6
He passat la nit del lloro gràcies a l’escàndol que s’ha
armat en plena matinada, entre sirenes d’ambulàncies, bombers i policia. En deu
haver passat una de molt grossa al barri, ja que el xivarri no ha parat fins
que ja clarejava. A més a més, en tenir els finestrons entreoberts he pogut
escoltar el mormol que feia la gent, de manera que he deduït que el succés, sigui
quin sigui, no ha esdevingut gaire lluny de casa nostra. Evidentment, ningú
s’ha molestat a venir-me a tranquil·litzar, explicant-me què dimonis estava
passant amb tant d’enrenou. La
Sara i la nena han fotut el camp de bon matí i tampoc s’han
dignat treure el nas; fe fet, ahir a la nit ja es varen acomiadar amb l’excusa
de no desvetllar-me de matinada. No se’ls hi ha acudit que amb tanta xerinola nocturna
ja estaria desensonyat del tot? Doncs, pel que es veu, sembla que no. Han
arrancat el cotxe amb suavitat – suposo que conduïa la Sara , que no és tan manasses
com la nena –, i ni el gos s’ha dignat fer adéu-siau amb un lladruc.
Per acabar d’arrodonir una nit tan pesada, la sogra i la
criada m’han llevat del llit una mitja hora més tard que els altres dies.
Segurament la padrina li deu haver llegit primer la cartilla per deixar-li clar
qui porta els pantalons. Ara, ja s’ho han trobat: avui els hi deixat els bolquers
fets un fàstic i no m’ha donat la gana de fer veure que em sabia greu. Però l’estrena
de la criada no ha estat tan desastrosa com em temia. Encara que
ahir no m’ho va semblar, aquesta xicota es veu que no li han pas d’ensenyar res
per com s’han de remenar pesos morts i d’una grapada m’ha mogut com si res.
Francament, m’ha deixat net, polit i perfumat com un nadó sortit de la capsa. I
mira que avui tenia feina per estona, sense encantar-s’hi gens i tota sola. La
sogra, que ha pujat un parell de vegades en teoria per supervisar-la, no s’ha
dignat ni donar-li un cop de mà, a l’hora de tombar-me. Com a gest d’agraïment
he fet l’esforç de preguntar-li amb senyes
a la criada com es deia. Em deu haver entès, perquè m’ha respost que és diu Estrella.
De seguida,
doncs, que l’Estrella m’ha tret a l’eixida ja m’he adonat que hi havia novetats:
el sogre, amb la porta del pati oberta de bat a bat, atenia una parella de
municipals, mentre que pel carrer no s’hi veia transitar cap cotxe, cosa inusual
a aquella hora d’un dia de cada dia. En veure’m sortir amb tota la parafernàlia
que arrossego per força, els policies es deuen haver interessat per com he
arribat a aquest estat de dependència, doncs he vist que em feien un discret
saludo, mentre el sogre no parava de donar-los explicacions. Quan s’ha acabat
la conversa, suposo que no ha tingut esma de fer-se el ronsa i ha pujat a
l’eixida a fer-me’n cinc cèntims de què anava tot plegat.
Segons que
m’ha dit, anit de la casa que tenim just darrera de la nostra, una dona s’ha
tirat al carrer des d’un quart pis, pel que sembla fugint de les flames del foc
que se li ha calat al pis. I com es troba? – he sentit que li preguntava la sogra des del meu darrera.
Aquesta era una altra novetat: que tinguéssim una conversa a l’eixida, ja que ella normalment no hi treia
el cap en tot el matí; però, avui devia estar fent una repassada a la criada
mentre m’endreçava l’habitació, i no s’ha pogut estar de satisfer la seva xafarderia.
El sogre
no s’ha esplaiat massa donant explicacions i, com sempre, se li han hagut de
tibar les paraules de la boca, fins que ha quedat palès que no sabia gran cosa
més del que ha dit. Amb els veïns de l’altre cantó no ens hi fem gaire, més que
res perquè els pisos solen canviar tot sovint de llogaters i com que la majoria
no són pas d’aquests verals, si per cas en coneixem algun és tot just de vista.
La sogra ja en va tenir prou amb aquestes referències per entonar la cançó de l’enfadós:
- ja ports comptar, aquesta gent una
porqueria o altra devien remenar i ha passat el que tenia de passar. Val més
que ho deixem córrer!
El sogre
ha aprofitat l’estirabot de la padrina per girar cua i anar-se’n cap a l’horta,
amb el càvec a la mà, a vigilar les plantes i els rosers. La sogra, com si jo
no hi fos, ha fet mutis cap a dins de l’habitació. Confesso que també me
n’hagués desentès del trist incident que m’havia fotut la nit enlaire, si no
fos pel què vaig observar a continuació. El carrer davant de casa s’havia
tornat a obrir al trànsit i, tant la circulació de cotxes com de persones era,
si fa o no fa, la normal. Cap allà a dos quarts de dotze m’ha distret de passar
figues un fet insòlit: enfilat a la reixa del portal del pati, un gos lladrava dèbilment.
Encara
enterbolit per aquella passió de son que m’havia ensopit, no vaig caure de seguida
que s’assemblava a la gosseta de la meva dama misteriosa, suposant que no estaria
gaire lluny, però quan el sogre es va acostar fins a la porta per fer-li una festa,
vaig adonar-me que no anava lligada. El primer que se’m va ocórrer és que se li
havia escapat a la seva mestressa. Quan el cor se’m va embalar de valent, però,
va ser en escoltar el sogre dient-li a la padrina: - mira, aquesta gosa és
el d’aquella dona que de vegades s’aturava a la reixa quan hi era el Xispa, perquè
s’havien fet amics.
La
sogra s’hi va atansar i, acotant-se una mica, per amanyagar-la, va respondre-li:
- segurament deu haver fugit i ara
no sap com tornar.
- I tant que sap on es troba! Bé que se’n
recorda de nosaltres. Penso que és a la seva mestressa a qui busca – feu el sogre, i en veure que la
gosseta no deixava de remenar la cua, va obrir-li el portal, mentre afegia: - em sembla que la deixaré entrar perquè no
pregui mal quedant-se al carrer.
La sogra es va arronsar d’espatlles tot rondinant: -
fes el que vulguis, però no em penso quedar un altre gos, queda clar?
- No pateixis dona, d’un moment a l’altre es
presentarà la seva mestressa a preguntar si l’hem clissat, ja ho veuràs – la va tranquil·litzar el sogre mentre
la gosseta va llançar-se com una boja a recórrer i ensumar tots els racons del
pati. Finalment, va pujar a l’exida i, extenuada, se’m va enfilar d’un salt a
la falda, quedant-se quieta damunt els genolls llepant-me la mà tonta, la qual
alguna sensació deu haver recuperat després de tantes pastilles i massatges perquè
vaig notar l’escalfor de la seva panxolina i el batec del seu cor espantat. Amb
la mà bona la vaig començar a acariciar i no va pas fugir, al contrari: es va
mig tombar panxa enlaire, arraulint-se’m ben confiada.
El sogre
va pujar amb la intenció d’apartar-me-la, pensant que em molestava conscient de
la poca empatia que ens tenim amb en Xispa. Però li vaig fer que no amb el cap,
mentre la continuava acariciant afectuosament. Li devia agradar la moixaina, perquè
l’animal va deixar de panteixar. En canvi, jo estava excitadíssim davant aquella
inesperada oportunitat de tenir a tocar la dama misteriosa que m’havia
desvetllat tantes fantasies. Quan més trigaria a aparèixer, trasbalsada per la pèrdua
de la seva gosseta? No podia pas tardar massa a apercebre’s que se li havia
perdut i tal com havia vist que se’n cuidava, es tornaria boja buscant-la.
Però va anar passant l’estona i de la dama misteriosa no
n’hi havia ni rastre. La gosseta tornava a estar inquieta i sense abandonar l’empara
de la meva falda, va començar a somicar. Ella també enyorava la mestressa,
esclar! El sogre de tant en tant, bo i ajupit
mentre escardava amb el càvec, aixecava el cap per observar-nos amb posat de no
entendre res. Estic segur que estava sorprès de l’encaterinament de l’animal i,
gairebé diria, que una mica gelós i tot de que no li’n fes tant de cas a ell
com a mi. Tot d’una, però, es va redreçar lentament, i se m’acostà: - saps
que estava rumiant si no li haurà passat alguna cosa a la seva mestressa. Déu
no ho vulgui, però, i si fos la dona morta a l’incendi i per aquesta raó no
dona senyals de vida?
Una esgarrifança
glaçada em va recórrer l’espinada. No se m’havia acudit, però en referir-s’hi
el sogre a aquesta possibilitat, vaig tenir un pressentiment de malastrugança .
La mà se’m va crispar un instant i, en notar-ho, la gosseta va saltar a terra,
arrupint-se darrera la cadira de rodes com si li fes por el meu nerviosisme però
a la vegada li requés allunyar-se de la meva ombra.
Qui ens va treure de dubtes fou l’Estrella, quan va
tornar a migdia per arreglar-me abans de dinar. A la xicota se la notava emocionada
mentre explicava a la sogra que aquella dona s’havia tirat pel balcó quan les
flames i la fumera l’havien acorralat a la barana, fins que de tant abalançar-se
per respirar es devia haver precipitat de cap al carrer. La criada, que va
resultar una xafardera compulsiva, tenia ganes d’esbravar-se i no va parar de
garlar, passant d’una cosa a una altra, sense massa solta ni volta. Pel que sembla,
coneixia la dona d’haver-la tractat amb certa freqüència, en coincidir en una teràpia
de grup per a dones maltractades, ja feia temps. Jo maldava feia estona,
inútilment, per saber si la descripció de la dona coincidia amb la de la meva dama
misteriosa, quan el sogre, finalment, va fer-li la pregunta que a mi em cremava
a la gola: - no tenia pas un gos, per casualitat?
En contestar que sí l’Estrella, el sogre la va fer pujar
a l’eixida per comprovar si reconeixia l’animal que s’amagava darrera meu. La
noia no va dubtar-ne gens: - no, no
se parece a su perro.
En veure-la tan segura del que
deia, vaig respirar alleugerit. La dona que s’havia tirat per la finestra no era
la meva dama misteriosa! En arribar a aquesta conclusió ja no tenia per mi cap
interès la conversa que mantenien l’Estrella i els sogres i em vaig deixar vèncer
per l’ensopiment que des de primera hora del matí m’assetjava, per culpa de la
mala nit passada. Tot anava com una seda i fins i tot la gosseta s’havia vist
les orelles i després de menjar un plat de deixies del dinar, que el sogre li
va posar a tocar de la porta del pati per allunyar-la de les plantes i les
flors, es va espaterrar de panxa al sol.
Aquella treva va perllongar-se fins a mitja tarda, quan
la va pertorbar la bordada histèrica de la gosseta a un paio que s’havia parat
davant la porta i que semblava divertit amb el desvergonyiment de l’animal, al
qual encara provocava més a base de gardenys, sense que l’aturés la presència
del sogre, que s’hi va acostar enfurismat, tot recriminant-li que fustigués l’animal: - no sou massa gran per comportar-vos d’aquesta manera? Que no teniu res
més a fer, que emprenyar d’aquesta manera a casa dels altres?
El paio, enlloc d’excusar-se,
va replicar-li al sogre, fent-se el fatxenda: -ep!, mestre, no us esvereu que aquest petit monstre és meu.
- Doncs no ho sembla pas, a fe de Déu, per
com us escridassa.
- No en féu cas, això ja passa amb aquestes
bestioles que no reconeixen qui els dona de menjar quan van ben tips.
- No crec que n’hàgiu tingut gaires de
gossos. Si fóssiu el seu amo de veritat no parlaríeu pas d’aquesta manera, ni
el gos us bordaria amb tant delit. En tot cas, si vaig equivocat i de veritat
el coneixeu, és que el deveu haver ben escarmentat.
- Penseu el que vulgueu, mestre; però el gos
és meu i me l’emportaré ara mateix, tant si us agrada com si no.
- Ara hi fan el mànec! – li va plantar cara el sogre -. Ja podeu fotre el camp de casa meva, si no
voleu que avisi la policia.
- Iaio, us empassareu aquesta fanfarronada.
Ja ens tornarem a veure! – i
el paio va anar-se’n, donant una puntada de peu a la reixa.
A la sogra aquella discussió la va agafar de trascantó,
sobretot per la reacció del sogre traient el geni. A mi també em va venir de
nou, la veritat, el seu comportament valent, plantant cara a aquell sapastre quina
fesomia de sobte em va venir a la memòria: era l’acompanyant de la dama
misteriosa, les últimes vegades que l’havia vist. Tot i que no el vaig tenir
tant a prop com avui, hi posaria les mans al foc que eren la mateixa persona.
Si no m’equivoco, què se n’haurà fet de la dama misteriosa i perquè la seva
gosseta se li ha abraonat d’aquella manera?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada