dissabte, 30 d’abril del 2016

RESPOSTA OBERTA A UN DISCREPANT DE LA MEVA DARRERA REFLEXIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 30 d’abril de 2016)

● RESPOSTA OBERTA A UN DISCREPANT DE LA MEVA DARRERA REFLEXIÓ.- Com hi ha món, cada dia n’aprens una de nova. Ja sabeu els clients habituals del blog – ho escric en genèric, perquè em refot la moda del “clients clientes”, “senyors senyores”, “diputats diputades” -, que des de l’any 2011 que el vaig començar, en escasses ocasions he replicat un comentari, perquè entenc que tothom és lliure de pensar diferent de mi, i les escadusseres vegades que ho he fet ha estat per aclarir quelcom de la reflexió que havia quedat fosc, perquè no hi haguessin malentesos sobre quina era la “meva manera de veure”. Però ahir un conegut amb qui ens saludem sempre que ens trobem, del qual ignorava que entrés al blog de tant en tant, em va deixar parat amb un moc que no m’esperava d’algú, que sempre m’havia fet la impressió de ser un paio enraonat. Em va dir, respecte a la reflexió d’ahir, que li sobrava el qualificatiu de “miserable” aplicat a un govern que jo a més definia com a “sectari”, perquè francament al meu entendre ho és abusant dels recursos d’empara al TC. No m’ho va dir ni li vaig preguntar, però em suposo del peu que calça aquest bon home, després de fer-me saber que, concretament, pel que fa al tema dels desnonaments i de la pobresa energètica alguns comentaristes d’oïdes com jo en fem un gra massa posant-nos al costat de la Generalitat, perquè des de la plaça de sant Jaume s’enterboleix la veritat descaradament per donar munició als independentistes. En resum, segons aquest simpàtic client saludat, el govern central ja ha previst per llei que cap espanyol es quedi sense casa on aixoplugar-se. ni sense mitjans d’escalfar-se, per manca de diners. Tractant-se del tema que és tracta, m’ha semblat que la rèplica que li vaig fer al seu emprenyament, la tenia de fer pública perquè la resposta que li vaig donar sobre la marxa puntualitzant-li una qüestió tan delicada, crec que en transcriure-la al blog d’avui pot servir-vos a tots per recalcar que el gran pecat dels governs, tant li fa si el vent bufa de dreta, d’esquerra o pel centre, és que massa cops les decisions es prenen no a conveniència de les persones, sinó dels interessos dels lobys de tota mena.


A la meva manera de veure, doncs, el problema de tot plegat rau en que mentre els polítics – i quan em refereixo als polítics no ho faig en sentit pejoratiu, sinó en el sentit que és mitjançant ells que es governen els països i, per tant, en al•ludir-los apel•lo a la seva responsabilitat -, vulguin servir a dos senyors alhora, ja que com que és impossible enlloc de lleis fan nyaps. Si la prioritat de les lleis fossin les persones i no les oligarquies de qualsevol marca, costaria poc d’entendre’s i resoldre pacíficament situacions tan dramàtiques - i anticonstitucionals, no ho oblidem – com els desnonaments forçosos de famílies perquè no poden pagar les quotes de la hipoteca o els rebuts del lloguer, en haver-se quedat sense feina ni ingressos, sense oferir-los una alternativa raonable per a no quedar-se amb el cul a l’aire. Tanmateix, en el cas de l’energia o l’aigua, n’hi hauria prou que les companyies subministradores, abans de tancar l’aixeta, ho posessin en coneixement dels serveis socials municipals i que aquests, sense decantar-se-la ni deixar les gestions per l’altre dijous, arbitressin les solucions perquè les persones no patissin les conseqüències de la pobresa energètica i les companyies tampoc paguessin tot el pato. Amb bona voluntat, no hi ha res impossible d’arreglar; però si les administracions no es parlen o no s’escolten, els plats acaben volant sobre els caps i trencant-se en mil bocins; però qui es queda amb un pam de nas, sense sopar per falta de vaixella, sempre són els mateixos: les persones. Sempre que acabo les reflexions en les quals em refereixo a les persones, solo rematar-ho amb una pregunta de pissarrí: val la pena que ens amarguem l’existència els uns als altres si la vida són quatre dies, i la meitat d’ells està ennuvolat? http://tabrilde.blogspot.com/

divendres, 29 d’abril del 2016

FER LA PUNYETA PERQUÈ SÍ, ÉS MESQUÍ; PERÒ EN POLÍTICA ÉS MISERABLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 29 d’abril de 2016)

● FER LA PUNYETA PERQUÈ SÍ, ÉS MESQUÍ; PERÒ EN POLÍTICA ÉS MISERABLE - Una de les males conseqüències de legislar de pressa i corrents és que les regles de joc tinguin forats i escapatòries per tot arreu, possibilitant que aquella dita de “feta la llei feta la trampa”, estigui sempre en dansa. Fixem-nos amb el reglament que concerneix al Tribunal Constitucional (TC): com que convenia enllestir-lo de pressa ningú va prendre’s el temps suficient de reflexió per preveure, entre d’altres “forats” i "dreceres", que un govern central el dia de demà el fes servir, en un moment donat, per tenir lligades de peus mans les comunitats autònomes, si gosaven buscar-se la vida pel seu compte. No hi hauria res a dir que un govern recorregués a l’empara del TC quan, després d’intentar de bona fe arreglar les diferències amb la comunitat díscola per les bones, es mantingués el conflicte d'interessos; però des del moment que el govern té la prerrogativa de paralitzar sine die l’execució de la iniciativa comunitària, d’això se’n diu jugar amb avantatja. La qual cosa vol dir, francament, que un govern sectari, amb aquesta eina a les mans, està a un pas de caure en la temptació de jugar brut.


A la meva manera de veure, estic segur que si els legisladors haguessin pogut redactar les normes constitucionals amb total independència intel•lectual, sense estar contínuament pendents de no trepitjar cap ull de poll als partits que tallaven el bacallà, guipant la cara que hi posaven els poders fàctics que tenien els ulls oberts com taronges perquè no se’ls hi colés cap gol de barraca al santuari del principi “tenir-ho tot lligat i ben lligat”, i només haguessin treballat amb criteris d’eficàcia i d’ordenació pacífica d’un marc de convivència sense cancalletes (travetes), mai se’ls hi hagués ocorregut el disbarat de deixar passar que algun dia un govern sectari disposés de les eines per capar les competències d’una comunitat autònoma, sempre que li donés la gana. Perquè el TC no s’hi posa d’ofici a arbitrar, tinguem-ho clar; cal que algú li demani i, a vegades, gairebé li esmoli la destral. I si un govern sectari té la prerrogativa de rebentar qualsevol iniciativa que no li agradi, no s’ha de ser gaire llest per entendre que, per molta paciència que tinguin, els ciutadans de la comunitat menystinguda acabin traient el geni, farts de tantes pessigades. Per aquesta raó, penso que portar la contraria perquè sí, només per fer la punyeta, sempre ho trobaré un acte mesquí; però quan aquesta actitud negativa i de manca de diàleg es té des de la política, em sembla simplement miserable. 

dijous, 28 d’abril del 2016

TXERNÓBIL, 30 ANYS DESPRÉS CAMI DE “NORMALITAT”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 28 d’abril de 2016)

● TXERNÓBIL, 30 ANYS DESPRÉS CAMI DE “NORMALITAT”.- Sabem que va ser una gran catàstrofe nuclear civil i que a partir d’aquella sotragada, es va dir que tot seria diferent en la gestió de l’energia atòmica i que tothom havia pres bona nota de l’avís . Però trenta anys després sembla que "allò que va passar" ja forma part de la història de la humanitat i que l’efecte escarment s’ha diluït a mesura que ha passat el temps i s’han enterrat els morts, i que la gent que no vol problemes s’ha anat acostumant a la idea que les centrals nuclears formen quasi part d’una absurda concepció d’un estat del benestar “sui generis” i, per descomptat, cent per cent materialista. No n’hi ha prou que els ecologistes bramin pel perill de dependre d’una font d’energia tan perillosa, per prendre consciència que s’ha de fer alguna cosa més que contemporitzar i posar un ciri al sant en que cadascú cregui. Fa quatre dies, els serveis d’intel•ligència francesos i belgues, en plena histèria pels atemptats terroristes, van filtrar que els autors de la massacre del metro i de l’aeroport de Brussel•les haurien tingut com a primer objectiu un parell de centrals nuclears, i ja te’ns tots els diaris parlant-ne i els governants posant-se les mans al cap quaranta vuit hores. Però l’alarma no va passar d’aquí, la qual cosa em fa pensar que potser acabarem com a Israel que fa dècades que conviu amb el terrorisme, fins al punt que, com explicava un corresponsal de guerra, “hores després d’una explosió de bombes la rutina tornava com si minuts abans no hi haguessin restes humanes penjades dels arbres”.


A la meva manera de veure, doncs, costa d'entendre que trenta anys després de l’escarment de Txernòbil, algunes centrals nuclears europees, que ja haurien d’estar jubilades, van tirant a empentes i rodolons. Potser perquè un cop aturades, als governs se’ls hi presenten dos problemes tan complexes com deixar-les funcionant: com suplir l’energia que deixarien de produir i, sobretot, com eliminar els residus. A Burgos tenim la cèlebre central de Garoña, de la mateixa quinta que la russa, que van jubilar fa un parell d’anys atenent les pressions dels veïns, dels activistes i d’infinitat de científics; però vet-aquí que el govern en funcions pot autoritzar la seva reobertura un dia d’aquests, tenint en compte que els propietaris – les elèctriques Iberdrola i Endesa, farcides d’ex-alts càrrecs polítics – ho han sol•licitat i que la majoria del Consell de Seguretat Nuclear – tampoc independent de l’establishment econòmic – està disposada a consentir aquesta temeritat. Tanmateix, bestieses semblants també es plantegen en altres llocs, sense anar més lluny la Bèlgica acollonida per la possibilitat que uns terroristes atemptessin contra les seves centrals, ha decidit ampliar la vida útil dels dos reactors més vells del país (Doel 1 i Doel 2) i autoritzar la connexió d’uns altres dos, malgrat haver-se detectat milers de fissures als seus vasos (Doel 3 i Tihange 2). Tant greu deu ser la temeritat, que els governs veïns d’Holanda, Alemanya i Luxemburg exigeixen explicacions als belgues. Però com que sembla que la societat ja n’està cansada de viure amb l’ai al cos, es prefereix submergir-se en aquella calma enganyosa de les ciutats alegres i confiades. Si hem d’arrancar a córrer, ja ho férem quan toqui; no cal perdre el son abans d’hora. Com deia aquell, al cap i a la fi d’alguna cosa s’ha de morir. 

dimecres, 27 d’abril del 2016

TOTHOM HA FET, DE VERITAT, EL QUE HA POGUT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 27 d’abril de 2016)

● TOTHOM HA FET, DE VERITAT, EL QUE HA POGUT? - Ahir vaig participar en una tertúlia televisiva que, com moltes d’altres que s’han muntat arreu ahir i avui, analitzava la qüestió de més rabiosa actualitat: la repetició ja confirmada de les eleccions generals. Tant en la que jo hi era com en d’altres que he seguit, de seguida que algú ha tret a passejar sobre la taula del debat la paraula “culpa”, els polítics presents s’han afanyat a espolsar-se-la, com si fos un borinot fastigós. La culpa, ja se sap, és molt negre i ningú la vol reconèixer. Però la reacció compulsiva de tota la classe política, sense excepció, a l’hora d’explicar perquè s’havia fet el préssec d’una manera tan vergonyosa, fa un xic de pudor, francament. Com pot ser que tothom defensi que el seu partit ha fet mans i mànigues per entendre’s amb els veïns, però que ha sigut un esforç estèril perquè tots els altres són una colla de bords?

Si escoltes els de la quadra Rajoy, resulta que el PP a qui tothom amb ulls a la cara li critica que s’hagi enrocat en el paper de don Tancredo, acusa a socialistes i ciutadans de no haver-li reconegut la victòria pírrica, facilitant-los la investidura. Si pares atenció a les excuses dels socialistes, ells pretenien un pacte antinatural amb l’esquerra anti sistema i les diferents versions del sobiranisme territorial, sobre la base d’un programa prèviament pactat amb ciutadans decantats cap a la dreta i fanàtics de la unitat d'Espanya. Per, la seva part, els que pretenien ser el pal de paller de l’esquerra rupturista i republicana, Podem, es queixen que no se’ls hagi reconegut el valor del “seu sacrifici”, oferint-se per compartir govern amb socialistes, que no suporten, descarregant-los de les responsabilitats més significatives, inclosa una vicepresidència executiva. I, per la seva part, els de l’equip capitanejat per el fenomen i nen prodigi Albert Ribera, reivindiquen que se’ls reconegui el seu paper de trafiques il•lustrats i alcavots sense escrúpols, en tota aquesta moguda i que aquestes gestions "desinteressades" es converteixin en vots. I els que formen en equips amb menys pes específic tampoc poden fer veure que estaven al llimbs, perquè qui més qui menys tots tenien les orelles ben obertes per si, per casualitat, depenia del seu escó minoritari fer decantar la balança.


A la meva manera de veure, doncs, per molts sopars de duro que ens serveixin els polítics, ja som prou grandets, els ciutadans de veritat, com per comprendre que cap d’ells ha estat capaç de complir amb l’única obligació que té un diputat electe: entendre’s amb els altres electes per bastir un govern que governi sobre un programa concret de consens. Però un programa-programa, no una carta als reis plena d’ambigüitats i de retòrica. Avui molts més ciutadans dels que els polítics es pensen, opinen que amb quatre mesos ses gandules senyories en tenien prou i de sobres per fer els deures i que, per tant, no poden venir ara amb excuses de mal pagador i obligar-nos a desviar 160 milions d’euros d’altres partides pressupostàries, més necessàries socialment, perquè es puguin muntar una altra xefla electoral a la nostra salut i que, a més a més, ens requereixen que ens hi fixem més i no ens equivoquem votant, ja que en cas contrari se’ns haurà de castigar a repetir la jugada tantes vegades com cagui, fins que n’aprenguem. 

dimarts, 26 d’abril del 2016

PODEU FER L’AMOR PER LES CANTONADES, SEMPRE QUE NO FÉU LA GUERRA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 26 d’abril de 2016)

● PODEU FER L’AMOR PER LES CANTONADES, SEMPRE QUE NO FÉU LA GUERRA.- Els que no poden veure la Colau ni en pintura, li encolomen la responsabilitat directa de l’escena pornogràfica – no per l’acte sexual en sí, sinó per l’escenari escollit per representar-la –, amb la qual es varen ensopegar ahir en directe uns quants usuaris del metro, a l’estació Liceu de Barcelona, i per dotzenes de milers de voyeurs involuntaris, a través de vídeos reproduïts per totes les televisions o bolcats impunement a la xarxa per ànimes “caritatives” que els hi va la marxa de l’escàndol barroer i la provocació gratuïta a totes les normes civilitzades de convivència. La frase que encapçala aquesta reflexió no va sortir de la boca de l’alcaldessa de Barcelona, esclar, però estic segur que trobaríem testimonis a dojo que li atribuïren sense torbar-se gens, només caldria burxar una mica. Això de carregar morts a les alforges de la Colau, sembla que porta camí de convertir-se en un recurs habitual dels envejosos de la carrera de l’activista social, que va jurar i perjurar que mai s’embolicaria en política. Ara descobreix una equivocació pròpia dels ingenus: que en política no s’hi pot entrar amb un lliri a la mà, perquè hom rep per tots costats. Per part de l’oposició, perquè ja li portaven botada de lluny i no li’n deixaran passar ni una, i per part dels de la seva corda, perquè la veuen com una col•lega i no com una autoritat. I per aquesta raó, l’autoritat se la prenen a broma.


A la meva manera de veure, els polítics que provenint de l’activisme social radical no han passat voluntàriament per un període d'adaptació a la realitat, aprenen l’ofici a base d’enganxades de dits, desenganys i frustracions. Sobretot quan, com li passa a la inexperta Colau, l’oxigen per seguir respirant políticament cada dia li administren els altres, i li fan gruar la dosi de supervivència, obligant-la a empassar-se dos o tres gripaus cada dia precisament per part d'aquells que més se’n refiava perquè si no eren germans, eren com cosins que havien ujat junts. A mi, francament, aquesta noia em fa llàstima perquè la realitat d’estar a l’altre banda de la barrera, i tastar la diferència entre aixecar o carregar-se la pancarta, és un trauma que, malgrat ho dissimula tant com pot en públic, en privat penso que li costa de resignar-se a tenir la vara del poder a les mans, però tot el que toca no es converteix en flors i violes com li havien promès els caps calents que li feien costat incondicionalment quan encapçalava la manifestació. L’alcaldessa, doncs, es troba davant d’un gran dilema: si per no entrar en contradicció amb allò que predicava ahir, quan portava posada la barretina de llibertària, i el que li correspon fer avui quan representa una de les institucions cabdals de la ciutat, fa a vista grossa i aplaudeix, per exemple, que mentre no es faci la guerra l’amor és lliure de practicar-se en pilota picada a la vista de tothom, sempre que se’n tinguin ganes, se li revolucionarà tota la gent d’ordre i una petita part de la seva parròquia, que toca de peus a terra. Però si agafa el toro per les banyes i deixa que els municipals facin la seva feina i que se’ls respecti quan la fan, l’altre part de la parròquia posarà el crit al cel i li farà pagar cara la “traïció”. Ja es ben fotut entrar en la política com un elefant en una cristalleria. A vegades la factura a pagar per les destrosses, arruïna il•lusions enfilades amb agulles.

dilluns, 25 d’abril del 2016

ELS GOLS EN PRÒPIA PORTA HAURIEN D’ESTAR PROHIBITS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 25 d’abril de 2016)

● ELS GOLS EN PRÒPIA PORTA HAURIEN D’ESTAR PROHIBITS.- Veritat que ningú vol fotre’s un tret al peu a propòsit? Doncs tampoc es fan gols en pròpia porta perquè sí. Seria ser beneit del cabàs l’imbècil que s’anés tirant pedres a la teulada, per aquesta raó ja que no s’hi pot fer res si et desgracies d’un tret el peu, almenys impedim que els gols en pròpia porta pugin al marcador o que les pedres llençades a la babalà ens ensorrin la teulada, que carai! I no obstant fa quatre dies el Barça, en plena “mala setmana” va batre el seu propi porter, cagada que encara desespera als culers, la referència als gols i als trets al peu confesso que l’he manllevada com a metàfora per enfilar una reflexió de més transcendència: que els humans en els darrers cinquanta anys hem duplicat el consum dels recursos naturals que produeix el planeta i que si no aturem la tendència depredadora, els experts calculen que l’any 2050 – jo probablement ja no hi serè, però no per això tinc dret a passar-ne de parlar-ne -, necessitaríem almenys tres vegades més de recursos naturals que ara, per sobreviure. Traduït en termes planers, la terra està en números vermells i el crèdit se li està esgotant.

El 86% de la població segons el comitè de competició planetari – els experts mundials que analitzen la champions ecològica, seguint el símil futboler – els interessos a pagar per aquesta sobre despesa de recursos són cada vegada més evidents: bestieses climàtiques, desforestació creixent, pèrdua d’espècies i caladors de pesca, contaminació dels mars... Però aquests gols clavats en pròpia porteria, tenen una conseqüència econòmica terrible: els països en vies de desenvolupament que no facin res per aturar el dèficit seran especialment vulnerables als virus i el deteriorament del planeta els afectarà molt més perquè disposaran de menys defenses per evitar la degradació mediambiental. I estem parlant de països com Sud-àfrica, Egipte, l’Equador, l’Índia o la Xina... Aquests països que s’estan tornant vulnerables perquè no paren de marcar-se gols en pròpia porta, concentren el 72% de la població mundial, inclosos els dos mil milions que a l’hora que escric aquesta reflexió ja és un fet irreversible que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques.


Però a la meva manera de veure, no són només els països que van a la cua de la classificació mediambiental els que no poden badar, també els més ben classificats – entre els quals hi ha el nostre, de moment - han de prohibir els gols en pròpia porta, perquè sinó a la llarga acabaran fent la fi d’en cagaelàstics. Fer-se un gol en pròpia porta, en termes mediambientals, vol dir pensar només en el rendiment immediat, sense tenir en compte les conseqüències futures d’abusar dels recursos limitats de la Terra. Ara bé, no tirem el barret a foc! Encara hi som a temps de reaccionar si, enlloc de barallar-nos sobre el sexe dels àngels o entrampar-nos per passar la mà per la cara al veí, s’hauria de prohibir sense contemplacions el malbaratament dels recursos naturals, obligant a construir un futur pels fills basat en el consum sostenible. I si bé és veritat que per aconseguir-ho calen noves polítiques públiques, també s’ha de tenir en compte que sense una bona bugada dels mals hàbits individuals, feta des de les escoles, aquest Planeta no el salva ni Déu. I que em perdoni, si m’escolta, per usar el seu nom en va. 

diumenge, 24 d’abril del 2016

A PUNT PER REPRENDRE LA FARSA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 24 d’abril de 2016)

● A PUNT PER REPRENDRE LA FARSA?.- Entre dilluns i dimarts tots els impròpiament anomenats líders polítics – si en tinguéssim fusta de líder no estaríem a l'atzucac que estem ficats -, desfilaran per la moqueta de la Sarsuela, fent el paperot de la trista figura al costat d’un rei que tampoc dóna - no dic que en tingui la culpa -, la talla de cap d’Estat; certificant que la democràcia ranqueja per culpa dels egos, fums i enveges dels seus marmessors indignes. Que un país – i quan ens posem a la boca aquest mot potser caldria matisar que de països no n’hi ha en abstracte, sinó en concret, encarnats en els seus pacients i massa sovint manipulats ciutadans -, després que les urnes hagin parlat els electes no sàpiguen administrar els resultats és un país que mai aixecarà el cap, que sempre volarà arran de terra com les gallines.

A la meva manera de veure, les coses s’han de dir sense embuts pesi a qui pesi, siguin quins siguin els interessos creats i les mentides que s’hagin de tapar perquè cap patum en surti esquitxada i tot continuï igual. En política l’experiència des de l’any de la picó fa palès que – llevat unes poques honorables excepcions - només hi ha dos interessos predominants: els dels “conserva-dors” i els dels “revolucionaris”, bàndols que no necessàriament s’han d’identificar, com ingènuament es fa sovint, amb dretes o esquerres. Sempre hi ha hagut gent de dretes ben progressista, com gent d’esquerres molt carca. La característica dels conservadors és que no volen enrenou de mudances, ja els hi està bé tot com va i perquè la brutícia no es vegi si venen visites a veure el piset fora d’hora, no tenen pas escrúpols d’amagar-la sota la catifa. Als revolucionaris, en canvi, malgrat d’entrada no els hi estigui bé res del què hi ha, i que enlloc de triar una mica el que es pugui aprofitar, vulguin fer net amb una excavadora, en un moment donat traspuen “tics” autoritaris, histriònics o fins i tot còmics que els delaten i els deixen en calçotets davant la parròquia.


De manera que havent-hi el que hi ha, per moltes vegades que ens facin passar per les urnes no es pot esperar cap miracle, perquè per miracles s’ha d’anar a Lourdes i prendre-s’ho amb paciència. Es diu que si tinguéssim líders de veritat – i no ho dic només a nivell estatal, sinó gairebé mundial – els països (conjunt de ciutadans) potser no viuríem amb l’ai al cos per un futur tan incert com el que pinta però, francament, no caldria preguntar-nos si el fet que no n’hi hagi és perquè se n’ha extingit l’espècie o perquè allò de tants caps tants barrets s’ha incrementat des que la tecnologia s’ha popularitzat tant que el més sonat es creu capaç de fer bitlles?. Perquè hi hagi líders hi ha d’haver primer ciutadans disposats a compartir i estudiar projectes, ja que posar-se en mans d’un líder a cegues encara porta més aviat a la ruïna. D'altra banda, el líder que rebutja la crítica tampoc arriba gaire lluny. En fi, el mes vinent començarà la farsa com si no hagués estat res. i després de parir la truja electoral a finals de juny, la composició de la porcellada, més o menys, serà la mateixa que no s'ha sabut avenir per governar, i la tripulació de funcionaris, més o menys a gusts, haurà de continuar portant el pòndol del vaixell, fent-lo donar voltes com ximples en un mar ple de sorpreses i paranys. Però la farsa més gran esdevindrà si se’ls hi renova la confiança als mateixos pallassos – amb perdó d’en Tortell Poltrona i companyia –, que ens han portat pel camí del pedregar. Quina gran lliçó democràtica, si el 26 de juny les urnes enlloc de paperetes ragessin botifarres! El que em preocupa és no estar segur que la classe política sense altre ideal que remenar les cireres, en prenguessin nota. 

dissabte, 23 d’abril del 2016

TANT DE BO LES ROSES NO ES MARCISSIN...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 23 d’abril de 2016)

● TANT DE BO LES ROSES NO ES MARCISSIN... Per sant Jordi, si no tingués compromisos socials i familiars per atendre, m’agradaria passar-me tot el dia mandrejant, mirant passejar tanta gent amb cara de pasqües, sense presses, amb un o més llibres per estrenar sota el braç i una o vàries roses a les mans. Penso que seria feliç només contemplant passar la vida dels altres sense veure-m’hi embolicat de primera mà, indiferent a les emocions, assegut a la terrassa d’un cafè estratègicament cèntric i encantador com per exemple el Zuric, si no fos per les seves incòmodes cadires que segur em desfarien l’encanteri més aviat del compte, o potser millor des d’un d’aquells bancs de fusta, amb respatller ferm, dels pocs que ja queden dels d’abans de la mania municipal d’instal•lar als espais públics mobiliari urbà de rabiós disseny; el cas és que fos on fos tingués bona vista i em permetés gaudir dels mil i un instants i detalls distesos, amables, eufòrics, naturals o senzillament bells sense més adjectius, que en un dia com el d’avui es repeteixen a cada cantonada, sobretot si el temps acompanya. Algú a la meva vora li deia a la seva parella: “d’on ha sortit tanta gent?” I aquesta exclamació m’ha portat a la memòria un acudit, entre macabre i sarcàstic, tot sigui dit, d’una iaia que s’estava en una residència i només sortia en dies assenyalats com aquest: “és que per sant Jordi obren totes les gàbies!”


De fet, el dia de sant Jordi sembla que convidi a somriure d'orella a orella, a estar content perquè sí, a desempallegar-se dels tons grisos de l’hivern i atrevir-se a lluir damunt del cos alguna coloraines primaverals. Però no és només un dia de transició entre dues estacions climatològiques, serveix tanmateix de pretext perquè amb una rosa o un llibre s’encetin de bell nou, es renovin o es rejuntin relacions sentimentals o de simple amistat escantonades per mil raons. “Regalar una rosa” és un gest tan senzill i a l’abast de tothom, que ni el destinatari pot sentir-se molest o ofès ni al que el fa li costa gens, llevat d’empassar-se la vergonya de declarar estimació per l'altre. Si pogués estar-me assegut contemplant sense ser vist tota aquesta infinitat de moments entranyables que avui s'han multiplicat, de ben segur faria córrer la imaginació per bastir històries de tota mena, també de tristes perquè les roses per molt boniques que siguin, sempre porten espines i quan “el gest” només respon a pura rutina té bastants números d’acabar en una història trista. Però tant se val! El que importa avui és el gest i la bona intenció amb que se suposa que es fa. Per aquesta raó m’agradaria que les roses no es marcissin i fessin flaire tot l’any. Ja sé que això és impossible materialment, malgrat que les roses es posin en aigua i s’hi remullin aspirines per reviscolar-les; només si les roses s'han donat amb el cor i s'han rebut amb el cor, aguantaran fins el sant Jordi vinent, que tocarà renovar-les amb tanta o més il•lusió que enguany. I dispenseu-me que després de tot el que he vist, estigui una mica tou. Un cop a l'any no fa mal endreçar les manxiules i parlar amb roses. 

divendres, 22 d’abril del 2016

LLIBRES, ROSES, SENTIMENTS, IL.LUSIONS...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 22 d’abril de 2016)

● LLIBRES, ROSES, SENTIMENTS, IL.LUSIONS....- Ja sé que el mercantilisme acaba posant la banya a tot arreu, i que fins i tot amb els seus tentacles interessats només pels beneficis, a vegades transforma iniciatives populars innocents i pràcticament nascudes en la intimitat, en grans negocis de masses. Però em resisteixo a que la massificació planificada de costums, festes o commemoracions entranyables, pugui destruir l’espontaneïtat de les coses senzilles, gairebé casolanes, improvisades, inclús mimades a cada poble perquè fossin diferents de les del poble del costat, passant-les per l’adreçador de la uniformitat global. Els sentiments no s’exporten ni s'exploten, almenys això és el que pensaven els somia-truites romàntics; però els executius agressius, a l’aguait de la que salta, no podien pas deixar passar l’oportunitat de treure’n profit comercial de gestos tan macos com regalar una rosa amb certa solemnitat a la persona estimada, com a penyora d'encaterinament. No sé pas qui va adonar-se del filó comercial que aquest gest representava, però a fe de Déu que no la va pas errar: aquell gest amable, quasi clandestí en els seus inicis, entre simples enamorats els primers dies de primavera, va encendre-li la bombeta al promotor de bones idees i vet-aquí que en poc temps ja no n’hi hagué prou amb les roses del país, per abastar la demanda creixent d’una flor convertida en simpàtic símbol d’amor i d’amistat, en el marc d’una diada tan ben trobada com la del patró de Catalunya, arrodonida amb l’homenatge al llibre, recordant a l'insigne Cervantes. Un negoci rodó, francament, si no fos que s’ha convertit en una festa nacional tan arrelada, festa de la cultura i de l’amor, i que els sentiments i les il•lusions que ho mouen tot plegat, han deixat el negoci en segon terme i malgrat al vespre tothom farà balanç l'alegria al carrer no tindrà preu. Bona diada de sant Jordi, des del meu modest balcó florit. 

dijous, 21 d’abril del 2016

L'AIGUA MINERAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 21 d’abril de 2016)

● L’AIGUA MINERAL.- El meu cap, a vegades va per lliure i es posa a barrinar idees tan esbojarrades com, per exemple, si els brolladors o deus d’aigua mineral disposen de tantes reserves com per omplir la barbaritat d’ampolles que es consumeixen diàriament. Al meu cap ja li he hagut de cridar l’alto més d’una vegada, per tenir la barra de passejar-me davant del nas insinuacions malicioses o sornegueries temeràries, sobre qüestions delicades i sensibles de la vida quotidiana. No se si a vosaltres us passa, però a vegades sembla com si la part més entremaliada del cervell se’m desboqués proposant-me fantasies que em costen de creure, però que em fan rumiar: i si fos veritat? Una d’aquestes falòrnies té a veure, com us anava dient, amb l’aigua de boca que ens arriba a taula embotellada, des de les més variades procedències. El dimoniet burleta que tots tenim a dispesa en el subconscient - en el meu cas a les temples - em mareja amb un dubte insistent: “en un país on tants pocavergo-nyes fan de les seves endinyant-nos gat per llebre cada dos per tres, pot ser que a ningú se li hagi acudit potinejar en el gran negoci de l’aigua mineral?”


Per aquesta raó, quan l’altre dia vaig llegir que tres o quatre mil consumidors d’aigua mineral han de fer cua al wàter perquè el ventre se’ls hi ha afluixat, vaig pensar: “mira, a veure si serà veritat la sospita que amb l’aigua també és fan tripijocs!”. Però és veu que no, es veu que tot plegat té una explicació: que el problema de l’aigua andorrana que ha provocat cagarrines a tanta gent, no en té cap culpa de les corre-cuites a "can Roca", sinó que el rebombori de panxa es déu a una mala neteja de les botelles o de les garrafes. Tan fàcil i sense massa complicacions com seria reomplir les botelles amb aigua de l’aixeta i sembla que a ningú se li ha acudit! Estic disposat a treure’m del cap aquests mals pensaments i des d’aquí mateix i tant fort com faci falta reconeixeré que els empresaris del ram de l’aigua (mineral) són més legals que els permisos de caça i pesca; però no puc estar-me de pensar que, amb les mil i una que s’inventen alguns per reomplir ampolles de marca amb licor de garrafa, no hagin tingut la temptació de fer jocs de mans amb l’aigua embotellada, cosa que seria el més fàcil del món. Avui, doncs, me n’aniré a dormir tranquil: enmig de tanta corrupció, enganyifa i falsificació, almenys tots els que tenen a veure amb el negoci de l’aigua mineral porten les mans netes... Ja hi tornem a ser! El dimoniet okupa de les meves temples em bugona que, si per cas, no facin becaines els inspectors. 

dimecres, 20 d’abril del 2016

ELS PARTITS TORNEN LES SUBVENCIONS ELECTORALS SI SÓN INCAPAÇOS D'INVESTIR UN GOVERN?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 20 d’abril de 2016)


● ELS PARTITS TORNEN LES SUBVENCIONS ELECTORALS SI SÓN INCAPAÇOS D'INVESTIR UN GOVERN? .- Després de cent dies de marejar la perdiu, els diputats elegits el passat desembre sembla que passaran amb més pena que glòria al cel de les oques, el proper 2 de maig. Tothom sap que la llei electoral preveu que els partits, en funció dels escons aconseguits, rebin de l’Estat una generosa subvenció – pel totals de vots i per cada escó -, la qual els permetria viure honradament sense passar angunies, si no estiressin més el braç que la màniga. Considerant que el contracte tàcit amb els electors és de quatre anys, el que dura una legislatura, quan aquesta fa figa abans de començar ses gandules senyories han estat incapaces de posar-se d’acord per bastir un govern de coalició, m’agradaria saber si els partits han de tornar aquelles subvencions, o almenys la part proporcional, per incompliment de contracte? Estem parlant de milions d’euros, no de xavalla, i encara que algú considerarà impertinent o políticament incorrecte preguntar coses tan delicades, a la meva manera de veure no es cap bajanada ni rucada, perquè si no ho tinc mal entès, i per aquesta raó demano un aclariment, els partits apliquen a aquesta qüestió del finançament el principi de santa Rita: “lo que se da, no se quita”. És a dir: la liquidació a compte de les darreres eleccions ja està cobrada i, en molts casos, gastada i tot amb escreix, de manera que una nova convocatòria el mes de juny posarà la mamella de l’Estat a zero. Si féu números, veureu que les criaturades i rebequeries dels polítics, en no voler-se avenir per governar cedint una mica cadascuna de les parts, ens costen un ou. Per tant, em sembla que la reflexió d’avui es mereixeria la resposta d’algú que sàpiga de què va la missa, i tant de bo jo fos un mal pensat, un perepunyetes, i els partits efectivament retornessin la subvenció cobrada per una feina que no han fet, quan s’han de dissoldre unes Corts estèrils o capades. Llamp me mau!, ara que hi penso, potser si els hi fessin tornar els diners posarien més ànsia i els cinc sentits a la feina i es comportarien com uns dignes representants del poble, enlloc de com uns còmics tronats i egòlatres. 

dimarts, 19 d’abril del 2016

SOBRE EL CLIENTELISME, QUE ALENTEIX EL PROGRÈS I FOMENTA LA DESIGUALTAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 19 d’abril de 2016)

● SOBRE EL CLIENTELISME, QUE ALENTEIX EL PROGRÈS I FOMENTA LA DESIGUALTAT.- Es vol dissimular, però el cas és que el clientelisme polític està arrelat a l’administració pública des de temps immemorial, depengui del govern central o de les autonomies. A l’administració central hi ha nombrosos casos de favoritisme esbiaixat que perjudica la gestió perquè, enlloc d’haver-se seleccionat els millors i més competents per ocupar els llocs de responsabilitat, varen passar al davant els que portaven recomanació. Per no semblar radical, estic disposat a admetre que només en igualtat de condicions, tenir padrins decanta la balança. Però és un d’aquests fets indiscutibles que no es poden provar i que són de domini públic, que en totes les administracions els casos d’adjudicacions de determinats contractes de serveis per redactar estudis, informes i, sobretot, el nomenament d’assessors dels càrrecs públics, envernissats de clientelisme, són relativament freqüents. No hi hauria res a dir si aquests “agraciats” fossin llumeneres, però per desgràcia en la pràctica quotidiana queda palès a bastament que l’abús del clientelisme allunya de contractes i nomenaments públics candidats que podrien ser deu vegades més eficients. El lleidatà Joan Oro, quan era director de la NASA, tenia molt clar que amb recomanats no s’arribava gaire lluny perquè qui per col•locar-se recorre a l’amiguisme sol ésser un mediocre; i es vantava de que ell per formar part del seu equip triava persones intel•ligents, malgrat que inclús ho fossin més que ell. Perquè el millor líder és que té el mèrit de rodejar-se dels millors col•laboradors, i no pas d’escolars d’amèn i d’estómacs agraïts.


A la meva manera de veure, però, això del clientelisme no s’acaba en les contractacions unipersonals, sinó que també es dóna en tots els nivells de l’administració - inclosa l’autonòmica -, la defensa per acció o per omissió d’interessos corporatius, per afebliment dels mecanismes de compensació del poder. I això és molt greu, ja que la defensa d’interessos oligopolístics exclou d’activitats directives persones amb capacitat d’innovar i reduir costos en el conjunt de l’economia pública. A més, en molts de casos, la defensa d’interessos corporatius i partidistes impedeix sovint reformes en matèries tan sensibles com educació, justícia, sanitat o administració pública, que contribuirien a fer més eficient el sistema. Per altra banda, la societat no basada en la meritocràcia que alimenta els endolls, desmotiva la formació de capital humà i crea un model de triomfador social, allunyat de l’eficiència i de la cultura de l’esforç i perpetua, des d’aquells reculats temps del “que inventen ellos”, uns valors hostils a l’emprenedoria. En fi, un exemple de clientelisme, entre d’altres que de ben segur tots podríem retreure, són els 1.800 empleats “no funcionaris” que la Junta d’Andalusia ha reconegut la setmana passada que els paga la nòmina cada més sense que fotin ni brot. 

dilluns, 18 d’abril del 2016

QUAN ESCLATI LA CRISI ENERGÈTICA, ENS AGAFARÀ AMB ELS PIXATS AL VENTRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 18 d’abril de 2016)

● QUAN ESCLATI LA CRISI ENERGÈTICA, ENS AGAFARÀ AMB ELS PIXATS AL VENTRE.- Em preocupa que quan endrecem a mitges la crisi financera, ens n’esclati sota el nas una de pitjor: l’energètica. Els països previsors i endreçats ja fa temps que han posat fil a l’agulla per a no trobar-se el dia demà amb els pixats al ventre; en canvi, nosaltres, malgrat registrar una taxa esgarrifosa de dependència energètica de tot guisqui – un 79% contra un 54% de mitjana europea -, els governants tan llestos que patim van i bloquegen la investigació sobre energies renovables, congelant els ajuts a les investigacions sobre fonts d’energia neta; diuen que ho fan per estalviar, sense adonar-se que els estalvis per avui son fam per demà. Els socis europeus, mig fotent-se’n, ja ens han fet saber que veuen molt difícil que a Espanya, d’aquí a vuit anys, el 20% de l’energia sigui d’origen renovable, tal com hi estaríem obligats si obeíssim les recomanacions comunitàries. De fet, la Comissió Europea fa uns mesos ja li va donar un bon mastegot al govern espanyol mitjançant un informe que posa a caldo la seva nefasta política en matèria energètica. El més revelador de l’informe, pel que fa als interessos dels consumidors, és l’afirmació que “la tarifa elèctrica espanyola està inflada a benefici de les nuclears i les hidroelèctriques”. I que la fórmula escollida després de llargs estires i arronses entre ministeris i elèctriques per a determinar el dèficit tarifari “és un pur enredo comptable”. De passada, també criticava la “utilització insostenible de l’aigua, mancada de recursos per al seu ús eficient”, però d’aquesta qüestió de l’aigua ja en parlarem un altre dia. Pregunto: què s’ha fet des d’aquella estirada d’orelles, per part del govern espanyol? Doncs un decret del ministre Soria, l’any 2014, retallant en 1.700 milions d’euros les primes a les instal•lacions d’energies renovables, cogeneració i residus. I des de llavors, res més per aconseguir una energia més neta i barata. D’entrada, sembla que el govern pensa que els dos objectius són incompatibles i que qui vulgui respirar aire més pur que en pagui el gust i les ganes.

