ser dijous”, immortalitzat per en Chesterton en una de les seves millors novel·les. Tampoc consta que hi hagi moltes guerres que hagin esclatat en dijous. Qui sap si perquè no és un dia adient per prendre decisions sinó més aviat profitós per intentar rebaixar les tensions acumulades des de dilluns i començar a parar la taula per fer les paus aprofitant el cap de setmana.

            Avui, doncs, és un dia adequat per la bonhomia i l’harmonia, perfecte per encetar negociacions o per embastar compromisos; un dia, en definitiva, de traspàs que alleugereix la monotonia de la feina quotidiana amb la il·lusió del relax de cap de setmana, en capella. I els savis cuiners i hostalers del país, des de temps reculats els dijous és dia de posar a taula una cassola d’arròs. Tanmateix, aquella gent que sempre vol figurar al bell mig de totes les mogudes, intrigues o debats, vingui o no vingui a tomb que fiquin el nas on no estiguin convidats a prendre candela, se’ls escarneix amb una dita molt de pagès: “aquest paio (o paia) sempre es posa al mig com el dijous”. A la meva manera de veure, al contrari del dijous que com us anava dient és un dia mansoi i de bona jeia, les persones que se’n disfressen solen ser més falses que la llenya de figuera.  

DE LLOPS I DE CAPUTXETES

 

            Els llops, quan surten en manada són perillosos, astuts i falsos. I si no tenen prou edat per considerar-los adults, encara són més temeraris ja que segons la llei del país on vivim, en ésser menors no se’ls hi pot imputar cap responsabilitat per gros que sigui el delicte. Per aquesta raó, caldria recalcar les vegades que faci falta a les innocents caputxetes que quan vagin a rondar pel bosc – sigui enmig de naturalesa o de ciment, i a segons quines hores – que no se’n refiïn gens dels llops que se’ls hi acostin tot remenant la cua i fent-se els simpàtics per guanyar-se la seva amistat i que perdin la por, perquè per molt que els llops camuflats de xais s’hi esforcin per dissimular urpes i ullals, massa sovint - segons en deixen constància els diaris cada setmana - no poden evitar comportar-se com la mala bèstia que porten dintre. Quan això passa i una caputxeta en surt mal parada - per desgràcia, no se’n té constància de tantes vegades com passa perquè a les caputxetes els hi fa vergonya d’explicar-ho – es disparen totes les alarmes socials.

         Ja està bé que aleshores es toqui a rebato i tothom surti disparat a la cacera del llop. I fa patxoca que els polítics de tots colors i ideologies per un dia facin costat a veïns, amics i coneguts de la caputxeta de torn, convocant a minuts de silenci en senyal de protesta o deixant les banderes dels edificis oficials a mig pal, com a mostra de dol. Àdhuc m’agrada que la bona gent indignada s’esbravi picant de peus a terra reclamant sinó literalment la pell dels llops en general, almenys que des de la justícia se’ls castigui amb un escarment exemplar perquè mai més cap llop - adult o menor - gosi atacar una caputxeta i la seva malifeta quedi impune perquè la llei consideri que els llops culpables no tenen prou edat per comprendre la diferència entre el bé i el mal. Tots aquests gestos de repugna, repeteixo, ja m’està bé que es facin; però, a la meva manera de veure, també s’hauria d’explicar a les caputxetes massa ingènues - i en alguns casos un pèl desvergonyides i provocadores, encara que des de l’establishment bonista no es vulgui reconèixer - que en qüestió de llops no es mamin el dit. I és que la mare dels ous no és de quina raça són, doncs tant si val si són blancs, negres o de color de gos quan fuig; el que importa de veritat tenir en compte és que els llops són bèsties a qui ningú ha ensenyat a domar l’instint.

NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS

 

            Que cap revolució és un ball de festa major ja ho va sentenciar fa una colla d’anys la fura d’en Mao, afegint que administrar el dia després de la victòria d’una revolta era tan complicat com gestionar-ne el seu dia a dia. Per aquesta raó, la història ensenya que el bon resultat de qualsevol conat d’insurrecció a la recerca d’un idíl·lic “començar de nou”, després de fer creu i ratlla del passat, no està garantit si no s’ha tingut en compte quan es basteix un sollevament, que no es pot matar tot el que és gras. D’aquí ve que varis intel·lectuals, inclòs algun filòsof, ridiculitzen o despotriquen de les revolucions en general, predicant que és millor “continuar” que no pas “inventar”. El problema d’aquestes recomanacions, però, és que massa sovint qui les patrocina té el cul llogat perquè està a sou de tirans o dictadors entusiastes de fer callar els llengueruts que els hi porten la contrària. El gran Bernard Shaw se’n fotia sovint dels partidaris del “val més deixar-ho tot com està”, amb una fantàstica tassa d’humor britànic (quan els britànics encara estaven d’humor perquè no havien tastat el Brexit): “l’home raonable s’adapta sense arrufar el nas al món en que viu. El no raonable s’entesta en voler acomodar el món que no li agrada als seus somnis. Ara bé, caldria no oblidar que si el món ha anat endavant ha estat sempre gràcies als rampells d’homes poc raonables”.

             Actualment, les diverses revoltes urbanes dels indignats en contra de les parides de governants maldestres, obeeixen a una reacció més o menys espontània però sempre irreprimible davant una situació evident de degradació del poder maneflejat per la classe política. El problema és que moltes d’aquestes revoltes bonistes i en pro del “bé comú”, els seus ideòlegs solen espatllar-les quan s’entesten en simplificar-ne l’abast ideològic entre dues idees: què s’entén per “propietat” del comú i com s’administra el seu “usdefruit”. A la meva manera de veure, doncs, el gran handicap de les revolucions mal dissenyades és que enlloc de clarejar el dia després sota la llum i el caliu de la concòrdia i l’esperança, el poble es desvetlli rebolcant-se entre el terror, la revenja i la frustració. A molts dels que bescanten sistemàticament la necessitat de les revolucions, voldria fer-los entendre que la manera més eficaç d’impedir-les seria fent els possibles per evitar-ne els malestars que les provoquen. Tanmateix, penso que també caldria fer veure al jovent entusiasmat per enfaristolar-se en plataformes reivindicatives, que per molt quixotesques que semblin s’ha de vigilar que no hi voletegin a prop seu voltors o corbs camuflats de coloms, ensinistrats per intoxicar i ensibornar amb entelèquies a costa de les desgràcies, penúries i danys colaterals que totes les revoltes ocasionen trencant l’encanteri revolucionari. La llàstima és que gairebé sempre els “danys colaterals” no castiguen els ideòlegs, sinó la carn de canó que va darrera les pancartes.                                                  

WATERLOO VERSUS SANXENXO

 

            Ja me’n faig pagues que totes les comparacions són odioses; però, no me’n puc estar de relacionar a dos espanyols homes d’Estat, exiliats voluntàriament l’un a Brussel·les i l’altre a Abu Dhabi. Tots dos, per diferents circumstàncies posant distància amb la justícia del seu país. El de Waterloo, el president català Puigdemont, amenaçat de ser extradit si se li veu el pèl fora del seu refugi belga per passar comptes a Espanya d’unes decisions polítiques en favor de la independència, emparades en una majoria parlamentària del tot democràtica. El segon, el rei emèrit Juan-Carlos, per a no respondre davant la Hisenda pública d’una conducta com a mínim poc ètica i molt perjudicial pel patrimoni comú dels espanyols, emparant-se en la seva inviolabilitat per a no passar comptes de les seves martingales. En Puigdemont no pot treure el caparró de Waterloo, mentre que el Borbó endrapa marisc gallec a dojo i regateja a bord del Bribón a Sanxenxo – mentre la seva filla se’l mira des de l’Alibaba – i ho fa cada dos per tres traslladant-se des del emirats amb un avió cinc estrelles, que vés a saber qui paga. I encara que com deia les comparacions fan fàstic, en aquest cas encara foten més perquè resulta que el polític català cada dia fa més mala ganya, mentre l’emèrit diuen que s’ha tret uns quants anys, potser perquè encara pensa seguir posant banyes a la seva santa i consentida parella.

            Des de la meva manera de veure, com a simple ciutadà ras, no puc entendre que cap governant i menys un Borbó en funció de cap-d’Estat, pugui considerar-se per sobre del bé i del mal, eximit de passar comptes periòdicament amb la ciutadania perquè estigui tranquil·la de que no fica la mà a la caixa. El de Waterloo no basa la seva defensa en negar els fets que se li imputen – exercir unilateralment el dret d’autodeterminació d’un territori que se sent nació i no vol viure més com a súbdita – sinó en mantenir que aquells fets són democràticament justificables. El que viu entre Abu Dhabi i Sanxenxo, en canvi, no al·lega en el seu descàrrec cap altra argument sinó el de que és inviolable, perquè segons els seus partidaris ho diu la mateixa Constitució que nega el dret d’un poble a decidir en referèndum si, per exemple, ja n’està fart de que la mare pàtria el potegi enlloc d’estimar-lo. Entenc l’argumentari del de Waterloo i crec que té tot el dret a que un tribunal imparcial arbitri la qüestió de fons del seu litigi polític; però, en canvi, no puc evitar sentir-me estafat, democràticament parlant, com aquells vassalls dels monarques de l’edat mitjana que tenien l’obligació d’empassar-se el dret de cuixa del senyor feudal de torn. El qual, potser també era una persona “inviolable”, malgrat violés donzelles a mansalva. Qui sap si per la mateixa “gràcia de Déu” en que s’emparava per actuar com va actuar, el dictador que ens va sotmetre quaranta anys mentre “educava” el seu  dòcil fillol i successor.   

A CASA DEL CEC, EL BORNI ÉS EL REI

 

            La qüestió és que cada vegada més, en aquelles parts del món que els ciutadans es lleven cada matí convençuts que viuen en una democràcia, aquesta percepció resulta ser un miratge perquè enlloc de tocar tots els musics la mateixa partitura democràtica, cadascú busca excuses per interpretar-la amb claus, instruments i compassos diferents. Posem per exemple la Rússia que ara ens porta de corcoll: va enganyar el món arraconant oficialment l’enganyifa de la república soviètica dels proletaris per després obrir-se de cames a la democràcia capitalista, fins acabar instal·lant al bell mig de la mítica plaça roja un invent trucat de democràcia passada per les urnes, ja que en comptes de compartir el poder amb el poble elector i sobirà, el concentrà en mans d’un dèspota il·lustrat com en Putin que s’hi pixa, literalment, amb la democràcia autèntica.

I a l’altra banda del globus, el paio que té més números per repetir com a inquilí de la Casa Blanca el recolza una majoria incomprensible de ciutadans que a Espanya s'harien d'afiliar a l'Once. Com poden fer confiança a un paio tan fastigós com l’expresident Trump, el quan no només s’hi ha pixat damunt la democràcia sinó que l’ha violada tantes vegades com ha pogut i ha convertit el seu vici en un espectacle. Potser sí que tenia raó aquella advertència que fa quasi setanta anys va plantejar als nord-americans el “The Washington Post”, en una editorial memorable: “el quid de la qüestió de la democràcia no és si la majoria ha de decidir qui governa, sinó quina és la classe de majoria amb dret a escollir els seus dirigents”. Mentrestant, no és estrany que enmig de tants ciutadans disfressats de demòcrates però que no hi veuen tres dalt d'un burro, els polítics bornis són els reis del mambo.   

ENQUESTES D’OPINIÓ ENTRE LA TEMERITAT I LA TOXICITAT

 

            No acabo de comprendre de quina tècnica es valen els que es dediquen a fer prospeccions – ells prefereixen no parlar de “pronòstics” - sobre com respira i pensa la gent, per endevinar les seves probables reaccions en un moment donat; per exemple, en capella d’unes eleccions o d’una campanya de promoció d’un producte comercial. Em costa de creure que la gent sigui tan previsible i, encara menys, que quan un professional la sotmet a un qüestionari per engiponar una enquesta d’opinió, sigui tan transparent, ingènua o sincera com per confessar-li els seus sentiments sense embuts a una persona desconeguda, a corre-cuita en mig del carrer o a través d’una trucada telefònica impersonal i a vegades intempestiva, que encara és pitjor. Com a mínim, si l’entrevista es fa al carrer, entrevistat i entrevistador poden mirar-se a la cara mentre un escorcolla l’ànima de l’altre. Ja poden cantar missa els promotors d’aquesta tècnica pseudo-científica que no em convenceran que totes les enquestes, sobretot en temps d’eleccions polítiques, no es cuinen als microones de laboratoris pseudo-sociològics, enlloc de que les preguntes i respostes d’una enquesta facin el seu xup-xup i reposin el temps que calgui sense afegir-hi conservants ni edulcorants.

