diumenge, 31 de gener del 2016

DE VERITAT LES AMISTATS VIRTUALS A LA XARXA US SEMBLEN FUM?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 31 gener 2016)

DE VERITAT LES AMISTATS VIRTUALS A LA XARXA US SEMBLEN FUM?

Un amic va piular al seu mur dimarts passat una queixa que em va destarotar, tant que em vaig comprometre a dedicar-hi una reflexió expressa, diumenge vinent, avui, a allò que va dir i que, textualment, va ser: “... fugint del face i de tanta virtualitat, si un dia et morts, i no surts en cap esquela aquí el face, la immensa majoria dels teus amics ( virtuals) ni tan sols ho sabran, i tampoc et trobaran a faltar, aquí som com el fum!”. En primer lloc, m’agradaria puntualitzar que aquest argument de que la mort d’un usuari de la xarxa passa desapercebuda als seus amics, no és una exclusiva de face sinó una lamentable realitat en qualsevol comunitat de veïns, i ja no diguem entre els veïns d’un mateix carrer. Ja no és com en temps reculats que tothom es coneixia, es ficava a la casa dels altres i es deixaven les portes obertes perquè amb els veïns s’hi tenia tota la confiança, i tothom estava d’acord en que valia més tenir un bon veí al costat que un parent a Mallorca. Per tant, si les “amistats virtuals” de la xarxa fóssim “fum” no s’estaria reflectint res més que la realitat del carrer, en aquest aspecte tan delicat del veïnatge en general, si no fos que si bé els amics virtuals a Facebook poden classificar-se, seguint el mètode categòric d’en Pla, entre amics, coneguts o saludats, cap ni una de les personalitats dels “veïns” d’aquest barri virtual en particular es pot dir que ens sigui tan indiferent o anònim com el “qui és qui” del veí del replà o del pis de sota. Al contrari del que passa a la xarxa, on pretendre l’anonimat integral seria una anomalia i, en general, més o menys discretament tothom ha d’ensenyar “la poteta”. És cert que, com també passa en la vida quotidiana, hi ha gent que va de progre i es despulla i fins i tot ensenya les vergonyes sense cap pudor, mentre que d’altres prefereixen no ser tan “esplèndids” o anar de fantasmes i posar-hi més pa que formatge en la descripció dels seus perfils...

Ara bé, a la meva manera de veure, hi ha una part molt important – no m’atreviria a dir majoritària, però Déu n’hi do per justificar que l’amistat que es gasta a la xarxa no és ni superficial ni pur fum -, que s’ho creu que els seus amics i amigués virtuals són tan reals com si els tingués assegudes al costat. Potser l’única matisació que caldria fer, i que em permeto amb el vostre permís, es introduir la idea que qui sap si no seria millor, per entendre’ns, que enlloc d’emprar el mot “virtual” féssim servir la paraula “platònic”. Ara ja està bastant en desús això del platonisme i de la correspondència fraternal amb amics llunyans, però jo encara recordo amb efecte aquells intercanvis d’amistat “platònica” amb una xilena de Viña del Mar o amb una tal Nicole, de París, en que parlàvem de tot. I la literatura en va plena de correspondències entre persones que no pretenien “lligar” – terrible destí al que es volen reduir totes les relacions -, sinó intercanviar idees, sentiments i inquietuds. El Facebook i la xarxa en general serveix per facilitar la complicitat intel•lectual entre persones normals que, per infinites raons, prefereixen aquest mètode de fer amics. Internet és una eina que ben utilitzada pot donar immenses satisfaccions.


El problema és quan algú se’n vol aprofitar per aixecar camisses o disfressar identitats. Per aquesta raó no s’ha de dubtar a l’hora de fulminar els que profanen l’amistat virtual acostant-se’t per aprofitar-se’n, amb deslleialtat o pell de llop. Això sí, les amistats virtuals requereixen de més tacte i atencions que les reals; però si les saps conrear i conservar, el dia que fan campana ja ho notes perfectament i si l’absència es torna definitiva el buit costa d’omplir-lo. No entrarem en detalls, ja que tothom en deu tenir un sac, però jo sempre recordaré tres moments que em varen impactar: la nota de comiat que un amic virtual – l’Ed Castelldefels – pocs dies abans de morir va adreçar-nos i que em va fer plorar; aquella noia malalta de càncer i que passava per una crisis depressiva que un dia em va demanar que li dediqués un conte escrit només per a ella i, finalment, aquell matrimoni que em vaig trobar un dia a un restaurant de Saldes i em va preguntar com si haguessin vist algú molt important: “vostè és en Bertran de “a la meva manera de veure”, oi?”. Jo tinc la sort d’arrossegar quasi cinc amics i amigues i us asseguro que no és tan difícil – si no es fan distincions pejoratives entre la “virtualitat” i la “realitat”- tenir-les present almenys un cop a l’any no deixant passar l’aniversari  sense adreça’ls-hi un missatge de felicitació. I no passant llista cada dia si donen senyals de vida o no al blog, perquè em consta que un dia o altre s’hi deixen caure, i per a mi és una gran satisfacció retrobar-me-les després d’uns dies o setmanes de no haver-ne sabut res.  Perdoneu que avui m’hagi estès una mica més del compte, però l'ocasió i el tema s’ho valien. 

dijous, 28 de gener del 2016

OPERACIÓ MERLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 28 gener 2016)

OPERACIÓ MERLA

Se’m devien entravessar les dues canyes que em vaig beure ahir al vespre per fer passar avall els nervis - durant la primera part del partit del Barca -, i aquesta nit he tingut un malson, de ben segur condicionat per com s’estan embolicant a la capital política. Vet-aquí que he somniat amb el rei, a les portes de la nova ronda de consultes per trobar un candidat potable a president d’un govern punyeter i encallat en un parlament ingovernable, que estava plantejant als representants dels partits la possibilitat d’ensopegar amb una merla blanca que faci peça a tothom i sota quins refilets neutrals la maquinaria administrativa pugui començar a treballar. Ha estat tan versemblant el somni que en desvetllar-me m’he posat a valorar si la iniciativa reial seria una bona idea o un nyap. Hi he arribat a la conclusió que més aviat tiraria a desastre. I és que, a part de la dificultat que suposa caçar una rara avis com una merla verge en els temps que corren, el problema és el preu que hauria de pagar la ciutadania: oblidar-se per una temporada de la política en favor de la tecnocràcia. Des de Brussel•les prou els vindria de gust l’operació merla abans de resignar-se a suportar una Espanya – la quarta potència europea, però amb un gep de deute sobirà pitjor que una bomba -, ingovernable en mans d’una esquerra indignada, desencorbatada  i sense domesticar. I els poders fàctics de l’interior – teledirigits pels testaferros d’aquells dotze apòstols que no volem admetre que existeixen, però quina ombra plana arreu -, també es fregarien les mans imaginant que la vella classe política fent un pas al costat o enrere, cedís el protagonisme a un home-merla que es dediqués a gestionar el galliner sense posar-se en llibres de cavalleria, i seguint el dictat dels creditors europeus que ens tenen agafats pels ous.

A la meva manera de veure, doncs, si s’arribés a aquesta solució imposada però ben vista, naturalment, per l’anomenada gent d’ordre – social, polític i sobretot econòmic - estic segur que una gran part del poble cansat de farsants i vividors no trigaria gaire a espernegar, i enlloc d’una treva el que s’aconseguiria seria revifar els clams de protesta al carrer de la societat civil, i que es comencessin a escampar bufetades. Però, és clar, quina altra sortida hi ha? Si repetint les eleccions es resolgués alguna cosa ja hi podríem anar, però els resultats de les urnes segons els analistes serien si fa o no fa els mateixos, amb l’agreujant que en haver-nos passat mig any caçant mosques enlloc de treballar, tots els problemes no solament no s’haurien resolt sols sinó que haurien empitjorat exponencialment i les píndoles que el poble s’hauria de prendre per força foren molt més difícils d’empassar i, sobretot, de pair. Comparant el caos a l’Estat amb l’atzucac de fa quatre dies a Catalunya, quins polítics van trobar en temps de descompte una sortida pactada a la crisi de govern, alguns - al meu parer il•lusos - esperen encara “el miracle” de darrera hora, com si tinguessin temps de sobres per perdre i com si la solució catalana, malgrat va apedaçar el descosit momentàniament, no estigués tan forçada que en qualsevol moment les costures poden rebentar.

És molt possible que m’hagi d’escoltar crítiques per aquesta reflexió, en el sentit que no atabali més parlant dels problemes d’Espanya, que nosaltres ja viatgem en una altra direcció i si allà tenen maldecaps que s’apanyin, que nosaltres bon vent i barca nova. Però no és això, companys, no és això! Per molt que no en vulguem saber res, Espanya existeix i “la desconnexió” unilateral en divuit mesos no és cosa de bufar i fer ampolles. Tots els processos d’independència han reeixit obligant l’Estat corresponent a un pacte o compromís polític. Torno a repetir que, a la meva manera de veure, a qui li interessa més que hi hagi un govern a l’Estat, mínimament estable i fort, és a Catalunya. I, per descomptat, no pas un govern presidit per una merla tecnòcrata, sinó un govern de polítics-polítics, no esquitxats per acció o per omissió per la corrupció, i que abans de posar-se a parlar es deixin de dibuixar línies vermelles i d’altres criaturades de demòcrates a les beceroles.             


dilluns, 25 de gener del 2016

SOLS DE PALLA TRENADA.- (8) KHALED AL-ASSAD

Entre reflexió i reflexió, SOLS DE PALLA TRENADA. En Martí Pol va escriure un poema que ens parla d'un sol de palla trenada, collit del fons d’un pou, al punt de mitja tarda. Al més pregon del pou hi nien set aranyes, que teixeixen, pacients, sols de palla trenada. Si bufa un xic de vent, els sols pugen enlaire i quan surten pel brocal, la tarda es torna molt més clara...

8) – KHALED AL-ASSAD
Els gihadistes van decapitar-lo entre les restes arqueològiques de Palmira - la mítica ciutat de la reina Zenòbia descrita per Marco Polo, en plena ruta de la seda -, davant desenes dels seus veïns perquè servís d’escarment general. Després de mort, van lligar el seu cadàver a una columna grecoromana i el seu cap el dipositaren a terra, al costat d’un tros de cartró empastifat amb la paraula traïdor. A aquest arqueòleg de 81 anys, en nom d’Alà li varen tallar el coll. El seu delicte fou haver estat durant mig segle el director de les excavacions de l’antiga ciutat de Palmira, cruïlla de camins entre Orient i Occident, haver col•laborat amb l’Unesco i haver representat Síria en conferències a l’estranger, on fraternitzava amb un munt “d’infidels” que el respectaven com una eminència. Però sobretot se’l van carregar perquè els gihadistes volien saber el lloc on amagava un presumpte tresor en or, totalment inexistent, i quatre-centes peces de gran valor que aquestes sí va aconseguir salvar de l’espoli. Segons els seus botxins, els militants d'Estat Islàmic han de triar entre el compliment de la llei divina o la llei de l’home. I d’acord amb la llei divina les estàtues antigues, les imatges, els temples, són expressions idòlatres i, per tant, els que dediquen la seva vida a conservar-les en bon estat, perquè les noves generacions coneguin els seus orígens, s’han d’exterminar com rates.


● Aquests és el sol de palla trenada que avui, 25 de gener de 2016, el vent ha pujat fins al brocal del meu pou, perquè no m'oblidi dels disbarats que el fanatisme i les ideologies esbiaixa-des fan cometre a l’home contra l’home, en un moment donat i sovint en nom de Déu. 

diumenge, 24 de gener del 2016

LA POR GUARDA LA VINYA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 24 gener 2016)

LA POR GUARDA LA VINYA

Sobretots en èpoques de turbulències, els que malden per treure’n profit de la incertesa, saben que la millor tàctica per colar brames interessades o per fer córrer informacions tendencioses és la d’animar les més de mig miler i escreix de tertúlies polítiques que hi ha a Espanya, les quals converteixen els platós de ràdios i televisions en parlaments de paper. És cert que molts tertulians hi participen de bona fe i per amor a l’art, però no és menys veritat que alguns, normalment els més actius, apart de treure's un sobresou també “fan mèrits”, perquè de les tertúlies a la política professional hi ha un pas. Avui en tenim un exemple a Portugal, que en les presidencials el candidat més ben situat no és líder de cap partit de traca i mocador, sinó el rei dels tertulians del país veí, més conegut per Marcelo que per Rebelo de Sousa, el seu nom de cartell electoral. No és cap novetat: els quatre últims primers ministres de Portugal també es varen bregar en tertúlies, i tampoc cal anar tant lluny: a casa nostra no només líders sinó inclús partits s’han bastit a l’ombra de les ondes, i si no que ho preguntin a Podemos i a Ciudadanos. El problema dels tertulians és que ningú és tan savi per saber de tot, ni està tan ben informat com per estar sempre al cap del carrer de l’última novetat, i per aquesta raó es fàcil fer passar bou per bèstia grossa i es repeteixen, com qui no vol, disbarats de l’alçada d’un campanar; però també pronòstics catastròfics que no fan cap bé a les persones baixes de defenses morals i d’autoestima que se’ls escolten com si fossin oracles, perquè és una audiència fàcil de manipular i se n'aprofiten. En qualsevol societat conviuen els que no els hi ve d’aquí jugar-se-la en defensa d’uns ideals amb els que no paren de rossegar-se els punys, sense decidir-se a fer un cop de cap en un sentit o un altre. Per aquesta raó, els que viuen de vetllar, i en molts casos condicionar conductes i sentiments, compten amb aquest capteniment poruc de part de l’ésser humà, i se n’aprofiten tant com poden i sense escrúpols, perquè tenen ben clara l'eficàcia d'aquell principi maquiavèl•lic i més vell que l’anar a peu: la por guarda la vinya.



Els grans bruixots que fan gairebé vida a les tertúlies, perquè en el fons aquesta és la seva feina principal, escampen massa sovint temeritats demostrables, i no paren de minar la moral de l’audiència fidel que s’ho empassa tot, removent espantalls apocalíptics, sentimentals o de color de rosa, sense cap remordiment de consciència, perquè els dotze apòstols que des de darrera el canyer ens observen, ens atien i ens peixen, ja els hi està bé que intencionadament o no moltes tertúlies sembrin el dubte i el caos. I no us penseu que aquests que es presten a aquest joc siguin quatre palanganes, sinó que molts d’ells es vanten de pedigrí intel•lectual i fins i tot de tenir credencials democràtiques des del temps de maria-castanya, si convé. Manipular a l’engròs no només els ramats de gent que, per peresa o per comoditat, es deixen portar i renuncien a pensar per si mateixos, sinó també, i d’aquí plora la criatura, a un bon grapat de gent fràgil d’esperit. que amb la seva por poden aturar processos de canvi social, seguint aquella dita perversa de que és millor un burro conegut que no pas un savi per conèixer. A la meva manera de veure, doncs, la tropa de manipuladors a sou, que sota la pell de xai d’inofensius “creadors d’opinió”, actuen amb l’astúcia de llops depredadors a base de mentides, mitges veritats o calumnies barroeres s’haurien de declarar un perill públic, sobretot en èpoques de crisi, perquè fan més mal que una pedregada. 

divendres, 22 de gener del 2016

MÉS ENLLÀ D'UNA BROMA DE MAL GUST

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 22 gener 2016)

MÉS ENLLÀ D’UNA BROMA DE MAL GUST

A la secretaria de la Montcloa volen baixos ,des que abans d’ahir una emissora catalana entremaliada i desvergonyida, amb la intenció de fer una innocentada al president del govern espanyol, va convertir Rajoy en la riota de tot el país i part de l’estranger, en fer palès que, malgrat estan en vigor, presumptament, els rigorosos protocols de seguretat propis d’una situació d’emergència o alarma antiterrorista en fase tres, és tan fàcil de fer-la petar per telèfon amb el president del govern com encarregar un pollastre a l’ast. Deixant de banda que l’èxit de la broma ha sorprès a la mateixa empresa, com se sol dir quan els resultats d’una inversió o d’una idea surten rodons, des del punt de vista polític aquesta beneiteria ha posat en evidència, entre d’altres coses, perquè des d’aquest blog fa quatre anys repetim que el posat i el tarannà del senyor Rajoy ens l’apropa més a la imatge pròpia d’un viatjant de gra cuit, que no pas al del president de la quarta potència europea.

A la meva manera de veure, que en plena crisi de la investidura més complicada d’ençà de la transició, el líder del partit més votat confessi que té l’agenda en blanc, és d’una ingenuïtat tan supina com irresponsable. En mans de qui està el futur d’un país endeutat fins al moll de l’os, a qui Brussel•les espera que tingui govern per reclamar-li retallades per import de deu mil milions? Pel que estem veient, en les d’un incapaç de portar el timó de cap vaixell i menys en capella d'una gran tempesta; al qual, a més a més, sembla que part de la tripulació ja l’ha abandonat i li assaja – amagada a la cantina – les absoltes. Però el més impresentable de tot plegat és que, una vegada més, els quatre llepaculs d’aquest pobre home volen fer servir "la gran cagada" – i perdoneu les referències escatològiques, però és que em fan sortir de fogó -, per carregar novament contra l'ase dels cops, Catalunya: “veieu com el president d’Espanya agafa el telèfon a tothom, i que en Mas mentia quan deia el contrari!”. Ahir vaig sentir un tertulià professional i a sou, que en Rajoy des d’ahir li semblava “entranyable”. Venint de qui venia aquest mig elogi, em va venir al cap aquella dita: “no ens queixem tant, que al cap i a la fi tenim els governants que ens mereixem”.

dijous, 21 de gener del 2016

QUI DIES PASSA, ANYS EMPENY

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 21 gener 2016)

QUI DIES PASSA, ANYS EMPENY


És un mal símptoma que siguin majoria els que pensen, a casa nostra i gairebé m’atreviria a dir que en una bona part de l'Europa acollonida, que potser el que toca ara per ara és estar-se quiets a la gàbia, a veure-les venir, apuntant-se a la teoria que qui dia passa anys empeny. Normalment, quan aquest tarannà envaeix o s’infiltra en punts sensibles i neuràlgics de la societat, és senyal d’un pressentiment de pànic davant una certa sensació d’impotència enfront d’amenaces imprevistes, sense precedents, ni solucions en el manual d’instruccions per emergències, com fins ara. Aquesta nova sensació de fragilitat està estovant des dels infal•libles oracles de Davos, fins als orgullosos membres de l’establishment polític i financer dels països que ens havien malacostumat a treure’ns les castanyes del foc, prenent iniciatives a vegades massa arriscades o massa imaginatives, però efectives en definitiva. En canvi, des de fa uns mesos, sembla com si s’hagués estroncat la capacitat de resposta d’aquests mateixos bruixots d’elit, per desfer els fronts pessimistes o catastròfics que apareixen en el mapa de pronòstics: els mercats en caiguda lliure fent la guitza; la climatologia fora de control i en pla burleta; els conflictes geopolítics i els interessos de quatre dotzenes d’impresentables i misterioses Corporacions, alimentant la guerra, l’odi i la revenja patriòtica; l’apocalipsi que es mastega entre les massa desesperada de fugitius de la guerra i de la fam, aparcada en dipòsits provisionals arreu d’una Europa espantada, en descobrir que una cosa és defensar la solidaritat en pla teòric i una altra demostrar-la quan els demandants de solidaritat esgarrapen la porta de casa. Als polítics se’ls hi reclamen solucions i respostes, però la pena és que la classe política d’avui dia està educada per mantenir status quo, fins i tot per reaccionar en cas d’alguna emergència puntual, però no serveixen per dissenyar models socioeconòmics diferents dels que s’ha fet palès que han quedat obsolets. La classe política d’avui dia se’n pot sortir posant quatre pedaços, però ha perdut l’ofici de tallar i cosir un vestit nou de trinca. I a més a més, ja no té ni patrons per tallar-lo. Per aquesta raó, potser, se sent més còmoda deixant passar els dies, esperant que les solucions arribin soles. Alguns d’aquesta confraria dirigent, com en Rajoy o la seva cosina germana política, la senyora Merkel, s’adonen massa tard que actuant d’aquesta manera els problemes no es resoldran mai, sinó que acabaran podrint-se, que és el que comença a passar amb l'atur, l'Estat del benestar. 

dimecres, 20 de gener del 2016

SOLS DE PALLA TRENADA - 6) EN PEPPER

● BLOG A LA MEVA MANERA DE VEURE ●
Entre reflexió i reflexió, SOLS DE PALLA TRENADA

(En Martí Pol va escriure un poema que ens parla d'un sol de palla trenada, collit del fons d’un pou, al punt de mitja tarda. Al més pregon del pou hi nien set aranyes, que teixeixen, pacients, sols de palla trenada. Si bufa un xic de vent, els sols pugen enlaire i quan surten pel brocal, la tarda es torna molt més clara...)

6) – EN PEPPER
En el món dels humanoides hi ha hagut moguda: el robot Pepper, dissenyat per la francesa Aldebaran Robotics, ha eclipsat l'èxit del mític robot japonès Astro Boy. La diferència entre tots dos humanoides rau en el fet que mentre el japonès no era capaç d’experimentar sentiments com el dolor, la tristesa o la felicitat, el francès sembla que pot detectar totes aquestes emocions humanes en analitzar, simplement, les expressions del seu interlocutor. En Pepper és un projecte d’home amb un revestiment de plàstic blanc, de metro-vint d’alçada i vint-i-vuit quilos de pes, que es mou sobre rodes i porta una pantalla penjada al pit. La seva cara, diuen els que l’han vist de prop, és capaç d’expressar emocions, i gesticula mitjançant el moviment de braços i mans. Des de les beceroles emmagatzema 4.500 mots que reconeix en ser pronunciats, i porta incorporats dissimuladament més d’una dotzena de sensors, dues càmeres, quatre micròfons i una connexió wi-fi, a més a més d’una bateria que li permet donar canya durant dotze hores perquè utilitza un motor d’intel•ligència artificial anomenat “emocional engine”. Però el més sorprenent de tot plegat és que durant la demostració de les seves habilitats a la fira de Tòquio, els seus déus creadors varen convèncer la gent que els dos forats opacs de la seva cara amable eren dos ulls murris i saltirons, que demanaven “ser estimat”. Per aquesta raó, potser, en Pepper no està a la venda com si fos un electrodomèstic, sinó que qui se’l vulgui endur a casa l’ha d’adoptar.

● Aquests és el sol de palla trenada que avui, 20 de gener de 2016, el vent m’ha deixat al brocal del pou; qui sap si perquè em posi en remull: la generació dels Peppers s’ha parit. en principi, perquè ens serveixi d’ajuda, però i si l’evolució d’aquesta espècie híbrida acaba imposant-se a la nostra i ens converteix en els seus esclaus? Segons un dels estudis que circulen avui a la conferència de Davos, gràcies a la robòtica, en els propers anys, vint milions de llocs de treball desapareixeran. La pregunta és: la intel•ligència i "sensibilitats" dels Peppers ens portarà al paradís o a l’infern


dimarts, 19 de gener del 2016

EL PROSPECTE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 19 gener 2016)

EL PROSPECTE

No hi ha volta de fulla: el metge m’ha pres el pèl, abusant de la coneixença, o és un sabatasses com una casa de pagès. El cas és que m’ha receptat una potinga que no cura res del que tinc i, en canvi, em pot matar de més de vuit parells de dotzenes de malalties diferents. Escolteu!, que no me’n foto: ho diu el prospecte de la potinga que, per cert, és més llarg que un dia sense pa, i per llegir-te’l n’has de tenir ganes. Jo vaig anar a veure el metge perquè fa set dies que estic escaldufant un refredat a base de tisanes i aspirines, sense que hagi pogut treure’m de sobre uns rampells nocturns de tos, que em deixen baldat. Estic tan emprenyat amb aquest merdós refredat de pa sucat amb oli que m’està convertint en un zombi, que fins i tot vaig encomanar-me a la superstició de posar una ceba de Figueres, trinxada en quatre trossos, damunt la tauleta de nit, resignant-me a que la seva flaire em fes companyia fins a la matinada. El resultat fou sorprenent la primera vegada, però devia ser que la meva tàctica va agafar per sorpresa la tos, ja que en repetir la jugada el remei de l’àvia no va funcionar, i vaig passar la nit del lloro. El pitjor de tot plegat fou que també li vaig esguerrar la nit a la meva dona, que ahir es va llevar amb l’uniforme de sergent i em féu quadrar: “d’avui no passa, Josep! A les onze tenim hora a cal metge.” Si no m’hagués trobat tan tou és probable que li hagués contestat que a cal metge hi aniria ella, però no estava en condicions de fer el pinxo, i ja em tens ahir a les onze en punt deixant que el metge em fes dir 33 mentre m’escoltava el pit. El meu metge, no cal dir-ho, no és de la primera volada; però en dos minuts ho va tenir clar i em va receptar una potinga que, segons ell, em tallaria la tos i, de passada, un principi d’infecció de coll, tot d’una tacada.


Però, a la meva manera de veure, el doctor Eugeni m’ha aixecat la camisa: la potinga no sé si em curarà el mal de coll i la tos, puix enlloc del prospecte en parla que sigui la seva especialitat, en canvi m’exposo a patir no sé pas quantes seqüeles i trastorns emprenyadors si la potinga se’m posa canto, potser inclús d’estirar directament la pota d’una embòlia, d’un infart o d’una inflamació de fetge... He sortit de cal metge refiat que aquell bon home m’havia donat el remei adequat per al meu refredat de merda, però després de llegir-me el prospecte de pe a pa em vaig quedar fet merda i mitja. La meva dona, que si li fes més cas no em posaria en tants embolics, ja m’ho diu sempre: “passa de llegir els prospectes!”. Però jo no hi puc fer res, la temptació és més forta que la prudència: quan ens tenim de prendre qualsevol potinga, primer he de repassar què diu el prospecte dels nassos, i us ben asseguro que moltes vegades la potinga acaba a la bassa sense estrenar. D’això, digueu que és una malaltia del coco que se’n diu aprensió? No és pas veritat, la meva conducta és coherent amb allò que explica el prospecte. Fixeu-vos amb les meves pastilles: no consta ni una sola ratlla que m’animi a prendre-me-les perquè serveixen per curar-me el mal de coll i la tos, i en canvi em posen la por al cos amb un repertori de maldecaps angoixosos. Com em pot anar bé una potinga, si me la prenc tremolant pel mal que em pot arribar a fer? Aquesta gent dels laboratoris farmacèutics haurien de fer un reciclatge en màrqueting i en psicologia, dedicant els prospectes a aixecar la moral dels malalts, enlloc d’enfonsar-se-la. Com és pot ser tan pervers que fins i tot el prospecte d’un simple protector estomacal parla més del mal que et pot fer, que no pas dels seus efectes beneficiosos? M’han dit que ho fan per estalviar-se responsabilitats, per si de cas algú reclama. Doncs si algun dia mano, els autors de tota aquesta porqueria de prospectes hauran d’anar a la presó per sàdics assassins d’il•lusions. 

dilluns, 18 de gener del 2016

SOLS DE PALLA TRENADA - 4) AGA TESHOME 5)- RAIF BADAWI

● BLOG A LA MEVA MANERA DE VEURE ●
Entre reflexió i reflexió, SOLS DE PALLA TRENADA

(En Martí Pol va escriure un poema que ens parla d'un sol de palla trenada, collit al fons d’un pou, al punt de mitja tarda. Al més pregon del pou hi nien set aranyes, que teixeixen, pacients, sols de palla trenada. Si bufa un xic de vent, els sols pugen enlaire. Quan surten pel brocal, la tarda és molt clara...)

4) – AGA TESHOME
Aquest estudiant i blogaire etíop és un oromo que fa servir el seu mur de Facebook per penjar-hi fotografies de rostres d’estudiants ensangonats, de militars disparant contra persones que denuncien la desaparició de familiars i amics en mans de les forces de seguretat. Segons l’organització Human Rights Watch, els trets de l’exercit i la policia han provocat almenys un centenar de morts, vàries dotzenes de ferits i més de 20.000 presoners polítics, tots de l’ètnia oromo. A Etiòpia, un dels països africans amb menys llibertat d’expressió, els oromo són el grup ètnic més nombrós en el segon país més poblat d’Àfrica, després de Nigèria, amb més de cent milions d’habitants. Els oromo fan nosa a l’ètnia tigré - minoritària, però remena les cireres -, que amb l’excusa de desenvolupar el pla d’expansió de la capital, Addis Abeba, de fet estan cometent una depuració ètnica brutal denunciada, sobretot per universitaris, a través de les xarxes socials mentre la panxacontenta ONU es limita a prendre’n nota, sense moure un dit. El mes passat, un altre blogaire etíop-oromo publicava la foto de dues estudiants que havien estat detingudes al seu dormitori per les forces de seguretat, i de les quals mai més ningú n’ha sabut res.

5)- RAIF BADAWI
Badawi va ser el creador, a l'Aràbia Saudita, del blog “Fòrum dels liberals”, des del qual es defensava la secularització del país i s'animava al debat social i polític, davant la penosa situació de les llibertats en el país més influent i poderós de l’Orient Mitjà. El blog li va ser clausurat, si us plau per força, l’any 2012, i a ell se’l va jutjar per apostasia i per insultar a l’Islam, condemnant-lo a deu anys de presó i a rebre mil fuetades en tandes de 50, repartides al llarg d’aquests deu anys. El Parlament Europeu va constatar recentment que en Badawi és una “bona persona, un home exemplar, a qui se li ha imposat una pena espantosa, que només pot qualificar-se de tortura brutal”, pregant tot seguit al rei Salman un indult. De moment, el pobre blogaire segueix colgat a la presó, per escarment dels dissidents que han trobat en les xarxes socials l’única possibilitat de debatre en llibertat, de la llibertat que el règim dels Saud, aliats distingits d'occident, no reconeix al seu poble.

Aquests són els sols de palla trenada que avui, 18 de gener de 2016, el vent juganer ha escampat des del pou, en tant que més testimonis d’atemptats als drets humans que no s’haurien d’oblidar mai.


diumenge, 17 de gener del 2016

AL.LEGAT EN FAVOR DE L'AMISTAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 17 gener 2016)

AL.LEGAT EN FAVOR DE L’AMISTAT

Quan a un simple saludat el coneixes una mica més, i a còpia de tractar-lo el passes a la categoria d’amic, tens un motiu de satisfacció ja que el món en que vivim es sopluja sovint més en les amistats, que no pas en la parentela. Per aquesta raó, cada vegada és més freqüent escoltar pares pujats a l’antiga, queixar-se que els seus fills sembla que tinguin més confiança amb els amics, que no pas amb ells. I aquest retret, que no es pot negar sigui cert en bastants casos, ens ha portat per bé o per mal a idealitzar més i concretar menys, el concepte abstracte d’amistat. Una primera conclusió de tot plegat, seria que moltes amistats neixen i moren entre pasqua a rams, perquè són amistats perfectes per anar de farra, però descol•locades en temps de funeral. I com que la vida cada vegada s’assembla menys a una festa, llevat de poques excepcions, els amics d’un dia per altre solen girar cua quan van mal dades. A la meva manera de veure, d'això en té la culpa la manca de temps per prendre’s amb calma la diguem-ne selecció dels amics, a l'inrevés de com passava en temps reculats, que les amistats eren de pedra picada. Qui sap si no correm massa a l’hora d’ascendir un simple saludat a la categoria d’amic perquè, com no es cansava d’advertir repetidament el murri d’en Marcel Proust: “les amistats d’un dia per altre no solen ser més que un miratge, una fal•làcia per fer-nos creure que no estem tan sols”.

Tenir molts amics és maco, mentre hom no se’n vanti com si es tractés d'una col.lecció de trofeus, cromos o estampes, ja que llavors sol passar allò que l’Aristóteles prevenia als seus dei-xebles: “tenir molts amics, és com no tenir-ne cap”. Tampoc l’amistat de debò es mesura en funció de la seva utilitat pràctica en un moment donat, sinó perquè sempre s’hi pugui parlar, d’idees o de sentiments, sense emprenyar-se; perquè s’hi pugui tenir tanta confiança com per compartir sensibilitats; perquè no s’hagi d’anar amb compte amb què es treu a la conversa; perquè sigui capaç d’endevinar-nos el pensament només observant un gest nostre o una simple ganyota... Un vertader amic és aquell amb qui no es tenen secrets i, no obstant això o per causa d'això, el respecte i la lleialtat no se’n ressenten. D’aquí ve que la relació entre parelles o entre pares i fills s’enriqueixi quan, a més de passió i d’estimació, també hi hagi espai per a un petricó d’amistat. El que més dol del fracàs d’una amistat, és que es trenqui sense saber-se per què, com en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic! Jo sóc dels que abono allò que el Sèneca deia als seus deixebles: “per escollir bons amics i conservar-los, s'ha de començar per ésser tu el teu millor amic; ja que si et costa de conviure amb tu mateix, ho tens pelut per entendre’t amb els demés”. I és que el pitjor de veritat que ens pot passar amb les amistats, francament, és que un bon dia, mirant-nos al mirall, sentim que ja n’estem tips de veure’ns tan diferents de quan érem joves i ens volíem menjar el món, i una part de nosaltres trenqui l’amistat amb l’altra, escopint al mirall la terrible sentència d'abans: ja no t’estic amic! 

dissabte, 16 de gener del 2016

SOLS DE PALLA TRENADA - 2)- TOYA GRAHAM 3) MOHAMED BUAZIZI


Entre reflexió i reflexió, SOLS DE PALLA TRENADA

(En Martí Pol va escriure un poema que ens parla d'un sol de palla trenada, collit al fons d’un pou, al punt de mitja tarda. Al més pregon del pou hi nien set aranyes, que teixeixen, pacients, sols de palla trenada. Si bufa un xic de vent, els sols pugen enlaire. Quan surten pel brocal, la tarda és molt clara...)

2)- TOYA GRAHAM
La Toya Graham es va fer famosa arreu del món per haver educat el seu fill adolescent perquè no es fiques en merders, i ell no li’n feia cas. Per tant, quan el va veure un dia en la televisió, en unes imatges en directe d’unes protestes a Baltimore, no s’ho va pensar dues vegades. El va reconèixer malgrat portava un passamuntanyes – això només ho pot fer una mare – , i va córrer cap al lloc dels incidents, obrint-se pas a cops colze i empentes entre els rebels, va agafar pel coll al seu fill i se’l va endur cap a casa, mentre l’escridassava dient: “jo no té criat perquè vagis apedregant botigues ni policies!”. No, això no és el que ella li havia ensenyat, i per aquesta raó va reaccionar com va fer-ho: arrossegant a mastegots el seu fill a casa, perquè estava convençuda que arriba un moment a la vida dels adolescents, que només amb sermons i bones paraules no n’hi havia prou perquè un fill faci cas a la mare. El gest de la Toya va ser molt elogiat durant uns dies, però no consta que hagi tingut seguidors entre els pares, ni se sap si el seu fill ha acabat fent cas als consells de la mare o als dels líders de la pandilla.

3)- MOHAMED BUAZIZI
Era un ciutadà tunisià de 26 anys, que mantenia la seva mare i els germans petits venent verdures al mercat de Sidi Buzid. Sense llicència perquè no guanyava prou ni per pagar-la ni per corrompre el policia que les expedia. Els deu dinars (cinc euros) que es treia, com a màxim, de jornal no li arribaven per res. Però els policies no el deixaven viure, amenaçant-lo de confiscar-li les verdures si no liquidava les multes per no tenir una llicència que no podia pagar-se. El 17 de desembre del 2010, els policies van complir l’amenaça i se li van quedar les verdures. El pobre noi va anar a l’Ajuntament a protestar i la funcionaria que el va escoltar - era una dona, no és cap error -, el va bufetejar. El noi és va encegar davant la humiliació i la injustícia i es va calar foc, després de ruixar-se amb gasolina. Aquesta immolació va coincidir amb l’inici de la revolució popular contra la dictadura de Ben Alí, la primera de les “primaveres àrabs” i l’única que ha reeixit, malgrat avui gairebé ningú al país sembla content. Potser l’únic, en Mohamed Buazizi, que té dedicada una plaça al seu nom, a Sidi Buzid.

Aquests són els sols de palla trenada que avui, 16 de gener de 2016, el vent juganer ha escampat del pou de les petites històries que no s’haurien d’oblidar mai.

http://tabrilde.blogspot.com

divendres, 15 de gener del 2016

SOLS DE PALLA TRENADA - 1) 43 estudiants desapareguts a Mèxic

SOLS DE PALLA TRENADA
Nova secció al blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE”

(En Martí Pol va escriure un poema que ens parla d'un sol de palla trenada, collit al fons d’un pou, al punt de mitja tarda. El pou temps ha que és sec; la gent beu altres aigües. De tant en tant, algú hi treu el cap i marxa. Al més pregon del pou hi nien set aranyes. Teixeixen, pacients, sols de palla trenada. Si bufa un xic de vent, els sols pugen enlaire. Quan surten pel brocal, la tarda és molt clara...
M’ha semblat que des del blog puc contribuir a airejar alguns d’aquests sols, perquè no quedin per sempre més oblidats i ens serveixin, com a mínim, per a donar-nos compte, sense cap més ajuda que el pur relat dels fets, de la mesquinesa que hi ha escampada pel planeta).

1)    (divendres, 15 gener 2016) - 43 estudiants desapareguts a Mèxic.
Fa un any que a la ciutat mexicana d’Iguala, a 200 quilòmetres de la capital, van desaparèixer, literalment empassats per la terra, quaranta tres estudiants de l’estat de Guerrero. Segons el govern, policies municipals corruptes van detenir aquests estudiants i els van lliurar al grup criminal “Guerreros Unidos”, que els va assassinar, incinerar i colgar a l’abocador de Cocula. Els familiars de les víctimes no van estar mai d’acord amb la versió oficial, però el govern es va fer sistemàticament el sord a les seves protestes, deixant-los amb la paraula a la boca, tracant-los de sonats i d'incordis. Fins que un grup d’experts de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va descartar aquesta versió oficial i va recomanar més investigació. El problema és que el govern no sap ni com posar-hi, perquè molts dels fils que lliguen el crim organitzat amb les màfies, a Mèxic, es mouen des de les mateixes estructures pròximes al poder. Els familiars i advocats dels 43 estudiants han iniciar un dejuni i marxes pacifiques de protesta, però ningú espera trobar en vida els desapareguts i, cada vegada menys confien en que se n’acabin trobant ni els ossos.

Almenys no us en oblideu vosaltres, perquè mentre algú hi pensi no estaran morts del tot. 

dimecres, 13 de gener del 2016

CORRUPCIÓ I CONSCIÈNCIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 gener 2016)
CORRUPCIÓ I CONSCIÈNCIA
Avui que Espanya acapara les portades dels diaris i els noticiaris de les televisions de mig món, pels inaudits esforços conjunts dels advocats de l’Estat i la fiscalia, per impedir que la germana del rei quedi esquitxada per un cas de corrupció, aquesta pàmfila enlloc de donar exemple de penediment espontani per raons de consciència, “deixa fer” amb posat d’estar per sobre del bé i del mal, com un estaquirot sense ànima. Potser resulti pedagògic, llavors, recordar que a l’únic polític espanyol que en els darrers anys de l’escalada de la corrupció li hem sentit apel•lar a la consciència, per justificar la seva dimissió, ha sigut un eurodiputat comunista: Willy Meyer, en efecte, estava avergonyit per haver-se descobert que tenia part dels seus estalvis en una Sicav que, a part de rendibilitat, li prometia tenir bul.la en matèria fiscal, en contra de la honestedat que predicava el seu partit. La majoria dels altres parlamentaris no tenien una consciència tan llepafils, i es defensaren amb excuses de mal pagador, tan peregrines com que no havien fet res d’il•legal perquè la petita entremaliadura fiscal la feia tothom, i fins i tot el propi Parlament comunitari ho tolerava tapant-se el nas. Però el tossut d’en Willy va considerar que dimitir era “una qüestió de consciència”, ja que estalviar-se impostos a través d’una Sicav, per molt comú que fos entre l’establishment, la seva consciència li deia que per a un polític no era legítim, ni ètic, ni moral. Imagina’t si no hauria de reaccionar igual una filla i germana de rei, quan no hi ha dubte que ha defraudat Hisenda! I, sobretot, que Hisenda faci la vista grossa, precisament perquè és qui és.
Tanmateix, resulta pedagògic recordar que l’Alessandro Pertini, president d’Itàlia en l’època en que estaven de moda els tripijocs fiscals i les bacanals marca Berlusconi, en retirar-se de la primera magistratura del país no l’esperava un luxosa residència per viure a cos de rei, sinó que després d’estar embolicat en política fins als 90 anys, a l’hora de la jubilació només podia permetre’s un apartament de 70 metres quadrats sobre la Fontana de Trevi, perquè "per una qüestió de consciencia" no havia volgut untar-se mai els dits ni “deixar-se estimar” per amistats perilloses. A l’altre cantó del món, un ex-president antic guerriller i revolucionari, l’uruguaià Mujica, passa la vellesa en una casa de pagès sense pretensions, als afores de la capital, on havia viscut sempre, i fins no fa gaires mesos anava a cavall d’un atrotinat “escarabat”. No són els únics exemples de polítics republicans no pas aristòcrates, que “per una qüestió de consciència”, no han volgut folrar-se els ronyons. Al seu costat, el tren de vida del jubilat pare de la infanta avui a la picota, marca la diferència entre “exercir la dignitat” o “viure de la dignitat”.
Per tot plegat, a la meva manera de veure, enlloc de mirar com rescatar de la vergonya pública a una pobre “infanta d’Espanya”, gens indefensa, potser caldria esforçar-se una mica des de les institucions que han de ser més exemplars, per establir mecanismes de prevenció severs i de càstig automàtic que servis d’escarment immediat – proporcional en severitat a la categoria pública del corrupte i no a l’inrevés -, per evitar que entre tots aquells “tics” que fan diferent Espanya de la resta de democràcies occidentals, no arreli allò que descriu amb molta gràcia una dita castellana; que no us traduiré, perquè els catalans no fem escarafalls de llegir en la seva llengua els clàssics castellans: “administrador que administra y enfermo que enjuaga, algo traga”. 


dimarts, 12 de gener del 2016

MENYS “MONARCA” I MÉS “CAP D’ESTAT”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 gener 2016)

MENYS “MONARCA” I MÉS “CAP D’ESTAT”

El rei Felip ha desaprofitat l’oportunitat d’exercir - encara que només fos per cortesia institucional – de cap d’Estat, confirmant una tendència, a la meva manera de veure equivocada, a decantar-se per l’absolutisme del monarca enlloc de mantenir-se en el paper constitucional d’àrbitre neutral, propi d’un cap d’Estat democràtic en ple segle XXI. Ja vaig denunciar aquest canvi d’imatge amb motiu del missatge de Nadal com un gran error polític - si més no del gabinet de comunicació i màrqueting de la Zarzuela - esperant que com que una flor no fa primavera, la relliscada de final d'any no tingues continuïtat. Però avui, en assabentar-me del lleig a la presidenta del Parlament català, substituint l’acte protocol•lari de comunicació al cap de l'Estat del resultat de la investidura del nou president d’una de les tres comunitats autònomes més significatives, per un simple i burocràtic fax, no puc fer altra cosa que reiterar que el rei Felip ha comés un greu error, d’aquells errors que malgrat es rectifiquin en un moment donat, més endavant, deixen ferides difícils de cicatritzar. Potser sí que el rei té les mans lligades i que el guió li escriuen a la Montcloa; però si fos així, enlloc d’una excusa o una justificació, ho trobaria encara més penós i depriment: un cap d’Estat, per molt limitades que tingui les seves atribucions constitucionals, no pot resignar-se a ser un estaquirot del govern de torn, si realment aspira a que el seu arbitratge tingui alguna influencia entre la ciutadania.


Rebre a la presidenta de la cambra catalana, en condicions polítiques normals no era més que una formalitat; però en les circumstàncies actuals de tibantor institucional, dinamitar ponts de trobada no és la forma més assenyada de trampejar una situació delicada. Els catalans no son criatures entremaliades que se’ls pot enviar al “racó de pensar” fins que demanin perdó. Si en Rajoy creu que el que toca és girar la cara als catalans fins que passin per l’adreçador, o cosir-los a amenaces d’intervenció a la bruta de l’autonomia, fins que s’agenollin i purguin els pecats de sobirania, li dispenso venint d'un polític mediocre tirant a dolent com ell. Però que un rei a qui des que va néixer - pagant cadascun de nosaltres la festa, per cert - se li ha proporcionat la formació més complerta i selecta perquè quan arribés el moment estigués preparat per l’ofici de “cap d’Estat”, no se li pot permetre que es carregui en quatre dies – no em serveix l’excusa de “l’obediència deguda” al govern de torn – la seva capacitat d’arbitratge. Quan es fan gestos de menyspreu institucional tan significatius i gratuïts com el d’ahir, és del tot pertinent que molts es plantegin una pregunta: de què serveix un rei que no sap comportar-se com a cap d’Estat? Si visquéssim en una República i el seu president fos l’autor d’una marraneria semblant, com a mínim tindríem la satisfacció de no tornar-lo a votar. Potser aquesta és una de les raons que abonen les repúbliques en comptes de les monarquies. I el rei Felip va per mal camí, si segueix decantant-se per actuar com un monarca enlloc de com un “cap d’Estat”. Si li pogués donar un consell, prenent-nos un cafè tranquil•lament al bar de la plaça, li diria: “senyor rei, no faci cas de les males companyies que l'envolten, que només volen utilitzar-lo”. 

diumenge, 10 de gener del 2016

HEM DESCOBERT UN LÍDER QUE NO ENFARFEGA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 gener (vespre) 2016)

HEM DESCOBERT UN LÍDER QUE NO ENFARFEGA

No puc anar-me’n a dormir sense reconèixer que m’he cregut el missatge del president electe de la Generalitat. Sense que em deixin de preocupar alguns dels dubtes que us plantejava en la reflexió d’aquest mati - refermats després que durant tot el dia he suportat diputats de la CUP, vantant-se d’haver llençat a la “paperera de la història” al president Mas i d’altres consellers convergents -, no puc esperar fins demà per confessar-vos que en Carles Puigdemont m’ha impressionat favorablement, molt més del que m’esperava. Potser la raó de l’empatia s’explica perquè tot l’aprenentatge de l’ofici l’ha fet a peu d’obra, en contacte amb la gent i els seus problemes, enlloc de fer carrera en l’aparell del partit. El nou president sembla que se sent més còmode entre veïns, entitats i activistes culturals que no pas tancat a la seu del partit, per gestionar feines burocràtiques. La burocràcia està renyida amb el seu tarannà obert més a escoltar que a dirigir.

La seva estrena com orador al Parlament, tot i que no va tenir temps material d’assajar-la, ha sigut tot un èxit precisament perquè no s’ha proposat fer un discurs sinó tenir una conversa. En la primera part potser ha tingut moments d’encarcarament, però en les rèpliques ha fet palès un tarannà sense arestes, i s’ha quedat amb la concurrència de hemicicle i, estic segur, que amb molts dels espectadors a la tele. Sense senyalar a ningú, perquè les comparacions sempre són odioses, m’ha agradat que el candidat no ens enfarfegués amb dogmes i s’expressés amb la mateixa senzillesa de quan escrivia al Punt. Si s’aprofiten aquestes qualitats d’empatia personal degudament, potser fins i tot a Madrid farà amics.

La qüestió és si en un govern farcit de primeres espases, podrà exercitar la vella tècnica del bon pastisser, que li va ensenyar el seu pare, de petit, a l’obrador d’Amer: paciència, mans ben netes i amor. Que tingui una llarga i còmoda legislatura senyor President, i tant de bo les reticències exposades per mi a primera hora d’aquest matí, sobre el rerefons d’un acord de legislatura tan tendre i agafat amb agulles, me les tingui d’empassar. De moment, el governall del pais em sembla que ha caigut en bones mans; esperem que li deixin portar.


PER QUÈ?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 gener 2016)

PER QUÈ?

Ahir us confessava el meu desànim per com els polítics considerats sobiranistes, havien manegat i rebregat aquesta il•lusió de bona part dels ciutadans de Catalunya, que s’anomena amb l’eufemisme de “Procés”. Pel que anava llegint i escoltant el sentiment d’emprenyament era compartit força transversalment, aprofitant aquesta paraula que s’ha posat de moda per justificar un ampli recolzament social del que sigui. Si a aquest meu estat d’ànim desinflat, hi afegiu els efectes depriments d’un catarro d’aquells d’abans de la guerra, us fareu càrrec que en el meu comentari d’ahir us avisés que em saltaria la cita dominical i que ben bé no tornaria a estar en disposició de reflexionar fins a mitja setmana, un cop hagués paït la decepció de tornar a les urnes el mes de març i els efectes del refredat. Però, ai las!, el capgirament a darrera hora d'ahir de tot l'escenari polític m’obliga moralment a deixar-me d’excuses i a no amagar el cap sota l’ala en uns moments que el lema del meu blog :”reflexions netes de pols i de palla” té més sentit que mai i m'obliga a estar a peu d'obra. Però sento decebre-us: no participo de l’eufòria que, segons tots els que han intervingut en el part quasi clandestí de la criatura, quan tothom la donava per perduda, hauríem de sentir els sobiranistes gairebé per patriotisme. Però no puc deixar-me anar d’alegria perquè tinc el mal pressentiment que aquesta criatura, quina cesària s’ha provocat quan ja la majoria de quiròfans estaven tancats, pot convertir-se en un monstre que ens acabi d’amargar l’existència, enlloc de en l'esperat angelet que ens acompanyi al paradís.

Per què està transcendint sospitosament, des dels propis quarters d'hivern d’en Mas que no tota la tropa convergent pensa que l’estratègia ens porti per bon camí? Per què aquella CUP borda, intransigent i malcarada de fa quatre dies ha decidit tallar-se les benes al peu de l’altar del sacrifici de la seva bèstia negra, el president Mas, i demanar perdó pels errors comesos amb penitència inclosa? Per què ens hem de creure que a la criatura que ahir va néixer i avui es batejarà a corre-cuita al Parlament, cap nou Herodes gosarà ta-llar-li el coll aprofitant la nit? Per què la CUP assembleària i revolucionària fins al moll de l’os, hauria de permetre que dos dels seus diputats estiguin disposats a votar allò que el dit del cap de colla de JxS indiqui? Per què s’assegura que l’estabilitat governamental està garantida degut a que els diputats més cantelluts de la CUP dimitiran per no fer mal d’ulls, i la resta faran bondat; quan esperar peixet de la CUP és utòpic? De perques n’hi ha molts i més que en sorgiran després del desenvolupament del ple d’avui, dintre i afora del hemicicle. Francament, no em convenç un part tan miraculós i peculiar, però encara menys la pretesa domesticació de la fera cupaire i que el president Mas se’n vanti públicament. I, sobretot, em pregunto quantes corredisses veurem per esborrar de les memòries i les hemeroteques la barbaritat de desqualificacions mútues que, entre els avui feliços padrins, s’han creuat els darrers tres mesos. Ja veieu que no m’he referit per res a ERC, però si us he de ser sincer, voldria saber si quan en Jonqueras predicava la creuada de negociar fins al darrer minut, estava pensant en un desenllaç com el que hi ha hagut.

http://tabrilde.blogspot.com

dimarts, 5 de gener del 2016

ELS NOUS RICS SE'N RECORDEN DE QUAN EREN POBRES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 5 gener 2016)

ELS NOUS RICS SE'N RECORDEN DE QUAN EREN POBRES?

Els apologistes del capitalisme el venien com un sistema per administrar la riquesa mundial, de manera que nedant en l’abundància quanta més gent millor, s’evités que cap persona quedés despenjada de la prosperitat. Aquesta perversa i a la vegada amable definició del capitalisme va enlluernar, fins i tot, a comunistes d’aparador com en Picasso, el qual almenys no va avergonyir-se de confessar: “m’agrada viure com un pobre, però amb les butxaques plenes de diner”. Perquè el diner - en definitiva, tenir-ne o no tenir-ne és la qüestió -, s’ha convertit en repte i obsessió de bona part de la societat occidental. Quan els governs prometen pensions dignes, l'estat del benestar universal, universitats a l’abast de tothom, còmodes residències per a gent gran, programes de rehabilitació, abolir les llistes d’espera en la sanitat, energies netes, respecte al medi ambient, etcètera; en el fons estan parlant de diner, ja que sense recursos tot plegat es converteix en un foc d’encenalls, en fer volar coloms. Estem encadenats, doncs, ens agradi o no admetre-ho, a la pota d’un model econòmic tan tirànic i dèspota que totes les crisis i daltabaixos del món giren entorn de la cobdícia dels que, malgrat el diner els hi surti per les orelles, no en tenen mai prou. ¿Quantes guerres no s’han declarat al veí per apoderar-se d’un tros del seu territori perquè és més fèrtil, més ric en minerals, en gas, en petroli o, simplement, en aigua? Ningú s’embolica en una disputa amb el veí per a no treure’n profit de la seva flaquesa puntual, fent-li la llesca. Les tensions dels anomenats mercats financers, el desgavell demogràfic, el flagell endèmic de la fam en el tercer món i la trafica constant de nens i de dones per convertir-les en mà d’obra barata, tenen el seu origen en l’ambició d’uns quants per acaparar diner i més diner, del qual per cert, renegant del capitalisme civilitzat, no en reparteixen ni la xavalla.


Però degut a que el model capitalista no fa circular el diner tan generosament com predicaven, al principi, els inventors del sistema, si el consum no revifa la industria no fabrica i el comerç no ven. I com que sense diner no es pot ni sortir de casa, com reconeixia en Picasso, massa gent no dubta en matar, estafar, prostituir-se, delatar, mentir, prevaricar, enganxar menors a la droga per assegurar-se la clientela del demà... Del preu que s’ha de pagar per ser el més ric del barri se’n diu llibertat. I els orgasmes capitalistes s’anomenen plusvàlues, sovint tristes tapadores d’explotació i de saqueig. D’altra banda, el benestar que s’associa a la possessió de diner és hàbilment emprat pels gurus de la publicitat, per atiar el desig de comprar dosis de luxe i de riquesa convertida en sinònim de felicitat; remarcant que la fascinació del diner és la clau que als corruptors i corruptes del món els hi obre les portes del poder. Com el Big Brother d’Orwell, el diner tutela, governa i condiciona les nostres vides, fins al punt de s’assegura que quasi tothom té un preu. Veient el panorama, el més lògic seria emancipar-nos-en d’aquesta esclavitud; però això mai passarà mentre només s’hi apuntin a la protesta els pelacanyes. El món és dels adinerats, i els països rics abusen dels països pobres tractant-los a baqueta, per molt socis polítics o comercials que siguin, igual com passa entre les persones. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, aquest desequilibri social no s’arregla a base d’organitzar campanyes de caritat, sinó fent justícia. La qüestió és, però, que si tothom malda per ser ric, mal que ho negui, si ho aconsegueix es comportarà com un nou ric o se’n recordarà de quan era pobre, per fer justícia als pelacanyes ? 

diumenge, 3 de gener del 2016

INICIATIVA PRIVADA O GESTIÓ PÚBLICA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 3 gener 2016)
INICIATIVA PRIVADA O GESTIÓ PÚBLICA?
Cada vegada que la progressia d’esquerres - també n’hi ha de dretes, perquè com tantes altres coses tampoc la progressia política no és patrimoni de cap bàndol -, llepa el poder, es reprodueix la polèmica de si és millor que tibin del carro econòmic els empresaris privats o els tecnòcrates públics. Les crisis tenen, com a mínim, una influència positiva en les societats: fan sortir les rates de les clavegueres. En el cas de la darrera crisi del nostre país, en particular, va posar en evidència que la iniciativa privada especulativa, potinera, bunyolera, sapastre o matussera, sense un pla de viabilitat annex a cada projecte que engegava porta a la ruïna: perquè els escandalls “a grosso modo” i les decisions improvisades o intuïtives ja han passat a la història. Les crisis en general, i repeteixo que la darrera en particular, donen un toc d’atenció sever, en definitiva, a les rutines de “l’anar fent” deixant-se estimar per un consumisme sempre amb fam endarrerida, que s’ho empassa tot sense mirar gaire prim. Precisament ara ja sabem, i se n’ha pres bona nota, que gràcies a empresaris de pacotilla, els comptes sortien tan grassos que massa governants queien en la temptació de “deixar fer”, sense complir amb la seva obligació de vigilar i regular, mentre ragessin de les empreses poc escrupoloses comissions que mantenien el partit i, també, les seves butxaques. Però quan els mercats es van tornar, si us plau per força, llepafils i primmirats tothom es va adonar que per veure's les orelles econòmicament calia rigor empresarial del de veritat, imaginació i professionalitat; és a dir, calien empresaris de debò, no de fireta. Quan les crisis capgiren els mètodes de treball, les tecnologies, les estructures financeres lligades amb cordills, els sistemes de producció, els canals de distribució i, sobretot, les relacions laborals, queda palesa la brutal diferència entre l’individu que “és empresari per vocació” i l’individu que, simplement, “és propietari d’una empresa”.
A la meva manera de veure, una cosa és un empresari amb empenta i capacitat de generar recursos, moltes vegades propis enlloc de mafiosos, per crear riquesa sòlida i llocs de treball dignes, ben pagats i productius, i un altre de molt distinta l’emprenedor de circumstàncies, amb prou picardia i ànims per gosar plantar-se pel seu compte a precari, com aquell qui diu amb una mà al davant i l’altra al darrera, encegat pel fabulós esquer de lligar gossos amb llonganisses sense exposar-hi una engruna de patrimoni. Les crisis posen en relleu que, en moments difícils, són només empresaris amb capacitat d’adaptació valenta a les circumstàncies adverses i als canvis socials, els que són indispensables per recuperar la il•lusió i autoestima de la societat. Ara bé, alguna cosa no rutlla quan empresaris amb cara i ulls lamenten amargament que han de lluitar indefensos contra el fantasma de la incomprensió, de la befa o de l’escarni, perquè la desconfiança per principi acaba corcant definitivament la bona fe de la iniciativa privada, tan necessària per tibar el carro de la estabilitat i el progrés econòmic d’un país modern. No es tracta, és clar, de donar xecs en blanc a tothom que vulgui tastar el pa que s’hi dóna fent el paper d’empresari durant vuit hores, exclosos ponts i caps de setmana, sinó de regular la iniciativa privada amb criteris polítics clars, pragmàtics i professionals de control administratiu, en comptes d’imposar, massa sovint des de la incompetència tecnòcrata i teòrica, dogmàtics, burocràtics i desmotivadors pals a les rodes. Refiar-se de la iniciativa privada professional, sense reserves mentals o apriorismes ideològics, hauria de ser una prioritat nacional per esbargir l’enrarida atmosfera que envolta la reputació d’un col•lectiu que pot si vol i no se’l lliga de mans i peus o se’l crucifica directament abans de posar-se a treballar, crear llocs de feina. Perquè si ens hem de refiar que qui faci créixer l’economia sigui l’empresa pública estatitzada, farcits de polítics els seus consells d’administració anem bé per anar a Sants. Prenem exemple de l’única Caixa d’Estalvis – la d’Ontinyent –, que ha superat la crisi sense deixar-hi pèl, perquè a l’inrevés de totes les altres, no va deixar-hi posar mai els peus als despatxos a polítics ni a sindicats, i es va organitzar exclusivament per criteris empresarials de solvència, productivitat i feina ben feta. El resultat a la vista està.