El coronavirus, en posar
potes enlaire la societat ha deixat al descobert tot un seguit de melics mal
lligats: la fragilitat de la sanitat pública davant d’una
epidèmia, uns serveis públics geriàtrics lligats amb cordills, unes estructures
hospitalàries calçades amb un esclop i una espardenya d’ençà de les retallades
per salvar la banca de la bancarrota l’anterior crisi i, per no allargar la
llista de dèficits, una generació de polítics farcida de desguitarrats,
hiperventilats i arribistes, fervents devots del principi que la caritat ben
entesa comença per procurar que les seves butxaques estiguin plenes. Hi ha excepcions,
però són tan poques que pràcticament només serveixen per confirmar la regla
general. I entre els melics que no estan ni de bon tros lligats hi ha la
qüestió de la immigració semi-clandestina que alimenta els “sense papers” i
perpetua l’economia submergida. Recordem que entre els pelacanyes “sense
papers” s’hi troben els cèlebres “mena” – estrangers menors d’edat no
acompanyats -, que quan els serveis socials els desnonen resulta que no els hi
donen papers perquè no tenen feina i no poden trobar feina perquè no tenen
papers. Un perfecte monstre burocràtic que es mossega la cua com un peix.
Ja se sabia, però l’epidèmia ho ha posat de relleu encara més
clar, que la immensa majoria d’aquests poca roba sense papers son carn de canó
de l’economia submergida. I, en definitiva, en què consisteix l’economia
subterrània? Un saberut us ho explicaria més acadèmicament, però jo he estudiat
a la universitat del carrer i només sé dir-ho planerament i sense floritures:
són estructures empresarials perfectament organitzades per explotar com esclaus
els pàries de la societat, per escaquejar-se de pagar impostos i contribucions
a la seguretat social, reclutant mà d’obra barata per fer les feines que ningú
del país vol fer. I aquest diagnòstic de la problemàtica serveix tant per
Espanya com per qualsevol lloc del món capitalista i teòricament civilitzat. I
al darrera d’aquestes estructures no hi ha quatre palanganes sinó gent de coll
blanc, amb estudis i potser màsters i tot, perquè en molts de casos es podria
dir que qui fa rutllar l’economia submergida – manters inclosos - té padrins o
cosins en l’establishment econòmic oficial i respectable. De l’economia submergida,
alguna patum política i més d`un economista il·luminat han arribat a dir, mesos
enrere, que era necessària per evitar revolucions i inestabilitat social.
Tanmateix, a part
d’aquestes veritats que ja eren conegudes de sobres, el coronavirus n’ha posat
al descobert unes altres de tant o més fastigoses: per exemple, que una bona
part de l’ajuda que reben els dependents d’aquest país els hi presten els sense
papers. I durant l’escalada de la crisi sanitària, molts d’aquests sense papers
han col·laborat amb iniciatives solidàries com a voluntaris o, inclús,
remunerats per algun ajuntament o administració pública que no ha tingut més
remei que recórrer-hi temporalment per treure les castanyes del foc mentre duri
l’emergència. En fer-se visible, però, el problema d’haver tolerat tant de
temps que la immigració que s’havia escampat pel país com una taca d’oli no es
resolgués o bé per la via de la integració o de l’expulsió, el que tenim ara és
una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment, si no si no
s’actua amb sentit comú, rigor i molta imaginació. El que no pot ser es deixar
que el problema es podreixi a les clavegueres de l’economia submergida i del
lumpen social, en benefici d’explotadors professionals hereus d’aquells negrers
de temps reculats. La qüestió és si s’ha de legalitzar a tothom que no té
papers però porta la tira de mesos fent la viu-viu honradament a casa nostra i,
sobretot, com s’han de regular els fluxos d’immigració futura, per evitar
bosses d’il·legals que tot i no tenir papers formen part del sistema, mal que
ens pesi de reconèixer-ho, cuidant gent gran que estaria desvalguda, netejant
llars o fent, d’estranquis i mal pagades, les feines amb les quals cap dels
d’aquí volen embrutar-se les mans.
Quanta xeixa queda per arreplegar i quanta bugada per
rentar en aquest país! Tant de bo la “nova normalitat” que prediquen el
beatífic tàndem Sanchez-Iglesias, ja tingui previst com posar-hi fi a aquest
enrenou de la immigració tolerada, però perseguida; indispensable per la rendibilitat
dels que tenen la menjadora posada en el negoci de l’economia submergida, però
privada de tots els drets civils com a persones i ciutadans de fet. Vantar-nos
de ser una societat d’acollida i un cop els tenim aquí posar-nos una bena als
ulls perquè, de tant bonistes que som, no volem saber com mengen ni com
sobreviuen aquestes persones, és una política d’astruc que enlloc de sumar
ciutadans i contribuents a la societat, obre de bat a bat la porta a la
delinqüència, la prostitució i la marginació. I a qui li piqui, que s'hi posi
fulles.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada