TERCER
Va tornar a la cuina
per mirar si la televisió oferia més informació per treure’n l’entrellat; però,
no li va servir de gaire, doncs la locutora marejava la perdiu en un to de veu
imprecís i superficial, que no podia dissimular la incomoditat que sentia en
ser-ne conscient que darrera la pantalla hi tenia una audiència invisible però
pendent dels seus llavis, la curiositat de la qual no podia apeixar amb cap
novetat fresca perquè tampoc li’n feien arribar a ella, de manera que la noia
que donava la cara per obligació, en aquelles confuses circumstàncies, només
podia contemporitzar mentre a la pantalla apareixia la foto fixa de la rotonda
veïna, coneguda com de la Reforma, plena a vessar en totes direccions
d’automòbils segrestats.
El
rellotge de pèndol del menjador va recordar-li que era un quart d’onze. La
Kauta estava tan acostumada a compartir la jornada amb aquell company
immaterial, que les batallades, sobretot les que corresponien als quarts
d’hora, li passaven desapercebudes; en canvi, aquell vespre les sentia i quasi
pressentia totes, com si repiquessin a posta més fort i seguit, per tensar-li
els nervis. Coincidint amb el darrer retruc metàl·lic que va sortir de la panxa
d’aquell plagi aburgesat i domèstic del Big-ben londinenc, va reparar en la
fressa característica que feia la porta del pis quan entrava algú i va
precipitar-se al rebedor amb tanta frisança que quasi va ensopegar amb
l’Andreuet, que acabava d’entrar amb un posat de preocupació estampit a la
cara.
- Suposo que ja fa estona que tothom
deu ser a taula, oi? – fou el “bona
nit” amb que es va presentar el més petit de la família, emmurriat i resignat,
a l’ensems, a rebre una bona estirada d’orelles per arribar a tres quarts de
quinze.
- Com vol que hagin sopat, si vostè és el primer de
la tribu a qui veig el pèl aquesta nit! – va protestar la Kauta, que amb l’Andreuet s’atrevia a ser més
desimbolta.
- Diantre, no ho entenc! La mama pot
estar emmerdada en aquest galimaties que han armat els municipals; però, no
m’explico que el papa i l’àvia no hagin arribat, si van a peu i la botiga és a
tocar... – el noi va pronunciar aquestes
sensates paraules com si enlloc de dirigir-se a algú en particular més aviat
fes una reflexió en veu alta, com quan plantejava l’enunciat d’un problema a la
pissarra de l’escola, a la recerca d’aïllar la incògnita. - Suposo que deus haver trucat a la
sabateria, no?
- No he gosat de fer-ho, la veritat –
contestà capmoixa la Kauta, sense precisar que sí
que hi havia estat temptada de marcar el numero de la botiga un parell de
vegades, però que al final se’n va desdir per por que la renyessin per
molestar.
- Doncs és el primer que se t’havia
d’ocórrer, en un cas com el d’avui! – la
va sermonejar l’Andreuet, com si necessités endinyar a algú la culpa d’aquell
monumental embolic.
Finament, en
disposar-se a fer-ho ell mateix, de trucar a son pare pel numero privat, la
preocupació de la minyona es va relaxar amb una guspira d’esperança, veient que
el senyoret prenia decisions assenyades en comptes de renyar-la. No obstant
això, després de varis intents frustrats de comunicar-se amb son pare,
l’expressió de la Kauta reflectí de nou el desassossec que estava amarant-la
del suor propi de l’aprensió provocada, a parts iguals, per la impaciència i la
inseguretat. Aleshores, el noi es va concentrar en localitzar compulsivament sa
mare, sensible a la perplexitat que se li estava enfilant panxa amunt, a mesura
que la trucada era rebutjada sistemàticament i obstinada per una bústia de veu,
en un to impersonal, evasiu i testarrut. Quasi a misses dites se li va acudir
el darrer recurs que li quedava per superar aquella incertesa, i el desori
mental que l’impedia discórrer serenament i prioritzar amb sentit comú els
passos a seguir en aquella crisi domèstica: - saps que et dic? Que serà millor que m’acosti a la botiga per esbrinar
què cony està passant.
Abans
d’anar-se’n, li va gargotejar a la minyona en un full del bloc de notes que
sempre estava damunt la tauleta del rebedor per si qualsevol tenia, en un
moment donat, la necessitat d’escriure un missatge o un descàrrec: - Aquí t’apunto el meu número perquè puguis
localitzar-me de seguida si mentre estic fora hi hagués alguna novetat;
truquem, sense por, que no em sabrà greu.
La Kauta assentí amb el cap, mentre li tancava la porta en sortir. Si
amb l’arribada de l’amo petit havia recuperat provisionalment la presència
d’ànim, en quedar-se sola de vell nou li flaquejà l’esperit, com si la bona
lluna amb que havia començat el dia s’hagués escorregut definitivament pel
forat de l’aigüera, i el mal pressentiment de que n’havia passat una de grossa
i que estava a punt de rebre males notícies, la va posseir tan insistentment
que no pogué evitar una esgarrifança. Sense explicar-se’n la raó, no era pas la
primera vegada que tenia premonicions; però, a diferència de la majoria de
persones que s’hi trobaven amb sensacions semblants, en el seu cas, per
enrevessats que fossin els malsons o els diguem-ne pressentiments, per
desgràcia acabaven confirmant-se massa sovint, sinó en la seva totalitat
almenys amb prou retirada com per preguntar-se tota capficada si tenia “poders”
o un “do”, ja que ni ella l’havia demanat aquesta mena de privilegi, ni la feia
sentir feliç posseir-lo.
Va
reaccionar davant la carretada de pensaments negatius que se li acudien,
arronsant-se literalment en el tamboret de la cuina, sense perdre de vista de
cua d’ull la tele des de la qual un presentador pedant pronosticava, amb
irritant i hiperbòlica gesticulació de mans, el temps que faria; com si mentre
ella estava tan angoixada perquè els amos no donaven senyal de vida no hi
hagués res de més important al món que si plouria o faria sol l’endemà. Va
tornar a abaixar el volum perquè tant se li’n donava el que escoltava, i
aleshores, en fer-se el silenci va adonar-se que des de l’exterior li arribava
el xivarri propi d’un vespre qualsevol. Va precipitar-se cap al balcó, aquesta
vegada sense cap vergonya de que els veïns la veiessin xafardejant, i es va
treure un pes de sobre en comprovar que, efectivament, com si no hagués passat
res, el caos d’hores abans s’havia desfet com un bolado i la circulació ja no
estava encallada.
- Ja era hora! – va exclamar contenta. Malgrat això, al pis tot restava en silenci
com abans.
- Si almenys m’avisessin, escalfaria la sopa
i miraria si puc salvar el peix del desastre - pensava sense acabar de
sobreposar-se a la torbadora sensació de fluixesa que feia una estona l’estava posseint.
De
bona gana hauria trucat a l’amo petit, però a darrera hora ho deixà córrer per
por que, un cop recuperada la normalitat, se la tragués de sobre amb un moc
desguitarrat dels seus, quan feia el bord. La tele tampoc l’ajudava a
relaxar-se, ja que prosseguia la programació habitual de la vetllada, com si
aclarir què havia passat aquella tarda als que n’estaven pendents del desenllaç
no tingués cap importància ni fos prioritari, informativament parlant. Era
quasi mitja nit quan, per fi, va sonar el telèfon. Malgrat se li notava la veu
esquerdada, la minyona va reconèixer de seguida l’inconfusible accent
lleugerament papissot de la mestressa: - Encara
no te n’has anat a casa, Kauta? Doncs va, bonica, ves-te-te’n que no vindrem
pas a sopar avui... I demà val més que no matinis, i millor que t’esperis a
tornar fins que et truqui...
- Què passa alguna cosa, senyora? – la Kauta estava més inquieta que mai, convençuda
que una vegada més s’havien confirmat les seves males nassades, i no se’n sentia
pas orgullosa d’encertat els pressentiments.
- No t’amoïnis nena, vés-te-te’n i emporta-te’n el
menjar que es pugui fer malbé. Després, mira de deixar-ho tot desconnectat i
tanca portes i finestres.
Un cop va penjar el telèfon, tota la tensió acumulada les darreres
hores li va esclatar en forma de plor. La pobra Kauta estava segura que la
pressentida i temuda desgràcia ja s’havia produït fatídicament, fos quina fos;
però, no s’havia quedat tranquil·la del tot perquè tenia la desagradable sensació
que encara li quedava una torna. Però, obeint el que li havia manat la
mestressa, després de recollir-ho tot abandonà el pis extenuada per tantes
emocions, preguntant-se quina sorpresa l’esperava l’endemà. En tancar la porta
del pis deixant a terra, per tenir les mans lliures, la coixinera plena de
menjar que es podia aprofitar va notar a la boca de l’estómac una agror que li
pujava cap a la gola i l’escruixia: - i
si no hi hagués demà, a cals Barceló?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada