Follow by Email

dilluns, 30 d’abril de 2018

PER QUÈ ÉS TAN DIFICIL POSAR-SE D’ACORD A L’AJUNTAMENT?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 30 d’abril 2018)
- Es poden comptar amb els dits d’una mà les vegades que tots els regidors d’un Consistori es posen d’acord per tirar endavant un projecte de ciutat. Estrany fora que anés d’una altra manera!, em xerra la veueta d’un corcó al clatell, desenganyant-me del meu idealisme. No obstant l’evidència, a mi em costa d’entendre per quins set sous a la majoria de propostes del govern municipal de torn se li troben tots els defectes del món; si no és per marcar paquet des de l’oposició i fer el llit als que manen, per desbancar-los tan aviat com sigui possible, no té cap ni centener. I no ho entenc per pur sentit comú: seria molt més rendible i pràctic consensuar els projectes en base a rebaixar cadascuna de les parts les seves pretensions, a canvi de tirar endavant la ciutat o el poble una mica a gust de tothom. ¿De què serveix a l’oposició fer-se la repatània per sistema i votar en contra de cada proposta, simplement per pura tàctica de partit? Tanmateix, siguem sincers: qui compraria una oposició que mai poses pals a les rodes al batlle o batllessa?

El curiós i en certa manera simptomàtic d’escassa qualitat del tarannà democràtic és que cap partit es plantegi, quan els electors el prefereixen a l’oposició, de valorar objectivament les propostes del govern de torn, fent aportacions per millorar-les i adaptar-les una mica al seu pensament, sense guardar-se cap roc a la faixa. Pel mateix raonament, encara em sembla més sorprenent que cap partit, quan té la paella pel mànec, es digni baixar de l’escambell i no només faci cas de les crítiques constructives sinó estimuli l’oposició perquè ajudi a afinar els projectes de ciutat, com si estigués escrit en algun manual d’instruccions que “a l’oposició, ni aigua”. Bé, aquest joc dels disbarats tindria relativa importància si no passés d’aquí: de ser un joc de criatures.

Però el problema és que darrera les picabaralles que es munten per un tres i no res, sovint hi balla un propòsit de revenja, de tornar la pilota: “quan nosaltres manem, aquestes parides us les menjareu amb patates”. ¿Sabeu quan de temps i de diners dels ciutadans es tiren a la bassa fent i desfent, cada cop que gira la truita municipal? Si als ajuntaments es parlés més d’administrar bé els pocs recursos en logística social i urbanística i menys de política nacional o fins i tot internacional, les butxaques i el benestar dels ciutadans hi sortirien guanyant. A la meva manera de veure, doncs, la democràcia permet - fins aquí podríem arribar, si fos al contrari! -, que en un ple municipal sense ínfules de Parlament, tothom pugui dir-hi la seva, en la seguretat que des del govern es pararà l’orella per si pot aprofitar alguna idea per millorar el desenvolupament del seu programa electoral, que per alguna cosa fou el més votat per portar la iniciativa. Però aquesta és una altra: quan arriben al poder, massa polítics s’obliden d’allò que van prometre, i aquests flagrants incompliments alimenten oposicions aferrissades. No podrien pensar-hi una mica en tot plegat, i no ser tan mesells uns i altres?

divendres, 27 d’abril de 2018

LA PURGA DE LA CIFUENTES, PALESA QUANT BAIX HA CAIGUT LA POLÍTICA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27 d’abril 2018)
- Em reafirmo en la reflexió d’ahir: una part de la classe política d’aquest país fa fàstic i pudor. I no sé quina és la manera de sortir-nos-en, sense que hi hagi trencadissa; però de cap manera podem confiar que la regeneració de la política vingui de la mà dels mateixos impresentables que s’han aprofitat de la corrupció generalitzada per despuntar una mica en aquest món de mediocres. Ara mateix, després de carregar-se la presidenta de Madrid emmerdant la persona per fer caure la política – per cert, que la capital d’un Estat sigui comunitat autònoma és aberrant -, en Rajoy i tota la seva quadrilla aposten ara per desinfectar de cuques, escarabats i rates tots els racons del país, tornant a començar des de zero com si amb un acte de contrició teatral, hipòcrita i de cara a la galeria, tot estigués perdonat i oblidat, com els que es piquen el pit cada dia creuen: que fins i tot el pitjor dels pecats va a la paperera de la història, després de passar pel confessionari. Doncs potser que diguem no, d’una punyetera vegada! Una democràcia que es basi en esbudellar a qui fa nosa, sigui adversari o company de viatge, per aconseguir acaparar més poder o influència, no és per allò que va lluitar tanta gent amb una rosa a la mà, que ara descobreix que potser era un lliri.

La Cifuentes era una més de les criatures hominoides destinades a salvaguardar els tics més característics del franquisme, embolcallant-los en paper de cel•lofana pseudo-democràtica marca PP, a la qual un bon dia se li varen creuar els cables veient com podia treure’n profit de les corrupteles en que estaven emmerdats peixos grossos del seu partit, i va tenir la idea genial de marcar distàncies del socarrim generalitzat ajudant a ensorrar de passada tothom que podia fer-li ombra a la seva carrera, i amb una manca d’escrúpols i de realisme polític impressionants, no li va tremolar la mà filtrant xafarderies emprenyadores que abonaven sospites enverinades que afectaven, principalment, la seva ressentida mentora, l’Esperança Aguirre, o el que males llengües diuen que va estar-hi enrotllada sentimentalment en un moment donat, el seu predecessor a la presidència de la comunitat. Entre els mafiosos, les traïcions es paguen sempre i la venjança se sol servir freda perquè glaci més el cor i costi més de pair.

El casual descobriment per part d’un diari digital de l’embolic del màster falsificat, només va ser el primer avís de que a la rossa Cristina se’n faria llesca per ambiciosa i bocamolla, però com que la presidenta barbi, enlloc de donar-se per la pell i fer mutis i a la gàbia, va preferir defensar-se panxa enlaire com una gata escaldada obligant a algun “amic” a fer-li el favor a un altre diari digital, que no li venia d’aquí escampar merda mentre li dones beneficis, de regalar-li un vídeo que deixava la Cristina madrilenya definitivament amb el cul a l’aire, obligant-la a dimitir amb indignitat com a cleptòmana i mentidera, quan hagués pogut fer el gest més discretament com a maquilladora de màsters. Però el seu orgull de poll reviscolat va obligar els que la volien escarmentar a tombar-la i deixar-la grogui dessota un paletada de merda, guardada previsorament com un roc a la faixa des de feia deu anys. Quin país i quins dirigents! Els ciutadans no ens mereixem aquests espectacles dels polítics i ara només faltava que jutges esperpèntics avergonyeixin, com ahir a Pamplona, a molts de companys de judicatura que ja n’estan una mica farts dels que al cos, dessota la toga de jutge o el barret de polític, hi porten un rei.

dijous, 26 d’abril de 2018

AIXÍ QUÈ, TOT L’ESTIRA I ARRONSA DE LES PENSIONS NO ERA MÉS QUE POLÍTICA?.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 26 abril 2018)
- Ara sí, ara ja ens podran apujar la pensió d’acord amb l’IPC? Ara sí, ja li surten els números al garrepa senyor Montoro? Si creieu que la baixada de pantalons del govern, en quan al criteri sostingut aferrissadament sobre les pensions, es mereix un brindis – penseu que per aconseguir aprovar els pressupostos amb els vots imprescindibles dels bascos, en Rajoy ha claudicat acceptant la principal reivindicació dels pensionistes -, aneu ben lluny d’osques. A veure si obrim els ulls i ens adonem d’una vegada, en quines mans parkinsonianes hem dipositat el futur del nostre país: en les d’uns pocavergonyes, que cada cop que obren la boca és per aixecar-nos la camisa. Per activa o per passiva el govern presidit per aquest viatjant de gra cuit, mentider i trampós que tenim la desgràcia de suportar, els darrers mesos s’havia enrocat assegurant, inclús en sagrada seu parlamentària, que els pensionistes no podien mantenir el poder adquisitiu de les seves pagues perquè no podia ser, i a més a més, era impossible. I que per moltes xerinoles que engeguessin pels carrers no baixarien del burro i encara podien donar gràcies que els hi regalessin un ridícul i tinyós 0,25%, perquè la caixa estava buida. Però, ai las!, quan els populars han sentit fred de peus perquè si els diputats no els hi aprovaven els pressupostos veien perillar la menjadora i totes les rectories corruptes relacionades amb l’exercici més fastigós del poder, no han tingut més remei que mossegar l’ham dels bascos i, ara sí, incloure una partida suficient per garantir el poder adquisitiu de les pensions, almenys fins al 2019. Tot política podrida, vaja! I els pensionistes, per enèsima vegada, servint de moneda de canvi. De veritat, hem d’estar contents? Al meu poble d’aquests jocs de mans se’n diu fer-te fer el cornut i després passar-te el tiquet del beure. Perquè no en dubteu pas: aquest miracle de fer possible el que fins ahir era radicalment impossible, tard o d’hora la factura acabarem pagant-la els de sempre.

A la meva manera de veure, per cert, els bascos també es porten l’oli aprofitant al límit la política de “peix al cove”, patentada pels pujolistes convergents. Fa quatre dies semblava que els bascos - que ja havien sucat el melindro fins a l’orgasme, amb la qüestió del concert econòmic -, no traurien les castanyes pressupostàries del foc als populars, mentre el govern no es mengés amb patates la intervenció de l’autonomia catalana, per obra i gràcia d'un article 155 interpretat d’acord amb la llei de l’embut per la fiscalia titella amb la complicitat d'uns jutges amics. Però resulta que no, que ara han canviat el plat de llenties per un plat de mandonguilles que els hi fa més peça, sospesant és clar els pros i contres, pels seus interessos nacionalistes, de l’aposta. No són pas curts de gambals, políticament parlant, els bascos, el Déu que els pela! Llevat de a dos milions i escaig de catalans de la ceba, el que interessa a la resta de quaranta milions d’espanyols són les pensions i no pas el rescat de Catalunya de les grapes del 155. I no em vingueu amb sentimentalismes ni amb ganyotes de sorpresa, com si hagués escrit una heretgia: no és la primera vegada que els estimats cosinets bascos han deixat els catalans amb la mel als llavis. Política podrida, creieu-me! ¿Com vol el senyor Rajoy que ens creiem que no mentia quan deia que no hi havia diners per les pensions, si el que avui és blanc demà pot ser negre si els hi convé? Francament, les persones cada vegada comptem menys per aquesta colla de farsants. Sort que de tant en tant apareix algun polític que s’ho creu això que ha de treballar pel benestar del poble i ens torna la il•lusió per la política; la llàstima és que massa sovint l’establishment li talla les ales i li afina el bec, a aquesta rara avis.

dimecres, 25 d’abril de 2018

LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL, PERÒ ALGÚ LA TÉ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 25 abril 2018)

.- No sé com s’ho munten a altres contrades, però el que és aquí tothom s’escampa la culpa de sobre com pot; si convé, esquitxant a tort i a dret. I és que la culpa és tan negra que ningú se la vol carregar. Això ja ens passa des de ben petits, la qual cosa em fa témer que no es tracti d’un vici o d’un pecat – si és que no s’ha de considerar una virtut –, original o hereditari. Admetre la culpa i acceptar-ne la penitència costa d’entomar, d’aquí ve segurament que en aquest país molta gent es piqui el pit, però ningú dimiteixi o plegui, per exemple. Perquè en definitiva dimitir o plegar no significa res més que acceptar la culpa d’haver fet quelcom malament, com a mínim per negligència, o d’haver posat la pota fins al capdamunt com un capsigrany. Però, ja se sap, la culpa ens l’han pintat tan negra que tothom se l’espolsa de sobre com pot, la majoria de les vegades carregant el mort a un altre. Quan érem petits i ens enganxaven posant-nos ca-lents els uns als altres, cap dels que ens estomacaven havia sigut mai el primer de començar la picabaralla. I si portàvem una carbassa a casa, quasi mai hi teníem res a veure: eren els mestres, que ens havien agafat de cap d’esquila, encara que fos públic i notori que enlloc d’estudiar caçaven mosques o fèiem el badoc.

Una amiga que s’ha enganxat al bridge com una boja perquè algú li ha dit que va bé per la memòria, l’altre dia explicant-me els progressos que feia, ni una sola vegada va reconèixer que no “cantés” correctament a la seva companya de joc la mà que tenia als dits, sinó que sempre era la parella que no li entenia les ganyotes o els signes convinguts. O jo mateix, per no anar més lluny, a vegades que m’he de fer repetir el que m’han dit, em costa de reconèixer que sordejo i esbronco l’altre perquè em parla tan baix. I si en la vida quotidiana, en qüestions sense cap transcendència reaccionem d’aquesta manera tan "humana", no costa d’entendre que els que viuen a l’aparador facin el mateix. A la meva manera de veure, però, si a l’escola els mestres no expliquen a la mainada el valor d’ésser responsables del que es fa, i a casa no veuen practicar els seus pares aquest sa exercici d’honestedat, no amagant-se darrera un grapat d’excuses de mal pagador per a no tenir mai la culpa de res, aquestes criatures quan siguin grans i ocupin càrrecs de responsabilitat, difícilment confessaran cap error de càlcul o d’eufòria en les seves decisions polítiques, comercials o financeres; i de cap relliscada, negligència o badada, ja siguin insignificants com colossals les conseqüències, sempre en tindrà la culpa algú altre de l’atzucac, terrabastall o fallida provocats, encara que negant evidències toquin el ridícul. Per tant, desenganyeu-vos de treure’n l’aigua clara dels darrers embolics que sacsegen la vida pública, ja que mentre els que remenen les cireres hagin mamat la cultura de tirar la pedra i amagar la mà i d'escampar la boira, mai se sabrà qui va ordenar requisar samarretes grogues a les portes d’un camp de futbol o baldar a cops de porra els que protegien col•legis electorals l’1-0.

dimarts, 24 d’abril de 2018

A LA RECERCA D’UN MÓN FELIÇ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 24 abril 2018)
.- Fins no fa pas tant, en el món occidental el concepte felicitat anava de bracet amb salut, riquesa o poder, i per aquella mena de casta que s’identifica com establishment, per entendre’ns, havia estat gairebé una bajanada pensar que un simple pelacanyes pogués tenir dret a ser feliç. D’altra banda, també s’ha de reconèixer que per a qualsevol pelacanyes, escoltar algun fort d’armilla vantar-se de viure més feliç que un gínjol podia considerar-se una provocació o, com a mínim, una falta de respecte als poca-roba. Però no cal pas córrer a estripar-nos les vestidures, amb escarafalls inclosos, ja que hem mamat des de les beceroles la doctrina d’un sistema que predica, hipòcritament i amb la boca petita, que el fet de ser ric no és un mèrit per ésser feliç; no obstant aquesta declaració de principis tan bonica, a l’hora de la veritat tothom fuig de la pobresa o, almenys, a no posseir tant com el veí, l’amic o el cunyat, per dir-ho planerament. I aquesta és, precisament, la mare dels ous de tot plegat: que per ésser realment feliços confonem massa sovint els desitjos amb les realitats i que, per confessar-ho sense embuts, sempre maldem pel que no tenim i que, a més a més, resulta impossible.

Els que hi entenen en conductes humanes diuen que totes les persones, en teoria venim al món per ésser feliços però que per ser-ne tothom hauria d’aconseguir tot el què desitja, la qual cosa mai és possible del tot; però el gran problema rau en que, inclús en molts dels casos en que totes ens ponen ja no li trobem la gràcia ni en tenim prou, i necessitem engrescar-nos amb una altra fita que ens permeti mantenir la il•lusió que quan l’atrapem lligarem els gossos amb llonganisses, un dels signes pel que diuen de la felicitat absoluta. Però tant si l’aconseguim com si no, aquesta fita, mai serem feliços mentre no ens conformem amb el que tenim i deixem d’envejar els que en tenen més, del que sigui: diners, poder o salut.

En el món dels que es guanyen la vida engiponant estadístiques que abonin els interessos de qui les encarreguen i les paguen, hi ha autèntica fal•lera per si fa bondat o no una cosa que se’n diu PIB i que no és res més que l’índex d’aquella riquesa convertida en referència infal•lible del progrés que obra les portes a la felicitat. Però vet-aquí que comença a ser hora d’adonar-nos que aquest indicador convencional no és ni serà mai capaç de mesurar la qualitat de vida de les persones, en relació a si són felices o no, ja que la felicitat com a simple definició empírica presenta moltes arestes i infinitat d’escletxes. La felicitat i el benestar, en definitiva, són sensacions o estats d'ànim que les podem definir i calibrar tot solets, sense ajuda de setciències ni d’oracles, sempre que tinguem en compte que no és tan senzill de conformar-se anant a menys i encara que sembli que sí, la veritat és que la majoria ens considerem uns fracassats infeliços quan les expectatives que teníem a la vida no s’han satisfet. A la meva manera de veure, doncs, la capacitat de les persones per adaptar-nos a les privacions ha estat sobrevalorada, i si bé és cert que segons com es poden entomar amb cara de circumstàncies els mals vents, sempre caldrà estar-ne convençuts de que són tan passatgers com un refredat comú. Perquè, creieu-me, és quan no es veu ni per l’amor de Déu un pessic d’esperança a l’horitzó, encara que només sigui un miratge, que la felicitat s’escantona sense remei. Per tant, us desitjo de tot cor que mai perdeu l’esperança.

dilluns, 23 d’abril de 2018

UN SANT JORDI GROC VENCERÀ EL DRAC-HIDRA DE 155 CAPS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 23 abril 2018)

- ¿Què farà aquest matí, l’establishment més granat que cada any a Palau esmorzava una xicra de xocolata de canonge i un melindro, mentre xafardejava sobre les darreres brames polítiques en circulació, confabulava innocentment i estava a l’aguait de sortir a quantes més fotos millor? Com que és la primera vegada que Palau no té de dispeser cap president legítim de la Generalitat, m’imagino que ningú sabia massa bé què fer en un sant Jordi tan peculiar. Seguint la tradició iniciada per Tarradellas, per sant Jordi es feia una recepció oficial a Palau, el cardenal beneïa les roses i el president de torn feia una homilia patriòtica per escalfar més o menys l’ambient. Però enguany aquest guió serà impossible de representar perquè no hi ha president, no pregunteu per culpa de qui: el legítim va ser destituït fa mig any la puntada de peu de l’article 155; i com que cap dels pretendents que van elegir els ciutadans per substituir l’acomiadat fa el pes als okupes que tenen segrestada la Generalitat, en aplicació de la llei l’embut, aquest any per sant Jordi la Generalitat no es vestirà de gala, ni repartirà compliments a tort i a dret, ni facilitarà en un dia tan senyalat que tothom saludi a tothom. Per molt que la partera del 155 i presidenta en funcions – la Soraya d’Espanya – ha vingut a remenar la cua per Barcelona, no crec que surti de can Millo, perquè suposo no està per xocolatades ni per roses, i encara menys per respirar llibertat a costa d'entrebancar-se a cada cantonada i a cada farola amb senyeres, estelades i llaços de color groc. De fet, m'han dit que és al•lèrgica al groc.

En efecte, el sant Jordi d’enguany serà diferent del de sempre, però només per tres detalls: el cavall i el cavaller van guarnits amb armadura i peto de color groc, el drac que reté presonera la donzella és en realitat una hidra de 155 caps i, sobretot, no hi haurà cap president legítim de la Generalitat esperant per donar-li la benvinguda al cavaller, des del pati dels tarongers. Però no patiu, la resta de la diada es desenvoluparà igual que sempre, o fins i tot serà més reeixida i tot, ja que es manifestarà l’amor i no l’odi per tots els carrers i places catalanes. El ritual de regalar una rosa o un llibre a qui s’estima seguirà inalterable, i molts que de fora vingueren i s'han quedat s’hi apuntaran a aquesta sana costum que s’hauria de practicar cada dia, perquè al món donés gust de viure-hi. La llàstima és que al capvespre ens adonarem que la victòria de sant Jordi sobre el drac model 2018 no haurà estat complerta, perquè la donzella retinguda no era una donzella sinó presos polítics que es podreixen a la cangrí, í abans de sotmetre’ls democràticament a un judici just i imparcial. I demà encara s’hi estaran i fins qui sap quant. Potser fins que els escarcellers tinguin algú que els regali una rosa groga, la olorin i no la llencin en contenidor com fa la policia política.

diumenge, 22 d’abril de 2018

LA VIDA PRIVADA, DELS CIUTADANS PRIVATS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 22 abril 2018)

.- Cada vegada que hi ha una onada d’escarnis i assetjaments a personatges públics, sobretot si es tracta de polítics i de gent d’upa de l’establishment, s’hauria d’encetar un debat sobre què s’ha d’entendre per “vida privada”, i si els famosos i populars tenen dret o no a la seva parcel•la de privacitat, per poder desconnectar. És un fet indiscutible que la invasió a sac en la vida privada, indiscriminadament i no deixant res per verd, fa temps que es practica, es tolera i fins i tot alguns s’hi guanyen la vida escampant secrets, indiscrecions i confidències d’amics, coneguts o només saludats. I també és cert que cap polític o personatge rellevant de l’establishment, mou un dit per posar-hi fre als abusos fins que no són els seus ulls de poll els trepitjats. Què vol dir això? Doncs que mentre els perjudicats siguin els “cagamandurries”, que s’hi posin fulles! És que qualsevol ciutadà corrent i anònim no té dret, tant o més que un ciutadà públic, a que no se li violi la intimitat i se li rebregui la vida privada?

Tots som víctimes indefenses, per exemple, de les trucades intempestives a qualsevol hora del dia o de la nit, per enquestar-nos, oferir-nos la lluna en un cove o, si ens deixem, enredar-nos com uns passerells. Ara que s’acosta el bon temps, molts ciutadans que volen relaxar-se a casa seva dormint amb les finestres obertes, llegint, escoltant música o el que els hi plagui, veuran envaïda la seva zona de confort privada pels noctàmbuls clients de bars, discoteques o xefles a l’aire lliure, que passen olímpicament de respectar un dret tan “carca” com el del civisme. I malgrat la llei de protecció de dades, amb les dades que ens xuclen de la nostra intimitat amb estratègies comercials o administratives sap més de nosaltres el “gran germà” i els seus imitadors, que la nostra mateixa família. Això sí, quan qui protesta perquè l’escridassen pel carrer uns indignats és algú que té “contactes” i sap com servir-se’n, l’autoritat competent treu el santcristo gros a passejar una estona i algú paga el pato per falta de respecte a la intimitat. I si s’emprenya gaire algú de l’olla perquè li recorden unes quantes mentides electorals o que li regalima oli dels dits, als que gosen demana'ls-hi explicacions als que creuen estar per sobre del bé i del mal, els hi poden parar els peus per llengueruts, recorrent inclús a l’espantall del terrorisme. I, per descomptat, invocant a tot drap el dret a tenir vida privada per querellar-se contra els que destapen femers o buiden armaris d’esquelets.

Francament, a la meva manera de veure, tant polítics com peixos grossos, en general, tendeixen a pensar que només ells mereixen respecte pel que fan fora d’hores de servei. El que passa és que un home públic, de vida privada en té poca; li va en el sou, suposo, comportar-se honestament tant a la feina com en la intimitat. Per aquesta raó considero poc elegant que quan un “mirem i no em toquis” es enxampat in fraganti, fent o dient el que no tocava – per exemple afanant-se màsters i doctorats falsos o caient en la mesquinesa de fer broma sobre les mides de la pitrera d'una dona com a mèrit per accedir a consellera d’educació -, se li tregui ferro a la relliscada al•legant que l’incident en qüestió correspon a la vida privada del personatge. Justificant-se en la intimitat i en la vida privada, quant hi ha pel mig patums de la vida pública o institucional, no dóna dret a l’assassinat social i professional de tants missatgers carregats de raó com s’han intentat carregar des del poder els darrers anys, aquí i més enllà perquè a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou.


divendres, 20 d’abril de 2018

AMB TANTA PROHIBICIÓ I AMENAÇA, XIULADA ASSEGURADA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 20 abril 2018)
- A la Fiscalia se li gira feina demà, ja que precisament degut a les advertències patriòtiques, més o menys amables, que des de tots els observatoris de l’evolució del “problema catalán” es fan arribar a “qui correspongui”, sobre que no està permès xiular l’himne d’Espanya en la final de la Copa del Rei, i després d’escoltar les amenaces, entre d’altres, del ministre de l’Interior i de l’ultra president de la Lliga, encara que només sigui per esperit de contradicció, em temo que es xiularà més fort que mai. Que no ho sap, tot un ministre de l’interior, que allò que es prohibeix és el que més es desitja? Com molt bé ha dit el president del Barça, caldria que a Madrid s’ho miressin tocant de peus a terra: que les xiulades no van contra el rei ni contra l’himne espanyol, sinó que són una expressió sentimentalment compartida per una part important de catalans emprenyats, per fer palesa la protesta per sentir-se tan maltractats pels governs espanyols de torn, però sobretot pels del PP. Potser els inquisidors que demà fent pràctiques de salvadors de la pàtria no es cansaran d’identificar presumptes sediciosos i revolucionaris, podrien dedicar el seu temps a quelcom més intel•ligent i de més profit per a la convivència si consideressin, com a hipòtesi de treball, que si els catalans es sentissin estimats i no mirats de cap d’esquila, potser els símbols espanyols es respectarien i no es convertirien en frontons on estavellar amb ràbia les pilotes de la indignació i de la impotència.

Ahir mateix ens vàrem assabentar que el president del govern mou sibil·linament els seus peons per amargar-nos el sant Jordi, anunciant la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera aprofitant que gràcies a l’article 155, en relació amb la llei de l’embut, el govern de Catalunya està segrestat administrativament pel govern de l’Estat, en una qüestió tan delicada i cabdal com la repercussió justa dels impostos que es paguen a Catalunya, qui defensaria els nostres interessos seria el propi senyor Rajoy, l’usurpador i no pas el legítim president de la Generalitat. Quina bogeria! Això sí, amb l’aplaudiment dels socialistes andalusos i manyos, que no perden ocasió de pescar un bon tall de l’olla. ¿Per casualitat creuen a Madrid, que els catalans botarem d’alegria i ens sentirem estimats amb una maniobra política tan potinera? I amb l’assumpte dels presos polítics, què? Si es confirmés que se'ls ha imputat per malversació de diners públics només en base a un atestat de la Guardia Civil, que el propi ministre d’Hisenda, interventor estricte dels comptes catalans des de 2017, desmenteix categòricament, voldria dir que la Fiscalia ha fet pasqua abans de rams? Suposo que des de la Montcloa i des de la Zarzuela poden entendre que els catalans ens sentin escarnits i befats, per enèsima vegada. A la meva manera de veure, si Catalunya se sentís estimada per l’Estat – no només per la seva dinàmica emprenedora, sinó també per la seva cultura, llengua i sentiment històric de nació -, demà no se xiularien els símbols espanyols. Però qui ha de moure fitxa i fer el gest de reconciliació, ha de ser qui ha trencat sistemàticament la baralla del respecte institucional i lleialtat amb Catalunya des de temps reculats. Per alguna cosa serà que la qüestió dels xiulets vingui de tan lluny: l’any 1925, per exemple, en Primo de Ribera va tancar el camp de les Corts i el president Gamper va haver d’exiliar-se per una xiulada semblant. Si des de l'establishment centralista es fes circular més l’amor que no pas odi, políticament parlant, s’haurien acabat els xiulets. I el que sigui frare que prengui candela, i que em perdoni la molèstia.

dijous, 19 d’abril de 2018

TENIR VIDA INTERIOR AJUDA A SUPORTAR LA SOLEDAT, PERÒ NO ÉS SUFICIENT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 19 abril 2018)

.- No teniu la sensació que massa gent que viu sola sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola, tot li pica i se sent incòmoda? Tinc por que ens trobem en les beceroles d’un problema que pot esdevenir molt important els propers anys, si aquesta inestabilitat emocional s’estén. Però el que em preocupa encara més, és que aquesta mena de virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que gent de totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador entre els que pateixen d’aquest nou síndrome, és que un percentatge significatiu i preocupant dels afectats pertanyien fins no fa gaire a la classe mitjana que, després de la crisi, avui està francament de capa caiguda. Això em porta a arriscar una primera hipòtesi: als que tenien la vida més o menys resolta i no patien pels diners, no solien trobar temps per fer-se amics d’ells mateixos, per aixoplugar-se al recer d’una vida interior rica, quan se sentissin sols. La soledat sense tenir l’alternativa d’una vida interior pròpia on arrapar-se com a un ferro roent, és tan terrible que estic segur que aquesta sensació es troba en l’origen de la majoria de suïcidis. En canvi, les persones acostumades a passar-les magres han après, si us plau per força, a relacionar-se i fer-se amigues del bessó que cadascú porta dintre, en diguem ànima o consciència. No entendre’s amb un mateix, no tenir un moment d’intimitat per mirar-se al mirall o per retrobar la pau d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i al que és pitjor: a les rampellades.

Tenir vida interior no vol dir ésser un introvertit ni portar vida contemplativa; jo diria que la definició que més s’hi acosta seria: l’estat d’ànim que permet no avorrir-se de la vida estant més sol que la una ni envejar la vida dels altres. És a dir: que no es necessitin estímuls exteriors per sentir-se viu. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà d’alguna crossa manllevada per tirar endavant, i si no surt de dintre d’un mateix la capacitat de reacció, la voluntat de superació, la conformitat amb la vida que t'ha tocat, mala peça tenim al teler. L’autoestima, precisament, es basa en tenir una bona entesa amb un mateix. Ara bé, per aconseguir-la tenim dos problemes. El primer, que establir un bon rotllo amb un mateix no s’ensenya ni a l’escola ni a les esglésies, ni tampoc hi ha una vacuna que dispensin els hospitals. La vida interior rica s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada... Però si la soledat ve acompanyada de misèria, de precarietat econòmica, perquè s’està a l’atur o perquè la pensió no arriba a fi de més, per molta vida interior que es tingui, la cosa es complica de mala manera. Per aquesta raó, un govern realment sensible envers les necessitats bàsiques de les persones no hauria de permetre que l’especulació, l’explotació i l’egoisme d’una societat cada dia més hedonista i insolidària - malgrat una minoria voluntarista ho emmascari -, anorreï tantes vides, sovint tan anònimes que els petits drames quotidians de les persones que se senten soles patològicament, passen desapercebuts fins i tot, de moment, per a l’estadística.

dimecres, 18 d’abril de 2018

JA ERA HORA QUE DEIXESSIN DE FER EL PLORICÓ.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 18 abril 2018)
- No sabeu com me n’he alegrat de que els polítics presos deixessin de buscar la manera de sortir al carrer al·legant davant el jutge que tot allò de que se’ls acusa no eren més que actes simbòlics, performances i confondre els desitjos amb la realitat. Quan ja han vist que aquella estratègia de fer el ploricó, de mesurar les paraules – vull pensar que en “termes de llegítima defensa – no portava enlloc i que el jutge no s’arronsava sinó tot el contrari, els processava per delictes que suposen un grapat d’anys a l’ombra, s’han decidit a cantar-li les quaranta a sa senyoria, si les versions de les darreres compareixences que ens han fet arribar els respectius advocats són certes. Ja era hora que pleguessin de fer el xaiet i s’encaressin amb la justícia posant els punts sobre les is i no desmentint que allò que tots vam veure que va passar, en realitat era una mena de miratge, un vist i no vist. Perquè hi ha molta gent que s’havia fet il·lusions amb la república emparaulada, amb les estructures d’Estat a punt d’entrar en servei i amb el suport internacional, i que cada vegada que llegia o escoltava que els polítics acusats de liderar aquesta moguda semblava que davant el jutge tiraven pilotes fora, es posaven de mala llet o, en el millor dels casos, no ho acabaven d’entendre. Però gràcies a Déu que aquesta ambigüitat s’ha acabat i al jutge se li diu a la cara i perquè consti tot allò que els independentistes criden al vent en cadascuna de les concentracions multitudinàries que sovintegen: que no és democràtic tancar gent a la presó per com pensen, abans de sotmetre’ls a un judici imparcial. A la meva manera de veure, em sembla bé que compareixin davant el jutge no com a víctimes, sinó com acusadors.             

http://tabrilde.blogspot.com

diumenge, 15 d’abril de 2018

RECORDEU ALLÒ DELS RICS, DELS CAMELLS I DEL FORAT DE L’AGULLA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 15 abril 2018)
 - Jo sempre parteixo de la base que ningú perquè tingui més, sopa dues vegades, i els pocs nous rics que s’ho creuen - que sopar dues vegades imprimeix caràcter -, acaben també criant malves, encara que sigui després d’una fartanera. Doncs si com a signe extern sopar dues vegades no fa ric, sinó golafre, com és distingeix un ric? Doncs tot és relatiu: per qui té el cul pelat de recórrer al banc d’aliments per sobreviure, una persona que fa tres àpats normalets al dia, paga el lloguer o la hipoteca d’un piset sense pretensions i pot fer benzina per treure la família a escampar la boira els caps de setmana, és un vertader potentat. O sia que tot és relatiu, comparat amb què o amb qui. Als pelacanyes en general, és lògic que ens rebenti especialment un tipus de ric autòcton, més comú del que sembla, no pel fet que els diners li surtin per les orelles sinó perquè faci ostentació de no pagar els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar els seus negocis i martingales darrera una boira d’enginyeria jurídica complexa i eficaç i estalviar-se’ls. Però a mi el que em fot de veritat, és que a aquesta colla d'impresentables ja els hi estigui bé no pagar el que toca, perquè el que s’estalvien en solidaritat fiscal supera, de bon tros, el que es gasten en minutes dels millors assessors, als quals els hi deu relliscar aquell acudit d’un poca-roba anomenat Crist, que va de que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas un ric vagi a fer companyia a son pare, Déu, al regne dels cels. El sabeu?

Fa temps que crido al vent una pregunta ingènua, però que de moment no troba resposta: ¿per què serà que a tot arreu on miro, inclús en països que es declaren anti-capitalistes, sembla que els que acaparen diners tinguin butlla i es deixi a la seva bona voluntat determinar en quina mesura contribueixen al manteniment de la caixa comuna, amb quina part de les sobres dels seus beneficis, abans de malgastar-los? Davant l’escandalosa callada per resposta, permeteu-me que especuli sobre la veritat que l’establishment capitalista no confessarà mai com un pecat, perquè li han ensenyat des de les beceroles que és un mèrit i quasi una virtut que els guanys de les elits financeres surtin d’esprémer la mà d’obra sense contemplacions per ampliar els marges de benefici industrial, que es disfressi d’astúcia el frau fiscal i es practiqui la usura a cremadent. Perquè serà que l’establishment calla com un puta davant aquest abús? Doncs perquè les elits financeres tenen acollonits els governs, inclosos els poders fàctics que estan per sobre d'ells, els quals sovint no tenen més remei que fer la vista grossa, per la senzilla raó que molts dels seus membres més distingits, per activa o per passiva, suquen el melindro en diners o en dinars. Tanmateix, la gran majoria de països amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten surar entre el dèficit que els ofega, retallant despesa pública en benestar social i apujant impostos finalistes o al consum, precisament aquells que fan més pobres als pobres i pessigolles als rics. Vet-aquí, doncs, on s’amaguen els nou rics de la generació globalitzada: sota les faldilles de governs còmplices que no gosen aixecar la veu per frenar la disbauxa, per exemple, en despesa militar. Amb només l'import dels cent míssils esclafats ahir contra una Síria massacrada, a quants pelacanyes s’hagués tret de la misèria? Apa, ja podeu anar a missa a picar-vos el pit!


divendres, 13 d’abril de 2018

ESCUDAR-SE EN LA MAJORIA SILENCIOSA, EN DEMOCRÀCIA ÉS UNA FAL.LÀÇIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 13 abril 2018)

.- Emparar-se en la majoria silenciosa com excusa per menystenir i posar pals a la roda a resultats electorals adversos, és com defensar-se panxa enlaire, com els gats, perquè no es tenen suports ni avals democràtics suficients. I quan d’aquesta excusa de mal pagador se n’abusa sistemàticament, és un símptoma preocupant de manca de legitimitat democràtica; una característica, per cert, de líders polítics esbiaixats, decadents i eixorcs d’idees constructives capaces d’encaterinar la ciutadania. Però, sobretot, fer-se el rebec van-tant-se d’una majoria silenciosa indemostrable i fantasmal, és una fal•làcia impròpia de cap demòcrata honest, ja que precisament gràcies a la democràcia tots els ciutadans d’un poble disposen de vot i veu inviolables i, per tant, ningú pot emparar-se en vots “in pectore” o ocults, puix la clau de volta de viure en un sistema democràtic és que tothom té dret a expressar transparentment tant les seves preferències com les seves discrepàncies polítiques, votant civilitzadament enlloc de fer-ho a cops de destral, accepteu-me la metàfora.

A la meva manera de veure, el desideràtum d’una societat democràtica - mai me’n cansaré de repetir-ho en aquest blog i allà on calgui-, és arreglar les diferències enraonant, inclús discutint, però escoltant: enraonant tant com calgui per defensar el teu punt de vista, però, tanmateix, escoltant per a no perdre’t ni una coma del punt de vista de l'altre. Quan un partit polític o un col•lectiu de ciutadans més o menys organitzat, es rebel•la contra el veredicte de les urnes, objectant al legítim i objectiu resultat electoral una impossible d’avaluar i comptar majoria silenciosa dels que, pixant-se en la democràcia, varen fer fastigosa campana el dia de les eleccions. En definitiva, si la democràcia es basa en decidir mitjançant el vot lliure i secret, qui no parla ni diu la seva quan toca és perquè no vol, no perquè no el deixin. Pretendre representar la voluntat de teòriques majories silencioses per impedir majories parlamentàries referendades a bastament a les urnes, és propi de lladres, agitadors d’espantalls i, perdoneu-me la franquesa, d’aspirants a enterramorts de la democràcia. Qui sigui frare, que prengui candela i que perdoni les molèsties.

dijous, 12 d’abril de 2018

QUÈ PASSARIA SI LES BEQUES UNIVERSITÀRIES NO FOSSIN A FONS PERDUT?.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 12 abril 2018)

- Ja és curiós que enmig de l’embolic dels màsters regalats o subhastats per una universitat madrilenya, m’hagin bufat a l’orella que des del gabinet d’estudis d’un partit amb pretensions de tallar el bacallà els propers anys, es barrina un document de treball que, més o menys, ve a dir que de la mateixa manera que per fer una bona truita s’han de trencar i batre enèrgicament uns quants ous, per enfocar amb cara i ulls la reforma universitària pendent s’hauria de xarbotar a fons la política de beques. L’esborrany es belluga a l’entorn de la hipòtesi que l’accés als estudis superiors sigui universal, partint de la base que a ningú se li pot negar estudiar una carrera per manca de recursos propis. Ara bé, tenint en compte que ni les carreres ni els màsters es paguen amb quatre xavos, i que un percentatge preocupant de la formació rebuda aquí, actualment no es reinverteix al país, els que elucubren estratègies màgiques i fan volar coloms de tots colors per si tenen la sort de que algú els en compri algun, li estan donant voltes a un reguitzell d’insinuacions maquiavèl•liques, totes elles en forma de pregunta: és un bon negoci donar beques a benefici d’inventari? I un cop destapada la caixa dels trons, ja no paren de disparar amb bala: i si un dia estudiar a costa dels impostos dels contribuents no fos possible mantenir-ho a fons perdut? FinaIment, després de marejar a perdiu amb interrogants preparatoris, posen la directa i descobreixen, sense embuts, de què va la jugada reformista: i si una part o la totalitat de les beques dels que estudiïn de franc s’haguessin de tornar? El que no m’han xerrat és si aquesta anàlisi és fruit de la iniciativa de quatre becaris il•luminats, que volen fer mèrits per viure d'una rectoria política o realment treballen per encàrrec.

A la meva manera de veure, a part que ja m’agradaria saber com s’arribaria entre blocs polítics i agents socials que s’insulten més que no pas es parlen, a un consens ampli sobre un sistema de rescabalament dels imports de les beques, contemplant les diverses possibilitats d’amortització perquè estudiar una carrera no sortís de franc a l’estudiant ni carregós al contribuent. Però suposant, que ja és suposar, que es pactés quelcom semblant, crec que seria imprescindible preveure com limitar severament la matriculació indiscriminada en facultats que impartissin carreres sense futur laboral, ja que en el supòsit que la societat es fes càrrec de finançar bestretes il•limitades per donar estudis superiors a tots els ciutadans amb cap per aprendre però sense recursos per pagar-se les classes de la seva butxaca, almenys seria just procurar que en llicenciar-se es guanyessin prou la vida enlloc d’engreixar directament les llistes de l’atur o les consultes d’especialistes en frustracions i depressions. Per tant, en cas que demà o demà passat algú els hi compri la idea als becaris que s’hi trenquen les banyes parint-les – un més dels informes que es couen en els no sempre útils laboratoris d’idees dels partits polítics, perquè en aquest món de mones queden poques coses per inventar -, caldria que miressin què passa als Estats Units, que apliquen en alguns estats el sistema de beques a retornar, a compte dels ingressos futurs aconseguits gràcies l’exercici de la carrera estudiada. Vet-aquí que un bon grapat de beneficiaris d'aquest sistema són morosos i deuen quasi mil milions de dòlars en concepte de crèdits-beca incobrables, per la senzilla regle de tres de l’oferta i la demanda, ja que als flamants llicenciats el mercat laboral no els esperava amb els braços oberts perquè de titulats en les seves especialitats en sobraven a punta pala. Potser, doncs, que en alguns d’aquests laboratoris d’idees no perdin el temps pentinant gats, exigint als seus becaris analistes un màster en sentit comú abans de posar-los a somniant entelèquies.

dimecres, 11 d’abril de 2018

LLÀSTIMA QUE EL REI FACI MÉS DE MONARCA QUE DE CAP D’ESTAT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 11 abril 2018)

.- El monarca i cap d’Estat, va visitar Catalunya abans d’ahir i com en les darreres vegades que ha posat els peus a Barcelona, va escoltar al carrer més crits de protesta que aplaudiments i va notar, suposo perquè no té un pèl de tonto, una certa fredor entre els escassos representants de les institucions catalanes. Però a l’hora de dinar - al voltant d’una taula és sempre on es pot parlar més assossegadament de tot, inclosos temes punyeters -, enlloc d’aprofitar aquesta ocasió per conèixer de primera mà les distintes sensibilitats dels ciutadans catalans, només va entaular-se amb cortesans d’upa, qui sap si per assegurar-se que no se li empatxés el dinar, amb algun ciri trencat dels plebeus separatistes. Dit clar i català: a la meva manera de veure, el rei va venir com a monarca, però va deixar passar de nou l’oportunitat d’exercir, de veritat, com a cap d’Estat. Penso que poder si no estigués tan encarcarat en el paper que li han reservat – el govern dels populars més que no pas la Constitució espanyola -, de simple representant de la Corona, el monarca tindria les mans més lliures per intentar comprendre qui i des de quan alimenta les greus diferències entre una part important de ciutadans sobiranistes amb el govern actual de l’Estat. Per entendre les arrels de qualsevol mena de desavinença s’han d’escoltar, sense perjudicis ni sobergueries, les raons de cadascuna de les parts enfrontades i considerant que ningú té mai tota la raó, és quan es faria indispensable la mediació d’un àrbitre neutral, responsabilitat que legitima al meu entendre un cap d’Estat i justifica el seu sou.

Però, és clar, si el mediador pretén arbitrar el plet escoltant només la versió d’una part o, el que encara és pitjor, pretenent fer-li empassar a l’altra, si us plau per força, aquesta versió, anem bé per anar a Sants! Que el govern espanyol, en aquest cas en Rajoy, com un mesell es tanqui en banda a enraonar amb els líders catalans sense que la garrota de la llei estigui suspesa al vell mig de la mesa de reunió, perquè quedi clar qui té la paella pel mànec, no impedeix que el cap d’Estat miri d’escoltar-se’ls sense condicions prèvies. La Constitució deixa ben clar que un monarca-cap d’Estat regna però no governa; no obstant això, enlloc de la bíblia constitucional diu que tingui prohibit parar l’orella, amatent sense prejudicis ni reserves mentals per tal d’esbrinar com recosir els estreps de la societat. D’alguna manera aquesta és la finalitat de les consultes entre el cap de l’Estat i totes les forces parlamentàries, abans de la formació de govern. Doncs aquests mateixos bons oficis de mediació i de comprensió són els que he trobat a faltar en el tarannà reial, des que Madrid i Barcelona no s’entenen per la senzilla raó que no es parlen. I per això lamento encara més que el rei quan va visitar Barcelona desaprofités, per enèsima vegada, l’oportunitat d’exercir de cap d’Estat de veritat, escoltant tothom i no enrocant-se en el paper de monarca envoltat dels seus cortesans incondicionals. Catalunya necessita com el pa que menja un cap d’Estat que se l’escolti i no la renyi, no un monarca que simplement faci de tant en tant una homilia, confonent els ciutadans amb súbdits, i decantant-se sempre del costat dels cortesans que viuen com reis a la seva ombra.          

dimarts, 10 d’abril de 2018

BONA SANITAT I BUROCRÀCIA NO LLIGUEN GAIRE. METGE I FUNCIONARI, TAMPOC


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 10 abril 2018)

- Una escena que es repeteix cada dia mil vegades, sobretot als diferents Caps d’atenció primària de la Sanitat Pública: el metge esmerça minuts valuosos que hauria de dedicar a escoltar i diagnosticar el pacient, en feines burocràtiques que podrien perfectament derivar-se a personal auxiliar. Per què us proposo aquesta reflexió? Doncs perquè es dóna la casualitat que ahir en vaig ésser testimoni de primera mà d’una d’aquestes fastigoses rutines que ja s’han convertit en tan habituals, que ja ni se’n parla, potser perquè ja es deixen per impossibles. Vaig entrar, com us deia, a la consulta del meu metge simplement perquè volia renovar la recepta electrònica caducada de la meva dona. El metge va anar per feina sense torbar-se, perquè era conscient que tenia programat un bon matí de visites, introduint al seu ordinador la targeta personal que en desbloquejava l’accés, operació que va repetir vàries vegades en va, fins desenganyar-se: la màquina no li reconeixia la identificació. Amb un gest malsofert, el bon home se’n va anar a un altre consultori per provar si tenia més sort en un altre terminal, mentre avisava administració del problema. Es veu que amb l’ordinador del despatx contigu si que la targeta identificadora hi va fer tractes i amb un retard de deu minuts llargs, entre anades i vingudes, el metge va aconseguir imprimir la recepta quins terminis li havia demanat posar al dia. Quan vaig encaixar amb el metge desitjant-li bon dia, em va fer una ganyota de resignació que ho deia tot. En tornar a la sala d’espera, vaig veure que alguns pacients consultaven el rellotge per descarregar els nervis. Encara sort que no m’havia hagut de visitar...

Quan parlem de retallades en Sanitat ho fem en sentit general i un xic abstracte, i sembla que tot s’acaba en un escanyament financer que obliga a tancar alguna planta i puntualment quiròfans, per equilibrar pressupostos; però no es tracta només d’això, sinó que per fer-nos-en càrrec de la magnitud de la tragèdia, haurien de tastar els petits dèficits quotidians i concrets de mitjans materials i professionals que es viuen amb resignació en el dia a dia tant hospitalari com en centres d’assistència primària, sense oblidar-nos de les urgències, dèficits que serien molt més palpables i lamentables si el personal sanitari de tots els nivells no els emmascarés amb una exquisida professionalitat. La principal diferència entre una consulta mèdica privada i una de la seguretat social rau en el temps que pot dedicar-li cadascuna al malalt. És tan important el temps que hom passa explorant un malalt i escoltant com explica els símptomes, que fins i tot la parròquia dels sanadors s’explica en el fet que “saben escoltar”, perquè en medicina quatre paraules fan més bé que quatre potingues. Per descomptat que el temps és or i la sanitat moderna disposa de mitjans de diagnòstic molt eficaços per anar al gra, però la qualitat de la sanitat depèn també de que el metge disposi de temps per tranquil•litzar el malalt, per respondre els seus dubtes i angoixes. Si un malalt surt de cal metge tan angoixat com hi ha entrat, perquè els protocols són tan estrictes que les visites s’hagin de ventilar a preu fet, voldrà dir que la qualitat de la sanitat grinyola. I si a més a més del temps taxat, una part de la consulta es crema en maleïda i eixorca burocràcia, apaguem el llum i llestos! I qui surti el darrer, que tanqui la porta.

dilluns, 9 d’abril de 2018

ES POT ÉSSER TAN INSENSAT DE NO TÈMER EL JUDICI DE LA HISTÒRIA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 9 abril 2018)

 – Acabo d’escoltar el discurs de clausura de la convenció del PP, que acaba de pronunciar Rajoy. No hi tenia cap interès, la veritat sigui dita, però resulta que TV-3 l’oferia en directe, que cap altra cadena de cobertura estatal feia, detall que no vaig acabar d’entendre. En qualsevol cas, vaig tenir ocasió d’escoltar el monòleg quasi fins al final i el primer que em va passar pel cap, després de suportar-lo va ser preguntar-me: “pot ésser tan insensat aquest home per a no témer el judici de la història?” No m’imagino a cap persona pública i menys a algú que tingui pretensions d’estadista, que no li preocupi què diran d’ell d’aquí a unes quantes dotzenes d’anys. Però en Rajoy sembla que tant se li’n fot després d’escoltar un discurs farcit, a parts iguals, de tòpics i mentides que, francament, resumiria amb una frase feta que li va com anell al dit a tota la trajectòria pública d’aquest registrador de la propietat reconvertit en polític, però que la política de veritat i potser també la democràcia li van grans: “fés el que jo predico, però no facis el que jo faig”.

En efecte, ahir no va parar de referir-se a presumptes èxits del seu govern, que per a qualsevol observador imparcial no foren altra cosa que exageracions, per no dir mentides punyeteres. Potser la mes grossa de totes, que anem tan bé; quan tothom sap que si l’economia no ha fet fallida es gràcies a amagar el dèficit sota catifes d’endeutament, que ja veurem qui pagarà. I pel que fa a la seva filosofia, s’ha atribuït un tarannà polític que m’ha fet petar de riure: “nosaltres (referint-se al PP) sabem que tot té dos punts de vista i que s’ha d’escoltar tothom”. No entenc com no li va crèixer tres pams el nas després de fer aquesta solemne afirmació, a penes dotze hores després de dir que la petició de diàleg feta per part de Puigdemon i líders d’ERC, els independentistes se la podien menjar amb patates. No sé com acabarà el contenciós que l’Espanya constitucionalista té amb la Catalunya sobiranista, espero que no sigui en tragèdia perquè tots hi posin una mica de seny, però si sé com va començar tot plegat i en Rajoy i el seu partit no se’n poden rentar les mans perquè foren els que ho provocaren recollint com bojos firmes arreu per enviar l’Estatut, acabat d’aprovar amb tots els avals constitucionals, a les tenebres dels tribunals. Aquell immens error tàctic, deslleial, sectari i forassenyat, va desenvolupar el greu conflicte institucional en que ens trobem. La història no pot passar per alt la negació al dret a decidir reclamat per una gran part del poble català, ni la tossuderia del govern de no voler-ne parlar. Si jo fos d’ell, no dormiria tranquil, pensant que la història em pot deixar com un drap brut. Però com que d’estadista no en té res – recordeu que en la meva opinió té més retirada amb un viatjant de gra cuit, com moltes vegades he explicat -, qui sap si tant se li’n fot.

diumenge, 8 d’abril de 2018

BONES I MALES PERSONES, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 8 abril 2018)

.- Desenganyeu-vos-en, ni dretes o esquerres, ni blancs o negres, ni moros o cristians, ni rics o pobres, ni catalans o castellans; que el món se’n surti dels diversos atzucacs que l’assetgen arreu, només depèn de que hi hagin més persones bones que dolentes. I de bones o de dolentes, tant se’n poden trobar a la dreta com a l’esquerra, entre els catalans i els castellans, i així successivament. Per tant no hauria d’importar l’etiqueta ètnica, cultural o ideològica que una persona porti penjada del coll, sinó només si es tracta d’una persona amb bons sentiments o d’un mal xinat. Creieu-me, el món no faria tantes tombarelles si els que n’haguessin portat el timó des de bon principi haguessin estat bones persones, amb bons sentiments i l’empatia a flor de pell. Però per desgràcia, gairebé sempre el destí de la humanitat ha estat en mans de persones de dubtosa moralitat en el millor dels casos, i les poques vegades que ha estat a l’inrevés les bones persones no han durat al poder, però malgrat aquesta evidència històrica em nego a acceptar que el món està condemnat a consumir-se en mans de persones perverses que perpetuen la maldat, fomentant la insolidaritat, les guerres, el racisme, la violència, la misèria, o el menyspreu per la degradació ambiental, per no allargar la llista d'impresentables.

Tanmateix, però, les pitjors persones dolentes són les que inciten a l’odi a cara descoberta o amagant-se darrera el semi-anonimat que ofereixen les diverses aplicacions d’internet. El primer cas descriu un fatxenda amb les espatlles cobertes per fer mal amb la llengua o la ploma, i en el segon cas hi podríem incloure tots els covards que porten la dolenteria a la massa de la sang i que, inclús de ben petits, als col•legis, assetgen els més dèbils fins fer-los la vida tan impossible que se la llevin. I ja que parlem de persones tan dolentes que només viuen per escampar l’odi i el ressentiment, m’agradaria saber per quins set sous en alguns països els que tenen el poder i administren la llei no treuen de la circulació les persones a més de dolentes amb llengua viperina. Si en voleu un exemple, aquest escalfa-braguetes difamador, que es diu Jimenez Losantos, que a l’empara de l’emissora dels bisbes embrutava la reputació de persones i de idees. Ja fa molt de temps que no sé per compte de quin nou amo bescanta a tort i a dret, però ahir l’Escorsell en el seu programa matinal a Catalunya-Radio, ens va passar una mostra de les darreres defecacions d’aquella vergonya del periodisme honest i moral, i vaig quedar garratibat. ¿Com és que la fiscalia no li ha posat morrió i manilles a una persona tan dolenta, que prostituint el dret a la llibertat d’expressió, s’atreveix com un gos rabiós, perquè la Justícia alemanya no li ha vist al president Puigdemon cara de sediciós ni de revolucionari, es permet assenyalar els alemanys que viuen a les Illes com a hostatges o deixant caure de passada que a Alemanya hi ha moltes cerveseries? A qui anaven dirigides aquelles insinuacions? Potser als seus amics ultres? Si aquestes paraules haguessin sortit de la boca d’un dirigent d’ERC o de la CUP, per centrar la qüestió, ja estaria a la cangrí. Com és, doncs, que algunes persones dolentes tenen butlla? A la meva manera de veure, els que toleren i protegeixen les persones dolentes són tan dolentes com elles. I el que sigui frare, que prengui candela.

dissabte, 7 d’abril de 2018

QUE PASSEU UN BON CAP DE SETMANA,


QUE PASSEU UN BON CAP DE SETMANA, US DESITJO DES DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” QUE COM CADA DISSABTE FA CAMPANA DE REFLEXIONS. Agafeu-vos-ho amb paciència, que no hi ha govern cretí a Madrid ni trencaclosques polític a Catalunya que cent anys duri. Accepteu amb optimisme, els que no sou de la primera volada, que a l’etapa del “si no fos” és millor “no entrar en detalls”, procurant sobreviure amb dignitat a les xacres, entrebancs i cancalletes que els anys no perdonen. Però, sobretot, no deixeu que quatre pallussos us amarguin l’existència. Tingueu sempre a punt un petricó de seny i un pessic de rauxa, la justa perquè no us prenguin per ensopits. I puix que de motius per estar emprenyats en teniu a cabassos, planteu-los cara sempre amb un somriure sorneguer a flor de llavis perquè, en definitiva, no surt à a compte passar una mala estona per cap enrabiada. I si us vaga, doneu una ullada al Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE": hi trobareu reflexions per triar i remenar des de 2009, escrites sempre des de la humilitat de qui sap que li queda molt per aprendre i que, simplement, presumeix de sentit comú.
Finalment, no us oblideu que en ple segle XXI cap govern pot considerar-se  democràtic si no respecta els drets humans collant la llibertat d’expressió, ficant persones a la presó perquè purguin abans de tenir un judici just i imparcial. Per tant, penseu com penseu amics i amigues del Blog, cap persona decent pot caure en el parany de confondre llei i justícia amb repressió i sectarisme, mirant cap a una altra banda com si no passés res.

divendres, 6 d’abril de 2018

DOBLES VARES DE MESURAR: CIFUENTES I PRESOS POLÍTICS CATALANS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 6 abril 2018)

- A la presidenta de la Comunitat de Madrid, segons la seva camarilla ens l’hauríem de creure, simplement perquè dóna paraula de no estar embolicada en res del que se l’acusa; en canvi, la mateixa camarilla troba de conya que els independentistes catalans purguin, per endavant, uns presumptes delictes que neguen haver comés, amb tanta vehemència i molta més credibilitat que no pas la tramposa Cifuentes. És evident, només rumiant el que acabo d’escriure, que es tracta d’una flagrant doble vara de mesurar, i que la paraula d’un polític català val una merda comparada amb la d’una presidenta madrilenya, que va aprofitar-se del càrrec de delegada del govern per apuntar-se d’estranquis un màster al seu currículum. No ens hauria pas de venir de nou, perquè en aquest menyspreu crònic de la paraula d’honorables catalans carregats de raó radica, precisament, la tragèdia en que es basa allò que, les espanyes més ràncies, anomenen des del 1714: “el problema català”.

A la meva manera de veure, d’empresonar polítics i líders de la societat civil sobiranista, sense que cap tribunal hagi anul•lat la seva presumpció d’innocència, se’n diu acarnissament. En definitiva, aquests polítics varen limi-tar-se a executar un programa electoral i uns acords legitimats per la majoria parlamentària. Aquest acarnissament queda palès encara més quan es fan servir vares de mesurar diferents si es tracta de feixistes condemnats per violentar la llibreria Blanquerna i agredir els reunits, feixistes als quals se’ls hi ha suspès el compliment de la pena fins que es resolgui el recurs presentat al Suprem, confiant que qui dies passa anys empeny. Tanmateix, com en el cas de Cifuentes que en té prou donant la seva paraula de que està lliure de culpa, perquè tot l’establishment del PP – inclòs el president del govern i el seu ministre de Justícia -, li faci costat incondicional sense més comprovacions. ¿I la paraula de persones tan honorables com una presidenta del Parlament, consellers del govern de Catalunya, parlamentaris electes i representants de la societat civil, no té cap valor? Tanmateix, Urdangarin, cunyat del rei, sentenciat per tràfic d’influències i d'untar-se els dits fent d’aconseguidor al servei de corruptes, pot dormir cada nit amb la seva família, a Suïssa, a 1.650 quilòmetres de Madrid, com si no hagués trencat mai cap plat ni escandalitzat a tota Espanya. ¿No els hi cau la cara de vergonya al govern i als jutges de no fer servir la mateixa vara que s’ha utilitzat per mesurar als Urdangarin, Cifuentes i tota la quadrilla de corruptes, als presos polítics presumptes innocents mentre no se’ls jutgi, que per veure’ls les seves famílies i advocats han de peregrinar més de 1.300 quilòmetres, entre anada i tornada, perquè se’ls regateja mesquinament el dret constitucional d’ésser traslladats a un centre penitenciari prop de casa?

Per a no abusar del vostre temps, em salto el llistat dels centenars de greuges comparatius que abonen l'encapçalament de la reflexió d’avui; però ni caldria, ja que són prou coneguts els cabassos i cabassos de diners públics malgastats per enriquir polítics corruptes i partits convertits en coves de lladres. (Espereu quan es destapin tots els tripijocs en la construcció de la ciutat de la Justícia de Madrid, i caureu de cul). Potser convé, doncs, que determinats mitjans de desinformació de la capital i d’algunes províncies, comencin a explicar les “diferències” de tracte entre Catalunya i la resta d’autonomies marca “cafè para todos”, inclosa la presa de pèl històrica d’un finançament ignominiós; qui sap si d’aquesta manera facin entendre, d’una vegada per totes, que per molts sobiranistes que imputin, persegueixin i tanquin a la presó, el sentiment que mobilitza dos milions i escaig de catalans a reclamar la independència, no es pot arraconar al quarto de les rates. En Rajoy i la seva camarilla, inclòs el bruixot de l’Aznar i el seu laboratori d’idees reaccionàries, haurien de saber, perquè són les beceroles de tota democràcia, que els sentiments, com la fe, mouen muntanyes quan se’ls vol emmordassar.

dijous, 5 d’abril de 2018

ELS PRESIDENTS DE TRIBUNALS CONSTITUCIONALS SOPEN DUES VEGADES?.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 5 abril 2018)

- Ep!, ho pregunto seriosament, però de bon rotllo. I és que no m’entra al cap que en un país on cada dia es manifesten milers de jubilats reclamant que les pensions se’ls hi apugin, com a mínim, igual que la inflació, i que en l’emblemàtica plaça de Catalunya, hi han vergonyosos campaments de sense sostre, exhibint les seves misèries amb la dignitat de plantar cara a l’absurd i a la invisibilitat, per vergonya d’uns governants que voldrien perdre’ls de vista, senzillament perquè no saben què fer-ne, al president del TC se li apugi el jornal – que ja deu representar una bona picossada, comparat amb el meu i el vostre -, un sorprenent 13%. Francament, ho trobo tan escandalós que, com que sóc de bona fe, he acabat pensant que hi déu haver alguna raó de pes per proposar aquest forassenyat augment de sou, ja que no crec que gent tan equànime, tocada i posada com en Rajoy i la seva camarilla del govern popular, pretenguin escarnir la ciutadania - sobretot al col•lectiu que ho passa més puta -, amb una mofa d'aquesta categoria. I rumiant, rumiant, he arribat a la conclusió que potser és que els presidents d’un TC, a diferencia de la resta de la patuleia que en el millor dels casos fem tres àpats al dia com podem, necessiten sopar dues vegades degut al desgast mental i físic que suposa exercir una magistratura tan alta.

De fet, per dictar sentències quilomètriques i a vegades críptiques, s’ha d'anar ben servit d'estómac. El que ignoro, en la meva supina ignorància de tantes coses que fa el govern, és si aquest bon tracte és comú arreu d’Europa com a recompensa per exercir una alta magistratura, o es tracta d’una prerrogativa que només passa a Espanya, en honor d’aquell mític “Spain is different” que des de temps reculats, potser fins i tot des de principis del segle dinou, forma part de l’Adn nacional. Sigui com sigui, però, us confesso que a mi, que m’apugen un miserable 0,25% la pensió que m’he guanyat després de suar-la durant 46 anys i mig de pencar -, l’arrodoniment tan generós del sou del president del TC, contemplada en els pressupostos generals de l’Estat, no tinc altre remei que prendre-me’l com un greuge personal, per molt que en Montoro al•legui que l’agraciat ha de sopar dues vegades. Cony, doncs que només ho faci una com jo, que no es morirà pas!; que en conec molts que s’estrenyen el cinturó mentre miren la nevera buida. Tanmateix, que quedi clar que no critico pas el president del TC perquè sopi dues vegades, Déu me’n guard!, i menys si és que hi té dret. A la meva manera de veure, qui es mereix que li digui el nom del porc és a qui ha parit uns pressupostos tan plens de disbarats i desigualtats. De la mateixa manera que els futbolistes que cobren morterades indecents, no en tenen la culpa que els hi paguin tants de diners ja que els poca-soltes cretins són els directius que s’hi avenen, en el cas que ens ocupa a qui s’han d’exigir responsabilitats és als governants que gosen proposar tretzes per cent d’augment de sou a funcionaris privilegiats, l’endemà mateix d’assegurar que no hi ha diners a la caixa per fer justícia als pensionistes que fan més pobres cada any que passa, ni als dependents que es podreixen en llistes d’espera, als quals arriba primer la mort que la prestació. Collons quin país! Més arguments per fotre el camp...

dimecres, 4 d’abril de 2018

CAL RELAXAR EL DOGMA, I ESCOLTAR MÉS LA CONSCIÈNCIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 4 abril 2018)

.- No sé si serà flor d’un dia o tindrà un recorregut més llarg, però el cas és que cada cop trobo més símptomes d’optimisme pel que fa a donar a la consciència la rellevància que es mereix enfront del dogma. El papa Francesc ja fa mesos va distanciar-se unes passes de l’ortodòxia oficial en declarar: “Déu perdona a qui no creu, però obeeix la seva consciència”. La majoria de religions, no només la catòlica, tenen patentat des de fa segles un sistema infal•lible de mantenir la parròquia muda i a la gàbia: tot allò que desperta recel o és poc creïble, ho declaren dogma de fe. Però, què voleu que us digui?, sota el jou del dogma fa de mal viure i algunes persones honestes i carregades de raó se les han vist morades, consumint-se entre el dubte i el remordiment. Pel que fa als catòlics, en concret, és evident que amb Francesc al Vaticà va córrer aire nou, però no fou prou fort com per esbandir carrincloneries dogmàtiques que s'han fet ràncies. No obstant l’establishment eclesiàstic es defensa panxa enlaire tant com pot, el nou secretari d'Estat gosa, a l'empara del papa, fer afirmacions com aquesta: “el celibat no és un dogma i pot ser debatut i discutit perquè no es tracta més que d’una tradició”.

Repeteixo, no sé si aquests gestos de relaxament responen a una convicció o a una campanya de màrqueting vaticana per assegurar-se la clientela. Sigui el que sigui, que ja es veurà, me n’alegro que a la consciència se li reconegui el paper que mai hauria d’haver perdut. I no només en relació amb la religió sinó també amb la política. ¿Com es menja que un govern democràtic empresoni algú per seguir els dictats de la seva consciència? De la prioritat de la consciència sobre el dogma se n’ha escrit a bastament. Un teòleg de solera com Tomàs d’Aquino fa molts anys ensenyava als seus deixebles que més valia obeir la teva consciencia que a un superior. I no només homes d’església hi han dit la seva. També un selecte grapat d’intel•lectuals hi han ficat cullerada. En Mirabeu, per exemple, aconsellava el revolucionari Robespierre dient: “si voleu que el poble us estimi, ofegueu-li la consciència”. Em fa riure avui seguir als papers i als mitjans en general debats sobre si s'ha de dir “presos polítics” o “polítics presos”, quan en realitat el que correspon seria qualificar-los com “presos de consciència”. I, francament, per no trair la teva consciencia, encara que sigui desobeint la llei però no fent mal a ningú, cap ciutadà d'un país democràtic hauria de dormir a la presó abans de tenir dret a un judici imparcial. Almenys és el que em diu la meva consciència. Bé que me l’he d’escoltar, no?

dimarts, 3 d’abril de 2018

UNS PRESSUPOSTOS BASATS EN EL COMPTE DE LA LLETERA.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 3 abril 2018)
- Avui el senyor Montoro tindrà la barra de sol•licitar del Congrés de Diputats l’aprovació d’uns pressupostos, calculats amb el mateix mètode científic que la cèlebre lletera de la faula emprava, per somniar desperta com es faria rica de la nit al dia. Efectivament, el ministre d’Hisenda ha quadrat els pressupostos de l’Estat engreixant descaradament i irreal la partida d’ingressos, confonent els desitjos amb la realitat per explicar d’una manera suau l’aixecada de camisa que pretén endossar als ciutadans, abusant per enèsima vegada de la seva confiança. Si fos la primera vegada que vol colar gat per llebre encara tindria dispensa, però és que en cap dels pressupostos que ha presentat des que n’és el responsable de fer els números, l'ha encertat amb una partida d’ingressos massa afinada. Quina pena que qui administra els nostres impostos cometi errors de parvulari!

¿Qui sap si l’incompliment any rere any, per exemple, dels compromisos en infraestructures catalanes o en ajudes a la dependència no rau en la poca vergonya del ministre fent passar bou per bèstia grossa? La lletera va quedar amb un pam de nas quan el somni li va fer figa, perquè era una ingènua. Però el ministre no ho és cap ingenu i se li suposa que va fort d’aritmètica; per tant, això d’inflar els ingressos no ho ha fet perquè no en sàpiga més sinó perquè és massa llest. Per aquesta raó s’ha convertit en el puntal imprescindible d’un govern popular, quina política ha consistit durant els anys que porten remenant les cireres en tenir el personal content i enganyat, als de l'establishment proper encantats de la vida untant-se els dits amb l'oli de les adjudicacions d'obra pública a qui guanyava la subhasta de les comissions. El que passa és que s’agafa abans a un mentider que a un coix, i molts de ciutadans ja li han descobert el truc al ministre a còpia de fer trampa, i espero que el Congrés avui també li digui tot el que es mereix escoltar per fals (manipulant els números) i per temerari (sometent els pressupostos a l’aprovació de la Cambra, sabent que té la votació perduda). En qualsevol altre país “normal” – en el sentit literal de la paraula – un govern que li carbassegen els pressupostos se sotmetria a una moció de confiança, però en l’atípic escenari polític espanyol no es pot descartar que pretengui ensarronar-nos traient-se un conill del barret.
Post data: tinc interès per comprovar si, com diuen males llengües, la partida pressupostària de defensa permet la compra de 50 avions de combat a la Alemanya de qui depèn una fastigosa extradició. Els que ho fan córrer potser son malpensats, però tal com baixen de tèrboles les clavegueres de l’Estat, no és pot descartar cap brama.