dijous, 21 de maig del 2020

“EN MEMÒRIA DE LA KAUTA” capítol primer


PRIMER
Al principal de la Rambla del mig, número 14, feia estona que tenien d’estar sopant; però, encara ningú de la família havia donat senyals de vida.
La Kauta estava tan pendent de les fresses a la porta d’entrada com del forn, mentre que de cua d’ull es mirava preocupada la taula del menjador, parada i solitària. Sempre que la rutina domèstica es destarotava, tenia la mala nassada que res més giraria rodó en tot el dia i si l’incident passava al capvespre encara era pitjor; llavors es  convertia en un sac de gemecs i de pors. Dubtava, per exemple, si treure del forn el peix que havia de servir tebi, amb una mata d’escarola al costat com únic guarniment, o esperar una mica més, arriscant-se que els amos apareguessin de sobte i la sorprenguessin amb el sopar empantanegat per culpa del torb mental en que s’havia embolicat. Per a no distreure’s dels sorolls que pogués sentir a la porta d’entrada va abaixar, expressament, el volum de la tele de plasma que li havien instal·lat a la cuina, pocs dies després de contractar-la. Ella sempre va pensar que li havien tingut aquell detall més que per tenir-la contenta, com una mena d’indirecta per dissuadir-la de gandulejar al sofà de la sala, com feia l’anterior minyona, per seguir còmodament escarxofada els serials de més forrolla, en comptes d’estar per la feina. Certament, el missatge subliminal inclòs en el generós regal de la tele, la Kauta el tenia claríssim: mira-te-la tant com vulguis, però des de la cuina estant i sense deixar el que estiguis fent.
Va abaixar el volum, com us deia, perquè no li passés per alt ni la més lleugera fressa procedent del rebedor si, com a conseqüència de les presses en adonar-se que feien salat, els amos es descuidaven de l’obligació de tocar el timbre abans de fer girar la clau per entrar. En realitat, va ésser ella la que els va quasi obligar que abans d’obrir la porta premessin dues vegades seguides el timbre, com si es tractés d’una contrasenya, d’ençà que s’endugué un ensurt de ca l’ample quan, distreta a la cuina, no s’adonà que la mestressa havia arribat fins que se la va trobar davant per davant, com si fos un fantasma, i va fer un bot de campionat creient que els havien entrat lladres.
            Normalment, a casa dels Barceló, es sopava a dos quarts de deu en punt, amb una puntualitat escrupolosa, ritual i quasi gosaria a dir que supersticiosa. No en va era l’únic àpat que tota la família compartia, ja que tant per esmorzar com per dinar cadascú se les apanyava com podia, sent comptades les vegades en que a tots se’ls hi avenien les agendes per compartir estovalles a migdia. Millor dit: gairebé mai. Tanmateix, no obstant l’aparença de sagrada i pacífica tradició domèstica, que se’n podria deduir del fet de sopar cada dia a la mateixa hora com un clau, en realitat era una costum imposada per la matriarca de la família, que tothom respectava disciplinadament des de qui sap quan de temps; això sí, amb més resignació que devoció,.
El cert era, però, que aquella nit ja passaven vint minuts de l’hora màgica i cap dels comensals – era evident, veient la taula parada en un menjador buit i en trista penombra -, havia avisat la minyona que faria salat o que no se li veuria el pèl durant tota la nit, perquè tenia millors plans que sopar en família. Ara bé, quan algú tenia compromisos personals, ja es cuidava bé prou de fer-ho saber, com aquell qui diu en temps i forma, puix en cas contrari s’hauria d’escoltar tots els retrets del món i no s’estalviaria, particularment, l’estirada d’orelles de la senyora Isabel, la matriarca de qui us havia parlat abans, entre morros i males cares de la resta de la família que es veia obligada a fer-li costat. En qualsevol cas, arribar tard era un acte de desobediència que succeïa molt de tant en quan; justament per tractar-se d’un incident escadusser la Kauta pensava que la seva tribulació estava més que justificada, sobretot aquella nit que es donava l’extraordinària coincidència que fos tota la família la que li feia el salt i trencaven la sagrada regla, raó per la qual no era d’estranyar que la pobra noia considerés que tenia motius de sobres per pressentir, enmig d’una crisi d’angoixa i d’escagarrinament, el pitjor dels desenllaços imaginables.    
            La Kauta feia quasi quatre anys que treballava pels Barceló, i no recordava cap altra ocasió en que a l’hora de sopar l’haguessin deixat penjada, tan desconsideradament. Malgrat això, la seva principal preocupació no li venia de que s’hagués trencat una rutina domèstica - més enllà, àdhuc, de la natural inquietud per si els seus amos havien pres mal -, sinó de com s’ho manegaria perquè la sopa es mantingués calenta sense que la pasta s’estovés massa, i que el peix quedés impresentable després d’una cocció tan accidentada i s’hagués de llençar. Si als Barceló se’ls hi hagués preguntat expressament sobre el per què de sopar cada dia a la mateixa hora, segurament haguessin contestat que sopar just a dos quarts de deu de la nit no ho feien perquè sí, ni es devia a cap capritx absurd i gratuït, sinó que era el resultat de compaginar les conveniències de tothom amb la tradició familiar de que, almenys una vegada al dia, fessin un àpat en comú per veure’s les cares i fer barrila sobre com s’ho havien manegat a les seves respectives obligacions quotidianes.
El senyor Xavier, amb la seva xacrada mare sempre enganxada a l’esquena, baixava les persianes del negoci familiar - una sabateria històrica i amb pretensions des del segle passat, que es trobava a només dues cantonades del pis de la Rambla -, exactament a  dos quarts de nou del vespre, fos hivern o estiu, plogués o nevés; una hora abans, doncs, de sopar.
            La senyora Conxita, la dona del senyor Xavier, treballava de protètica i plegava de la feina a la clínica dental que compartia a mitges amb el seu cosí dentista, una mica més tard de les vuit; per tant, una hora i mitja abans del sopar: necessitava, doncs, quasi quaranta minuts ben bons per recórrer amb el seu utilitari i en hora punta, el trajecte des del barri on tenien oberta la consulta i el seu pis.
L’Andreuet, l’únic fill dels Barceló, sortia de l’acadèmia, on anava a recuperar i digerir les que se li entravessaven a l’Institut degut a estar més pendent de xatejar amb els amics que d’estar per la lliçó, si fa o no fa una mica després de les vuit tocades. Però com que la feien petar estona sempre s’endarreria, i malgrat que l’acadèmia tampoc quedava gaire lluny del pis, fet i pastat sempre s’ensopegava que començava el tele-diari del vespre quan asseia a taula. Ara que ho escric, m’adono que potser era l’hora del noticiari la referència per decidir l’hora de sopar.
            El senyor Xavier i la seva mare, com us anava explicant, tornaven sempre plegats perquè ella cada tarda, malgrat les cames en prou feines  l’aguantaven i que la fragilitat dels seus gairebé vuitanta anys ben portats es notava i no li permetia gaires excessos, ella s’entestava en baixar a la sabateria per matar les hores asseguda en l’única butaca que quedava per mostra del mobiliari rococó que estava de moda quan els seus avis van inaugurar la botiga. I convertida en esfinx o en mòmia – el qualificatiu emprat depenia del grau d’estimació o de respecte que li tinguessin les dependentes que s’hi referien, les quals tot sigui dit n’estaven fins el cap de munt. Però, passant de  l’opinió que els altres en tinguessin d’ella, la senyora Isabel representava la comèdia diària palplantar-se, com un estaquirot, a quatre passes de la caixa registradora, des d’on no es perdia cap de les anades i vingudes de les dependentes, espiant com un ocellot rapinyaire qualsevol badada o bescompte per insignificant que fos, mentre saludava posant la cara de llagotera que portava encastada a la massa de la sang, als escadussers clients supervivents de la llunyana i gloriosa època en que els Barceló - ella i el seu pare – estaven a l’apogeu. En efecte, mentre als clients que no coneixia res passaven a pagar els feia una mena de reverència carrinclona amb la barbeta, els antics i reconeguts eren saludats amb una mostra del seu ben assortit repertori de raspallades hipòcrites.
I durant el sopar, així que acabava a la tele el pronòstic del temps, posava al corrent son fill de tots els detalls i detallets que li havien cridat l’atenció en el transcurs del seu torn de guàrdia a la botiga, i la majoria de les vegades, per una raó o altra però sempre posant-hi més pa que formatge, es burlava de la professionalitat de la dependència d’avui dia, comparada amb les de la seva època, que sí que tenien “classe”.  Suposo que aquella repassada quotidiana era, des del particular punt de vista de l’encarcarada i punyetera dona, la manera de justificar el seu singular “jornal” la seva singular jornada de treball, ultra tot el que deia no fossin mes que un grapat de falòrnies temeràries, incloent-hi algun mal impòsit
            Per cert, la primera vegada que la Kauta va dirigir-se a la senyora Isabel, no se li va ocórrer res més que dir-li “senyoreta Isabelita”, pensant que la picardia d’emprar un diminutiu amable i un poc ensucrat del seu nom, tal com l’havia ensinistrat una criada colombiana que s’havia convertit en la seva millor amiga, enllepoliria la seva mestressa. Vet-aquí, però, que el tret li va sortir per la culata ja que aquella dona era tan esquerpa i de mal ferrar que es va prendre el que només pretenia ésser una moixaina, com una impertinència que fregava la grolleria, guanyant-se una agra i desdenyosa reprimenda. Però aquell esbufec tan exagerat de la mestressa vella – com li deia la Kauta, quan en parlava amb el seu germà -, li va servir d’escarment perquè, en endavant, aprengués a mantenir les distàncies amb els amos i no els hi posés mai el dit a la boca, refiant-se de la cara de bons jans i de no mossegar, car d’un pèl que es passés, com ja havia comprovat, la queixalarien sense compassió.
L’expressió recurrent de la senyora Isabel en tots els seus ressentits i esmolats informes de havent sopat, era “farsants”; dedicada, esclar, al comportament de les dependentes. Segurament era l’adjectiu més neutre i potser fins i tot elegant i educat que se li acudia, tenint en compte com pensava, per deixar constància de que totes les dependentes d’ara eren unes gandules i unes frívoles, sense necessitat de rebaixar-se a embrutar-se la boca amb paraules més grolleres i vulgars, impròpies d’una senyora “com les d’abans”. Remarcar la diferència entre la forma de treballar i de comportar-se de les dependentes modernes i les de la seva època, era la jeremiada preferida des que se li va agrejar el caràcter en adonar-se, amb tanta desesperació com impotència, que el nervi, el coratge i la determinació que l’havien caracteritzat anys enrere, amb l’edat li havien girat l’esquena, posant en evidència cada dos per tres les seves minves de memòria i de mobilitat, enfront d’unes noies, a la seva manera de veure, inexpertes, mofetes i mal educades.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada