Follow by Email

dijous, 22 d’agost de 2019

LES LLEIS QUE ENLLOC DE PROTEGIR DRETS ELS PROHIBEIXEN, NEIXEN MORTES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 22 agost de 2019)

Per moltes lleis a les que hom vulgui emparar-se per sortir-se’n amb la seva, si pel camí trepitgen drets i llibertats, sentiments en definitiva, serà molt difícil d’entendre’s-hi. En el conflicte, per exemple, que el govern de l’Estat té amb la Generalitat Catalunya hi ha massa sentiments embolicats, entregirats i capgirats, i no sempre per casualitats, errors o malentesos, sinó expressament atiats per gent que es realitza millor en un ambient constant de confrontació que en un d’entesa, diàleg i consens. De fet, a la meva manera de veure, les desavinences entre l’estat i la generalitat es podrien fondre com un terrós de sucre en aigua calenta, si hi hagués voluntat sincera d’enraonar posant-se en la pell de l’altre i sense crispar-se només d’obrir la boca. Però, precisament, quan no hi ha ganes de posar-se d’acord sinó d’emmarranar-se més en la intransigència, la intolerància i fent anar la porra de l’autoritat, és la manera més fastigosa d’aconseguir que els atzucacs acabin en conflicte obert i hi hagi trencadissa. És el que passa, inevitablement, quan enlloc d’enraonar com persones d’estat hom es palplanta com un estaquirot, emparant-se en el compliment de la llei com excusa de mal pagador per imposar-se, fent servir les lleis de cuirassa.

Els advocats saben que la majoria d’acords extrajudicials o de mediacions reeixides, es basteixen deixant les lleis reposar tranquil•les a un racó i aplicant el sentit comú o la seva versió més il•lustrada, que és el dret natural. No sé si hi estareu d’acord amb el que diré, però hi ha lleis que ja neixen mortes: són les que es pareixen amb l’afany d’impedir i no pas per protegir els drets dels ciutadans. Qualsevol llei ha de basar-se en el possibilisme i no pas en el prohibicionisme pur i dur, si vol fer un servei a la societat, fer-se respectar i no néixer amb els dies comptats abans no siguin desobeïdes pacíficament com a darrer recurs dels ciutadans. Precisament, per aquesta raó, les lleis raonables, justes i no revengistes preveuen sempre els mecanismes oportuns per modificar-les d’acord amb les sensibilitats canviants de la societat, sempre que una majoria qualificada de ciutadans ho aprovi.

Qualsevol llei es pot revocar, com passa amb els claus que un treu a l’altre, amb una nova llei. Cap llei, per fonamental que sigui és intocable: les mateixes taules de la llei que Déu va lliurar a Moisés al llarg dels temps l’església les ha polit, matisat i interpretat segons els sentiments i les conveniències de cada moment. Ara bé, si les reformes de les lleis es congrien amb esperit revengista, simplement per fastiguejar o tornar la pilota a l’adversari, estan condemnades a fer la fi d’en cagaelàstics, perquè les lleis no són immutables, sinó que s’han d’interpretar en benefici dels sentiments de les majories sense riure-se’n dels de cap minoria, ja que una bona llei només ha de tenir un únic objectiu: la convivència en pau, no pas parar els peus al que no pensa igual, ni fent-la servir per fer por. Per aquesta raó, als polítics que s’excusen constantment darrera la llei per a no asseure’s dialogar sobre el que calgui, per exemple, sobre les possibilitats d’entesa que ofereixin altres interpretacions de la mateixa llei, se li hauria de retirar d’ofici per part del Tribunal que ha de vetllar per l’imperi de la llei com a norma de convivència i no de confrontació, el permís per governar perquè la ridícula i arrogant intransigència governants que només s’emparin en les lleis que convinguin als seus interessos partidaris i no als de tota la ciutadania, pot fer més mal que una pedregada.   

dimecres, 21 d’agost de 2019

LA REVISIÓ ANUAL


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 21 agost de 2019)

Quan tenia uns trenta anys vaig fer amistat amb un metge de la saga familiar dels Alomar, de la Creu Blanca, que es dedicava a fer reconeixements preventius i es passava la vida de fàbrica en fàbrica amb una unitat mòbil. A còpia de compartir la seva feina, em va semblar interessant la idea de fer-me un reconeixement sistemàtic de salut posant-me, si voleu dir-ho d’aquesta manera la bena abans de la ferida. Per xamba - perquè en fer-me gran ja tinc assumit que això de la bona salut en bona part és una qüestió de sort -, quan em donaven els resultats sempre em deien que estava fresc com una rosa, i jo sortia del consultori content com unes pasqües i amb ganes de menjar-me el món. Vet-aquí, però, que just a la frontera dels cinquanta  em vaig començar a familiaritzar amb paraulotes lletges com triglicèrids, pressió arterial, sucre, bilirubina, colesterol... Me n’havien trobat escorrialles, una mica de res, com si diguéssim una abonyegada sense importància a la meva carrosseria, que es podia reparar mirant prim i fent una mica de bondat; però com que amb el metge de capçalera hi havia confiança, em vaig deixar “ensarronar” i amb l’excusa de fer prevenció vaig començar a dependre de quatre pastilletes. “La dosi que et recepto és la mínima – em va dir per daurar-me, mai millor dit, la píndola -, només per si de cas”.

De manera que ja fa molts anys que no estic malalt de res, però tinc mitja dotzena de pastilletes abonades al menú diari, i com que amb això de les “pastilles per si de cas” un cop hi estàs embolicat ja no hi ha manera d’escapar-te’n encara que et milloris, a efectes protocol•laris de la seguretat social resulta que ja quedes fitxat com a “malalt crònic”. Aquesta etiqueta, quan passes dels cinquanta, sí que fa de més mal pair, i aquell quasi entusiasme amb que anava a fer-me la revisió de jove, s’ha convertit en una mena de revàlida angoixosa des que el metge ja no em felicita per estar fresc com una rosa. Quan no són naps són cols, però dat i beneït, a les revisions sempre et troben alguna petita rascada o un cargol fluix que t’impedeix passar l’examen amb nota i t’has de conformar moltes vegades amb un suficient pelat i encara gràcies. Darrerament, la sensació que m’envaeix quan toca la revisió és semblant al neguit que sentia d’estudiant en capella d’un examen A més a més, estic condicionat per aquella dita popular entre els poc partidaris d’anar a cal metge: “si busquen, sempre troben”. Per tant, si m’ho puc estalviar, jo que era un incondicional de la prevenció, prefereixo que no em remenin més del que sigui indispensable per anar tirant: una analítica, un electro i para de comptar...

Ep, para el carro, nano! M’adono que el que estic dient és injust si penso amb tanta gent que per desgràcia està crucificada de per vida a fer-se proves mèdiques constants i a tractaments empallegosos, i em sap greu haver estat tan frívol en el meu comentari; però, no puc ignorar un sentiment d’indefensió i de fragilitat quan tinc de passar la meva ITV anual. I estic segur que moltes més persones tenen cuques semblants. No obstant això, encara que representi un pal sotmetre’t cada any al veredicte impersonal d’una màquina intel·ligent, s’ha d’admetre que amb la prevenció s’hi té més a guanyar que a perdre, sobretot si gratant una mica et troben a temps una mala peça al teler. Finalment, no voldria deixar de confessar una altra debilitat, que no sé si és comuna a tots els porucs com jo: procuro uns dies abans de la revisió fer tanta bondat com puc i la farina blana suficient perquè la metgessa o el metge no m’hagin de donar carbassa. Talment com quan tenia exàmens i em passava les nits abans memoritzant les lliçons. Seran aquestes cuques d’avui la demostració fefaent que a mesura que ens fem grans, ens tornem criatures? 

dimarts, 20 d’agost de 2019

JA CAL QUE ENS POSEN EN REMULL, PERQUÈ ALGÚ MOU L’ESPANTALL DE LA CRISI


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 20 agost de 2019)

La darrera gran crisi econòmica que hem viscut es va acarnissar amb tota la societat, però va ser el sector de la construcció - en un moment donat els països del món que més ciment gastaven i més kilòmetres de vies d’AVE construïen, eren Espanya i la Xina -, on la crisi va adquirir caràcters dramàtics, arrossegant amb la seva fallida indústria i serveis. Avui, a excepció de la Generalitat de Catalunya, que el conseller Aragonés anuncia retallades pressupostàries perquè els números no li surten, a la resta del país es vanten de la bona salut econòmica, i en algunes autonomies inclús fanfarronegen que rebaixaran impostos perquè amb els calerons que els hi entren a les seves respectives caixes diuen – mira que en són de fantasmes! – diuen que en tenen prou i de sobres per pagar des de la factura social d’un país carregat de dependències de tota mena, fins a l’estructura sobredimensionada d’una administració pública necessitada de reformes diagnosticades des del temps de la picó i pendents d’execució perquè ningú sap com posar el cascavell al gat..

Quan governava en Rajoy i la seva quadrilla, per a consum dels badocs de la parròquia i, sobretot, per deixar bocabadat el món mundial, la doctrina oficial de Montcloa era que Espanya havia esdevingut miraculosament una mena de fenomen econòmic atípic: era possible quadrar els balanços de l’Estat malgrat es matés a pessics l’estat del benestar i s’ofegués el poder adquisitiu dels ciutadans que no formaven part del confortable establishment. Aquest miracle de pacotilla s’aconseguia exhibint números i estadístiques que els feien quedar bé de cara a la galeria amb la vianda al plat, pensant-se que els seus interlocutors europeus eren estúpids. Però els successors d’aquell inefable viatjant de gra cuit, que sense parlar idiomes va esdevenir president d’un govern del segle XXI, els socialistes descafeïnats que li van prendre el relleu liderats per un oportunista jugador de pòquer que es creu que governar significa treure’s asos de la màniga, segueixen apostant a la mateixa carta de fer passar garses per perdius, endeutant-se cada dia una mica més per seguir jugant i fatxendejar davant uns col·legues europeus que se’ls miren estupefactes i cada vegada amb més ganes de tallar-nos el crèdit.

El problema, a la meva manera de veure, és que el poble ja comencem a estar-ne farts d’esperar com es tradueixen en fets les bocades dels farsants d’ahir i les temeritats dels tòtils d’avui, perquè estem a la quinta pregunta i en dubten molt que el carro comenci a sortir del pedregar; oimés ara que els banquers especulen amb fer-nos pagar per guardar-nos els pocs estalvis que tinguem. Aquesta tardor, doncs, pot ser decisiva perquè la caldera social, que està a punt de rebentar per massa costures, no ens doni un disgust i dels grossos. I és que moltes famílies han tocat fons i tiren de beta amb la crossa de la targeta de crèdit, i la solidaritat amb que ha s’ha anat apaivagant els ànims dels pelacanyes per dissimular la misèria, no es podrà mantenir per sempre mentre quatre xarlatans facin volar coloms enlloc de governar seriosament i tocant de peus a terra. Els sacrificis econòmics es poden demanar si s’embolcallen d’esperança a un termini raonable. En canvi, la paciència s’acaba quan hom s’adona que les promeses són pura tramoia. Aquesta és en el fons la qüestió: si la sortida de la crisi passa per la bestiesa de rehabilitar un sistema amb els fonaments corcats, tornant als principis arnats del neoliberalisme o del capitalisme salvatge, deixant-se portar pels rampells dels mercats, obeint a cegues les oligarquies financeres, els interessos geopolítics i perseguint quadrar els números a costa del benestar de les persones, la tindrem armada.

I és que la gent del carrer, que potser no en sabem de macroeconomia, anem ben servits de sentit comú. I encara que comptem amb els dits, no ens empassem que anem tan bé si el país cada dia està més entrampat amb creditors usurers, si l’ocupació es repenja en contractes laborals escombraria, si les pensions perillen perquè la recaptació per afiliació disminueix encara que els cotitzants estadísticament es maquillin, si es volen acollir immigrants a carretades sense saber d’on sortiran les misses per mantenir-los ... I és que entre els miratges polítics i els oasis utòpics hi ha tot un món, i amb miratges falòrnia no s’entreté eternament la parròquia. Per aquesta raó, insisteixo, si no s'aclareixen qüestions tan importants com les plantejades en la reflexió d’avui, i els polítics, cadascun des de les seves responsabilitats al govern o a l’oposició constructiva, no passen comptes amb la ciutadania sense fer trampes ni jocs de mans, la tardor pot ser molt complicada.              

dilluns, 19 d’agost de 2019

MOLTES DONES ENCARA SÓN TREPITJADES PEL FET DE SER DONES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 19 agost de 2019)

Hi ha dones que diuen que no són feministes, perquè els hi fa un no sé què confessar-se’n; però, creuen que les dones haurien de manar més i estar més ben considerades arreu. Hi estic d’acord, encara que no m’agrada que s’estableixin quotes per accedir paritàriament a llocs de responsabilitat, per exemple en política. Però, sobretot, no en tinc cap dubte de que les dones haurien de guanyar tant o més que els homes, perquè malgrat costi de reconèixer-ho, a igualtat de condicions elles treballen tant o més que ells. A la cineasta Isabel Coixet, precisament una especialista en espellucar els sentiments més íntims de les dones a través de les protagonistes de les seves pel·lícules, va fer un dia una consideració que em va semblar enraonada: “ la llista de coses que jo he de fer cada dia no és comparable a la dels meus col·legues masculins, dels quals no discuteixo que siguin grans pares i grans marits, però també tenen qui s’ocupa de la rentadora o de fer els llits. Simplement vull dir que la nostra motxilla és molt més pesada, i és així perquè nosaltres hem de fer de tot i tot ho hem de fer bé”. És un preàmbul necessari per fixar la reflexió d’avui tocant de peus a terra: per molt que sembli que s’ha avançat en la qüestió de la discriminació per gènere, la realitat és que queda molta pedra per picar, aquí i arreu del món.

Fins i tot la Casa Blanca s’ha fet ressò no fa pas gaire, de les violacions i vexacions a que són sotmeses les estudiants a les universitats dels EEUU. Ja no es pot amagar que hi ha bandes organitzades que promouen el consum d’alcohol, drogues i fins i tot inciten a la prostitució entre les adolescents que freqüenten els campus. Moltes universitàries viuen fastigosos malsons en un país que es vanta de fregar amb els dits l’excel•lència en formació, però al qual li ha fet mandra històricament combatre la misogínia, precisament allà on es formen els futurs líders de la seua societat dirigent. Tanmateix, cada vegada a més ciutats índies i asiàtiques, d’aquelles que el capitalisme occidental dona amb orgull la benvinguda al club de les societats emergents, circulen encara els anomenats “autobusos rosa”, i es reserven vagons de metro sencers per ús exclusiu de dones. La majoria d’hotels de cinc estrelles de la Índia, per exemple, disposen de plantes destinades a dones que viatgin soles; però, no obstant aquesta "segregació" o "discriminació positiva" preventiva al·legant motius de seguretat, la majoria de dones que viatgen soles eviten de fer-ho després de la posta del sol, i segons dades governamentals l’assetjament sexual als llocs de treball fa que precisament en aquestes economies emergents i en teoria també democràtiques, les dones se sentin de moment molt menys protegides a la feina que a l’Iran dels aia-tol•làs.

A una altra de les potències econòmiques asiàtiques consolidades a imatge i semblança d’occident, la japonesa, nombrosos obstacles diguem-ne logístics impedeixen les dones d’accedir al mercat laboral en igualtat de condicions que els homes, i les estadístiques confirmen que la discriminació salarial femenina pot suposar que una dona cobri, en cadascun dels nivells productius inclosos els de direcció, un 40% menys que un home. El Fons Monetari Internacional, gens sospitós de catastrofisme, va assenyalar a principis d’any que el creixement de l’economia japonesa es podria disparar dos o tres punt si s’integrés, en igualtat de condicions, la participació femenina en el mercat laboral, i en opinió dels analistes sociològics poc amants de parlar per parlar, si la taxa d’ocupació femenina assolís els mateixos nivells que la masculina, el PIB en algunes d’aquestes societats augmentaria significativament. Tampoc el tractament fiscal a la dona treballadora casada incentiva la seva incorporació al món laboral, ja que les llars que ingressen dos nòmines han de suportar una bona clatellada impositiva. Delhi, per exemple, s’ha convertit en la segona megalòpoli més poblada del món, però les seves dones es veuen obligades a entaular una batalla quotidiana per anar segures pel carrer. Una batalla que ja es pot donar per perduda a Bombai, on en hores punta cada dia es denuncien als mitjans de transport públic agressions sexuals consumades; les simples arrambades ja ni es comptabilitzen.

En resum, el fet que la presència de la dona en alguns aparadors mediàtics sembli rellevant no hauria de fer perdre la perspectiva de la realitat en conjunt. Tot plegat no es tracta més que d'un miratge que no pot emmascarar la desesperant i endèmica realitat que la discriminació de la dona per raons de gènere, considerada en pes específic no disminueix. Totes les societats tenen punts foscos, totes les empreses amaguen esquelets a l’armari i, fins i tot a les famílies, aquest bastió intocable i sacralitzat en moltes cultures, també es mantenen en secret mentides i costums inconfessables, respecte al tracte i oportunitats reals de les dones. Però el més fotut és que les dones que arreu del món fan tentines a la corda fluixa entre el regatejat dret a la igualtat i la submissió, s’hi troben en aquestes situacions discriminatòries únicament pel fet de ser dones. I no necessàriament per culpa exclusiva dels homes, ja que les dones amb galons, potser per allò de no pecar de discriminació positiva, a les del seu mateix gènere no els hi fan la vida més amable i fàcil.

divendres, 16 d’agost de 2019

LA INSTRUCCIÓ DEL CAS PUJOL-FERRUSOLA, ENTRE CAIXA O FAIXA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 16 d’agost 2019)

El cas Jordi Pujol i companyia encara el que sembla serà l'últim tram d'un camí llarg i tortuós. La Fiscalia Anticorrupció pretén donar una empenta final a la investigació, ja que abans del 23 de setembre s’ha de decidir si es va a judici o s’arxiven les actuacions. Potser es podria allargar el termini d’instrucció, però dubto que cap jutge sensat contempli aquesta possibilitat, perquè hauria de carregar-se d’un grapat de bones raons per fer-ho, i no crec que la magistratura en vagi ben servida, després de tant de temps investigant i removent sota les pedres sense haver aconseguit treure’n l’aigua clara de tot plegat degut al fracàs d’algunes comissions rogatòries clau - Liechtenstein, Malta o França se les han passat pel forro i Suïssa ha contestat a mitges, per no trencar el seu principi de neutralitat bancària hipòcrita -; ni tampoc s’han aclarit dues de preguntes que es porten l’oli en aquest afer: la primera, quin fou l'origen precís de la fortuna que segons l’acusació els Pujol van acumular a Andorra i a d’altres paradisos fiscals durant tres dècades i, en segon lloc, per quina raó l’expresident aparentment va ser tan burro de confessar el seu delicte, de manera espontània..
El 4 d’agost de fa quatre anys, vaig escriure una reflexió - que podeu recuperar en la seva integritat entrant al blog -, en la qual afirmava: “... quan més voltes hi dono a tot plegat, menys m'empasso que un polític experimentat i tan identificat amb l’ideal nacionalista, hagi decidit fer una confessió contundent i demolidora, en el moment en que es podia fer més mal al procés sobiranista en marxa, sense que hi hagi unes bones raons de pes, més enllà d’una crisi de penediment personal. Les autèntiques raons que varen obligar el president a desafinar en el moment més inoportú per fer un gall, em temo que no eren només per una hipotètica herència mal girbada, i em temo que aquesta tamborinada d’estiu no s’acabarà amb quatre trons i llampecs sinó que farà més mal que una pedregada, i els damnificats poden no limitar-se només a la família directa, sinó que la riuada arrossegarà més d’un membre de l’extensa família política, casa pairal inclosa”. Que a dos mesos escassos del repte polític més important que el país tenia de cara a decidir el seu futur, s’esbudellés de viu en viu i públicament un personatge que durant tant de temps es va i se’l va encarnar amb Catalunya, se’m fa molt difícil d’empassar-m’ho. Francament, no crec del senyor Pujol que fos tan ingenu com per pensar que la seva confessió no perjudicaria el procés sobiranista, i encara menys tinc cap dubte que no fos conscient que el seu suposat acte de contrició ensorrava a la misèria política el partit que havia fundat.
Altrament, com era del tot previsible, la gent interessada en que el procés tot just iniciat fracassés, va aprofitar aquella esquitxada de merda llençada a la pròpia teulada per empastifar el sobiranisme sense contemplacions. També és cert que la confessió del senyor Pujol no va tancar l’afer tal com ell es pensava, en donar-li a la relliscada fiscal una pinzellada expiatòria i exculpatòria molt pròpia de la seva formació cristiana; ans al contrari, va sobrepassar de llarg la dimensió estrictament privada i va desmuntar, com injust dany colateral que no es va saber o no es va voler evitar, tota una obra de govern i, fins i tot, la doctrina nacionalista que havia encarnat en primera persona l’expresident, embolcallant-se amb la senyera i amb lliçons d’ètica. Tanmateix, el que no era tan previsible, és que la majoria dels seus deixebles predilectes fossin tan poc creatius a l’hora de reaccionar davant la confessió, i van pensar que degradant l’expresident de tots els honors i medalles - és a dir, fent-ne llenya potinera de l’arbre caigut -, els seus hereus polítics podrien passar pàgina i tal dia faria un any.
Però, malgrat els tants per cent de presumptes comissions per obra pública i tràfic d’influències fossin una calumnia, la pudor de carnassa va esdevenir tan forta que tota la família Pujol-Ferrusola va deixar de ser un referent d’honradesa i també el paradigma de la formació cristiana amb que una generació llarga de petits catalanets vam créixer entre xiruques, focs de camp i cursets de cristiandat. Quan s’acosta, doncs, el moment processal de decidir entre caixa o faixa, tots els indicis fan preveure que la sagrada família té mala peça al teler. Ara bé, si s’acabés demostrant que tot això de les comissions va ésser pura invenció maliciosa dels perversos enemics de Catalunya, m’agradaria que s’esbrinés, més que res per no tancar en fals tot aquest galimaties i fer palès fins on van jugar brut alguns inquisidors, a qui es referia Carot Rovira quan assegurava revestit de l’autoritat pròpia dels oracles, en seu parlamentària i en més de quatre tertúlies, que un alt càrrec convergent li havia confirmat que les comissions no eren del 3%, com deia l’inefable i bocamoll president Maragall, sinó del 5%. El cas Pujol ha fet i encara farà molt de mal, i si la taca d’oli no s’eixuga d’una vegada, Catalunya trigarà a refer-se d’haver de baixar el cap en veure's emmascarada i bescantada cada dia, per una colla de paelles brutes de sutge.  

dijous, 15 d’agost de 2019

DESEMPOLSEGANT LLIBRES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 15 agost de 2019)
                 
Un dia o un altre m’hi tenia de posar i avui, aprofitant la fresqueta matinera, encara que sigui una festa tan assenyalada con santa Maria ja que se m’ha esguerrat un pla que tenia previst, he decidit fer la neteja i el repàs anual de l’estat de conservació dels meus llibres. No vull semblar pretensiós presumint de biblioteca, però 4.453 llibres fan llevada, què voleu que us digui!, i si vull fer a fons l’operació de desempolsegar m’hi puc passar tot el sant dia amb el drap als dits; no perquè els llibres tinguin molta pols acumulada sinó perquè cada dos per tres ja sé que em retrobaré amb algun vell amic del qual ja ni me’n recordava, que em portarà records entranyables. La meva no és una biblioteca d’aquelles amb solera, heretada de pares a fills, sinó un modest magatzem dels llibres que han passat per les meves mans al llarg de la vida, des que vaig començar de ben jove a experimentar la felicitat d'afegir una nou exemplar al meu fons de reserva intel·lectual, sobretot si el llibre l’havia aconseguit a preu de ganga aprofitant les ofertes de llibreries - us en recordeu de la Cervantes del carrer de la Canuda -, que saldaven estocs o entre el repertori d’excel·lents llibres de butxaca amb els quals les editorials inundaven el mercat per recuperar l’afició a llegir. Fins i tot recordo el primer llibre que vaig comprar: es tracta de “Climes”, de l’André Maurois. Me'l va recomanar, en versió original, el meu professor de francès, perquè practiqués l’idioma.

Quan amb vint-i-cinc anys tot just estrenats vaig traslladar-me de Figueres a Manresa per cassar-me, vaig arrossegar dins un “mundo” – així s’anomenaven els baguls que servien per traginar les pertinences personals quan hom feia un viatge marítim -, ple dels llibres que no volia abandonar perquè me’ls estimava, i els quals pràcticament constituïen un terç del meu aixovar de solter. Després, vaig continuar comprant-ne seguint els mateixos criteris d’austeritat en el preu i de qualitat en el contingut: res de llibres per fer bonic o patxoca decorativa, sinó llibres per llegir, ben col·locats en lleixes per temes o autors, perquè em sigui fàcil de localitzar-los Quan vaig canviar de pis fa uns anys, em vaig veure obligat per motius d’espai a reestructurar les existències, i els llibres acomiadats els vaig recol·locar a la biblioteca de l’Associació de Veïns del meu barri. Tanmateix, al cap de pocs mesos, ja estava omplint els buits que havien quedat a les prestatgeries, fins fregar altre cop la línia vermella de la capacitat disponible: els quatre mil i escaig de llibres als avui passaré un drap pel llom.

Mentre ho faci, com us deia perquè ja en tinc experiència, em retrobaré amb exemplars que havia oblidat que tenia i que m’havien fet favor en un moment donat. He de reconèixer que alguns llibres no els he llegit – de fet pocs, però un d’ells és El Quixot, ho confesso malgrat sé que quedaria millor afirmant el contrari, però la veritat sigui dita és que no l’he pogut acabar mai -; en canvi, també n’hi ha d’altres que els he rellegit més d’una vegada. Sota la dictadura digital d’avui dia, reconec que això de mantenir una biblioteca domèstica pot fer riure, oimés si se m’acut d’explicar com ara, que quan de tant en tant els hi rento la cara aprofito per amanyagar els llibres, una confessió que pot quedar tan cursi com la d’aquella veïna que assegurava que els seus geranis feien més patxoca que els meus perquè mentre els regava els hi cantava una cançó.

No obstant des d’un punt de vista pràctic i patrimonial estricte, com que cap exemplar té pedigrí de primera edició ni d’incunable, els diners que hi porto llençats al pou sense fons de la meva biblioteca casolana no es poden pas considerar cap inversió lucrativa, però des del punt de vista sentimental té un valor incalculable i quasi intransferible. A vegades em pregunto: ¿tants de llibres, ves a saber on aniran a parar quan ningú tingui la paciència de desempolsegar-los amb la tendresa d’algú que se’ls estimi? Qui sap si el seu destí serà un vulgar cementiri de parracs o de deixalles, per reconvertir-los en el millor dels casos en paper reciclat.

dimecres, 14 d’agost de 2019

QUE COMPLICAT ÉS VIURE EN UN MÓN GLOBAL


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 14 agost de 2019)

Que les notícies bones o dolentes se sàpiguen en qüestió de segons, encara que hagin passat en un racó del planeta quina existència potser ignoràvem, és el principal avantatge o inconvenient d’un món sotmès a un gran germà xafarder compulsiu que amb el seu ull ho escorcolla tot, i escampa els detalls més insignificants i a vegades fins i tot confidencials a una velocitat tan impressionant, que agafa sovint amb els pixats al ventre els reporters i els paparazzi, a l’aguait de la notícia bomba que els tregui de l’anonimat. Moltes vegades, tanmateix, avants que els analistes professionals n’hagin pogut avaluar les seqüeles d’un determinat esdeveniment, aquesta “entelèquia”, com alguns indocumentats la titllen, dels “dotze apòstols” que disfressats de “mercats” o de “sondejos” manen més que els governs i condicionen de mala manera la societat, reacciona ràpidament amb missatges d’eufòria o de pànic que s’escolten per la immensa parròquia dels papanates com si es tractés de la revelació d’un oracle, arrossegant els atrapats en aquesta fastigosa teranyina de la globalització a prendre decisions a contracor, precipitades, intuïtives o desesperades, que en teoria ensorren o enriqueixen indiscriminadament tothom, però que per una estranya casualitat potser basada en la llei de Murphy, la moguda sempre té el mateix trist desenllaç per als pelacanyes.

Francament, per dir-ho sense embuts, després que la majoria de les alarmes de tsunami acabin en tempestes dintre un vas d’aigua, els rics acaben sent una mica més rics del que eren i els pobres s’enfonsen un xic més en la misèria i en les aigües pantanoses de la frustració. Per altra banda, d’aquesta realitat se’n desprèn una evidència indiscutible, que cada dia m’agrada menys de constatar com a tal: que el món global només reacciona i s’esvera quan el sacseja un terrabastall econòmic, mentre que no s’immuta i s’espera a veure-les venir, quan qui fa tombarelles sigui la societat política o civil, ja que mentre amb les seves picabaralles o declaracions hiperbòliques els governants i polítics en general només facin pessigolles al dogma de l’economia global, els “dotze apòstols” amb les espatlles ben guardades per l’establishment fan tranquil·lament la migdiada, deixant que les criatures s’entretinguin mirant de pescar llunes en un cove.

Davant aquesta realitat, la generació dels previsors, dels planificadors, inclús les dels filòsofs, ha quedat obsoleta. La moral globalitzadora deixa que prosperin els especuladors i els especialistes en pescar llunes quan les aigües baixen tèrboles. I és que ja serveix de ben poc fer càlculs a llarg termini basant-se en paràmetres, prospeccions i càlculs solvents, si el simple rampell d’un sonat amb poder pot tombar en un segon - com està succeint amb la guerra comercial entre Xina i Estats Units, amb la denuncia dels tractats de no proliferació nuclear o la tensió geopolítica a l’Àsia -, sense miraments ni escrúpols per l’esforç d’infinitat de persones que treballen honestament perquè la globalització no ens enterri a tots, refiant-se que la feina ben feta sempre té recompensa. Però, esclar, la doctrina que prediquen els ambaixadors del món global no en vol saber res de projectes basats en el treball, l’estalvi, l’esperit de superació personal, la competència lleial, neta i respectuosa, perquè són tan fràgils que poden esquerdar-se com a conseqüència d’un simple ventositat petada a les antípodes.

dimarts, 13 d’agost de 2019

PLAERS GASTRONÒMICS ESTIUENCS D’ESTAR PER CASA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 13 agost de 2019)

Avui que s’escau el dimarts en dia 13, us proposo una reflexió amb la que no hi hagi perill de prendre mal. Sempre és bon moment per entrar a la cuina i fer experiments, però sembla que a l’estiu es presta més a que alguns aprenents de cuiner – també hi ha alguna cuinera, però hem de reconèixer que son els homes els que més abunden en aquesta confraria dels tastaolletes -, intentin sorprendre les amistats amb un plat que s’han engiponat intuïtivament, i davant del qual moltes vegades no queda més remei que treure’s el barret. Per quedar bé cuinant informalment no es tracta de fer plats sofisticats, sinó quan més senzills millor, gairebé simplificats a la mínima expressió culinària de la qualitat casolana: matèria prima de confiança, un pessic d'imaginació i atreviment, i ganes de que els convidats s’ho passin tan bé menjant com tu cuinant.

Sempre recordaré com un dels plaers insatisfets dels meus estius de temps reculats, uns esmorzars que es cruspien invariablement cada dijous d’estiu, a la terrassa d’un bar de mala mort davant sa Palomera, a Blanes, a principis dels setanta, una colla de pescadors jubilats i uns quants estiuejants de Girona que hi feien cap puntualment com si es tractés d’una romeria, a base de peix fresc acabat de pescar de matinada, que feien baixar amb l’ajuda de tragos de cava en porró. Jo m’ho mirava des d’una una taula propera, on amb la meva dona fèiem els honors a una llesca de pa amb tomàquet i anxoves que hi cantaven els àngels, però amb els ulls clavats, almenys per part meva, a la xefla gastronòmica dels del costat. Vaig estar donant veus per saber com s'havia de fer per afegir-se a aquella taula, encara que només fos una vegada, i vet-aquí que un company d’estiueig que havia nascut al poble coneixia l’organitzador d'aquells esmorzars i vam quedar que l’endemà ens hi deixaríem caure i me’l presentaria. Però per aquelles casualitats de la vida, vés a saber si era dimarts i 13 com avui, la dona de l’amic va posar-se pioca la nit abans i varen tornar precipitadament a Barcelona, deixant-me a mi amb la mel als llavis.

Després, com tothom, he participat en altres improvisades experiències gastronòmiques estiuenques de bruixots de cuiner, fent de protagonista o de comparsa de singulars aquelarres als fogons. Un dia, un dels amics amb qui ens trobàvem en temps de vacances, ens va preparar a l’eixida de casa seva al poble on s’estava, prop de sant Pere Pescador per ser més exactes, un esmorzar de forquilla que li vaig manllevar per fer-me’l sovint a casa quan estic baix de moral, i que no em canso de recomanar, però per la cara que hi posen els que m'escolten quan els hi explico, pocs s’atreveixen a provar-ho de fer, malgrat sigui un plat tan poc complicat com ràpid. I és que algunes receptes que semblen estrafolàries a primera vista, s’han de veure i tastar al plat per jutjar-les. Fixeu-vos si n’és de senzilla aquella recepta: dos ous ben ferrats a l’oli roent fins que estiguin daurades i cruixents les puntes, amb un pessic de pebre vermell picant escampat amb gràcia damunt del rovell, acompanyant-los com a guarnició amb una albergínia fregida en el mateix oli dels ous, però posant-li sucre enlloc de sal. I una llesca de pa de forner no de benzinera per sucar. Mireu si en pot ser de simple i barat un esmorzar de categoria!

Compartir un bon plat és quelcom més que satisfer una necessitat fisiològica, ja que la gastronomia, inclosa la més senzilla, té un ingredient important de cultura i d’art; però, sobretot, predisposa a un estat d’ànim proper a la felicitat i a entendre’t amb tothom. Segur que si en Pedro i en Pablo negociessin entaulats ja tindríem govern. A l’estiu, que no s’ha d’anar a toc de xiulet, potser és el millor moment per no acontentar-se dinant o sopant “qualsevol cosa” per anar de pressa, sinó buscar alternatives personals a aquell plat avorrit que ens mengem per força, deixant anar una mica la imaginació als fogons per allargar l’encant d’un àpat en companyia, des de la preparació dels ingredients fins a una sobretaula distesa que es pugui aprofitar per arreglar el món sense posar-se tràgic. I si aquests experiments culinaris es fan amb la tele apagada i el WhatsApp a la gàbia, la cassola no es contaminarà amb notícies malparides que ens amarguin l’existència.




dilluns, 12 d’agost de 2019

EMBOLICS SENTIMENTALS A LA TERCERA EDAT SENSE MALÍCIA, NOMÉS PER ANAR TIRANT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 12 agost de 2019)

El cap de setmana passat, sopant amb uns amics en una d’aquestes terrasses a l’aire lliure que improvisen a l’estiu ballaruques per animar la clientela, vaig escoltar com dues senyores de mitja edat que estaven prenent-se un refresc a la taula del darrera, repassaven les parelles que ballaven - majoria de la tercera edat - i en un moment donat vaig sentir que murmuraven: - “fitxat, Rosa, hi ha més “apañejos” que matrimonis”. Algunes terrasses posen les taules tant a prop unes de les altres, per aprofitar l’espai els dies que preveuen fer calaix, que encara que no vulguis t’assabentes del què diuen els del costat, malgrat t’hi importi un rave; però, a vegades, sense voler s’atrapen al vol retalls d’alguna conversa d’aquelles que, francament, et deixen bocabadat. Confesso que no havia sentit gaire emprar la paraula “apañejo”, però, no vaig necessitar traductor per entendre què insinuaven aquelles dues arnes xafarderes.

Tanmateix, confesso que no vaig poder-me’n estar de donar una llambregada a les parelles que, en opinió d’aquelles dues estretes observadores, eren de pacotilla, postisses o de conveniència, més que res per si en coneixia alguna que desmentis aquell comentari temerari. No va ser el cas, i si voleu que us digui la veritat, després de fixar-m’hi una mica no vaig veure que les parelles que ballaven portessin escrit al clatell si havien passat per l’altar o pel jutjat, si vivien en pecat o si es trobaven de tant en tant. El que sí vaig notar és que hi posaven els cinc sentits ballant, i per la cara de satisfacció que feien s’ho passaven de conya.

En temps no massa reculats, si a una dona se li penjava la llufa d’ajuntada, a part de fer-la avergonyir en públic, se la condemnava a un injust menyspreu social; però, avui el seny s’ha imposat a la intransigència malaltissa dels talibans morals de guàrdia, i cadascú es munta la vida com desitja i el fa sentir feliç, sense haver de donar explicacions ni demanar perdó de res. Però, lamentablement, hi ha gent que no s’ha reciclat prou de pressa per entendre, per exemple, que precisament entre la gent gran es basteixen relacions de parella - potser poc convencionals, d’acord amb la doctrina catòlica que se’ls havia fet empassar si us plau per força -, per superar la tristesa i la soledat compartint unes hores de la vida que els hi queda, no necessàriament sota el mateix sostre ni a jornada complerta.

Relacions camuflades sota la disfressa d’amistat, però en les que no manquen sentiments tant sincers com l’estimació, el respecte i, en bastants més casos dels que sembla i dels que us podríeu imaginar si miréssim l’edat, inclús la passió, encara que sigui al ralentí. Ara bé, això no significa, com a vegades també se sent a dir, que les parelles convencionals quan es fan grans es tornen avorrides i que sort en tenen dels “apañejos”. No hi estic d’acord. A la meva manera de veure, estar-ne tip de la parella o sentir-te avorrit al seu costat, no depèn de la naturalesa del vincle sota el qual es va legalitzar o beneir la unió, sinó de si queda a la reserva amor, il•lusió i una mica de picardia.

diumenge, 11 d’agost de 2019

MANTERS: DE VENEDORS D’ARTESANIA A CAMELLS DE MERCADERIA FALSIFICADA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 11 agost de 2019)

Quan trenta anys enrere uns exemplars de pura raça africana van aparèixer per les zones turístiques o en alguns indrets estratègics per a la venda ambulant de les grans ciutats, aquell fenomen comercial atípic es va considerar exòtic, i amb més o menys reticències per part d’alguns que potser miraven més enllà del nas i no es conformaven amb la simple anècdota més o menys simpàtica, la venda d’artesania dels seus països d’origen no va semblar als comerciants del país una competència deslleial ni un perill immediat per a llurs negocis. Però, vet aquí que transcorregut un cert temps de convivència en pau entre el comerç convencional i les paradetes dels artesans “negres”, la treva es va enterbolir, en augmentar de manera notable el cens de venedors amb individus magrebins o sud-americans que havien substituït la mercaderia artesana inicial per objectes de marca – ulleres, bosses, mocadors, camises, bruses, etcètera -, manifestament falsificades, en el millor dels casos. Perquè els experts en aquesta deriva comercial atípica sospitaven que també s’oferien, barrejades amb les imitacions, peces autèntiques que havien estat robades.
De manera que aquells primitius negrets i negretes, que posaven a la venda l’artesania que aparentment treballaven des de casa estant amb la col·laboració de tota una família que malvivia d’aquella industria manual improvisada, varen veure’s desplaçats i absorbits per una nova generació d’immigrants econòmics procedents de qualsevol banda, disposats a col·locar les falsificacions amb les quals una màfia organitzada de fabricants sense gaires escrúpols volien envaïr els mercats turístics d’arreu del món, amb la complicitat de consumidors atrets per les gangues que podien trobar a quatre passes de les botigues capitalistes que, pel mateix gènere demanaven un ull de la cara.

Per tant, aquells negrets artesans mig estimats d’ahir s’han transformat en el manters delinqüents i blasmats d’avui, per tres raons fonamentals: l’existència d’una industria mafiosa que produeix i distribueix falsificacions d’articles de moda a gran escala, la complicitat d’uns consumidors àvids de fer la patota al comerç legal comprant a preus de saldo articles aparentment “iguals” de guapos que els de marca i l’existència creixent de galifardeus disposats a traficar tot el que faci falta per sobreviure en països incapaços d’acollir en condicions humanes la immigració que els desborda tots els esquemes de solidaritat per manca de previsió
En conseqüència, a la meva manera de veure, aquest problema dels manters cada dia es podrirà i corcarà més la bona convivència ciutadana en matèria de civisme i seguretat mentre no es busquin alternatives més sostenibles que les de combatre aquest problema social amb imaginació i no amb repressió, perquè, desenganyeu-vos-en: no hi ha prou policia per aturar tots els dies de l’any la marea de misèria que alimenta el manterisme.

Si de veritat se li vol tallar el coll al drac, s’ha d’agafar el toro per les banyes i deixar-se de punyeteries polítiques: començant per desemmascarar els centres de producció de les falsificacions i les xarxes de distribució; regular la immigració il·legal sense contemplacions, desmantellant totes les ofertes de treball de l’economia submergida, garantint el permís de residència i treball per guanyar-se la vida dignament a tothom que vulgui treballar honradament, suprimint tan aviat com es pugui les diverses versions de caritat institucional o no, perquè per merèixer de veritat el carnet de “país acollidor” hem d’estar en disposició d’oferir als immigrants casa on estar-se, feina que els permeti guanyar-se la vida i educació que els ajudi a integrar-se per contribuir a fer més gran el país d’acollida. Els immigrants s’acullen i integren amb infraestructures sòlides per viure amb dignitat amb els seus propis mitjans, no amb plataformes solidàries per ajudar-los a sobreviure gràcies a la caritat. Mentre a la immigració que pretenem acollir no li oferim altra alternativa que parar la mà, bona nit cargol!

divendres, 9 d’agost de 2019

QUI SAP QUANTS GOSSOS DE CASA BONA ES CANVIARIEN PER GOSSOS PETANERS?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 9 agost de 2019)

A algú se li va ocórrer que un pany de paret d’un solar molt gran, en el rovell de l’ou d’una vella ciutat, servís per bastir-hi una mena de mur de les lamentacions on tothom que hi passés per davant deixés constància de llurs migranyes, escrivint amb guix blanc sobre un fons fosc de pissarra quin somni voldrien veure realitzat abans d’anar-se’n a l’altre barri. L’absurda i temerària iniciativa va tenir un èxit inesperat, i el mur aviat va quedar-se ple de testimonis anònims d’un munt de confessions sobre neguits insatisfets o il•lusions sentides. I també de més d’un estirabot barroer d’aquells que no saberen apreciar ni aprofitar l’oportunitat de sincerar-se. En passar-hi a donar una ullada tafanera, per amarar-me d’una estimulant flaire de surrealisme en estat pur, em va deixar parat trobar-hi escrit un desig extraordinari: “voldria ser gos de casa bona”.

No tinc la mínima idea, esclar, de qui ho va escriure allò que en llegir-ho em va esborronar, però estareu d’acord amb mi que s’ha d’estar molt enfonsat anímicament, per expressar d’una manera tan crua bé un sentiment de frustració personal pujat de to, o la denúncia sarcàstica de la desigualtat social, en general, que cada dia condemna més gent a la marginació. Quan era petit, al gos de casa se’l feia feliç donant-li un os de veritat perquè el rossegués; però, avui cal anar amb compte de no intentar subornar amb un os un gos de casa bona, perquè s’hi podria ennuegar o trencar-se un queixal en haver-se oblidat, per falta de pràctica entre tantes moixaines i tonteries dels seus amos de com es fa per rossegar. Una amiga que treballa en una clínica veterinària de la part alta de Barcelona, a vegades ens comenta a la colla que se’n fa creus de com n’està de ben atesa en el seu establiment la clientela animal amb pedigrí, i de l’ull de la cara que costa sotmetre les “pobres” (és un dir) bèsties, a tractaments, operacions quirúrgiques o proves diagnòstiques, que els humans pelacanyes sovint han de carregar-se de paciència a les inefables llistes d’espera de la sanitat pública.

A la meva manera de veure, quan un animal de companyia, altrament dit mascota, es tractat com si fos una persona, com un més de la família, potser no ens ha de caure la bava de satisfacció per trobar.-nos davant de persones sensibles i de bons sentiments, sinó que potser caldria considerar algunes d’aquestes atencions exagerades com un símptoma d’estats d’ànim més complicats del que sembla, en alguns casos inclús malaltissos, fruit de la necessitat de combatre la solitud o de "donar" o "buscar" l’afecte desinteressat d’un ésser irracional a falta d'un caliu humà. Però quan preocupar-se de l’aspecte, de l’estètica o de la rebuscada i sofisticada educació d’un l’animal de companyia es fa servir, més enllà d'una duptosa realització personal, per senzillament exhibir la mascota com a signe extern de distinció i de classe, no es poden confondre aquests rampells elitistes, amb vertaders sentiments d’estimació i respecte per a les bèsties.

Tanmateix, qui sap si un gos de casa bona pogués accedir al mur del que us parlava al principi, no escriuria que preferiria canviar-se per un senzill gos petaner, els quals segons els meus particulars sondejos de satisfacció canina, de tota l’espècie està demostrat que són els gossos que viuen més feliços i menys estressats. En canvi, no crec que cap gos, ni petaner ni de casa bona, volgués canviar el seu destí, per exemple, pel dels immigrats amuntegats a la coberta de l’Open Arms, o pels emmagatzemats en qualsevol campament d’internament o de concentració de refugiats a Grècia, a Turquia, a Calais o la frontera mexicana per culpa del boig supremacista Trump, ja que en canvi aquelles desferres humanes sí que voldrien viure com gossos de casa bona, ja que ara ho fan en pitjors condicions que els gossos a les gosseres. I el primer món, mentrestant, marejant perdius i picant-se el pit, papes de roma inclosos.

Enceteu el cap de setmana disposats a descansar de la rutina diària i a passar-vos-ho bé, amb la consciència tranquil·la de veritat, i no digueu que “sou feliços” només perquè s’ha de dir per quedar bé. El dilluns abusaré novament de la vostra hospitalitat, oferint-vos noves reflexions. Espero retrobar-vos-hi.   

dijous, 8 d’agost de 2019

L’EMPATX DE VIOLÈNCIA VIRTUAL ENS TORNARÀ INSENSIBLES A LA VIOLÈNCIA REAL?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 8 agost de 2019)

Si repassem la cartellera cinematogràfica de qualsevol cap de setmana, tant la de les sales d’exhibició com la dels diversos canals de televisió, més de tres quartes parts de l’oferta - i segu-rament alguns dies em quedo curt -, gira entorn de programes d’acció, i les armes i la violència en totes les seves versions virtuals, naturalment sempre per exigències d’un guió tanmateix farcit de brutalitats verbals, hi tenen una generosa quota aportació. No parlem del repertori de videojocs en els quals l’acció n’és la protagonista absoluta. No cal dir que el missatge subliminal que s’empassa tant l’espectador passiu com el jugador actiu després de sotmetre’s a una “teràpia" tan persistent i massiva, és que llevar una vida humana resulta tan fàcil com fer petar els dits, i que l’única precaució que hom ha de prendre es procurar que no l’enxampin.

Partint, doncs, d’una base “cultural” tan immadura i esbiaixada, no m’estranya que les salvatjades que cada dia ens serveixen i engargamellen els mitjans de comunicació - amanides com a notícies periodístiques serioses, enlloc de com a reflexes de la degradació moral en que ha caigut la civilització -, no influeixin en el subconscient de lectors o d’oients que son capaços d’empassar-se com si res, mentre mengen o beuen tranquil·lament amb la família, escenes reals d’extrema i gratuïta violència. Me’n guardaré prou de dir que aquestes salvatjades no esgarrifin, però a la meva manera de veure, la facilitat com a través de tota mena d'estímuls interessats convivim amb la violència “virtual” - que a més a més, se’ns ven com a producte ideal per consumir en temps d’oci i relaxació -, ens insensibilitza i encara que no vulguem, el subconscient sodomitzat entoma el bombardeig constant d’imatges de sang i fetge com si fossin la cosa més normal en el món real. Mentrestant, la cotització del “valor vida”, considerat com un bé suprem que no es pot arrabassar a ningú gratuïtament i que tant els individus com la societat haurien de protegir, respectar i promoure, s’ha devaluat i degradat perillosament.

I si bé és cert que aquestes salvatjades reals són denunciades i rebutjades sorollosament des del carrer mitjançant manifestacions de protesta i condemna, no sempre aquestes convocatòries responen a crides humanitàries desinteressades i espontànies, no contaminats per la febre de les conveniències, i gairebé sempre encomanades del vici simptomàtic d’anar “en contra de” en comptes de “a favor de”. I en aquest capteniment, repeteixo, potser hi tenen quelcom a veure els rentats de cervell de violència gratuïta a que estem sotmesos, sobretot el jovent – pensem que cada dia són més criatures els protagonistes de delictes fastigosament violents –, des d’infinits escenaris virtuals quasi des de les beceroles gràcies a televisions, videojocs i internet.. Potser seria hora, doncs, d’actuar des dels governs contra aquells que es fan la barba d’or produint productes que bloquegen la intel·ligència i el caràcter dels usuaris incitant-los a no caure en “debilitats” com ara la sensibilitat, el pacifisme, la solidaritat i, sobretot, el respecte a la vida en general, i al principi que cap suposada “llibertat” es pot imposar amb les armes a la mà.

dimecres, 7 d’agost de 2019

EL PARTIT ENTRE EL PRAT I BARAJAS, ES JUGA AMB UN ARBITRATGE PARCIAL


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 7 agost de 2019)

En la competició entre els aeroports espanyols, aquest estiu novament s’ha posat en evidència que s’imposa la llei de l’embut, per fer notar les diferències entre l’aeroport de la capi-tal i el d’una simple província, encara que aquesta sigui tan important com ho és Barcelona. Tant li fa que la tendència a l’alça dels resultats d’explotació del Prat passin la mà per la cara, des de fa temps, als de la capital; el cas es moure des de Madrid tots els fils que calguin - tant li fa si es nota massa, que qui juga brut es refia de tenir les espatlles ben guardades -, per posar pals a les rodes de l’expansió de l’aeroport català.

En efecte, la gestió dels subcontractes de serveis a l’aeroport de Barcelona per part d'AENA no només són descaradament millorables en comparació a les condicions que tenen a Barajas, sinó que els àrbitres del partit ho permeten mirant cap a una altra banda. Prova d'aquesta diferencia de tracte en són els repetits "estius negres" degut a que, desde fa anys, la infraestructura aeroportuària del Prat es col·lapsa per les vagues, a la pràctica salvatges encara que formalment siguin legals, convocades quan més poden atemptar el prestigi de l'aeroport perquè s’enregistren quan hi ha més moviments de passatgers. Però, ¿per què col·lapsa el Prat amb molta més freqüència que Barajas estant AENA pel mig? Doncs, pel que us deia abans: l’arbitratge en aquest campionat de competències no només no és neutral, sinó que es decanta escandalosament a favor d’un dels equips.

Fa dos anys - us en recordeu? - l'estiu va estar marcat pel fastigós conflicte amb Eulen, l'empresa que gestionava la seguretat del Prat. Enguany, l'estiu ha començat també carregat: una vaga del personat de terra d’Iberia va provocar carretades de cancel·lacions de vols a finals de juliol, i el conflicte està en capella de reproduir-se en properes dades sensibles. Per demà passat hi ha convocada una altra vaga, si no s’atura, per part dels treballadors de seguretat de l'empresa Trablisa. Els motius dels conflictes són similars: sobrecàrrega de feina, sous baixos, pocs descansos, massa contractes eventuals, etcètera. Però el que resulta més sorprenent de tot plegat és que els caos i corre-cuites al Prat contrasten amb la “calma” que es respira a Barajas que, de moment només ha tingut problemes amb l'empresa de subministrament de combustible, però que ni els treballadors d'Iberia ni els encarregats de la seguretat s'han posat tan intransigents, bords i reivindicatius com a la capital catalana.

Els resultats d’explotació no enganyen i ningú pot discutir que el Prat ha duplicat, malgrat els entrebancs administratius contaminats per la política, el tràfic de passatgers en deu anys, i va tancar el 2018 amb més de 50 milions de viatgers, arribant pràcticament al sostre de les seves possibilitats estructurals i logístiques. El fort creixement de l'aeroport de la capital catalana reflecteix l'auge de Barcelona com a potència turística, i el seu aeroport es confirma com a HUB imprescindible. És cert que Barajas continua liderant la competició, ja que va tancar l’exercici 2018 amb 57,8 milions de passatgers, una diferencia, però, poc significativa si tenim en compte que Barajas disposa de cinc terminals mentre que el Prat només en té dues; inferioritat infraestructural que complica enormement la gestió del dia a dia, obligant el personal a trencar-se les banyes per donar la talla.
Però encara hi ha més greuges a considerar: el Prat fa un miler d'operacions per dia, de mitjana, les quals el personal de terra d’Iberia atén amb 2.000 empleats. A l’altra banda de la partida, Barajas despatxa unes mil tres-centes operacions diàries, però disposa d’una plantilla de 7.000 treballadors de terra. Per tant, que no ens vulguin colar un altre gol per l’escaire, i tinguem clar, quan veiem les peripècies que es pateixen al Part i la mala imatge que alguns dies dona l’aeroport català, en contrast amb el madrileny, que no és per culpa de que aquí siguem incompetents, sinó de que es fan mans i mànigues des de la direcció de la competició perquè uns se’n puguin sortir més bé que d’altres.

És evident que el jacobinisme establert a Madrid des del temps de la picó, no pot permetre de cap de les maneres que una província guanyi la partida a la capital, sobretot si es tracta de la catalana, i des de l’establishment madrileny es beneeixen tantes quantes iniciatives algú s’inventa per posar-nos-ho difícil. Aquestes continues pessigades i cancalletes són les que engreixen rampells tan viscerals com aquell “Madrid ens roba!” El cas és que, potser, Madrid no ens roba literalment parlant, però alenteix tant com pot el creixement de les infraestructures i dels equipaments a Catalunya, emprant un mètode tan mesquí que jo gosaria de definir-lo com “bandolerisme il·lustrat”: no executant, per exemple, la majoria de partides en obres públiques i serveis aprovades en els pressupostos generals de l’Estat; a compte dels nostres impostos, no pas regalats per la nostra cara bonica. Potser Espanya no ens hagi robat mai, però sí que ens ha fet pagar el beure després de fer-nos cornuts i donar-nos pel sac, sempre que ens hem deixat resignats al dret de cuixa amb que se sotmet els súbdits.

dimarts, 6 d’agost de 2019

EL GAT QUE ES VA FER OKUPA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 6 agost de 2019)

La Mei vivia sola, de lloguer, amb el seu gat Horaci, en un pis nou de trinca, auster d’escassos noranta metres quadrats, supervivent d’una de les darreres promocions immobiliàries que no va arrossegar a la fallida la crisi de la bombolla. La Mei treballava al jutjat com a agutzil i, pràcticament, no parava a casa des de dos quarts de vuit del matí fins a darrera hora del vespre, que hi tornava per passar la nit; de manera que l’Horaci se les campava com podia durant tot el dia, escorcollant el pis per si trobava quelcom que l’ajudés a distreure’s en comptes de fer el mandra rebolcant-se al llit de la seva mestressa o al sofà de la sala d’estar, quan no s’aventurava a fer alguna ronda pels voltants, aprofitant la temptació d’una finestra que la Mei sempre deixava entreoberta perquè el pis respirés.

El gat ja ho sabia que tenia prohibit d’escarxofar-se damunt del llit o d’anar-se'n a fer el bandarra pel carrer, però eren les dos úniques rebequeries al seu abast per fer palès a la Mei, quan arribava a les tantes, que no li agradava viure sol. Però la Mei ho tenia complicat, de moment, per passar més hores a casa, ja que després de fer el seu torn, menjava d’esgarrapada al bar dessota mateix dels jutjats, i a quarts de quatre enfilava la carretera, per assistir a classe a l’acadèmia de Barcelona que la preparava per aprovar les oposicions de secretaria judicial. Per tant, quan tornava al seu pis, a vegades havent fet un mos i tot en plegar de l’acadèmia, ja no li quedava ni esma per jugar una estona amb l’Horaci, abans de posar-se al llit; això sí, quan s’hi ficava permetia que el gat li escalfés els peus.

Al costat del bloc on vivia la Mei, hi havia dos o tres casetes velles, de planta baixa, tancades en espera de l’enderrocament per construir-hi uns pàrquings. Bé, tancades en teoria perquè a la barraca de l’esquerra s’hi havien ficat feia dies uns quants okupes, acompanyats de mitja dotzena de gossos que molestaven els veïns amb les seves bordades, raó per la qual foren denunciats de moment sense gaire èxit, perquè es diu que si els okupes cuiden animals els tràmits per desnonar-los es compliquen. Bé, us explico això dels okupes perquè l’Horaci, en una de les seves excursions, se'n va fer amic d'ells i dels seus gossos, un misteri que seria digne d’estudi perquè no és normal que gats i gossos s’entenguin. Però com que aquesta és la realitat, ja les esbrinarem si per cas un altre dia les circumstàncies de l’estranya convivència. El cas és que l’Horaci es va curar de la tristesa i melangia en enyorar-se de la seva mestressa sempre absent, distret i acompanyat per tota aquella trepa.

En principi, la Mei no se’n va adonar de les escapades de l’Horaci perquè quan tornava sempre el trobava esperant-la miolant, però dos o tres setmanes després de la primera visita a casa dels okupes, l’Horaci va decidir quedar-s’hi a viure definitivament. La Mei el va buscar per tot arreu sense treure’n l’entrellat, fins que un dia va descobrir que el gat no li havia fet el salt sinó que l'havien segrestat. Armant-se de valor, doncs, va anar a trobar els okupes, que en conèixer la seva protesta li varen assegurar que ells no en tenien cap culpa que l’animal hagués decidit mudar-se a la comuna, i que era ben lliure de tornar a casa amb ella quan volgués.

La Mei, aleshores, va cridar l’Horaci, el qual després de fer-se pregar una mica, al final se li va acostar desdenyós, i després de mirar-se-la amb cara de pillo va girar cua, posant-se a fer festes als seus nous amics. Fins i tot li va semblar a la Mei, que s’entenia amb un gos que feia cara de bonifaci. En vista del panorama, li va dir al jove l’okupa que se l’escoltava, que li baixaria tot l’aixovar de l’Horaci envistes que el gat preferia estar-se allà baix com un pòtol, envoltat de gent, que no pas com un rei fotent-se de fàstic tot el dia al seu pis. El jove okupa es va arronsar d’espatlles i se’n tornà cap a dintre, com dient: ja vos ho fareu!. L’Horaci, qui sap si el primer gat okupa de la història, ja no va sortir ni a dir-li adeu a la seva ex-mestressa.

dilluns, 5 d’agost de 2019

CERTIFICATS DE PATRIOTA I BON CATALÀ


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 5 agost de 2019)

L’ex-conseller de Cultura i destacat membre d’ERC Joan Manuel Tresserras tem que la invocació a la “puresa patriòtica” que es fa des d’alguns sectors polítics i socials freni l’aspiració a incrementar el suport a l’independentisme. “Quan afloren comentaris del tipus ‘els han tremolat les cames’, ‘són traïdors’, etc., només creen divisió interna, dificulten els acords que encara són possibles llimant els egos i espanten els que s’acaben d’incorporar a l’independentisme de bona fe I necessitem tot el contrari de picabaralles. Cal eixamplar la base social del sobiranisme, i això no s'aconseguirà invocant la puresa patriòtica”, ha afirmat en una entrevista publicada a El Punt Avui. Tresserras surt en defensa de polítics del seu partit, com Joan Tardà, però també d’altres partits com Artur Mas, Andreu Mas-Colell o David Fernández, les reflexions “clarividents” dels quals lamenta que “molts cops siguin matxucades des de les xarxes”. Per ell, no cal un nou full de ruta sinó que “ens hem de fer càrrec que l’independentisme és un ventall que s’ha obert molt i que abasta des de persones de perfil molt conservador que no volen sortides de to fins la gent jove més abrandada i revolucionària. Això és tan transversal que, afortunadament, no hi ha una sola força política que ho pugui representar tot. Aquest és el seu millor actiu”

Tanmateix, els ex-consellers Josep Huguet i Anna Simó es plantegen no assistir enguany a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, “després de mesos i mesos d’accions esbiaixades per part de la cúpula de la ANC, no anirem a la manifestació perquè per primera vegada un grup d’exaltats vol convertir-la en un aquelarre purificador contra els traïdors”. L’Huguet, que diu que només parla en nom seu, assegura témer: “que algunes desenes de milers persones, en comptes de reclamar a l’estat democràcia, llibertat per als presos, justícia i independència, es dediquin a xiular i molestar polítics independentistes que considerin que són traïdors perquè això és què se’ls diu a les xarxes socials: traïdors, botiflers...”

¿Què dimonis li està passant al procés independentista, perquè s’estigui tan crispat i algunes patums desbarrin d’aquesta manera en públic? Els catalans, precisament, ¿no havíem estat sempre partidaris que la roba bruta s’havia de rentar de portes en dintre? Doncs, ¿per quins set sous, es desafina d’una manera tan escandalosa tot fent la bugada al safareig de la plaça major? ¿Que no se n’adonen que trenquen el plat bonic de molta gent que s’ha convertit al independentisme amb un lliri a la mà i no se’n sap avenir d’aquesta olla de grills? A mi, francament, Puigdemón ja em va desinflar la fe en el seu lideratge polític el dia que, una vegada assumida la presidència de la Generalitat, va “imposar a dit”, el seu substitut com a batlle de Girona, un amiguet personal: el delegat comarcal d’interior, Albert Ballesta. Perquè fos possible consumar aquesta “alcaldada” va obligar a renunciar els que ocupaven des del lloc 11 fins al 18 de la llista electoral de Convergència, perquè el seu “recomanat”, que ocupava el lloc 19, pogués prendre la vara d’alcalde “regalada”. Gràcies a Déu, l’home va durar en el càrrec de Nadal a Sant Esteve i, si no recordo malament, l’únic decret que va signar fou el corresponent al seu propi sou.

No em va semblar ètica aquella designació “per collons” del president Puigdemón, i em va decaure la bona estima que li havia tingut, perquè qui fa un cove fa un cistell, i encara que avui d’aquella relliscada del líder carismàtic ningú en vol parlar, a mi em va semblar una cosa molt lletja i em va escamar com a símptoma d’un tarannà autoritari. De la mateixa manera que em sembla lleig que avui algun personatge pretensiós o pretensiosa de l'entorn sobiranista es cregui amb dret d’atorgar o revocar certificats de patriota i de bon català. Perdoneu les molèsties, però aquests drapets bruts s’han d’airejar, abans no empudeguin encara més un ambient prou enrarit.

divendres, 2 d’agost de 2019

ÉS GROTESC TOT PLEGAT, NO TROBEU?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 2 agost de 2019)

Quan els que es dediquen a la política haurien d’estar pencant i trencant-se les banyes a la recerca de solucions per superar les desigualtats socials, i amorosir les guitzes de la crisi del siste-ma i dels valors de la societat, com un grapat de nàufrags ben avinguts per no enfonsar la barca amb que capegen el temporal, resulta que perden miserablement jugant a nyaus el poc temps de que disposen per millorar, abans no sigui massa tard, les condicions de vida de més de la meitat de la població mundial. No es pot pas dir que la classe política no es bellugui. Al contrari, es mouen amunt i avall, inclús ballen en públic per animar l’ambient, parlen pels descosits, organitzen reunions de treball a les hores dels àpats i posen en marxa comissions a tremuja, i sovint es lamenten que els hi falta temps per escoltar, per llegir i, sobretot, per desconnectar de la política. Però, quan es fa balanç objectivament de la feina feta per una colla considerable de polítics d’aquí i de fora, resulta que malgrat l’aparent hiperactivitat, en quan a productivitat aprofitable es podria resumir el balanç de la seva feina amb una frase feta: molta fressa i poca endreça.

I si parléssim del grau de qualitat, d’oportunitat i d’austeritat referida a les actuacions públiques d’una bona colla de regidors, diputats, senadors i ministres n’hi hauria per llogar-hi cadires, veient com moltes de les lleis, ordenances i reglaments que basteixen o bé arriben a misses dites o tenen més forats que un colador perquè feta la llei es pugui fer la trampa. Això pel que fa a la política domestica i quotidiana, amb l’agreujant que una bona part de les lleis i reglaments que a empentes i rodolons s’arriben a parir, després no s’apliquen quan toca ni com toca. ¿Quantes vegades no hem denunciat que no calen noves lleis, sinó fer complir les que tenim? Per exemple, en matèries tan sensible com garantir el descans nocturn, el civisme en general, escarmentar per sempre la violència de gènere o que les presons serveixin per reinserir els delinqüents fent treballs en benefici de la societat i no perquè es graduïn en la carrera de camells i lladres experts. N’hi hauria prou aplicant les lleis sense miraments, contemplacions ni hipòcrites escrúpols de consciència.

Però resulta que amb tantes lleis com tenim, quan uns veïns, per exemple, reclamen una cosa tan simple com que es respecti el seu dret a dormir, han de passar mesos i sovint anys perquè l’autoritat competent, amb tanta llei a la mà, la faci complir al bar de la cantonada o al pis turístic de sota casa. O que un delinqüent reincident dotzenes vegades acabi tancat a la cangrí i no surti l'endemà a buscar-se la vida, amargant la dels altres. I això a nivell domèstic, repeteixo, ja que si ens fixem en el que passa en la macro-política mundial, el balanç de la feina feta pels polítics i pels alts funcionaris d’institucions prestigioses i decisives, començant per la mateixa ONU i d’aquí cap avall la resta, malgrat estiguin farcides de lleis, de resolucions i de normes creades expressament per impedir injustícies tot queda en paper mullat, ja que es veuen incapaces de fe’ls-hi pagar amb escreix als que impunement cada dia maten, degollen, massacren, fan passar gana, deixin que s'ofeguin al mar o escatimen aigua i medicaments bàsics als que ho necessiten.

La Societat de Nacions, àvia de l’ONU, es va crear amb la saludable intenció d’aturar les grans guerres i frenar els rampells fatxendes de governants sonats, objectius que en part s’han complert més gràcies a la dissuasió que no pas al diàleg franc; però, cada dia el món que s’ha escapat per pèls d’una apocalipsi nuclear es dessagna en petites guerres i guerrilles que es mantenen perquè les mateixes nacions que formen part de l’ONU subministren a dojo tot l’armament que faci falta perquè no faci fallida la indústria bèl·lica. No és grotesc aquest panorama d'impotència col·lectiva davant la maldat? És clar que sí, però a la meva manera de veure, no ens podem deixar amargar el dia. Em sap molt de greu reconèixer que potser resignant-se amb l’excusa de mal pagador que qui dies passa anys empeny, sigui per desgràcia l'única esperança per no acabar bojos.

Per tant, sigueu feliços mentre pugueu, aquest cap de setmana i els vinents. Els dilluns ja tornarem a reflexionar, com si no hagués passat res.         

dijous, 1 d’agost de 2019

ELEGIA PER A UN SUÏCIDA QUE NO CONEC PAS DE RES I DIUEN ES VA MATAR PERQUÈ S’AVORRIA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 1 agost de 2019)

Sembla que hi ha una certa confabulació social, protocol o cordó sanitari per a no parlar de la gent que se suïcida, com si no posant-nos la paraula tabú a la boca o a la ploma, fos suficient per esborrar aquesta dura realitat de les estadístiques que controlen, depuren i administren les causes reals de defunció dels ciutadans. És curiós que una societat que ha sigut capaç de liquidar l’eufemisme de “mal dolent” per referir-se al càncer, fins al punt que moltes esqueles no s’amaguen de fer-lo constar com el culpable d’haver-se endut a l’altre barri la persona difunta, no es trobi cap esquela on es confessi francament: “es va llevar la vida”. De cap manera el suïcidi s’hauria de considerar, des d’una mena de conservadorisme confessional, un acte defès, il·legal, monstruós i lleig com un pecat; ni tampoc s’hauria d’aconsellar, per part de certa branca repatània de la psicologia tractar la seva difusió com matèria tan reservada que val més dosificar-la a l’opinió pública amb comptagotes, per evitar alarma social i, sobretot, el mimetisme.

Tot plegat, unes frivolitats temeràries, que no em serveixen de res per comprendre que un adolescent en la flor de la vida i al qual aparentment totes li ponien, fes el disbarat d’abalançar-se al buit des del balcó d’un cinquè pis. Encara que no coneixia de res aquest paio, m’ha semblat que no em faria cap mal reflexionar-hi. En Jack London, que va escriure un conte titulat “Morts concèntriques”, el comença amb una frase rodona: “ha mort per la seva pròpia mà...” De seguida, des de diversos cantons es van ponderar aquestes set simples paraules com la més delicada i planera definició de suïcidi que s’havia escrit mai. Curt i ras: “per la pròpia mà”. I és que des dels estoics ençà, els intel·lectuals desvagats han abonat la fal•làcia que el fet de fer creu i ratlla a la pròpia vida és, l’expressió més reeixida de llibertat. Els romàntics – ara ja en queden pocs d’aquesta raça, perquè engolits pel materialisme es tracta d’una espècie en extinció -, idealitzaven la mort voluntària com la clau de volta per forçar l’entrada al cel de les oques; els romàntics asseguraven que en determinades situacions, per exemple per amor, s’havia d’estar disposat a "deixar-se morir", com les papallones que es deixen emborratxar per la flama d’una espelma. Però gent que tocava més de peus a terra, com ara el meu admirat Albert Camus, assegurava que “davant l’adversitat, cal mantenir-se ferm, per respecte a la pròpia dignitat”. I en Joan Vinyoli escrivia: “És un malson tenir sempre a mà, desada, l’ampolleta de cianur per si m’urgís d’usar-lo, davant l’absurditat de l’univers o bé de l’home...”

No obstant tantes divagacions literàries o filosòfiques sobre les que podríem estar reflexionant a bastament tot el dia, a la meva manera de veure no puc comprendre que algú és suïcidi, per exemple, per avorriment com diuen que ho va fer aquell jove del que us parlo. Està comprovat que l’índex més elevat de suïcidis s’escau entre la diguem-ne població benestant, que prenen aquesta decisió radical ja sigui perquè s’avorreixen com en el cas que ens ocupa o perquè tenen la sensació de no ser útils, ni necessaris a una societat que no els estima; en canvi, els pobres pelacanyes que s’han d’espavilar per sobreviure esgarrapant la vida a grapades, no solen perdre el temps pensant en acomiadar-se a la francesa. Fixem-nos que enmig de la pitjor de les tragèdies, la majoria de la gent no reacciona suïcidant-se massivament, sinó que s’arrapa a un ferro roent per seguir respirant i vivint.

D’altra banda, com passa amb l’enrevessada qüestió del “més enllà”, d’on ningú n’ha tornat per desvetllar-ne el misteri, també està per veure que això de llevar-se la vida sigui una experiència tan gratificant per als desesperats i doni la felicitat a qui ho practica. El que sí està demostrat que la víctima d'un suïcidi és qui es queda, no qui se'n va. Tanmateix, per tancar aquest debat d’una vegada per totes seria imprescindible comptar amb el testimoni d’un suïcida, per saber si la seva determinació s’ha de catalogar, en l'ordre de valors humans, com un acte de valentia o de covardia; perquè sense aquest testimoni de càrrec, francament, tant se val dir com no dir. En qualsevol cas, li compro a Nietzsche allò que va escriure en un moment que, precisament, les coses li anaven magres: “Això és la vida? Bé, doncs poseu-me’n un altre pessic”. Perquè si la causa vertadera del suïcidi de que us parlo fos l’avorriment més que no pas la infelicitat, potser el que s’hauria d’ensenyar quasi des de les beceroles, és com donar sentit a la vida, inclòs quan sembli que ja no val la pena ni té cap sentit, per tal que mai més ningú es pugui sentir sol, sobrer, exclòs o innecessari, i decideixi partir-se la crisma llançant-se des d’un cinquè pis.