Follow by Email

divendres, 11 de juny de 2021

TANCAT PER VACANCES UNS QUANTS DIES

 Ja sé que me'n penediré però em prenc vacances fins l'endemà de sant Joan. Necessito fer una d'aquestes carregades de piles que no es poden deixar per més endavant perquè és pitjor. M'he fet el propósit de no rendir-me a la temptació de tornar abans, com he fet altres vegades. De manera que fins després de sant Joan no obriré la paradeta. Passeu-vos bé i sigueu feliços.


OSTRES QUÈ BÉ, SI TINGUÉSSIM BON ROTLLO AMB ELS QUE NO SÓN “DELS NOSTRES”!

 

Com que hi ha gent de tota mena de pensar, de fer, de resar, de menjar, de parlar i, inclús, d’estimar, estaria bé que no tinguéssim tantes manies per relacionar-nos amb tothom, i que no llambreguéssim de reüll ningú; sobretot si se’ns ocórrer donar com excusa que no és com nosaltres o, encara pitjor, que no és “dels nostres”. Si cadascú fes l’esforç de posar-se en la pell dels que no estan tallats pel mateix patró cultural, estètic o costumista que nosaltres, potser anant de bon rotllo tots plegats hi sortiríem guanyant i no perillaríem de prendre mal. I no ho dic pas en el sentit que s’hagi d’anar imitant tot cristo en la seva manera de comportar-se, perquè cadascú és com és; sinó simplement mirar de fer l’esforç d’entendre’s amb una mica de seny i d’empatia amb els que no considerem “dels nostres”, enlloc d’aixecar fronteres o llençar anatemes. La mare dels ous dels conflictes en general i de les antipaties morboses entre persones, comunitats o pobles, rau en no voler-ne saber res dels que no ens fan peça perquè no els creguem homologables a la nostra manera de ser, d’actuar o de pensar, siguin forasters o del país, veïns o desconeguts. ¿Com podem entendre’ns amb algú de qui no volem saber-ne res, senzillament perquè estem carregats de prejudicis?

Cada persona viu la vida com li rota, com pot o com li deixen, perquè cada casa és un món; però, en qüestió de sentiments tots els humans som fets i pastats d’epidermis endintre, per molt que no sigui probable que tinguem prou dits a la mà per assenyalar les diferències de pell enfora. Malgrat això, si simultàniament se’ns sotmetés a les mateixes pressions, podeu estar segurs que les reaccions objectives serien si fa o no fa les mateixes. Quan a un el punxen, li raja sang vermella de la ferida per molt fatxenda que sigui, i si se li mort un fill, es desespera encara que ho exterioritzi amb intensitats i mostres de dolor diferents. Precisament perquè els sentiments són pràcticament calcats, sigui quin sigui el color de la pell o la manera de vestir i parlar, les desgràcies o les pandèmies com és el cas d'ara, sempre acosten més les persones, no obstant les seves peculiaritats o rareses, que no pas les xefles o les commemoracions. És a dir, a la meva manera de veure, no hi ha cap problema de falta d’empatia quan es tracta de compartir un mateix dol; però, la cosa canvia quan “l’altre” deixa de ser un company de afliccions i es converteix sense voler, quasi per defecte, en un adversari potencial o en un competidor per sortir-se’n del que sigui, entrant en competència amb els nostres interessos. I quan els interessos personals treuen el nas, l’egoisme més intransigent fa impossible qualsevol simpatia, sigui en l’àmbit familiar, comercial o, naturalment, polític.

Ara que són notícia l’intercanvi de correspondència a través dels mitjans de comunicació entre els líders dels partits que en teoria integren el bloc independentista – per cert, ¿què no es parlen Junqueras i Jordi Sanchez tot matant l’aranya als Lledoners, que s’han d’escriure cartes com dos que festegessin a distància? -, en tenim un exemple fefaent d’aquesta mala costum generalitzada de criticar primer, quasi com si fos obligatori, allò que no s’ajusta exactament amb el que ens agradaria d’escoltar. El que va dir el líder republicà no destapava res de nou, ja que setmanes abans ho va exposar blanc sobre negre en un llibre signat conjuntament amb Marta Vilalta, la seva adjunta, on dissenyava la línia política o si ho preferiu el full de ruta del partit republicà, en cas de guanyar les eleccions. I les van guanyar a les files independentistes. Per tant, esquinçar-se els vestits o estirar-se els cabells com si estiguessin ofesos té la seva malicia per no dir mala bava política. Tanmateix, les matisacions contingudes en la carta de resposta d’en Jordi Sanchez resulta que tampoc han encantat els oracles de Waterloo i s’ha hagut d’escoltar unes quantes virtuals estirades d’orella. Què cony és aquest paripé?

A fi de comptes, la política que defensen els republicans per desbrossar el camí de l’entesa imprescindible amb l’Estat, passa per jugar tots els trumfos a la carta d’una sortida dialogada pel conflicte i d’aconseguir ampliar la base social favorable al referèndum pactat, que per si de cas s’hagués de fer pressió no acabés tot plegat en un pírric “quiero pero no puedo”. Per tant no n’hi ha per tants marramaus, ja que si tothom digués la seva escoltant el cap en comptes del cor o el ventre, segurament resultaria que això que predica en Jonqueras és el que desitja una bona part dels ciutadans del territori. Aquest país, com passa en tots en general, que no som cap excepció, s’ha distingit per fer callar des de fa molts anys un grapat d’homes plens de raó si portaven la contraria a la doctrina oficial. En Lluis Llach ho va denunciar i magnificar en una de les seves cançons antològiques, referint-se concretament als opositors al règim franquista. Però, durant els darrers mesos i en relació al procés també s’ha intentat que es posessin la llengua al cul personalitats polítiques i intel·lectuals perepunyetes, titllant-les de botiflers i traïdors, pel pecat de tenir un punt de vista discrepant, avisant del perill que un embat mal calculat portés Catalunya al bloqueig i a la paràlisi política. La llista dels que estan a la llista negra dels talibans de la ceba, és molt llarga: Duran i Lleida, Antoni Puigverd, Lluis Foix, López-Burniol, Lluis Rabell, Pere Navarro, Lluis Bassets, Laia Bonet, Carme Riera o el mateix Miquel Roca... I ara, encara que la seva opinió ja no compti per res, el mateix Jordi Pujol. Mentre des de les dues bandes del conflicte no es faci un generós esforç de tolerància mútua i d’escoltar el que diuen els altres, no per replicar-los d’immediat, sinó per valorar constructivament les opinions contraries, no anem bé per anar a Sants, francament. 

dijous, 10 de juny de 2021

GAT ESCALDAT D’AIGUA FREDA FUIG

 

 Avis: Perdoneu que avui vagi tard, la causa ha estat una avaria tècnica inesperada a l'ordinador.

 Quan sembla que socialistes i republicans aposten fort pel diàleg i pel restabliment d’un clima de confiança encara que sigui enfilat amb agulles, els observadors més optimistes no poden evitar mirar-se aquesta operació de distensió de la crispació arrufant el nas. I és que la gestió històrica del “conflicte polític” de Catalunya amb l’Estat, els governs espanyols – manessin les dretes o les esquerres – no l’han portat precisament amb aquella “finezza” imprescindible per establir un clima de confiança suficient per arribar a acords perllongats. I d’aquí plora la criatura! I qui sap si aquesta malaptesa no explica per què el socialisme català, tot i haver-se revingut fa quatre dies amb una victòria electoral pírrica, ha perdut nervi, credibilitat i empenta per tibar tot sol el carro del canvi que es necessita. I per quina raó ni els independentistes de la ceba ni els més tebis no se n’acaben de refiar dels cants de sirena socialista? Doncs no cal donar-hi gaires voltes: perquè gat escaldat d’aigua freda fuig. Els socialistes, a la meva manera de veure, van malmetre la confiança d’una part considerable de l’electorat català el dia que els seus capgrossos - aquí i més enllà - van decantar-se per comportar-se com embrollaires enlloc de com a estadistes. La davallada del crèdit que el socialisme s’havia treballat a Catalunya com alternativa creïble al nacionalisme convergent, no en tinc cap dubte que es va començar a devaluar-se arrel del paper d’estrassa utilitzat per Zapatero quan, per assegurar-se de remenar les cireres del país amb els vots catalans no li va tremolar la veu de vergonya ensarronant i ensibornant Catalunya amb una promesa tan llefiscosa, com aquella solemne declaració de: “recolzaré l’Estatut que vosaltres aproveu”, la qual per cert alguns dels seus propis socis no estaven disposats a comprar-li ni farts de vi.

 Però els catalans som gent de bon conformar i encara que se’ns estereotipi de suspicaços, calculadors i garrepes, la veritat és que quan fem confiança ningú ens guanya en lleialtat ni en generositat; en tots els aspectes, des del social fins al mercantil, passant naturalment pel polític. I confiem tant que una encaixada de mans, tot mirant-nos de fit a fit als ulls, val com el contracte més ben redactat davant notari. Per aquesta raó i no per cap altra, el tarannà mansoi i manyac d’en Zapatero va fer el pes inclús als nacionalistes d’esquerra republicana – llavors, els únics que portaven la república i la independència en el seu programa -, els quals no varen dubtar convertir-se en els interlocutors catalans de referència del socialisme estatal, i socis preferents durant tota la legislatura del tripartit. De manera que mentre la pastanaga de l’Estatut, objecte del desig del catalanisme històric, en Zapatero va saber-la remenar amb traça i murrieria tot foren flors i violes; però quan a “Bambi” se li va descobrir el llautó i va quedar palès que no era més que un titella en mans del patriarcat del partit, se li va acabar el carbó. Sobretot després que consentís que el seu avinagrat company d’executiva, el senyor Guerra, complís l’encàrrec de passar el ribot a fons al projecte d’Estatut, “fins que no el reconegués ni la mare que l’havia parit”, gesta de la que el mateix vampir sevillà va fanfarronejar a tort i a dret, i de la qual avui encara no se n’ha penedit perquè deu creure que va fer un gran servei a la Pàtria.

Ara bé, com que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, després de la dura travessia dels ingenus catalans pel desert d’una autonomia capada financerament i política, apallissada d’una banda per la crisi global i, per altra, per les gasives retallades de recursos i amb les transferències tutelades pel viatjant de gra cuit que l’Aznar va designar com a successor, el gallec Rajoy, pensant que el seu passotisme i pusil·lanimitat natural “deixaria passar” les corrupteles i les arbitrarietats dels militants del seu partit que buscaven en la política el seu modus vivendi. Era considerat un tita-freda pels seus correligionaris, però durant el seu mandat, va inventar-se totes les travetes possibles per fastiguejar els separatistes, saquejant descaradament les seves fonts de finançament i amorrant les iniciatives legislatives al tribunal constitucional, de manera que en escoltar de nou cants de sirena socialista salmodiats per d’un tal Pedro Sánchez que pocs coneixien, qüestionat pels barons socialistes i declarat cap d’esquila pel sanedrí del partit, però benvist per la militància de base, el catalanisme mig ofegat s’hi va arrapar com si fos el clau roent que esperaven.

De seguida, però, els fets van palesar que el nou líder tenia més pelica que estratègia, i que, com a tots els anteriors caps de govern des de la transició fins avui, la disfressa d’estadista li anava baldera. Efectivament, en Pedro Sánchez, va començar provant de seduir-nos amb tastets d’una cuina oberta per acontentar tothom, sense embafar ningú; però, en definitiva la seva intervenció en el conflicte català, segurament els historiadors de demà podran resumir-la dient que va consistir en entretenir amb rossegons la fam endarrerida dels catalans en qüestió d’autogovern. Molts aperitius dessaborits i escarransits, sense que a taula mai hi portés un plat consistent. Des de fa un dies, però, el plat fort que pregona als quatre vents són els indults i una taula per asseure’s a enraonar. El problema és que les desavinences a la cuina no les pot dissimular perquè els principals cuiners i fins i tot algun rentaplats no s’han amagat de ridiculitzar i discutir les seves arts culinàries. I quan enlloc de limitar-se a la recepta clàssica i a no fer invents, comença a vacil·lar el personal amb espècies exòtiques com “magnanimitat” i d’altres que canten bastant en el context que vivim, no és estrany que tanta gent reaccioni amb la suspicàcia del gat escaldat. Si no existissin les hemeroteques i no es pogués comparar allò què es va dir ahir amb el què es diu avui, la credibilitat d’alguns personatges no s’escantonaria a trossos. En efecte: es necessita un estomac a prova de bombes per empassar-se que és sincer qui suplica “magnanimitat” i altura de mires, es tanca en banda des de bon principi a parlar d’amnistia, que seria l’única manera de fer creu i ratlla d’un conflicte que fa massa temps arruïna les dues parts. I encara més veient que la repressió atiada des de la fiscalia – en teoria motoritzada des del govern segons que va dir el propi Sanchez –. no para d’anar segant l’herba sota els peus de l’independentisme. No cal ni que l’aigua bulli, per escampar la boira cuita-corrents.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK.

 

dimecres, 9 de juny de 2021

RENEGAR PER ESBRAVAR-SE

 

 Hi ha dies que repassant les notícies no és estrany que se’ns escapi alguna paraulota i potser un renec i tot. Ara mateix amb tot aquesta demostració d’incompetència i de frivolitat que palesa el sainet de la vacunació dels jugadors de la selecció espanyola de futbol, francament, més d’un renec no el podrem reprimir. I encara menys si se’ns omple el pap d’escoltar les barbaritats que s’estan dient sobre els indults als presos polítics catalans i "la correspondència" creuada entre Jonqueras, la CUP i en Jordi Sanchez. No ens els acabarem els recursos a l'abast per esbravar-nos, perquè per tenir, també tenim una llengua rica en paraulotes, insults i blasfèmies espontànies i nostrades, en qualsevol dels casos complicades de traduir a una altra llengua, inclosa la castellana. I viceversa, que en altres indrets també la saben llarga i són molt creatius a l'hora d’esplaiar la mala llet; però no sé per què els catalans se n’emporten la fama mentre els altres carden la llana. En l’extens capítol d’insults n’hi ha una gama que podríem qualificar de “blancs” i "educats", entre els quals destaquen: pixapins, ninot, borinot, ganassot, poll-ressuscitat, llepa-finestres, guaita-cargols, carallot... I tot un repertori de “caps”: capsigrany, cap de fava, cap de lluç, cap de cigró o cap de suro...

 Ara bé, en l’apartat de les paraulotes poca-soltes, les més populars hem de reconèixer que xapotegen la grolleria, sense donar massa importància a un vocabulari que no es talla ni sembla fer-li vergonya caure repetidament en referencies sexuals inequívoques, que quan s’enfilen massa poden unglejar el masclisme més barroer com: cony, collons, xarrupa-escrots, desvirga-gallines, tita-torta, tita-freda, tita-fluixa o mitja tita. Pel que fa als renecs pròpiament dits alguns és inevitable que garfinyin la blasfèmia; els més coneguts i repetits quasi solen tenir un denominador comú força escatològic a l’entorn de l’acció d’anar de ventre: “càgon l’olla”, “càgon tot”, “càgon l’ou”, càgon l’os de pedrer” o “vés a cagar a la via”, i no segueixo perquè la llista és llarga i se’ns podria fer tard. Tanmateix, com passa quan se la carrega la mare d’algú que no cau bé en un moment donat a qui s’esbrava perquè li han tocat el voraviu o li han fet una malifeta que l’ha perjudicat: “qui et va parir”, “la mare del tano”, “la mare que et va matricular”... Podríem seguir la lletania si no fos una mica penós perquè acabaríem necessitant glopejar algun desinfectant. Per aquesta raó, qui sap si per treure’ns el mal gust de boca val més recórrer a renecs simpàtics, imaginatius i per descomptat gens grollers com els que va popularitzar el capità Haddock, a “Les aventures de Tintín”. Us faig memòria d’un que deveu haver escoltat més d’una vegada i que espero us encoratgi per emprendre el dia d'avui bastant complicadot amb un somriure ben joliu: “llamp de llamp de rellamp de contra rellamp!”

 Per cert, no sé si us heu adonat que en alguns carrers i a les façanes de cases particulars de poblacions catalanes encara hi queden encastades, amb més o menys bon estat de conservació, unes rajoles de ceràmica blanca i blava que conviden a parlar bé. Aquestes rajoles didàctiques i puritanes les promovia en temps reculats una anomenada Lliga del Bon Mot, que va fer forrolla fa un segle i mig ben bo entre la gent d’ordre, quines orelles castes s'escandalitzaven amb les paraules grolleres, els renecs i, sobretot, les blasfèmies; al·legant com excusa que tot plegat era perjudicial per l’educació dels infants. Els menjacapellans i anticlericals se’n fotien d’aquesta campanya benintencionada i l’escarniren rebatejant-la com “Lliga del bon Rot”, abonant la llegenda que Catalunya té una llarga tradició escatològica, grollera i irreverent, emperpalada entre la sàtira deseixida, i en alguns casos ben trobada, i el simple malparlar. Home, una certa inclinació a l’escatologia no la podem negar amb tradicions que respectem com fer cagar el tió a la mainada per Nadal i posar caganers al pessebre; àdhuc distingint a il·lustres personatges de la política i la vida social dedicant-los una figura de caganer, fins a l’extrem que qui no tingui una caricatura en forma de caganer al mercat, no és ningú. I podria continuar fent referència a clàssics de la cultura popular com “El Renegaire” (el trobador català), o la famosa versió pamfletista d’en Pitarra sobre Jaume I el Conqueridor, que ja podeu afigurar-vos de què anava, quan la crítica de la seva època va considerar-la bruta, eròtica, obscena, ordinària i escandalosa per a tots aquells que defensaven la religió, la moral, l’honor i les bones costums.

Segons un estudi de la filòloga Carme Plaza, publicat el l980 amb el títol “El renecs i les paraulotes dels pagesos”, en un sol poble de la Conca de Barberà va identificar 200 paraules i 50 expressions que atemptaven contra les bones maneres. Només de la paraula “hòstia” va trobar-ne setze varietats diferents, per quinze del mot “collons” i onze de “consagrat”. Tanmateix, els experts en la matèria li treuen ferro a aquesta afició a emprar col·loquialment expressions que desafinen, i coincideixen en afirmar que el renec té una funció catàrtica d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans primaris. Segons aquests sociòlegs, el renec i la paraulota serveixen per expressar força, ràbia, frustració, i sovint com si fos un acte de rebel·lia hom hi recórrer conscient que suposa una transgressió del codi moral, els bons costums i el bon parlar. De totes maneres, us ben asseguro que una selecció dels renecs més recargolats, a tall de fer memòria, poden ajudar a desentrenyinar el dia més rúfol, sempre que es tingui clar que la meitat freguen la blasfèmia o el mal gust. Però per sort, o per desgràcia, tenim a l’abast infinitat de “succedanis” de les paraulotes i renecs que com a eina per treure emprenyaments diuen que fan el mateix fet. Però, a la meva manera de veure, tan refinament lingüístic com vulgueu no podrà substituir com a d’esbravador a aquelles malediccions més que renecs, de ben segur inspirats per la rica cultura popular dels gitanos catalans, com el que us deixo per mostra perquè acabeu la reflexió amb un somriure, que sempre i sobretot en temps de pandèmia va bé per deixar anar els maldecaps: “així t’arrosseguin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK. 

dimarts, 8 de juny de 2021

HI HA POLÍTICS QUE ESTAN COM UN LLUM DE GANXO

 

 No prendre’s seriosament res del que digui un polític no s’ha de seguir al peu de la lletra, com per definició; però, s’ha de reconèixer que és una actitud d’higiene mental que cada dia es va generalitzant més entre el ciutadans acostumats a que els seus diputats i dirigents avui diguin naps i demà cols, sense cap coherència, segons com bufi el vent. Per cert, una manera de clissar de quin peu calça un polític consisteix en observar quin d’aquests dos mots - “ciutadans” o “compatriotes”- utilitza més quan parla en públic; proveu-ho i l’experiment pot resultar-vos força entretingut. I ja no parlem de resseguir les promeses programàtiques, mitineres o cridades després d’una pujada d’adrenalina, puix us emportareu un bon desengany comprovant que la majoria de les paraules que embolcallen els bons propòsits i els rampells d’eufòria se les emporta el vent amb una facilitat insultant.

Ara bé, el pitjor que li pot passar a un governant que va de seriós i primmirat és que des del carrer la gent que se l’escolta opini, amb un deix de desencís: “parla com un polític, però se li entén tot”. Perquè la gràcia dels polítics “professionals”, en el sentit que viuen de la política no que s’han posat “en política” per ajudar a tirar endavant el país recolzant allò que interessa de veritat a la comunitat, és que després de parlar tres hores no se’ls hi hagi entès res: ni si tiraran cap a la dreta o cap a l’esquerra. La transparència, cada cop més per desgràcia dels ciutadans i desprestigi dels polítics d’ofici més que de vocació, està renyida com mai es podia pensar amb aquella imatge il·lusionant i sublimada d’una política ètica i èpica, quasi heroica en la defensa dels interessos del poble. No vol dir que els polítics enganyin a totes hores i que siguin uns impresentables compulsius, tots i en general, perquè hi ha moltes reconfortants excepcions; però, si que hi ha polítics que els agrada, amb més o menys picardia i ocurrència, “enredar”, una paraula més mengívola i menys cantelluda però igualment impròpia, frívola i vergonyant.

Els diagnòstics pessimistes sobre el futur de la democràcia es divideixen en dos grans grups: els que culpabilitzen els polítics que estan com un llum de ganxo i els que donen la culpa als electors de tenir pa a l’ull i massa contemplacions a l’hora d’escollir perquè els treguin les castanyes del foc en un moment donat, a personatges negats per a l’exercici d’una disciplina tan exigent i honorable com la política amb majúscules. Afortunadament, per mantenir la fe i l’esperança en la democràcia, és que en la política s’hi mou suficient gent honesta i competent que no encaixa en el clixé ridícul amb que encapçalo aquesta reflexió; que són persones que no s’han embolicat en política per tenir més influència, ni per aprofitar qualsevol oportunitat d’arrodonir el seu patrimoni personal o de col·locar la parentela en alguna rectoria. Només caldria que els ciutadans, a l`hora d’escollir parlamentaris fessin l’esforç de garbellar bé les opcions i no es deixessin convèncer per la retòrica i l’histrionisme d’uns quants xarlatans.

La política, com a instrument democràtic imperfecte, no té eines ni mitjans per destriar els millors candidats per assumir l’administració de “la cosa pública” en interès del poble, ni per ensinistrar electors infal·libles a l’hora d’escollir representants a les diverses parcel·les de poder, sobretot mentre el sistema electoral que els polítics es resisteixen a reemplaçar com gats panxa enlaire, perquè permeti els candidats presentar-se en llistes obertes, no supeditades a la tirania dels aparells dels partits. I, tanmateix, per configurar unes institucions independents – fent realitat sense tripijocs ni trampes al solitari la separació de poders -, que no només impedeixin sinó que castiguin les pràctiques estúpides dels polítics que estan com un llum de ganxo, els quals a part de perjudicar entre d'altres coses la consolidació de l’estat del benestar i posar banyes al poble que prometeren servir, poden ser tan temeraris i banals com per alimentar crispacions que podreixen la concòrdia.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK. 

dilluns, 7 de juny de 2021

VIURE A LA INTEMPÈRIE MENTAL

Els serveis socials i les oenagés ens alerten que les persones que viuen literalment al carrer, o a la intempèrie tècnica sense tenir un sostre digne i estable, van en augment. Però caldria distingir, sobretot en temps de pandèmies, que hi ha dos tipus d’intempèries igual de dramàtiques: la física i la mental. La física és molt important, però sempre se li pot trobar remei si s’hi posen ganes per solucionar-la, i la veritat és que amb la l’ajuda de la tecnologia i engreixant les frontisses pressupostaries socials s’està intentant, per part dels governs, de posar-li un peu al coll a la intempèrie dels sense sostre o de quins sense falta’ls-hi materialment un sostre viuen a precari des de fa temps; però, tanmateix s’ha d’admetre que no se n’han sortit massa be malgrat els esforços voluntaristes, ja que en la majoria de casos no només no s’ha erradicat el problema sinó que s’és incapaç de dissimular-lo. Tu, jo i l’altre potser estem a casa repanxolats, no passem fred ni calor perquè prement un botó regulem la climatització domèstica, les vaques fan llet i al supermercat hi trobem tot el que necessitem per menjar, i per poc que ens guanyem passablement la vida no hem de patir massa per quedar-nos sense teulada. Físicament, doncs, el perill de viure a la intempèrie el trampegem acceptablement. Ara bé, si per exemple se’ns mort un fill, ens diagnostiquen un mal dolent, perdem la feina després de traspassar la frontera dels cinquanta o se’ns posen okupes al pis de sota i l’angoixa ens escanya i ens desestabilitza perquè ens sentim desvalguts, indefensos o impotents, sentim no tenir a l’abast cap botó màgic que puguem prémer i ens resolgui la tràgica sensació d'envair-nos la intempèrie mental. La intempèrie física està bastant controlada i encarrilada fins on s’arriba, però quan la intempèrie moral que de rebot afecta la salut mental no sabem on aixoplugar-nos perquè aquesta llei d’intempèrie no la tenim resolta ni de lluny.

D'entrada, no hi ha un manual d’instruccions per tibar en cas d’emergències emocionals, ni contra la percepció de manca de sostre moral, ni d'un ferro encara que sigui roent on arrapar-nos en un moment donat. Res de res. Per a no relliscar per la pendent de la depressió, els experts diuen que cal distreure’s “fent coses”: manualitats, viatjar, esport, escoltar o tocar música... Potser sí que buscant consol en la lectura, en la religió o qui sap si en la filosofia serveixi per resguardar les nostres "golfes” mentals de la intempèrie; però és l’únic que tenim. Si ens en passa una de molt grossa, no tenim res més que això. ¿Quina és, doncs, la característica de "les coses" que ens poden fer sentir protegits i no viure desassossegats per la sensació d’intempèrie moral? Mireu, a la meva manera de veure, la característica és molt cabrona: s’ha d’arribar preparat al moment en què hom necessita aferrar-se a quelcom que li ofereixi una escapatòria i resposta immediata per a no sentir-se a la intempèrie.

El problema és que ningú sap quan necessitarà un agafall. Quan hom se sent, parlant amb franquesa, com una pelleringa deixada de la mà de Déu, no es el moment de buscar consol posant musica o llegint un llibre. Llegir o escoltar musica no revifa necessàriament l’estat d’ànim, però sovint hi ajuda a no sentir-se moralment a la intempèrie, però aquests recursos d'autoajuda no s’improvisen. Durant l'aïllament imposat per aquesta inacabable pandèmia, llegir o escoltar musica certament ha contribuït a resistir i a millorar l’estat d’ànim de molta gent. En molts de casos de gent hospitalitzada han estat el salvavides per a no consumir-se en la solitud o en la nostàlgia, amb l’avantatge que ni els llibres ni la musica fan flaire de medicina. Però perquè facin efecte s'hi ha d’haver assajat preventivament molt abans. És una d’aquelles receptes que s’han de tenir sempre a punt per si de cas, i així quan calgui hom sabrà la ració terapèutica de lectura o de música que l'entona. Però no tothom, abans de caure a la intempèrie mental, fa pràctiques per aixecar-se els ànims en un moment donat.

Ara sembla que a la societat comença a preocupar-li la creixent intempèrie mental en què es troben moltes persones, en alguns casos afegida a la intempèrie física. I ara tothom corre cames ajudeu-me per plantar cara a les conseqüències d'emmalaltir mentalment no saben com reaccionar davant el progressiu deteriorament de la qualitat de vida que hauria d’ésser compatible amb el progrés i l'imperi de la globalitat, la qual els polítics no es cansen de prometre sense que mai compleixen la paraula. La frustració que genera aquest incompliment sistemàtic i temerari de tants brindis al sol en assumptes com la sanitat, l’accés a l'habitatge i a una feina digna, la seguretat ciutadana prostituïda i la concòrdia social atemptada a cada cantonada, n’és la causa immediata de la sensació d’intempèrie mental que comença a desbordar les sales d’urgències dels hospitals; i encara que no se’n parli tant, d’acord amb un fastigós protocol de subtilesa hipòcrita, també les estadístiques semi-clandestines de morts per suïcidi entre adolescents.

Vés si aquestes morts la societat podria haver-se-les estalviat si s’hagués parat tanta atenció com a la escandalosa intempèrie física dels sense sostre i dels pelacanyes, a aquella altra intempèrie mental que passa desapercebuda fins que esclata en un brot incontrolable. Com va escriure el poeta Rilke fa més d’un segle, potser els que es lleven la vida “són persones que s’han retirat voluntàriament a la mort per reflexionar sobre la vida”. Els poetes, ja se sap, sovint la toquen més del que sembla. Tot és qüestió de reflexionar-hi. 

diumenge, 6 de juny de 2021

ES INCOMPATIBLE DECLARAR-SE REPUBLICÀ I TENIR UN REI AL COS

L’altre dia, en seu parlamentaria, vàrem escoltar com un antic diputat-senglar, avui devaluat a simple trapasser, en un rampell de petulància i d’abús de confiança marca de la casa, li engaltava al president Aragonés una d’aquelles trapelleries que alguns polítics vomiten quan no pensen dues vegades les paraules: “republicanisme no té res a veure amb progrés”. El diputat Carrizosa un cop esbravat se’n va tornar a escalfar el seu escó, satisfet d’haver complert amb l'obligació auto-imposada de dir-ne una de grossa cada dia, mentre que el republicà president de la Generalitat no li’n feia ni cas de la bajanada. Jo sempre havia som-niat que m’agradaria viure en una societat oberta on cada individu hagués d’assumir, per obligació indelegable, la responsabilitat personal de contribuir a aconseguir que totes les iniciatives ciutadanes fossin racionals, crítiques i obertes precisament al progressisme. I per moltes garbellades que donés a les opcions possibles, pensava que només la democràcia pels seus valors lliberals i socials era la que millor em podia garantir una societat prou oberta perquè m’hi sentís còmode sota una república.

De models possibles més tard vaig aprendre que en podia trobar al llarg de la història un repertori tan pintoresc i assortit, com les etiquetes que portaven penjades, les diverses formes de república per diferenciar-se i marcar paquet entre elles. Si les repassava, m’adonava de seguida que no hi havia cap que pogués considerar-se arquetip, sinó que totes tenien les singularitats i rareses i, per tant, en tenia per triar i remenar, com si es tractés d’un calaix de sastre. ¿Us sonen adjectius com presidencial, parlamentària, popular, burgesa, soviètica, bananera, obrera, agrària, etcètera? Doncs totes defineixen un tipus de república; ara bé, els dos únics requisits que importen a l’hora d’escollir no tenen volta de fulla: o democràtica o autoritària. I davant aquest dilema cal posar-hi els cinc sentits, perquè per molt que els respectius representants fanfarronegin del pedigrí democràtic de la seva, per sortir de dubtes cal sotmetre la criatura a una prova del nou infal·lible i d’allò més elemental: en el marc d'una república autèntica només hi trobareu ciutadans, si s’hi belluguessin súbdits és que algú us vol vendre gat per llebre. Qui sap si aquesta és, precisament, la raó per la qual tantes persones prefereixin més viure sota un règim republicà en comptes de en una monarquia: perquè s’estimen més ser considerats i respectats com a ciutadans, abans que menystinguts com a vassalls.

Això no significa que una monarquia no pugui reciclar-se i fer un canvi d’imatge per esborrar de la cara tota resta de ganyota absolutista, per pur instint de conservació més que per convicció sincera, esclar; com han acabat fent les escadusseres monarquies residuals a la vella Europa. Però no és pas de bon tros el cas d’Espanya, francament, ja que per miopia estratègica dels manefles de la monarquia restaurada després de quaranta anys de dictadura, permeteren que es malbaratés la tradició i la legitimitat dinàstica, en consentir que fos restablerta pel dictador; per tant, no pot comparar-se amb cap de les seves cosines germanes europees per la senzilla raó que, en el moment del trànsit de la dictadura a la democràcia, se’ls va passar per alt o no se li va donar cap importància a un detall de tràmit democràtic: referendar el model d’Estat a les urnes. Greu error que els fetillers d’aquell aquelarre anomenat transició no tinguessin en compte que aquella operació de maquillatge no es podia completar sense un recolzament popular fefaent de la monarquia.

No obstant les dues experiències republicanes espanyoles no conviden a l’entusiasme – durant els 22 mesos que va durar la primera unes províncies declararen la guerra a les altres i durant els cinc anys que va aguantar la segona, es va viure el període més convuls de la nostra història -, molts espanyols avui possiblement es decantarien per fer la prova per tercera vegada, enlloc de viure avergonyits i escumcagats per la monarquia. El quid de la qüestió, però, és si els actuals promotors de la República han après la lliçó de la història, la nostra i la de molts altres indrets del món: que no pot prosperar cap societat republicana mentre el seus dirigents portin un rei al cos. Deixant de banda el fet que en les dues experiències espanyoles anteriors la república va acabar trinxada manu militari – pels generals Martínez-Campos, l’any 1834, i Franco, el l936 -, molta gent no pot oblidar amb recel els republicans que portaven un rei al cos i permeteren que durant els primers anys de rodatge de la segona, es proclamés una llei de defensa de la república que permetia arrestar, confiscar i deportar per simple decisió governamental sense intervenció judicial i una llei d’Ordre Públic aberrant, ambdues inspirades per Alcalà-Zamora i Manuel Azaña, dos exemplars genuïns de republicans, a la meva manera de veure, que mai renegaren del rei que portaven al cos i que li va costar car a la república. Esperem que una tercera versió neixi amb la lliçó ben apresa i que a la tercera sigui la vençuda.

divendres, 4 de juny de 2021

A PROPÓSIT DEL LLIBRE DEL SENYOR PUJOL I D’AQUESTA QÜESTIÓ DEL PERDÓ

Poques setmanes abans del judici que l’espera a l’Audiència Nacional, l’expresident Pujol ha tret a passejar pel país un llibre de memòries indirectes (en forma de llargues converses amb un periodista amic), llibre que no sé ben bé com definir perquè em dona la impressió que malgrat aparenta tenir per objectiu estratègic demanar perdó i reivindicar-se en la seva reputació de persona honrada, també em sembla que amaga en els rebrecs de les seves pàgines certs titubejos mig insinuats, conseqüència suposo d’un manyoc de sentiments contradictoris que ara mateix penso li són difícils d’expressar obertament. El que passa és que guardar-se’ls al pap o el que encara seria pitjor, com una pedra a la faixa, no em fa el pes. Insisteix que els diners d’Andorra eren una deixa, que no es va enriquir i que, de fet, tenia més patrimoni l’any 1975 que no pas quan va deixar de ser president. Ho repeteix una dotzena de vegades: “com rotundament vaig dir al parlament, jo no he estat ni sóc un corrupte ni vaig fer servir en cap cas el meu càrrec per treure’n profit econòmic”. I estic segur que ho pensa així i que n’està convençut de veritat, però em sembla que allò que en el fons li dol del seu particular viacrucis, és que no se’l creguessin i li giressin la cara moltes persones a qui va fer favors i sobretot molts polítics que varen fer carrera al seu perllongat recer de pare pedaç.

A la meva manera de veure, és la meva opinió, si en un moment donat va decidir confessar-se de la seva entremaliadura fiscal andorrana, diguem que en un acte espontani de contrició en el més pur estil cristià, qui sap si no va fer-ho perquè es refiava del perdó i de la comprensió incondicional dels “seus”? Però la ”des-lleialtat” dels que se’n varen distanciar després de la seva "vomitada" provocadora, abans que el gall cantés tres vegades, és el que no ha acabat de pair i li ha fet un racó a la panxa. Precisament, la seva formació sòlidament cristiana suposo que el va encoratjar a confessar “el pecat” esperant, com passava després de confessar-se, demanar perdó i fer propòsit d’esmena, que el sacerdot imposés una penitència de quatre avemaries i un parenostre, pronunciant la fórmula màgica: “ves-te’n en pau que els teus pecats et queden perdonats”. De fet, l’etimologia grega del mot “perdonar” es tradueix literalment per “deixar passar”.

Francament, suposo que l’expresident comptava amb una absolució més o menys immediata; però mai li havia passat pel cap que “els seus” s’afegirien per activa o per passiva a remenar la merda i, el més gros de tot plegat, que deixarien trinxar la “seva obra”. Explícitament no els ha verbalitzat mai, ni crec que ho faci perquè té massa orgull ferit, aquests sentiments de desil·lusió i desengany pel comportament de gent que havia col·laborat des dels temps de “fer país” fins després amb el projecte convergent, alguns dels quals encara continuen remenant la cua per la política, fent veure que no el coneixen de res. Però jo goso especular en aquest sentit, interpretant els seus “gestos” i els seus “silencis” calculats, sense massa por de ficar-me en llibres de cavalleria.

I en quan a aquesta qüestió del perdó, amb caràcter general, donaria xeixa per molts de debats. Hi ha qui vol perdonar i qui no pot. Segons el filòsof Francesc Torralba el perdó és un misteri que no sempre està a mercè de la voluntat de la persona, perquè hi ha ferides intangibles que couen més que les físiques perquè estan gravades en el subconscient. “Les ferides mal curades fan pus – diu - i la infecció acaba en ressentiment. L’única manera de no tornar-se ressentit és perdonant”. Una cosa, però, es perdonar i una altra oblidar. La novel·lista Care Santos li feia explicar aquesta mena de sentiments contradictoris, al meu parer de manera magistral, a un dels seus personatges de ficció: “Amb els anys he après coses del perdó. Hi ha fets terribles que perdones com si res. Perdones perquè ho vols, perquè et cal, perquè l’alternativa és pitjor que el greuge, perquè t’hi va la vida. Perdones sense que t’ho dema-nin, sense saber per què. Fins i tot tu te’n sorprens, quan hi penses. Perdones de debò, amb el cor. No oblides, però gairebé. No oblides, però fas com sí”. Estic segur que respecte al calvari del senyor Pujol – que ell sol es va buscar amb una confessió intempestiva, no ho oblidem – alguns d’aquests sentiments s’hi podrien aplicar a l’ambient enrarit que es va crear al seu entorn.

Tanmateix, de tot el que explica l’expresident en el llibre en qüestió, no m’ha agradat que quan es refereix als presumptes tripijocs i tràfecs per afavorir Convergència, hi tregui ferro al·legant com excusa aquell “i tu més” que tant s’ha criticat en els debats parlamentaris sobre acusacions de corrupció. “Molts partits i polítics europeus, també espanyols – diu el senyor Pujol -, han tingut problemes semblants però en cap no hi ha hagut l’acarnissament que hi ha hagut contra CDC”. Assegura que pot ad-metre que hi pot haver casos que en el seu partit hi hagin hagut actuacions incorrectes i punibles, però creu que amb l’increment de la tensió de les relacions entre Catalunya i Espanya la mobilització política i jurídica contra ell i contra CDC “s’endureix molt i es mobilitzen tota mena d’instàncies, legals o no, que esquitxen tothom". De passada, deixa anar, en un avís per a navegants, que la liquidació de Convergència és podria haver fet de manera més serena i salvant els mobles. Francament, no m’ha agradat que l’expresident disculpi els pecats dels “seus” al·legant que d’aquestes faves se’n couen a tot arreu i en alguns llocs a calderades. El Pujol que jo respectava no s’hauria permès mai aquesta excusa de mal pagador. Esclar que potser tampoc s’hauria deixat convèncer d’esperar que els seus pecats li serien perdonats i oblidats només confessant-se i picant-se el pit, com quan era petit i passava pel confessionari abans de combregar cada primer divendres de mes.

Que passeu bon cap de setmana i fins dilluns, si és que no torno abans perquè mai se sap. 

dijous, 3 de juny de 2021

EL TEMPS VOLA, NO TROBEU?

 ¿Per què hi ha hores que tarden una eternitat a passar i, en canvi, alguns dies i setmanes passen tan de pressa que semblen estalonar-se i entrebancar-se? Com percebem el pas del temps i com altera la nostra comprensió de l’existència és un misteri que ha fascinat els filòsofs de totes les èpoques i cap l’acabat de resoldre del tot. Dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que la qüestió és que els humans disposem d’un bocí de temps tan escàs que les emocions i les circumstàncies els distreuen d’aprofitar-lo bé, i se’ls escola a grapats per l’aigüera de les ximpleries, oblidant que la vida només ens semblarà llarga si l’omplim de contingut. En canvi, per en Plató el temps no era més que una caricatura de l’eternitat, difícil de mesurar i, per tant, de definir. Jo tenia un amic que es va passar malalt pràcticament tota la vida, i un dels darrers dies que el vaig anar a veure, potser adonant-se que vaig mirar-me impacient un parell de vegades el rellotge, em va dir: “Deixa el rellotge en pau, no miris l’hora que és i no tinguis pressa, vés a poc a poc que la vida no s’acaba demà”. Em sembla que la setmana a sobre ja s’havia mort. Jo llavors era jove, però em va quedar clavat el seu consell quasi pòstum: “no veus que és massa curta la vida, per passar-te-la corrent”.

 En Martí Pol, a la seva manera tendra i pragmàtica, també ho escrigué per a la seva estimada Marta: “uns dies passen més lentament que els altres. Són fugacíssims aquells que em vens a veure, els altres mai no s’acaben”. En resum, l’apreciació del transcórrer del temps és tan subjectiva que es fa més llarga o més curta en funció de si les vivències siguin grates o tristes. El Dalai Lama era més categòric traient ferro al pas del temps: “només existeixen dos dies en què el temps no compta, perquè no es pot fer res per aturar-lo: un és l’ahir i l’altre el demà”. Per tant, amics i amigues del blog, avui sempre serà el millor dia per trobar temps per estimar, créixer i viure. No ho deixem per demà. Visquem, doncs, cada dia d’avui com si féssim salat per arribar a demà. És l'esperit del mantra existencialista més ferm: el carpe diem! Preneu-vos el temps necessari per cada cosa, perquè el món no anirà més de pressa ni s’acabarà abans perquè ens posem a córrer o ens asseguem a la vora del camí.

 Moltes persones viuen accelerades i instal·lades en l’obsessió de la immediatesa, en la necessitat de contestar a tot rabent, com si no hi hagués demà. Sembla com si la pressa donés prestigi perquè si s’està "enfeinat, molt enfeinat”, això s’interpreta com que s’és un gran professional, una persona important. Beguí! Anar de bòlit també pot ser sinònim de mala gestió del temps, de desconcentració, d’oblits, de desequilibri personal i en alguns casos desgraciats de que realment no es té temps per atrapar totes les feines que hom necessita per sobreviure. No obstant això, en general no és un bon negoci confiar en algú que no té ni cinc minuts per somriure, per preguntar com te trobes, per fer-la petar una mica encara que només sigui per cortesia... Quan la pressa arriba a convertir-se en un estil de vida, mala peça al teler; tant en la vida particular com amb la professional, però sobretot quan algú es dedica a la política per en teoria servir el poble.

Voler córrer massa i atrapar el temps fent trampa és la causa de la major part dels fracassos; la impaciència és mala consellera quan es persegueix l’èxit. perquè com diu un proverbi xinés, el temps és com la mula, mai recula. Em preocupa quelcom del què m’he adonat durant el confinament: molta gent no sap què fer-ne del temps lliure. Estar desocupat els hi produeix malestar, sensació de pèrdua de temps, fins i tot manca d’autoestima. Per aquest tipus de persones, l’avorriment és una paraula desagradable, buida i sense sentit i per aquesta raó segueixen corrent, encara que ni tan sols sàpiguen cap a on. A la meva manera de veure, per gaudir i aprofitar la vida no cal anar sempre amb la llengua fora com un gos.

dimecres, 2 de juny de 2021

PER PASSAR PÀGINA DE FANTASMES CONVÉ FER NETEJA SENSE MANIES DELS ARMARIS

Repassant l’arxiu de notes que guardo, en previsió de fer-les servir com a recurs per escriure la meva reflexió diària algun dia que estigui espès d’inspiració, n’he seleccionat unes quantes que responen al titular que us he proposat. El primer cas no pot escaure’s de més actualitat: avui una de les editorials més prestigioses de França, la Fayard, presenta una edició crítica del manifest intel·lectual més verinós del segle passat, el “Mein Kamf” de Hitler. Com tots sabeu, aquest llibre defensava el predomini de les “races dominants” (la dels aris) sobre les “races servils” (la dels jueus). L’editorial diu que malgrat els tabús morals que sempre han planat sobre aquest llibre malèfic i la controvèrsia política sobre el perill de fer apologia d’una ideologia que va portar Europa a la catàstrofe, ha decidit oferir-lo al públic “per un sentit de responsabilitat”. No serà precisament una edició de butxaca ni barata: té prop de mil pàgines, pesa quatre quilos i costarà cent euros i escaig. Però l’editorial no busca fer-hi beneficis sinó que assegura que la seva iniciativa obeeix a un compromís ètic de desconstruir la bíblia feixista contextualitzant el seu missatge tòxic. En una Europa on el nazisme s’està infiltrant perillosament en la societat fa molta falta, francament, “fer net” per higiene mental de les noves generacions. Si les vendes donen guanys, aquests es destinaran a la fundació Auschwitz-Birkenau, que gestiona l’antic camp d’extermini polonès, perquè a pesar que alguns neguin la seva existència no se'ns oblidi.

Sense sortir de França, el seu president Macron la setmana passada va admetre durant una visita oficial a Ruanda, un dels països d’economia més pròspera a l’Àfrica, la responsabilitat històrica del seu país en silenciar com molts d’altres, el genocidi del 70% de la població tutsi l’any 1994. I que aquest acte de desgravi té per objecte perquè ha d’aflorar la veritat sense censures, en un esforç de memòria i reconciliació; llàstima que afegeixi després d'aquesta declaració de conveniència que “no hi ha d’haver penediments ni excuses i menys encara autoflagelació”. Tanmateix, diu que aplicarà aquesta filosofia de tancar ferides a la delicada qüestió algeriana i al no gaire transparent passat colonial francès en general. Posats a fer, també s’ha referit el president francès a l’expansionisme militar a Europa de l’imperi napoleònic. Però, no farà net de tots els esquelets que els francesos amaguen als armaris només amb bones paraules; justament ara la nombrosa comunitat jueva francesa ha desempolsegat de la memòria històrica el cèlebre cas Dreyfuss i la persecució dels jueus durant l’ocupació alemanya consentida pel règim de Vichy. Diumenge passat, just el mateix dia en que milers de persones es manifestaven a París i en altres ciutats com Marsella, Bordeus o Estrasburg per protestar per l’assassinat fa quatre anys de la metgessa jueva Sarah Halimi, el govern es proposa aprovar un projecte de llei perquè en el futur sigui impossible que un assassí, com el que va matar aquesta sexagenària jueva, quedi eximit de responsabilitat penal pel fet d'agredir estant “col·locat”. Macron, en fer dissabte als seus armaris, ha dit: “la droga no pot atenuar la responsabilitat per cometre un homicidi”. A la meva manera de veure, està molt bé tot plegat, però no s’ha de perdre de vista que totes aquestes diguem-ne “rectificacions” no són tan espontànies i desinteressades com sembla, i que en el cas de la metgessa jueva el govern ha anat a re-molc dels esdeveniments i protestes al carrer, com sol passar en molts altres indrets del món quan és mou alguna cosa en el sentit de "fer net".

Per exemple, els nadius americans, els indis per entendre'ns, demanen al govern retirar les 20 medalles al Setè de Cavalleria per la matança de centenars de membres desarmats de la nació Sioux, entre ells moltes criatures, a la batalla de Wounded Knee, una reserva on l’exercit dels Estats Units fins i tot va perseguir els indis que fugien per cames de la massacre. El govern americà de l’època va decidir retre homenatge al Setè de Cavalleria, seleccionant a l’atzar dues desenes dels soldats que van tenir un paper destacat en aquell vessament de sang, enaltint-los enlloc de castigar-los pel seu acarnissament. Tingueu en compte que el lliurament de cada medalla anava acompanyada de frases recordant en cada cas: “una conducta galant en batalla”, “un comportament excel·lent” o “una demostració distingida de valentia”. Quanta roba que queda per rentar en aquest món de mones, per tant poc sabó!

A més a més, encara que de tant en tant a alguns governants - repeteixo que sempre a remolc de les circumstàncies (interessos comercials o pressions populars), la majoria de les vegades i poques degut a remordiments de consciència -, es calcula que queden armaris plens d’esquelets que ningú té pressa per enterrar en pau. El món ja s’ha acostumat a dormir entre fantasmes, i a “fer net” disfressant la roba bruta en un exercici fastigós de “fer-se trampes al solitari”, explicant de la missa la meitat. Per exemple, l’escandalós conflicte racial als EUA. Des de l’assassinat del negre George Floyd estrangulat sota el genoll d’un policia blanc, de quina mort la setmana passada es va complir el primer aniversari, 225 negres més han mort abatuts per uniformats blancs. No hi ha dubte que el cas Floyd va causar una sacsejada en la consciència col·lectiva i les manifestacions es van propagar pels Estats Units, traspassant les fronteres. El moviment, i crit, Black Lives Matter (les vides negres importen) va assolir reconeixement mundial. Però ara, amb dos centenars més de morts, no es belluga ni una fulla i la reforma racial va per llarg.

Queden molts de fantasmes, doncs, per fer desaparèixer dels malsons de molta gent arreu del món, cadascú se’n recorda dels de casa, i poca voluntat de fer net. Avui esperem que la reedició del “Mein Kamp”, a París, enlloc d’assestar un cop de destral al feixisme desmuntant totes les seves fal·làcies ideològiques no serveixi per posar-lo de moda entre aquesta immensa generació perduda, desorientada i maltractada per la globalització i la pandèmia. Queda molt de camí per córrer abans de fer net, però només escurçarem distàncies si cadascú, individualment, comença a procurar que a casa seva es “faci net” dels fantasmes que el toquen de més a prop. 

dimarts, 1 de juny de 2021

APA! A FER EMPRENYAR ELS VEÏNS POSANT RENTADORES A MITJA NIT

 És impressionant la quantitat de canvis de rutina que se’ns imposen de tant en tant, “des de dalt” siguin quins siguin els de dalt; en teoria, sempre per a la nostra comoditat i per anar a millor, malgrat en realitat ens compliquen l’existència. Sobretot si ens agrada la comoditat de la marmota, és a dir: fent sempre les mateixes coses i de la mateixa manera. I encara que els canvis sovin ens els venen com un pas endavant, per esdevenir més eficients, moderns, europeus, productius i jo què sé quantes coses més; en general la por als canvis ens frena la il·lusió i no canviem si no és que ens obliguen a canviar per la força. Tanmateix, confesso que a vegades quan hem canviat reconeixem com en vàrem ser de babaus per a no haver-nos decidir abans. Però són excepcions.

Vaja, que és un vertader joc dels disbarats el que suposa sovint adaptar-se a canvis forçosos i tan poc entenedors, com el que per exemple ens plantifica avui el govern, per la regla de tres dels fets consumats, amb tot aquest merder de la nova tarifa elèctrica que ha entrat en vigor fa unes hores. Qui sap si per anar-nos-hi posant fulles, ens anirà bé de reflexionar mansois i ressignats en l’intríngulis de la teoria de l’evolució de les especies de Darwin, especialment en allò que diu el bon home sobre que la espècie més resistent no és la més musculada, sinó la que millor sap adaptar-se als canvis. Doncs, vet-aquí que des d’avui podreu posar en pràctica la vostra capacitat d’arranjament a una "nova normalitat": si volem que el rebut de la llum no ens costi un ull de la cara haurem d’avenir-nos a tirar de beta de l' electricitat només durant el torn de nit i els dies no laborables.

El que més em fa petar de riure d’aquesta situació, és que les companyies elèctriques – la quinta essència de l’oligarquia militant que manipula el planeta -, ens vulguin fer creure que tota aquesta moguda per canviar la fórmula de càlcul de la tarifa de consum, s’ha fet expressament per abaratir-nos la factura de la llum als pobres súbdits depenents del seu subministre. Però encara m’indigna més i quasi em fa plorar d'impotència que el govern faci la gara-gara a les companyies, assegurant que no n'hi ha per tant, ja que almenys a un terç dels consumidors “la factura de la llum podrà resultar-los més barata a partir de juny, sempre que s'amollin a modificar els seus hàbits domèstics més habituals fins ara”. Alça Manela! I com se la tenen de guanyar aquesta rebaixa tan esplèndida? Doncs és molt senzill, contesten els encarregats del màrqueting de l’operació tarifària: només cal que des de les deu del mati a les dues del migdia i entre les sis de la tarda i les deu de la nit ens n’estiguin tant com puguin d’endollar cap electrodomèstic a la xarxa. En aquesta franja horària el quilovat es veu que s’enfilarà pels núvols, com podreu comprovar cada mati consultant la seva cotització, perquè a partir d’avui encendre la llum serà una aventura com jugar a la borsa.

En qualsevol cas, els “programadors” de la nostra nova normalitat domèstica han tingut la consideració que a l’hora dels principals àpats – esmorzar, dinar i sopar (si el féu d’hora) - disposem d’un marge suficient de temps per escalfar-nos la manduca a un cost una mica més enraonat. I si volem estalviar, se'ns aconsella que tibem l’electricitat preferentment des de mitjanit a les vuit del matí i tots els dissabtes, diumenges i festes de guardar. No tindrem l’energia gratis, però ens faran un descompte no quantificat, que sempre ens pot servir per estovar els disgustos que tindrem quan els veïns protestin perquè engeguem rentadores i renta-vaixelles a les hores petites. Per tant, qui no es conformi amb aquesta nova normalitat tarifària serà perquè és un rebec de naixement o porta empeltada a la massa de la sang una arrel revolucionaria o anarquista. I si viu a Catalunya, potser una de sediciós separatista dels nassos. Tant bé que ens ho fan anar les “molt benèfiques” companyies elèctriques, i nosaltres tan desagraïts que som!

Mireu si en són de primmirades i altruistes aquestes empreses, que perquè no ens posem pedres al fetge descobrint les martingales que ens camuflen en el rebut de la llum, ens el deixaran fet un trenca-closques com fins ara, o potser un nyap pitjor, fidels al seu tarannà de trilers vocacionals i compulsius, però il·lustrats. A la meva manera de veure, doncs, perquè la innovació sigui complerta i una mica més divertida podrien instituir un premi per aquells consumidors que siguin capaços de desxifrar el galimaties del rebut de la llum, desglossant del cost estricte de l’energia el repertori d’impostos, taxes, comissions i recàrrecs encalafornats en la maleïda fórmula tarifaria. No sé si gaires mortals serien capaços de trobar-hi el desllorigador motivats per un incentiu, però em consta que alguns que gairebé ho havien aconseguit en el passat, no ens ho pogueren explicar perquè de l’esforç mental varen quedar baldats o directament se n'anaren a criar malves.