            Sóc conscient de que les empreses consultores es refien tant dels seus sistemes d’avaluació estadística, que tant se’ls en dona que cada casa sigui un món i que cada resposta pugui tenir un munt de rebrecs que s’haurien d’analitzar, tenint en compte un grapat de circumstàncies. A la meva manera de veure, doncs, des d’un punt de vista estrictament profà però carregat de sentit comú, considero aquestes empreses consultores com unes entabanadores il·lustrades de l’opinió pública, donant per fet que la gent consumirà i compartirà els resultats de les seves enquestes sociològiques com si fossin  la bíblia en vers o l’oracle de la Sibil·la, sobretot si aquests resultats s’emboliquen amb una etiqueta “científica”; ja que s’ha fet circular oportunament la llegenda urbana de que les computadores poc s’equivoquen mai, com si fos un dogma. Per aquesta raó, els ciutadans sovint no gosem posar en quarantena aquests “resultats científics”, malgrat ens temem que no responguin més que a simples especulacions interessades per satisfer a qui paga la factura de l’encàrrec.

LA MEMÓRIA HISTÒRICA

 

            Ara que de la memòria històrica se’n parla cada dia entre escarnis dels que n’abominen i  lamentacions dels que la reivindiquen, pareu atenció en un detall que no em sembla menor: les crides a fer examen de consciència col·lectiva perquè s’assumeixin passats tèrbols, no són iniciativa del bàndol que tingué un paper actiu en el desenvolupament de determinats fets històrics no massa edificants sinó del cantó de les víctimes. Des de temps reculats fins ara, els responsables d'aquestes malifetes humanitàries no han demanat perdó per crims fefaents com els derivats de la santa inquisició, de les guerres santes o de l’holocaust, del terrorisme utilitzat com eïna per imposar idees per la força, de  l’extermini de pobles indígenes amb l’excusa de colonitzar-los, de la discriminació continua de les dones en totes les branques de la societat, de l’esclavitud vergonyant de col·lectius de pelacanyes deixats de la mà de Déu, de l’abús sexual sistemàtic de menors a l’empara d’institucions religioses o per la repressió covarda per part de règims dictatorials de dretes o d’esquerres dels disidents, per citar només uns quants dels exemples més significatius de “mala memòria” colectiva. Les pancartes amb el lema “perdonem però no oblidem”, són exhibides sempre per les víctimes, no pas pels representants dels botxins. Uns botxins, que també des de temps reculats fins ara, se n’han mofat descaradament i amb impunitat d’allò que en definitiva peroposa la revisió de la “memòria històrica”: passar comptes.

            A la meva manera de veure, doncs, perquè les víctimes endrecin les pancartes dels greuges, i qui sap si fins i tot arribin a perdonar els culpables de llurs desgràcies, caldria que el botxins directes, intelectuals o encobridors, s’haguessin donat per la pell assumint la seva part de responsabilitat, demanant perdó no només amb la boca petita i per quedar bé de cara a la galeria. Fora un gest que no hagués costat gaire de fer, però els hereus personals o institucionals dels botxins no tenen cap pressa per donar aquest pas i treure una mà ben estesa. I si algun dia ho fan, sovint és per simple cortesia diplomàtica o pura conveniència política, sense efectes compensatoris pràctics del greuge. Els alemanys, sense anar més lluny, varen tardar tres dècades a demanar disculpes al poble jueu per l'holocaust. I el Vaticà, per posar un altre exemple, deixen que prescriguin els abusos comesos pels seus clergues i frares, per una malentesa caritat cristiana envers els botxins, en comptes d'envers les víctimes. D'altra banda, el problema de remoure la memòria històrica és que sempre hi ha llengües viperines camuflades entre l'establishment reaccionari, rondinant que les víctimes en fan un gra massa i que el botxins no són tan dolents com es vol fer veure. Per higiene mental de tots plegats, doncs, penso que la memòria històrica s’hauria protegir i desenvolupar, simplement per no deixar ferides obertes que acabin gangrenant la societat.      

 

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

 

         Quan els que es dediquen a la política haurien d’estar pencant i trencant-se les banyes a la recerca de solucions per buscar el desllorigador de les desigualtats socials i amorosir les guitzes de la crisi del sistema climàtic i dels valors morals prostituïts i escarnits pels fills de la globalització, com un grapat de pallussos resulta que perden miserablement el temps jugant a nyaus enlloc d’aprofitar-lo per millorar les condicions de vida de la societat, abans no sigui massa tard. Hi ha excepcions, esclar, però tan eixorques que només serveixen per confirmar la regla general. I no es pot pas dir que els polítics no es belluguin; ben al contrari, sempre s’estan movent amunt i avall fent tots els papers de l’auca, divagant pels descosits, organitzant trobades a l’hora de dinar per facturar-les com a “reunions de treball” i, de tan atrafegats com van, sovint es lamenten que els hi falta temps per escoltar, llegir i, sobretot, per baixar del núvol en que viuen. Els polítics serien d’admirar si no fos que, malgrat la seva hiperactivitat, en fer balanç de la seva feina podríem resumir-ho amb una frase feta: molta fressa i poca endreça.

            Francament, si parléssim del grau de qualitat, d’eficàcia i d’austeritat esmerçat en totes les seves anades i vingudes pels regidors, diputats, senadors, ministres i tutti quanti alts càrrecs que formen part de l’establishment polític arreu del món, n’hi hauria per llogar-hi cadires veient com moltes de les lleis, ordenances o reglaments que enllesteixen o bé arriben a misses dites, o tenen més forats que un colador perquè es perpetuí pels segles dels segles aquell principi que dona feina els picaplets de tota mena des que el món és món: feta la llei, feta la trampa. ¿Quantes vegades s’ha denunciat per part dels ciutadans rasos que al món no falten lleis ni reglaments, sinó que es facin complir les que ja tenim? Sense anar més lluny de la realitat domèstica, en matèries tan sensibles com garantir els descans nocturn, el civisme en general, escarmentar la violència de gènere o que les presons serveixin d’una punyetera vegada per reinserir els delinqüents fent treballs en benefici de la societat, enlloc de gandulejar mentre es graduen per exercir de camells o de lladregots experts, n’hi hauria prou aplicant les lleis que ja existeixen sense miraments, contemplacions ni hipòcrites escrúpols de consciència. I si mirem més enllà de la vida domèstica, com pot posar-se a rotllo un món que es passa pel forro les solemnes “resolucions” i “sancions” d’institucions internacionals del prestigi de l`ONU creades, precisament, per evitar la guerra, la misèria i la degradació del medi ambient?   

 

ELS GOSSOS DE CASA BONA

 

            S’ha d’estar molt enfonsat anímicament per escriure: “quisiera ser perro de casa buena”, com he vist guixat en un pany de paret de la part alta de Barcelona, qui sap si com a denuncia sarcàstica de la desigualtat social que cada dia que passa enfonsa més persones a la marginació. Quan jo era petit, als gossos se’ls hi donaven ossos perquè fossin feliços rosegant-los; però, avui cal anar amb compte amb que se’ls hi dona, sobretot si són quissos de casa bona perquè es podrien ennuegar o trencar-se una dent en haver-se oblidat, entre tantes moixaines i tonteries dels seus amos, com es fa per rossegar. L’altre dia, una coneguda que treballa en una clínica veterinària d’upa, comentava que se’n fa creus de com n’està de ben atesa en el seu establiment la clientela canina amb pedigrí, i de l’ull de la cara que costa sotmetre als pobres (és un dir) animals a tractaments i proves diagnòstiques que, en circumstancies similars, els humans pelacanyes sovint han de carregar-se de paciència i fer cua a les proletàries llistes d’espera de la sanitat pública.

           A la meva manera de veure, però, quan un animal de companyia és tractat com si fos una persona - com un més de la família, com diu la meva amiga Berta - potser no ens hauria de caure la bava de satisfacció de veure que hi ha persones tan sensibles i de bons sentiments, sinó que seria més oportú considerar que algunes d’aquestes atencions a certes mascotes són desmesurades i un símptoma malaltís, conseqüència de la necessitat de combatre la solitud buscant l’afecte incondicional d’una bestiola en substitució o com a complement del caliu humà despistat. Ara bé, quan preocupar-se de l’aspecte, de l’estètica o del rebuscat i sofisticat benestar d’un animal de companyia serveix, més enllà de satisfer una necessitat d’afecte, per a “fer maco” o com a signe extern de distinció i de classe, no es poden confondre les aquelles atencions com a vertaders sentiments d’estimació i de respecte per a les bèsties. En tot cas, si els gossos poguessin expressar-se com els seus amos, qui sap si algun dia aquests gossos “de casa bona” guixarien també en un pany de paret la seva enveja dels “gossos petaners”. Diuen, els que hi entenen, que els petaners en general viuen més feliços i menys estressats que els de casa bona perquè gaudeixen de llibertat per rascar-se quan volen.     

NEIXER DONA ENCARA ÉS UN MAL NEGOCI

 

Encara hi ha dones que s’amaguen de “sentir-se” feministes perquè els hi fa un no sé què de confessar-se’n, sovint perquè els hi sembla que fa tuf de política. Però, no obstant aquest empegueïment malentès son majoria les persones d’un i altre sexe que pensen que les dones haurien d’estar més ben considerades arreu. Tanmateix, no a tothom li sembla que sigui una bona idea, per respectar i reconèixer a les dones el lloc que els pertoca, establir “quotes” per garantir-ne la paritat en llocs de responsabilitat, com  consells d’administració o en governs, malgrat no es tingui cap dubte ni reserva sobre que homes i dones, en igualtat de responsabilitats, haurien de tenir dret al mateix tracte. I no obstant no trobareu gairebé ningú que s’oposi a la igualtat de gènere de cara a la galeria, a porta tancada ja són figues d’un altre paner i, com us deia al principi, inclús en societats que es consideren avançades i progressistes, néixer dona segueix sent no gaire bon negoci. Inclús en societats que el capitalisme occidental considera “emergents” i ja no parlem d’aquells països on els aiatol·làs, els talibans o els fanàtics religiosos dicten les lleis basant-se en les tradicions.

             Recordo haver llegit la cineasta Isabel Coixet – una persona molt sensible a l’hora d’espellucar les frustracions de les dones a través de llurs pel·lícules – una consideració molt assenyada sobre la debatuda qüestió de la igualtat: “... la llista de coses que jo he de fer cada dia no és comparable a la dels meus col·legues masculins, dels quals no discuteixo que siguin grans pares o grans marits, però no es preocupen massa de posar rentadores o de fer llits. Simplement vull dir que la nostra motxilla com a dones és molt més pesada. I és així perquè les dones hem de fer de tot, però a més ho hem de fer més bé”. I és que per molt que sembli que s’ha avançat, la realitat és que queda molta pedra per picar. Aquí i arreu. Mentre a moltes ciutats índies i asiàtiques, per exemple, circulin encara “busos rosa” i es reservin vagons de metro sencers per ús exclusiu de dones, diuen que per motius de seguretat, però la realitat és que la majoria de dones eviten sortir de casa soles després de la posta de sol. Al Japó com en moltes altres de les potències econòmiques “emergents”, creades a imatge i semblança de les societats capitalistes occidentals, sibil·lins “obstacles” logístics impedeixen les dones accedir al mercat laboral en igualtat de condicions que els homes. I segons el mateix FMI la discriminació salarial femenina pot suposar que una dona cobri en cadascun dels nivells productius, inclosos els de direcció, un 40% menys que un home. És a dir: encara que la presencia de la dona en alguns aparadors mediàtics sembli rellevant, no s’hauria de perdre la perspectiva de la realitat en conjunt. Totes les societats tenen punts foscos respecte al tracte i igualtat d’oportunitats de les dones, i totes les empreses capitalistes amaguen esquelets als armaris. Fins i tot en l’àmbit familiar, aquest bastió intocable i sacralitzat en moltes cultures, també es mantenen en secret mentides i costums inconfessables.