dilluns, 30 de setembre del 2013

REFLEXIONS DE SEGONA MÀ

            Des que ha començat el compte enrere cap a la independència hem escoltat opinions de tots colors; jo me n’he apuntat unes quantes que m’han fet pensar. Sempre és positiu reflexionar sobre què diuen els altres. Us hi apunteu a l’exercici?
● Per sort, a Catalunya no hi ha unanimitat. El que hi ha és l’hegemonia de què parlava Gramsci (és a dir: el triomf moral del sobiranisme; percebut per molts com el nord de la brúixola). Els sobiranistes no haurien d’oblidar que la temptació de la unanimitat és l’error més gran. I els que s’hi oposen amb lleis o impugnacions doctrinals no haurien d’ignorar que, per edificar una hegemonia alternativa, cal seduir una gran part dels que ara opten pel sobiranisme (Antoni Puigverd – 31/08/2013)
● El procés català serà llarg i irreversible, però si s’accelera, es trencarà la majoria, i si s’encalla, esclatarà. (Jordi Barbeta – 12/2012)
●Plantejar a la gent vinguda de fora – fa un mes, un any o vint-i-set – que se sumi a la idea de la sobirania, amb l’únic argument que viurà millor, potser és molt, però no és el tot. Més aviat sembla una operació de pur intercanvi mercantil. No només viuran segurament millor, sinó que han de ser convidats a la construcció permanent de la nova nació catalana. (Carod-Rovira – 3/03/2013)
● “Si vostè té la força, a nosaltres ens queda el dret”. Aquesta frase d’un personatge de Víctor Hugo, a Cromwell, resumeix una idea capital: el dret és l’instrument per ordenar una convivència justa davant la tirania, l’arbitrarietat o la barbàrie. En democràcia, menystenir l’Estat de dret no és només una falta moral; també és un error polític. (Rafael Jorba – 15/06/2013).
● Caldrà definir el futur estat que volem. En contra dels que opinen que de tot en parlarem quan siguem independents, cal que l’avenç cap a la independència vagi estretament vinculat a la millora dels drets de la ciutadania i un increment de la qualitat democràtica. (Josep R.Mora – 8/6/2013).
● El naixement d’una Catalunya independent seria tutelat per unes autoritats europees que no permetrien que es modifiquessin els seus vincles amb la UE; que això impliqués el manteniment de Catalunya dins la UE com un membre més o que adoptés la forma d’una associació equivalent (semblant a la suïssa) només dependria del grau d’intransigència que adoptés Espanya i de la paciència d’Europa envers Espanya. (Miquel Puig – 27/10/2012).

● Ni la dreta ni l’esquerra espanyoles tenen cap “producte” millor per oferir a la societat catalana, per això prediquen l’adveniment de l’apocalipsi, en cas de separació. (Francesc-Marc Àlvaro – 14/03/2013).

diumenge, 29 de setembre del 2013

LA PROGRAMACIÓ CINEMATOGRÀFICA DE LA TELE

            Malgrat el cinema sigui una de les belles arts, malauradament la programació dels films que ofereix la tele en horari comercial no tenen res a veure amb cap manifestació de tipus artístic, sinó que majoritàriament i per aquest ordre estan dominades per la violència (sang i fetge a dojo), la truculència (guions inversemblants incloses les escenes de sexe) o la inconsistència (guions ensucrats i bucòlics). Però malgrat aquestes cintes renyides massa sovint amb l’ètica i el bon gust, el cinema té uns claríssims i innegables valors artístics i pot ésser missatge, estudi, revisió, objectiu o, simplement, un exercici plàstic... És a dir, el cinema és l’art de resumir en imatges i paraules la crònica de la mateixa vida, passada i futura, amorfa o dinàmica dels espectadors. Totes aquestes flors i violes varen transformar-se en camp per a l’especulació quan al Estats Units uns espavilats observadors de la conducta humana feren un descobriment de gran interès, partint del principi de suposada passivitat – no participació – de l’espectador, i d’acord amb la fórmula que tota imatge que es veu, conscient o inconscientment activa allò que es va anomenar “percepció subliminal”.


            L’experiment de la teoria es va fer projectant en una ciutat un film expressament concebut per jugar amb l’espectador, aprofitant-se de la seva passivitat. En aquella ciutat, mentre va durar la projecció de la pel·lícula es varen consumir molts més productes – els promocionats per “percepció subliminal” o “força del subconscient” – que de costum. ¿Cal que expliqui que el truc de la “percepció subliminal” és que aquesta passa a una gran velocitat, la qual conscientment som incapaços de copsar? D’aquest experiment se’n varen desprendre dues conclusions de manual, en matèria de manipulació social. Primera: la passivitat total de l’espectador o relaxament mental quan s’escarxofa davant la pantalla, a casa o en una sala de projecció. Segona: la gran influència que el cinema té en les formes d’actuar i de pensar. Considerant-ho tot plegat, fins a quin punt no som víctimes de la programació cinematogràfica massiva a través de la televisió? Si només fos amb finalitats comercials, encara. Però, n’estem ben segurs de que no és va més enllà? Interessant reflexió, crec, oberta a tot tipus de teories.             

dissabte, 28 de setembre del 2013

POSAR-SE A PINTAR DE GRAN

            Aquests dies, arreu de casals i clubs de jubilats s’inauguren aules i tallers de manualitats destinades a gent gran, perquè puguin retrobar-se amb aficions que s’havien aparcat de joves, per diverses circumstàncies de la vida. Una part important es decanta per la pintura, potser perquè pintar és una de les primeres activitats de l’home en sortir de l’animalitat i és, també, no cal dir-ho, una altra manera de veure i fer veure la realitat. El pintor té les coses més clares que no pas el científic, encara que sembli mentida, perquè el primer coneix bé els elements dels quals parteix: els colors; el segon, en canvi, moltes vegades no sap on comença la matèria de l’estructura que estudia. Una taca de pintura damunt la tela, per exemple, figura un personatge llunyà i indefinit, sense que calgui analitzar-la amb lupa per discernir braços, cames o peces de roba: el que val és la impressió de conjunt, deixant a cada espectador la llibertat de reconstruir i interpretar l’objecte de la fantasia de l’artista.


            Com que la majoria de la gent que es posa a pintar de gran no pretén pas un títol acadèmic sinó entretenir-se creant, la pintura els hi va com anell al dit perquè és per naturalesa contestatària, ja que no pretén captar la realitat objectiva, sinó donar-ne interpretacions subjectives variades. En aquest sentit, l’artista autèntic no és aquell qui sap utilitzar hàbilment la tècnica, sinó aquell que se’n val per expressar a la tela una visió personal i irrepetible d’un tros de vida real o inventada. En Modest Cuixart digué: “els artistes pertanyen a la casta social dels ganduls que treballen cada dia”. La gent que de gran agafa els pinzells ho fa sense cap finalitat concreta de fama o de lucre, pinta o dibuixa  amb tanta naturalitat, per dir-ho d’alguna manera, com l’ocell canta. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, m’agrada més l’obra de gent gran expressant-se amb total llibertat, que no pas còpies de làmines, potser més reeixides però sense tanta ànima. En qualsevol cas, tant si es pinta copiant com si es fa més a la babalà, mentre es crea es gaudeix i estimulant la imaginació, sigui pintant o escrivint hom, per gran que sigui, se sent viu i en plenitud de facultats. Perquè aquestes activitats fins i tot anant amb crossa es poden practicar.     

divendres, 27 de setembre del 2013

ESTEM ASSEGUTS SOBRE UN VESPER

            Després d’escoltar bona part de les intervencions en el debat sobre l’Estat de la nació, he tingut la sensació que tenim sota el cul un vesper. I asseguts sobre un vesper no ens hi podem quedar, sense acabar cosits a pessigades. Per una banda, tenim la pressió d’una societat civil que s’ha mobilitzat - tipa de veure’s escarnida en la seva identitat i la seva cultura, i d’empobrir-se per culpa de mals governs, esquitxats de corrupció o de fatxenderia - per trobar una solució respectable al desballestament de l’estat del benestar, en general, i de l’estabilitat de l’economia domèstica, en particular. I per altra costat tenim les picabaralles i els tiquis-miquis d’una classe política que, enlloc d’estar atenta al clam crispat i de moment pacífic d’un poble indignat que està perdent la paciència, es miren i es graten el melic marejant la perdiu sobre un dels principis fonamentals de la democràcia: el dret a l’autodeterminació dels pobles.


            Qüestionar que es pugui exercir el dret a decidir legalment es tan ximple com voler posar baranes al paisatge o al mar. El problema és que quan se n’adonin de la seva miopia política potser el carro ja s’haurà estimbat pel pedregar. I aquesta reflexió va per tots, no només pels que posen pals a la roda de la consulta. Aquests ja se sap de quin peu calcen, en canvi el perill està, a la meva manera de veure, en com els hi costa d’entomar la complexitat del procés sobiranista aquells que, en teoria, diuen que hi combreguen. Tenint en compte que per posar el rellotge de la independència en marxa, si en la consulta prèvia hi ha una majoria inqüestionable que la recolzi com molts esperem, caldrà un lideratge ferm, insubornable i indiscutible per part de tothom. I d’aquí plora la criatura: em dona la impressió que en aquest país que voldria ser republicà, hi ha massa tarambanes que porten un rei al cos. I si qui hagi de liderar el procés de la transició no té al darrera un suport a prova de bombes, sense fissures ni travetes, durant les negociacions que seran llargues i a cara de gos, tant amb el govern central com amb una Europa que no ens ho posarà fàcil, tindrem mala peça al teler. I qui en pagarà els plats trencats, com sempre, serà qui va endegar un moviment idíl·lic amb l’entusiasme i la innocència dels somiatruites, però precisament per això net de cor i sincer: la societat civil farta de que se’n fotessin de Catalunya.     

dijous, 26 de setembre del 2013

ELS ÚLTIMS ESPERNECS DE LA CLASSE MITJANA

Amb la reelecció de Merkel la classe mitjana dels països més tocats per la crisi tremola, perquè es veuen a venir que si la política d’austeritat continua, els tecnòcrates que han segrestat els governs per aplicar sense contemplacions les dietes d’aprimament, se l’acabaran de polir. El principal problema de les classes mitjanes és l’escletxa creixent que es va fent entre els rics i els pobres, de la qual ja en parlàvem ahir. Aquesta desigualtat indiscutible en les economies occidentals, escantona serveis públics tan essencials per a les persones com la sanitat i l’ensenyament. I en disminuir el poder adquisitiu es fonen les opcions de consumir i prosperar, l’estabilitat social i política s’esquerda i cada dia hi ha més protestes al carrer i més populisme als parlaments. I ja traspua com una immensa taca d’oli una corrent important d’opinió pública representativa i qualificada que considera complicat que la democràcia liberal pugui sobreviure en una societat amb la seva classe mitjana afeblida. El sistema democràtic té els dies comptats quan les persones que treballen dur i respecten les regles de joc no són recompensades adequadament pel seu esforç i moderació.


            Aquella afirmació triomfalista del polític laborista britànic John Prescott, feta l’any 1997, que “ara tots som classe mitjana”, seria molt difícil de subscriure a dia d’avui. L’empobriment sistemàtic de la població pesa com una llosa i castiga amb tanta duresa el consum, que la recuperació no pot aixecar el cap en aquestes condicions. Les economies amb salaris baixos van en constant augment i en països industrials capdavanters com Estats Units, un de cada quatre treballadors està mal pagat, mentre que al Regne Unit és un de cada cinc i a Alemanya són un bon grapat de milions els que trampegen la situació gracies als minijobs i d’altres invents. Una recent editorial de La Vanguardia posava el dit a la nafra: “podríem dir que hi ha dos indicadors estrelles per mesurar la salut d’un país: la prima de risc (principalment a Europa) i l’humor de les classes mitjanes (a tots els països desenvolupats)”. Les previsions de diferents organismes internacionals indiquen que d’aquí al 2020 prop de 450 milions de persones d’Europa, EUA, Japó, Canadà o Austràlia, que han gaudit o gaudeixen d’un tipus de vida acceptable, perdran el seu estatus privilegiat si no s’hi posa remei proclamant amb tota solemnitat i credibilitat que el diner fàcil no existeix, que de miracles no n’hi ha i que l’èxit, si de cas, és conseqüència de la tenacitat, el talent, la innovació i l’excel·lència.    

dimecres, 25 de setembre del 2013

EL SENYOR BÁRCENAS NO POT PAGAR LA LLUM

Vet-aquí que la dona d’aquest pillastre d’en Bárcenas - engarjolat per presumpte xoriço, com recordareu - ha tingut la barra de presentar un escrit al jutge demanant que li permeti disposar de 5.000 euros cada mes, dels comptes que té embargats el seu marit, perquè almenys pugui pagar el rebut de la llum abans no li tallin el subministra. D’aquest escrit es desprèn, si ens maméssim el dit, que el pobre home està pràcticament en la indigència. No caldria pas perdi ni un minut de temps parlant d’una bestiesa com aquesta si no fos que fa fastig que algú faci acudits amb el rebut de la llum, quan la majoria de llars pagaran des del mes vinent més car el consum elèctric, i moltes persones hauran de fer mans i mànigues per escalfar-se aquest hivern. Si el senyor Bárcenas no fos un pocavergonya a qui li rellisca la xusma, s’hi hauria mirat més al pidolar al jutge clemència com un pelacanyes qualsevol, ja que amb cinc mil euros se’n poden pagar molts de rebuts de la llum. I és que aquesta forassenyada demanda reflecteix en realitat una de les característiques més punyents del capitalisme: la gran diferència que hi ha entre com els rics i els pobres avaluen respectivament el mínim indispensable per sobreviure.


            Mentre uns, com en Bárcenas, “creuen” que per pagar el rebut de la llum i quatre consums corrents no en tenen prou amb cinc mil euros al mes, els altres, com per exemple els afectats per la hipoteca, “saben” que amb aquesta quantitat de diners i amb molt menys han de passar tot l’any. La demanda d’en Bárcenas, doncs, no es pot considerar com una simple anècdota perquè descriu una realitat de desigualtats que cal tenir present per entendre moviments de rebel•lia com el dels indignats i el desenvolupament de tumors socials  com un populisme avantsala de totalitarismes de tota mena. La gent acostumada a embutxacar-se sense despentinar-se cabassos de diners, no pot comprendre les angunies de persones que malgrat aixecar-se ben d’hora cada matí i de suar la cansalada fins a mitjanit, no arriben a fi de mes. Potser les desigualtats socials són irremeiables, però s’haurien de desequilibrar en favor dels més dèbils. Aquesta seria la tasca de governants responsables i amb vista. Quan no es fa així, proliferen monstres disfressats d’ànimes de càntir que pensen que el rebut de la llum costa de veritat cinc mil cuques, perquè com que no els hi costen de guanyar les misses han perdut el sentit de la proporció i, mantes vegades, el de la decència. I perdonin les molèsties!

dimarts, 24 de setembre del 2013

MALALTS CRÒNICS I PENSIONISTES, L'ASE DELS COPS

            S’acabarà algun dia aquesta pressió psicològica que, com una gota malaia, pesa sobre el cap de determinats col•lectius de ciutadans, des de que va començar la crisi? Rar és el dia que no degota una nova amenaça que els hi posa l’ai al cos. I quan fins i tot governants escaldats per la seva incontinència verbal, com el conseller Puig, s’atreveixen a assegurar que la crisi s’ha acabat, els d’aquest col•lectiu maleit no aixequen cap, i de tan acoquinats com estan ja es resignen a que les coses simplement no empitjorin, que ja és el no va més de la desesperació. Un dels primers símptomes de derrota moral d’una societat és que ja no es pensi en anar a millor, sinó que s’estigui disposat a signar perquè no es vagi a pitjor. Si no ens volem fer trampes al solitari hem d’admetre que molts de jubilats que ja es veien a venir una retallada de la pensió i una clatellada a la paga extra, han respirat alleugerats  quan el govern els hi ha endinyat una llei que els hi congela eternament la paga. I quan s’arriba a aquest estat d’ànim, francament, algú hauria de demanar perdó pel mal que s’està fent als ciutadans que estan en més males condicions per protestar perquè temen que si ho fan encara poden rebre més fort.


            Un sentiment d’impotència està arrelant entre les principals víctimes d’allò que se’n deia estat del benestar, confonen els drets amb les regalies. Els malalts crònics són bombardejats amb constants al·lusions a que la despesa que generen els seus tractaments ensorra la sanitat pública i els jubilats, que han cotitzat tota una vida per passar la resta sense privacions mirant de no allargar més el braç que la màniga, sempre estan pendents de què diran comissions d’experts creades, no per garantir el poder adquisitiu de les pensions, sinó perquè les pensions no arruïnin les misses per pagar els privilegis dels experts i de qui els hi encarreguen els estudis. Un país quina classe política no té escrúpols per utilitzar els més febles com a moneda de canvi de vots, és un país que s’està cavant la tomba. I aquí, des del caramel enverinat d’una llei de la dependència que no era aplicable ni a Arcàdia, fins a les solemnes promeses de no retallar les pensions, tot a estat una enganyifa perversa. Si els jubilats i els malalts crònics fessin els pressupostos de l’Estat, de ben segur que trobarien d’on retallar despesa pública sense afectar-los a ells. I és que tot depèn de les prioritats i dels interessos. I els més fràgils sempre ho tindran fumut mentre qui reparteixi no estigui disposat a prescindir de les seves rectories. Davant l’estat de la disbauxa institucionalitzada, l’estat del benestar sempre tindrà les de perdre. I perdoneu les molèsties!

dilluns, 23 de setembre del 2013

QUIN MAL HI HA EN CONSULTAR EL POBLE?

            Ja sé que emparant-se en que tenim una democràcia representativa, els que s’han alternat al poder fins avui no són gaire amants de sotmetre al poble algunes qüestions polèmiques. Tenint en compte que a l’hora de governar, els polítics sovint s’obliden d’allò que predicaven quan anaven a la caça del vot, no estaria gens malament que, de tant en tant, qui té la sobirania dipositada exercís el dret a decidir. Hi ha precedents a dojo de que res s’enfonsa per provar-ho: a Islàndia, per exemple, quan els bancs entrampats fins a les celles amb el seu principal creditor, Anglaterra, el poble va decidir democràticament que de cap manera volien pagar els plats trencats pels pèssims gestors, empobrint-se com hem fet nosaltres, retallats pels quatre costats. “Qui hagi creat el problema que busqui la solució, però no a costa dels contribuents” - varen plantar cara. A Finlàndia presumeixen dels millors resultats escolars de tot Europa i això ha estat possible posant el llistó alt als que volen dedicar-se a la docència: una nota de tall per estudiar per mestre superior al 8, a més de passió per l’ensenyament, ja que tenen clar que de la bona formació dels mestres en depèn el futur del país.


            Tanmateix, a Suïssa, en un cantó similar a les nostres comunitats autònomes, es va fer un referèndum perquè el poble determinés si calia pagar a un executiu de banca una morterada al retirar-se, en funció del seu contracte blindat. Els ciutadans varen decidir que s’ho pintés a l’oli perquè era una immoralitat. I no es va enfonsar el país. I el març d’enguany, altra vegada els suïssos varen decidir per l’aclaparadora majoria d’un 68% limitar els sous abusius, indemnitzacions, primes i altres prebendes dels executius de les seves grans empreses. I malgrat la patronal va pronosticar que moltes empreses tocarien el dos, la veritat és que no se n’han pas vist gaires fent cua a la sortida, ni l’economia ha fet figa. De manera que potser cal perdre la por a deixar que el poble expressi la seva opinió lliurament, sense portar-lo agafat pel coll com un bé. I que no ens vulguin enredar dient que el poble ja decideix almenys cada quatre anys i que ja n’hi ha ben bé prou. Tindrien una mica de raó els que així opinen, si els partits anessin a les eleccions amb programes entenedors, sense lletra petita i amb voluntat de complir-los. I, sobretot, si la representació fos directa, a base de llistes obertes. Mentrestant, la nostra democràcia sempre anirà ranca perquè li faltarà una pota. I perdoneu les molèsties!

diumenge, 22 de setembre del 2013

MENTRE EL DOGMA ES RELAXA, LA CONSCIÈNCIA REVIFA

            Jo no sé si serà una flor de primavera o tindrà un recorregut més llarg, però el cas és que després d’escoltar al Papa de Roma declarar que: “Déu perdona a qui no creu però obeeix la seva consciència”, o que: “ni com a creient es pot parlar de veritat absoluta”, és evident que alguna cosa està canviant. La majoria de religions, no només la catòlica, tenen homologat des de fa segles un sistema infal·lible de mantenir la parròquia quieta: totes les afirmacions que desperten recel perquè són poc creïbles es converteixen en dogma de fe. Francament, sota el jou del dogma fa de mal viure i algunes persones ho han passat molt malament consumint-se entre dubtes constants. I que l’aire del Vaticà s’està airejant i que el tarannà del nou inquilí s’escampa com una taca d’oli, en dona prova el recent nombrat secretari d’Estat quan s’atreveix a recordar una evidència que tothom sabia però que ningú gosava dir en veu alta: “el celibat sacerdotal no és un dogma i pot ser discutit, perquè només es tracta d’una tradició”.


            Repeteixo, no sé si aquests gestos de relaxament responen a una campanya de màrqueting per augmentar la clientela o si van més enllà i defineixen un canvi de tendència fruit de la reflexió i la convicció. Sigui el què sigui, que ja es veurà, el cas és que me n’alegro molt que a la consciència se l’hagi reivindicat amb una frase tan rotunda com la pronunciada pel papa Francesc. De fet, però, no es tracta d’una novetat: un teòleg tan reconegut com Tomàs d’Aquino, ja fa molts anys ensenyava que més valia obeir la teva consciència que a un superior. De la consciència se n’han ocupat no només els homes d’església sinó molts d’intel·lectuals. En Mirabeu escrivia: “si voleu triomfar, mateu la consciència”. En Quintiliano afegia: “la consciència val tant com mil testimonis” i en Publio Siro, ho rematava fent palès que: “no es pot tenir bona reputació sense tenir bona consciència”. Per tot plegat, celebro que el Papa de Roma allargui la mà als ateus afirmant que qui no creu en Déu es pot refugiar en la consciència. Un cop de timó important en el plantejament doctrinal que mantenia fins fa quatre dies Roma sota el bàcul de Ratzinger, per activa i per passiva: que no hi podia haver una conducta moral recta si aquesta no es basava en els principis fonamentals de la fe, tal com els definia la praxis catòlica. Benvingut sia, doncs, el retorn al valor de la consciència! 

dissabte, 21 de setembre del 2013

PAPER MULLAT

            Les ordenances de civisme que darrerament molts d’ajuntaments han aprovat a bombo i plateret, perquè ja que no hi ha calers per inversions almenys sembli que fan alguna cosa, seran paper mullat mentre a la fantasia normativa no s’hi afegeixi la voluntat d’exigir el seu compliment. Us posaré un exemple pràctic que malgrat tenir un escenari concret hi passaré de llarg perquè, segurament, de casos semblants n’hi ha arreu. Per descriure els fets recorreré al relat del fiscal que ha portat a judici els propietaris d’un bar musical que causava molèsties als veïns, judici que estava fixat per aquesta setmana a l’Audiència Provincial. El cas va començar l’any 2006 quan, sense llicència municipal, el bar en qüestió va engegar sis dies a la setmana des de les 6 de la tarda a les 3 de la matinada, provocant que a causa del soroll els veïns del bloc de pisos que tenia a sobre no agafessin el son fins ben tocades les petites. Com a conseqüència de les protestes i denuncies l’ajuntament va obrir sengles expedients administratius als propietaris per manca de llicència i pels sorolls, però aquests s’ho varen prendre com si sentissin ploure.


            Segons la versió de la fiscalia, les queixes van continuar i els tècnics municipals van fer un estudi acústic per corroborar les molèsties. I finament, la primavera del 2008, dos anys després de la seva inauguració sense llicència, es va ordenar el precinte del local. No obstant això, els propietaris es varen passar l’ordre per l’arc del triomf i, segons comprovació dels mossos, van continuar la seva activitat molesta, amb total menyspreu pels veïns que ja havien hagut de recórrer als ansiolítics i antidepressius, fins a les acaballes del 2009. I cinc anys després, la denuncia del fiscal per un delicte mediambiental ha arribat a judici. Si el bar no tenia llicència municipal ni estava insonoritzat com manaven les ordenances de civisme, a què esperava l’ajuntament per actuar? Si les normes de convivència s’escriuen amb tots els ets i uts, amb una meticulositat a vegades inclús carregosa i innecessària, per què a l’hora de fer-les complir enlloc de amb ma dura s’actua amb tanta parsimònia? La justícia va ranca, és cert, però tampoc l’administració municipal brilla per la seva diligència quan toca fer complir allò que ella mateixa ha decretat. Esperar dos anys per precintar un establiment molest és més que prendre-s’ho amb calma. Però tolerar que trencant el precinte l’antre continués funcionant com si res durant una colla de mesos potser seria raó suficient perquè alguns dels culpables de tanta negligència fessin costat als propietaris del bar a la banqueta dels acusats, per convertir en paper mullat una cosa tan sagrada com una ordenança de civisme. 

divendres, 20 de setembre del 2013

COM QUE ÈREM POCS, HA PARIT L'ÀVIA

            La capacitat de sorprendre’ns sembla que no l’esgotarà mai aquesta dona aprenenta de la Thatcher, que es diu Esperança, a la qual no li ve d’aquí fer tots els papers de l’auca en el circ de la política, sempre que acapari tota l’atenció dels focus. Mai sabrem si allò de la Sara Mago va ser una boutade fina o realment no en sabia un borrall de l’escriptor Saramago, malgrat fos la ministra responsable d’educar els nostres fills. I és que cada vegada que aquesta dona es posa sota els focus, els periodistes es freguen les mans perquè saben que trauran el ventre de penes una temporada, fent bullir l’olla amb algun dels seus estirabots. S’ha de reconèixer que s’ha posat de peus a la galleda vàries vegades, però com un animal polític amb pedigrí no coneix l’enrojolament i domina el difícil art de treure’n profit de qualsevol situació, per delicada que sigui, gràcies a que sempre convenç algú perquè accepti, de bon grat o per força, fer-li de cap de turc. Aquesta dona, doncs, també ha volgut tenir un paper en l’obra que ara està en cartellera: l’esclat de sobiranisme a Catalunya.


            I com que quan entra en escena vol que es noti, s’ha depenjat a Barcelona amb un monòleg que seria incapaç de representar en cap escenari de Madrid: que Espanya necessita “catalanitzar-se”. Com a actriu l’Aguirre és insuperable, però com a política és pèssima i sempre se li veu el llautó i el públic una mica entès encara sap distingir entre demagògia i sinceritat. Per aquesta raó no s’ha d’estranyar que això que va dir, no ens ho prenguem com un afalac sinó com una provocació bufa. I a més a més inoportuna. Perquè el plet entre Catalunya i Espanya no és qüestió ni de catalanitzar com diu ella ni d’espanyolitzar com diu en Wert, sinó de respecte. Catalunya només demana respecte per les seves decisions democràtiques i no ho fa a la babalà. Aquests que discuteixen “el dret a decidir” haurien de recordar que aquesta fal·lera dels catalans es va convertir en un clam a partir del moment que un Estatut referendat amb totes les garanties democràtiques i constitucionals, va ser escarnit i rebutjat per un àrbitre parcial. La senyora Aguirre només serà creïble quan expliqui les coses com són i pari d’inventar-se numerets esperpèntics per tenir un lloc en aquest circ de la política nacional i sortir a la foto. Avui la seva “parida” la recullen totes les portades i és protagonista a totes les tertúlies. Ja en té prou, és el què buscava. I nosaltres no hauríem de ser tan burros de prendre’ns-la en serio: de pallasses en tenim de molt bones per perdre el temps amb una aficionada. I perdonin les molèsties!          

dijous, 19 de setembre del 2013

ON S'AMAGUEN ELS RICS?

            Partint de la base que qui té més no sopa dos vegades, si no vol morir d’una fartanera i, per tant, el fer-ho no ho podem considerar un signe extern acceptable, a qui podem un  considerar ric? Doncs sembla que tot es relatiu. Per qui té el cul pelat de recórrer a l’assistència social per sobreviure, una persona que pot menjar tres vegades al dia, pagar el lloguer d’un piset sense pretensions i fer benzina abans de tenir panna de pobre, és un vertader potentat. El catedràtic Lopez-Casanovas filava més prim i retratava el ric autòcton com: “aquell individu que no paga tots els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar-se darrera una enginyeria jurídica prou complexa perquè el que s’estalvia en solidaritat fiscal superi, de bon tros, lo que es gasti per pagar els assessors d’aquests “tinglados”. El milionari nord-americà Warren Buffet, que d’això de rics en deu saber un niu, no es va mossegar pas la llengua temps enrere al reclamar que els que acumulen grans fortunes, com la seva sense anar més lluny, tenien l’obligació moral de contribuir a salvar l’economia de llurs països.


