Trigarem i potser alguns de
nosaltres no ho veurem, però algun dia es passaran comptes de la pandèmia del
coronavirus i tindrem els inventaris definitius de morts, de danys colaterals i
de costos en desinfectants, mascaretes, guants, respiradors, etcètera,
etcètera, importats compulsivament al preu que fos per no quedar-se sense. I
que no serà fàcil quadrar el balanç a satisfacció de tothom, també us ho dic.
Penseu que del precedent més proper, l’anomenada grip espanyola, un segle
després l’inventari de morts es belluga entre els 40 i els 50 milions. Déu n'hi
do deu milions de cadàvers de desviació fan palesa l’enorme complexitat
d’aquests tipus de recomptes. Dificultat que, de fet, ja la comencem a notar
avui dia, en uns països més que amb altres; doncs malgrat s’han multiplicat els
mitjans tècnics i informàtics perquè no s’escapi ni una data del rasclet
estadístic, entre les dades “oficials” que els governs declaren i les “reals”
que estimen altres fonts fiables, alguns governs poden acumular fins a un cinquanta
per cent d’inexactituds. No cal ara que ho retraguem, però en aquest diari d’un
confinat ja vaig proposar-vos de reflexionar més d’una vegada, com podia ésser
possible en una comunitat relativament petita com Catalunya, que entre les
dades oficials de la conselleria de salut i les dels enterramorts hi balles una
notable diferència en el criteri de recompte. Tant difícil era comptar morts?
Decalatge és la paraula màgica i políticament correcta per tractar de
justificar una desafinada administrativa inexplicable fins i tot pels que només
sabem comptar amb els dits. Si aquest “decalatge” el traslladem a nivell
mundial, resulta un disbarat tan colossal que podem caure de cul el dia que
s’aclareixi tot plegat.
Però, no patim, que com diuen a pagès: “la veritat,
com l’oli, sempre sura”. Això sí, no serà demà passat per moltes comissions
parlamentaries o judicials que vulguin treure’n l’entrellat. Però, al final se
sabrà quanta gent va morir, entre quines franges d’edat, de quin nivell social
i cultural, si en un hospital, a casa seva o en una residència d’avis...
Demanem el que vulguem, que les computadores afinaran fins al mil·límetre per
satisfer la curiositat dels historiadors i cronistes, però lamentablement avui
és massa aviat per entomar aquests tipus de resultats. Recordo que a finals
dels setanta vaig presentar un treball sobre la transició entre la dictadura i
la democràcia en una comarca concreta; no em varen donar el premi, però el
secretari del jurat va reconèixer en una crítica al diari local – en aquella
època era freqüent que els secretaris de jurats d’un concurs literari - per
exemple, en el Nadal, en Joan Teixidor o l'Antoni Vilanova explicaven els
veredictes a la revista Destino –, literalment va escriure del meu treball:
“... que a pesar de l’empenta i sinceritat amb que ha estat escrit,
l’abundància de dades de primera mà i la vivesa del seu estil fan que resulti
de lectura apassionant i que es trobi curt malgrat la seva extensió
considerable, però degut a “la proximitat dels fets” era difícil que el votés
la majoria de jurats”. És a dir: quan es tracta de passar comptes que poden
portar polèmica, es millor deixar que l’aigua corri uns quants dies per fer net
del tot.
I no només pel que fa als morts i les seves
circumstàncies, sinó també pel que fa a molts altres aspectes relacionats amb
aquest terrabastall. Una de les qüestions, que segurament transcorregut un
temps prudencial perquè ningú s’escaldi se sabrà, estarà relacionada amb
l’origen del contagi. Ara que circulen brames per tots els gustos no és el
moment oportú d’escatir la veritat. Si tornem a la grip del 1918, també
aleshores es varen fer córrer fantasies i especulacions de tot tipus, però dues
varen prosperar en tenir més acceptació: que el virus el varen als humans unes
aus o que es varen intercanviar per error gens entre soques humanes i de grip
porcina. Però molts anys després, la hipòtesi més acceptada per la comunitat
científica és que el virus pandèmic va desencadenar-lo la manipulació de
material genètic de grip aviar amb un microbi (H1N1), en circulació repapat
entre la població probablement deu o quinze anys abans de 1918.
I és que, repeteixo, tot s’acaba sabent encara que no
sempre tan de pressa com voldríem. Per aquesta raó, a falta de l’inventari
definitiu totes les especulacions, per interessades que siguin i malgrat facin
pudor, van a missa. A la meva manera de veure, però, no s’haurien d'aprovar els
comptes fins que no traspuïn i depurin les partides de beneficis acumulats
traficant amb la necessitat, l’escassetat, la por i la misèria de la població,
tota la trepa d’acaparadors, especuladors, majoristes i comissionistes que per
vergonya de la humanitat es fan la barba d’or aprofitant-se de les calamitats.
Tanmateix, pensem que la temptació d’untar-se les mans pot arribar a ser
irresistible quan es remena oli, i aquests dies d’alarma sanitària d’oli n'ha
circulat per donar i per vendre, enmig d’un clima d’histèria compradora, al
preu que fos i vingués d'on vingués, amb l’excusa de salvar vides. Caldrà que
quan es passin comptes sobre aquestes partides no s’estalviï la llum ni els
taquígrafs.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada