POSAR-SE EN LA PELL DELS SENSESOSTRE

 

            El remei pel càncer encara no el tenim, però cada vegada els científics s’hi acosten més; precisament gràcies a la multiplicació de molts esforços de flaquesa per fer avançar la recerca. Resoldre la qüestió de fer realitat el dret de totes les persones a disposar d’un sostre digne crec que no hauria de ser tan complicat com trobar el desllorigador del càncer, que depèn de les ganes i els coneixements dels investigadors. Però també de la sort, factor que no impediria que, si se’n tinguessin ganes de veritat els que fan les lleis, solucionessin el problema de l’habitatge. Que quedi clar, abans de seguir endavant aquesta reflexió d’avui: no proposo una política de barra lliure indiscriminada, sinó de justificar el dret d’aquelles persones que en un moment donat, per quedar-se sense feina, emmalaltir o per altres misèries imprevistes i sobrevingudes, s’hagin quedat temporalment sense recursos per complir amb les seves obligacions hipotecaries o amb els compromisos adquirits com a llogaters, no hagin de veure’s al carrer, amb el cul a l’aire.

            Em refereixo, per tant, exclusivament als casos d’aquelles persones complidores i honrades que de sobte no estan en condicions de continuar sent-ho, de complidores. Francament, crec que les lleis els haurien de protegir sense perdre la dignitat obligant-les a viure “de caritat”. Pensem que tal com va el món tots estem en risc d’acabar sent uns “sensesostre”. Ara bé, no parlo ni defenso els que escullen viure sense donar cop i que tenen les galtes de pretendre que la societat els mantingui. Tinguem en compte que darrera cada desnonament de persones que no compleixen amb les seves obligacions, no perquè siguin uns desmanegats sinó perquè no poden, hi trobaríem material suficient per fer-nos càrrec de la cara més dramàtica de la societat: relacions familiars esquerdades, estabilitat laboral empassada per qualsevol crisi, empreses i negocis en fallida, llargues malalties que deixen baldats a qui les pateix, víctimes d’estafes financeres... Totes aquestes diverses històries tenen el mateix comú denominador i similars conseqüències: la desesperació per no poder-se guanyar la vida, pels deutes que s’acumulen, per la incertesa sobre el futur que espera i, sobretot, la impotència davant la manca de resposta adequada per part de les administracions. A la meva manera de veure, abans de desconfiar dels sense sostre en general, potser valdria la pena de posar-nos a la pell de molts que dormen al ras.

ACABAREM NO SABER-NE PRESCINDIR DEL “GRAN GERMÀ” ?

 

                El “gran germà” profetitzat per l’Orwell ens controla a totes hores, ens escorcolla “científicament” els secrets més íntims i emmagatzema, en una colossal memòria, què pensem, escrivim i de què parlem els ciutadans, un material sensible que recicla i posa a disposició vés a saber qui, potser dels ·"dotze apòstols" Se’ns aconsella, com a mesura de precaució, que ens netegem la boca i no pronunciem en va paraules de les quals ens en puguem penedir, i accepten de bon grat que el “gran germà” no ens espia ni ens controla sinó que ens estima tant, que no ens treu l’ull de sobre per saber sempre on ens belluguem o amb qui fem petar la xerrada perquè no ens esgarriem. Segons els sacerdots i sacerdoteses del "gran germà" tota aquesta vigilància a que som sotmesos ajuda el progrés, el benestar i la seguretat de la societat. El que passa és que cada dia n’hi ha més, de ciutadans, que no es mamen el dit i no volen combregar amb les rodes de molí que els volen vendre xarlatans a sou de vés a saber de quins interessos.

                Qui està embolicat amb el poder, encara que només sigui amb les escorrialles, aprèn per pur sentit de la supervivència i pel que s’hi juga fent el tòtila, a utilitzar tots els ressorts de la tecnologia (ara anomenada “intel·ligència artificial” perque està més "in"), per manipular amics, coneguts o simples saludats com si fossin titelles, traient profit dels immensos recursos d’Internet i dels seus sequaços informàtics per intervenir comunicacions secretes, moviments bancaris i informacions professionals de tota mena, aprofitant els moments en que els ciutadans “tutelats” sense adonar-se'n o els “vigilats” descaradament si us plau per força, estiguin més relaxats i amb les defenses baixes. Les especialitats del “gran germà” abasten un repertori inabastable de possibilitats d'espionatge: xarxes socials, telefonia mòbil, televisió interactiva, jocs per entretenir mainada i adolescents o per “exercitar” la memòria en decadència dels avis... Malgrat miren d’adaptar-nos-hi a moure’ns per aquesta selva pantanosa i plena de paranys – no perquè ens agradi aquest joc de cuc i amagar tan bèstia sinó perquè no tenim altra escapatòria –, no triguem a adonar-nos que per molt que li fem la farina blana al “gran germà”, la seva abraçada de l’os ens fa sentir impotents, fràgils i desemparats enmig d’un món on cada vegada els seus habitants es veuen obligats a substituir la conversa distesa entre persones per monòlegs impersonals amb robots no programats per sentir empatia ni moralitat. Ara bé, a la meva manera de veure, els que em preocupa més és que ens acostumem tant a aquesta dependència i influència, que acabem no sabent-ne prescindir dels dictats de la intel·ligència artificial.

MASSA PRONÒSTICS APOCALIPTICS PEL BROC GROS

 

                En temps d’incertesa, vés a saber per quina raó, hi ha més gent que mai disposada a endevinar el futur; alguns, fins i tot xalen o “es realitzen” xopant o amarant els seus pronòstics amb tocs tan dramàtics com apocalíptics. Aquesta circumstància m’ha portat a la memòria una anècdota protagonitzada per en Josep Pla, l’escriptor de Llofriu.  (Per cert, aprofito per recordar una vegada més que els fariseus dispensadors de “carnets patriòtics” varen regatejar com a mesells al prosista colossal, qui sap si el més important de Catalunya de tots els temps, el premi d’honor de les lletres catalanes; en plena moda de la “memòria democràtica”, paga la pena de no oblidar que en un moment donat, fins i tot l’establishment intel·lectual pot tenir cops amagats de cretinisme il·lustrat. Algú ho ha de recordar de tant en tant; per un fill de “l’empordanet” com jo, seria pecat no fer-ho sempre que tingui ocasió).

                Reprenent el fil de la reflexió, diuen que en Pla assistia un dia a la conferència d’un reconegut arqueòleg quan aquest va afirmar, en pla erudit: “... fa 11.327 anys...”. En sentir-ho, en Pla va aixecar-se de la cadira com un coet, sense reprimir un sorneguer i sarcàstic comentari dels seus: “Clavat!” I és que per molt savi que hom sigui, no hi ha ningú que pugui afinar tant la punteria profètica o investigadora; per aquesta raó, em sembla que sobretot en temps incerts i inestables socialment com els actuals, per una simple qüestió de salut mental, ara que està també tant de moda preocupar-se’n d’aquesta branca terapèutica, cal relativitzar una mica les profecies llençades al vent. Al meu parer, les prediccions més o menys apocalíptiques, per molt serioses i ben documentades que semblin, encara que les avali la NASA o el sursum corda, sempre pequen més de negatiu que no pas de positiu. I segons com, a més a més, solen generar alarma social entre col·lectius poc preparats que, massa sovint, entenen l’a per la b. A la meva manera de veure, doncs, el problema de tot plegat és que resulta massa fàcil jugar a fer de profeta, sobretot si el visionari especula que cap dels que avui l’escolten bocabadats no li podran demanar responsabilitats perquè quan se li vegi el cul a la gallina, ja criaran malves.

 

                    

AMB EL LLIRI A LA MÀ

 

                De quan era president de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes del meu poble, vaig fer coneixença amb unes quantes persones que encara avui si em troben em saluden i, a vegades, com avui em demanen consell sobre quelcom que els preocupa. Avui, com us deia, en Benet, un que venia a caminar cada setmana amb nosaltres, m’ha parat per demanar-me que li digués què en pensava d’un escrit que ha adreçat a Hisenda. Després de donar-hi una ullada, m’ha semblat oportú compartir-ne el contingut amb vosaltres per conèixer la vostra opinió després de reflexionar-hi. Com veieu, és tracta d’un escrit dirigit a l’Agència Tributària, presentada pel contribuent Benet, de 80 anys, que exposa la seves tribulacions amb aquestes paraules:

“Que en fecha 12/04/2023 presentó mediante autoliquidación la declaración de renta nº ---, correspondiente al ejercicio 2022, validando como en años anteriores y una vez verificados los datos del borrador propuesto por la Agencia Tributaria, el cual determinaba una cuota negativa con derecho a devolución.

Que debido a un error involuntario y totalmente ajeno a su voluntad, el declarante pulsó “renuncia a favor del tesoro público” en lugar de “solicitud de devolución a través de cuenta corriente”.

Que al constatar inmediatamente el lamentable error mecánico procedió a tramitar telemáticamente, en menos de treinta minutos, la solicitud de rectificación nº ---, con la finalidad de reemplazar la “renuncia a favor del tesoro público” por la opción de “devolución de la cuota negativa” a ingresar en cuenta bancaria.

Que a las 12:25 del mismo día 12 de abril de 2023 presentó presencialmente a través del Registro General de la AEAT el escrito RGE/---, reiterando los hechos anteriormente citados y manifestando explícitamente en el Solicita de dicho documento la siguiente súplica que correspondía al estado anímico de auténtica angustia ante el error cometido: “Ruego comprendan que me es imposible renunciar a dicha devolución dado que cuento con ella para pagar deudas corrientes, ya que soy un jubilado de 80 años sin otros ingresos en la unidad familiar que los derivados de mi pensión”.

Que habiendo transcurrido más de 100 días, ambos expedientes se encuentran todavía en trámite pendiente de comprobación, lo cual considera injustificable cuando de lo que se trata no es de recalcular ni rectificar ningún dato de la declaración presentada sino, simplemente, de rectificar la opción “renuncia a favor del tesoro público”, que activó en contra de mi deseo y seguramente debido a la precipitación y al nerviosismo del momento.

Que habiendo solicitado en el día de ayer – 9 de agosto de 2023 – cita previa para interesarme por el estado de la cuestión, en la Administración de la AEAT correspondiente a mi lugar de residencia me informaron que desde hace unos meses las oficinas de las Delegaciones comarcales no tienen competencias para resolver los expedientes correspondientes a solicitudes de rectificación. Competencias que se reserva el Departamento de Rectificaciones de la Delegación Provincial. Asimismo, me informaron que resolver los expedientes en trámite se puede demorar meses por carecer el citado departamento de personal suficiente para efectuar las comprobaciones pertinentes.

Que, considerando que esta demora me causa un perjuicio económico y psicológico – cada casa es un mundo y en mi caso que no se me reintegre el excedente de cuotas pagadas a que tengo derecho, me desequilibra mi economía doméstica que dados los precarios ingresos de mi unidad familiar trato de gestionar con toda la dignidad posible -, y que la “penitencia” que se me impone por haber cometido un error tan involuntario como ingenuo, con todo el respeto me parece que es injustificable administrativamente hablando y tratándose de un Organismo tan eficiente como la Agencia Tributaria, considerando que solo se trata de enmendar un error mecánico cometido involuntariamente que con un poco de buena voluntad y empatía hacia un contribuyente en apuros, ocuparía al funcionario actuante un tiempo insignificante. En virtud de esas alegaciones … “

Evidentment, el que demana l’amic Benet és que li retornin quan més aviat millor les retencions de'IRPF descomptades en excés, perquè li fan falta. A hores d’ara, però, el pobre home m’assegura que no en sap res i em demana que li digui què en penso. Doncs, francament, Benet, a la meva manera de veure, tot plegat no és més que una mostra del que patirem els contribuents i els ciutadans en general quan la “intel·ligència artificial” envaeixi l’administració pública, i enlloc de tractar amb persones haguem d’entendre’ns amb maquinetes. Ho sento amics meus, només  puc dir-vos que s’haurà acabat d’anar amb el lliri a la mà. Hi esteu d'acord?

UN PETÓ QUE PORTARÀ MÉS CUA QUE EL DE JUDES

 

                 Quin pollastre mediàtic que ha provocat la morrejada del president de la Federació Espanyola de Fútbol a una jugadora de la selecció femenina campiona del món! Els diaris i mitjans informatius que a finals d’agost tradicionalment han de recórrer a les “serps d’estiu” per fer bullir l’olla, ara un poll reviscolat anomenat Rubiales els ha tret el ventre de penes i, suposo que sense proposar-s’ho, aquests mitjans tan àvids de carnassa en periode de vacances han fet palesa una d’aquelles “anomalies democràtiques” a que em referia en la darrera reflexió, elevant a la categoria de “debat nacional” un incident que en un país com cal es limitaria a deixar constància de la dimissió per dignitat d’un personatge públic que ha posat els peus a la galleda en matèria d’exemplaritat deguda. Però, és clar, a aquest país nostre, tant la dignitat com la decència són assignatures que els personatges públics llevat de poques excepcions porten suspeses fa la tira d’anys.

         Per molt que tregui pit l’establishment oficial cada dia que passa, en comparació amb la resta de països occidentals, es nota que als polítics i alts càrrecs espanyols els hi falta un bon bull en quan a dignitat. Si la qualitat democràtica d'un país es mesurés pel numero de dimissions presentades voluntàriament per manca de dignitat d'incompetents, corruptes o descarats i prepotents de tota mena, el nostre país ocuparia el vagó de cua de la classificació. En aquest carai de país no s’estila presentar la dimissió per res, perquè ningú s’equivoca ni es fica de peus a la galleda ja que està mal vista l'honestedat de reconèixer-ho i, sobretot, perquè els paios pocavergonyes, com el poll reviscolat d’en Rubiales, estan convençuts que mentre siguin fidels a qui els ompla la menjadora no cal tenir escrúpols de consciència “per dignitat”, mentre tinguin una butlla que els asseguri la impunitat. D’exemples d’això que dic, en trobareu a grapats només que garbelleu amb una mica de picardia i sornegueria les declaracions i opinions que s’ocupen de l’afer del petó. Enmig de la immensa hipocresia de tot plegat, potser us seran més d’utilitat per arribar a conclusions parar atenció als "silencis” inexplicables que no pas els embulls i a l’algaravia. Hi ha silencis massa eloqüents i escandalosos! En aquest cas, per exemple, el club que té contractada la jugadora morrejada públicament en contra de la seva voluntat; el d'algun dels ben pagats i considerats futbolistes d’elit recolzant la seva col.lega "femenina", o el de la fiscalia que ja hauria d'haver actuat d’ofici per escàndol públic en veure rascar-se els ous des d’una tribuna, a tocar de la reina d'Espanya i retrasmés per la televisió nacional, al president de la Federació Espanyola de Fútbol.   

FER UN LLEIG AL CAP D’ESTAT, ÉS UNA ANOMALIA DEMOCRÀTICA?

 

            Dintre de pocs dies, el cap d’Estat cridarà a consultes prèvies els líders dels partits polítics que configuren el Parlament, d’acord amb la voluntat dels ciutadans expressada amb els seus vots a les urnes. Aquestes consultes són cabdals perquè el cap d’Estat pugui avaluar directament les possibilitats reals d’algun d’aquests polítics per ésser investit cap de govern, en funció dels suports probables. Per tant, treure el cap a la Zarzuela no es tracta de cap acte de pleitesia envers el monarca que de moment protocol·làriament exerceix de cap d’Estat, sinó d’una simple reunió de treball entre dos referents indispensables d’un sistema democràtic basat en la fórmula de “monarquia parlamentaria”. Alguns representants dels partits polítics que formen part legítimament del Congrés dels Diputats ja han expressat la seva decisió de no fer cap encaixada de mans amb un cap d’Estat que menystenen, en aquest tràmit concret de consultes reglamentàries. Per aquesta raó avui us proposo aquesta consideració: fer-li un lleig al cap d'Estat en aquest tràmit concret, es pot entendre o no com una greu anomalia democràtica que ens hagi de treure la son?

            A la meva manera de veure, un símptoma bastant enraonat de valorar la bona salut d’una democràcia consisteix en no passar per alt els gestos ni les descortesies institucionals. Quan hi ha mala maror a l’ambient, sol passar que massa sovint els actors en aquest teatre “perdin els papers”, començant per faltar-se reciprocament al més elemental respecte els propis diputats en seu parlamentària, o en girar la cara al cap d’Estat quan aquest només intenta complir amb les seves obligacions constitucionals. Tanmateix, potser la causa de la tibantor actual entre el cap d’Estat i algunes formacions polítiques rau més en que qui encarna la màxima magistratura sigui un monarca hereditari i no un ciutadà ras, elegit pel poble sobirà. Aleshores, al meu entendre, caldria plantejar-se amb serenitat democràtica resoldre d'una vegada el dilema república o monarquia, pel bé esclar de la convivència democràtica. I posats a eliminar “anomalies democràtiques” potser també seria bo solucionar l'anomenat “problema catalán” que ha corcat historicament la convivència i sabotejat la prosperitat i competitivitat econòmica d'ambdues comunitats, la catalana i l'espanyola, des de temps reculats. Ara bé, en quan a la decisió d’alguns partits de fer el salt al rei en el període reglamentari de consultes prèvies a la designació d’un candidat a ser investit cap de govern, qui sap si no seria bo reflexionar que el rei, en tant que cap d’Estat, no es pot permetre el luxe o la rebequeria “democràtiques” de no escoltar “en consulta” les raons dels republicans més acèrrims, inclús si entre  els seus parroquians n’hi ha que cremen de tant en tant el seu careto reial pels carrers. Francament, encara que sigui tapant-se el nas, crec que en aquest tràmit de consultes ningú hauria de deixar-hi de dir-la seva, encara que no hi hagi encaixada de mans  Que, en definitiva, anar a “passar consulta” al despatx oficial del cap d'Estat, no significa llepar-li el cul al monarca.                      

 

NI SERÀ FÀCIL NI RÀPID I CALDRÀ MOLTA PACIÈNCIA I RESIGNACIÓ

 

            Bastir la Mesa del Parlament com pretenien els socialistes no ha estat a canvi de res. Els 178 vots que varen recolzar la composició final de la Mesa no han costat un ull de la cara, però quasi. Qüestions que quatre dies enrere representaven una línia vermella que no es podia traspassar – reconeixement del català als parlaments europeu i espanyol, investigar els rerefons de l’atemptat del 2017 i de l’espionatge als polítics independentistes - de cop i volta resulta que s’han desbloquejat. Els en teoria beneficats per aquesta rectificació històrica dels jacobins que defensaven aferrissadament no fer ni un pas enrere, per exemple, davant la pressió dels sobiranistes reclamant el dret constitucional a la cooficialitat efectiva de les quatre llengües reconegudes per la Constitució o la promesa d’investigar mitjançant comissions parlamentaries les implicacions de les clavegueres de l’Estat (CNI) en els atemptats de l'agost del 2017 a Barcelona o en l’espionatge dels polítics implicats en l’anomenat “procés unilateral d'indepèndencia” de Catalunya, sembla que han donat per bona la paraula del senyor Sanchez i de la seva penya i li han comprat tot el lot de promeses. “Son promeses demostrables” – han beneit l'operació des de Waterloo. Guardant-se, això sí, una pedra a la faixa: “Aquest preu només s’ha pagat al senyor Sanchez perquè disposés d'una Mesa del Congrés progressista, és a dir: de la seva corda, no pas per assegurar-se tirar endavant amb èxit la investidura. Per aquesta “peça major” el candidat a president del govern haurà de rascar-se la butxaca una altra vegada i no sembla que es pugui "matar" el tracte només amb calderilla.

            Ara bé, no voldria aigualir l’eufòria independentista advertint de les dificultats de tot tipus – burocràtiques i polítiques – que rebaixaran les expectatives de "rascar" quelcom de possitiu. És cert que el ministeri d’Afers Exteriors ha plantejat oficialment a Europa el que en totes les Institucions Comunitàries siguin reconegudes les quatre llengües en teoria cooficials a l’Estat espanyol, malgrat encara "de facto" no ho siguin al Parlament espanyol; per tant, perdoneu-me que us ho digui, això no és més que un gest formal, però en realitat paper mullat. Una petició similar de reconeixement oficial del galaic per part del Parlament Europeu va suposar 17 anys de tramitacions burocràtiques i negociacions polítiques perquè tots els Estats membres hi donessin el consentiment. ¿Com pot estar-ne tan segur el senyor Sanchez, que abans d’abandonar la presidència espanyola de torn a la UE ,el primer de gener vinent, aquesta qüestió estarà resolta favorablement als interessos de les quatre nacionalitats històriques que conviuen a l'Estat espanyol? A la meva manera de veure, en tot aquest vergonyós espectacle de mercadeig dels vots necessaris perquè el senyor Sanchez tingués domesticada la Mesa del Parlament, els negociadors socialistes s'han lluït un cop més com a trilers, un paper en el qual hi tenen tanta experiència. Els catalans, per la seva banda, s’han deixat ensarronar com uns pardalets o "què"? Espero que no trigarem gaire a saber que s’amaga darrera del “què”, i desitjo perquè ningú prengui mal o li agafi un mal de ventre, que es comenci a explicar a la parròquia que, de moment, els primers compromisos “comprats” al senyor Sanchez perquè respiri uns quants dies més, no faran bullir l’olla independista ni sobiranista a curt ni mitjà termini. Els entrebancs burocràtics del funcionariat carca i el corró ideològic des del Senat faran suar de valent. Esperem que no tinguem d’escriure mai que els catalans vam fer, per enèsima vegada quan negociem amb Madrid, el negoci d’en Robert amb les cabres. El temps ho dirà!        

SEMPRE AL MIG COM EL DIJOUS

 

           Avui és dijous i penso que tots els dies de la setmana voldrien ser-ne, perquè la seva equidistància entre la migranya del dilluns i l’eufòria del dissabte que enceta el cap de setmana predisposa el dijous a comportar-se tant com un dia tranquil i simpàtic que àdhuc l’endemà d’un festiu no sap comportar-se com si fos dilluns. I és que als dijous els hi va gran qualsevol altre vestit que no sigui el seu perquè li sembla que només sap fer de dijous. Els dijous són dijous, peti qui peti! Tanmateix, no us creguéssiu pas cap de les brames que es fan córrer per desacreditar-lo, començant per no empassar-vos que hi ha setmanes de tres dijous, perquè de dijous cada setmana només en té un, carregat de prestigi. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol s’escauen en dijous: Dijous sant, Corpus i el dia de l’Ascensió. Avui és un dia ideal per reflexionar observant passar la vida com feia aquell home que “va ser dijous”, immortalitzat per en Chesterton en una de les seves millors novel·les. Tampoc consta que hi hagi moltes guerres que hagin esclatat en dijous. Qui sap si perquè no és un dia adient per prendre decisions sinó més aviat profitós per intentar rebaixar les tensions acumulades des de dilluns i començar a parar la taula per fer les paus aprofitant el cap de setmana.

            Avui, doncs, és un dia adequat per la bonhomia i l’harmonia, perfecte per encetar negociacions o per embastar compromisos; un dia, en definitiva, de traspàs que alleugereix la monotonia de la feina quotidiana amb la il·lusió del relax de cap de setmana, en capella. I els savis cuiners i hostalers del país, des de temps reculats els dijous és dia de posar a taula una cassola d’arròs. Tanmateix, aquella gent que sempre vol figurar al bell mig de totes les mogudes, intrigues o debats, vingui o no vingui a tomb que fiquin el nas on no estiguin convidats a prendre candela, se’ls escarneix amb una dita molt de pagès: “aquest paio (o paia) sempre es posa al mig com el dijous”. A la meva manera de veure, al contrari del dijous que com us anava dient és un dia mansoi i de bona jeia, les persones que se’n disfressen solen ser més falses que la llenya de figuera.  

DE LLOPS I DE CAPUTXETES

 

            Els llops, quan surten en manada són perillosos, astuts i falsos. I si no tenen prou edat per considerar-los adults, encara són més temeraris ja que segons la llei del país on vivim, en ésser menors no se’ls hi pot imputar cap responsabilitat per gros que sigui el delicte. Per aquesta raó, caldria recalcar les vegades que faci falta a les innocents caputxetes que quan vagin a rondar pel bosc – sigui enmig de naturalesa o de ciment, i a segons quines hores – que no se’n refiïn gens dels llops que se’ls hi acostin tot remenant la cua i fent-se els simpàtics per guanyar-se la seva amistat i que perdin la por, perquè per molt que els llops camuflats de xais s’hi esforcin per dissimular urpes i ullals, massa sovint - segons en deixen constància els diaris cada setmana - no poden evitar comportar-se com la mala bèstia que porten dintre. Quan això passa i una caputxeta en surt mal parada - per desgràcia, no se’n té constància de tantes vegades com passa perquè a les caputxetes els hi fa vergonya d’explicar-ho – es disparen totes les alarmes socials.

         Ja està bé que aleshores es toqui a rebato i tothom surti disparat a la cacera del llop. I fa patxoca que els polítics de tots colors i ideologies per un dia facin costat a veïns, amics i coneguts de la caputxeta de torn, convocant a minuts de silenci en senyal de protesta o deixant les banderes dels edificis oficials a mig pal, com a mostra de dol. Àdhuc m’agrada que la bona gent indignada s’esbravi picant de peus a terra reclamant sinó literalment la pell dels llops en general, almenys que des de la justícia se’ls castigui amb un escarment exemplar perquè mai més cap llop - adult o menor - gosi atacar una caputxeta i la seva malifeta quedi impune perquè la llei consideri que els llops culpables no tenen prou edat per comprendre la diferència entre el bé i el mal. Tots aquests gestos de repugna, repeteixo, ja m’està bé que es facin; però, a la meva manera de veure, també s’hauria d’explicar a les caputxetes massa ingènues - i en alguns casos un pèl desvergonyides i provocadores, encara que des de l’establishment bonista no es vulgui reconèixer - que en qüestió de llops no es mamin el dit. I és que la mare dels ous no és de quina raça són, doncs tant si val si són blancs, negres o de color de gos quan fuig; el que importa de veritat tenir en compte és que els llops són bèsties a qui ningú ha ensenyat a domar l’instint.

NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS

 

            Que cap revolució és un ball de festa major ja ho va sentenciar fa una colla d’anys la fura d’en Mao, afegint que administrar el dia després de la victòria d’una revolta era tan complicat com gestionar-ne el seu dia a dia. Per aquesta raó, la història ensenya que el bon resultat de qualsevol conat d’insurrecció a la recerca d’un idíl·lic “començar de nou”, després de fer creu i ratlla del passat, no està garantit si no s’ha tingut en compte quan es basteix un sollevament, que no es pot matar tot el que és gras. D’aquí ve que varis intel·lectuals, inclòs algun filòsof, ridiculitzen o despotriquen de les revolucions en general, predicant que és millor “continuar” que no pas “inventar”. El problema d’aquestes recomanacions, però, és que massa sovint qui les patrocina té el cul llogat perquè està a sou de tirans o dictadors entusiastes de fer callar els llengueruts que els hi porten la contrària. El gran Bernard Shaw se’n fotia sovint dels partidaris del “val més deixar-ho tot com està”, amb una fantàstica tassa d’humor britànic (quan els britànics encara estaven d’humor perquè no havien tastat el Brexit): “l’home raonable s’adapta sense arrufar el nas al món en que viu. El no raonable s’entesta en voler acomodar el món que no li agrada als seus somnis. Ara bé, caldria no oblidar que si el món ha anat endavant ha estat sempre gràcies als rampells d’homes poc raonables”.

             Actualment, les diverses revoltes urbanes dels indignats en contra de les parides de governants maldestres, obeeixen a una reacció més o menys espontània però sempre irreprimible davant una situació evident de degradació del poder maneflejat per la classe política. El problema és que moltes d’aquestes revoltes bonistes i en pro del “bé comú”, els seus ideòlegs solen espatllar-les quan s’entesten en simplificar-ne l’abast ideològic entre dues idees: què s’entén per “propietat” del comú i com s’administra el seu “usdefruit”. A la meva manera de veure, doncs, el gran handicap de les revolucions mal dissenyades és que enlloc de clarejar el dia després sota la llum i el caliu de la concòrdia i l’esperança, el poble es desvetlli rebolcant-se entre el terror, la revenja i la frustració. A molts dels que bescanten sistemàticament la necessitat de les revolucions, voldria fer-los entendre que la manera més eficaç d’impedir-les seria fent els possibles per evitar-ne els malestars que les provoquen. Tanmateix, penso que també caldria fer veure al jovent entusiasmat per enfaristolar-se en plataformes reivindicatives, que per molt quixotesques que semblin s’ha de vigilar que no hi voletegin a prop seu voltors o corbs camuflats de coloms, ensinistrats per intoxicar i ensibornar amb entelèquies a costa de les desgràcies, penúries i danys colaterals que totes les revoltes ocasionen trencant l’encanteri revolucionari. La llàstima és que gairebé sempre els “danys colaterals” no castiguen els ideòlegs, sinó la carn de canó que va darrera les pancartes.