ADOLESCENTS DE COMPORTAMENT EXEMPLAR CONTAMINATS DE COVID

Centenars d'estudiants de tot l'estat espanyol estan infectats per Covid després de diversos viatges de final de curs. Tots els contagis són per la variant britànica i es van produir entre el 12 i el 18 de juny. Les autoritats creuen que la majoria de contagis van tenir lloc al mateix ferri en què viatjaven els estudiants cap a Mallorca. A banda, segons el Servei d'Epidemiologia de les Balears, molts dels joves que van coincidir a les illes van participar en diversos esdeveniments multitudinaris sense respectar les recomanacions de prevenció. El superbrot afecta a adolescents de sis comunitats autònomes, alguns dels quals ja han retornat a casa. De fet, el cens definitiu d’afectats no es coneix i potser no se sabrà mai amb certesa, perquè com que els símptomes en general són lleus, vés a saber quants contagiats es fan el longuis a l’hora de fer-se proves i mentre el contagi no vagi a més, se n’esquitllen com poden malgrat són un perill potencial d'escampar la merda, si no fan quarantena i vigilen els contactes. Les autoritats polítiques encara que fan “coses”, la veritat és que no saben pas quines “coses” han de fer per gestionar la crisi sense trepitjar ulls de poll. Mentrestant, la comunitat sanitària els hi retreu, amb més o menys ressentiment i vehemència, que ells “ja havien avisat” dels riscos d’anar massa de pressa en la desescalada, perquè el virus segueix circulant, i no s’ha arribat ni de bon tros a la immunitat de ramat i amb la mobilitat fora de control efectiu, la població està exposada a variants epidèmiques més contagioses. En certa manera, doncs, és un “déjà vu” del que vam viure la passada tardor, després de l’eufòria de l’estiu.

El que crida més l’atenció mediàtica, però, i que desborda la informació estricta d’uns fets puntuals a vessants més cridaneres i espectaculars, són les escandaloses imatges que es difonen, recreant-s’hi en amanir-les amb un bon raig de demagògia i d’hipèrbole sensacionalista, mostrant per exemple les protestes del col·lectiu d’estudiants atrapats en un hotel balear destinat exclusivament a passar la quarantena a tots els que han donat positiu del virus i als seus contactes declarats, per tal d’evitar-ne més. Algunes d’aquestes escridassades des dels balcons cada vegada que hi ha càmeres disposades a filmar, s’han convertit en un espectacle desguitarrat que alguns dels mitjans que justifiquen la seva existència, més per viure de l’escàndol que de la informació responsable, saben aprofitar amb escreix la xerinola per sucar-hi pa a dojo, posant èmfasi per consum de la seva parròquia en acusacions tan forassenyades com que aquells adolescents estan segrestats o retinguts contra la seva voluntat, més que no pas analitzant amb objectivitat les causes de tot aquest desgavell, repartint les culpes equitativament i proporcional, tocant de peus a terra amb sentit comú, a cadascun dels actors participants en aquesta tragèdia: organitzadors de les festes de fi de curs, titulars dels locals d’oci i, sobretot, els propis adolescents que s’han aprofitat de la relaxació precipitada de les mesures de prevenció per esbravar-se fins a extrems que, si molts d’ells poguessin visualitzar les escenes de disbauxa en que varen participar, de ben segur vomitarien veient com s’havien comportat en plena eufòria i descontrol.

Els que abans dels estralls de la pandèmia hem tingut la desgràcia de viure més o menys a prop de discoteques o locals tutti quanti, dedicats a omplir l’oci nocturn amb ofertes hiperventilades, hem pogut observar des del balcó de casa mateix a quarts de sis de la matinada o una mica abans escenes denigrants de joves que no estaven en condicions de caminar drets, sovint ajudats pels seus companys a arribar fins al cotxe, però d’altres vegades rebutjant l’ajuda de la colla, buscant brega o deixant-se anar pixant sense vergonya enmig del carrer, o aprofitant l’empara de la paret per vomitar. Escenes que quan les protagonitzaven jovenetes encara feien més pena. Per tant, tots sabem el pa que s’hi dona en aquest anomenat món de l’oci nocturn, malgrat preferim mirar cap a una altra banda abans d'agafar el toro per les banyes i resignant-nos amb l’excusa de mal pagador que aquí no som diferents i el que passa al costat de casa és idèntic al que passa a l’altra racó de món. I com que mal de molts consol de tontos, la societat en general i en particular qui hauria de posar ordre, prefereixen la permissivitat que no porta maldecaps a la repressió que acaba amb conflicte. I com que l’establishment vinculat al negoci de l’oci nocturn no vol ni sentir a parlar d’escrúpols morals ni d’altres pamplines, no ens ha d’estranyar gens ni mica que en aixecar-se la veda obligada per la pandèmia i obrir-se les portes dels establiments d’oci nocturn, malgrat fos amb certes normes, a l'hora de la veritat tant els amos dels establiments com la seva clientela hagin recuperat exactament el mateix model i costums d'abans; entre d’altres raons de pes perquè els responsables no saben fer-ho diferent i la clientela adolescent no vol ni sentir a parlar de que li diguin com s’ha de comportar, ara que segons ells se'ls hi ha restituït “la llibertat”.

Però el que em deixa més parat, encara que no puc pas dir que em sorprengui del tot, és veure aquestes pares i sobretot mares, que quan els mitjans sensacionalistes els hi posen una “carxofa” davant la boca i una càmera de televisió espera per immortalitzar les seves "bertranades", acusen de dictatorials les autoritats que han decidit el confinament dels seus fills per estrictes motius sanitaris, i se’n van al jutjat a reclamar el habeas corpus i posar querelles a dojo, mentre repeteixen a tort i a dret que el comportament anti covid dels seus “cadells” va ser sempre exemplar, sense que en tinguin ni puta idea. Són la mateixa classe de progenitors que escridassen i fan la vida impossible als docents que s’atreveixen a castigar la indisciplina i mala conducta a l'escola dels seus plançons exemplars o dels que en competicions esportives infantils, sobretot en futbol, posen l’àrbitre a parir quan pita una falta al seu fillet. Potser aquest episodi de contaminació massiva d’adolescents ens hauria de fer reflexionar que uns i altres no fem les coses prou bé. Començant per admetre que si aquests adolescents són prou grans per prendre decisions temeràries quan “van de festa”, potser que se’ls hi digui d’una vegada que han d’aprendre a entomar les conseqüències. 

PARAULES DE DOBLE SENTIT

Quan les paraules són més que paraules? De vegades es pot caure en l’error de considerar que les paraules al cap i a la fi no són més que paraules, que es diuen en un moment determinat i després passen a ser “allò que el vent s’endugué”. Encara que el cervell humà no es distingeix massa dels primats, és la capacitat del llenguatge l’element més distintiu i el que més ens permet sobresortir en el regne animal. A la meva manera de veure, en aquesta vida si realment hi ha una cosa important és l’ús que es fa del llenguatge i, més concretament, de les paraules. Per sort, la nostra llengua té una gran riquesa de vocabulari i es poden fer servir les paraules per fer riure o ridiculitzar els altres, trobant el punt d’ironia just per a no caure en l’insult, la vulgaritat, les paraules grolleres i arribar a ser d’allò més barroers. Les paraules tenen el sentit que tenen i es poden estirar tant com és vulgui. En el món de la política, per exemple, tots els actors juguen amb les paraules per aconseguir els seus objectius i atraure la majoria, perquè saben que se segueix més a qui pensa com nosaltres; per tant els polítics són conscients que allò que compta es utilitzar les paraules que la gent vol sentir.

Un cop m’he ficat en aquest jardí de les paraules amb doble sentit, no em puc estar de manllevar a l’humorista Valentí Castanys que, emparant la seva identitat sota el pseudònim d’Eufemio Rodriguez, va publicat l’any 1935 al “Papitu” una glosa de les paraules amb doble sentit, que jo no podria pas millorar. Us reprodueixo, doncs, literalment el text sense que serveixi de precedent, i espero que en gaudiu com jo ho vaig fer el dia que m’hi vaig ensopegar:

“... La “figa”, una fruita saborosa que es fon a la boca, es perillosíssim esmentar-la en una conversa seri-osa. La “patata”, un tubèrcul que fins es recomanat a les persones diabètiques i que estan a règim, ha de ser eliminada si hom vol emprar un lèxic decent. La “sardina”, un peix substanciós que es conserva molt de temps fresca i és una menja popular i barata, en boca de segons quina persona, pren proporcions alarmants i no es pot ni esmentar. Els “ous”, un aliment vigorós especialment els de dos rovells, són considerats una expressió contundent i no és possible ni tocar-los. El mateix succeeix amb els “cordons”, objecte inofensiu, imprescindible en unes sabates. I no parlem del “tortell”, de noble tradició catalana, menja predilecta i diumengera de molts matrimonis, puix anomenar-lo es considera al·lusiu a la cara posterior del seure (el cul). I les cardadores de la llana es veuen obligades a no referir-se al seu noble ofici i abstenir-se de dir que es guanyen la vida “cardant”. I els tintorers han d'anar en compte en identificar-se com del "ram de l'aigua". El “nap”, inofensiu aliment predilecte del bestiar, no és possible al·ludir-lo davant de senyores, puix aquestes tot seguit us dirigeixen l’esguard més avall de la cadena del rellotge (en aquella època els homes solien portar el rellotge penjant d’una cadena i en una butxaca de l’armilla). I el “musclo”? Volen res més popular que aquest marisc? Però no intenteu acostar-vos a una peixatera i demanar-li un musclo. I amb tots aquests dobles sentits no es pot parlar de “clavar un clau”, de “pelar” una fruita, de “donar pel sac” ningú, “d’anar a la fonda” ni de “pitjar una estiba”. I dos veïns que es vegin des de les galeries respectives no poden dir que “es donen pel darrera”. I un home que acaba de cloure una carta ha d’anar en compte a dir que l’ha “llepada”. Un pagès que tingui una bona collita de pebrots bonics i lluents, ha d’anar en compte de dir que té “els pebrots plens”. I el mot “tomà-quet”, dirigit a una dona, pren proporcions esgarrifoses. I quan unes criatures senten cantar la “cigala” i pregunten al seu pare quin és aquell animal que canta, el pare els hi respon que és un grill. I no cal es-mentar ni les “cigales petites”, ni el “conill”, ni el “pardal”, ni “l’eriçó”. I un pianista no pot fer una exhi-bició dels seus “bemolls”.... Tot plegat esdevé insuportable. A més d’anar amb peus de plom, ens veiem obligats a parlar encongits, sempre temorosos que allò que diem sigui entomat com una obscenitat. Per això cal que tots els lectors que siguin pares de família, d’ara endavant es dediquin a predicar als seus fills i a demostrar-los que una figa és una figa, i una sardina és una sardina i que altres coses ja tenen els seus noms corresponents. I és precís demostrar-los la diferència que hi ha entre una patata autèntica i una de calumniada. Si ho fan així, d’aquí uns quants anys, la propera generació podrà expressar-se amb un cert desembaràs; del contrari, amb uns quants mots de doble sentit que s’afegeixin al nostre lèxic, es veuran obligats a parlar per senyes. Procurant no “fer botifarra”.

És evident que si en Castanys fos aquí es quedaria parat de veure com cada vegada a les paraules se les busca més doble i fins i tot tiple sentit. I que de la mateixa manera que amb bones paraules es pot robar el cor a algú per sempre, no és menys cert que també amb paraules cruels i falses es pot arribar a fer molt de mal. Moltes vegades ens escudem sota el pretext que som persones sinceres i que ens agrada parlar clar perquè vivim en un país democràtic. Però, compte!; la sinceritat i la claredat son perfectes a l’hora de parlar, el que passa és que el problema sovint són les paraules que fem servir i el to com les expressem. Crec, encara que pugi semblar carca, que la barroeria en el llenguatge és un gran error, perquè totes les persones es mereixen un mínim de consideració i per damunt del dret a expressar-nos lliurement està el dret de totes les persones a ser tractades amb respecte.

Precisament, ara que s’està en capella d’asseure’s a una mesa de diàleg per reconduir les tensions polítiques entre Catalunya i Espanya, convindria acceptar que a vegades l’ambigüitat calculada és imprescindible en política per avançar. Per exemple, “autodeterminació” pot ser vista com una paraula amb la qual molta gent no s’hi senti a gust i que, en canvi, “dret a decidir” sigui més mengívola. Hi ha paraules amb connotacions positives i negatives; l’estratègia consisteix en adaptar-les en l’espai ideològic adequat. Cal recordar que cada vegada més “pensem en imatges”, per tant qui s’esforci en fer servir les paraules més visuals possibles tindrà molt de guanyat per convertir-se en un líder de masses, creant el “marc simbòlic” adient per atreure-les com mosques. 

PER UNA MORREJADA DE MÉS UN MINISTRE DIMITEIX A EUROPA

Però a casa nostra ningú plega ni amb aigua calenta. El ministre de sanitat britànic ha fet un pas al costat de la política després que l’enxampessin morrejant-se amb una assessora del seu equip. No sé si va pesar més en la decisió de fer mutis el fet que se sàpigues que posava banyes a la seva llegítima amb una espècie de becària, o que s’haguessin passat pel forro un dels rigorosos protocols per protegir-se del covid (mantenir la distància de seguretat entre persones), recomanacions amb les quals el seu ministeri com un corcó fastiguejava i reprimia la ciutadania. Suposo que en aquelles contrades a qui predica allò que no practica, passa per l’adreçador sense massa camàndules, sigui voluntàriament o si us plau per força. En descobrir-se la patinada de la morrejada de cine, el ministre no va tenir cap dubte sobre què li tocava fer. I ningú es va sorprendre de que ho fes, perquè en un país democràtic això és el que toca de fer quan s’ha pixat fora de test. I no cal que se sigui culpable de posar les mans a la caixa, deixar-se “estimar” a canvi de favors o participar en alguna conxorxa bruta. Ni hi ha prou amb tenir una relliscada moral, haver inflat un currículum o dir mentides - tant si val! -, perquè qui ocupa un càrrec públic faci mutis pel fòrum. Només la darrera dècada en trobaríem dotzenes de casos de polítics que han fet honor a l'esperit democràtic fent-se l’haraquiri per dignitat.

Però aquí i a algunes altres democràcies sui generis, els gestos de dignitat no solen ser freqüents ni figuren als llibres d'estil. Ja ve de lluny aquesta vella costum de “sostenella y no enmendalla”. El repertori de fets escandalosos que no arrosseguen dimissions voluntàries o destitucions exemplars, o que àdhuc ni posen en marxa alguna investigació interna, seria interminable. Ara mateix se m’acudeixen les trapelleries que confessa per despit l’expolicia Villarejo, esquitxant amb pèls i senyals polítics i personatges rellevants. Per molt poca vergonya que sigui aquest alt càrrec de les clavegueres de l’Estat, no totes les revelacions que fa deuen ésser mentida, dic jo. Per tant, ¿per què mai s’ha estirat el fil per desllorigar qui donava les ordres concretes per calumniar persones que feien nosa a segons quins interessos? Per exemple, ara se m’acut que segons una de les darreres engegades de ventilador, en Villarejo ha dit que, per encàrrec, va idear un pla per involucrar el major Trapero en un afer de tràfic de drogues. Per encàrrec de qui, pregunto? Suposo que qui donava les ordres al comissari no era un palangana qualsevol i que potser escardant bé la porqueria qui sap si no s’arribaria a tocar un peu de ministre.

Aquests dies estic descabdellant la troca a l’entorn de les informacions que m’arriben, des de totes bandes, sobre acusacions molt greus de nepotisme que esquitxen un organisme tan formal i neutral, en teoria, com hauria de ser en un país de democràcia consolidada un Tribunal de Comptes. Jo sóc d’aquella generació que no se n’anava a dormir fins aque al passar les comptes domèstiques o de la botigueta dos i dos sumessin quatre i la caixa quadrés fins al darrer cèntim. Si no era així ens posàvem nerviosos perquè sempre ens havien ensenyat, a casa i a l’escola, que els comptes han de ser clars i que amb els números no s’hi pot jugar perquè els nyaps i els tripijocs sempre acaben descobrint-se; per aquesta raó, l’ofici de comptable sempre m’ha fet un gran efecte. Oimés quan les seves actuacions van revestides amb la solemnitat de la magistratura. D’aquí bé que, en les circumstàncies tan delicades que s’estan vivint (avui s’acaba el termini que va donar el Tribunal perquè els líders independentistes paguin una fiança de més de quatre milions per haver organitzat l’1-O), ¿no hi ha ningú amb prou autoritat que netegi de porqueria la façana del Tribunal de Comptes, ja que per la importància que en una democràcia que té semblant organisme, hauria d'estar immaculada?

Me la replantifa que un dels seus consellers sigui el germà gran de l’Aznar; si se l’ha guanyat i es competent en la seva feina és irrellevant quina sigui la seva parentela. El que em preocupa és que siguin veritat totes les altres llufes que se li pengen al Tribunal. Segons recents informacions periodístiques, és un dels organismes de l’administració de l’Estat on es cobren els sous més alts, té un pressupost de 60 milions d’euros, està format per 12 consellers elegits a dit pels polítics quina bona administració de la caixa pú-blica han de controlar, de manera que ja no anem bé preservant la seva independència política si set consellers deuen la menjadora al PP i cinc al PSOE. El sous d’aquests consellers és de 122.168 euros anuals, repartits en 14 pagues, que és un bon sou, llamp me mau! L’organisme manté a més a més 700 funcionaris i, segons recerques periodístiques que ningú ha desmentit ni matisat, més d’un centenar d’aquests servidors públics són família entre ells. Als perdiguers de la Fiscalia, tant diligents segons per què, ¿no els interessa investigar si les acusacions de nepotisme son versemblants o si amaguen alguna irregularitat en la contractació? El problema de les democràcies, que si no es resolt de bon principi les acaba corcant inevitablement, consisteix en no respondre aquesta simple pregunta: qui controlarà el controlador? Vet-aquí la mare dels ous de qualsevol sistema de govern, revesteixi la forma política que sigui, i que l’imperi romà va convertir en principi: la dona del Cesar a més d’ésser honrada, ho ha de semblar. Per aquesta raó ha dimitit el ministre britànic que incomplia les seves pròpies normes, encara que fos “cremat” per la passió. O aquells altres polítics europeus que, simplement per la sospita d’haver plagiat una tesina de fi de carrera o fardar de coneixements impropis (màsters fantasma), es retiren. Vés que no siguin detalls com aquests els que compten per distingir entre democràcies eixerides i les que en prou feines arrosseguen els peus arran de terra 

JA ET CONEC HERBETA QUE ET DIUS MARDUIX

L’Aznar, amb el seu posat característic de set jutges emprenyats, ho ha deixat clar a empresaris rebecs i bisbes esgarriats (es veu que tant se li’n fot de “topar” amb l’església): “el que han dit sobre els indults alguns empresaris i l’anomenada Conferència Episcopal Tarraconense és per apuntar-ho i no oblidar-ho”. O sigui, que els hi ha vingut a dir que s’ha quedat amb el seu “careto” i que un dia o altre els hi passarà factura. ¿I què és el què no s’ha d’oblidar segons el fetiller de la dreta espanyola més cavernícola? Doncs que els empresaris i el bisbes hagin trobat assenyat apostar per la concòrdia, i que pensin que perdonar la resta de la pena dels presos polítics és una bona manera de posar la primera pedra per refer el camí de l’entesa, encara que sigui sota mínims però suficient per endreçar la destral. D’ençà que la possibilitat d’indultar els presos polítics va materialitzar-se, totes les mòmies polítiques i mediàtiques dels país varen sortir de les seves cavernes o de les papereres de la història on se’ls havia escombrat, per proclamar amb veu de xantre desafinat la seva disconformitat més abrusada a fer les paus amb els separatistes de merda i amb els amics dels terroristes.

I de mòmies d’aquesta mena tots els partits, mitjans de comunicació i més d’un organisme oficial en van ben servits, tant si es mira a la dreta com a l’esquerra. La ideologia, entre les mòmies, té escassa importància perquè totes acaben coincidint en els mateixos tics comuns: l’odi, la venjança i la dèria de fer purgar íntegres les penitències imposades pels jutges als que no són de la seva corda, naturalment. Perquè això sí que ho tenen clar uns i altres: per “indultar” (perdonar) els pecats dels seus si que no estalvien indulgències ni butlles. I bona mostra d’aquesta tolerància tan generosa com insana ens la dona el propi matrimoni Aznar: la Botella, com alcaldessa de Madrid, va “regalar” (a preu de saldo i sense que hi tingués cap dret), a fons voltor la propietat de 1.860 vivendes socials. I aquesta alcaldada com a mínim poc ètica, el Tribunal Suprem la va emparar donant la raó al Tribunal de Comptes (el mateix organisme neutral “de boquilla” que pretén amb tota la barra del món arruïnar literalment uns honorables ciutadans catalans, sense misericòrdia), en no admetre a tràmit la denuncia d’una regidora socialista, que en la seva condició de veïna de Madrid, volia que aquells en teoria “homes justos” examinessin amb lupa i rigorositat comptable una operació immobiliària de dubtosa moralitat.

I en quan a Josemari, és d’una evidència “impepinable” que va mentir sobre les presumptes armes químiques de Saddam Husein, arrossegant contra el parer de l'opinió pública soldats espanyols a una guerra inútil, que va costar un ronyó en diners i en vides, només per guanyar-se un lloc preferent a la foto de la cimera de la vergonya, a les Açores, i de que li permetessin plantar les potes sobre la tauleta de la sala d’estar del president Busch al seu ranxo de Texas (un cop se’n va anar, la tauleta diuen que la van desinfectar). Marit i muller, doncs, ens la varen fotre molt grossa als ciutadans, però sense que ells n’hagin patit cap conseqüència, ni política ni penal; al contrari, viuen a cos de rei dels rèdits de les seves martingales polítiques. Abans de tenir temps de ser jutjats i condemnats, ja varen rebre l’absolució de tots els seus pecats polítics (sense ni necessitat de picar-se el pit en senyal de penediment, que sapiguem), i es varen beneficiar d’una amnistia implícita en el silenci còmplice d’una fiscalia que feia una becaina.

A la meva manera de veure, ja em dispensareu que sigui malpensat, tot plegat només té una explicació possible: que hi ha pecats i pecadors de primera i de segona. I que no es pot comparar un ciutadà honrat i honest amb les seves idees que maldi democràticament per la independència del seu país, amb qui aprofitant-se de tenir la paella pel mànec estafi els ciutadans tant pel que fa a llurs patrimonis, com en quant a sentiments i drets. L’Aznar i a tots els seus escolans d’amén, segur que no varen voler aprendre mai aquell capítol de la Ètica on s’explicava que per molt que manis no pots maquinar com retallar drets naturals i inviolables als ciutadans. Per tant, que els Aznar i tots els seus clons hiperventilats i desguitarrats s’ho facin mirar, inclosos els seus fills putatius avui arrenglerats sota el segell de Vox com a reserva espiritual de la ortodòxia de la “dretona” històrica espanyola, seguint una estratègia política dissenyada per l’il·lustre fetiller que va començar aquest singular aquelarre en contra de Catalunya, el ressentit i rancorós Vidal-Quadras. I si algun frare pren candela i es dona per ofès, que no s’estripi les vestidures. La història ni es discuteix ni es debat al safareig de cap tertúlia, perquè la història només s’escriu amb fets objectius i verificats per quatre ulls. I per sort de la civilització, des de mig segle XX aquí i a tot arreu del món les hemeroteques ens garanteixen veritats netes de pols i de palla. Les hemeroteques ajuden a no pervertir ni prostituir la memòria dels pobles. Diguin el que diguin herbetes com l’Aznar, que de tres hores lluny se’ls hi nota la fortor del marduix. 

LES APARENCES ENGANYEN

Haureu sentit dir infinitat de vegades que les aparences enganyen, i que no s’ha de caure en el parany d’agafar el rave per les fulles. Doncs, vet-aquí que aquesta mala costum està molt més arrelada del que seria convenient perquè a la nostra societat anéssim una mica més desvagats i tranquils per la vida, no amoïnant-nos cada dos per tres en quedar defraudats perquè allò que “ens semblava” d’una persona, o inclús d’una institució, per les pretensions i propaganda amb que s’envoltaven, a l’hora de la veritat la realitat i l’aparença s’assemblaven igual que un ou amb una castanya. Tanmateix, el que ens confon o ens enganya no és sempre que les coses i les persones siguin quelcom diferents del que ens semblaven, sinó que ens fa errar la nostra desimboltura natural i la facilitat per fer suposicions respecte de persones i de coses que gairebé no coneixem, refiant-nos de la primera llambregada o d’un particular i subjectiu punt de vista, pensant que ja en tenim prou inclús per gosar busca’ls-hi brusques a l’ull, sense preocupar-nos, poc ni molt, de les bigues que hi portem als nostres i que sovint no ens deixen veure ni tres dalt d’un burro. Per cert, un pecat de supèrbia que ja denunciaren els evangelistes quan feren el panegíric del Crist.

 I és que les persones tenim una extraordinària tendència per arribar a establir allò que anomenem “deduccions lògiques”, malgrat el nostre punt de vista pequi més de lleuger i subtil que no pas de lògic i fonamentat. Podria citar molts de casos que demostren l’exposat error que resulta de jutjar les persones, les coses i les institucions, únicament per llur aparença; però, ara mateix en tinc un de recent, que acabo de llegir als “papers”. Vet-aquí que a Barcelona tenen a la cruïlla del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla l’esquelet del últim exemplar d’un autèntic teatre de barraca, l’Arnau, que potser molts vàreu trepitjar en els seus dies de glòria. I aquesta relíquia sentimental i fins a cert punt cultural, els ajuntaments de la ciutat els darrers anys s’han passat la patata calenta de com conservar aquella estructura de fusta sense gastar-s’hi massa virolla. Des de l’any 2000, que el teatret va tancar portes, fins al 2009 que l’alcalde Hereu va manar comprar-lo per quedar bé amb la parròquia, es varen desfullar diferents margarites a l’entorn del seu futur, entre si enderrocar-lo o reformar-lo. Als ajuntaments mantenir les aparences de que estan oberts a conservar relíquies amb més o menys valor arquitectònic o cultural, sempre els ha portat bojos. I el consistori presidit per una Ada Colau que té la mà trencada en fer volar coloms, no podia quedar-se enrere fent malabars. El que passa és que per salvar les aparences ha pres una decisió que, en el millor dels casos i sent molt benvolent, a la meva manera de veure em sembla tan estrambòtica com esperpèntica que si visqués el mestre Lluis Carandell incorporaria al seu recull de rucades celtibèriques.

En efecte: l’equip de la senyora Colau ha aprovat el projecte executiu de les molt esperades obres de reforma de l’Arnau destinant-hi una inversió d’11.681.627 euros (una bona picossada en temps de pandèmia i de gent dormint al carrer o fent cua a Caritas). De manera que l’alcaldessa podrà cobrir les aparences i semblar que, finalment, la relíquia deixarà de ser una ruïna per retornar-li, naturalment reciclada als temps moderns, a l’esplendor teatral barceloní. Però tot quedarà en una simple aparença, com molts altres bons propòsits "aparents" empantanegats no només als armaris i calaixos de l’administració municipal barcelonesa, sinó també al de molts altres ajuntaments que van tirant de beta fen equilibris entre la fantasia i la realitat, debatent-se en l’etern dilema de “voler” i “no poder”. I en aquest aspecte em trec el barret davant la Colau, perquè s’hi ha ben escarrassat aquesta vegada en l’art de quedar bé amb la vianda al plat. Les obres que “aparentment” haurien de començar ja, perquè en teoria ja tenen dotació pressupostaria adjudicada, en realitat d’aquells quasi dotze milions el més calent està a l’aigüera: en efecte, aquesta decisió tan vistosa de l’alcaldessa de cara a la galeria, la mateixa Colau s’ha cuidat de rebaixar-li els fogots de portes en dintre de l'aparador amb una gerra d’aigua freda: i és que a les aparences la realitat les obliga a tocar de peus a terra. Enguany només s’hi destinaran a la rehabilitació històrica de l’Arnau 100.500 euros, calderilla que es destinarà a començar a redactar el projecte executiu i d’altres paperasses tècniques. O sigui, que malgrat les aparences, les obres de veritat no començaran fins que l’ajuntament tingui “disponibilitat pressupostaria” per adequar les aparences amb les realitats. Us ha quedat clara la reflexió d’avui? Doncs de casos semblants en trobaríem a grapats esporgant Catalunya i ja no us parlo de les Espanyes, on des de fa segles saben que aparentar no costa pas gaire i qui dies passa anys empeny. 

LA HIPOCRESIA DELS DOTZE APÓSTOLS, DIGUE’LS-HI G-7

Jo no sé si això de la llegenda dels dotze apòstols que ens controlen la vida com si fossin els hereus dels déus d’Olimp, és una teoria o una especulació reescalfada pels deixebles del mestre George Orvell, després de vendre'ns allò del “gran germà”; però, si existeixen de veritat aquests dotze apòstols, jo diria que tenen una gran retirada amb les patums del G-7. Ja m’estaria bé que els mandataris dels països més rics i potents agafessin les regnes del món a l’hora de prendre decisions crucials, sempre que estigués segur que els seus interessos coincideixen amb els nostres, vull dir amb els dels mandingues i pelacanyes. Però no ho tinc clar, francament. Més aviat no me’ls acabo de creure, per exemple, quan s’omplen la boca de promeses per aturar la degradació del planeta. I no ho puc fer, perquè per molt benvolent que fos respecte de les seves intencions autèntiques, fins ara els compromisos que prenen en qüestions mediambientals són massa vacus i per moltes promeses que fan en un moment donat, de cara a la galeria, després tancats a les seves torres de marfil, es fan el ronsa mirant de no ser els primers en fer el gest de treure’s el talonari. Ha tornat a passar fa quatre dies, durant la cimera del G-7 a Cornualla: ens han volgut tapar la boca amb la prometença de contribuir amb cent-mil milions de dollars anuals fins el 2025, per greixar els fons d’ajuda als països pobres en transició energètica. Llàstima que aquesta promesa faci pudor de suada: l’any 2009, a la seu de les Nacions Unides, aquestes mateixes potències es van conjurar a realitzar idèntica contribució econòmica. I deu anys després el més calent està a l’aigüera.

I no és aquest l’únic motiu de la meva indignació pel comportament hipòcrita dels que remenen les cireres. Per primera vegada des de la fi de la guerra freda, precisament l’any 2020 sacsejat de cap a peus per una pandèmia mundial, el desplegament d’armes nuclears (que costen tres ous i mig) s’ha incrementat escandalosament, igual com tampoc s’han aturat les cadenes de fabricació d’armes convencionals per anar paixent els conflictes territorials que no deixen de reescalfar-se a costa dels innocents de sempre per omplir les butxaques dels accionistes de la industria armamentista (ens en faríem creus de comprovar quants sepulcres blanquejats s'hi amaguen, si es publiquessin les llistes d'aquests inversors) En concret, la quantitat estimada d’ogives nuclears desplegades per ésser potencialment utilitzades la van fer augmentar l’any passat en 3.825 unitats, un 2.7%, els nous països amb capacitat nuclear que n’acumulen un total de 13.080 ogives. Amb aquestes quasi quatre mil unitats de més fabricades l’any passat, repeteixo que en plena pandèmia sanitària, ¿sabeu quantes vacunes es podien haver posat gratuïtament al tercer món? I quanta fam se’ls hi podia haver estalviat als pàries de la terra? No és demagògia barata, no; és pura deducció d’algú que fa servir el cap per pensar i no pas per justificar que enlloc d’implementar l’estat del benestar a tot arreu, la prioritat sigui armar-se fins a les dents.

Les dues potències més hipòcrites – Rússia i Estats Units - acumulen el 90% dels arsenals mundials d’armes de destrucció massiva, que si mai es proposessin activar-ne només un terç no quedaria ni una rata per explicar-ho. Si que és veritat que el febrer passat, un cop donada la puntada de peu electoral a l’impresentable “terrorista” de coll blanc anomenat Trump, el bonàs del seu successor, en Bilden, va acordar amb el seu col·lega Putin una pròrroga del tractat de desarmament nuclear, un exercici de fariseisme baladrer considerant que ni l’un ni l’altre tenen, com no en van tenir mai els seus predecessors, cap interès en posar en marxa cap protocol sincer i creïble de control d’armes. I el Regne Unit, el tercer de la quadrilla, que sembla que mai trenca un plat, però les mata callant i en plena crisi del Brexit ha augmentat les ogives de 180 a 260. Igual com fa la França xovinista i borratxa de la “grandeur”, que basa en el múscul dels seus arsenals militars l'orgull nacional. De la Xina, com que a part d’hipòcrita és hermètica, mai en trauràs l’aigua clara, com passarà amb l’origen del coronavirus; però, de rebaixar les seves reserves nuclears no en parlen ni farts de vi. L’Índia i el Pakistan han afegit cadascuna 6 unitats més al seu "modest" magatzem (ara en tenen 150 i 90 d’ogives, respectivament). Mentre que Israel, tot fent la puta i la ramoneta, es manté en les 90 unitats oficialment inventariades (vés a saber), mentre que el llefiscós Kim Jong Un, de Corea, s’estima que com a màxim en pot disposar d’unes 50, encara que faci veure que són moltes més per fer por. I no obstant que al costat d’aquests “monstres” de la destrucció Espanya no hi toca vores, el pressupost del Ministeri de Defensa proposat per 2021 és de 10.863,16 milions d’euros, representant un augment del 6'5% respecte al del 2020. I en el transcurs de cada exercici sempre s'ha de retocar a l'alça. Sense comentaris!

Total: un panorama de merda tenint en compte que enlloc de comprar i mantenir armes per fer la guerra no s’inverteix ni un euro per contribuir a la pau. ¿Com se li pot fer entendre a ningú que tingui dos dits de seny que enlloc d’invertir a cabassos per combatre el escalfament climàtic, acabar amb la fam cronificada i avançar en la recerca científica de programes sanitaris per acabar amb els paràsits que delmen el tercer món, es petegin fortunes per matar millor? Però, posem-nos-hi fulles, que els dotze apòstols es-tan per altres coses que per assegurar la pau. I no els hi cau la cara de vergonya gastant-se milions a punta pala en armament mentre escatimen recursos per protegir i fer digna la vida. Segurament parlant-ne no arreglarem res, però almenys desemmascarem tota aquesta colla de farsants que ens volen fer combregar amb rodes de molí, assegurant que preparant-se per fer la guerra resguarden la pau. Perquè no hi hagi violència al món no calen armes ni porres per mantenir l’ordre, sinó escoles i recursos econòmics. I abans d’explorar el món exterior, potser que ens centréssim en arreglar les costures del que tenim al costat de casa. 

UN SANT JOAN QUE NO M’ESPERAVA

Tinc el pis potes enlaire degut a un problema en un baixant d’aigua que, malgrat no em perjudica directament a mi sinó a un veí, la localització del sinistre i la reva reparació s’ha de fer rebentant el meu quarto de bany. Ni la meva dona, que avui és el seu sant, ni jo ens pensàvem llevar-nos després de la revetlla a quarts de vuit de la matinada, amb lleganyes als ulls, perquè si res no falla els reparadors de la companyia d’assegurances es posaran a treballar dintre de mitja hora. Si us en parlo d’aquest petit contratemps domèstic, és perquè voldria fer-vos palès com n’és d’important per viure tranquil estar ben assegurat (tant a nivell individual com col·lectiu), contra contingències accidentals que et poden destarotar la vida si a aquesta parcel·la de la prevenció no s’hi ha dedicat l’atenció necessària. Moltes vegades “fer el seguro de la llar”, per exemple, hom s’ho pren com una mena de tràmit imposat per l’arrendador o pel banc que tramita una hipoteca i, moltes vegades es cobreix aquest requisit contractant la pòlissa que ens ofereixen més bé de preu, gasiveria i manca de perspectiva que s’acaba pagant car. Ja ens ho deien els avis: “s’ha d’anar en compte que a l’hora de comprar barat els estalvis no es mengin les estovalles”.

Qui pensi que un professional o un servei és car, no té ni idea de com n’és de feixuc arreplegar incompetents o destralers. És cert que hi ha vols low cost i els avions no cauen. I que hi ha viatges de cap de setmana low cost i no s’enfonsen els hotels. I que hi ha roba low cost i no s’esquinça o es fa malbé. Doncs, tanmateix, hi ha companyies d’assegurances low cost que comercialitzen pòlisses a meitat de preu. No és cap misteri com s’ho fan: retallant garanties. Se solen contractar per Internet, sense oficines ni persones de carn i ossos que valorin les circumstàncies personals de l’objecte de l’assegurança ni les necessitats del prenedor. Quin és el truc? Doncs, un de més vell que l’anar a peu: que mentre no passa res tot són flors i violes, i fins i tot amb la pòlissa més barata del món es pot fardar de “tenir les espatlles ben guardades”, mentre no passi res. Però, renoi, quan el sinistre truca a la porta per sorpresa! Aleshores tothom voldria tenir a la vora algú que sàpigues com actuar, a qui recórrer, a qui s’ha de demanar ajuda i com s’ha de sol·licitar. Quan et peta alguna tecla de la teva llar, per exemple, voldries trucar a un telèfon i que t’ho resolguin absolutament tot. És llavors quan entens la diferència i maleeixes la poca vista de comprar una assegurança fixant-te amb la prima més que amb les garanties, cobertures, límits, capitals, exclusions o franquícies...

Si us dono la tabarra aquest matí de ressaca, enlloc de parlar d’altres coses de més actualitat, com els indults o les fluctuacions de la pandèmia, és perquè partint de la meva recent experiència domèstica concreta us recomano que hi poseu els cinc sentits quan féu una assegurança, perquè la tranquil·litat de saber que en un moment donat te’n pots refiar d’uns bons professionals no té preu. A vegades la serenitat anímica de les persones també depèn d’aquests petits detalls. I en un moment en què les asseguradores no tenen gaire bona fama, perquè se les acusa de peritar els danys a la baixa o d’escombrar sempre cap a casa seva, m’agrada poder dir, i no és la primera vegada que ho constato en altres casos de coneguts meus, que l’antiga “La Catalana” (avui Catalana-Occidente), justifica amb escreix la seva professionalitat passant amb matrícula la prova del cotó-fluix en atenció de sinistres, uns moments delicats per a les persones perquè és quan se senten més vulnerables. Per tant, cal lligar bé les pòlisses i controlar la “lletra petita” abans de contractar-les. En el moment dels sinistres és quan es posa en valor la diferència entre una cosa ben feta, encara que sigui més cara, i una feta a tall d’arrancar naps, encara que sigui més barata. I fer-ho bé, no és tan car com sembla.

En fi, pleguem d'aquesta xerrameca! El que us volia dir, ja està dit. Ara potser que parlem dels Joans i de les Joanes (per cert. felicitats a tremuja a tots i a totes), que és el que toca. I demà ja reflexionarem amb el cap i l’estomac més a to com cal. Avui és festa grossa a Catalunya perquè, encara que els temps i les costums han canviat, de Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases, com diu el refrany que ens evoca una època (tampoc fa massa anys), en que els noms de Joan i Josep, i alguns més com podria ser Pere o Anton, eren els més comuns pel que fa a homes. Uns temps reculats en que, també, els ases i les mules eren els animals emprats per les feines agrícoles i n’hi havia, quasi per obligació, a totes les cases. Tot plegat ha canviat i força, tant pel que fa als noms més habituals que es posen avui dia com pel canvi generalitzat de les feines al camp. També s’escau en un dia com avui desempolsegar uns quants refranys del nostre ric repertori popular com: “de sant Joan a Nadal, mig any cabal”; “sant Joan ha arribat, la primavera s’ha acabat”; “la nit de sant Joan, la més curta de l’any”; “per sant Joan, el primer bany” o “per sant Joan, el blat fora del camp”... Perquè, a la meva manera de veure, tots els refranys, l’encertin o no, sempre es refereixen a coses, fets o situacions que són usuals, freqüents o generals. I que, en definitiva, palesen que les persones, en llurs comportaments, no són tan diferents unes de les altres com a vegades se’ns vol fer veure. I a tot arreu.

TORNO UN PARELL DE DIES ABANS PER MANTENIR LA MEVA FAMA D’IMPREVISIBLE

De fet, no volia pas tornar. Aquesta vegada, la migranya que emmascara moltes depressions en fase de gestació m’havia arrapat fort pel coll i no sabia pas si me’n sortiria, com altres vegades, posant-hi “pebrots” com deia la meva sogra: “a la vida, per molt enfonsat que estiguis sempre te’n sortiràs amb un parell de pebrots, i si no en tens vés a plaça que en trobaràs tants com vulguis”. I per què em notava l’ànim mig enfonsat? Doncs, vet-aquí que no puc donar-vos-en una raó concreta: segurament per molts petits desenganys o rampellades que s’acumulen cada dia a la motxilla, cap cosa grossa si voleu que us sigui franc. I és que sovint, els principis de depressió es comporten com una boira que només enterboleix totes les sortides del laberint de la vida, de manera que sense estar necessàriament en una situació desesperada, hom pensa que no li queden finestres ni portes obertes per on eixir-ne; no perquè no n’hi hagi, sinó simplement perquè la boirassa no les hi deixa veure.

Però, ca! Encara que molts entesos no estaran d’acord amb el què us diré a continuació (que pots esquitllar les primeres llagoteries de la depressió sense ajuda), us ben asseguro que si no vols caure al pou, aquesta recepta casolana de posar-hi pebrots dona resultat sempre que no t'hagis deixat relliscar. I per què em vaig atabalar? Doncs, perquè encara que us sembli exagerat i una mica fatxenda i tot, això de reflexionar cada dia sobre l’actualitat, per amor a l’art, sense cap més obligació d’escriure que la que tu mateix t’auto-imposes i, sobretot, sense tenir el cul llogat sinó que escrius “sicut rajat” allò que penses i sens, trencant els plats bonics que convingui o predicant contra corrent, cansa, esgota i frustra. De cap manera, de les reflexions que he anat parint els darrers onze anys (que podeu repassar entrant al blog), me’n penedeixo; al contrari, m’hi ratifico punts i comes inclosos, oimés quan algunes de fa una tira d’anys resulta que no han perdut gens d’actualitat, perquè és com si el temps no hagués passat per certes coses, i algunes anomalies socials o democràtiques que denunciava fa deu o cinc anys continuen exactament avui fent fàstic com aleshores. Allò que queda escrit no s’esborra, sinó que n’ets presoner sempre; per aquesta raó escrivint hi has de posar els cinc sentits.

Tanmateix, potser sí que em pesa, i suposo que en algun sentit m’afecta inclús anímicament, que algunes vegades les meves crítiques i prediccions, quan se li veu el cul a la gallina, resulta que han fet diana de ple. Llavors, esclar que et dol que ningú hagués fet cas d’allò que denunciava (no per mèrit propi, sinó fent-me ressò dels comentaris que s’escoltaven pel carrer), el carro potser no s’hauria precipitat pel camí del pedregar. Escrivint, quan no ho fas per l’obligació de guanyar-te les garrofes, que aquesta és una altra qüestió, sembla que t’ho hauries de prendre només com un passatemps agradable; però, no ho pots fer així quan, encara que no ho confessis obertament, et sembla que allò que escrius és tan de sentit comú que si en fessin cas els que manen, segur que aniríem millor i no de mal borràs. En un dels primers diaris on vaig escriure de petit, em sembla que a Figueres, recordo que publicava en una columna que se’n deia: “Cartes al Vent”, perquè suposo que volia donar a entendre, tocant de peus a terra, que ja me’n feia pagues que les idees que trascolava amb tota la il·lusió dels il·luminats principiants, se les acabaria enduent el vent. Que una mica és el que li passa ara al blog. Per aquesta raó, és inevitable que a la llarga quan et festegi la migranya, et preguntis: ¿de que coi serveix que em trenqui el cap cada matí, tan bon punt em llevo, perquè abans de les nou els meus seguidors tinguin servida la reflexió diària, si allò que denuncio avui, demà, demà passat i el mes vinent seguiran com sempre?

Feta aquesta confessió, no patiu, que seguiré donant-vos la tabarra ben agraït de que no només em llegiu, sinó de que participeu fent matisacions i observacions molt enriquidores. Segons els comptadors del servidor, en conjunt, hi treuen el nas pel blog una mitjana de set-centes persones per dia. Segurament són més si comptéssim els que hi accedeixen anònimament, és a dir: sense identificar-se ni deixar-hi petjada, que també em consta que són uns quants. No me la podia pas esperar, doncs, tanta generositat per part dels lectors, quan vaig encetar aquesta iniciativa per mantenir activa, després de la jubilació, la cuca periodística i literària. Als meus vuitanta anys acabats d’estrenar, amb el cap clar i força a les cames i al cor, què més puc desitjar? En el transcurs d’aquests onze anys molta gent coneguda ens ha deixat per llei de vida; uns quants eren seguidors del blog i em dolen tant com si, enlloc d’amistats virtuals, ens haguéssim conegut de tota la vida. Jo sóc, ja us ho he dit moltes vegades, dels que no crec en la “virtualitat” de les amistats que s'embasten a la xarxa. Clar que cal seleccionar-les, esporgar-les de males herbes i, sobretot, enfortir les lleialtats regalades procurant que les reflexions siguin fidels sempre al lema del blog: “reflexions netes de pols i de palla perquè ningú ens pugui prendre el dret a pensar i a dir el què pensem”. I el dia que no m’hi vegi capaç, si que plegaré del tot. Fins demà, i no féu imprudències aquesta revetlla, que el virus només fa una becaina.

TANCAT PER VACANCES UNS QUANTS DIES

 Ja sé que me'n penediré però em prenc vacances fins l'endemà de sant Joan. Necessito fer una d'aquestes carregades de piles que no es poden deixar per més endavant perquè és pitjor. M'he fet el propósit de no rendir-me a la temptació de tornar abans, com he fet altres vegades. De manera que fins després de sant Joan no obriré la paradeta. Passeu-vos bé i sigueu feliços.

OSTRES QUÈ BÉ, SI TINGUÉSSIM BON ROTLLO AMB ELS QUE NO SÓN “DELS NOSTRES”!

 

Com que hi ha gent de tota mena de pensar, de fer, de resar, de menjar, de parlar i, inclús, d’estimar, estaria bé que no tinguéssim tantes manies per relacionar-nos amb tothom, i que no llambreguéssim de reüll ningú; sobretot si se’ns ocórrer donar com excusa que no és com nosaltres o, encara pitjor, que no és “dels nostres”. Si cadascú fes l’esforç de posar-se en la pell dels que no estan tallats pel mateix patró cultural, estètic o costumista que nosaltres, potser anant de bon rotllo tots plegats hi sortiríem guanyant i no perillaríem de prendre mal. I no ho dic pas en el sentit que s’hagi d’anar imitant tot cristo en la seva manera de comportar-se, perquè cadascú és com és; sinó simplement mirar de fer l’esforç d’entendre’s amb una mica de seny i d’empatia amb els que no considerem “dels nostres”, enlloc d’aixecar fronteres o llençar anatemes. La mare dels ous dels conflictes en general i de les antipaties morboses entre persones, comunitats o pobles, rau en no voler-ne saber res dels que no ens fan peça perquè no els creguem homologables a la nostra manera de ser, d’actuar o de pensar, siguin forasters o del país, veïns o desconeguts. ¿Com podem entendre’ns amb algú de qui no volem saber-ne res, senzillament perquè estem carregats de prejudicis?

Cada persona viu la vida com li rota, com pot o com li deixen, perquè cada casa és un món; però, en qüestió de sentiments tots els humans som fets i pastats d’epidermis endintre, per molt que no sigui probable que tinguem prou dits a la mà per assenyalar les diferències de pell enfora. Malgrat això, si simultàniament se’ns sotmetés a les mateixes pressions, podeu estar segurs que les reaccions objectives serien si fa o no fa les mateixes. Quan a un el punxen, li raja sang vermella de la ferida per molt fatxenda que sigui, i si se li mort un fill, es desespera encara que ho exterioritzi amb intensitats i mostres de dolor diferents. Precisament perquè els sentiments són pràcticament calcats, sigui quin sigui el color de la pell o la manera de vestir i parlar, les desgràcies o les pandèmies com és el cas d'ara, sempre acosten més les persones, no obstant les seves peculiaritats o rareses, que no pas les xefles o les commemoracions. És a dir, a la meva manera de veure, no hi ha cap problema de falta d’empatia quan es tracta de compartir un mateix dol; però, la cosa canvia quan “l’altre” deixa de ser un company de afliccions i es converteix sense voler, quasi per defecte, en un adversari potencial o en un competidor per sortir-se’n del que sigui, entrant en competència amb els nostres interessos. I quan els interessos personals treuen el nas, l’egoisme més intransigent fa impossible qualsevol simpatia, sigui en l’àmbit familiar, comercial o, naturalment, polític.

Ara que són notícia l’intercanvi de correspondència a través dels mitjans de comunicació entre els líders dels partits que en teoria integren el bloc independentista – per cert, ¿què no es parlen Junqueras i Jordi Sanchez tot matant l’aranya als Lledoners, que s’han d’escriure cartes com dos que festegessin a distància? -, en tenim un exemple fefaent d’aquesta mala costum generalitzada de criticar primer, quasi com si fos obligatori, allò que no s’ajusta exactament amb el que ens agradaria d’escoltar. El que va dir el líder republicà no destapava res de nou, ja que setmanes abans ho va exposar blanc sobre negre en un llibre signat conjuntament amb Marta Vilalta, la seva adjunta, on dissenyava la línia política o si ho preferiu el full de ruta del partit republicà, en cas de guanyar les eleccions. I les van guanyar a les files independentistes. Per tant, esquinçar-se els vestits o estirar-se els cabells com si estiguessin ofesos té la seva malicia per no dir mala bava política. Tanmateix, les matisacions contingudes en la carta de resposta d’en Jordi Sanchez resulta que tampoc han encantat els oracles de Waterloo i s’ha hagut d’escoltar unes quantes virtuals estirades d’orella. Què cony és aquest paripé?

A fi de comptes, la política que defensen els republicans per desbrossar el camí de l’entesa imprescindible amb l’Estat, passa per jugar tots els trumfos a la carta d’una sortida dialogada pel conflicte i d’aconseguir ampliar la base social favorable al referèndum pactat, que per si de cas s’hagués de fer pressió no acabés tot plegat en un pírric “quiero pero no puedo”. Per tant no n’hi ha per tants marramaus, ja que si tothom digués la seva escoltant el cap en comptes del cor o el ventre, segurament resultaria que això que predica en Jonqueras és el que desitja una bona part dels ciutadans del territori. Aquest país, com passa en tots en general, que no som cap excepció, s’ha distingit per fer callar des de fa molts anys un grapat d’homes plens de raó si portaven la contraria a la doctrina oficial. En Lluis Llach ho va denunciar i magnificar en una de les seves cançons antològiques, referint-se concretament als opositors al règim franquista. Però, durant els darrers mesos i en relació al procés també s’ha intentat que es posessin la llengua al cul personalitats polítiques i intel·lectuals perepunyetes, titllant-les de botiflers i traïdors, pel pecat de tenir un punt de vista discrepant, avisant del perill que un embat mal calculat portés Catalunya al bloqueig i a la paràlisi política. La llista dels que estan a la llista negra dels talibans de la ceba, és molt llarga: Duran i Lleida, Antoni Puigverd, Lluis Foix, López-Burniol, Lluis Rabell, Pere Navarro, Lluis Bassets, Laia Bonet, Carme Riera o el mateix Miquel Roca... I ara, encara que la seva opinió ja no compti per res, el mateix Jordi Pujol. Mentre des de les dues bandes del conflicte no es faci un generós esforç de tolerància mútua i d’escoltar el que diuen els altres, no per replicar-los d’immediat, sinó per valorar constructivament les opinions contraries, no anem bé per anar a Sants, francament. 

GAT ESCALDAT D’AIGUA FREDA FUIG

 

 Avis: Perdoneu que avui vagi tard, la causa ha estat una avaria tècnica inesperada a l'ordinador.

 Quan sembla que socialistes i republicans aposten fort pel diàleg i pel restabliment d’un clima de confiança encara que sigui enfilat amb agulles, els observadors més optimistes no poden evitar mirar-se aquesta operació de distensió de la crispació arrufant el nas. I és que la gestió històrica del “conflicte polític” de Catalunya amb l’Estat, els governs espanyols – manessin les dretes o les esquerres – no l’han portat precisament amb aquella “finezza” imprescindible per establir un clima de confiança suficient per arribar a acords perllongats. I d’aquí plora la criatura! I qui sap si aquesta malaptesa no explica per què el socialisme català, tot i haver-se revingut fa quatre dies amb una victòria electoral pírrica, ha perdut nervi, credibilitat i empenta per tibar tot sol el carro del canvi que es necessita. I per quina raó ni els independentistes de la ceba ni els més tebis no se n’acaben de refiar dels cants de sirena socialista? Doncs no cal donar-hi gaires voltes: perquè gat escaldat d’aigua freda fuig. Els socialistes, a la meva manera de veure, van malmetre la confiança d’una part considerable de l’electorat català el dia que els seus capgrossos - aquí i més enllà - van decantar-se per comportar-se com embrollaires enlloc de com a estadistes. La davallada del crèdit que el socialisme s’havia treballat a Catalunya com alternativa creïble al nacionalisme convergent, no en tinc cap dubte que es va començar a devaluar-se arrel del paper d’estrassa utilitzat per Zapatero quan, per assegurar-se de remenar les cireres del país amb els vots catalans no li va tremolar la veu de vergonya ensarronant i ensibornant Catalunya amb una promesa tan llefiscosa, com aquella solemne declaració de: “recolzaré l’Estatut que vosaltres aproveu”, la qual per cert alguns dels seus propis socis no estaven disposats a comprar-li ni farts de vi.

 Però els catalans som gent de bon conformar i encara que se’ns estereotipi de suspicaços, calculadors i garrepes, la veritat és que quan fem confiança ningú ens guanya en lleialtat ni en generositat; en tots els aspectes, des del social fins al mercantil, passant naturalment pel polític. I confiem tant que una encaixada de mans, tot mirant-nos de fit a fit als ulls, val com el contracte més ben redactat davant notari. Per aquesta raó i no per cap altra, el tarannà mansoi i manyac d’en Zapatero va fer el pes inclús als nacionalistes d’esquerra republicana – llavors, els únics que portaven la república i la independència en el seu programa -, els quals no varen dubtar convertir-se en els interlocutors catalans de referència del socialisme estatal, i socis preferents durant tota la legislatura del tripartit. De manera que mentre la pastanaga de l’Estatut, objecte del desig del catalanisme històric, en Zapatero va saber-la remenar amb traça i murrieria tot foren flors i violes; però quan a “Bambi” se li va descobrir el llautó i va quedar palès que no era més que un titella en mans del patriarcat del partit, se li va acabar el carbó. Sobretot després que consentís que el seu avinagrat company d’executiva, el senyor Guerra, complís l’encàrrec de passar el ribot a fons al projecte d’Estatut, “fins que no el reconegués ni la mare que l’havia parit”, gesta de la que el mateix vampir sevillà va fanfarronejar a tort i a dret, i de la qual avui encara no se n’ha penedit perquè deu creure que va fer un gran servei a la Pàtria.

Ara bé, com que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, després de la dura travessia dels ingenus catalans pel desert d’una autonomia capada financerament i política, apallissada d’una banda per la crisi global i, per altra, per les gasives retallades de recursos i amb les transferències tutelades pel viatjant de gra cuit que l’Aznar va designar com a successor, el gallec Rajoy, pensant que el seu passotisme i pusil·lanimitat natural “deixaria passar” les corrupteles i les arbitrarietats dels militants del seu partit que buscaven en la política el seu modus vivendi. Era considerat un tita-freda pels seus correligionaris, però durant el seu mandat, va inventar-se totes les travetes possibles per fastiguejar els separatistes, saquejant descaradament les seves fonts de finançament i amorrant les iniciatives legislatives al tribunal constitucional, de manera que en escoltar de nou cants de sirena socialista salmodiats per d’un tal Pedro Sánchez que pocs coneixien, qüestionat pels barons socialistes i declarat cap d’esquila pel sanedrí del partit, però benvist per la militància de base, el catalanisme mig ofegat s’hi va arrapar com si fos el clau roent que esperaven.

De seguida, però, els fets van palesar que el nou líder tenia més pelica que estratègia, i que, com a tots els anteriors caps de govern des de la transició fins avui, la disfressa d’estadista li anava baldera. Efectivament, en Pedro Sánchez, va començar provant de seduir-nos amb tastets d’una cuina oberta per acontentar tothom, sense embafar ningú; però, en definitiva la seva intervenció en el conflicte català, segurament els historiadors de demà podran resumir-la dient que va consistir en entretenir amb rossegons la fam endarrerida dels catalans en qüestió d’autogovern. Molts aperitius dessaborits i escarransits, sense que a taula mai hi portés un plat consistent. Des de fa un dies, però, el plat fort que pregona als quatre vents són els indults i una taula per asseure’s a enraonar. El problema és que les desavinences a la cuina no les pot dissimular perquè els principals cuiners i fins i tot algun rentaplats no s’han amagat de ridiculitzar i discutir les seves arts culinàries. I quan enlloc de limitar-se a la recepta clàssica i a no fer invents, comença a vacil·lar el personal amb espècies exòtiques com “magnanimitat” i d’altres que canten bastant en el context que vivim, no és estrany que tanta gent reaccioni amb la suspicàcia del gat escaldat. Si no existissin les hemeroteques i no es pogués comparar allò què es va dir ahir amb el què es diu avui, la credibilitat d’alguns personatges no s’escantonaria a trossos. En efecte: es necessita un estomac a prova de bombes per empassar-se que és sincer qui suplica “magnanimitat” i altura de mires, es tanca en banda des de bon principi a parlar d’amnistia, que seria l’única manera de fer creu i ratlla d’un conflicte que fa massa temps arruïna les dues parts. I encara més veient que la repressió atiada des de la fiscalia – en teoria motoritzada des del govern segons que va dir el propi Sanchez –. no para d’anar segant l’herba sota els peus de l’independentisme. No cal ni que l’aigua bulli, per escampar la boira cuita-corrents.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK.

 

RENEGAR PER ESBRAVAR-SE

 

 Hi ha dies que repassant les notícies no és estrany que se’ns escapi alguna paraulota i potser un renec i tot. Ara mateix amb tot aquesta demostració d’incompetència i de frivolitat que palesa el sainet de la vacunació dels jugadors de la selecció espanyola de futbol, francament, més d’un renec no el podrem reprimir. I encara menys si se’ns omple el pap d’escoltar les barbaritats que s’estan dient sobre els indults als presos polítics catalans i "la correspondència" creuada entre Jonqueras, la CUP i en Jordi Sanchez. No ens els acabarem els recursos a l'abast per esbravar-nos, perquè per tenir, també tenim una llengua rica en paraulotes, insults i blasfèmies espontànies i nostrades, en qualsevol dels casos complicades de traduir a una altra llengua, inclosa la castellana. I viceversa, que en altres indrets també la saben llarga i són molt creatius a l'hora d’esplaiar la mala llet; però no sé per què els catalans se n’emporten la fama mentre els altres carden la llana. En l’extens capítol d’insults n’hi ha una gama que podríem qualificar de “blancs” i "educats", entre els quals destaquen: pixapins, ninot, borinot, ganassot, poll-ressuscitat, llepa-finestres, guaita-cargols, carallot... I tot un repertori de “caps”: capsigrany, cap de fava, cap de lluç, cap de cigró o cap de suro...

 Ara bé, en l’apartat de les paraulotes poca-soltes, les més populars hem de reconèixer que xapotegen la grolleria, sense donar massa importància a un vocabulari que no es talla ni sembla fer-li vergonya caure repetidament en referencies sexuals inequívoques, que quan s’enfilen massa poden unglejar el masclisme més barroer com: cony, collons, xarrupa-escrots, desvirga-gallines, tita-torta, tita-freda, tita-fluixa o mitja tita. Pel que fa als renecs pròpiament dits alguns és inevitable que garfinyin la blasfèmia; els més coneguts i repetits quasi solen tenir un denominador comú força escatològic a l’entorn de l’acció d’anar de ventre: “càgon l’olla”, “càgon tot”, “càgon l’ou”, càgon l’os de pedrer” o “vés a cagar a la via”, i no segueixo perquè la llista és llarga i se’ns podria fer tard. Tanmateix, com passa quan se la carrega la mare d’algú que no cau bé en un moment donat a qui s’esbrava perquè li han tocat el voraviu o li han fet una malifeta que l’ha perjudicat: “qui et va parir”, “la mare del tano”, “la mare que et va matricular”... Podríem seguir la lletania si no fos una mica penós perquè acabaríem necessitant glopejar algun desinfectant. Per aquesta raó, qui sap si per treure’ns el mal gust de boca val més recórrer a renecs simpàtics, imaginatius i per descomptat gens grollers com els que va popularitzar el capità Haddock, a “Les aventures de Tintín”. Us faig memòria d’un que deveu haver escoltat més d’una vegada i que espero us encoratgi per emprendre el dia d'avui bastant complicadot amb un somriure ben joliu: “llamp de llamp de rellamp de contra rellamp!”

 Per cert, no sé si us heu adonat que en alguns carrers i a les façanes de cases particulars de poblacions catalanes encara hi queden encastades, amb més o menys bon estat de conservació, unes rajoles de ceràmica blanca i blava que conviden a parlar bé. Aquestes rajoles didàctiques i puritanes les promovia en temps reculats una anomenada Lliga del Bon Mot, que va fer forrolla fa un segle i mig ben bo entre la gent d’ordre, quines orelles castes s'escandalitzaven amb les paraules grolleres, els renecs i, sobretot, les blasfèmies; al·legant com excusa que tot plegat era perjudicial per l’educació dels infants. Els menjacapellans i anticlericals se’n fotien d’aquesta campanya benintencionada i l’escarniren rebatejant-la com “Lliga del bon Rot”, abonant la llegenda que Catalunya té una llarga tradició escatològica, grollera i irreverent, emperpalada entre la sàtira deseixida, i en alguns casos ben trobada, i el simple malparlar. Home, una certa inclinació a l’escatologia no la podem negar amb tradicions que respectem com fer cagar el tió a la mainada per Nadal i posar caganers al pessebre; àdhuc distingint a il·lustres personatges de la política i la vida social dedicant-los una figura de caganer, fins a l’extrem que qui no tingui una caricatura en forma de caganer al mercat, no és ningú. I podria continuar fent referència a clàssics de la cultura popular com “El Renegaire” (el trobador català), o la famosa versió pamfletista d’en Pitarra sobre Jaume I el Conqueridor, que ja podeu afigurar-vos de què anava, quan la crítica de la seva època va considerar-la bruta, eròtica, obscena, ordinària i escandalosa per a tots aquells que defensaven la religió, la moral, l’honor i les bones costums.

Segons un estudi de la filòloga Carme Plaza, publicat el l980 amb el títol “El renecs i les paraulotes dels pagesos”, en un sol poble de la Conca de Barberà va identificar 200 paraules i 50 expressions que atemptaven contra les bones maneres. Només de la paraula “hòstia” va trobar-ne setze varietats diferents, per quinze del mot “collons” i onze de “consagrat”. Tanmateix, els experts en la matèria li treuen ferro a aquesta afició a emprar col·loquialment expressions que desafinen, i coincideixen en afirmar que el renec té una funció catàrtica d’alliberament d’emocions contingudes i també de sentiments humans primaris. Segons aquests sociòlegs, el renec i la paraulota serveixen per expressar força, ràbia, frustració, i sovint com si fos un acte de rebel·lia hom hi recórrer conscient que suposa una transgressió del codi moral, els bons costums i el bon parlar. De totes maneres, us ben asseguro que una selecció dels renecs més recargolats, a tall de fer memòria, poden ajudar a desentrenyinar el dia més rúfol, sempre que es tingui clar que la meitat freguen la blasfèmia o el mal gust. Però per sort, o per desgràcia, tenim a l’abast infinitat de “succedanis” de les paraulotes i renecs que com a eina per treure emprenyaments diuen que fan el mateix fet. Però, a la meva manera de veure, tan refinament lingüístic com vulgueu no podrà substituir com a d’esbravador a aquelles malediccions més que renecs, de ben segur inspirats per la rica cultura popular dels gitanos catalans, com el que us deixo per mostra perquè acabeu la reflexió amb un somriure, que sempre i sobretot en temps de pandèmia va bé per deixar anar els maldecaps: “així t’arrosseguin per un canyar mal podat i untat lo cul de bitxos”.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK. 

HI HA POLÍTICS QUE ESTAN COM UN LLUM DE GANXO

 

 No prendre’s seriosament res del que digui un polític no s’ha de seguir al peu de la lletra, com per definició; però, s’ha de reconèixer que és una actitud d’higiene mental que cada dia es va generalitzant més entre el ciutadans acostumats a que els seus diputats i dirigents avui diguin naps i demà cols, sense cap coherència, segons com bufi el vent. Per cert, una manera de clissar de quin peu calça un polític consisteix en observar quin d’aquests dos mots - “ciutadans” o “compatriotes”- utilitza més quan parla en públic; proveu-ho i l’experiment pot resultar-vos força entretingut. I ja no parlem de resseguir les promeses programàtiques, mitineres o cridades després d’una pujada d’adrenalina, puix us emportareu un bon desengany comprovant que la majoria de les paraules que embolcallen els bons propòsits i els rampells d’eufòria se les emporta el vent amb una facilitat insultant.

Ara bé, el pitjor que li pot passar a un governant que va de seriós i primmirat és que des del carrer la gent que se l’escolta opini, amb un deix de desencís: “parla com un polític, però se li entén tot”. Perquè la gràcia dels polítics “professionals”, en el sentit que viuen de la política no que s’han posat “en política” per ajudar a tirar endavant el país recolzant allò que interessa de veritat a la comunitat, és que després de parlar tres hores no se’ls hi hagi entès res: ni si tiraran cap a la dreta o cap a l’esquerra. La transparència, cada cop més per desgràcia dels ciutadans i desprestigi dels polítics d’ofici més que de vocació, està renyida com mai es podia pensar amb aquella imatge il·lusionant i sublimada d’una política ètica i èpica, quasi heroica en la defensa dels interessos del poble. No vol dir que els polítics enganyin a totes hores i que siguin uns impresentables compulsius, tots i en general, perquè hi ha moltes reconfortants excepcions; però, si que hi ha polítics que els agrada, amb més o menys picardia i ocurrència, “enredar”, una paraula més mengívola i menys cantelluda però igualment impròpia, frívola i vergonyant.

Els diagnòstics pessimistes sobre el futur de la democràcia es divideixen en dos grans grups: els que culpabilitzen els polítics que estan com un llum de ganxo i els que donen la culpa als electors de tenir pa a l’ull i massa contemplacions a l’hora d’escollir perquè els treguin les castanyes del foc en un moment donat, a personatges negats per a l’exercici d’una disciplina tan exigent i honorable com la política amb majúscules. Afortunadament, per mantenir la fe i l’esperança en la democràcia, és que en la política s’hi mou suficient gent honesta i competent que no encaixa en el clixé ridícul amb que encapçalo aquesta reflexió; que són persones que no s’han embolicat en política per tenir més influència, ni per aprofitar qualsevol oportunitat d’arrodonir el seu patrimoni personal o de col·locar la parentela en alguna rectoria. Només caldria que els ciutadans, a l`hora d’escollir parlamentaris fessin l’esforç de garbellar bé les opcions i no es deixessin convèncer per la retòrica i l’histrionisme d’uns quants xarlatans.

La política, com a instrument democràtic imperfecte, no té eines ni mitjans per destriar els millors candidats per assumir l’administració de “la cosa pública” en interès del poble, ni per ensinistrar electors infal·libles a l’hora d’escollir representants a les diverses parcel·les de poder, sobretot mentre el sistema electoral que els polítics es resisteixen a reemplaçar com gats panxa enlaire, perquè permeti els candidats presentar-se en llistes obertes, no supeditades a la tirania dels aparells dels partits. I, tanmateix, per configurar unes institucions independents – fent realitat sense tripijocs ni trampes al solitari la separació de poders -, que no només impedeixin sinó que castiguin les pràctiques estúpides dels polítics que estan com un llum de ganxo, els quals a part de perjudicar entre d'altres coses la consolidació de l’estat del benestar i posar banyes al poble que prometeren servir, poden ser tan temeraris i banals com per alimentar crispacions que podreixen la concòrdia.

RECORDEU QUE SI SOBRE AQUESTA REFLEXIÓ HI VOLEU DIR LA VOSTRA, PODEU PARTICIPAR AMB ALTRES SEGUIDORS DEL BLOG EN EL XAT OBERT DIARIAMENT AL MEU COMPTE DE FACEBOOK. 

VIURE A LA INTEMPÈRIE MENTAL

Els serveis socials i les oenagés ens alerten que les persones que viuen literalment al carrer, o a la intempèrie tècnica sense tenir un sostre digne i estable, van en augment. Però caldria distingir, sobretot en temps de pandèmies, que hi ha dos tipus d’intempèries igual de dramàtiques: la física i la mental. La física és molt important, però sempre se li pot trobar remei si s’hi posen ganes per solucionar-la, i la veritat és que amb la l’ajuda de la tecnologia i engreixant les frontisses pressupostaries socials s’està intentant, per part dels governs, de posar-li un peu al coll a la intempèrie dels sense sostre o de quins sense falta’ls-hi materialment un sostre viuen a precari des de fa temps; però, tanmateix s’ha d’admetre que no se n’han sortit massa be malgrat els esforços voluntaristes, ja que en la majoria de casos no només no s’ha erradicat el problema sinó que s’és incapaç de dissimular-lo. Tu, jo i l’altre potser estem a casa repanxolats, no passem fred ni calor perquè prement un botó regulem la climatització domèstica, les vaques fan llet i al supermercat hi trobem tot el que necessitem per menjar, i per poc que ens guanyem passablement la vida no hem de patir massa per quedar-nos sense teulada. Físicament, doncs, el perill de viure a la intempèrie el trampegem acceptablement. Ara bé, si per exemple se’ns mort un fill, ens diagnostiquen un mal dolent, perdem la feina després de traspassar la frontera dels cinquanta o se’ns posen okupes al pis de sota i l’angoixa ens escanya i ens desestabilitza perquè ens sentim desvalguts, indefensos o impotents, sentim no tenir a l’abast cap botó màgic que puguem prémer i ens resolgui la tràgica sensació d'envair-nos la intempèrie mental. La intempèrie física està bastant controlada i encarrilada fins on s’arriba, però quan la intempèrie moral que de rebot afecta la salut mental no sabem on aixoplugar-nos perquè aquesta llei d’intempèrie no la tenim resolta ni de lluny.

D'entrada, no hi ha un manual d’instruccions per tibar en cas d’emergències emocionals, ni contra la percepció de manca de sostre moral, ni d'un ferro encara que sigui roent on arrapar-nos en un moment donat. Res de res. Per a no relliscar per la pendent de la depressió, els experts diuen que cal distreure’s “fent coses”: manualitats, viatjar, esport, escoltar o tocar música... Potser sí que buscant consol en la lectura, en la religió o qui sap si en la filosofia serveixi per resguardar les nostres "golfes” mentals de la intempèrie; però és l’únic que tenim. Si ens en passa una de molt grossa, no tenim res més que això. ¿Quina és, doncs, la característica de "les coses" que ens poden fer sentir protegits i no viure desassossegats per la sensació d’intempèrie moral? Mireu, a la meva manera de veure, la característica és molt cabrona: s’ha d’arribar preparat al moment en què hom necessita aferrar-se a quelcom que li ofereixi una escapatòria i resposta immediata per a no sentir-se a la intempèrie.

El problema és que ningú sap quan necessitarà un agafall. Quan hom se sent, parlant amb franquesa, com una pelleringa deixada de la mà de Déu, no es el moment de buscar consol posant musica o llegint un llibre. Llegir o escoltar musica no revifa necessàriament l’estat d’ànim, però sovint hi ajuda a no sentir-se moralment a la intempèrie, però aquests recursos d'autoajuda no s’improvisen. Durant l'aïllament imposat per aquesta inacabable pandèmia, llegir o escoltar musica certament ha contribuït a resistir i a millorar l’estat d’ànim de molta gent. En molts de casos de gent hospitalitzada han estat el salvavides per a no consumir-se en la solitud o en la nostàlgia, amb l’avantatge que ni els llibres ni la musica fan flaire de medicina. Però perquè facin efecte s'hi ha d’haver assajat preventivament molt abans. És una d’aquelles receptes que s’han de tenir sempre a punt per si de cas, i així quan calgui hom sabrà la ració terapèutica de lectura o de música que l'entona. Però no tothom, abans de caure a la intempèrie mental, fa pràctiques per aixecar-se els ànims en un moment donat.

Ara sembla que a la societat comença a preocupar-li la creixent intempèrie mental en què es troben moltes persones, en alguns casos afegida a la intempèrie física. I ara tothom corre cames ajudeu-me per plantar cara a les conseqüències d'emmalaltir mentalment no saben com reaccionar davant el progressiu deteriorament de la qualitat de vida que hauria d’ésser compatible amb el progrés i l'imperi de la globalitat, la qual els polítics no es cansen de prometre sense que mai compleixen la paraula. La frustració que genera aquest incompliment sistemàtic i temerari de tants brindis al sol en assumptes com la sanitat, l’accés a l'habitatge i a una feina digna, la seguretat ciutadana prostituïda i la concòrdia social atemptada a cada cantonada, n’és la causa immediata de la sensació d’intempèrie mental que comença a desbordar les sales d’urgències dels hospitals; i encara que no se’n parli tant, d’acord amb un fastigós protocol de subtilesa hipòcrita, també les estadístiques semi-clandestines de morts per suïcidi entre adolescents.

Vés si aquestes morts la societat podria haver-se-les estalviat si s’hagués parat tanta atenció com a la escandalosa intempèrie física dels sense sostre i dels pelacanyes, a aquella altra intempèrie mental que passa desapercebuda fins que esclata en un brot incontrolable. Com va escriure el poeta Rilke fa més d’un segle, potser els que es lleven la vida “són persones que s’han retirat voluntàriament a la mort per reflexionar sobre la vida”. Els poetes, ja se sap, sovint la toquen més del que sembla. Tot és qüestió de reflexionar-hi. 

ES INCOMPATIBLE DECLARAR-SE REPUBLICÀ I TENIR UN REI AL COS

L’altre dia, en seu parlamentaria, vàrem escoltar com un antic diputat-senglar, avui devaluat a simple trapasser, en un rampell de petulància i d’abús de confiança marca de la casa, li engaltava al president Aragonés una d’aquelles trapelleries que alguns polítics vomiten quan no pensen dues vegades les paraules: “republicanisme no té res a veure amb progrés”. El diputat Carrizosa un cop esbravat se’n va tornar a escalfar el seu escó, satisfet d’haver complert amb l'obligació auto-imposada de dir-ne una de grossa cada dia, mentre que el republicà president de la Generalitat no li’n feia ni cas de la bajanada. Jo sempre havia som-niat que m’agradaria viure en una societat oberta on cada individu hagués d’assumir, per obligació indelegable, la responsabilitat personal de contribuir a aconseguir que totes les iniciatives ciutadanes fossin racionals, crítiques i obertes precisament al progressisme. I per moltes garbellades que donés a les opcions possibles, pensava que només la democràcia pels seus valors lliberals i socials era la que millor em podia garantir una societat prou oberta perquè m’hi sentís còmode sota una república.

De models possibles més tard vaig aprendre que en podia trobar al llarg de la història un repertori tan pintoresc i assortit, com les etiquetes que portaven penjades, les diverses formes de república per diferenciar-se i marcar paquet entre elles. Si les repassava, m’adonava de seguida que no hi havia cap que pogués considerar-se arquetip, sinó que totes tenien les singularitats i rareses i, per tant, en tenia per triar i remenar, com si es tractés d’un calaix de sastre. ¿Us sonen adjectius com presidencial, parlamentària, popular, burgesa, soviètica, bananera, obrera, agrària, etcètera? Doncs totes defineixen un tipus de república; ara bé, els dos únics requisits que importen a l’hora d’escollir no tenen volta de fulla: o democràtica o autoritària. I davant aquest dilema cal posar-hi els cinc sentits, perquè per molt que els respectius representants fanfarronegin del pedigrí democràtic de la seva, per sortir de dubtes cal sotmetre la criatura a una prova del nou infal·lible i d’allò més elemental: en el marc d'una república autèntica només hi trobareu ciutadans, si s’hi belluguessin súbdits és que algú us vol vendre gat per llebre. Qui sap si aquesta és, precisament, la raó per la qual tantes persones prefereixin més viure sota un règim republicà en comptes de en una monarquia: perquè s’estimen més ser considerats i respectats com a ciutadans, abans que menystinguts com a vassalls.

Això no significa que una monarquia no pugui reciclar-se i fer un canvi d’imatge per esborrar de la cara tota resta de ganyota absolutista, per pur instint de conservació més que per convicció sincera, esclar; com han acabat fent les escadusseres monarquies residuals a la vella Europa. Però no és pas de bon tros el cas d’Espanya, francament, ja que per miopia estratègica dels manefles de la monarquia restaurada després de quaranta anys de dictadura, permeteren que es malbaratés la tradició i la legitimitat dinàstica, en consentir que fos restablerta pel dictador; per tant, no pot comparar-se amb cap de les seves cosines germanes europees per la senzilla raó que, en el moment del trànsit de la dictadura a la democràcia, se’ls va passar per alt o no se li va donar cap importància a un detall de tràmit democràtic: referendar el model d’Estat a les urnes. Greu error que els fetillers d’aquell aquelarre anomenat transició no tinguessin en compte que aquella operació de maquillatge no es podia completar sense un recolzament popular fefaent de la monarquia.

No obstant les dues experiències republicanes espanyoles no conviden a l’entusiasme – durant els 22 mesos que va durar la primera unes províncies declararen la guerra a les altres i durant els cinc anys que va aguantar la segona, es va viure el període més convuls de la nostra història -, molts espanyols avui possiblement es decantarien per fer la prova per tercera vegada, enlloc de viure avergonyits i escumcagats per la monarquia. El quid de la qüestió, però, és si els actuals promotors de la República han après la lliçó de la història, la nostra i la de molts altres indrets del món: que no pot prosperar cap societat republicana mentre el seus dirigents portin un rei al cos. Deixant de banda el fet que en les dues experiències espanyoles anteriors la república va acabar trinxada manu militari – pels generals Martínez-Campos, l’any 1834, i Franco, el l936 -, molta gent no pot oblidar amb recel els republicans que portaven un rei al cos i permeteren que durant els primers anys de rodatge de la segona, es proclamés una llei de defensa de la república que permetia arrestar, confiscar i deportar per simple decisió governamental sense intervenció judicial i una llei d’Ordre Públic aberrant, ambdues inspirades per Alcalà-Zamora i Manuel Azaña, dos exemplars genuïns de republicans, a la meva manera de veure, que mai renegaren del rei que portaven al cos i que li va costar car a la república. Esperem que una tercera versió neixi amb la lliçó ben apresa i que a la tercera sigui la vençuda.

A PROPÓSIT DEL LLIBRE DEL SENYOR PUJOL I D’AQUESTA QÜESTIÓ DEL PERDÓ

Poques setmanes abans del judici que l’espera a l’Audiència Nacional, l’expresident Pujol ha tret a passejar pel país un llibre de memòries indirectes (en forma de llargues converses amb un periodista amic), llibre que no sé ben bé com definir perquè em dona la impressió que malgrat aparenta tenir per objectiu estratègic demanar perdó i reivindicar-se en la seva reputació de persona honrada, també em sembla que amaga en els rebrecs de les seves pàgines certs titubejos mig insinuats, conseqüència suposo d’un manyoc de sentiments contradictoris que ara mateix penso li són difícils d’expressar obertament. El que passa és que guardar-se’ls al pap o el que encara seria pitjor, com una pedra a la faixa, no em fa el pes. Insisteix que els diners d’Andorra eren una deixa, que no es va enriquir i que, de fet, tenia més patrimoni l’any 1975 que no pas quan va deixar de ser president. Ho repeteix una dotzena de vegades: “com rotundament vaig dir al parlament, jo no he estat ni sóc un corrupte ni vaig fer servir en cap cas el meu càrrec per treure’n profit econòmic”. I estic segur que ho pensa així i que n’està convençut de veritat, però em sembla que allò que en el fons li dol del seu particular viacrucis, és que no se’l creguessin i li giressin la cara moltes persones a qui va fer favors i sobretot molts polítics que varen fer carrera al seu perllongat recer de pare pedaç.

A la meva manera de veure, és la meva opinió, si en un moment donat va decidir confessar-se de la seva entremaliadura fiscal andorrana, diguem que en un acte espontani de contrició en el més pur estil cristià, qui sap si no va fer-ho perquè es refiava del perdó i de la comprensió incondicional dels “seus”? Però la ”des-lleialtat” dels que se’n varen distanciar després de la seva "vomitada" provocadora, abans que el gall cantés tres vegades, és el que no ha acabat de pair i li ha fet un racó a la panxa. Precisament, la seva formació sòlidament cristiana suposo que el va encoratjar a confessar “el pecat” esperant, com passava després de confessar-se, demanar perdó i fer propòsit d’esmena, que el sacerdot imposés una penitència de quatre avemaries i un parenostre, pronunciant la fórmula màgica: “ves-te’n en pau que els teus pecats et queden perdonats”. De fet, l’etimologia grega del mot “perdonar” es tradueix literalment per “deixar passar”.

Francament, suposo que l’expresident comptava amb una absolució més o menys immediata; però mai li havia passat pel cap que “els seus” s’afegirien per activa o per passiva a remenar la merda i, el més gros de tot plegat, que deixarien trinxar la “seva obra”. Explícitament no els ha verbalitzat mai, ni crec que ho faci perquè té massa orgull ferit, aquests sentiments de desil·lusió i desengany pel comportament de gent que havia col·laborat des dels temps de “fer país” fins després amb el projecte convergent, alguns dels quals encara continuen remenant la cua per la política, fent veure que no el coneixen de res. Però jo goso especular en aquest sentit, interpretant els seus “gestos” i els seus “silencis” calculats, sense massa por de ficar-me en llibres de cavalleria.

I en quan a aquesta qüestió del perdó, amb caràcter general, donaria xeixa per molts de debats. Hi ha qui vol perdonar i qui no pot. Segons el filòsof Francesc Torralba el perdó és un misteri que no sempre està a mercè de la voluntat de la persona, perquè hi ha ferides intangibles que couen més que les físiques perquè estan gravades en el subconscient. “Les ferides mal curades fan pus – diu - i la infecció acaba en ressentiment. L’única manera de no tornar-se ressentit és perdonant”. Una cosa, però, es perdonar i una altra oblidar. La novel·lista Care Santos li feia explicar aquesta mena de sentiments contradictoris, al meu parer de manera magistral, a un dels seus personatges de ficció: “Amb els anys he après coses del perdó. Hi ha fets terribles que perdones com si res. Perdones perquè ho vols, perquè et cal, perquè l’alternativa és pitjor que el greuge, perquè t’hi va la vida. Perdones sense que t’ho dema-nin, sense saber per què. Fins i tot tu te’n sorprens, quan hi penses. Perdones de debò, amb el cor. No oblides, però gairebé. No oblides, però fas com sí”. Estic segur que respecte al calvari del senyor Pujol – que ell sol es va buscar amb una confessió intempestiva, no ho oblidem – alguns d’aquests sentiments s’hi podrien aplicar a l’ambient enrarit que es va crear al seu entorn.

Tanmateix, de tot el que explica l’expresident en el llibre en qüestió, no m’ha agradat que quan es refereix als presumptes tripijocs i tràfecs per afavorir Convergència, hi tregui ferro al·legant com excusa aquell “i tu més” que tant s’ha criticat en els debats parlamentaris sobre acusacions de corrupció. “Molts partits i polítics europeus, també espanyols – diu el senyor Pujol -, han tingut problemes semblants però en cap no hi ha hagut l’acarnissament que hi ha hagut contra CDC”. Assegura que pot ad-metre que hi pot haver casos que en el seu partit hi hagin hagut actuacions incorrectes i punibles, però creu que amb l’increment de la tensió de les relacions entre Catalunya i Espanya la mobilització política i jurídica contra ell i contra CDC “s’endureix molt i es mobilitzen tota mena d’instàncies, legals o no, que esquitxen tothom". De passada, deixa anar, en un avís per a navegants, que la liquidació de Convergència és podria haver fet de manera més serena i salvant els mobles. Francament, no m’ha agradat que l’expresident disculpi els pecats dels “seus” al·legant que d’aquestes faves se’n couen a tot arreu i en alguns llocs a calderades. El Pujol que jo respectava no s’hauria permès mai aquesta excusa de mal pagador. Esclar que potser tampoc s’hauria deixat convèncer d’esperar que els seus pecats li serien perdonats i oblidats només confessant-se i picant-se el pit, com quan era petit i passava pel confessionari abans de combregar cada primer divendres de mes.

Que passeu bon cap de setmana i fins dilluns, si és que no torno abans perquè mai se sap. 

EL TEMPS VOLA, NO TROBEU?

 ¿Per què hi ha hores que tarden una eternitat a passar i, en canvi, alguns dies i setmanes passen tan de pressa que semblen estalonar-se i entrebancar-se? Com percebem el pas del temps i com altera la nostra comprensió de l’existència és un misteri que ha fascinat els filòsofs de totes les èpoques i cap l’acabat de resoldre del tot. Dos mil anys enrere, Sèneca ja va afirmar que la qüestió és que els humans disposem d’un bocí de temps tan escàs que les emocions i les circumstàncies els distreuen d’aprofitar-lo bé, i se’ls escola a grapats per l’aigüera de les ximpleries, oblidant que la vida només ens semblarà llarga si l’omplim de contingut. En canvi, per en Plató el temps no era més que una caricatura de l’eternitat, difícil de mesurar i, per tant, de definir. Jo tenia un amic que es va passar malalt pràcticament tota la vida, i un dels darrers dies que el vaig anar a veure, potser adonant-se que vaig mirar-me impacient un parell de vegades el rellotge, em va dir: “Deixa el rellotge en pau, no miris l’hora que és i no tinguis pressa, vés a poc a poc que la vida no s’acaba demà”. Em sembla que la setmana a sobre ja s’havia mort. Jo llavors era jove, però em va quedar clavat el seu consell quasi pòstum: “no veus que és massa curta la vida, per passar-te-la corrent”.

 En Martí Pol, a la seva manera tendra i pragmàtica, també ho escrigué per a la seva estimada Marta: “uns dies passen més lentament que els altres. Són fugacíssims aquells que em vens a veure, els altres mai no s’acaben”. En resum, l’apreciació del transcórrer del temps és tan subjectiva que es fa més llarga o més curta en funció de si les vivències siguin grates o tristes. El Dalai Lama era més categòric traient ferro al pas del temps: “només existeixen dos dies en què el temps no compta, perquè no es pot fer res per aturar-lo: un és l’ahir i l’altre el demà”. Per tant, amics i amigues del blog, avui sempre serà el millor dia per trobar temps per estimar, créixer i viure. No ho deixem per demà. Visquem, doncs, cada dia d’avui com si féssim salat per arribar a demà. És l'esperit del mantra existencialista més ferm: el carpe diem! Preneu-vos el temps necessari per cada cosa, perquè el món no anirà més de pressa ni s’acabarà abans perquè ens posem a córrer o ens asseguem a la vora del camí.

 Moltes persones viuen accelerades i instal·lades en l’obsessió de la immediatesa, en la necessitat de contestar a tot rabent, com si no hi hagués demà. Sembla com si la pressa donés prestigi perquè si s’està "enfeinat, molt enfeinat”, això s’interpreta com que s’és un gran professional, una persona important. Beguí! Anar de bòlit també pot ser sinònim de mala gestió del temps, de desconcentració, d’oblits, de desequilibri personal i en alguns casos desgraciats de que realment no es té temps per atrapar totes les feines que hom necessita per sobreviure. No obstant això, en general no és un bon negoci confiar en algú que no té ni cinc minuts per somriure, per preguntar com te trobes, per fer-la petar una mica encara que només sigui per cortesia... Quan la pressa arriba a convertir-se en un estil de vida, mala peça al teler; tant en la vida particular com amb la professional, però sobretot quan algú es dedica a la política per en teoria servir el poble.

Voler córrer massa i atrapar el temps fent trampa és la causa de la major part dels fracassos; la impaciència és mala consellera quan es persegueix l’èxit. perquè com diu un proverbi xinés, el temps és com la mula, mai recula. Em preocupa quelcom del què m’he adonat durant el confinament: molta gent no sap què fer-ne del temps lliure. Estar desocupat els hi produeix malestar, sensació de pèrdua de temps, fins i tot manca d’autoestima. Per aquest tipus de persones, l’avorriment és una paraula desagradable, buida i sense sentit i per aquesta raó segueixen corrent, encara que ni tan sols sàpiguen cap a on. A la meva manera de veure, per gaudir i aprofitar la vida no cal anar sempre amb la llengua fora com un gos.