A la meva manera de veure, els països que miren una mica més enllà del nas aposten per les energies renovables perquè l’experiència palesa que cada cop són més competitives. Nombrosos bancs d’inversió han detectat que les renovables ja són més barates i rendibles que les convencionals per produir electricitat, però cal que els governs no les bloquegin per interessos tèrbols. Els subsidis, ajudes o propines que reben els productors d’energies fòssils són una barrera, com ho és “l’impost al sol” que, altre vegada el nefast i borni ministre Soria, va fer aprovar l’octubre passat per dissuadir l’autoconsum domèstic i industrial amb energia fotovoltaica. Mentre molts de països desenvolupen l’eolítica i altres fonts renovables, els nostres ineptes governants fan el badoc entretenint-se amb tonteries. Llegia l’altre dia un estudi publicat a la revista “Ecosystems”, que a casa nostra, amb una riquesa forestal important, si aconseguíssim que la biomassa extreta d’un territori es revertís en consum de proximitat, això generaria beneficis directes a les empreses i llars del sector i alhora podria afavorir la reducció del sotabosc combustible, culpable de l’esverament de molts incendis forestals. Però, és clar, els nostres governants no estan per aquestes qüestions pròpies de polítics amb quatre dits d’estadistes.


diumenge, 17 d’abril del 2016

MENTRE TOT S’ARREGLI VOTANT, ALABAT SIA DEU!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 17 d’abril de 2016)

● MENTRE TOT S’ARREGLI VOTANT, ALABAT SIA DEU!.- La democràcia es basa en respectar un principi bàsic de convivència, tan senzill com un home, un vot. Però no és tan senzill de portar-ho a la pràctica com d’escriure-ho. Generacions de demòcrates de totes les èpoques han posat en quarantena si tots els vots tenien el mateix valor, i ja des de bon començament els mateixos promotors del sistema, Pericles i companyia, van relegar tres quartes parts de la població d’Atenes a ciutadans de segona categoria: dones, esclaus i metecs (immigrants). Tanmateix, en una tan democràcia consolidada i sovint posada d'exemple, com la de la Gran Bretanya, resulta que conservadors i laboristes ho tenen molt més fàcil a l’hora d’obtenir un escó de diputat, que no pas els liberals, que n'han de sumar molts més per xucar el melindro. És, certament, una injustícia, un escarni i, potser fins i tot, un frau a la democràcia; però els anglesos sempre ho han volgut així i s’hi troben còmodes. En aquest sentit, convé recordar que la cambra dels Comuns no té una disposició en forma d’hemicicle, com la majoria dels Parlaments del món, sinó la d’una doble bancada, amb dos grups principals encarats l’un davant de l’altre, en una clara escenificació de règim polític bipartidista, com a conseqüència del sistema majoritari d’elecció que condemna els diputats de les terceres forces a un paper forçosament residual. De fet, tots els sistemes electorals són inexplicablement injustos o gasius amb els minoritaris, i per això us dic que no n’hi ha cap, ni un, enlloc del món, que respecti al peu de la lletra el principi sagrat d’un home un vot, a l’hora de la veritat. I menys encara quan, com passa a Catalunya, es pretén quadrar la circumferència de proporcionar el vot territorial, amb la bona intenció de que les comarques menys habitades estiguin ben representades, però amb el resultat qüestionable que el vot d’un ciutadà resident a la Garrotxa o al Montsià, val molt més que no pas un de l'àrea metropolitana. I en l’àmbit estatal, per posar un altre exemple ben concret, al Congrés dels Diputats, els bascos del PNB tenen el triple d’escons que els comunistes d’IU amb menys de la tercera part dels vots que aquest han obtingut.


No obstant aquestes imperfeccions, és molt millor posar a votació dels ciutadans qui ha de governar i com ha de governar, que no pas tancar les urnes a pany i forrellat. Avui mateix, a casa nostra a Manresa els delegats de l’ANC decidiran en assemblea que s’ha de fer per la Diada i com s’ha d’organitzar la plataforma cívica més important dels darrers temps. I els arrenglerats amb PODEM fa quatre o cinc dies que decideixen “on line” si s’ha de pactar o no amb els socialistes, havent-hi Ciutadans remenant la cua per entremig. I, si anem més lluny, al Brasil els congressistes votaran dintre de poc si boten la presidenta per corrupte, i els suïssos gairebé cada cap de setmana decideixen alguna cosa. La gràcia de tot plegat és que després de desfogar-se cada part en defensa de les seves tesis, una vegada fet et recompte de vots – encara que la majoria sigui esquifida – els que hagin perdut acceptin esportivament la derrota, faceta del joc democràtic que no s’ha acabat d'assimilar prou bé i molts dels conflictes actual son conseqüència d'acceptar el veredicte de les urnes comés quan ens donen la raó. D’altra banda, en aquests dies que la dura realitat de la immigració s’està convertint en un problema, i que la societat per culpa de la crisi ha accentuat les desigualtat entre pobres i rics, algú que no és cap palangana ja s’ha començat a despenjar amb sortides d’emblanquinador com, per exemple, que el vot d’un pelacanyes o d’un analfabet no hauria de tenir el mateix pes que el d’un que hagi nascut amb la flor a cul. A vegades d’aquests brots de xenofòbia no s’han fa massa cas perquè es diu que són quatre desgraciats els que en parlen, però si no es tallen sense contemplacions, demà ens en podem penedir. 

dissabte, 16 d’abril del 2016

ELS DE “MANOS LIMPIAS” TAMPOC LES PORTAVEN NETES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 16 d’abril de 2016)


● ELS DE “MANOS LIMPIAS” TAMPOC LES PORTAVEN NETES.- Ara si que l’hem feta bona: els que fanfarronejaven de rentar-se les mans quatre cops al dia amb salfumant, resulta que les tenien tan llardoses que portaven merda inclús sota les ungles. Reconec que malgrat sóc una persona amb molta imaginació, capaç de relligar històries d’allò més inversemblants, mai se m’hagués acudit una història tan esperpèntica com la que varen bastir aquesta gent, que havien tingut papers destacats en moviments d’ultra dreta, traient-se de la màniga un misteriós sindicat justicier - MANOS LIMPIAS - a la caça indiscriminada de corruptes, esquerrans torrapipes i separatistes fastigosos; i una presumpta associació d’usuaris de la banca – Ausbanc – que, en teoria, defensava els seus interessos. Resulta que ambdues entitats, més o menys disfressades de legalitat, havien muntat el negoci del segle: quan es topaven amb un bon marro, es personaven en qualitat d’acusació particular en el Jutjat que instruïa les diligències, i quan tenien ben acollonida i empaperada la peça més feble de l’engranatge de corrupció, feien arribar als interessats que podien tenir raons poderoses per tapar el femer, una oferta de “rescat” de sis xifres. “Tu pagues el gust i les ganes i jo retiro discretament l’acusació” – era el missatge, segons sembla, que xiuxiuejaven a cau d’orella de la seva presa indefensa. I no es tracta de cap especulació: almenys en dos casos - Unicaja, implicada en el cas dels Eros d’Andalusia, i la infanta Cristina, en el cas Nos – hi ha constància fefaent dels intents d’extorsió. I no s'hi posaven pas per xavalla: estaven tan segurs de l’èxit, que els paràsits inventors d'aquesta màquina de fer bitllets sense deixar-hi la carcanada es creien que havien des-cobert el “modus vivendi” perfecte i, a l’inrevés dels ciutadans honrats, cada vegada que explotava un bon sarau ells ho celebraven amb una copa de xampany francès entre les seves mans netes, lleials al seu jurament de no brindar mai amb cava separatista. Amb el que pensaven embutxacar-se, s'ho podien permetre. Ja veieu, no hi ha un pam de net, però si voleu animar-vos penseu que tan va el càntir a la font, que es trenca. 

divendres, 15 d’abril del 2016

LA VERTADERA HISTÒRIA D’UN MALEÏT DEUTE INDUÏT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 15 d’abril de 2016)

● LA VERTADERA HISTÒRIA D’UN MALEÏT DEUTE INDUÏT.- Pels que comptem amb els dits de la mà, el per què les finances públiques fan crac una darrera d’altra, és molt senzill i entenedor si ens deixem de pamplines i parlem planerament: qui en realitat ha tallat tota la vida el bacallà en aquest món, abans i després de convertir-se en monstre global, ha estat el capitalisme que enlluernant amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als manaires amb deliris de grandesa, els féu creure que els “aju-dava” a fer realitat els seus somnis a canvi d’endeutar-los de mica en mica fins a les celles, per poder-hi jugar com si fossin titelles. L’activista brasiler Rodolfo Cascao, que forma part de la prelatura de Sao Félix do Araguaia del bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga, que volta aquests dies per casa nostra per parlar de “desigualtat i propietat”, és de l’opinió que “els Estats capitalistes occidentals, després de la fi de la segona guerra mundial, temorosos que s’encomanés el virus comunista, van bastir un estat del benestar que va trontollar amb la caiguda del mur de Berlin i que d’ençà de la crisi financera es troba en ple procés de desintegració, com indiquen les dades que demostren que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres”.

En efecte, quan el capitalisme els hi va tenir la corda al coll als seus confiats clients, va començar a tibar-los fort, exigint la devolució dels crèdits, conscient que els pobres capsigranys estaven més escurats que les rates. Aleshores es va treure la careta, descobrint el secret del seu gran negoci: deixar diners, a interessos cada cop més alts, procurant que la roda del manlleu no parés de girar en aquest sentit pervers i que la bola cada vegada es fes més grossa. Ja que l’objectiu d’aquests llops creditors vestits amb pell de generosos col•legues de farra, no és pas que els deutors es recuperin mai dels excessos comesos les nits de borratxera, sinó que sobretot els governs que s’havien pensat que les flors i violes del benestar durarien sempre, i que els cops de mà eren de franc, es vegin obligats a seguir manllevant i endeutar-se cada cop més, perquè els usurers puguin seguir vivint dels interessos amb que els tenen amorrats de per vida. I aquesta descripció tant és d’aplicació a les economies privades com a les administracions públiques, però precisament és en aquestes que es donen les escenes més patètiques de cinisme i de mesquinesa de peixos grossos cruspint-se els petits sense cap remordiment. I és que com predica en Cascao, “certa versió del capitalisme és incompatible amb la dignitat humana”.

A la meva manera de veure, també crec que una versió esbiaixada i barroera del capitalisme civilitzat – els misteriosos “mercats” i “dotze apòstols, amb la “gran banca” per mig, - tenen tan agafats pels dallonses els seus escarnits i escanyats deutors, que els obliguen a treure forces de flaquesa per evitar la vergonya d’una fallida, que acaba sent inevitable en el moment que desobeeixen i reneguen de l’esclavatge a que estan sotmesos, pel pecat tan humà de voler viure per sobre de les seves possibilitats, pensant que era veritat la faula dels gossos lligats amb llonganisses. Com diria la vella del conte que ens explicaven de petits, la que passava comptes a la vora del foc fent servir només els dits de la mà, si no es canvia ràpidament de forma de repartiment de la riquesa per evitar les desigualtats, ni després de tota una vida pencant com negres n’hi haurà prou per treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim la bossa eixuta i per arribar a fi de més ens han de fiar, sempre algú ens farà ballar com vulgui. Per tant, cada dia que per culpa de la por passem de plantar cara i seguim jugant aquest joc estúpid i suïcida d’engreixar un deute impossible de tornar, estarem més i més penjats i, al final, potser els malvats creditors ja no en tindran prou cobrant-se interessos abusius i gosaran hipotecar-nos l’ànima com a penyora. La qüestió és, quin serà el valent que s’atrevirà a treure-li el cascavell al gat? La vella del conte també deia: "la por està en un racó i cadascú agafa la que vol". 

dijous, 14 d’abril del 2016

GESTOS I MAL GESTOS. EMPAR MOLINÉ / MARIA DE LOS LLANOS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 14 d’abril de 2016)

● GESTOS I MAL GESTOS. EMPAR MOLINÉ / MARIA DE LOS LLANOS.- L’escriptora i periodista Empar Moliné va cremar unes planes d’un llibre, enganxades a les cobertes d’un exemplar de la Constitució espanyola, en el programa “Els Matins” de TV3, dilluns passat. Va ser un gest simbòlic, crític, conscientment provocatiu i volgudament sarcàstic. La delegada del govern a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, en la gala de lliurament de la distinció de Català de l’Any, fa vuit dies, quan tot el públic posat dempeus va aplaudir les sentides paraules del guardonat, l’Oscar Camps, tothom es va adonar que la delegada del govern central i destacada militant del PP, si bé s’havia aixecat de la butaca com la resta de públic per no “cantar” més del compte, va abstenir-se ostensiblement de picar de mans. Si fou un gest inconscient, va ser una descortesia; però si va ser premeditat, fou un mal gest mesquí. En el cas de l’Empar, el seu gest ha portat cua i li portarà més d’un disgust, el primer de tots haver-se de mossegar la llengua i demanar perdó, encara que fos a la seva manera, pressionada des del mitjà públic on treballa. El mal gest de la Maria de los Llanos, en canvi, li aportarà més d’una felicitació i s’afegirà al seu currículum de mèrits professionals.

El gest de l’Empar anava subtitulat amb un record a les famílies perjudicades per la declaració d’inconstitucionalitat del decret sobre pobresa energètica, perquè segons el TC el govern català no té d’empatollar-se amb quelcom que és una competència del senyor Rajoy i del seu ministre d’Industria i Energia, l’exemplar ciutadà Soria. “Per tant – va dir la Moliné, amb aquell posat murri i sorneguer que acompanya els seus gestos – les 895 famílies que s’havien acollit a l’ajornament de les factures de llum i gas durant l’hivern s’hauran d’escalfar com puguin, potser amb qualsevol llibre que tinguin a mà...”. La resta ja la sabeu o si no us la imagineu. El mal gest de la Maria de los Llanos, si va ser conscient, responia al despit per les acusacions al governs europeus, i al espanyol en particular, per com es gestionava el drama dels refugiats, pronunciades per un voluntari honest en nom dels seus companys que es juguen la vida per salvar les vides dels altres, al qual els rebecs catalans per votació popular i secreta van elegir “Català de l’Any”. Tant el gest de la Moliné com el mal gest de la Maria de los LLanos tenen dret a manifestar-se, per respecte a la llibertat d’expressió. Però en funció d’aquesta llibertat, reclamo el meu dret a identificar-me més amb el gest i les paraules de l’Empar, que no pas amb el mal gest de la delegada del govern.


Perquè un gest no és només un moviment del braç, del cap, del cos, sinó que ajuda a expressar sentiments o idees, reforçant les paraules o sense pronunciar-ne cap. Els gestos amaneixen les paraules d’un discurs, d’un debat o d’una simple conversa domèstica, fent més visible, més tangible, més convincent el missatge. Capítol apart mereix la gesticulació política: podríem dir que un gest polític és un moviment deliberadament exagerat i calculat per fer més expressiva i impactant una determinada frase o un eslògan de campanya electoral. Algú ha escrit que la política és l’art dels gestos. ¿Qui dubta que l’aparició a la darrera gala dels Goya dels Picapedra vestits d’esmòquing no fou un gest polític? Per si de cas, en Pablo Iglesias va aprofitar la pífia del seu assessor d’imatge per buscar-li una rendibilitat política, en comentar: “És un gest significatiu que quan els de la dreta es treuen la corbata, els d’esquerres ens posem esmòquing i corbatí”. A la meva manera de veure, doncs, els gestos amb o sense espontaneïtat, picardia, massa calculats, inclús assajats a vegades, si són gestos de cara a la galeria sempre els trobo a faltar sinceritat. I sense sortir del cor, un gest no val res. Per aquesta raó m’agrada l’Empar Moliné quan gesticula. I, per acabar la reflexió, m'agradaria dir que considero un gest que aquest comentari coincideixi amb el 85è aniversari de la segona república.

dimecres, 13 d’abril del 2016

ON S’ÉS VIST QUE NO ES PUGUI CONTROLAR UN GOVERN EN FUNCIONS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 d’abril de 2016)

● ON S’ÉS VIST QUE NO ES PUGUI CONTROLAR UN GOVERN EN FUNCIONS?.- Només en un país on mani un govern que es cregui estar per sobre del bé i del mal, es pot gosar menystenir la sobirania popular, amb l’excusa que mentre el govern estigui “en funcions” durant el parèntesi entre dues legislatures, les seves decisions no es poden discutir ni les ha d’explicar. Si està “en funcions” és perquè després de les eleccions ha perdut la majoria parlamentària que li permetria governar controlat per l'oposició, però precisament perquè ha perdut diputats de la seva corda mentre estigui "en funcions" hauria de ser més respectuós que mai amb la nova representació de la sobirania popular, perquè és allò en que es basa el sistema democràtic. En conseqüència, negar-se orgullosament al control parlamentari, com fa el senyor Rajoy i tota la seva cort celestial, a part de ser una falta imperdonable de cortesia, és una actitud que recorda perillosament la que seria pròpia d'un govern que es considerés designat “per la gràcia de Déu”, és a dir com passava en la dictadura del general Franco.

La Constitució francesa de 1793 va ser el primer text legal que va establir que "la sobirania democràtica resideix en el poble ..." . Jean Jacques Rousseau, en “El contracte social”, atribueix a cada membre de l'Estat una part alíquota del que anomena l' "autoritat sobirana" . Aquesta és probablement la primera referència teòrica sobre la sobirania popular. D'acord a les diverses tesis mantingudes fins ara, es pot definir un Estat democràtic com aquell "on la residència legal i efectiva del poder de comandament d'un conjunt social es troba i s'exerceix en i per la universalitat dels ciutadans ". Per aquesta raó, el sufragi universal es converteix en un dret fonamental de tots els ciutadans, que el poden exercir amb total independència de qualsevol altra consideració, llevat de les limitacions per edat o incapacitat mental. Però ni raons de sexe, raça, tendència sexual, estatus social o ideologia poden saltar-se el principi més sagrat: una persona un vot.


En resum, si la sobirania popular resideix en el poble, que l’exerceix delegant-la en representants elegits per sufragi universal, cap governant, per il•luminat que es pensi que és, pot regatejar als parlamentaris el dret de controlar l’executiu, independentment de si administra el poder “en funcions” o investit de la confiança dels diputats. Entossudir-se en mantenir una tesi contraria, com fa el president Rajoy, és no solament entestar-se com una criatura mal educada a contradir l'ordre establert i, inclús, el que és de sentit comú, sinó que a la meva manera de veure, es tracta d’una aberració democràtica tan greu que ens podria portar a l’absurd que si el període d’interinitat d’un govern trapasser i manipulador es perllongués setmanes i mesos mentre maregen la perdiu, els governants podrien fer el que els hi rotés, basant-se en que els nous parlamentaris - els únics dipositaris legítims de la sobirania popular, no ho oblidem - no són els mateixos que varen fer confiança a aquest govern díscol, investint-lo en el seu moment. És cert que els parlamentaris no fan la mateixa cara, i que potser ni vesteixen ni es pentinen com els que hi havia abans, però el poble sobirà que els hi ha atorgat la seva representació és el mateix de sempre. I si el poble no ha canviat perquè no pot canviar la seva naturalesa, encara que sí de manera de pensar, i la sobirania en un sistema democràtic li pertany per definició, a qui el poble hagi fet confiança té tot el dret a controlar qualsevol acció o omissió del govern que estigui a càrrec del poder executiu, més que mai durant un període de transició com el que es coneix per “estar en funcions”. Rebel•lar-se al control parlamentari per part dels ministres suposa un escarni al sistema democràtic que hauria d’estar tipificat en la Constitució com a tal, i ser castigat d’ofici amb la inhabilitació política mentre el tarat democràticament, no demostrés la seva rehabilitació total. I perdoneu les molèsties. 

dimarts, 12 d’abril del 2016

EL CAS D’EN CONDE, PARADIGMA DE LA CORRUPCIÓ CARPETOVETÒNICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 d’abril de 2016)

● EL CAS D’EN CONDE, PARADIGMA DE LA CORRUPCIÓ CARPETOVETÒNICA.- Em costa de creure que als països aparentment normals passin les coses que passen aquí, després de trenta anys d’esquizofrènica experiència democràtica: per exemple, que els xoriços que s’han enriquit irregularment saquejant la hisenda pública, evadint capitals, robant a mansalva emparant-se en la impunitat d’un alt càrrec de confiança o traficant influències, no han retornat mai ni una engruna del botí acaparat, ni després d'enxampar-los. Un cas paradigmàtic és el de Mario Conde, l’oracle de les finances i el gallec prodigi que va enfilar-se esgraó a esgraó fins a la cúpula de l’establishment, arrabassant a empentes i cop de colze la presidència del vaixell insígnia de la banca, el qual va abandonar amb la cua entre cames l’any 1933, després de provocar un forat al casc de la nau estimat – vés a saber - en tres mil milions i escaig d’euros, pel que s’havien escolat bona part dels actius dels que era dipositari, inclosos els fons de pensions dels tripulants i bona part de les reserves a la bodega, si no es va enfonsar del tot fou gràcies a l’armador Botin, que el va comprar a preu de saldo i el va remodelar de cap a peus, sota la franquícia Santander, perdent-hi bous i esquelles molts clients i accionistes. La malifeta de l’entonat Conde la justícia li va començar a fer pagar amb una primera sentència de 6 anys de presó, per apropiació indeguda; no obstant això, vestit de pirata va tenir la barra de demanar la confiança dels espanyols, presentant-se a les eleccions generals del 2000, aconseguint que en un país que es veu que hi ha gent per tot, li fessin costat quasi vint-i un il•lusos ciutadans bornis i indocumentats, amb els quals no en va tenir prou per guanyar-se la immunitat durant quatre anys com a càrrec electe, com li va sortir bé a l’altre corsari, en Ruiz Mateos, que va endollar-se al Parlament europeu. L’any a sobre, l’Audiència Nacional li va revisar la sentència a l’alça i resolgué tancar-lo 14 anys a la cangrí, condemna que un any després el Tribunal Suprem va arrodonir a 20 anys, amb l’obligació subsidiària de tornar 43,27 milions d’euros.


Però vet-aquí que de la pena imposada, l’intrèpid i fastigós pirata només en va complir la meitat, i malgrat no va tornar ni un ral del que havia robat - perquè al•legà ser més pobre que les rates, fent veure que en endavant tindria de viure de la “caritat” de la seva dona -, va sortir lliure i tan ben clenxinat que enlloc de sortir de la presó semblava que ho fes de la capsa. A més a més, als quatre dies de trepitjar el carrer, una colla d’amics, d’aquests que la no en queden gaires, li van péixer recursos a dojo per obrir un parell de negocis tapadora dels tripijocs que havia dissenyat a la presó, pagar-se una nova campanya electoral a Galicia, concórrer a totes les tertúlies mediàtiques on els amants de l'estrafolarisme nacional se’l rifaven, i pagar uns quants “negres” perquè li escrivissin llibres i articles d’opinió on donava, no pas gratuïtament, lliçons de bona administració, d’ètica i de política. Però malgrat es va tornar a veure les orelles i presumia d’haver pagat amb escreix els seus passats errors, dels calers robats no en va pas tornar ni cinc, seguint l’exemple d’altres il•lustres xoriços, com en Roldan i companyia. Però els espanyolets no calia pas que patissin: Hisenda a tota aquesta trepa “d’insolvents patètics” ja els té ben apuntats al llibre gros dels morosos. La llàstima és que al llibre en qüestió massa sovint se li fan teranyines. Però ara resulta que el senyor Conde, el ciutadà exemplar, potser refiant-se que en Montoro i companyia continuarien dormint la migdiada pels segles dels segles, va cometre la temeritat de treure del paner de Suïssa uns quants dels ous que havia fet fonedissos del Banesto, i la guàrdia civil, que li portava botada d’ençà que els havia posat en evidència, ha acabat emmanillant-lo. Què passarà a partir d’ara? Qui ho sap! El pirata segurament s’enrocarà en el seu posat d’encantador de serps i ens voldrà fer empassar – amb la inestimable col•laboració de les càmeres i peons del periodisme groc – que ja va complir la condemna, que ja n’hi ha prou que el persegueixin els lletjos, els ignorants i els pelacanyes perquè li tenen enveja de que ell sigui tan guapo, tan llest i que visqui com un rei dels aires del cel i, sobretot, sortirà amb l’argument de moda entre els evasors: que el racó que tenia a Suïssa corresponia a l'herència del seu pobre pare o d’un tiet previsor, aprofitant-se que aquest país és tan normal que els pocavergonyes amb diners, poder i influencies poden viure com reis. I que això continuarà anant d’aquesta manera fins que els corruptes de qualsevol mena no es podreixin a la cangrí fins que no hagin rescabalat amb escreix dels danys i perjudicis - econòmics o morals – causats, a les seves víctimes individuals o col•lectives.

dilluns, 11 d’abril del 2016

MENORS ESQUERPS A L’ESCOLA I A CASA. MESTRES I PARES, VÍCTIMES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 d’abril de 2016)

● MENORS ESQUERPS A L’ESCOLA I A CASA. MESTRES I PARES, VÍCTIMES.- Quasi el 70% d’una mostra feta a vuit-cents i escaig de mestres, que han contestat una enquesta realitzada pel sindicat USTEC, ha reconegut haver patit algun tipus d’agressió física o verbal durant l’exercici de la seva vida professional en escoles públiques de Catalunya, segons va informar aquest sindicat la setmana passada. Els analistes dels resultats destaquen la segregació escolar per raons socioeconòmiques, com una de les principals causes tant de la violència de baixa intensitat (faltes de consideració i de respecte) - que és la més habitual i pràcticament quotidiana a l'escola -, com de la que ja es pot considerar d’alta intensitat (agressió física o intimidació), més esporàdica però més escandalosa quan transcendeix de l'àmbit acadèmic. En contra del que podria semblar, la violència d’alta intensitat es dóna més a primària que a secundària, i tothom coincideix en assenyalar que la tebiesa de les famílies per ocupar-se i educar els fills com caldria, és un dels factors desencadenants de les tensions. Tanmateix, en l’escenari exclusivament domèstic les relacions dels adolescents i els seus pares no és molt diferent de com aquells es comporten amb els docents. Segons dades facilitades pel Departament de Justícia Juvenil de la Generalitat, les agressions d’adolescents als seus pares ha experimentat un cridaner augment des de la dècada dels noranta, assenyalant els experts que això es degut a que el model familiar ha evolucionat, sobretot a partir de la massiva incorporació forçosa de la dona al món laboral i del persistent absentisme de l'home a la llar, que ha fet que els adolescents hagin passat d’un model autoritari, tant a casa com a l’escola, a un altre de més dispers, tebi i permissiu. Tanmateix, s'ha de tenir en compte que el consumisme ha viciat moltes llars, que ha minvat la protecció social i que en un context ple d’incerteses econòmiques i socials, cada dia més adults es veuen incapaços de conviure amb els seus fills adolescents.

Aquesta realitat no és exclusiva de la nostra societat, sinó que com tots els problemes socials d’avui dia, la incidència és global. Sense anar més lluny, dimecres passat el claustre d’un institut de Tolosa de Llenguadoc, el Gallièni, estava en vaga com a protesta per l’agressió dels alumnes a tres mestres, i per demanar més mitjans per gestionar les “deixalles humanes” – literalment, segons el comunicat del professorat – d’una societat desarticulada i cada vegada més abandonada per l’Estat. Una situació similar varen denunciar a l’escola Hubertine-Auclert, de la mateixa ciutat, lamentant-se que els mestres eren insultats i agredits, que les baixes laborals es succeïen sense solució de continuïtat, i que el mes de gener un mestre de 27 anys es va suïcidar. I cap d’aquests centres educatius està ubicat en un dels tradicionals suburbis conflictius francesos. La USTEC explica, en relació a la segregació socioeconòmica de que parlàvem, que aquest fenomen es nota també en escoles concertades, fins i tot en barris pobres com Roquetes, al districte de Nou Barris, de Barcelona.


A la meva manera de veure, doncs, s’ha degradat tant l’educació en els valors tradicionals que els adolescents han acabat prioritzant el “tenir” al “ser” i, per aquesta raó, el jo (el jo sempre per davant i per sobre de tothom), i el ja (jo ho vull ja!), formen part del vocabulari més generalitzat entre els adolescents i alguns que encara son massa petits per considerar-se’n. Qui sap si fixant-se en l’exemple que reben dels adults amb qui tenen més contacte, han arribat a la conclusió que “tenir” és el valor més important per transitar amb les espatlles ben cobertes per la vida. Aleshores no és cap disbarat que creguin que si no es té no es pot ser feliç, ja que ningú dels seus referents més propers li fa veure el valor del “ser”, i que allò que importa és l’esforç que, per exemple, costa fer els deures, i que com a recompensa té més valor la mirada d’orgull dels pares quan es porten bones notes que no pas un premi material. I que, en definitiva, no hi ha millor satisfacció per a una persona que la que se sent quan s'és amable, agraït, solidari i respectuós amb els altres. 

diumenge, 10 d’abril del 2016

ENMIG D’UNA CRISI DE CONFIANÇA GENERAL, DE QUI TE’N REFIES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 d’abril de 2016)

● ENMIG D’UNA CRISI DE CONFIANÇA GENERAL, DE QUI TE’N REFIES? - Com deia Nietzsche, “el que em preocupa no és que m’hàgiu mentit, sinó que d’ara endavant ja no podré creure més en vós”. No sé si us hi heu trobat, però després d’enxampar algú mirant d’enredar-vos, no heu notat com si entre ell i vosaltres, un tel imperceptible de dubte espatllés per sempre més la vostra relació? Per desgràcia, pocs poden assegurar que un dia o altre no hàgim mentit, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat; i una bona part dels que hi han caigut en aquesta debilitat humana, sense excepció pretenem emmascarar la falsedat, la farfolla o la simple nyepa instrumental, amb una excusa de mal pagador: “no es tracta de mentides, sinó de mitges veritats”. Tanmateix, n’hi ha de tan llestos que creuen, en un moment donat, disposar de trucs infal•libles per saber quan els altres ens enganyen; alguns, fins i tot, es vanten de conèixer els coixos bo i asseguts. Aquests que són tan espavilats, precisament, són els primers en caure engalipats de quatre grapes en les teranyines subtils d’històries ensucrades, de promeses que se les emporta el vent o, directament, en la vergonyosa estafa de l’estampeta. Però pocs dels que denuncien haver estat víctimes d’una aixecada de camisa reconeixen que, per les raons que sigui, inclosa la de treure’n algun profit de l'ensarronada, s’hi havien posat bé; com si diguéssim, havien donat facilitats.


L’homenot de Llofriu, en Josep Pla, tenia una teoria que confessava haver-la arreplegat dels seus admirats clàssics i murris amics italians: “per viure tranquil has d’entrenar-te contínuament a empassar-te les mentides, donant-les per sobreenteses”. I no creguéssiu pas que es tractava d’un dels seus entortolligats estirabots per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla o, millor, per jugar al joc que tant li agradava “d’épater le bourgeois”, sinó que ho deia convençut perquè trobava que era la recepta més còmode per a no posar-se pedres al fetge. Però si ho rumieu bé, tot i que jo mateix en algun moment havia pensat que seria agradable tenir el do d’endevinar quan et volen fer passar garses per perdius - una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva dels amics o, en general, que el teu interlocutor no sigui capaç d’aguantar-te la mi-rada de fit a fit -, el cert és que malgrat que tots aquests detalls no són més que senyals d’alarma, fent-ne cas mai tindríem la seguretat de si ens porten a vendre o no, i conviure amb aquesta malfiança seria un calvari. Potser, doncs, no cal que ens hi encaparrem massa i val més que pesem que podem confiar amb tothom perquè nosaltres sabem com detectar i, sobretot, pair les mentides d’aquí i les martingales d’allà, encara que renunciem a posar massa sovint aquesta suposada habilitat secreta a prova, per a no tenir disgustos.

dissabte, 9 d’abril del 2016

QÜESTIÓ DE RITMES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 09 d’abril de 2016)

● QÜESTIÓ DE RITMES.- En la presa de possessió com a nou líder de l’UGT, en Camil Ros ha tret la pols a una qüestió tabú en relació al Procés – quan parlem de “procés” a Catalunya, a quina altra cosa ens referim que no sigui al que ens ha de portar a la independència? –, que és el “ritme”. Dirigint-se al vicepresident Oriol Junqueras, assegut entre els convidats a la fila zero, li va recomanar que no vulgui córrer massa, fent servir una amable metàfora culinària per treure-li ferro al consell: “... per fer un arròs caldós és important un sofregit a foc lent i que tots els ingredients es vagin barrejant de mica en mica, posant-hi el fumet que calgui perquè no es cremi. Hi ha qui pensa que amb 18 minuts de cocció de l’arròs n’hi ha prou, però no és així: fa falta el temps que calgui. I l’arròs caldós s’ha de fer entre tots”. La referencia als 18 mesos pactats entre JxS i la CUP i la recent polèmica sobre l’idioma únic de la futura república són evidents; el que convé saber és si és tractava de l’opinió personal d’en Ros o el criteri oficial del sindicat.

De fet, no és la primera vegada que se’n parla de la qüestió del ritme del procés. Un dels debats clau en el si del moviment independentista català ha sigut sempre el dels ritmes i les majories. Entre el “tenim pressa, molta pressa” dels que exigeixen proclamar com més aviat millor la secessió, i les veus més moderades, hi ha tot un ample ventall de posicions. El mateix expresident Mas, en la seva compareixença al Palau el 5 d’agost de l’any passat, va dir allò que no va agradar gaire als que col·loquialment són coneguts en el sobiranisme com "els hiperventilats" : “... amb una majoria d'escons es pot emprendre el viatge a Ítaca, però no a ritme de creuer”. I després va aclarir: “Si el resultat de les eleccions queda just, no es pot parar però sí avançar d'una altra manera; no em refereixo a l'objectiu final, sinó a com es plantegen els ritmes”


En Francesc Homs, el conseller àulic vitalici, va pronosticar el reculat octubre de 2013 que la hisenda pròpia “pot determinar el ritme del procés” cap a l'estat propi". Exactament el que està passant avui. En una conferència a Girona, va subratllar que el camí que ha emprès Catalunya “no té retorn, però no podem declarar l'estat propi i l'endemà el president haver de trucar al ministre d'Hisenda de Madrid perquè continuï recaptant-nos els diners”. El ritme del procés està provocant perilloses discrepàncies entre els mateixos partits sobiranistes i, inclús, segons va transcendir l'altre dia se'n va fer safareig a l’ANC. L'exdiputat de la CUP-CC Josep Manel Busqueta també fa quatre dies va demanar al president Carles Puigdemont que “sigui honest” i digui obertament si no es pot avançar el ritme en el procés de ruptura amb l'Estat espanyol. L'economista, que va renunciar a l’acta de diputat per exigències del guió del pacte d’investidura, troba a faltar més pressió mediàtica cap al govern per no fer passos “clars i contundents” per a la independència. Tanmateix, com és públic i notori, la CUP assumeix que va pecar d'innocència durant tot el procés negociador per investir Puigdemont, i l'expresident Mas, des de la paperera de rebuig on el varen llençar els cupaires, renega d'haver-los fet confiança. Per tant, en Camil Ros, en referir-se al “ritme” no ha fet res més que posar el dit a la nafra, i per molt que alguns li retreguin una certa mala baba i ganes de tocar el botet, del ritme del procés se n’ha de parlar sense complexes, perquè tant ens la podem fotre per anar amb massa a poc a poc, per prudència, com per agafar la directa a tomba oberta.

divendres, 8 d’abril del 2016

● AL MINISTRE D’HISENDA LI CREIXEN NANS AL CIRC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 08 d’abril de 2016)

● AL MINISTRE D’HISENDA LI CREIXEN NANS AL CIRC.- En Montoro i els seus homòlegs autonòmics s’han tirat els plats pel cap, i ni posant el senyor ministre cara de mag Tamariz ha aconseguit que li sortís bé el joc de mans de fer creure que les autonomies tenen les mans foradades i, per tant, tota la culpa del dèficit pressupostari que fa quatre anys a teixit sense treva. Fins fa poc, entre l'inefable Montoro-Tamariz i la vicepresidenta Soraya-Rotenmeyer, se n’havien sortit carregant tots els neulers de la pèssima gestió econòmica espanyola, a les frivolitats separatistes de la díscola ventafocs catalana que aspira a recuperar el tracte de princesa, del qual va ser privada per la força fa tres-cents anys.

Però a mesura que la pilota del deute s’ha anat fent més grossa i que aquí tothom ja s’olora que lleparà fort, si no s’hi posa remei a la sangonera que suposa una política tan nefasta com poc realista, en matèria econòmica, com la dictada pel govern central. I fins i tot els consellers correligionaris del ministre d’Hisenda s’han posat d’acord - sense necessitat de reunir-se prèviament amb els seus col•legues autonòmics - per consensuar una resposta comuna i adequada, i l’han engegat a dida espontàniament a les poques hores de rebre l’ultimàtum del ministeri: "o en quinze dies passeu totes el ribot a la previsió de despeses o des de Madrid us enviarem els homes de negre a intervenir-vos la caixa". Vet-aquí que a l’empara d’aquesta aparença d’igualtat de tracte - de passada es vol escarmentar Catalunya que és la que ha estat més maltractada - abans que els autèntics i temuts homes de negre els envií la Troika per ocupar la Montcloa.


Fins ara, el govern havia aconseguit dissimular la tibantor domèstica per qüestió del finançament, fent quadrar als seus i comprant el silenci de la tropa socialista amb un plat de llenties amb una mica més de xoriço, atiant-los contra la malgastadora, malcriada i rebel Catalunya; però es veu que cada vegada es fa més difícil d'amagar la mala maror entre els barons populars i els ministres que reparteixen el ranxo. I és que com passa en les famílies aparentment ben avingudes, quan no hi ha peles per seguir tirant de beta comencen els problemes de convivència, i ja ni anant al llit es poden fer les paus.