Follow by Email

dijous, 30 d’abril de 2020

EL DIAGNÒSTIC INESPERAT” – narració curta


EL DIAGNÒSTIC INESPERAT
Des de feia uns quants dies, en sonar el despertador en Lluis ja estava espavilat des de molt abans de sortir el sol. Es desvetllava cada dia, com un rellotge, entre les cinc i les sis de la matinada, qui sap si perquè ja no li feia efecte la infusió doble de til·la i marialluïsa que trascolava cada vespre, amb tota la fe del món abans de posar-se al llit, per allunyar les cabòries inquietants i pertorbadores que el destarotaven si deixava que se li apoderessin. Aleshores sabia que no tenia altre remei que encastar-se a l’orella l’auricular del transistor perquè, quan no podia dormir, escoltar la radio era l’únic recurs a l’abast per distreure’s i no donar voltes i més voltes, en plena crisi d’insomni, exposant-se a molestar la seva dona que dormia a l’altra cantó del llit de matrimoni.
I és que quan els ulls se li quedaven esbatanats, sabia que tants esforços com fes per recuperar el son serien en va i que es quedaria atrapat per pensaments zigzaguejats que l’empaitarien com llops famèlics; per aquesta raó, navegava a la deriva pel dial, per entremig del galimaties d’emissores que de matinada es disputaven l’audiència fràgil, solitària i vulnerable dels desensonyats crònics com ell, per endossa’ls-hi missatges subliminals, tan comercials com ideològics, barrejats amb versions de les notícies d’actualitat, interessadament manipulades i esbiaixades no sempre per mandra o desídia dels locutors, sinó per manca d’objectivitat professional o per excés de sectarisme dels redactors, no sempre innocents ni imparcials.
Aquesta fugida desesperada de llurs fantasmes particulars, emborratxant-se d’emissions radiofòniques poc digeribles per una mica fi que es tingués el paladar, li permetia matar dos pardals d’un sol tret: que les hores de vigília que suportava com podia no se li encomanessin a l’Olga, ja que de cap manera desitjava pertorbar-li l’equilibri emocional amb incerteses i angoixes que es veia incapaç de controlar, si totes les alarmes se li disparaven alhora al cap envaint-lo amb els més negres presagis, si no estabornia els pensaments. D’aquí ve que, a mesura que aquelles vigílies tan carregoses esdevingueren el pa de cada dia, va proposar-se com a objectiu prioritari no embogir remenant més les idees estúpides i fins i tot auto-destructives que l’infestaven el cervell.
De primer, havia provat d’esbargir-se engiponant fantasies en les quals hi estigués embolicat com a protagonista principal; per exemple, disposant-se mentalment a distribuir i administrar una morterada de diners, quan més exagerada millor, que li havien hipotèticament tocat en una rifa. Era un exercici d’elucubració agafada pels cabells, si voleu; però, que l’entretenia, l’excitava i li frenava alhora els mals pensaments, resguarda-te’l de la seva influència perniciosa fins que es posava a clapar esgotat de tan fantasiejar.
Però aquest recurs fàcil d’evadir-se de la realitat refugiant-se en la fantasia, deixava de fer efecte a mesura que l’eufòria virtual s’estavellava contra l’evidència real i frustrant de que els paios com ell, que genèticament portaven la mala astrugància gravada al front, totes les rifes del món els hi passaven sempre de llarg. Aleshores, la serenitat que inicialment li produïa el truc d’imaginar-se gestionant una fortuna caiguda del cel, es transformava en xocs hipocondríacs cada vegada més insistents i malaltissos. Per tant, s’aferrava a la ràdio quasi furiosament, com a últim recurs per foragitar els desassossecs inquietants d’una depressió en capella.
La seva dona, l’Olga, com ja he dit, gràcies a que en Lluis tot s’ho guardava per ell, no s’adonava de la desigual, i segons com es miri heroica, brega que cada nit emprenia el seu home amb el drac de l’insomni, procurant regirar-se el mínim possible per a no desvetllar-la. En conseqüència, sempre estava ensopida i bastant desorientada quan ell delicadament li amoixava la galta o li pessigava suaument el peu per despertar-la, preguntant-li invariablement si havia passat bona nit. Mentre ella es deixondia estirant-se sense cap pressa entre els llençols, ell es ficava al quarto de bany disposat a descabdellar la troca de la rutina diària, segur que no trigaria gaire a escoltar tràfec a la cuina i a percebre, just quan sortís dutxat i afaitat, l’aroma inconfusible d’un cafè fort, acabat de fer.
Com si es tractés del guió d’una comèdia massa temps representada per oblidar-se’n de cap detall, en Lluis feia una parada a la cuina per prendre’s un glop llarg de cafè mentre s’interessava novament per si havia descansat bé l’Olga, la qual invariablement li donava la resposta que figurava al més que suat guió de la comèdia que representaven cada matí: de cine i no m’ho preguntis més! De fet, l’hagués passat la nit com l’hagués passat, ella tampoc volia aclaparar el seu home amb les neuràlgies i migranyes que tot sovint la turmentaven. Interessar-se per com havien passat la nit, doncs, eren les primeres paraules de rutina que es creuaven mútuament en trobar-se a la cuina prenent cafè, després de quasi trenta anys de convivència, inclosos els disset que van compartir amb l’Adela.
Precisament, el següent pas que figurava al guió no escrit d’aquella rutina matinal composta de gestos repetits i de paraules que sortien d’esma, consistia en treure el cap a l’habitació del mig, com feia sempre quan vivia sa filla, per despertar-la i avisar-la que el quarto de bany ja estava tot a la seva disposició. L’Olga no va gosar mai de reprotxar-li aquella pantomima tan tendra d’obrir la porta d’una habitació buida, com si el temps no hagués passat; perquè era conscient que en Lluís trobava a faltar l’Adela tant com ella o més, que quan es quedava sola al pis el primer que feia, també, era tancar-se una estona al quarto de la filla que els havia deixat en un dia molt clar, com diu la cançó que a vegades cantussejava sense poder-se aguantar les llàgrimes, dedicant-se a obrir els calaixos del tocador i de la tauleta de nit per repassar l’interior malgrat sabia de sobres que no hi trobaria res, o les portes d’un armari rober tràgicament saquejat d’ençà que la psicòloga, a qui varen recórrer si us plau per força quan estaven enfonsats del tot en la seva pena, els hi va aconsellar que fessin net del tot d’allò que els podia recordar sa filla, per passar millor el dol. I tots dos, agafadets de la mà per donar-se coratge, mansois i indefensos, van fer-li cas resignadament a la teòrica experta en naufragis sentimentals, perquè la desgràcia els havia convertit en dos nàufrags disposats a arrapar-se a un ferro roent, si calia, per sobreviure.
Però cinc anys després de la mort de l’Adela, sense cap rastre material de la seva presència, tant l’un com l’altra encara sobreactuaven per dissimular el sentiment de ràbia i d’impotència davant la brutal pèrdua, que no podien esbargir de la memòria, car per molta neteja que haguessin fet de roba, perfums, penjolls i de totes les andròmines personals que havien trobat, els records viscuts no es dissiparien mai de l’ambient, per moltes teràpies amnèsiques que practiquessin fent cas als que, segurament de bona fe, volien ajudar-los a sortir del forat.
Mentre es feia el nus de la corbata, en Lluis repassà mentalment l’agenda: aquell dia no l’esperaven al despatx fins havent dinat perquè havia demanat mitja jornada de festa a compte d’assumptes personals. I és que a primera hora tenia visita programada a l’ambulatori per escoltar com li endinyarien els resultats de l’analítica que s’havia fet, sense dir-ne res a l’Olga. No és pas que tingués per costum d’amagar-li coses a la dona, ans ben al contrari, ja que la seva relació de parella sempre s’havia consolidat en la franquesa mútua. Però aquesta vegada, en notar les primeres molèsties per anar de ventre i, sobretot, en semblar-li que a la femta hi havia indicis de sang, va tenir el mal pressentiment que quelcom se li havia desballestat en serio a la panxa i, des de llavors, la sospita que tenia mala peça al teler no se la podia treure del cap per molt que s’hi esforcés.
Per aquesta raó, va avenir-se a passar tot sol per un calvari de proves diagnòstiques, tot per estalviar-li a l’Olga que es preocupés en va, ja que malgrat el temps transcorregut d’ençà de la mort de l’Adela, encara la notava tan tova com l’endemà mateix del funeral, perquè li costava de passar pantalla. I el pitjor de tot, és que fingia que no passava res per a no preocupar-lo, de manera que trascolava la pena el doble de malament. En resum: tots dos, l’un d’amagat de l’altre, es comportaven de manera semblant per la senzilla raó que cap volia fer patir; des del meu punt de narrador neutral, una prova d’amor d’aquelles que n’hi hauria per treure’s el barret.
No obstant aquella predisposició innata d’en Lluis a un fatalisme que li segrestava l’aplom que predicava es tenia de mantenir sempre intacte i del qual es vantava controlar en les situacions més complicades, si finalment totes les corredisses dels darrers dies de metge en metge acabaven sent una falsa alarma, ja no hauria valgut la pena tanta discreció i secretisme. I en cas de confirmar-se el mal presagi que el desvetllava, confiava en  trobar la manera de marejar la perdiu tan bé com sabés per agafar el toro per les banyes i encarar l’envestida plegats, traient forces de flaquesa.
Com que estava tan acollonit, aquell matí va decidir anar-se’n a veure el metge en dejú, ja que només s’havia pogut empassar un xarrup de cafè embarbussant com excusa que algú del despatx feia anys i portaria pastissos i xocolata, com era costum. L’Olga no tenia perquè no creure-se’l, i des de darrera els vidres de la finestra de la cuina va espiar-lo fins que, abans de tombar la cantonada, el seu home com cada dia es va tombar per acomiadar-se’n, fent adeu amb la mà: es tractava d’una mena de litúrgia  domèstica que, pràcticament, ja s’havia convertit en una més de les rutines que configuraven el seu dia a dia i que tots dos coneixien de memòria, a ulls clucs.
Havia aprés, després de tan repetir els mateixos gestos, a respectar hàbits de conducta producte de l’experiència acumulada, com per exemple quan podia girar-se per saludar sense que el sol, que treia el cap per damunt de la carena de la teulada, l’enlluernés. En sortir de casa, en Lluis sempre caminava de pressa fins arribar a l’altura dels contenidors d’escombraries, a la panxa dels quals abocava la bossa que l’Olga anit li havia deixat estintolada arran de la porta; després, amb les mans lliures es tombava i reculava els passos necessaris per esquitllar les ullades de sol que  l’impedien de veure-la si, des de la finestra de la cuina quan feia fred o des del balcó si ja feia bon temps, la seva dona corresponia al comiat que li trametia amb la mà dreta alçada.
A l’ambulatori va asseure’s al banc davant la porta del consultori de la seva metgessa, on ja feien tanda una parella que estava pendent del mòbil i un jove amb la cama enguixada que passava figues. Havia arribat quasi vint minuts abans de l’hora que li tocava, per tant, dat i beneit va calcular que en tenia per una bona estona de fer capella. De fet, no tenia cap pressa sinó que més aviat es trobava en un estrany estat d’ànim: no li venia d’aquí passar-s’hi el temps que calgués esperant, degut a la basarda que li feia que arribés el moment de cridar-lo per llegir-li la sentència. En Lluís no era de tarannà pessimista, ans al contrari: sempre trobava arguments que l’escarrabillessin quan ho veia tot massa negre. El que passava aquell matí és que s’havia llevat amb el pressentiment que la metgessa li donaria una mala notícia, i no sabia com aixecar-se la moral. Vet-aquí, però, que com passa sovint que se n’està tan convençut d’una cosa que resulta a l’inrevés, es quedà astorat: la metgessa mentre repassava els resultats de l’analítica no va demostrar que s’esparverés pel que llegia:
No esteu com una criatura, però Déu n’hi do – li declarà amb la veu inexpressiva que opinava tenien sempre els metges, tant si et comunicaven una bona notícia com una de dolenta. Era només una teoria que no sé d’on l’havia treta, però en Lluís tenia coll avall que els metges eren molt més empàtics amb els malalts quan tenien de fotre’ls-li una martellada que no pas quan tocava trametre’ls-hi un missatge de tranquil·litat i bons aliments. En el seu cas concret, la metgessa no li va donar cap importància als pics habituals de colesterol i de sucre.
De moment – va assegurar-li – no són motiu d’alarma, sinó només dalerta perquè miri una mica prim amb la dieta.
No se l’esperava pas, la veritat sigui dita, aquella sonada que tirava per terra totes les seves aprensions anteriors. I si voleu que us sigui sincer, no crec que entomés de gaire bon grat les bones noticies que li acabaven de donar. Quan es va acomiadar de la metgessa estava més decebut que no pas agraït; potser per aquesta raó no li va encaixar amb cap entusiasme la mà que li va allargar protocol·làriament en acomiadar-lo. I en companyia d’aquell humor entregirat va passar la resta del dia. Quan va tornar a casa, tampoc li’n va fer cinc cèntims a l’Olga de les seves cabòries. Només en passar davant la porta del quarto de l’Adela, va murmurar: nena, al pare encara no el deixen venir-te a veure.  

DIARI D’UN CONFINAT (47è dia) – NO CAL FER-NE UN GRA DE MASSA


El confinament ha arribat a aquell punt crític en que es fa necessari descomprimir la pressió, si no es vol veure com més d’una costura peta. Mentre pintaven bastos i els missatges cada dia receptaven tancar-se a casa com a únic recurs per evitar el col·lapse hospitalari – us en recordeu d’aquells dies que vivíem tots amb l’ai al cos no sabent com impedir l’ofec dels malalts sense respiradors? – la gent llavors va respondre, en general, amb resignació; en part perquè veure instal·lar a top drap hospitals de campanya per cobrir les emergències o amuntegar-se taüts en naus perquè hi havia overbooking imposa. Però també perquè el pla de xoc d’ajudes, subvencions i crèdits anunciats a bombo i plateret pel “gobierno”, semblaven suficients sobre el paper per esmorteir la patacada econòmica que suposava la parada tècnica del país per decret. No obstant això, a mesura que van anar passant dies anant de mal en pitjor, com a conseqüència de la sangonera de cadàvers que escopien les residències d’avis, de primer mig d’estranquis i dissimulant; del clam dels sanitaris que estaven donant la cara des de primera fila, denunciant que per manca de material de protecció s’havia desencadenat un percentatge alarmant de contaminats i morts entre metges, infermers i personal auxiliar; de la sospitosa escassetat en les oficines de farmàcia d’alcohol, desinfectant, mascaretes i guants; per tots aquests factors sumats l’espinada dels ciutadans es va començar a crispar en témer que la cosa anava per llarg, que l’esvoranc econòmic seria tant o més desastrós que el sanitari i que de les cataplasmes promeses pel “gobierno”, per facilitar liquiditat a empreses, autònoms i treballadors la més calenta estava a l’aigüera o al bany maria de la santa burocràcia.

Després de set setmanes de ballar-la en unes condicions més severes, aparentment, que en altres països on els indicadors epidemiològics no eren tan alarmants com els nostres, malgrat els experts ho desaconsellaven mentre no trobessin la fórmula màgica per derrotar o sedar el microbi al “gobierno” no li quedava altre remei que vendre miratges d’esperança, amb tota la prudència del món; però, els ciutadans s’ho varen prendre com el principi del final i dissabte passat el comportament dels adults farts d’estar-se a casa i de sortir respectant les restriccions, ja varen fer palès que seria difícil de que no se’n fes un gra massa quan s’entreobrís la porta una mica més. De manera que si tira endavant el full de ruta de la desescalada engiponat pel “gobierno”, una vegada més sense permetre que les autonomies hi fiquessin cullerada ni en el disseny ni en l’execució per adaptar-lo a les característiques del territori – un error garrafal que si no es rectifica radicalment pagarem molt car -, voldria dir que enlloc de comportar-se els homes forts d’aquest “gobierno” com uns estadistes, cada cop es decanten més cap a un populisme desencaixat i desguitarrat, que únicament servirà per salvar els “seus” mobles, però no els del país.


I he escrit “populisme” amb tot el coneixement i franquesa, perquè no sé qualificar de cap altra manera aquesta manera subliminal de “deixar” que la gent somií, per exemple, en remullar-se a la platja si pot ser el juliol millor que l’agost, sense ni tant sols tenir clares les regles de joc més elementals que per a la primera fase s'han de seguir el proper dissabte, quan tot penja d’un fil. A la meva manera de veure, doncs, com han batejat aquest full de ruta eixorc i maldestre per enterrar el confinament a tiro fet - “pla per a la transició a una nova normalitat” – em sembla d’un cretinisme colossal, impropi de dirigents seriosos i responsables. Què insinua, el senyor Sanchez quan parla de “nova normalitat”? Els ciutadans no aspiren després d’un trimestre perdut tocant-se la pampa a res més que a tornar a la “normalitat” de sempre, això sí, havent après ben apresa la lliçó engaltada pel coronavirus, i no cometre mai més les mateixes animalades polítiques, socials i econòmiques que ens varen portar a aquest desastre. Però ara mateix estem apunt de tornar-hi a caure en confondre els desitjos amb les realitats, devorant més amb els ulls que amb la boca: mentre els indicadors epidemiològics no assegurin que al microbi se li té un peu al coll, es fer-ne un gra massa de volgué córrer contra rellotge sense tenir tots els melics lligats i ben lligats. Em sap greu de dir-ho, però tenim mala peça al teler si els galls de panses d’aquest galliner no es tallen la cresta i entre tots posem una mica de seny.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimecres, 29 d’abril de 2020

LA DARRERA NIT DE FARRA


LA DARRERA NIT DE FARRA
            A l’àtic dúplex del número 12 del carrer Angel Guimerà, en ple centre de Mataró, a les deu del matí en Maurici es va incorporar amb precaució per assegurar-se que la seva  parella de farra estava tan profundament adormida com semblava i no que, simplement, fingia estar-ne. Unes hores abans s’havia desvetllat a causa dels ruflets que feia la dona que dormia a l’altra banda del llit, els quals no sabia ben bé si atribuir-los a un esbufec, un rauc o a la ranera després d’un malson entravessat. En canvi, ara amb prou feines li notava la plàcida, assossegada i quasi candorosa respiració. Era la primera vegada que s’ajocava amb aquella italiana que desitjava des de feia temps, justament perquè tenia fama d’esquerpa i difícil de deixar-se muntar; per tant, desconeixia ni com dormia ni de quin humor es llevava.
            No era pas una qüestió baladí aquesta, ja que en més d’una ocasió se n’havia endut desagradables sorpreses quan alguna de les seves convidades s’havia posat en evidència la seva vulgaritat amb ressaques matinals per sucar-hi pa. Però, en honor a la veritat, he d’admetre que pràcticament la majoria del repertori d’acompanyants puntuals – qualificar-les d’amants fora exagerat -, es comportaven amb el mirament i subtilesa que hom pot esperar d’una companyia ben ensenyada, que per molt de lloguer que fos tingués la classe suficient per saber quan tocava fer el paper de dolça, submisa o encantadora, segons s’escaigués, i tocar el dos en arribar l’hora dels adeus i de la liquidació de serveis, ja que d’això es tractava precisament quan s’avenien a ficar-se al seu llit.
            En qualsevol cas, en el precís moment de llevar-se, fos l’hora que fos, les moixaines, magarrufes o llagoteries estaven prohibides per inoportunes, fora de lloc i de context. Des de la seva perspectiva de cregut mascle alfa ric, que es vantava de poder-se permetre tots els capricis i extravagàncies, cada cosa tenia el seu moment i follar, per descomptat, també. En Maurici acostumava a ser molt creatiu, espontani, enjogassat i obert a tota mena de noves experiències sexuals excitants quan s’enllitava amb la parella de torn; però, al dematí no estava per conyes marineres, coherent i fidel a la seva peculiar i quasi obsessiva noció de l’endreça i la formalitat. Si bé totes les seves relacions sentimentals, per qualificar-les d’alguna manera decorosa, estaven predestinades a la més radical interinitat, gairebé amb hora i data de caducitat convingudes en fer el tracte, aquesta temporalitat tan tocada i posada, podia allargar-se o escurçar-se en funció dels seus antulls, que per això pagava. Recordo el cas d’una  una enganyosa mosqueta morta, que anava de casada insatisfeta buscant consol lluny del seu marit i que va resultar una femella insaciable, tan enganxosa i paparra que en Maurici la va empentar fora de casa seva de matinada, potser sí en un rampell de criatura, que volia dormir en pau.
            Ni més ni menys! Va passar tal com us ho acabo d’explicar, i és que en qüestió d’aparellaments puntuals en Maurici ni exigia ni prometia res, més aviat al contrari;  aplicava amb la més impúdica, burda i pretensiosa grosseria una categòrica regla de joc que, a més a més, tenia la pretensió d’haver-la patentat ell: aquí t’agafo, aquí et follo. Aquest capteniment superficial, capriciós i egoista no era exclusiu de les expansions sexuals sinó que constituïa el comú denominador, canviant els termes que aplicava a totes les relacions que mantenia, tant en les estrictament socials com en les de negocis. Tenia reputació de moure’s sigil·losament d’improvís i d’actuar per impulsos, però malgrat volia donar la impressió de deixar-se portar pels sentiments més que no pas pels interessos, en el moment de tancar qualsevol tracte aquella aparença pacífica i empàtica es veia clar que només es tractava de pur teatre i que sempre tenia calculats, fins a l’últim cremallò els gestos i les paraules, inclosos els cops de geni més viscerals, que malgrat semblessin espontanis en realitat formaven part d’una patètica i fastigosa escenificació premeditada. Tanmateix, no era partidari de compartir confidències de cap mena amb ningú, i pel que fa als seus col·laboradors, practicava impertèrrit i convençut un principi que resumia la seva personalitat orgullosa i possessiva millor que qualsevol altra descripció que us pogués fer: qui paga, mana.
            Per tant, totes les factures les saldava sempre al comptat i sense regatejar-ne ni un cèntim. Sobretot preferia deixar resolt el pagament dels serveis sexuals, tant si n’havia quedat satisfet de la feina com si l’havia disgustat. En cas de sentir-se defraudat o enganyat, esborrant qui fos de l’agenda de contactes s’havia acabat el bròquil. Com ja us he advertit, era poc donat a fer confidències i, per tant, resultava difícil, per no dir impossible, que fos indiscret parlant més del compte; perquè coneixia perfectament el seus punts flacs, un dels quals era que en moments d’eufòria no sabia controlar-se la llengua. Tanmateix, no eren sants de la seva devoció els portafarcells, els alcavots ni els que, en general, es fiquen on no els demanen; però, estava al cap del carrer de tot el que calia saber sobre les persones amb qui feia tractes, tant si eren dones d’usar de nit i tirar a l’hora d’esmorzar, com clients en capella de tancar-hi un bon negoci, o amb qualsevol altra persona amb qui es relacionés, més enllà del simple saludo de cortesia. Ja podeu comptar, doncs, que tenir a l’abast tanta informació no li sortia pas gratis, sinó que li tocava gratar-se la butxaca per satisfer les tarifes dels perdiguers professionals que contractava perquè li tafanegessin totes aquelles dades que li servissin per esprémer, neutralitzar o esparracar amb avantatge aquells que se li havien acostat, sigui per proposar-li un negoci o per oferir-se “pel què fos”.
            Congruent amb la tàctica emprada per despullar la intimitat dels altres sense tenir manies però volent sac i peres pel que es referia a la seva intimitat, procurava encofurnar el seu depredador tarannà tant com podia dessota tantes capes d’ambigüitat i de contrasentits com podia, que havia aconseguit aixecar la boira d’una opacitat quasi perfecte entorn de llurs martingales, marranades, samaniats i conxorxes, de manera que mantenia intacta la teranyina de fascinació de la qual es valia per enxampar incauts, que es deixessin atrapar. Llamp me mau! S’endevinava d’una hora lluny que en Maurici, com diríem col·loquialment, era un home que tocava moltes tecles i registres; d’aquells que en trobes per tot arreu, inclús en els escenaris més inesperats o inversemblants, això sí sempre en companyia tant de pinxos i perdonavides com de peixos grossos ben relacionats amb la gent guapa que se sol moure com peix a l’aigua en els cercles de l’establishment. No obstant l’aparent cordialitat de les trobades amb una mena de gent de naturalesa xafardera i inquisidora, cap de les seves amistats o coneixences, podia presumir de saber de quin peu coixejava un personatge tan característic per relliscós, sofisticat i maquiavèl·lic.
            Quan es va convèncer que la Leticia Pasani - la dona a qui tant havia anat al darrera des de feia setmanes, i que finalment s’havia follat a cremadent la passada  nit - dormia com un tronc, en Maurici es va llevar d’esquitllentes procurant que amb la seva bellugadissa no es desvetllés, i sense encendre el llum ni descórrer les cortines es va esmunyir al quarto de bany, tancant-se immediatament per dintre. Vet-aquí una altra de les seves manies: no tolerava que cap dels seus rotllets el veiessin lleganyós, pansit, desenllustrat o malgirbat, abans d’acabar la meticulosa litúrgia en que consistia la seva higiene personal.
            Fina Mas, una de les escadusseres amistançades més o menys habituals i dessota quines maternals faldilles s’emparava cada cop que se li desinflava la moral, era l’única que havia gosat, inclús ridiculitzant-lo perquè la crítica li fes més efecte, retreure-li la mala costum de tancar-se al quarto de bany, no parant de tocar-li el voraviu amb el mateix broc: - algun dia relliscaràs a la banyera o t’agafarà un cobriment de cor, i no arribarem a temps de treure’t, perquè quan hàgim tirat la porta a baix ja serà massa tard.
            En tornar al dormitori com si sortís de la capsa, continuava decidit la seva rutina matinera: descorria els cortinatges permetent que la llum de l’exterior envaís tota l’habitació, i sense massa contemplacions sacsejava la galvana de la bagassa amb qui havia passat la nit, amb un bon dia gens romàntic: - t’espero a la cuina d’aquí a mitja hora, si és que vols prendre’t un cafè calent, abans d’escampar la boira.
            I és que a partir del moment que posava aigua a escalfar per fer el cafè seguint el mètode tradicional, fos l’hora que fos, començava oficialment la seva jornada diguem-ne laboral. De fet, no tenia horari de treball, car era un dels pocs afortunats mortals que podien llevar-se quan literalment estiguessin tips de clapar. Durant els darrers anys no havia tret la pols al despertador ni una sola vegada, i aquesta costum de desemperesir-se al seu aire, sense sobresalts de cap mena, ni per caure en la temptació de reenganxar-se a fer una última rebolcada, atribuïa en Maurici la seva envejable forma física i mental: - no hi ha res millor per a la salut que dormir com una rabassa, fins que el cos digui prou -, se’n vantava sovint del seu privilegi, sobretot quan l’envoltaven bajocs d’aquells que li encantava deixar embabaiats amb les seves frívoles subtileses filosòfiques, subratllant amb una certa dosis de perversitat afegida i de mala baba, la considerable diferència entre els espavilats com ell, que podien fer totes les becaines que els hi vingués de gust perquè deia que se les havia guanyat a pols, i els pelacanyes que no tenien més remei que arrossegar-se bavejant davant d’un amo, traient el fetge per la boca per arribar a fi de mes amb la porqueria que cobraven.
            Als seus pocs més de cinquanta anys – els llepaculs i les putes amb qui tractava, el llagotejaven assegurant-li que no els representava ni de conya -, s’havia muntat la vida de manera que mai tingués necessitat de dependre de ningú per res, en el sentit més absolut i literal de l’expressió. No obstant això, els que el tractaven més sovint no s’explicaven d’on sortien les misses per permetre’s el tren de vida que portava, ja que ell es feia el tipa cínicament per fer dentetes als envejosos que especulaven amb les més peregrines teories sobre el seu modus vivendi, però mai ningú pogué satisfer la curiositat sobre l’origen dels seus indiscutiblement lucratius ingressos, provinguessin de rendes o de momes.
            Això sí, amb totes les especulacions que es bastien a la seva esquena es podien omplir cabassos de quimeres que no portaven enlloc; perquè, finalment, per eliminació o per esgotament dels càlculs de probabilitats, s’arribava a l’única conclusió versemblant, un cop descartats els infinits equivocs que traspuava per tots els porus del seu cos aquell pintoresc personatge: que vivia de renda. Una teoria que ell mateix es cuidava d’aigualir sempre que podia, si res més no per fer la punyeta als intrigants que pretenien passar-se de llestos, penjant-li capells que no li corresponien: - no sóc un burgés arrepapat i dròpol, sinó tot el contrari: estic més que ocupat en diversos i complicats negocis que no us explicaré perquè no els podríeu entendre -, assegurava.
            Prendre’s una o dues tasses de cafè abans de sortir de casa, formava part d’un ritual, com la majoria dels seus gestos, moviments o paraules, que es succeïen ordenadament des que sortia del quarto de bany transformat en un gomós presumit però elegant, i gens amanerat, malgrat li agradava que les seves amistats pensessin el contrari, sobretot  les més noves o inexpertes, que era practicant empedreït de la improvisació i l’espontaneïtat més desenfrenades; però, tal com us vaig explicant, el cantó de la seva vida que exhibia en públic no era res més que un repertori de posats rutinaris i de segona mà, perfectament calculats i assajats perquè fessin l’efecte que pretenia a còpia de sobreactuar contínuament, valent-se d’actituds i expressions interioritzades i segurament emprovades fins al mínim detall, davant d’un mirall.
            És possible que tal com ho explico en tragueu la conclusió que us parlo d’una mena d’hermafrodita emborratxat amb les seves ocurrències i molt satisfet de la barra com administrava les representacions; doncs, mireu que us dic: potser no aneu tan lluny d’osques! La veritat és que en Maurici estava tan encaterinat d’ell mateix, que en tenia prou amb els compliments que es dedicava en privat quan s’emmirallava, per mantenir alta la moral; i si de passada i pel mateix preu fascinava uns quants toca-sons, tral-là tral-lera! A pesar de tot, desensopir l’admiració dels altres envers ell, no li feia tanta il·lusió com sentir-se tan envejat que fins i tot més de quatre li tinguessin malícia; no insinuo pas, Déu me’n guardi, que tant se li’n fotés de la popularitat, sinó que en podia passar perfectament, mentre ell estigués content d’haver-se conegut.
            - Aconsegueixo coses que pot semblar que no tenen importància, però et ben juro que sovint resolc problemes molt grossos que es donaven per impossibles – es va sincerar amb la Clara Mas, un dia que devia estar tou, intentant explicar-li com feia els diners. Estic segur que després d’aquella esplaiada a mitges, ja lamentava la feblesa de no haver-se mossegat la llengua a temps; però després de tot, envistes que ja no tenia remei li va treure importància a la patinada, si és que va ésser una ensopegada perquè tractant-se d’ell mai es podia estar segur de res. En el fons, es refiava tant de la seva vista a l’hora de decidir amb qui es podia desfogar o no amb tota confiança, que la totxa de la Clara li semblava que n’estava tan penjada d’ell, que ni se li acudiria d’aprofitar-se del que pogués escoltar en un moment donat; i no pas per una qüestió de lleialtat, sentiment en el qual no creia, ni encara menys per gratitud, sinó perquè a la seva amiga més íntima, qui sap si precisament per això, la tenia catalogada en el grup de les pàmfiles, totalment oposades al perfil de les dones gates maules perquè, en la seva opinió, eren incapaces de treure’n profit del que veien o escoltaven, per la senzilla raó que vivien en un núvol.
            Tanmateix, la relació que mantenien ell i la Clara mereix fer un esforç complementari de matisació, per filar prim: de totes les dones amb qui s’entretenia, per dir-ho amb delicadesa i sense ambigüitats, la Clara era la més granadeta de totes, ja que havia traspassat de llarg la quarantena malgrat es conservés tan bé per l’edat que, des del punt vista d’en Maurici, sempre venia de gust de fer-hi una rebolcadeta; d’aquí ve que amb ella s’hi sentis més desinhibit i relaxat que amb cap altra, gràcies a la complicitat entre persones que no eren de la primera volada, de manera que en moments de fluixesa sobrevinguda o quan estava disgustat per algun contratemps o desengany solia buscar refugi en els seus maternals braços, estampint-li la galta entre els seus pits.
Sobretot el deixava fascinat que mai el contradigués i que el seu capteniment natural, entremig de la indiferència i la submissió, la convertís a la vegada en l’amant extraordinària i la confessora perfecte; en definitiva, era la companyia ideal per a un tipus tan malfiat i enrevessat que era capaç, per exemple, d’arribar a l’extrem d’emmascarar sense escrúpols el seu perfil a la xarxa amb pistes falses i entremaliades, amb el propòsit pervers d’embullar la seva identitat per protegir-la de qui estigués massa interessat en ficar-hi el nas.
És possible que penseu que a còpia de lligar caps i enfilant paraules soltes, per poc vius que fossin els més propers a en Maurici podien ensumar-se de què anaven els seus negocis; però, desenganyeu-vos-en, la ingènua Clara Mas no li trobaria cap sentit a aquestes petites indiscrecions, perquè segurament de tots el que l’envoltaven ella era l’única que no en volia saber res, qui sap si perquè tenia por que allò que hi trobés no li agradaria. I això que la confessió que us acabo d’explicar que li va fer de les seves activitats professionals el dia que es va deixar anar una mica, potser havia tingut un d’aquells dies de goig sense alegria, no podia fregar més, no podia fregar la realitat millor que quan li va resumir dient que es dedicava a desenredar nusos, quan més embolicats estiguessin millor, amb tanta paciència, tossuderia, astúcia i convicció que mai es tingués de recórrer a les tisores o al ganivet per tallar-los; i, evidentment, fossin quins fossin els mètodes que emprava per liquidar els encàrrecs sembla que l’encertava més que no pas l’esguerrava, ja que els seus clients sempre pagaven encantats de la vida.
Ara bé, en ben pocs casos per no dir en cap, s’embrutava les mans personalment amb l’execució de la feina; per tant els èxits s’haurien d’atribuir, més que a ell, a la colla de pobres infeliços amb aigua fins el coll que es prestaven a fer o a pagar el que els hi demanés a canvi de resoldre els seus maldecaps. Tanmateix, tampoc es podia dir que s’hi entrebanqués per casualitat amb gent tan desesperada com per estar disposada a vendre’s o prostituir-se com a testaferros per estalviar-li a ell la feina bruta, sinó que tenia muntada una xarxa d’alcavots que es cuidaven de fer córrer la veu en els ambients on s’hi bellugava gent que les passaven magres, per exemple a prop d’on comerciaven crèdits els usurers o d’on s’empenyoraven articles de valor; si es buscava bé en ambdós ambients, sempre es trobaven interessats, sense preguntar massa, a jugar-se-la per una bona recompensa.
A còpia d’anys d’experiència en aquest tèrbol negoci, doncs, en  Maurici havia aprés que el grau de necessitat d’un candidat a sicari-executor d’encàrrecs dels quals en podia sortir escaldat, o inclús per fer de simple constrenyedor, era sempre el que acabava determinant l’elecció, tenint en compte tots els matisos psicològics dels aspirants a col·laboradors puntuals. En conseqüència, la relació entre ell i aquests ajudants esporàdics es regia per una norma contractual inalterable en el plantejament d’aquell peculiar negoci: una vegada feta i cobrada la feina, bon vent i barca nova. Expressament existia tan poca comunicació directa entre totes dues parts contractants, perquè en cas de sortir el tret per la culata - una probabilitat remota ja que es podien comptar amb els dits d’una mà els fracassos, entre centenars d’encàrrecs consumats a plena satisfacció de la clientela -, mai es pogués relacionar en Maurici amb cap pelacanyes enxampat amb les mans a la massa. Aquesta garantia l’aconseguia valent-se, naturalment, d’homes de palla, ignorants que ho eren per servir de cuirassa dels tripijocs del seu amo, per si de cas un dia pintaven bastos.
Com és lògic, de quantes més cauteles prengués per tal de no deixar pistes o per esborrar-les si quelcom sortia malament, en depenia que la minuta final per l’encàrrec estigués més o menys inflada; però aquells que sol·licitaven que els donés un cop de mà per deslliurar-se dels embolics en que estaven atrapats, ja estaven al cap del carrer que a la consultoria d’en Maurici no treballaven per amor a l’art barat i que, sobretot determinats encàrrecs especials, podien costar un ronyó. Malgrat això, ni les severes regles de joc ni les tarifes espantaven la demanda, ans al contrari; qui sap si per una raó tan elemental com que la majoria dels que s’agafaven al ferro roent d’uns serveis particulars, era perquè estaven tan desesperats que no els venia d’aquí pagar el gust i les ganes per desempallegar-se d’allò o d’aquell que els hi amargava l’existència.
Resumint, per si no ha quedat prou clar, el negoci d’en Maurici consistia en aprofitar-se sense escrúpols tant de la gent presa de pànic i disposada al tot per tot per treure’s la corda del coll que els escanyava, com d’aquella altra que, estabornida emocionalment perquè estaven a la quinta pregunta, s’avenien a comprometre’s, sense cap escrúpol de consciència a fer allò que els hi manessin, inclosa la feina bruta, per també endogalar-se.
Qui sap si l’explicació més plausible de tot plegat, per entendre l’èxit d’aquella estrafolària truca entre desesperats de diversa consideració i procedència social es degués al fet que amb els rics que  es posaven incondicionalment a les seves mans en un moment donat, com amb els poca-roba que se li oferien per fer allò que calgués, hi havia connectat mitjançant el sistema més antic i efectiu del món: el boca-orella que garantia tant mètodes expeditius a l’hora de pelar els delicats assumptes que treien la son als seus clients, com la reputació recompensar generosament els col·laboradors si complien l’encàrrec al peu de la lletra i després sabien tenir la boca tancada. No obstant això, el vertader secret d’una consultoria tan original, tal com ho veia en Maurici, consistia ni més ni menys que en estar ben informat sobre de quin peu coixejaven les persones que trucaven a la seva porta, bé fos per contractar els seus serveis com  per oferir-se a fer el que se’ls hi manés, ja que per raons obvies considerava imprescindible i fonamental estar sempre al cas de tots els punts dèbils, flaqueses i vicis, quan més inconfessables millor, d’uns i altres.
La bombeta d’aquesta manera de guanyar-se la vida sense donar cop, se li va encendre en la darrera època d’institut, però va desenvolupar-la i afinar com a sistema lucratiu durant el llarg període universitari traficant no només amb apunts que li compraven a cremadent els que feien campana tot sovint de classe, sinó apostant molt més fort l’oferta quan va trobar el desllorigador per aconseguir i posar a la venda còpies fidedignes dels temaris dels exàmens. Tanmateix, aquella experiència universitària va servir-li de banc de proves per definir la seva recepta per viure sense fotre cop a l’esquena dels altres, la qual es basava en un principi filosòfic que li semblava irrefutable després d’una observació impertinent però atenta de la condició humana: qui s’ha ficat de peus a la galleda fins a mitja cama i algú se n’aprofita per tenir-lo agafat per les pilotes, si s’ho pot permetre no regatejarà quant li costarà que li treguin les castanyes del foc, esbandint-li el mort i a qui el vetlli de sobre. Per la mateixa regla de tres, tenia més que comprovat que la majoria de persones, quan l’aigua els arriba al coll són capaces de treure forces de flaquesa d’on calgui i d’ofegar tots els escrúpols per sortir-se’n dels atzucacs, si és necessari venent-se l’ànima al diable, sempre que mai se sàpiga el que han fet.
Quan després d’un quart d’hora llarg la Pausini va aparèixer per la cuina, no feia cara, precisament, d’estar encantada amb el modals emprats pel seu amfitrió, en desempallegar-se d’ella tan fredament com si es tractés d’un condó usat. No obstant el cabreig, per molt que li sabés greu i la molestés el tracte rebut, no s’hi valia fer-se l’ofesa ja que li havien arribat prou referències per saber perfectament del peu que calçava l’home amb qui havia fet tractes i, per tant, que era millor mossegar-se la llengua i empassar-se els greuges, fins i tot les grolleries més vulgars i humiliants, amb resignada submissió si no volia caure-li en desgràcia, aventurant-se a perdre  l’oportunitat de tornar a ser convidada per aquell pocavergonya a repetir el numeret d’una vetllada més sàdica que romàntica, malgrat estigués més ben pagada que qualsevol de les altres feines que podia trobar.
En Maurici li havia deixat una tassa de cafè acabat de fer damunt la taula, al costat d’un plat amb galetes i un sobre blau que va suposar contenia la paga estipulada pel servei, però a ell no se li veia el pèl. No sabia què fer, si empassar-se el cafè, comptar per sobre els diners i tocar el dos, o esperar si donava senyals de vida. Ja estava decidida a quedar-se per no quedar malament, quan es va adonar que a l’altra banda de la taula hi jeia un cos amb les cames arronsades per passar desapercebut a simple vista. Pensant que es tractava d’això, d’una nova beneiteria de les seves, s’hi va atansar resolta a cantar-li’n quatre de fresques, ara que ja havia cobrat. Però en ajupir-se per sacsejar-lo, va descobrir-li al clatell una taca de sang que ja s’havia escampat per terra. Es va fer enrere sense saber com reaccionar però, instintivament, abans va mirar cap a la porta, responent a la intenció reflexa de fugir.
Ni se li va acudir de buscar ajuda i encara que li va passar pel cap trucar a la policia, de seguida se’n va desenganyar de fer-ho perquè no tenia clar com explicar la seva presencia a la casa i, d’altra banda, ignorava si la ferida del cap en Maurici se l’havia fet tot sol en caure malament o algú n’era el culpable d’aquell mal tanto. A continuació, va sentir pànic: i si encara rondava per la casa l’intrús? I si en Maurici no estava esterrecat, sinó mort? No li va quedar temps de seguir fent-se preguntes: al llindar de la porta de la cuina, una senyora de mitjana edat, que no coneixia de res, se li estava dirigint, com si fos la mestressa: què hi fas aquí?
La Laura només va tenir esma d’assenyalar amb la mà el cos estès, que des de la porta estant no es podia veure. En adonar-se’n, la desconeguda va precipitar-s’hi a sobre fent un esgarrif i després de bellugar-lo, li va posar el dit al pols per assegurar-se que l’home era mort, se li va encarar trasmudada: què li has fet?
Aleshores a la Pausini se li va arronsar el melic; ella no havia fet res, però segur que se la carregaria perquè era la segona vegada que es veia emmerdada en una situació semblant i se’n recordava perfectament que va suar sang abans la policia no la va deixar tranquil·la. I ara es podia repetir la història: mentre no enxampessin qui l’havia esterrecat ella estaria la primera de la llista de sospitosos. Prou que ho sabia com ho manegava la policia!
        -Que no us heu acabat d’entendre i enmig de la barallà se te n’ha anat la mà? – l’acusà de desconeguda, tancant la porta de la cuina – No et moguis d’on ets fins que arribi la policia!
         Seguidament, va establir contacte des del seu mòbil amb el 112 i la Pausini va quedar-se parada escoltant el que els hi deia: - Em dic Clara Mas i vull denunciar que acabo de descobrir un crim a l’àtic del número 12 del carrer Angel Guimerà. Es tracta d’un amic meu, en Maurici Pla. Té el cap obert enmig de molta sang. L’he trobat amb una puteta amb qui deu haver passat la nit i que estava a punt de fugir. L’he retinguda fins que arribeu. No tardeu.
         La Pausini es va arronsar fins quedar-se asseguda a terra, incapaç d’entendre que coi li estava passant.
FI

DIARI D’UN CONFINAT (46è dia) – EM CRIDARAN PER FER-ME EL TEST?

La probabilitat que em truquin, per fer-me un dels trenta-mil i escaig de que ha comprat el “gobierno” per dibuixar, a través d’un càlcul percentual l’abast de la colonització del territori pel coronavirus, és molt remota. De fet, no m’ha tocat mai la loteria més enllà d'una pedregada i ja seria de conya marinera que ara em toqués el sorteig de tests, però mai se sap. En qualsevol cas, m’hauria de considerar afortunat si l’atzar truqués a la meva porta? Doncs si us he de contestar sincerament, no ho sé. Amb tota franquesa, penso que fer-me la prova em portaria més maldecaps que no pas satisfaccions. Miraré de raonar-vos el meu pensament: si resultés positiu, encara que fos asimptomàtic, no m’estalviaria de passar una quarantena confinat a casa durant catorze dies de merda, aïllat de la gent amb qui convisc com si estigués empestat. I després, què? Em donarien el cèlebre passaport de lliure circulació que apadrina el doctor Mitjà o encara hauria de passar per més controls de qualitat? No crec que ningú s’aventuri a donar-me una resposta categòrica, ja que entre la mateixa comunitat científica, la incertesa i el desconeixement sobre totes les “gràcies”, rebequeries i tombarelles del microbi condiciona els pronòstics més aventurats.

A la meva manera de veure, una de les conseqüències negatives de no anar tots a una és la confusió, en alguns casos de jutjat de guàrdia, que s’ha creat entre els ciutadans que, sobretot els primers dies ens en fèiem creus d’escoltar tantes opinions contradictòries dels dirigents, que malgrat totes estiguessin encaminades a la recerca de la llum al final del túnel, feia pena que es desmentissin els uns als altres havent-hi roba estesa.. Les sonades que venien des d’aquí i des de fora també, eren per llogar-hi cadires: els científics discrepaven més o menys acadèmicament entre si, els polítics anaven des de l’apocalipsi a l’entusiasme i alguns, fins i tot, se’n fotien descaradament de la severitat de l’epidèmia amb que hom combatia l'epidèmia. I mentre uns tancaven amb pany i forrellat les fronteres exteriors i fins i tot les internes, d’altres convidaven la seva gent a no quedar-se a casa i fer com si no passés res. I el més reconsagrat de tot plegat era que l'inventari diari de morts i l'alarma per la tensió hospitalària es desbocava més entre la població confinada, que no pas entre la que es prenia la quarantena a tall d’arrancar naps. I com que avui dia tot se sap, aquestes diverses maneres de capejar el temporal eren de domini públic quasi a l’instant de produir-se a tot arreu del món, contribuint a engreixar l’angoixa d’una audiència esparverada que acabà prescindint de veure noticiaris i tertúlies de suposats “entesos”, per higiene mental.

Si contra el devessall d’informació més o menys potable però aclaparadora, no s’hi pot fer res més que desconnectar, de tota la brossa que desborda internet com si fos una claveguera, ja és més difícil d’allunyar-se’n, perquè per una estranya reacció anímica, molta gent acaba identificant-se amb aquesta porqueria per l’única raó que a la xarxa hom troba massa sovint allò que vol sentir. Però el més greu és que la desorientació i atordiment dels ciutadans no el provoquen les fake news sinó les contradiccions entre les diferents administracions i, sobretot, que les instruccions a seguir estan enterbolides per diverses interpretacions, rectificacions a darrera hora o incompliments per vendre la pell de l'os abans d'haver-lo caçat. ¿Tant difícil és que abans d’escriure un comunicat o de donar instruccions a la ciutadania, consensuïn el seu contingut perquè no hi hagi cap dubte sobre quin és el sentit del missatge que es vol donar? Les continues picabaralles sobre qüestions delicades i sensibles com ara el número de morts o els mètodes de desconfinament no ajuden a tranquil·litzar el personal. Ni tampoc ho fa que els responsables polítics s’amaguin contínuament darrera les bates blanques dels experts per justificar que s’hagi pres una determinada decisió; perquè qui ha de prendre les decisions són justament els polítics a qui els ciutadans han votat perquè representin els seus interessos.

En aquest sentit, doncs, no trobo gens encertat, al contrari del que alguns demanen sense senderi, que el poder es resigni en mans dels científics, epidemiòlegs i d’altres experts, perquè tota aquesta gent està per assessorar lleialment el govern, no per manar. Entre d’altres raons perquè la comunitat científica tampoc brilla per la unanimitat dels seus diagnòstics; precisament per aquesta raó els polítics, legítimament elegits per representar el poble, són els que han de decidir el full de ruta a seguir; això si, posant-se primer d’acord entre ells, per no desafinar en cada compareixença pública o piulada a traïció, i després d’escoltar i tenir molt en compte les diferents opinions dels experts. Crec que seria l’única manera que els del poble anéssim a dormir tranquils, refiats que la nostra sort està en bones mans. Quina ironia, tot plegat! Sort que dilluns diuen que podrem anar a les perruqueries a arreglar-nos el terrat. Potser la requesta que tinguin aquests establiments podrà servir d'observatori per mesurar el grau de confiança dels ciutadans en el full de ruta del desconfinament.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimarts, 28 d’abril de 2020

“AQUELLS DIES AL MAS VENTÓS” - capítol tercer i final


3
Els avis procuraven, davant meu, no descantellar del cas del penjat i dissimulaven tant com podien, sense sospitar que jo, parant l’orella per casualitat o no aquí i allà, ja havia plegat el suficient material per estar-ne al cap de carrer de tot plegat i delir-me per saber-ne més del drama de la nit del temporal. No vaig gosar mai de dir-los que els havia enxampat parlant-ne, perquè se m’hauria acabat la possibilitat d’espigolar més xafarderies domèstiques fent-me el distret, sedassejant pels racons. Tanmateix, no era pas l’únic tafaner, ja que els de la colla que jugàvem a pilota quasi cada dia a l’era del mas o sortíem a passejar amb bicicleta, resseguint el camí de ronda, també anaven cremats darrera de novetats, bescanviar-nos tot allò que cadascú havia arreplegat de nou a casa seva sobre el cas del penjat, però mai era prou sucós el tros que tiraven a l’olla els grans per saciar la nostra fam tafanera.
Mai el rec del mal pas havia estat tan concorregut com l’endemà de la nit en que aquell paio va decidir penjar-se pel seu compte o si us plau per força. Tot déu volia fer-hi una llambregada a la maleïda figuera i alguns, fins i tot, no dissimulaven la curiositat morbosa de comprovar per si mateixos i sortir de dubtes en les discussions sobre si, en cas que aquell escarràs no s’hagués enfilat tot sol a l’arbre, els que hipotèticament li varen donar un cop de mà ho feren des del camí estant o des de l’altre banda del mur, en la propietat dels Casadevall. I és que per molt que a l’avi li hagués agradat que no es fes safareig ni especulacions estrambòtiques amb la presumpta complicitat dels seus veïns en aquell vesper, poc s’hi podia fer, francament, per evitar que tota la comarca n’anés plena i tothom hi digués la seva. Començant pels que cada dia feien una partida i es prenien un tallat amb la parella de tricornis de punt al poble, ja que per molt reservats i eixuts de paraules que fossin aquests, no podien controlar que no se’ls hi escapés alguna indiscreció sobre les diligències en curs; en especial un detall tan rellevant com que quasi s’havia descartat el suïcidi, des de que el comissari que havia baixat expressament des de Girona per desencallar la investigació sentencià que al poble es flairava fortor de sang.
Repeteixo, si bé l’avi era escrupolós no comentant amb la bava res d’aquell assumpte tan esgarrifós quan jo voltava a prop, no tots els pares o avis prenien tantes precaucions amb la canalla, i un o altre de la meva colla de companys de jocs havia plegat a casa comentaris interessants per escalfar la imaginació desbocada d’una canalla entremaliada i enjogassada com érem nosaltres. El problema rau en que, inevitablement, en circular de boca en boca la sedasseria sempre acabava traginant  més pa que formatge, de manera que gairebé tothom coincidia en assegurar que pintaven bastos per a l’hereu dels Casadevall, en Gori, a qui tothom s’imaginava amb les mans emmascarades, sinó brutes de sang.
Molts pensaven així, repeteixo, menys l’avi esclar, que no volia posar en quarantena la coartada que en Gori tenia per aquella nit dels pebrots, ni els juraments dels Casadevall en el sentit que no hi tenien res a veure en aquella història, raó per la qual amb la bava en parlaven poc perquè era evident que cadascun d’ells s’ho mirava diferent: mentre ella hi pujava de peus en la creença que en Gori era capaç d’allò i de molt més, l’avi incondicionalment donava suport a la presumpta innocència dels seus veïns. No obstant l’avi intentava fer-li veure a la baba que no era objectiva, retraient-li que ja de ben petit li portava botada al Gori, jo suposo que en deuria tenir motius perquè la baba no era d’aquelles persones ressentides perquè sí. En canvi, a mi en Gori em queia bé i sempre que m’hi havia topat pel camí em deia alguna cosa amable; fins i tot un dia que se m'havia escorregut la cadena de la bicicleta, va baixar del tractor per posar-me-la bé, en veure la meva poca traça. Potser tenia entès que estava malaltós i per aquesta raó no es mostrava amb mi tan sorrut i esquerp com en tenia fama. En la meva opinió, però, vist des de la perspectiva que donen els anys, vés a saber que si l’avi el defensava a capa i espasa, no era tant perquè li caigués més o menys bé sinó pel respecte o temor que li tenia al seu pare, a qui sempre tractava de vós i de “senyor Tomás”, a pesar que si fa o no fa eren de la mateixa quinta.
Fins que com a resultat de les investigacions dels perdiguers policíacs, tres dies després dels fets que us he narrat, els tricornis se’n va endur emmanillat en Gori. Jo entrava a la cuina a buscar el berenar, quan vaig escoltar la bava passant, una altra vegada  el drap per l’esquena a l’avi: - Apa!, ja t’ho deia jo que a cada porc li arriba un dia o altre el seu sant Martí?
L’avi no li va ni tornar resposta sinó que amb posat enutjat va sortir al carrer en direcció al mas del costat. En quedar-me a soles amb la baba vaig tenir l’esperança que com que estava de mala lluna s’esbravés amb alguna revelació amb la qual pogués moure caramells per fer-me l’interessant entre els meus amics de la colla. Però només veure’m treure el nas, com si m’estigués esperant, em va posar damunt el racó de taula on acostumava a asseure’m pels àpats una llesca de pa sucada amb vi i sucre que sabia m’agrada molt, i entaulant-se al meu costat em va anunciar que l’endemà, havent esmorzat, pujaria el pare a buscar-me per tornar a Barcelona. En notar que m’emmurriava, va aclarir-me que seria només per uns dies, mentre escampés la tibantor que es notava al mas entre els avis des de l’incident del penjat: - Mira, maco, el teu avi i jo hem pensat que fins que tot aquest trasbals no s’hagi resolt i oblidat, és millor que te’n tornis a casa; aprofitant que la darrera quinzena de banys de sol i mar t’han provat molt, segurament t’anirà bé deixar la platja uns dies, que el sol i l’aigua també rebaixen si se n’abusa.
-  ¿Per què no em puc estar aquí uns dies més amb vosaltres, ara que m’ho passava bé amb els amics que he fet i em distreia tant? – vaig interrompre-la, posant les meves cartes sobre la taula per primer cop.
Em sembla recordar que poques vegades, ni de petit ni de gran, vaig atrevir-me a  portar-li la contraria en res ni al pare ni encara menys als avis, sobretot des que el pare m’havia recalcat molt seriós que al mas tenia de fer molta bondat perquè no m’avorrissin i es cansessin de tenir-me de dispeser. Tot s’ha de dir, la meva malaltia de la pell no era l’única raó perquè de tant en tant el pare m’aviés al mas del seu sogre, sinó que més aviat n’era la migranya crònica que baldava la mare cada vegada més sovint la causant, ja que dels tres germans jo era “el nen” – entre el germà gran i ma germana ens portem dotze i deu anys respectivament, de diferència -, i per tant de qui la mare en tenia d’estar més pendent. De manera que, entre una cosa i l’altra, m’estava més temps al mas que a casa. Inclús després de la mort de la mare, o qui sap si degut a que s’hagués mort i el pare semblava una ànima en pena, les estances a l’Empordà sovintejaren més si fa o no fa, suposo perquè el pare tenia d’altres maldecaps i a la Lídia, ma germana, que ja treballava i tenia pretendents que jo voltés pel pis li feia més nosa que servei. Malgrat tots m’estimaven molt, comprenc que perdre’m de vista una temporadeta tampoc els hi anava malament.
¿I ara què cony m’empatollo, amb aquests ciris trencats? Ah sí! Perquè en venir-me a la memòria allò que m’havia dit la baba, recordo que em va saber molt de greu que per una vegada que al mas sortíem de la rutina, no deixessin quedar-m’hi a ficar el nas pertot. Però la baba no em va pas consentir la més mínima rebequeria: Narcís, ja saps que tu no ens fas mai nosa; però, havent-hi un degenerat rondant pel poble, és millor que escampis la boira, oi que m’entens?
-  Però, què voleu que em passi, estant amb vosaltres?
-  No se sap mai. Hi ha gent molt dolenta, que només pensa en fer el mal i quan més lluny t’estiguis de les brases menys risc tindràs d’escaldar-te ... I no passis ànsia, que quan tornis prou que et lleurà de saber-ne el desenllaç de tot plegat... Guaita els de la teva colla que no la saben llarga, perquè res els hi passi per alt!
Bé, digués el que digués la baba, el cert és que no era el mateix trobar-me pel mig del marro que m’expliquessin el que havia passat a misses dites. Però, vet-aquí que amb el relat dels de la colla em vaig tenir de conformar quan, just tres setmanes després, vaig tornar al mas i tot ja estava dat i beneït; fins i tot la tramuntana s’havia tornat mansa. Ostres la tramuntana! Vaig aprendre a conviure-hi per força durant la meva infantesa i una bona part de l’adolescència. Sempre que es retirava rabent del camp de batalla, després d’engegar un temporal dels seus, s’enduia mar endins la brutícia lleugera dipositada a la platja, desentenent-se d’altres andròmines i deixalles més difícils d’arrossegar, malgrat haver-les emborratxat amb el seu alè potent, flagel•lant-les pels quatre costats em fer-les ballar al seu caprici en ple xafarranxo. Un alè que no sé què tindria, però que entonava els ànimes de càntir com jo, i xurriaquejava les ments turmentades alhora amb espurnes de melangia i de lucidesa, ensibornant-les i estigmatitzant-les per sempre més amb aquella cançó enfadosa i recurrent que als empordanesos se’ls hi pot dispensar quasi tot, perquè estan tocats pel vent.
- No podem dissimular la subtilesa barrejada amb l’aspror del tarannà tan especial que ens regalima als que som d’aquí, tant en la manera de pensar i de camejar, com en tot el nostre posat en general. Els que no han estat sacsejats pel vent des de les beceroles, no els podran comprendre mai els nostres estats d’ànim, i sempre confondran els rampells genials de la gent d’aquí, amb brots de bogeria – em va confessar una vegada l’avi, que sovint i menut em feia confidències amb l’orgull i la sornegueria dels que creuen saber-ho tot sobre la terra on han nascut i de la gent amb qui han pujat. Jo era tan petit quan l’avi em deia aquelles coses, que amb prou feines me’n feia càrrec del què em volia dir, però gràcies a Déu ho emmagatzemava tot en el subconscient. I us juro que és ara, després de tants anys, que començo a comprendre el sentit i el seny de les seves paraules.
  En definitiva, només voldria deixar palès que malgrat sempre se la tracta com una femella, jo sempre he estat convençut que la tramuntana és un vent mascle i garrut. De petit, al mas, amb la baba fent-me de mestra, quan em feia dibuixar la tramuntana la representava com un tità enfonyat darrera l’albera, traient el nas més enllà del Paní, renegant sempre com en Gori quan el matxo se li amorrava a mig camí i no volia tirar més. Però a mesura que me’n vaig fer amic d’aquell vent, vaig adonar-me que després de bufar pels descosits, quan s’ajeia exhaust arran de mar, a la gent l’envaïa una sensació de tranquil•litat i de relaxament bord i delirant a la vegada. No em veig amb cor de descriure al peu de la lletra aquelles sensacions que guardo de les meves estades al mas, que per a mi ja fou sempre més “el mas ventós”. O potser sí, llamp me mau!, que m’hi atreveixo: és com si en el blau del cel, el vent es fongués tot de cop en un arc de sant Martí, després de calar-hi foc pels quatre cantons perquè reeixissin tots els colors.
En quan al que va passar aquella nit del temporal, en contra dels temors de la baba en tornar al mas després de tres setmanes lluny, ja ningú en prou feines en parlava del penjat – llevat dels meus amiguets de la colla, als quals no vaig dispensar de posar-me’n al corrent de tot el que m’havia perdut -, com si hi hagués un pacte tàcit de silenci que a tothom devia anar-li bé. Ignoro si la tramuntana també hi estava d’acord en que s’hi tirés terra a sobre, però el cas és que del penjat mai es va saber qui era, ni si es va ficar la soga al coll tot solet o li van ajudar. Tampoc es va establir, finalment, si entre aquell paio i la dona apallissada setmanes enrere hi havia hagut cap relació. Per la seva part, en Gori em féu el mateix posat de quan ens trobaven abans de veure’l sortir de casa emmanillat. Inclús va aturar novament el tractor per ajudar-me a posar la cadena del pinyó de la bicicleta, que m’havia tornat a fer el burro, com si no hagués passat res.
És per tot això que acabo d’explicar-vos, que penso que he fet bé, tanmateix, d’intentar fer taula rasa d’aquell malson de la meva infància apuntant a la llibreta tots els detalls que recordava d’aquella nit. Encabat de fer-ho volia desar els folis que acabo d’omplir, per rellegir-los a manera de teràpia si un dia em torna a desvetllar el vent. Però se m’ha acudit que per fer net del tot seria molt millor cremar-los i, abans no pari de bufar el vent, deixar-li que se n’emporti les cendres i les escampi per on li roti.


DIARI D’UN CONFINAT (45è dia) – DE QUI ÉS CULPA LA DESOBEDIÈNCIA: DE QUI NO SAP MANAR O DE QUI NO SAP CREURE?

És més difícil saber manar que no pas saber creure. O diguem-ho d’una altra manera: per manar, no tothom serveix; però, a Espanya qualsevol podria guanyar una medalla en un concurs de rebecs. S’ha de tenir en compte, també, que manar s’associa massa sovint a autoritarisme i desobeir, en canvi, a progressisme. Algú va escriure, elogiant l’actitud de “plantar cara”, que l’inconformisme és un pecat de joventut que es pot dispensar; el problema, però, és que la desobediència no expressa només un sentiment més o menys pregon de disconformitat amb qui mana, sinó que mantes vegades resulta quelcom més complicat d’explicar en poques paraules. Però, anem a la pregunta que proposava a l’enunciat de la reflexió d’avui: ¿quan es desobeeix, de qui és la culpa: del que mana perquè no sap manar o del que fa el marrà perquè creu que aquesta es la postura que s’ha de tenir davant l’autoritat, vingui d’on vingui? A la meva manera de veure, sempre darrera un rampell de desobediència individual o col·lectiva, hi ha un grapat de manaires fracassats en comunicació; perquè volen fer-se creure sense tenir autoritat moral per que se’ls creguin. D’autoritat, en definitiva, només n’hi ha de dues menes: la que es fa respectar amb arguments i diàleg i la que es vol imposar a cleques, per la força. Els que es revesteixen de la primera, si més no posen en evidència les rebequeries dels rebecs sense causa, per dir-ho cinematogràficament. En quan als segons, la seva tossuderia caparruda pot acabar portant una dictadura o una revolta social.

Enmig de la tragèdia social que estem patim avui en un món des de fa mesos lamentablement orfe de lideratges de pedra picada, a la majoria dels governants més propers geogràficament al nostre país – el francès Macron, l’alemanya Merkel, l’italià Conde o inclús l’escabellat Boris Johnson –, mal-grat ésser personatges contradictoris, controvertits i poc estimats en general, l’oposició no gosa disputa’ls-hi la legitimitat de manar i, per tant, ho facin poc o molt bé de gestionar la crisi, tothom de més o menys bon grat els hi dona peixet perquè comprèn que fan tot el poden i com millor ho saben fer. Sóc del parer que la diferència entre els governants europeus citats i el nostre Pedro Sanchez és que bona part de l’oposició d’aquí no li reconeix la legitimitat per manar, i bressa temeràriament la desobediència dels ciutadans, desqualificant i ridiculitzant cadascuna de les decisions que pren des del govern. D’ençà que el món és món, exercir el poder, i per tant manar, és l’objecte del desig de tots els que conreen la política i, per aquesta regla de tres, en comptades ocasions quan s’està a l’oposició es fan gaires favors gratuïts als que governen.
No obstant això, en situacions vertaderament excepcionals els polítics de veritat aparquen les diferències partidàries i es posen a disposició de qui mana per no entorpir la solució de l’atzucac, aportant des de l’oposició tantes idees constructives com se’ls hi acudeixen per desencallar el carro del pedregar i escarrassant-se qui mana per demostrar que sap manar aprofitant aquestes suggerències.

El problema del nostre Sanchez, però, és que no sap manar perquè confon “legitimitat” amb “carta blanca” per decidir arbitràriament. Vaja, que no sap repartir joc, qui sap si perquè en la seva trasbalsada vida política ha viscut tantes experiències rocambolesques que no es refia ni de la camisa que porta. El company Quico Sallès explicava aquest matí a la Ser una anècdota que si no és certa està ben trobada, per entendre aquesta obstinació del “gobierno” a marcar paquet i jerarquia,, la qual compro per embolicar aquesta reflexió. En una reunió de treball, a l’estat major de l’exercit israelià durant la guerra dels sis dies, hi assistien varis generals, un comandant, tres capitans, dos sergents i un soldat especialista de transmissions quan en un moment donat faltava cafè. Qui diríeu que es va aixecar de la taula per servir-lo? Doncs el que tenia la cafetera més a prop! Justa la fusta! Aquest és el detall de bon manaire que li manca a en Sanchez quan s’entesta en que el “gobierno” és qui mana, en comptes de delegar sense cap recança ni desgana que qui estigui més a prop de la gent de cada territori, serveixi el simbòlic cafè de l’acudit.

D’altra banda, en Sanchez és un aquests polítics que deu haver nascut amb una flor al cul perquè, contra tot pronòstic, se n'ha sortit de totes les travetes i emboscades que li han parat els darrers anys la família i els socis. Però que tingui sort no vol dir que tingui guanyades totes les partides que juga i, per tant, no hauria d’abusar-ne creient-se infal·lible. En resum, a la meva manera de veure, qui es vanta de saber manar no pot pretendre fer anar tothom a de toc de pito i marcant el pas; però, sobretot, ha de saber vendre molt bé les seves decisions, buscant la màxima complicitat possible perquè qui ha d’obeir ho faci convençut. Per saber manar s’ha de dominar molt bé l’art d’explicar-se sense embuts i no acaparar “la cafetera” com si fos seva, sinó deixant que serveixi el cafè qui la tingui més a prop.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dilluns, 27 d’abril de 2020