            Però, per què serà que a tot arreu sembla que els rics tinguin butlla i depengui de la seva bona voluntat contribuir a la caixa comuna, amb una part del que els hi sobra, abans de malgastar-ho i que no aprofiti ningú? Doncs perquè les elits financeres, que fan el seu negoci en base a esprémer la mà d’obra més barata que poden trobar, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat d’ingenuïtat i de practicar la usura a cremadent, tenen acollonits els governs i, sobretot, els poders fàctics que estan per sobre, els quals fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, també hi suquen. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, encara tributin l’1%? Tanmateix, la gran majoria de països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten reduir el seu dèficit retallant la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes, precisament aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics. Vet-aquí on s’amaguen els rics: sota les faldilles dels governs que no gosen aixecar-los la veu. I perdonin les molèsties!           

dimecres, 18 de setembre del 2013

MALA PEÇA AL TELER

A la meva manera de veure, em penso que no és cap bona notícia la decisió del TC respecte de no prendre en consideració la recusació del seu president, instada per la Generalitat basant-se en la més que probable contaminació com a conseqüència d’una flagrant militància política. Una de les preguntes que els jutges fan als testimonis, abans de declarar en un judici, és si tenen filies o fòbies manifestes envers d’alguna de les parts que intervenen en el plet, perquè l’administració de justícia es fonamenta en la presumpció d’imparcialitat. Malament rai si en un país com el nostre, en el qual la vida política està tan embolicada i crispada que per qualsevol bestiesa es recorre als Tribunals, el màxim òrgan judicial estigui sota sospita de parcialitat. Si els magistrats que han d’interpretar la Constitució en última instància no són percebuts com un mirall d’autoritat moral, la bona convivència tard o d’hora se’n ressentirà perquè quan a l’àrbitre se li perd la confiança, inclús les decisions més encertades i ajustades a dret semblen recargolades i tendencioses. De manera que si no s’hi posa remei ràpidament, tenim mala peça al teler.

            A tothom que tingui cinc dits de front no se li podrà fer entendre que un jutge, que fins fa poc va deixar de pagar la quota a un partit, sigui la persona més indicada per intervenir en contenciosos on una de les parts litigants sigui, precisament, el partit en el qual militava fins fa quatre dies. Esclar que tothom no té els coneixements jurídics dels en teoria savis i justos membres d’aquest òrgan tan selecte i exclusiu, els quals per majoria absoluta han declarat que no veuen que sigui un indici d’imparcialitat el fet de tenir quelcom més que simpatia per un determinat partit polític. Ara bé, des de la supina ignorància del poble ras es pensen que hauríem d’acceptar el veredicte i empassar-nos l’embolada sense dir ni fava, sàpiguen que el problema rau en que massa gent comença a estar-ne tipa de combregar amb rodes de molí i vol viure en un Estat democràtic, on el sentit comú i no els interessos inspirin sempre la justa interpretació de les normes – in dubio, pro sentit comú -, i on, malgrat totes les flaqueses humanes, la dona del Cèsar a més de ser honrada ho sembli. I perdoneu les molèsties. 

dimarts, 17 de setembre del 2013

TATOOS DE CAPA CAIGUDA

Diuen que ara hi ha més corredisses als tallers dels “artistes” del tatuatge per treure-se’ls que no pas per fer-sen de nous. Però no és pas perquè el tatoo hagi passat de moda, sinó per conveniència i a contracor, la majoria de les vegades. El tatuatge és una altra víctima de la crisi i allò que havia esdevingut un símbol de llibertat, de independència i de rebel·lia en plena adolescència ara s’han adonat de més grans, quan es desesperen buscant feina, que aquell tatoo del qual n’estaven tan orgullosos i que quasi s’havia convertit en un digne d’identitat tan important com el mateix dni, els hi juga una mala passada a l’hora de trobar ni que sigui un miserable job. Quan la mà d’obra anava buscada i les empreses l’oferien a cremadent – quins temps aquells! -, si és que el tatoo no era tan espectacular o tan canalla que tombava d’espatlles, no solia ser cap obstacle per signar un contracte. En tot cas, a qui el lluïa als encarregats se’ls hi recomanava que li fessin un seguiment especial, però d’entrada no servia perquè a un candidat se l’agafés de cap d’esquila. Ben al contrari, a la llarga es feia palès allò que és més vell que l’anar a peu: que les aparences enganyen.


            Però sembla que aquella tolerància que l’empresari practicava si us plau per força, s’ha acabat. I ara la consigna prioritària per llogar algú és mirar amb lupa qui es posen a casa. Quan es pot triar i remenar, anar net i polit, com si es sortís de la capsa, torna a ser condició “sine qua non”. I per aquesta raó de pura supervivència, aquell adolescent rebel que la majoria de les vegades es va fer tatuar el cos per fastiguejar els pares ara, s’està empassant l’orgull i fa cua perquè li eliminin el darrer signe de l’eterna revolució pendent. Però no es tracta de canviar la pell com les serps sinó d’una estratègia temporal, d’una mena de murrieria per despistar els perepunyetes, ja que només es fan treure els tatoos que es poden detectar a primera vista i, llevat de poques excepcions, es conserven com un tresor els gravats en altres parts dels cos que no queden a la vista, incloses les nobles. Esperem que una de les proves que s’hagin de passar en una selecció per arreplegar feina, no consisteixi en desfilar de pèl a pèl per una passarel·la. Si amb les bateries psicotècniques es poden analitzar tots els rebrecs de l’ànima, ja no vindria d’aquí una violació més de la intimitat. I potser fins i  tot signes tan decadents com la corbata es tornaran a posar de moda: una feina bé s’ho val, pensaran els joves assedegats. Ja vindrà el cap de setmana – es diran - per renegar dels convencionalismes capitalistes i submergir-se per unes hores en el regne d’una llibertat tan postissa, per cert, com mantenir les aparences per conveniència. 

dilluns, 16 de setembre del 2013

EL REGANY DEL CAPTAIRE

            Em sembla que ja vaig parlar-ne dels pidolaires del carrer un altre dia, confessant-vos la meva incomoditat cada vegada que algú em ve a parar la mà perquè li faci caritat, sobretot quan estic amb altres persones, cap de les quals veig disposada a fer el gest. No em sobren els diners, sinó tot el contrari: tinc de fer equilibris com molts jubilats per arribar a fi de mes, però no acabo de sentir-me bé negant una moneda a un captaire, llevat que sigui un barrut o un individu conegut a bastament per ser un pocavergonya. I és que si t’ensopeixen quan estàs amb altres persones no saps què fer, ja que si li dónes quelcom i els altres fan el longuis els poses en evidència i t’exposes a que de seguida que giris l’esquena et retallin per totes les costures, deixant-te com un estaquirot. Tampoc no és fàcil decidir la quantia de l’almoina ni determinar a qui en fas i a qui no, de caritat: en pots fer al primer que passa o als sis primers, per exemple, i pots donar des de cinc cèntims al que vulguis; però no penseu pas que l’elecció sigui poc complicada. Jo, francament, després de molt donar-hi voltes vaig decidir portar sempre mitja dotzena de monedes de 10 cèntims d’euro (unes 16 de les antigues pessetes) apunt a la butxaca, per si de cas.


            Però vet-aquí que per primera vegada m’he topat amb un pidolaire del morro fi, que no devia estar acostumat a mocar-se amb mitja màniga i que m’ha deixat parat amb un retret que m’ha descol·locat: “què vol que en faci d’aquesta misèria?” I no va afegir que me la fotés al cul, la moneda de deu cèntims, perquè amb la cara de set jutges ja ho deia tot. Això m’ha fet replantejar la meva predisposició a no passar de llarg d’una mà estesa, preguntant-me si no estava fent el sòmines amb tants escrúpols de consciencia. Volent ser solidari en la mesura de les meves escasses possibilitats, enlloc d’agrair-m’ho encara resulta que en surto avergonyit i escarnit. On hem anat a parar? Si ja em costava de separar el blat de la palla i donar carbassa, subjectivament, als que em venien amb la cantarella que passen gana i necessiten prendre’s un cafè amb llet, un entrapà o que no en tenen prou per agafar el tren i tornar a casa, ara a més a més hauré de procurar d’un cop d’ull encertar la tarifa que no fereixi l’orgull del pidolaire de torn? M’estic repensant seriosament això de repartir unes modestes monedes i fer com fa la majoria, que quan li paren la mà mira cap a una altra banda. Ja sé que potser tindré remordiments cada vegada que m’hi trobi, però qui sap si no es preferible a passar la vergonya de sentir-te com un miserable burgès acusat de voler netejar-se la consciencia amb xavalla.       

diumenge, 15 de setembre del 2013

LA CARTA MARCADA DEL SENYOR RAJOY

            Finalment el senyor Rajoy diuen que ensenyarà les cartes perquè ja ha trobat qui li escrigui o li dicti la resposta a la carta que li va enviar fa setmanes el president de la Generalitat. El curiós d’aquest encreuament literari entre els dos caps de govern, és que el contingut d’aquesta correspondència que hauria de ser privada, almenys fins haver-la paït el respectiu destinatari, el coneixen fins i tot les gallines. El senyor Rajoy encara no l’havia posat al sobre, o potser inclús no l’havia acabat d’escriure, i ja en circulaven versions arreu dels safaretjos del país, la qual cosa vol dir que o bé és un paio tan previsible que no cal que faci la comèdia d’estar-se rumiant quina en dirà o el seu gabinet de comunicació perd oli a tremuja. No crec que sigui una bona política de transparència que la discreció ja no tingui cap valor. Però el que més m’amoïna del cony de carta és el moment que ha escollit per tirar-la a la bústia. Mira si n’ha tingut de temps per fer-ho, des que va rebre la del senyor Mas, i ho fa tres dies després de l’exhibició de muscle dels catalans a la Diada. És una casualitat innocent o es tracta d’una botifarra premeditada?


            A la meva manera de veure, si la resposta fos enraonada es podria entendre que el senyor Rajoy s’està adonant de la patata calenta que té a Catalunya i ha reaccionat ràpidament, com un governant intel·ligent, fent la farina blana a la vista del ressò que la Via Catalana per aconseguir el dret a decidir ha acaparat arreu del món. Però com que la resposta serà un cop de porta a les ànsies d’esbrinar a través d’una consulta la voluntat del poble sobirà, no és cap temeritat pensar que s’ha escollit la data amb tota la malícia i, per dir-ho clar, la mala baba de qui pensa que té la força per imposar-se a la raó. És que el viatjant de gra cuit de que es disfressa sovint el senyor Rajoy per amagar, com a bon gallec, la seva autèntica personalitat, creu que un diàleg cordial es pot construir des de la deslleialtat permanent? Amb un tarannà tan poc pragmàtic davant la realitat, traient-se de la màniga cartes marcades com aquesta de la majoria silenciosa, el senyor Rajoy només aconseguirà que al final li trenquin la baralla a la cara. O, potser, és això el que busca? Quin gran país podria ser Espanya, si no tingués viatjants de gra cuit, autistes i xarlatans per governants!  Perdonin les molèsties!

dissabte, 14 de setembre del 2013

LA DOBLE VARA DE MESURAR

            Diuen que totes les comparacions són odioses, però n’hi algunes que et fan vomitar. Si els protagonistes d’uns fets tan greus, com l’assalt a la seu de la Generalitat a Madrid, haguessin estat membres de partits extraparlamentaris catalans o bascos ja la tindríem armada, i les acusacions de terrorisme i les peticions de dissolució d’aquest partits estarien a l’ordre del dia. A més a més, qui no s’afanyés a condemnar els fets seria posat a la llista negra de sospitosos de conxorxa amb els àcrates o els terroristes. En canvi, han passat més de 48 hores de l’agressió i encara és l’hora que el Govern, sense embuts i públicament, hagi deplorat exemplarment l’atemptat, i ja no parlem de la caverna mediàtica, des d’on cap veu s’ha expressat amb la mala baba i rabiosa contundència com ho haguessin fet si les coses haguessin anat a l’inrevés. I malgrat sóc dels que penso que l’església no té que ficar-hi el nas en segons què, de ben segur que en cas contrari des de més de quatre trones alguns clergues s’haguessin esquinçat les vestidures. I, per descomptat, si fos a l’inrevés els autors dels fets estarien purgant als calabossos de Porta del Sol la seva malifeta. En canvi, els energúmens de Madrid ahir ja podien prendre’s un xato a la Gran Via.


            Aquesta doble vara de mesurar fa mal i és un escarni a la democràcia. I s’ha de dir ben clar i alt, sense posar-hi sordina de conveniència, enlloc de perdre el temps en l’anècdota de si algun dels agressors estava emparentat amb aquell o altre personatge perquè, per desgràcia, cada família té el seu cigró negre i prou pena que li deu fer. Deixem de banda l’anècdota, doncs, i no oblidem la categoria: la gent que va envair la delegació de la Generalitat a Madrid anaven a cara descoberta, els seus rostres varen quedar retratats a bastament i els pot identificar fins i tot un policia principiant. Aquí no hi ha presumpció d’innocència que valgui, ni s’hi val a tirar pilotes fora respecte de sota quina bandera s’emparaven. Les responsabilitats no són únicament penals, sinó que hi ha una intencionalitat política que també pesa i molt. Voler-se carregar la convivència no és un pecat venial ni tampoc, com ha gosat dir algú dels que atien l’odi, exercir la llibertat d’expressió. Mentre els responsables de l’agressió no siguin tractats com es mereixen i no se’n blasmi com es faria si fossin d’una altra corda, la credibilitat democràtica de la classe política espanyola, en general, va de capa caiguda. I perdonin les molèsties.         

divendres, 13 de setembre del 2013

LA FAULA DE LA MAJORIA SILENCIOSA

Recórrer a la majoria silenciosa com excusa per rebaixar o contrarestar el soroll que no agrada, és com defensar-se panxa enlaire quan no queden arguments de pes. I quan aquesta excusa la fan servir polítics, és un símptoma preocupant de manca de recursos intel·lectuals i dialèctics per rebatre fets consumats, propi de gent ressentida, esbiaixada, decadent i eixorca d’idees. Però, sobretot, la majoria silenciosa és una fal·làcia impròpia del vocabulari de personés demòcrates: a l’empara de la democràcia, precisament, tots els ciutadans tenen vot i veu, i ningú pot excusar-se en el silenci, perquè la característica principal de la democràcia és que tothom té dret a expressar les seves discrepàncies parlant, enlloc de fer-ho a cops de destral. El desideràtum d’una societat demòcrata, des de les beceroles, és arreglar les diferències parlant i escoltant: parlant, per exposar a bastament el meu punt de vista; escoltant, per no perdrem ni una coma del punt de vista dels altres. Quan la democràcia s’ha de defensar arribant a les mans, per molt que ens esforcem en dir que la guerra a vegades és “inevitable”, en el fons del sac només hi trobarem la incapacitat o la manca d’interès per establir un diàleg franc i sincer.


I si quedem que la democràcia es basa en decidir mitjançant el vot lliure i secret de tothom les regles de joc, qui no parla i diu la seva quan toca és perquè no vol, no perquè no el deixin. En definitiva, perquè tothom pogués fer-ho es varen inventar les urnes. Passar pel sedàs de les urnes els projectes és l’única forma d’aplicar la democràcia al cent per cent. I qualsevol altra variant – votacions a mà alçada o exhibicions de força al carrer, incloses - no és res més que un mètode imperfecte o radicalment nul de treure conclusions equivocades sobre la forma de pensar del conjunt de ciutadans que conformen un poble. Per aquesta raó, tampoc cap manifestació, per espectacular i contundent que sigui, pot substituir el veredicte definitiu de les urnes. Ara bé, quan a la gent no li queda més remei que sortir al carrer a protestar vol dir que quelcom grinyola i si la classe política fos noble hauria de reaccionar immediatament davant un símptoma inequívoc de malaltia democràtica: quan s’ha de sortir al carrer és perquè ha fet figa el diàleg. I quan els polítics, enlloc de prendre’n nota dels moviments que s’inicien al carrer amaguen el cap sota l’ala, vol dir que la malaltia democràtica és preocupant; però quan es menysprea i es tapa el clam de la gent que protesta amb el silenci de la majoria – perquè sempre és majoria, no ens enganyem –, de la gent que es queda a casa, vol dir que el sentit demòcrata d’aquests polítics està mort, enterrat i ja fa pudor i tot. Pretendre representar la majoria silenciosa és propi de lladres de la més baixa estopa, en el fons i perdoneu-me la franquesa, dels enterramorts de la democràcia.    

dimecres, 11 de setembre del 2013

DESPRÉS D'AVUI RES TORNARÀ A SER IGUAL

(Tot just acabada la cadena humana avanço, excepcionalment, la reflexió que correspondria a demà.)

Ja es va dir que després de la manifestació encadenada  per a la independència res tornaria a ser igual, i una de les principals conseqüències és que el president Mas a hores d’ara deu tenir clar - tant com li agraden els símils mariners no tinc cap dubte que entendrà la metàfora -, que porta el timó de la nau per delegació dels que l’han armada: una tripulació farta de polítics que feien passar  amb raons fent la papallona a l’hora de posar rumb cap a un Estat sobirà. I els primers que n’haurien de prendre nota d’aquest canvi de guió són tant els polítics avaladors d’un Estat jacobí, com els manxaires de les mentides i escarnis que escampen des dels mitjans de comunicació de la mafiosa caverna madrilenya, els quals a còpia de bescantar i tergiversar la veritat alimenten, sinó l’odi, almenys el menyspreu dels ciutadans d’altres comunitats envers Catalunya, convencent-los amb sarcasmes que els catalans som un grapat de sangoneres que ens passem el dia pidolant diners. De manera que, enlloc de ser les víctimes de constants vexacions i faltes de respecte, fins al punt d’haver d’aguantar que se’ns pixin en les nostres institucions i en els nostres sentiments nacionals més sagrats, ens volen presentar com insolidaris i gasius.


I parlant de sentiments, el senyor Rajoy i els bocasses que des d’aquesta nit mateixa es burlaran barroerament del poble que ha estat capaç de bastir una gesta que esdevindrà històrica i referent: clamar pel dret d’autodeterminació formant colze amb colze una cadena humana des de l’Albera fins al riu Dènia, els haurien de commoure les llàgrimes gens postisses de la Carme Forcadell. Cap polític s’ha vist mai plorar de sentiment, ni en els mítings més abrandats, com ho acaba de fer aquesta dona que no sap amagar les seves emocions perquè encara no sap què es fer comèdia. Aquestes llàgrimes eren de sentiment que sortia del cor, i si els polítics estatals que tenen la clau per deixar-nos exercir el dret a decidir, ens el volen regatejar miserablement, comença a ser hora que sàpiguen que amb qui han de tractar és amb un poble que s’emociona quan parla d’independència i que qui pretengui combatre amb lleis i sentències comprades els sentiments ho té malparat. El president Mas no és, com escrivia “El Mundo” o “La Razón”, qui ens entabana als catalans: més aviat ha estat la mobilització de la societat civil qui des de la Diada de l’any passat està arrossegant la cançoneria dels polítics, Mas inclòs, cap a una utopia possible: l’Estat propi. Els parlamentaris que varen adherir-se per majoria a la declaració sobiranista s’han de limitar a complir el seu compromís i la senyora Camacho faria bé fent entendre al seu president i als escolans d’amen que l’acompanyen, que la resposta que ens deuen l’han de donar a Catalunya, no al senyor Mas d’amagat per veure si l’enreden, ja que com dirien els madrilenys castissos des de fa un any el president, amb tot el respecte, no és més que “un mandao”. I perdonin les molèsties, pel canvi d’horari.

LA REFLEXIÓ DE L'ENDEMÀ DE LA DIADA DEL 2012

L’any passat escrivia aquesta reflexió:

“Ara que, per primera vegada sembla que s’ha girat la truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada envers el sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred  escrigués un full de ruta amb cara i ulls, sobretot per administrar “el dia després”. No fos cas que quan arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre. Ho dic, perquè espigolant el que s’escolta per les cantonades, em queda la sensació que massa gent de bona fe, per suposat, creu que l’èxit de l’aventura rau en l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I aquest tarannà, francament, em fa por. Catalunya no es pot permetre cap pas en fals, com a l’octubre del 34, entre d’altres raons perquè li costaria molt de refer-se’n de la patacada. Per aquesta raó, iniciatives com la liderada temps enrere per en Laporta, per exemple, fan figa: és que la majoria que ha de fer possible un Estat propi, no es refia ni dels impacients ni dels xarlatans. I en aquestes condicions, el mínim que és pot demanar és un full de ruta, per a no posar-nos a caminar a cegues.

Si ens posem a analitzar per quines raons els partidaris de la sobirania han crescut espectacularment el darrers mesos, és evident que els condicionants econòmics hi han jugat un paper determinant. No en va el principal argument dels propis independentistes de tota la vida, és recalcar que amb la clau de la caixa a les nostres mans, de la crisi no en sentiríem ni a parlar. No és retornar a allò de “la casa i l’hortet”, però gairebé. Tanmateix, encara que no sigui políticament correcte parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna cosa més mantenir-lo. De manera que queda molta pedagogia per fer, si els ciutadans del futur Estat propi convé que estiguin convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes com a les madures. Per aquesta raó, insisteixo, caldria elaborar un full de ruta que vagi més enllà del dia hipotètic de la proclamació de la independència, tenint en compte que en un futur Estat propi s’hi haurien de trobar còmodes les diverses sensibilitats socials, culturals, econòmiques i nacionals que conviuen avui a Catalunya”.


Malgrat que s’ha avançat en aquest full de ruta, encara queda molt per fer.

dimarts, 10 de setembre del 2013

QUE N'APRENGUIN!

Amb tot el respecte pel poble de Madrid, que no en té cap culpa de la trepa de maldestres que pilotaven la seva candidatura als Jocs Olímpics, el paper d’estrassa que varen fer es mereix que els diguin a la cara:  apreneu-ne, sapastres! Després d’haver-ho intentat tres vegades consecutives s’hi tenien d’haver quadrat i sortir amb la lliçó ben apresa enlloc de tocar el ridícul venent la pell de l’os abans de caçar-lo. És l’estil prepotent i perdonavides d’aquesta mena d’incompetents que es posen a remenar-nos les cireres i no saben, gairebé, fer la o amb un canut. Com es pot anar pel món a vendre la marca Espanya sense tenir un nivell d’anglès suficient per fer l’article amb gràcia? Quina diferència entre el discurs fresc, elegant i engrescador d’un príncep professional i les quatre paraules llegides per uns quants viatjants de gra cuit i la caricatura de la Carmen Maura més esperpèntica! I encara tenen la barra de desbarrar que si Catalunya va sucar el melindro el 92 fou gràcies a en Samaranch que ens va fer rebaixa. No negaré el paper decisiu del president del COI, però sense en Maragall, en Joan Miquel Abad i en Pujol tocant a totes les portes decisives, tampoc no haguéssim anat gaire lluny.


I és que per tirar endavant qualsevol projecte a la vida s’ha de supurar credibilitat per tots els porus del cos, i la defensa del plantejament madrileny estava en mans de personatges arnats i tronats, sortits d’un sainet tragicòmic del segle dinou. Per contrast, i perquè n’aprenguin, que es fixin com s’han d’organitzar les coses emmirallant-se en els voluntaris que faran possible demà l’escenificació ordenada i meticulosa d’una cadena de persones donant-se les mans al llarg de 400 quilòmetres, tenint-t’ho tot ben lligat i calculat al mil·límetre. Les instruccions que l’organització està enviant a tots els inscrits en la Via Catalana és un prodigi de competència anònima, i de la suma de molts esforços sense afany de protagonisme. Només no treballant per sortir a la foto és com es tiren els gran projectes endavant. Fa dies que els líders no es troben als palaus de govern, sinó al carrer, i que el futur del país no el dissenya l’establiment emborratxat de relaxades i pintoresques copes de cafè amb llet servides per la Botella. Que n’aprenguin de la feina ben feta per uns voluntaris il·lusionats que treballen per amor a l’art, als quals no els hi cauen els anells per acceptar amb disciplina les decisions que calen perquè tots hi han participat en prendre-les.  

dilluns, 9 de setembre del 2013

UN DEBAT DE BARBERIA

Ja us he parlat alguna vegada de l’orgue de gats que de tant en tant es munta a la meva barberia; sovint és pel futbol, però no sempre. L’altra dia, per exemple, algú al veure que en parlaven a la tele va preguntar amb retintin: “què, ja esteu a punt d’anar a la cadena humana? I en Manel em va sorprendre amb una expressió que era el primer cop que sentia: “ja pots comptar, no veieu que valdrà més l’aspart que l’ascuranda, com deia la meva sogra”. De primer, vaig pensar que era una de les seves sortides d’emblanquinador, però quan va començar a explicar-se i, sobretot, quan vaig notar la reacció dels altres que feien tanda com jo, vaig comprendre que no es tractava d’un estirabot qualsevol sinó que ens parava una trampa dialèctica, ben trenada per algú interessat en refredar els ànims dels que això de la independència no ho tenen prou madur. “On s’és vist? – va començar –, tant de rebombori, amb gent anant amunt i avall, quan podrien fer el fet si tothom a la mateixa hora encerclés pels afores el seu poble, sense tantes punyetes i parafernàlies. Sabeu quan costen tants de busos i tot el que penja? Encara tindrien més gent d’aquesta manera que dic, que no pas portant-la a la quinta forca. Jo mateix hi aniria, però a l’altra cap de món que hi vagin ells!”


            No mi solo posar mai en els debats perquè prefereixo escoltar abans de sortir-ne escaldat, però aquesta vegada em va semblar que hi tenia de ficar cullerada, sobretot al veure que mentre en Manel parlava, fins i tot els dos barbers movien el cap com donant-li la raó. “A vegades fa falta un cop d’efecte – vaig reflexionar en veu alta - que cridi l’atenció, i de la cadena humana segur que se’n parlarà arreu, perquè té un toc èpic i romàntic que sobrepassa l’esperit d’una simple concentració local, per nombrosa que sigui”. “I si fot un patac d’aigua, què? – em va replicar en Manel, que portava la lliçó de l’incordi ben apresa - Què en faran de tots els busos llogats? Els hauran de pagar igual i això costa un dineral. S’ha de pensar en tot i no córrer riscos inútils”. Li volia contestar que si plovia la gent no s’arronsaria, doncs ja no els venia d’aquí un xàfec després d’haver-ne parat tants i que, al cap i a la fi, la gent no sortirà de casa amb un esclop, una espardenya i amb les mans a la butxaca. Però en Manel no es va deixar convèncer i va repetir la cançó de l’enfadós, barrejant mesell calers malaguanyats amb temps de crisi. Ara bé, quan dijous arreu del món es parli de la Via Catalana cap a la Independència com una vertadera gesta, no us estranyi que molts Manels canviïn d’opinió i siguin més independentistes que ningú  

diumenge, 8 de setembre del 2013

ELS ÚLTIMS DE FILIPINES

            Segons el que he llegit, enguany només són 23 les famílies repatànies que volen, tant sí com no, que el seu fill sigui escolaritzat en castellà, no de forma discreta i individualitzada sinó integral, sacrificant si convé la resta de la classe a passar pel tub. Dels més de dos centenars de perepunyetes que hi havia fa dos anys, ja només en queden un parell de dotzenes que encara no s’han donat per la pell i, com els últims de Filipines, no pensen rendir-se pacíficament en l’estira i arronsa per sacsejar i desballestar un model d’immersió lingüística mundialment reconegut com exemple de seny i de mà esquerra. Les sentències a favor del model educatiu català van degotant una darrera l’altra, perquè el més elemental sentit comú aconsella els jutges no desfer un marc de convivència acceptat per tota la comunitat. Llavors, per què una minoria insignificant de pares s’entossudeixen en no donar el braç a tòrcer? Doncs, senzillament, perquè uns quants polítics malalts d’urticària s’exciten només de sentir parlar en català i escalfen les braguetes de quatre fanàtics fonamentalistes, fent bullir l’olla de la intransigència més barroera. Perdoneu la franquesa, però a vegades perquè s’entengui una cosa s’ha d’explicar pel broc gros.


            Ara bé, no és cap consol que siguin quatre i el cabo els que busquen brega, perquè de ben segur tenen el pap tan carregat de verí que quan més aviat l’escupin més tranquils ens quedarem tots. I encara ens en quedaríem més si la caverna mediàtica deixés de manipular la realitat i des de l’Ebre terres avall, no presentés la bassa d’oli que és Catalunya en matèria educativa, literalment com un escorxador del castellà. Els més llestos ja fa temps ho han deixat córrer això de la defensa numantina perquè són conscients que, malgrat les calumnies, quan hi ha un alumne que no coneix bé la llengua, espontàniament els mestres utilitzen a les aules el castellà amb la mateixa normalitat que si fossin al carrer, perquè no pot ser de cap altra manera en un país bilingüe i acollidor. I no obstant que, oficialment, el català predomina a les aules, en les relacions quotidianes entre estudiants el castellà no perd pistonada i afora de les aules el popurri lingüístic està a l’ordre del dia. I mal que els pesi als que busquen "maranya", la realitat és que el castellà entre el jovent s’empra més que mai sense donar-hi la més mínima importància. És quan es pretén eradicar aquesta normalitat intercultural, que les bones relacions peten i el diàleg acaba en monòleg o en discurs incendiari.  

dissabte, 7 de setembre del 2013

ESCONS DE PROPIETAT PRIVADA

            La recent dimissió dels seus càrrecs al partit per part del diputat José Zaragoza i la no renúncia simultània a l’acta al Congrés, torna a revifar l’etern debat sobre a qui pertanyen els escons. En un sistema electoral de llistes tancades com el nostre, l’aparell del partit se’n considera amo i senyor ja que l’acta de diputat es va obtenir gràcies a que ells varen posar el candidat a les llistes. Moltes vegades la resistència d’alguns diputats a tornar-lo pel sol fet d’estar esquitxats pel deshonor els obliga a partir peres i fugir al grup mix per conservar les rendes d’una rectoria que, entre d’altres prebendes, garanteix immunitat No és el cas del diputat Zaragoza, a qui l’aparell del partit de moment no li reclama l’escó i li permet mantenir-lo perquè, a part de treure-li tot el suc, li serveixi d’escut per parar les possibles accions legals de la fiscalia. Si el partit actua amb aquesta liberalitat perquè entén que l’escó li pertany i, per tant, en fa el què li rota i als electors que els bombin!


            Si les llistes electorals fossin obertes i cada acta de diputat correspongués a uns determinats electors amb cara i ulls, els amos de l’escó serien els que l’haguessin votat i no els buròcrates bruixots de l’aparell. En qualsevol país de tradició democràtica la simple sospita de deshonra es causa suficient per dimitir, entre d’altres raons perquè en aquests països es comença per tenir un gran respecte per la policia i la fiscalia, entenent-les com instruments necessaris de l’estat de dret i no com a repressors de les llibertats. Però això, per desgràcia, aquí no funciona d’aquesta manera i els votants d’un diputat a qui se li troben presumptes taques s’han d’empassar que els segueixi representant malgrat la seva reputació estigui macada. La causa d’aquesta diferent manera d’entendre una qüestió tan delicada rau en si s’entén o no ocupar temporalment un escó com un honor o es pensa que l’escó s’ha guanyat i mentre no es demostri blanc sobre negre la relliscada no s’ha de fer mutis per les bambolines. A favor d’aquesta tesi es retreu el cas del diputat Blanco, al qual recentment se li ha aixecat la imputació per falta de proves, no perquè estigui més net que una patena. A la meva manera de veure, un polític demòcrata no es pot permetre marejar la perdiu defensant-se panxa enlaire amb l’excusa que quan es demostri ja plegaré. Per esquitxos menors, comparativament parlant, dels que estan embolicats un nombre considerable de diputats a casa nostra, han hagut de deixar la política per sempre polítics de renom. Però, és clar, la diferència és que a fora la ètica encara és un valor, mentre que aquí es considera una carrinclonada i els remordiments de consciència cosa de puritans. 

divendres, 6 de setembre del 2013

EL SAINET DE LES CAMPANES

            Els organitzadors de la cadena humana poden estar satisfets per la bona feina que han fet i del seguiment que la seva iniciativa ha tingut en tot el país, i quan algú se sent tan pletòric com ells no es estrany que pretengui que tothom participi de la seva alegria, sense parar-se a pensar que hi pot haver gent a la qual no li faci cap gràcia allò que a ells els posa a cent i els hi fa buscar nous reptes. Ni més ni menys, això és el que ha passat quan han pretès encomanar el seu entusiasme als campanars de totes les esglésies, capelles i capelletes dels indrets per on creuarà la cadena batejada com Via Catalana cap a la independència. Però, vet-aquí que com el Quixot amb l’Església han topat i un simple pet ha fet cent mil esquerdes i, tomba que gira, tothom està prenent postura en favor o en contra de l’excuses dels bisbes per desmarcar-se de la gran moguda: “l’església no pot embolicar-se amb política”. Coi, si no han parat mai d’entaforar-hi la banya descaradament des de fa segles! Si no ho tinc mal entès, a la capellanada només se’ls hi va demanar si volien afegir-s’hi  a la festa. Tenien tot el dret a contestar si o no; el què grinyola és l’excusa que s’ha buscat la jerarquia per amagar la seva tebiesa sobiranista.


            No hi ha cap obligació de ser independentista, està clar; per tant, potser s’han precipitat els de l’ANC pretenent que les campanes repiquessin a gloria a l’hora màgica d’enllaçar el nord amb el sud, sense una sola escletxa. Però el que fa riure és que s’hi posin d’esquena al·legant que l’Església no pot prendre partit en aquest pols entre Catalunya i Espanya. A la meva manera de veure, les respostes que alguns bisbes han donat fins ara, em sonen una mica a les excuses de mal pagador que vaig sentir a un botiguer: “nosaltres no podem significar-nos perquè a casa nostra hi entren clients de tota mena”. D’això se’n diu nedar i guardar la roba, un tic força característic dels que contraposen el seny a la rauxa. La llàstima és que de tant embolicar la troca acabarem per oblidar els termes tan senzills com s’ha plantejat la qüestió des de bon principi: per sortir de dubtes sobre el parer dels ciutadans, es reivindica el dret del poble a decidir si vol independència, federalisme o autonomia descafeïnada. Els partits haurien de maldar per explicar sense embuts cadascuna d’aquestes opcions, i treballar perquè hi hagi una gran participació a fi de que el resultat que s’obtingui de la consulta sigui determinant. Però enlloc d’això, es dediquen a enterbolir l’ambient amb mitges veritats o mentides descarades. Jo no sé, francament, si les campanes han de repicar o no a rebato el proper dia 11, però no voldria pensar que hi hagi gent a la qual els hi agradaria que doblessin a funeral. 

dijous, 5 de setembre del 2013

EL CÀLCUL DE L'ATUR

            Encara que això de l’estadística es considera una ciència gairebé exacta, la veritat és que a molta gent com jo, que som més de lletres i quan es tracta de comptar ho fem amb els dits de la mà i poca cosa més, ens sembla que més aviat ens rellisca la pretesa infal·libilitat dels resultats per la senzilla raó  que no sabem veure’ls reflectits en la realitat del dia a dia. Un exemple que tothom entendrà és el que fa referència a l’índex de preus al consum: mentre que cada dia costa més anar a plaça o pagar els serveis, segons l’estadística oficial no n’hi ha per tant de plorar per la carestia de la vida. Doncs em temo que amb el càlcul de l’atur passa una cosa semblant: que els resultats tufegen, amb quina observació no insinuo que es maquillin o manipulin. De cap manera, només vull dir que els governants es fan trampes al solitari fent veure que l’atur baixa o puja proporcionalment al flux de persones que desfilen pels ordinadors de l’Inem. I això, francament, és una fal·làcia que es manté perquè als partits majoritaris ja els hi va bé la comèdia. No seria més realista comptabilitzar l’índex d’atur en funció dels cotitzants a la seguretat social? Com a mínim no se’ls hi veuria el llautó quan ens volen vendre com un èxit, per exemple, que l’agost d’enguany s’hagin redimit 31 aturats a tota Espanya mentre s’han fos quasi 90 mil cotitzants.


            Els cotitzants son faves comptades, en canvi els registrats a l’Inem oscil·len amunt i avall per mil raons; però els que cotitzen van a missa. D’altra banda, l’altre mètode que es fa servir, l’EPA, tampoc no és fiable, ja que no pot garantir de cap manera que tota l’economia submergida hi estarà retratada. Però els cotitzants són figues d’un altre paner i, en el fons, adoptar aquesta dada objectiva com a barem per mesurar l’atur seria molt més realista, enraonat i difícil de maquillar. I que ningú s’escandalitzi per insinuar que es fan jocs de mans amb les xifres, ja que no es pot negar que fa mal d’ulls que el govern sempre sàpiga abans d’hora tota la informació. Un institut d’estadística públic i neutral, hauria de facilitar aquesta dada al mateix temps a tothom. No ser curós amb detalls com aquests enteranyinen innecessàriament  la credibilitat, oimés si quan els resultats són bons se n’estarrufem tres dies abans. I si es vol ser més rigorós i no amagar el cap sota l’ala, potser no seria un disbarat que, simultàniament al número de cotitzants, es donés a conèixer l’import recaptat en cotitzacions, perquè es podria donar el cas que s’incrementessin els cotitzants però es rebaixessin les cotitzacions, la qual cosa seria el que els nostres avis en dirien un “enganya babaus”.  

dimecres, 4 de setembre del 2013

EL MENJAR QUE LLENCEM

No em refereixo als aliments que es llencen a la bassa, prematurament caducats o perquè no baixin els preus més del compte per excés de producció, que encara que sembli mentida sol passar en moments determinats per  estabilitzar el mercat. Del què parlo és del menjar que deixem al plat perquè estem massa tips o perquè no ens ve de gust. Jo encara sóc d’aquella època que a casa la mare ens ensenyava que el plat es deixa sempre ben net, però la bona costum de no deixar relleus ni res per mostra s’ha perdut escandalosament,   tant a casa com a fora. Havent-t’hi tanta gent que es mort de gana al tercer món, ¿per quins set sous els privilegiats als que no ens falta de res permetem que tones de menjar ben condimentat i de qualitat vagi al pot de les escombraries, senzillament perquè ens n’hem posat més del compte?  Si traiem el nas a qualsevol restaurant, sobretot un cap de setmana, quan surt tota la família a escampar la boira, i tenim un mínim de sensibilitat, ens caurà la cara de vergonya veient com els cambrers retiren plats mig plens de teca, sense que ningú dels asseguts a taula en faci escarafalls. Les criatures són les primeres que deixen vianda al plat i no es veu cap adult de la colla que els hi expliqui que això no es fa. Pobres criatures, que no s’estressessin per la renyina!  A l’escola no s’ensenya tot el que caldria la cultura dels valors, però els pares, avis i algun tiet per torna, tampoc no fan res perquè valorin, per exemple, la importància que té en un món on es passa gana deixar el plat net.


            I no pensem que són només les criatures les que no respecten el principi tan bàsic, saludable i solidari de no menjar més amb els ulls que amb la boca. Si miréssim per un forat aquesta trepa que ens disfressem de “gent gran” perquè ens fa vergonya que ens diguin vells o ancians, quan anem d’excursió, amb l’IMSERSO o el Casal, som testimonis que amb les muntanyes de deixies trauria el ventre de penes una família. No tots no s’acaben el que es posen, és clar; però són una minoria insignificant: la majoria no deixa el plat net, com correspondria fer-ho en temps de crisi. I molts d’aquests que no miren prim, són els primers que s’esgarrifen i posen el crit al cel quan alguna multinacional de l’alimentació sepulta els excedents dintre un sot o els crema, per evitar que es deteriorin els preus. Està molt bé que s’esgargamellin denunciant-ho, però per ser creïbles alguns activistes primer haurien de deixar el seu plat ben net i ensenyar els seus fills a no llençar ni una engruna. Excusar-se dient que escurar el plat es de golafres no cola mentre hi hagi éssers humans que només poden fer un àpat al dia i l’aliment que es posen a la boca no necessita ni plat, perquè els hi cap en una simple escudella.

dimarts, 3 de setembre del 2013

EL DRET A DISCREPAR

Ho diré d’entrada, per evitar malentesos: no suporto les persones que no admeten que se’ls hi puguin matisar amb tanta educació com calgui les seves opinions o les seves decisions. Discrepar no vol dir “anar en contra” ni, encara  menys, no ser lleial. Francament penso que la millor mostra de lleialtat que hi pot haver dintre una família, un partit o entre amics és que es pugui discrepar obertament, sense que ningú  ho consideri una ofensa personal sinó més aviat com una oportunitat d’enriquiment mutu. Però també reconec que hi ha qui es val de la crítica com una manera d’imposar el seu criteri als altres, vici que considero igualment reprovable, si aquesta és la finalitat de la crítica pública o privada. Al cap i a la fi, una crítica constructiva no és més que un judici de valor que tant ajuda a qui la fa com a qui la rep, perquè ambdós poden rebatre i contradir amb arguments intel·lectuals llurs punts de vista. Per tant, l’element que diferencia una crítica constructiva de les simples ganes de fastiguejar, rau en la intenció i en la forma d’expressar la discrepància. En aquest sentit, potser una bona manera de suavitzar el to de la discrepància sigui amorosir-la amb expressions com: “si em permeteu l’observació”, “et convido que valoris la possibilitat de” o utilitzant la fórmula “al meu parer” de la qual solc addicte. Si més no, és un bon començament perquè la discrepància o la crítica no trenqui cap plat bonic.


            Això sí, a la crítica benintencionada no s’hi pot renunciar. De fet el “Brainstorming” o pluja d’idees no és altra cosa que fomentar dintre un col·lectiu les crítiques més esmolades sense que ningú les entomi deixant-se envair per la ira, la vergonya, la impotència, la inseguretat o la necessitat imperiosa de rebotar-se... Llàstima que no sempre el crític es comporti, i massa vegades per desgràcia les llengües viperines causen efectes devastadors, sobretot si no es tenen escrúpols per atacar les persones directament pel que fa a la seva identitat, credibilitat, estil de vida o les seves creences més arrelades. Massa sovint, també, passa que la discrepància no és més que el resultat d’una enveja mal encoberta, en quin cas el crític per molt amic que sigui es transforma en un mestre del ganivet i de la dissecció. Discrepar honestament és clau en el nostre desenvolupament com a ésser humans, i la crítica o la discrepància són tan útils com necessàries, sempre i quan no pretenguin la rendició incondicional aliena i que s’accepti o reconegui urbi et orbi que es té  tota la raó, perquè la raó sol estar molt repartida i amb les raons d’uns i d’altres és teixeix la veritat i la convivència. 

dilluns, 2 de setembre del 2013

DE FESTA MAJOR ( i 2)

   Em va agradar que la pregonera de festa major, la pedagoga i amiga Eva Bach, gosés pronunciar, en el mateix Saló que va ser escenari de la proclamació de les Bases de Manresa, el nom del mestre Francesc Ferrer i Guàrdia desempolsegant la tasca de l’Escola Nova com un exemple d’un model educatiu més revolucionari i modern arreu del món a principis del segle passat, en uns moments que un tal Wert vol encolomar-nos uns models arnats i amb flaire de ranci. Però, sobretot, celebro que digués unes quantes veritats com punys: “... saber llegir i escriure no ho és tot, els mestres també han d’ensenyar als seus alumnes aprendre a llegir el que passa en el seu propi cor i en el d’altres persones”. Un gran repte pels educadors d’un jovent que corre el perill de deixar de banda els valors i concentrar-se només en els resultats. I l’alcalde, precisament, obsessionat per la degradació d’un valor tan important per a la convivència com és el civisme, va reiterar la seva aposta per una ordenança de civisme, tan tendre i meticulosa que s’aplica amb pinces i agafant-la amb paper de fumar.


Justament tres dies abans uns cent-cinquanta manifestants, en nom de la llibertat i una determinada versió de progrés, recorregueren el centre de la ciutat darrera una pancarta, que blasmava del civisme imposat amb calçador. I en plena festa major, malgrat el sermó voluntarista de l’alcalde, la parròquia dels ciutadans progres i alternatius des de cartells artesans, cridaners i trencadors, posa a parir el sistema. Però això passa a totes les festes majors, des que es va reconèixer a tothom el dret a fer la seva xerinola. I mentre anit quaranta mil manresans anaven en romeria al Parc de l’Agulla, a uns dos mil metres del centre urbà, per gaudir de l’espectacle d’un castell de focs barrejat amb musica, avui la festa esclatarà de petards, diables i bestiari pels carrers del barri antic, en un Correfoc aparentment anàrquic, iconoclasta i esbojarrat, però en realitat sotmès a una severa ordenança interna per evitar que l’alegria de la festa i la convivència pateixin danys colaterals. I és que, en el fons, l’únic civisme que passa la prova del cotó és el que la societat s’imposa a si mateixa des de la convicció que per tenir dret a la teva llibertat, has de prendre mides perquè aquest exercí legítim no es carregui o topi amb la llibertat dels altres. Com han aprés els gestors del correfoc i en el què, suposo, també hi estaria d’acord la pedagoga Eva Bach, que com us he dit amb el pregó d’enguany va llegir-nos la cartilla amb la subtilesa d’una mestra d’ofici i de vocació.

diumenge, 1 de setembre del 2013

DE FESTA MAJOR (1)

            A Manresa hem encetat els tres dies forts de festa major i la primera constatació que se’n treu és que, malgrat la crisi, la gent té ganes de sortir al carrer i que hi ha gent per a tots els gustos. Anessis on anessis ho trobaves ple, sobretot si no s’havia de pagar, i si bé les terrasses del passeig, el centre neuràlgic, no lluïen com en temps passats, la veritat és que la gent s’escampa més a causa que a cada racó, amb l’excusa d’espais a l’aire lliure per a no fumadors n’han sortit, de terrasses, tantes com bolets al bosc en un bon any de pluges. Això sí, es nota que la gent va més justa d’armilla i que mira més prim a l’hora de trascolar i si pot passar amb un entrepà per enganyar el cuc no s’entaula davant un plat combinat o un gelat d’aquells que feien salivera només de mirar-te’ls: la gent mira més prim, però no renuncia a la gresca ni a passar l’estona amb la seva colla o respirant l’alegria de les colles del costat. I com deu passar en moltes festes majors, t’adones de gent que feia temps que no veies i que han aprofitat la festa per airejar-se una mica, sovint repenjats en la crossa o el bracet de familiars o amics. Potser sí que els calaixos dels hostalers no s’omplen com abans, però les ganes de passar-ho bé són les mateixes i ningú confessa que abans s’ho passava millor, perquè sap que en temps de crisi el què importa és el carpe diem i no pensar massa en el futur, per no encaparrar-se més del compte.


            I en aquests temps de vetlla i reivindicació sobiranista ha irromput a la festa la fira Estelània, que representa a un grup d’emprenedors que volen normalitzar l’estelada com a element reivindicatiu, des d’un marxandatge oportunista que no m’acaba de fer el pes. En canvi, em va convèncer més que quan l’orquestra Rosaleda va concloure el seu concert de tarda amb “El cant de la senyera”, la gent espontàniament es poses dempeus en senyal de respecte. Repeteixo, hi ha gent per omplir tots els forats, però la festa major Alternativa no es deixa prendre el seu espai en ple barri antic i aplega una clientela característica que fuig de l’etiqueta antisistema, però que no se la pot treure de sobre perquè la parròquia no hi ajuda gaire. Enguany, a més a més, se’ls hi ha vist la de sota vetant – linxant ho va qualificar el líder local d’ERC – un dels musics d’Amusic Skazz Band que ideològicament defensa democràticament tant el poble palestí com l’israelià, pecat que va generar la proliferació de cartells acusant-lo de sionista i feixista, fins obligar-lo a suspendre el seu concert. A molta gent no els hi agradaria que el futur del país pugui estar marcat per grups que emparant-se en un suposat progressisme amaguen tics d’intransigència que fa por. Tampoc entusiasma que malgrat l’esforç de l’equip de govern municipal per eradicar actes d’incivisme com pixar-se pel carrer o respectar els horaris de descans dels ciutadans, a quarts de dos un progre es pixés sobre un aparador en un carrer cèntric, mentre els altres progres que l’acompanyaven li reien la gràcia. O que amb tanta policia “de planton” per les cantonades, com dirien els castissos, no es talla la proliferació de tavernes alternatives que des d’uns quants cotxes subministren i preparen sense amagar-se’n barreges gens ecològiques.