dissabte, 25 de juny de 2022

CANSATS QUE CADA DIA S’ESTIGUIN TIRANT ELS PLATS PEL CAP

 LA NOTÍCIA.- Cada episodi de fricció entre Junts i ERC té una sèrie de fases. La primera és la d'escalfament, en què els dos partits discrepen de manera més o menys sibil·lina sobre algun aspecte de l'actualitat que enfronta les seves estratègies. En el cas de la trobada entre la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños a la Moncloa, la polèmica es va centrar dimarts en si la part governamental de Junts estava informada de la cita. Un cop produïda la reunió, arriba el torn de la segona fase, que acostuma a tenir en les xarxes el camp de batalla, com ha quedat acreditat entre el vespre de dimecres i el matí de dijous, amb intervenció especialment llarga de l'expresident Carles Puigdemont i també de Marta Rovira de de Ginebra. El retrat del timeline d'aquestes últimes hores a tomb de la trobada a Madrid, que ha servit per reprendre els contactes institucionals del Catalangate, ha revifat les deslleialtats entre dos espais de convivència molt corcada. La tercera fase, la d'apagar l'incendi, encara portarà uns quants dies més.

El to de destacats dirigents de Junts ha estat especialment bel·ligerant. Francesc de Dalmases, vicepresident del partit i dirigent de la màxima confiança de Laura Borràs, va acusar Vilagrà -i per tant la part del Govern liderada per ERC- de "no representar" la majoria del país quan feia poc que la reunió a la Moncloa havia acabat. Al cap d'una estona, sense referir-se directament a la trobada, va parlar dels "gerros d'aigua freda dels pagafantes habituals". "No en el nostre nom!", va exclamar-se Salvador Vergés, diputat i membre de la direcció de Junts des del congrés d'Argelers. Qui ha posat imatge i so a les inquietuds del partit ha estat el vicepresident Jordi Puigneró, que ha avançat que demanarà "explicacions" al president Pere Aragonès per la reunió que s'ha de produir amb Pedro Sánchez durant el mes de juliol, com van acordar ahir Vilagrà i Bolaños. La consellera de la Presidència, des de Vic, li ha respost així: "Ens voten per ser útils". I per acabar d’arrodonir els desencontres, tres dels quatre secretaris nacionals lleidatans de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) escollits el mes passat han dimitit dels seus càrrecs per desavinences amb la direcció de l’organisme. Rosa Burrell, Jordi Alsina i Àngels Castro han decidit sortir de l’entitat independentista per diverses consideracions que es vinculen a la falta de llibertat d’opinió i a la “manca de paraula de la presidenta, Dolors Feliu”. (Reculls de Premsa)

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Ni mengen ni deixen menjar i els uns pels altres la casa sense escombrar. Ja fa massa dies que dura aquesta comèdia entre els polítics independentistes – no confon-dre amb “el món independentista”, que una cosa són els ciutadans rasos de bona fe i l’altre els polítics carregats d'interessos -, que no fa avançar ni un pam aquella tartana un xic romàntica del “procés”, sinó que més aviat l’acula amb tant de pesos morts com la carrega. No sé què no ha aprés dels errors la classe política que s’embolica amb l’estelada i fa befa de la senyera pelada, potser per botiflera, de l’embarrancada de l’experiment anomenat procés. Aquest país, no pot dubtar ningú que va viure una febrada independista mai vista, perquè des de la societat civil es va bastir amb il·lusió un clima no només ideològicament favorable a partir peres amb l’Estat centralista, sinó convençuts els ciutadans per primera vegada de que era possible el miracle de governar-nos des de la plaça de sant Jaume i no des de la porta del Sol.

Aquell entusiasme popular va tocar el punt d’inflexió durant el cop d’efecte del referèndum de l’1 d’octubre, sobretot després de comprovar la violència barroera i desmesurada com l’Estat era capaç de reprimir l’exercici d’un dret tan fonamental com el d’autodeterminació. A partir d’aquell moment, els polítics que s’havien apropiat del sentiment popular expressat a través de la societat civil, varen dividir-se en dues grans línies d’actuació: uns, tocant de peus a terra, considerant que els sobiranistes estaven frec a frec del 50% d’adhesió, predicaven que s’havia de fer un darrer esforç per ampliar la base del recolzament popular treballant el territori metropolità; mentre que d’altres, en canvi, no s’avenien a raons de prudència estratègica i estaven decidits a fer valdre l'escarransida majoria parlamentària, per baldera que fos. A més a més, vengueren a tort i a dret la idea de que tot ho tenien lligat, estudiat i previst fins als últims detalls, de manera que la gent volia creure-s’ho que, ara si, tenien la independència a tocar. Però des del moment que el globus es va desinflar en pocs segons - entre la declaració d'independència i la seva suspensió, i a mesura que es va comprovar que d’allò que tenia d’estar tan ben lligat el més calent era a l’aigüera, el suflé va rebaixar-se considerablement. Fins avui dia que segons sembla s’està força lluny de superar el 50% pro independència en una consulta electoral.

I si els nyaps polítics del passat – el primer i més important de tots no valorar la capacitat de resposta bruta d’un Estat -, les desavinences escandaloses d’avui d’una classe política on tants caps tants barrets, no ajuden precisament a apostar per un futur tranquil. I el pitjor de tot és que mentre perden el temps marejant perdius, fent volar coloms o directament fotent-se trets al peu, als problemes reals del dia a dia, els que angoixen de veritat els ciutadans, ni es toquen de resquitllada i, quan ho fan, confonen els desitjos amb les realitats. El sainet dels Jocs olímpics d’hivern – algun dia se’ns dirà quanta virolla s’ha malgastat en un projecte faraònic que només serveix per marcar paquet? – n’és un exemple vergonyós. A cada enganxada amb el govern central de torn els bascos en surten amb un cove ple de peix, en canvi nosaltres en sortim baldats, escaldats i ensarronats amb promeses que no es compleixen. I com que som tan savis, mirem els bascos amb suficiència. Però ells van tirant de beta i nosaltres només arrepleguem disgustos i desenganys. Això sí, no ens venem per cap plat de llenties i som els més “purs” de tot el planeta. Quin futur tan negre que ens espera amb aquesta trepa de pallassos que abans de prendre cap decisió només saben mirar-se el melic!

divendres, 24 de juny de 2022

EL PREMI SANT JOAN D’ENGUANY, DECLARAT DESERT.

LA NOTICIA.- Malgrat haver rebut 113 obres candidates, la 42a edició del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana ha quedat deserta. El jurat – format per Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Francesc Serés i Roser Caminals – ho ha decidit per majoria. Tot i això, el jurat ha reconegut els mèrits parcials d'algunes obres que han passat a la deliberació final. Tot i superar per segon any consecutiu el rècord d’obres admeses, aquesta és la sisena ocasió en què el jurat declara no adjudicat el premi. El Premi BBVA Sant Joan, el convocat la Fundació Antigues Caixes Catalanes i és un dels més ben dotats del sector, amb 35.000 euros.


A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Ja n’és prou de trist el panorama literari en llengua catalana com per tancar les escasses i reduïdes finestres que permeten mig respirar els escriptors, declarant un premi desert. Sobretot considerant la quantitat d'escriptors que s’hi varen presentar a concurs, ¿de veritat no n’hi havia cap de les 131 novel·les presentades, d’aprofitable? En calent, és possible caure en l’estirabot fàcil de titllar els membres del jurat de primfilats, o als finançadors del Premi de garrepes, per estalviar-se de gratar-se la butxaca. Però, tocant de peus a terra i mirant-ho en perspectiva assossegada, penso que ni es pot dir que els jurats fossin uns perepunyetes, ni crec que als promotors els hi hagi fet cap gràcia que la 42ª edició del Premi sant Joan hagi estat declarada “deserta”. Sobretot perquè 131 escriptors a la recerca d'una parcel.la de glòria alcen la mà, més o menys emprenyats, per deixar almenys constància que enmig “del desert” decretat ells remenen la cua.

Entenc que el que ha succeït és que els membres del jurat han considerat que cap de les novel·les presentades assolia el nivell suficient de qualitat per guanyar el Premi. Per la part que em toca, com a participant – la meva novel·la avalada per haver quedat finalista l'any 2014 del Joaquim Ruyra (premis Recull), fou una de les carbassejades –, em costa d’entendre que cap de les 131 obres presentades, algunes segons es rumoreja signades no pas per principiants de la primera volada, no fos aprofitable. Perquè si fos així, quin nivell cultural tan baix, oi? Home, parlant de qualitat no sé com explicar-vos-ho: el que desprestigia un Premi literari, al meu parer, no és pas que quedi desert, sinó que es concedeixi simple-ment “perquè s’ha de donar a algú”, i premiar una obra que per molta bona voluntat que hi posi el futur lector se li faci molt difícil de mastegar. El nivell d’exigència literària reconec que hauria d’ésser no ja molt alt, sinó altíssim, en el cas dels principals Premis literaris que es convoquen al nostre país; però no sé si no ens podem complaure, simplement, amb una bona, digna i atractiva novel·la, encara que no sigui “la millor novel·la de l’any”.

En la meva modesta opinió el gran fracàs, la gran perversió dels Premis literaris, no és pas que es puguin declarar deserts, sinó que per nassos es concedeixin sempre; perquè si el llistó es deixa molt alt és evident que cada any no s’escriuran novel·les mestres, indiscutibles i espatarrants... Per tant, que un Premi pugui declarar-se desert, ho escric convençut del que dic, és motiu de prestigi i no pas de degradació, en el sentit que ofereix la garantia que no s'encolomi als lectors bou per bèstia grossa. Ara bé, la qüestió que em continua preocupant és que de 131 obres presentades al sant Joan 2022, considerant la quantitat d’hores, dies i en alguns casos mesos consumits, cap hagi estat digne de passar l’examen amb nota, i la majoria ni el llistó. I no afegiré res més, cadascú que hi rumií una mica i en tregui les conclusions que cregui oportunes d’aquesta notícia cultural que us he proposat per reflexionar aquest matí de ressaca de la revetlla. Creieu que no és pas una qüestió menor, per complir l'expedient del blog, us ho ben asseguro.

dijous, 23 de juny de 2022

 JORGE FERNANDEZ-DIAZ, MALAPEÇA, MAL CRISTIÀ I HOME SENSE HONOR

LA NOTÍCIA.- Jorge Fernández Díaz va dirigir una operació des de l'Estat contra la família Pujol, segons publica el diari El País a partir d'una gravació a la qual ha tingut accés aquest rotatiu. La cinta, enregistrada per l'excomissari de policia José Manuel Villarejo, recull una reunió al Ministeri d'Interior - aleshores comandat per Fernández Díaz- a mitjans de desembre del 2012. Hi van participar ells dos i l'aleshores número u de la policia, Eugenio Pino. La conversa dura un quart d'hora i forma part de l'arxiu de l'excomissari, en aquest cas no incorporada a cap de les investigacions obertes contra ell. Els tres acorden denunciar dirigents independentistes amb els testimonis de Javier de la Rosa i Victoria Álvarez. A la conversa, Villarejo informa Fernández Díaz que ha parlat amb diversos jutges, com l'aleshores degà de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz, i que estan "totalment predisposats" a acceptar la denúncia contra els Pujol. L'aleshores ministre interromp el discurs de Villarejo per recordar-li que la conversa que estan mantenint "no ha existit", i que el ministre "no en sap res". En un altre moment de la conversa afirma que negarà que ha existit "fins i tot sota tortura". A partir d'aquí, pregunta si el cas es pot dur a l'Audiència Nacional, a la qual cosa Villarejo contesta que, al seu parer, sí. Fernández Díaz demana, aleshores si la denúncia es pot presentar el mateix dia, i s'interessa, també, per si se'n poden presentar contra d'altres dirigents independentistes, com Artur Mas. Recorda als comissaris que estan davant d'una "qüestió d'estat" que afecta "la unitat d'Espanya".

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- Per molt que ens faci fàstic aquesta rata bubònica d’en Villarejo, hem de reconèixer que gràcies a la seva deslleialtat patològica i a la mesquinesa moral compulsiva, les filtracions interessades de gravacions fetes amb perfídia de les converses mantingudes amb qualsevol que se li acostés prou per captar el què deia – inclosos amics íntims, superiors o subalterns, coneguts o passavolants -, “per si de cas” algun dia les podia emprar per fer xantatge o “negociar”, si li anaven maldades a la vida, gràcies a aquestes gravacions, deia, s’ha posat en evidència la pocavergonya i la maldat recargolada d’uns quants personatges públics que aparentment mai trenquen cap plat, però que porten un cràpula amagat sota la pell. Deixant de banda la il·legalitat com s’hagin obtingut aquestes gravacions, i aparcant tots els escrúpols de consciència sobre si s’ha vulnerat o no el dret a la privacitat de les persones, és impossible negar que els propietaris de les veus que s’escolten corresponen a uns personatges reals inconfusibles, i que el contingut de les converses no ha estat manipulat ni tergiversat.

Una vegada aclarit, doncs, aquest primer punt, ¿com pensen convèncer-nos els enxampats conspirant de que les veus que s’escolten no són les de “don Jorgito” - així li de deien de jove els seus amics de l’Opus - i les dels comissaris Villarejo i Pino? ¿O és que diran que es tracta d'un muntatge de l'esquerra i els separatistes, amb l'ajuda de ventrílocs? Els ciutadans ja no portem llana al clatell i sabem destriar perfectament el blat de la palla. I ja fa temps que no ens agrada que ens facin empassar garses per perdius. Ara bé, si no hi ha cap dubte sobre la propietat de les veus, independentment de com s’hagi aconseguit la gravació, ¿no hauria la classe política en general, i la que dona suport l’exministre en particular, de fer un solemne acte de repulsa pública degradant cívicament uns personatges plenament identificats com a membres destacats de la màfia del clavegueram de l’Estat? I el propi actor principal d'aquest vodevil, que resa el rosari cada dia, que es pica el pit a totes hores, i que no es posa en llit sense encomanar-se al pare Escrivà i al seu àngel de la guarda personal, ¿com és que per decència no es fa l’haraquiri polític confessant els seus pecats, donant exemple als germans cristians d'esser un bon catòlic apostòlic i romà? Doncs, francament, perquè aquests pecats que els demòcrates considerem tan negres i denigrants, es veu que el Déu dels feixistes els disculpa i fins i tot els perdona, sempre que persegueixin la “sagrada unitat de la Pàtria”. Vaja quina democràcia de pa sucat amb oli mantenim!

dimecres, 22 de juny de 2022

 

PER QUÈ ALGUNS POLÍTICS NO ES DESENGAIXEN DEL CÀRREC NI AMB AIGUA BULLENTA?

LA NOTÍCIA.- La vicepresidenta del País Valencià i dirigent de Compromís, Mónica Oltra, ha anunciat entre llàgrimes que dimiteix i que deixa tots els càrrecs que ocupa actualment, inclosa la seva acta de diputada a les Corts Valencianes. Oltra ha argumentat la decisió al·legant que no vol "comprometre el projecte de canvi" del govern al País Valencià i que ella no serà la "coartada" per fer fora Compromís del govern. Ho va anunciar ahir dimarts a la tarda, abans de començar l'executiva de Compromís que havia d'analitzar l'impacte polític de la seva imputació per encobriment en el cas d'abús del seu exmarit a una menor tutelada. Un cas que, ha dit la política, "passarà a la història de la infàmia". De fet, la número dos de Ximo Puig, el president del País Valencià, ja havia anunciat que no aniria a l'executiva per no influir en la decisió de la formació. Fins ara, els dirigents de la coalició de govern havien tancat files amb ella, però des que el Tribunal Superior de Justícia anunciés la imputació, la pressió ha anat en augment.

A LA MEVA MANERA DE VEURE.- No és costum a aquest país que un càrrec públic faci un pas al costat quan la justícia posa en qüestió la seva honorabilitat, acusant-lo formalment d’algun tipus de delicte. És veritat que en altres països de tradició democràtica es practica més l’honestedat exemplar, però encara que aquí siguem molt diferents no cal que ens flagel·lem innecessàriament; en altres contrades també hi ha excepcions  que confirmen la regla general de fer-se el ronsa a l’hora de plegar “per dignitat”. Sense anar més lluny el dròpol i mentider premier britànic Boris Jonhson.

En el cas de la senyora Oltra, al gest tardà de dimitir no li atribueixo cap mèrit perquè a més de a destemps l’ha fet a contracor - repetint la cançó enfadosa de ser víctima d’una infàmia i d’un complot -, sense tenir en compte el dret de l’autèntica víctima del cas (la nena abusada) a tenir garantida la protecció de la Generalitat, en tant que responsable dels menors tutelats. Tinguem les coses clares: a la senyora Oltra no se la va imputar perquè tingués res a veure amb la conducta porca del seu ex-marit, sinó perquè ella era la responsable del Departament Tutelar de menors, que malgrat ells rumors d’abusos que circulaven no va prendre d’ofici cap mesura per preservar els menors acollits. La senyora Oltra, per molt que avui es reboti contra els seus adversaris polítics, hem de tenir clar que ella no és la víctima de l’afer sinó que ho és la nena presumptament abusada per un monitor adscrit al servei de protecció de menors tutelats per la Generalitat valenciana.

Per altra banda, considero que seria imprescindible que per consens parlamentari unànime s’establís una mena de “Manual de Bones Pràctiques” perquè en tots els casos d’imputacions de polítics ocupant qualsevol parcel·la de poder immediatament després d’estar oficialment sota sospita fessin un pas al costat - no de renúncia definitiva a les funcions representatives o executives – sinó únicament a tall preventiu mentre no recaigués sentència ferma. Seria la millor manera de preservar l’honor i la presumpció d’innocència del polític o alt funcionari imputat, amb garantia de restitució immediata a les seves funcions si es declarada la seva innocència, amb tots els pronunciaments favorables i petició de responsabilitats als inductors d’acusacions falses. Perquè no trobo just que cap carrera política de persones imputades preventivament quedi esguerrada per calumnies, ja que la majoria de les vegades quan la veritat sura de la persona imputada ja només en queda el seu cadàver polític, degut a la penosa i inexplicable lentitud de la justícia. Tanmateix, la premsa hauria de contribuir després d’una sentència exculpatòria, a rescabalar l’honor de la persona falsament imputada dedicant tantes pàgines i publicitat a explicar l’exoneració com les que va dedicar a remenar la merda, per fer bullir l’olla o simplement per guanyar-se el sou dels seus propietaris. Un Manual d’aquesta mena potser  animaria els que es resisteixen a “fer un pas al costat” per preservar la seva credibilitat política mentre la seva conducta estigui sota sospita.    

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I A DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 21 de juny de 2022

 

LES OCUPACIONS DE PISOS PER MAFIES DE DELINQÜENTS.-

Carme Carrió, presidenta de l’associació de veïns del barri manresà de les Escodines, ha afirmat que a l’entitat no s’ha entès la manca de «compromís» d’ERC, Junts i Fem contra els problemes que pateixen d’ocupacions per part de delinqüents. Carrió ha recordat que el grup municipal del PSC va presentar al darrer ple una moció en la qual «es demanava treballar per un canvi de les lleis que emparen l’ocupació de pisos de manera il·legal per grups mafiosos que fan els seus negocis amb persones en pobresa extrema». I, també, perquè els cossos policials puguin desallotjar en 48 hores «als grups delinqüencials que de manera continuada ocupen i ocupen pisos provocant sobre els veïns de les escales o cases més properes un malson considerable de sorolls, brutícia i tràfic de drogues».

 

Carrió aclareix que no s’està referint a les ocupacions per part de famílies desprotegides amb fills, «que no tenen altra solució que la ocupació de pisos per subsistència personal i familiar». Dit això, «no entenc ni entenem que des del mateix ple no hi hagués un suport de tots els grups municipals» a la moció socialista. A més, manifesta el seu «desacord total» amb el grup polític que va defensar que si es considerava la proposta es criminalitzava l’ocupació en si. «Amics de la CUP, quants de vosaltres suporteu als vostres domicilis ocupacions de delinqüents que pertorben la vostra vida de manera considerable?», demana Carrió.

 

Tampoc entén que ERC i Junts en altres ciutats sí donin suport a propostes que dijous passat van rebutjar al ple. «No puc entendre que grups polítics progressistes que diuen que treballen per ajudar els més desfavorits us quedeu callats», assegura Carrió que afirma que a les Escodines «estem farts i tips de tot aquest desori que patim al nostre barri de manera continuada, i que tantes vegades ho estem posant de manifest en les reunions continuades del nostre Pla de Xoc. Fins a on arribarem?, quan serem escoltats els barris de la ciutat de Manresa que vivim dia rere dia aquest malestar impropi de ciutadans responsables amb les nostres situacions de malestar continuat?»

 Comentari: No cal afegir res més, la notícia ho diu tot.



dijous, 16 de juny de 2022

ÉS BO QUE, MALGRAT TOT, FEM PLANS PER DEMÀ

Vàries vegades al blog he alertat que la incertesa en que vivim, i que angoixa sobretot als que no són de la primera volada, vagi per llarg. Els més ingenus pensaven treure-se-la de sobre, l’angoixa, un cop posat un peu al coll de la pandèmia; però amb l’esclat inesperat d’una guerra esfereïdora, que no enfronta només territoris sinó que posa en joc l’hegemonia mundial entre orient i occident, i amb el reviscolament de variants inquietants del coronavirus convertit precipitadament per decret en “grip estacional”, ens haurem d’acostumar a conviure amb la incertesa durant generacions. I la incertesa condueix naturalment a la por, però el perill autèntic per a la humanitat no és que les persones tinguem por, sinó que la por ens acabi bloquejant les ganes de resistir. Almenys, en aquest sentit m’aixeca la moral constatar diàriament la quantitat de plans que fa la gent per demà – des de marxar de vacances de setmana santa a començar nous projectes de vida o, com en el meu cas, tenint en capella de veredicte quasi una dotzena de narracions presentades a premis literaris – aparcant, potser en opinió d’alguns temeràriament, la incertesa del futur. Em ve a la memòria ara una de les cançons que quan era jove vaig, com molts d’altres, identificar quasi com un cant a la resistència: ¿recordeu aquella estrofa de “I si canto trist” (1974), de Lluis Llach, que deia: “Jo no estimo la por, no la vull per a demà, no la vull per a avui, ni tampoc com a record...”

Deixar-se bloquejar per la por no permet viure el present de manera prou serena com per mirar el futur amb tranquil·litat, i segons com en casos de persones fràgils pot desencadenar un perillós desig de fugir. La incertesa i l’angoixa són tan aclapara-dores que àdhuc poden provocar por irracional, fins i tot d’allò que encara no ha passat ni sabem si passarà. Quan la realitat quotidiana ens deixa sense esma i ens fa trontollar les ganes de tirar endavant i de lluitar, sentint-nos temptats a plantar-nos amb un: “fins aquí he arribat, i com que no sé que m’espera, no em moc”, tinguem clar que de cap manera podem rendir-nos. Deixar de lluitar és la manera més covarda de rendir-se. Abans de la pandèmia tothom més o menys tenia fets o intuïts els seus plans de futur, els quals el llarg confinament i el pànic associat va fer que bastants es creuessin de braços esperant que el destí decidís; però cada dia n’estic més segur que una majoria vam reaccionar mirant d’adaptar-nos a la nova situació canviant d’estratègia i renovant el coratge per seguir fent plans. És cert que només amb la voluntat teòrica no n’hi havia prou, i que alguns se’n han sortit i d’altres potser no; ara bé, no tingueu cap dubte que dels que varen quedar-se paralitzats per la por o l’angoixa, la majoria han quedat malferits o ja crien malves. Tinc subratllat d’un reportatge que vaig llegir sobre un llegendari entrenador de beisbol, Vince Lombardi, una de les arengues que dedicava als seus jugadors quan tenien la moral de cul per terra, era: “Les batalles no sempre les guanya el més fort, o el més veloç; tard o d’hora, l’home que triomfa és aquell que creu que pot triomfar”.
Uns activistes de no sé quina església evangèlica de les moltes que estan escampades arreu, em van deixar a la bústia un prospecte que em va cridar l’atenció, perquè amb lletres destacades llançava un repte que no podia ser més optimista i oportú: “No vos preocupeu pel demà!”. A continuació, reproduïa unes paraules de Jesús, segons el testimoni de l’evangelista Mateu: “No passeu ànsia, pensant en demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Si no recordo malament, aquestes paraules formen part del famós sermó de la muntanya en que, entre d’altres reflexions, Jesús va explicar que la preocupació excessiva no millora ni allarga la nostra vida i que no cal inquietar-se massa pel demà, que Déu ja cuidarà dels qui el serveixen (i dels que no el serveixen, què se n'ha de fer?, igual que cuida de les plantes i els animals. Reconec que els creients potser es tranquil·litzen amb aquestes paraules balsàmiques; però a mi, francament, em destaroten quan em pregunto com Déu pot permetre les barbaritats que es cometen per exemple a la guerra d’Ucraïna, a les 54 i escaig de guerres obertes arreu del món o enmig de les aigües dels mars que engoleixen refugiats que fugen de la misèria dels seus països, perquè quedant-se no hi veuen cap futur pel demà.
En fi, si mirem enrere, el llistat de coses que s’han fet malament i han portat la humanitat pel camí del pedregar són inacabables. La qüestió és si avui estem més a prop d’estimbar-nos pel precipici, que no pas abans. És a dir: cada dia que passa estem més en perill que fa un segle? Jo diria que de temptacions caïnites n’hi ha hagut des que el món és món, i no obstant això, “el demà” com a concepte no ha perillat mai d’extingir-se. Sempre hi ha un futur que espera que algú vulgui lluitar per ell. Si repasseu els diaris d’avui mateix, trobareu infinitat d’actes de tota mena i en tots els àmbits, que estan programats s’han preparat amb il.lusió des de fa dies. Encara que sembli una frivolitat, els quatre-cents llargs de vehicles que avui sortiran de Barcelona cap als seus destins de vacances porten encastada al front l’esperança en alguna mena de demà feliç. És sorprenent, doncs, com una mica de demà pot compensar una porció sencera d’ahir. A més a més de “dema”, moltes persones continuem tenint “somnis”. I com deia en Victor Hugo, “no hi ha res com un somni per crear el futur”.
En un d’aquests llibres d’autoajuda que a vegades et cauen a les mans, hi vaig llegir una frase que em va fer patxoca i que en moments que estic particularment fotut, repeteixo: “L’esperança és com el sol, si només creus en ell quan el veus, mai superaràs la nit”. Per favor, amics i amigues del blog, no us rendiu escolteu el que escolteu, perquè tot es relatiu. El problema és que a vegades ha de costar molt de resistir, quan t’has quedat més pelat que les rates. Francament, no trobo les paraules adequades en segon quins casos extrems, i si busco refugi en la fe encara és més difícil quan ningú t’explica perquè Déu – el déu que sigui – sembla que miri cap una altra banda, per exemple, quan es massacren criatures cada dia.
(Observació important: Mireu, ja sé que fa quatre dies vaig fer una parada tècnica per carregar piles. Sincerament, no en vaig tenir prou i farè com la mainada "vacances" fins passada la setmana santa. De fet, vosaltres potser també m'agraireu que no us doni la tabarra. Això sí, si en passés una de grossa, tornaré a corre-cuita, no perquè la meva opinió valgui d'alguna cosa sinó simplement per desfogar-me la mala llet i seguir encoratjar-vos a resistir).