PRIMER
Al principal de la Rambla del mig, número 14,
feia estona que tenien d’estar sopant; però, encara ningú de la família havia
donat senyals de vida.
La Kauta estava tan pendent de les fresses a la
porta d’entrada com del forn, mentre que de cua d’ull es mirava preocupada la
taula del menjador, parada i solitària. Sempre que la rutina domèstica es
destarotava, tenia la mala nassada que res més giraria rodó en tot el dia i si
l’incident passava al capvespre encara era pitjor; llavors es convertia en un sac de gemecs i de pors.
Dubtava, per exemple, si treure del forn el peix que havia de servir tebi, amb
una mata d’escarola al costat com únic guarniment, o esperar una mica més,
arriscant-se que els amos apareguessin de sobte i la sorprenguessin amb el
sopar empantanegat per culpa del torb mental en que s’havia embolicat. Per a no
distreure’s dels sorolls que pogués sentir a la porta d’entrada va abaixar,
expressament, el volum de la tele de plasma que li havien instal·lat a la
cuina, pocs dies després de contractar-la. Ella sempre va pensar que li havien
tingut aquell detall més que per tenir-la contenta, com una mena d’indirecta
per dissuadir-la de gandulejar al sofà de la sala, com feia l’anterior minyona,
per seguir còmodament escarxofada els serials de més forrolla, en comptes
d’estar per la feina. Certament, el missatge subliminal inclòs en el generós
regal de la tele, la Kauta el tenia claríssim: mira-te-la tant com vulguis, però des de la cuina estant i sense deixar
el que estiguis fent.
Va abaixar el volum, com us deia, perquè no li
passés per alt ni la més lleugera fressa procedent del rebedor si, com a
conseqüència de les presses en adonar-se que feien salat, els amos es
descuidaven de l’obligació de tocar el timbre abans de fer girar la clau per
entrar. En realitat, va ésser ella la que els va quasi obligar que abans
d’obrir la porta premessin dues vegades seguides el timbre, com si es tractés
d’una contrasenya, d’ençà que s’endugué un ensurt de ca l’ample quan, distreta
a la cuina, no s’adonà que la mestressa havia arribat fins que se la va trobar
davant per davant, com si fos un fantasma, i va fer un bot de campionat creient
que els havien entrat lladres.
Normalment, a casa dels Barceló, es
sopava a dos quarts de deu en punt, amb una puntualitat escrupolosa, ritual i
quasi gosaria a dir que supersticiosa. No en va era l’únic àpat que tota la
família compartia, ja que tant per esmorzar com per dinar cadascú se les
apanyava com podia, sent comptades les vegades en que a tots se’ls hi avenien
les agendes per compartir estovalles a migdia. Millor dit: gairebé mai.
Tanmateix, no obstant l’aparença de sagrada i pacífica tradició domèstica, que
se’n podria deduir del fet de sopar cada dia a la mateixa hora com un clau, en
realitat era una costum imposada per la matriarca de la família, que tothom
respectava disciplinadament des de qui sap quan de temps; això sí, amb més
resignació que devoció,.
El cert era, però, que aquella nit ja passaven
vint minuts de l’hora màgica i cap dels comensals – era evident, veient la
taula parada en un menjador buit i en trista penombra -, havia avisat la
minyona que faria salat o que no se li veuria el pèl durant tota la nit, perquè
tenia millors plans que sopar en família. Ara bé, quan algú tenia compromisos
personals, ja es cuidava bé prou de fer-ho saber, com aquell qui diu en temps i
forma, puix en cas contrari s’hauria d’escoltar tots els retrets del món i no
s’estalviaria, particularment, l’estirada d’orelles de la senyora Isabel, la
matriarca de qui us havia parlat abans, entre morros i males cares de la resta
de la família que es veia obligada a fer-li costat. En qualsevol cas, arribar
tard era un acte de desobediència que succeïa molt de tant en quan; justament
per tractar-se d’un incident escadusser la Kauta pensava que la seva tribulació
estava més que justificada, sobretot aquella nit que es donava l’extraordinària
coincidència que fos tota la família la que li feia el salt i trencaven la
sagrada regla, raó per la qual no era d’estranyar que la pobra noia considerés
que tenia motius de sobres per pressentir, enmig d’una crisi d’angoixa i
d’escagarrinament, el pitjor dels desenllaços imaginables.
La Kauta feia quasi quatre anys que
treballava pels Barceló, i no recordava cap altra ocasió en que a l’hora de
sopar l’haguessin deixat penjada, tan desconsideradament. Malgrat això, la seva
principal preocupació no li venia de que s’hagués trencat una rutina domèstica
- més enllà, àdhuc, de la natural inquietud per si els seus amos havien pres
mal -, sinó de com s’ho manegaria perquè la sopa es mantingués calenta sense
que la pasta s’estovés massa, i que el peix quedés impresentable després d’una
cocció tan accidentada i s’hagués de llençar. Si als Barceló se’ls hi hagués
preguntat expressament sobre el per què de sopar cada dia a la mateixa hora,
segurament haguessin contestat que sopar just a dos quarts de deu de la nit no
ho feien perquè sí, ni es devia a cap capritx absurd i gratuït, sinó que era el
resultat de compaginar les conveniències de tothom amb la tradició familiar de
que, almenys una vegada al dia, fessin un àpat en comú per veure’s les cares i
fer barrila sobre com s’ho havien manegat a les seves respectives obligacions
quotidianes.
El senyor Xavier, amb la seva xacrada mare
sempre enganxada a l’esquena, baixava les persianes del negoci familiar - una
sabateria històrica i amb pretensions des del segle passat, que es trobava a
només dues cantonades del pis de la Rambla -, exactament a dos quarts de nou del vespre, fos hivern o
estiu, plogués o nevés; una hora abans, doncs, de sopar.
La senyora Conxita, la dona del
senyor Xavier, treballava de protètica i plegava de la feina a la clínica dental
que compartia a mitges amb el seu cosí dentista, una mica més tard de les vuit;
per tant, una hora i mitja abans del sopar: necessitava, doncs, quasi quaranta
minuts ben bons per recórrer amb el seu utilitari i en hora punta, el trajecte
des del barri on tenien oberta la consulta i el seu pis.
L’Andreuet, l’únic fill dels Barceló, sortia de
l’acadèmia, on anava a recuperar i digerir les que se li entravessaven a
l’Institut degut a estar més pendent de xatejar amb els amics que d’estar per
la lliçó, si fa o no fa una mica després de les vuit tocades. Però com que la
feien petar estona sempre s’endarreria, i malgrat que l’acadèmia tampoc quedava
gaire lluny del pis, fet i pastat sempre s’ensopegava que començava el
tele-diari del vespre quan asseia a taula. Ara que ho escric, m’adono que
potser era l’hora del noticiari la referència per decidir l’hora de sopar.
El senyor Xavier i la seva mare, com
us anava explicant, tornaven sempre plegats perquè ella cada tarda, malgrat les
cames en prou feines l’aguantaven i que
la fragilitat dels seus gairebé vuitanta anys ben portats es notava i no li
permetia gaires excessos, ella s’entestava en baixar a la sabateria per matar
les hores asseguda en l’única butaca que quedava per mostra del mobiliari
rococó que estava de moda quan els seus avis van inaugurar la botiga. I
convertida en esfinx o en mòmia – el qualificatiu emprat depenia del grau
d’estimació o de respecte que li tinguessin les dependentes que s’hi referien,
les quals tot sigui dit n’estaven fins el cap de munt. Però, passant de l’opinió que els altres en tinguessin d’ella,
la senyora Isabel representava la comèdia diària palplantar-se, com un
estaquirot, a quatre passes de la caixa registradora, des d’on no es perdia cap
de les anades i vingudes de les dependentes, espiant com un ocellot rapinyaire
qualsevol badada o bescompte per insignificant que fos, mentre saludava posant
la cara de llagotera que portava encastada a la massa de la sang, als
escadussers clients supervivents de la llunyana i gloriosa època en que els
Barceló - ella i el seu pare – estaven a l’apogeu. En efecte, mentre als
clients que no coneixia res passaven a pagar els feia una mena de reverència
carrinclona amb la barbeta, els antics i reconeguts eren saludats amb una
mostra del seu ben assortit repertori de raspallades hipòcrites.
I durant el sopar, així que acabava a la tele
el pronòstic del temps, posava al corrent son fill de tots els detalls i
detallets que li havien cridat l’atenció en el transcurs del seu torn de
guàrdia a la botiga, i la majoria de les vegades, per una raó o altra però
sempre posant-hi més pa que formatge, es burlava de la professionalitat de la
dependència d’avui dia, comparada amb les de la seva època, que sí que tenien
“classe”. Suposo que aquella repassada
quotidiana era, des del particular punt de vista de l’encarcarada i punyetera
dona, la manera de justificar el seu singular “jornal” la seva singular jornada
de treball, ultra tot el que deia no fossin mes que un grapat de falòrnies
temeràries, incloent-hi algun mal impòsit
Per
cert, la primera vegada que la Kauta va dirigir-se a la senyora Isabel, no se
li va ocórrer res més que dir-li “senyoreta Isabelita”, pensant que la picardia
d’emprar un diminutiu amable i un poc ensucrat del seu nom, tal com l’havia
ensinistrat una criada colombiana que s’havia convertit en la seva millor
amiga, enllepoliria la seva mestressa. Vet-aquí, però, que el tret li va sortir
per la culata ja que aquella dona era tan esquerpa i de mal ferrar que es va
prendre el que només pretenia ésser una moixaina, com una impertinència que
fregava la grolleria, guanyant-se una agra i desdenyosa reprimenda. Però aquell
esbufec tan exagerat de la mestressa vella – com li deia la Kauta, quan en
parlava amb el seu germà -, li va servir d’escarment perquè, en endavant,
aprengués a mantenir les distàncies amb els amos i no els hi posés mai el dit a
la boca, refiant-se de la cara de bons jans i de no mossegar, car d’un pèl que
es passés, com ja havia comprovat, la queixalarien sense compassió.
L’expressió recurrent de la senyora Isabel en
tots els seus ressentits i esmolats informes de havent sopat, era “farsants”;
dedicada, esclar, al comportament de les dependentes. Segurament era l’adjectiu
més neutre i potser fins i tot elegant i educat que se li acudia, tenint en
compte com pensava, per deixar constància de que totes les dependentes d’ara
eren unes gandules i unes frívoles, sense necessitat de rebaixar-se a
embrutar-se la boca amb paraules més grolleres i vulgars, impròpies d’una
senyora “com les d’abans”. Remarcar la diferència entre la forma de treballar i
de comportar-se de les dependentes modernes i les de la seva època, era la
jeremiada preferida des que se li va agrejar el caràcter en adonar-se, amb
tanta desesperació com impotència, que el nervi, el coratge i la determinació
que l’havien caracteritzat anys enrere, amb l’edat li havien girat l’esquena,
posant en evidència cada dos per tres les seves minves de memòria i de
mobilitat, enfront d’unes noies, a la seva manera de veure, inexpertes, mofetes
i mal educades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada