divendres, 26 d’agost del 2011

QUAN ACABIS ELS DINERS, COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

Carta al Vent dels divendres

QUAN ACABIS ELS DINERS,
COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

En la qüestió econòmica no hi ha empats: o guanyés o perds. I ara, aquests darrers temps es perd massa i fort. Malgrat Catalunya se’n surt una mica millor, el cert és que arrossegada per la resta de país que li fa de llast, s’enfonsa a la cua del creixement industrial i cada dia engendra – sense possibilitat d’avortar en aquests cas – més atur i misèria. No estaria de més, doncs, reforçar un dels puntals tradicionals de la nostra antiga prosperitat, la qual avui sembla que està fent una llarga becaina: estalviar, i no malgastar el poc que ens queda, tant a les famílies com a les administracions. I és que tothom ens hauríem d’aplicar aquell antic refrany: “quan acabis els diners compte amb tu, i amb ningú més”.

Que una cosa porta l’altra, no falla. Allà on es bat, hi ha pols i allà on hi ha mainada, hi ha soroll. I el que manlleva diners es penja una soga al coll. Quan tot eren flors i violes, les entitats financeres que ara tan ploren i s’esquincen els vestits - perquè diuen que no tenen un ral per deixar als que podrien fer rutllar empreses i no fantasies - et venien al darrera perquè els hi fessis el favor d’agafar els seus diners, els savis del poble ja advertien: -“Aneu en compte, que aquest calè s’ha de tornar”. Però ningú se’ls escoltava, sinó que tothom tirava de beta. I això no només ho feien quatre sapastres, sinó que gent d’upa també s’hi enganxava els dits en aquesta parafernàlia. Inclús a més d’un del gremi del totxo, que s’afartava de fer promocions sense arriscar-hi un duro del seu patrimoni, va ser distingit amb la medalla d’empresari exemplar. I encara que no serveixi de consol, la moda de fer-se milionari invertint amb els calés dels altres, estava bastant estesa i tothom callava perquè molts hi anaven bé, untant-se els dits amb comissions de negocis virtuals. I qui gosava badar boca denunciant-ho, acabava escarnit com un boig i de poc li anava que no el tanquessin.

Quan l’invent va fer aigües per tot arreu, i els damnificats van aparèixer a dotzenes, els governs d’arreu van córrer a tapar primer les hemorràgies dels culpables del daltabaix, deixant de banda descaradament les víctimes de segona d’aquella ensarronada colossal. I quan als governs han fet curt de cataplasmes, a alguns no se’ls hi ha acudit cap altra cosa que demanar a les víctimes, encara convalescents, una transfusió perquè les panxacontentes entitats financeres es poguessin permetre alguna xefla. Al nostre país, inclús a la intocable i sagrada Constitució fins fa quatre dies, se li extirparà un ronyó o el que faci falta perquè el país pugui endeutar-se més per pagar puntualment els interessos als usurers que ara es fan dir “mercats” i que ens tenen agafats pels dallonses. I, en canvi, no es troba el moment per modificar la llei perquè les víctimes atrapades per aquella disbauxa dels crèdits a go-go, a sobre de perdre la il·lusió, la feina i els pocs diners que tenien, hagin d’anar a viure sota un pont. Com pot ser que un país amb un cens de pisos buits que esparvera la terra, encara se n’embarguin més als que no poden pagar l’hipoteca? Per què per unes coses correm tant i per altres sembla que no ens ve d’un segle?

És veritat que amb qui no pot pagar, s’ha de fer alguna cosa. Els jutges tenen raó: tal com mana la llei la justícia no pot fer res més que llançar famílies dels pisos. Doncs per què no arreglem la llei? Bé els hi ha llegut de rebaixar l’IVA perquè les entitats financeres puguin treure’s de sobre els estocs acumulats. Un decret destinat a tapar, una altra vegada, els forats dels principals culpables de la crisi, que, en agraïment per l’amistós cop de mà, segueixen tancant l’aixeta del finançament. Qui els comprarà aquests estocs de pisos que els promotors morosos els hi van deixar damunt la taula a les entitats financeres? Si no s’obre l’aixeta del crèdit, només podran comprar grups organitzats d’especuladors, disposats a pescar quan les aigües baixen tèrboles?

divendres, 19 d’agost del 2011

CONTRA ELS TRABUCS, UN SOMRIURE

CONTRA ELS TRABUCS, UN SOMRIURE

            Era un dels estirabots preferits d’en Xenius. Li he manllevat al venir-me a la memòria que en Josep Maria Espinàs avisa, des de fa temps, que hi ha el perill que perdem el costum de riure. És clar que no n’hi ha gaires de motius per riure, més aviat el nostre món d’avui fa plorar. Però si no fem el cor fort, malament rai!

Ja sabem que posant la crisi com a causa o com a justificació, tothom s’atreveix a cuinar remeis, més o menys casolans, per sortir-nos-en però a la llarga en prou feines fan pessigolles al melic del problema. Ja sabem, també, que els partits polítics, quan tenen eleccions en capella proposen fer miracles a dojo per redreçar l’economia, reconvertir el monstre de l’administració pública i parir regles de joc en matèria monetària, fiscal i laboral. I que l’endemà mateix d’endreçar les urnes es fa palès - no només aquí sinó a la resta d’Europa - que rebaixar la inflació i l’atur són dos objectius en permanent conflicte, constatació que alimenta una sensació creixent de manca d’autoritat i desgovern, sensació que avui impera en totes les democràcies occidentals, tinguin governs de dreta o d’esquerra, provocant en els ciutadans dos tipus de resposta, tots dos fruït de la indignació: l’escepticisme o l’abstencionisme. Però el més delicat de la situació és que una bona part del poble, que malgrat tot no voldria deixar de somriure, renovi la confiança en el sistema tapant-se el nas.

Ara fa uns dos-cents anys s’inicià a Anglaterra un moviment de destrucció de màquines, que també arribà al nostre país. El fenomen aparegué en un moment de crisi econòmica i social, en una època de transició cap a un món abocat al  capitalisme industrial més sever. La lluita contra la màquina era, en el fons, la lluita contra l’usurpació dels mitjans de producció que permetien l’artesà ser amo del propi esforç. Dels que endegaren aquell moviment se’ls en deia “ludistes” i, a la llarga, foren aixafats sense miraments pel poderós imperi que pretenien combatre a cops de trabuc. John Dos Passos raona que les persones que viuen èpoques de canvi, el sentit de la continuïtat amb les generacions anteriors pot convertir-se en salvavides davant un futur incert. Modestament penso que si el futur es pinta tant negre com avui dia, seria absurd de creure que refugiant-nos en ahirs lluminosos ens estalviarem que ens passin per la pedra. En darrer terme, el que decidirà com aniran les coses demà passat serà una anàlisi profunda del present, sense deixar de somriure.  
     
Avui els ecologistes deuen encarnar, crec, la vella lluita contra l’alienació col·lectiva i per aquesta raó, com abans va passar amb els ludistes, s’han hagut d’escoltar entre d’altres acusacions, que el seu moviment rebutja el progrés. Potser caldria pensar, però, que allò que rebutgen els ecologistes no és el progrés, sinó la servitud del progrés. No fora una manera dolenta de resoldre determinades tibantors asseure’s al voltant d’una taula a degustar qualsevol recepta casolana de qualsevol àvia del país, doncs tot podria tenir remei en aquest món si féssim el petit esforç d’avenir-nos a parlar-ne en un ambient relaxat. El llenguatge agre o despenjar el trabuc a les primeres de canvi, no denota sinó una espatarrant manca d’idees. Per fer-nos entendre hauríem de començar sovint per saber-nos escoltar. Aquesta és la característica de la democràcia: tothom pot dir-hi la seva, que després el poble ja farem el que tinguem de fer amb el nostre vot, si no hem perdut el delit d’anar a triar governants, després de comprovar el poc que governen i el temps que malgasten parlamentant, sense escoltar-se els uns als altres.

Però, no obstant això, no parem de somriure i siguem feliços sense envejar res al del costat! És tot el que ens n’emportaren d’aquet món de mones.

divendres, 12 d’agost del 2011

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

CARTA AL VENT

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

            Donant una volta pel Facebook hi acabo de trobar un comentari, sobre els disturbis de Londres, que m’ha frapat. - “Quan hem de començar a fotre’ns hòsties aquí?” El que m’ha deixat tocat és que conec a la persona que ho ha escrit i, o bé ha d’estar molt cremada, o no és tan responsable com pensava.

Perquè en moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. I no sempre les persones que tenen alguna responsabilitat social saben tenir la boca tancada, abans d’engegar estirabots pel broc gros, engreixant, encara que sigui sense voler, la crispació. La meva primera reacció en el cas que us comentava ha estat esborrar aquell bocamoll de la llista d’amics, doncs una persona que fa de mestre no pot expressar-se així, malgrat li respecto la llibertat d’opinió  Però no sempre és tan senzill, com prémer una tecla. I a més, encara que jo no vulgui escoltar comentaris desafortunats, no puc impedir que algú els escampi irresponsablement ni que hi hagi gent que se’ls empassi, com si fossin dogma de fe. Per tant, si els que tenen la tendència de parlar massa i fora de temps no compten fins a cent abans d’obrir la boca, el perill de contagi serà difícil d’aturar.

            No obstant això, com volem que els de poble respectem als qui tenen el dret, legitimitat per les urnes, de governar, si cada dia d’aquest mes d’agost assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa, per part d’ells? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver-ne d’escoltar”. Avui, vulguis o no, hem de parlar de la crisi. S’ha escampat arreu el calfred. El país que no té esgarrifances de por, en té de butxaca i el virus, sigui quin sigui perquè encara els savis no l’han trobat, fa estralls arreu. Aquest és el panorama des de començaments de l’estiu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents es recepten uns al altres pastilles i xarops que els de poble ens empassem, com si enlloc de potingues de pares desconeguts, fossin les llesques de pa amb vi i sucre de la iaia. L’empipador és que ara no lleu d’estar malalt i als països encara menys. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil·lament al llit, a covar la calipàndria. Però això estava molt bé quan els maldecaps es tenien de solucionar sense traspassar els límits d’un país.

Ara, com que cada pet local provoca mil esquerdes a nivell global, els dirigents no poden permetre’s becaines ni fer vacances, sinó que han de trampejar la passa bo i drets, malgrat la caparrassa. La crisi és com una grip severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn que, en aquestes circumstàncies, cada cop que s’estossega les poques idees que encara no s’havien fos dintre la closca rebotin com cops de martell. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats amb la millor intenció del món pels fetillers de guàrdia, els desesperats dirigents ja no s’aguanten drets i veuen com fins i tot els nans del seu particular circ els hi creixen.

No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de l’ordre a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper examen per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les infalibles – mentre no es demostri el contrari o es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

dijous, 4 d’agost del 2011

LES MITGES VERITATS

CARTA AL VENT

LES MITGES VERITATS

            Rellegeixo en Pla. M’agrada la seva obsessió per dir les coses clares: “Si vostè algun dia escriu – aconsellava un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre sempre...” Jo no sé com s’ho apanyaria avui l’homenot de Llofriu per explicar-li, net de pols i de palla, al seu imaginari oncle la gatzara política i mediàtica que tenim muntada entorn de la crisi. O si arribaria a fer-li entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que es vanten de tenir el desllorigador en exclusiva, l’autentica veritat de tot plegat. Perquè resulta que les veritats a mitges solen ser avui el plat del dia a la taula dels ciutadans, ja estigui parada pels polítics, per les patums de les finances i l’economia o pels tertulians dogmàtics, a sou de mitjans dits informatius de tots colors i sensibilitats.

            No es podria entendre si no fos així, evidentment, que tothom vulgui tenir la raó a l’hora de vendre el seu article. El que passa és que ningú ensenya tota la pel·lícula, sinó només el trosset que li convé. M’és igual si d’això se’n diu “amagar l’ouo, simplement, “portar l’aigua cap al propi molí”, el cert és, però, que sembla que no és políticament correcte dir-li “mentider” a qui es limita a presentar una sola cara de la veritat. A tot estirar, podríem acusar-lo de “manipulador” a qui així es comporta, però caldria demostrar-li intencionalitat i premeditació per condemnar-lo, i si tan mal dades li anessin, sempre podria espolsar-se les puces – el polític, la patum financera o el tertulià més radical – dient que no es pot preveure sempre el futur, sobretot quan les coses estan tan regirades. Qualsevol excusa de mal pagador, abans d’acceptar que es tenia pa a l’ull o que no hi veia ni tres dalt d’un burro. Però desenganyeu-vos-en, qui sap fer-s’ho anar bé, sense que se li vegi la de sota, pot considerar-se un professional afortunat, perquè cada dia van més buscats els que es dediquen a aquesta mena de jocs de mans.

            Voleu saber, em dieu, com és una mitja veritat? Doncs, mireu, tenim un exemple que ni fet a mida: la propera visita del Papa. Per aquesta mania d’embolica que fa fort, hi ha qui des de posicions inclús d’una sospitosa independència, ven el concepte que Espanya és una nació catòlica i que el vot esquerranós és flor d’un dia, que no pot arrelar fort en una terra protegida per sant Jaume i la marededéu del Pilar. El parany, però, al darrera de comentaris com aquests és la confusió que amaguen. Perquè el que no queda mai clar és si es vol dir que Espanya és catòlica o, senzillament, que el catolicisme és espanyol. Ho heu entès?

            I tres quartos del mateix passa amb la crisi: des de bon començament ningú ha dit la veritat del tot, unes vegades per ignorància supina, d’altres per tacticisme polític i en una gran majoria, francament, per conveniència i per por què dient la veritat nua els apartessin de la menjadora. En aquest circ hi ha massa gent que ja li està bé fer de titella dels poders fàctics de torn. Però caldrà no oblidar que fer de comparsa necessari, algunes vegades també té delicte.

            Bufa, per avui ja ni ha prou! Penso que si en Pla visqués ens donaria un consell contundent, considerant el trist espectacle de cada dia: Vigileu només una cosa: que no ens fotin!