Follow by Email

dilluns, 21 d’agost de 2017

A LA CACERA D’UNA FALLADA EN L’ACTUACIÓ POLICIAL D’UNS MOSSOS SOTA SOSPITA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 22 d’Agost/2017)

A LA CACERA D’UNA FALLADA EN L’ACTUACIÓ POLICIAL D’UNS MOSSOS SOTA SOSPITA.- Després d’assistir al gest espontani dels ciutadans, aplegats a Plaça Catalunya per repudiar el terrorisme, d’aplaudir els mossos d’esquadra, vaig revenir-me de molts dies de veure com la nostra policia nacional era bescantada, escridassada i escopida pràcticament per alguns col•lectius o escarnida massa sovint a la xarxa i a determinada premsa. Vaig considerar un gest de maduresa democràtica el fet que els ciutadans d’una nació que aspira a ésser sobirana aplaudissin la seva policia, i vaig voler creure que el gest era de desgreuge sincer i no només la resposta conjuntural i emocional, en un marc concret. Perquè fins que s’ensenyi des de pàrvuls que fer complir la llei democràticament pactada, si no hi ha més remei per la força, no s’ha de confondre amb repressió un acte de defensa de l’estat de dret que com a principi fonamental diferencia entre llibertat i llibertinatge. Espero, sincerament, que aquell gest de dissabte sigui el primer d’un canvi de mentalitat de la societat. Per aquesta mateixa raó, em dol i m’emprenya perquè m’entengueu bé com em sento, que des de tertúlies en mitjans de comunicació apeixats des d’interessos anticatalanistes - no he volgut escriure “espanyolistes” expressament, perquè sóc ben conscient que no tots els espanyols ens tenen el dit a l’ull i que no seria just posar-los tots al mateix sac) -, ha començat una cacera d’errors en la prevenció i en la investigació de l’atemptat, posant en quarantena la bona i exemplar feina dels mossos, permetent que qualsevol palangana afamat de protagonisme a preu fet, opini sobre qüestions tan delicades, tècniques i professionals.


Però encara em treu més de polleguera que la classe política espanyola, gelosa de la competència palesada pel cos de mossos d’esquadra digne de qualsevol nació sobirana, co-mençant pel propi ministre de l’interior i el delegat del govern, estigui que trina en comprovar el ressò internacional que ha tingut la impecable gestió que des de Catalunya s’ha fet de l’atemptat, sobretot en acapar en les rodes de premsa tot el protagonisme i la glòria. De manera que des de les cèlebres clavegueres ja s’han deixat anar “rates sabies” perquè infectin i enrareixin l’ambient, amb insinuacions perverses sobre presumptes negligències en la prevenció de la conxorxa a Alcanar i a Ripoll, per exemple. A la meva manera de veure, doncs, tot plegat és tan mesquí que no té nom. ¿Com poden endegar aquesta campanya de desprestigi, uns politicastres que han marginat l’autonomia catalana i la seva policia durant els darrers dos anys, impedint-la de participar en els fòrums europeus d’intercanvi d’estratègies i d’informació sobre el terrorisme, amb l’excusa confessada amb la boca petita que els catalans no eren dignes de confiança? Si després de forçar el president de la Generalitat, fa un mes i escaig, la primera reunió en anys de la Junta de Seguretat, a la qual el ministre de l'Interior, després de jugar una estona a la puta i la ramoneta, va assistir-hi a contracor, ¿com es pot ésser tan hipòcrita per continuar posant traves a que els mossos participin directament a l’Europol? Que s’ho faci mirar Madrid, que per cert ja els agradaria tenir com a comunicador en rodes de premsa semblants, un portaveu de la categoria professional del major dels mossos d’esquadra de Catalunya. Tanmateix, encara m’indigna més escoltar un capellà catòlic madrileny escalfant la bragueta dels seus parroquians des de la trona, acusant l’alcaldessa Colau de responsabilitat amb els atemptats per tenir idees comunistes. I que a hores d'ara els seus superiors no li hagin picat la cresta a aquest talibà cristià, capaç d’ésser tan o més radical que un imam. 

A INTERNET HI TROBES GENT MOLT NORMAL I GENT MOLT TARADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 21 d’Agost/2017)

A INTERNET HI TROBES GENT MOLT NORMAL I GENT MOLT TARADA .- Quan en passa una de grossa, com els atemptats de dijous, t’adones de fins a quin punt d’Internet se n’aprofita gent normal, centrada i responsable que representa la cara bonica, positiva i presentable de la xarxa, i simultàniament en fan ús capsigranys que escarboten xafarderies o tarats que la converteixen en una claveguera on hi aboquen porqueria per satisfer els pitjors instints. No cal entrar en més detalls per il·lustrar l’anterior afirmació; n’hi ha prou i de sobres donant-hi una ullada a la xarxa per adonar-se que Internet és, a l’ensems, un paraigua per aixoplugar la mesquinesa intel·lectual i la brutícia moral d’uns quants i una eina eficaç de treball en mans d’altres. Tot depèn de com s’utilitzi i de per què s’utilitzi, com passa amb tots els descobriments moderns, des de l’energia nuclear fins al desllorigador del genoma humà. El quid de la qüestió, doncs, és si el balanç sobre l’ús d’Internet resulta negatiu o positiu; si les proves del seu bon ús són o no satisfactòries i superiors, amb escreix, a la porqueria que hi circula sense passar per un mínim control de qualitat, a la major gloria de la sacrosanta llibertat d’expressió. Ara bé, la mare dels ous tampoc és només aquesta. En realitat, del que plora la criatura és del degoteig constant de tarats mentals que confessen “realitzar-se” encalafornats darrera l’aparent anonimat, per bescantar reputacions; per divulgar des de rumors falsos a cures miraculoses de determinades malalties maleïdes; per incitar a l’odi, el fanatisme, la xenofòbia o inclús el suïcidi; per traficar amb armes, sexe - inclosa la pornografia infantil -, droga o reclutant terroristes amb manuals per fabricar bombes de torna... Davant d’aquest panorama tan depriment, paga la pena compartir Internet amb els que l’han convertit en un femer i on per poc que badis et xuclen la intimitat i la cartera?

A la meva manera de veure, malgrat tot i sense estar-ne segur de qui predomina a la xarxa, si els normals o els passats de rosca, crec que els que apostem per Internet com aliat per a l’exercici de la llibertat en tots els sentits o per ampliar els coneixements, hem d’aprendre a esporgar de la nostra vora tot allò que faci pudor de podrit, a no aplaudir gratuïtament les impertinències que no tenen cap gràcia, a no reproduir els tuïts amb mala baba ni els rumors perversos i les mentides malintencionats i, sobretot, mantenint-nos lleials al compromís quasi deontològic entre els internautes, de comportar-se civilitzadament. Si la gent normal no es rendeix, no fem un pas enrere, els tarats de mica en mica es quedaran aïllats. Espero.     


dissabte, 19 d’agost de 2017

# QUE SE’N FOTEN QUAN PARLEN DE L’ENVELLIMENT ACTIU?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 18 d’Agost/2017)
(No em dóna la gana d’escriure sobre l’atemptat d’ahir en comptes de la reflexió que tenia previst publicar. No vull que uns terroristes fills de mala mare em facin modificar la meva rutina diària. Potser m’han fet plorar de ràbia i impotència, però no els hi donaré el gust de veure que uns miserables covards de merda poden trencar la normalitat de la meva vida)     

# QUE SE’N FOTEN QUAN PARLEN DE L’ENVELLIMENT ACTIU?- Em quedo de pedra cada vegada que es recorre sense escrúpols a la noble expressió “enónavelliment actiu”, per ensarronar els jubilats amb una de les preses de pèl més cíniques que recordo: si volem que el poder adquisitiu de les pensions no se’ns el mengin les rates caldrà que ens comencem a fer pagues d’agafar el retiro més tard o de anar trobant “feinetes” per arribar a final de mes fins que no ens aguantin les cames. Per si algú se n’ha oblidat de la filosofia que embolcallava el concepte d’envelliment actiu, sàpiga que no té res a veure amb la indecent proposta per camuflar les queixalades a les pensions i a les prestacions socials. Uns governants que quasi tracten a baqueta la gent gran que s’ha guanyat el dret a una vellesa digna i tranquil·la, després de quaranta anys o més pencant, no són dignes de la confiança dels ciutadans; però si a més a més pretenen engalipar-nos fent jocs de paraules, no tenen perdó de Déu i els hi hauria de caure la cara de vergonya si en tinguessin. Els polítics ja ho tenen això de ser molt creatius a l’hora de posar en circulació paraules o expressions que disfressen la realitat. Per això, de les retallades descarades en deien “ajustos” i no fa pas tant que en Montoro va vendre’ns la moto de que la pujada de l’IVA o de l’IRP eren “un recàrrec temporal de la solidaritat”. I com que ningú se n’escapa d’aquesta temptació perversa de fer passar garses per perdius quan manes, la mateixa Generalitat va emmascarar el “copagament farmacèutic” amb una perla lingüística digne d’un premi literari: “tiquet moderador”.

            Però, això de manipular el concepte d’envelliment actiu, per daurar la píndola de l’endarreriment de la jubilació o de la consumpció del poder adquisitiu dels pensionistes, em treu de polleguera. Francament, quan jo i molts altres dirigents de la gent gran fèiem tasca de divulgació de l’autèntic concepte d’envelliment actiu, predicàvem que jubilar-se no significava retirar-se de la vida, sinó disposar de temps lliure per dedicar-lo a desenvolupar totes aquelles il·lusions o aficions que s’havien hagut d’aparcar quan era més prioritari portar un jornal a casa. “A partir del retiro – els hi dèiem -, és quan es pot fer les paus i reprendre inquietuds empantanegades de joves o, simplement, enriquir-se com a persones solidaries apuntant-se en diversos voluntariats”. Aquesta era la crida a favor d’un envelliment actiu seriós, reforçada amb l’exigència de materialitzar en fets els compromisos polítics d’en Zapatero d’ajuda generosa als dependents. Avui, en canvi, el que proposen aquesta colla de galifardeus que abusen de la confiança dels seus votants i dels ciutadans en general – començant per la fastigosa presidenta del FMI, que diu que anem tan malament perquè hi ha massa vells -, és que per “envelliment actiu” entenguem retardar el màxim el retiro fins a tocar amb els dits el taüt, i que si amb la pensió no en tenim prou per viure ens reenganxem a treballar, que és molt saludable. Si teniu la paciència de sovintejar les meves diàries de reflexions ja sabeu què en penso d’aquesta trepa de panxacontents que viuen de la política i que són incapaços de retallar la roba dels seus abrics folgats, enlloc de despullar els que només tenen, com aquell qui diu, una samarra per passar l’hivern de la vida. 

dijous, 17 d’agost de 2017

GENIAL PER ESTALVIAR-SE MALDECAPS A L’EMPRESA: EXTERNALITZAR SERVEIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 17 d’Agost/2017)

# GENIAL PER ESTALVIAR-SE MALDECAPS A L’EMPRESA: EXTERNALITZAR SERVEIS .- A les escoles de negocis dels anys vuitanta feia forrolla la paraula externalització, i passava per un ignorant i un sòmines sense visió de futur l’empresari que no es plantegés reduir despeses de personal, subcontractant a tercers la prestació d’activitats complementaries de la principal de l’empresa. Simultàniament a aquesta moda, a les taules dels inspectors de treball plovien denuncies per presumptes atemptats contra l’estabilitat en la feina, en abusar les empreses de l’externalització de serveis fins a extrems absurds i temeraris, ja que si bé es podia entendre que la neteja o el transport es subcontractessin, que es volgués fer empassar que seccions de muntatge, de soldadura, de control de qualitat o qualsevol altra activitat indispensable per a la producció fos considerada “un servei” complementari de l’objecte de l’empresa, era pretendre passar bou per bestia grossa. Però malgrat que les justificacions dels empresaris es basaven en interpretacions tan peregrines dels límits de la subcontractació que feien pixar de riure per retorçades, més de quatre vegades prosperaven al tribunal les tesis de les defenses perquè els magistrats, que poc havien posat mai els peus en una fàbrica i, per tant, eren massa influenciables per representacions pericials memorables o per la “pelica” dels lletrats. Ara bé, a la meva manera de veure i per sentit comú, les empreses que es llançaven a subcontractar tant com podien, ho feien per dues raons concretes: 1)- Rebaixar la plantilla pròpia per controlar a la baixa la despesa de personal directe. 2)- Minimitzar el risc de conflictes laborals i la representació sindical a la seva empresa.


Exactament per les mateixes raons que avui AENA, l’empresa pública del ministeri de Foment, ha subcontractat a tremuja serveis indispensables pel funcionament dels aeroports, especulant que adjudicant les licitacions en favor del postor més barat milloraria la seva compte de resultats, sense importar-li un rave com se les apanyarien les adjudicatàries per oferir un servei de qualitat sense explotar els seus treballadors per fer quadrar els números de la concessió. En resum, el darrer semestre els beneficis declarats per AENA pugen a 426 milions d’euros, mentre la majoria de subcontractades han de torejar com poden les protestes i dels seus treballadors per les condicions de treball. Faves comptades, doncs, per AENA i una ruïna per les empreses subcontractades, pagant el pato de tot plegat com sempre l’usuari del servei. El xollo no pot ser més rodó pels espavilats practicants de l’externalització salvatge que només es basa en el cost i no en el valor afegit de la qualitat o la professionalitat contrastada, que era el que s’ensenyava inicialment a les escoles de negocis que no varen controlar la degeneració que alumnes que van entendre l'a per la b n’estan fent. Quan l’únic objectiu de l’externalització no és prestar un millor servei sinó estalviar-se diners, pot passar allò que els pagesos catalans tenien més clar que l’aigua, sense necessitat d’haver fet un màster: comprar barat a la llarga surt car. I tant cara que ens sortirà, sobretot en prestigi, la mala gestió de l’aeroport del Prat per culpa de subcontractacions fetes amb els peus. I ja en parlarem si es comença a tibar la manta, sinó es trobaran als armaris tractes de favor i males pràctiques en les licitacions, malgastant diner públic que si s’hagués emprat en motivar els treballadors no es trobaria el govern amb el patafi que ha organitzat pel seu mal cap, malgrat tingui la benedicció d’un Consell d’Administració contaminat per professionals de les “portes giratòries”. Per molt que s’hi posi de cul el viatjant de gra cuit que ens governa, si els catalans poguéssim fer i desfer al Prat com seria raonable, pitjor de com ho porta el Ministeri de Foment seria impossible. 

dimecres, 16 d’agost de 2017

HISTÒRIA DE TERROR DE LA SONIA I EN GERARDO POSA DE MANIFEST LA HIPOCRESIA DE LA SOCIETAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 16 d’Agost/2017)

# HISTÒRIA DE TERROR DE LA SONIA I EN GERARDO POSA DE MANIFEST LA HIPOCRESIA DE LA SOCIETAT.-A Manresa, una parella no pot sortir al carrer com uns ciutadans normals qualsevols, perquè està amenaçada per un clan d’okupes. El mal somni, segons el diari “Regió-7” d'ahir, va començar quan fa dos anys es varen okupar 7 pisos dels 26 que té la finca del número 19 del carrer Hospital. “Un clan conflictiu es repartia cinc habitatges entre la planta baixa i la segona – els dos altres estan ocupats per famílies no problemàtiques -, mentre els llogaters legals no s’atrevien a sortir al carrer per la porta principal i ho feien per la del garatge per evitar topar-s’hi. Veïns del bloc i els del costat van fer una recollida de firmes que van presentar a l’Ajuntament, però més enllà d’enviar una patrulla sempre que s’ha requerit pels aldarulls, no s’hi ha fet res. Inquilins d’altres pisos narren, amb la condició que no aparegui el seu nom, fins a quin punt viuen atemorits, i afirmen que miraven de no sortir de casa quan veien okupes a l’escala”. Ara bé, en Gerardo va ser més valent o temerari, potser perquè estava desesperat - la seva parella pateix esclerosi múltiple i va amb cadira de rodes -, el cas és que va plantar cara els okupes penjant una pancarta per posar de manifest la tragèdia. Però tampoc va servir de gaire. Va insistir denunciant la seva situació fins que, finament, tècnics d’Endesa i de la companyia d’Aigües varen tallar els respectius subministraments als okupes, una vegada demostrat que tenien punxada la llum de forma perillosa i l’aigua l’obtenien mitjançant canonades il•legals. Aquest tall va crispar encara més els ànims entre veïns i okupes, havent-hi hagut d’intervenir fins i tot els antidisturbis per posar pau. Envistes de que se’ls feia la vida impossible, alguns dels okupes més perillosos van carregar els seus patracols per anar-se’n a molestar a un altre indret, però s’hi ha quedat un dels més incordis del clan per fer pagar a la parella les denúncies, de manera que viuen cagats de por per les amenaces rebudes, i en Gerardo es veu obligat a demanar protecció als municipal o als mossos cada vegada que ha de sortir al carrer, fins i tot, per baixar el racó.

Manresa, com altres ciutats catalanes, fa uns anys va passar la febrada de les “ordenances cíviques” i polítics i entitats van esmerçar hores i hores en reunions per consensuar un codi ètic de civisme i convivència, el qual si no ha servit ni per acabar amb les cagarades de gos a les voreres, encara menys ha eradicat les molèsties i els abusos dels incívics i antisistema, principalment perquè a l’hora de la veritat i de protegir els perjudicats sembla que l’autoritat, si no hi ha morts o ferits, no va més enllà de “fer acte de presència”, suposo perquè per actuar més enèrgicament caldria que des del Jutjat sentissin les espatlles ben guardades, però en els Palaus de Justícia, ja se sap, les coses es mouen a una velocitat desesperant, sobretot perquè tampoc els legisladors els hi posen fàcil actuar amb contundència i ràpidament. I, tanmateix, la societat – inclosa la més polititzada i tan sensible a vegades –, ha mogut un dit per posar remei a la impotència d’una família que només demanava viure i dormir en pau. Aquesta situació era coneguda a bastament, perquè municipals i mossos que hi tenien d’anar cada dos per tres, se suposa que informaven l’Ajuntament i el Jutjat de Guàrdia. Per més inri, el barri antic de Manresa que és la zona on pertany el carrer Hospital, paga un Comissionat Municipal – un antic regidor i ex-activista de la Cup –, per vetllar i proveir que aquest barri no es degradi més. Però ni l’Ordenança de Civisme - que l’equip de govern convergent va vendre triomfalment en el seu moment com un exemple d’eficàcia -, ni els col•lectius socials tan bel•ligerants quan se’ls hi crema quelcom i els hi convé, no han mogut un dit ni s’han mobilitzat per fer costat uns ciutadans amargats i atemorits.


Potser ara que s’ha esbombat la història a la premsa, algun polític panxacontent mourà el cul de la cadira, però tinguem en compte que aquesta no és la solució. El que s’ha d’exigir de la governança d’una una societat cívica i democràtica és que, situacions com la relatada es resolguin per part de l’autoritat competent “d’ofici”, i que els “dolents de qualsevol pel•lícula” sigui quin sigui el seu delicte, siguin obligats a deixar-ho córrer i paguin amb escreix els perjudicis. No voldria acabar la reflexió amb una malesa sarcàstica, però ja seria massa que algú animés a aquesta parella dient-los que quan siguem independents aquestes coses no passaran. I és que per desgràcia es vol fer creure que en una república independent tot serà de color de rosa, quan si no comencem des d’avui mateix a demostrar que en som capaços de canviar les piles malament, perquè en definitiva els mateixos que avui “deixen fer” seran els que demà hauran de gestionar-la i posar ordre. I que consti que aquesta història de Manresa passa a moltes altres ciutats de Catalunya, el Raval de Barcelona sense anar més lluny, i d'aquí plora la criatura. 

dimarts, 15 d’agost de 2017

LA MANERA DE FER AMICS DELS CUPAIRES, AJUDA O PERJUDICA EL PROCÈS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 15 d’Agost/2017)

# LA MANERA DE FER AMICS DELS CUPAIRES, AJUDA O PERJUDICA EL PROCÈS?.- Quan ja en tenia el pap ple de les darreres “picardies verbals” o  de les “propostes d’escombrada” de les nenes de la CUP, m’he quedat glaçat escoltant la Gabriel “dictar” a qui sigui el president de la Generalitat l’endemà del 1-O, les persones que ha d’excloure del govern per considerar-les “non grates”. M’agradaria que algú de pensament menys aburgesat, carca i enterbolit que el meu  - segons els paràmetres cupaires -, em digués si és democràtic que el partit menys votat de tots els representats al Parlament, gosi imposar la continuïtat en el futur govern d’un conseller com Santi Vila, recolzat pel partit que va guanyar les eleccions amb el tiple de vots que no pas ells? Fa dies em plantejo molt seriosament que si l’endemà del referèndum, l’hipotètic govern de la república independent les cupaires el fan ballar a la seva musica com fins ara, si jo m’hi trobaria bé o em picaria veient que hi hauria persones marginades o vetades per com pensessin o deixessin de pensar. Els que aneu seguint el blog sabeu que, des de fa temps, sóc molt crític amb les actituds excloents de les anticapitalistes bocamolles, perquè a la meva manera de veure espanten mes que no pas tranquil•litzen aquells ciutadans indecisos, tebis, d’ordre o simplement porucs dels quals, es vulgui admetre o no, en dependrà l’èxit o el fracàs del procés independentista. Diumenge passat vaig tenir el plaer de llegir al periòdic Regiò-7, un comentari de l’assenyat periodista, patriota i bon amic Gonçal Mazcuñàn, quina reflexió no em puc estar de recomanar-vos perquè la compateixo des de la primera a la darrera lletra, inclosos punts i comes. Us en reprodueixo l’acabament, recordant allò que l’altre dia em lamentava una vegada més: que en aquest escenari polític que per moltes tristes circumstàncies sembla un dramàtic “deja vu”, alguns en nom d’una democràcia justiciera i mal digerida, poden tornar a fer callar com en èpoques malaventurades a homes i dones carregades de raó, simplement perquè portin la contraria als que es creguin dipositaris únics de la raó i que “el poble” només parla a través de la seva bocassa.

“...Per això, ara que ens trobem en un moment crucial, de presa de decisions que han de posar les bases per a un futur més engrescador que no pas el present magre que ens fan viure, costa d’entendre el paper antitot que juguen les grupuscles que configuren la CUP, com si fossin ignorants que la realitat, la majoria social, està allunyada dels seus arguments i no comparteix actuacions radicals que desprestigien el país. Saber-se imprescindibles per a la majoria parlamentària els obliga a ser conscients que el seu comportament provoca dubtes sobre la conveniència que “uns trinxes que només van al seu aire” siguin companys de viatge en un procés que necessita fermesa, temprança, estratègia, intel•ligència i ni gota de visceralitat. Al contrari del missatge que transmeten les accions pretesament revolucionaries de l’entramat cupaire. No cal donar arguments als qui ens han declarat la guerra, ni desvetllar rebuig o desconfiança en aquells que ja tenen prou embolicat decidir si han de participar en un referèndum “il•legal”. Aquesta gent també és necessària perquè guanyi el si. Cal tenir-la en compte i convèncer-la. No pas espantar-la. Els anticapitalistes poden escombrar tant com vulguin, i és necessari, però aniria bé que tinguessin en compte allò tan cívic de respectar els vianants (la majoria) que passen per la vorera. Malament, si per la polseguera els fan creuar el carrer”.


dilluns, 14 d’agost de 2017

EL TURISME QUE NO VOLEM ÉS EL PORC, MAL EDUCAT, INCÍVIC I PÒTOL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 14 d’Agost/2017)


# EL TURISME QUE NO VOLEM ÉS EL PORC, MAL EDUCAT, INCÍVIC I PÒTOL.- Els que empastifen parets a còpia de guixar-hi “Tourist, go home”, a part de posar en relleu que són gent tan poc original que només serveixen per repetir com lloros consignes provocadores que els hi han engargamellat, van lluny d’osques si es pensen que la ciutadania aprova una campanya tan estúpida que té per objectiu escanyar la gallina que de moment posa ous d’or. Si realment aquests “pintors” paressin atenció a què vol el poble, aquest “poble” que es vanten de representar quasi en exclusiva – en un flagrant abús de confiança -, s’adonarien que la majoria de ciutadans no s’oposen a que ens visitin forasters a dojo, perquè del turisme gastronòmic, cultural o de vacances en vivim, ja que és un revulsiu important per a l’economia del país en tant que font considerable de recursos, de llocs de treball i d’inversions productives.  Els ciutadans realment els forasters que no volem veure ni en pintura a casa nostra, són els porcs, els mal educats, els pòtols i els incívics. L’altre, el normal, el pacífic i el sociable, benvingut sigui! I per favor, doncs, no confonguem les coses afegint-ne encara una més grossa, etiquetant aquest turisme que no ens interessa amb un qualificatiu com a mínim injust, per no dir insultant: “turisme de baix poder adquisitiu”. Perquè hi ha molta gent – jove i no tant de la primera volada -, que viatgen amb un esclop i una espardenya pel món amb el cap ben alt i la cara ben neta, gent que és ben rebuda i estimada arreu per on passa perquè sap comportar-se com a persones civilitzades, cultes i, sobretot, cíviques. Els turistes que carden pel carrer sense cap vergonya, que es pixen o es caguen per les cantonades, que fan escàndols cada nit no deixant descansar els veïns, no són necessàriament pobres de solemnitat sinó que més dels que ens pensem han rebut bona educació i tenen família que els hi paga els capricis i les vomitades fora del seu país. Però el que és més indignant de tot plegat, és que als seus països d’origen serien incapaços de comportar-se com ho fan aquí, perquè som un país renyit amb el sentit de l’exercici proporcionat i ben entès de l’autoritat democràtica. Ja se sap que després de la vacuna dictatorial s’ha de pair la transició des d’una autoritat il·legítima cap a una autoritat democràtica: però després de quasi quaranta anys de viure en un Estat de Dret, ja començaria a ser hora que els governants no tinguessin tanta por de posar-se les piles quan convé i no deixar-se prendre el pèl pels que es passen la convivència per l’arc del triomf. Perquè, en el fons, la qüestió és aquesta: si es volgués, en quatre dies el turisme indesitjable deixaria de trobar el clima de tolerància que aquí es permet mirant des de les institucions polítiques i gremials cap a un altre banda, endreçant a l'armari de les vergonyes el bastó i les ordenances, no fent-les respectar aplicant l’autoritat democràtica. Per un altra dia deixaré la denúncia d’un altre capítol tant o més denigrant: la permissibilitat i a vegades conxorxa dels governants envers això que en podríem dir “la industria turística”, que inclou des de xarxes mafioses que corquen i prostitueixen l’oferta de llits, fins a hotelers poc professionals i que l’ofici els va gran, als quals tant se’ls en fot una clientela de borratxera i d’aldarull, mentre deixi diners a caixa. I, sobretot, a l’explotació laboral fregant l’esclavitud que s’amaga en les bambolines de massa establiments turístics, que amb l’excusa de que els números han de sortir com sigui, no pensen que aquesta precarietat a que es sotmesa la mà d'obra, genera potser pa per avui, però portarà fam per demà. 

divendres, 11 d’agost de 2017

DIES QUE PASSEN MASSA DE PRESSA I HORES QUE NO ACABEN DE PASSAR MAI.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 11 d’Agost/2017)


# DIES QUE PASSEN MASSA DE PRESSA I HORES QUE NO ACABEN DE PASSAR MAI.- Si el temps sembla un insubornable complidor lleial i meticulós de les seves obligacions matemàtiques, per què a vegades hi ha hores que duren una eternitat i, en canvi, alguns dies i setmanes passen tant de pressa que semblen estalonar-se i entrebancar-se? Com percebem el temps i com el pas del temps altera la nostra comprensió de l’entorn, és un misteri que ha fascinat sempre els filòsofs i els psicòlegs. Dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que la qüestió és que disposem d’un període tan exigu de temps, que les emocions no ens deixen aprofitar-lo bé, i n’arribem a perdre molt en ximpleries, oblidant que la nostra vida només ens semblarà llarga si és plena. En canvi, per a Plató el temps era una caricatura de l’eternitat, mesurada pels astres. No obstant resulti difícil copsar la mesura exacta del temps, la poesia més que no pas la filosofia i la mateixa ciència no ha parat d’intentar-ho. En Martí i Pol mateix ho explicà a la seva manera planera, tendre i pragmàtica escrivint a la seva estimada: “Uns dies passen / més lentament que els altres. / Són fugacíssims / aquells que em véns a veure; / els altres mai no s’acaben”. És a dir: l’apreciació del temps a l’entendre del poeta és tan subjectiva que es fa més llarga o més curta en funció de si les vivències són plaents o doloroses. El Dalai Lama predica que només existeixen dos dies a l’any en que el temps no compta, perquè no es pot fer res: un és l'ahir i l’altre el demà. Per tant, avui és l'únic dia ideal per trobar temps per estimar, créixer, fer i principalment viure. Visquem plenament el dia d’avui, perquè ja fem salat. Ara bé, tampoc no vulguem córrer massa ni atrapar el temps fent-li trampa, doncs la major part dels fracassos dels homes són producte de la impaciència, de voler avançar l'hora dels èxits, sense adonar-nos que com diu un proverbi xinés el temps fa com la mula, mai recula. A la meva manera de veure, doncs, en relació a l’administració del temps de que disposem, el més difícil d'aprendre és saber quin pont s'ha de creuar i quin s'ha de cremar, abans que el ciri de la vida no es fongui del tot o que no se’ns passi l’arròs.  

dijous, 10 d’agost de 2017

QUIN FUTUR ENS ESPERA SI EL DESTÍ DEL MÓN ESTÀ EN MANS DE TARATS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 10 d’Agost/2017)


# QUIN FUTUR ENS ESPERA SI EL DESTÍ DEL MÓN ESTÀ EN MANS DE TARATS? - No ens tornem histèrics ni ens deprimim, però les coses són com són i val més no oblidar-nos-en de que un bon dia tot pot fer un pet com un aglà, mentre sonats com Trump o Kim Jonc Un tinguin la clau de la caixa dels trons. Ja resulta paradoxal que setanta-cinc anys després de sotmetre l’orgull del Japó a cops de bomba atòmica, dos imbècils s’amenacin mútuament de repetir la nefasta experiència nuclear amb tanta naturalitat com si parlessin de jugar-se-la a cops de roc. Val més que no ens agafin amb els pixats al ventre i amb massa melics personals per lligar; però la qüestió és si cal que ens hi amoïnem gaire buscant refugis o paraigües protectors: si algun d’aquells sonats s’aixeca de mala lluna i passa de les paraules als fets, la trencadissa serà tan gran que els que quedin no valdrà ni la pena que netegin. Ves per on quan el món ha progressat tant que es desafien tots els déus haguts i per haver, perquè l’home es creu ésser totpoderós, resulta que no s’ha previst quelcom tan elemental com blindar l’accés a les armes de destrucció massiva a gent tocada de l’ala. Si en Nobel o l’Einstein reviscolessin, se’n farien creus de com d’invents pensats en principi per el progrés de la humanitat – la pólvora o l’energia nuclear -, pengen tants de morts i tanta misèria. Tanmateix ens hauríem de preguntar com, tan llestos i escarmentats com es consideraven els supervivents de la segona guerra mundial, varen permetre que el destí del món se’l repartissin els socis del macabre “club de les potencies nuclears” al qual només hi podien pertànyer les nacions que havien saquejat la fórmula de la bomba atòmica i construït arsenals per emmagatzemar-les a tot drap, com si fossin patates. Aquestes nacions es justificaven dient una bestiesa tan colossal com que aquelles armes de destrucció massiva en realitat no eren per “matar” sinó per “dissuadir”, com si la dissuasió no consistís en arrasar la casa de l’adversari. I en un acte de cinisme indescriptible, quan les noves potencies de facto s’afartaren de que qualsevol perdulari pogués fer-se soci d’un club tan selecte, regularen el dret d’admissió i s’inventaren un “tractat de no proliferació d'armes nuclears” per impedir que cap altra nació tingués la temptació de crear el seu propi arsenal de butxaca, mentre que elles no paren d’augmentar i modernitzar els seus, per dissuadir millor esclar. I per acabar-ho d’adobar, en la legislació de cap d’aquestes potències està escrit que mai un tarat pugui tenir a les seves mans el comandament de l'arsenal. Algunes, les que més es vanten de democràcia per un tub, exigeixen que el tarat hagi arribat al poder per sufragi universal. Quin consol, vatua l’olla! 

dimecres, 9 d’agost de 2017

DE LES CRISIS ECONOMIQUES SE’N SURT FENT RETALLADES POLÍTIQUES, NO SOCIALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 9 d’Agost/2017)

# DE LES CRISIS ECONOMIQUES SE’N SURT FENT RETALLADES POLÍTIQUES, NO SOCIALS.- Tant costa d’entendre que les retallades imprescindibles per amorosir o neutralitzar una crisi econòmica s’han de fer en estructura política i no a costa de prestacions socials? Cada vegada que en un país no quadra el balanç entre ingressos i despeses públiques, els responsables d’Hisenda enlloc de buscar solucions imaginatives i possibilistes recorren a la mateixa recepta d’austeritat severa, que consisteix en fer pagar el pato, emprant més o menys vaselina segons la sensibilitat del ministre de torn, rebaixant o congelant les nòmines de funcionaris i assalariats, cancel•lant convenis socials o culturals i amenaçant amb queixalar la jugular dels pensionistes. Mentrestant, cap de les llumeneres polítiques, que en saben tant de moure's entre l’abundància i tan poc de gestionar els dèficit, es plantegen mai de fer una bona endreça en despesa política improductiva, de conveniència i, sovint, totalment supèrflua. Per exemple, pel que fa a la despesa de l'administració pública s’hauria de distingir entre els professionals adscrits per conveniència política al funcionariat - docents, investigadors, personal sanitari no burocràtic, bombers -, de la resta d’empleats en la “administració pública”, quins censos s’haurien de mirar amb lupa, adequant les plantilles a les necessitats reals com passa en qualsevol empresa privada si no vol fer fallida, admetent que massa sovint aquestes plantilles es sacralitzen perquè es consideren de propietat vitalícia i, sobretot, que s'inflen per decisions estrictament polítiques, renyides amb la productivitat i la competència.


El funcionariat “polític i burocràtic”, ves per on, inclús en temps de vaques flaques, ha estat històricament l’únic sector laboral que sempre augmenta. Si a aquesta administració pública sobredimensionada hi afegim, sobretot en el cas espanyol, assessors tutti quanti, càrrecs de confiança, oficines duplicades perquè no s'han desmantellat a partir de cessió de competències a les autonomies. i tot un llarg etcètera de paràsits polítics, començant per institucions tan pomposes com inútils com el mateix Senat, passant per posar seny en la despesa militar i acabant amb la pallassada del “cafè autonòmic per a tothom”, segurament el país tindria recursos de sobres per estalviar-se retallades socials que ens allunyen de l’Estat del Benestar. Ara bé, per aconseguir-ho faria falta coratge, sentit comú, transparència de veritat, renunciar a dogmatismes i ensorrant conceptes tan carques com els que s’amaguen darrera els establishments de tota mena que frenen el progrés... Però aquests objectius no abunden, per desgràcia, entre la majoria de la classe política que engreixem. Però no oblidem una veritat com un temple: allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa. La prova més recent de que aquest principi mai falla la trobem en el procés del Blexit, que es basa en una solemne mentida als ciutadans i als contribuents, com avui ha reconegut el propi Tresor britànic. Però no passa res: qui pagarà el pato seran com sempre ha passat els poca-roba i pelacanyes del món, perquè l'esquitxada ens arribarà a tots, mentre que l’establishment surarà i trampejarà la nova desfeta com si estiguessin per sobre del bé i del mal. 

dimarts, 8 d’agost de 2017

QUAN LA CONFIANÇA FA FASTIC, L’AMISTAT NO ARRELA I LA QUE HO FA, ÉS FALSA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 8 d’Agost/2017)


# QUAN LA CONFIANÇA FA FASTIC, L’AMISTAT NO ARRELA I LA QUE HO FA, ÉS FALSA.- El diferent concepte que Madrid i Barcelona tenen de l’autonomia ha estat, a la meva manera de veure, el desencadenant del malestar creixent dels catalans que no se senten còmodes tancats en una mena de pleta o clos, com un ramat de bens vigilat de lluny per pastors i gossos d’atura disposats a intervenir, sense contemplacions, si algú es passa de la ratlla; que és, en definitiva, com la Catalunya autonòmica es contemplada des de Madrid estant pel panxacontent i jacobí establishment espanyol. Per poques que siguin les competències que un Estat transfereix a una regió o província autònoma arreu del món, l’autonomia ha de tenir les mans lliures i disposar dels recursos suficients per gestionar les poques o moltes competències com millor convingui a la seva gent, sense interferències, vetos, ni males cares per part de l’Estat central que les ha cedit. Ha sigut aquest el model de funcionament de l’autonomia catalana? No cal dir que ni de bon tros, ans al contrari. L’Estat espanyol s’ha reservat sempre sense escrúpols la darrera paraula en el simulacre d’autogovern de Catalunya, com si n’estigués gelós de que els catalans fossin capaços de tenir la casa endreçada per si mateixos, per culpa d’una escandalosa i fastigosa falta de confiança que ve de temps reculats. Els espanyols – fos quin fos el color o el règim polític instal•lat al poder – sempre han partit de la base que als catalans se’ls havia d’estacar curt, perquè “si se’ls hi dóna la mà et prenen el braç sencer”. Tan forta i arrelada està aquesta desconfiança, que a l’Estat per més bones intencions que tingui d’entrada, li costa dissimular el recel atàvic i encara que suposi una despesa addicional considerable - que es podria destinar a partides pressupostàries socials que han quedat coixes -, han mantingut operatives a la pleta catalana delegacions administratives, en teoria buides de contingut si l’Estatut autonòmic es respectés amb lleialtat i no es posessin contínuament pals a les rodes, per impedir el legítim desenvolupament de competències en teoria exclusives tan delicades com cultura, educació, ordre públic o sanitat. O reservant-se la gestió logística d’infraestructures transferides expressament a mitges - amb tota la mala fe del pare que no es refia del tot de la competència del seu fill -, com ara ferrocarrils, carreteres, ports i aeroports. Dels caos diaris a Rodalies o al Prat, no se’n parlaria si Catalunya fos sobirana per decidir com manegar l’organització d'aquests serveis fonamentals. I els tan necessaris accessos al Port, per assegurar l’entrada i sortida ràpida de mercaderies a la Zona Franca o l’ampliació de les terminals de creuers, si es pogués decidir des de Barcelona sense entrebancs burocràtics de Madrid, ja estarien encarrilats o enllestits. Tan estrany els sembla, doncs, als espanyols que els catalans n’estiguin fins al cap de munt de viure entre tanta desconfiança, menyspreu i llibertat vigilada? 

dilluns, 7 d’agost de 2017

ES MEREIX EL TRASPÀS D’UN FUTBOLISTA ACAPARAR LES PORTADES DELS DIARIS?.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 7 d’Agost/2017)


# ES MEREIX EL TRASPÀS D’UN FUTBOLISTA ACAPARAR LES PORTADES DELS DIARIS?.- Vet-aquí un titular que es presta a la demagògia barata, de tal manera que només de formular la pregunta, la resposta ja es posa a la cua per sortir d’estampida de la gola. Però cal comptar fins a deu o una mica més, per posar el dit a la nafra i no els peus a la galleda. No és bo esbravar-se, sense pensar-s’ho dues vegades. Tots els que s’han estripat els vestits, indignats pel tractament informatiu que s’ha donat al cas Neymar, s’haurien de calmar abans d’esbroncar els mitjans d’informació perquè aquests no podien actuar d’altra manera que com ho han fet, en tant que professionals de la informació: el disbarat de diners que es paga als futbolistes és, per se, una noticia de primera plana sense discussió. La qüestió és que l'impacte negatiu de la notícia, s’emmascari entre intrigues, sensacionalismes i confabulacions per mantenir audiència, enlloc de prodigar crítiques i anàlisis apel•lant a l’ètica o al sentit comú, sobre com una societat no tocada de l'ala pot permetre no només que es malgastin disbarats de diners per fitxar futbolistes, sinó que les vicissituds i martingales dels sidrals que es munten els intermediaris entretinguin tanta gent i, sobretot, que els aficionats s’identifiquin sentimentalment amb els jugadors més ben pagats, fins arribar a extrems tan malaltissos com seguir considerant els seus herois i els dels seus fills a uns personatges sovint amorals i apàtrides, que es venen a qui paga més sigui moro o cristià, i que guanyant el que guanyen, malden per estalviar-se tant com poden de contribuir amb els seus impostos, com persones civilitzades i solidàries, al manteniment dels serveis indispensables per aquells dels seus admiradors que necessiten tota una vida de sacrificis i suades per guanyar el que ells guanyen en una setmana. Tanmateix, el que sap més greu de tot plegat és que mentre xutar amb punteria una pilota es recompensa amb morterades de diners, dotzenes d’investigadors de primera fila s’han de barallar per engrunes pressupostàries d’administracions públiques o de fundacions privades, per finançar projectes dels que depèn el benestar de la humanitat. Que les cames d’un Neymar qualsevol, tinguin infinitament més valor material que el cervell d’un doctor Baselga, per exemple, palesa que a la societat i als seus dirigents els hi falta un bull. Però això no es pot dir, és clar, perquè és demagògic, políticament incorrecte i, sobretot, perquè faria lleig posar-ho a la portada dels diaris o llegir-ho com editorial de programes televisius prime tyme, perquè el que importa es donar als consumidors allò que els hi agrada i manté l'audiència. I qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra. 

dissabte, 5 d’agost de 2017

ELS CATALANS N’ESTEM FARTS DE XANTATGES EMOCIONALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 5 d’Agost/2017)
(ja sé que havíem quedat fins dilluns, però no em podia esperar. En arribar al final, ja ho entendreu)

# ELS CATALANS N’ESTEM FARTS DE XANTATGES EMOCIONALS.- La Sociologia descriu el xantatge emocional com una forma de manipulació dels sentiments, per part d’algú que està disposat a treure’n benefici. Per posar un exemple, xantatge emocional és el que ens fa als catalans, sibil•linament i amb vaselina, el govern central amb tot el fastigós repertori de mètodes de dissuasió de que disposa des del poder, inclosa la utilització dels "fons de rèptils” guardats a les clavegueres, per carregar-se allò que, per entendre’ns, coneixem com “el Procés”. Des de fa mesos Madrid apel•la descaradament al “sentit de responsabilitat” d’alts executius i propietaris d’empreses establertes a Catalunya i que tenen interessos econòmics amb Espanya, sigui quina sigui la seva dimensió, insinuant amb la boca petita o amb senyes que si donen suport als "irresponsables" que fan trontollar l’estabilitat de l’Estat espanyol, poden tenir problemes com ara el boicot de productes catalans, les inspeccions inesperades i selectives o la desestabilització laboral que ensorra avui el renom de l'aeroport del Prat. Tanmateix, professionals liberals, petites empreses de consultoria, de màrqueting, de massmedia, de la cultura o de l’espectacle, que depenen molt directament de les complicitats en matèria de subvencions, concursos públics i projectes que s’atorguen des de l’Administració pública, son un blanc fàcil per fer xantatge emocional, perquè és l’Estat qui té l’aixeta dels diners. Ja no parlem de l’escandalós xantatge emocional a col•lectius tan sensibles com els pensionistes o els dependents. I és d’autèntics pocavergonyes la fórmula de xantatge emocional a que són sotmesos diàriament els funcionaris públics catalans, recordant-los el dret de cuixa del govern central si li fan el salt donant suport al referèndum. I aquest tipus de xantatge ve d’antic, no és pas d’abans d’ahir. Per posar un exemple que tothom pot entendre, quan en el seu dia la majoria de partits catalans van acceptar “per responsabilitat i patriotisme” - consulteu l’hemeroteca i us empassareu més d’un gripau –, per dues vegades un Estatut amb el finançament rebaixat, la majoria de polítics catalans van claudicar també sota la pressió del xantatge emocional des de Madrid. La mainada són especialistes innats en això de fer xantatge emocional als pares; però els pares que estimen vertaderament els seus fills i volen el millor per a ells, són els primers en no ensopegar en aquest parany, perquè saben que dir NO al seu fill en el moment adequat malgrat els pesi és imprescindible per donar al fill una possibilitat per poder reeixir en el futur quan es faci adult. Per la mateixa raó, els polítics catalans que s’estimen Catalunya, primer, i tots els ciutadans que volen pensar i decidir com adults el futur del país on viuen, en segon lloc, han de dir NO a tota mena de xantatge emocional que intentin els espanyols amb l’excusa que ens estimen molt i no ens volen perdre, simplement perquè gràcies a nosaltres es poden gratar la panxa. (Aquesta reflexió la dedico al meu nebot Jordi, que avui fa un  mes va morir sense tenir-ne ganes i que sé que li agradaria, perquè després d’acompanyar-lo els darrers cent dies des que va entrar en capella era el que li hagués agradat llegir),


dimecres, 2 d’agost de 2017

SE’N PODEN SORTIR ELS PIRÒMANS D’APAGAR ELS FOCS QUE ATIEN?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 3 d’Agost/2017)


# SE’N PODEN SORTIR ELS PIRÒMANS D’APAGAR ELS FOCS QUE ATIEN?.- No li envejo la papereta que li ha caigut a sobre a l’alcaldessa Colau, si vol posar a rotllo els companys de viatge de la CUP perquè estirin les orelles als seus cadells radicals que, seguint les arengues de la pròpia Ada en versió activista, provoquen vandàlicament el turisme en general, desestabilitzen l’ordre públic i la seguretat ciutadana que l’alcaldessa, en versió personatge institucional, s’ha compromès a defensar emprant la llei i la força si cal. Els castellans, que són gats vells en aquesta qüestió dels embolics polítics i les intrigues, tenen una dita clavada per definir la situació complicada dels que governen Barcelona: “de aquellos barros, estos lodos”. Ara bé, un cop establert el diagnòstic de la situació, la pregunta del milió és: poden els piròmans apagar els focs que ells mateixos atien? Perquè la qüestió és, ni més ni menys, aquesta: els escamots anticapitalistes que empastifen Barcelona amb grafits explícits en contra del turisme i encaputxats practiquen un delicte molt semblant a la kale boroka, encara que neguin la retirada, no fan altra cosa que executar la doctrina que l’endemà mateix de prendre possessió de l’alcaldia varen predicar la senyora Colau i tots els seus escolans d’amén; guerra indiscriminada i per sistema al turisme! D'aquí ve que el furóncol que li ha sortit al cul a l’Ajuntament de Barcelona és dels més revenxinats, ja us ho ben asseguro. I em recorda els temps reculats de la transició, quan amb la participació activa del comunista Carrillo com a cuiner principal, es varen pasterejar els pactes de la Montcloa que tenien com a finalitat més immediata i prioritària calmar els ànims dels exaltats i domesticar, sobretot, els obrers que seguint les consignes dels seus líders naturals Camacho, Redondo i el mateix pare putatiu Carrillo, estaven a punt d’emprendre l’eterna revolució pendent. Recordo que en les manifestacions de protesta, des de l’endemà mateix de la signatura del Pacte, es denunciava la “baixada de pantalons” d’aquells líders històrics de l’esquerra i se’ls hi retreien les arengues incendiaries d’unes setmanes abans, per escalfar una vaga general. Per tant, m’agradarà veure com se’n sortirà la Colau per aturar el carro que s’estimba pel pedregar i, tanmateix, com el govern de la Generalitat entomarà que els seus socis de referència per canviar la truita a partir de l’1 d’octubre, protagonitzin espectacles vandàlics tan poc edificants i tranquil•litzadors per aquells ciutadans moderats que no veuen malament la independència ni la República, sempre que arribi pacíficament en tots els sentits i, sobretot, que ofereixi garanties de no acabar com el rosari de l’aurora per culpa d’uns quants radicals eixelebrats que vulguin fer entrar els claus per la cabota sense paciència, encara que sigui al preu de desestabilitzar-ho tot plegat. La Colau i la Generalitat han tret el geni, però m’agradarà veure si la canalla els farà cas. En tot cas, que prenguin nota que cada vegada hi ha més gent, d’aquesta que se’n diu d’ordre, que suporta la mofa i el menyspreu dels que s’ho voldrien menjar tot en quatre dies, que es repensen el seu SI indecís rumiant que si la futura República s’ha d’assemblar a una casa de barrets sense mestressa, potser val més no tenir pressa. En resum: que potser sí en Rajoy ens ho posarà difícil, però si al final no reeixís el procés, potser caldrà preguntar-se quin tant per cent de culpa ens correspon als catalans: uns per deixar fer a la mainada mal criada i aquesta per confondre la llibertat i el dret d'expressió amb el llibertinatge i l’insult. Potser seria hora de reflexionar que en aquest món res del que fem, diem o pensem surt de franc i no té conseqüències i que, quanta més responsabilitat es té, les coses s’han de pensar més d'una vegada abans de dir o fer.. 

dimarts, 1 d’agost de 2017

DONEU CORDA AL RELLOTGE, SI NO VOLEU QUE L’AVI SE’NS MORI! (Conte)

A partir d’avui, cada primer de mes indultaré un conte inèdit de l’ostracisme del meu calaix de sastre d’obra literària en estand by, perquè faci amics i es deixi estimar. Espero que no torni més a casa, i que algú l’adopti. Amb tot el meu afecte i agraïment per la fidelitat al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE”

DONEU CORDA AL RELLOTGE, SI  NO VOLEU QUE L’AVI SE’NS MORI! (Conte)
Tal com m’ho han explicat us ho repeteixo i ja en podeu estar ben segurs de que no hi he afegit ni una engruna de collita pròpia. Malgrat us costi de creure, que ja sé com em retalleu a l’esquena: que si la sé molt llarga i que si mai sabeu si parlo en serio o us estic fotent canari... Doncs no, aquesta vegada us juro que no us aixeco pas la camisa, i que us conto la història quasi amb les mateixes paraules que me la va explicar en Martí Paleta, que la va viure de primera mà. En Martí Paleta i jo ens hem fet amics d’anar cada dia plegats a caminar amb es del Casal i, a estones, per matar les hores i els silencis emprenyadors, fem memòria de temps reculats, esmicolant amb els dits records que semblen a vegades esperar, com si estiguessin, que algú els hi tragués la pols.
Vet-aquí, doncs, que ahir va descabdellar-me que el seus avis havien fotut el camp d’Espanya quan aquell militarot d’en Primo de Rivera va arrambar el poder per la força, arrossegant tota la família a coll - son pare era el més petit dels tres fills dels avis d’en Martí Paleta - cap a l’Argentina, on es refiaven de trobar de seguida feina ben pagada com a “paletes fins”, ja que l’avi i l’hereu es dedicaven a Barcelona a enrajolar les cases de rics amb marbre o ceràmica cara, així com encaironar les parets de cuines i cambres de bany, una feina que es considerava entre la gent del ram una especialitat amb la qual només s’hi veien amb cor gent d’ofici. I es veu que sí, que es varen guanyar tan bé la vida com havia previst l’avi; però com que cap dels fills va fer fira amb cap argentina i l’àvia s’enyorava de Catalunya, tornaren a Barcelona tot just proclamada la República.
Varen tornar carregats amb un parell de “mundus” – així se’ls hi deia als baguls on s’hi traginava l’equipatge, quan es feia la travessia amb vaixell –, i un estoig de fusta on guardaven un rellotge de paret, que era l’herència de la família i que ja li havia deixat a l’avi el seu pare, que feia de rellotger a Alcanar. Es veu que aquell rellotge se l’estimaven tant, que cada vegada que canviaven de casa, el rellotge i una imatge de la marededéu de Montserrat era el primer que hi entrava a la nova llar. El rellotge es penjava en una paret del menjador enmig d’una cerimònia, gairebé un ritual, per assegurar-se que quedava ben anivellat; mentre que la marededéu presidia des de la lleixa més alta de l’aparador.
El rellotge dels avis devia ser de bona mena, ja que pràcticament sense cuidar-se’n massa, seguia tocant les hores nit i dia, amb una puntualitat sorprenent. En Martí Paleta m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir-lo en forma, respectat al peu de la lletra, consistia en no deixar-lo parat, de manera que l’avi mentre pogué, i després son pare i ara ell mateix, cada dissabte li donen corda procurant no tensar-la massa perquè no peti, ja que no crec pas que es trobessin recanvis per a unes peces tan antigues. D’altra banda, segons en Martí Paleta, el rellotge no té massa valor material, perquè tot i la seva resistència és de pares desconeguts; però, en canvi, per a la família cada vegada té un valor sentimental creixent que no és possible avaluar amb diners, oimés després del que m’ha explicat el meu amic i que és on volia anar a parar fa estona, si no fos que des de que m’he fet gran faig més marrada del compte a l’hora d’explicar les coses, sobretot si em poso nerviós quan en tinc una de bona per contar.
Es veu que la primera vegada que l’avi va agafar una bona calipàndria i tingué de fer llit fins i tot una temporada, després de la guerra, ningú se’n va recordar a casa de donar corda al rellotge, i aquest va acabar fent el gori-gori. L’aturada d’aquella andròmina va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que es va començar a témer per la seva vida. El metge, que llavors encara passava visita anant a la capçalera dels malalts, també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap a casa mati i tarda, els dies més crítics. En Martí Paleta m’ha dit que a ell i a sa germana, que encara no havia fet la primera comunió, els van deixar entrar a l’alcova de l’avi per acomiadar-se’n amb a condició que no obrissin boca i s’hi estiguessin només un moment, i que el van trobar tan ensopit que en van sortir de la cambra molt tristos. Sa mare diu que va intentar explicar-los què estava passant, escollint les paraules amb molta precaució, adaptades a una canalla: “al cor de l’avi, nens, se li està parant la corda”.

En sentir el que deia sa mare, es veu que la germana d’en Martí Paleta va sorprendre tothom amb un esgarip: “correm a donar corda al rellotge, que sinó l’avi es morirà!”, i se’n anà esperitada al menjador. Son pare, en escoltar el que la bordegassa acabava de dir, sense pensar-ho dues vegades va córrer a agafar la clau de donar corda, que s’endreçava al calaix del mig de l’aparador, i començà a burxar la panxa de la vella relíquia. Quan el pèndul féu tic-tac, l’avi com si n’estigués pendent es va reviscolar, talment com si fos un miracle, aquell vespre es va llevar per sopar a taula i féu una bona campanya. Tal com m’ho ha explicat en Martí Paleta, jo us ho he venut i feu-ne el cas que us sembli, però des d’aquella feta si a casa d’en Marti Paleta algú empioca ningú se’n descuida de donar corda al vell rellotge. I és que bruixes no n’hi ha, però de tant en tant passen coses que no s’expliquen sense la seva intervenció. 

dilluns, 31 de juliol de 2017

PAGA QUE ÉS GATA, LA MARE DELS OUS BANCARIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 31/Juliol/2017)

# PAGA QUE ÉS GATA, LA MARE DELS OUS BANCARIS.- La meva homònima, l’escriptora Maria Pilar Palau Bertran, va engiponar un relat per explicar l’origen d’aquesta expressió tan popular: “Un captaire molt enginyós, per augmentar una mica el cabal de les almoines, de tant en tant feia una jugada que mai no li anava malament. Es presentava al mig del carrer duent un sac a la esquena. Se'l descarregava molt tranquil, aguantant-lo ben fort pel capdamunt, es veia que el sac es removia ell tot sol i se sentien un horribles marrameus. De seguida era voltat de mainada i de gent gran; i quan ja tenia prou públic, deia tranquil•lament: - Fem una jugada, a qui endevini el que jo li pregunto li donaré un ral, i tots els que no ho endevinin me'l donaran a mi. A veure quina mena de bèstia porto a dins el sac? Tothom responia al moment: - Un gat! Un gat!I l'home, reposadament i fent la rialleta, anava dient a cadascú dels que havien respost:- Paga, que és gata! “ Ara bé, el també escriptor figuerenc i bon amic Emili Casademont, atribueix l’acudit a en Pitarra, que anomenava "gates" a les prostitutes, a les quals calia donar una certa quantitat de diners per obtenir-ne els favors. Sigui quin sigui l’origen, avui la manllevaré per titular la meva reflexió sobre els escandalosos beneficis que la Banca ens refrega pel nas semestralment.


Si els nostres avantpassats, que amagaven els estalvis sota una rajola o darrera un balmat, veiessin que fan pagar perquè uns altres et guardin els diners fora de casa, se’n farien creus: però no els faries pas entendre que la banca es guanyi tan bé la vida només d’aquesta manera. I no anirien lluny d’osques, perquè si bé és ben cert que els bancs no deixen res per verd a l’hora de passar el rasclet, i no permeten que ni un cèntim se'ls escorri pel forat de l’aigüera, la bestiesa de beneficis que confessen fer no surten de les comissions ni de quatre serveis de pa sucat amb oli. És clar que de mica en mica s’omple la pica i s’ha de cobrar per tot, però el negoci de la banca es fa més a l’engròs, encara que d’aquestes operacions d’alta volada financera i de poc risc i molta gosadia, els “cagamandurries” no en tinguem ni idea, malgrat dels resultats en un sentit o altra, en pot dependre no només l’estabilitat de la pròpia entitat, sinó la de tot un país. Per aquesta raó, per evitar que cap banc que faci l’ànec arrossegui el sistema, per a la Gran Banca és un principi que s'ha de fer el que cagui, i llavors és quan el rostre del capitalisme més antipàtic es posa en pràctica sense escrúpols: repartir els guanys i socialitzar les pèrdues. La banca i els seus marmessors polítics desenganyen els que es queixen d’abusos, amb l’argument més cínic del món. "vostè pagui, que és gata". Els dipositaris de racons per “si de cas es té un mal de ventre”, quasi han de pagar perquè els hi guardin els diners i donar les gràcies, però si una gran majoria d’aquests estalviadors treuen els diners en un moment donat, un banc pot arribar a fer fallida perquè mai tenen “liquiditat” per tornar els diners que guarden. Té una lògica, és clar, que no els guarden, sinó que els fan “treballar”; el problema és que el suc que en treuen no el reparteixen pas entre els dipositaris, i si ho fan representa per aquests la xocolata del lloro. Com al set i mig, la banca mai perd, i si s’oblida de l’ètica i la solidaritat, s’engreixa com una truja. Al frontispici dels bancs hi hauria de figurar, amb lletres de metro i mig, una llegenda que digués: “per moure un dit, paga que és gata”. 

divendres, 28 de juliol de 2017

PENSEM COM PENSEM, NO VOLGUEM TANCAR-NOS A PARLAR NOMÉS DE “LO NOSTRE”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 28/Juliol/2017)

# PENSEM COM PENSEM, NO VOLGUEM TANCAR-NOS A PARLAR NOMÉS DE “LO NOSTRE”.- La generosa i quasi saturada oferta de dispositius electrònics de comunicació, ha introduït en la vida quotidiana nous hàbits de relació entre les persones, i malgrat hi ha molta gent que nega l’evidència amb l’excusa que no té res a veure conversar planerament amb algú, cara a cara, que relacionar-s’hi virtualment mitjançant Smartphones, tablets, phablets, ordinadors o laptops, la veritat és d’allò que se’n deia "fer petar la xerrada" aviat no en quedarà ni la mostra fora dels pobles on encara es maten les hores jugant a la botifarra o prenent la fresca, tant se val. Els que blasmen de tanta modernitat – una bona part dels quals, es perquè no saben adaptar-se a les noves tecnologies –, opinen que aquest repertori de crosses per a relacionar-se les persones són tan falses i buides de caliu, que mai podran reemplaçar la magnífica i indescriptible sensació tan humana, de sentir-se acompanyat i notar-ho físicament. No obstant un argument tan simple com aquest es fa difícil de desmuntar, resultaria exagerat i injust generalitzar que les relacions virtuals no poden ser sinceres, tendres i reconfortants, sobretot des que la tècnica permet veure qui et parla, independent de la distància. I un altre dels avantatges és que intercanviant whatsapps, es fa difícil de mantenir una controvèrsia aferrissada, perquè telegràficament pocs debats d'idees es poden engrescar.

A la meva manera de veure, doncs, com tots els avenços de la tecnologia aquests nous procediments per facilitar la comunicació també tenen les seves coses bones, per exemple que gent que se li feia un castell fer una trucada en segons quins casos, ara amb un whatssap ho ventila amb més comoditat i impersonalitat que en una conversa normal. I de què ve que segons com ens trobem més còmodes amagant-nos darrera el canyer virtual? Doncs, senzillament, perquè cada vegada es troba menys gent disposada a enraonar del que sigui, sense pretendre imposar el seu criteri. Ho veiem a les tertúlies televisades o radiofòniques en que, llevat de ben poques excepcions, l’espectador no pot seguir cap raonament complert i fer-se’n una idea perquè ningú escolta els arguments de l’altre, ja que l’única cosa que vol es imposar els seus arguments. I això passa arreu i, per descomptat, entre amics o en reunions familiars. És molt trist escoltar confessions com aquesta: “quan ens reunim, no podem parlar de segons què perquè ens agafaríem pels cabells, ja que tothom pensa diferent”. Coi, jo em pensava que la gràcia de la democràcia és que respectant les idees de cadascú i sense ofendre es pot parlar de tot, entre d’altres raons per la més senzilla de totes: ningú té el monopoli de la veritat, tothom en té una mica. I conviure en pau es basa, precisament, en conjuminar les veritats individuals procurant que ningú se senti exclòs de la societat ideal.


D’acord, és una utopia, però com reflexionava ahir, si no fem possibles les utopies difícilment arribarem gaire lluny com a civilització. Feia dies escrivia que contemplant com es porta això del "procés", estava espantat. I el que m’espanta no és res més que una constatació de pissarrí: que havent-hi molta gent que voldria la independència de Catalunya discrepa del mètode per arribar-hi, i que té l’amarga sensació que els seus arguments ningú té interès en escoltar-los perquè s’ha radicalitzat perillosament aquella dita talibana de qui no pensa com jo és un enemic, altrament dit botifler o traïdor, al qual de mica en mica no se li permet ni obrir la boca, per molts carregats de raó que estiguin els seus arguments. Estic espantat perquè aquella denúncia que cantava en Raimon en temps reculats: “han fet callar a homes carregats de raó” no s’estigui reproduint avui en una societat cada cop més escorada cap a un cert culte del pensament únic. Però el que em preocupa més no és que això passi, sinó que els més contaminats per la intransigència no vulguin admetre que passi, i si bé és lícit que cada cap porti un barret diferent, perquè a la llarga parlant i escoltant-se mútuament els caps s’entenen, de l’atzucac no en podrem sortir si dessota dels capells hi ha només caps quadrats. 

dijous, 27 de juliol de 2017

COM S’ENTÈN QUE HI HAGI MENYS ATUR I MÉS POBRESA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 27/Juliol/2017)

# COM S’ENTÈN QUE HI HAGI MENYS ATUR I MÉS POBRESA?.- No valdria la pena d'emprar una sola línia per comentar la pocavergonya del govern Rajoy comparant la disminució de l’atur a una de les gran fites de la història com la conquesta de la lluna. No se li pot ocórrer a ningú més que a algú de l’equip de saltimbanquis propagandístics d’un trist viatjant de gra cuit transvestit en governant, una idea tan estúpida i falsa com equiparar l’arribada de l’home a la lluna o l’enderroc èpic del mur de Berlin amb el panorama laboral espanyol. És ben cert que cada país té els governants que es mereix, sinó seria difícil d’entendre que un partit empastifat de corrupció fins a dalt de tot, en el qual no es pot rascar enlloc sense que aparegui la porqueria, sigui el mes votat i que inclús avui, si hi haguessin eleccions, les tornaria a guanyar. No es pot desqualificar ningú per les seves idees i en un Estat democràtic tots els ciutadans poden prendre el pòndol de la nau si els empara la majoria, però una cosa són les idees i una altra de molt diferent els fets. Les idees no excloent ningú, però mentir sistemàticament, incomplir barroerament la majoria de promeses electorals, institucionalitzar i tolerar la corrupció a tot arreu on remenen cireres, si que inhabilita per governar i, sobretot, per viure a les espatlles dels ciutadans honrats. Però es veu que hi ha un ramat d’espanyols mesells que no valoren la diferència entre un polític honest i un vividor de la política. Gràcies a aquesta ciutadania bòrnia, els Aznar i els Rajoy poden eternitzar-se al poder.

