EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 17 de novembre de 2016)

● EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA.- En Rajoy potser no es mereix, com diuen alguns des d’aquí, que perdem el temps parlant del què fa o deixa de fer; però agradi o no de moment és qui remena les nostres cireres i pren decisions que ens poden fastiguejar tot el dia o hipotecar-nos qui sap si l'eternitat. Semblava que havent d’anar amb crosses per donar quatre passes, seria més prudent i procuraria tenir contents als de qui depèn per apuntalar-se, si vol arribar al final de la legislatura. Qualsevol persona intel•ligent faria la farina blana a canvi de no renunciar a representar el paper de capgròs del regne, però en Rajoy es de l’escola gallega i sempre amaga la propera jugada, tant al dominó com a la política. I malgrat va insinuar que no faria un pas sense recolzar-se almenys en una crossa, a la primera oportunitat de demostrar que havia aprés la lliçó, va i la pífia. El discurs d’investidura fou de tot, menys humil i pragmàtic; en la composició del govern no va repartir gens de joc, precisament; però això de fanfarronejar descaradament amb treure's de la màniga l'as que hi porta amagat – la convocatòria d’eleccions –, és tan lleig com fer xantatge als companys de partida, si em permeteu l'expressió. Tanmateix, jo sempre vaig insistir que on se li veuria el llautó al gallec seria en com gestionaria la patata calenta de l’antic ministre de l’interior, el venerable opusdeista don Jorge. En Rajoy podrà tenir molts defectes, però als amics que li han tret castanyes del foc no els deixa caure. Recordeu aquell cèlebre tuït a un altre amic: “Luis resiste!”? Vet-aquí, doncs, que a Fernández-Diaz volia deixar-lo ben arreglat amb la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors.

A la meva manera de veure, com ha gestionat aquest afer m’ha deixat francament decebut, si és que en algun moment m’havia cregut que era sincer quan es vantava de ser el terror de la corrupció. Per començar, ja palesa que li falta un bull a l’hora de seleccionar candidats, perquè per proposar per un càrrec de projecció institucional exterior a un analfabet en francès i anglès, s’ha de ser una mica frívol. Però gràcies a Déu, o a qui sigui que vetlla perquè no es facin mes disbarats del compte, la crossa socialista va recuperar el seny i va deixar plantat el repartidor de medalles a les Verges, negant-li el seu suport per endollar-lo a la presidència de qualsevol comissió parlamentària. I a partir d’aquí és quan en Rajoy ha desaprofitat la prova del cotó-fluix, i enlloc de deixar de banda un ex-ministre recusat per totes les bancades, li ha regalat el caramel d’una comissió de tercera categoria, però amb dret a una moma de 85 mil euros anuals, un assistent personal i cotxe oficial. En qualsevol país de cultura democràtica enxampar un ministre conspirant contra càrrecs electes i institucions comporta la fulminació política perpètua. És més, en aquells països no cal que ningú prengui una decisió tan radical, perquè el presumpte culpable per ètica presenta la dimissió. Repeteixo, el tarannà democràtic del senyor Rajoy no ha superat la prova del cotó-fluix i per si no n’hi havia prou amb la vergonya del cas Fernández-Diaz, la guinda ha estat permetre l'exhibició a l’hemicicle d’una altra amiga, la Rita Barberà, en pla fallera major, mentre se li acumulen les causes judicials.