“AQUELLS DIES AL MAS VENTÓS” - capítol segon


2
Jo no vaig saber-ho fins a mig matí de l’endemà, però quan aquella nit tot just s’havia fet fosc es veu que a la figuera que s’enfila des de dintre del soto dels Casadevall, arran de paret, de matinada hi varen trobar balandrejant-s’hi el cos d’un foraster que ningú sabia d’on havia sortit, però que era evident havia mort penjat pel ganyot. Els Casadevall, com si diguéssim eren una mena de cacics del poble perquè a més de les terres que conduïen amb l’ajuda de varis jornalers i la família feia anar la fleca i l’única botiga de queviures, la seva finca franquejava amb el mas dels avis, partionades les terres d’uns i altres per un petit rierol, el Manol, que els vilatans travessaven per l’indret anomenat “rec del mal pas”. Li’n deien així amb un to de veu entre sorneguer i murri, però mai en vaig arribar a treure’n l’entrellat de l’origen, i no us podria pas assegurar si serà a causa del risc de caure a l’aigua i prendre mal o, segons males llengües, tenia a veure amb la drecera que feien els veïns que anaven de visita a la casa de meuques que, en temps reculats i durant una pila d’anys, funcionava a l’antiga masia dels Laporta. 
- El pobre galifardeu ha degut penjar-se arravatat pel vent i de ben segur amb uns quants tragos de més, el Déu que el va parir! Que ja s’ha de veure tot ben negre per llevar-se la vida, precisament una nit tan feréstega. - vaig escoltar, en baixar a esmorzar, com l’avi es desfogava a la cuina, fent una queixalada bo i dret, encès com una metxa mentre la baba se l’escoltava com sempre en silenci però sense perdre-se’n una síl·laba del que deia, entre cullerada i cullerada de la sopa de farigola que era el primer àpat del dia al mas dels avis, fes fred o calor. En acabar-se-la, la baba li va contestar, bo i deixant el plat buit a la pica: – No sabria pas dir-t’ho perquè se m’ha acudit de sobte, però mira què penso: ¿i si el penjat tingués quelcom a veure amb aquella donota que fa dos mesos van estossar amb tanta sanya, deixant-la mig morta a tocar de la creu de terme? Per cert, ara que hi caic: oi que encara no s’ha sabut què va passar?
- Prou que podria ser, llamp me mau! – va fer l’avi -, però em costa de creure que en Gori hi estigui embolicat, encara que el paio se li hagi anat a penjar com aquell qui diu a la porta de casa seva, potser per comprometre’l, si és la malesa que m’estàs bufant a cau d’orella. ¿No veus dona que et veig a venir d’una hora lluny? Algunes d’aquest poble, i no t’ho retrec pas, que consti, però és la pura veritat, què hi farem!, teniu el defecte de garlar més del compte, com quan vàreu fer córrer la brama que la dona estomacada se les feia amb l’hereu dels Casadevall i que qui li havia donat la pallissa fou el seu antic “manso”, en assabentar-se’n de les banyes que portava. Jo poc me les vaig pas creure mai aquella xerrameca, perquè n’havíeu fet un gra massa; però, et reconec que després ha estat una mica estranya la pressa del jutjat i dels tricornis per tirar-hi terra a sobre, sense escarbotar una mica més.
- Malgrat et podies ben estalviar la bertranada que acabes de dir sobre les dones, car Déu me’n guard d’aixecar falsos testimonis o d’engreixar xafarderies sense cossol! – va tornar-s’hi la baba, que si bé era un xic fantasiosa de mena - això sí que ho tenia i potser jo li he heretat aquest capteniment, no diré pas que no -, no estava gens disposada a admetre aquesta debilitat ni que la matessin, i quan en portava una de cap era difícil de trencar-li la girada -, però si fos veritat que el paio que s’ha penjat estigués relacionat d’alguna manera amb aquella mossa, no em diguis que no et faria mala astrugància, oi que no m’ho negaràs?
- Què vols que et digui? Tot plegat està força enterbolit i si té de dir la veritat, en casos com aquest m’estimo més entrar el burro a cobert i esperar a veure-les venir...
- Suposo, però, que deus trobar tan estrany com jo que d’allò de la pallissa ja no se’n parli, i que de la víctima tampoc mai més se n’hagi sabut res.
            - Mira, dona, deixa que els tricornis s’hi trenquin les banyes, que és la seva feina. I si troben alguna cosa, no et preocupis que prou que ens ho faran saber.
            - Em sembla que això de fer-te el desmenjat no va amb tu i, per tant, si no dius res penso que és perquè en saps de la missa més del què m’has dit , oi que no m’equivoco? De què parlàveu amb en Tomás, aquest matí?
            - M’ha dit que el sergent dels tricornis sospita que el mort no s’ha pas penjat tot solet, sinó que algú o més d’un l’han ajudat a enfilar-se a la figuera per escanyar-se; però, com que de moment tot són especulacions no te’n volia dir res fins que fos segur, perquè ja et conec herbeta que et dius marduix...
            - ¿Què potser insinues que sóc una xafardera i no sabria estar-me’n de guardar un secret?
            - Ja et vaig avisar, quan fèieu córrer la brama que la dona apallissada era la barjaula d’en en Gori, que en fèieu un gra massa. ¿Com vàreu gosar d’empatollar-vos sense cap prova que la fulana se li havia tornat guita i el tenia tan collat que va pagar un sicari perquè l’escarmentessin i se la pogués treure de sobre? T’ho vaig deixar ben clar que no vull tenir mals rotllos amb els veïns i que pleguéssiu de sedassejar, perquè en un poble petit no costa gaire de saber qui enreda la troca; però, vosaltres si no vols caldo tres tasses.
- Doncs mira, tot el poble n’anava ple d’aquest bum-bum que, per cert, no el vàrem pas escampar les dones, com dius.
- M’és ben bé igual el que es digui! El que no ens podem permetre ni tu ni jo és estar a males amb el senyor Tomàs, i que es pensi que a casa nostra se’l  bescanta.
- Recony, ni que fossin qui sap qui aquests Casadevall dels nassos! Tant el senyor Tomàs, com tu li dius, però sobretot la seva dona són uns entonats de merda. ¿Que no te’n recordes que vàreu anar junts a l’escola, encara que a vegades facin  veure que no et coneixen? – va remugar la bava.
Aguaitant la conversa dels avis sense que em veiessin, vaig preguntar-me si en l’enrabiada del vent d’anit, no hi tindria res a veure amb tot allò de que parlaven i que tanta poca gràcia els feia. De seguida vaig donar per bona la meva sospita sense fer-ne més comprovacions, i des d’aleshores mai més m’he pogut treure del cap la teoria que quan el vent s’emprenya de mala manera, en general sempre és per culpa de bretolades sigui dels homes o de les besties. Potser sí que només fos una pixarada fora de test de les meves, no dic pas que no; però, des del primer dia que vaig posar els peus al mas m’havia deixat embadocar per l’ambient de misteri resclosit i romàntic alhora, que es respirava en aquell casalot que emmagatzemava de fer-hi vida tanta gent sacs d’emocions, de basardes, d’alegries, de penes, de conxorxes i falòrnies de tota mena... No era estrafolari, doncs, que somnies truites a cavall de cada cosa que em sorprenia,  ja que quan ets canalla una criatura tot et ve de nou i et sembla enigmàtic o cabalístic; però, ja us ben asseguro que, inclús ara de gran, quan des del llit estant sento esbufegar el vent amb tanta ràbia com avui, em recargolo sota el llençol per fer-me passar les esgarrifances, preguntant-me què o qui n’està fent una de tan grossa com per provocar la ratxada, desitjant que el pocavergonya que en sigui culpable se’n penedeixi ben aviat de la malifeta perquè el vent pugui anar-se’n a joc i deixi descansar tranquils els que no hi tinguin res a veure amb l’emprenyament.
Havent dinat, l’endemà de la fatídica nit de la qual us parlava, el vendaval va anar clarament de baixa i el sol escalfava prou, entre ratxa i ratxa, com per animar-me a fer un tomb per la platja. Per tant, desafiant les últimes espernegades m’hi vaig encaminar amb el propòsit de refugiar-me en un racó arrecerat del qual me n’havia fet l’amo, al costat d’una barca vella varada a la sorra, que era ideal per resguardar-m’hi els dies rúfols. Des que vaig descobrir aquell amagatall i me’l vaig fer meu, alimentava la secreta esperança que algun cop m’hi acompanyés la Baldufa, al meu parer la nena més bufona del poble, sense que en Narcís, un bordegàs que també li anava a darrera, s’hi fiqués pel mig fent-nos d’espelma.
Malgrat us sembli que fanfarronejo, calia coratge a la meva edat per acostar-se arran de mar un dia de forta tramuntana, tot i que ja anés de capa caiguda; perquè el vent, esvarant-se a estones encara tenia prou esma per escombrar els corriols aixecant remolins que es retorçaven removent a la desesperada menudes brusques que si badaves se’t ficaven a l’ull, esmunyint-se per entre les parpelles mig entrellucades per protegir-te. Jo a estones caminava de reculons, tal com em va ensenyar l’avi que s’havia de fer quan camines contra corrent, deixant-me empènyer suaument per la tramuntana, refiant-me’n de la seva complicitat perquè no em fes caure, malgrat de tant en tant em manyegués massa fort l’esquena amb un capgirell tan enjogassat que poc li faltava per fer-me trontollar. En travessar per davant del soto de l’Armandet, ho recordo com si fos ara mateix, una lloca creuà l’era cloquejant com una esperitada perquè l’airot li havia arremangat el plomatge i ella, vés a saber si creient-se la darrera gallina pudibunda de l’espècie, buscava tota esvalotada l’aixopluc del corral.
Encabat d’arribar al meu refugi, em vaig ajaçar damunt la sorra i m’hi vaig quedar panxa enlaire embadalit mirant un cel enllustrat de blau, despullat de pèl a pèl de núvols. Mentrestant, per sobre del cap sentia la tramuntana trastejar amunt i avall, esbufegant com una fera engabiada a punt de caure amansida. Emparat darrera el meu amagatall a la carcanada d’aquella barcassa desballestada des qui sap quant, no m’arribava a fregar ni el més lleuger buf d’aire. Això d’estar tombat sense fer res, amanyagat per un sol de camí cap a la posta, escoltant els darrers compassos de la fabulosa simfonia venteguera dirigida per una batuta misteriosa i arravatada, és quelcom que quan hi penso suara encara m’esborrona i m’omple d’una mena de luxúria enfebrada. Un dia vaig arreplegar la baba renyant uns forasters que es queixaven que en aquell cul de sac del món de l’Empordà, sempre feia mal temps fos per naps o per cols. Els hi va dir, amb la seguretat que dona la saviesa dels vells: - Quan no fa el temps que té de fer per l’època, és quan fa mal temps de veritat; vet-ho aquí, per si ho voleu saber! I pareu d’emprenyar, que els de can Fanga no hi enteneu ni un borrall d’aquestes coses.