Follow by Email

divendres, 15 de setembre de 2017

A LA TERCERA, ARA SÍ, SERÀ LA DEFINITIVA: TANCO LA PARADETA (31/agost/2017)


Des de principis d’any, sigui per nas o per nefas m’he agafat petites llicències i excedències, esperant carregar piles per a tornar-m’hi a enganxar amb més il·lusió. Però cada vegada la revifalla m’ha durat menys estona i a cada reflexió em costava més posar-hi el punt i final. D’altra banda, m’he adonat que si vull ésser conseqüent amb les meves conviccions i amb el lema del blog: “reflexions netes de pols i de palla”, em veig obligat a trencar massa plats bonics, convertint-me sovint en un corcó incòmode inclús per a gent que apreciava intel·lectualment parlant, sense que hi tingui res a guanyar sinó tot al contrari; més de quatre desenganys que em dolen molt, malgrat ja sabia que dient les veritats es perden les amistats.

Tanmateix, Facebook no ens ho està posant fàcil als usuaris com jo, que volem utilitzar la xarxa per debatre i compartir opinions, ja que cada dia noto “coses” estranyes que em descol·loquen i m’obliguen a trencar-me el cap per esquivar-les; i no deuen ser manies meves perquè d’altres usuaris també se’n queixen de “travetes tècniques” semblants.

Finalment, he de reconèixer que determinades experiències viscudes els darrers mesos en l’àmbit més íntim i personal – quedi clar que no estem malalts ni jo ni la meva dona -, m’han deixat tocat anímicament més enllà del que m’esperava i, per tant, honestament penso que ara com ara no estic en condicions d’aixecar la moral a ningú predicant amb l’exemple, si jo començo per estar decandit. Però no patiu, que no em deixaré ensorrar, sinó tot el contrari. No defujo tampoc, perquè mai es pot dit mai o d’aquesta aigua no en beuré, de tornar a pujar la persiana del Blog algun dia. Però, francament, penso que va per llarg.

A tots els que m’heu seguit assíduament des del llunyà 2009, reitero de tot cor el meu més sincer agraïment per la confiança que m’heu fet. I en aquest moment de l’adéu només us puc repetir que us deixo com a penyora l’arxiu de “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, amb 1.500 reflexions de cap de les quals no me’n desdic ni renego d’una sola línia. Aquestes reflexions sempre estaran a l’abast de qui vulgui tafanejar-les. Espero que les que han desvetllat certa controvèrsia, sobretot les referides a qüestions polítiques, el temps ja dirà si estaven encertades o tocaven a morts. Amics i amigues, us estimo!   

dissabte, 2 de setembre de 2017

UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR

UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR
 (Primer Accèssit al Premi AURORA BERTRANA 2017, entre 76 concursants presentats)
1
Era la primera vegada que li feia de cangur al fill de la veïna.
Des que vaig quedar-me vídua, he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida pensió que m’ha quedat del meu home, amb feinetes agafades al vol, gairebé una mica d’amagatotis, ja que sempre cobro d’estranquis perquè a qui em paga ja li està bé d’estalviar-se uns calerons no declarant-me, i a mi, per descomptat, tampoc crec que em surtis massa a compte anar a la llei.  Malgrat encara em sento jove, resulta que per segons quines feines sóc massa granadeta, quasi feta una iaia. O sigui que, per exemple, per trobar un treball estable i ben pagat, a part de que van buscats a estiracabells, ja he fet salat. Tanmateix, tampoc tinc prou experiència de buscar-me les garrofes fora de casa, puix si bé de jove plegava punts de mitja a la merceria de ma mare, era a benefici d’inventari, ja que la pobra dona mai em va tenir declarada perquè prou feina tenia per a pagar-se els autònoms i els impostos dels que no podia esquitllar-se per a sobre pagar-me a mi. I de casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de noces, ja em vaig haver de cuidar de ma sogra, que es va quedar baldada en una cadira de rodes sense poder-se valdre’s mai més per si sola. I per torna, tenia de vetlar per com se les apanyava ma mare, més jove que la sogra però envellida, sorruda, de mal ferrar, vídua patològica des que de resultes de la maleïda guerra el pare va morir sent jo una criatura, com a conseqüència de la gana i el fred que havia passat al Vedado de Zuera, un camp de treballs forçats on, com a tants d’altres vençuts, el varen depurar per roig. 
De primer, vaig provar de llogar-me a hores per fer companyia a gent gran; però era un treball molt esclau que no m’acabava de fer el pes perquè no m’ajudava a esbargir-me de les cabòries, ans al contrari, i em tenia d’empassar, si us plau per força, els sopars de duro d’uns perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de cuidar mainada; tot i que no era una feina tan ben pagada com netejar les bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter de vells rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que no obstant la meva inexperiència, perquè amb el meu marit no vàrem tenir fills propis, me’n sortia prou bé amb les criatures. El més fumut i complicat de la feina de mainadera, trobo que es caure-li bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les criatures estan una mica gambades. Vés per on, doncs, aquest inconvenient me l’estalviava amb el fill dels veïns, ja que amb aquell vailet ens havíem topat tot sovint a l’escala o a l’ascensor i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.
La veïna em va confessar que tant a ella com al seu home els hi feia recança de deixar el nen en segons quines mans; però amb l’excusa que no s’esbargien tant com els convenia, el seu home s’havia emmarranat que necessitaven respirar una mica i anar de xefla amb les amistats més sovint, de manera que van fer un pensament. Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana - ens ho xerrem tot, com si encara fóssim nenes -, la Fina, que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar fantasies sense cap ni centener, va especular que potser els veïns del meu replà passaven per un mal moment sentimental  i que abans de deixar córrer el seu matrimoni volien donar-se una segona oportunitat, i que jo, si fos el cas que acceptés la feina, hi podia tenir una bona influència.
- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig renyar, un xic embafada dels seus continus romanços.
Ara que hi penso, però, potser ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau!  Si, si, ja ho entenc que ara a misses dites no té cap mèrit donar-li la raó després d’haver-li vist el cul a la gallina. Quan em vaig presentar a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, al nen ja li havien donat sopar i duia el pijama posat; només em tocava, doncs, procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar davant la tele. Tanmateix, la veïna em va remarcar dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.
- Cap problema! - li vaig assegurar, servicial i disposada al que calgués. De fet ja en tenia sempre uns quants de contes a punt; com si diguéssim un petit repertori que m’havia après de memòria perquè cap criatura mai més em tornés a agafar amb els pixats al ventre com la primera vegada que un nano em va sortir amb el capritx del conte i vaig  haver-me’n de sortir per petaneres, improvisant com vaig poder un relat fet de retalls i engrunes de rondalles mig rovellades, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat aquell vespre no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de mainadera, amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint de rondallaire experta.
            - Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria -, que per sobreviure va acceptar d’anar-se’n a un país llunyà, per fer d’institutriu de la nombrosa fillada del monarca que hi manava. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte: a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i el seu fill. El monarca, pensant que li faria gràcia, en donar-li la benvinguda al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment, al peu de la lletra, d’allò que havien convingut: tenir una casa independent, per a ella sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama desdenyosa el seu sorprenent antull: “és que no fa per tu, el sostre del meu palau?” Ella li va contestar, procurant desfer el malentès que la podia portar a mal borràs, imitant la dolça entonació que havia sentit en les pel·lícules emprar a les institutrius veteranes i múrries: “majestat, jo vull que la meva casa, a més a més d’un lloc per viure-hi - no cal que sigui amb tantes comoditats com en el vostre palau -, sobretot sigui una llar”.
En Jordi, que en comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va demanar: - I com s’acaba el conte?
Li vaig assegurar que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva, i en endavant va tenir a disposició casa pròpia. El monarca, mal que li pesés de bon principi, va fer l’esforç d’entendre-la i no tenir en compte el seu capritx.
 - Llavorsvolgué saber el mocós, amb tanta picardia que em vaig quedar bocabadada –, és que una casa no és sempre una llar?
Abans que pogués respondre-li una pregunta, que confesso em va agafar a contrapeu, el nen em va desconcertar afegint-hi un altre dubte, de pissarrí fins i tot per a una criatura, després de rumiar-se el que li havia narrat: - Així, doncs, nosaltres vivim en una casa o en una llar?
Vaig haver-me-la de preparar una estona la resposta, ja que de moment em vaig quedar en blanc; cosa que ja ens sol passar als adults de tant en tant, quan no sabem entomar preguntes aparentment sense malícia de la canalla. Per sort em va venir a la memòria un altre relat, que em va servir, com anell al dit, per sortir del pas amb traça i elegància: - La mama t’ha llegit alguna vegada les aventures d’en Peter Pan?
En fer el nen que sí amb el cap, vaig continuar més segura del terreny que trepitjava: - Oi que te’n recordes de la senyora Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills sempre a punt de revista i amb els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si els fills tornaven algun dia, s’adonessin que no se n’havia oblidat gota d’ells. Una llar és això, Jordi, un lloc on els que tornen sempre es senten esperats i ben rebuts per algú que se’ls estima. Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de repetir: - En una llar sempre hi algú que t’espera, perquè t’estima.
- Doncs jo tinc una casa i una llar! -  en Jordi va exclamar, tranquil i satisfet de saber-se tan afortunat. Però una estona després, mig endormiscat, un nou escrúpol l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes era d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has explicat?
En Jordi, que tot just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son. Es veu que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt a les criatures, prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a somniar en el món feliç on una fada padrina, des de la capçalera del llit estant, se’ls l’emporta cada nit a passejar pels núvols. Era millor així, que s’hagués quedat adormit, perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu debut, la veïna hagués acabat trobant la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar. A més a més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molts de nens que mai no havien tingut una casa de veritat, els quals poc entendrien el sentit de la paraula llar. Aleshores sí que el meu conte ensucrat, hauria esdevingut un conte per fer plorar. I això, una mainadera primerenca com jo, que necessito cada jornal que em trec per fer bullir l’olla, no m’ho puc pas permetre. En qualsevol cas, millor que el nano s’hagués quedat com una soca, vaig pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que val la pena que ho sàpiga des de tan petit. 
2
            Passava un quart d’hora de mitjanit quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que s’encenia la llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son jo havia tancat la tele, perquè preferia esperar els veïns llegint la darrera novel·la de la Camil·la Läckbert, que em tenia atrapada en una trama complicada, tot i que em va costar molt de temps familiaritzar-me amb el seu estil peculiar. Quan la veïna va entrar al menjador, em va semblar trasbalsada; però no la coneixia prou bé com per preguntar-li a boca de canó què li passava i si la podia ajudar. De fet, la veïna ja s’ho devia notar que feia mala ganya, perquè em va donar explicacions sense que jo les hi demanés: - Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat, i hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.
- Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap avall l’empatx? – em vaig oferir.
- Em penso que no caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al llit. En realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil·la. Si vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se –, ja li pagarem fins a l’hora convinguda encara que plegui abans.
I després, finalment, va interessar-se per al seu fill, com si fins llavors hagués tingut al cap una altra preocupació: - L’ha fet gabiejar molt, el nen?
- Gens ni mica – li vaig contestar, per a tranquil·litzar-la - és un encant de criatura. Tot just li he explicat un conte s’ha quedat fregit com un tronc; fa poc he pujat a donar-li un cop d’ull i estava clapant en la mateixa postura que l’he deixat. Sempre que vulguin, ja saben que poden comptar amb mi; li dic amb tota franquesa.
- No sé pas si tornarem a repetir-ho – vaig sentir que es queixava, com en un sospir.
En veure que la veïna s’asseia al sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava, malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. Però no vaig tardar gaire en comprovar-ho: - Joana, el meu home em vol deixar – em va confessar per sorpresa.