Tanmateix per aquesta raó, els homes del viatjant de gra cuit més famós del món mundial – sense parlar llengües, perquè amb el castellà, xampurrejant una mica de gallec i el servei d’un traductor pot anar a tot arreu -, avui han passat per tots els medis d’informació amics, pagant la factura vostè i jo com sempre, un vídeo apoteòsic digne dels més destacats farsants, en el qual pretén rentar el cervell dels espectadors fent passar garsa per perdiu en un tema tan delicat com l’atur. Vantar-se d’emular gestes històriques perquè hem arribat a una taxa del 17% d’atur, quan la resta de països industrialitzats no passen del 10%, no és cosa de bojos? Hem d’obrir cava perquè només tenim 3,9 milions de parats? A qui volen enganyar assegurant que s’està en camí de remuntar aviat els nivells del començament de la crisi? Sí que hi ha més feina que no hi havia, però més mal pagada i més penjada d’un fil. Només cal que els turistes es cansin de tantes cues als aeroports, de tantes vagues irresponsables de transports públics, de tanta inseguretat pels carrers i fotin el camp enviant-nos a pastar fang. Quin és el pla b, si això passés? Qui absorbiria aquest contingent de treballadors sense feina? Quan diuen que la industria i la construcció remunten la crisi, s’obliden d’explicar que una part important d’aquesta remuntada es deu al consum turístic. I això és fer trampa. Com ho és fardar en aquest vídeo de que som el país que crea més llocs de treball pels joves o que mai havien treballat tantes dones, sense afegir que ocupant feines mal pagades i discriminades respecte a les masculines. I del poder adquisitiu, per què no en diuen res? Els salaris han pujat de mitjana des del 2008 un 1,5% mentre que els beneficis de les empreses, segons el banc d’Espanya, en el mateix període han crescut més d’un 40%. I no parlem dels treballadors jubilats, escarnufats i vexats incomplint el compromís vigent quan es varen jubilar de mantenir el poder adquisitiu, engargamellant-los que si res no s’espatlla només tindran un augment fastigós del 0,25% d'aqui endavant. El senyor Rajoy creu que aquesta realitat de merda justifica promocionar un vídeo ple de falsedats com les apuntades? Quan ha costat aquesta publicitat inútil, insultant i falsa? No es mereix una fiscalització tan severa per aquesta malversació de cabdals púbics com que la que persegueix a Catalunya per impedir que un poble, fart d’aguantar-lo, decideixi plantar-lo d’una vegada?


dimecres, 26 de juliol de 2017

EN DEFENSA DEL DRET A LA UTOPIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 26/Juliol/2017)

# EN DEFENSA DEL DRET A LA UTOPIA.- Poca broma amb la utopia! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més potents dels darrers dos segles, hi trobareu sempre una utopia com a frontissa: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, també la defensora de l’economia global. Tanmateix, és veritat que cap d’aquestes, en principi utopies, va incardinar-se pacíficament com a realitzable en les institucions i formes d’organització socials preestablertes, ja que qualsevol proposta de canvi que suposés una alternativa massa revolucionaria, era activa i fins i tot violentament perseguida i els seus profetes apallissats física, econòmica i intel•lectualment en nom de la raó d’Estat, fossin del color que fossin. No obstant això, a la llarga, totes aquelles propostes basades en simples i fantàstiques utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i canvis socials radicals, des del foment d’institucions democràtiques protectores de la llibertat individual fins al reformisme socialdemòcrata que va impulsar els anomenats Estats del Benestar, avui lamentablement a la picota per manca de recursos, puix la causa principal del fracàs de moltes utopies és que no es va tenir en compte que no eren gratis i que el preu del benestar per a tothom, sobretot, surt per un ull de la cara.

Potser degut a que encegats per utopies, gent de bona fe es va passar quatre pobles emborratxada pel frenesí eufòric, avui s’estan diagnosticant encara massa esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels somiatruites: apropiar-se de les dissorts concretes de persones concretes, per intentar redimir-les idealitzant una mena de culte mitòman a l’abstracció pura. De les injustícies certes que ha patit l’home, des de l’esclavitud a l'explotació il·lustrada en la revolució industrial, per exemple, en nasqué el mite del proletariat. I a causa de l’apropiació indeguda per quatre engalipadors professionals de les veus llegítimes dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui es sospira per l’eterna revolució pendent, reviscolada de tant en tant amb pessics de pebre àcrata que sovint es torna, en destapar-lo, ranci. I és que la utopia autèntica ha de pecar d’un pel romanticisme, de manera que etimològicament parlant es podria definir com allò que no existeix, però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. En efecte, molts dels avenços tècnics i socials dels que avui gaudim i ens en vantem - com si en néixer ens els trobéssim sota l’aixella com una barra de pa o fossin la mítica flor al cul dels afortunats -, en temps reculats del obscurantisme eren considerats absolutament utòpics i una bogeria, per no dir una heretgia. Les utopies, agradin o no a l’establishment de torn, ajuden almenys a tenir esperança, i només en una societat que no viu d’esquena a l’esperança, els homes acaben realitzant-se com a persones, primer, i després, com a ciutadans lliures.


dimarts, 25 de juliol de 2017

RECONÈIXER QUE HAS SIGUT UN POLÍTIC CORRUPTE, REBAIXA LA PENA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 25/Juliol/2017)

# RECONÈIXER QUE HAS SIGUT UN POLÍTIC CORRUPTE, REBAIXA LA PENA? .- Les poques vegades que vaig tractar l’Oriol Pujol em va semblar, francament, un entonat, sensació que em va quedar ratificada quan hi vaig tenir una topada casual al carrer del Cos de Manresa, quan encara ell era el déu de Bagà, a Convergència: anava sol, amb barba d’un parell de dies i malgrat es va adonar que l’havia reconegut va esmunyir-se sense ni un simple gest d’empatia i amb cara de set jutges. És la imatge que m’ha deixat, juntament amb la foto de la seva entrada triomfal al TSJC, l’abril del 2013, acompanyat de la plana major del seu partit, donant-li suport incondicional mentre l’hereu escampa fanfarronejava d’innocència, decència i ètica política en tota la seva trajectòria pública. Porc mentider! Fa quatre dies ha pactat amb la Fiscalia un tracte de favor perquè ell i la seva dóna esquitllin la presó, admetent a canvi ésser culpable dels càrrecs de tràfec d’influències i de cobrament il•legal de comissions. Ja sé que de tractes semblants, a Fiscalia se’n fan cada dia amb xoriços, i encara que no m’agradi estic disposat a empassar-me-la aquesta pràctica injusta, però que a un polític confés de corrupció se li rebaixi la pena després d’una confessió, a més a més extemporània, després d’haver reivindicat la seva honestedat fins al darrer moment del pols amb la justícia, em sembla que de cap manera és de rebuda.

A la meva manera de veure – repasseu el blog i veureu repetida aquesta opinió infinitat de vegades -, un polític o un funcionari, en tant que servidors públics, no poden tenir el mateix tracte de favor que un xoriço qualsevol, perquè tot i sent-ho, el seu delicte té l’agreujant de l’abús de confiança i de trencament de la promesa més sagrada: la d'ésser honrat i curós en l’administració dels recursos de tots. El president Pujol va fer una mala passada a l’orgull ètic i honorable del poble català confessant, vés a saber per què, els seus pecats fiscals després de dècades d’estar-hi emmerdat; però el seu fill Oriol l’ha fet més grossa: després de negar aferrissadament la seva culpa (mentint descaradament una i cent vegades, inclús en seu parlamentària), al cap d’uns mesos va i es despenja reconeixent que si que s’havia untat els dits i els colzes fins i tot. Per tant, l’Oriol a més a més d’un xoriço és un mentider poca vergonya. Aquest comportament indigne mereixia per part de la justícia un tracte de favor que l’alliberi d’entrar a la cangrí? A mi em sembla que no. En tot cas, si es confirma el pacte aberrant amb la fiscalia, que quedi clara la meva oposició més radical. En el meu nom, no. I que consti que aquest comentari val per a qualsevol polític, en les mateixes circumstàncies.

D’altra banda, els polítics que feien la claca a l’Oriol i el defensaven amb vehemència, jo diria que més enllà de la legítima presumpció d’innocència, no tenen de dir-hi res sobre la inexplicable rectificació del seu patrocinat? No eren comparses qualsevols, sinó polítics de reconeguda veterania i avui en primera fila dels que tiben el carro del procés: Jordi Turull, Josep Rull, Lluis Corominas, Francesc Homs i el mateix Artur Mas. No seria exemplar de cara a la credibilitat en la política que fessin algun gest explícit de lamentar haver posat les mans al foc per algú que ja feia, aleshores, pudor de socarrim? Jo penso que sí caldria, més que res per a no desanimar alguns d’aquells indecisos que fan tanta falta per empènyer el procés i que poden preguntar-se legítimament si la independència farà tantes bones obres amb els mateixos manobres.