            Després de descarregar-se d’una confidència d’aquella gruixària, feta con aquell qui diu a contracor a una pràcticament desconeguda com jo, m’hagués semblat normal que tot seguit la pobra dona es desmuntés fent-me alguna escena histèrica. Però ni pensar-hi, no va ser així; no va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la veu era continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta, però com que no va passar d’aquí, jo tampoc vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li alguna mostra de suport més afectuosa. En definitiva, m’havia comunicat una notícia terrible sense una engruna de sentiment, quan en la meva manera de pensar que el un matrimoni s’esquerdi és el pitjor que pot passar-te a la vida. Potser sí que la processó li anava per dintre i que quan reaccioni farà el xap, vaig pensar, sense saber ben bé quina cara posar-hi mentrestant . Francament, vaig creure que el més assenyat fóra escampar la boira de seguida que em pagués, i deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig. Però em vaig quedar d’una peça quan, amb el mateix to de veu impostat d’abans, em va demanar: - Li sabria greu passar la nit aquí?
            El que més em va sorprendre d’aquesta proposició fou que dos minuts abans quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó, li vaig recordar: - Que no estava pujant el seu marit?
- Si – em va respondre i, com sense donar-hi importància, va afegir: - però preferiria tenir companyia, per a no quedar-m’hi a soles.
            Arribat a aquest punt, vaig comprendre que no anàvem bé, i que tot plegat començava a fer pudor de socarrim, tal com havia pressentit ma germana. Malgrat olorar-me que m’amagava els detalls potser més escabrosos i delicats d’aquella història domèstica que acabava d’encetar, no vaig gosar de furgar-hi més; però me la devia quedar mirant d’una llei de manera, que no va tenir més remei que insistir per segona vegada: - ja sé que no li puc demanar una cosa així, tant de sobte, perquè a penes ens coneixem; però cregui’m que em faria un gran favor si no em deixés sola amb el meu home aquesta nit.
            En veure’m indecisa, va barrejar-hi en Jordi per fer-me cedir: - faci-ho pel nen! No li faria cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és, en Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.
            - Però que no s’adona que el seu marit pot dir que jo no puc ni  tinc cap dret a ficar-m’hi pel mig de les seves desavinences? – li vaig replicar, recordant el que sempre em deia ma mare sobre no ficar-te per entremig, perquè sovint sol passar que quan dos s’esbatussen al tercer sempre li toca el rebre.
            - No li ho demanaria pas si no fos necessari; li dic de debò! En segons quins casos, una desconeguda pot fer més de servei que algú de la família. Si crido ma germana, no pararà de retreure’m que ja m’havia avisat dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara farem l’escàndol més gros i empallegós.
            - Miri, no pateixi, que ja em quedaré – vaig començar a estovar-me, en part per no trobar una excusa apropiada per negar-m’hi en rodó. De sobte, però, vaig notar una mala nassada, atrevint-me finalment a escopir la sospita que em rondava pel cap feia estona – no obstant això, digui’m la veritat: no m’ho demanarà perquè té por que el seu marit la maltracti, quan es quedin sols, oi que no? 
            La primera reacció de la veïna va ser fer-se l’ofesa per a la meva sospita, però com que no li vaig treure la  vista de sobre esperant la resposta, al final va deixar-se anar i va confessar-me el secret que segurament mai hagués pensat revelar a una forastera: que el seu home li aixecava la veu, la mà i la vexava.
            - Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar definitivament la defensa -, em quedaré pel nen. A més a més, després del conte que li he explicat aquest vespre, no tinc més remei que fer-ho.   
            Per aquesta raó, i també perquè em va semblar que la veïna calia que aprengués una lliçó imprescindible per anar per la vida, si no volia quedar-se arronsada com una cuca en un racó de casa com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home, i sort en vaig tenir d’una desconeguda que em va ajudar a aixecar el cap de terra. Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi, s’ha de sobreviure com sigui, per moltes escates de vidre que t’esgarrapin les entranyes. Però com que això no es pot aconseguir sense ajuda, no s’ha de tenir por ni vergonya de demanar-la. Perquè sense unes bones crosses, travessar segons quins deserts  et pot deixar eixorca.
3
            Pocs dies després, quan vaig anar a veure qui trucava a la porta, em vaig trobar la veïna amb el nen, palplantats com si ens haguéssim vist la vesprada. Pensant que venien a explicar-me algun maldecap nou, vaig convidar-los a entrar, però ella es disculpà tot dient: - gràcies Joana, és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis. En Martí ha trobat una casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran, on en Jordi hi podrà jugar a cor que vols.
            El nen em va tibar la bata i amb tanta picardia com innocència em va dir: - has de venir-la a veure la nova casa, que els pares m’han promès que serà la millor llar del món.

            Mai més els he tornat a veure’ls, però sempre més me’n recordaré d’ells mentre estigui penjada del misteri d’una confessió sense aclarir. Serà veritat que la seva nova casa haurà esdevingut una llar, o més aviat serà per por d’un escàndol mentre en Jordi sigui petit, ella es resignarà a marcir-se en una mena de gàbia d’or, com els hi passa a tantes dones maltractades que prefereixen rossegar-se els punys totes soles i es guarden el patiment només per elles?